Llengua llatina II

Història de Roma

Llengua llatina. Primer de batxillerat Ramon Boixader

Nom i cognom: Grup:

Història de Roma i estructura de la societat romana

2

Història de Roma

Índex

Els orígens de Roma 3 Períodes de la història de Roma 4

La Monarquia 5 La República 6

L’Imperi 11 Estructura de la societat romana 15

L’organització social primitiva 15 Patricis i plebeus 15

La societat republicana 15 Els ciutadans romans 16

Estrangers i lliberts 17 Els esclaus 18

Edició 2011-2012

Història de Roma i estructura de la societat romana

3

2.Història de Roma

2.1.Els orígens de Roma Les investigacions arqueològiques han permès datar l’arribada de la primera onada d’invasors indoeuropeus a Itàlia a mitjan segon mil·lenni aC; tanmateix, els coneguts en conjunt amb el nom de pobles itàlics van arribar en una segona onada migratòria, a principis del primer mil·lenni. Al segle VIII aC, quan comencen a fundar-se colònies gregues al sud d’Itàlia, apareixen al nord i al centre els etruscos, un poble d’origen encara desconegut que aviat esdevindrà la potència hegemònica a la zona. És en aquesta època que una tribu indoeuropea, establerta inicialment als monts Albans, al centre del Laci, es desplaça cap a un grup de set turons, s’estableix en un d’ells -el Palatí- i forma, un segle més tard, una comunitat amb altres tribus dels turons veïns, per tal de fer front al poder etrusc. Malgrat això, la comunitat no podrà impedir ser ocupada pels seus poderosos veïns, fins que, a mitjan segle VI aC, una revolta expulsa els ocupants etruscos i instaura un règim polític de caràcter oligàrquic. No sembla gaire difícil relacionar aquests fets establerts per les ciències històriques amb la tradició llegendària, magníficament recollida per l’historiador Tit Livi a la seva obra històrica Ab Vrbe condita (Des de la fundació de la ciutat) o pel poeta Virgili al gran poema èpic romà, l’Eneida. Aquesta tradició vincula, d’una banda, l’origen de Roma amb el mite de l’heroi troià Enees, que fuig de la ciutat de Troia la nit de la seva destrucció i arriba al Laci amb la missió divina de fundar una ciutat de la qual havia de néixer un imperi; de l’altra, atribueix la fundació de ciutat, el 21 d’abril de l’any 753 aC, a Ròmul, descendent directe d’Enees.

Lloba capitolina, alletant els bessons Ròmul i Rem

Història de Roma i estructura de la societat romana

4

2.2.Períodes de la història de Roma És força habitual dividir els dotze segles d’història romana en tres grans èpoques, referides als tres tipus diferenciats d’organització política amb què es va dotar l’Estat romà al llarg d’aquest temps: la Monarquia, la República i l’Imperi.

En el quadre superior s’hi poden observar els principals esdeveniments de la història de Roma corresponents a cadascuna d’aquestes èpoques, dividides al seu torn en períodes.

MONARQUIA Reis llatins Fundació de la ciutat 753Hegemonia al Laci 753-641

Reis etruscos Tirania etrusca 641-509Del 753 aC Reformes de Servi Tul.li 579-534al 509 aC Expulsió dels reis 509REPÚBLICA Democratització de l'Estat Primer consolat 509

Conquesta d'Itàlia Guerra llatina 498-493Llei de les XII Taules 450Guerra contra els veïns 406-396Lleis licínies i sèxties 367Guerres samnites 340-290Presa de Tàrent 272

Oligarquització de l'Estat I Guerra Púnica 262-241Conquesta de la Mediterrània II Guerra Púnica 218-201

Destrucció de Cartago 146Del 509 aC Reformes dels Gracs 133-121al 27 aC Dictadura de Sul.la 82-79

Guerres civils 49-30IMPERI Alt Imperi: el Principat Octavi August, emperador 27 aC

Mort d'August 14 dCDinastia Júlia Clàudia 14-68Dinastia Flàvia 69-94Emperadors adoptius 94-192Dinastia dels Severs 193-235

Baix Imperi: el Dominant Anarquia militar 235-284Reformes de Dioclecià 297

Del 25 aC Edicte de Milà 313al 476 dC Divisió de l'Imperi 395

Fi de l'Imperi romà 395

Història de Roma i estructura de la societat romana

5

2.3 La Monarquia Segons la tradició, Ròmul i Rem eren dos germans bessons, fills del déu Mart i de Rea Sílvia, una princesa filla del rei d’Alba Longa, Numitor, destronat pel seu germà Amuli. Alba Longa era una ciutat del Laci fundada per Ascani, fill d’Enees i de Lavínia, la filla del llegendari rei Llatí (qui va donar el nom a la regió).

Abandonats, en néixer, a les aigües del Tíber per ordre de l’usurpador, van ser salvats per una lloba. Van creixer entre pastors i, en assabentar-se del seu llinatge, van enderrocar Amuli i restituïren el tron al seu avi, Numitor. Tots dos germans van decidir fundar una ciutat, cosa que va fer Ròmul despres de matar Rem en una baralla fratricida, l’any 753 aC. Ròmul es va constituir en primer rei de la ciutat, va dotar els romans de la primera constitució i, sota el seu govern, es van fusionar la comunitat llatina i la sabina, amb el rei de la qual arribà a compartir el tron. A la seva mort, el va succeir Numa Pompili, un rei sacerdot a qui s’atribueix l’organització de l’activitat religiosa i la introducció del calendari de dotze mesos. A continuació va regnar Tul.lus Hostili, que conquerí Alba Longa i va estendre el poder romà per tot el Laci. El quart rei va ser Ancus Marci, que amplia el domini de Roma fins a la costa i funda Òstia, el port a la desembocadura del riu Tíber; també va formar la comunitat dels Septimontium, comunitat de tots els pobles establerts en els set turons del marge esquerre del riu Tíber, el Palatí, l’Aventí, el Capitolí, el Quirinal, el Viminal, l’Esquilí i el Celi.

Rea Sílvia i els bessons, per Jacobo Della Quercia

El cinquè rei fou un etrusc, Tarquini l’Antic. Els historiadors solen interpretar aquest nomenament com la prova que els etruscos van ocupar Roma i el Laci, amb la consegüent imposició d’una dinastia reial etrusca. Tarquini va construir la cloaca maxima i va morir assassinat pels fills d’Ancus Marci; el va succeir Servi Tul.li, un rei que va esdevenir molt popular perquè va organitzar la ciutat d’acord amb el model etrusc i va envoltar Roma amb sòlides muralles.

El rei Numa organitza la religiositat de la primera Roma

Història de Roma i estructura de la societat romana

6

En canvi, el següent rei, Tarquini el Superb, fou un dèspota i la noblesa romana va encapçalar una revolta contra ell que va comportar l’abolició de la monarquia i la proclamació de la República l’any 509 aC. Els dos primers cònsols de la història de Roma foren Luci Juni Brutus i Luci Tarquini Col.latí.

2.4.La República

La revolta aristocràtica del 509 va deixar el poder a mercè de les gentes, les grans famílies aristocràtiques que acaparaven tota la riquesa. Van dividir el poder en magistratures (magistratus), les quals es van repartir les feines dels reis; van potenciar el senat (senatus), el consell consultiu integrat pels caps de les gentes, i van mantenir les assemblees populars (comitia) amb poques atribucions. Aquesta posició de privilegi dels patricis (patricii) respecte dels altres ciutadans, els plebeus (plebeii), és la causa que els primers temps de la república siguin els de la lluita de la plebs per aconseguir la igualtat de drets amb la classe dirigent.

El senat romà L’any 494 aC els plebeus plantegen la possibilitat d’abandonar la comunitat i fundar un estat independent. Els patricis, que necessitaven la plebs per raons econòmiques i, sobretot, militars, es van avenir a negociar; és així com, l’any 493 aC els plebeus van obtenir el dret de reunir-se en assemblea (concilium plebis) i a nomenar els magistrats, els tribuns i els edils de la plebs.. Després d’uns anys d’enfrontament, dues comissions legislatives s’encarregaren de redactar i publicar la Llei de les XII Taules (Leges duodecim tabularum), una recopilació de lleis que posava fi a les arbitrarietats dels magistrats i dels pontífexs patricis .

Història de Roma i estructura de la societat romana

7

Els plebeus van anar guanyant, any rere any, la igualtat de drets civils i polítics, com ara la proclamació, l’any 367 aC, de les lleis licínies i sèxties, que els permetien accedir al consolat. L’accés en igualtat de condicions a gairebé tots els càrrecs polítics i religiosos, simbolitzat per l’elecció d’un plebeu com a summe pontífex (pontifex summus) l’any 252 aC, posa fi a la fase de lluita directa entre patricis i plebeus. El nom dels plebeus passa a la denominació de Roma: SPQR: Senatus Populusque Romanus, el senat i el poble romà Des del mateix moment de la proclamació de la República els romans estigueren en guerra permanent amb els seus veïns: tot al llarg del segle V aC es van enfrontar, primer als llatins i després als etruscos, després als pobles muntanyencs i als sabins. Els van vèncer tots

Senatus PopulusQue Romanus

A la primera meitat del segle IV van haver de plantar cara a greus atacs dels gals, que sota el comandament de Brennus arribaren a saquejar i incendiar Roma l’any 390 aC. Un cop assegurat el domini del Laci, ja a la segona meitat del segle IV van derrotar els samnites, el poderós poble de la Itàlia central. I a principis del segle III van concloure la lluita per l’hegemonia de tota la península itàlica. L’any 282 aC s’inicia la guerra d’anexió de les colònies gregues del sud d’Itàlia, que va finalitzar l’any 274 amb la conquesta de Tarent. Conquerida ja tota Itàlia, Roma topà, en la seva política d’expansió amb l’imperi marítim cartaginès, ben establert a les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya. Cartago, colònia fenícia fundada a l segle IX aC a la costa de l’actual Tunísia i que al segle III aC gaudia de la seva màxima esplendor, dominava tota la Mediterrània. El seu sistema de govern era una república aristocràtica cotrolada per un senat dirigit per les famílies dels comerciants més poderosos, d’entre els quals destacava la dinastia dels Bàrcides. Durant la primera meitat del segle III aC els romans, conscients que no tenien cap possibilitat d’èxit en un enfrontament militar directe, van anar signant un seguit de tractats de pau amb els cartaginesos; l’any 246, però, es van sentir prou forts per plantar-los cara i disputar-los l’hegemonia a Sicília. La Primera Guerra Púnica, farcida de combats navals i terrestres, s’acabà el 241 aC amb la victòria dels romans. Amb aquesta guerra es van annexionar Sicília i Sardenya, que passaren a ser les primeres províncies romanes. Els cartaginesos, però, dirigits per la família dels Bàrcides, planejaren immediatament la revenja per la derrota i reorientaren la seva expansió sobretot cap a Hispània per tal d’obtenir recursos i emprar-los de base, com una plataforma per atacar Itàlia. Finalment, l’any 219 aC s’inicià la Segona Guerra Púnica.

Història de Roma i estructura de la societat romana

8

La lluita decisiva que enfrontà les dues potències va ser dramàtica i terrible: s’hi jugaven el domini de la Mediterrània occidental. Del 218 al 216 aC, mitjançant una guerra llampec Hanníbal Barca portà el seu exèrcit d’Hispània a Itàlia i, després de fer-se seus els pobles del nord d’Itàlia, va derrotar successivament tots els exèrcits que, en el seu progrés cap a Roma, li oposaren els romans. Roma estava entre l’espasa i la paret, però Hanníbal no va poder o no va saber rematar la seva feina i va quedar confinat al sud d’Itàlia, perquè els romans li havien tallat les vies d’aprovisionament després d’haver enviat un exèrcit a Hispània comandant pels germans Escipions, fundadors de Tàrraco, amb aquesta missió. A partir de l’any 210 aC la sort de la guerra comença a afavorir Roma, amb Publi Corneli Escipió al capdavant dels exèrcits: el 202 va derrotar a l’Àfrica definitivament Hanníbal a la batalla de Zama. S’havia acabat la Segona Guerra Púnica. Cartago es rendí a Roma i el seu territori esdevingué província romana. Encoratjats per la victòria, els romans comencen una política clarament expansionista i conquereix en els anys successius Macedònia (148 aC), Àsia (129 aC), Síria (64 aC) i Egipte (30 aC) Els grans canvis econòmics generats per l’expansió de Roma van provocar profunds canvis estructurals en la societat romana: aparegué una nova classe dirigent, la classe senatorial (optimates), formada per les velles famílies patrícies i una noblesa d’origen plebeu (nobilitas) enriquida per les guerres. Aquesta classe s’oposava a les capes populars dels ciutadans (populares), formades pels cavallers (equites), plebeus de classe

Història de Roma i estructura de la societat romana

9

mitjana i plebeus de classe baixa (proletarii), els quals, juntament amb els lliberts (liberti) -els esclaus alliberats de l’esclavitud-, solien ser els protegits (clientes) d’un patrici o d’un noble. Novament una minoria privilegiada acaparava el poder i la riquesa en detriment d’una majoria que anava prenent consciència de la injustícia de la situació. L’enfrontament polític i la lluita de classe es tornaren a manifestar: dos germans, Tiberi i Gai Grac, tribuns de la plebs, per tal de corregir les desigualtats socials, van emprendre una reforma agrària que defensava els interessos dels petits propietaris, posant el perill els privilegis senatorials. També es van proposar estendre el dret de ciutadania als italians. Tots dos moriren assassinats.

Un homo novus, un cavaller sense ascendents nobles, Gai Mari, catapultat per les seves victòries en diverses batalles, fou anomenat cap dels populars i entre els anys 107 i 100 ac fou sis cops cònsol. El general patrici Corneli Sul.la va ser l’encarregat de restablir l’ordre del partit del senat i va desterrar Mari de Roma. Però aquest, aprofitant que Sul·la era a l’Àsia, va ocupar Roma el 87 aC i va organitzar una matança d’optimats. Quan Sul.la va tornar victoriós d’Orient, va derrotar els partidaris de Mari i va organitzar una dictadura militar (82-79 aC) per la restauració del poder senatorial. A la mort de Sul.la, els optimats promocionaren Gneu Pompeu. Ell fou qui juntament amb Licini Cras va esclafar la rebel·lió dels esclaus promoguda per Espàrtac (73-71 aC).

Sul·la, el primer dictador de la República

L’any 60 aC, poc després de l’intent de cop d’estat antisenatorial de Luci Sergi Catilina, desarticulat pel cònsol Marc Tul.li Ciceró, Pompeu, Cras i Gai Juli Cèsar -polític i militar capdavanter del partit popular- van constituir el primer triumvirat: un pacte privat dels tres dirigents per plantar cara, en teoria al poder senatorial, però de fet un simple repartiment personal del poder. La mort de Cras el 51 aC deixà Cèsar i Pompeu cara a cara en la lluita per la repartició del poder: el primer com a representant dels populars i el segon, dels optimats. Hi hagué guerra, guerra civil. Aquesta durà cinc anys i acabà el 46 aC amb la victòria de Cèsar.

Espàrtac

Cèsar, aclamat pels seus soldats, per la plebs i els cavallers, va ser anomenat dictador vitalici (cap civil) i acumulà els càrrecs de summe pontífex (cap religiós) i d’emperador (cap militar). Immediatament va emprendre una gran reorganització administrativa que es va veure truncada per la seva mort, el 15 de març del 44 aC, perpetrada per uns nobles conjurats dirigits per Cassi i Brutus.

Història de Roma i estructura de la societat romana

10

Després d’un període de confusió, Gai Octavi, nebot polític i hereu polític de Cèsar, Marc Antoni i Marc Lèpid formaren un segon triumvirat (43 aC). Aparentment havia de restaurar l’ordre constitucional, però en realitat tenia els mateixos objectius i ambicions de Cèsar. Un cop deposat Lèpid, Antoni i Octavi es van enfrontar en una nova guerra civil (32-30 aC) pel poder absolut. En aquesta guerra Octavi, molt hàbilment, presentà davant l’opinió pública romana allò que era la seva ambició personal com una defensa dels valors nacionals davant de la decadència oriental, representada per un Antoni que s’havia instal·lat a Egipte, on vivia amb la reina Cleòpatra. La presa d’Alexandria (30 aC) van confirmar la victòria definitiva d’Octavi. Tres anys més tard, el 27 aC, la sessió del senat en què Octavi rebé el títol honorífic d’August va ser la fita que assenyalà el canvi de sistema polític: quedava enrere la República i començava l’Imperi.

Caius Iulius Caesar

Diverses representacions de la reina Cleopatra

Història de Roma i estructura de la societat romana

11

2.5.L’Imperi A partir de l’any 27 aC, quedà instal·lada a Roma, sota l’aparença d’una república restaurada, una monarquia de caràcter militar que concentrava tot el poder en una sola persona, el príncep (princeps civitatis), del qual obtingué el nom el nou règim, el Principat. Octavi va rebre els títols de Caesar, Augustus i Imperator, que simbolitzaven el poder total, però mai no va voler el títol de rei. El règim que instaurà es basava en el poder militar com a cap de l’exèrcit i en la creació d’un cos de competents alts funcionaris imperials. El príncep es reservava el control de les províncies conflictives i la política fiscal (és a dir, els exèrcits i els impostos) i deixava per al senat el de les províncies pacificades.

Com a governant, August va pacificar la Gàl.lia i Hispània, signà la pau amb els parts, reformà els costums, estengué els dominis de Roma per Europa central i va fer més segures les fronteres de l’Imperi. Impulsà les obres públiques i fomentà les arts, que van viure un moment de gran esplendor, especialment la literatura. Aquest període de pau interior i de prosperitat rep el nom de segle d’August. August, primer emperador romà, va morir el 14 dC, als 76 anys d’edat. El nou règim nasqué privat de la successió hereditària perquè la monarquia havia estat repudiada; tanmateix, quan moria l’emperador el parentiu era, gairebé sempre, un factor decisiu a l’hora d’aspirar al càrrec. De fet, els quatre prínceps que succeïren August eren, com ell, membres de la família dels Claudis, de la gens Júlia.

Octavi August El primer va ser Tiberi (14-37), fill adoptiu d’August, que reforçà el caràcter oligàrquic del règim, respectà el senat i va ser un bon administrador. El succeí Gai Juli Cèsar Germànic (37-41) més conegut pel sobrenom de Calígula, nebot de Tiberi, que transformà el Principat en una monarquia autoteocràtica (ell era Déu). Morí assassinat i va prendre el poder el seu oncle. Claudi (41-54) retornà a la manera de fer d’August: va ser un bon emperador: millorà l’administració, legislà amb seny i fou assassinat per la seva darrera dona, Agripina, que així va fer emperador el seu fill. Neró (54-68) s’anà transformant en un dèspota sanguinari, arribà a incendiar Roma i, deposat pel senat, se suïcidà.

Història de Roma i estructura de la societat romana

12

Tiberi Calígula Claudi Neró

En plena crisi de poder, les legions van anomenar quatre emperadors en un sol any, enmig d’enfrontaments i combats. La situació es calmà amb el nomenament de Tit Flavi Vespasià, cap de l’exèrcit d’Orient.

El nomenament de Vespasià (68-79) va posar de manifest que ja no calia ser parent d’August (no era cap membre de la família Júlia), ni noble (era plebeu), ni romà (era itàlic) per arribar a ser emperador. Va restablir l’ordre i el poder imperial, va sanejar la hisenda pública i va estendre el dret de ciutadania. Durant el seu poder es va construir el Colosseu de Roma o Amfiteatre Flavi.

Amfiteatre Flavi o Colosseu

El va succeir el seu fill Tit (79-81), el destructor de Jerusalem, durant el mandat del qual s’esdevingué l’erupció del Vesuvi (79) que destruí Pompeia i Herculà. Mort prematurament, en prengué el relleu el seu germà Domicià (81-96), que va colonitzar Britànnia i va fortificar la frontera (limes) amb Germània. Una progressiva inclinació cap al despotisme va provocar que fos assassinat. Oposat per principi a la successió hereditària, el senat aprofità l’ocasió per proposar un emperador ancià i sense fills, Nerva (96-98), de manera que se substituïa el principi dinàstic per l’adopció (l’elecció del millor), procediment emprat pels emperadors Antonins, anomenats per això emperadors adoptius. Amb el restabliment de la pau i de l’ordre. s’inicia un període de prosperitat conegut amb el nom de segle d’or de l’Imperi romà. Nerva fou succeït per Marc Ulpi Trajà (96-117), un hispànic d’Itàlica, el primer emperador provincià. General de l’exèrcit de la Germània, va emprendre glorioses campanyes militars que van portar a l’Imperi a la seva màxima extensió territorial. Morí en lluita contra els parts i el va succeir Adrià (117-138), un parent llunyà i íntim col·laborador seu, que també era hispànic. Aquest emperador, més aviat pacifista,

Història de Roma i estructura de la societat romana

13

renuncià a les campanyes de conquesta i es dedicà a enfortir i fer més segures les fronteres de l’Imperi; va reformar l’administració, fundà ciutats i viatjà per tot l’Imperi. Va adoptar com a successor Antoní Pius (138-161), que va continuar la política pacifista d’Adrià i va adoptar, seguint el seu consell Marc Aureli (161-180), l’emperador filòsof, persona notablement instruïda. Va abandonar el principi de l’adopció i va nomenar successor el seu fill Còmmode (180-192), que embogí i va morir assassinat. El nou emperador va sorgir de la lluita aferrissada entre diversos candidats dels diferents exèrcits territorials.

Septimi Sever (193-211) va necessitar quatre anys per derrotar els emperadors rivals. Africà d’origen, preferí viure lluny de Roma. Va prescindir pràcticament del Senat i el seu Principat tingué un tarannà més militar que mai. Els seus successors van governar poc i malament. Destaquen Caracal·la (211-217) i Heliogàbal (218-222).

Les termes de Caracal·la Mort el darrer Sever, començà un període d’anarquia militar, de caos (235-284), marcat per la creixent pressió dels pobles bàrbars i per un seguit d’emperadors militars, proposats per les seves tropes i assassinats pel seu successor; aquest període s’acabà amb l’arribada al poder de Dioclecià (284-305) que va reformar tant l’Imperi que a partir d’aquell moment deixà d’anomenar-se Principat per rebre el nom de Dominat. A més, amb la voluntat de posar fi a les lluites dinàstiques, va dividir l’Imperi en dues parts: cadascuna governada per un emperador amb títol d’August, i un sotsemperador amb el títol de Cèsar, futur successor seu. Aquest nom de quatre governs rep el nom de Tetrarquia.

Els tetrarques de la Plaça Sant Marc, a Venècia

Història de Roma i estructura de la societat romana

14

Constantí el Gran (306-337), fill d’un dels tetrarques que va haver de lluitar per esdevenir únic emperador, va resultar encara més radical en les seves reformes que Dioclecià: no solament perquè va proclamar la llibertat de cultes -amb l’edicte de Milà, al 313, que legalitzà el cristianisme, o perquè va establir la capital imperial a Bizanci, amb el nom de Constantinoble, punt de partida de l’Estat bizantí, sinó perquè amb ell s’arribà a la cota més alta d’absolutisme.

Constantí Els seus successors, els emperadors cristians (377-379), governaren enmig d’un clima de lluites pel poder, mentre que la pressió de les tribus bàrbares feia que la situació a les fronteres de l’Imperi comencés a quedar fora de control. Teodosi el Gran (379-395) va poder, combinant enfrontaments i pactes, frenar de moment el perill germànic a la frontera oriental. També va imposar la religió catòlica davant els cultes pagans, però va ser ja el darrer emperador a governar un Imperi unit, perquè a la seva mort fou definitivament dividit entre els seus dos fills: Honor va rebre l’Imperi d’occident, romà; Arcadi, el d’orient, bizantí. A partir d’aquest moment l’esfondrament s’accelerà. L’any 476, l’emperador de Roma, Ròmul Augústul, va ser deposat pel bàrbar Odoacre. Aquest fet marca la fi de l’Imperi romà a occident.

Història de Roma i estructura de la societat romana

15

3. Estructura de la societat romana

L’organització social primitiva Els pobles indoeuropeus que colonitzaren el Laci pels volts del segle XI aC van assentar-se sobre el territori organitzats en grups de famílies, formant una mena de circumscripcions rurals autònomes que anomenaren tribus. Dues d’aquestes tribus, d’origen llatí, i una altra, d’origen sabí, es van unir cap al segle VIII aC per formar una comunitat que s’establí als turons prop de la desembocadura del Tíber. La nova societat estava organitzada en gentes -agrupacions de famílies amb un avantpassat comú-, que s’unien en cúries (curiae): tots els seus membres eren ciutadans amb igualtat de drets, sense cap distinció de classes ni situacions de privilegi.

Patricis i plebeus Aquesta estructura social tan simple no es va mantenir gaire temps a causa dels canvis que provocà l’espectacular creixement demogràfic de Roma, conseqüència de noves fusions amb tribus veïnes que s’hi anaven integrant en qualitat de nous ciutadans i, sobretot, a causa de l’arribada de nous immigrants d’arreu del Laci, persones lliures però que no eren acceptades com a ciutadans de ple dret. Així doncs, les tres ètnies primitives van ser substituïdes per tribus territorials: quatre d’urbanes i disset de rústiques. En aquest augment de població és on rau justament l’origen de la plebs que, al principi, constituí una massa social sense drets però també sense cap mena d’obligacions polítiques i que, ja des del moment de la seva aparició com a classe, s’enfrontà als ciutadans de ple dret. Aquests darrers, per tal de distingir-se dels nouvinguts s’anomenaren patricis (patricii), és a dir, descendents dels fundadors o pares (patres) de la comunitat.

La societat republicana La societat romana, durant la primera època de la societat republicana presentava aquesta estructura.

persones lliures ciutadans patricis plebeus clients no ciutadans estrangers lliberts persones no lliures esclaus esclaus

públics esclaus

privats

Història de Roma i estructura de la societat romana

16

Els ciutadans romans Els ciutadans (cives) -les persones nascudes dins el territori de Roma, d’un ciutadà i d’una ciutadana que estiguessin casats legalment- gaudien d’un seguit de drets i de deures polítics (iura publica) i civils (iura privata), que constituïen el dret de ciutadania (ius civile) Eren drets públics:

Eren drets privats:

� el dret de vot (ius suffragii) � el dret a la carrera política (ius

honorum) � el dret a servir a l’exèrcit (ius

militiae) � el dret d’apel.lació al poble (ius

provocationis) � el dret a no patir tortures (ius

rogationis) � el dret a estar inscrit al cens (ius

census) � el dret a ser sacerdot (ius sacrorum)

� el dret a posseir i llegar propietats (ius comercii)

� el dret a casar-se i exercir la pàtria potestat (ius connubii)

Els ciutadans romans estaven dividits en dues classes socials, tradicionalment enfrontades: els patricis i els plebeus. Els patricis eren la classe social privilegiada, que tenia la plena possessió del dret de ciutadania. Descendents dels primers habitants de Roma, eren considerats els fundadors de les gentes i conformaven l’aristocràcia terratinent que havia instaurat el règim republicà i l’havia organitzat a profit propi; mantenia, a més, de manera escandalosament exclusiva el poder econòmic i polític. Els plebeus eren ciutadans sense privilegis, amb el dret de ciutadania fortament restringit. Descendents dels pobles llatins sotmesos i annexionats, o de la immigració dels primers temps, eren artesans a ciutat (plebs urbana) o petits propietaris agrícoles al camp (plebs rustica), que no podien accedir als càrrecs públics ni formar legalment una família. Com a part integrant de la plebs hi havia el grup social dels clients (clientes), plebeus que es posaven voluntàriament sota la protecció d’un patrici, que era el seu patró (patronus): li devien respecte i obediència i en rebien, a canvi, suport econòmic o polític. Després d’un llarg període de lluites els patricis van acceptar de compartir amb la plebs els privilegis que tenien; amb el reconeixement de la igualtat jurídica, a mitjan segle III aC, els plebeus van obtenir, si més no formalment, la plenitud de drets polítics i civils.

Història de Roma i estructura de la societat romana

17

Estrangers i lliberts Les persones lliures que no eren ciutadans romans, es dividien en estrangers (peregrini) i lliberts (liberti). Els peregrini eren els homes i dones lliures, residents en territori romà i procedents de territoris conquerits per Roma o sotmesos per tractats, que no gaudien del dret de ciutadania. Els liberti, que formaven el gruix dels no ciutadans, eren persones que havien deixat de ser esclaves i que, malgrat ser persones lliures, no eren considerats ciutadans, encara que gaudien d’alguns dels drets de ciutadania. Els seus fills, en canvi, pel fet d’haver nascut lliures (ingenui), ja eren ciutadans de ple dret.

Història de Roma i estructura de la societat romana

18

Els esclaus Els esclaus (servi) eren persones que que havien estat privades de llibertat i que havien passat a ser propietat (mancipia) d’un amo (dominus), el qual en disposava com si es tractés d’objectes. A Roma, com també en altres cultures de l’antiguitat, l’esclavitud era una institució social tan rellevant que esdevingué l’element definidor del mode de producció i del tipus de societat, anomenada esclavista. Es tractava, en un món en què el treball manual era considerat indigne pels ciutadans benestants, d’una mà d’obra barata, indispensable tant pel que fa a les tasques agrícoles o industrials com a les labors domèstiques.

El nombre d’esclaus, reduït a la Roma monàrquica, va començar a créixer desmesuradament com a conseqüència de les victòries dutes a terme pels romans en temps de la República. De fet, una gran part dels esclaus eren presoners de guerra, venuts en subhasta pública en els mercats d’esclaus, on els traficants també oferien homes, dones i nens raptats en territoris llunyans per pirates o bandolers. També es podia perdre la llibertat per condemna a causa de l’incompliment dels deures o per no poder pagar un deute. Eren esclaus de naixement els fills d’esclaus (vernae).

serui Romani Els esclaus podien ser públics (servi publici) -quan eren propietat de l’Estat- i eren destinats als serveis o obres públiques, o bé privats (servi privati) -quan n’era el patró un particular-. Aquests darrers podien formar part o de la familia rustica -col.lectiu d’esclaus amb tasques agrícoles- o bé de la familia urbana –col·lectiu d’esclaus amb tasques domèstiques-. Els esclaus tenien encomanades, en general, les tasques més dures (als camps, a les mines, a les pedreres...), però també certes ocupacions molt més ben considerades, que exigien un professional o un expert (pedagogs, secretaris, comptables, criats...) Els esclaus estaven completament sotmesos a la voluntat del patró, el qual exercia un poder absolut sobre ells. No tenien cap dret, no tenien ni família, ni propietats: el matrimoni entre esclaus era simple cohabitació (contubernium) i, si tenien fills (vernae), passaven a ser propietat de l’amo. Tot i que, en general, devien patir un tracte inhumà -cosa que provocava sovint fugides i revoltes-, la vida dels esclaus no era tan miserable com pot semblar a primer cop d’ull, ja que l’amo era, en principi, el primer interessat a tenir els esclaus en bones condicions: fins i tot es donaven casos de molt bona relació entre amos i esclaus, sobretot quan aquests eren persones instruïdes.

Història de Roma i estructura de la societat romana

19

L’esclavitud, tanmateix, no era pas una condició social immutable: un esclau podia emancipar-se i deixar de ser-ho. De fet, fins i tot podia comprar la seva pròpia llibertat, per tal com li era possible guardar-se un petit capital personal -el peculi (peculium)-, que podia obtenir a base d’estalvis o de gratificacions rebudes. L’esclau emancipat passava a ser un llibert (libertus) i a formar part d’un grup social a mig camí entre els ciutadans i els no ciutadans. Acostumava a tenir una relació de dependència i, fins i tot, amb el seu amo, que li feia de patró, del qual rebia el praenomen i el nomen per poder-hi afegir el seu nom únic d’esclau com a cognomen. Normalment es dedicaven, ara en llibertat, a les mateixes tasques artesanals, professionals o comercials.

El cursus honorum Era la cursa d’honors, l’escala que havia de pujar tot ciutadà romà que volgués arribar a ser, durant la República, el càrrec més alt, cònsol. Durant l’Imperi aquestes magistratures van perdre bona part de les seves funcions bàsiques però van continuar, tot i que tot el poder el tenia l’Imperator. Per tant, la llista de magistratures romanes i les seves funcions són aquestes:

� Qüestors: eren els encarregats de fiscalitzar els comptes públics. Avui serien una mena d’auditors que comproven que els comptes siguin correctes. El seu càrrec durava un any i s’hi podia accedir a partir dels 29 anys d’edat.

� Edils: eren els “alcaldes” de Roma. S’encarregaven de planificar l’urbanisme de

la ciutat, els jocs, les festes. N’hi havia 4, dos de curuls (d’entre els senadors) i dos de plebeus. El seu mandat durava un any.

� Pretors. Eren els magistrats encarregats de presidir els tribunals de Roma, com

els “ministres “ dels cònsols. La seva magistratura durava un any. N’hi havia vuit i cada un tenia un càrrec específic. Quan acabaven el seu mandat es convertien en propretors i governaven alguna província llunyana

� Censors. La censura era una magistratura especial a la que només podien accedir

consulares (homes que ja havien estat cònsols).N’hi havia dos i la seva durada era de cinc anys. S’encarregaven de confeccionar les llistes del cens. Per tant decidien si algú entrava o sortia de les classes socials romanes, fins i tot els senadors

� Cònsols. La més alta magistratura i l’aspiració de tot ciutadà romà. Els cònsols

eren dos i s’escollien anualment, fins al punt que els noms dels dos cònsols de l’any designava els anys en el calendari romà. Fins i tot els plebeus, al segle I aC podien accedir al consolat. Eren els caps d’estat romà. Els encarregats de presidir les reunions del senat, de presentar les lleis i els caps dels exèrcits. El cònsol amb més vots era el cònsol senior i el següent el cònsol iunior. Després del seu mandat podien ser procònsols i se’ls adjudicava el govern d’una província. En un principi els cònsols només podien ser escollits entre candidats

Història de Roma i estructura de la societat romana

20

que haguessin complert els 42 anys i no es podien tornar a presentar fins al cap de 10 anys.

Dictadors. La dictadura era una magistratura militar que el Senat concedia excepcionalment i davant de situacions d’extrema necessitat. El dictador era el cap suprem de l’exèrcit i el seu poder estava per sobre els cònsols i dels Senat. El seu mandat durava sis mesos. Van ser dictadors al segle I aC Sul·la i Cèsar. Octavi no va voler el títol, però a la pràctica el va exercir. El dictador tenia un Cap de Cavalleria o Magister Equituum que actuava com el seu ajudant, però no n’era el substitut.