GUITARRA CLÀSSICA LA MILLOR COL·LECCIÓ DEL MÓN

Visita comentada i concert JULIOL 2013

Orígens i evolució de la guitarra clàssica Al s. XVI trobem les primeres obres escrites per a guitarra, però no va ser fins al s. XIX que l’intèrpret català Ferran Sor situa la guitarra en les millors sales de concert d’Europa. L’esclat romàntic va millorar l’estructura i la sonoritat de l’instrument gràcies al treball de constructors com el destacat Antonio de Torres (1817-1892). Tot i que avui dia la guitarra és un dels instruments més populars i universals, els seus orígens són incerts. Les primeres referències escrites daten de finals de l’edat mitjana quan coexistien l’ud d’origen àrab, la guitarra morisca (que va derivar en el llaüt), les guitarres de model ja renaixentista i la guitarra llatina (que va derivar en la viola de mà). Reveladorament, l’any 1481, el teòric flamenc de la música Johannes Tinctoris (c.1435-1511) va afirmar al tractat De inventione et usu musicae que la guitarra era una invenció dels catalans. Al segle XVI, si bé la viola de mà era un instrument més aristocràtic i molt sol·licitat a la cort, la guitarra va assolir una gran popularitat entre les classes més humils. D’aquesta època són els primers tractats i llibres d’obres escrites per a aquests instruments, com ara els de Lluís del Milà (c.1500-c.1561), Joan Carles Amat (c.1572-1642), Girolamo Montesardo (fl.1606-1620), Gaspar Sanz (1640-c.1710), Francesc Guerau (1649-1722) i Santiago de Murcia (c.1682-1740), entre d’altres, els quals van contribuir notablement a la seva difusió. Gran part del repertori per a guitarra dels segles XVII i XVIII consistia en diferències o variacions sobre temes que sovint s’inspiraven en les danses de moda que triomfaven tant en els ambients populars com als salons cortesans. Malgrat les seves arrels populars, la música d’aquell temps ens ha arribat principalment a través de les partitures escrites per músics cultes i refinats, la qual cosa il·lustra el diàleg fluid entre ambdós móns ―el culte i el popular― que sempre ha envoltat aquest instrument. A finals del segle XVIII, després d’experimentar amb el nombre de cordes senzilles i dobles, la guitarra va anar adoptant el sistema de sis cordes simples. El segle XIX va ser un moment decisiu en la història de la guitarra clàssica moderna, tant pel que fa al perfeccionament tècnic de l’instrument com al desenvolupament d’un nou repertori i de noves tècniques interpretatives que en van ampliar els horitzons musicals i la van portar a les sales de concert, on va destacar com un dels instruments solistes de sonoritats més captivadores. El barceloní Ferran Sor (1778-1839) es considera el pare d’aquesta guitarra romàntica, que va difondre a les sales de concert de París, Londres i Moscou. Les innovacions tecnològiques van millorar molt l’estructura i la sonoritat de la guitarra, tot dotant-la de noves possibilitats expressives. Entre els constructors que van protagonitzar aquesta revolució, destaca especialment l’andalús Antonio de Torres (1817-1892), una figura cabdal que va contribuir decisivament a la definició i consolidació de la guitarra clàssica moderna. En l’imaginari popular, el so de les seves guitarres era fascinador i va adquirir proporcions llegendàries, fins al punt que algunes tenien nom propi i eren famoses i conegudes per tothom. D’altra banda, a mans dels grans guitarristes del moment, com ara Julián Arcas (1832-1882), Francesc Tàrrega (1852-1909) o Antonio Jiménez Manjón (1866-1919), la guitarra i la seva música van adquirir un caràcter específicament ibèric, alhora que s’accentuava el caràcter sensual i romàntic del seu so. Les generacions posteriors, representades per intèrprets tan virtuosos com Miquel Llobet (1878-1938) i Emili Pujol (1886-1980) ―deixebles de Tàrrega―, o Andrés Segovia (1893-1987), van fer un pas endavant i van portar la guitarra als grans escenaris d’arreu del món. Al desenvolupament de la música per a guitarra també s’hi van afegir alguns compositors no guitarristes que van escriure algunes obres memorables per a guitarra i orquestra, com ara Manuel de Falla (1876-1946), Jaume Pahissa (1880-1969) o Joaquim Rodrigo (1901-1999). Tots ells, intèrprets i compositors, van fer una important renovació del repertori que també incloïa l’adaptació de conegudes peces pianístiques i que va contribuir a elevar la guitarra a la categoria d’instrument solista a les sales de concert més prestigioses.

Per què és la millor col·lecció del món? El Museu conserva una extraordinària col·lecció de guitarres històriques des del segle XVII fins a l’actualitat. L’àmplia diversitat d’exemplars i models, la qualitat i categoria dels constructors, la singularitat d’algunes peces de sonoritats excepcionals i la d’altres que pertanyien a cèlebres intèrprets del passat, i uns programes pioners de recerca i restauració destinats a recuperar el so original dels instruments són algunes de les raons que avalen que la col·lecció de guitarres clàssiques del Museu de la Música de Barcelona sigui considerada com la millor del món. Particularitats de la col·lecció de guitarres del M useu de la Música La col·lecció del Museu ens permet conèixer de prop la història i l’evolució de la guitarra des d’inicis del segle XVII ―es conserven pocs exemplars anteriors― fins a l’actualitat. Aquest important fons consta de prop de noranta guitarres de diversos períodes i procedències ―de les quals s’exposen una cinquantena― i inclou instruments veritablement singulars, des de peces úniques de sonoritats excepcionals fins a guitarres genuïnes que, per la qualitat del seu so, eren especialment estimades pels seus anteriors propietaris, entre els quals podem trobar alguns cèlebres i virtuosos intèrprets del passat, com és el cas de Miquel Llobet, de qui el Museu conserva un valuós llegat. Entre les guitarres barroques del Museu, destaquen exemplars de sonoritats encisadores com la “guitarra dels Lleons” anomenada així per la decoració de la taula harmònica i construïda a la península Ibèrica cap a l’any 1700, o la guitarra italiana d’autor anònim d’aquesta mateixa època. Igualment, destaquen per la qualitat sonora i la bellesa del seu so la guitarra fabricada per Josef Pagés a Cadis l’any 1806, i diverses peces construïdes pel llegendari Antonio de Torres que inclouen una guitarra emblemàtica, (Sevilla, 1859), que va ser adquirida l’any 1916 pel guitarrista i compositor Miquel Llobet. La seva qualitat és palesa pel fet que, tot i que Llobet tenia una àmplia col·lecció de guitarres, aquesta era la seva preferida i la va tocar extensament al llarg de la seva carrera, tant als concerts com als enregistraments que es conserven d’ell. El Museu de la Música conserva de Llobet una col·lecció de 17 guitarres i documentació musical l’entorn de la seva vida i obra. El fons es completa amb una àmplia varietat de models que inclouen guitarres amb dissenys i ornaments veritablement sorprenents. Gràcies a un programa especial de recerca i restauració, moltes d’aquestes guitarres han recuperat el seu so original, fins al punt de poder-les utilitzar musicalment. Cada instrument de la col·lecció ens parla d’una època i d’un context determinat i ens permet conèixer de prop com era la música del passat, alhora que ens ofereix una oportunitat única de gaudir de tots els matisos de la seva veu singular.

Les joies de la col·lecció

Guitarra barroca. Itàlia, al voltant del 1700 Col·lecció Folch i Torres-Baget, 1947 Cinc ordres de cordes dobles. Dimensions: 980 x 264 x 120 mm. Tir: 688 mm. Taula harmònica de pícea; riscles i fons de teix intercalats amb filet s d’auró; diapasó de banús al mateix nivell que la taula harmònica; rosetó de pergamí; mànec i placa i nterior del cap amb peces d’ivori i de caoba. Les primeres proves fetes amb cordes lleugerament tensades presentaven un so molt suggerent. A l’hora de plantejar-nos-en l’ús musical, el principal problema era la deformació del pla que formen el diapasó i la taula harmònica, causada per la tensió de les cordes. El restaurador, Jaume Bosser, va buscar solucions enginyoses: en lloc d’eliminar fusta, que és el procediment habitual per anar corregint les deformacions causades pel pas del temps, va optar pel procediment contrari. Va afegir una placa, tallada en diagonal, sobre el batedor, de manera que equilibrés la distància entre les cordes. Amb aquesta intervenció reversible, s’ha preservat tota la informació de l’instrument i, alhora, està en condicions de ser utilitzat.

Guitarra barroca, la Guitarra dels Lleons. Península Ibèrica, al voltant del 1700 Cinc ordres de cordes dobles. Dimensions: 945 x 274 x 155 mm. Tir: 675 mm. Taula harmònica de pícea amb incrustacions de marqueteria de noguera; obertura acústica decorada amb filets senzills de fusta fosca; riscles amb onze peces intercalades de noguera i de xiprer; fons format per nou peces intercalades de noguera més clara i de xiprer ; mànec i cap de pi; diapasó de peces de caoba, xiprer i noguera, al mateix nivell que la taula; po nt de noguera. Presenta moltes marques d’haver estat utilitzada com a instrument per rasguear, probablement per acompanyar la veu o el ball. Per això Xavier Díaz-Latorre ha triat un repertori de danses de Murcia i Sanz, amb la incorporació de percussió. Una de les característiques més singulars d’aquest instrument és la riquesa de ressonància i la notable llargada dels sons que emet. Genera un ampli espectre d’harmònics que projecten el so d’una manera molt interessant. Guitarra. Josef Pagés. Cadis, 1806 Col·lecció Folch i Torres-Baget, 1947 Sis cordes. Dimensions: 960 x 285 x 110 mm. Tir: 65 4 mm. Dinou trasts fixos; taula de pícea; riscles i fons de palissandre, en dues peces; mànec i cap de cedre; pont i aplacat del cap de banús; diapasó de banús sobreposat a la taula; claviller mecànic a mb pales d’os; envernissat de goma laca. El diapasó, el cap i el claviller van ser substituïts al segle XX. Les noves exigències musicals de cada època es reflecteixen en els instruments i ens n’expliquen una part de la història. Per la seva qualitat sonora, aquesta guitarra, construïda per un dels membres de l’escola andalusa que desenvolupa el sistema de barratge en ventall de la taula harmònica, no podia quedar abandonada com un instrument antic. Les seves transformacions la situen com a exemple d’instrument de transició, que va incorporant els nous criteris constructius per adaptar-se a l’evolució musical. La seva magnífica qualitat sonora queda reflectida en aquest comentari de Xavier Díaz-Latorre: «un cop finalitzat l’enregistrament, tot i estar molt cansat, no podia parar de tocar-la; tal és la bellesa del seu so i la facilitat amb la qual es produeix». Guitarra. Antonio de Torres Jurado. Sevilla, 1859 Col·lecció Miquel Llobet, 1953 Sis cordes. Dimensions: 965 x 353 x 110 mm. Tir: 64 7 mm. Taula de pícea; riscles de palissandre; fons de palissandre de quatre peces; claviller mecà nic amb pales d’ivori; mànec i cap de cedre; dinou trasts fixos; pont de palissandre; diapasó de banús, sobreposat a la taula; obertura acústica amb tornaveu; envernissat de goma laca. Es tracta d’un instrument excepcional. Hi convergeixen dues figures emblemàtiques del món de la guitarra: Antonio de Torres (La Cañada de San Urbano, Almeria, 1817 - Almeria, 1892), considerat el millor constructor de guitarres de la història, i Miquel Llobet (Barcelona, 1878 - Barcelona, 1938), probablement el millor guitarrista dels segles XIX i XX. No és gens estrany que Llobet sempre utilitzés aquesta guitarra en els seus concerts, tot i tenir-ne una nombrosa col·lecció. L’instrument s’ha conservat en molt bon estat, però el pas del temps s’ha fet present en aquest delicat objecte. Algunes esquerdes ja hi eren quan Llobet la va adquirir, però el so era tan encisador que no va voler que ningú les arreglés. Les intervencions realitzades pel lutier italià Luca Waldner s’han centrat en les esquerdes de la taula harmònica i l’encolat del pont. Tot i que ara hem comprovat que tapant les esquerdes del fons de l’instrument en podem millorar el so, hem volgut respectar el desig de Llobet i no hi hem intervingut. Malgrat això, Xavier Díaz-Latorre afirma: «l’eloqüència d’aquesta guitarra no l’he trobat en cap de construcció posterior. Apropant-nos a aquests instruments amb humilitat, podem aprendre molt, ja que responen a una manera de concebre la música que no és la que segurament molts de nosaltres, en ser fills d’aquesta època, hem après».

Visita comentada i concert

Dates: A partir del 19 de juliol de dimarts a diumenge a les 15.30h i a les 16h Durada: 1 hora Preus:

- Adults: visita guiada + concert 15€ - Infantil, sènior i en grup: visita guiada + concert 13€

*L’entrada permet visitar lliurement tot el Museu Idiomes de la visita: Català, castellà, anglès, francès, italià i rus Venda d’entrades i reserves: A les taquilles del Museu de la Música i a les oficines de turisme www.museumusica.bcn.cat i bcnshop.barcelonaturisme.cat Intèrprets del concert: Jacob Lenson, guitarra Belisana Ruiz, guitarra Programa del concert: Lluís del Milà (ca. 1500-ca. 1561) “Pavana” (1536) del Libro de música de vihuela de mano intitulado El Maestro Ferran Sor (1778-1839) Variacions sobre ‘La Flauta Màgica’, op. 9 (1821) Francesc Tàrrega (1852-1909) Capricho árabe (Serenata) (1889) Isaac Albéniz (1860-1909) “Asturias (Leyenda)” (1886) de la Suite Española, Op. 47 Miquel Llobet (1878-1938) Testament d’Amèlia (1900) o Cançó del lladre (ca. 1900)

Contacte premsa

Georgina Garcia Responsable de Premsa de L’Auditori Lepant, 150 - 08013 Barcelona Telèfon 93 247 93 00 ext. 363 Mòbil 649 48 31 14 premsa@auditori.cat