IBERIS - gva.esIBERIS és una publicació anual per a la divulgació dels treballs i estudis que es...

IBERIS 1

Revista per al coneixement dels ecosistemes del Carrascar de la Font Roja

Parc Natural del Carrascar de la Font Roja

2001

3

IBERIS és una publicació anual per a la divulgació dels treballs i estudis que es duen a

terme dins d’aquest espai natural i que tenen com a objectiu el coneixement dels

ecosistemes del Carrascar de la Font Roja. IBERIS, núm. 1. Revista per al coneixement dels ecosistemes del Carrascar de la Font Roja

Miguel Signes Verdera, Director gerent de la Gerència de Medi Ambient

Juan Luis Albors Pérez,

Director conservador del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja

Equip editorial José L. Cantó Corchado (Coord)

Carmina Jordá Sebastiá Pilar Vilanova Pons

Miquel Vives i Miralles Referència recomanada: Cantó, J.L. et al. (2001). Iberis, núm 1. Gerència de Medi Ambient, Ajuntament

d’Alcoi. López Iborra, G.M. (2001). La reproducción de los páridos en el Parque Natural del

Carrascal de la Font Roja. En: Cantó, J.L. et al. (2001). Iberis, núm 1. Gerència de Medi Ambient, Ajuntament d’Alcoi.

Edita: Gerència de Medi Ambient. Ajuntament d’Alcoi Conselleria de Medi Ambient C/ Major, 10 03801 Alcoi (Alacant) C/Francesc Cubells, 7 46011 València Tel. 96 553 71 27 Fax 96 553 71 71 Tel. 96 386 63 50 Correu electrònic: [email protected] ISSN: 15783006 Dipòsit Legal: A – 1133 - 2001

4

Sumari

EDITORIAL...................................................................................................................................7

PRIMERA APROXIMACIÓ A LA FLORA MICOLÒGICA DEL PARC NATURAL DEL

CARRASCAR DE LA FONT ROJA

d’Antoni Conca Ferrús, Fernando García Alonso i Rafael Mahiques Santandreu.......................11

LA REPRODUCCIÓN DE LOS PÁRIDOS EN EL PARQUE NATURAL DEL CARRASCAL

DE LA FONT ROJA

de Germán M. López Iborra.........................................................................................................29

MARIOLA I LA FONT ROJA, ESPAIS PROPOSATS PER A LA XARXA NATURA 2000. I.

CONSIDERACIONS GENERALS.

de Josep R. Nebot i Cerdà............................................................................................................41

ANELLAMENT D’OCELLS AL PARC NATURAL DE LA FONT ROJA

de Toni Zaragozí i Àlex Izquierdo...............................................................................................53

PROGRAMA DE VIGILÀNCIA AMBIENTAL DE L’ÀGUILA DE PANXA BLANCA

(HIERAAETUS FASCIATUS)

de Gerència de Medi Ambient. Ajuntament d’Alcoi....................................................................57

MORTALITAT DE VERTEBRATS A LA CARRETERA CV-797. ANY 2000

de J.L. Cantó, C. Jordá, P. Vilanova i M. Vives...........................................................................61

NOTICIARI DE FAUNA VERTEBRADA AL PARC NATURAL 2000

de J.L. Cantó Corchado (coord)...................................................................................................67

INVENTARI DE DOCUMENTACIÓ SOBRE EL PARC NATURAL DEL CARRASCAR DE

LA FONT ROJA

de J.L. Cantó, C. Jordá, P. Vilanova i M. Vives...........................................................................75

NORMES PER A LA PRESENTACIÓ D’ORIGINALS............................................................79

5

E D I T O R I A L

Es para mí una gran ilusión y un inmenso placer, el poder escribir estas líneas,

en esta novel revista que nace de la ilusión y ganas de trabajar de un gran equipo del

cual, por fortuna, disponemos en el Parc Natural del Carrascar de la Font Roja.

“L’Equip d’Educació Ambiental”, equipo forjado desde el espíritu del Equipo Pionero

de E.A. de la Font Roja, pero que en la actualidad se conjugan la veteranía y experiencia

de los pioneros en este campo, con la innovación e ilusión que aportan las nuevas

incorporaciones de hace poco tiempo. Esta conjunción ha gestado un grupo apasionado

y apasionante, que no para de generar ideas, diseños y actividades que las materializa en

actuaciones, materiales y realidades.

Desde el punto de vista de la responsabilidad en la gestión de un Parque Natural,

disponer de un equipo así, es un auténtico lujo que todo responsable directo soñaría con

tener, porque es muy autónomo, funciona por sí mismo y además hace que funcione un

sinfín de engranajes complementarios. Estamos ante el ejemplo claro y valioso de un

motor potente que cada día demanda más y más combustible para proporcionar energía

a raudales. Estamos ante un impulsor retroalimentado, que necesita de un mínimo

mantenimiento, pero grandes dosis de estímulo y apoyo.

Todo esto sirva de prólogo justo y merecido hacia el Equipo, que como en

multitud de ocasiones, se ilusiona con la creación de nuevas iniciativas, materiales o

actividades. En este caso han hecho posible uno de los objetivos más perseguidos y

solicitados por los miembros del Consell de Protecció del Parc Natural del Carrascar de

la Font Roja, que todos los estudios y trabajos que se realizaran en el Parque Natural,

quedaran de alguna forma recogidos y depositados en la base documental del propio

Parque.

Después de bastantes años, hoy podemos decir, que con la presentación de esta

revista científica, esos objetivos quedan muy dignamente conseguidos de forma inicial y

solo queda continuar esta labor en los años venideros. Espero también que sea el motor

7

impulsor de recogida de nuevas ideas o aportaciones para engrandecer a esta revista en

las próximas ediciones y animamos a la colaboración en la misma.

Somos muchos los que apostamos a favor de una Gestión de los Espacios

Naturales Protegidos, basada en el pilar fundamental de la investigación, pues ésta

proporciona bases sólidas de argumentación para el que tiene responsabilidad en la

decisión y no caiga en el error común de las apreciaciones o creencias, que flaco favor

hace a la Gestión.

Quiero hacer especial mención a la Gerencia de Medio Ambiente del

Ayuntamiento de Alcoy, que gracias a la especial predisposición de su Gerente para

hacer realidad estas importantes iniciativas, ha sido posible la edición de esta

publicación. Una muestra más de la estrecha relación existente en la Gestión del Parc

Natural del Carrascar de la Font Roja.

Por último, añadir una reflexión que invite a la gente a acercarse a su entorno

natural, a escudriñar en él para conocerlo y así promover su conservación.

“Vivimos inmersos en la Naturaleza porque formamos parte de ella, venimos de

ella; sin embargo, en nuestra amnesia creciente, nos hemos vuelto ciegos y nos

deslumbra cualquier pequeño destello con que nos sorprende ese mundo natural: el

susurro de los árboles, el trino de un pájaro, el olor a tierra mojada tras una inesperada

tormenta... Invidentes y sordos, nos empeñamos en alejarnos de estos pequeños detalles

que en su lenguaje sin palabras nos llaman a gritos para hacernos partícipes de su

esencia, para compartir con nosotros su energía vital y su arrojo ante las vicisitudes.

Ojalá seamos capaces de dar otra vuelta de tuerca y, quitándonos la oscura venda

de los ojos, logremos aprehender y hacer nuestras todas esas pequeñas cosas que nos

ofrece la vieja y querida Madre Naturaleza, sin la cual nuestra existencia no sería vida”.

Juan Luis Albors Pérez Director Conservador del

Parc Natural del Carrascar de la Font Roja

8

Fa uns mesos, la Direcció del Parc Natural de la Font Roja va plantejar a la

Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi una iniciativa molt interessant, la

qual va ser acollida de bon grat. Aquesta iniciativa era la publicació anual d'una revista

científica que reflectira tots els treballs d'investigació que al llarg d'un any es

desenvolupen al Parc Natural de la Font Roja.

Avui, és per a mi una gran satisfacció introduir aquesta publicació que reflectix i

plasma d'una manera concreta l'esperit de col·laboració que des de fa algun temps i, de

manera ostensible, existix entre la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament Alcoi i el

Parc Natural de la Font Roja. Aquesta relació és un exemple clar de que administracions

distintes poden ser perfectament compatibles sempre que el seu objectiu siga comú, en

aquest cas potenciar, conservar, protegir, dinamitzar, etc., el Parc Natural de la Font

Roja.

Aquesta publicació és fruit de la il·lusió i del treball de moltes persones que

estimen la naturalesa i que desitgen aportar el seu granet perquè les generacions futures

puguen gaudir també d'aquests espais naturals tal com els coneixem avui. La Gerència

de Medi Ambient vol realitzar també la seua aportació col·laborant en l'edició d'aquesta

publicació. Una publicació eminentment científica i que pretén posar de manifest el

treball d'investigació que, any rere any, es ve realitzant al Parc de la Font Roja, a més

d'intentar plasmar en algun article, en pròximes edicions, el treball de col·laboració que

anualment desenvolupa la Gerència de Medi Ambient al Parc Natural en temes

forestals: repoblacions, tractaments contra plagues, tractaments de prevenció contra

incendis, coordinació del voluntariat, conservació i millora d'àrees recreatives, treballs

de contenció de l'erosió, projectes per al manteniment de biodiversitat, projectes

d'electrificació rural per a millores de línies elèctriques o, fins i tot, per a enterraments

d'aquestes línies quan discorren per l'interior del mateix Parc, etc.

Tornant a la filosofia d'aquesta publicació, des de la Gerència de Medi Ambient

de l'Ajuntament Alcoi, es considera que la investigació ha de ser una ferramenta

fonamental en la gestió diària d'un espai natural tan emblemàtic per a Alcoi i els

9

alcoians. Cadascun dels articles científics d'aquesta revista estan relacionats amb

projectes d'investigació darrere els quals hi ha moltes hores de dedicació. Sens dubte,

aquests projectes permetran, en molts casos, traure conclusions sobre temes importants

relacionats amb la gestió del Parc, amb el manteniment de la seua biodiversitat, amb la

conservació, en definitiva, de tots els valors naturals que en ell residixen i que s'han de

protegir i conservar. Des de la Gerència de Medi Ambient considerem que la

investigació científica ha de ser la base sobre la qual es dissenye una gestió integrada

d'aquest tipus d'espais naturals i que aquesta publicació serà, a més d'un reconeixement

d'aqueixa labor científica, un incentiu als investigadors que sabran que el seu treball

tindrà una difusió determinada.

Finalment, reconéixer des d'ací la gran labor que ha realitzat l'Equip d'Educació

Ambiental del Parc de la Font Roja i desitjar que aquesta línia de col·laboració

establerta entre el Parc Natural i el gran equip de professionals que integren la plantilla

de la Gerència de Medi Ambient es mantinga per a poder portar endavant més projectes

conjunts que permetran millorar dia a dia la gestió d'aquest Espai Natural, de manera

que puga ser gaudit per tots d'una forma sostenible.

Miguel Signes Verdera

Gerent de Medi Ambient de

l’Ajuntament d’Alcoi

Alcoi, juny de 2001

10

IBERIS 1 (2001), 11-28.

Primera aproximació a la flora micològica del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja

Antoni Conca Ferrús. Plaça Joan Vimbodí, 5. 46870 Ontinyent (València) Correu electrònic: [email protected] Fernando García Alonso. Camí Bonavista s/n. 46870 Ontinyent (València) Correu electrònic: [email protected] Rafael Mahiques Santandreu. C/ Doctor Climent, 26. 46837 Quatretonda (València) Correu electrònic: [email protected] Resum. Primera aproximació a la flora micològica del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. En aquest treball es publica el catàleg micològic del Parc Natural de la Font Roja, fruit de les prospeccions realitzades durant el període 1995-2000. Es fa una llista dels 540 tàxons de què consta fins a l’actualitat la flora micològica del parc natural. Aquests es reparteixen de la manera següent: 399 basidiomicets, 88 ascomicets i 54 mixomicets. Es fa un estudi sintètic de la distribució de les diferents espècies per: grups taxonòmics, hàbitats, comestibilitat, toxicitat, etc. A banda es compara la flora del Parc Natural amb la d’altres parcs naturals de l’estat espanyol. Finalment fem una aproximació a la flora i fenologia del poblament fúngic de les grans comunitats vegetals. Paraules clau: Ascomicotina, Basidiomycotina, catàleg, corologia, Myxomycetes, parc natural. Resumen. Primera aproximación a la flora micológica del Parque Natural del Carrascar de la Font Roja. En este trabajo se publica el catálogo micológico del del Parque Natural de la Font Roja, fruto de las prospecciones realizadas durante el periodo 1995-2000. Se hace un listado de los 540 taxones de que consta, hasta la actualidad, la flora micológica del parque natural. Estos se reparten de la siguiente manera: 399 basidiomicetos, 88 ascomicetos y 54 mixomicetos. Se hace un estudio sintético de la distribución de las diferentes especies por: grupos taxonómicos, hábitats, comestibilidad, toxicidad, etc. Por otro lado se compara la flora del Parque Natural con la de otros parques naturales del estado español. Finalmente hacemos una aproximación a la flora y fenología del poblamiento fúngico de las grandes comunidades vegetales. Palabras clave: Ascomicotina, Basidiomycotina, catálogo, corología, Myxomycetes, parque natural. Summary. First approachig to the micological flora of the Carrascar de la Font Roja Natural Park. The micological catalogue of the Font Roja Natural Park, fruit of the prospections made during the period 1995-2000, is published on this work. A list of 540 taxons, on wich the micological flora of the Font Roja Natural Park consist up to the moment, is being made and the taxons are being delivered in this way: 399 basidiomycetes, 88 ascomycetes and 54 mixomycetes. A synthetic study for the distribution of the different species by: taxonomical groups, habitats, edibility, toxicity, etc. On the other hand the flora of this Natural Park is being compared with the one of another natural parks on the Spanish State. Finally we do an approaching to the flora and fenology of the fungic population of the big vegetal communities. Key words: Ascomicotina, Basidiomycotina, catalogue, corology, Myxomycetes, natural park. INTRODUCCIÓ

La riquesa florística i de vegetació del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja és per tots coneguda i ha estat objecte d’un treball monogràfic (Ballester i Stübing, 1990). Nosaltres, després d’unes visites realitzades l’any 1994 en companyia d’Antoni Barceló, vam observar i pensar que el Parc Natural presentava un poblament fúngic interessant i les condicions idònies per fer estudis comparatius de les comunitats fúngiques associades a les diferents

comunitats vegetals. Així que l’any 1995 vam demanar els permisos corresponents a la Conselleria de Medi Ambient i se’ns van concedir per un període d’un any prorrogable. Des d’aleshores fins a l’actualitat portem cinc anys estudiant la flora micològica del Parc Natural. MATERIALS I MÈTODES

El treball de camp consisteix a fer visites periòdiques a la recerca de fructificacions fúngiques. Aquesta fructificació necessita la

11

mailto:[email protected]:[email protected]:[email protected]

ANTONI CONCA, FERNANDO GARCÍA I RAFAEL MAHIQUES

presència d’humitat, almenys edàfica, i una temperatura ni massa alta ni massa freda. Aquestes condicions climàtiques es donen a les primaveres, fonamentalment a la primavera d’hivern (la tardor). El ritme major de fructificacions correspon als mesos entre octubre, excepcionalment setembre, fins al mes de gener, excepcionalment febrer. En aquesta època el ritme de visites és d’una a dues cada setmana, d’acord amb les fructificacions observades. A la primavera, fonamentalment entre el mesos d’abril i maig, hem observat una fructificació de menor intensitat on predominaven els ascomicets. Durant aquesta època hem realitzat una visita setmanal. De vegades aquestes condicions climàtiques s’han donat en altres períodes; així, vam poder gaudir d’un mes de juliol de 1997 excepcional, per la gran quantitat i varietat d’espècies trobades a l’ombria del Parc Natural. Per altra banda, els anys 98, 99 i 2000 han estat excepcionalment secs i el nombre de visites ha disminuït.

Al camp, una vegada trobats els bolets, es

prenen notes sobre el seu hàbitat, així com d’una sèrie de característiques macroscòpiques com el color, l’olor, etc. que poden variar amb el temps. Desprès se’ls fotografia i es recol·lecten. Per a transportar-los se’ls embolcalla separadament amb paper d’alumini. A casa, se’n completa la descripció macroscòpica i es realitza la descripció microscòpica a fi d’aconseguir-ne la determinació. L’observació microscòpica s’ha efectuat amb microscopis Nikon Labophot, amb un objectiu d’immersió de 1.000 augments, i s’ha realitzat amb aigua o amb reactiu de Melzer. Després els exemplars s’han assecat, generalment amb l’ajuda d’una font de calor artificial, i s’han conservat en els herbaris dels autors (FGA, correspon al de Fernando Garcia, MES al de Rafael Mahiques, FMT al de Francesc de Paula Martinez i ACM al d’Antoni Conca). La rehidratació dels exsiccata s’ha fet amb hidròxid de potassi al 5%.

Per determinar els diferents fongs de la

classe Basidiomycetes com a textos fonamentals, hem emprat Moser (1978), Bon (1987), Courtecuisse (1994) i Julich (1989), així com diferents llibres de divulgació d’àmbit comarcal, regional o peninsular. Hem consultat i seguit preferentment aquelles monografies sobre gèneres de què disposem i que estan especificades en la bibliografia. Els bolets dels gèneres Cortinarius

han estat determinats per Rafael Mahiques. El mateix autor ens ha classificat els bolets del gènere Inocybe i ens ha proporcionat una inestimable ajuda en altres gèneres conflictius, com ara Russula, Agaricus, etc.

La determinació dels fongs del grup dels

ascomicets ha estat realitzada per Fernando Garcia i ha estat publicada en part en el número 3 del Butlletí de la Societat Micològica Valenciana. Les determinacions s’han fet sobre material fresc. L’observació microscòpica s’ha fet amb un microscopi Nikon Labophot, a 400 o 1.000 augments, i s’ha emprat aigua, reactiu de Melzer o blau de cotó. Per a la seua determinació s’ha seguit fonamentalment Breitenbach i Kränzlin (1984) i Dennis (1978), encara que també han seguit diferents treballs monogràfics. Els exsiccata s’alcen en els herbaris de l’autor. Per a l’ordenació sistemàtica s’ha seguit el criteri de Hawksworth & al. (1995).

Miguel Oltra ha realitzat l’estudi sobre els

mixomicets de l’àrea, un treball que ha estat publicat al Butlletí de la Societat Micològica Valenciana (1997). La recol·lecció d’aquest curiós grup d’éssers vius ha estat realitzada pels autors, amb col·laboracions esporàdiques de M. Oltra. La determinació correspon totalment a M. Oltra. Els exsiccata d’aquest grup es troben en l’herbari de l’autor (Oltra) i en el de la Universitat d’Alcalà de Henares (AH).

ANTECEDENTS

Les primeres prospeccions micològiques del parc de què tenim notícia foren realitzades pel famós micòleg francès G. Malençon, que anava acompanyat en aquesta ocasió pels micòlegs R. Bertault i un jove Xavier Llimona i pels botànics Oriol de Bolos, Antoni Escarré i C. Casas. La visita es va fer el 31 d’octubre de 1969 i es recolliren un total de 69 espècies.

A continuació fem una relació de les

espècies que localitzaren i assenyalem amb un asterisc aquelles que nosaltres hem trobat al llarg d’aquest cinc anys de prospeccions. Entre parèntesi posem el nom científic que nosaltres hem emprat quan hi ha diferència respecte al nom emprat per Malençon.

12


MYXOMYCETES *Fuligo septica Gmel.

ASCOMYCETES *Galctinia sylvestris (Boud.) Le Gal. Galctinia tectoria (Cooke) Le Gal. *Hypocrea rufa (Pers.) Fr.

*Lophodermium pinastri Achrad ex Chev. Rhytisma acerinum Pers. ex Fr. Aleuria aurantia (Fr.) Fuck.

BASIDIOMYCETES

Ustilaginales

Sphacelotheca schweinfurthiana (Thüm.) Sacc.

Uredinales

Phragmidium poterii (Schlecht.) Fuck.

Aphyllophorales

Ramaria flaccida (Fr.) ricken. Clavariadelphus junceus (Fr.) Corner *Stereum hirsutum (Willd.) Pers. *Hydnum repandum L.ex Fr. *Boletopsis grisea (Peck) Bond. (= B. leucomelaena Pers.) *Coriolus versicolor (L.:Fr.) Quél. Ungulina ulmaria (Sow.) Pat. *Xanthochrous hispidus (Bull. et Fr.) Pat. (= Inonotus hispidus (Fr.) Karst.)

Agaricales

*Lepiota clypeolaria Bull. ex Fr. Lepiota cf. subincarnata Lange Psalliota silvatica Vitt ex Fr. *Coprinus insignis Peck (= C. alopecia Lasch.:Fr.) *Inocybe dulcamara A.&S.ex Pers. *Inocybe fastigiata (Schaeff. ex Fr.) Quél. (= I. rimosa (Bull.) Kumm.) *Inocybe pyriodora (Pers. ex Fr.) Quél. Inocybe pyriodora f. incarnata Bres. *Naucoria carpophila (Fr.) Gil. (= Flamulaster carpophilus (Fr.) Earle) Naucoria conspersa (Pers. ex Fr.) Kühn.-Romagn. Hebeloma crustuliniforme (Bull es Fr.) Quél. *Hebeloma sinapizans (Paulet ex Fr.) Gill. Cortinarius anomalus (Fr. ex Fr.) Fr. Cortinarius bovinus Fr. Cortinarius cumatilis Fr. Cortinarius fulgens Fr. *Cortinarius infractus Fr. ex Fr. *Cortinarius ionochlorus Maire.

Cortinarius multiformis (Fr.) Fr. Galera badipes (Fr.) Kühner *Rhodophyllus (Leptonia) lampropus (Fr.) Quél. (= Entoloma lampropus (Fr.) Hesl.) *Rhodophyllus (Nolanea) mammosus (Fr.) Quél. (= Entoloma hirtipes (Schum.:Fr.) Mos.) Clitopilus pleurotelloides (Kühn.) Joss. Rhodocybe hirneola (Fr.) Kühn. *Rhodopaxillus nudus (Bull. ex Fr.) Maire (= Lepista nuda (Bouillard:Fr.) Cooke) *Lyophyllum aggregatum (Schaeff. ex Fr.) Kühn. (= L. decastes (Fr.:Fr.)Sing.) Lyophyllum immundum (Bk.) Kühn. *Tricholoma albobruneum Pers. ex Fr. (= Tricholoma fracticum (Britz.) Kreis) *Tricholoma pessundatum (Fr.) Quél *Tricholoma terreum (Schaeff. ex Fr.) Kummer *Clitocybe odora Bull. ex Fr. Omphalia cyathiformis (Bull ex Fr.) Kühn.-romagn. *Mycena galericulata Scop. ex Fr. *Mycena pura (Pers. ex Fr.) Quél. *Marasmius peronatus Bolt. ex Fr. (= Collybia peronata (Bolt.:Fr.) Sing.) *Collybia butyracea (Bull. ex Fr.) Quél. *Hygrophorus (Hygrocybe) conica Scop. ex Fr. Hygrophorus (Limacium) eburneus (Bull. ex Fr.) Fr. *Hygrophorus (Hygrocybe) nigrescens Quél. (= Hygrocybe conica (Scop.:Fr.)Kummer) *Hygrophorus (Hygrocybe) reai Maire (= Hygrocybe mucronella (Fr.) Karsten) *Hygrophorus (Limacium) russula (Schaeff. ex Fr.) Quél. *Boletus (Suillus) bellini Inz. *Boletus (Gyroporus) castaneus Bull. ex Fr. *Boletus impolitus Fr. *Paxillus panuoides Fr. Russula aeruginea Lindbl. Russula grisea (Pers. ex Sacc.) Fr. ss. Gill.

13


Russula persicina Kromb. ex Mllz.-Zv. Russula virescens (Schaeff. ex Zantedeschi) Fr. Lactarius deliciosus (L.ex Fr.) S.F.Gray. Lactarius pallidus Pers. ex Fr.

*Lactarius sanguifluus (Paulet) Fr. *Tulostoma cf. squamulosum (= Tulostoma squamosum Gmel.)

En la primavera de l’any 78 la Font Roja va ser novament visitada per Malençon i Llimona, que anaven acompanyats per M. Honrubia. El dia de la visita, el 24 d’abril, el Dia dels Trons de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi, suposem que el so atronat dels trabucs els acompanyaria en les seues prospeccions. Aquesta vegada no hi va haver tanta sort com l’anterior, ja que el terreny

estava prou sec i les recol·lectes es limitaren a afil·loforals que vivien sobre la fusta; amb tot, es van arreplegar 20 espècies diferents.

A continuació fem una relació dels

basidiomicets d’aquesta campanya. Remarquem amb un asterisc les espècies que també han estat trobades per nosaltres.

Gloeocystidiellum luridum Laeticorticium roseum Peniophora cinerea *Peniophora incarnata *Peniophora lycii Peniophora meridionalis *Peniophora nuda Peniophora pithya Sterellum pini Asterostroma ochroleucum

Cyphellopsis anomala Henningsomyces candidus *Schizophyllum commune *Stereum hirsutum Stereum sulphuratum Tomentella jaapii Antrodia ramentacea Coriollellus sinousus Hymenochaete rubiginosa *Phellinus torulosus

Més recentment, l’any 1991, López-Llorca, L.V., Utiel-Alfaro, J. C. i Honrubia, M. visiten l’àrea a fi d’estudiar la riquesa de la província d’Alacant. Els resultats del treball es publiquen en un llibre que no pretén ser un catàleg exhaustiu de la flora micològica de la província d’Alacant, sinó una curta representació dels diferents tipus de fongs que s’hi poden trobar.

Sembla ser, com així reconeixen els autors, que el treball de camp es realitza en un període especialment sec (1991-1992). Tot seguit fem una relació de les espècies citades del carrascar de la Font Roja; com en el cas anterior marquem amb un asterisc aquells fongs que nosaltres hem pogut veure.

ASCOMYCETES

Bisporella citrina (Bastch.:Fr.) Korf & Carpenter. Branques mortes i humides de carrasca. *Chlorociboria aeruginascens (Nyl.) Kan. ex ram., Korf & Bat. Fusta de carrasca en descomposició. *Helvella leucomelaena (Pers.) Naun. Molses i sotabosc de pinars.

*Hymenoscyphus fructigenus (Bull.:Mérat) S.F.Gray. Cúpules de bellotes de carrasca i coscolla. *Sarcoscypha coccinea (Fr.) Lamb. Restes vegetals (fulles, branquetes, etc, generalment de carrasca o gal.lers). *Xylaria hypoxilon (L.:Hooker) Grev. Sobre fusta morta en zones d’ombria.

14


BASIDIOMYCETES

Fragmobasidiomycetes *Tremella mesenterica retz. in Hook Branques mortes de gal.lers i altres caducifolis.

Homobasidiomycetes

Aphyllophorales

*Pulcherium caeruleum (Schard.:Fr.) Parmastro Branques i troncs de gal.lers, carrasques i altres planifolis. *Stereum hirsutum (Willd. ex Fr.) S.F.Gray Branques de carrasca, coscolla, pi blanc, etc.

Agaricales

*Coprinus picaceus (Bull. ex Fr.) S.F.Gray. Boscos mixtos o de caducifolis. *Crepidotus herbarum (Peck) Singer. Branquetes de diferent mena en descomposició. *Phaeomarasmius erinaceus (Fr.) Kühner. Branques i troncs de caducifolis. *Resupinatus applicatus (Batsch.:Fr.) S.F.Gray. Fusta morta de carrasques.

La referència del llibre esmentat és: López-Llorca, L.V.; Utiel-Alfaro, J.C. i Honrubia, M. (1992). Hongos de Alicante. Universitat d’Alacant i Caja de Ahorros del Mediterràneo. Alacant ASPECTES SINTÈTICS I COMPARATIUS DE LA FLORA DEL PARC NATURAL

A hores d’ara (gener 2001) la flora fúngica del Parc Natural està integrada per 487 tàxons (més 53 mixomicets), quantitat que comparada amb treballs semblants (veieu taula 1) no és gens menyspreable. Cal dir que els treballs de recerca fets en altres dos parcs naturals s’han realitzat durant un període de temps menor (3

anys) i, en general, el nombre de visites és molt inferior al nostre. Nosaltres pensem que la flora micològica del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja ha d’estar situada al voltant de les 600 espècies. Per fer aquesta afirmació pensem en les condicions climàtiques que hem sofert durant els anys de recerca, que si exceptuem l’any 1997, han estat prou negatives pel creixement fúngic (sequera general i baixes temperatures matineres). A banda, resten hàbitats i àrees per prospectar intensament, com la part de la solana del Parc Natural (l’alt del Ginebrar, la font del Canyo, etc.) o les rodalies del mas de Baró, que poden aportar novetats interessants. També l’estudi dels fil·loforals és incomplet en l’actualitat, ja que de les 20 espècies trobades per Malençon i Llimona (primavera del 78), únicament n’hem vist 6.

Taula I

Parc de los Alcornocales (Cadis) 420 Parc Natural de las Sierras Subbéticas (Córdova)

476

Parc Natural de Somiedo (Astúries) 417 Parc Natural del Carrascar de la Font Roja 487

15


La distribució per classes i subclasses és:

agaricomicets 314gasteromicets 25afil·loforals 53Basidiomycotina

Heterobasidiomicets 7Ascomycotina 88 487Myxomicets 53

TOTAL 540 El grup més nombrós correspon als

agaricomicets, els típics fongs creadors de bolets amb capell, làmines o tubs i peu. El predomini d’aquest grup és normal en els treballs d’aquest tipus a l’àrea mediterrània. Els esclata-sangs, els bolets de pi, els roviols, les mocoses, els poagres, etc. i, en general, tots els bolets més coneguts i cridaners formen aquest grup. Un gran nombre dels agaricals trobats són menuts, amb diàmetres de capell que estan entre 1 i 2 cm; és per això que passen desapercebuts per la majoria de la gent.

La distribució és semblant a la dels altres

treballs esmentats. Crida l’atenció la quantitat

d’ascomicets respecte als altres treballs. Açò és degut al fet que els altres treballs no inclouen generalment els ascomicets més menuts (leotials, dyatripials, hypocreals, etc.), i que en el nostre cas constitueixen 38 tàxons respecte als 88 del conjunt. El nombre lleugerament inferior d’agaricomicets, més si és compara amb la quantitat total de tàxons citats en els diferents treballs, ens assenyala que encara hi ha tasca a realitzar en aquest grup en què és concentren la majoria d’organismes simbionts que no han pogut fructificar els darrers anys per les condicions climàtiques.

Basidiomycotina Agaricomicets Gasteromicets Afil·loforals Heterobasi-

diomicets Ascomycotina

Parc Natural Font Roja

314 25 53 7 88

Parc Natural Alcornocales

318 24 50 3 17

Parc Natural S. Subbéticas

317 39 46 6 68

La distribució per famílies és la següent: Agaricomicets 18 famílies Gasteromicets 10 famílies Afil·loforomicets 20 famílies Heterobasidiomicets 2 famílies Ascomicets 21 famílies

Les famílies millor representades en la

flora fúngica del Parc Natural són:

Cortinariàcies 59 espècies

Boletàcies 20 espècies Tricolomatàcies 59 espècies

Russulàcies 19 espècies Marasmiàcies 38 espècies

Pezizàcies 18 espècies Coprinàcies 22 espècies

Otidiàcies 17 espècies Agaricàcies 21 espècies

Entolomatàcies 15 espècies

16


D’acord amb la distribució per classes i subclasses dels exemplars recol·lectats, les famílies més ben representades corresponen als agaricomicets. Cal remarcar la presència en huitena i novena posició de dues famílies d’ascomicets.

Els gèneres amb majors nombre de tàxons

són: Cortinarius 43 espècies

Coprinus 12 espècies Mycena 18 espècies

Clitocybe 12 espècies Tricholoma 15 espècies

Russula 11 espècies Entoloma 13 espècies

Psathyrella 10 espècies Peziza 13 espècies

Inocybe 13 espècies El gènere cortinarius, que és el dominant

amb diferència sobre la resta, està integrat per bolets, generalment, grossos i aparents, que estableixen micorizes amb carrasques i gal·lers, i en molt menor nombre amb pins. Per contra, el gènere mycena esta constituït per bolets menuts i

sapròfits. Tricholoma i russula formen bolets grossos i micorizogènics, mentre que la resta de gèneres de la llista són tots sapròfits i de dimensions mitjanes a menudes.

BREU ANÀLISI DE LES DIFERENTS TEMPORADES

L’estudi micològic del Parc Natural estem

realitzant-lo des de fa cinc temporades. Fins a l’última temporada (1999/2000) els informes anuals es feien des del mes de setembre d’un any fins al mes d’agost de l’any següent, fet que coincidia amb un any escolar i meteorològic i ens donava una idea clara de com havia anat l’any micològic. Cada any ens hem anat retardant un poc a entregar l’informe anual; és per això que el període 1999-2000 comprén des del mes de setembre de 1999 fins al mes de desembre de 2000.

Per veure l’evolució de les diferents

temporades presentem a continuació una taula amb el nombre de tàxons incorporats cada any, desglossats per grups taxonòmics.

Nous tàxons incorporats cada any

Classes i Subclasses Temporada

95/96 Temporada

96/97 Temporada

97/98 Temporada

98/99 Temporada

99/00 Total

Agaricomicets 80 111 57 8 58 314 Gasteromicets 12 6 3 1 3 25 Afil·loforals 5 33 10 3 3 54 Heterobasidiomicets 2 3 2 7 Ascomicets 41 31 6 3 6 87 Myxomicetes 53 53 140 184 76 15 69 487 +53

La primera temporada va ser un poc

frustrant, tant pel que fa a la quantitat i com a la varietat d’espècies recol·lectades. Encara que la temporada es va iniciar prompte, pel mes de setembre, i d’una manera prometedora, des de mitjans d’octubre començà a bufar un fort i persistent vent de ponent que eixugà fins al moll dels ossos. Aquest vent eliminà tota senyal de fructificacions fúngiques. Les pluges de finals de novembre i desembre, juntament amb l’absència de fortes gelades, van fer que aparegueren nous bolets fins a la fi del mes de gener. Les recol·lectes de primavera foren discretes, però

suficients, més si es comparen amb anys posteriors.

De la temporada 96/97 cal remarcar la

inusual fructificació que va tenir lloc durant el mes de juliol, producte d’un hivern i d’una primavera plujosos. Aquest fet possibilità la fructificació d’un conjunt d’espècies tèrmiques dels gèneres russula i boletus, moltes de les quals ja no han estat de nou observades. De la temporada següent cal dir que començà amb força, però la falta de pluges i una forta nevada a la primeria de desembre la remataren aviat. A la

17


primavera de 1998 va començar el període de sequera que encara arrosseguem, amb els efectes perjudicials per als fongs que aquest fet origina. La temporada 98/99 fou nefasta, ja que les pluges de tardor vingueren molt tard, a la primeria de novembre, i el fred molt prompte, a finals de novembre. Solament poguérem arreplegar una sèrie de bolets sapròfits a les cotes més baixes del Parc Natural.

Notes sobre el període octubre de 1999-desembre de 2000

La situació climàtica d’aquest període ha

estat nefasta, no solament per a la fructificació dels bolets, sinó també per a la supervivència de

nombrosos arbres; només cal veure els gran rodals de carrasques seques de diferents indrets de Parc Natural, com el barranc de l’Abellar, el barranc de l’Infern, la Maruenda, la solana de Sant Antoni i, per dissort, un llarg etcètera.

Les precipitacions d’aquest any han estat

inferiors a les mínimes habituals. De l999 no tenim dades concretes, únicament l’opinió de Juan Oltra, treballador de l’Ajuntament que viu al Santuari i que disposa d’un pluviòmetre, que ha calculat que la pluja total anual estaria sobre els 300l/m2. Les dades de 2000 ens les ha facilitades amablement Luís María Albors, que té diferents pluviòmetres al Racó Vell, situat al límit de ponent del Parc Natural.

Precipitacions recollides al Racó Vell

Gen. Feb. Març Abr. Maig Juny Jul. Ago. Set. Oct. Nov. Des. (fins

al 22) Total

48.1 0.0 26 24.9 31.3 12.9 2.5 1.7 11.8 88.4 17.9 1.5 267 A les nostres terres les precipitacions

disminueixen a mesura que ens endinsem cap a ponent. Així, la mitjana de precipitacions del barranc de la Batalla ha de ser major que la del santuari, i alhora aquesta és superior a la del pou de neu de la Noguera. Evidentment les dades de l’observatori del santuari, situat aproximadament a la meitat del Parc Natural, seran la mitjana aritmètica entre els extrems del Parc Natural; però sembla ser que l’aparell de mesura està espatllat des de fa anys. L’any 2000 les precipitacions recollides al Racó Vell són prou fiables per al conjunt del Parc Natural, fins i tot són una mica superiors a les de la resta, ja que aquest any les tronades estivals afectaren el ponent de l’àrea i no el llevant.

Amb aquesta pluja no cal esperar

miracles, però tant l’any 2000 com el 1999, en què les condicions climàtiques foren semblants, vam recollir algunes mostres noves. Les recollides sempre han estat després d’un temporal de llevant fort. Les recollides de l’any 1999 es van realitzar des de la segona quinzena del mes d’octubre fins a la primera quinzena de novembre. La falta de pluges i algunes gelades matineres n’impediren la fructificació normal. A partir d’aquest període la majoria de les espècies trobades corresponen a

sapròfits i estan recollides en medis subnitròfils, com vores de camins i carreteres, i a l’àrea de Sant Antoni, que gaudeix de major pluviositat que la resta. En el darrer trimestre del 99 hi hagué fructificació de fongs simbionts, encara que en poca quantitat i amb escasses novetats per a la flora micològica del Parc Natural.

L’estiu de l’any 2000 ha estat un dels més

secs de què tenim notícies; pràcticament no hi va ploure gens des del mes de juny fins als últims dies del mes d’octubre, en què hi hagué un suau episodi de gota freda que deixà uns huitanta litres. Aquesta pluja va fer possible l’aparició de fongs a partir dels primers dies del mes de novembre. Com l’any anterior, la falta de pluges, la continuada presència d’un fort vent de ponent que tot ho asseca i alguna gelada matinera, han impedit la fructificació de fongs a partir de desembre.

Durant aquests dos anys el tipus de fongs

arreplegats han estat majoritàriament fongs sapròfits. Els hàbitats més rics en aquest període han estat els nitròfils o subnitròfils, com ara les vores de carreteres i camins, bardisses amb esbarzers amb abundants restes vegetals, etc.

18


Distribució de les noves espècies per mesos

05

10152025303540

oct.99 nov.99 des.99 gen.00 oct.00 nov.00 des.00 Durant l’any 2000 els efectes de la

sequera acumulada s’agreujaren i, si exceptuem dues recol·lectes primaverals dels constants Leccinum lepidum i Cortinarius nemorensis, espècies micorizogèniques de la carrasca, tots han estat sapròfits. No només això, sinó que en tota la tardor no hem observat cap fong simbiont al Parc Natural; un fet esperat, ja que els fongs que estableixen micorizes amb els arbres arrepleguen

d’aquests un elevat percentatge de la matèria orgànica fabricada en la fotosíntesi. Si l’arbre està debilitat per falta d’aigua, no elaborarà tanta matèria orgànica en la fotosíntesi i no en subministrarà la suficient al fong perquè aquest puga fructificar. Cal anotar que la manca de fongs simbionts aquest any ha estat general en quasi tota la península Ibèrica a causa, possiblement, de la sequera estival.

La distribució per anys i grup de bolets de les noves espècies és la següent:

Any 99 (últim

trimestre)

Any 2000

Ascomicets 2 4 Agaricomicets 26 29 Gasteromicets - 3 Afil·loforals - 3 Heterobasidiomicets - 2 Total 28 41

DISTRIBUCIÓ PEL TIPUS D’ALIMENTACIÓ

Si comptem pel nombre d’espècies, la distribució present al Parc Natural és la següent:

Sapròfits 327 De Quercus 123 De Pinus 39 Simbionts De Cistus i altres 6

Paràsits 11

19


Els sapròfits viuen sobre matèria

orgànica que, mitjançant ènzims que alliberen a l’exterior, a poc a poc van descomponent aquesta matèria i reciclant-la en forma de matèria inorgànica que és captada pels vegetals. Exerceixen un paper molt important en els ecosistemes. Llevat de les morenes (Agaricus essetei, hemorrhoidarius et xanthoderma) i les cama-seques (Macrolepiota), generalment tenen una grandària modesta. Són els primers a eixir i els únics que ho fan quan les condicions climàtiques no són les òptimes. Són més nombrosos als carrascars i boscos caducifolis que als pinars per la major disponibilitat de matèria en descomposició, així com perquè hi ha un ambient més nemorós que manté amb més facilitat les condicions d’humitat necessàries per al creixement i la fructificació dels bolets.

Les espècies paràsites viuen a costa

d’altres organismes, que poden ser vegetals, animals i fins i tot altres bolets. D’organismes paràsits al Parc Natural trobem la flota de noguera (Armillaria mellea), que pot viure paràsitament o saprofíticament, coneguda com el mal blanc dels arbres fruiters i que en altres èpoques ha estat responsable de la mort de certes carrasques al pla dels bancals del mas de Baró i a la senda de la Mina. En l’actualitat hi ha alguna de les àrees amb nombroses carrasques seques. El major nombre d’espècies paràsites correspon als afil·loforals, dins dels generalment anomenats bolets de soca. Hem observat al Parc Natural les espècies següents: Ganodema lucidum, Inonotus hispidus, Phellinus pini, Pellinus torulosus, Hexagonia nitida. Phellinus pini ataca els pins, Inonotus hispidus afecta els àlbers, xops i frondoses dels jardins i la resta afecten carrasques i roures. Totes les espècies són rares o molt rares. La presència d’Inonotus hispidus sobre els àlbers de les rodalies de la font del Xop va ser detectada per Malençon i Bertault l’any 1969. La seua virulència no sembla ser mol forta si està des d’aleshores allí. Hypomyces lateritius és un ascomicet microscòpic que parasita els esclata-

sangs, als qual deforma provocant la pèrdua de les làmines. Nectria magnusiana és un altre ascomicet menut que infecta altres ascomicets també petits.

Els simbionts estableixen relacions

arbres, arbust i, de vegades, plantes anuals amb les quals ixen les dues espècies beneficiades. Les micorizes, en augmentar la superfície radicular, faciliten la captació de nutrients per a l’arbre i li donen una major resistència a les condicions desfavorables de sequera. La seua presència és necessària per al manteniment del bosc. Algú ha dit que la sequera que estan patint en l’actualitat certs carrasques de la Font Roja pot ser deguda a la pèrdua de les simbiosis establertes. Aquesta relació de simbiosi implica un esforç per part de la planta simbiont que en ocasions arriba fins al 70% de l’energia captada en la fotosíntesi. Aquest fet explicaria que en anys com aquest, tan eixuts, els bolets simbionts no han fructificat.

Entre els arbres presents al Parc

Natural són els Quercus (carrasques i gal·lers) els que mantenen un major nombre de micorizes, seguits dels pins; el fleix de flor, la moixera, el teix, etc. no sembla que formen micorizes amb macromicets. Exemples de simbionts: els esclata-sangs (Lactarius sanguifluus i semisanguifluus), les turmes (Rhizopogon vulgaris) i els bolets de pi (Suillus collinitus et mediterranensis), que estableixen relacions amb els pins. En carrasques i roures trobem Boletus sp, Cortinarius, Lactarius mairei, mediterraneensis, chysorrheus, etc.

Les fructificacions dels bolets

micorizogènics són, generalment, grosses i aparents, a banda de ser molt nombroses. Si mesuren la biomassa dels diferents tipus de bolets que apareixen durant un any climàticament normal, la biomassa dels simbionts és molt més elevada que la dels sapròfits a causa de la menor grossària d’aquests últims.

20


D is tr ib u c ió p e r h à b ita t s

2 8 6

1 3 2

6 7

1 3 1 2 7 70

5 0

1 0 0

1 5 0

2 0 0

2 5 0

3 0 0

3 5 0

C a rra s c a r P in a r C o m .n itrò f ile s

X o p s , O m s ,À lb e rs

C re m a ts T e rra a m bm o ls e s

A ltre s

DISTRIBUCIÓ PER HÀBITATS

Els carrascars, per la creació d’un ambient més humit i ombrívol i per la presència de nombroses micorizes, són els que presenten un major nombre d’espècies fúngiques; a continuació, a una considerable distància, s’hi troben els pinars, que encara que no desenvolupen un ambient tan nemoral, també estableixen simbiosis amb diferents espècies.

Les vores de camins, les bardisses entre

bancals i els conreus són molts rics en elements nitrogenats, que són aprofitats per les les plantes per a créixer. Aquestes plantes deixen abundants quantitats de matèria orgànica que és aprofitada pels fongs. En aquest hàbitat la major part d’organismes són sapròfits.

Poblament fúngic de les diferents comunitats vegetals presents al Parc Natural

Encara que els estudis que tenim sobre aquest tema són molt parcials, fonamentalment perquè només hi ha un únic any amb una quantitat de pluges prou elevada perquè fructifiquen la major part dels bolets, intentarem indicar quines són les espècies fonamentals que hi podem trobar en cada un dels grans grups de vegetació. Hem diferenciat cinc grans grups de vegetació: carrascars, pinars, brolles, prats i xopades i jardins. Sobre la composició i l’estructura d’aquests, veieu la introducció o els treballs de

Ballester i Stubing (1995). En els dos primers grups indicarem un poc la fenologia de l’aparició de les fructificacions.

La fructificació dels fongs requereix la presència d’humitat a terra i d’unes temperatures per sobre del punt de congelació de l’aigua. Les temperatures altes no són un inconvenient per a la fructificació de certs bolets, sempre que al sòl hi haja la suficient humitat ambiental. Donades les característiques del nostre clima, les condicions anteriors es compleixen a les primaveres, fonamentalment la d’hivern (la tardor), que és quan la precipitació és major. La fructificació dels fongs en un any normal, si és que en el nostre clima es pot emprar aquest adjectiu, començaria pel mes d’octubre i acabaria pels mesos de gener o febrer, que és quan s’assoleixen les temperatures més baixes. Més tard hi ha una altra fructificació primaveral, molt més escassa a causa d’una menor pluviositat —des d’abril fins a maig—, que pot allargar-se fins al mes de juny i, excepcionalment, com l’any 97 i 92, fins al mes de juliol. Tampoc no és estrany que la fructificació primaveral siga nul·la, com l’any 98.

Carrascars

Dins del parc trobem bàsicament dues menes de carrascar, un a l’obaga i l’altre a la solana. El primer es caracteritza per una major frondositat i per la presència d’altres espècies arbòries que acompanyen la carrasca, com el fleix de flor, el gal·ler, l’auró, la moixera, etc. La falta

21


de llum origina un estrat herbaci pobre i un de lianoide ben desenvolupat. L’existència d’arbres de fulla caduca genera més quantitat de restes vegetals, que amb la major humitat per la seua orientació, faciliten els processos de descomposició que creen abundant matèria orgànica al sòl. En l’altre carrascar, molt més pobre i assolellat, la descomposició de les restes vegetals és molt més lenta per la falta d’humitat, la qual cosa origina que la matèria orgànica present al sòl siga molt més escassa. És evident que el carrascar d’obaga serà molt més ric en espècies fúngiques que el de solana. Aquesta diferencia serà molt més significativa en les espècies sapròfitiques, ja que les simbionts poden viure en tots dos llocs; únicament la fructificació a l’obaga serà molt més fàcil i abundant que a la solana. La major riquesa en espècies arbòries de l’ombria possibilita l’existència de micorizes amb aquests elements exclusius, encara que a banda dels gal·lers les altres espècies (fleixos, aurons, marfulls) no semblen formar micorizes amb fongs formadors de bolets.

A la tardor la temporada comença amb

l’aparició d’una sèrie d’espècies sapròfites que apareixen després de les primeres pluges de certa intensitat. Als carrascars les espècies més significatives són: Collybia driophila, C. peronata, C. hybrida, Marasmius quercophyllus, M. epiphyllus, Mycena galopus, M. pura, Psathyrella conopilus, Resupinatus trichotis, R. Applicattus. Les dues espècies últimes apareixen sobre les branques mortes caigudes a terra, acompanyades de vegades per Simocybe rubi, Lepiota cristata, L. castanea, etc.

Al cap d’un mes de les pluges, i si les

temperatures no són baixes, apareixen els primers bolets micorizogènics, en què predominen els gèneres Boletus, Agaricus i Amanita. Els bolets més significatius són: Boletus lupinus, B. luridus, B. impolitus, B. satanas, Gyroporus castaneus, Agaricus hemorrhoidarius, A. essettei, A. xanthoderma, Amanita mairei, A. citrina, A. phalloides, A. pantherina, etc. En aquest període comencen a aparéixer els primers cortinaris, com ara: Cortinarius trivialis, C. bulbolatens, C. diomus, C. cotoneus, etc. Al mateix temps i dins dels sapròfits són comuns: Micromphale brassicolens, Xerocomus chrysentheron, X. subtomenosus, X. ferrugineus, Collybia butyracea,

Clitocybula lenta, Coprinus alopecia, Clitocybe odora, etc.

Als quaranta dies de les pluges s’inicia

una altra fase, en què els gèneres més significatius són Russula i Lactarius, que estan acompanyats per espècies de Cortinarius, Tricholoma, Lyophyllum, Hebeloma, Hygrophorus, etc. Els bolets que més fàcilment podem trobar en aquest període són : Russula acrifolia, R. alutacea, R. maculata, R. insignis, R. parazurea, Lactarius chrysorrheus, L. mediterranensis, L. zonarius, L. mairei, Cortinarius caligatus, C. bulbolatens, C. turbinatus, C. quercilicis, C. ionochlorus, Hebeloma sinapizans, Oudemansiella radicata, Leucopaxillus gentianeus, L. paradoxus, Tricholoma basirubens, T. sulphurescens, T. sulphureum, T. saponaceum, Hygrophorus cossus, etc.

La fi de la temporada per als agaricals està

indicada per la presència predominant d’elements dels gèneres Hygrophorus, Tricholoma i Cortinarius de la secció Telamonia fonamentalment. Els més durs poden fructificar fins al mes de gener. Remarquem també la presència de: Hygrophorus leucophaeo-ilicis, H. russula, H. penarius, H. roseodiscoideus, H. arbustivus, H. cossus, Lactarius atlanticus, Tricholoma scalpturatum, T. triste, Cortinarius hemitrichus, C. decipiens, Hebeloma hiemale, Hydnum repandum, etc. Dins dels sapròfits són abundants: Tubaria hiemalis, T. furfuracea, Psathyrella bipellis, Crepidotus variabilis, Sarcoscypha coccinea, Stereum hirsutum, Steccherinum ochraceum, etc. En aquesta fase final, que coincideix amb l’inici de l’any, maduren una sèrie de fongs hipogeus, com Balsamia vulgaris, Hysterangium stoloniferum, Tuber albidum, T. rufum, etc., i finalitza la maduració de vegades ja ben entrada la primavera.

Després d’un període de repòs hivernal, la

fructificació primaveral —poc abundant, almenys en els anys d’estudi— comença amb els ascomicets sapròfits dels gèneres Peziza i Morchella. També s’hi poden trobar alguns hipogeus simbionts de carrasques, com els gasteromicets Melanogaster variegatus i M. ambiguus o els ascomicets Genea verrucosa o G. sphaerica. Després poden aparéixer alguns dels elements sapròfits de la primera fase. Hem de remarcar la constant presència primaveral de dues

22


espècies: Leccinum lepidum i Cortinarius nemorensis, fins i tot en anys secs com 1998 i 2000. Si trobem fructificació al mes de juny, aquesta és típicament de tardor, i generalment apareixen les espècies de les primeres fases, és a dir, boletals, agàrics, amanites, russules, etc. Pinars

Tenim clar que des del punt de vista fitosociològic els pinars no formen una autèntica comunitat vegetal, però com que existeix un gran nombre de bolets associats de forma micoriza o sapròfita als pins, podem considerar-la una associació vegetal des del punt de vista del poblament fúngic. Els pinars que trobem al Parc Natural són exclusivament de pi blanc (Pinus halepensis). Aquesta espècie arbòria no crea el suficient ambient nemoral i al seu peu trobem tot un seguit d’arbustos i plantes heliòfiles típiques de formacions vegetals més regressives. La lenta descomposició del sull de pi origina una menor quantitat de matèria orgànica al sòl, si es compara amb les àrees de carrascar. A banda, al Parc Natural els pinars ocupen generalment les àrees de menor pluviositat i humitat (zona de ponent i vessant de solana) i les de les terres més dolentes (àrees margoses i argiloses).

En aquestes condicions el nombre

d’espècies de pinars és molt inferior al dels carrascars. Aquesta diferència és més significativa respecte a les espècies sapròfitiques. L’afirmació anterior no implica que la quantitat de biomassa que aporten les fructificacions fúngiques no siga important en determinats períodes, només cal pensar en els quilograms d’esclata-sangs que s’extrauen en les bones temporades. Cal remarcar a banda que el nostre estudi del poblament fúngic dels pinars és en l’actualitat més incomplet que el dels carrascars.

Igual que passava als carrascars, la

temporada comença amb un període en què predominen els bolets saprofítics de poca grandària. Aquesta fase simultània en les dues comunitats i presenta una sèrie d’elements comuns. Com a més fàcils de veure assenyalem: Collybia driophila, Mycena pura, Marasmius carpathicus, Crinipellis stipitarius, Hemimycena cucullata, etc. i sobre les pinyes caigudes a terra Mycena seynii i Baeospora myosura.

Al cap d’un mes de les pluges apareixen els primers elements simbionts que pertanyen majoritàriament als boletals i amanitàcies. S’avancen un poc sobre la resta les apreciades morenes, en què domina l’Agaricus essettei i, en menor proporció, l’Agaricus impudicus. Dins dels boletals remarquem la presència de Suillus collinitus —sens dubte el més abundant i el que major biomassa aporta—, de Suillus mediterranensis i S. bellini, que són acompanyats pels carneros (Chroogomphus rutilus), les turmes (Rhizopogon roseolus), que viuen associades al menut Chalciporus amarellus, i les grosses i vistoses farineres (Amanita ovoidea).

Quan els fongos o bolets de pi (Suillus

sp.) estan ben madurs és l’hora de buscar els esclata-sangs (Lactarius sanguifluus i semisanguifluus), que solen anar acompanyats pels poagres ( Russula torulosa ). Juntament amb aquests també podem gaudir de les mocoses (Hygrophorus latitabundus) i d’altres fongs, com ara: Tricholoma fracticum, T. caligatus, Clitocybe alexandrii, C. odora, Leucopaxillus gentianeus, Boletopsis leucomelaena, Panus panoides i Schizophyllum commune, tots sobre les soques tallades de pi, etc.

En intensificar-se el fred fructifiquen els

fredolics (Tricholoma terreum), que indiquen la fi de la temporada per als agaricals; juntament amb aquests trobem: Tricholoma psammopus, les darreres llenegues (Hygrophorus latitabundus), la gírgola de terra (Hohenbuehelia geogenia), les punxetes (Hydnum albidum), Entoloma hirtipes, el pebràs mascle, un esclata-sang parasitat per l’ascomicet Pickiella lateritia, etc. Dins dels sapròfits abunden els elements dels gèneres Tubaria i Galerina.

Als pinars, el període de repòs hivernal és

molt curt i de vegades inexistent, depenent de fins a quin punt abaixen les temperatures. Si aquestes no són excessivament fredes i aprofitant l’alta humitat edàfica, la terra s’ompli de diferents ascomicets en forma de cassoleta i de plat, com les orelletes (Sarcosphaera eximia), Helvella leucomelaena, Helvella acetabulum, Inermisia fusispora, etc. Al més d’abril, si les pluges han acompanyat, trobem les apreciades gírgoles o múrgoles (Morchella elata i M. vulgaris), juntament amb l’Helvella lacunosa.

23


La fructificació primaveral als pinars és molt més rara, donades les menors condicions d’humitat que creen els pins. Si les pluges són abundants i no bufa massa ponent, passa el mateix que als carrascars: es dóna una fructificació típica dels primers períodes de la tardor. Brolles

Les brolles són formacions arbustives baixes que difícilment sobrepassen el metre d’alçada, molt assolellades, de recobriment baix i constituïdes per un seguit d’arbustos heliòfils, com el romer, l’argilaga (Ulex parviflorus), el bruc d’hivern o sepell (Erica multiflora), l’estepa (Cistus albidus) i un seguit de subarbustos aromàtics, com el timonet (Thymus vulgaris), la pebrella (Thymus piperella), el setge (Helianthenum cinereum), etc. Ocupen les àrees més rocoses i assolellades dels dos vessants. Realment els pinars són brolles amb pins. Moltes de les brolles que hi trobem procedeixen de la degradació de pinars o d’altres formacions més evolucionades; és per això que és estrany trobar-hi fongs com els esclatasangs o els fredolics.

És evident que donades les seues

condicions ecològiques no són àrees molt favorables per al creixement de bolets. Però a la fi de la tardor, quan la humitat ambiental i l’edàfica són altes, es dóna una fructificació molt característica integrada per les següents espècies més significatives: Lepiota oreadiformis, Polyporus meridionalis, Clitocybe cistophila, Lycoperdon molle, Geastrum minimum, Astraeus higrometrus, etc., i sobre les molses trobem Tulostoma brumale i Phaeothellus rickenii. Comunitats nitròfiles.

A les vores de camins i carreteres, en antics i actuals bancals de conreu, als marges entre bancals, s’instaura una flora herbàcia o lianoide que necessita una aportació extra de nitrogen com el que poden subministrar aquests medis. Els seus elements herbacis més representatius són: Pipthatherum miliaceum, Inula viscosa, Foeniculum vulgaris, Hordeum murimum, etc. Entre els elements lianoides i espinescents cal remarcar l’omnipresència de l’esbarzer (Rubus ulmiifolius). En algunes situacions, vores de carretera o marges entre bancals, aquests hàbitats poden arreplegar un poc més d’humitat que els hàbitats pròxims. Aquesta característica, a més d’una bona disponibilitat de

matèria orgànica, possibilita una ràpida i esplendorosa fructificació fúngica, en la qual hem parat atenció els dos últims anys, quan els altres medis es trobaven prou secs.

Els bolets més significatius d’aquestes

comunitats vegetals són: Volvariella gloiocephala, Xerocomus persicolor, Coprinus comatus, Coprinus auricomus, Psathyrella prona, marcescibilis, candolleana et conopilus, Lepista sordida et nuda, Hygrocybe virginea, Pluteus phlebophorus et olivaceus, Stropharia coronilla et ochrocyanea, Peziza sepiatra, etc. La riquesa en elements de la família coprinàcies (Coprinus et Psathyrella) és elevada, tant pel que fa al nombre de fructificacions com al de tàxons presents. En general tots els elements fúngics presents són sapròfits. Alguns tenen unes dimensions apreciables, i fins i tot són comestibles i de sabor agradable, com el bolet de tinta (Coprinus comatus), Lepista nuda i Volvariella gloiocephala.

Prats i formacions herbàcies

Les pastures i les formacions herbàcies no presenten cap element arbustiu o arbori productor d’ombra; és per això que la insolació és molt forta, cosa que dificulta una humitat elevada necessària per a la fructificació dels bolets. La superfície que ocupen aquestes formacions al Parc Natural és escassa, es limiten a antics bancals abandonats, erms, àrees marginals de camins i bancals, etc.

Els elements més importants que hi

podem localitzar són: Agrocybe vervacti, Psilocybe pratensis, Hygrocybe virginea, Stropharia coronilla, Crinipellis stipitarius, etc. Xoperes, omedes i jardins

La Font Roja no disposa de cap curs permanent o intermitent d’aigua on es puga desenvolupar una autentica vegetació ripària; però al voltant de les fonts trobem menuts bosquetons integrats pels elements arboris de vora riu, com xops (Populus nigra), àlbers (Populus alba), oms (Ulmus minor), etc. En aquests microambients es donen, en part, les mateixes condicions d’humitat que als bosquetons de ribera, i hi ha una gran similitud entre la flora micològica dels dos medis, tot i que aquesta, evidentment, és molt pobra a la Font Roja.

24


El tipus de fongs predominants en aquests hàbitats són els sapròfits donada la gran abundància de restes vegetals i un cert grau de humitat; a més a més, la fusta dels arbres és blaneta, la qual cosa facilita que siga atacada pels fongs.

Els elements més importants són:

l’estimat bolet de xop (Agrocybe aegerita) molt rar al parc, dins del gènere Coprinus, C. micaceus, C. disseminattus, C. gonophyllus, Psathyrella candolleana, P. lacrimabunda, Pluteus cenereofuscus, P. R.omellii, Aurculariopsis ampla, sobre branques de xop, i Innonotus hispidus, espècie paràsita que viu sobre àlbers. Cremats

Els incendis forestals són un element, per desgracia, prou comú a les nostres terres; la Font Roja no s’ha lliurat d’aquest mal. El pas del foc provoca la desaparició de la vegetació i crea un ambient on predominen les restes carbonitzades. Com en els ecosistemes mediterranis, aquest no és un element nou, i les espècies vegetals tenen estratègies de supervivència al pas del foc, la qual cosa origina que al cap d’uns anys, més quan més madura siga la formació vegetal, s’autoregenerarà la comunitat que hi havia.

La flora micològica del primer any és

altament peculiar, integrada quasi exclusivament per ascomicets sapròfits que hi creixen en desaparèixer la competència. Aquests fongs ocupen els punts més humits i arrecerats del vent, com els clots deixats per les soques cremades.

Els elements més constants són:

Anthracobia melanoma, A. maurilabra, Pyronema omphalodes, Peziza violacea, Plicaria leiocarpa, Tricharina praecox, Geopysis carbonaria, etc. Després del primer any ja són fàcils de veure flotons de Pholiota higlandensis.

RELACIONS AMB L’ESPÈCIE HUMANA (comestibilitat -toxicitat)

De les diferents espècies presents al Parc

Natural, 97 són comestibles, 54 són tòxiques i 344 no comestibles.

No comestible, en aquest cas, no vol dir

verinós. Dins d’aquest grup estan incloses aquelles espècies molt menudes, les que tenen

poca molla, les crustàcies o aquelles que presenten un sabor molt amarg o coent que no s’elimina ni amb la cocció. Com s’observa, és el grup més nombrós, ja que les espècies més menudes són les dominants al Parc Natural.

Dins de les comestibles, en la tradició

micològica de l’àrea són prou monoespecifics els esclata-sangs. Però en aquelles persones relacionades amb el camp la llista s’allarga: les morenes (Agaricus sp. pl., sense diferenciar espècies), les turmes (Rhizopogon vulgaris), la mocosa (Hygrophorus latitabundus), les punxetes (Hydnum albidum), els apreciats bolets de xop (Agrocybe aegerita), els bolets de tinta (Coprinus comatus), la flota de noguera (Armillaria mellea) i, a la primavera, orelletes (Sarcosphaera crasa) i gírgoles ( Morchella sp.). En la postguerra i en època de fam s’han consumit moltes més espècies de bolets, com els poagres (Russula sp. pl.) i els esclata-sangs bords ( Lactarius mediterranensis, zonarius, etc.), que es bullien per eliminar l’amargor o coentor, o el bolet de soca de pi (Panus panuoides), considerat tòxic en alguns tractats, el carnero (Chroogomphus rutilus) i el dur i amarg judio (Boletopsis leucomelaena).

En aquest grup de comestibles hem inclòs

una sèrie d’ascomicets (orelletes i gírgoles), que són tòxics si estan crus, però que després d’una cocció llarga s’elimina la toxina. La manera tradicional de cuinar-los és fregint-los. En aquest procés, si s’assoleixen temperatures superiors a 70ºC s’aconsegueix destruir les hemolísines. En el còmput general aquestes espècies estan duplicades.

Cal dir que al Parc Natural existeixen

altres espècies comestibles, algunes de qualitat excel·lent, que no tenen cap tradició a les nostres comarques. Les més interessants són: Boletus fetchneri, Macrolepiota procera, Tricholoma terreum et scalpturatum, Russula ilicis et alutacea, etc. Aquests bolets es crien fonamentalment als carrascars, excepte el T. terreum (fredòlic), que és típic dels pinars. Pensem que no és massa convenient divulgar la seua bona qualitat gastronòmica donada la prohibició que hi ha al parc de recollir altres bolets que no siguen els esclata-sangs i els sistemes tan poc respectuosos de recerca dels buscadors d’esclata-sangs.

25


El grup de bolets tòxics està integrat per

espècies amb diferent nivell de toxicitat. Per una banda trobem aquelles espècies considerades mortals que, una vegada ingerides, si no se’n detecta el consum i es tracta adequadament, poden arribar a produir un desenllaç fatal. Les espècies mortals presents al Parc Natural són: la farinera borda (Amanita phalloides), el pixacà (Amanita pantherina), Galerina marginata i tot un seguit de lepiotes menudes, en què s’inclouen amanitines del mateix tipus que les amanites mortals, com ara

Lepiota lilacea, L. clypeolaria, L. castanea, L. setulosa, etc. Encara que el nombre no és menyspreable, unes 10 espècies diferents, no n’hi ha cap que siga especialment abundant al Parc Natural.

L’altre grup de tòxiques està integrat per

espècies que ocasionen, generalment, trastorns gastrointestinals més o menys greus, de curació ràpida, i que difícilment generen seqüeles. Com ja hem anomenat abans, també trobem una sèrie de fongs amb hemolisines termolàbils.

Relacions amb l'espècie humana (Comestibilitat-Toxicitat)

97

334

54

0

50

100

150

200

250

300

350

400

Comestibles No comestibles Tòxiques

Clitocybe sp. Ombria de Sant Antoni. Foto: Antoni Conca.

26


BIBLIOGRAFIA

Alessio, C. L. (1985). Boletus Dill. ec L. Ed. Biella Giovanna, Saronno. Alessio, C. L. (1991). Boletus Dill. ec L. Suplemento. Ed. Biella Giovanna, Saronno. Aparici, R. i altres (1995). Bolets de la Vall d’Albaida. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent. Ballester, G. i Stübing, G. (1990). La sierra del Carrascal de Alcoy: Flora i Vegetación. Colecciones de

Cuadernos de la Naturaleza nº 1. Caja de Ahorros Provincial de Alicante, Alacant. Bon, M. (1988). Guía de campo de los hongos de Europa. Ed. Omega, Barcelona. Bon, M. (1990). Les Hygrophores. Doc. Mycol., mém, hors série N 1, Lille. Bon, M. (1991). Les Tricholomes et ressemblants. Doc. Mycol., mém, hors série N 2, Lille. Bon, M. (1992). Cle monographique des especes Galero-naucorioïdes. Doc. Mycol, Tome XXI, Fasc. Nº 84,

Lille. Bon, M. (1993). Les Lepiotes. Doc. Mycol., mém, hors série N 3, Lille. Brandub i altres ( 1990-1992). Cortinarius. Flora Fotographica. Photoflora. Breitenbach, J. i Kräzlin, F. (1984-1994). Champignons de Suisse. Tome I-IV. Edition Mykologie,

Lucerne. Calonge, F.D. (1996). Claves de determinación de los Gasteromycetes epigeos ibéricos. Bol. Soc. Micol.

Madrid, 21, 359-373. Candusso, M. (1997). Hygrophorus s.l. Ed Libreria Basso, Alassio. Candusso, M. i Lanzoni, G. (1990). Lepiota s.l. Ed. Biella Giovanna, Saronno. Cappelli, A. (1984). Agaricus L.:Fr. (Psalliota Fr.). Ed. Biella Giovanna, Saronno. Cetto, B. (1978-1993). I Funghi dal vero. Vol. I-VII. Saturnia, Trento. Conca, A. i altres (1997). Basidiomicets del carrascar de la Font Roja. Butll. Soc. Micol. Valenciana 3, 159-

200. Constantino, C. i Siquier, J.L. (1996). Els Bolets de les Balears. Ed. Micobalear, Palma de Mallorca. Courtecuisse, R. (1994). Les champignons de France. Ed. Eclectis, París Dennis, R.W.G. (1978). Brithish Ascomycetes. J. Cramer, Vaduz Farr, M.L. (1976). Flora Neotropica. Monograph nº16 : Myxomycetes. The New York Botanical Garden

Bronx, Nova York. Galli, R. (1996). Le Russule. Edinatura, Milà. Garcia, F. i Conca, A. (1997). Ascomicets del Parc Natural del Carrascar de la Font Roja (Alacant). Butll.

Soc. Micol. Valenciana 3, 57-76. Gomez, J.; Ortega, A. i Moreno, B. (1995). Contribución al estudio micológico de la provincia de Cordoba.

I Catálogo del Parque Natural de las Sierras Subbeticas y su entorno (Cordoba, sur de España). Bol. Soc. Micol. Madrid 20, 225-267.

Gomez, J.; Ortega, A. i Moreno, B. (1999). Adiciones al catálogo del Parque Natural de las Sierras Subbéticas Cordobesas y su entorno (Cordoba, España). Bol. Soc. Micol. Madrid 24, 103-118.

Hawksworth, D.L. i altres (1995). Dictionary of the fungi. CAB International, Cambrigde. Julich, W. (1989). Guida alla determinazione dei Funghi. Vol 2º (Aphyllophorales, Heterobasydiomycetes,

Gasteromycetes). Ed. Saturnia, Trento. Kühner, R. i Romagnesi, H. (1953). Flore analytique des champignons supériers (Agarics, Bolets,

Chantarelles). Masson et Cie, Editeurs, París Lado, C. (1993). Cuadernos de trabajo de Flora Micológica Ibérica, nº 7. Real Jardín Botánico, Madrid. López-Llorca, L.V.; Utiel Alfaro, J.C. i Honrubia, M. (1992). Hongos de Alicante. Universidad de

Alicante i CAM, Alacant. Mahiques, R. (1996). Agàrics de la Comunitat Valenciana. 1. Butll. Soc. Micol. Valenciana 2, 39-65. Mahiques, R. i altres (1999). Bolets de la Vall d’Albaida (vol. II) i d’altres comarques valencianes. Caixa

d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent. Mahiques, R. i Ortega, R. (1997). Cortinaris de la Font Roja d’Alcoi. Butll. Soc. Micol. Valenciana 3, 77-

157. Maleçon, G. i Bertault, R. (1971). Chammpignons de la Peninsule Iberique. I, II, III. Acta Phytotaxonomica

Barcinonensia, Vol. 8, 6-67.

27


Maleçon, G. i Llimona, X. (1983). Champignons de la Peninsule Ibérique VII- Flore vernale du SE: Basidiomycétes. Anales Univ. Murcia. Cienc. 39 (1-4), 1-89, Múrcia.

Marchand, A. (1971-1986). Champignons du Nord et du Midi. Soc. mycol. des Pirinées Mediteranées, Perpinyà.

Martin, G.W. i Alexopoulos, C.J. (1969). The Myxomycetes. University of Iowa Press, Iowa. Martín, M.P. (1988). Aportación al conocimiento de las higroforaceas y los gasteromicetes de Cataluña.

Societat Catalana de Micologia, Esplugues. Martínez Boscà, F. (1995). Relación de los hongos con el mundo vegetal. Butll. Soc. Micol. Valenciana 1,

111-117. Mendaza, R. i Díaz-Montoya, G. (1987). Las Setas. Guía fotográfica y descriptiva. Iberduero. Miranda, M.A. i Rubio, E. (2000). Exploración micológica en el Parque Natural de Somiedo (Asturias).

Bol. Soc. Micol. Madrid, 25, 21-54. Moenne-Loccoz, P. i altres (1990-1994). Atlas des Cortinaires. Pars I-IV, Ed. Fed. Myc. Dauphine-Savoie. Montechi, A. i Lazzari, G. (1993). Atlante fotografico di Funghi Ipogei. Ass. Micol. Bresadola, Trento. Moreno, G. i altres (1986). Guia Incafo de los hongos de la Península Ibérica. Incafo, Madrid. Moser, M. (1980). Guida alla determinazione dei funghi. Saturnia, Trento. Nannenga-Bremenkamp, N. E. (1991). A Guide to Temperate Myxomycetes. Edit. Biopres Limited, Bristol Oltra, M. (1997). Myxomicetes en el carrascar de la Font Roja (Alicante). Butll. Soc. Micol. Valenciana 3,

39-56. Ortega, A. (1992). Setas de Andalucía Oriental. Colegio Oficial de Farmacéuticos de Granada, Granada. Ortega, A.; Moreno, G. i Esteve-Raventós, F. (1997). Contribución al estudio micológico del Parque

Natural de los Alcornocales (Andalucia, España). Bol. Soc. Micol. Madrid 22, 219-272. Ortega, A.; Piqueras, J. i Amate, P. (1996). Setas: Identificación, Toxicidad, Gastromicologia. Proyecto

Sur de Ediciones, Granada. Pacione, G. (1982). Guia de Hongos. Ed Grijalbo, Barcelona. Riva, A. (1988). Tricholoma (Fr.) Staude. Ed. Biella Giovanna, Saronno. Societat Catalana de Micologia (1982-1996). Bolets de Catalunya. Col.lecions (I-XV). Barcelona. Stangl, J. (1991). Guida alla determinazione dei funghi. Vol 3. Inocybe. Ed. Saturnia, Trento. Tellería, M.T. (1980). Contribución al estudio de los Aphyllophorales españoles. Ed. J.Cramer, Vaduz.

28

IBERIS 1 (2001), 29-39.

La reproducción de los páridos en el Parque Natural del Carrascal de la Font Roja

Germán M. López Iborra. Departament d’Ecologia. Universitat d’Alacant. Campus de Sant Vicent del Raspeig. Apartat de Correus 99. 03080 Alacant Correu electrònic: [email protected] Resumen. La reproducción de los páridos en el Parque Natural del Carrascar de la Font Roja. En este artículo se presentan los resultados del seguimiento durante seis años de cajas anidaderas situadas en la umbría del Parque Natural de la Font Roja. Cuatro especies han nidificado en las cajas durante este período, que por orden de frecuencia de ocupación son el Carbonero Común, el Carbonero Garrapinos, el Herrerillo Capuchino y el Chochín. Aproximadamente el 20% de las cajas disponibles cada año fueron ocupadas por alguna de estas especies. El Herrerillo Capuchino es la especie que muestra una fenología reproductora más temprana, pues la fecha media de inicio de sus puestas fue el 18 de Abril, mientras que para las otras especies esta fecha se sitúa en la primera quincena de Mayo (Tabla 2). El número de huevos por puesta en el Herrerillo Capuchino (4.83) fue significativamente menor que en los otros dos Páridos, que depositan en promedio más de 6 huevos por puesta (Tabla 3). En el caso del Carbonero Garrapinos y el Carbonero Común hubo variaciones anuales significativas en el tamaño de puesta pero no se detecta una variación estacional en este parámetro. El éxito reproductor fue muy elevado en las tres especies de Páridos (75% - 90%) que no difirieron entre sí. Si consideramos solo las pérdidas debidas a depredadores, únicamente el 11% de los nidos fracasaron por esta causa, valor que resulta extremadamente bajo en comparación con otros estudios. Palabras clave: cajas nido, encinares, estación de reproducción, éxito reproductor, Parus, tamaño de puesta. Resum. La reproducció dels pàrids al Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. En aquest article es presenten els resultats del seguiment durant sis anys de les caixes-niu situades a l’ombria del Parc Natural de la Font Roja. Durant aquest període hi han nidificat quatre espècies. L’ordre de freqüència d’ocupació d’aquestes espècies ha estat: el totestiu, la primavera, el ferreret i el caragolet. Aproximadament el 20% del total de les caixes va ser ocupat cada any per alguna d’aquestes espècies. El ferreret és l’espècie que mostra una fenologia reproductora més primerenca, ja que la data mitjana d’inici de les postes va ser el 18 d’abril, mentre que per a les altres espècies aquesta data se situa en la primera quinzena de maig (taula 2). El nombre d’ous per posta en el ferreret (4.83) va ser significativament menor que en els altres dos pàrids, els quals depositen una mitjana de més de 6 ous per posta (taula 3). En el cas de la primavera i del totestiu, hi va haver variacions anuals significatives en el nombre d’ous de la posta, però no es va detectar una variació estacional en aquest paràmetre. L’èxit reproductor va ser molt elevat en les tres espècies de pàrids (75%-90%) les quals no van diferir entre elles en aquest paràmetre. Si considerem només les pèrdues per depredadors, únicament l’11% dels nius va fracassar per aquesta causa. Aquest valor resulta extremadament baix comparat amb el d’altres estudis. Paraules clau: alzinars (carrascars), caixes-niu, estació de reproducció, èxit reproductor, nombre d’ous de la posta, Parus. Summary. The reproduction of Tits at the Carrascar de la Font Roja Natural Park. The reproduction of tits (Paridae) has been studied during six years in nest-boxes placed in the holm oak forest of the Font Roja Natural Park. Three species of tits occupied the nest-boxes. The Great Tit was the most frequent (65.7% of occupied boxes) followed by the Coal Tit (20.0%) and the Crested Tit (10.5%). Wrens entered in four boxes (3.8%). On average, 20% of nest-boxes available were occupied each year. Crested Tits started to bred earlier (mean laying date 18th of April) than the other Parids (Table 2). Average clutch size of the Crested Tit (4.83 eggs) was significantly lower that clutch size of the other tit species (Table 3). Great Tit and Coal Tit presented significant differences in clutch size between years, but their clutch size remained constant through the breeding season. Breeding success did not differ between tit species and was very high (75%-90%). Losses due to predators averaged only 11%, a value well below figures reported in most tit studies. Key words: breeding season, breeding success, clutch size, holm oak forests, nest boxes, Parus.

29

mailto:[email protected]

GERMÁN M. LÓPEZ IBORRA

INTRODUCCIÓN Los Páridos constituyen un grupo de passeriformes típicamente forestales del hemisferio norte, aunque algunas de sus especies han sido capaces de colonizar también hábitats creados por el hombre. La distribución de la mayoría de sus especies es amplia por lo que se han adaptado a vivir en condiciones ambientales muy variables, desde los bosques boreales hasta los mediterráneos o incluso macaronésicos. Todos tienen hábitos de nidificación troglodita, aunque de alguna especie, como el Herrerillo Capuchino (Parus cristatus), se sabe que es capaz de excavar sus propios nidos en la madera podrida (Cramp y Perrins, 1993). Esta situación ha sido aprovechada desde hace décadas por los ornitólogos para estudiar su ecología reproductora, pues mientras que los huecos en los que nidifican de forma natural son difíciles de localizar la mayoría de especies utilizan también los nidales artificiales. Por tanto, algunas de las especies de este grupo se encuentran entre las más estudiadas del mundo. No obstante, la utilización masiva de cajas nido en este tipo de investigación también ha sido criticada, ya que supone una modificación de varios factores que pueden influir sobre los parámetros ecológicos que se pretende estudiar (Møller, 1989). Por ejemplo, la incidencia de los depredadores de nidos o los parásitos, la densidad de aves o las edades o calidades de los individuos que acceden a la reproducción pueden ser diferentes en poblaciones que disponen de una elevada densidad de cajas nido. A pesar de esas limitaciones, el empleo de cajas nido nos permite obtener de forma poco costosa una información que de otro modo sería muy difícil de conseguir. En especial, al disponer de datos de algunos parámetros reproductores, como la fenología o el tamaño de puesta, para una gama de localidades mucho más amplia que en otros grupos de aves se puede investigar con mayor detalle los factores que influyen en las variaciones geográficas de estos parámetros. Los estudios en ambientes mediterráneos son aún relativamente escasos, especialmente para especies distintas del Carbonero Común (Parus major) o el Herrerillo Común (P. caeruleus), por lo que tiene interés estudiar la nidificación de otras especies abundantes en Europa y en la Península Ibérica, como el Carbonero Garrapinos (P. ater) o el Herrerillo Capuchino.

El Parque Natural del Carrascal de la Font Roja es el mejor reducto al sur de la Comunidad Valenciana de la vegetación potencial que antaño cubrió gran parte de las sierras levantinas, y por tanto del ambiente en el que han vivido estas especies durante siglos. Estudiar la ecología reproductora de los Páridos en este parque puede contribuir a explicar sus adaptaciones a las condiciones de los bosques mediterráneos. En este trabajo se pretende proporcionar información sobre sus parámetros reproductores básicos en esta localidad y compararlos con los de otras localidades mediterráneas. MATERIAL Y MÉTODOS Se ha utilizado cajas nido del tipo tradicionalmente suministrado por el antiguo ICONA o construidas a imitación de éstas, con un agujero de entrada de 32 mm de diámetro. Las cajas se han situado aproximadamente a la altura del pecho o un poco más altas (1.4 a 1.8 m) y adosadas al tronco o ramas gruesas de encinas. No se ha intentado, por tanto, colocar las cajas de forma que su accesibilidad para los depredadores resultase disminuida, sino que por el contrario éstos podrían fácilmente alcanzarlas. Las cajas se han situado a lo largo de pistas forestales en varias zonas del Parque Natural de la Font Roja. En su mayoría las cajas se colocaron en grupos de 3, con dos cajas a un lado y una al otro lado de la pista, alternando entre grupos contiguos la posición de la pareja de cajas. La distancia de las cajas a la pista era de aproximadamente 10 m, y la distancia entre cajas de una pareja era también de al menos esta cantidad. Los grupos de cajas estaban separados por 100 m.

En Marzo de 1995 se dispusieron las primeras cajas en tres zonas: Pista del Mas de Tetuán (15 cajas), Pista de la Umbría (18 cajas) y Pista del Mas del Baró (25 cajas). En 1996 se incrementó el número de cajas añadiendo 37 a la pista del Mas de Tetuán y área junto al cortafuegos adyacente. En 1998 y debido a la nula ocupación de las cajas de la Pista de la Umbría, las cajas de esta zona (16 supervivientes) se trasladaron a otro tramo de la pista del Mas de Tetuán. La Tabla 1 muestra el número total de cajas revisado cada año, que no coincide con el total de cajas colocado en el campo debido a la desaparición o deterioro de algunas de ellas. En

30

La reproducción de los páridos en el Parque Natural del Carrascar de la Font Roja

1995 se incluyen también los datos de 6 cajas nido instaladas en la Masía de Pardinetes, en el extremo oeste del parque.

Las cajas se han revisado con frecuencia semanal hasta 1998, y con una frecuencia más irregular en los dos últimos años. Antes del inicio de cada temporada de cría, se retiraban de las cajas ocupadas los restos de nidos anteriores. Se han considerado cajas ocupadas aquellas en las que llegaban a iniciar la puesta, y por tanto no se incluyen en esta categoría las que presentaron pequeños aportes de material o nidos abandonados en diferentes fases de su construcción. RESULTADOS Ocupación de las cajas La Tabla 1 muestra el número de cajas ocupadas por cada especie a lo largo de los años de estudio. El porcentaje global de ocupación ha oscilado entre el 13.75% (2000) y el 30.4% (1997) con una media de 20.8%. No obstante, las diferencias entre años no alcanzan a ser significativas (χ2= 9.47, g.l.= 5, p= 0.092). Este

porcentaje ha sido variable entre zonas, destacando especialmente el hecho de que ninguna de las 18 cajas situadas en la Pista de la Umbría fuese ocupada durante los tres años que permanecieron en esa zona (hasta 1997). Para este mismo periodo los porcentajes de ocupación fueron para la Pista del Mas de Tetuán de 25.6% y para la Pista del Mas del Baró del 31.5%. Las diferencias entre estas tres zonas para el periodo en que coexistieron (los tres primeros años de estudio) son significativas (χ2= 19.81, g.l.= 2, p

GERMÁN M. LÓPEZ IBORRA

Tabla 2. Valor medio para la fecha de inicio de la puesta en las especies estudiadas para todos los años en conjunto. La columna “Media” muestra el promedio resultante considerando como día 1 el primero de Abril, y la columna “Fecha media” muestra la fecha equivalente a ese resultado.

Especie Media Fecha media

S.D. Min Max N

Herrerillo capuchino 17.7 18-Abril 11.41 5 46 10 Carbonero Garrapinos 35.2 5-Mayo 11.02 17 57 22 Carbonero Común 40.7 11-Mayo 12.82 11 79 69 Chochín 33.3 3-Mayo 3.51 30 37 3

Un análisis de varianza nos muestra que las diferencias en la fecha media de puesta entre especies son significativas (F3,100 = 10.72, p < 0.001), pero el test a posteriori de Student-Newman-Keuls indica que este resultado es debido a que la puesta del Herrerillo Capuchino es más temprana que la del resto de especies, mientras que no existen diferencias significativas entre éstas. La Figura 1 muestra la distribución semanal del inicio de las puestas. Puede apreciarse

que la mayoría (90%) de puestas de Herrerillo Capuchino se inician en Abril, especialmente en las dos semanas centrales del mes, y que la única puesta de Mayo debe representar un hecho infrecuente. En las otras dos especies de Parus el mes en el que se inician la mayoría de puestas es Mayo, y solo en un 18.5 % en el caso del Carbonero Garrapinos y en un 17.4% en el caso del Carbonero Común se depositó el primer huevo en Abril. Los escasos datos de nidos de Chochín muestran puestas concentradas en las dos primeras semanas de Mayo.

Hembra de carbonero común (Parus major) incubando en una caja nido. Foto: Pep Cantó.

32

La reproducción de los páridos en el Parque Natural del Carrascar de la Font Roja

Figura 1. Distribución semanal del número de puestas iniciadas para el conjunto de los años de estudio. Las fechas corresponden al primer día de cada semana.

0

1

2

3

4

5

7-abr 14-abr

21-abr

28-abr

5-may

12-may

19-may

26-may

3-jun 10-jun

17-jun

24-jun

Herrerillo Capuchino

0

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

7-abr 14-abr

21-abr

28-abr

5-may

12-may

19-may

26-may

3-jun 10-jun

17-jun

24-jun

Carbonero Garrapinos

0

2

4

6

8

10

12

14

16

18

7-abr 14-abr

21-abr

28-abr

5-may

12-may

19-may

26-may

3-jun 10-jun

17-jun

24-jun

Carbonero Común

0

1

2

3

7-abr 14-abr

21-abr

28-abr

5-may

12-may

19-may

26-may

3-jun 10-jun

17-jun

24-jun

Chochín

Al comparar el Carbonero Garrapinos y el Carbonero Común (Figura 1) se observa que, aunque escasas, aparecen puestas de la segunda especie a lo largo de todo el mes de Junio mientras q

IBERIS - gva.esIBERIS és una publicació anual per a la divulgació dels treballs i estudis que es...

Documents

Transcript of IBERIS - gva.esIBERIS és una publicació anual per a la divulgació dels treballs i estudis que es...