Festival internacional de poesia de Sant Vicenç dels Horts

Quarta ed ic ió 2 0 1 5

Pati de Can ComamalaSant Vicenç dels Horts

Dissabte, 4 de juliol de 2015

Amb les vetes abraçades al turmell, el pagès s’enfila al trespeus per collir els fruits que creixen amunt, amagats entre branques, fulles i llum. Nuat a l’ànima, el poeta es descalça de tot per encimbellar les emocions més profundes.

Horts de Poesia arrela a Sant Vicenç com l’espai on el verb pren tot el seu protagonisme a recer del Jardí de Can Comamala. Un embolcall, més que escaient, per copsar com les paraules ens sedueixen, ens parlen des dels altres, dels altres i de cadascun de nosaltres.

Una proposta valenta que no us deixarà indife-rents.

3

Maite Aymerich BoltàRegidora de Cultura

J. A. Arcediano Jordi Boladeras Josep SagristàCoordinadors del festival

Còmplices de la transgressióLa poesia és una de tantes, d’entre totes les coses aparentment innecessàries d’aquest món. Però el món, sense poesia, no seria el mateix, perquè la poesia manipula conceptes, idees, sensacions i sen-timents que ni la raó il·lustrada i tecnocientífica, ni la filosofia, no poden abastar. Senzillament no estan preparades per transitar els indrets més foscos, més amagats, més aliens al càlcul i la medició, i funcio-nen com si aquests indrets no existissin, com si no hi hagués cap possibilitat d’entrar-hi.

El llenguatge és, comunament, una eina de comu-nicació entre les persones. Però si ens donéssim per satisfets amb aquesta funció (tan primordial com insuficient) estaríem sempre en mans d’aquells que decideixen d’alguna manera quin valor s’atorga a cada paraula, a cada expressió, a cada proposició. La poesia persegueix sempre –fins i tot quan es pre-senta amb l’aparença més innocent, més lúdica– els altres valors de la paraula, els sentits impensats, els encara no pervertits, no embrutats per l’ús quotidià i per l’aparell ideològic d’aquells que estan interes-sats en un valor unívoc i dominant.

És per això que la poesia adopta, sovint, formes pa-radoxals, sorprenents, estranyes, inquietants. I és per això que els poetes –dones i homes extraordinaris i extraordinàriament corrents– practiquen alguna mena de màgia, d’encanteri, perquè en ocasions ens il·luminen aquests espais intransitats, inconeguts, necessaris, encara que pensem que podem viure sense ells. Màgia de la paraula, en una vetllada d’es-tiu en què els oficiants –algunes de les veus més in-teressants del panorama literari actual– compartiran amb nosaltres les seves troballes, fent-nos còmplices de les seves –petites o grans– transgressions.

5

Màrius Sampere (Barcelona, 1928) va guanyar el premi Carles Riba l’any 1963 amb el recull L’home i el límit. Més tard, obté diversos guar-dons en els Jocs Florals a l’exili i és nomenat Mestre en Gai Saber. L’any 1967 publica Po-emes de baixa freqüència; una antologia de la seva obra, en bona part inèdita, on centra la seva poètica en la reflexió sobre la tragèdia de l’individu i les seves proporcions metafísiques. En aquesta línia publicarà, posteriorment, llibres com Samsara (1982) i Llibre de les inau-guracions (1984). A començaments dels anys vuitanta treballa en tasques de normalització lingüística. Des de l’any 1993 intensifica la seva producció literària amb reculls tan importants com Demiúrgia (1996), Subllum (2000), Les imminències (2002), Jerarquies (2003) i mitja dotzena llarga de títols més. El 2010 apareixen dos nous reculls poètics, La ciutat submergida, que recull la seva obra pòetica inèdita del 1970 al 2008, i L’estació dels espiadimonis. Aquest mateix any publica, també, la seva primera novel·la: El gratacel. Quatre anys més tard veu la llum el recull, de setanta-un poemes, Ningú més i l’ombra (2013), Premi de la Crítica Cata-lana de poesia. El mateix any publica el recull de proses autobiogràfiques L’escala de cargol, encarregades originàriament per la revista de Santa Coloma Fòrum-Grama  i que inclou, a més, poemes i fotografies de l’autor. La seva obra gaudeix d’un ampli reconeixement de la

7

crítica i del públic lector. A més dels citats anteriorment, ha obtingut nombrosos pre-mis literaris com el de la Crítica Serra d’Or, el Nacional de Cultura i el Ciutat de Barce-lona. L’any 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Koan

Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudarenlegions de dimonis, entre els quals hi haviaels meus pares, els darrers ancestresi sens dubte els més bells. Encara me’ls estimoi ells m’estimen a mi, em consta: bo i mortsm’aconsellen i animen. Tot això ho sé perquè hauré de morir.

També a vosaltres us cridaran pel nom, un a un, i naixereu,també us ajudaranlegions de dimonis, un dels quals seré jo.

[De Demiúrgia, Columna, 1996]

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llenguaque diuen que es mor.Quina sensació de pau i alleujamentportar-la de baixada cap als aiguaneixos,l’obaga, l’entrecuix, la santa donade les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ullsi vaig llegir, per les parets sagnants,això: parlaré!I ara dic, ara que ho sé totde l’amor i dels lladres,com més fonda la mort, més endins de la terra!

[De La taula i les estrelles, Columna, 1992]

Residència (I)

Obries de bat a bat els porticons de fusta de la casa del poble i ens cridaves a taula. Eres forta i bonica com un arbre i els nens del veïnat s’enrojolaven si els tocaves la galta amb un sol dit i els regalaves caramels de menta —feies olor d’espígol i duies vestits d’estiu esquitxats de flors vermelles.

Ya, pues, vamos para casa. Torno a enfilar mentides blanques —Mañana, mamá, mañana— mentre embotones i desembotones el mateix trau de la camisa una vegada i una altra sense mirar-me. I oblides l’alumini blanc de les finestres d’avui, que només s’obren endins.

[De I Déu en algun lloc, Cafè Central-Eumo Editorial, 2014]

Desafinada

em vas dir que l’amor ens desafinacom un piano vell

toco les teclesamb guants de llana sense dits a estones perdo el ritmei se’m talla la pell ran de les ungles

desafino sovint

estimo encara

[De I Déu en algun lloc, Cafè Central-Eumo Editorial, 2014]

9

Sònia Moll Gamboa (Barcelona, 1974) és llicenciada en Filologia Catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l’antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès. Amb Non si male nunc (Viena Edicions, 2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Pre-mi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va publicar Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa 25 d’Abril de Benissa, Viena Edicions, 2013). I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, 2014) és el seu darrer llibre de po-emes. També és autora del blog La vida té vida pròpia.

El imperio de la superstición

En una metrópoli usada, arde la revuelta lujosa: los amotinados tienen tiempo para mirar a lo lejos cómo pasan las ocas salvajes.

En los desiertos de piedra pómez, un gran pájaro cegado viene algunas veces a soplar sobre los hogares y reaviva las hogueras de la fatiga.

El imperio de la superstición, las señales de la memoria, allá, entre las nubes, sobre el rostro de los amantes, en un juego de cartas trucado.

[Traducció al castellà d’Ildefonso Rodríguez]

Nous sommes de la lignée de la corneille (extrait)

Les morts s’incrustent, se cachent dans les plis des rideaux, dans les yeux, dans l’épine dorsale. Nous n’en pouvons plus, des morts ; nous les chassons par la porte, ils reviennent par le cœur.

Et je mange la cuisine des morts. Oui, attablé, la serviette de toile au cou, rigolard, je mange leur cuisine.

A manger la cuisine des morts, et c’est l’enfance qui apparaît.

L’empire de la superstition

Dans une métropole usée, brûle l’émeute luxueuse : des émeutiers prennent le temps de regarder au loin passer des oies sauvages.

Dans les déserts de pierre ponce, un grand oiseau aveuglé quelquefois vient souffler sur les braises des foyers et ravive les bûchers de la fatigue.

L’empire de la superstition, les signaux de la mémoire, là entre les nuages, sur la face des amants, dans un jeu de cartes truqué.

Somos de la estirpe de la corneja (extracto)

Los muertos se incrustan, se ocultan en los pliegues de los cortinajes, en los ojos, en la espina dorsal. Ya no podemos con ellos, los muertos; los echamos por la puerta, vuelven por el corazón.

Y yo como lo que cocinan los muertos. Sí, sentado a la mesa, con la blanca servilleta al cuello, burlón, yo como en su cocina.

A comer, a comer lo que cocinan los muertos. Y aparece la infancia.

[Traducció al castellà d’Ildefonso Rodríguez]

11

Jean-Yves Bériou (1948) resideix a Barcelona des de 1987. Si Catalunya i Espanya li són familiars, recorre el Connemara irlandès des de fa gairebé quaranta anys, amb regularitat i amor. Amb Martine Joulia, ha traduït al francès l’obra de rellevants poetes, com Miguel Suárez, Ildefonso Rodríguez, Antonio Gamoneda i Ol-vido García Valdés. També amb M. Joulia i D. O’Sullivan ha traduït un llarg poema medieval en irlandès (Lamentations de la Vieille Femme de Beare) i altres poemes i cançons. Com a poeta, ha col·laborat amb revistes, ha publicat diverses plaquettes i tres llibres (Le Château périlleux, 2003; L’Emportement des Choses, 2010 i Le Monde est un autre, 2013). Alguns dels seus poemes, traduïts al castellà, han estat publicats en diverses revistes espanyoles. L’editorial Para-lelo Sur acaba de publicar un poemari seu sota el títol El arrebato de las cosas. Altres passions el mouen, com la música: jazz, música impro-visada lliure (es va encarregar de la publicació de dues recopilacions de coples flamenques en francès), rebetiko grec, música irlandesa. Ha publicat tres discos de sean-nos, una mena de cante jondo a cappella, de l’oest irlandès.

13

Edu Barbero (Sabiñán, Zaragoza, 1961) és un apassionat de la fotografia i la poesia visual. La seva obra s’ha pogut veure en exposicions individuals i col·lectives. Els seus treballs s’han publicat en revistes de poesia, d’art experimen-tal, dansa contemporània, cobertes de llibres i cartells. L’any 2011 va publicar el llibre Edu Barbero, poemas visuales 2005-2010 dins la col·lecció Pliegos de la Visión d’Ediciones Babi-lonia. El 2015 publica el llibre Tiempo Visible, amb fotografies seves i poemes de 130 autors, amb el segell de la revista de poesia contempo-rània Caravansari, de la qual és redactor gràfic i dissenyador. Actualment coordina una sèrie d’espais sobre poesia visual al programa La Aventura del Saber, de RTVE2 i edita el bloc de poesia visual, mail art i art experimental BOEK VISUAL [boek861.blog.com.es]. Els seus poe-mes visuals es poden veure a la xarxa, a https://www.flickr.com/photos/poemasparalosojos/sets/

15

Josep Anton Soldevila, (Barcelona, 1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques i màster en Desenvolupament de Recursos Humans. Ha exercit diversos càrrecs en institucions artístiques i culturals. Ha publicat els llibres de poesia La Frontera de Cristal (1977, Ed. La Hormiga de Oro; 1999, Ed. Seuba i Parnass Edicions, 2015); Les Paraules que no has après a dir (1985, Ed. Impal); Un vast naufragi de somnis (1989, Ed. Impal); Cendres blanques (1991, Ed. Columna. Finalista del Premi Carles Riba de 1990); Les aus de maig (1995, Ed. Columna); Últim refugi (2002, Ed. PPU. Viola d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 2000); l’antologia Poesia recollida 1985-2000 (2004, Ed. Compte D’Aure), El llibre dels adéus (2007, Ed. La Busca), Des del desert (Ed. In-verso, 2012) i El mur de Planck (Ed. 3i4. Premi Vicent Andrés Estellés 2012). Recentment l’editorial Playa de Ákaba ha pu-blicat Josep Anton Soldevila, Antología poética, que recull en edició bilingüe català–castellà una selecció de la seva obra escrita entre 1985 i 2015. Va guanyar també la Gran Medalla dels Jocs Florals del Rosselló de l’any 2002. Ha estat inclòs en diverses antologies poètiques. En narrativa és autor de les novel·les El nudo (2001 Ed. PPU i 2004 Ed. Compte d’Aure) i Un altre adéu més enllà d’aquest (2010, Ed. La Busca), així com del llibre de contes No serà tan

fàcil (2008, Ed. La Busca) que va ser proclamat finalista del premi literari 7Lletres de 2007. Ha conreat la crítica d’arts plàstiques i les col·laboracions periodístiques i radiofòniques. En teatre és autor del llibret de La Piràmide i l’Avinguda, un musical escrit en col·laboració amb el compositor Josep Alonso. Treballa tam-bé en el camp de la poesia audiovisual amb la producció de videoarts. Part de la seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes.

Els arbres diuen que sía preguntes que mai no els faran.

És el vent;només una paraula cega,brutal i despietada.Indiferent.

També jo he dit que sí en el brogit de la tempesta,i no sabiaquina era la pregunta.

[D’El Mur de Planck, Editorial 3i4, 2013]

Arribes des del teu matí,i em lliures aquesta flor com una vareta màgica.

Però jo la recordo fulgent en els cabells de la mort,com una bella taca de sangque il·lumina la foscor.

[Inèdit]

17

Miriam Reyes (Ourense, 1974) Des dels vuit anys es va criar a Caracas, on

va estudiar Lletres a la Universitat Central de Veneçuela. Ha publicat els llibres de poesia: Espejo negro (DVD, 2001), Bella durmiente (Hiperión, 2004), Desalojos (Hiperión, 2008), Yo, interior, cuerpo (Antología poética) (Ar-gentina, 2013) i Haz lo que te digo (Bartleby, 2015). Ha editat i traduït l’antologia de poesia gallega Punto de ebullición (FCE, 2015), i ha traduït poetes portuguesos contemporanis. Des de l’any 2000 combina la feina de la parau-la amb la de la imatge, portant la poesia a altres formats, com el vídeo, i a altres escenaris, com els festivals d’arts escèniques o de noves tecno-logies. Una mostra de la seva feina pot veure’s a www.miriamreyes.com

La dureza del todo resultade la dureza de las partes.

Parece compacta la tierrabajo nuestros pies.

Debajo de la tierra: roca.Dentro de la tierra: roca.

Y aún así raíces insectos.

El problema con nosotras las rocas no es que tengamos nuestros cicloso algún episodio plutónico de vez en cuando

es que estamos a la merced del ambiente

no solo nos arrastran y desgastan las aguas y los vientostambién cuando nos hacemos pequeñascabemos en un puño cerrado.

19

Víctor Obiols (també conegut com a Víctor Bocanegra), nascut a Barcelona el 26 de maig de 1960, és llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i doctor en Lite-ratura Comparada (Ph.D.) per la University of Southampton. Va ser lector de català a la Universitat de Bristol i professor de traducció literària a la Universitat de Vic (1989-2008). És membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions i professor de poesia a l’escola d’Escriptura de l’Ateneu i al laboratori de Lletres. Ha treballat en l’àmbit de la mú-sica i, més concretament, en la composició i interpretació de cançons (l’any 1984 fundà el grup Bocanegra, i publicà el disc Bocanegra U, 1986). Fa dos anys va editar el seu cinquè disc, Cançons de l’Akídelara (Saurí Records, 2013). Abans havia editat Villon (Les balades) (Nomada57, 2011), després de les Fonografies (Aghartamusic, 2009), que va sortir juntament amb un llibre de proses, Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (Emboscall, 2009). El seu primer disc en solitari va ser Bloc de lírica dura. Homenatge a Pepe Sales (Agartha, 2005). Ha publicat cinc llibres de poemes en català: Opus zero (1974), Carrer d’hivern (1983), Ver-sos i contracants (1997), El croc de l’esfera (1999) i D’un juny dur (Labreu edicions, 2014) dos dels quals van ser premiats (Premi Miquel de Palol, 1982; Premi Màrius Torres, 1996), un assaig sobre la poesia de l’escriptor Joan Fer-

raté, i nombroses traduccions de l’anglès i del francès (al català i al castellà) d’obres d’Oscar Wilde, Walter de la Mare, Walt Whitman, William Shakespeare, Stéphane Mallarmé, Ste-lla Gibbons, Wallace Stevens i Mircea Eliade, entre d’altres. Aquest febrer del 2015 ha reunit 25 anys de poesia (segle XX) on ha afegit dos inèdits als llibres publicats, en el volum Sol de lluna ple (poesia 1974-1999) (Ed. Els Llums).

A quaranta anys…

A quaranta anys avanço amb el pas ferm del boigi miro si al darrere em persegueix ningú.D’un ull fugaç i fer, repasso el món amb goig.Si sóc polit o estrany, del cert no ho saps ni tu.

Rebusco entre vells llibres amargues veritatsi a l’últim me les dóna només el pou que miro.Espúries o agredolces, mesquines llibertatsaprimen l’aire dens del temps en què respiro.

I per bé que s’esmussen sens treva les llambordesdel meu casal d’hivern, el niu que hem avorrit,m’aferro —encara tendre— a unes glicines bordes.

Ja l’urc que em feia viure a poc a poc s’apaga,la vista se’m fatiga i el foc és escarit.I abans que el teló caigui el món esdevé obaga. [18/8/09 Vt]

El vers i el cantA tots els meus amics

i amigues de Vic A Joan VergésEl vers i el cantEs fanPer viure respirant−temps aturat i un immens espant−totes les joies que hem anat filant.

El vers i el cantEs fanPer viure tot cantant−cor acordat al riure concertant−la meravella que tenim davant.

El vers i el cantEs fanPer viure recordant−volta infinita, insondable espai−totes les coses que no moren mai.

[Víctor Obiols, abril 2008]

Horts de Poesiaha estat possible gràcies a la col·laboració desinteressada de:

Laia Torras

Laia Mèlich

Josep Sagristà

J. A. Arcediano

Jordi Boladeras

Dis

seny

: Jos

ep S

agris

tà

Festivalinternacional de poesia

de Sant Vicenç dels Horts