Ferran Planes, El desgavell

HistòriaBuffalo Billva visitarBarcelona

19 Montse FrisachPer què no unPlensa a laDiagonal?

PoesiaTots elsversos deGuimerà

Desaparegutsal CCCB

EntrevistaDavidPeace

5

12

14

18 P. Parcerisas

ClàssicsFerranPlanesrecuperat

9 Manuel CuyàsEl desprestigide l’SGAE

6

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 10 de febrer de l 2011

MichelOnfrayEntrevista amb el filòsof francès de moda

Per

e V

irg

ili

10 DE FEBRER DEL 20112ed

itoria

l ot i les crítiques que sovint se lifan de manera injusta, Françacontinua mantenint el nivellcultural alt. Diríem que estan a la

mateixa distància cultural quepodem estar nosaltres d’ells, perexemple, en futbol. Suposo que ésel preu que cal pagar entre el paísde la Il·lustració i el de la Inquisició.Els francesos no venenexclusivament literatura decreació, sinó que sovint arriben elsseus assagistes, que mantenenl’interès del públic lector, com és elcas del filòsof Michel Onfray, que fauna desmitificació en tota regla dela història oficial de la filosofia i haesdevingut el filòsof de moda aFrança, amb xifres de vendes ques’acosten als best-sellers. ValèriaGaillard conversa amb ell amb motiu del’aparició L’eudemonisme social, cinquèvolum de Contrahistòria de la filosofia(Edicions de 1984), i de l’altra, Política delrebelde. Tratado de resistencia yinsumisión (Anagrama). Són dos volums

Tque es complementen tot i haver estatpublicats originàriament amb deu anys dediferència, 1997 i 2007. El punt en comúpodria ser el que va destacar Denis

Sieffert a Politis: “El discurs d’Onfray ésindiscutiblement revolucionari. El llibertaries reivindica hereu del 68 i crida a destruirla nova Bastilla, allotjada al cor mateixdels mecanismes de reproducció social,però també sap ancorar el seu projecte a

la realitat”. No sé francament si el podemqualificar de revolucionari en aqueststemps tan lleugers, però sí que podem dirque és ben capaç d’estimular moltes

ments adormides pels somnífersamb què ens castiguen. En aquestpenúltim volum de la Contrahistòria,Onfray dedica el capítol final aBakunin, el clàssic anarquista queva mantenir una guerra intel·lectual iideològica contra l’ordre cristià iburgès: “Seguint de propFeuerbach, a partir de les porsgenealògiques dels déus, Bakuninanalitza el procés que porta delfetitxe al Déu únic, passant pelsbruixots i els elements naturals.Després, reinterpreta el procésd’alienació posat en evidència perles anàlisis de L’essència del

cristianisme: la substància de Déus’alimenta de la degradació dels homes”.És un vell debat que, dissortadament,interessa ja només als pocs iniciats afavor o en contra. Llegir Onfray obre lagana, malgrat les passions per la dieta. ❋

Un rebel de la filosofia

Michel Onfray, Jordi Herralde i Josep Cots. PERE VIRGILI

DAVID CASTILLO coordinador

aeroport lluminós i net que laNatàlia Miralpeix va trobar entornar a Barcelona de la sevallarga estada a l’estranger no-

més era un miratge. La ciutat seguia es-sent tan grisa i sòrdida com sempre, i lesgents que l’habitaven, tan atordides itristes com els seus germans Lluís i Pere.El que més em va colpir d’El temps de lescireres (Edicions 62), la novel·la que vaconsolidar Montserrat Roig, va ser queen ella hi vaig veure la meva família, i lesdels meus amics, i les dels veïns. Enaquest país tots érem els Miralpeix. En-cara ho som força: pusil·lànimes, aixa-fats per impotents.

Vaig comprar la segona edició (juny de1977). Tenia 17 anys, venia d’una famíliade llargs silencis a taula, de preguntessense resposta, d’ordres sense argu-ments, de por i malalties; com tantes al-tres, com la majoria que habitavenaquells carrers grisos de l’Eixample peron perdia les meves passes moltes tardesen sortir d’escola. Mai no vaig trobar leslluminoses idees de llibertat, solidaritat,

L’resistència a l’opressió, alegria i nos-tàlgia de la vella cançó de la comunade París que la Roig va utilitzar perposar de títol a la novel·la. Només emtopava amb les fulles mortes delsplàtans del passeig de Sant Joan,que xutava com imaginàries pilotes.Em va acabar agradant més aquestacançó que l’altra, però això ho vaigdescobrir més endavant, és clar. Anys després, en acabar de llegir elprimer capítol de la novel·la em vasobrevenir un profund vertigen. Nopodia seguir llegint a la cambra delpis familiar, hauria parat boig,n’hauria fet alguna de grossa. Era lamateixa abúlia vital. Vaig córrer es-parverat fins la platja, vaig seure ales roques de l’espigó, i la placidesadel mar calm del Maresme es va con-vertir durant molts anys en el millorsaló de lectura. Vaig jurar-me quemai sotmetria els meus fills als ma-teixos silencis, a les mateixes bui-dors. Amagar les misèries delstemps és una crueltat. ❋

Tots érem dels Miralpeix

MOTELBARSTOWRAFAEL VALLBONA

A ‘El tempsde les

cireres’,Montserrat

Roig vaconsolidar

la seva obra

AVUITOCA...

Santa TeclaUns ceitnífcis van esutadir que no cal odrre a la pratcetnarl de les praulaes per etndenre un txet, semrpeque la piremra i la darerra llerta esitigun al lloc queels pretoca, prequè no les lleigm llerta a llerta, leslleigm com a bolcs utaniris. Aquesta seria una con-clusió seriosa, mostrada amb un test senzill i sorpre-nent, de les nostres capacitats cerebrals. Una altraseria admetre que el meu ordinador em guanya ju-gant als escacs, però jo el guanyo a la boxa. I seguintamb els jocs de teclat: “QQuuuinn tteeccclaattmmeésss sseennssiibbbleee tttée aaquuueesstoorrrddiinnnaaddorrr!!!”. “eL lLuMeT dEl LEs Ma-JúScUlEs PaRpElLeJa, És GrEu?”. “Vnc tclat al qu lifalta una lltra”. Prou de sotmetre a l’esforç de la lec-tura parcial el nostre cervellet (el diminutiu va pelmeu: si bellugo el cap enèrgicament noto com si li so-brés crani; mira, que almenys un dels dos tingui elpis gran!). Diu que la definició de virus, de l’informà-tic, es clar, podria ser una cosa com ara: “El virus ésla creença dels usuaris inexperts que una força ma-ligna intangible que ve de l’exterior és la responsabledels errors que provoquen ells treballant amb l’ordi-nador”. Espero que l’ordinador no se’m pengi abansde guardar el text, gràcies a l’ajut de la patrona delsinformàtics (sí, i de Tarragona): santa Tecla. ❋

LLUÍS LLORT

10 DE FEBRER DEL 2011 3POETS’CORNER

exposició Joies d’artista. Delmodernisme a l’avantguar-da, comissariada per laconservadora Mariàngels

Fondevila, que ara arriba a la seva fi alMNAC, és una mostra que només espot qualificar d’indispensable, memo-rable i modèlica.

Francament, és un motiu de felici-tat comprovar que la directora delMNAC, Maite Ocaña, no defalleixgens en la seva voluntat de subratllarla modernitat del museu i d’aproparles seves col·leccions i exposicions alpúblic general. En el cas d’aquestaexquisida mostra, els dos objectiusqueden assolits del tot.

També és un motiu de felicitatcomprovar que la comissària, sàvia-ment, ha combinat cinc ingredientsbàsics a l’hora de concebre i cons-truir aquesta mostra insòlita: creativi-tat, ambició, coneixement, sentit es-tètic i austeritat.

La creativitat de trobar una pro-posta imaginativa i de gran originali-tat, quan molts museus senzillament

L’han dimitit i munten exposicions opa-ques o mecàniques.

L’ambició de pensar en gran desdel MNAC, sense por i sense comple-xos de cap tipus. La nòmina d’artistesfa caure literalment d’esquena (Ro-din, Picasso, Calder, Braque). L’ambi-ció de col·locar els joiers i artistes ca-talans (Masriera, Sarsanedas, Capde-vila, Mercadé, Gargallo, González) alseu lloc corresponent. L’ambició dedemanar préstecs a les millors col-leccions públiques i privades del món(Barcelona, Madrid, Nova York, Lon-dres, Lisboa, París, Berlín).

El coneixement del tema per arti-cular un discurs expositiu en tres àm-bits que resulta intel·ligent, clar i efi-caç, i ens acaba explicant i il·lustrantl’evolució de la joieria moderna i elsseus vincles de complicitat amb elmón l’art dels segles XIX i XX. El co-neixement per triar les peces més re-presentatives i fer-nos conèixer au-tors poc coneguts per aquestes lati-tuds (Lalique, Hoffmann, Wolfers,Jensen, Albers).

El sentit estètic d’exposar les pecesde la millor manera possible. Al primeràmbit, per exemple, les joies estan enuns calaixos sobre un taulell i ens hemd’inclinar per veure-les. Aquesta pos-tura ens obliga a prestar atenció a totsels detalls i matisos. El sentit estèticd’espaiar les peces perquè no se’nsbarregin i no perdin la individualitat.

L’austeritat de no haver tirat la casaper la finestra a l’hora de presentar igastar el pressupost. L’austeritat deposar-hi només els elements absolu-tament imprescindibles (textos expli-catius, cites d’autoritats, cartel·lesdescriptives) per no enfarfegar i aca-bar distraient de la contemplació deles joies.

Efectivament, estem davant d’unaexposició que ens nodreix i ens educa,mentre ens demostra clarament queen una època de crisi com la nostrapoden existir propostes culturals deprimer ordre, propostes fresques, in-teressants i gratificants. Només cal te-nir la creativitat, el coneixement i elpragmatisme per aconseguir-ho. ❋

Les joies del MNAC

L’exposicióens demostraque en una

època de crisipoden existir

propostesculturals deprimer ordre

D. SAM ABRAMS

L’exposició quepodem veure finsdiumenge al Mu-seu d’Art Nacio-nal de Catalunya,Joies d’artista.Del modernisme al’avantguarda,combina cinc in-gredients bàsicsa l’hora de conce-bre i construiraquesta mostrainsòlita: creativi-tat, ambició, co-neixement, sentitestètic i austeri-tat. A la pàginasegüent, M.J. Jor-dan afegeix la se-va lectura de lamostra.

i ha associacions publicitàriesque funcionen. Els refrecs sem-pre han buscat la complicitatdel públic juvenil. No sé què deu

tenir la barreja de xarop, sucre i unesbombolletes per transmetre missatges decanvi i fraternitat propis dels joves ambideals. Aquest dies es pot veure a televisióuna mena de remake de l’anunci funda-cional de Coca-Cola que va llançar unmissatge de pau al món sencer el Nadalde 1971. Aleshores, encara quedavenprogres que carregaven contra la repre-sentació imperialista d’aquest refresc:“Coca-Cola asesina, Trinaranjus al po-der”. No s’adonaven que pocs anys des-prés ells mateixos repetirien el discursflower-power de l’anunci des del govern,el Parlament o des de la regidoria de Cul-tura i Medi Ambient d’algun consistoricatalà.

La mateixa casa de refresc, en un per-fecte matrimoni entre la set de beure i laset de llibertat, emetia no fa gaire un nouanunci d’Aquarius, una beguda amb for-ça sals minerals que no desaprofita la co-

Hincidència del seu nom amb unade les cançons emblemàtiquesdel musical Hair per demanar unmón just i sostenible.

Aquesta solidesa de discursque tenen els refrescs també hafet sort a Catalunya on tenim l’Al-ter Cola, un posicionament fermde transmetre un pensament, unsentiment i una actitud políticades del paladar. Alter Cola ha in-tentat consolidar una nova fór-mula de Cola Lliure associant elsabor de la cola amb el del whiskyJaume I. Amb aquest mateixnom als anys seixanta es va in-tentar, sense èxit, crear un com-binat que donés rèplica al Cuba li-bre combinant la cola i Aromes deMontserrat.

La gamma de productes refres-cants patriòtics, com la begudaenergètica Desperta Ferro, sónuna mostra que el refresc és mésque una forma de treure la set, ésuna manera de viure. Als anys se-

tanta, els moderns de l’època bevienMirinda, marca que es promocionavaregalant els èxits musicals pop del mo-ment. Mirinda seguia el rastre psicodè-lic de l’anunci de Pilé 43 protagonitzatper un grup de motards. L’anunci teniamissatge: “Guerra a la vulgaritat”, bra-maven. El Pilé 43 era senzillament Li-cor 43 servit amb gel picat. Ningú qüestionarà que la cervesa re-

fresca. Si la considerem com una begu-da refrescant ens ve a tomb per parlartambé del nou anunci d’Estrella Dammon hi surt el grup Els Amics de les Artsfent un inventari de totes les coses bo-nes que tenim al país. No tothom ha es-tat d’acord amb la selecció. Des de lescomarques lleidatanes s’han queixat del’oblit del cargol. A la xarxa, la polèmicas’ha estès. A l’anunci es cita el recuit deFonteta i el d’Ullastret, però hi ha quipensa que es un crim oblidar el mató deMontserrat. Efectivament, quan fempassar la set fem una declaració deprincipis del nostre pensament i delsnostres sentiments. ❋

ELTRASTER

El refresc com a ideologia i manera de viureJAUME VIDAL

Ampolles d’Alter Cola JORDI PRADES

10 DE FEBRER DEL 20114

randon Sanderson s’ha erigit enel renovador de la literatura fan-tàstica, i l’èxit sembla que li dó-na la raó. Aquest jove autor

nord-americà ja va avisar fa uns anysdels perills d’estancament que planavensobre el gènere fantàstic, sobretot per-què s’estava abusant de la tendència arepetir un esquema, el del mite de l’he-roi, és a dir, que l’esquelet de la històriasempre es basa en la trajectòria vitald’un jove cridat a una recerca misteriosade la qual surt victoriós després de pas-

Bsar innombrables tribulacions. La sevaprimera novel·la, Elantris, va ser rebudaamb entusiasme. Després va venir la tri-logia Nacidos de la bruma (Mistborn),amb els títols El imperio final, El pozo dela ascensión i El héroe de las eras, totspublicats per Ediciones B. I entremig vaescriure també una saga juvenil protago-nitzada per un noi anomenat Alcatraz,de la qual Dreamworks ha comprat elsdrets per dur-la al cinema.

La introducció d’un tipus de màgia di-ferent del concepte clàssic i les trames

denses que aborden temes religiosos opolítics són algunes de les característi-ques d’aquest autor prolífic, del qual ararebem un nou treball de quasi 700 pla-nes. Es tracta d’El aliento de los dioses(Ediciones B), una aventura que parteixdel lliurament d’una princesa en matri-moni amb un rei déu per segellar la pauentre dos regnes.

I mentrestant, l’univers Sanderson nos’atura. En anglès ja ha sortit The way ofkings, que obre una nova i magna sèrietitulada The stormlight archive. ❋

LESRADESGRISES

L’allau creativa de Brandon SandersonRAÜL MAIGÍ

Últim llibre de Sanderson DAN DOS SANTOS

Les exposicionscom ara Joiesd’artista perme-ten compararcom treballen unmateix camp ar-tistes ben dife-rents. Crida moltl’atenció compro-var que les ma-ragdes, l’or groc,robins i diamants(com en l’obra deBraque) són im-prescindibles enles peces més re-conegudes de Da-lí. L’artista estàfascinat per la na-tura modernista,els somnis, laimatgeria religio-sa, l’atòmica... Encanvi, les joiesd’un altre creadorcoetani, Alexan-der Calder, sónausteres, senzi-lles, d’un minima-lisme bohemi i tancontemporanicom primitiu, fe-tes amb llautó iplata. Tan ances-trals com els pen-jolls de terracotade Picasso.I tot és art.

UNIMPERIPOCEFÍMER

l meu art uneix la física,la matemàtica, l’arqui-tectura, la ciència nu-clear i la joieria, no no-

més pinto”. La frase de Dalí no deixalloc per als dubtes. L’artista incloïa eltreball amb el seu adorat or i gem-mes dins del seu món artístic ambgran normalitat i, de fet, les sevesobres més representatives enaquest camp agafen motius de laresta de la seva producció. L’exem-ple més clar ens el dóna Mae West.El rostre de la bella actriu va ser ob-jecte d’un quadre famosíssim queals setanta va ser reinventat en for-ma d’habitació amb Òscar Tusquetsal museu de Figueres. I com tothomsap, el sofà més famós del món re-produeix els seus llavis. Edward Jo-nes li havia demanat el 1938 que li’nfes un en tonalitat rosa shocking (elcolor que va popularitzar la disse-nyadora Elsa Schiaparelli), i si un espot asseure en una zona tan íntimade la gran sex symbol… per què noes podria lluir la carnalitat de la sevaboca també a la solapa de l’america-na? Sí. Dalí va crear un fermall (queva dur Pauline Goddard) en què elsllavis es formen amb la suma de ro-bins d’un intens vermell que contra-sten amb les blanques perles querecreen la dentadura. D’aquesta ma-nera convertia en “un objecte sur-realista veritable” el clixé poètic “detotes les èpoques i llocs” que uneixaquestes pedres precioses als llavis iles dents de l’estimada. És tot unxoc comprovar com resulta de fred idur el trasllat d’aquesta metàfora a

“E

la realitat. Un xoc purament surrea-lista, col·locar-nos a anys llum de laidealització de l’imaginari col·lectiu!Dalí va deixar clar amb la seva asso-ciació amb l’argentí Carlos B. Ale-many que la joieria no era aliena aaquest corrent artístic. L’agulla MaeWest, que actualment pertany a ladona de Ted Gamble de Londres, hodemostra.

La peça es pot veure ara exposadaal MNAC amb altres igual d’interes-sants d’aquesta època, com ara un

cor fet de robins que té al bell mig unrusc de mel esquitxat de diamants;L’ull del temps o La persistència de lamemòria (amb el dalinià rellotge tou).Queda clar que el seu univers es plas-ma en el llenguatge de les joies, quetambé fascinava la seva dona i musa.Gala era una entusiasta seguidora deFabergé, la firma que feia sumptuo-sos ous de Pasqua per als tsars, i bo-na prova d’això va ser l’adquisició dela parella d’un luxós braçalet de l’orfe-bre d’inspiració mongola en forma de

serp que apareixpintada als olis LaGalarina i a El pecatoriginal, i que els elvan robar. “No hiha serp ni monstreodiós que imitatper l’art sigui des-agradable a la vis-ta”, deia René Lali-que, el gran mestrejoier considerat elBenvenuto Cellinidel segle XX.A El pecat original,del 1941 i ara tam-bé al MNAC, Galadu la joia enrosca-da al turmell comuna Eva triomfantsobre la serp malig-na. Correspon auna època en quèels motius místics ireligiosos abundenen l’obra de Dalí, iprecisament al mo-ment en què grà-

cies a l’aristòcrata i joier Fulco di Ven-tura s’introdueix en el món de lesgemmes i es planteja la relació de jo-ieria i pintura. Dos àmbits de creacióque formen “un matrimoni d’amor”.

Serà més tard, a partir del 1949 i jaamb Alemany, quan idearà pecesd’alta sofisticació tècnica, moltesconcebudes per ser meravellosos ob-jectes inútils, quan la seva firma ja es-devé una marca. La concepció d’artglobal de Dalí no passa per alt ni elsdiamants ni Mae West. ❋

Els robins de Mae WestLlavis de robí(1949),Salvador Dalí,exposicióJoiesd’artista,MuseuNacionald’Art deCatalunya.

PalauNacionalBarcelona,fins al 13de febrer.

La peça fetaamb robinsi perless’inspira enels llavis deMae West

M.J. JORDAN

10 DE FEBRER DEL 2011 5

ADA CASTELLS

Novel·lista

Les novel·les deDavid Peace nofan gala del seucognom: sónmolt violentes.En la col·lecciónegra d’AlbaEditorial li hanpublicat les qua-tre novel·les quecomponen RedRiding Quartet,transformadesen una sèrie te-levisiva d’èxit iportades al ci-nema per RidleyScott. Tot aixòha passat quanl’autor vivia aTòquio amb laseva dona japo-nesa i noméss’havia de pre-ocupar per es-criure. Ara hatornat al seupaís, on és unhome compro-mès amb l’acti-visme polític.Diu que abando-narà un gèneretan burgès comla novel·la.Ja ho veurem.

FOTO: QUIM PUIG

UNTROSDECONVERSAAMB

D.P. La zona del nord d’Anglater-ra és molt masculina. La gent s’haformat en la indústria pesant. Elshomes han de ser forts. És un mallloc per a les dones.

A.C. Vas escriure Red RidingQuartet a Tòquio. Distanciar-se ésun bon consell per a un escriptor?

D.P. Calia que m’allunyés deWest Yorkshire per una qüestió psi-cològica. Tòquio també m’aportavadisciplina.

A.C. Quina és la teva rutinacom a escriptor?

D.P. Hauria de dir-te quina era,perquè ara estic poc rutinari. Bàsi-cament em llevo molt d’hora al matíi intento escriure de les 6 a les 12.Després passejo, i a la tarda em de-dico al negoci: escriure mails iaquestes coses. El que sí que faigcada dia és el que jo en dic pràcti-ques, és a dir, treballar amb textosd’altres, copiar-los i recrear-los.

A.C. És per sentir-ne el so?

D.P. Per moltes coses. M’interes-sa molt l’estructura dels llibres i allòque comences el llibre i no el potsdeixar. Jo torno enrere i em pregun-to: com ha passat això? Altresm’atrauen per un paràgraf intens oper la seva poesia.

A.C. Les teves novel·les, encanvi, van al gra, prevalen mésles imatges que les recreacionslingüístiques.

D.P. Sí, amb Red Riding no voliadescripcions. Volia captar l’atmos-fera amb imatges molt curtes itallades.

A.C. Com la música dels se-tanta?

D.P. Exacte, una part molt im-portant del meu treball és la relectu-ra. Escric a mà i ho llegeixo en veualta, i ho passo a l’ordinador i ho tor-no a llegir imprès per anar contro-lant com sonen les paraules. Quanllegeixo per primer cop, ho faig es-coltant música: amb 1974, Dia-monds Dogs, de David Bowie, i amb1977, de The Clash.

A.C. Dius que quan hagis es-crit dotze novel·les t’aturaràs: és

una boutade o ens ho hem decreure?

D.P. Una mica veritat sí que hoés, encara que ja sé que mai no dei-xaré d’escriure. Hi ha novel·les moltbones, hi ha monuments com el deBolaño, però també crec que és unaforma d’art molt burgesa. Amb dot-ze novel·les ja n’hi ha prou.

A.C. Si hi ha novel·les oposa-des a l’art burgès, són les teves.

D.P. És el que procuro.

A.C. I a mesura que escrius,entens més bé el món on vius?

D.P. Tant de bo. Jo volia enten-dre què havia passat en aquests ca-sos de violència a la meva terra.

A.C. La novel·la també permetun qüestionament més filosòficsobre la part fosca de la huma-nitat.

D.P. Cert. He publicat vuit novel-les en total i crec que el que tenenen comú és la frustració. El WestYorkshire dels setanta era un llocderrotat, econòmicament i social;també el Japó del 1946, on situo lesnovel·les posteriors. M’interessa sa-ber com reacciona la gent en tempsde frustracions, com es revelen,com se’n surten.

A.C. Un tema clau del nostretemps.

D.P. Sí, aquests llibres són críti-ques a la societat capitalista. Hi hamolta gent que se sent incòmoda

en aquesta societat. D’acord queara som més pròspers que fa centanys, però molta gent nota un re-gust negatiu en tot plegat. Els llibreshan estat durs d’escriure. Cada copha estat més dur i crec que la verita-ble raó és que veia que no ajudavenen res a canviar les coses. Ara tinc43 anys i dos fills i, sincerament, t’hede dir que no tinc ni idea de quina ésla solució.

A.C. Potser per això optaràsper l’assaig? T’estàs preparant?

D.P. Estic llegint molt sobre teo-ria política i filosofia, potser massa.Sartre, Foucault, Derrida, o gentmés recent, com Zizek. Puc no es-tar-hi d’acord o puc frustrar-me opuc trobar-los pretensiosos, peròem forcen a pensar com visc i comescric, i m’agradaria que això es no-tés més en les meves novel·les.

A.C. Et preocupa un retorn delfeixisme?

D.P. Ja vivim en un capitalismetotalitari. No hi ha alternativa i això jaés un tipus de feixisme. Ja sé quemai no has d’oblidar què significavael feixisme alemany o què va passara Espanya, però quan vas als partitsde futbol t’adones de l’odi. Crec queens hem equivocat en la via antireli-giosa. Els humans necessitem unadimensió religiosa. Oblidar Déu ésmolt perillós.

A.C. Però pots anar a una es-glésia i sentir-t’hi còmode?

D.P. No, ni a l’Església d’Angla-terra, que té gent a l’Afganistan, niamb els catòlics, ni amb cap religióde l’Estat. Per mi això no és cristia-nisme. A Sud-amèrica hi estan mésa prop, amb la teologia de l’allibera-ment. Em dóna esperança. Però ai-xò, a Anglaterra, és tabú. A la televi-sió, tot el dia t’estan dient que la reli-gió no és bona i al final el secularis-me s’ha convertit en el nou dogmaper seguir.

A.C. Tu que has escrit aques-tes novel·les negres tan violentes,quan dius aquestes coses als mit-jans, la gent es deu quedar bensorpresa.

D.P. T’he de confessar que ambels periodistes anglesos mai hemparlat d’això. ❋

David Peace

10 DE FEBRER DEL 20116Avançament editorial Maria Bohigas

recuperatsense censura

FERRANPLANES

l desgavell va publicar-seper primera vegada elmarç del 1969, en pleestat d’excepció –un es-

tat d’excepció decretat quasi enexacta efemèride del dia 24 enquè els tancs de Franco entra-ren a Barcelona: una maneraferma de celebrar els trentaanys davant de manifestacionsestudiantils acompanyades d’al-gun «suïcidi», davant de peti-cions contra els maltracta-ments policials, davant de recla-macions dels col·legis d’advo-cats perquè es reformés el CodiPenal i es promulgués un esta-tut dels presoners polítics. Queun tal llibre sortís en un tal mo-ment no deixa de sorprendre iexplica, almenys en part, el re-bombori que va moure. La res-senya publicada a la Revista Eu-ropa el mes d’abril ho assenyalatan explícitament com pot:«Hem de confessar que aquestrelat ens ha desorientat des dela lectura de les primeres pla-nes. És possible expressar-secom ho fa l’autor en unes deter-minades coordenades sociopolí-

Etiques? El fet de la publicació hodemostra a bastament».

Aquell mateix Sant Jordi del1969 en què El desgavell assoliael número cinc dels llibres mésvenuts –darrere la Bíblia de laBernat Metge–, sortia també laversió castellana d’Incerta glò-ria de Joan Sales, traduïda perCarlos Pujol i publicada per Pla-neta, amb totes les ampliacionsvolgudes per l’autor. Sales escri-via a Rodoreda, el 21 de marçd’aquell 1969: «Incerta glòriaha arribat totalment aprovat decensura en castellà, cosa que calatribuir a la influència d’en La-ra. Jo vaig quedar veient visionscom sigui que s’hi diuen cosesmolt gruixudes; em penso queni s’ho van llegir. El que pot lainfluència en aquest país no té fini compte; però nosaltres, comés natural, amb un règim comaquest no tindrem mai influèn-cia (ni ganes, ecs). Ara, que vamolt bé que en tingui un altre;en aquest cas, que hagin apro-vat íntegrament l’edició caste-llana d’en Lara ens permet anosaltres llançar també íntegra-

ment la catalana, que cregueu-me que ja en començava a tenirganes. És com un pes que emtrec del damunt».

No va ser ben bé així per aFerran Planes. La censura ope-rava i continuaria operant, en-cara que festegés l’eufemisme:d’ençà de la Ley de Prensa e Im-prenta del 18 de març del 1966,se’n deia consulta voluntaria iconsistia a sotmetre «voluntà-riament» el text per poder-hiaplicar abans d’imprimir-lo les«recomanacions» (vulgarment,tatxadures) dictades pel lector.El mecanoscrit d’El desgavells’havia sotmès per primera ve-gada a censura el juny del 1968;hi havia sofert els talls de pre-cepte, s’havia sotmès de nou aconsulta el febrer del 1969 i ha-via estat autoritzat finalmentl’11 de març, amb aquest co-mentari del lector núm. 17: «Li-bro autorizado con numerosastachaduras en 1968. Se hanefectuado escrupulosamentetodas las tachaduras aconseja-das. Autorizable».

Reeditar El desgavell –com

passa amb la quasi totalitat deles obres publicades en catalàdurant el franquisme i recupe-rades avui– planteja el proble-ma de la integritat del text. Aprimera vista, sembla que n’hihauria prou de sol·licitar a l’ar-xiu d’Alcalá de Henares còpiade l’expedient i de reinserir enel text els fragments amputats.Un cop fetes aquestes diligèn-cies, la bona intenció de l’editortopa amb una realitat comple-xa: i és que moltes de les varia-cions entre el mecanoscrit i eltext imprès, ja siguin talls ocanvis, no vénen pas dictadespel censor. Acarar el mecanos-crit de Ferran Planes amb el lli-bre publicat per la BibliotecaSelecta fa veure de manera cri-danera que no és pas amb unasola censura que se les haviaaquella obra, sinó amb unesquantes censures –o més aviat,amb la complexa geologia de lessocietats sota censura. Proble-ma mai aprofundit per la filolo-gia nostrada: ¿com actua el cen-sor sobre l’escriptor en el mo-ment d’escriure? ¿Què implica

aquesta intromissió, i fins aquin punt determina la forma–l’estratègia literària– queadopta l’escrit? D’altra banda,¿com actua aquest altre condi-cionant que és el públic quanpractica per força el silenci?¿Quin tribut paga el text, nosols al censor sinó a la societatque el circumda?

La novel·la K. L. Reich ofe-reix caps de fil ben interessantsper a qui vulgui capbussar-se enaquesta pregunta més vigentdel que es podria pensar. Co-mençada quan feia poc queAmat-Piniella havia sortit deMauthausen i acabada ja el1946, la primera versió de K. L.Reich era llavors impublicable aEspanya i tampoc no va ser pu-blicada a Amèrica (per què capcol·lecció d’exiliats catalans nola va acollir, tot i els intents re-petits d’Amat, és una altra pre-gunta que mereix reflexió). Lainexistència forçada va durardisset anys i va tenir una conse-qüència de pes: que l’autor vareprendre i revisar l’obra, nopas pensant només a salvar les

Club Editor reedita ‘El desgavell’, de Ferran Planes(1914-1984), “un autor desconegut entre la gent delletres, un franctirador que no tenia res a perdre sicantava la canya”, cosa que va fer el 1969, amb aquestllibre. Una crònica de la República, de la guerra i de l’exilique va ser censurada i que ara se’ns ofereix desprésd’haver “restituït els passatges mutilats per la censura”,com explica Maria Bohigas en aquesta nota editorial queencapçala la reedició


prohibicions del Règim, sinó enfunció de tot el que el pas delsanys havia canviat en ell, com aescriptor i com a home. En laversió que en donà al públic el1963, desapareixen del text,per exemple, aquells passatgesmés acerbs contra el cap de lacèl·lula comunista al camp. Arabé: l’esforç de trampejar amb elRègim no explica pas aquesttall, que afecta la visió dels con-flictes entre les diverses fac-cions «roges» –el viu de la no-vel·la, que mostra com la guerracivil va perpetuar-se en uncamp d’extermini–. També cos-ta de creure que el censor fosaquí l’editor: Joan Sales no te-nia pas fama llavors de filoco-munista. Tanmateix, el primeresbós de K. L. Reich es presentaavui com la «versió no censura-da» de l’obra a la col·lecció Edu-caula d’Edicions 62, destinadaal públic escolar; i així l’han lle-gida els joves a qui es pretén fer«recobrar» la memòria històri-ca, assumint sense saber-ho elpaper de l’hereu que equivoca eltestament.

El camí literari que va em-prendre Ferran Planes per po-der transmetre la seva visió per-sonal de l’època és un altre in-tent de mossegar fort sense es-tavellar-se contra els diversosestrats de censura. Ell mateix elformula en l’adreç que encapça-la el seu llibre: «Em proposo, enles notes que segueixen aquestapresentació, fer una crònica delnostre temps entrevista a tra-vés d’alguns fragments de lameva vida. […] No us diré pastota la veritat, però us prometoque res del que us contaré no se-rà mentida. Diuen que la veri-tat, si no és integral, és la pitjorde les mentides. Jo no m’ho aca-bo de creure». El desgavell és unexercici de contenció que, com-binant un cert to amb uns certsfets viscuts, elabora una formapeculiar d’ironia que contraata-ca la impossibilitat d’opinar lliu-rement. L’entredit hi és essen-cial; l’anècdota hi és treballadafins a assolir la justesa d’un pa-tró de conducta i la força d’unadenúncia. A mesura que desgra-na el relat com qui no hi dóna

importància, aquest mètodepermet d’esmicolar uns quantsmites. Tenen a veure amb cer-tes trajectòries personals d’unacorba admirablement ascen-dent, a despit dels cataclismespolítics que van de la Repúblicaal franquisme; tenen a veureamb accions comeses que, si esvolen explicar bé, demanen uncert maquillatge de l’actor; te-nen a veure amb noms de lloc ide persona que no poden ser es-crits sense risc, o més aviat sen-se riscos, ja que, aquí també,l’amenaça ve de diversos fronts.Risc per a la integritat física,perquè s’escriu no solament so-ta censura doctrinària sinó, i so-bretot, sota un règim repressorper a qui tota informació sobreel passat polític d’una personapot ser un argument de con-demna. Risc d’esvalotar el galli-ner, com demostra la reacciód’un lector al Correo catalándel 25 d’abril del 1969: la lectu-ra del llibre de Ferran Planeshauria causat en els veïns deBalsareny una «amarga y tristedecepción». Risc de difamació:

El desgavell va ser atacat judi-cialment per «injuria y calum-nia», i, si bé la querella es va ar-xivar, van deixar-hi la pell la tra-ducció castellana i la segonaedició catalana que en volia ferla Selecta. Una petite phrase del’adreç insinua poderosamentquè no va fer, i què hauria fetpotser en altres circumstàn-cies, Planes: «Per arribar a la ve-ritat sencera, hauria d’enveri-nar les meves paraules». De fet,la frase que la segueix no figuraen el mecanoscrit de l’autor: «I,encara que el reeiximent siguidifícil, us asseguro que em moula intenció de desafligir el re-cord i asserenar-lo».

En la nova edició que oferimavui, hem restituït tots els pas-satges mutilats per la censura, ien canvi hem mantingut les«claus» sota les quals s’ama-guen determinades identitatsreals. I és que la condició de tes-timoni directe que pugui tenirun autor no treu que elabora unrelat a partir d’una certa vivèn-cia dels fets. Convé creuar-nemolts si el que busquem és unavisió precisa, o sigui contradic-tòria, més que no la veritat,com féu François Maspéro quanel desfici de conèixer en detallels darrers dies del seu pare alcamp de Buchenwald el va dur allegir tot el que n’havien escrittestimonis de primera mà: capfragment d’aquells records di-versos no encaixava amb els al-tres. «Vaig aprendre molt d’ho-ra a malfiar-me dels supervi-vents i del seu testimoniatge»,escriu aquest fill de pares de-portats.

Com a «editors responsa-bles» –la fórmula legal feia riureBalzac–, no podem sinó convi-dar el públic a llegir Seixantaanys d’anar pel món d’EugeniXammar, que tampoc no s’estàde pintar la picaresca que com-porta tot exili; o les Cartes desdels camps de Pere Vives i K. L.Reich de Joaquim Amat-Pinie-lla, companys de captiveri deFerran Planes. Totes aquestesobres comparteixen unes cir-cumstàncies històriques, de ve-gades una intenció, no pas sem-pre la mateixa exposició.D’aquests vaivens i dels pro-funds harmònics que creen, enpodem treure una noció de lacomplexitat dels fets –i de l’es-borronadora simplicitat a quèmassa sovint se’ls redueix. ❋

Ferran Planes, el segonper l’esquerra, amb altrescompanys de lleva, com arael també escriptor JoaquimAmat-Piniella, a la dreta de totARXIU COMARCAL DEL BAGES

¿Quin tributpaga el text,no sols alcensorsinó a lasocietat?

L’obrade Planeselaborauna formapeculiard’ironia


iumenge a al tarda. Faiguna passejada pel barri.Pes de la Palla, Ferlandina,Sant Vicenç, Erasme de

Janer, Botella, Cera, Sant Pau,Rambla del Raval... Em creuo ambcentenars de persones. Personesprovinents també de centenars depaïsos. La riquesa de Ciutat Vella, lariquesa del Raval és immensa.Aquest és potser un dels seus gransencants. El problema, tanmateix,és que aquest encant, aquesta ri-quesa, no s’ha sabut gestionar. Nos’ha gestionat. Hem pensat durantanys que l’agregació de persones demúltiples procedències en un ma-teix territori era en si mateixa unactiu. I vam errar. Sobretot l’autori-tat municipal, de qui depèn la ges-tió de l’espai públic de la ciutat i que

Dha de vetllar per la convivència enespais d’alta densitat humana. Con-vivència que poc té a veure amb lesordenances de civisme.

La pregunta fonamental al Ra-val, també ho és a Salt, i a altres ter-ritoris i barris de característiquessimilars és la següent: quin és el filinvisible que uneix aquests veïns?Quin és el projecte compartitd’aquests ciutadans que s’han esta-blert en aquesta petita parcel·la ter-ritorial? Quin és el seu substrat co-mú? La multiculturalitat ha esqui-vat aquestes qüestions. I de la màde la multiculturalitat l’esquerra haobviat assumptes que són fona-mentals per a la construcció d’unpacte cívic, fonamental per a la con-servació i respecte de l’espai públic.Ara, més que mai, toca fer-ho.

Abans que ens esclati a les mans.Estic referint-me a convivència.

Estic referint-me, i per això ho es-cric en aquest suplement, a cultura.Quina és la cultura d’aquests ciuta-dans? Quina és la cultura que ensuneix? La cultura està feta de la se-dimentació de les experiències detots els que conformem un espaicol·lectiu. Hem estat capaços de ge-nerar els espais, els punts de troba-da perquè hi hagi aquest procés desedimentació, de mescla de cultu-res, que, n’estic convençuda, enri-quiran la identitat catalana? No hotinc clar. L’esquerra ha defugitaquest repte. I la dreta l’ha simplifi-cat a aspectes que han exclòs i nopas unit.

Toca fer política en majúscules.Al Raval, a Salt, als barris amb alta

densitat de persones d’orígens di-versos per bastir un projecte com-partit. Aquesta és la qüestió: visua-litzar un futur comú que ens con-necti. Orígens diversos, futur co-mú. Hem de tornar a dibuixaraquell fil invisible que connecta per-sones per teixir la ciutadania. Enshem de tornar a sentir ciutadans,hem de construir un somni com-partit. Ciutadans, polítics, associa-cions, administració. Toca esbossarun anhel col·lectiu que ens connec-ti. Acceptem, doncs, que no ho hemsabut fer prou bé. Les autoritatsmunicipals han badat. Ara, en pre-campanya municipal, posem-nos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Sideixem de banda la cultura, si nopensem en la identitat i la comuni-tat, ho lamentarem. ❋

El fil invisibleMAR JIMÉNEZ

Opi

nió

Distensions mentalsl terme afinitats electives s’associa aGoethe, però presenta un ampli ventalld’aplicacions. Les modes, els tòpics, lesideologies –preguntat en qüestionari,

Gabriel Ferrater deia que el que més detestavaeren les cases en què fa fred i les ideologies–, elsgustos, els estils, les fílies i les fòbies campen enels sistemes de canvi intel·lectuals sacsejats perimponderables, amb un resultat més imponde-rable encara. Els en posaré un parell d’exemplessense sortir de les nostres lletres: aquest cronis-ta es va criar en un ambient intel·lectual dividiten dos grans sectors, un de sèniors que tenienentronitzada la tríada capitolina Verdaguer-Ma-ragall-Riba, i per ells Salvador Espriu era massamodern, escrivia d’una manera molt eixuta itractava certes qüestions amb un excés d’escep-ticisme. I un de joves i (segons ells mateixos)oberts i progressistes pels qui Verdaguer, Mara-gall i Riba podien estar més o menys bé peròeren models d’un passat caduc, i en canvi l’Es-priu era l’adalil del cosmopolitisme, la visió delmón actual –de l’actualitat d’aquell moment– ila projecció de futur. Jutgi el lector on som araen aquest terreny.

El segon exemple és Porcel. Les primeres no-tícies el feien columnista i entrevistador a la re-vista Destino –en castellà, ho aclareixo per quino hagi viscut aquell temps–, que era el fòrumde referència de l’època (quin és el de la nostra,per cert?). La sorpresa –agradable per aquellsals qui Porcel els queia bé– va ser que el jove i di-nàmic periodista era també un prometedor es-criptor en català. Porcel era vint-i-cinc anys mésjove que Espriu, i les seves modernitats, menysabruptes que les del poeta, ja no espantaven elsguardians de l’ancien régime. Al cap d’una gene-ració, pels joves d’aleshores Porcel ja no era cappromesa sinó un pilar de l’stablishmen cultural,d’innovador i de modern no en tenia res i era un

Eaprofitat de les sinecures de Jordi Pujol,gairebé allò que en temps d’en Francose’n deia un intel·lectual orgànic.Aquesta mateixa generació de joves–dels anys vuitanta– havien decidit queEspriu representava una opció estilísti-ca i ideològica –parlo d’ideologia literà-ria– acabada en termes semblants a comVerdaguer, Maragall i Riba es veien vintanys enrere.

On som, ara mateix, en tot plegat? Por-cel és un dels clàssics de la narrativa ca-talana, en tota l’accepció del concepte:model reconegut i alliberat d’etiquetes idiscussions. I en el calaix de classicismehistòric ja hi ha, tots junts, Verdaguer,Maragall, Riba i Espriu mateix, situatsen la distància a la mateixa galeria.

Però ni això no està lliure de fluctua-cions. Els autors esmentats, Sagarra, Pla,Perucho, són objecte de vaivens en el gust.Quins mecanismes els determinen? Se’n po-den desglossar alguns, però ja és més compli-cat resseguir què tenen en comú, quin és el me-tamecanisme. L’altre dia, entre amics, amb unpunt de deliri potser atiat per la crisi, divagàvemsobre allò que no ens podem permetre –aquestcronista si més no–, i vam anar a parar a tresmarques emblemàtiques de cotxes: Mercedes,Audi i BMW. Vam constatar tics comuns a am-plis sectors ciutadans: Mercedes és ostentació,propòsit d’emetre signes de domini; BMW tam-bé, però no tant, i s’hi barreja un punt fatxen-da, com de xulo esportista i modernillo; encanvi, Audi sembla socialment el més ben ac-ceptat, el menys exhibicionista, el polí-ticament menys incorrecte, el que espot tenir sense que et mirin mala-ment. Amb algun comentari late-ral: els Audi grans i foscos sem-

MIQUEL DE PALOL


La terminologia nàutica sovint permet analogies molt directes amb la vi-da entesa com a dura singladura pels set mars. Només cal veure l’ús queArtur Mas ha fet del famós timó familiar a l’hora d’exercir la presidènciade la Generalitat amb “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”. Lesmaltempsades econòmiques amenacen la navegació i la interlocucióamb Espanya resulta més agitada que mai. Mar enllà (en realitat, terraendins) els polítics espanyols fatxegen quan parlen de l’estat de les auto-nomies. Els partidaris del reviscolat senyor Aznar (via Rajoy) qüestionenl’Espanya esquarterada en disset bocins i es fan forts en una unitat querecorda la unitat de destí franquista. No és cap secret que molts d’ells te-nen l’ànima fatxa, en la segona accepció que recull el DIEC. Però, a l’altrabancada del Congrés, quan Pérez Rubalcaba (via Rodríguez Zapate-ro) defensa aferrissadament el model de les disset banderetes, tambéfatxeja, en el sentit nàutic del terme. Propugna mantenir la nau (Espanya)en fatxa, és a dir, “fent bracejar les veles de manera que unes rebin elvent per la cara de proa i les altres per la cara de popa, per tal que la naues mantingui aturada”. ❋

MOTACIONS

Fatxejar?MÀRIUS SERRA

L’ULL DE L’AGULLADANIEL BOADA

blen cotxes oficials, els Mercedes són detaxistes, banquers i mafiosos, i aquí pot-ser BMW és on en surt més ben parat.

Però tots tres són molt semblants, i percada model d’una marca n’hi ha un de lesaltres dues d’equivalent: potser un és unamica més car, potser l’altre es posa a 100km/h mig segon abans, potser aquell veuna mica més ben equipat de sèrie. Totplegat, res que apreciï un que no sigui pi-

lot professional i es pugui gastar aquestapasta: tots són preciosos, tots corren mésdel doble del que la llei permet i tots sóncaríssims. L’ase de Buridan es debat in-somne entre les noves formes. Ah, però,triar entre Salvat-Papasseit i Foix no éspas el mateix.

Diu Wittgenstein que quan la filosofiadelimita allò que es pot pensar, delimitatambé allò que no es pot pensar, però quel’impensable és dins del pensable. Potserde tant en tant és recomanable una curaen el balneari de la prudència, de la relati-vitat, de l’escepticisme no bel·ligerant. ❋

Il·lustració:Guillem Cifré

L’impensable ésdins del pensable,diu Wittgenstein

a setmana passada els parlavade l’acte que va organitzar elconseller de Cultura FerranMascarell per presentar l’equip

que l’ha d’ajudar a tirar endavant lesidees que li bullen pel cap. Em vaigoblidar de referir-me a Xavier Solà,que hi farà la funció de secretari gene-ral. Un alt càrrec. El segon després delconseller. En l’acte de presentació,semblava que Mascarell i Solà es veies-sin per primera vegada. Com que Mas-carell és socialista o, millor, socialistaamb el carnet retornat, i el seu secre-tari general és un destacat membre deConvergència, alguns convergents queno saben res han deixat anar que elnomenament de Solà ha estat una im-posició d’Artur Mas per mirar de con-trolar el conseller, del qual no s’acabade refiar. Alguns convergentsd’aquests que, com dic, no saben res,han arribat a dir que si Mascarell és eldirector de l’orquestra, els músics,amb Solà de concertino, són seus.Seus: de CiU.

Les coses no van ben bé per aquí.Ferran Mascarell i Xavier Solà es co-neixen des de principi dels anys no-ranta, quan l’actual conseller era el de-legat general de la Societat Generald’Autors i Editors (SGAE) a Catalunyai l’ara secretari general era un advocatde Vic que de tant en tant rebiad’aquesta entitat l’encàrrec de defen-sar els interessos dels autors a la co-

Lmarca d’Osona. Per què, doncs, Fer-ran Mascarell i Xavier Solà van simu-lar que no es coneixien? Diré més: perquè els apunts biogràfics que s’han re-partit de l’un i de l’altre amb motiudels seus respectius nomenaments nofan referència al seu pas la SGAE?

Jo els ho diré: perquè la SGAE ésavui una entitat molt desprestigiada.Com que la majoria de gent està con-vençuda que el consum cultural ha deser gratuït, un gruix important de per-sones miren de mal ull l’entitat que facobrar per escoltar música o per veureteatre. Aquesta gent que “es baixa”pel·lícules i música a través de l’ordi-nador no discuteix la factura del gas nila que li presenta el lampista que li hadesembussat l’aigüera de la cuina, pe-rò en canvi no concep que un composi-tor o un intèrpret vulgui cobrar per lamúsica que fa i que confiï els tràmits auna entitat gestora.

Jo em penso que la SGAE es trobaatrapada ara en uns canvis de consumcultural que l’han agafada de nou i nosap ben bé com adaptar-s’hi. Però hiva haver un temps, el temps que va de1991 a 1995, en què Ferran Mascarellen va ser delegat a Catalunya desprésque l’antic cantant de Los CanariosTeddy Bautista n’ocupés la presidèn-cia a Madrid, que l’SGAE va arribar aser una entitat molt prestigiosa. Pen-sin que abans no la respectaven ni elsautors que deia representar. Les com-

panyies de teatre independent del’època del franquisme rebien els co-bradors de la SGAE com si fossin unsagents de la censura que els posessinuna multa per muntar segons quinesobres. Hi havia autors que recomana-ven a les companyies no pagar elsdrets que la SGAE els reclamava, per-què el desori era tan gran en aquellacasa –i diem desori per no embolicar-nos amb paraules més gruixudes– queels drets no els arribaven mai. Els au-tors es donaven per satisfets nomésque una companyia tingués l’interès afer pujar a l’escenari una obra seva.

En l’època de Bautista i Mascarell–Bautista encara hi és, presidint– elsautors no solament van fer festa ma-jor, sinó que a més la SGAE es va con-vertir en l’entitat impulsora d’especta-cles i llocs on celebrar-ne que encaraés. L’Arteria Paral·lel de Barcelonan’és l’exemple més recent.

De vegades em sembla que sócl’únic consumidor cultural que defen-sa la SGAE i el seu actual delegat, enRamon Muntaner, fins i tot quan co-bren pels fils musicals dels perru-quers. Deu ser perquè no em baixo resd’enlloc. Potser “baixar” canvia la per-cepció de les coses, no ho sé. En totcas, entenc que Mascarell i Solà dissi-mulin el seu pas per l’entitat. Per fer-me content només a mi i als autors, nocal que s’hi posin ni expliquin certesinterioritats. ❋

SGAE? Dissimulin

ENTRESETMANA

MANUEL CUYÀS


Valèria Gaillards el filòsof viu més llegit aFrança. Amb una cin-quantena d’obres publica-des, Michel Onfray (Ar-

gentan, 1959) continua la sevaempresa titànica de rellegir lahistòria de la filosofia il·lumi-nant racons foscos i anglesmorts. Tot plegat –i això ésd’agrair–, amb una llengua en-

É

“Ha arribat l’horadels anarquistes”

tenedora: la voluntat d’Onfray,fundador de la Universitat Po-pular de Caen, és cent per centpedagògica i no se n’amaga.

El cinquè volum (i penúltim)de la seva contrahistòria, L’eu-démonisme social (Edicions de1984), inspecciona el períodeque va de finals del XVIII a prin-cipis del XIX i para esment enels primers autors que van teo-ritzar sobre el liberalisme, com

ara Mandeville, per a qui els vi-cis privats fan les virtuts públi-ques, o Bentham, per a qui elmercat lliure és sinònim de feli-citat. Al mateix temps, contras-ta les seves teories amb les delsautors que reflexionen sobre elsocialisme, com per exempleJohn Stuart Mill, que il·lustraun socialisme liberal, o bé Ro-bert Owen, que defensa un so-cialisme paternalista. La tesi de

fons: la teologia liberal és iguald’irracional que la socialista. Elllibre coincideix aquí amb Polí-tica del rebelde (Anagrama).

Per què creu que al segle XXs’ha volgut girar l’esquenaal XIX i oblidar els autorsque anomena de l’eudemo-nisme social, com ara FloraTristan, Owen o Bakunin?El segle XIX feia massa tuf de

poble, de socialisme, de comu-nisme, d’anarquisme, de solida-ritat, de fraternitat, de compar-tir, del desig d’un món alterna-tiu al món capitalista, l’eufòriarevolucionària. La nostra èpocaprefereix el període prerevolu-cionari, un període mundà ques’assembla al que passa a Parísdes que París és París: els sa-lons, els divans, les intrigues decort, l’adulació. Aquest odi al se-

Michel Onfray, durant una visita que va fer a Barcelona, convidat al Kosmopolis del CCCB el 2006. M. ÀNGELS TORRES

Entrevista Michel Onfray Filòsof francès


gle XIX s’explica perquè encarahi ressona l’eco de la RevolucióFrancesa i la voluntat de cloure-la altrament, menys en el sentitburgès (és a dir el que conei-xem, amb Robespierre i Napo-leó com a defensors de les novesfortunes constituïdes per lacompra a la baixa dels béns delclergat i de l’aristocràcia), i mésen el sentit dels sans-culottes,dels curés rouges o dels enra-gés, en definitiva, els oblidats dela historiografia dominant quedes de sempre ha estat jacobi-na, marxista, leninista i comu-nista...

Aquestes ideologies justa-ment neixen també en el se-gle de la revolució indus-trial. Com definiria aquestsegle?És el segle que diu no a la confis-cació burgesa de la RevolucióFrancesa pels propietaris, els

deistes, els senyors Prud’hom-me de la raó prudent que, a fa-vor de la revolució industrial,reemplacen els marquesos i elscapellans amb la ideologia delsdiners, de la riquesa, de la famí-lia, de l’enriquiment, del libera-lisme que suposa el llum verdperquè els rics explotin els po-bres. És el segle que vol menysla llibertat liberal que la frater-nitat obrera i la solidaritat en-tre els miserables.

Quins són els principalspunts de fricció en el pensa-ment dels autors que analit-za (William Godwin, JeremyBentham, John Stuart Mill,Robert Owen, Charles Four-nier i Bakunin) i que mos-tren una visió oposada de larealitat econòmica i social?En la nova configuració de la re-volució industrial la qüestió és:com realitzar un món millor?Els liberals creuen que existeixuna mà invisible que regula elmercat de manera que, segonsMandeville, els vicis privats con-tribueixen a les virtuts públi-ques i que els homes treuen pro-fit de tots els beneficis del con-sumisme: el treball, l’obediènciaals patrons, la submissió a l’or-dre establert per l’arquitecte del’univers, que se suposa quecomportarà la felicitat de la ma-joria. Ja sabem que d’això, resde res... Els comunistes volen,amb Marx, la revolució proletà-ria amb la dictadura del proleta-riat sobre... què diu Bakunin?Sobre el proletariat explotat peraquesta avantguarda que esde-vindrà una elit revolucionàriadictatorial! L’anarquisme, plede bones intencions, està con-demnat a romandre a les portesdel poder per l’irenisme, mancade cinisme, puresa ideològica.Els combats entre liberalisme,socialisme, comunisme, mar-xisme, anarquisme, proudho-nisme, alimenten aquest seglede masses laborioses.

Afirma que cal deixar depensar en una oposició en-tre una “utopia socialista”(la dels somiatruites) i el“realisme liberal” (els quetoquen de peus a terra), queel liberalisme també és unautopia.Els liberals oposen el pretès re-alisme pragmàtic de la seva doc-trina a la utopia fantasista delsrevolucionaris anarquistes oanarquistes. Els marxistes opo-sen el seu socialisme dit cientí-

fic, l’únic, l’autèntic, el seu, a unpretès socialisme dit utòpic, elde tots els altres. Però quan el li-beralisme es troba al poderconstatem, com amb el marxis-me, que també és una utopia ique els seus principis es veuenpolvoritzats pel real que sempreés l’explotació de l’home perl’home.

Al mateix temps, la utopialiberal és la que s’ha acabatimposat a tot el món...La utopia liberal s’ha imposatperquè la utopia socialista haestat més obertament sangui-nària, més clarament brutal,més netament i visiblementmortífera. El liberalisme ha fetmolts morts i encara en fa, peròdiscretament, a l’ombra, ha ex-plotat i ha humiliat a dojo. Amés, disposa d’una premsa quedóna suport a la seva lògica idesacredita tot allò o qualsevolpersona que l’ataca. Tot plegat,ben entès, en nom de la llibertatde premsa! Existeix una dicta-dura liberal insidiosa, mentreque la dictadura marxista ha es-tat visible en ple dia. El liberalis-me encara persisteix gràcies alseu caràcter insidiós.

Quina actualitat tenen elsautors de l’eudemonismesocial (aquells que creuenque la felicitat és l’objectiude la vida)? Sosté que larealitat de l’eudemonismesocial no ha estat a l’alturade les ambicions dels seuspromotors.Deixem lloc a aquells que no hantingut l’oportunitat de mostrarde què eren capaços: ja hem vistde què és capaç el liberalisme,de què és capaç el marxisme i elcomunisme, i tot plegat no haestat gaire brillant... Encara nohem vist, però, a banda d’algunaexperiència poc dilatada en eltemps –penso en la bella tradi-ció llibertària espanyola i catala-na–, de què eren capaços dura-blement els anarquistes! Emsembla que ha arribat l’horadels anarquistes, el momentque un pensament llibertaripostmodern proposi solucions.

Una de les principals con-clusions és que “la revolu-ció és possible ara i aquí,sempre que no hi hagi unavoluntat d’internacionalit-zar-la”. Com és aquesta“política minúscula”?Ui! es tracta de tot un progra-ma! Crec, com a deixeble de

Foucault i sobretot de Deleuze& Guattari, en el final dels fei-xismes massius, dels macrofei-xismes: avui dia ja no correm elrisc de veure, si més no a Euro-pa, tancs al carrer i l’exèrcitocupant llocs estratègics delpaís. Ara només sobreviuen al-guns microfeixismes. El poderja no es troba en indrets identi-ficables, perquè el poder està atot arreu. D’aquí la possibilitatde resistències disseminadespel món. L’hora de Proudhon haarribat: federació, associació,mutualització, organització, so-lidaritats, resistències massi-ves... La Boétie va donar el tretde sortida ja al segle XVI: “Deci-diu-vos a no servir més i sereulliures!...”

Acaba de publicar a Françados assajos dedicats aFreud (Le crépuscule d’unidole. L’affabulation freu-dienne i Apostille au Cré-puscule. Pour une psychana-lyse non freudienne). Hi de-fensa que la psicoanàlisi ésuna religió. En quin sentitho diu?Aquesta afirmació es basa enuna metapsicologia –el terme ésde Freud– és a dir, en un mésenllà de la psicologia. Ara bé,amb la psicologia en tenimprou! Parem atenció en el quePolitzer, resistent comunistaafusellat pels nazis, anomenava“la psicologia concreta”, que ésl’antídot precís a la metapsico-logia freudiana. El patracol me-tapsicològic freudià (complexd’Èdip, horda primitiva, mortdel pare, fantasma de castració,desig femení del penis, etc.) re-vela l’embolic d’un individu queextrapola els seus fantasmespersonals a la humanitat sence-ra: l’inconscient freudià és l’in-conscient de Freud. Subscriureels fantasmes d’un tercer a unmón cec (com havia dit santPau, l’ideòleg del cristianisme),i això en nom d’un món paral·lelen el qual el capellà (la psicoa-nalista) és l’únic que té les clausde comprensió, és comprome-tre’s en la via de la creença, de lafe, per tant el contrari de la raó.Significa adoptar la via real quemena a la religió on allò ques’exigeix és la submissió a la pa-raula del capellà que és el porta-veu de Déu. La psicoanàlisi és lareligió de l’era postreligiosa. Almateix temps, també és unasecta que ha reeixit, prova irre-futable, al meu parer, que estracta ben bé d’una religió. ❋

Lapsicoanàlisiés la religióde l’erapost-religiosa

La utopialiberal s’haimposatperquètreballaa l’ombra

Una políticaminúsculaes basa enresistènciesdispersespel món

10 DE FEBRER DEL 201112C

rítiq

ues Novel·la Xavier C. Ribot

La literatura que scriure fa volar. Llegir també. Laimaginació, la fantasia, vull dir.Wild Bill o Buffalo Bill, com és

més conegut popularment, era un delsmeus herois infantils. M’empassava to-tes les pel·lícules de l’Oest, com endèiem, gràcies al bavi, que n’era unapassionat. Jo sempre anava a favordels indis, tot i que sempre perdien iem feia molta ràbia, llevat aquella flet-xa que mata el general Custer a Vanmorir amb les botes posades, de RaoulWalsh. I ens feien creure que els salvat-ges eren els indis, quan van ser elsblancs els que els van anorrear i exter-minar, tot i que pitjor va ser el genocididels espanyols, el més gran de la histò-ria. De fet, wild vol dir salvatge.

La sobrecoberta dissenyada per Vi-cente Rosso, sense les solapes que erentot de coloraines, de Buffalo Bill contraSitting Bull, de Marcel d’Isard, amb il-lustracions de Luis Castelló Lucas, dela vella factoria de Bruguera –coml’Ivanhoe i El pirata, de Walter Scott–,de l’any 1961, amb el dibuix de tots dosprotagonistes imaginaris mirant-se alsulls fixament, sempre em va fascinar.Tant com les novel·les de Zane Grey,L’últim mohicà, de James FenimoreCooper, les de Marcial Lafuente Estefa-nía, Silver Kane (F. González Ledes-ma) i tants altres que hi havia a la peti-ta biblioteca del meu bavi. David Croc-kett o Daniel Bonne més tard em vanatraure més. I després els avui anome-

E

El llibre recuperal’estada a Barcelona del

llegendari Buffalo Billamb el seu circ

i el seu xou salvatge

nats westerns. Fins i tot els Spaghettiwestern, sobretot per la música d’En-nio Morricone.

Buffalo Bill, Cody a la versió de Bru-guera, és la típica invenció dels EstatsUnits que Hollywood continua explo-tant encara avui dia. Herois de per riu-re, ja que s’han hagut d’inventar la sevahistòria perquè, pobrets, no en tenen.El álamo, de John Lee Hancock, ambGlenn Ford, i el seu impagable toc A de-güello; Centaures del desert,del mera-vellós John Ford, amb John Wayne(vaine, en deien a casa) i una deliciosaNatalie Wood, i Río bravo, amb el mi-llor Dean Martin, són uns referents.Ara Jordi Soler amb el llibre BarcelonaFar West m’ha fet rememorar aquellesentranyables tardes de dissabte en quèes tancava el llum, que gastava, i totsels finestrons del nostre vell menjador,amb la llar a tot drap, i es feia silenci perveure el flim amb el bavi de cap de tro-na i de colla. I tot fumejava després deldinar, l’aiguardent i el puro. Quina delí-cia. Mai més no tornaran. El llibred’aquest periodista amb el qual somcompanys de generació (1966) és unabarreja de treball d’investigació de re-cuperació històrica de l’estada del lle-gendari Buffalo Bill (jo preferia SittingBull) amb el seu circ, amb tots els sen-tits de la paraula, i el seu xou salvatge aBarcelona i de les cròniques que po-dem llegir a l’hemeroteca de La Van-guardia. Una barreja també de novel-

BarcelonaFar WestAutor:Jordi SolerEditorial:Ediciones PàmiesMadrid, 2010Pàgines: 320Preu: 19,95 euros

Un adolescents’enfronta a un

sentiment deculpabilitat

Narrativa Jordi Capdevila

a senzillesa de la literatura.Després de la bona acollida deLa casa de gel, amb una prosa

directa, poètica i una història carre-gada de sentiment, Joan Pons treuara Gossos de pluja. Un relat encaramés àgil, desbordat de tendresa,narrat amb primera persona per unadolescent que s’enfronta a un greusentiment de culpabilitat. Amb unahistòria d’amor no correspost peròamb una penyora sentimental sor-prenent per torna.

David Seguí, de 17 anys, explicaamb calculada ingenuïtat que no potsuportar més la pressió de l’entornfamiliar després de la mort acciden-tal de la seva germana Sara. Sensecomunicar-ho a ningú, s’embarca deMenorca a Barcelona per trobarsentit a la vida. Però no arriba a unaciutat qualsevol, sinó a la Barcelona

LFugint de la culpabilitat

il·lusionada i convulsa que preparauns Jocs Olímpics per projectar-seal món.

Amb llenguatge nítid i líric, senseconcessions, David va narrant lesaventures diàries que viu a la ciutatdes que coneix una estudiant de Be-lles Arts que li ofereix allotjament.Una companyia que l’introduirà enun món d’aspirants a artistes quevagaregen i es formen pels laberintsde la gran ciutat. El seu amor per

Paula, els treballs que fa per subsis-tir, la relació que manté amb com-panys de feina i el descobrimentdels secrets de la gran ciutat es vanintercalant amb la història de la sevagermana Sara i el seu tràgic final.

Perquè Sara és la protagonista al’ombra de la novel·la. Tot el que fa,pensa i decideix David està condicio-nat per la vida i la mort de la sevagermana. Així el protagonista va ex-plicant en petits capítols totes lesventures i les desventures de la sevafugida. I en arribar a moments cul-minants de la narració, sent la ne-cessitat d’introduir en el relat un de-tall de qui i com era Sara, l’amor quesempre sentia pels gossos de caçadel seu pare, i la relació amb ella finsa arribar a les circumstàncies de laseva mort. El relat no gira tant en-torn de la vida i miracles del prota-

gonista, sinó del record que l’ofegade la tragèdia viscuda. Fet que creauna atmosfera d’intriga i misteri ne-guitosa i atractiva per animar el lec-tor a arribar al desenllaç.

Serà l’aprenent d’artista Paula laque mourà i remourà l’agitada vidadel protagonista des que l’acull a laseva arribada a Barcelona. Ella l’in-troduirà en un grup d’amics joves isense complexos de cap mena quepreparen el seu futur en una ciutatdura i depressiva per a qualsevol fo-raster. I ell s’enamorarà perduda-ment d’aquesta artista que se’n vauna temporada a Londres. L’art tin-drà més força que l’amor per acon-seguir que David Seguí s’espolsi elsentiment de culpabilitat i pugui re-dreçar la seva vida. Un final sorpre-nent d’una novel·la que confirma lamaduresa narrativa de Joan Pons. ❋


la negra a l’estil d’El falcó maltès a la ca-talana d’un periodista del Brusi, Pol Vi-dal, que investigarà el cas del rapte dela filla secreta del sioux Crazy Horse. Elperiodista es convertirà en investiga-dor a l’americana i l’obra, en una ficciópolicíaca.

Una barreja de mite i creació, de fic-ció i realitat, i dels millors ingredientsde la novel·la històrica clàssica, d’arrel itradició catalana, és clar, i del thrillermés actual, que ens transporta a l’ima-ginari d’un món que mai no ha existit.Pura invenció, basada en uns fets realso que van succeir en el seu moment pe-rò de manera diferent.

Ho diu Franz Kafka al seu conte Eldesig de ser un indi: “Si pogués ser unindi, ara mateix, i sobre un cavall a ga-lop tirat, amb el cos inclinat i suspès al’aire, estremint-me sobre el terra os-cil·lant, fins deixar els esperons, ja queno tenia esperons, fins tirar les regnes,ja que no tenia regnes, només veientdavant meu un paisatge com una pra-deria segada, ja sense el coll i sense elcap del cavall”.

Com m’agradaria ser un indi. ❋

El mític Buffalo Bill i, a la dreta,l’indi Red Shirt, exemplifiquen lalluita entre indis i americans tantscops vista als ‘westerns’EDICIONES PÀMIES

fa volar

Gossosde plujaAutor:Joan PonsEditorial:El Gall EditorPollença, 2010Pàgines: 169Preu: 14 euros

Joan Pons hapresentat unanovel·la sobreel sentimentde culpa

autor britànic Peter Fleming (germà d’Ian, elcreador de la saga de James Bond) deia faanys que “el problema dels viatges és que són

fàcils de fer però difícils de justificar”. En el cas delzoòleg George B. Schaller (Berlín, 1933), les investiga-cions del qual són venerades per tots els biòlegs decamp, els motius són inexcusables. N’hi ha prou ambconèixer el compromís i la inesgotable capacitat d’ad-miració d’aquest naturalista excepcional per adonar-nos que som davant d’un aventurer de conviccionsfermes que escenifica l’esperit romàntic i ecologista.

Considerat l’últim gran conservacionista del segleXX, Schaller recull a l’estimulant Un naturalista y otrasbestias les peripècies de cinc dècades d’estudi de totamena d’animals als indrets més remots. El jaguar delPantanal al Brasil, l’ovella blava de l’Himàlaia, el tigrede Bengala, el lleó del mític Serengeti (“àvids d’espe-rança i alimentats pelsnostres somnis, trobemallò que busquem al Se-rengeti. Almenys un cop ala vida hauríem d’anar enperegrinació a un paratgenatural per delectar-nosamb els seus prodigis idescobrir un passat bucò-lic que gairebé ha desapa-regut”) o l’insòlit lleopardde les neus al Nepal, alcostat de Peter Matthies-sen, un altre naturalistanord-americà de primera,autor d’El lleopard de lesneus i El fin de la Tierra,dues obres tan belles comimprescindibles de la nar-rativa de viatges.

Schaller i Matthiessencomparteixen ideari. Elsseus escrits evoquen ho-res de fred polar, malalties tropicals i esperes inaca-bables amb un minuciós detallisme, una mirada intel-ligent i un sentit de l’humor subtil. Schaller, a més, vaser pioner en l’estudi del goril·la de muntanya. Ell vainspirar Dian Fossey. Curiosament, per a tots dos, undia perfecte consisteix a passar-se sis hores quietsdalt d’un arbre entomant la pluja per contemplar lacòpula de dos exemplars de goril·la, uns primats queesdevenen part fonamental de l’herència humana.

El supermercat de la selvaDe prosa polida, rigorosa i amena, amb reflexionsprou gràfiques com la comparació de la selva amb lafarmàcia i el supermercat més gran de la natura,l’obra de George B. Schaller vola amb solidesa en elscapítols dedicats a les aus, però s’eleva amb una po-derosa alenada quan mimetitza les històries centra-des en les bèsties grosses, com ara la dependènciadels óssos panda del bambú. “L’evolució no ha donatopcions al panda [...], el bambú l’ha privat del seu vi-gor innovador condemnant-lo a una dependènciaecològica que no té alternativa. Per al panda, no hi hares més: la seva espècie està encadenada al poderimpassible del bambú”.

Un altre valor d’Un naturalista y otras bestias ésque amplia el seu camp d’interès a la cultura humanadels ecosistemes menys coneguts sense deixar debanda un sostingut alè conservacionista. Schaller de-fensa la identitat de les reserves naturals més enllàdels valors crematístics dels governs i de les multina-cionals. Imprescindible. ❋

L’

El dia perfected’un naturalista

Un naturalistay otras bestiasAutor: George B.SchallerTraducció: Rosa PérezEditorial: AltaïrBarcelona, 2010Pàgines: 288Preu: 21 euros

Viatges

Marta Monedero


s una bona notícia que els lectors depoesia d’avui puguin tenir a les manstota l’obra poètica reunida d’Àngel

Guimerà (1845-1924). I també és encorat-jador poder constatar que Edicions de1984 va fent créixer aquesta seva ambi-ciosa col·lecció de poesia. La poeta BlancaLlum Vidal (Barcelona, 1986) ha estat laresponsable de l’edició, i en la “Llindera”que obre el volum ja deixa exposades al-gunes de les raons que expliquen la im-portància de llegir en clau de present elGuimerà poeta. Parlem de la unió de dosllibres. O, més ben dit, dels dos reculls depoesies (al principi Blanca Llum Vidal par-la d’un escriptor de poesies) que va publi-car: Poesies, el 1887, i Segon llibre de poe-sies, el 1920. Amb la incorporació, com aannexos, d’una conferència d’Eduard Gir-bal Jaume dedicada al Lleó de l’Ateneuque va ser llegida a Ràdio Associació el dia9 de setembre del 1933 (dins un cicle quehavia organitzat l’Associació de Periodis-tes de Barcelona amb motiu de la celebra-ció del Centenari de la Renaixença) i unepíleg extraordinari d’Arnau Pons –titulatEnquimerar– i redactat per a l’ocasió.

Compromís i serveiÀngel Guimerà va ser un capdavanter d’unprojecte i d’unes ambicions intel·lectuals ide país. Ho explica així Blanca Llum Vidal:“Veiem, doncs, Guimerà al servei de lacausa nacional i patriòtica d’una Catalu-nya que el nomena al capdavant i ques’arremolina a l’entorn de la veu que can-ta, a través de poemes, discursos, dra-mes, contes, novel·letes i tragèdies. És enaquest sentit que podem entendre quegran part de l’obra d’Àngel Guimerà és elresultat d’un encàrrec dut a terme en tantque servei, per ajudar, per ser útil”... I cal-

É

dria afegir-hi encara l’espai enorme de lesambicions humanes: la responsabilitat del’escriptor concentrada en la transmissióde la paraula havia de contenir forçosa-ment el repte de ser capaç d’omplir bui-dors, de fer vives les esperances, de trans-metre expectatives noves, d’alimentar lesemocions i, en definitiva, de crear calide-

ses a favor d’alguna creixença en les per-sones de la dignitat i les il·lusions col·lec-tives. En aquest ordre de coses, val la pe-na parar atenció en les consideracionsque s’articulen en la “Llindera” sobre laconcepció combativa de la vida i de la his-tòria que tenia Àngel Guimerà i la maneracom aquesta es fa present en la seva obra

poètica, narrativa o dramàtica. Una qües-tió que ve relacionada directament amb larecepció extraordinària que va tenir la se-va paraula escrita “a tots els estrats de lapoblació, des de l’aristocràcia més apo-sentada fins a l’estament treballador de lafàbrica i del moll”. Ja va escriure Carles Ri-ba que no hi ha racó de vila o de munta-nya on mossèn Cinto sigui desconegut;després d’ell, solament en Guimerà haaconseguit una popularitat comparable”.

La tirania del gust contemporaniL’epíleg que signa Arnau Pons en el vo-lum és una peça excepcional. Per l’ele-gància literària i pel rigor que amarasempre qualsevol idea escrita sobre elpaper d’aquest assagista lúcid, és clar,però també per les claus que ofereixd’atansament i de lectura dels poemesde Guimerà al lector del dos mil amunt...Àngel Guimerà no és un poeta arquitec-te de llibres ni tampoc és un poeta explí-citament abstracte; és tota una altra co-sa, i cal llegir-lo des del lloc i la perspec-tiva adequats. En la seva poesia, –escriuPons– la Poesia en majúscules s’hi im-posa dignament, sense haver de dema-nar perdó per res. No cal atiar, doncs,cap malestar ni furgar dintre de cap ne-guit. Per entrar-hi amb peu ferm i trepit-jar-hi d’ulls, la comparació amb qualse-vol altra obra estrangera hi sobra rodo-nament. Per la simple raó que és unapoesia que es llegeix i que enllaminacom poques...”.

Ara potser caldria dir allò que va pro-clamar Josep Miracle el 1948, i que tam-bé reporta Pons: “Saludem el retorn deGuimerà com el desvetllament de lanostra sensibilitat adormida. Tornem-loa llegir i tornem-lo a admirar”. ❋

Poesia Roger Costa-Pau

Guimerà, poesia i compromís

Poesia completaAutor: Àngel GuimeràEdició: BlancaLlum VidalSemblançabiogràfica: EduardGirbal JaumeEpíleg: Arnau PonsEditorial: Edicions de 1984Barcelona, 2011Pàgines: 448Preu: 25 euros

La poesiad’ÀngelGuimerà haestat reunidaen un volum

rancesc Puigpelat és un nar-rador contrastat que ha dut ellector des de l’edat mitjana

amb els sanguinaris almogàvers(Roger de Flor, el lleó de Constanti-noble, 2002) fins a la Guerra Civil al’entorn del seu Balaguer natal (ElsLlops, premi Carlemany, 2005). Enl’actual etapa de maduresa creativa,l’escriptor se sent molt lliure. Tant,que s’atreveix a afrontar un tematan delicat com el terrorisme. Ell litreu ferro, però la lectura pot resul-tar certament incòmoda perquèobliga a prendre posicions moralsmolt bàsiques. I l’empatia amb elprotagonista pot costar de trobar.On és la frontera entre el bé i el mal?

FFaust, elterrorista.De Terra Lliurea Al-QaedaAutor: FrancescPuigpelatEditorial: ProaBarcelona, 2011Pàgines: 408Preu: 20 euros

Hi ha algun motiu que justifiqui l’as-sassinat de persones? El protagonis-ta del relat, Pierre (àlies de NicolauSolà), argumenta les seves inclina-cions en l’ADN, és a dir, és dolent denaixement, i tot li ve del seu avi anar-quista. També s’intueixen proble-mes d’abandó en la infantesa, tot ique les preguntes queden obertes.

Pierre, català, personatge senseescrúpols que milita a Terra Lliurequan aquesta organització es dissol,a principi dels noranta, ara treballaper a la filial tunisiana d’Al-Qaida.Puigpelat utilitza Terra Lliure noméscom a substrat per mostrar els orí-gens i l’evolució del trio de personat-ges que sustenta l’aventura. Faust,

el terrorista no és una novel·la ideo-lògica. És un thriller d’acció i intriga.Pierre rep l’encàrrec de cometre unatemptat a Tunísia, on cobreix la se-va activitat criminal rere la tapadorad’una agència de viatges. L’aparicióde Julie, una antiga col·lega de TerraLliure, el trastoca. Entre ells hi ha unfort magnetisme sexual, però els pe-sa com una llosa la figura de Roger,el líder del grup, mort fa vint anys enesclatar el seu cotxe a les costes delGarraf. La novel·la relata bàsicamentcom transcorren els set dies previs al’atemptat a Tunísia, en què Pierrees veurà immers en un mar de con-fusions. Missatges encriptats, morts,persecucions... mentre condueix un

grup de turistes pels escenaris enquè George Lucas va filmar una partde Star Wars. És la CIA implicada?Fins on arriba el terrorisme d’estat?Qui controla l’islamisme radical? ÉsJulie només una distracció eròtica?Ningú és qui sembla, i Pierre hauràde calcular bé els seus movimentsper complir la missió i salvar la pell.

El Faust de Goethe té un papertroncal en la reflexió dels protagonis-tes, arran d’un exemplar d’aquest lli-bre que sempre acompanya Pierre.La recerca de la perfecció és mutanti té matisos en funció del subjecteque la persegueix. En aquest cas,com li passa a Darth Vader, cau capal cantó fosc de la Força. ❋

Professió: terroristaNovel·la Raül Maigí


Divertida, francament divertida, ai-xí és El cau del conill, una novel·laprimerenca, escrita amb nervi,

que es llegeix de manera ràpida, com unllampec, i que, ai, malgrat haver rebut elpremi Josep Pla, haurà de pagar un im-post revolucionari: ¿un llibre sarcàstic?,¿se’ns escapa alguna riallada? Perdoneu,disculpeu. Però, ¿on s’és viiiiist? Home, jonomés volia... Noooooo, l’humor no és ungènere seriós, hem de fer introspecció psi-cològica, que és el que se’ns dóna bé. Au,a fer penitència!

Bé, disculpin la caricatura –potser unpèl exagerada– i no m’entenguin mala-ment: el llibre de Segura no és una novel·lad’humor, sinó un retrat amargant de l’altaburgesia barcelonina, el relat desencantati ben documentat d’un món empresarialque existeix, que l’autor coneix bé i que haposat en paraules amb notable habilitat.Però, després de llegir-lo, el que més im-pacte provoca i amb més força roman enla memòria és l’atreviment estilístic de Se-gura, que defuig qualsevol ombra de no-vel·la psicològica i es llança de cap a ladescripció, al quadre de costums forta-ment amarat de sornegueria, empeltat desentit de l’humor, mirada descreguda i rit-me endimoniat.

Em temo que, a més a més del descon-tentament dels personatges que retrata, elllibre no plaurà gens ni mica als refractaris–en són legió– de tot allò que faci ferumde joventut, d’alegria expressiva i festiva,d’intent de desdramatitzar el fet d’escriuremalgrat que tots –també Segura, queconfessa haver-lo escrit en un moment decrisi personal– sapiguem que és una cosamolt seriosa. I això res té a veure amb lahistòria, seriosa o no, trivial o no, que unvulgui explicar. En aquest cas, la d’Ama-

A

deu Conill, empresari de setrills que assis-teix a l’enderroc progressiu del seu negocii de la seva vida.

No sé si El cau del conill és mereixedorao no del premi Josep Pla, però sí que tincclar que si ens posem a fiscalitzar –quinaafició tan nostrada– els veredictes pretè-rits de tots els nostres premis literaris, emtemo que no acabarem mai ni ens posa-rem d’acord. Resulta innegable que hiconviuen decisions tirant a discutibles,com algunes subtrames forçades i situa-

cions resoltes amb una certa precipitació–el casament de l’exesposa amb el milloramic del protagonista, les escapades ambl’Úrsula, el jugador de futbol homose-xual...– que aporten dinamisme però res-ten maduresa i sobrietat. La major partapareixen a la segona part, quan el relat jas’està convertint en un deliri, un embolicaque fa fort que tendeix a la caricatura i ques’instal·la en un to de farsa d’allò més cu-riós que a vegades funciona a tota vela i avegades grinyola. És llavors quan l’Espa-

nyol esdevé cabdal i quan Segura –bonconeixedor de la realitat asiàtica– fa entraren joc el mercat xinès dins la complicadaexistència d’en Conill.

És aquesta, en fi, una obra desigual pe-rò ben apreciable, sustentada sobre unafredor expositiva interessantíssima, escri-ta sense romanços, amb ofici primerencperò prometedor. Insisteixo, un divertidís-sim i molt viu exercici de pols narratiu, unarefrescant pastanaga, d’aquelles que elsconills devoren. ❋

Novel·la Toni Vall

Perseguint la pastanaga

El cau del conillAutor: Cristian SeguraPremi: Josep PlaEditorial: DestinoBarcelona, 2011Pàgines: 255Preu: 20 euros

Cristian Seguraha guanyatel darrer premiJosep Pla denovel·laORIOL DURAN

Testimonisdel segle XXCoordinació: Raül Maigíi Laia SoldevilaEditorial:El Cep i la NansaVilanova i laGeltrú, 2010Pàgines: 235Preu: 16 euros

a col·lecció Argumenta, nascu-da el 2003, ha estat un projec-te col·lectiu que ha volgut do-

nar el seu parer crític però raonat,contundent i per això de vegadespolèmic, sobre les grans problemàti-ques culturals de la societat catalanaactual. Han estat dotze volums,comptant-hi Testimonis del segleXX, que tanca la col·lecció, en quèdiversos intel·lectuals han debatutsense complexos ni traves. El pri-mer, El (des)crèdit de la cultura, vaobrir pas a d’altres centrats en la li-teratura, el periodisme, les arts vi-suals, l’escena, la música, el pensa-ment, la ciència o la traducció, entred’altres, als Països Catalans.

L El projecte, definit de bon comen-çament, es tanca amb onze entre-vistes, fetes entre l’abril del 2008 il’agost del 2009, i coordinades perRaül Maigí i Laia Soldevila (a la foto).Els entrevistats, els savis de cadaàrea, van estar curosament triats. In’hi falta un, Josep Benet, que tot ique volia participar-hi estava moltdèbil (de fet va morir abans de po-der ser entrevistat). També hanmort en aquest període de tempsJoan Triadú, entrevistat en referèn-cia a la literatura, i Ricard Salvat, re-presentant de les arts escèniques.

La resta d’entrevistats són JoanFrancesc Mira (cultura), Eva Serra(història), Xavier Rubert de Ventós

(societat), Josep Gifreu (mitjans decomunicació), Josep Massot (edi-ció), Joan-Pere Viladecans (arts vi-suals), Antoni Ros Marbà (música),Feliu Formosa (traducció) i AnnaVeiga (ciència).

Cada entrevista, doncs, respon oes correspon amb una de les onzemonografies publicades anterior-ment en la col·lecció. Són una menade conclusió, de compendi de pas-sat, present i futur de cada àmbit dela cultura catalana segons la visiód’un especialista. El lema de les me-mòries de Triadú va ser “les cosesimportants són les que no ho sem-blen”; doncs aquest llibre sembla iés important. Temps al temps. ❋

Entrevistes Lluís Llort

Onze savis i la cultura catalana

Els autors del volum CARLES CASTRO


ns arriba una altra histò-ria relacionada amb lapor de la foscor, tema re-current en el món dels

àlbums i que té l’objectiu primor-dial de foragitar del lector els ter-rors nocturns. Barbara Fiore hapublicat aquesta obra a quatremans, Dunbar / Liao, que vaaparèixer al RegneUnit el 2008. Es tractad’un Liao a tot color,no tan poètic com elde pur traç que estemacostumats a reconèi-xer de seguida, queacompanya un textben trenat que es dei-xa llegir amb interès(de l’estil què passariasi). Un text, i aquí estàla gràcia, que renovala temàtica nit-poramb un vessant orgànic: elmonstre de la foscor en realitatés petit i té gana. Tanta gana quedecideix engolir a queixalades to-ta la foscor del món. El nen po-

Eruc, que d’entrada troba consol iengrescament en aquest mónlluminós etern, entén, al final delrelat, que la foscor i la nit són tannecessàries com la llum del dia.El monstre, gras de tanta foscorcom s’ha menjat, resulta unafantàstica mainadera, tan tou iacollidor, per bressolar el prota-

gonista insomne.Liao evidencia un ima-ginari ben eclèctic, simés no, prou diferentde la cohesió estèticaque els autors occi-dentals solen conferirals seus àlbums. L’il-lustrador passa d’unaforçada i sorprenentcomposició en escorç,i a més a més fosca, auna imatge de les quepodríem anomenar

postal de gatets (colorista, tendrai plena de detalls simpàtics) sen-se transició. La barreja cromàticai bigarrada que podem relacionaramb el Japó més actual uneix en

un sol enquadrament la innocèn-cia més naïf (colors vius, detallsvegetals, estrelles, animalons)amb taques planes, despropor-cions en les figures i uns contras-tos llampants que podem consi-derar (amb ulls d’aquí, és clar)dins dels corrents del kitsch.

El fet que el monstre xarrupi lafoscor en molts dibuixos és unaidea enginyosa (es menja la fos-cor de sota el llit, de dins la xe-

meneia, de les llodrigueres...; devegades l’unta sobre una llescade pa, de vegades en fa sopa...), iel conjunt ens remet a jocs deparaules o sinestèsies que solconrear la poesia (“Meriendo al-gunas tardes”, per exemple, delmestre Ángel González: “Si estoyjunto al mar / muerdo primerolos acantilados...”).

Liao representa la foscor comunes taques negres i planes so-

bre les figures, i finalment la con-creta en la taca negra i plana delmonstre. Curiosament, però,tant a l’inici com al final, escull elblau marí per il·lustrar la nit. Tantaquest detall com el de les guar-des d’un taronja radiant, ens fanpensar, encara que no ho sembli,que l’autor té molt en compte lapsicologia del color a l’hora detransmetre el missatge de lahistòria. ❋

Bon profitLlibre il·lustrat Àngel Burgas & Ignasi Blanch

El monstruo que secomió la oscuridad Text: Joyce DunbarIl·lustracions: Jimmy Liao Traducció: Carles Andreui Albert VitóEditorial: Barbara FioreBarcelona, 2010 Pàgines: 56 Preu: 15 euros

Una de lesil·lustracionsde Jimmy Liao

El fet queel monstrexarrupi lafoscor al’obra ésuna ideamoltenginyosa

ww

w.c

olum

naed

icio

ns.c

at

A L’EMPÚRIES GREGA, UNA DONA LLUITA PER CANVIAR LA SEVA VIDA

134502-1024775L

10 DE FEBRER DEL 2011 17A

rt ivim la història d’un fracàs,d’un fals progrés que deixaenrere piles de cadàvers

d’ésser anònims, d’innocents quesón víctimes d’ideologies dictatorialsi de maneres insanes d’entendre elpoder, que s’expressa amb violènciai vulneració dels drets humans, ambmilers d’éssers desapareguts a di-versos indrets del món.

Aquesta és una exposició com-movedora que ens deixa indefensosdavant el món que construïm. Unmón cruel i sanguinari que a travésde l’objectivitat de la fotografia mos-tra camps d’extermini arreu, mentreEuropa encara expia dia a dia la cul-pa del seu Holocaust. En les fotogra-fies de Gervasio Sánchez el món ésun holocaust diari i les seves imat-ges construeixen un relat museísticde la mort viscuda com una absèn-cia, sota l’angoixa de la desaparició,d’aquest fil tan prim que hi ha entrela vida i la mort, entre l’esperança i ladesesperança.

Mestre del fotoperiodisme de ra-biosa actualitat, la càmera de Gerva-sio Sánchez pren distància amb elfet, no mostra la mai la violència enpresent, sinó el després, el que suc-ceeix durant tot el procés que duuna persona a convertir-se en undesaparegut, amb nom o sensenom, i a tot el ritual que acompanyala seva recerca un cop desaparegut.

La història en negatiu, la visió mésbaixa de l’antiheroi es presenta nuaen aquestes fotografies en blanc inegre, fredes, objectives, abordadesfrontalment per accentuar la sevavoluntat de denunciar una realitat dela forma més despullada possible.L’exposició s’articula entorn d’unanarració, que mostra un procés im-placable: l’arquitectura tenebrosa dela tortura, on el detingut rep totamena d’agressions, des de descàr-

V

Conflictes armats. Ger-vasio Sánchez va rebre elPremio Nacional de Foto-grafia 2009 per la seva tas-ca com a fotoperiodista in-dependent en conflictesbèl·lics, que després publicaa diaris com La Vanguar-dia o l’Heraldo de Aragón.A mitjan noranta freqüen-tà la guerra dels Balcans iretratà el setge de Saraje-vo, la deportació de Kosovai els nens de la guerra, te-

mes que publicà en diver-sos llibres. El Xile de Pino-chet, els conflictes de Sier-ra Leone i altres de l’Amèri-ca Llatina han construït lamirada d’aquest fotògraf,destacat amb nombrosospremis, com ara el LiberPress, l’Ortega i Gasset deperiodisme i el del Club In-ternacional de Premsa.

‘Desapareguts’. Aquestnom dóna títol a la mostra

regues elèctriques fins a violacionssexuals i les cel·les dels condemnatsa mort. Els escenaris de la mort, lestombes anònimes, els camps d’ex-termini, les fosses comunes, els me-morials, l’angoixa de la recerca del

més extensa que Sánchezha fet sobre la desaparicióde víctimes innocents en elcurs de desastres bèl·lics irevoltes. L’exposició a Bar-celona prolonga la seva mi-rada documental amb duesexposicions més, una alMusac de Lleó, amb la ins-tal·lació Crueltat i dolor,amb Ricardo Calero, i l’al-tra a Madrid, a La Casa En-cendida. Per tal de recolliraquest treball immens de

desaparegut són seqüències que elfotògraf capta amb fredor policial.

Les fotografies són recents, gaire-bé de l’última dècada, fet que mos-tra l’horror del món en què estemimmersos. Gervasio Sánchez ha en-

trat la càmera en aquesta dimensiód’absència que lliga els humans alsseus éssers més estimats. Argenti-na, Cambodja, Xile, Bòsnia, Guate-mala, Iraq i Colòmbia són escenarisactuals d’aquesta crueltat. En algunsllocs, el camp d’extermini s’ha con-vertit en un museu contra l’oblit,com a Tuol Sleng, a Cambodja,mentre que a Xile la Villa Grimaldis’ha transformat en un parc per a lapau. Els memorials atenuen l’absèn-cia, el buit i l’anonimat de l’ésserdesaparegut. El món és ple de tom-bes anònimes, de fosses comunes ide les sigles NN (nomen nescio), quevol dir nom desconegut.

El fotògraf relata com els familiarss’aferren als objectes dels seus és-sers estimats i desapareguts, quecapta amb total frontalitat i objectivi-tat, establint una mena de retrat po-licial dels sentiments projectats através de l’objecte personal. El pro-cés segueix amb l’exhumació del ca-dàver, l’emmagatzematge a cellersclimatitzats de les restes trobades,les estibes de caixes d’ossos classifi-cats, i en aquest punt l’exposició vaprenent una dimensió ritual i científi-ca, gairebé arqueològica. La identifi-cació de les restes, les proves d’ADNi, finalment, la inhumació del cadà-ver i un retorn dels drets a una se-pultura digna.

Retrats frontals de les maresd’Argentina i El Salvador mostrant lafotografia dels fills desaparegutsmetrallen cruelment la mirada del’espectador. No falta la introspeccióen el camp de Cetina a Espanya,país on s’han excavat 231 fosses irecuperat 5.300 víctimes, no rescomparat amb l’holocaust diari queGervasio Sánchez retrata amb unasolvència inigualable en un lloableexercici de memòria en pro de ladignitat. ❋

tants anys, Blume ha editatdos volums: Desapareci-dos, que inclou una seleccióde les 255 fotografies expo-sades, i Víctimas del olvi-do, un conjunt de més de300 retrats de familiars depersones desaparegudes.

Víctimes del silenci.Els estats en conflicte ama-guen els seus cadàvers, fandesaparèixer amb l’estigmadel silenci el rastre de les

víctimes. És una manera denegar el conflicte i l’agres-sió en la societat civil,d’amagar la víctima i fer in-visible el crim. La càmerade Gervasio Sánchez a pe-nes mostra cap cadàver,només el seu rastre, elsseus objectes, els seus fami-liars, les proves de la sevaabsència. En aquest sentit,fa de la fotografia una armademolidora de la hipocresiadels estats criminals. ❋

A la recerca de la veritat

Un home busca un dels seus nebots desaparegut el 20 de setembre del1983 a la localitat de Chichupac GERVASIO SÁNCHEZ

Gervasio Sánchez i la foto denúncia

PILAR PARCERISAS

ART&CO

DesaparegutsGervasioSánchez

CCCB,Montalegre, 5BarcelonaFins a l’ 1de maigComissària:Sandra Balsells


urto de l’hotel i entre el trans-torn d’horari, que estic per sotaels vint graus negatius de tempe-ratura i la nevada d’ahir a la nit

no sé on sóc. Creia que havia arribat aManhattan i en canvi sembla que m’en-dinsi en un paisatge sortit dels Alps.

Enfilo Madison i arribo a la Morgan Li-brary on m’espera el conservador de di-buixos per mostrar-me una de les joiesbibliogràfiques del Renaixement italià:un llibre d’hores miniat que Giulio Cloviova realitzar durant nou anys per al car-denal Alexandre Farnese. Una obra del1546 que resulta clau per entendre lacultura de la Roma del Renaixement

Sclàssic i que Vasari comentaque és molt difícil de veure.Em sorprèn la mida, mésaviat petita (similar a lad’una Moleskine bàsica), i laqualitat de vellut de les imat-ges. En les seves vint-i-vuitminiatures se succeeixenformes provinents de MiquelÀngel, un elogi del contra-posto que marcarà la culturadel manierisme. D’aquí sor-geix El Greco, el qual va re-tratar Clovio subjectantaquest llibre que tinc ara da-vant meu.

El conservador es posa uns guantsblancs, com faria un cirurgià preparant-se per a una intervenció, i va passant lespàgines que em deixa mirar, però no to-car. De mica en mica anem comentantles làmines, ens endinsem per mons gai-rebé onírics d’una ornamentació delica-da i tot plegat sembla un compendi detantes imatges viscudes a Itàlia.

No puc deixar de pensar en la vistade la riba del Tíber amb l’illa com la proad’un vaixell en una Roma banyada en unblau pàl·lid. Surto reconfortat després detanta bellesa i ja no sento el fred que as-sota la ciutat de Nova York. ❋

GABINETDECURIOSITATS

Clovio a Nova YorkARTUR RAMON I NAVARRO

El Greco va pintar Clovio subjectant un llibre especial

l fotògraf Eugène Atget va documen-tar aparadors al París de 1900. Untemps després, als anys 30, Walter

Benjamin prenia els passatges comercialsparisencs per pensar allò que tenien depropi les noves formes de vida en el capita-lisme avançat. A la llum de Benjamin, laidea dels passatges, aquests carrers co-berts d’ús comercial i tancats al trànsit decotxes, condensava com cap altra la capa-citat del capitalisme per donar forma a lasubjectivitat moderna. Nous usos de l’espaiurbà que van acabar configurant noves for-mes de transitar, de mirar i de ser.

El darrer treball que Anna Malagrida(Barcelona, 1970) ha portat a Barcelonaenllaça amb la catalogació d’Atget i ambels passatges benjaminians. En els darrersanys, Anna Malagrida ha documentat fo-togràficament aparadors de baixos co-

E mercials parisencs tancats o en procés deremodelació. En un treball anterior, Pointde vue, aquesta fotògrafa va registrar lesfinestres tapiades dels habitatges del ClubMéditerranée del Cap de Creus abans dela seva demolició. I abans, havia seleccio-nat finestres i façanes nocturnes per po-sar en escena la vida a la ciutat. La idea definestra o de llindar, de límit i frontera, defrontissa que connecta l’interior i l’exterior,d’exposició i ocultament, de veladura i mi-ratge, ha interessat des de fa temps aaquesta fotògrafa. Aquesta vegada sónaparadors. Aparadors en desús.

Amb els vidres coberts amb blanc d’Es-

panya, han perdut la funció que els justifi-ca. No ofereixen, no exhibeixen, no temp-ten, no formen part de la cadena del capi-tal. És precisament el seu buit i la sevafunció congelada allò que els converteix enregistre de les vides humanes a la ciutat.

Fotografiats des de l’exterior, el seublanc i la seva opacitat emmirallen la ciu-tat. És el seu silenci que fa audible el sorolldel carrer. D’altra banda, al seu interior,grafits i inscripcions anònimes han regis-trat la veu dels seus ocupants transitoris:instal·ladors, muntadors, obrers... Videsen trànsit a la ciutat contemporània.

La sèrie de fotografies d’aparadors en

desús s’acompanya d’un vídeo que regis-tra l’acció d’un netejador de vidres. Aixícom Eulàlia Valldosera convertia l’acció detreure la pols d’una estàtua de l’empera-dor Claudi al Museu Arqueològic de Nà-pols d’una treballadora de la neteja, enuna escena de seducció; Anna Malagridaconverteix l’ensabonada del vidre d’unaparador en un veritable gest pictòric.Capturat des de l’interior d’un espai de larue Delcassé de París, el vidre passa a seruna tela immensa que registra el procésde formació de la imatge.

Els aparadors d’Eugène Atget exhibienmercaderies. Els passatges comercials deWalter Benjamin havien convertit el passe-jant en mercaderia. Els aparadors en des-ús d’Anna Malagrida inscriuen formes devida contemporànies. Són vertaders pas-satges contemporanis. ❋

Exposicions Cristina Masanés

Passatges contemporanisCapturats des de l’exterior, els aparadors buits d’Anna Malagrida registren escenes de vida contemporània ANNA MALAGRIDA / GALERIA SENDA

EscaparatesAnna MalagridaGaleria Senda. Consell de Cent, 337, Barcelona. Fins al 13 de març


er uns és el Déuque il·lumina l’artcontemporani. Peraltres, el maleït

Judes que l’està abocantsense compassió a l’apo-calipsis. Pocs artistes ge-neren tant debat i contro-vèrsia com Damien Hirst(Bristol, 1965). Però, ¿detots els que el detesten,quants es negarien a pos-seir una obra seva? Vostè,segur?

El dissenyador i col·lec-cionista Josep Maria Civitno cal que respongui aaquesta pregunta. En pri-mer lloc, perquè venerades de fa molt tempsaquest artista que banyataurons en formol i incrus-ta diamants encalaveres huma-nes. I en segonlloc, perquè ell jaen té, d’obresseves. Civit atre-sora The lastsupper, un con-junt de 13 seri-grafies que vacomprar en unagaleria el mateixany que Hirst vacrear la peça, el1999. És a dir, enun moment enquè l’artista an-glès ja estava enla seva plenitudcreativa però en-cara no havia di-namitat els va-lors del mercatde l’art. Bon ull,el de Civit. Hi hatrens que noméspassen un cop ala vida...

A The lastsupper, un Hirstaparentment in-nocent i mode-rat, desplega totel seu geni perparlar de la mort, la mortde l’home i la mort delmón, leitmotiv total i radicaldel seu treball. Tot reinter-pretant L’últim sopar deLeonardo da Vinci, Hirstpermuta Crist i els seusdotze apòstols per gravatsque s’inspiren en el dissenygràfic d’envasos de medi-caments que curen malal-

Pties molt representativesde la societat contemporà-nia: malària, al·lèrgies, de-pressió, cardiopaties, ten-sió arterial, fongs, la sida,dolor... Ara bé, hi ha algu-nes interferències moltmalintencionades que l’es-pectador haurà de detec-tar. Els noms dels medica-ments s’han substituït pernoms d’aliments típics dela dieta anglesa, i els delslaboratoris farmacèuticsque els fabriquen, per va-riacions del nom de l’artis-ta: Damien, HirstDamien,Damien & Hirts, HSD, HirtsProducts Limited... Unaburla descarada.

Lectures de l’obra? Múl-tiples. Però totes confluei-

xen en aquest gran malaltque és el nostre món, ma-lalt de cos i ànima, que enl’art de Hirst es concedeixun darrer àpat, això sí, unbanquet suïcida d’etambu-tol, ondansentró, lamivudi-na, lisinopril, saquinavir, ri-fampicina i morfina.

Ah!, i sense cap por delsefectes secundaris. ❋

CADÀVERSEXQUISITS

L’últim sopardel tauró de l’art

MARIA PALAU

‘The last supper’ (1999), de DamienHirst. 13 serigrafies sobre paper demides variables. L’obra, propietatdel dissenyador i col·leccionistaJosep Maria Civit, s’exposa fins al16 d’abril al museu Can Framis deBarcelona, dins del cicle ‘L’art decol·leccionar. El món de lescol·leccions privades’ de laFundació Vila Casas.

Per què no un Plensaa la Diagonal?

DESDELAFRONTERA

obelisc de la cru-ïlla Diagonal/pas-seig de Gràcias’ha quedat sol,

però, així, absolutamentminimalista, és bonic i dó-na a la plaça un cert aireromà. L’escultura de laVictòria de Frederic Marèsva ser retirada fa uns dies,en compliment de la llei dememòria històrica. Era l’úl-tim monument franquistaque quedava a Barcelona iper tant la seva retirada ésuna bona notícia. Estètica-ment, l’escultura eraanodina. Sempre m’hasemblat més interessant elMarès col·leccionista (àni-ma d’un museu deliciós),que el Marès escultor.

És legítim que entitatscom la Comissió de la Dig-nitat reclamin ara que en ellloc de l’obra de Marès esrestitueixi l’escultura ante-rior d’homenatge a la Re-pública: un nu femení delnoucentista Josep Vilado-mat. L’escultura, de millorqualitat artística que la deMarès, es va poder recu-perar i el 1990 es va instal-lar a la plaça Llucmajor.Potser hauria d’haver estataleshores quan s’haguéshagut de fer la restitució enel seu lloc original. Ara,potser és massa tard i l’al-calde Hereu ja ha anunciatque el Viladomat no esmourà de Nou Barris.

Arribats fins a aquí, pot-ser seria un bon momentper repensar una de lesplaces més transitades pe-rò també més difícils i so-rolloses de la ciutat. És totun repte perquè el trànsités un mal aliat per a l’art.Però la plaça es podriaconvertir en tot un espaide referència, artístic i ciu-tadà, si s’apostés per l’artcontemporani, i del bo. Perquè no se li encarrega quehi intervingui Jaume Plen-sa, el nostre escultor viumés internacional? Plensa,amb la seva desacomple-xada defensa de la bellesa iel seu rigor intel·lectual, jaha demostrat en altresllocs del món com l’espaipúblic es pot mutar poèti-cament. Per què no? ❋

L’

La ‘Font Crown’ de Plensa, tota una referència a la ciutat de Chicago SCOTT OLSON/AFP

MONTSE FRISACH

Ferran Planes, El desgavell

Documents

Transcript of Ferran Planes, El desgavell