Vostè és lliure de:

Copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra

Sota les següents condicions:

Reconeixement (Attribution): En qualsevol explotació de l’obra autoritzada per la llicència caldrà reconèixer l’autoria.

No Comercial (Non commercial): L’explotació de l’obra queda limitada a usos no comercials.

Sense Obres Derivades (No Derivate Works): L’autorització per explotar l’obra no inclou la transformació per crear una obra derivada.

* Compartir sota la mateixa llicència — Si transforma o modifi ca aquesta obra per a crear una obra derivada, només pot distribuir l’obra resultant sota la mateixa llicència, una de similar o una de compatible.

* Al reutilitzar o distribuir l’obra, ha de deixar bé clar els termes de la llicència d’aquesta obra.

* Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si s’obté el permís del titular dels drets d’autor.

* Res en aquesta llicència menyscaba o restringeix els drets morals de l’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no es veuen afectats per l’anterior.

© 2002, Antonio Lozano González© 2011, de la present edició Tigre de Paper | Edicions (Cultura21 SCCL)

Primera edició:Zoela Ediciones, 2002, castellà

Primera edició del Tigre de Paper | edicions:1.000 exemplars, setembre de 2011, català

Títol Original:Harraga

Autor:Antonio Lozano González

Traducció:Adam Majó Garriga

Correcció:Ciceró Pascual Cardona

Maquetació i disseny de la coberta:Tigre de Paper | Edicions

Edició:Tigre de Paper | Edicions(Cultura21 SCCL)Plaça de Gispert, 4, 1er, 08241MANRESA (Bages), Països Catalansinfo@tigredepaper.catwww.tigredepaper.cat

Impressió: Gráfi cas LizarraCtra. de Tafalla, km. 1, CP: 31132, Villatuerta, NavarraTlf: 948 556 410

ISBN: 978-84-938960-2-7Dipòsit legal: NA. 2600/2011

HarragaAntonio Lozano

Tigre de Paper | Edicions vol ser més que una edito-rial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvo-lupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

Així com Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, des de Tigre de Paper | Edi-cions considerem que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat, i com a projecte editorial, tenim el deure de respondre i reflexionar sobre la forma, les necessitats i les lluites de la nostra societat.

La col·lecció LletraFelina el roig dins el negre va més enllà de la cacera de les lec-tores més addictes a les lletres, busca afi-nar-nos aquells sentits més adormits de la consciència. Engloba aquelles novel·les

que pel seu caràcter, per la seva temàtica, per la seva voluntat, pretenen fer-nos còmplices de la trama.

Posar el roig dins el negre, el moviment dins l’obra estàtica, la realitat dins l’imaginari, la pregunta dins l’afirmació, el sentit dins l’acció. Posar el roig dins el negre per fer de la lectura una passió que gaudint ens ajudi a formar-nos, a combatre dogmes i apaties, a conjugar l’urpa i la carícia en un món novel·lat de real fantasia.

7

Catalunya posseeix característiques et-noculturals diverses resultat del procés històric d’industrialització, el qual la converteix en una terra d’acollida per emigrants tan del territori de l’Estat es-panyol com de fora d’aquest. Aquest fet en fa un exemple de multiculturalitat i d’una veritable integració que enriqueix a la mateixa societat catalana.

L’AEDI (Associació Espai Democràtic Intercultural) es crea a la tardor de 2008 fruit d’un esforç col·lectiu que va començar amb la reunió de militants per debatre la realitat del teixit cultural català, arribant a la conclusió de que era necessària una associació democrà-tica i progressista que es preocupés dels problemes dels i les immi-grants, com a resposta al buit existent en aquest àmbit i per unificar la lluita de totes i tots els immigrants.

Els objectius de l’associació es mouen al voltant del fet social, polí-tic, econòmic i cultural del país de residència i la relació amb el país d’origen.

Com a col·lectiu compromès amb la societat catalana, ens consi-derem com a moviment social, recolzant les causes de tots els po-bles i classes socials que lluiten per l’alliberament econòmic, polític i cultural. Tanmateix aspirem a implicar a tothom en la integració i continuïtat de la construcció del progrés, treballant amb les masses, no només amb paraules, sinó també amb fets.

Els nostres pilars bàsics són quatre: la democràcia, la independència, el progressisme i el treball amb les masses.

Amb implantació a Santa Coloma, Barcelona, Vilafranca, Martorell i Terrassa, hem anat creant vincles de militància amb diversos col-lectius amb els qui compartim objectius i amb els qui hem organit-zat diferents actes per donar a conèixer l’associació i per reflexionar i debatre sobre el fet migratori, així com sobre altres aspectes de la societat.

En col·laboració amb:

8

9

El tema que l’autor tracta en el llibre té una importància extrema, ja que parla d’un tabú, i també és important pel que fa a la seva apor-tació amb un estudi, de casos concrets i documentats, i un anàlisi de dues qüestions relacionades amb els seus condicionants i la seva base social, ja que no és senzill parlar d’una forma clara sobre el trà-fic, ja sigui tràfic de drogues o de persones. Per fer un símil, és com el concepte de política en l’ideari popular, una qüestió per evitar, ja que pot comportar, en el millor dels casos, la presó, si és que no s’acaba en un paratge desconegut, una conseqüència directa del que ha sofert el poble marroquí durant la colonització directa i durant el postcolonialisme. El fet de que l’ideari popular relacioni la política amb això citat an-teriorment no és gens casual, sinó que és el fruit d’una llarga i pro-funda experiència, que s’encarna en la relació amb el tràfic dut a terme per la Màfia ben estructurada, i que de forma anàloga, similar a la vida política, una xarxa mafiosa domina i asfixia les llibertats i amenaça qualsevol crític. En el seu primer capítol el llibre tracta el tràfic de drogues amb una aproximació minuciosa de l’autor als condicionants socials i admi-nistratius dels individus i dels aparells actius en aquest camp, com ocorre amb qualsevol treball clandestí, ja que l’autor no s’atura en descriure-la tècnicament però hi aprofundeix, relaciona la influència de tota aquesta operació complexa amb les seves conseqüències so-bre la família en primer grau, els amics, la ciutat... és a dir, el camp geogràfic. I aquí no podem passar per alt la influència de la ciutat de

Pròlegper l’Associació esPai

DemocràTic inTerculTural

10

Tanger en la personalitat de l’autor, ja que aquest últim denomina la ciutat amb varis sinònims: la ciutat dels poetes, músics i escriptors, traficants i intermediaris, bons i criminals... una ciutat que deu la seva tranquil·litat a la seva enorme densitat. Sobre el fet de traficar amb drogues s’ha d’assenyalar que tot i l’enriquiment i la ràpida acumulació de diners per part dels indivi-dus i de les organitzacions implicades, la gran majoria d’agricultors i de productors de drogues segueix vivint en condicions dures i la-mentables, ja que amb prou feines poden cobrir totes les despeses anuals, i que a més sofreixen xantatge i repressió policial, amb la finalitat de que aquesta zona on habiten no deixi de ser el que es co-neix com “El Marroc Inútil”, perquè en cap moment a aquests cam-perols se’ls acudeixi demanar una política de desenvolupament real, sent ells els primers interessats en una alternativa real que conservi la seva dignitat, que trenqui el cercle viciós de l’exclusió social per sor-tir d’una realitat estructurada de misèria, ja que els únics beneficiaris d’aquesta penosa situació no són ni més ni menys que les màfies de tràfic de drogues i de persones. Aquesta pressió social sobre la zona del nord i també sobre les zo-nes que hem anomenat anteriorment “el Marroc Inútil”, composa un terreny fèrtil que afavoreix l’extensió i multiplicació d’aquestes xarxes dedicades a aprofitar aquesta crisi i pobresa, que afecta a gran part del poble marroquí, deixant-los una única sortida, la de la im-migració individual i col·lectiva, per acabar en mans dels traficants de l’altra banda de la costa, començant d’aquesta manera una altra etapa per l’individu, en la que surt de la pastera carregat de droga, tal i com assenyala l’autor del llibre. Això és per la mà d’obra emigrada barata i preparada per acceptar qualsevol condició fins aconseguir els papers de residència després de passar tres anys d’esclavitud i opressió. Pel que fa l’altre tipus de professionalització, aquests han aconse-guit infiltrar-se en l’administració de l’estat, és a dir, aquella xarxa d’intermediaris que instal·len els seus contactes fins a dins de les administracions responsables del treball en el país de sortida i les seves homòlogues en el país d’acollida, a través d’empreses fictícies, dedicades al blanqueig de diner i al tràfic de persones, mitjançant la venda de falsos contractes de treball, sols per poder legalitzar a aquestes persones i cada cosa amb el seu preu corresponent.

11

I com un últim apunt, mencionem l’esforç de l’autor del llibre que s’afegeix als esforços fets per part de diferents actors socials en la defensa del dret a una vida digna i a la llibertat de moviment i de la denúncia d’aquestes màfies de tràfic i sobretot les que trafiquen amb la vida de les persones, a través de les pasteres, aprofitant els joves asfixiats per la seva realitat diària i les alternatives fictícies i falses ofertes pel polític de torn. Desitgem que el valor afegit d’aquesta iniciativa, a més de descobrir un secret a veus, unifiqui els esforços que es realitzen a ambdues bandes de la costa del mar mediterrani.

març de 2011

12

13

1Tanco els ulls. Des de la màrfega veig el sostre esquerdat d’aquest lloc on em tancaren. Ja no compto els dies, les setmanes, els anys que fa que estic aquí dins. No distingeixo les nits dels dies. Una bombeta que només s’apaga quan es fon i s’encén quan la substitueixen és tota la llum que tinc. El sol de Tànger, la ciutat on vaig néixer, no té l’autorització per entrar aquí.

A vegades em sembla que em van expulsar de la realitat, que em trobo a l’infern. Però no: a l’infern no t’hi posen un guàrdia empen-tant-te, i així és com ho recordo. Nítidament.

Totes les altres coses, aquesta ciutat lluminosa, els carrerons de la meva infància, la badia acollidora com els braços d’una mare; els meus pares, els meus germans, el meu cosí; la petita casa de la me-dina, la pobresa que tant enyoro; els pits de la Jasmina, el te amb menta, la meva pipa de kif, l’Abderrahman, que em pesa com la mort; tot, absolutament tot ho he de buscar entre les esquerdes del sostre. Tinc molt temps per buscar i rebuscar, per trobar-hi tot el que aquesta cel·la m’ha robat.

I espero a cada instant que algú dels meus, d’aquells a qui he estimat al llarg de la vida, tregui el cap a través d’elles i baixí fins a la meva màrfega, s’assegui al meu costat, i em parli. Llavors inven-to llargues xerrades per a tots dos, o fixo la mirada en ell fins que la seva figura s’evapora, fins que desapareix entre les llàgrimes que m’omplen els ulls.

Fa temps que no distingeixo quan somio de quan penso, i per continuar sentint que encara estic viu necessito reconstruir la meva vida, recordar els passos que vaig fer per arribar aquí; saber quin pe-cat, quina esperança em van treure del camí i em va arrossegar fins a aquesta màrfega, tancant-me en aquest forat en què el sol de Tànger hi té prohibida l’entrada.

14

2Vaig creuar l’estret com un senyor, que dirien els espanyols: amb americana i corbata, el visat ben il·lustrat dins del passaport, diners i targetes. D’això, no en tinc cap queixa. No vaig arribar aquí en pastera, vaig fer el que calia, i vaig ser respectat. És cert, a alguns compatriotes els van dir alguna cosa, els van tocar, registrar, retenir. Però jo anava davant d’ells i pràcticament no vaig veure res. Només una lleugera ombra d’indignació que no va poder espatllar aquell moment de felicitat: havia travessat l’estret amb tots els ets i uts.

El policia, des de la cabina, revisava els passaports, de davant cap endarrere, d’endarrere cap endavant, de dalt a baix i de baix a dalt. Els seus ulls anaven i venien de la fotografia a l’interessat i de l’interessat a la fotografia. Després, sàdic, aguantava a l’aire durant uns segons el segell de benvinguda al món civilitzat, abans de deixar-lo caure sobre la respiració continguda de l’emigrant. Just darrere la cabina m’esperava en Hamid, dret, palplantat a la porta d’Europa.

–Salut, germà –em va abraçar–. Deus estar cansat.–No m’importa. Vull allunyar-me d’aquí com abans millor.–Tranquil Jalid, cap problema. Som en un país lliure. Aquí es res-

pecten els drets humans de tots els que tenen el passaport en ordre.–Per si de cas.Vaig conèixer en Hamid ara fa uns deu anys. Va arribar al cafè

Manila amb el meu cosí, una d’aquelles llargues tardes de te verd i parxís de l’estiu tangerí. Havia estudiat a l’institut espanyol de la ciutat i havia aconseguit una beca per fer medicina a Granada. Un heroi per a tots els que érem allà, reunits al voltant d’una taula de fòrmica esquerdada. Ens va parlar d’Espanya, de les seves dones, dels seus bars de copes. Ens va parlar dels seus estudis, dels seus projectes. Acabaria la carrera que havia començat i es casaria amb una espan-yola.

–De dones, no me’n falten allà: els marroquins tenim fama de bons amants. Entre elles apareixerà algun dia la que jo escolleixi. Tindré la meva pròpia consulta, seré ric, seré feliç.

Un home amb el camí traçat cap al futur era l’excepció, envejat i admirat alhora pels habitants del Manila, on les ronyoses fitxes del

15

parxís eren l’únic vehicle cap a alguna mena de victòria. El plany dels arbres de la ciutat sacsejats pel llevant marcava el ritme de les nostres vides, que transcorrien dels carrerons de la medina al cafè. Les nostres escapades més llunyanes ens portaven a la sorra tèbia de la platja al capvespre, o al mirador de la muntanya davant un te as-setjat per desenes de vespes. En Hamid se’ns va aparèixer a nosaltres com l’escollit que va poder escapar de la misèria on vivíem. A casa meva ens atapeíem set germans i els meus pares: tres habitacions esquifides, el vàter fora el pati, una cuina estreta com les nostres vides on la mare amassava el pa, preparava la harira, feia el te que cada dia tornava a la nostra taula amb una constància que només es trencava, molt de tant en tant, amb una dotzena de sardines o un parell de pollastres que repartia, orgullosa i equànime, entre la prole, reservant-ne el tros més apreciat per al meu pare.

Així, la llar d’en Hamid ens semblava bonica com un palau, una casa compartida amb companys de fortuna en què cadascú s’hi mo-via amb tota llibertat, tothom tenia la seva habitació, entraven i sor-tien dones tot el dia, mai hi faltava menjar i beure, s’hi parlava del futur i de la professió. Llavors, per mi, que com a únic ofici tenia substituir els cambrers del Cafè de París quan per un motiu o un al-tre un d’ells no podia anar a treballar, o reforçar els torns els caps de setmana, ser un Hamid era un somni tan inabastable com els grans de sorra que el llevant escampa per la badia.

En sortir del Manila vam recórrer una vegada més el passeig, fins arribar a la plaça de Faro. Allà, una inscripció hi proclama l’agermanament entre la ciutat portuguesa i Tànger. Fraternitat ab-sent, fraternitat intangible, construïda potser per alimentar els som-nis dels que asseguts a la barana de la plaça contemplen els llums que, els dies clars, les cases de Tarifa exhibeixen com una provocació; els somnis vetllats pel so de les ones, del mar, que aixeca entre les dues ribes un abisme infranquejable.

Aquella nit en Hamid ens va convidar al meu cosí i a mi a brotxe-tes i kefta a El Dorado. Vam beure cervesa i vam acabar la nit a casa seva, on una ampolla de whisky va encendra la guspira dels nostres anhels, i ja no vam deixar d’entusiasmar-nos durant tota la matinada amb projectes que, l’endemà, tornarien al racó dels eterns impossi-bles que romanien en cada un de nosaltres.

16

En Hamid i jo ens vam fer amics de seguida. Darrere la meva apatia hi veia un somiador en hores baixes, però estava convençut que algun dia es despertaria en mi la certesa que la felicitat es guanya obrint-nos pas nosaltres mateixos, com l’explorador a cop de matxet per la selva tropical. I aleshores, deia, res em podrà impedir arribar fins on jo vulgui.

Després d’aquella nit, vam tornar a veure’ns amb freqüència. La vida i la personalitat d’en Hamid ens atreien amb una gran força. El meu cosí i jo teníem una relació molt estreta des de la infància. Teníem la mateixa edat i les nostres mares eren les germanes més unides entre elles de tota l’extensa família. Érem del mateix barri, i els carrers de la medina eren per a nosaltres un territori on res era desconegut. Junts vam iniciar-nos en el món dels bordells, del kif i de l’alcohol. L’amistat amb en Hamid, a qui ell coneixia des de feia un cert temps, va crear un nou vincle entre nosaltres.

3Es va acabar l’estiu i en Hamid va tornar a Granada, on havia de començar el segon curs. De tant en tant n’arribava alguna carta, que sempre anava acompanyada d’una postal, com perquè ens pogués-sim imaginar millor el paradís que s’hi descrivia. Quan això succeïa, el meu cosí i jo ens assèiem a la plaça de Faro i llegíem una vegada i una altra la carta que ens havia enviat en Hamid. Esperàvem davant l’Estret que les llums de Tarifa s’encenguessin i ens imaginàvem que en una de les cases hi havia el nostre amic, el que havia premut per a nosaltres l’interruptor.

Mentrestant, la vida ens continuava portant de casa a la feina i de la feina al Manila. La tardor havia alliberat els carrers de Tànger dels emigrants que exhibien les matrícules belgues, franceses i holandeses per tota la ciutat. A finals de novembre, un dels cambrers més vells del Cafè de París, el més veterà de tots, es va morir. Havia servit artistes famosos, gent que tenien els seus retrats als aparadors de les llibreries, a les cartelleres dels cinemes i a les revistes de tota mena. Però mai es va deixar impressionar pels miratges. Davant l’enyor que

17

sentíem pel Tànger que ja no existia, ell ens repetia que les ciutats són éssers animats i el que els dóna vida són els que l’habiten en cada moment. Que aquells estrangers que varen fer famosa la ciutat no eren els seus únics habitants; que ells tot sols no haurien constituït ni un simple llogarret i que només varen ser el guarniment d’una èpo-ca; que els carrers de Tànger continuaven sent els mateixos, les seves botigues i els seus cafès vius, la seva gent hospitalària, i que la història anava més enllà d’aquells anys, això sí, bonics sens dubte; que, en definitiva, Tànger ni va començar ni es va acabar aleshores; que qui de veritat s’estima la ciutat no en renega perquè en desaparegui la mitologia dels europeus. I que el tangerí autèntic, musulmà, jueu o cristià, no pot evitar commoure’s en contemplar, des del vaixell que el porta d’Algesires, els braços de la badia oferint-li la benvinguda, i el perfil que rere la platja es manté inalterable des del port fins a Malabata.

El propietari de l’establiment em va oferir el lloc del vell cambrer i vaig acceptar-lo sense pensar-ho dues vegades, com qui troba traçat a la seva vida un camí sobre el que no hi té res a dir, un camí que no li pertany i que li presenta una sola opció: seguir-lo.

Arribava a la feina cada matí a les set. Tot i que la jornada era llarga i dura –no s’acabava mai abans de les sis de la tarda–, tenir els meus propis recursos i poder contribuir a l’economia familiar em va retornar la confiança en mi mateix i una mica d’optimisme. És cert que entre el sou i la propina en tenia just per comprar la meva pròpia roba, convidar de tant en tant una noia del barri i continuar fent les habituals sortides amb el meu cosí i els amics. Em vaig inscriure als cursos d’espanyol de l’Instituto Cervantes, per millorar una llengua que ja parlava amb certa fluïdesa. Em vaig acostumar a treure cada vegada més llibres de la biblioteca i vaig descobrir el plaer de la lec-tura.

El meu cosí i jo, empesos per la nova situació –ell ja feia un any que treballava de porter en un hotel de l’avinguda d’Espanya–, ens endinsàvem en d’altres sectors de la ciutat, l’única manera al nostre abast de descobrir nous mons. Recorríem carrers, bars, bordells, en un viatge iniciàtic tardà però fructífer. La nit ens va mostrar els seus secrets i allà ens vam fer amb la misèria i el plaer. Amb vint-i-set anys vaig veure nens pollosos enganxats als cubells de les escombraries, prostitutes confinades en cambres que feien angúnia, captaires em-

18

bolicats amb cartró, policies assedegats de cervesa gratis, bojos aga-fats al tetra-brick per no caure del món, il·luminats a l’atur que can-viaven versos per vi, islamismes a l’aguait de la desesperança d’altri. I quan tot el cor de muetzins ressonava dins la nit, aquesta es buidava del seu exèrcit de desemparats, de malànimes, de desesperats, com si els absorbís l’enorme forat d’una aigüera gran com tota la ciutat. Prenien aleshores els fidels els carrers, camí de les mesquites, i els primers carros carregats de verdures pujaven i baixaven els set tu-rons, empesos cap als mercats i mercadets per vells pagesos, com qui empeny la pròpia vida.

Els llibres i els carrers em van fer despertar noves inquietuds, i aviat la ciutat acabada de conquerir se’m va anar fent petita. A través de les antenes parabòliques, que amb pocs anys ens havien envaït els terrats, arribaven proves constants i irrefutables que hi havia un món millor, i a nosaltres no ens havia tocat viure-hi. Feina abundant, di-ners per a molt més que uns texans barats i uns litres de cervesa, nits fluorescents, dones disposades a estimar, cotxes per a tothom, ham-burgueses americanes, centres comercials gegants, penetraven a cada llar, esquitxaven la nostra misèria, derrotaven la nostra resistència.

A casa meva ja es començava a parlar de matrimoni. Era el gran, home, i tenia feina. De cada una de les reunions que la meva mare feia amb les seves amigues en tornava amb una nova proposta: al cap d’uns mesos, no hi havia cosina, veïna o simplement coneguda que no hagués passat per la llista de candidates. Cada negativa meva era un insult, un delicte de supèrbia, una mostra de capritx. El record de la Jasmina se li ha menjat el cervell, deien, o els llibres l’han trastor-nat. Ma mare combinava els precs amb les lamentacions, i jo notava que no podria abstreure’m gaire més temps de la tossuda voluntat del meu món, que de la penitència dels pobres del meu país només se n’escapen els que tenen el valor de sortir-se’n o la voluntat de viure al seu aire, amb la censura dels que el consideren un traïdor i la dels que no van ser capaços de fer el mateix.

Sobre aquest terreny inestable s’anava construint dins meu, gaire-bé sense adonar-me’n, la idea d’escapar-me d’un món que m’ofegava. Els meus ulls s’estaven cada cop més estona clavats a les llums de Ta-rifa, la lectura va començar a ocupar la majoria del meu temps lliure, substituint de mica en mica les sortides nocturnes. Malgrat això, tot plegat quedava encara tan lluny com les platges daurades d’un

19

catàleg per un pidolaire de la medina.Les cartes d’en Hamid es van anar espaiant cada cop més. En co-

mençar l’estiu ja feia mesos que no sabíem res d’ell. Esperàvem que arribés en qualsevol moment, però ni la calor ni el llevant ens por-taven cap notícia seva. El meu cosí va anar a preguntar a la família, però tampoc en sabien res des de l’hivern. La seva darrera carta a sa mare fou un lacònic “estic bé, tinc molta feina i m’hauré de quedar a Granada tot l’estiu”. S’havia trencat el lligam que ens mantenia en contacte amb l’exterior, l’únic lligam de carn i ossos amb el món de l’abundància, dels homes feliços, dels privilegiats del planeta.

La ciutat va començar a omplir-se de gent: treballadors que des d’Europa tornaven amb el cotxe carregat, estiuejants que arribaven de tot el país buscant el so de la Mediterrània, turistes en grups or-ganitzats i algun despistat perseguint mites que mai no trobaria. El Cafè de París era ple de nit i de dia, i la jornada laboral resultava esgotadora. Quan plegava, només em quedaven forces per anar a les classes d’espanyol, passar una estona al Manila i tornar a casa a dormir, per poder tornar l’endemà a servir tes i refrescos.

El mes de juliol va coincidir amb el Ramadà. Hi havia mala maror i només la sirena que anunciava el permís per seure a taula retornava a la ciutat la pau perduda des de l’alba. Aleshores els carrers es bui-daven com per encanteri i els autobusos ressagats els creuaven a gran velocitat, amb els conductors bojos per abandonar-los a la terminal. Durant tot el període de dejuni em van canviar el torn a la nit. De dia només hi quedava el cambrer més vell per si a algun turista se li acudia consumir alguna cosa i per als musulmans que asseguts en una taula buida passaven el dia sense aigua, menjar o tabac, llegint el diari, petant la xerrada o jugant al parxís. Nosaltres ens preníem la harira a la cuina del cafè i, de seguida que acabàvem, començaven a omplir-se les taules d’homes que, un cop trencat el dejuni, es dispo-saven a esperar fins a la matinada el moment del darrer àpat.

El Ramadà va deixar pas al sol aclaparador de l’agost. Fins a la matinada, llargues cues de cotxes recorrien cada dia la ciutat anun-ciant amb les botzines un nou casament. Els emigrants aprofitaven la seva estada estiuenca per complir amb la seva obligació de contreure matrimoni, i s’afanyaven a tornar a Europa amb els deures de la nos-tra tradició complerts. Cada nova comitiva m’enfrontava a la decisió de continuar somiant en un altre món, o complaure la meva mare,

20

cada cop més insistent.Una tarda, quan l’estiu ja tocava a la fi, mentre servia un te a les

taules que donen a la plaça de França, se’m va atansar un company per dir-me que, a la taula del fons del cafè, hi havia algú que dema-nava per mi. Vaig pensar en el meu cosí, que aquella hora ja havia acabat la seva jornada laboral. La penombra pròpia d’aquella zona del cafè em va impedir reconèixer aquell client fins que no m’hi vaig haver apropat. Però a mesura que m’hi acostava, la silueta va anar adoptant la inconfusible forma d’en Hamid.

4Tanco els ulls. La veu de la Um Kalsum ressona intemporal al Manila. M’hi deixo absorbir, com qui es deixa portar de la mà d’una dona fins al cel. Ara l’enyoro com si es tractés del meu paradís per-dut. També l’enrenou del cafè els dies de partit, o en Said Auita vo-leiant la bandera nacional tot fent la volta d’honor a l’estadi olímpic. I l’olor de menta del mercat, la pipa de kif a la muntanya, les piles de shubbakia a les parades ambulants, el temps aturat al cafetó de Hafa.

La Jasmina va ser el meu primer amor. Érem veïns i de petits jugàvem a dalt el terrat mentre les nostres mares feien safareig de tot el que havia passat al barri durant la setmana: el petit dels Buchara havia aconseguit un visat per unir-se al seu germà a Lieja; Aicha de la Zohra tenia un pretendent, però el seu pare no estava disposat a cedir-lo a un trist botiguer; tothom n’anava ple, que la Fatma tenia un amant, un jove ben plantat que li havia retornat l’alegria, salvant-la de l’amargura d’un marit octogenari. Vam recórrer junts el camí fins a l’adolescència i van ser els seus els primers pits que vaig tocar. Ella mateixa em va agafar les mans entre les seves i me les va acostar a aquelles flors que acabaven de brotar al seu cos. El cor se’m va desbocar dins el meu cos encara infantil, i les venes es convertiren en un riu esverat a punt de desbordar-se. La serenitat i els ulls closos de la Jasmina mentre jo li acariciava amb la punta dels dits els seus mugrons trempats em van permetre recuperar la calma. Vaig tancar, jo també, els ulls, i el món va desaparèixer al meu voltant. Només

21

existíem ella i jo. Mai més, en el que he viscut, he tornat a sentir unes esgarrifances com aquelles. La Jasmina va ser el meu primer amor, i, potser, el meu únic amor.

En els catorze anys de la Jasmina hi cabia tot un univers, amb el futur perfectament traçat. El seus cabells rossos i els seus ulls clars en delataven l’origen berber, del qual se sentia, com tota la seva família, ben orgullosa. De la seva boca vaig sentir les primeres paraules en chelja, la llengua que parlaven habitualment a casa. A les estones que passàvem a dalt el terrat m’explicava històries del Rif, on havia nascut i viscut fins que la família va decidir emigrar a Tànger, qua-tre anys enrere. El seu avi havia sigut un soldat de Franco destinat després de la guerra a Agüimes, un poble de les illes Canàries on els espanyols van instal·lar un tabor de regulars. Quan la companyia va deixar l’arxipèlag, als anys quaranta, va tornar a la Cabila, on es va casar i va tenir fills, entre els quals la mare de la Jasmina. En els seus somnis, ella caminava pels carrers d’Agüimes com si els conegués perfectament, recreant així allò que el seu avi, amb la néta als braços i la mirada perduda a l’horitzó, li havia explicat.

Sabia que per continuar a l’escola, havia de destacar en els estudis, i va aprofitar la seva intel·ligència per aconseguir-ho: els seus plans incloïen la independència, tasca gens senzilla per a una dona del meu país. Unes notes brillants i la insistència dels seus professors van fer decidir als seus pares mantenir-la a l’escola quan les altres dones de la seva edat ja havien deixat les aules per dedicar-se a ajudar a casa i preparar-se per al matrimoni. Ara penso que jo també vaig ser, en certa manera, una part d’aquella escola que va ser la vida per a ella durant aquells anys. Tot el que feia perseguia un fi concret: estar a punt per volar així que arribés el gran dia. En aquell moment, solia dir-me, començaria la veritable vida. La que li pertanyeria a ella, i només a ella.

La Jasmina somiava amb llargs viatges, mons nous i homes for-mosos que ballessin només per a ella. El seu avi havia evitat sempre explicar-li els pitjors records de la seva estada a Espanya durant la llarga guerra civil. Era la seva néta predilecta i cada dia passaven hores junts, llargues hores de preguntes i respostes. Quan va morir, a la Jasmina se li va tancar el llibre que cada dia li alimentava les il·lusions, els seus projectes per un futur cap al qual cada nit, mentre els altres dormien, feia un nou pas.

22

El rostre de la Jasmina freqüentava les meves nits. Els llençols eren la seva pell, el coixí el seu cos que les meves mans recorrien fins agafar el son. Tots els dies ens espavilàvem per poder passar una esto-na junts, i les visites de la seva mare a casa eren la festa que tots dos esperàvem amb delit. Van quedar enrere els jocs infantils al terrat, i en una petita habitació ens tancàvem per acariciar-nos, besar-nos, intercanviar frases tendres i promeses impossibles.

Una tarda no vam sentir les passes de la mare de la Jasmina, que la venia a recollir per tornar a casa. En el nostre petit món de felicitat no teníem orelles per res més que no fos la nostra respiració i els nos-tres xiuxiuejos. Quan sa mare va entrar, va trobar un sol cos, sobre el qual el món sencer s’acabava d’enderrocar. Encara avui les llàgrimes em ceguen de tristesa i ràbia en recordar el crit que ens va separar com la fulla afilada d’un ganivet i la mà que la va arrencar dels meus braços. Mai més la vaig tornar a veure. L’enclaustraren a la seva cam-bra, d’on només va sortir per ser entregada com a esposa a un cosí del seu pare que de petita se l’asseia a la falda, un comerciant itine-rant que feia la ruta del Rif. A la Jasmina, a la meva dolça i riallera Jasmina, li van assecar per sempre el doll on cada dia ens banyàvem, la van enterrar entre les quatre parets de la seva cel·la d’Al Hoceima.

5Vaig sentir un gran alleugeriment quan el cotxe del Hamid va deixar enrere les darreres cases d’Algesires. Era el meu primer viatge a Espanya, i, encara que tot era correcte, em feia por que en l’últim moment el meu somni se n’anés en orris. Em va tranquil·litzar amb un copet al genoll.

–Vinga, Jalid, ja hi som. S’han acabat la harira i el te. Has arribat a la terra de l’abundància, de la llibertat, de la vida veritable. Mira al teu voltant: aquesta carretera lluent, sense sotracs, et porta directa-ment a la felicitat. Aquí, amb diners a la butxaca, res no és impossi-ble. I t’asseguro que portaràs tants diners a la butxaca com perquè no hi hagi desig que no puguis assolir. S’ha acabat treballar de sol a sol servint els ganduls del món, aquells que no tenen altre horitzó que la

23

taula del cafè on malgasten mitja vida. La felicitat no és a l’abast dels mediocres. Fes un cop d’ull a casa teva mateix: quina vida han portat els teus pares? Quina vida espera als teus germans?

Els seus arguments em tranquil·litzaren. Eren els mateixos que em va exposar la nit que ens vàrem trobar al Cafè de París. Quan m’hi vaig acostar, em va demanar, amb un gest, que dissimulés la meva sorpresa. Va demanar un te amb menta i vam quedar per l’endemà a les les deu a El Dorado. L’alegria de veure l’amic que creia perdut i el misteri que l’envoltava em van despertar una inquietud a la qual ja no estava acostumat. Intuïa que alguna cosa important estava a punt de passar. Vaig anar a casa, em vaig dutxar, em vaig canviar, i vaig sorprendre la meva mare i els meus germans amb un bon humor al qual no estaven habituats. A tres quarts de deu ja l’esperava a la te-rrassa d’El Dorado. El llevant, que feia dies que mortificava la ciutat, va deixar pas a una marinada que omplia les nits del Mediterrani. Quan en Hamid em va estendre la mà, vaig saber per la gravetat del seu posat que alguna cosa important em volia explicar.

No era cert que estudiés a Granada. Sí que hi va haver una beca, un primer trimestre a la facultat de medecina amb assistència irregu-lar a classe i poques ganes de treballar. Compartia un pis petit amb altres becats marroquins i dos estudiants de dret de Guinea Equa-torial. Just en tornar de la facultat s’iniciava el ritual del porro, que durava fins ben entrada la nit. Les pastes i l’arròs amb salsa de tomà-quet com a únic condiment, i la companyia d’algun ou fregit un dia i una llauna de tonyina un altre, era la dieta habitual, que només es trencava quan, en cobrar la beca, fugissera com un ratolí acorralat, tocaven uns entrepans i unes cervesotes en algun bar de la ciutat.

Allò de l’habitació luxosa i les noies no era tant per enganyar la meva família i els amics sinó a mi mateix. Havia arribat a Europa, hi havia arribat per la via ràpida, el que per a milions de persones del nostre continent és un somni inabastable. Hem nascut a l’Àfrica, Jalid, aquest és el nostre drama. Aquí existim per sobreviure, lluitem per no morir de gana, somiem que no morirem de desesperança. No valem res, ni tan sols per als nostres governants. Als nostres països estem abandonats a la sort, perduts en la misèria, despullats davant la injustícia, davant el capritx de qualsevol reietó amb uniforme, policia, porter de l’ajuntament, duaner o funcionari del govern. Fora d’aquí només som mà d’obra barata, en el millor dels casos; un pro-

24

blema necessari per fer la feina que els europeus no volen ni sentir-ne a parlar, un exèrcit d’indesitjables que els recull les escombraries, els frega el terra, desinfecta les clavegueres, neteja les sabates i sembra els camps. Al carrer ens miren de reüll: som sospitosos, temuts, no-saltres, que vivim amb ells acollonits, amb una acusació permanent penjada sobre els nostres caps, un dit sempre disposat a declarar-nos culpables, una corda per corbata.

Ens vam acabar l’ampolla de Gris de Boulaouane que havíem en-cetat i, amb la segona, vam tornar a demanar-ne una de kefta i olives picants. El vi començava a fer-me efecte i em va predisposar per a la conversa: mai abans en Hamid m’havia parlat d’aquella manera, mai les nostres converses havien travessat el llindar de la fantasia com aquell dia. Era tota una altra cosa. En Hamid havia canviat, i em va escollir a mi per fer aquella confessió. Em sentia orgullós, agraït, profundament interessat.

–Sens dubte, vaig tenir la meva oportunitat, però jo no vull ser metge. M’imagino que ho vaig escollir perquè ser metge, visquis on visquis, i aquí encara més, és saltar la barrera del no-res al tot. Aquí no hi ha terme mitjà: o estàs entre els desgraciats i et passes mitja vida penjat d’una pipa de kif i un got de te o formes part dels que tot ho poden, els que reposen sobre la nostra misèria. A més, no hi havia manera d’estudiar. Jo mateix em passava hores enganxat al po-rro, rodejat d’altres que també estaven condemnats a perdre la beca i, al cap d’uns anys que, al capdavall, serien els millors de les seves vides, tornar al punt de partida inicial. La meva família encara pensa que sóc l’estudiant aplicat que els traurà de la misèria. M’admiren, m’idolatren, tot ho esperen de mi. Només em vaig presentar a dos exàmens: un desastre. L’ambient de casa se’m va fer insuportable, i els meus companys de pis cada dia m’ensenyaven el que jo no volia viure. Eren éssers derrotats agafats a una branca mig trencada que no els salvaria del seu destí. No estava disposat a acabar com ells. A malaguanyar l’oportunitat que la providència m’havia regalat. L’estiu que ens vam conèixer al Cafè Manila ja havia desistit de continuar estudiant medecina. La meva beca estava condemnada a convertir-se en fum. Se’m va acabar la pasta, es va volatilitzar l’únic mitjà de què disposava per viure a Espanya. Però una cosa tenia clara: havia de tornar a matricular-me per no perdre la residència, em calia obtenir els diners fos com fos.

25

En Hamid va allargar el darrer glop de vi fins acabar la copa. Durant uns instants, la seva mirada es va perdre a través del vidre pel qual relliscaven les gotes que encara hi quedaven. Va pensar que, també a la vida, són pocs els que se salven, i ell en volia ser un. Ho havia meditat molt: en aquesta selva no s’hi val a tenir escrúpols. Hi va haver una època en què havia desitjat formar part de l’equip dels bons, fins que va descobrir que el món dels que es conformen amb la seva misèria estava ple de bones persones; que les lleis estan fetes perquè els pobres continuincontinuïn sent pobres i els rics se les saltin sempre que vulguin; que la religió és el refugi dels desgraciats; que les normes són la presó dels honrats; que Déu s’ha desentès de les seves intencions inicials i ha decidit que cadascú s’haurà de buscar la vida com bonament pugui.

–Coneixia massa el món de la droga com per no treure’n cap profit. Calia comprar tot l’haixix que es consumia a Granada. Sabia a qui m’havia d’adreçar per fer-ho, i em sobraven els compradors a la llista que vaig anar redactant. I el mateix a Tànger: hi havia una pila de camells entre els meus amics i podia aconseguir tot el que volgués i a molt bon preu. Calia comptar amb el risc de la duana, però el de la misèria em feia molta més por. Tenia claríssim que no acabaria cap carrera, que si no cercava un camí a la meva mida tornaria a enfon-sar-me en el no-res. Vaig tornar a Tànger discretament en acabar el segon trimestre. Vaig pensar que el millor seria l’oli d’haixix: menys volum i més diners. Vaig omplir dos condons que es van allargar fins a contenir, cada un, la beca d’un any sencer. Els vaig segellar amb silicona. Els hauries d’haver vist: semblaven dues cigales de negre gegant. Me’n vaig enganxar una a cada cuixa, amb esparadrap. Dalt el vaixell no em vaig aixecar de la cadira durant tota la travessia. Em feia por que es rebentessin els condons i el meu tresor se m’aboqués cames avall. Quan el vaixell va atracar, vaig baixar les escales amb les cames obertes, com si m’acabessin de donar pel cul. No em demanis què va passar fins que vaig haver passat la duana: només recordo que quan vaig entrar al bar del port vaig desenganxar-me els condons i, amb allò a la mà, pensava que les entranyes se m’escolaven pel vàter.

En aquell moment de la conversa, la impressió que m’havia causat la història d’en Hamid s’havia anat esvaint, i la tensió acumulada es va esbravar amb les incontrolables rialles causades per la imatge d’ell escagarrinat al vàter, les mateixes rialles que ell mateix va haver de

26

contenir durant tot el viatge en autobús d’Algesires a Granada. Vam demanar una tercera ampolla de Gris. La meva inicial decepció en comprovar que en Hamid no era el futur metge que fins ara teníem per amic es va anar transformar, amb l’ajuda del vi, en admiració pel valent capaç de revoltar-se contra el mateix destí, enfrontant-se a la policia marroquina i espanyola, a les lleis, a tot allò inimaginable per a un cambrer de la medina com jo mateix.

–Em va ser molt fàcil col·locar la mercaderia. Amb poc temps vaig aconseguir una bona clientela: gent discreta, estudiants la ma-joria però fills de rics; l’oli no se’l pot pagar tothom. També hi havia els amics, és clar, però només al principi. En aquest món t’adones de qui t’aprecia de veritat: ningú. No vaig caure a la trampa i de seguida vaig canviar d’aires. Em vaig buscar una caseta tranquil·la a l’Albacín, prop de l’Alhambra. Ja ho coneixeràs, tot allò, algun dia, espero. És com si encara fossis a casa en els dies de la nostra glòria més gran. Quan els àrabs encara érem algú, Jalid. Ara és molt diferent: tothom ens menysprea, tant que nosaltres mateixos sentim vergonya, quan sortim d’aquí.

No hi havia pensat mai, i no sabia si hi estava d’acord. No volia continuar vivint al meu país, això ho tenia clar, però no perquè fos el meu país, sinó perquè era pobre. L’únic que m’enlluernava d’Europa era la seva riquesa, el luxe, la vida fàcil; mai em va passar pel cap voler ser un d’ells. Mai havia pensat que abandonar la meva ciutat fos un privilegi, sinó una condemna.

–La carrera de medecina es va convertir en part del passat, com si mai hagués existit. Per fi estava arribant la vida que tant havia anhelat. Havia deixat la tribu dels fracassats, dels condemnats a la misèria perpètua, els que tornarien enrere amb la cua entre cames, els que mai aconseguirien sortir-se’n. Les coses són així: si tens di-ners tot està al teu abast, però els diners no t’arriben sense fer res. Has d’anar-los a buscar, i per nosaltres no hi ha vuitanta maneres. La meva fortuna és haver sabut prendre l’únic camí que se m’oferia.

Les taules al carrer d’El Dorado s’anaven buidant. El cambrer es va apropar amb un llarg davantal de plàstic per recollir la taula, tot convidant-nos a acabar la conversa a algun altre lloc. En Hamid va pagar el compte. Una farola il·luminava les passes d’una cuca arran de paret, al costat de la nostra taula. Feia quatre anys que no ens vèiem, quatre anys sense veure la seva família. Havia arribat amb el

27

vaixell d’Algesires aquella mateixa tarda i es disposava a entrar a casa seva com un heroi, amb mitja carrera sota el braç, per gaudir d’un descans merescut abans de continuar el camí triomfal cap al món els escollits. Abans d’això, va voler passar una estona amb mi: vaig intuir que encara li quedaven coses importants per dir-me. Vam caminar fins al petit mercat.

Al bulevard, uns nens esparracats corrien amunt i avall, com qui corre per casa seva.

–Els meus dos condons no van ser eterns. Em van pagar el llo-guer d’una casa que no estava disposat a abandonar, em van portar de la misèria del pis compartit a les festes dels nens de casa bona de la universitat, em van aplanar el camí que porta a les dones, van fer-me sentir respectat; però es van buidar, i calia tornar-los a farcir. Anava tornant a Tànger de tant en tant, sense dir res a ningú. Els dos condons es van convertir en quatre, en sis, fins que gairebé treien el cap pel camal dels pantalons. Em vaig anar posant en el món dels que remenen el tema; vaig entendre que no hi ha ni marroquins ni espanyols, ni europeus, ni africans, ni lladres, ni policies. Els diners i la clandestinitat feien que ens sentíssim part de la mateixa família, per damunt de la nacionalitat, la raça, la religió. Vaig deixar de tenir por a creuar la duana, fins que en van agafar un just davant dels meus nassos. Portava enganxats al cos diversos quilos de hasch, tones d’esperança que van anar a parar a la presó.

El fred humit de Tànger se’m va ficar de sobte als ossos, com un mal presagi. Ens vam acomiadar davant del Cafè Central, tot que-dant per a l’endemà. Vaig entrar a casa en silenci, com ho faria un lladre. Sense despullar-me, em vaig enterrar sota la manta del mata-làs per passar les poques hores que em separaven del meu vestit de cambrer. La vida em feia rodar el cap, i el vi no n’era l’únic culpable.