Globalització econòmica - Universitat Oberta per Majors...

Globalització econòmica

La dimensió econòmica de la GL es relaciona amb

les necessitats de supervivència dels individus, i

inclou el sorgiment de tecnologies i el seu ús en els

processos econòmics de producció i distribució.

Aquest nivell està relacionat i interacciona amb tots

els altres sentits: polític, jurídic, cultural, social,

mediambiental, etc.


La introducció de les TIC, l'abaratiment dels

transports i els canvis organitzatius han permès que

les taxes de creixement de les economies en els

anys 80 superessin les xifres baixes dels anys 70.

Però aquesta remuntada ha anat acompanyada d'un

increment de la desigualtat i també de canvis en

diversos àmbits del sistema econòmic.


Principals canvis que ha produït la globalització en

l'àmbit econòmic:

1. Expansió de noves formes de producció

2. Canvis al món del treball

3. Canvis al capital

4. Deterioració del medi ambient

5. Pèrdua de poder de l'Estat com a agent

econòmic.


1. Noves formes de producció: desmaterialització

La desmaterialització dels productes significa que

el seu valor afegit ha passat a dependre més dels

elements immaterials que porten incorporats

(disseny del producte, imatge de marca, patents ...)

que de la manipulació física dels elements

materials que els composen. Ex: Coca-Cola.


1. Noves formes de producció: desnacionalització

Cada vegada consumim més productes estrangers.

Impulsades per l'Organització Mundial de Comerç

i per uns preus de transport molt baixos, les

exportacions i importacions han crescut molt. Cada

vegada podem creure menys el del “Made in ...”,

perquè els canvis recents en les TIC i en els

transports han facilitat a les empreses la divisió

internacional dels processos productius.

Les que produeixen béns en capital i tecnologia ho

tenen fàcil. Però també les que produeixen béns

amb treball no qualificat, que es traslladen als

països amb mà d'obra barata. És el cas de les

maquiladores, zones lliures de tota obligació fiscal

i laboral on empreses connectades

internacionalment fan treballar molt durament la

població local en la producció de certes

manufactures (tèxtil, calçat, alumini, orfebreria,

tabac, etc.). Ex: Inditex



2. Canvis al món del treball

Els canvis productius esmentats provoquen la

divisió dels treballadors en dues categories: els

treballadors “autoprogramables” i els treballadors

“genèrics”.

Els primers són els que saben manejar les TIC i

adaptar-se als canvis que elles imposen: generen la

part més important del valor afegit dels processos, i

són difícilment substituïbles.


Els segons realitzen treballs menys importants, i són

prescindibles a nivell individual, encara que no

com a col·lectiu. Aquesta divisió comporta un

increment de les diferències salarials: els

treballadors autoprogramables “no es poden deixar

perdre”, i per tant la seva fidelització en una

empresa els permet obtenir salaris (o altres

incentius econòmics) molt més alts que els

treballadors genèrics.


L'atur i la precarietat laboral, problemes crònics per a

les economies industrials, afecten sobretot aquests

treballadors genèrics. A més, això té conseqüències

culturals: baixa autoestima, reducció de les

possibilitats de realitzar projectes de parella, canvis

en les formes de família, augment de la

delinqüència, etc. A això es suma la immigració

que fuig de la pobresa i de l'opressió (acceptant

normalment treballs sense qualificació que la

població nativa no vol realitzar).


La globalització atomitza i fragmenta la classe

treballadora: ocupats vs aturats; treballadors

temporals vs permanents; a temps complet vs a

temps parcial; homes vs dones; natius vs

immigrants; legals vs submergits, a l’oficina vs a

casa, etc. Una organització sindical és gairebé

impossible. Això provoca el debilitament del poder

dels treballadors per reclamar la seva part de

riquesa que la producció crea. A més hi ha el

“xantatge” de les multinacionals.


Conseqüències: la pèrdua de rendes per part dels

assalariats (no directius), a favor dels beneficis

empresarials i de les retribucions dels directius. Per

exemple, el salari mitjà d'un treballador nord-

americà sense estudis universitaris era d'11,23$/h

en 1979, i de 9,92$/h en 1993. L'empleat amb

estudis universitaris no està molt millor: ha passat

de 15,52$ a 15,73$ entre els mateixos anys de

referència.


3. Canvis al capital:

La globalització també ha originat canvis al capital,

ja que la seva propietat s'ha fet complexa.

Hi ha “vells rics” (riquesa dels quals es lliga a la

possessió de capital o de recursos naturals) i també

“nous rics” (com Bill Gates, que no tenien capitals

però han creat empreses desmaterialitzant els

productes).

I també tenim els fons d'inversions alimentats pels

estalvis dels treballadors.


Els fons mouen grans quantitats de diners buscant

rendibilitats altes a curt termini. Avui les borses

més importants (Londres, Nova York i Tòquio)

estan connectades les 24h del dia, i es mouen unes

quantitats de diners que cap govern pot controlar.

L’anonimat de les operacions financeres (permès per

les TIC) i de la propietat dels capitals els fa cecs i

perillosos, ja que deshumanitza les decisions

empresarials.


Les empreses es concentren en grans multinacionals

que guanyen les quotes de mercat. Si la propietat

dels capitals està cada vegada més allunyada dels

processos productius, dels països i dels problemes

reals d'aquests treballadors, llavors les decisions

dels directius i els Consells d'Administració seran

cada menys humanes. Seran guiades només per

xifres de beneficis, deixant de costat els drames

ecològics o humans que aquestes

decisions desencadenin.


4. Deterioració ambiental:

-Els diversos agents econòmics han tingut poc en

compte els impactes ecològics de la producció i el

consum. Greu deterioració del medi ambient, tant a

la terra, en el mar, com l'aire.

-En particular, el increment del comerç i de la divisió

internacionals dels processos productius ha estat

alhora causa i efecte de l'augment dels transports.


El model occidental de creixement no és sostenible.

Però resulta que els mitjans de comunicació estan

transmetent aquest model occidental tan poc

sostenible als països pobres.

Així, molts ciutadans d'aquests països desitgen tenir

els nivells de vida i de consum que Occident els

mostra per la televisió o el cinema. L'extensió

d'aquest model seria desastrosa per a la

supervivència del planeta.


5. Pèrdua de poder de l’estat com a agent econòmic.

Tot l’anterior, ha fet canviar el rol de l'Estat. Aquest

perd una certa autoritat econòmica (al marge de la

política), ja que fins ara l’economia era

“domesticada" pels governs, que imposaven les

condicions “marc” pel mercat i vetllaven pel

benestar general (redistribució).

Ara l'economia se salta les fronteres i els estats es

veuen amb instruments més febles per controlar les

variables macroeconòmiques bàsiques.


Per això, caldria impulsar acords, institucions i regles

transnacionals per posar de nou la globalització

econòmica sota l'autoritat política democràtica.

En canvi, molts governs fomenten la liberalització

indiscriminada del comerç i dels moviments de

capitals. Ho fan defensant “multinacionals del

país” capaces de competir al mercat mundial. Això

suposa beneficis i privilegis fiscals, laborals o

ecològics per les grans empreses. I pèrdua de

l’Estat de Benestar.


Perquè els privilegis els paguen els consumidors, les

petites i mitges empreses o els ciutadans més

pobres, que veuen reduïdes les polítiques socials

(per la crisi fiscal de l’estat). Per tant, la pobresa i

la desigualtat són decisions “polítiques”. Exemple:

ara els Bancs Centrals no poden domesticar aquests

moviments de capitals (ex: BCE).

Als països subdesenvolupats, l’ona liberalitzadora és

molt cruel.


“Renegociant” el deute extern, el FMI i el BM

obliguen a molts països a privatitzar empreses i

liberalitzar l'entrada de capitals o d'empreses

multinacionals.

El pagament del deute extern ha desviat recursos que

haurien hagut d'anar a reforçar la despesa en

educació o salut; la reducció del deute públic ha

portat a vendre empreses públiques nacionals a

capitals estrangers, i ha accentuat la pobresa i la

desprotecció dels grups més necessitats.


I què ha permès o justificat tots aquests canvis, amb

tantes conseqüències negatives?

EL NEOLIBERALISME


No es pot donar una definició estàtica de NL perquè

el seu significat s’ha anat modificant durant el

temps, i a més, canvia en funció del lloc del món

on s’apliqui. Però sí es pot i cal mostrat els

diferents trets que s’hi associen, des de finals del

segle XX i el començament del XXI.


Segons la Viquipèdia: el neoliberalisme és “la

filosofia político-econòmica que propugna la

mínima intervenció d'organismes estatals sobre

l'economia i la política”. El paper de l'estat es

redueix a garantir les llibertats individuals. Es

focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la

disminució de les restriccions a les operacions de

les empreses, i en l'establiment dels drets de

propietat”.


“Per explicar breument una mica de la seva història:

és un corrent de pensament predominant en la

política aplicada des de començaments dels anys

70, consolidada durant els 80 i 90 del segle XX,

essent plenament vigent avui. S'origina amb

posterioritat a la 2ª GM com herència de les teories

neoclàssiques (liberalisme) de finals del segle

XIX”.


“Després de la 2ª GM, Europa creix econòmicament.

Ara bé, als anys 70 es pateix una greu crisi en els

països capitalistes dependents (“tercermundistes”) i

també els socialistes. Per això, als 80 el liberalisme

es torna a considerar l'única manera adequada de

governar. Margaret Thatcher (a Gran Bretanya) i

Ronald Reagan (als EUA), recuperen les velles

idees liberals i les apliquen a l’economia

domèstica, dient que no hi ha alternativa.”


“Els Estats Units, Europa i el Japó inicien processos

d'estabilització econòmica, disminuint càrregues

fiscals, retallant despeses socials, facilitant

l'intercanvi amb l'exterior i s'aprofundeix la divisió

internacional del treball: es creia que amb aquestes

mesures el món estava a punt per la seva fase de

creixement.”


El terme NL neix per diferenciar el liberalisme

econòmic (previ a la 1ª GM) dels models

econòmics de la democràcia liberal sorgits durant

la Guerra Freda. Malgrat el NL no és idèntic a

l'ortodòxia liberal del segle XIX, sí suposa

l'aplicació dels postulats de l'escola neoclàssica en

política econòmica.


El neoliberalisme comparteix alguns conceptes

filosòfics del liberalisme del segle XIX: la defensa

de la iniciativa privada a totes les àrees de

l'activitat econòmica i la limitació del paper de

l'Estat. Però divergeixen perquè el NL defensa el

principi de subsidiarietat de l'Estat (un assumpte ha

de ser resolt per l'autoritat normativa, política o

econòmica més propera a l’objecte del problema) i

el monetarisme (propi de l'Escola de Chicago al

50’).


El neoliberalisme pertany a l'Estat de benestar propi

dels països capitalistes més desenvolupats després

de 1945 (a diferència del liberalisme clàssic), i

forma part dels seus tres pilars: la democràcia

cristiana, la socialdemocràcia i el neoliberalisme.

El NL estima la llibertat individual i cerca que l'Estat

la garanteixi i fomenti, protegint la lliure

autorrealització personal de cada subjecte:


“L'única llibertat que mereix aquest nom és la de

buscar el nostre propi bé, pel nostre camí propi, en

tant no privem als altres del seu o els impedim

esforçar-se per aconseguir-ho. Cadascun és el

guardià natural de la seva pròpia salut, sigui física,

mental o espiritual. La humanitat surt més

beneficiada consentint a cadascú viure a la seva

manera que obligant-li a viure a la manera dels

altres”. John Stuart Mill, On Liberty,1859, p. 69.


Aquesta teoria guanya popularitat al món acadèmic i

polític per donar resposta al “fracàs” del

keynesianisme en la gestió de la crisi de 1973.

Milton Friedman és un dels economistes

neoliberals més influents i enemic de Keynes.

Des del punt de vista filosòfico-polític, el neoliberal

més conegut és John Rawls, qui a la “Teoria de la

justícia” (1971) fonamenta contractualistament

l’Estat de Benestar neoliberal.


Per John Rawls, el més natural del món és la

distribució desigual de les riqueses i això no

constitueix cap injustícia: “no hi ha injustícia en

què uns pocs obtinguin beneficis mentre que amb

això es millori la situació de les persones menys

afortunades”. Perquè per ell, la justícia no és

igualtat, sinó imparcialitat davant la llei. I la

igualtat només ha de ser formal i secundària

respecte a la llibertat.


Tant Margaret Thatcher com l'administració de

Reagan van posar en pràctica aquestes teories amb

resultats desiguals. En el Regne Unit, es va

realitzar una forta reducció en la grandària del

sector públic que tingué conseqüències molt

negatives en el terreny social, però que per alguns

reactivà l'economia. Als EUA, en contra del

previst, es creà un gran dèficit fiscal (per la

reducció d'impostos però no de la despesa social o

militar).


Un cas històric és Xile, sota el dictador Augusto

Pinochet. Allà, el model neoliberal (manejat pels

“Chicago Boys”) provoca la reestructuració

econòmica del país i conseqüències socials molt

negatives. Casos similars es donen a tota Amèrica

Llatina: al Mèxic de Salines de Gortari (1988-95),

a la Veneçuela de Carlos Andrés Pérez (1988-92),

a la Bolívia de Jaime Paz (1989-93), a l’Argentina

de Menem (1989-99), al Brasil de Collor (1990-

93), al Perú de Fujimori (1990-2000), a l’Equador

de Durán (1992-96), etc.


Arran d'aquests “experiments” fallits, sorgeix una

versió “keynesiana” del NL, amb aversió al dèficit

pressupostari i a la fabricació de diners però no al

concepte d'intervenció pública en l'economia: el

Consens de Washington (1989), que són les

polítiques fiscals i monetàries recomanades per als

països en desenvolupament pels organismes amb

seu a Washington: Banc Mundial, FMI, Tresor

nord-americà, Organització Mundial del Comerç,

etc., al marge control “democràtic” de l’ONU.


Aquest Consens de Washington (redactat per

l'economista John Williamson, “La condicionalidad

del FMI”, 1983) expressa les condicions que les

institucions internacionals imposaven

unilateralment per atorgar crèdits als països en vies

de desenvolupament. Es tractava d’una llista

mínima de 10 polítiques obligatòries:

1) Reduir el dèficit de l'Estat per contenir la inflació

(“monetarisme”); 2) Reorientar la despesa a

l'atenció mèdica bàsica i a l'educació elemental;


3) Reduir els impostos per augmentar l'activitat

econòmica; 4) Alliberar les taxes d'interès per

oxigenar els mercats financers; 5) Permetre

devaluacions de la moneda per encoratjar les

exportacions; 6) Eliminar les restriccions físiques a

les importacions; 7) Liberalitzar la inversió

estrangera; 8) Privatitzar les empreses estatals; 9)

Liberalitzar l'ingrés als mercats; i 10) Enfortir la

propietat privada.


En tot cas, el valor absolut del NL és la noció de

lliure competència entre les nacions, regions,

empreses i, per descomptat, individus.

Es descarta la possibilitat d'una intervenció positiva

de l'estat en l'economia, i per tant, tot progrés

econòmic la justícia social depenen del lliure-

mercat i de la reducció de les restriccions a les

decisions de les empreses.


“Els principis bàsics són:

-L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç

exterior ni en els mercats financers. La lliure

circulació de capitals garanteix l'assignació més

eficient dels recursos a nivell internacional.

-L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada.

Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector

privat han d'ésser privatitzats.”


“-El dèficit públic és perjudicial per a l'economia, ja

que absorbeix l’estalvi privat, fa augmentar els

tipus d’interès i disminuir la inversió privada.

-La protecció social garantida per l’Estat de Benestar

i les polítiques redistributives són negatives per al

desenvolupament econòmic.

-La regulació del mercat de treball des de qualsevol

altre organisme que no siguin les pròpies empreses,

és intrínsecament negativa (impedeix assolir el

salari d'equilibri entre l’oferta i la demanda).”


Per l’anterior, el NL proposa:

1. Polítiques monetàries restrictives: augmentar taxes

d'interès o reduir l'oferta de diners (per reduir

inflació i el risc de devaluació). Però això inhibeix

el creixement econòmic.

2. Polítiques fiscals restrictives: augmentar els

impostos sobre el consum i reduir els impostos

sobre la producció i la renda; eliminar règims

especials; disminuir la despesa pública.


Se suposa que això incentiva la inversió i saneja les

finances públiques. Però no es distingeix entre els

nivells d'ingrés dels contribuents (es grava a les

majories mentre que s'eximeix a les minories),

deprimint així la demanda de béns i serveis. A més,

tampoc reconeix la importància de la despesa

pública pel creixement, la protecció de sectors

vulnerables de l'economia i la població, i per a

l'estabilitat social i econòmica en general.


3. Liberalització del comerç i les inversions. Se

suposa que incentiva tant el creixement com la

distribució de la riquesa, ja que permet: la

competència sense monopolis o oligopolis;

economies d'escala més productives; l'aprofitament

d'avantatges competitius relatius (mà d'obra barata,

p.e.); l'abaratiment de béns i serveis (en reduir-se

costos de transport, etc.), l'augment en els nivells

de consum i del conseqüent benestar.


4. Privatització: perquè els agents privats són més

productius i eficients que els públics. L'Estat ha

d'aprimar-se per ser més eficient i permetre que el

sector privat generi la riquesa.

5. Desregulació: perquè massa regles i lleis

inhibeixen l'activitat econòmica i per tant cal la

seva reducció a un mínim necessari (bàsicament el

règim de propietat i de la seguretat privades).


Hi ha defensors i crítics amb el NL:

1. Els detractors del capitalisme i del mercat lliure

usen el terme NL de forma pejorativa, com a teoria

que posa límits a la intervenció dels Estats en

l'economia. També s’usa com epítet enfront dels

intents de retallar drets laborals i socials

aconseguits després de llargs anys de lluita.

El terme neoliberalisme s’usa anàlogament al terme

“globalització” (i “antiglobalització”).


Els crítics diuen que el NL multiplica l'impacte

negatiu de la globalització, i el culpen de diverses

crisis financeres més o menys globals, ocorregudes

entre 1990 i 2008. Altres diuen que el NL suposa

les polítiques de control de despesa pública que

causen els problemes creixents de tensió, exclusió i

violència social en determinats països.


2. Els partidaris del NL són bàsicament els defensors

del liberalisme polític (filosofia que sosté al NL tot

i les diferències). Els seus principals trets són la

defensa dels drets individuals, la llibertat

econòmica i l’Estat de Dret. Això se tradueix en:

-En la política econòmica internacional: es defensa la

lliure circulació dels capitals i en la llibertat de

circulació de persones (això afavoriria tant als

països pobres com als rics, emissors i receptors de

persones, respectivament).


-En la política econòmica interna: es defensa la

mínima intromissió dels governs en els mercats

(com el laboral), la privatització de les empreses

públiques i el desmantellament de l'Estat de

Benestar perquè el cost de la seva ineficiència no

sigui traspassat als ciutadans.

Per tot això, els defensors del NL rebutgen l’ús que

en fa l’“esquerra” de tal concepte.

Globalització econòmica - Universitat Oberta per Majors...

Documents

Transcript of Globalització econòmica - Universitat Oberta per Majors...