Juny 2012 · núm.2

Publicació del 15M a Eivissa

Portada: “Territori”. Carlos Velasco.

Agraïments:

En aquest número voldríem agrair la participació de Jordi Serra, Fanny Tur, Amics de la Terra i Gen-Gob, grans coneixedors del territori que han compartit amb nosaltres les seves reflexions. Agrair també l’article facilitat per Xema Moya des de Barcelona sobre insubmissió fiscal, així com els manifestos i articles de l’Assemblea de Mestres i profes-sors en català de les Illes Balears, del Movimiento Concienciados i del Col·lectiu de Professorat Preocupat, que ens recorden que les problemàtiques en el sistema educatiu continuen vigents i “in crescendo”, tal i com denunciàvem en el número anterior. Finalment agrair a en Carlos i n’Octavio la seva aportació a nivell gràfic, i especialment a en Xavi, que ens ha facilitat gran quantitat d’imatges per il·lustrar aquest número dedicat a sa nostra apreciada illa.

I com sempre, a totes les persones que participeu a Ibiza Toma La Plaza per les aportacions i el suport.

Hem participat en aquest número: Sonia, Marian, Miguel, Octavio, Carlos, Salva, Núria, Xavi, Bea i Ricard.

4 Eivissa: El territori té memòria. Editorial........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

6 Si ells ho poden fer... perquè no retallem nosaltres també?. Xema Moya, Col·laborador del SIOF (Servei d’Informació de l’Objecció Fiscal a la Despesa Militar).

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

7 Ibiza 2012: Verano apocalíptico. Octavio Pertot........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

8 El turismo de golf... ¿es realmente bueno para la isla? Núria Luna........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

11 Barra lliure al ciment. Hazel Morgan (Amics de la terra) - Joan Carles Palerm (Gen-Gob). Manifest del día de la terra. Abril 2012........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

12 “Eivissa, delenda est” (Panflet radical). Luis de Findus y Carrefour, marquès de Privilege (“Lluïset”)........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

14 Fer de pagès en un medi rururbanitzat. Jordi Serra........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

16 No sigáis destruyendo el paraíso. Miguel Quiñones........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

18 Llengua, territori i patrimoni. Tres conceptes que van lligats. Fanny Tur........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

20 Argumentari: Un ensenyament en català per a tothom, garantia de qualitat i cohesió social. Assemblea de mestres i professors en català de les Illes Balears........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

21 Has vist? Has llegit? La terra de tots: la lluita per la democràcia rural. / En defensa del decreixement (Serge Latouche). Bea Catena i Sònia Torres........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

22 Manifiesto del Movimiento Concienciados........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

23 SOS Educación pública. Salva Aguilera (miembro del “Col.lectiu de Professorat Preocupat”).

Núm2Contingut

Juny2012EnAccióNúm2

La decisió de dedicar aquesta número d’En Acció al “territori” ha estat fàcil. L’actualitat dispara les alar-mes. La desprotecció i urbanització de zones d’alta

vàlua ecològica, l’impuls de camps de golf a sòl rústic, l’encimentació del nostre litoral amb ports esportius i grans hotels o l’ordenació urbanística al servei del turis-me són algunes de les mesures que estan prenent els ac-tuals governants a les Illes Balears. Reprenen la política del totxo i de l’especulació amb l’argument que aquesta serà sortida a la crisi i s’obliden o ignoren que aquesta és la seva causa. Així mateix, els projectes de les prospec-cions petrolíferes que venen de la legislatura passada o la nova llei de costes impulsada des del Govern Central resulten amenaces mediambientals de gran calat.

Aquest edició no pretén ser només una resposta a la conjuntura que estam vivint sinó que volem oferir una reflexió col•lectiva de fons sobre què és el territori, de què parlam quan en parlam i quines implicacions té la seva gestió. Per això, no és casualitat que la cita del lli-bre “El món agrari tradicional” de Rosa Vallés encapçali aquest editorial. Paisatge, economia i cultura són ter-mes inseparables.

Eivissa és una illa de 572 km2 i el seu territori és fràgil i limitat. En aquest reduït espai és on hi han de conviure el medi natural, les persones i les seves activitats amb les infraestructures corresponents. La història recent d’Eivissa és la d’un territori en venda en què la rendibi-litat dels interessos particulars ha primat sobre la con-servació del patrimoni comú. El territori té memòria i la seva petjada és indeleble. Vegem-ne.

El boom turístic que viu Eivissa a partir dels anys 60 ha tingut conseqüències irreversibles sobre el nostre pai-satge, l’economia, la societat i la nostra cultura. Ha su-posat un desenvolupament urbanístic accelerat i sen-se planificació, de caràcter difús, sovint a sòl rústic, als cims dels puigs i per tot el nostre litoral, destruint-se zones d’alta vàlua mediambiental i paisatgística. A més, aquest creixement descontrolat ha produït problemes de mobilitat, de gestió de residus, d’abastiment ener-gètic i aigües, entre d’altres.

Des del punt de vista econòmic, ha produït un retrocés espectacular de l’ús agrícola del sòl, l’abandonament de la feina al camp (fins a un 84% de pèrdua de l’ocupació agrària entre 1963 i 1993) i la estrepitosa caiguda de la rendibilitat de les parcel•les cultivables atès que la seva venda per a la construcció era molt més profito-sa que el seu conreu. El sòl rústic passava a ser objecte d’especulació a un nivell, fins i tot, superior al de l’urbà i la dependència alimentària d’Eivissa arriba a la neces-sitat d’importar fins a un 90% dels productes que con-sumim. El monocultiu turístic ha modificat la compo-

sició de la nostra població activa i les seves condicions de feina. Al voltant d’un 80% de la població treballa al sector turístic sent la temporalitat, l’alta rotació, l’escassa qualificació i la precarietat els seus trets més destacats. Com hem assenyalat, turisme i urbanització han estat fenòmens indestriables. En conseqüència, l’altre sector econòmic que va tenir un creixement notable va ser el de la construcció. Quan aquest ha entrat en una pro-funda crisi arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, centenars de persones s’han anat a l’atur.

En tercer lloc i íntimament lligat a aquests processos, hem assistit a la pèrdua de les tradicions culturals con-servades per transmissió generacional, de pares a fills, de la llengua pròpia i del paisatge rural. La nostra identi-tat cultural és substituïda per una nova imatge i cultura globalitzades, fruit del màrqueting i al servei d’un deter-minat tipus d’activitat turística: la Club Culture.

Finalment, hi ha un element a comentar: la ruptura de l’equilibri convivencial. La forta estacionalitat que ca-racteritza el monocultiu turístic fa que, durant els mesos de màxima activitat, la vida dels residents es torni un autèntic malson. La massificació dels mesos d’estiu fa impossible viure amb normalitat i ens llança als resi-dents a cercar llocs de refugi dins o fora de l’illa.

El mirall de la història recent d’Eivissa ens ofereix la imatge descrita. L’actual model d’Eivissa és insosteni-ble mediambientalment, ineficient des del punt de vista econòmic, injust socialment, empobridor des del punt de vista cultural i destorbador per als que hi vivim.

Si qualsevol moment és bo per demanar-nos si aquest és el present i el futur que volem, la crisi actual ens ur-geix a fer-nos aquesta pregunta. Els actuals governants ho tenen clar. Les seves accions indiquen que volen aprofundir en aquesta Eivissa i així entenen el progrés. En una fugida cap endavant, volen sortir de la crisi ad-ministrant la mateixa medicina que l’ha provocada: ci-ment i més ciment.

La miopia dels que governen no ens ha d’impedir voler i treballar per un futur diferent. Volem una Eivissa en què medi natural i activitat humana no només siguin compatibles sinó còmplices. A la gent que vivim i ens estimam Eivissa ens toca prendre consciència de què la sortida que ens ofereixen és una trampa i hem d’actuar per transformar la realitat. Sabem que no és fàcil però sí possible.

EIVISSA: EL TERRITORI TÉ MEMÒRIA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

“El paisatge, l’empremta que l’activitat humana deixa sobre el territori, és el fet cultural més destacable que més temps perdura visible als nostres ulls” Vallés, R.

EIVISSA: EL TERRITORIO TIENE MEMORIA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

La decisión de dedicar este número de En Acció al “territorio” ha sido fácil. La actualidad dispara las alarmas. La desprotección y urbanización de zonas

de alta valúa ecológica, el impulso de campos de golf en suelo rústico, la cimentación de nuestro litoral con puertos deportivos y grandes hoteles o la ordenación urbanística al servicio del turismo son algunas de las medidas que están tomando los actuales gobernantes en las Illes Balears. Retoman la política del ladrillo y la especulación con el argumento que esta será la salida a la crisis y se olvidan, o ignoran, que esta es su causa. Asimismo, los proyectos de las prospecciones petrolí-feras que vienen de la legislatura pasada o la nueva ley de costas impulsada desde el Gobierno Central resultan amenazas medioambientales de gran calado.

Esta edición no pretende ser únicamente una respues-ta a la coyuntura que estamos viviendo sino que quie-re ofrecer una reflexión colectiva de fondo sobre qué es el territorio, de qué hablamos cuando hablamos de él y qué implicaciones tiene su gestión. Por eso no es casualidad que la cita del libro “El mundo agrario tra-dicional” de Rosa Vallés encabece este editorial. Paisaje, economía y cultura son conceptos inseparables.

Eivissa es una isla de 572 km2 y su territorio es frágil y limitado. En este reducido espacio tienen que convivir el medio natural, las personas y sus actividades con las infraestructuras correspondientes. La historia reciente de Eivissa es la de un territorio en venta en el cual la rentabilidad de los intereses particulares ha primado so-bre la conservación del patrimonio común. El territorio tiene memoria y su huella es indeleble. Veamos.

El boom turístico que vive Eivissa a partir de los años 60 ha tenido consecuencias irreversibles sobre nuestro paisaje, nuestra economía, nuestra sociedad y nuestra cultura. Ha supuesto un desarrollo urbanístico acele-rado y sin planificación, de carácter difuso, habitual-mente en suelo rústico, en las cimas de las montañas y por todo nuestro litoral, destruyéndo zonas de alta valía medioambiental y paisajística. Además, este crecimien-to descontrolado ha producido problemas de movilidad, de gestión de residuos, de abastecimiento energético y aguas, entre otros.

Desde el punto de vista económico, ha producido un re-troceso espectacular del uso agrícola del suelo, el aban-dono del trabajo en el campo (hasta un 84% de pérdida de la ocupación agraria entre 1963 y 1993) y la estrepi-tosa caída de la rentabilidad de las parcelas cultivables dado que su venta para la construcción era mucho más provechosa que su cultivo. El suelo rústico pasaba a ser objeto de especulación a un nivel incluso superior al del urbano y la dependencia alimentaria de Eivissa llega a

la necesidad de tener que importar hasta un 90% de los productos que consumimos. El monocultivo turístico ha modificado la composición de nuestra población ac-tiva y sus condiciones de trabajo. Alrededor de un 80% de la población trabaja en el sector turístico siendo la temporalidad, la alta rotación, la escasa cualificación y la precariedad sus características más destacadas. Como hemos señalado, turismo y urbanización han sido fe-nómenos inseparables. En consecuencia, el otro sector económico que tuvo un crecimiento notable fue el de la construcción. Cuando este ha entrado en una profunda crisis a raíz del estallido de la burbuja inmobiliaria, cen-tenares de personas se han ido al paro.

En tercer lugar, y íntimamente ligado a estos procesos, hemos asistido a la pérdida de las tradiciones culturales conservadas por transmisión generacional, de padres a hijos, de la lengua propia y del paisaje rural. Nuestra identidad cultural es substituida por una nueva imagen y cultura globalizadas, fruto del márquetin y al servicio de un determinado tipo de actividad turística: la Club Culture.

Finalmente, hay otro elemento a comentar: la ruptura del equilibrio a nivel de convivencia. La fuerte estacio-nalidad que caracteriza el monocultivo turístico hace que, durante los meses de máxima actividad, la vida de los residentes se vuelva una auténtica pesadilla. La ma-sificación de los meses de verano hace imposible vivir con normalidad y lanza a los residentes a buscar lugares de refugio dentro o fuera de la isla.

El espejo de la historia reciente de Eivissa nos ofrece la imagen descrita. El actual modelo es insostenible medioambientalmente, ineficiente desde el punto de vista económico, injusto socialmente, empobrecedor desde el punto de vista cultural y molesto para los que vivimos aquí. Si cualquier momento es bueno para pe-dir si este es el presente y el futuro que queremos, la cri-sis actual nos urge a hacernos esta pregunta. Los actua-les gobernantes lo tienen claro. Sus acciones indican que quieren profundizar en esta Eivissa y así entienden el progreso. En una huida hacia adelante, quieren salir de la crisis administrando la misma medicina que la ha provocado: cemento y más cemento.

La miopía de los que nos gobiernan no nos tiene que impedir querer y trabajar para un futuro diferente. Que-remos una Eivissa en la que medio natural y actividad humana no solo sean compatibles sino cómplices. A la gente que vivimos y queremos Eivissa nos toca tomar consciencia de que la salida que nos ofrecen es una trampa y hemos de actuar para transformar la realidad. Sabemos que no es fácil pero sí posible.

“El paisaje, la huella que la actividad humana deja sobre el territorio, es el hecho cultural más destacable que más tiempo perdura visible a los nuestros ojos” Vallés, R.

Juny2012EnAccióNúm2

SI ELLS HO PODEN FER...PERQUÉ NO RETALLEM NOSALTRES TAMBÉ

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

A finals de Març el Govern Espanyol va presentar finalment els Pressupostos Generals de l’Estat 2012. Uns pressupostos que han creat gran ex-

pectació perquè les setmanes precedents el Govern ja havia advertit que serien molt restrictius per aconseguir complir les normes de dèficit que Europa marcava.

L’interès residia en saber quins ministeris serien els que rebrien les retallades més importants i en quines quan-titats, donat que les informacions apuntaven a una re-tallada important en tot el tema social (educació i sani-tat principalment) en detriment del estat del benestar; mentre que ministeris com Defensa o Interior no sona-ven entre els més afectats, donat que els partits polítics, en general, mai qüestionen aquestes partides o si ho fan és d’una manera molt tímida. El convenciment que teníem tots era que la retallada en aquestes partides se-ria inferior a la de les partides socials. I així ha estat.

La retallada general ha estat d’un 17% respecte l’any an-terior, però han estat las partides socials i els ministeris econòmics, els que han rebut les retallades més impor-tants: Educació i Cultura un 21,20%, Sanitat 13,7%, Fo-ment del Treball 18,4, Industria i Energia 31,9%, Ajuda al Desenvolupament 71,20% (pràcticament desaparegu-da); en canvi Justícia un 5,9% i Defensa un 11,04 %.

Més greu és la comparació si tenim en compte que aquest 11,04 % reflecteix només la reducció de la par-tida al Ministeri de Defensa. Si es fessin bé els càlculs veuríem que la retallada real en Defensa és només el 6,95%, ja que el Govern (aquest, i tots els anteriors), no segueixen les recomanacions de l’OTAN i juga a l’engany, no computant determinades partides com poden ser: les classes passives militars, la Guardia Civil (Interior), els crèdits I+D i ajudes militars (Industria), els organismes militars internacionals, com l’OTAN (Exte-riors) etc. Partides que no s’han vist massa reduïdes...Aquest últims dies s’ha parlat molt als mitjans de comu-nicació del deute de 27.365 milions que l’estat té amb les empreses d’armament i sobre quina podria ser la mane-ra de reduir-lo, ja sigui recuperant els crèdits donats a aquestes empreses o suprimint la compra d’armament enquadrat en els PEAS, tal i com han fet Itàlia i altres països en la mateixa situació financera. La compra d’aquestes andròmines representa un important mal-baratament de diners tant per la funció per la que es construeixen (mort i destrucció) com per la seva utilit-zació real ja que no es faran servir en cap escenari bèl·lic (afortunadament!) , com ja va passar amb els vells F18

de l’època de Calvo Sotelo que van suposar una despesa 300.000 milions dels anys 80 i mai no es van fer servir. Una altre possibilitat seria la reducció d’efectius en el número de soldats, tal com Pere Ortega del Centre De-làs d’Estudi per la Pau (Justícia i Pau), apunta en el seu informe: http://centredelas.org/images/stories/infor-mes/Analisi%20despesa%20militar%202012_cat.pdf

Espanya té uns 130.000 efectius. El nombre d’efectius en el conjunt dels països europeus sota l’organització de l’OTAN és de 2 milions. Es considera que, emmarcats en la figura d’un exèrcit europeu, amb una quart part n’hi hauria suficient. Si això es fes efectiu es podria con-siderar una reducció inicial a Espanya de la meitat i si fóssim molt estrictes amb els càlculs podríem parlar fins i tot de reduir-ne una tercera part. Això representaria un estalvi de 7.000 – 8.000 milions d’euros anuals al reduir totes les partides en una proporció semblant, sense que això impliqui la paralització de la nostra lluita per la des-aparició complerta dels exèrcits.

Perquè no retallem nosaltres també?

Malauradament, el Govern no sembla tenir intenció de fer retallades en despesa armamentistica o militar, do-nada la seva submissió al poder econòmic i militar de les empreses d’armament i a la cúpula militar dirigent satisfeta per l’obtenció d’aquestes “joguines de mort” i el que és més preocupant donada la manca d’un fort re-buig social en aquest tema.

Ha de ser la població la que comenci, col•lectivament, a manifestar-se per reclamar al Govern l’aplicació de retallades més importants en l’àmbit militar i obligar a invertir tots aquests diners que s’estalviïn en despesa social. Podem, de manera individual, oposar-nos a se-guir mantenint una estructura militar amb els nostres impostos practicant l’objecció fiscal a la despesa militar en el moment de fer la declaració de renda.

Hem de ser conscients que cada dia l’Estat espanyol es gasta 46,65 milions d’euros en despesa militar, es a dir, cadascú aporta 1€ diari i això ens fa coparticipants de la seva existència i el que comporta. Que cap home, cap dona, cap euro per l’exèrcit.

Si voleu més informació sobre l’Objecció fiscal podeu consultar la web:

www.objecciofiscal.org

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

EL TURISMO DE GOLF... ¿ES REALMENTE BUENO PARA LA ISLA?

No se trata solo de pensar en los impactos ambientales que puede tener la construc-

ción de nuevos campos de golf en Ibiza, ni tampoco de publicitar los beneficios que estos pueden apor-tar a la isla. Por una vez, y para que sirviera de ejemplo, se debería tratar de pensar a largo plazo, en estrate-gia. ¿Es realmente el turismo de golf bueno para Ibiza? ¿Podemos ser lo suficientemente competitivos cómo para que el golf sea un polo de atrac-ción y tenga un efecto desestaciona-lizador? ¿Hay alternativas al turismo de golf para desestacionalizar? ¿Se ha pensado en turismo activo, buceo, o turismo gastronómico como posi-bles productos turísticos? No puedo dar respuesta, solo pretendo dar más elementos para poder decidir entre todos (como debería ser) si queremos o no nuevos campos de golf en Ibiza.

El destino de golf es aquel que por sí solo es capaz de atraer turismo de golf y que agrupa 4 o 5 campos de golf a menos de 45 minutos por ca-rretera, así como establecimientos de alojamiento de calidad, los cuales deben estar ubicados a menos de 90 minutos de un aeropuerto (Defini-

ción del observatorio de turismo de la comunidad valenciana)

Ante esta definición no hace falta ofrecer muchos más argumentos para pensar que los campos de golf no son una buena opción para una isla como Ibiza. Aún así vamos a des-granar más. Porque toda cara tiene su cruz.

¿Por qué se defiende siempre el tu-rismo de golf? ¿Qué valor añadido aporta realmente el turismo de golf?Estos son los principales beneficios que se recogen en varios estudios realizados por diversos destinos del estado español (especialmente An-dalucía y Comunidad Valenciana)

a) Turismo generador de inversio-nes. No solo la realizada en los cam-pos de golf, sino todas las inversiones inducidas que provoca en complejos turísticos, urbanizaciones y servicios complementarios.

b) Turismo de calidad. Es un turis-mo al que accede un segmento de población con un perfil socioeconó-mico de nivel medio-alto, cuyo gasto medio diario es aproximadamente

cinco veces superior al turista con-vencional.

c) Turismo compensador de la esta-cionalidad. Provoca un efecto des-estacionalizador sobre la actividad turística, permitiendo la recupera-ción y aprovechamiento de los re-cursos en épocas de temporada baja para otros sectores. Además suelen realizar estancias largas, entre 8 y 14 días. La temporada alta del golf es de Octubre a Abril.

d) Turismo en crecimiento. Cada vez es mayor el número de seguido-res de este deporte, siendo numero-sas las causa que lo provocan, como el contacto con la naturaleza, estar al alcance de las posibilidades físicas de casi toda la población, etc.

e) Turismo consecuente con la pro-tección medioambiental. Las po-sibilidades de crecimiento de este deporte parten necesariamente de un enfoque de respeto por el medio ambiente en la medida que asegura su supervivencia por los numerosos efectos benéficos sobre el entorno natural, en temas tan ampliamente comentados como recuperación de

¿Es realmente el turismo de golf bueno para Ibiza? ¿Podemos ser lo suficientemente competitivos cómo para que el golf sea un polo de atracción y tenga un efecto deses-tacionalizador?

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

paisajes, protección de hábitats para especies animales y vegetales, utili-zación de aguas residuales, etc.

Una vez vistos los beneficios que puede aportar el turismo de golf a un territorio, vamos a ver qué requisitos se necesitan para ser competitivos como destino, de forma que real-mente todas las ventajas numeradas anteriormente lleguen a realizarse y realmente se reciban esos clientes que pueden desestacionalizar la de-manda, que van a gastar mucho más en nuestro destino y que nos van a ser fieles.

1. Requisitos técnicos. Hay que des-tacar la importancia que para el ju-gador de golf tiene el disponer, en el lugar elegido, de una oferta amplia de campos de golf en un radio lo su-ficientemente reducido como para evitar perder el tiempo con excesivas distancias. El turista debe tener la po-sibilidad de jugar en varios campos diferentes durante su estancia, de ahí que la zona deba reunir la suficiente oferta para que pueda desarrollarse el turismo de golf. La estancia media de estos turistas se sitúa en torno a los ocho días y necesitamos una media de cinco campos de golf.

2. Competencia. Ya hemos dicho que un destino de golf requiere de mími-mo 5 campos. Estoy de acuerdo que

el mediterráneo es un destino atrac-tivo para golfistas de los paises nórdi-cos cuando el frío no les deja jugar en sus países de orígen. Si deciden por venir al Mediterraneo ¿Qué pueden encontrar? Catalunya dispone de 38 campos de golf, la Comunidad Va-lenciada de más de 30, la Región de Murcia cuenta con 21 instalaciones en un radio de 50 km, y si bajamos hasta Andalucía podemos encontrar más de 100 campos de golf en esa re-gión. No, no me olvido Mallorca. La isla vecina dispone de 22 campos de golf que gracias a su proximidad per-miten practicar un juego diverso con cortos desplazamientos, pudiendo cambiar de escenario en cuestión de minutos.

3. Perfil de turista. ¿Qué requiere el turista que se desplaza para jugar a golf? Los principales emisores de turismo de golf a nivel español son el propio estado, Gran Bretaña, Ale-mania, Países Nórdicos y Francia. Suelen venir con paquete organiza-do, es un turista muy fiel, con poder adquisitivo medio-alto, con lo que el gasto medio es superior al de otro tipo de turismo. Al mismo tiempo es también un turista muy exigente. Estudios recientes muestran que el turista de golf rechaza poco a poco la excesiva aglomeración de los nú-cleos urbanos próximos a los cam-pos de golf y busca instalaciones

tranquilas donde disponer del juego en un agradable entorno natural. Parece que son muchos y muy bue-nos los beneficios de desarrollar un producto turístico vinculado al golf, pero debemos tener en cuenta qué puede suponer a medio y largo pla-zo desarrollar un producto turístico de golf en la isla. Intentemos hacer un balance de las consecuencias que puede tener sobre Ibiza intentar con-vertirla en un destino de golf. Porque imagino que esta es la intención de los políticos al permitir la construc-ciones de nuevas instalaciones para practicar este deporte en la isla. Por-que si realmente esta no es su estra-tegia (algo que posiblemente ni se han planteado) ¿Qué beneficios pue-de tener entonces un nuevo campo de golf sino va unido a una estrate-gia de desarrollo del turismo de golf? ¿Merece entonces la pena hacer esa inversión y asumir el impacto am-biental que conlleva?

¿Qué beneficios puede tener entonces un nue-

vo campo de golf sino va unido a una estrategia de desarrollo del turismo de golf? ¿Merece entonces la pena hacer esa inversión

y asumir el impacto ambi-ental que conlleva?

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

Vamos a pensar si el modelo turís-tico del destino de golf interesa en una isla como Ibiza. Un mercado que está saturado en verano y vacío en invierno. ¿Necesita más comple-jos y plazas hoteleras? ¿Las necesita la isla o las necesitan ciertos empre-sarios?

Si la respuesta es que Ibiza no nece-sita más plazas hoteleras, el turismo de golf no es una buena estrategia para Ibiza, pues uno de los benefi-cios de este tipo de turismo es que genera inversiones, especialmente immobiliarias, y puede que esta no sea una solución para Ibiza.

¿Pueden ayudar los campos de golf a la preservación del medio ambien-te? Discrepo bastante que lo mejor que se pueda hacer para preservar el medio ambiente, recuperar el paisaje (¿oxímoron? ¿Cómo se puede recu-perar el paisaje con un campo de golf si nunca había habido uno antes?) o preservar hábitats para especies animales o vegetales sea construir un campo de golf. A pesar que real-mente se utilize agua de depuradora y todo campo de golf aplique un ma-ravilloso sistema de gestión ambien-tal los impactos sobre el territorio de este tipo de instalaciones suelen

ser bastante elevados. Además, no hay que olvidar que para mantener los campos de golf se necesita agua. Uno de los principales problemas de los campos de golf en España es la escasez de agua, motivada por la climatología propia del área medi-terránea. Seguro que varios grupos ecologistas podrán aportar más in-formación al respeto si es necesario, pero cabe pensar que una isla como Ibiza, pequeña y en medio del medi-terraneo, no dispone de agua a rau-dales.

¿Puede Ibiza ser competitiva como destino de golf? Si es así se deben construir mínimo 5 campos de golf más, según la definición y según el turista de golf, que escoge su desti-no en función del número de cam-pos disponibles y su calidad. ¿Puede una isla como Ibiza tener 5 campos de golf? 5 mínimo, claro. Hay que te-ner en cuenta que no se puede cons-truir un campo de golf en cualquier sitio. Se necesitan unas condicio-nes particulares de los terrenos por su topografía y sus características geológicas. A parte de la necesidad que estén bien comunicados y con una buena infraestructura en los al-rededores. Quizá informes futuros muestren que sí, que en Ibiza caben

5 campos de golf... o más! Pero dejadme creer que la orogra-fía de la isla no la posiciona como el mejor lugar para albergar este tipo de infraestructuras.

No hay que olvidar analizar la com-petencia a la que nos enfrentamos. No he tenido en cuenta otros des-tinos mediterráneos, solo he tenido en cuenta regiones del Mediterraneo español. Y toda nuestra competencia directa tiene mínimo 10 campos de golf en un radio de 50 km. Ante este panorama ¿Puede Ibiza ser competi-tiva como destino de golf? ¿Vendrán a Ibiza en lugar de ir a Mallorca, Ca-talunya o la Comunidad Valenciana?

¿Sabrá y podrá Ibiza estar a la altu-ra de las expectativas del turista de golf? Vendemos tranquilidad, pero ¿la podremos seguir ofreciendo si seguimos llenando la isla de nuevas edificaciones? Aquí os podéis seguir informando y sacar vuestras propias conclusiones. Y si vuestra respuesta es NO, tenéis un enlace dónde ex-presar vuestra opinión y vuestro re-chazo.

Algunos apuntes más sobre los campos de golf.Un campo de golf ocupa una extensión de territorio de entre 30 y 60 hectareas, según su diseño. La construcción de un campo de golf supone una transformación irreversible del paisaje, la orografia y los úsos del suelo. Según fuentes del Instituto Geológico y Minero de España la mediana de consumo de agua de un campo de golf estándard (18 hoyos) supone entre 150.000 y 300.000 m3/año. Esta can-tidad es equivalente al consumo de agua anual de una ciudad de entre 150.000 y 200.000 habitantes.La ley de campo de golf vigente en las Illes Balears (llei 12/1988 de 17 novembre de Camps de Golf) dice que los campos de golf existentes tienen el derecho a tener como complemento un hotel o Aparthotel con capacidad de 450 plazas. Esto hace suponer que todo nuevo campo de golf supondrá la construc-ción de un nuevo alojamiento.

https://www.facebook.com/EivissaDecideix

http://fama2.us.es:8080/turismo/turismonet1/economia del turismo/turismo y deporte/CAMPOS DE GOLF Y TURISMO.PDF

http://www.nuevatribuna.es/articulo/medio-ambiente/2011-02-16/agua-campos-golf-espano-les/2011030922464001222.html

http://www.turisme.gva.es/opencms/opencms/turisme/es/files/pdf/observatorio/estudios_merca-do/Turismo_de_golf_nov_2011.pdf

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

Sembla quan menys sorprenent, comprovar com persones, suposadament responsables i capaces de dirigir i gestionar el nostre futur més immediat, estan disposades a reduir a cendres, i en una sola legislatura, el que ha costat tants d’esforços i representa l’única salvaguarda per mantenir la qualitat de vida i el benestar de la socie-

tat. De poc, o de res, sembla haver servit la crisi i l’absoluta i nefasta constatació de l’autèntic perill: la dependència de l’economia del sector de la construcció. Com si la cosa no anàs amb naltros, com si el sòl i el paisatge, com si les platges i el camp no fossin altra cosa que sòl lliure i apte per edificar, en tan sols uns mesos s’estan posant potes amunt els escassos controls, les ja minúscules normes, que fins avui, ens han permès gaudir d’una mínima qualitat ambiental i paisatgística.

S’obri la temporada amb la promoció d’un nou “boom” especulatiu. Les grans empreses ja elaboren projectes per a la construcció de nous camps de golf, però atenció, això sí, camps de golf ecològics i que, cas de deixar-si fer un hotel al costat, aquest haurà de ser sostenible. És qüestió de pilotes. Qui no ha aspirat mai a jugar al golf, ara ho podrà fer. Com també podrà navegar per la costa jugant a “la oca”, de port esportiu a port esportiu. Massificar encara més la massificació durant els mesos de juliol i agost, aquesta és la conclusió.

Per altra banda, hi ha massa interessos privats en seguir ocupant i urbanitzant el litoral. En convertir les platges en paradisos “chill out”, amb restaurant, sala de massatges i catre de luxe per dormir la mig-diada després d’un bon fart. Però hi ha un petit entrebanc, la Llei de Costes ben aplicada evita la destrucció del litoral. És per això, que ja s’impulsa la seua retirada. És també per això, que ecologistes, vesins, empresaris, pescadors, acadèmics, jutges i sindicats s’han juntat per defensar-la i garantir l’ús públic, la conservació del litoral i dels seus recursos naturals. A més, hi ha fòrmu-les diferents per potenciar l’economia, és evident que una platja ben conservada produeix més ingressos econòmics a la societat que una urbanitzada i privatitzada.

Barra lliure al ciment. Els polítics semblen haver sortit de “botellón” i estar abduïts per l’eufòria temporal d’uns diners fàcils i a qualsevol preu. Arriben temps per afavorir a empreses i a amics. Com, sinó, es pot esperar que s’aposti per la consolidació de nous atemptats urbanístics i per la destrucció d’espais i d’ecosistemes únics, per l’esgotament de recursos imprescindibles? La crisi i l’atur, lluny de fer recapacitar a la classe política, i evitar així la consumació d’un drama col•lectiu: la creació d’una societat d’aturats, està sent el motor, i l’excusa, per donar el vist i plau a un desgavell de projectes fins ara endormiscats. Això sí, però, amb la benedicció de l’interès general. Quanta hipocresia!

I per si tot això fos poca cosa, acabarem fent prospeccions petrolíferes. Però tots tranquils, “prospeccions sí, extrac-cions no”, aquesta és la promesa. Qui es pot creure aquesta nova mentida? Quina empresa està disposada a minvar el seu patrimoni sense aspirar a guanys futurs? Però tots tranquils, avui tenim barra lliure al ciment. Qui sap, tal ve-gada ens restin motius per a l’esperança, i demà, quan ja ningú s’atraqui a les nostres illes a estiuejar, i els eivissencs i eivissenques lamentem la nostra desgracia, puguem viure del petroli i anar a prendre banys al Carib. Quina il•lusió!

Dia de la Terra. Eivissa, 22 d’abril de 2012

BARRA LLIURE al ciment

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

Golfs a l’interior, urbanitzacions al litoral, ports es-portius, obertura en canal perquè vinguin cada dia més turistes i benvinguda calorosa a tot el que

signifiqui més ciment... Des de l’estiu passat, estem assis-tint al retorn del model d’explotació feixista d’Eivissa, alli-berades ja les autoritats de la necessitat de ser correctes políticament després de tres dècades de democràcia on tantes oportunitats de saqueig de l’illa van ser totalment o parcialment avortades en nom de la “protecció del te-rritori i el medi ambient”. Aprofitant la “crisi”, sembla que totes les administracions hagin pitjat l’accelerador per-què tot quedi “net i polit” de cara a la propera celebració, el 2015, dels fastos dels XL Anys des de la Mort al llit de Francisco Franco, el dissenyador de l’Espanya moderna.

Ben mirat, potser tot plegat és una clucada d’ull als clàs-sics, la manipulació dels quals tanta tradició té dins la història del feixisme a Europa. El seu totalitarisme s’expressa amb rigor en la frase que repetidament afe-gia Cató el Vell en els seus discursos en el Senat romà al final de les Guerres Púniques: “Carthago delenda est” (“Cartago ha de ser destruïda”). A la vista de l’ímpetu encimentador que exhibeixen les noves autoritats lo-cals i regionals, allí on llegim Cartago hi posem Eivis-sa i l’expectativa de resultats lliga perfectament: l’illa ha de ser destruïda. Completament. Fins als fonaments.

A més dels memfotistes habituals, hi haurà qui es dele-gi a fer una protesta minuciosa i indignada davant cada nova “millora” (ara aquesta urbanització, allí aquell golf) però, perdonin que sigui càustic, no fa més que seguir el joc a la Confraria dels Esclaus del Crist del Botí. Per-què, si de veritat volem parar els cops i capgirar el nou Ordre Tradicionalista, hem d’atrevir-nos a entendre la lògica totalitària que n’hi ha rere els símptomes de la metàstasi territorial que rosega Eivissa. O no hem après res de les “victòries” i les desfetes dels darrers 30 anys?

14 Eivisses?

Si volem no enganyar-nos, hem de gosar conèixer quant costa viure com vivim aquí. Si tothom s’ho mun-tés com nosaltres, caldrien 14 planetes per sostenir la Terra. Aquest és el resultat d’una recerca científica ex-haustiva i compromesa feta, insòlitament, per un pro-fessor de la UIB, Ivan Murray. La insostenibilitat ab-soluta del model de vida eivissenc recolza en quatre armes letals: un consum d’energia extremadament brut (ENDESA i les REPSOL de torn són felices fent-nos cre-mar petroli a casa i amb el cotxe sense cap opció per les energies netes ni el transport col•lectiu), una aigua fa-bricada a preu d’or climàtic (pràcticament tota és des-salada amb petroli), un magma d’urbanitzacions d’ús secundari per tot el territori en forma de taca d’oli cada

cop més compacta que corre paral•lel al retall dels pocs i precaris parcs i paisatges protegits (des de Ses Sali-nes fins a Benirràs) i a l’abandonament de l’agricultura.

Les noves normatives urbanístiques de febrer passat ig-noren la factura climàtica, hídrica i paisatgística a pagar a canvi de multiplicar el ciment en el sòl eivissenc. La ceguesa ambiental de les autoritats no té, per això, pa-rangó i suposa legalitzar el suïcidi assistit dels béns na-turals de l’illa. Deixaríeu un fill petit una tarda a cura de gent tan irresponsable?

135.000 milionaris gràcies al turisme i al totxo?

Com és que no estem tots folrats d’euros? Aquest és un dels misteris més esborronadors de tot plegat. Des del 1963, quan el Franquisme va obrir l’aeroport al turisme internacional a fi d’explotar sense descans l’illa per tal de fer divises i magnífics negocis mafiosos, portem mig se-gle posant cristianament l’altra galta per tal que cada cop vinguin més visitants. Els ho oferim tot: platges, boscos, paisatges, aigua, autopistes, un aeroport que no para de créixer com si fos una mala herba invasora. Ja són 2,3 milions de turistes que ens visiten, ni més ni menys que 17 per cada un de nosaltres! Si Espanya tingués el mateix nivell, tindria més de 780 milions de visitants, un rècord mundial.

“Si no comencem a organitzar la revolta ara, com podrem mirar als

ulls als nostres infants quan es facin grans i ens demanin què fèiem men-

tre uns pocs remataven l’illa?”

Simultàniament, però, resulta que tres de cada deu adults estan a l’atur a Balears. Només ens guanyen Andalusia, Extremadura i Canàries. Fins i tot, la UIB i Sa Nostra s’han atrevit a fer sonar l’alarma sobre el fet que mentre que la riquesa creix a Eivissa, la qualitat de vida de la nostra gent minva des de fa 10 anys. Tanquem plantes d’hospital, te-nim aules prefabricades, no hi ha qui trobi un pis de llo-guer accessible, comprar menjar és més car que a la resta d’Espanya i deixem quasi tots els joves tirats malgrat que mai no hi ha hagut tants turistes i ciment com ara. Algú entén res? Devem ser masoquistes o potser ens estan prenent el pèl com si fóssim imbecils biològics.

O els VIP o nosaltres (l’1 vs. 99%)

És un privilege tenir amnesia en un space tan reduït? Seria ingenu creure que aquest assalt permanent als béns naturals es fa sense voler i que tothom n’és respon-sable. La destrucció del sòl, el deteriorament del clima,

“EIVISSA DELENDA EST...” (PAMFLET RADICAL)

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

l’abandonament de l’agricultura i la terra, l’esgotament de l’aigua bona, són l’efecte d’una lògica pirata que tam-bé té tradició a l’illa, de pura rapinya per a enriquiment d’uns pocs: les constructores i immobiliàries, les disco-teques i els grans falcons turístics sense oblidar els inter-mediaris bancaris.

“És un privilege tenir amnesia en un space tan reduït?”

Com l’1% de VIP sense escrúpols que denuncia el movi-ment Occupy Wall Street als Estats Units, són el nostre 1% (potser menys: difícilment deuen superar el milenar d’habitants a l’illa). Per a ells, Eivissa i les persones que constituïm almenys el 99% de la comunitat som només “recursos”. De fet, per a aquests pocs que maneguen de manera mafiosa la nostra illa la “crisi” és una “oportuni-tat” per consolidar el seu poder. Amb l’excusa de la por a perdre la feina, aprofiten per esborrar les restes de pro-tecció ambiental i d’ordenació urbanística i per afeblir la capacitat de resistència de la majoria. D’aquí l’eliminació de la figura del fix discontinu o la generalització dels contractes misèria per als joves. Esperonant els seus empleats a les institucions, volen reduir dràsticament el sector públic i buidar-lo del seu paper compensatori de les desigualtats socials (garantint un servei de salut o una l’educació dignes per a tothom). L’únic que hauria de fer la nova Diputación Provincial de Baleares, la seva dele-gación insular (exConsell) i els ajuntaments seria “aju-dar” amb diner públic a incrementar les expectatives de negoci d’aquesta ínfima minoria. Sobretot, ampliant en-cara més l’aeroport, posant ports esportius arreu, eixam-plant carreteres. Si els va bé, s’acomplirà el programa revolucionari del ministre feixista Fraga Iribarne: espré-mer tot el suc d’Eivissa sense mirament amb res ni ningú per engreixar les butxaques dels amics i la insaciable tre-

soreria de les elits imperials a Madrid. Els nostres camins, doncs, es bifurquen i, si no espavilem, ens regalaran les runes d’allò que va ser Eivissa.

Les alternatives no es compren a LIDL: es som-nien, es creen, es viuen

Hi ha qui pensa que això que passa aquí no passa enlloc. Però el provincianisme ha de ser superat. Eivissa és una baula més, privilegiada reconeixem-ho, en un Planeta cada cop més a prop del col•lapse social i ecològic. Per això, no basta protestar ni restringir-ho a l’aquí i l’ara. Allò que ens ensenya la Primavera Àrab, l’Occupy Wall Street o el propi moviment del 15-M és que ens assem-blem molt i que cal connectar lluites sense fronteres fí-siques ni mentals.

Em sap greu anunciar que no trobarem solucions a Pa-chá ni a la pista de l’Ushuaïa Beach Hotel. Tampoc està d’oferta al Lidl. Haurem de tornar a somniar. En què? Doncs en com ens agradaria viure bé aquí sense trepitjar ningú ni els béns comuns. I caldrà posar en marxa ini-ciatives socials per les energies netes, l’aigua de qualitat, uns aliments menjables i cultivats a prop, perquè el ci-ment residencial comenci a ser reconvertit en habitatge digne i accessible per a la majoria. Haurem de començar a exigir justícia fiscal a fi que qui s’engreixa amb els nos-tres béns comunals pagui impostos reals i rellevants per donar benestar a la comunitat. En el fons, som simples i directes: no volem vots ni subvencions, volem més de-mocràcia. Traduït a pagès, o retallem el poder d’aquest 1% pirata i recuperem espai democràtic públic o Eivissa serà anihilada com a comunitat més que com a paisatge. A l’1% se’ls en fot: fan part de la superclasse global que no té altre horitzó que la rapinya sense fronteres. Però i nosaltres? Si no comencem a organitzar la revolta ara, com podrem mirar als ulls als nostres infants quan es facin grans i ens demanin què fèiem mentre uns pocs remataven l’illa?

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

La balearizació és un fenomen territorial encunyat els anys vuitanta per definir un medi on els usos residencials i turístics s’ubiquen en àmbits agra-

ris i forestals. Un altre terme per definir aquest fenòmen és la rururbanització, que implica un desplaçament d’aquestes funcions en àmbits no només costaners.

Amb l’entrada dels països ibèrics en la Comunitat Econòmica Europea l’any 1989, les estructures agràries illenques queden obsoletes davant les exigències de la Política Agrària Comunitària (PAC) i porten el sector a la marginalitat. La competència ferotge de l’urbanisme accelera la conversió del sòl rústic en sòl residencial.

L’activitat agrícola en un medi rururbanitzat s’enfronta a reptes fins fa poc desconeguts. Un clar exemple és la ramaderia. En els anys 70, la ramaderia ovina supera-va àmpliament els 30.000 caps, mentre que l’any 2009 eren escassament 5.000. Les explotacions productores de bestiar reben subsidis de la PAC per animal .El control de malalties i paràsits del bestiar, així com garanties de traçabilitat (control de la producció des del naixement fins a consumidor final) mai no havien estat tan exi-gents com ara. Fins i tot, existeixen segells de qualitat que afavoreixen per al bestiar illenc un preu preferencial als mercats. Aquestes mesures i ajuts no eviten que el nombre de caps continuï en franca davallada, així com el nombre d’explotacions. El canvi d’estil de vida de les propietàries de finques cap a horaris i hàbits urbans és una de les claus principals. L’envelliment de la pobla-ció que es dedicava a l’agricultura i que no ha trobat un relleu en les generacions més joves, per a les quals el mantenir un ramat no és més que un problema. Hem de tenir en compte que el fet de mantenir bestiar té unes conseqüències nefastes des d’un punt de vista territo-rial: cada ovella reproductora que no es reposa equival a 5.000 m2 de sòl que deixa de pasturar o que es deixa de sembrar.

Cap subsidi o ajut actual no pot arribar a compensar el sacrificar temps de lleure en un bestiar que no reporta cap ingrés significatiu a l’economia familiar. A més del factor econòmic hem de sumar-ne un altre no menys important: la proliferació de cans com a animals de companyia per a les residències en medi rural. Proba-blement aquest sigui un dels factors més importants a l’hora de descartar la continuïtat de molts ramats

d’ovelles. La població de cans censats a l’illa d’Eivissa supera els 27.000 (més de 5 cans per cada ovella) tot i que segons alguns ajuntaments (que gestionen els cans abandonats) només la meitat dels cans que es capturen tenen identificació. Una població de cans tan exagerada fa inevitable els episodis desagradables d’atacs, ja siguin a ovelles i cabres com a gallines o d’altres. La construcció de xalets i cases aïllades també implica una reducció d’hàbitat d’altres depredadors com les ge-netes o els falcons, així com una reducció de les àrees on caçar conills i perdius. De la mateixa manera, l’activitat cinegètica fomenta la reintroducció i l’augment pobla-cional d’aquestes espècies així que el seu nombre arriba a fer insostenible l’activitat agrícola en moltes àrees.

Altres factors com el canvi climàtic han estimulat el canvi d’hàbits d’altres espècies. Els tudons i les mèrleres s’han tornat residents quan abans eren migratòries i el seu nombre provoca un dany considerable en diverses produccions.

Tan en el cas de la proliferació de cans com en el de conills, la única solució parcial consisteix en realitzar tancaments que fan encarir en gran manera els costs de producció de les explotacions. Això sense entrar a valo-rar aspectes com robatoris, vandalisme, abocaments de residus o altres activitats incíviques i que cada cop són més freqüents.

L’habitatge dispers és una característica del món rural eivissenc, però d’una forma molt diferent a com es con-cep avui en dia, en què una fracció ínfima de l’habitatge rural participa de forma significativa en la gestió del pai-satge. Per molt que a molta gent pugui ofendre, el mo-del residencial en cases unifamiliars, sense connexió a xarxes de sanejament, mantenint animals no produc-tius i havent de dependre del vehicle privat per als des-plaçaments, implica una degradació inevitable del medi natural, de recursos com l’aigua o el territori (les cases mateixes, tancaments i també carreteres) i exerceix una pressió contra les activitats agrícoles i ramaderes fins al punt de fer-les inviables.

.............................................................................................................

Fer de pagès avui ja no és una activitat naturalment integrada en el medi sinó que és una activitat que s’ha d’aïllar de les amenaces que l’envolten en un medi que cada dia li és més hostil.

FER DE PAGÈS EN UN MEDI RURURBANITZAT

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

El conjunt d’Eivissa i Formentera posseeix un 40 % del territori ocupat per vegetació natural, un 34 %

per cultius (la majoria de secà, el regadiu amb prou feines representa un 2 % de la superfície total), un 7

% ocupat per usos urbans, i un 1,5 % per altres usos (salines, estanys...). A part d’aquests usos clarament

definits, existeixen parts del territori que podríem qualificar en transició d’un ús a un altre. Així, un 7 %

del territori està ocupat per camps en procés de reforestació, mentre que un altre 10 % són camps de

cultiu i zones forestals que presenten un creixent ús residencial (urbanització dispersa de certa entitat).

Juny2012EnAccióNúm2

“Estaba en el paraíso y ahora es de cuatro ricos, Sólo están un mes al año, pero secan los pocitos. Estaba en el paraíso y esto no tiene perdón, estaba en el paraíso, ahora es un cam-po de golf, y mañana un desierto más…”

La Baldosa Flotante

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

Llegué a Ibiza hace ya casi dos años, sin conocer nada más de esta pequeña balsa que

flota en la calma del Mediterráneo que la información que ofrecen de ella los medios de comunica-ción. Al tomar la decisión de venir a parar aquí no estaba seguro de si me adaptaría a la vida en una isla, acostumbrado como estaba a te-ner casi todas las distancias al al-cance de unas horas de coche...

Todas estas preocupaciones se di-sipaban un poco cuando hablaba con algunas personas de mi en-torno, que insistían en la belleza extraordinaria de sus escondidas calas, que me hablaban del color turquesa de sus aguas los días en que el mar está en calma, que na-rraban la paz y la tranquilidad que respiran todos sus rincones.

Con este contraste de sensaciones y con la incertidumbre que siempre acompaña al que cambia de vida, aterricé en la isla un mes de abril y, como en primavera el amor siem-pre anda revoloteando, me enamoré al instante de este pedazo de tierra. La belleza que descubrí superó con

creces mis expectativas más opti-mistas, y el estilo de vida isleño me fue cautivando, fue instalándose en mí con sigilo, de manera furtiva.

Ibiza es un crisol de culturas y viven-cias, un refugio donde miles de per-sonas buscan cobijo para escapar de esta vida moderna que está volviendo loca a nuestra sociedad. El hecho de estar rodeada completamente por la inmensidad del mar, provoca un in-evitable sentimiento de pertenencia, pertenencia a la pequeña y generosa comunidad que forman sus habitan-tes y pertenencia a una tierra con la que tenemos la suerte de entrar en contacto a diario, descubriendo sus inagotables y maravillosas sorpresas.

Por eso, cuando pasé mi primer ve-rano aquí, no paré de horrorizarme día tras día...

Me horrorizaron, y me horrorizan, las hordas de jóvenes de todo el mundo que aterrizan en Ibiza para encontrar el delirio de la fiesta, la noche, las dro-gas de diseño y el sexo sin control. Esos jóvenes cuyo comportamiento destructivo aparece constantemen-te en los programas de verano que

están tan de moda y que no tengo muy claro si pretenden denunciar la situación o hacerle una propagan-da gratuita que, sorprendentemen-te, sube sus índices de audiencia.

Pero lo que me horrorizó, y me ho-rroriza, hasta el punto de quitarme el sueño alguna noche, es ese otro turismo, el del famoseo, las grandes mansiones y los yates de lujo. Ese turismo que viene acompañado de insaciables empresarios que se re-parten las ganancias de los meses de temporada dejando solo las migajas a los que nos quedamos cuando lle-ga el frío. Tiburones sin escrúpulos que, para nuestra desgracia, cuentan con el beneplácito de la clase política, que no duda en favorecer sus nego-cios de todas las formas imaginables.

¡Ay nuestros políticos! Esos mismos que han llenado y llenarán tantas portadas con sus prácticas ilegales. Esos caciques que creen que este pequeño archipiélago es su patio de juegos particular. ¿Qué les ocurre a los dirigentes de nuestras amadas Islas Baleares? O, más bien, ¿qué le ocurre a la gente que habitual-mente, pero no mayoritariamen-

Foto: Miguel Angel Cabezas

NO SIGÁIS DESTRUYENDO EL Paraiso

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

te, si analizamos la realidad de los datos, les votan cada cuatro años?

Cada día, los periódicos nos traen nuevas malas noticias. Vemos como las compañías aéreas de las que de-pendía nuestra libertad para viajar van cayendo y se olvidan de noso-tros, dejándonos en manos de com-pañías piratas que hasta hablan de habilitar aviones donde los pasajeros vayan de pie (no diré nombres por-que no lo creo necesario y odiaría ha-cerles cualquier tipo de publicidad). Cada vez se baraja más seriamente la posibilidad de urbanizar espacios protegidos como ses Feixes, Beni-rràs, Punta Pedrera y Roca Llisa; se habla de recuperar cuatro proyectos de puertos deportivos en es Viver, ses Variades, Punta Xinxó y Port des Torrent; se intentan retomar pro-yectos para construir campos de golf absolutamente inútiles, se dan licen-cias para iniciar prospecciones pe-trolíferas que destrozarán nuestras costas... Y no podemos permitirlo.

Estoy seguro de que si esta demo-cracia no fuera una farsa y alguien se molestara en preguntarnos nues-tra opinión, el rechazo sería rotundo. Tan rotundo como fue la negativa a una autopista que se construyó a golpe de talonario y tras los ver-

gonzosos golpes de la policia sobre ciudadanos y ciudadanas inocentes. Pero mucho me temo que nadie ven-drá puerta por puerta para conocer lo que pensamos ante estas atroci-dades. Tratarán de imponerlo como sea, usando la fuerza si es necesario, haciendo caso omiso una vez más de los gritos rabiosos del pueblo.

Mi única intención con este peque-ño escrito es recordarme y recorda-ros que debemos estar atentos a las próximas noticias que nos traigan los diarios, a las palabras venenosas y confusas de nuestros gobernantes. Si en algo coincidimos la gran mayo-ría de los que vivimos aquí durante el año, tanto las familias ibicencas de siempre como los “murcianos” como yo, es en el amor a una isla que cau-tiva, que no deja indiferente a nadie.

¿Que beneficia el turismo? Yo pre-feriría que los turistas que nos visi-tan aprendieran a descubrir una cala perdida tras un paseo por un pinar lleno de vida, que disfrutasen de los almendros en flor y de la increíble luz metálica que tienen algunos días de invierno, que degustasen los pla-tos típicos cocinados con productos locales por manos mimosas y exper-tas. ¿Alguien cree sinceramente que hay que modificar algo de esta isla

para que resulte atractiva? Porque si es así, tenemos la necesidad urgente de cambiar de turistas antes de que nuestra principal fuente de ingresos nos fagocite y escupa tranquilamen-te nuestros restos en cualquier parte.

Señores políticos que se supone que nos representan, dejen por favor en paz el paraiso, no toquen una tierra que amamos con el alma, que ya es parte de nosotros. Yo, que llevo aquí muy poco tiempo, ya considero esta isla mi hogar y a sus habitantes mis hermanos. Por eso, si salen adelan-te estos proyectos y las monstruosas máquinas tratan de profanar un sim-ple centímetro, yo prometo hacer lo imposible para tratar de impedirlo.

Porque jamás se debe alterar un lugar sin el permiso de los que viven en él, que, aunque a mu-chos no les guste y otros prefie-ran ignorarlo, son sin ninguna duda sus verdaderos propietarios.

........................................................................

.

NO a les prospeccions petrolíferes a Eivissa i València #Eivissa i Va-lència diuen no: http://www.change.org/es/peti-ciones/no-a-les-prospeccions-p e t r o l % C 3 % A D f e r e s - a - e i v i s -sa-i-val%C3%A8ncia-eivissa-i-val%C3%A8ncia-diuen-no

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

El llegat d’un poble el forma la gent, la història, la llengua, el patrimoni i el territori. Una llengua no és només un vehicle de comunicació sinó

una manera de transmetre de generació en generació aquest llegat.

Podem trobar moltes evidències que reconfirmen l’estreta i íntima relació que existeix entre la situació lingüística d’una comunitat i la seua situació territorial. La implantació de l’ús social de la llengua i el grau de protecció de l’entorn coincideixen gairebé sempre. Un territori arrasat ho és també des del punt de vista lin-güístic.

Arribats a aquest punt, com ens explicam que els ac-tuals governants hagin impulsat una política lingüística en contra de la llengua pròpia de les Illes Balears i una de les dues llengües oficials de la Comunitat, això és la llengua catalana que parlam des de fa 8 segles, creant un problema on no existia, trencant el consens de més de 30 anys en aquest punt i emprant l’excusa de les nos-tres variants dialectals (mallorquí, eivissenc, menorquí) presentant-les com un problema i un motiu de divisió quan en realitat son una prova de la riquesa de qualsevol llengua en general i de la catalana en particular? Molt senzill: un poble sense llegat que conservar i oferir a les generacions futures és un poble sense percepció de pertànyer a una comunitat i per tant més manipulable. Això és el que volen. Els eivissencs i eivissenques que han nascut fora de l’illa i que han decidit crear-se un projecte de vida i un futur a Eivissa tenen en la llengua una eina molt important d’integració i les institucions i la societat tenim l’obligació d’oferir-lis aquesta eina i facilitar-los la integració. Per què no es fa? Molt senzill també: la dreta xenòfoba -no tota la dreta ho és afortu-nadament- empra la llengua com a arma per impedir aquesta integració, per separar comunitats, per cons-truir un mur entre elles i per evitar l’enriquiment mutu

“El llegat d’un poble el forma la gent, la història, la llengua, el patrimoni i el te-

rritori”

La via més eficaç per crear consciència de comunitat passa per defensar el territori amb tot el que això inclou. El poble d’Eivissa mai ha estat tan unit com durant la mobilització contra els projectes d’autovies -autopistes

LLENGUA, TERRITORI I PATRIMONI,

TRES CONCEPTES QUE VAN LLIGATS

pagades a preu d’or amb un peatge a l’ombra que ha hi-potecat per als pròxims 25 anys i l’ha arruïnat-. Eivis-sencs i eivissenques de diferent ideologia i procedèn-cia ens mobilitzàrem contra aquesta agressió territorial sense precedents.

Diversitat = riquesa.

Conèixer una llengua, i totes son necessàries a l’igual que totes les espècies animals i vegetals ho son per-què contribueixen a enriquir l’ecosistema on vivim, és conèixer una manera de contar i transmetre les coses, el llegat dels nostres majors. Quan es perd una llengua es perd una manera d’explicar i transmetre aquests valors, la història d’un poble, les tradicions. No és això també un patrimoni que cal defensar? Com diu la lingüista M. Carme Junyent en una llengua trobam codificats els co-neixements que els seus parlants han anat acumulant durant segles, una manera única d’explicar el món i un instrument d’adaptació a l’entorn. Efectivament, la llen-gua d’un territori està íntimament lligada i s’ha adaptat a aquest territori al llarg del temps.

Posem per exemple l’UC, el crit tradicional que s’emprava al camp eivissenc per comunicar-se entre vesins. En un entorn muntanyós, amb cases aïllades i manca de comunicacions, l’UC era una manera de transmetre informació a través de valls i muntanyes. Existeix un exemple més clar d’interrelació entre llengua i territori? Si afavorim que desapareguin aquells trets que fan ex-cepcionals els pobles estam afavorint la globalització i uniformització del món i de la seua cultura. Com afirma

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

també Junyent, la humanitat està immersa en un pro-cés d’homogeneïtzació lingüística sense precedents: si res no canvia, arribarem al segle XXII amb un 10% del patrimoni lingüístic actual. Això és el que volen els que ja sabem. És això el que volem naltros? Segur que no.

“Molt senzill: un poble sense llegat que conservar i oferir a les generacions fu-

tures és un poble sense percepció de pertànyer a una comunitat i per tant

més manipulable. Això és el que volen.”

A l’igual que seria contradictori fer de la defensa de la llengua l’única via de reivindicació d’una comunitat o d’un país, també ho és mobilitzar-se per la protecció del territori mentre consideram secundària la defensa de la llengua pròpia i del patrimoni històric. Oblidar que tot va estretament lligat i no es pot separar és tancar la porta a poder construir el nostre propi futur com a comunitat sobre uns fonaments sòlids.

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

ARGUMENTARI: UN ENSENYAMENT EN CATALÀ PER A TOTHOM, GARANTIA DE QUALITAT I COHESIÓ SOCIAL

El nostre centre fa ensenyament en català perquè és la llengua del nostre territori. L’escola no vol infants separats per raons

de llengua, els vol mesclats i que tots partici-pin de les mateixes experiències i convisquin culturalment junts i enriquits amb les aporta-cions de tots.

Per avançar pedagògicament i socialment l’escola disposa d’un projecte educatiu integra-dor, que afavoreix la cohesió, no discrimina ningú i ha estat aprovat pel consell escolar del centre. Les primeres experiències en dues línies, a principis dels anys 80 del segle passat, molt prest es van haver d’arraconar perquè separaven l’alumnat en classes socials ben diferenciades.

El castellà l’aprenen al llarg del procés d’escolarització obligatòria, de manera que als 16 anys s’assegura el domini de les dues l l e n -gües, la catalana i la castellana, que és el que preveu la llei.

Dins l’escola també aprendran anglès o una altre llengua estrangera que el centre trii. Les llengües que s’ensenyen a l’escola només s’assoleixen plenament si s’empren en un context real de comunicació.

Els infants de famílies castellanoparlants o catalanopar-lants, tenen assegurat el domini de la llengua castellana a través dels mitjans de comunicació presents a tot arreu i de l’escola que ensenyarà el castellà durant tots els anys que duri la seva escolarització.

Elegir l’aprenentatge de la lectoescriptura en català és elegir que aprenguin a llegir i escriure en dues llengües alhora, elegir l’aprenentatge de la lectoescriptura en cas-tellà és elegir que només en una.

Els mestres i professors en català volen recomanar a les famílies que viuen i treballen en un territori on el cata-là és llengua oficial que és bo per als seus fills i filles fer l’ensenyament en català i arribar a tenir un bon domini de la llengua per arribar a tenir les mateixes oportunitats que els autòctons. No dominar formalment la llengua del territori els pot restar oportunitats futures.

Les escoles que fan l’ensenyament en català estan molt be considerades socialment perquè tenen projectes pe-dagògics oberts, amb uns fonaments sòlids, ben articu-lats amb la realitat social actual i coherents amb l’entorn, la història i la cultura pròpia del territori. Aquestes escoles tenen més demanda de places de les que poden assumir i els infants escolaritzats, hi aprenen les dues llengües.

Els infants de tres i quatre anys tenen una facilitat especial per aprendre llengües precisament en

aquestes edats primerenques. És un bon mo-ment per ensenyar-los la llengua pròpia del territori on viuen i començar a introduir el coneixement d’una altra llengua.

Els infants que acaben la primària amb un bon nivell de català i de castellà, estan més ben pre-

parats per assolir el títol de graduat de secun-dària obligatòria i el batxiller i per tenir un

més fàcil accés a les universitats del nostre entorn més proper.

Una formació que asseguri que l’alumne quan acabi els seus estudis s’expressi, oralment i per escrit, en català i castellà, li dóna avantatges a l’hora de trobar fei-

na a les nostres illes.

Cada curs més alumnes de les Illes Balears t r i e n voluntàriament fer els exàmens de la selecti-vitat en català.

Els alumnes que fan l’ensenyament 100% en català al territori on és llengua pròpia, obtenen millors qualifica-cions en castellà, que els que estudien només en caste-llà a Castella. Segons un informe fet pel propi Ministeri d’Educació del Govern de l’Estat.

Estudiar català no implica, per als infants de les famílies d’altres cultures, perdre els seus orígens o la seva iden-titat. Dins les escoles practicam la integració ben entesa i la valoració de les diferències culturals en el que ano-menam interculturalitat i no només multiculturalitat.

La immersió lingüística a l’escola en la llengua pròpia de cada territori és un bon sistema per a la integració de les diferents cultures que conviuen en un mateix espai geogràfic. Així ho avala un estudi fet per un equip inde-pendent de la Unió Europea.

Separar l’alumnat per raó de llengua és separar la socie-tat en origen. La realitat històrica de les Illes ens demos-tra que hi ha una comunitat lingüística que no està en igualtat de drets respecte d’altres grups.

Començar per aprendre el castellà durant dos o tres cur-sos, si el projecte de centre és en català, farà que els in-fants no catalanoparlants tinguin dificultats per seguir l’ensenyament a partir de segon de primària, ja que no hauran fet català i els costarà més seguir la vida acadè-mica normal al centre.

Assemblea de mestres i professors en català de les Illes Balears

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

Has vist...? Has llegit...?

DOCUMENTAL...................................................................................................

Títol: “TERRA DE TOTS: la lluita per la democràcia rural”Producció: Graphic amb la col·laboració del Govern de les Illes Balears i TV Mallorca Participa: Unió de Pagesos de Mallorca.

Aquest documental tracta d’apropar-nos a la realitat del territori balear. A mans del testimoni de varis agricultors i ramaders coneixem els canvis que s’han produït en els usos del sòl degut a l’adopció del model econòmic ins-taurat a partir dels anys 70 a les Illes Balears, el mono-cultiu turístic.

La feina al camp, a més de rebre el menyspreu per part de la societat, està actualment competint pel sòl amb el sector turístic i l’immobiliari. La massificació residencial ja no forma part de la costa balear, sinó que ha passat a formar part també del paisatge rural, provocant un in-crement del preu de parcel•les i fent impossible la seva adquisició pel conreu. Un exemple n’és en Jaume Po-coví, qui explica la seva sorpresa quan li va ser denegada la llicència per criar porcs a la seva granja degut a que les urbanitzacions eren massa prop de casa seva, quan en realitat l’activitat ramadera s’havia portat a terme molts anys abans de la construcció de les urbanitzacions.

Dins aquest escenari hostil i sense rebre ajut gover-namental, els protagonistes d’aquest documental s’organitzen per continuar treballant la terra, mitjançat la diferenciació i la recerca de sistemes alternatius. Així mateix, es mostra com l’associació i col•laboració entre els treballadors del camp ha sigut una de les principals armes per combatre l’abandonament de les terres de conreu.

Títol “En defensa del decreixement”Any: 2011Autor: Serge Latouche

Aquesta obra, que porta com a títol original “Vers une société d’abondance frugale” (“Envers una socie-tat d’abundància frugal”) tracta d’esclarir el significat d’aquest concepte, l’abundància frugal, un aparent oxí-moron que xoca frontalment amb la idea de creixement constant i il·limitat, miratge en el qual ens trobem im-mersos a nivell global.

Amb l’actual gran crisi econòmica, i sense sortir-se del discurs imperant, els nostres governants proposen dues vies de solució: prendre mesures d’austeritat i impulsar la reactivació de l’economia. La primera suposa reduir els drets socials, castigant severament les classes mitja-nes i inferiors; la segona, la privatització d’entitats pú-bliques i la injecció de capital als bancs.

Immersos en aquesta situació i des d’aquest punt de vista, no es parla de decreixement sinó de creixement negatiu ja que, des d’un sistema basat en la propaganda productivista i consumista, el creixement ha deixat de ser un mitjà per a aconseguir el benestar de les persones i s’ha convertit en una finalitat ell mateix.

El creixement, segons Serge Latouche, és una promesa d’abundància inserida en l’imaginari col•lectiu que va acompanyada d’una insatisfacció general per la cons-tant creació de noves necessitats i que té com efecte la comprensió del món en termes quantitatius, la pèrdua d’autonomia i l’addicció al consumisme.

Per a la defensa del decreixement no només és neces-sari posar fre a les activitats que impulsen l’explotació irracional dels recursos, cal afavorir d’altres que suposin millores de tipus qualitatiu: l’educació, l’art, la investiga-ció, la cultura, les relacions humanes.

ASSAIG...................................................................................................

Juny2012EnAccióNúm2

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

MANIFIESTO DEL MOVIMIENTO CONCIENCIADOS

El Movimiento Concienciados en un movimiento que surge a través de la dIsconformidad de algunos alumnos ante los recortes surgidos en educación estos últimos meses.

Es un movimiento formado por un grupo de jóvenes alumnos de las Pitiusas con el propósito de mostrar nuestra opinión ante decisiones que nos afectan directamente. Buscamos una buena enseñanza pública, unos mínimos re-cursos que hagan posible una educación formal y satisfactoria para que el día de mañana haya una juventud altamente preparada para enfrentarse a una sociedad que necesitará de profesionales para su pleno desarrollo.

Queremos expresar nuestros manifiesto de forma pacífica, pero queremos hacerlo ya. No estamos dispuestos a tolerar más recortes, no estamos dis-puestos a conformarnos con las miserias que nos otorga el gobierno actual y no nos quedaremos callados viendo como nuestro futuro se va estrechando cada día más al igual que nuestra motivación y autoestima.

La educación necesita ayudas y no recortes. Todos los días hemos de aguantar el difícil panorama en el que se en-cuentran nuestros centros, muchos cadente de recursos básicos como agua, buena iluminación e higiene.

No nos degradaremos a conformarnos con esta situación.

Por esto decidimos estar presentes hoy y conseguir que todos unidos luchemos por un objetivo común, mejorar nuestro futuro.

Damos las gracias a todos los que están presentes por ser consientes de la situación en la que estamos y por no darse por vencidos.

Nunca debemos olvidar que el futuro es hoy.

Movimiento Concienciados. Eivissa, 22 de abril de 2012

Fotos: Cintia Coll Boned

Nuestros objetivos son:

• Conseguir una educación digna y de calidad, una educación com-prometida que alcanzase el nivel medio europeo.

• Saneamiento de la deuda de los centros educativos.• Sustitución a corto plazo del profesorado sin tener que sufrir la per-

dida de clases y deterioración del aprendizaje del alumno.• Mantener la lengua catalana como idioma vehicular en la educa-

ción.

Día a día, la sociedad española asiste impertérrita ante la avalancha de malas noticias, de recortes, de posibles rescates a entidades financieras, el

desplome de los mercados, la posible salida de Grecia del euro, etc.

La educación junto la sanidad pública han sido heridas de muerte y las decisiones de nuestra clase política están provocando que lo “público” se convierta en una “especie en vías de extinción”.

Hace unas semanas el ministro de cultura anunció unas medias en educación que conllevan la insostibilidad del sistema educativo:

· Clases de alumnos de la ESO con 35 alumnos y 42 en bachillerato.

· Aumentos en las tasas universitarias.· Reducción de las horas lectivas en el currículum de la

ESO.· Etc.

Ante tal barbarie, el profesorado de los institutos de la isla de Ibiza se han empezado a organizar y en pocos días han constituido el “col•lectiu de professorat preocupat”. Han utilizado las asambleas como elemento alternativo a los claustros para poder llevar a cabo acciones en la calle y sobre todo informar a la ciudadanía de la precariedad y de cómo van a afectar dichos recortes en el curso 2012-2013.

La primera de las acciones que pusieron en marcha fue meterse en un aula de un instituto y hacer una foto de lo que sería un aula de la ESO y otra de Bachillerato. De esa idea inicial, se pasó a sacar a la calle dicha aula, para que las familias y la ciudadanía en general se pudiesen hacer una idea de lo que va a suponer meter a 35 o 42 jóvenes en un aula.

El pasado 19 de mayo, salieron a la calle para escenificar lo que será un aula de la ESO. Montaron un aula móvil en el Parque la Paz en la que 35 alumnos y alumnas (en este caso profesorado) más la profesora se metieron en un espacio que no llega a 55 m2. En esa perfomance un profesor iba explicando la realidad del aula, lo que supo-ne trabajar con 35 alumnos, el tiempo que las familias tendrían para hablar con el tutor, la carga de trabajo para el profesorado, la imposibilidad de ayudar a los que más lo necesitan, no cubrir las bajas hasta pasados los 30 días, etc.

Entre esas explicaciones que se iban dando, las cacero-las, silbatos y cualquier otro instrumento, dieron paso a un sonido ensordecedor para denunciar dichos recortes. Además la música de un par de instrumentos iba dina-mizando todo el evento.

A continuación desmontaron dicha aula y en manifesta-ción se dirigieron hasta el paseo de Vara de Rey. El sonido y las consignas por la educación pública acompañaron a los participantes durante el recorrido. En Vara de Rey se escenificó de nuevo dicha perfomance.

Al día siguiente se fueron a las fiestas de Puig d’en Valls y en el recinto ferial escenificaron esta vez, sin cacerolas, dicha clase de la ESO.Durante estos días, a marchas forzadas, pero con una or-ganización y trabajo digno de admirar, están movilizán-dose y proponiendo acciones e informando a la sociedad pitiusa.

............................................................................................................

Facebook: “Coordinadora de Professorat Preocupat”Twitter: @PreocupaEduBlog: http://preocupasoseducacio.blogspot.com.es/Correo electrónico: professoratpreocupat@gmail.com

S.O.S. EDUCACIÓN PÚBLICA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

VOLS INFORMAR-TE?¿QUIERES INFORMARTE?

VOLS COMPARTIR UNA REFLEXIÓ?¿QUIERES COMPARTIR UNA REFLEXIÓN?

EN ACCIÓ es un mitjà obert a tota la ciutadania eivissenca per a seva la lliure expressió

PARTICIPA-HI!Per a participar en el projecte d’En Acció adressa’t a: enaccio@ibizatomalaplaza.net

Per a més informació sobre el Moviment 15M a Eivissa, consulta: www.ibiza.tomalaplaza.net

Properes activitats a Eivissa:

dimarts 19 de juny a les 20hParc de la Pau

ASSEMBLEA GENERAL de Ibiza Toma La Plaza

dissabte 30 de juny, a les 17h.Plaça de Santa Gertrudis.

MERCAT SENSE SOUS: regala, recicla, intercanvia.

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................