II època, Any XII, número 24, Juny 2012

GER

MA

ND

AT

DEL

MO

NES

TIR

CIS

TER

CEN

C D

E SA

NT

A M

AR

IA D

E P

OB

LET

PO

BLE

TII

èpo

ca.

núm

24,

Jun

y 20

12

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLETHORARI DE CULTES

FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS 5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES 7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES 10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL 13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6) 18 h. MISSA VESPERTINA 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9) 19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6) 21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)

HORARIS DE VISITA AL MONESTIR (Les visites són sempre guiades)• Hivern(del13d’octubreal15demarç): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Primavera(del16demarçal14dejuny): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Estiu(del15dejunyal14desetembre): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00• Tardor(del15desetembreal12d’octubre): Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30

EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.

TELÈFONS,FAXICORREUSELECTRÒNICS:MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762

WEBMONESTIRDEPOBLET:www.poblet.catMONESTIR:info@poblet.cat

ADMINISTRACIÓ:admin@poblet.catHOSTATGERIA:hostatgeriadepoblet@gmail.com

ARXIUTARRADELLAS:atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)TRESORERIAGERMANDAT:comptes@poblet.cat

WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org

CONSERGERIA(GUIESMONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254visita@poblet.cat

HOSTATGERIAEXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537hostatgeria@poblet.cat

S u m a r iEDITORIAL 1

EL PÒRTIC DE L’ABAT TEÒLEGS LAICS TEÓLOGOS LAICOS Josep Alegre, Abat 2

GERMANDAT EL RECÉS D’ADVENT Bernat Folcrà 5

A PROPÒSIT DE L’AUSTERITAT Joan Colom 9 ESCOLA DE PREGÀRIA A ELL LI PARLO CARA A CARA Lluís Solà 11

DEL CLAUSTRE AL CARRER LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS Rafel Barruè 19

A FONS EX-LIBRIS Joan Roig 24

L’EVOLUCIÓ DEL SENTIMENT RELIGIÓS AL RENAIXEMENT Salvador de Brocà 32

ESPORT , ASCETISME I VIDA ESPIRITUAL Jordi Osúa 39

RELIGIÓ I CIÈNCIES NATURALS CIÈNCIA I NOVA EVANGELITZACIÓ David Jou 44

MÓN MONÀSTIC TASTA POBLET ESCOLA RESTAURANT Modest Corbella 50

CAMP D’APRENENTATGE “ELS MONESTIRS DEL CISTER ” M. Assumpta Benaiges 54

L’ENTREVISTA P. ABAT SEBASTIÀ BARDOLET I PUJOL Octavi Vilà 59

HO SABÍEU? VISTA GENERAL EN ARRIBAR Jesús M. Oliver 64

CRÒNICA DE LA COMUNITAT De novembre de 2011 a l’abril de 2012 Xavier Guanter 66

LA RODA DELS DIES •DE LA CONSTITUCIÓ DE LA FUNDACIÓ

CIVIL PRIVADA “POPULUS ALBA”

•PRIMERA TROBADA D’INTEL·LECTUALS I PROFESSIONALS CATÒLICS A POBLET

•REUNIÓ DEL PATRONAT DE POBLET

•EL “PREMI SOLAR 2011” I MILLORA DE LA VISITA

•NOUS SERVEIS SANITARIS 72-76INVITACIÓ A LA LECTURA BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES PER A CONVIDAR A LA LECTURA Imma Villalba/Lina Zulueta/ Cristòfol-A. Trepat 77

DÉU A LA XARXA DÉU NO ÉS NOMÉS ALS WEBS QUE PARLEN DE RELIGIÓ Xavier Alonso 80

Director: Cristòfol-A. TrepatConsell de Josep Alegre, AbatRedacció: Xavier Alonso Xavier Guinovart Jesús M. Oliver Josep M. Recasens Francesc M. Tulla Lina Zulueta Tomàs BatallerPortada: Alexandre Laborde, vista general del monestir des de l’era

Realització: T.G.A.,Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.

Tel. 629 831 307t.g.a.sl@telefonica.net

Disseny-Maquetació: Pau Benito

Preu subscripció (2 números): 25 e

Número solt: 15 e

Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

Edita:Germandatdel

MonestirCistercencdeSantaMariadePoblet.

1

POBLET

Corren mals temps per a l’economia i hi ha moltes persones que s’ho passen ma-lament. A més existeix un extens malestar social incrementat pels mals exemples pú-blics dels qui han tingut responsabilitat en el govern de les institucions econòmiques, socials i polítiques. No és estranya, doncs, l’existència d’un grau elevat d’indignació col·lectiva. En aquest context els cristians tenim l’imperatiu moral, d’una banda, de no deixar-nos portar per la desesperança i, de l’altra, de lluitar amb tots els instruments al nostre abast per amortir i pal·liar en la mesura del possible les situacions més doloroses.

També sembla detectar-se en aquells que no estan en una situació socioeconòmica difícil, tot i que hagin pogut veure disminuït poc o molt el seu nivell de vida, un cert retorn a un sa sentit de l’austeritat. Podria constituir un moviment reflex positiu amb vista al futur. No es tracta només de fer de la necessitat virtut, és a dir, ser auster per força, sinó de retornar als vells valors de l’esforç, l’estalvi i la contemplació sense presses de tots els gaudis de la vida que no precisen el consum desbordat ni l’afany desmesurat de diner.

D’un temps ençà, i des d’abans de l’inici de l’actual depressió econòmica, es pot ob-servar un interès creixent per l’espiritualitat. No és pas una conseqüència de l’estat actual

de coses, però potser la crisi que vivim pot haver-ho accentuat. Mai com ara no s’han vist en el nostre entorn urbà tantes ofertes sobre tècniques de meditació, relaxació, activitats de ioga, tai-txí, dietes i massatges especials, etc., sovint procedents parcialment de la cultura generada per les reli-gions orientals. Per tant no és del tot cert que el nostre món sigui materialista i que no hi continuïn vigents les necessitats d’ordre espiritual. En tot humà hi nia la profunda intuïció que alguna cosa o dimensió el transcendeix i que és en l’esperit on pot experimentar que el petit o gran buit interior se li omple i li proporciona la pau i l’equilibri psíquic.

Davant aquesta recerca contemporània d’espiritualitat, l’Església en general i els cristians en particular ens trobem amb una gran responsabilitat. De sempre la pregària i la meditació en silenci han estat pràctiques habituals del cristianisme. Els mateixos “exercicis espirituals” de Sant Ignasi, prou coneguts, en serien un bon exemple, com ho és també l’anomenada oració mental. La nostra religió, però, no és un narcòtic encaminat a proporcionar-nos una pau fictícia i allunyada de la realitat. La proposta de Jesús conté un profund sentit espiritual que alhora no es desentén dels problemes i les circumstàncies de la vida de cada dia. És precisament des de la dimensió espiritual que hem d’intentar resoldre els reptes quotidians a través de la llei cristiana per antonomàsia: l’amor. I això sense perdre mai de vista en l’acció que Déu és Pare de tots, està per damunt de tot i és present en tot (Ef. 4, 6).

L’espiritualitat cristiana no persegueix un buit essencial ni va a la recerca d’una pau còsmica. L’espiritualitat cristiana es centra en la trobada personal amb Jesús de Natzaret que misteriosa-ment és viu entre nosaltres i ens obre a Déu. Tanmateix aquell o aquella que troben Jesús, i tot alimentant-se en la pregària viuen l’amor als germans en la pràctica, obtenen com a conseqüència la pau interior i l’alegria de viure, encara que no siguin aquestes les finalitats de la nostra espiritua-litat. Hem de fer un esforç especial, doncs, per saber explicar i testimoniar la nostra espiritualitat en un moment en què els nostres conciutadans en recerquen una.

Aquest octubre farà 50 anys del discurs d’obertura del concili Vaticà II pronunciat per l’in-oblidable beat Joan XXIII: cal que aquesta doctrina certa i immutable (...) sigui aprofundida i presentada d’una manera que respongui a les exigències de la nostra època. En efecte, una cosa és el dipòsit mateix de la fe (...) i una altra és la forma sota la qual aquestes veritats són enunciades. Aquestes paraules, avui més vàlides que mai, ens haurien d’estimular a no defallir per trobar aquestes noves paraules que invitin el nostre pròxim a entrar en l’espiritualitat cristiana.

EDIT

OR

IAL

22

TEÒLEGS LAICS

Els teòlegs són uns homes que consumeixen una vida irreprotxable donant solucions exactes a preguntes que ningú no els planteja.

Aquesta expressió que traspua humor, atribuïda a un arquebisbe de Canterbury, la vaig sentir fa uns anys precisament en una classe de teologia. Té actualitat. Potser po-dríem avui afegir-hi matisos: amb les seves solucions es creen conflictes; ja no són no-més homes, sinó que també les dones inter-venen en la reflexió teològica...

Llavors, ens podem preguntar:Què és la teologia?Si ens atenem a l’origen etimològic de la

paraula hem de considerar dos mots: Déu i logos (paraula, discurs, reflexió).

Una reflexió sobre Déu. Així, doncs, d’una banda s’ha de considerar el que conei-xem de Déu, que és el que Ell mateix ens ha anat dient, tot revelant el seu Misteri al llarg de la història. Això ho contemplem en la Bíblia, en les Sagrades Escriptures. Aquesta revelació que Déu ens ha fet de si mateix és inamovible. A la Revelació bíblica hi trobem tot el que Déu ha volgut dir-nos de si ma-teix. Déu, d’altra banda, és un Misteri que ens desborda, que supera la nostra ment humana. D’aquí que l’home, amb la seva re-flexió intel·ligent, intenti penetrar en aquest Misteri. I l’home, i avui també la dona, in-tenten penetrar el misteri de Deu amb la seva intel·ligència des de la seva situació a la vida, des de la seva vida concreta. I per això mateix ens podem trobar amb diverses teo-logies, ja que les circumstàncies de la vida humana poden ser molt diverses i la reflexió pot discórrer per diferents camins.

TEÓLOGOS LAICOS

Los teólogos son unos hombres que consumen una vida irreprochable en dar soluciones exactas a pregun·tas que nadie les plantea.

Esta expresión que rezuma humor, atri-buida a un arzobispo de Canterbury, la oí hace unos años precisamente en una clase de teología. Tiene actualidad. Quizás hoy podríamos añadir matices: con sus solucio-nes se crean conflictos; ya no son sólo hom-bres, también las mujeres intervienen en la reflexión teológica…

Entonces, nos podemos preguntar:¿Qué es la teología?Si nos atenemos a la palabra desde un

punto de vista etimológico hemos de con-siderar dos vocablos: Dios y logos (palabra, discurso, reflexión…).

Una reflexión sobre Dios. Luego, por un lado se debe considerar lo que conocemos de Dios, que es lo que Él mismo nos ha ido diciendo, revelando su Misterio, a lo largo de la historia. Esto lo contemplamos en la Biblia, en las Sagradas Escrituras. Esta reve-lación que Dios nos ha hecho de sí mismo es inamovible. En la revelación bíblica encon-tramos todo lo que Dios ha querido decir de sí mismo. Por otro lado, Dios es un Mis-terio que nos desborda, que supera nuestra mente humana. De aquí que el hombre, con su reflexión inteligente, intente penetrar en este Misterio. Y el hombre, y hoy también la mujer, intentan penetrar el misterio de Dios con su inteligencia desde su situación en la vida, desde su vida concreta. Y por esto mismo nos podemos encontrar con diver-sas teologías, pues las circunstancias de la vida humana pueden ser muy diversas y la

EL P

ÒR

TIC

DE

L’A

BA

T

3

POBLETPOBLET

3

Les Sagrades Escriptures ja són teologia, perquè constitueixen una primera reflexió del Misteri de Déu a partir d’allò viscut. Po-sen per escrit, jo diria que com una experi-ència constituent, el que serà una referència per a ulteriors reflexions.

Els Sants Pares, en els primers segles del cristianisme, van fer també una reflexió molt interessant i important per a la vida de l’Església, recolzant-se preferentment en la Paraula de Déu i a partir de la vida pastoral concreta que vivien, tot buscant il·luminar la vida de les comunitats creients.

Va venir després una reflexió a partir de la vida monàstica, substituïda després per una reflexió d’escola, o d’universitat, el que seria la teologia escolàstica. I sorgiran teologies amb altres matisos i noms: positiva, antro-pològica, de l’alliberament, de l’esperança...

Hom diu avui dia que domina en la te-ologia una reflexió de laboratori. Si fos així seria greu. Tant per allò que fa referència a Déu, ja que en aquest cas hi hauria el perill de manipular-lo, com pel que fa referència a la reflexió humana, que portaria el perill d’una asèptica i falsa reflexió, allunyada de la problemàtica de la vida concreta.

Per això jo crec que caldria desitjar que vagi creixent la reflexió teològica dels laics, siguin homes o dones. Homes i dones im-mersos en la vida concreta de la societat, homes i dones que des de la problemàtica concreta que estan vivint, aportin la seva reflexió, la seva paraula, il·luminada per la Paraula de la Revelació.

Una reflexió que sempre serà provisio-nal, ja que tot l’humà davant el misteri de Déu sempre serà provisional. L’ésser humà mai no podrà dir una paraula definitiva so-bre Déu. En tot cas podrà tenir sempre un gest últim davant del Misteri diví: el silenci, un silenci de reconeixement i d’adoració.

Si tinguéssim en compte això que acabo de dir ens podríem evitar moltes tensions i

reflexión puede discurrir por diferentes ca-minos.

Las Sagradas Escrituras ya son teolo-gía, pues constituyen una primera reflexión del Misterio de Dios a partir de lo vivido. Ponen por escrito, yo diría que como una experiencia constituyente, lo que será una referencia para ulteriores reflexiones.

Los Santos Padres, en los primeros si-glos del cristianismo, hicieron también una reflexión muy interesante e importante para la vida de la Iglesia, apoyándose preferente-mente en la Palabra de Dios y a partir de la vida pastoral concreta que vivían, buscando iluminar la vida de las comunidades creyen-tes con su reflexión.

Vino luego una reflexión a partir de la vida monástica, sustituida después por una reflexión de escuela, o universidad, lo que vendría a ser la teología escolástica. Y surgi-rán teologías con otros matices y nombres: positiva, antropológica, de la liberación, de la esperanza…

Se dice hoy día que domina en la teolo-gía una reflexión de laboratorio. Si fuera así, sería grave. Tanto en cuanto haga referencia a Dios, en cuyo caso habría el peligro de manipularlo como en cuanto haga referencia a la reflexión humana, que llevaría el peligro de una aséptica y falsa reflexión, alejada de la problemática de la vida concreta.

Por ello creo que habría que desear que vaya creciendo la reflexión teológica de los laicos, sean hombres o mujeres. Hombres y mujeres inmersos en la vida concreta de la sociedad, hombres y mujeres que desde la problemática concreta que están viviendo, aporten su reflexión, su palabra, iluminada por la Palabra de la Revelación.

Una reflexión que siempre será provisio-nal, pues todo lo humano ante el misterio de Dios siempre será provisional. El ser huma-no nunca podrá decir una palabra definitiva sobre Dios. En todo caso podrá tener siem-

44

crispacions en la vida eclesial, tensions que generen enfrontaments, desqualificacions, divisions... Aquí ens trobem amb problemes humans, que ho són de tots els temps: el problema de la llibertat, de la consciència , del poder, de l’autoritat... Sembla que en un món globalitzat aquests problemes s’agudit-zen. I aleshores apareix la por, la crispació... Aquest ambient no ajuda pas a una serena i fructífera reflexió teològica.

Per això la trobada de Poblet a l’octubre del 2011, promoguda per laics i desenvolu-pada totalment per laics, és motiu d’es-perança.

Ha de créixer la reflexió teològica dels laics i la seva aportació a la vida de l’Església. Avui dia ens anem trobant amb persones que tenen pro-funds coneixements de les Sagrades Escriptures, per-sones que viuen immerses en els vius i difícils problemes de la nos-tra societat. Jo crec que l’Església necessita la seva reflexió, les seves veus. I si se’ls deixa fer una aporta-ció des de la llibertat, l’Església pot enriquir-se amb la seva teologia.

Josep Alegre, abat

pre un gesto último ante el Misterio divino: el silencio, un silencio de reconocimiento y de adoración.

Si tuviéremos en cuenta lo que acabo de decir nos podríamos evitar muchas ten-siones y crispaciones en la vida eclesial, tensiones que generan enfrentamientos, descalificaciones, divisiones… Aquí nos en-contramos con problemas humanos, que lo son de todos los tiempos: el problema de la libertad, de la conciencia, del poder, de la autoridad…. Parece ser que en un mundo

globalizado estos problemas se agudi-zan. Y entonces aparece el miedo, la

crispación… Este ambiente no ayuda a una serena y fructí-fera reflexión teológica.

Por ello el encuentro de Poblet en octubre de 2011, promovido por lai-

cos y desarrollado total-mente por laicos, es motivo de

esperanza. Debe crecer la reflexión teoló-

gica de los laicos y su aportación a la vida de la Iglesia. Hoy día nos vamos encontrando con personas con profundos conocimientos de las Sagradas Escrituras, personas que viven inmersas en los vivos y difíciles problemas de nuestra so-ciedad. Yo creo que la Iglesia nece-sita de su reflexión, de sus voces. Y si se les deja hacer una aportación desde la libertad, la Iglesia puede enriquecerse con su teología.

José Alegre, abad

GER

MA

ND

AT

5

POBLET

El 27 de novembre del 2011 es va celebrar al monestir de Poblet el tradicional recés d’Advent de la Germandat convocat pel pare abat. Ens fa un resum de la jornada fra Bernat Folcrà, monjo de PobletG

ERM

AN

DA

T EL RECÉS D’ADVENT

La jornada de reflexió d’aquest any va començar, com de costum, amb l’Eucaris-tia en la qual van participar una setantena de membres de la Germandat a més d’una dotzena d’hostes que s’hi van afegir. A l’Eu-caristia, presidida pel pare abat, celebrada a les deu del matí, ja hi eren presents la major part dels participants.

L’ambient del recés respirava un fort entusiasme i un desig molt gran de viure intensament aquest temps de preparació per al Nadal. A l’homilia del pare Abat vam escoltar tres paraules fonamentals i molt vibrants, amb les quals se’ns va invitar a viure l’Advent: una preparació centrada en l’almoina, el dejuni i l’oració, per acollir la Paraula de Déu, l’Emmanuel, el Déu que és amb nosaltres. El pare abat al final de la seva homilia ens va invitar a tots a dedicar unes hores d’aquesta diada a meditar en silenci en el nostre propi cor, sobre l’actual situació social de crisi, una situació que demana als cristians viure una preparació més seriosa i compromesa del Nadal, viure en sintonia de bellesa espiritual marcada pels pilars de la vigilància, l’oració, el dejuni i l’almoina, tal com hem indicat més amunt.

Conferència del P. Maties Prades.Després de l’Eucaristia, a dos quarts de

dotze, ens vam aplegar en la confortable sala del Palau de l’Abat per escoltar l’exposició el P. Maties Prades, monjo de la comunitat, que duia per títol Que l’estel de l’esperança il·lumini el teu camí. Va començar dient com la

Paraula de Déu en la lectio divina, la lectura as-sídua i orant de l’Escriptures, i les persones que tenim al nostre voltant són les estrelles que il·luminen i donen esperança a les nos-tres vides cristianes. Cal posar la Paraula de Déu al centre de la nostra vida per tal que esdevingui una vida de pregària i amor, una vida immersa en la Paraula que fa néixer la vida teologal de la fe, l’esperança i l’amor. Aquestes tres virtuts, alimentades per la Pa-raula, poden fer que els nostres ulls mirin el món també d’una forma teologal, uns ulls que siguin capaços de veure més profunda-ment tot al voltant. Els ulls del qui ha plorat hi veuen més profundament, va dir el P. Maties. La conversió és la paraula clau. L’ésser humà, malgrat que sigui limitat i feble, pot ser ca-paç de la conversió que és fruit d’una pregà-ria sincera i profunda.

Cal fer com les verges que esperen l’es-pòs, amb les llànties de l’amor i la pregària a les seves mans. Només allò que s’espera pot donar a la nostra vida un contorn lluminós, encara que la nostra vida sigui boirosa.

Jesús ens dóna l’exemple amb la confi-ança il·limitada que té en el seu Pare, una confiança que, si la fem nostra, ens apartarà d’una excessiva confiança en els homes. Al final del procés de la vida confiem en els al-tres si confiem en Déu, el qual fa una neteja a fons en el nostre cor. Aquesta confiança l’hem de mantenir sempre.

No ens cansem de contemplar l’infant Jesús mentre va creixent en edat i en ente-niment, com diu l’evangelista Lluc. El nos-

6

tre Déu es un Déu compassiu, que té en compte les nostres febleses. Crist, germa-nes i germans, ens interpel·la cada moment, perquè ens estima, i ens crida a alliberar la nostra ànima de tot pensament mundà, en paraules de sant Joan Crisòstom. L’amor és molt exigent perquè implica renúncies i ens porta a veure el rostre de bondat de les per-sones santes.

Oblidar-se d’un mateix no és fàcil, però ens aparta de l’amor egoista. Els bons sen-timents no són suficients, encara que sense ells no es pot ser bo. Las virtuts no aparei-xen per art de màgia, la virtut ens disposa a l’acció i ens dóna el caliu. La resposta a Déu és el camí de les benaurances, d’altra manera la humanitat no tindria futur perquè la foscor de la nostres ànimes destruiria tota esperança.

Si som virtuosos podem parlar als altres de l’esperança. Posar la confiança en Déu vol dir abandonar-se a la providència. És treballar pel Regne de Déu aquí a la terra. He trobat el cel a la terra, perquè el cel és a la terra i Déu està en mi” (beata Isabel de la Trinitat).

Jesús no va perdre l’esperança mai, fins i tot quan es va sentir com desemparat del Pare.

Al castell familiar de sant Francesc Xavi-er hi ha el Crist somrient, que sembla que ens dóna un missatge: la nit no és totalment fosca, perquè sempre hi ha llumeners en el cel. Com podem llegir la Paraula de Déu i interioritzar-la? Cal anar a allò que és essen-cial, perquè el temps corre molt de pressa. Cal que ens deixem treballar i retocar per Déu. La paraula “feliç” surt trenta-quatre vegades als salms, aquesta paraula la va es-coltar Maria dels llavis de santa Elisabet. L’amor és una energia molt poderosa que cal donar i comunicar. Donar fins a buidar-se del tot perquè Déu i els germans ens om-plen el cor. Ens cal passar d’un amor afectiu i sentimental a un amor efectiu i cada dia més madur.

Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Déu és llum. Els monjos que van restaurar la vida a Poblet i els nostres pares que ens han donat la vida, i tantes, tantes persones que ens han fet bé en la vida són estrelles en el firmament.

Un moment de la conferència del P. Maties

Foto

Arx

iu P

oblet

.

7

POBLET

Pregària del migdia i dinar.Després de la conferència del P. Maties

hi va haver un lleuger temps lliure de me-ditació, i després vam anar a l’Església per resar la pregària del migdia amb la comuni-tat a les 13:15. Es va fer un previ assaig de cant dirigit pel P. Josep Maria, i vam pregar els salms dividits en dos cors. Una vegada acabada la pregària, ens vam dirigir cap al refetor del monestir per al dinar. En aquesta ocasió tothom va menjar en silenci pel fet de ser una diada de reflexió i de pregària. El dinar procedia de l’hostatgeria externa del monestir. Així, compartint la pregària i es-coltant la lectura a taula al refetor tothom va tastar el que és la vida habitual d’un monjo al monestir. Es van omplir totes les taules del refetor i encara se’n van haver d’afegir unes de complementàries al mig del refetor.

Visita al monestir i temps lliureDesprés del dinar, els qui ho van voler

van visitar el monestir amb fra Marc Vallès, i acabada la visita amb el temps lliure de sobre-taula, els participants en el recés es van dirigir de nou al Palau de l’Abat per seguir la sessió de lectio divina dirigida pel mateix pare abat.

Resum de la conferència del Pare Abat.El P. Abat va començar la sessió de lec·

tio divina comentant una anècdota del papa Joan XXIII. Resulta que quan li van dir que la seva mort estava a prop va recitar el salm 121: Quina alegria, quan em van dir....De fet, tots som pelegrins en aquesta vida i ha de ser fascinant tornar a Jerusalem, contemplar Jerusalem. Tot jueu hi somnia. Quan en els pobles jueus començava la peregrinació a Jerusalem, hi havia gent gran que no podia fer-la i els acompanyaven fins on podien. Recordo que en un pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, mentre caminàvem anà-vem cantant salms, i un dels que cantàvem era el 121 que és un salm de pelegrinatge

al temple. És un salm que ens pot ajudar a posar-nos en aquest esperit de pelegrinatge, caminant cap a la casa del Senyor.

Per a un jueu Jerusalem era el lloc de la presència de Déu. Anar a Jerusalem era per a ells el somni més anhelat. Jerusalem. Ciu-tat santa, ciutat de pau. La casa, per a tot cristià, és cada home i cada dona, cadascú de nosaltres. Nosaltres som la casa, el tem-ple del Senyor. El salm ens ajuda a trobar-nos amb Déu en la nostra casa. El temple és una referència material. En el diàleg amb la samaritana Jesús ho posà de manifest: A Déu cal adorar·lo en esperit i en veritat, des del més profund del nostre cor. El temps d’Advent és un temps apropiat per fer l’exercici d’es-coltar la paraula de Déu i deixar que ella baixi al nostre cor de forma suau, sense que sigui una introspecció.

Tot temps de penitència, com aquest i com la Quaresma, és un temps per endinsar-se cap a la casa del nostre cor.

El salm senyala diferents aspectes d’aquesta ciutat: l’arquitectura, el somni del jueu, contemplar la bellesa de la ciutat santa.

La pau. Aquest desig de la persona hu-mana es repeteix moltes vegades. La justí-cia. No hi pot haver culte sense justícia amb els germans. Nosaltres som pelegrins cap a la casa de Déu, i aquest pelegrinatge ja ha començat aquí. El salm que preguem ara dóna un accent molt profund a la pau.

En la lectio divina cal donar voltes i més voltes a la Paraula de Déu. El temps d’Ad-vent ens ajuda a desvetllar l’alegria de l’en-contre amb Déu.

Nadal és Déu amb nosaltres. Déu espera trobar la nit de Nadal que jo sigui una mica més amb els altres, fins a formar una immen-sa flama. No es pot viure una pietat de cara a Déu i una injustícia i un tancament de cara als germans.

Cal cultivar una relació amb Déu i tam-bé la solidaritat amb els més pobres. Una de

8

les denúncies més dures dels profetes és la denúncia de les injustícies. Això continua essent d’actualitat. Hi ha gent, aparentment molt religiosa, dintre de la qual no hi acaba d’entrar el missatge de l’Evangeli. No anem a la casa del Senyor amb els peus, anem-hi amb l’afecte. I així ens podríem pregun-tar: com va el meu cor, com viu el meu cor aquests afectes? És un problema que capfica molt a moltes persones. La teva casa amb la casa dels altres formem una casa ben com-pacta. Encara es viu l’experiència religiosa d’una manera molt individualista. Com puc dir que estic reconciliat amb Déu, si no estic reconciliat amb el que tinc a la meva dreta? El Nadal és Emmanuel: Déu amb nosaltres. Jo tinc el camí obert cap a Déu a través de la humanitat de Déu que és Crist. L’estima de l’Església va molt lligada amb sofrir per l’Església. No és fàcil que arreli aquesta pau en el meu cor. Al llarg de la història trobem persones que donen la vida per la pau. Un cristià que no visqui aquesta passió per la unitat, per la pau, no és cristià: Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes, cantem al Glòria de la missa.

Els cristians tenim necessitat de somniar amb aquesta pau i treballar perquè aquest somni sigui realitat. Si el meu cor no està pacificat, jo no podré contribuir a la pau d’aquest món.

Buscar Déu és buscar la bellesa, fruir aquesta bellesa dins nostre. Cal tenir les fi-nestres obertes a la bellesa de Déu. La be-llesa del crucificat és l’experiència de l’amor capaç de donar la vida. Contemplar és sa-dollar-se del diví. El sabor del diví, el gust del diví, gustar Déu, amb la vista, l’olfacte, amb tots els sentits. Això suposa passar a poc a poc per la vida, passar contemplant, aspirant. Tots són camins que ens porten a la bellesa.

Recordo una persona que deixava el que feia quan algú li preguntava alguna cosa, i li deia: Jo no tinc cap més feina, ara, que escoltar·lo a vostè. Escoltar amb tota la persona, amb aquesta actitud d’obertura a la persona que tenim davant, vet aquí el respecte més afi-nat. La Paraula de Déu és la llum de Déu, i quan aquesta llum arriba al cor, l’horitzó és un altre. Tot es redueix a pau, a quietud, i no hi ha ja tempestes.

Fi de la jornada.Acabada la conferència, el P. Abat va fer

una mica de resum del contingut del llibret Camins de la Bellesa, les Antífones de la O d’aquest Advent de 2011, i tot seguit es van repartir entre els membres de la Germandat i a tots els presents que van participar en aquesta jornada de reflexió, d’escolta de la Paraula de Déu i de contemplació de la be-llesa en el marc de la pau i del silenci del monestir.

La jornada del recés es va cloure amb el cant de les Vespres amb la comunitat mo-nàstica, a la basílica del monestir.

Bernat Folcrà

Salutació del P. Abat

Foto

Arx

iu P

oblet

.

9

POBLET

Quan escric aquestes línies les xifres de l’atur baten rècords i les previsions indiquen que encara creixeran més. Hi ha molta gent que té dificultats per satisfer les necessitats més bàsiques i pateix. Cal qüestionar-se, si més no, les polítiques d’austeritat i les reta-llades sense límit que s’apliquen per sortir de la crisi. Entre els economistes no hi ha acord sobre si en aquests moments són ne-cessàries polítiques econòmiques restricti-ves, que creen recessió i compliquen el pro-blema, o bé mesures d’estímul a l’economia.

Sigui com sigui, la crisi és estructural, sortir-ne és difícil i, posant la persona i l’ètica com a centre de l’economia, les solucions han de tenir en compte l’interès general, no única-ment el d’uns quants. No fos cas que l’aus-teritat que ara ens imposen sigui per després tornar a una situació en què tot sigui com abans. Recordem els desencadenants de la crisi: la cobdícia i la irresponsabilitat.

Però lluny d’aquesta austeritat imposada des de fora, hi ha una austeritat, volguda, que té l’origen i la causa en nosaltres matei-

A PROPÒSIT DE L’AUSTERITAT

En aquests moments de depressió social, conseqüència de la crisi econòmica, resulta particu·larment d’interès reflexionar sobre l’austeritat i el seu sentit enllà de la conjuntura que vivim. Joan Colom i Bertran, membre de la Germandat, ens aporta les seves consideracions personals sobre aquesta qüestió.

Pregària abans de dinar

10

Cal revisar el concepte que tenim de les necessitats, del valor de les coses i de l’èxit. Necessitem recuperar el sentit de l’austeritat, de la volguda, és clar. Ara és el moment d’adonar-se dels hàbits consu-mistes i uniformadors que interessos aliens ens han inculcat i d’abandonar-los a favor d’un consum més racional i responsable. I d’adonar-se que, més enllà de consumir i de tenir més, hi ha altres maneres de donar sentit a la vida molt més creatives, altruis-tes i gratificadores. Els canvis ja comencen a deixar-se veure.

A Poblet fa molt de temps que practi-quen l’austeritat lliurement elegida i en co-neixen els beneficis. El monestir n’és una escola, una conversa amb un monjo n’és una lliçó i l’arquitectura n’és un exemple. S’hi aprèn que cal distingir el que és necessari del que és superflu, que el benestar interior no depèn de la possessió de grans coses i que ser cristià implica responsabilitat en la preservació del medi ambient. I també s’hi aprèn a relativitzar l’èxit i a no tenir neces-sitat d’ostentació, perquè l’ostentació té a veure amb el sentiment de carència i allò que l’omple i retribueix de veritat és el que som i sentim.

Joan Colom

xos. Una austeritat que dóna sentit a la vida i és gratificant, produeix equilibri i benes-tar interior i, alhora que ens beneficia, crea estils de vida que contribueixen a preservar l’entorn. Una austeritat que sap diferenciar les necessitats dels desigs.

Les necessitats, no tan sols les materials sinó també les de tipus immaterial, com la dignitat, la llibertat, la comunicació, les ne-cessitats afectives i les espirituals, són vitals per a la integritat i el desenvolupament inte-gral de la persona. Els desigs, amb aparença de necessitats, no són vertaderes necessi-tats, tot i que ens sembli que sí. Cal tenir desigs, il·lusions, però no podem condicio-nar el nostre equilibri al seu acompliment. Molts conflictes i crisis personals tenen a veure amb els desigs mal entesos, les falses necessitats, i es generen i desenvolupen pel temor de no poder-los fer realitat. Desigs i temors que, moltes vegades, són externa-ment induïts i provocats en benefici d’inte-ressos que no són els nostres.

D’altra banda, ens han inculcat que la fe-licitat ve de consumir més, de tenir més. No valorem allò que tenim, sinó el que no tenim i desitgem. Ens creem, millor dit, valent-se de la tendència de l’ésser humà a ampliar les necessitats, ens creen unes necessitats que no ho són. A sobre, la societat en la qual vivim només dóna importància a l’èxit que és mesurable en signes externs i que té per base l’ostentació. Estem massa decantats a l’obtenció d’aquests èxits. Això és una font d’insatisfacció i de frustració perquè, com que l’autèntic èxit no està basat en les rique-ses ni en l’ostentació, sovint els èxits no es corresponen amb el que vertaderament ne-cessitem com a persones, i perquè si espe-rem la retribució del reconeixement sincer que ve de l’exterior, difícilment l’obtindrem en la mesura que voldríem. Per més que acu-mulem aquesta mena d’èxits, falsos substi-tuts dels autèntics, mai no n’estem satisfets.

ESC

OLA

DE

PR

EGÀ

RIA

Muralla de llevant

11

POBLET

El text35 Des d’allí els israelites es van posar en camí

cap a Hasserot i s’hi van quedar.1 Maria i Aaron criticaven Moisès perquè s’havia casat amb una dona del país de Cuix.2 Deien: «És que el Senyor ha parlat tan sols amb Moisès? No ens ha parlat també a nosaltres?» El Senyor ho va sentir.3 De fet, Moisès era l’home més humil de tota la terra.4 Tot seguit, el Senyor va dir a Moisès, Aaron i Maria: «Sortiu tots tres cap a la tenda del trobament.» I ells van anar·hi.5 Llavors el Senyor va baixar en la columna de núvol, s’aturà a l’entrada de la tenda i cridà Aaron i Maria. Ells es van acostar6 i el Senyor els va dir: «Escolteu les meves paraules: Quan hi ha entre vo·saltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió o bé li parlo en somnis.7 Però amb Moisès, el meu servent, no és així: ell és l’home de confiança de tota la meva casa.8 A ell li parlo cara a cara, en visió oberta i no en enigmes: ell contempla la figura del Senyor. Per què, doncs, us heu atrevit a parlar contra Moisès, el meu servent?»9 El Senyor se’n va anar encès d’indignació contra ells.10 Així que el nú·vol es retirà de la tenda, Maria estava coberta de le·pra, blanca com la neu. Quan Aaron es va girar cap a ella i la veié leprosa,11 suplicà a Moisès: «Senyor meu, et prego que no ens carreguis el pes del pecat que insensatament hem comès.12 Que Maria no es torni com un avortó que ja té la carn mig corrompu·da quan surt de les entranyes de la mare.»13 Llavors

Moisès clamà al Senyor: «Déu meu, guareix·la, t’ho demano!»14 El Senyor li respongué: «Si el seu pare li hagués escopit a la cara, no hauria quedat humi·liada durant set dies? Doncs que sigui exclosa del campament durant set dies. Després ja tornarà a ser admesa.»15 Maria va estar set dies fora del campa·ment, i el poble no es posà en camí fins que ella tornà a ser admesa.16 Després el poble va partir d’Hasserot i acampà al desert de Paran.

Presentació del text: el llibre dels NombresNombres (en hebreu Bamidbar, “en el de-

sert”), és el quart llibre de la Torà o Pentateuc, situat entre el Levític i el Deuteronomi. Rellegint, fins ara, el Gènesi, l’Èxode i el Levític, hem explorat aspectes diversos de la identitat del poble d’Israel, una identitat que es forja en el desert, tot fent camí –fi-xeu-vos, si us plau, en el primer i el darrer verset del relat que volem comentar–, una identitat que neix i creix en l’escolta de la paraula que el Senyor adreça al seu poble per mitjà de Moisès, del qual tracta preci-sament el fragment escollit. I digué el Senyor a Moisès en el desert...: així comença el llibre dels Nombres, i per això els jueus l’anomenen sim-plement En el desert, donant-nos una clau de lectura i d’interpretació.

A ELL LI PARLO CARA A CARA

UNA LECTURA DE NOMBRES (11,35-12,16)

En aquesta secció de la revista ens hem proposat, com a introducció a la “lectio divina”, anar tractant sobre un text de cadascun dels llibres de la Bíblia per ordre des del Gènesi. Fra Lluís Solà,monjo de Poblet, ens ofereix avui un comentari sobre un fragment del llibre dels Nombres.ES

CO

LA D

E P

REG

ÀR

IA

12

D’aquesta identitat que anem explorant, en voldria destacar les notes de realisme i d’humanisme que posava de relleu l’article anterior d’aquesta secció de la mà del Dr. Josep Xavier Muntané, que presentava la vocació a la santedat com un moviment que, tenint el seu origen en la santedat mateixa de Déu, s’inscriu amb carta de plena ciuta-dania en el cor de l’home. Ens deia: Aquest caràcter tan pràctic de Levític 19, que no nega el plus d’heroïcitat que cadascú de nosaltres estigui disposat a afegir, fa més viable que mai la incursió de la santedat en el nostre món. Aquesta és, al meu parer, una de les principals aportacions del Levític, ajudar a fer realitat la utopia de la santedat.1

Pel que fa al nom del llibre en ús entre nosaltres, Nombres, es tracta de la traducció llatina (Numeri) i catalana del terme grec arith·moi, que designa el llibre en la traducció gre-ga dels LXX. Potser fa referència a les llistes censals que trobem sobretot en els primers capítols del llibre, o a la seva preocupació per delimitar numèricament diversos aspec-tes de la vida i les activitats del poble.

Thomas Römer afirma: El llibre dels Nombres ha estat poc comentat per la tradició i poc treballat pels investigadors moderns, fins al punt que ocupa el lloc de parent pobre en l’exegesi de l’Antic Testament [...]. Amb tot, aquest llibre aborda temes centrals per a la comprensió del Pentateuc i la seva interpretació: el problema de la identitat i de l’organització d’una co·munitat que es troba en el desert.2 Una comunitat que es troba en el desert. El desert és el lloc de la no identitat, un lloc, però, que paradoxalment i en l’escolta de la paraula del Senyor esdevé el gresol de la forja de la identitat del poble.

Nombres té una estructura complexa i conté també elements molt heterogenis:

1 J.X. Muntané, Sigueu sants perquè jo sóc sant. El codi de santedat. Una lectura de Levític 19. Revista Poblet n. 23 (2011), pàg. 19-25.

2 T. Römer, J-D. Macchi i C. Nihan, Introducción al AntiguoTestamento, Desclée de Brouwer, Bilbao 2008, pàg. 196.

relats, codis litúrgico-legals, llistes censals... En general els textos bíblics es resisteixen als nostres intents lògics de dividir-los en estructures coherents, segurament perquè les seves estructures es deuen a lògiques diverses de les nostres. S’hi poden trobar, però, tres parts o seccions importants:

1. Israel al Sinaí (1,1-10,36)2. La marxa des del Sinaí fins a les planures de Moab (fins a 25,18)3. Israel a les planures de Moab.Alguns el divideixen senzillament en

dues parts, en la primera de les quals es parla de la generació que ha fet l’experiència del Sinaí, i en la segona de la generació següent, que pren el relleu de la primera i per a la qual el Déu del Sinaí és ja el Déu concret i proper que fa camí amb el seu poble.

Tot fent camí, doncs, Israel ha d’aprendre a construir les relacions amb el seu Déu. El problema del llibre dels Nombres –escriu Jean Louis Ska– rau a saber com caminar amb el Senyor, amb el Senyor present en la tenda del trobament, enmig del campament d’Israel.3Aquesta afirmació d’un dels

3 J.L. Ska, Introducción a la lectura del Pentateuco. Claves para la interpretación de los cincoprimeroslibros de la Biblia. Edi-torial Verbo Divino, Estella (Navarra) 2001, pàg. 62.

Desert del Sinaí

POBLET

13

millors estudiosos del Pentateuc ens ajuda a reprendre el fil i a no perdre’ns en el nos-tre mapa de lectura. Si el Gènesi ens perme-tia apropar-nos a les arrels més fondes de la identitat del poble, l’Èxode ens posava als llavis el cant i la joia d’aquesta identitat re-trobada gràcies a l’acció alliberadora de Déu a Egipte, el lloc de la no identitat i, per això, el lloc de la gratuïtat i del do. Amb el taber-nacle portàtil com a signe de la presència de Déu, el Levític ens proposava després la san-tedat com a clau i nucli d’aquesta identitat tot just estrenada, centrada en la pertinença del poble a Déu. Ara, el llibre dels Nombres, encara en el desert, ens torna a oferir aquesta identitat com una tasca en el concret de la vida i de la història del poble: saber com caminar amb el Senyor. El llibre dels Nombres, en efec-te, planeja i prepara les conquestes militars d’aquest poble sense terra, i ens deixa acam-pats a Moab, al llindar de la Terra Promesa, el lloc de l’acompliment, on assistirem a la gran relectura de la Llei que és el Deuteronomi, el cinquè llibre del Pentateuc.

Lectura i meditació del text1. Saber com caminar amb el SenyorLa frase de Jean Louis Ska em dóna el

punt d’inflexió per a la lectura del text que he triat, lectura que voldria compartir amb tots vosaltres.

El text, en l’estació del poble a Hasserot,4 en ple camí del desert, presenta un conflic-te, una discussió motivada per l’enveja. Un conflicte entre germans: Moisès, Aharon i Maria, que són ací, de forma retòrica, els representants de la totalitat del poble, d’aquest poble que tot fent camí aprèn a caminar amb el Senyor. Aquest conflicte entre germans ens recorda una mica la his-

4 El terme Hasserot fa d’inclusió literària del relat (Nm 11,35 i 12,16): obre i tanca, com una porta. Vol dir que el que passa a Hasserot és important i cal pa-rar-hi esment.

tòria de Josep, que és també el relat d’una desavinença familiar provocada per la gelo-sia i l’enveja.5 Maria i Aharon criticaven –lite-ralment “parlaven sobre o contra”– Moisès perquè s’havia casat amb una dona del país de Cuix. Un motiu pueril, d’entrada, quasi com una xafarderia de peixatera de mercat. En reali-tat, però, la causa de la discussió és més pro-funda i subtil: És que el Senyor ha parlat tan sols amb Moisès? No ens ha parlat també a nosaltres? El problema, doncs, es planteja en dos fronts, el fet, d’una banda, que Moisès s’hagi casat amb una dona estrangera, aliena a la identi-tat del poble, i, de l’altra, el problema més seriós de la configuració d’aquesta identitat, basada en la relació amb Déu, una relació que es verifica en el «parlar i escoltar». A qui ha parlat Déu, a Moisès casat amb una estrangera? o a nosaltres, Aharon i Maria, germans de Moisès, que no hem transgredit les fronteres de la nostra identitat?

Que el litigi és greu i no pueril ho posa de manifest el fet que, per a resoldre’l, hi ha d’intervenir el Senyor mateix. De fet es tracta d’aprendre a caminar amb ell, es trac-ta d’aprendre a acollir-lo correctament, sen-

5 Gènesi 37,1-50,26.

Moab

14

se trair la llibertat i els processos humans, que, juntament amb la llibertat i els proces-sos divins han d’entreteixir-se sàviament i misteriosament per a construir la història del poble, una història que Déu, des de la gesta de l’Èxode, és més, des de la seva pri-mera paraula creadora (Gn 1,3), ha assumit com a pròpia.

2. Torà, profecia i culteHem de fer un pas més, per a compren-

dre el text, ara que hi intervé el Senyor. Hem dit que Moisès, Aharon i Maria, aquests ger-mans en litigi, representen de forma retò-rica la totalitat del poble, o, millor, les tres dimensions en què es configura, es desplega i s’expressa la identitat teològica d’aquest poble, la seva pertinença a Déu.

Ho faré més entenedor. Quan diem «Àngel Guimerà», de manera espontània associem aquest nom amb un tipus de lite-ratura, el teatre, del qual aquest autor català és un representant eximi i autoritzat pel po-ble. Igualment, si algú diu «Mossèn Cinto», pensem de seguida en una altra expressió important i complementària de la literatu-ra, la poesia. I, si després, encara, algú ens parlés d’en «Josep Pla», associaríem aquest nom sense vacil·lar a l’altre vessant literari, el de la prosa narrativa. Així mateix, capbus-sats en el món de la Bíblia, pel mateix pro-cés d’identificació i d’autorització popular, el nom i el personatge de Moisès designen la Torà (l’Ensenyament i la Llei del Senyor), que és el primer referent de la identitat del poble. Al seu torn, Maria, consagrada profe-tessa al servei del culte just després del pas del Mar Roig,6 és la representant qualificada del segon referent de la identitat d’Israel, la profecia. El nom i el personatge d’Aharon, ungit sacerdot per Moisès, remeten per la

6 Ll. Solà, Mentre el poble travessava. El càntic de Moisès. Una lectura de l’Èxode. Revista Poblet, n. 22 (2011), pàg. 11-18.

seva banda al tercer referent identitari del poble, el culte.

Ara tenim identificats els autèntics per-sonatges del relat, que, com en la tragèdia clàssica, s’amaguen rere màscares. Són la Torà, la Profecia i el Culte. En majúscules.Les tres grans expressions de la fe i la iden-titat d’Israel. La lectura correcta del nostre relat ens haurà d’ajudar a articular correc-tament aquestes tres dimensions, aquestes tres expressions. I veurem que el resultat és rellevant per al poble, per a la fe d’Israel, però també per a l’església, per a la nostra fe de deixebles de Jesús.

Es tracta doncs, de l’accés a Déu, i de les mediacions d’aquest accés. Es tracta de l’essència mateixa de Déu i de l’essència del poble. Mai l’una sense l’altra. Com intervé Déu en la història? Violant-ne els processos autònoms? Traint la seva mateixa identitat, és a dir, la seva transcendència? Com sal-vaguardar la immanència i la transcendència de Déu? I la llibertat del poble? I l’autono-mia de la història humana?

Preguntes per a fer avançar la reflexió. Aharon i Maria, el culte i la profecia, que sempre van junts a Israel –el culte autèntic sempre ha de ser profètic– protesten per-què Moisès, la Torà, pretén tenir la prerro-gativa de l’accés directe a Déu: És que Déu no ens ha parlat també a nosaltres? Déu resol la qüestió, sense deixar cap espai per al dubte: Quan hi ha entre vosaltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió o bé li parlo en somnis. Però amb Moisès, el meu servent, no és així: ell és l’home de confiança de tota la meva casa. A ell li parlo cara a cara, en visió oberta i no en enigmes: ell contempla la figura del Senyor. Queda clar, doncs, que la Torà –Moisès– és la primera instància de l’accés a Déu, la primera mediació. Entre Déu i la història dels homes hi ha la seva Paraula. Això ja ho compreníem així en el relat de la creació (Gn 1,3): Déu digué: “Que existeixi la llum. I la llum va existir”. La Torà, la

15

POBLET

Paraula, contempla Déu cara a cara, és la di-positària del seu projecte i del seu misteri. La Profecia, en canvi, hi accedeix a través de la visió o del somni i de l’enigma o metà-fora. És una segona instància, una mediació mediata. La Profecia –que precisament en la Bíblia hebrea ve físicament després de la Torà– és la primera interpretació, la primera actualització del Projecte de Déu.

La Torà –Moisès– és la primera instància. Quasi immediata: contempla el rostre de Déu. De fet, la Torà esdevé mediació gràci-es a la Profecia. La Profecia és la Paraula de Déu narrada, actualitzada, explicitada en la història del poble. A través de la Profecia, gràcies a la Profecia, la Paraula de Déu, la seva Torà fecunda la història dels homes i es tradueix per a ells en una tasca i un com-promís ben concrets: en un aprenentatge, el d’aprendre a caminar amb el Senyor. El llibre dels Nombres parla ja d’aquest com-promís, de la tasca del poble, i els perfila i projecta en termes de conquesta bèl·lica. Si al Mar Roig era Déu mateix qui prenia la ini-ciativa en la desfeta de l’exèrcit enemic per mediació, tanmateix, de la Torà, la Profecia i el Culte (Moisès, Maria i Aharon), ara la tas-ca de fer-ho l’assumeix el poble. Això, però,

ho comprendrem plenament quan aborda-rem la segona secció de la Bíblia hebrea, constituïda pels llibres profètics (de Josuè a Malaquies).

L’àmbit privilegiat on la Profecia ex-plicita la Torà per al poble és el Culte, re-presentat en el relat pel sacerdot Aharon. La instigadora de la rebel·lió era Maria, la Profecia, i hi arrossegava el Culte, Aharon. Però finalment qui intercedeix a favor de la resolució definitiva del conflicte –aquesta és la seva funció específica– és el Culte, és Aharon, suplicant Moisès, el qual, dipositari de tota la confiança divina, contempla Déu cara a cara.Quan Aaron es va girar cap a ella i la veié leprosa, suplicà a Moisès: “Senyor meu, et prego que no ens carreguis el pes del pecat que insensatament hem comès. Que Maria no es torni com un avortó que ja té la carn mig corrompuda quan surt de les entra·nyes de la mare.” Llavors Moisès clamà al Senyor: “Déu meu, guareix·la, t’ho demano!”.

El culte profètic és, a Israel, l’àmbit on ressona la veu de Déu, la Torà, l’àmbit on el poble la pot escoltar correctament i traduir-la en compromís ètic per a la vida. A la terce-ra secció de la Bíblia hebrea, els Escrits, que és el segon nivell de comentari de la Torà, trobem una escenificació d’aquesta realitat, del culte profètic com a lloc de l’escolta i de la interpretació de la Torà: enmig d’un aplec festiu litúrgic, en plena reconstrucció nacional del poble després de l’exili, l’escri-ba Esdres llegeix i comenta per al poble la Torà, la Paraula de Déu. En aquesta lectura pública, litúrgica de la Torà i el seu comen-tari o actualització per la paraula profètica d’Esdres, el poble retroba les claus de la seva reconstrucció i aprèn de nou a «cami-nar amb el Senyor» pels camins de la histò-ria. Us invito a llegir aquest relat suggeridor i emotiu: obriu Nehemies 8,1-18.

La garantia perquè el culte no es divorciï de la vida ha de ser, en efecte, el catalitzador de la profecia, que en salvaguarda el realis-

La Torà

16

te, continuen presents, i, no ens fa por dir-ho, l’Església catòlica no l’ha sabut resoldre encara correctament, si bé la Reforma va su-posar un intent seriós de superació d’aquest conflicte, en restituir la primacia a la Paraula revelada.

És cert que la litúrgia continua essent l’espai privilegiat per a la proclamació, l’es-colta i l’acolliment de la Paraula revelada. Aquesta va ser una de les grans línies for-ça de la reforma litúrgica encoratjada pel Concili Vaticà II. La Paraula se’ns hi lliura a través d’un savi equilibri de mediacions. L’equilibri, però, es trenca quan entrem en l’àmbit de la interpretació, del magiste-ri, que usurpa el primat que ha de tenir la Paraula de Déu. Quan això passa, l’Església llegeix la Paraula aplicant-hi els pressupò-sits, «les veritats i els dogmes» del seu ma-gisteri. El magisteri resta així cosificat, com intemporal, quan, de fet, hauria de caminar i créixer amb la història i la lectura del text, i perd –quan s’immobilitza– la seva capacitat de fecundar i criticar profèticament el culte i, alhora, d’interpretar i vivificar la Paraula que ressona en aquest culte. I, conseqüent-ment, el culte se separa de la vida, fins al punt que l’adoració i l’ètica van per camins diferents, a vegades fins i tot contraposats. És el gran drama de l’Església, des de fa se-gles: la teologia es va divorciar de la lectio divina de la Paraula, l’espiritualitat de la teo-logia, i la vida de l’espiritualitat.

La lepra que actualment fa inintel·ligible el llenguatge de la fe per a tants contempo-ranis nostres deu ser, doncs, el resultat –que no el càstig– d’aquesta tensió mal resolta, d’aquest conflicte no tancat. I mentre Maria, la profecia, no sigui admesa plenament al campament amb la seva doble funció legíti-ma, crítica i interpretativa de la Revelació i de la Litúrgia, l’Església estarà aturada, sense avançar, enmig del desert del seu isolament, en els Hasserot del nostre temps.

me i la concreció ètica. Fa poc ens ho recor-dava el papa Benet XVI en la seva exhorta-ció post sinodal Africæ munus sobre l’església a l’Àfrica: L’escolta autèntica és obeir i actuar, és fer florir en la vida la justícia i l’amor, és donar tant en l’existència com en la societat un testimoniatge en la línia de la crida dels profetes que no separaven mai la paraula de Déu i la vida, la fe i la rectitud, el culte i el compromís social. Escoltar i meditar la paraula de Déu és desitjar que penetri i informi la nostra vida per a reconciliar·nos amb Déu, per a permetre que Déu ens condueixi a la reconciliació amb el proïsme, camí neces·sari per a la construcció d’una comunitat de persones i de pobles. Que la paraula de Déu s’encarni realment en el nostre rostre i en la nostra vida.7

Israel no concep el culte recte dissociat de la vida. El culte, per a ell, és, de manera inseparable, relació –adoració– envers Déu i relació –servei– als altres. La Torà, de fet, es concreta, es verifica, com a pràctica, en aquesta doble direcció. Aquest dinamisme intern es trenca quan la profecia renuncia a exercir la seva funció crítica i interpretativa del culte. Per això la resposta del Senyor en el nostre relat és contundent i inapel·lable, i Maria –la Profecia– és castigada temporal-ment amb la lepra, que simbolitza la priva-ció de la seva identitat teològica, de la seva funció correctiva. Únicament quan haurà reintegrat correctament les tres dimensions o expressions de la seva fe, Israel podrà re-prendre el camí com a aprenentatge de ca-minar amb el Senyor: el poble no es posà en camí fins que ella –Maria– tornà a ser admesa.

3. Revelació, litúrgia i magisteriPer al nostre avui, l’avui de l’Església,

que fa camí en el «desert», cercant també d’aprendre a caminar amb el Senyor, aques-tes són les tres paraules clau per a la relectu-ra del text: revelació (Torà), litúrgia (Culte) i magisteri (Profecia). La tensió, el conflic-

7 Benet XVI, Africæ munus, n. 16.

17

POBLET

4. «Moisès s’havia casat amb una dona del país de Cuix»

Com qui no diu res, l’autor sagrat ens obre la porta d’una perspectiva interessant. Mentre que Aharon i Maria són els repre-sentants d’una identitat d’alguna manera tancada en ella mateixa, la Torà, Moisès, obre els seus braços als altres pobles, que no formen part d’aquesta identitat, perquè entrin a formar-ne part. És un punt d’univer-salisme inscrit al cor mateix del Pentateuc. La Torà conté, per voler de Déu, aquest dinamisme d’obertura i d’acolliment de les altres realitats per a fer-les participar també de les benediccions de Déu: Si véns amb nosal·

tres –diu Moisès al seu sogre estranger– parti·ciparàs del benestar que el Senyor ens concedirà (Nm 10,32). Ja la crida a Abraham, avantpassat d’Israel, contenia la invitació a ser font de benedicció per a tots els pobles (Gn 12,3).

Ara no m’hi estenc, però caldrà comp-tar amb l’element «estranger» per a la con-figuració de la identitat del poble, ja que

l’obertura li serà possibilitat de vida i de re-novació, i el tancament, en canvi, la portarà a l’esgotament i a la mort.

ContemplacióAquest relat d’una discòrdia, en el qual

es debat l’eterna i fonamental qüestió de la identitat del poble i de les articulacions de la seva fe, ens posa al descobert també quel-com de la identitat de Déu, el Senyor de l’Èxode i del Sinaí, el Senyor de l’Aliança, que fa camí amb el seu poble.

El nom nou de la transcendència de Déu, de la qual ens parla el text, és la discreció. Un Déu discret, que no es deixa manipu-lar, però que tampoc no força la història, no n’apressa els processos. Aquest Déu discret es fa present en la història mitjançant la seva Paraula –allò que diu d’ell mateix, la Torà– acollida amb les mediacions del Culte i de la Profecia, de la litúrgia i del magisteri, de l’adoració i de la interpretació. La correcta relació amb aquest Déu discret, qüestió en debat en el nostre text, és la garantia de la correcta relació amb l’altre, amb el germà, una relació que es construeix també des de la discreció i el respecte. Al mateix temps, el retrobament amb el Déu discret, és la con-dició i la forma de la nostra responsabilitat en la història i en la construcció de la ciutat terrenal, és a dir, del nostre compromís po-lític indefugible.

Així s’esdevé que la mirada fugaç que ens és permès de posar en el cor de Déu és també la finestra oberta a la realitat i al món. Així la contemplació es transforma en acció i en compromís, el culte i l’adoració en ètica.

OracióNo es fàcil llegir la Bíblia. Sovint és com

un mirall entelat a través del qual copsem al-gun reflex de la mirada lluminosa de Déu. És també un «mirall trencat» a través dels bo-

Moisès i les taules de la llei (Rembrandt)

18

cins del qual Déu se’ns ofereix en les seves múltiples perspectives: el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, de Jesús, el teu Déu i el meu Déu. En acabar, doncs, aquest petit iti-nerari, us proposo una pregària, de la Bíblia també, perquè en la quietud d’aquestes paraules, el neguit de la recerca se us tor-ni repòs en aquest «saber caminar amb el Senyor» que anem sabent tot caminant.

És un fragment del salm 78, que podem pregar a la llum de tot el que hem experi-mentat en el nostre recorregut. El podeu prendre tot sencer, el trobareu a la vostra Bíblia.

Salm 78 [77]Cant. Del recull d’Assaf.

Escolta, poble, el meu ensenyament,estigues atent a les meves paraules.T’alliçonaran amb exemples els meus llavis,t’aclariré el sentit dels fets antics.El que vam sentir i aprendre,el que els pares ens van contar,no ho amagarem als nostres fills,

i ells ho contaran als qui vindran:són les gestes glorioses del Senyor,el seu poder i els seus prodigis.Ell va fer un pacte amb el poble de Jacob,donà una llei als fills d’Israel.Ell va manar als nostres paresque tot això ho ensenyessin als seus fills,perquè ho coneguessin els qui vindrani els fills que naixeran després.Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills,perquè posin en Déu la confiança,no oblidin mai més les seves obresi guardin els seus manaments.Que els fills no es tornin com els seus pares,gent indòcil i rebel, gent de cor inconstant,d’esperit infidel a Déu.La gent d’Efraïm són com arquersque fugen a l’hora del combat;no guarden l’aliança de Déu,es neguen a seguir la seva llei.Han oblidat les seves gestes,les meravelles que els havia mostrat.En terra d’Egipte, a la plana de Tanis,obrà prodigis davant els seus pares:per obrir·los camí partí la mar,aguantant les aigües com un dic;els guiava de dia amb un núvol,de nit amb la resplendor del foc.Esberlà roques al desert,com per donar·los totes les aigües profundes;va fer sortir rius de la pedra,com si hi aboqués les aigües abismals.[...]

Demanem a Déu, en la nostra oració, que esberli la roca dura de la seva Paraula i que ens en doni totes les aigües profundes del do i del sentit. Que ens ensenyi a saber caminar amb el Senyor.

Lluís SolàPoblet, març 2012

Abraham d’Ernest Descals

DEL

CLA

UST

RE

AL

CA

RR

ER

19

POBLET

LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

El P. Rafel Barruè, monjo de Poblet i actualment mestre de novicis, ens aporta una sèrie d’interessants consideracions sobre el capítol cinquanta·vuit de la Regla de sant Benet dedicada a la manera d’admetre els qui demanen entrar a la comunitat monàstica.

IntroduccióLa bellesa del coneixement de la Bellesa,

què és Déu, és adonar-se que Déu pel seu Fill Jesucrist ens convida contínuament al seu seguiment. És això el que el cristià sap de sobres que ha de ser la seva vida. Moltes vegades, però, una boira espessa no deixa veure clar el camí, ni les petjades del Crist.

Sant Benet en la seva Regla per als monjos ens fa unes pinzellades per al seguiment del Crist, el rei veritable. Aquestes pinzellades de la seva Regla sabem que no tan sols són un ins-trument per als monjos, sinó també una eina per a qualsevol persona que sense fer una pro-fessió monàstica vulgui viure la seva vida més amarada per les indicacions de sant Benet.

Ara bé, hi ha persones que senten un de-sig especial de recerca de Déu. Hi ha perso-nes que poden sentir i pensar que Crist les crida al seu seguiment en la vida monàstica. Per a aquestes persones, sant Benet ens fa unes notes a tenir en compte davant del qui vol abraçar la vida monacal.

Quan algú truca per primera vegadaQuan algú es presenta per primera vegada per fer·

se monjo, que no l’admetin fàcilment; sinó, com diu l’Apòstol, “poseu·lo a prova per veure si és de Déu”.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu·vos dei·xebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera (Mt 11,28-30).

Sempre m’han cridat l’atenció aquests textos. Per un costat l’evangeli, que és la norma primera de tot cristià, i l’advertiment de sant Benet. En el capítol 58 de la Regla tenim uns passos a seguir en referència a l’admissió d’una persona a la comunitat mo-nàstica. Evidentment també en un altre lloc de la Regla se li diu a l’abat que no faci accepció de persones (RB 2,16). Però sant Benet, seguint l’Apòstol, vol que el nouvingut faci una pro-va. Avui en diem una experiència. La qües-tió de tot això és veure si la persona que s’atansa a la vida monàstica ho fa amb tota la bona voluntat o no. M’explico. Vull dir amb això que moltes vegades en el temps de sant Benet, i ara també, hom pot estar capficat en un objectiu religiós que de ve-gades no és ben bé la voluntat de Déu sinó el propi desig. En aquest cas la persona no és lliure perquè està sotmesa a la seva prò-pia voluntat i no a la llibertat que Déu ens ofereix. Per contra el qui se sent atret per la vida monàstica i ho diposita tot a les mans de Déu, deixant de banda els seus desitjos i entregant-se lliurement al que Déu li indi-ca –seguint els passos de Crist en l’evangeli, acceptant el seu jou– trobarà no tan sols el repòs sinó una llibertat completa per abra-çar la vida monàstica amb tota la fe, l’espe-rança i l’amor.

Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat

DEL

CLA

UST

RE

AL

CA

RR

ER

20

de l’admissió, i que persisteix en la seva demanda, que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria.

El capítol ens dóna dues actituds que ha de tenir el qui es presenta al monestir: perseverança i paciència. Dos accents que la persona ha de tenir davant aquest desig d’entrar al monestir. Dues actituds que des de la mateixa porta del monestir en trucar-hi per primera vegada fins al llarg de tota la vida monàstica s’han de tenir en compte sempre. La regla de sant Benet té aquest va-lor global ja que una paraula d’un capítol pot fer referència a tot l’aspecte general de la vida monàstica. La perseverança ens remet a l’estabilitat que ens proposa Benet per al monjo; la paciència ens anima a prendre tots els esdeveniment amb una tessitura de pau.

Quan li concedeixen l’entrada el nouvin-gut ha d’estar-se a l’hostatgeria. D’aquesta manera va coneixent un mica més el ritme de les hores. En el temps de sant Benet, en una cultura del camp, la gent ja estava ave-sada a un horari de sol a sol. Ara això resulta prou més diferent. L’horari monàstic i el de la gent des pobles i ciutats no coincideixen, especialment en el descans nocturn. Per tant també el nouvingut ha d’anar-se adaptant a un nou horari de vida. I, no tant sols en l’àmbit físic sinó també pel que fa a l’àmbit espiritual. Perquè traspassar la porta del mo-nestir ja indica un canvi de ritme de vida.

L’entrada al noviciat: el discerniment Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar,

menjar i dormir. Tres verbs que introdueixen l’acció del

novici en el dia a dia. Primerament com a nou membre ha d’estudiar tot el referent al monjo, és a dir: la Sagrada Escriptura, la Re-gla de sant Benet, declaracions i constituci-ons de l’orde, espiritualitat, història del mo-naquisme, música, litúrgia i sagraments, tot el que fa créixer la vida del qui es postula per

ser monjo. Evidentment això ho ha de fer amb un temps assignat per refer-se amb una alimentació suficient i el dormir necessari. També el nou postulant s’anirà introduint en els diversos treballs de tipus més físic i en el temps d’esbarjo comú perquè tant ell com la comunitat puguin conèixer-se mútuament.

Se’ls assignarà un ancià que sigui capaç de gua·nyar·se les ànimes, el qual vetllarà damunt d’ells amb molta atenció.

En aquest començ de vida monàstica el qui postula està sota la tutela d’un ancià perquè essent capaç de guanyar ànimes tin-gui cura d’aquests germans en tot l’aspecte vital. Perquè sens dubte sorgiran dificultats en els inicis. L’ancià, doncs, ha de fer una mica de pont perquè es puguin superar els entrebancs.

Que es preocupi de veure si cerca Déu de veri·tat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu.

Aquest ancià té la tasca de discerniment d’esperits, veure el que dèiem al principi: si és de Déu. No cal dir que no és gens fàcil això de discernir. Ara bé, sant Benet ens classifi-ca quins elements mostren si aquest que vol ser monjo va pel camí correcte o no. Cercar

sant Benet

21

POBLET

Escena de la vida de sant Benet

Déu és el principal ofici del monjo i per això és element essencial per a qui vol esdevenir-ne. Cercar Déu implica amor a les Sagrades Escriptures, un amor reverencial que l’ha de portar a rumiar els textos en les hores de Lectio i a meditar-los en la resta del temps. Cercar Déu és el que fa el monjo veritable. El postulant, doncs, l’ha d’imitar. Un altre aspecte important en la vida comunitària és l’Ofici diví, ja que és el moment que ens re-corda els Fets dels apòstols: Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en co·munió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries (Ac 2,42). L’Ofici diví, la pregària comuni-tària és el que alimenta veritablement la vida del monjo.

L’obediència implica sempre l’escolta, primera paraula del pròleg de la Regla. És a dir, posar-se al servei, escoltar què vol Déu de mi en la concreció de cada cosa que ens poden manar. L’obediència mai no és a un superior; el superior és simplement l’instru-ment que Déu fa servir per al seu seguiment.

El qui obeeix a un superior està obeint Déu mateix. De la mateixa manera la negligència que es fa al seu compliment és pecat contra Déu.

Les humiliacions en els nostres dies pot ser el més difícil que trobi el postulant. Per què? Tal vegada perquè en la societat actual costa molt que una persona no faci el que li doni la gana o almenys ho intenti. El deixar-se humiliar, el deixar-se abaixar fins a terra (l’humus) sembla que no hi cap en la nostra cultura actual. Però si Jesucrist es va abaixar, els qui el segueixen no tenen altre camí que el de l’humus. És a dir, posar-se al nivell més baix de les circumstàncies.

Hi ha moltes coses dures i aspres que s’han d’anar superant en la vida monàstica. Precisament en aquestes coses és on verita-blement és provat el germà que vol esdeve-nir monjo. El seguiment de Jesús sempre és per damunt de tot i de tots (cf. Mt 10,37-39). Els evangelis ho indiquen amb claredat: o tot o res; a Jesús no li agraden les mitges

22

tintes. Quasi sembla insultant que hom deixi la família, el treball, els amics per fer només la voluntat de Déu en el seguiment de Je-sucrist (cf. Mc 1,16-20;2,14; Lc 9,59s.). Ni morts, ni la mirada endarrere, tot és abolit pel seguiment veritable de Jesucrist.

Les coses dures i aspres poden ser tot això que hom posseeix en tots els àmbits. Tot ho ha de deixar per començar, lliure d’afeccions, a seguir tot el que no sigui de Déu. El seguiment de Jesucrist pot ser dur i aspre, i fins i tot crec que és bo que s’expe-rimenti així al principi; perquè amb el progrés de la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor (RB. Pròleg 49)

Si mantenia de lligar·se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, i dir·li: `Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar·la, entra; i si no pots, vés·te’n lliure·ment´. Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència.

L’admissió definitivaEl capítol estableix una successió tem-

poral en dos mesos, després sis mesos i fins als subsegüents quatre mesos com a mo-ments en què el qui vol ser monjo va con-firmant la seva resposta a la vida monàstica, la seva resposta a la crida, a la voluntat de Déu. En tots aquests períodes se li demana provar fins on arriba la seva paciència i la seva perseverança, com ja havíem esmentat al principi de tot. Això té només la funció de comprovar en el qui vol ser monjo el seu esperit per la vida religiosa. Provat com oli al gresol. Tot aquest temps de prova que sant Benet proposa és el noviciat, ja que en el seu temps només hi havia una professió i aques-ta era ja la monàstica solemne d’avui.

Actualment hi ha el que anomenem pro-fessió temporal, per tres anys o per un any, per arribar a una maduresa més provada de cara

al compromís definitiu. La vida monàstica no està concebuda, almenys en la regla de sant Benet, com una sèrie de contractes temporals. La professió, la conversió de costums que se li demana al monjo, és de per vida. La professió temporal és fruit de la mateixa velocitat de la nostra cultura que fa que tot sigui una mica in-estable. Això afecta la persona que fa un canvi de vida i necessita més temps per fonamentar i consolidar el seguiment autèntic de Crist.

El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar·se a la comunitat, de viu·re com a monjo i de ser obedient, davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla.

Tot això és pot resumir en “viure com a monjo”, ja que això inclou el lligam amb la comunitat i per descomptat de l’obedièn-cia, de què ja hem parlat. Sant Benet indica directament que la negligència comesa a la professió és una burla que es fa a Déu mateix.

Sant Benet, tal vegada influenciat per la cultura romana, demana que aquesta prome-sa es faci per escrit. Per això demana una cè-dula escrita de pròpia mà o per un altre, però signada. Ens trobem davant d’una mena de contracte legislatiu. Però curiosament el

Professió monàstica: pregària de consagracióFo

to: B

edma

r

23

POBLET

tractament que se’n fa és divers. Aquesta cèdula, aquest document que acredita la professió monàstica, es posa damunt de l’al-tar. Per què? Aquest contracte que s’ha fet és amb Déu amb qui s’ha fet. Aquest lliura-ment de la vida del monjo entra en contac-te amb el lliurament de les ofrenes del pa i del vi per al sacrifici de l’Eucaristia. Perquè aquest nou monjo també ha d’integrar-se en el sacrifici de Crist, morir com Crist pels altres. El monjo s’ofereix totalment a Déu. Crist es va fer no res (cf. Fil 2,7) i el monjo ha de buidar-se d’ell mateix per rebre-ho tot de Déu. Crist s’abaixà i es va fer obedient

fins a la mort (cf. Fil 2,8), i el monjo ha de viure aquesta obediència fins a la mort. Es demana una donació completa de la vida; per això el símbol de la cèdula sobre l’altar és tan significatiu.

La donació total implica no posseir res. Per tant s’ha de donar tot el que es té de ma-terial. Sant Benet va més enllà i ens diu que ni del propi cos ha de tenir potestat d’ara en endavant. És tota la persona del monjo la que és lliurada en la professió. I tot això mai no és en detriment de la persona. Més aviat el que passa és que, d’ençà d’aquest moment, el qui professa serà molt més lliu-re perquè s’haurà alliberat de tot el que el constreny i serà molt més feliç perquè se sentirà veritablement lliure per a Déu.

El vestit que rep de la comunitat és símbol d’aquesta nova vida. Tot el vestuari que portava el nou monjo, que representa la vida passada, queda endarrere o penjat al vestidor. Sant Benet ja té en compte que hi pot haver instigacions del diable i que tota la bona voluntat del monjo caigui en desús i s’abandoni la vida monàstica. És realista, sant Benet!

Ara bé, el nou profés, si no es decanta del mestratge de Déu, si persevera en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participant dels sofriments de Crist amb la paciència (cf. RB pròleg 50), mereixerà amb Crist compartir el seu regne. Perseverança i paciència, com ja hem dit més amunt, són dues paraules clau en el qui vol trucar a la porta del monestir, a la porta del cor de Déu.

Rafel Barruè

Sant Benet

24

A F

ON

S EX-LIBRIS POBLETANS

Els ex·libris constitueixen el signe visual de la propietat dels llibres. En el passat han estat sovint autèntiques obres d’art. Joan Roig i Montserrat, rector de la par·ròquia d’Ulldemolins, ens descriu en aquest article els ex·libris vinculats al monestir de Poblet.

L’ex-libris, com a marca de propietat d’un llibre, una etiqueta enganxada a les guardes, pressuposa tenir llibres, bibliote-ca. I això, fins a finals del s. XVIII no era gaire comú; tenien biblioteca els monestirs, les catedrals, els bisbes i alguns nobles, els quals sabien llegir i tenien capacitat per ad-quirir aquelles joies. Era important marcar d’una forma o d’una altra els seus raríssims llibres, primer manuscrits, i després, a par-tir de la invenció de la impremta, incuna-bles. És lògic, doncs, que els primers ex-libris, fins al s. XIX, fossin majoritàriament heràldics.

És a finals del s. XVIII quan comen-cen a generalitzar-se les biblioteques, i és al s. XIX quan neix l’exlibrisme modern; de vegades encara s’utilitza l’heràldic, tot i que, majoritàriament, ja reflecteixen els gustos i preferències dels propietaris dels llibres quan ja són a l’abast del públic en general.

El monestir de Santa Maria de Poblet, que gaudí d’una extensa biblioteca, tingué també els seus ex-libris, etiquetes engan-xades a les guardes dels llibres, i també els seus “super-libros”, l’escut de les cobertes dels llibres, gravat al foc sobre enquaderna-cions en pell.

En aquestes notes quan parlo d’ex-libris pobletans em refereixo, en primer lloc, a les

marques que coneixem, utilitzades pel mo-nestir per identificar els seus llibres. Amb fets com la desamortització del s. XIX, els espolis i d’altres circumstàncies bèl·liques, és molt probable que se n’hagin perdut. Però també ressenyo, molt especialment, els d’altres persones que, lligades o no al monestir, han inclòs en les seves marques el nom i/o elements heràldics o arquitectònics del famós monestir de la Conca de Barberà. La mostra és prou eloqüent: Poblet amb la seva bellesa múltiple i la seva incidència en la història de Catalunya ha suscitat belles interpretacions d’artistes i ha estat escollit per un bon grup de persones com a signe personal, plaent i afectiu a l’hora de fer pre-sent la propietat de llurs llibres. No cal dir que aquesta llista és oberta, no només en vistes al futur, sinó a possibles oblits i des-coneixements.

En la primera part dono les marques de la biblioteca monacal i de diferents llegats que la componen. La majoria d’aquests ex-libris són tipogràfics i els relaciono per ordre d’antiguitat. En la segona sec-ció presento les peces per ordre alfabè-tic d’artistes, acompanyades de les sigles internacionals que indiquen els procedi-ments emprats en cada un dels exemplars. El significat dels que he utilitzat es troben al quadre 1.

A F

ON

S

25

POBLET

Quadre 1

C calcografiaC2 buríC3 aiguafortC5 aiguatintaC7 manera negraX xilografiaX2 xilografia a la testa

P fotogravatP1 fotogravat a la plomaP7 offsetP8 fotografiaCAR reproducció assistida per ordinador

1. El primer, que em sembla el més antic, presenta l’escut clàssic, coronat per timbre, capell i cordons abacials, mitra i bàcul. X2

3. També és tipogràfic el del PATRONAT DE POBLET. BIBLIOTECA. P1

2. L’altre, d’una factura més clàssica i cul-ta, presenta també l’escut (bordura carre-gada) i corona d’infant per timbre, volutes. Una peça clàssica molt ben aconseguida. X2

Ex-libris utilitzats pel monestir i per les institucions que hi radiquenN’he trobat dos d’heràldics que jo situaria entre els segles XVIII i XIX. Ambdós són xilogràfics:

26

4. LLEGAT Mn. Manuel Roig i Puig, Prev. fill de Poblet. Tipogràfic. P1

5. L’Arxiu Tarradellas, que radica en el Monestir, creat a finals del s. XIX, també en té de propi, una peça simple però solemne: una finestra gòtica que emmarca els quatre pals, i la inscripció: Arxiu Montserrat Tar-radellas i Macià. La idea de composició fou del mateix Josep Tarradellas. P7

6. El Llegat Serra i Graupera té un bell ex-libris xilogràfic, obra de l’artista xilògraf i dibuixant Enric-Cristòfor Ricart (Vilanova i la Geltrú, 1893-1960) A banda de la inscrip-ció hi ha l’escut del monestir i una soca amb tres rebrots. X2

7. El Llegat Jaume Olives Canals té un ex-li-bris “parlant”, dibuix “ipse fecit”, un oliver amb el nom del llegat i el lema “Non multa sed multum”. N’hi ha de dues mides. P7

27

POBLET

8. L’utilitzat contemporàniament és tipogràfic, molt senzill, amb la inscripció: Bibliotheca Populeti. N’hi ha diverses edicions. P1 i P7

a) Cèsar Martinell (Valls 1888 – Barcelona 1973) Arquitecte. Un compàs amb una plo-mada penjant i al centre una rosa sobre una pila de llibres, un dels quals du la inscripció POBLET, evocant una monografia de l’au-tor publicada el 1927. P1

b) Antoni Segalès Grau (?) Un arbre genea-lògic i, a banda i banda, els escuts de Mont-serrat i de Poblet. P1

Ex-libris amb elements de Poblet (per ordre alfabètic d’artistes)

BON. (Romà BONET i SINTES. Barcelona 1886-1967). Dibuixant i caricaturista.

a) Joan Alió i Ferrer (Tarragona 1921) Indus-trial de la fusta. Porta Reial i escut del mo-nestir al costat un arbre.

BOQUÉ i VAQUÉ, Joan (fra Plàcid) (Mont-roig del Camp 1927) Monjo de Poblet, gravador. Tots els seus ex-libris ressenyats són X2.

28

c) Ramon Martí i Martí (L’Espluga de Francolí 1919-2011) Ferrer de forja. Un ferrer for-jant l’escut del Monestir.

b) Ramon Martí. Dos peixos mossegant-se la cua, arbre, xiprers, enclusa de cal Biel, es-cut de Poblet, martell i ferradura.

g) R. Úbeda (?) Escut de Navarra i Porta Reial.

d) Maria Espasa. (?) Paisatge de mar amb barca, espasa i llibre amb la porta Reial.

f) X. Guinovart. Biblioteca, llibre obert en una pàgina la Porta Reial i l’escut, a l’altra, barca i Torre dels Escipions.

e) M. C. Bureu Espasa (?) Porta Reial.

29

POBLET

a) Maur Esteva i Alsina. (Gironella 1933). Abat del Monestir, 1970-1998, i abat gene-ral 1995–2010, Maur Esteva i Alsina, Abat de Poblet. Escut del monestir entre brots d’alzi-na i un parell de bous llaurant, amb l’arada i l’esteva. En la llista del gravador, núm. 76

b) P. Maur Esteva Alsina, Abat de Poblet. Vista general del monestir. Alzina. Bous llaurant, amb l’arada i l’esteva. En la llista del grava-dor, núm.79

c) Abat Maur Esteva. Un monjo (l’abat) amb el bàcul i el llibre de la Regla. En la llista del gravador, núm.83

*Antoni Dalmau i Jambrú, 1951. (Sant Feliu de Llobregat 1874-1954). Finestra renai-xentista, amb l’escut del monestir, oberta al claustre romànico-gòtic de Poblet. En la llista del dibuixant, núm. 201. P1

DIVÍ COLL, Oriol M. (Pere Diví, Sant Feliu de Llobregat 1924). Monjo de Montserrat. Gravador. Les peces ressenyades aquí són totes xilografies X2.

ESTIARTE SAMSÓ, Joan. (Barcelona 1901-1986). Dibuixant, pintor i fotògraf.

30

*Joan Roig i Montserrat (pvre.) (Felanitx, Mallorca 1940). Sobre els quatre pals, sant Jordi, a cavall, mata el drac. A sota, portada de l’església abacial i torre. C3

*Joan Roig i Montserrat. Icona de Crist. A la part superior l’escut del Monestir, tom-bes reials i Sant Sepulcre. A banda i banda, imatge de Santa Maria i finestral gòtic del claustre. I a la part inferior, Porta Reial, por-tada de l’església i sant Jordi, portant la se-nyera, mata el drac amb una espasa. C5 C7

*Eugenio Vegas Latapie. Rentamans i templet romànic del claustre, vista del monestir i dos àngels músics, inspirats en una xilografia d’E.-C. Ricart. C2

GOOVAERTS, Lea. (Mortsel, Bèlgica 1932). Artista gravadora de calcografia i xilografia.

KIRNITSKIY, Sergey. (Vinnitsa, Ucraïna 1974). Gravador

MICIANO BECERRA, Teodoro Nicolás. (Jerez de la Frontera 1903 – Madrid 1974). Gravador, dibuixant i pintor.

31

POBLET

*Joan Roig i Montserrat. L’ala dreta de la ba-sílica. P8/CAR

*Casanoves (Josep M.) Fotògraf reusenc. Sobre els quatre pals, cimbori de Poblet, campanar de sant Pere, escut de Reus i trí-pode de fotografia. C2

*Marçal Trilla i Rostoll. (Mataró 1887-1967). Medalló ovalat sobre un pergamí com un escut. Inspirat en el de Simó Trilla (1552-1623), l’últim abat perpetu de Poblet abans de l’exclaustració. Inicials: P O. P1

*Escut del monestir, dos àngels sostenen la corona. En tinta vermella. Sense inscripció. P1

*Mn Josep Palomer. (Arenys de Mar 1918-1999) Escut del monestir. Finestral del claustre, amb vistes de l’altra ala i del cimbori. Dos llibres pobletans.

MOLLÀ I REVERT, Xavier. (Ontinyent 1962). Fotògraf.

PONT, Lluís M. de (Josep M.) (Girona 1931). Monjo cartoixà, pintor, gravador i orfebre.

RIBAS BERTRAN, Marià. (Mataró 1902-1996). Arqueòleg, dibuixant, pintor.

TRIADÓ I MAYOL, Josep. (Barcelona 1870-1929). Dibuixant i pintor

VILA I BOADA, Marcel·lí. (Arenys de Mar 1890-1970). Fabricant i dibuixant.

Joan Roig

32

L’EVOLUCIÓ DEL SENTIMENT RELIGIÓS

AL RENAIXEMENTSovint s’afirma que l’obra dels humanistes dels segles XIV i XV, així com l’esperit

del Renaixement en general, van ser contraris a l’Església i que van constituir la causa principal de la Reforma protestant. En el següent article, el doctor Salvador de Brocà, ca·tedràtic de Filosofia a la universitat de Tarragona i professor de l’escolasticat del monestir de Poblet, matisa acuradament aquestes simplificacions.

IntroduccióLa base sobre la qual es van aixecar les

reformes religioses del segle XVI, tant en el camp catòlic com en el protestant, vingué donada precisament per una vigorosa ex-pansió de la religiositat a partir del segle XV. La difusió del culte a la Verge Maria, propi-ciada per l’orde franciscà, la pràctica del rés del rosari, la preocupació per la reforma dels costums i del sagrament de la penitència, la veneració de les relíquies i les peregrinaci-ons a Santiago de Compostela, a Roma i a Terra Santa, són, entre d’altres, manifesta-cions d’una força espiritual tendent a con-centrar-se en la interioritat dels individus, a esdevenir més sentimental, la qual cosa és ja un fenomen renaixentista. El creient, coin-cidint amb el moment d’auge de la mística alemanya, va prescindint dels motius exte-riors i trivials per accentuar la seva vida reli-giosa íntima i així buscar l’assoliment d’una perfecció el més completa possible. El con-trast entre aquesta onada de renovació es-piritual i la realitat social i eclesial, amb una Església debilitada per la influència dels cer-cles renaixentistes que oposaven al papa i als concilis les Escriptures i un nou concepte de la raó, donà lloc a l’aparició de corrents

apocalíptics i espiritualistes que amb el su-port de textos de l’evangelista Joan van re-novar la idea de l’Anticrist, el temor al judici final i l’anhel de la redempció per la pràctica de la penitència com a preparació per a la fi dels temps. En aquest doble corrent tro-bem els immediats precursors de la Reforma protestant, condicionada pel neoplatonisme humanista i una radicalitzada lectura dels lli-bres paulins i agustinians.

A mitjans del segle XV semblava que el papat havia assolit un cert triomf polí-tic sobre la idea conciliar postulada en els concilis de Constança (1413-1415) i Basi-lea (1431-1445) en els quals es proposava una Església organitzada de forma nacional i amb aires quasi democràtics. L’aparició, però, dels Estats nacionals, amb una cultura autònoma i un govern autoritari va compor-tar un capteniment del poder públic que va tendir a legitimar la seva intervenció en els assumptes de l’Església. No només el pa-pat hagué de retrocedir davant d’aquest corrent, com ho proven els concordats del 1482 amb els Reis Catòlics i el de 1516 amb la monarquia francesa –mostres evidents de la posició predominant del poder laic–, sinó que el particularisme nacional vehicu-

33

POBLET

humanistes cercaven inspiració en l’Anti-guitat greco-llatina més que no pas en l’Edat Mitjana; pretenien la renovació del cristia-nisme per la immersió en la saviesa clàssi-ca i anteposaven la crítica al dogma, alhora que reforçaven els valors individualistes de l’esperit cristià amb un cert menyspreu de la dimensió tradicional. No hi ha dubte que homes com Erasme de Rotterdam (1466-1536) i Lluís Vives (1493-1540), entre d’altres, volien la regeneració de l’Església i fins i tot la glòria del papat a través de l’hu-manisme, però el seu racionalisme teològic plantejava una reflexió sobre la fe des de la intel·ligència que considerava Déu, Crist, l’Església i l’home com a valors autònoms. En la línia dels platònics florentins, aquests ideals propugnaven la decantació del cristi-anisme en moralisme i la debilitació del dog-ma per una mena d’eclecticisme cristià. És cert que al final es mantingueren, no sense problemes, en l’ortodòxia, però també ho és que la seva aportació al debat de les idees, enfront dels dominics, la Inquisició i les uni-versitats, obrí el camí als reformistes protes-tants i també, però, a la contrareforma ca-tòlica, la qual, especialment als regnes de la península Ibèrica, va posar l’ideal humanista al servei de l’Església per tal d’impulsar una reforma en el marc de les seves tradicions històriques.

Ignasi de Loiola i la Companyia de JesúsEn aquest sentit convé recordar el pa-

per de la Companyia de Jesús, l’orde fundat per un militar basc, Ignasi de Loiola (1491-1556) amb el doble propòsit de conver-tir els musulmans i posar-se al servei de la Santa Seu. Instrument central de la reforma catòlica, l’orde jesuític, no sense oposicions, va ser aprovat pel Papa el 1540, i organitzat amb un intens component ascètic expressat al llibre dels Exercicis espirituals (1522), una

lat per la consciència d’autonomia en els àmbits eclesiàstics d’Anglaterra i França, farà néixer l’anglicanisme i el gal·licanisme en aquests països agreujant encara més els problemes de la Santa Seu.

Humanisme i cristianismeEn termes generals cal dir que el movi-

ment humanista contribuí a preparar l’am-bient propici per a una reforma. Els ideals

Lluís Vives (Pere Carbonell)

34

obra mestra de psicologia aplicada, redactat pel propi fundador com un sistema adreçat a controlar totes les potències de la ment i dirigir-les cap a Déu. Per tal d’aconseguir aquesta fi, la Companyia de Jesús potencià el sentit de l’obediència en els seus mem-bres, curosament seleccionats. Va tractar de donar-los la major coherència possible, tot reforçant les personalitats individuals, i fent-les compatibles amb una estructura mi-litant jerarquitzada de forma piramidal.

Juntament amb el propòsit inicial de san-tificació i conversió, les metes més cuidades per la Companyia de Jesús foren l’educació, la catequesi i la predicació. Per a aquesta fi-nalitat, els seus membres havien d’acreditar una sòlida formació humana i cultural que es traduí en la evangelització de les terres descobertes pels conqueridors portuguesos i espanyols al continent americà i en la quan-titat d’escoles que arreu d’Europa varen di-rigir des de començaments del segle XVII.

Missioners, teòlegs i professors universita-ris de l’orde van suposar un canvi complet d’actitud en relació a la crítica dels huma-nistes. Mig segle després de la mort de sant Ignasi, la Companyia regia uns dos-cents col·legis a França i comptava amb tretze mil membres. El seu paper al Concili de Trento, convocat per Pau III rere un seguit de dub-tes i ajornaments per motius polítics, va ser considerable i de notòria brillantor.

La Reforma catòlica: el concili de Trento La crisi eclesial, els problemes derivats

de la Reforma luterana i l’enfrontament dels monarques al si de la Cristiandat, entre ells i, en ocasions, en discrepància amb la Santa Seu, urgida a definir temes del dogma tant com a encarar la seva pròpia reforma, du-gueren a la reunió conciliar que coneixem com a Concili de Trento. Les sessions tin-gueren tres períodes temporals. La primera de 1545 a 1547, presidida per Pau III. La segona de 1551 a 1552, sota el pontificat de Juli III, i la tercera de 1562 a 1563, en el pontificat de Pius IV. La ciutat de Tren-to va compartir les sessions conciliars amb Màntua i Bolonya perquè hi va haver diver-ses interrupcions provocades pels succes-sos polítics al si de l’Imperi com la Dieta d’Augsburg (1555)1. Aquesta concedia als protestants afectes a la Confessio Augustana2 de 1530 el reconeixement de l’anomenat ius reformandi, és a dir, el dret dels prínceps

1 La Dieta o reunió parlamentària convocada a la ciutat d’Augsburg l’any 1555 per l’emperador Carles V, va establir el dret dels prínceps alemanys per decidir si volien continuar essent catòlics o reformats (protes-tants).

2 La Confessio Augustana (“confessions d’Augsburg”, 1530) constitueix la primera exposició oficial dels principis del luteranisme. Va ser redactada per Philip Melanchthon, deixeble de Luter, per ser presentada a la Dieta d’Augsburg davant la presència de Carles V. Encara avui és considerat un dels textos bàsics de les Esglésies protestants.

Ignasi de Loiola (Jacopino del Conte (1598·1636))

35

POBLET

d’abraçar una o altra confessió religiosa, la qual hauria de ser professada obligatòria-ment pels seus súbdits. És el que resumeix la frase cuius regio, eius religio3, que consagrava el definitiu fracàs dels ideals de l’emperador a favor de la monarquia universal. En de-finitiva, els reiterats ajornaments del Con-cili tenien l’objectiu, contra la voluntat de l’emperador, de fer fracassar tota concilia-ció amb els protestants.

3 De qui sigui la regió, d’ell la religió. Segons aquest principi els súbdits havien de professar la religió del seu príncep o senyor territorial.

Carles V, en aquest punt d’acord amb el rei de França, volia iniciar el concili amb el tema de la reforma eclesial, mentre que la Santa Seu preferia prioritzar el problema del dogma. Finalment les dues qüestions es tractaren de manera simultània. El con-cili va definir el dogma centrat en el dret exclusiu de l’Església d’interpretar les Es-criptures, la possessió dels set sagraments com a mitjans reals de la gràcia divina i la missa com el seu eix. La gràcia de Déu es va definir com el fonament de la justificació i es va reconèixer el lliure albir de l’ésser

Concili de Trento (Pasquale Cati · 1588)

36

humà a través del qual Déu dóna a tothom la possibilitat de salvar-se.

Els jesuïtes Diego Laínez (1512-1565) i Alfonso Salmerón (1515-1585), teòlegs i companys d’Ignasi de Loiola, defensaren la primacia del papa sobre els concilis i sobre els bisbes, una base que ha seguit pràctica-ment inalterada fins el dia d’avui. Melchor Cano (1509-1560), un altre teòleg espanyol, dominic i crític de la Companyia de Jesús, va ser responsable de la redacció dels cànons conciliars tot seguint les línies del tomisme. A més de les fonts religioses tradicionals i la de l’Església, acceptava la font de la raó na-tural, la dels filòsofs i la de la història. Nom-brosos decrets es referien a la creació d’un nou clergat i a l’establiment dels seminaris a fi d’educar els futurs sacerdots en una forma-ció intel·lectual i moral de més consistència. El concili va prohibir l’acumulació de bene-ficis, fixava l’edat dels càrrecs eclesiàstics i obligava a la residència de tots els dignataris i membres de l’Església en la seva diòcesi. Es tractava, en resum, d’eliminar tots aquells defectes que havien embrutat el rostre de l’Església i que havien generat, amb la més plena raó, tantes crítiques.

Conseqüències de Trento Tanmateix, en cloure les seves sessions

l’any 1563, el concili deixava l’Església ca-tòlica en una posició més intransigent res-pecte a tota la tradició erudita renaixentista que donava preferència als textos originals. Trento va adoptar el text de la Vulgata com la versió definitiva de les Sagrades Escriptures, tot i que la majoria dels delegats sabia prou bé que la versió llatina de sant Jeroni era una traducció imperfecta de la Bíblia original grega així com dels textos hebreus. En tot cas, en adoptar la Bíblia llatina, Roma prenia a les seves mans el control i la interpreta-ció del llibre i deixava al marge l’autoritat dels grecs ortodoxos i dels rabins jueus. Els

jesuïtes, amb el suport dels bisbes italians, es van fer, en definitiva, els amos del Con-cili i dugueren a terme la renovació de l’Es-glésia i la restauració absolutista del papat i s’aproparen considerablement al principi de la infal·libilitat pontifícia, que seria procla-mada com a dogma tres segles més tard en el decurs del concili Vaticà I.

A la segona meitat del segle XVI, la San-ta Seu esdevingué, reforçada pel Concili de Trento, el centre de la renovació catòlica que rebé el nom de Contrareforma. Els pa-pes posteriors, des de Pau IV (1555-1559) a Climent VIII (1592-1605), completaren i foren els executors de l’obra conciliar en la qual destaquen la fundació del Seminari romà i de la Universitat Gregoriana, la publi-cació del Catecisme, el Breviari i el Missal, l’inici de la reforma gregoriana i del calen-dari i l’ample domini dels jesuïtes a col·legis i seminaris. Sixte V (1585-1590) reorganit-zà la Cúria i reduí a setanta el nombre dels cardenals, alhora que animava la publicació dels textos definitius de la Vulgata, posteri-orment corregida en l’edició clementina.

Un reflex significatiu d’aquest reviscola-ment eclesial va ser l’expansió de la Compa-nyia de Jesús arreu d’Europa. Primer als paï-sos mediterranis i després a Irlanda, als Països Baixos, a Hongria, a Polònia i especialment a

Pròleg de sant Joan. Vulgata Clementina

37

POBLET

Alemanya, el nou orde es va anar estenent en defensa del catolicisme i en polèmica en-front del luteranisme des del moment de la fundació jesuítica. Sant Pere Canisi (1521-1597) va fundar la Universitat de Würzburg, al centre del país, el 1582, un autèntic bastió contrareformista, com ja ho eren les universi-tats de Viena i d’Ingolstadt. Les missions de la Companyia al Brasil, al Paraguai i a l’Àsia, en aquest últim continent en la persona de Sant Francesc Xavier (1506-1552) que arribà al Japó, són un altre testimoni de l’activitat intensa de l’orde i del seu esperit universalis-ta en defensa de la fe i sovint dels mateixos indígenes contra la cobdícia dels conquista-dors.

L’impacte de Joan CalvíLa forta sacsejada del moviment evan-

gèlic sostragué a l’Església una part dels seus fidels. A més del luteranisme, Joan Calví (1509-1564), pertanyent a la segona generació reformista, va canviar el curs de l’evangelisme, tot partint de la doctrina de Luter sobre la justificació per la fe. En la seva obra Institutio christianae religionis va po-sar l’èmfasi en el tema de la predestinació del cristià. L’home, segons Calví, mancat del lliure albir, depèn únicament de l’elecció divina; a més nega tota institució religiosa no derivada de l’exegesi evangèlica i con-sidera les Sagrades Escriptures com l’única font legal de qualsevol organització pública i privada, la qual cosa comportava, eo ipso4, la constitució d’un règim teocràtic i la seva inevitable seqüela de violència contra els dissidents. La característica més òbvia de la doctrina calvinista és el seu radicalisme. En accentuar la sobirania divina en la salvació i condemnació de l’home, el qual, des del pecat original, viu en la corrupció i el vici, elimina, de fet, la perspectiva humanista i

4 Per això mateix

catòlica de la llibertat del creient i de tota la tradició de l’Església romana, així com la institució del papat i de l’episcopat, la mis-sa, els sagraments i el celibat sacerdotal, el vot monàstic, el purgatori i les indulgències. Una de les qüestions centrals del calvinis-me consistí a esbrinar els signes de Déu que mostren la salvació o condemna del pre-destinat. La resposta a aquest interrogant va ser la “recompensa econòmica”, la qual cosa explica l’adhesió a la doctrina no única-ment per part dels elements conservadors, com havia succeït al centre i nord d’Euro-pa, sinó de les classes revolucionàries de la societat d’aquell moment. A diferència del luteranisme, que fomentava la vida agrària, el dinamisme implicat en la idea de la pre-destinació i en la seguretat de sentir-se ele-git, estimulà l’estalvi i l’esperit d’empresa i representà un impuls al capitalisme inicial en situar l’èxit del propi negoci en un pla diví. En aquest punt, la doctrina de Calví gaudeix d’una notable semblança amb la predicació rabínica a les sinagogues. L’Església refor-

Joan Calví

38

mada a Holanda, els presbiterians a Escòcia i els hugonots francesos representen deriva-cions del corrent calvinista, més endavant estès a Amèrica.

ConclusionsGairebé ningú no dubta avui que la Re-

forma protestant va respondre a un clima general de canvi, potenciat per l’humanisme renaixentista a partir del segle XV. També és un fet que la pròpia jerarquia eclesial defen-sava la necessitat d’una reforma, demanada ja als concilis de Pisa (1409), Constança (1413) i Basilea (1431). En termes generals, el progrés relatiu dels laics, el triomf de l’in-dividualisme i la degradació del sacerdoci, unit a l’absolutisme de la jerarquia, van ge-nerar una insatisfacció envers l’Església i va contribuir a plantejar la urgència d’una refor-ma. El corrent humanista oferí una primera solució en propugnar el retorn a la Bíblia i la insistència en una religió interior més enllà del ritualisme litúrgic i la mera observança externa, si bé el seu moralisme selecte, no-més apte per a una minoria, invalidava en bona part la seva proposta. A la revolta de Luter van seguir els moviments extremistes vehiculats per la guerra dels pagesos i dels cavallers que dugueren primer a la secularit-zació dels béns eclesials i, finalment, a posar la reforma en les mans dels prínceps, és a dir, a una reacció conservadora final, l’antí-tesi de la qual van ser els anabaptistes5.

Tant el corrent humanista com el cor-rent protestant que, en ocasions, però no sempre, són coincidents, representaven una visió ecumènica del món travessada d’un

5 Branca protestant sorgida a Holanda caracterit-zada, d’una banda, per proposar el baptisme als adults i oposar-se al baptisme dels infants i, de l’altra, per fonamentar la seva ètica en el Sermó de la Muntanya amb una severa condemna de la guerra i, en especial, de la violència sobre les persones per motius religio-sos. El seu nom –anabaptistes– vol dir “batejats de nou” i va ser promogut pels seus detractors.

fort component individualista. En el primer va dominar el to espiritualista, liberal i per tant procliu al compromís, com és evident en Erasme i també, fins a un cert punt, en Melanchton (1497-1560). En el segon, en reforçar la idea d’una corrupció absoluta de l’home, la raó, menystinguda, esdevenia in-capaç de ser la seva guia, i el concepte de llibertat humana es reduïa a la fe fiducial.

Després de la polèmica amb Erasme es fa difícil considerar la Reforma luterana com un moviment modern, per bé que contri-buí, en certa mesura, a purificar l’Església catòlica. No només negava la llibertat de consciència, sinó que posava les bases d’un nacionalisme xenòfob i d’un Estat despòtic, amo i senyor de tot un seguit d’instruments polítics i de la intimitat dels seus súbdits.

Salvador de Brocà

Erasme de Rotterdam

39

POBLET

ESPORT, ASCETISME I VIDA ESPIRITUAL

Resulta indiscutible que avui l’esport de competició és un referent universal. Les re·cents tecnologies de la comunicació, a més, permeten contemplar espectacles esportius en temps real des de qualsevol racó del món. La seva presència en els mitjans de comunicació és abassegadora. Té l’activitat esportiva alguna relació amb l’espiritualitat? Ens en par·la Jordi Osúa Quintana, llicenciat en Educació Física i professor.

Introducció

No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llan·cen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder·vos·el endur! L’atleta s’absté de moltes coses, i tot per guanyar·se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualifi·cat jo mateix (1 Co 9, 24-27).

Les competicions esportives gaudien en el món grec d’un reconeixement social dia-metralment oposat al de l’ortodòxia jueva. Per als ciutadans grecs els campions espor-tius eren herois propers als déus. Aquest fet suposava que l’activitat esportiva fos consi-derada una forma d’idolatria pels jueus de la diàspora, tal i com queda palès en considerar la construcció d’un gimnàs a Jerusalem com una contaminació religiosa (1 Ma 1, 12-14).

Tanmateix Pau s’allunya de l’actitud condemnatòria del judaisme oficial i inten-ta aprofitar el prestigi social dels atletes i l’admiració que despertaven les seves gestes entre els habitants de Corint per tal d’acos-tar-los a la vida cristiana. Pau és conscient

que la comparació amb els esforços dels es-portistes pot ser un estímul per mantenir la fidelitat al Crist en moments de dificultat i persecució.

Avui dia l’esport no és només una activi-tat pròpia d’una cultura determinada, com ho era per als grecs i romans al segle I, sinó que ha esdevingut un dels ingredients fo-namentals d’una cultura mundial comparti-da. En aquest sentit l’imaginari esportiu ha passat de ser un ideal propi d’alguns pobles a convertir-se en un referent per a un món globalitzat. Seguint l’exemple de Pau hem de veure aquest reconeixement social de l’esport en el segle XXI com una oportunitat per reivindicar el valor espiritual d’algunes pràctiques presents en l’activitat esportiva.

En la seva exhortació als cristians de Corint, Pau esmenta tot un seguit de pràcti-ques –abstinència, lluita, esforç, domini del cos, sacrifici físic– que duen el creient a la consecució de la victòria espiritual. El con-junt d’accions dirigides a preparar-se per assolir aquesta fita es coneix en la tradició cristiana com ascètica.

Tant la vida religiosa com l’esportiva re-quereixen d’un entrenament –askesis– previ que prepari la terra per tal que la llavor doni un fruit abundant. Potser l’esport només es preocupa de cultivar la part biològica i psi-

40

cològica de l’individu, mentre que la religió té en compte, a més a més, una dimensió espiritual. En tot cas, ambdues esferes apli-quen estratègies similars.

Tot seguit descriuré una sèrie de pràcti-ques ascètiques que ens poden ajudar a en-tendre els paral·lelismes, si més no des del punt de vista fenomenològic, entre l’acti-vitat esportiva i la vida espiritual. Tant de bo aquesta comparació permeti al públic en general, molt conscienciat de la importància de l’esport, apreciar el valor de l’espiritua-litat.

1. El recésUna de les pràctiques ascètiques més

esteses entre els creients és la separació del món durant un temps determinat o in-definidament. El mateix Jesús es retirava a la muntanya en solitari per pregar després d’haver passat el dia amb les multituds. Els monestirs es situen sovint en llocs allunyats de les grans ciutats. Els fidels, immersos en el ritme frenètic de la vida laboral, busquen

asserenar el seu esperit amb uns dies de re-cés. El silenci, el trencament amb les relaci-ons socials habituals o el canvi en les rutines i hàbits diaris facilita l’acostament al sagrat, una dimensió de l’existència sovint velada per la realitat quotidiana.

Els esportistes viuen experiències simi-lars abans d’una competició esportiva. No és casual que el titular d’un diari esportiu digués Habrá retiro espiritual en Londres, per re-ferir-se a la trobada de tres dies convocada per l’entrenador, Pep Guardiola, amb la in-tenció de preparar a fons el partit del Barça contra el Chelsea el passat mes d’abril!

Les concentracions són habituals en els esports col·lectius. Com indica la mateixa paraula, estan destinades a evitar la dispersió mental i física dels esportistes. Els jugadors i tècnics es reclouen en un hotel les hores prèvies a un partit, fonamentalment la nit anterior, per conviure entre ells i controlar una sèrie d’aspectes essencials per al rendi-ment, com l’alimentació, el descans nocturn o la sexualitat. Fins i tot de vegades no sur-ten de l’hotel ni per passejar, no sigui que el soroll dels aficionats i l’expectació generada al voltant del partit pels mitjans de comuni-cació els fes perdre la concentració.

De vegades la pròpia activitat esportiva es converteix en si mateixa en una oportu-nitat per al silenci interior i en una forma d’allunyament de l’entorn urbà i de les re-lacions socials. Em refereixo als esports de resistència física de llarga durada com cór-rer o anar amb bicicleta per la muntanya. El medi natural i la pràctica solitària o en petits grups d’aquests esports permeten la trobada amb un mateix i la recerca espiritual.

2. L’alimentació i el descansJa he esmentat que una de les raons per

les quals es concentra els jugadors en hotels és la regulació de l’alimentació i del descans. Aquests dos aspectes tenen una importància

Àmfora amb atletes

41

POBLET

cabdal en l’èxit d’uns esports cada vegada més exigents pel que fa al rendiment físic, malgrat que hagin existit grans jugadors amb uns hàbits alimentaris i de son força ir-regulars. Es tracta de l’anomenat entrenament invisible.

Un dels elements relacionats amb la se-paració de la família durant les concentra-cions és l’abstinència sexual, un element present també en la vida religiosa. L’ob-jectiu d’aquesta pràctica és concentrar les energies físiques i emocionals. La continèn-cia sexual abans dels partits és qüestionada per molts entrenadors i alguns permeten les “visites” de les parelles dels jugadors o els deixen passar una nit fora de l’hotel durant les estades prolongades amb motiu d’un campionat. Malgrat que no està demostrada la relació entre rendiment i energia sexual, s’admet, com si d’un mite es tractés, la con-veniència d’evitar les relacions sexuals abans d’una competició.

El descans nocturn i l’alimentació ade-quada són la base d’una bona recuperació fí-sica desprès de l’entrenament o dels partits, col·laborant també en la prevenció de les lesions musculars. Per això no és d’estranyar que els entrenadors prenguin decisions com quedar-se a dormir a la ciutat on s’ha jugat si el partit acaba molt tard a la nit o fer els àpats plegats després dels entrenaments per controlar la dieta dels jugadors.

La regulació alimentària també està pre-sent a la vida religiosa. La privació de men-jar –dejuni–, l’abstinència de certs aliments durant un període determinat o l’austeritat en el menjar són pràctiques que marquen la relació del fidel amb els aliments. El dejuni eucarístic és una forma de preparació per rebre el sagrament amb una millor dispo-nibilitat espiritual. L’existència d’aquestes pràctiques no només respon a una qüestió cultural sinó que traspua una relació entre fisiologia i espiritualitat.

Atletisme. Pekin 2008

42

La vida monàstica utilitza les pregàries de la litúrgia de les hores per regular el des-cans nocturn. Curiosament, entre la darrera pregària del dia –completes– i la primera del dia següent –matines– hi ha les vuit hores de diferència necessàries per a la recuperació del cos durant la nit.

3. Els sacrificis físicsLa mortificació corporal a través del do-

lor és una de les característiques de l’asce-tisme religiós, ja sigui com a renúncia a la materialitat, per tal d’alliberar l’esperit de la presó del cos, o amb la voluntat d’expiar els pecats.

L’entrenament esportiu també provoca un patiment físic, fruit de dur el cos al lí-mit de les seves capacitats. Fisiològicament només es pot millorar el rendiment després d’arribar a l’esgotament total. Així, amb la recuperació posterior, el cos adquireix una resistència superior a la que tenia abans de

l’entrenament. Aquest sobreesforç sovint provoca malestar corporal, com en el cas dels cruiximents, o fins i tot lesions mus-culars o traumàtiques, algunes per a tota la vida.

Algunes modalitats esportives tenen la seva raó de ser en aquest sofriment corpo-ral. Em refereixo a les maratons, les curses ciclistes o les curses de natació en aigües obertes. La durada d’aquestes competicions i les condicions ambientals en què es duen a terme comporten que la capacitat física i psicològica per suportar i vèncer el dolor si-gui una qualitat necessària per assolir l’èxit.

Un altre dels àmbits de l’activitat fí-sicaesportiva on el sacrifici corporal és palès són les activitats relacionades amb l’estètica. Als anys setanta del segle passat l’expressió anglesa no pain, no gain –sense patiment no hi ha guany– reflectia aquesta filosofia corporal del culturisme basada en el patiment físic. Acomplir amb el cànon de

Giro d’Itàlia

43

POBLET

bellesa de la nostra societat, un cos prim i estilitzat, requereix per a la majoria de la població sacrificis alimentaris i unes quan-tes hores al gimnàs.

4. La direcció espiritualUna altra figura present en totes les tra-

dicions religioses dins del camí espiritual és l’acompanyant, el guia, el guru, el xaman o el director espiritual. Aquesta persona coneix perfectament el fidel i s’encarrega d’aconsellar-lo, orientar-lo i advertir-lo dels paranys que pot trobar en el seu recorre-gut espiritual. També pot regular el conjunt de pràctiques ascètiques que el creient ha de seguir per acostar-se a l’Absolut. És una figura d’autoritat a la qual l’iniciat deu obe-diència.

En el món de l’esport l’entrenador és l’encarregat de dirigir l’esportista per tal que pugui aconseguir els seus objectius. La seva feina és fonamentalment psicològica i emocional. Per això, com el bon pastor, ha de conèixer els seus esportistes per adreçar-los la paraula oportuna i aplicar-los la sanció o el premi adient en cada moment.

L’entrenador és l’encarregat d’aplicar i redactar el codi intern on s’inclouen tot un seguit de normes que l’esportista ha d’acomplir. Per exemple, es planifiquen els actes publicitaris per evitar que es des-viï l’atenció de la competició; es vigila la participació amb les seleccions nacionals; s’aconsella sobre els hàbits relacionats amb l’alimentació, l’oci i el descans; i es regulen les entrevistes i les declaracions concedides als mitjans de comunicació.

5. La lectura espiritualUn cinquè aspecte que ajuda el creient a

preparar-se espiritualment és la lectura dels textos sagrats de cadascuna de les tradici-ons religioses. Els sacerdots, els monjos, les monges, els religiosos, les religioses i molts

fidels repassen els escrits bíblics amb la pre-gària de la litúrgia de les hores o assistint a l’eucaristia diària.

La premsa esportiva i les informacions dels programes esportius o dels telenotí-cies acompleixen aquesta funció formativa prèvia a la competició entre els aficionats. D’altra banda, els esportistes han de man-tenir-se al marge d’uns comentaris, elogio-sos o devastadors, que poden influir en el seu rendiment. L’entrenador necessita tenir una sèrie de dades –declaracions, estat físic i anímic dels jugadors, condicions ambien-tals, conèixer l’àrbitre, estadístiques dels enfrontaments previs– per poder entendre el que esdevindrà durant la competició i preveure un possible resultat.

ConclusióLa comparació d’aquest conjunt de

pràctiques presents en la vida dels esportis-tes i dels aficionats –concentracions, entre-nament invisible, patiment físic, la direcció de l’entrenador i lectura esportiva– pot ser una eina pedagògica que ajudi els nostres lectors a entendre el sentit de l’ascètica re-ligiosa com a mètode o camí per trobar-se amb el sagrat.

Ara bé, cal remarcar la diferència entre els objectius de l’ascètica esportiva i la re-ligiosa. La finalitat narcisista, lucrativa o de lleure pròpia de l’esport no té res a veure amb la renúncia a un mateix, l’obertura als altres i l’acostament a l’Absolut propi de l’espiritualitat. Pau ho tenia clar quan utilit-zava la metàfora esportiva per referir-se a la vida cristiana:

He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe. I des d’ara tinc reservada la corona de la justícia que aquell dia em donarà en premi el Senyor, jutge just; i no tan sols a mi, sinó a tots els qui anhelen la seva manifestació (2 Tm 4, 7-8).

Jordi Osúa

44

IntroduccióLa “nova evangelització” és una iniciati-

va vaticana recent que vol ser una invitació a rellegir els Evangelis i obrir-se al seu ferment de vida i de sentit. Culturalment i espiritual-ment és una invitació necessària i lloable que suscita, però, un cert nombre de preguntes referents al seu context, sigui pel que fa a la motivació com a la realització. Aquí em preguntaré per alguns aspectes referents a la realització, especialment pel que fa al tema fe i raó i, més concretament, ciència i fe.

He pogut participar en dos actes de la Missió Metròpolis, una de les iniciatives desen-volupades en el marc, molt més ampli, de la nova evangelització –una iniciativa duta a terme simultàniament en dotze grans ciutats europees, entre les quals Barcelona, París, Lisboa, Budapest, Milà, Liverpool, Zagreb–cosa que li donava una dimensió internacio-nal, que podria ser encara més potenciada si encoratgés alguns contactes directes entre aquestes ciutats en el context d’incultura-ció actual del cristianisme. Dintre dels actes d’aquesta Missió Metròpolis, quina profunda emoció espiritual i estètica la lectura de l’Evangeli de Sant Marc el 4 de novembre al vespre al Palau de la Música! Quin goig retrobar-me amb Les confessions de Sant Agus-tí –amb el seu apassionament, profunditat i

bella literatura– el 20 de novembre, al Semi-nari Conciliar a Barcelona!

Però això tan lògic, tan bell, tan estimu-lant, ¿per què no ho fèiem abans? ¿Per què no ho seguim fent cada dos o tres anys? ¿Per què no ho propaguem pel territori? Lectura, reflexió, música, imatges, col·lectivitat, re-lligament. Tenim marcs propicis: catedrals, claustres, temples, places, i tenim un tresor de continguts. Cal aprofitar-ho més. Aques-ta ha estat, potser, una de les lliçons més evidents de la Missió Metròpolis: cal fer més i podem fer més.

RELI

GIÓ

I C

INÈN

CIE

S N

ATU

RAL

S CIÈNCIA I NOVA EVANGELITZACIÓAquest article conté algunes reflexions sobre la “nova evangelització” i el seu context

de “retorn del sagrat”, amb atenció especial cap al vessant fe·raó i ciència·fe, amb la intenció de fer alguns suggeriments concrets que incrementin la presència del missatge cristià en la cultura actual. El seu autor és el doctor David Jou, catedràtic de Física a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de la Fundació Joan Maragall.

45

POBLET

Algunes preguntes sobre la nova evan-gelització

Anem, ara, al tema més general de la “nova evangelització”. Els dubtes sorgei-xen en considerar el context. A qui volem arribar? Com hi volem arribar? Quina és la manera més efectiva de fer-ho? Què volem aconseguir? Quina mena d’iniciatives es po-den prendre? En primer lloc, hem d’arribar “als de sempre”, amb agraïment per la seva fidelitat, per la seva companyia, per la seva perseverança, i esforçar-nos perquè sentin més riquesa, més escalf, més confiança, més alegria, més ímpetu, més música, més art i més futur. En segon lloc hem d’arribar als qui, “de fora estant”, poden sentir una cer-ta curiositat pel missatge evangèlic, i fer-los créixer aquesta curiositat, tot acollint els curiosos, acompanyant els interessats i res-pectant els decebuts. Algunes preguntes, en aquest punt, es refereixen a com es pot com-binar la “nova evangelització” amb el “retorn del sagrat”, una de les característiques cultu-

rals, més o menys difuses, del moment actu-al, incrementat potser per la crisi econòmica –i energètica, i ecològica, i política, i demo-gràfica, i espiritual– que posen en primer ter-me les preguntes sobre el sentit de la vida, sobre les prioritats dels desigs i els objectius vitals, i sobre el valor de les coses. Assajar aquesta combinació té una certa lògica, ja que el “retorn del sagrat” suscita un públic especialment atent a la mena d’inquietuds de la “nova evangelització”.

Aquest “retorn del sagrat”, analitzat i ca-racteritzat en profunditat pels sociòlegs de la religió, es manifesta –per concretar-ho es-quemàticament en set punts– en una afirma-ció de la llibertat, una exploració de l’espi-ritualitat, un retrobament amb la naturalesa, una participació en la solidaritat, una comu-nicació en xarxa, una reconciliació amb el plaer, i una pertinença a la modernitat tec-nocientífica. Com a punts febles –també set punts, en simetria amb els set punts anteri-ors–, un excés d’individualisme, una manca

Missió Metròpolis. Lectura de l’Evangeli de Sant Marc al Palau de la Música

46

de compromís, un desdeny excessiu envers les institucions, un desconeixement de la història, una manca de profunditat en la re-flexió, una improvisació en les formes, i una ambigüitat en l’objecte de les creences. A continuació, i abans d’entrar en el tema re-ferent a la ciència, que és el que resulta més proper a la meva experiència, faré un breu repàs d’alguns suggeriments que sorgeixen en reflexionar sobre les forces i mancances del “retorn del sagrat” com a possible inter-locutor de la “nova evangelització”.

“Nova evangelització” i “retorn del sa-grat”: consideracions i suggeriments

En aquest context la “nova evangelitza-ció” serà més efectiva si posa més èmfasi a aprofundir en les inquietuds i compartir-ne tot el possible que no pas a corregir els pos-sibles defectes –correcció que, en part, vin-drà per ella mateixa, un cop conegudes unes profunditats i unes riqueses insospitades per a qui no ha estat en contacte amb una edu-cació religiosa prèvia, seriosa i atractiva, o per a qui no l’ha aprofitada amb prou inte-rès. És d’esperar, en efecte, que el contacte amb aquesta riquesa ajudi a prendre cons-ciència de la petitesa del jo individual en la història de la reflexió humana, i faci sentir una certa curiositat i respecte per la història prèvia, les opinions alienes i els aspectes po-sitius de les institucions. Si ni tan sols aquest coneixement no obre a aquestes dimensi-ons, potser és més efectiu no perdre-hi més temps i seguir endavant, ja que hi ha molta feina a fer.

Pel que fa a l’afirmació de llibertat, con-vindrà fer sentir que la fe contribueix a la llibertat personal i a l’aventura vital, més que no pas exigeix submissió a una jerar-quia, acceptació d’un magisteri o pertinença a una institució, és a dir, que l’Evangeli és la presentació lliure d’un tresor alliberador més que no pas la captació a la institució de

l’Església. Aquesta captació vindrà, en tot cas, després, un cop s’hagin establert prou vincles i compartit prou inquietuds i s’ha-gi constatat que l’Església té, efectivament, aquest tresor de reflexió, d’art, de servei i de sentiment. Convindrà, d’altra banda, es-pecificar l’objecte de la fe, tot avançant des d’una relativa ambigüitat obertament acolli-dora fins a un dibuix més nítid i concret de la fe cristiana, amb les seves dificultats con-ceptuals i el seu compromís col·lectiu.

Pel que fa a l’espiritualitat, la “nova evan-gelització” serà més efectiva si fa constatar que l’Església compta amb una llarga tradi-ció d’espiritualitats –i aquí podria jugar un bon paper la llarga tradició de poesia mística i religiosa en general–, que algunes d’aques-tes espiritualitats poden entrar en diàleg i ressonància amb espiritualitats inspirades en altres religions –pensem en els contactes entre mística cristiana i mística sufí, o amb algunes espiritualitats orientals, sense obli-dar el nostre propi Orient de l’espiritualitat ortodoxa–, que algunes d’aquestes espiritu-alitats –la franciscana, per exemple– tenen una gran sensibilitat per la naturalesa, en allò que té de vivent, de bell, de grandiós, de re-flex diví, i que algunes d’elles han practicat, inspirat i estimulat l’art –pintura, escultura, arquitectura, literatura, tot donant una re-novada profunditat simbòlica i referencial a formes ja conegudes o a nous estils d’ex-pressió i representació.

Pel que fa a la participació en la solida-ritat, la nova evangelització serà més fructí-fera si contribueix a fer conèixer la impres-sionant tasca social de l’Església i el tresor –molt més desconegut– de la seva doctrina social. Això seria especialment adient en un moment de crisi com l’actual, en què tanta gent es pregunta amb inquietud i amb avi-desa per “nous models” de societat o de gestió econòmica, de manera que la solida-ritat no s’entén tan sols com un ajut a zones

47

POBLET

desafavorides i grups marginals, sinó a una reflexió sobre el nostre mateix funciona-ment. Pel que fa a la comunicació en xarxa, la iniciativa de la “nova evangelització” serà més reeixida si fa confluir un personalisme dens i profund amb l’ideal participatiu en xarxa, amb la formació de grups amb inicia-tives pròpies.

La reconciliació amb el plaer –tot se-guint les característiques que he atribuït al “retorn del sagrat”– és, en canvi, un punt difícil. El cristianisme no ha negat el plaer artístic ni el plaer intel·lectual –tot i que du-rant tants segles ha prohibit tantes lectures i ha truncat tantes aventures intel·lectuals que ens podríem preguntar fins a quin punt això darrer –afirmació dels plaers artístics i intel-lectuals– és veritat o és tan sols un desig pi-etós dels qui voldríem que hagués estat així. En tot cas, el cos és un gran abandonat del cristianisme –i de les religions monoteistes, pel que en sé–, en comparació amb algunes tradicions orientals que han treballat molt més l’exercici físic en un context de reflexió i espiritualitat: concentració, sentir el món a través del cos, la respiració, l’equilibri, dominar les energies que es van desvetllant en els músculs en tensió, experimentar una plenitud física que deixa obert a preguntes que van més enllà d’ella. La insistència ecle-siàstica en una relació massa estreta –a parer meu– entre sexe i procreació –plenitud in-dubtable del sexe, naturalment– desmereix o proscriu tot un àmbit de comunicació i sensualitat intensíssimes, que molta gent no està disposada a perdre –tot i que, a l’hora de la veritat, la seva vivència d’aquests temes sigui més tènue, desconcertada i mediocre que les promeses incandescents que acos-tuma a fer aquest vessant real però sovint fantasiós de l’aventura humana. Potser en el futur caldrà més reflexió sobre aquestes qüestions, que, sense menystenir un asse-nyat capteniment, contempli un horitzó un

xic més ampli. El mateix haurà de passar, pel que fa a la versemblança antropològica del catolicisme, amb la presència de la dona en l’Església, començant pel diaconat i anant fins on es pugui anar.

Consideracions sobre fe, raó, i nova evangelització

Arribo, per fi, al tema concret del meu escrit: la ciència com una part del teló de fons del context de la “nova evangelitza-ció”. Seria optimista dir que vivim en una societat encuriosida per la ciència i entusi-asta de la raó; dissortadament, no és així: el desconeixement, la manca de profunditat, la dispersió, la comoditat, la facilitat, l’avidesa de guanys, plaers i resultats a curt termini, poden més que la disciplina en l’estudi, la perseverança en l’esforç o la il·lusió per l’aprenentatge. Tant la fe com la raó dema-nen més del que avui estem disposats a do-nar: esforç, dedicació, compromís, voluntat, concentració, estudi, humilitat, diàleg.

Tot i així, en el context tecnocientífic ac-tual, cal una legitimació intel·lectual de la fe

Sant Francesc predicant els ocells (Giotto di Bondone)

48

–no dels seus continguts, subtils i misterio-sos– sinó de l’actitud de fe. Aquesta urgència és especialment acusada en el cas dels joves, que es veuen sovint enfrontats a la pressió d’un racionalisme superficial però amb apa-rença de rigorós, a la rialleta irònica, burlesca o explícitament hostil dels qui no han sabut veure en la religió més que una superstició o un conte de fades, a la caricaturització o incomprensió de la institució eclesiàstica, i a l’abundància de reclams i distraccions de tota mena per part de mitjans de comunica-ció o de xarxes de comunicació: tot un “set-ge hermenèutic” en negatiu. Per a una bona part de la joventut, poder llegir amb frescor l’Evangeli i, doncs, la possibilitat real d’una “nova evangelització”, demana haver trencat victoriosament –vull dir convençudament i il·lusionadament– aquest setge. El mateix problema troba, avui, no tan sols l’Evangeli, sinó altres tresors de les humanitats, com ara el fonament expressiu i argumentat de la pa-raula, les arrels històriques de la societat, els valors i les idees, o el coneixement crític de les “grans construccions” de sentit.

Aquesta legitimació intel·lectual no ha de ser un racionalisme ingenu o prepotent que aspiri a dissoldre o atenuar el misteri del món i de la vida, no pot avantposar exercicis intel·lectuals a les paraules vives de l’Evan-geli, no ha d’apel·lar a l’actualitat o a la moda com a pedra de toc de la versemblan-ça de vida. Aquesta legitimació ha de ser un acompanyament –encara que sigui a distàn-cia– per part d’una comunitat –explícita o difusa– que sàpiga donar raó argumentada i apassionada de les seves conviccions. Ha de justificar la vàlua intel·lectual i vital de l’actitud de fe com a exploració, aventura i compromís; ha d’estimular l’aprofundiment d’allò en què es creu, l’estudi reflexiu i el coneixement personal de textos sagrats i reflexions teològiques; ha d’encoratjar l’au-toestima dels joves que es pregunten per

aquestes qüestions enfront del setge her-menèutic dissuasori a què m’he referit en el paràgraf anterior.

Aquesta legitimació intel·lectual tampoc no ha de ser un argumentari apologètic, ni una munició defensiva, ni un atrinxerament en ortodòxies, sinó bàsicament tres coses: uns punts cardinals, uns centres d’aprovisi-onament, i un atles del món espiritual, és a dir, instruments per a la llibertat de viatger. Uns punts cardinals, per saber-se situar; uns centres d’aprovisionament ben assortits i disponibles per a quan cal aliment, encorat-jament, repòs o companyia; i un atles de si-tuació: història i geografia de les religions en general, i del cristianisme en particular. La legitimació intel·lectual, en un primer estadi de l’aventura de la fe, no és tant un acompa-nyament com una cartografia, un inventari de tresors i una invitació al viatge.

Entre els neguits dels joves amb qui he pogut parlar destaca la por d’un divorci en-tre fe i raó –vull dir, d’un divorci entre una fe titllada de retrògrada i ingènua i una raó presentada com a fructífera i lluminosa. Em refereixo a la por de prendre l’opció equivo-cada, l’opció de la foscor en contra de la cla-redat, de l’opressió en contra de la llibertat. En aquesta perspectiva, resulta com a mínim consolador i, en el millor dels casos, estimu-lant, pensar en Déu no pas com a oposat a la raó, sinó com el fonament de la Raó, com la base de la Paraula creadora del pròleg de l’Evangeli de Joan –Logos que, en la menta-litat actual, pot allotjar de manera natural no tan sols l’Amor de Déu, origen i sentit de les coses, sinó també les lleis físicoquímiques i el rerefons matemàtic de l’univers.

En aquest sentit, el coneixement divul-gatiu de la història del cosmos, de la vida i de les seves lleis profundes, tot i que és religiosament neutre, posa en contacte amb una Raó més gran que la raó humana, an-terior a ella, condició d’ella, causa material

49

POBLET

d’ella, abstracta, còsmica, elegant. La Cre-ació esdevé molt més que un text concret escrit en èpoques remotes –la bellesa i po-tencialitat simbòlica del qual cal salvaguar-dar–: esdevé una impressionant racionalitat que, a més de donar lloc a l’univers, li dóna un sentit i el salva de la caducitat. L’evolu-ció biològica no hi és un problema, sinó un aspecte sorprenent però interessant i eficaç d’aquesta Raó immensa, una raó de vega-des diferent i més potent que la nostra però amb la qual podem dialogar –com la raó de la mecànica quàntica, en certa manera, tan diferent i desbordant, però amb la qual di-aloguem gràcies a l’esforç de generacions.

Passar d’aquesta lògica del món, d’aques-ta Raó creadora –ni confirmada ni refutada però raonable i plausible, possibilitat lògica-ment consistent en si mateixa–, a la figura de Crist o al Déu Trinitat és tot un salt que excedeix la raó. Però la “legitimació intel-lectual” de la fe cristiana demana molt més. No repugna a la raó si es creu que allò més essencial de la Raó creadora no eren les lleis físiques, sinó l’Amor. Déu s’encarna en la hu-manitat com abans s’havien encarnat les ma-temàtiques en un univers material concret: tan incomprensible, misteriosa i grandiosa és una cosa com l’altra. El dolor de Crist en la Creu és més que un dolor concret, és assumir tot el dolor del món, de totes les èpoques, en una nova Creació –la de la Resurrecció– en què la mort i el dolor no són l’última paraula. Però tot això, és clar, va molt més enllà de la ciència, és més misteriós, més problemàtic, més paradoxal, més hipotètic, però no pas sense sentit ni grandiositat.

Síntesi finalLa “nova evangelització” invita a redes-

cobrir l’Evangeli, però poder-ho fer demana posar una doble atenció al context. D’una banda, qui són els destinataris d’aquesta iniciativa –a més de nosaltres mateixos, que

en general som tan desvalguts, ignorants i tebis en formació religiosa– i quines són les seves inquietuds. D’altra banda, quin és el context que fa que, tenint unes inquietuds espirituals relativament afins, l’Evangeli re-sulti desconegut, inversemblant o estrany, i com es pot influir en aquest context perquè esdevingui més porós i receptiu.

En segon lloc, he parlat de la necessitat de “legitimació intel·lectual” de la fe. La legitimació de l’aventura de la fe és més o menys simple. A quin investigador veritable se li acut dir que no començarà una investi-gació fins que algú no li demostri que exis-teix el resultat al qual aspira? A quin aven-turer veritable se li acut dir que no iniciarà un viatge d’exploració si algú no li demostra que la destinació a què voldria arribar exis-teix? Demanar demostracions segures que Déu existeix –més enllà d’indicis plausibles però discutibles de la seva existència– abans de posar-se en marxa cap a la seva recerca no és el fet intel·lectual més grandiós que es pugui imaginar, ni l’acte de coratge més en-lluernador que es pugui concebre, però, tot i això, en un cert moment, malgrat la seva pobresa argumentativa, pot acomplexar la persona que inicia la seva experiència religi-osa o la seva recerca espiritual.

Però anar més enllà d’aquesta divinitat relativament abstracta a un Déu personal –que vol dir: amb qui es pot parlar, a qui no és absurd pregar, que no es desinteressa de l’univers, que salva de la mort, que fa que el món tingui sentit i el mal no tingui l’última paraula– és difícil. Crec que qui es consideri intel·lectual cristià, o humanista cristià, o ci-entífic cristià, hauria de tenir present aquest compromís a obrir portes a la llibertat sense fer callar el millor que tinguin a dir les veus estimulants de la crítica, i a argumentar el paper d’aquest Déu en la seva pròpia vida.

David Jou

50

TASTA POBLETESCOLA RESTAURANT

“COMPROMÍS AMB LES PERSONES, COMPROMÍS AMB EL TERRITORI”

A redós del monestir de Poblet i amb el suport de la seva comunitat monàsti·ca ha sorgit una iniciativa social amb l’objectiu de convertir l’escola·restaurant de l’hostatgeria de Poblet en un referent nacional i internacional, tant per la qualitat i el nivell de la seva cuina com per la tasca formativa i d’inserció laboral de les persones amb risc d’exclusió social. Ens en parla el seu director, el senyor Modest Corbella.

El projecte per a la creació d’una escola de cuina i menjador a la Nova Hostatgeria del Monestir de Poblet es proposa ampliar l’oferta formativa de la comarca de la Con-ca de Barberà orientada a les persones de col·lectius especialment vulnerables com ho són: els joves amb fracàs escolar que no han assolit la graduació en ESO; les persones adultes amb especials dificultats d’inserció laboral; les persones amb discapacitat intel-lectual; les persones amb malaltia mental i els joves immigrants.

L’escola s’ha posat en marxa durant el curs 2011-2012 amb 14 alumnes de la co-marca que han realitzat les classes pràcti-ques de cuina i menjador al mateix restau-rant de l’Hostatgeria.

La Nova Hostatgeria: un projecte arre-lat a la tradició cistercenca.

El projecte de la Nova Hostatgeria del Monestir de Poblet al municipi de Vimbodí i Poblet a la Conca de Barberà va esdevenir una realitat l’estiu de 2010 quan, després d’un llarg procés administratiu i construc-tiu, es va inaugurar finalment el dia 19 de juny.

Els monestirs cistercencs, històricament, disposaven d’espais exteriors a la clausura, però interiors al conjunt edificat, desti-nats a allotjar pelegrins, malalts i visitants. D’aquesta manera es consolidava la relació de la comunitat intramurs amb el món ex-terior i les seves necessitats. A Poblet els pelegrins eren acollits a l’hostatgeria, de la qual encara són visibles els murs en ruïnes. Estava situada al segon recinte emmurallat, davant dels edificis de l’Hospital dels Po-bres, la Bosseria i la capella de Santa Cate-rina, justament on ara s’ha ubicat la Nova Hostatgeria.

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

El P. Abat durant el discurs

el dia de la inauguració.

51

POBLET

Amb el pas dels segles aquestes edifica-cions van quedar malmeses i inutilitzades i l’allotjament a Poblet només era permès als homes a l’hostatgeria situada a l’interior de les dependències monàstiques.

En el llarg procés de reconstrucció de Poblet, sobretot després del restabliment de la comunitat monàstica l’any 1940, l’as-piració a recuperar un espai d’acollida obert al visitant ha estat una constant que només ha estat possible gràcies a l’esforç de la co-munitat, les administracions públiques i un gran nombre de col·laboradors.

La Nova Hostatgeria: un nou equipa-ment per a uns temps nous

La necessitat de disposar d’una nova hostatgeria es va fer evident a partir dels anys setanta i vuitanta del segle passat amb l’increment de les visites fruit de la promo-ció del turisme cultural, patrimonial i identi-tari per iniciativa de Turisme de Catalunya, del Patronat de Turisme Costa Daurada de la Diputació de Tarragona i de la creació,

l’any 1989, de La Ruta del Cister, un projecte conjunt de dinamització turística sorgit per iniciativa dels consells comarcals de l’Alt Camp, de la Conca de Barberà i de l’Ur-gell amb motiu de tenir ubicats en les seves respectives comarques els monestirs cister-cencs més importants de Catalunya: Santes Creus, Poblet i Vallbona.

En el cas de Poblet té una especial sig-nificació la declaració del conjunt monàstic com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO l’any 1991. I és justament a la dècada dels noranta quan s’incrementen els esforços per disposar d’un equipament mo-dern per atendre la demanda d’un turisme cultural de qualitat, una modalitat turística cada vegada més exigent i que ja deixava de ser un complement a altres models majori-taris i tradicionals per esdevenir una oferta consistent per si mateixa.

Si la dècada dels 90 va ser la dels tràmits administratius, financers i arquitectònics, la primera dècada del segle XXI ha estat la del procés constructiu que, no exempt de difi-

Professors i alumnes de l’escola·restaurant de l’hostatgeria de Poblet

52

cultats, va culminar en la inauguració oficial de l’estiu de 2010.

La gestió de la Nova hostatgeria: un compromís amb les persones, amb les tra-dicions i amb el territori

Per voluntat de la comunitat monàstica de Poblet, la Nova Hostatgeria no havia de ser un equipament més que s’incorporava a l’oferta de serveis turístics de la comarca, sinó que havia de mantenir la seva singula-ritat com a servei integrat en el conjunt de

les funcions tradicionals del monestir des de la seva fundació cap a mitjans del segle XII. Havia de ser un espai de recolliment i silenci on el visitant pogués viure la seva espirituali-tat amb comoditat en un entorn que li oferís els serveis de la manera més adequada a les seves necessitats. I també, enllaçant amb els orígens dels monestirs a l’Edat Mitjana, un espai que s’identifiqués amb la gènesi de les formes d’alimentació que han anat arribant fins a l’actualitat mantenint una personalitat pròpia tot i les successives incorporacions.

Per això es va optar per una gestió di-recta des del propi monestir amb la crea-ció d’una direcció executiva del conjunt de l’Hostatgeria i l’establiment d’un conveni

de col·laboració amb la Fundació Santa Te-resa del Vendrell, una entitat amb una llarga trajectòria en l’atenció a joves amb necessi-tats educatives especials i a persones amb discapacitat, per a la gestió dels serveis de cuina i menjador.

La Fundació Santa Teresa gestiona des de l’any 2004 l’Escola de Turisme del Baix Penedès amb la finalitat de crear condicions favorables a la inserció i de millorar l’ocu-pabilitat de les persones amb especials di-ficultats d’inserció laboral, en col·laboració amb les administracions i els empresaris del sector del turisme de la comarca. El treball amb el sector permet conèixer les seves ne-cessitats i les seves ofertes d’ocupació i obre portes a les persones per millorar les seves possibilitats laborals.

Gràcies a la implicació del territori i a la col·laboració d’entitats, administracions i del mateix sector del turisme, la Fundació Santa Teresa ha consolidat un model d’ense-nyament integrador, innovador i de qualitat. L’èxit d’aquest projecte és l’èxit de cadas-cun dels alumnes i de tots els col·laboradors.

I ara, després d’un any de la inauguració de la Nova Hostatgeria es posa en marxa el projecte de l’Escola de cuina de la Nova Hostatgeria del Monestir de Santa Maria de Poblet amb la voluntat d’unir esforços i de crear complicitats amb les administracions, entitats, organismes i empreses de la Conca de Barbera.

TASTA POBLET-ESCOLA RESTAU-RANT: un projecte educatiu valent, innova-dor i de qualitat per a la Conca de Barberà

Es tracta d’un projecte valent en temps de crisi, una crisi que afecta de manera espe-cial la inserció laboral dels sectors més vul-nerables de la nostra societat: els joves que no assoleixen la graduació en ensenyament secundari obligatori, les persones amb dis-capacitat física o intel·lectual, les persones

Acte de cloenda del curs a l’hostatgeria

53

POBLET

amb malaltia mental o els joves immigrants. Afegit a les seves dificultats, aquests col-lectius pateixen l’estigma del fracàs escolar, del fracàs vital i de la marginació que en molts casos deriva en la generació de pato-logies socials i personals amb la conseqüent pèrdua d’autoestima i d’expectatives de dur a terme un projecte de vida gratificant i compensatori.

A partir d’aquesta realitat, la comunitat de Poblet i la Fundació Santa Teresa han apostat per una Escola de nivell inicial amb un programa que faciliti la formació teòrica i pràctica per aprendre l’ofici d’auxiliars de cuina i de menjador. Una formació que té la seva continuïtat en la realització d’un perío-de de pràctiques en empreses del sector. La finalització d’aquest procés de formació ha de posar els alumnes en disposició de po-der-se inserir laboralment o reincorporar-se a l’ensenyament reglat per cursar els cicles formatius de grau mitjà.

Per a la posada en marxa l’Escola comp-ta inicialment amb el suport dels Departa-ments d’Ensenyament i d’Empresa i Ocupa-ció a través dels Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI), uns programes que faciliten el seguiment personalitzat dels alumnes i l’atenció no només en l’aprenen-tatge específic de l’ofici, sinó en tot aquells aspectes de la personalitat, de les habilitats socials i de la formació integral de la persona que els puguin ajudar a posar en valor les seves capacitats cognitives, emocionals i de conducta per millorar la seva autoestima i la seva capacitat de prendre decisions.

No es tracta d’una tasca fàcil i planera. Per assolir els objectius cal una acurada pla-nificació, la creació d’un equip compromès i la implicació de tots els agents socials, eco-nòmics i institucionals que hi puguin fer al-guna aportació. Esperem aconseguir-ho!

Modest Corbella

54

Origen i naturalesa El camp d’aprenentatge “Els Monestirs

del Cister” és un Servei Educatiu depenent del Departament d’Ensenyament que té la seva seu a l’Alberg de Joventut Jaume I, dins el terme de l’Espluga de Francolí. També disposem d’una aula al monestir de Santes Creus cedida pel Museu d’Història de Ca-talunya. Forma part del conjunt de 16 camps d’aprenentatge situats en llocs singulars del territori català.

La seva història es remunta a l’any 1991 quan, aprofitant l’impuls que es va donar a la ruta del Cister, en Josep Baluja, mestre de Vila-rodona, llicenciat en Pedagogia te-rapèutica i en Geografia i Història, i l’Emília Altarriba, llicenciada també en Geografia i Història, van presentar als premis Baldiri Reixac un projecte educatiu sobre els mo-nestirs. Aquest projecte va ser premiat i va servir de catapulta per fundar el camp d’aprenentatge a l’indret esmentat.

Des d’aleshores, de forma continuada i creixent, tant pel que fa a personal docent1 com en ocupació, el Camp acull centres

1 Actualment el camp d’aprenentatge “Monestirs del Cister” té una plantilla de quatre persones (durant qua-tre cursos van ser cinc) que depenen del Departament d’Ensenyament i dues persones més que depenen del Paratge Natural de Poblet.

d’arreu de Catalunya, que poden fer estada a l’Alberg des d’un a cinc dies i que desen-volupen una sèrie d’activitats bàsicament vinculades als monestirs. Al Camp també s’hi realitzen d’altres activitats relacionades amb l’entorn natural i social de la zona.

Les estades d’un dia es cobreixen espe-cialment amb centres de les comarques on hi ha monestirs cistercencs: La Conca (Po-blet), Alt Camp (Santes Creus) i l’Urgell (Vallbona de les monges). Les altres moda-litats d’ocupació es nodreixen dels centres de Primària i Secundària d’arreu del territori català.

Com a Servei Educatiu públic estem anunciats a la pàgina web del Departament d’Ensenyament. També disposem d’una pàgina web pròpia on exposem les nostres característiques i el que podem oferir. Els centres d’ensenyament de Catalunya que volen assistir a aquest camp realitzen tele-màticament cada maig la inscripció a través del professorat que ho sol·licita. En funció d’una sèrie de variables –gruix de la deman-da, centres que ens visiten per primera ve-gada, duració de l’estada demanada, període escollit– se’ls assignen les dates per venir, sempre intentant respectar les preferències del centre que fa la petició.

CAMP D’APRENENTATGE “ELS MONESTIRS DEL CISTER”

Ben a la vora del monestir, a l’Alberg Jaume I, hi ha un “camp d’aprenentatge” que duu per nom “Monestirs del Cister”. Des de fa anys aquest camp d’aprenentatge acull alumnes des de l’Educació Infantil fins a la Universitat. Hi han passat milers d’alumnes catalans. Un dels seus plats forts és el coneixement del monacat en general i dels monestirs cistercencs en particular. Ens parla d’aquesta institució educativa la professora Assump·ta Benaiges, la seva directora actual.

55

POBLET

Fent un càlcul estimat des de la seva fun-dació l’any 1991 fins el curs actual 2011-12 es pot afirmar que s’han atès uns 75.000 nois i noies i uns 5600 docents. Per tant, en base a aquestes dades aproximades, podem afirmar que el nostre servei és un element important de difusió del nostre Patrimoni, tant pel que fa a l’atenció directa als compo-nents del món educatiu, com indirecta a les famílies i llocs d’origen.

D’altra banda cal tenir en compte que els centres educatius són un reflex de la socie-tat, la qual cosa es tradueix en la diversitat que comporta la globalització. Per tant el Camp és un element més del sistema educa-tiu que ajuda a la cohesió social: hi ha alum-nat que pot molt ben ser que mai més no tingui l’oportunitat de conèixer el territori immediat si no és a través de l’escola.

Objectius i principis pedagògicsUn dels principals objectius és ajudar a

descobrir i estimar el Patrimoni. En gene-ral, però, intentem fomentar l’aprendre a aprendre, a partir de la tècnica de formular preguntes adients. A través del diàleg que sorgeix amb l’alumnat anem construint con-juntament un discurs que ajudi a crear co-neixement. Partim del que saben i del que volen saber, i al final concloem amb el que han après.

La pedagogia aplicada té un component important dels principis d’aprenentatge de l’Escola activa. Aquesta escola pedagògi-ca defensa que l’educació ha de satisfer les necessitats i els interessos dels educands, ha de fomentar la cooperació i postula que s’aprèn tot resolent dificultats més que no pas mitjançant l’acumulació de sabers.

Cal tenir en compte, però, que l’escola també hauria de ser educació per a la vida i que ha de formar persones competents. Per tant cal considerar altres corrents pe-dagògics que es nodreixen d’altres teories

tals com la construcció de models sistè-mics aplicats a l’estudi de qualsevol àmbit de l’educació amb la formulació prèvia d’un epítom i l’ús de les tecnologies de la infor-mació i comunicació. Alhora també s’hi in-corpora la pràctica reflexiva. D’altra banda, com a denominador comú, intentem poten-ciar l’esperit crític i l’autonomia.

Tot aquest procés es concreta prenent com a fil conductor els monestirs del Cis-ter, la qual cosa implica situar el temps his-tòric –l’Edat Mitjana–, reflexionar sobre les característiques de la societat de l’època i incidir en la importància i finalitat dels mo-nestirs cistercencs a l’època medieval en el nostre territori. Això ens condueix a parlar de l’orde del Cister, de la seva idiosincràsia i del pes específic que va tenir a la Catalunya Nova durant l’Edat Mitjana. També es fa un especial èmfasi en l’arquitectura pròpia dels monestirs, en els seus sistemes constructius, en les formes arquitectòniques i els estils que se’n deriven. Finalment intentem des-vetllar les emocions que es poden derivar en endinsar-se en un entorn de les característi-ques d’un monestir.

La presència de les tombes de reis i rei-nes de la Corona d’Aragó a l’església dels

Recreant la piràmide social de l’Edat Mitjana

56

cenobis cistercencs de la zona ens permet ressaltar la importància del monestir de Poblet tant a la Baixa Edat Mitjana amb les connotacions pròpies de l’època, com ac-tualment com a preservador del Patrimoni Històric, tant artístic com espiritual. A par-tir de la interpretació de les tombes sorgeix un dels temes recurrents de la vida: la mort. Un altre aspecte que ressaltem, relacionat amb les tombes reials, és la consideració del gènere: el rol de les dones a l’Edat Mitjana i l’extrapolació al paper de les dones actual-ment en la nostra societat i, per extensió, a altres cultures.

En general, però, per tal que l’aprenen-tatge sigui coherent i significatiu s’establei-xen comparacions amb l’actualitat de tots els àmbits treballats a l’Edat Mitjana, la qual cosa ens permet copsar els canvis i les con-tinuïtats al llarg del temps.

Com ho concretemLa nostra activitat es distribueix entre

l’aula situada a l’Alberg Jaume I i els mo-nestirs. Aquests espais d’aprenentatge es complementen. A l’aula es disposa de mate-rial divers: gràfic, audiovisual, documental, maquetes…, amb la finalitat de facilitar la construcció de coneixement. Aquest mateix model es repeteix en cas que es visitin els monestirs de Santes Creus i Vallbona.

La visita al monestir té una doble fun-ció: permet comprovar tot l’aprenentatge que l’alumnat ha assolit a l’aula, o serveix d’aula si les activitats s’inicien al monestir. En aquest darrer cas resulta particularment útil per copsar el que suposa ser monjo: la vida en comunitat, la disciplina regulada pels capítols de la Regla, el silenci, la cal-ma... Totes aquestes característiques es fan més paleses si l’alumnat té l’oportunitat de trobar-se amb un monjo o monja (com és el cas possible tant a Poblet com a Vallbo-na) i hi pot parlar, ja que els permet de

conèixer de manera vivencial una forma de vida molt diferent a la seva, que tot i estar ubicada al segle XXI, manté components propis del segle XII, època de fundació del monestir.

Moments del treball a l’aula, al mones-tir i al bosc

Per enriquir més l’activitat pensem que és important dedicar un dels dies de l’es-tada de l’alumnat a l’entorn monàstic. En aquesta jornada es proposa l’estudi del bosc que envolta el monestir, la qual cosa ajuda a comprendre d’una forma més exhaustiva un dels motius de la situació del monestir en el territori concret. Un altre dia es de-dica al treball específic sobre el monestir: aula i treball a l’edifici monàstic. Com que són aprenentatges complementaris és indi-ferent per on es comenci. Del divers menú didàctic que oferim a les escoles hi ha algun centre que només escull l’estudi del mones-tir; en aquest cas li dediquem un dia i mig i tot el que es refereix a l’entorn monàstic ho treballem durant el camí de l’Alberg al monestir.

Normalment si l’estada és de tres dies, la darrera jornada la dediquem a la visita de

Practicant l’escriptura amb el plomí

57

POBLET

Montblanc, ciutat medieval per excel·lència, on l’alumnat pot gaudir i alhora reforçar els aprenentatges assolits en l’estada: orienta-ció, vocabulari específic, aspectes relacio-nats amb la societat a l’Edat Mitjana, canvis i continuïtats... Aquesta activitat és possible dur-la a terme a l’Espluga, aprofitant igual-ment el seu passat medieval.

Completant aquest gruix d’activitats n’hi una d’especialment interessant pel que fa al concepte de transversalitat i alhora de vinculació directa amb la vida monacal a l’Edat Mitjana: l’escriptura. Aquesta activi-tat requereix treballar aspectes de Tecnolo-gia, Biologia, Matemàtica, Llengua, Plàstica i, si s’escau, fins i tot Educació física i, per descomptat, l’educació dels valors. Es fabri-ca tinta negra a partir dels ingredients que utilitzaven els monjos, segons una fórmula recollida pel Pare Agustí Altisent, i culmi-

na en l’experimentació de l’escriptura sobre pergamí.

D’altra banda també ressaltem en activi-tats concretes la relació de la literatura i el monestir en diferents períodes de la Histò-ria –en l’àmbit popular (Les llegendes de Poblet), medieval (Les grans Cròniques dels reis), la Re-naixença (poesia de l’Àngel Guimerà sobre les tombes reials), escrits de Josep Pla sobre Poblet–. També fem audicions de música medieval i de jocs de l’Edat Mitjana.

Aprofitant l’impuls que es va voler i es vol donar a les Llengües Estrangeres, en es-pecial a l’anglès, vam considerar oportú rea-litzar l’activitat sobre el monestir en aquesta llengua, per la qual cosa es va adaptar el ma-terial existent a l’exigència de les metodo-logies de l’AICLE (Aprenentatge Integrat de les Llengües Estrangeres) que ja s’ha experimentat amb un institut.

Exercici de reconeixement del bosc

58

DestinatarisEls destinataris del nostre menú didàc-

tic són, bàsicament, tots els centres docents de Catalunya, tant de Primària com de Se-cundària, que volen treballar aspectes del currículum d’una forma més directa, posant l’alumnat en contacte directe amb el contin-gut que han d’estudiar. Hem acollit i aco-llim alumnat d’una franja d’edat que va des de l’Educació infantil fins al Batxillerat, tot i que el més freqüent són els cursos de Cicle Mitjà i Superior de Primària i de 2n d’ESO, ja que la nostra oferta encaixa millor en el currículum actualment vigent. De forma

més puntual hem acollit escoles d’adults i al-tres col·lectius, tals com persones que estan a l’atur i realitzen algun mòdul, associacions de dones, etc.

També atenem futurs mestres els quals, a petició del professorat de Didàctica de les Ciències Socials, vénen a conèixer especi-alment aspectes didàctics de la nostra tasca que després podran extrapolar a altres àm-bits. Aquest darrer aspecte també es fa ex-tensiu als docents que acompanyen els nois i noies, ja que a banda de treballar explíci-tament el monestir, poden agafar idees per aprofundir en altres àmbits del currículum. Cal destacar també que durant els mesos de juliol dels cursos 2005-06 i 2006-07, dins

el pla de Formació del Professorat del lla-vors Departament d’Educació, vam impartir dos Seminaris dirigits a mestres i professors d’arreu del territori que s’hi van inscriure.

Acollint-nos als Programes Educatius d’àmbit europeu vam participar dues ve-gades en un Comenius: el primer cop (1997-1999) es va establir coordinació amb un centre de França i un d’Itàlia, i el segon cop (2003-2006) amb un centre de Castelló, un de Portugal, un de Romania i un de Grècia (Creta). Ambdues vegades el nostre Camp d’Aprenentatge va actuar de coordinador.

ExpectativesEsperem que la tasca que han dut a terme

tant els docents que han treballat al Camp d’Aprenentatge com els que ara hi treballem –la Pilar Vives, en Miquel Meix, la M. Car-me Torres, l’Eloi Josa, la Balbina Gelonch (els dos darrers depenents del PNIN) i jo mateixa–, hagi servit i serveixi per consoli-dar els aprenentatges, perquè l’alumnat i els docents que els acompanyen coneguin, i per tant valorin, el nostre Patrimoni, tan estre-tament lligat a la història de la nostra terra i en definitiva perquè siguin millors persones.

Es diu que els petits canvis són els que a llarg termini fan avançar. Creiem que l’es-tada al Camp d’Aprenentatge constitueix només un granet de sorra en el procés edu-catiu; tanmateix la vivència que pot suposar per als nois i noies que acollim, tant pel que fa a l’àmbit emocional com al cognitiu, segur que fa pòsit en el seu procés d’aprenentatge i, per extensió, tenint en compte el volum de persones que han passat per les nostres aules, ajuda a crear vincles que col·laboren en la construcció de la identitat.

M. Assumpta Benaiges

Escoltant el silenci monacal al templet del brollador amb els ulls tapats

L’EN

TR

EVIS

TA

59

POBLET

P. ABAT SEBASTIÀ BARDOLET I PUJOL

El P. Sebastià Bardolet i Pujol va néixer a Torelló l’any 1934. Va ser ordenat sacerdot el 1957. Va estudiar al “Pontificio Institut di Música Sacra de Roma” on va obtenir el títol de mestre de cant gregorià i musicologia. De retorn al monestir li fou encarregada la direcció coral dels monjos i més tard va ser prefecte de l’escolania. El 1977 l’abat Cassià Maria Just el va fer secretari particular i l’any següent el va nomenar prior del monestir. El 1989 fou elegit pels monjos abat de Montserrat. Va presentar la seva renúncia l’any 2000. L’entrevista per a nosaltres Fra Octavi Vilà, monjo de Poblet, aprofitant la seva estada al monestir per dirigir els exercicis espirituals anuals de la comunitat.

Qui i què és el monjo avui en l’Església i en el món?El monjo és aquell que ha estat cridat a

donar testimoni de Déu d’una manera par-ticular, intentant, en la simplicitat i autenti-citat de vida, donar sempre la primacia a les coses de l’esperit. Crec que ara, com sem-pre, el monaquisme té un lloc important –si no necessari– en l’Església i en el món.

El monjo, enamorat del Crist, intenta, amb la seva manera de ser i amb la seva ac-ció, subratllar aquells valors humans i evan-gèlics que donen sentit a la vida i que van més enllà de la immediatesa del dia a dia. Renuncia a moltes coses per poder-se de-dicar amb més plenitud a les coses de Déu. Això no vol pas dir que es desentengui de tot allò que és noble i necessari en tota vida humana.

Quin paper han de jugar els monestirs avui en la nostra societat?

Ja que som a Poblet i aquesta comunitat, amb un gran respecte per la naturalesa, s’es-força molt lloablement per unes alternatives a favor del millorament del medi ambient i de l’estalvi raonable de l’energia, es podria

dir paral·lelament que els monestirs hauri-en de jugar el paper de ser promotors de l’ecologia de l’esperit. Aquesta és una frase potser una mica forçada, però crec que la idea és exacta: procurar que la vida cristiana, lliure de les moltes adherències que li pro-

L’EN

TR

EVIS

TA

P. Sebastià Bardolet i Pujol

60

Montserrat és un santuari on tot cristià català hi fa cap tard o d’hora i sovint molts cops en la seva vida. Com marca això la vida del monjo que hi viu i hi prega?

Ja saps que no hi ha un monestir igual a un altre. Cada un d’ells té la seva pròpia vocació; i el de Montserrat, també. Un cop abat, encara em vaig confirmar més en la opinió que ja tenia abans de ser-ho: per a Montserrat ha estat una sort que històri-cament santuari i monestir formin un tot; i d’això aviat ja farà mil anys. El santuari es refia d’una comunitat que en té cura; i el monestir té l’estímul constant dels cristians i devots que vénen a expressar la seva fe de diverses maneres i a manifestar la seva de-voció a Santa Maria. Això t’obliga a no viure als núvols i a conèixer les realitats de la soci-etat i les inquietuds del poble.

Un lloc estimat, amb aquesta permanèn-cia constant de segles, per força genera uns vincles i unes empaties. És el poble que, amb el temps, ha fet de Montserrat un lloc estimat. No és estrany que en alguns mo-ments aquest poble hagi atorgat el paper de lideratge al monestir. En moments crítics, la defensa dels drets de les persones i dels drets dels pobles ha fet de Montserrat un referent. El principi evangèlic de la dignitat de les persones és el que ha donat valor a aquestes preses de posició, incòmodes a ve-gades però necessàries.

Montserrat ha jugat i juga un paper molt impor·tant en l’Església catalana, n’és un referent sempre. Com es viu això des de Montserrat, i com ho ha viscut vostè com abat?

Montserrat ha de tenir clar que, com a monestir, no té la missió de liderar res. Des del punt de vista polític en sentit ample, en una democràcia ja hi ha d’haver els fòrums on es pugui discutir i establir lliurement el que pertany a la societat. I en l’àmbit eclesi-al són els bisbes els responsables d’orientar el poble de Déu. En algun moment en què

porciona la vida còmoda i superficial, trobi una orientació cap a la simplicitat evangèli-ca, consistent i plena de Déu. Amb paraules més clares: que a l’interior de les persones no hi hagi tanta contaminació i que tothom sàpiga aprofitar millor les energies saluda-bles que contenen. Que sobresurti millor el do de Déu de cadascú.

De fet, cada vegada són més necessaris i apreciats els llocs de recés que ofereixen si-lenci, serenitat, pau... La vida atrafegada, so-rollosa i dispersa necessita cada vegada més aquests llocs de reflexió que no solament la porten a un relaxament psicològic, sinó també a trobar la possibilitat –sense pres-ses– de valorar els interrogants que formula la vida actual i que necessita una resposta.

Vostè ha tingut una llarga experiència monàstica com a membre de l’Escolania, monjo, prior, abat i ara abat emèrit. Com ha anat vivint aquest camí? En què ha anat canviant la seva visió de la vida monàstica?

Certament, dono gràcies a Déu per les oportunitats que m’ha ofert al llarg de la vida. Tothom, cadascú segons el seu itinera-ri, ha pogut enriquir-se amb totes les experi-ències viscudes. La cosa important és que en cada etapa, encara que no t’adonis de la im-portància d’aquell moment concret, intentis viure plenament els ideals, els projectes, les dificultats, els fracassos... i intentis assumir-los dins del projecte de vida que un dia et vas proposar i vas manifestar públicament i amb el qual et vas comprometre, sigui pel baptisme sigui per la professió monàstica.

El concepte que pots tenir de la vida monàstica es va eixamplant i aprofundint a mida que et vas formant i la vas vivint. Cal saber rectificar i millorar les teves visions; cal saber-les adaptar (sempre que calgui) segons les circumstàncies. Però la línia bàsi-ca, que és “cercar Déu de veritat”, és la que sempre et marca personalment el camí, com també el marca comunitàriament.

61

POBLET

aquests dos àmbits no actuaven o no podi-en actuar, va ser llavors que Montserrat va creure necessari fer una acció de suplència, com va passar en temps del franquisme.

Penso que sempre s’ha de poder parlar clar i actuar conseqüentment. La llibertat dels fills de Déu arriba a tots els àmbits, i no ha de fer por que molts fidels sovint esperin una paraula de Montserrat sobre algun tema controvertit i esbiaixat. Sempre el punt de referència de la resposta ha de ser l’evangeli.

On és avui l’Església catalana? Realment li man·ca personalitat, com diuen algunes veus? Ens calen uns bisbes que siguin més punt de referència? Manca el li·deratge d’altres temps en el nostre episcopat?

No tots els temps són iguals; i en cada un d’ells s’ha de donar una resposta adequada. Però sí que ara estem en moments difícils i una mica desconcertants. L’Església Ca-talana, que va saber rebre amb tant d’entu-siasme el Concili Vaticà II, ara sembla com si s’hagués replegat i mirés més enrere que endavant, sempre pendent del que puguin pensar el Vaticà i Madrid, i no tan inquieta pel que pugui necessitar el poble de Déu en el moment actual.

Vostè en particular va tenir un paper rellevant en el Concili Provincial Tarraconense; es va fer famós el calaix de l’abat on s’hi posaven temes polèmics. Va que·dar molt ple aquell calaix?

No; jo no vaig tenir cap paper rellevant. Va ser un seguit de fets que van fer que una meva intervenció (que encara la faria, i més que mai!) es prengués com a punt de refe-rència per a molts anhels que van ressonar a l’aula conciliar i que no es van tenir en compte i que necessitaven una resposta en aquell moment i ara. Prou sabíem tots que hi havia temes que no eren competència d’un Concili Provincial; però el que demanàvem era simplement que, als textos finals que re-dactaria el Concili, s’hi afegís un annex on

es poguessin incloure, per fer-les arribar a Roma, totes aquelles qüestions que de veri-tat inquietaven els nostres fidels; qüestions que cada vegada més són més apressants en la vida actual i a les quals caldria poder do-nar resposta. A més jo penso que hauria tin-gut una força especial que els representants qualificats de l’Església Catalana haguessin fet arribar a Roma les inquietuds dels cristi-ans de Catalunya. Però, no! El bisbes no es van atrevir a fer-ho.

L’annex, en l’argot de l’aula es va convertir en calaix. I molts hi feien referència i l’ana-ven omplint, a mida que a l’Aula s’anaven desgranant les inquietuds dels representants del poble de Déu... Continuant amb la me-tàfora puc dir que aquest calaix es conserva, i és força voluminós!

Què n’ha quedat del Concili Provincial? No obrí moltes esperances, de les quals no n’ha quedat gairebé res?

El que va venir després va dependre en gran part dels bisbes de cada diòcesi. Amb tot el respecte puc dir que hi havia bisbes que no van creure mai en l’oportunitat i efi-càcia d’aquest Concili. I quan no s’hi creu, difícilment es concreta en fruits nous i espe-rançadors. En canvi en altres bisbats es va treballar amb il·lusió. I l’Esperit sap els fruits que n’han sortit.

Mirat en el conjunt: crec que va ser una esplèndida ocasió en gran part desaprofita-da. M’atreveixo a dir que va passar el mateix que amb el Concili Vaticà II: l’entramat de la carcassa institucional ha anat recuperant els passos que s’havien fet endavant. I, mal-grat que hi ha hagut, gràcies a Déu, aspectes irreversibles, ara, al cap de cinquanta anys, ens dolem que no s’hagi aplicat a fons tot el seu esperit.

El tema de l’organització de l’Església a Catalu·nya resta pendent. Arribarà mai la regió eclesiàstica

62

o alguna altre solució, o ja ens està bé així, amb una Conferència Tarraconense, de fet sense massa reconeixe·ment dins l’estructura de l’Església?

Va ser un dels temes més discutits del Concili de la Tarraconense. I també en aquest tema crec que els bisbes haurien pogut ser més decidits. De fet és obvi que l’Església catalana té unes particularitats i una manera de fer diferents de la Conferèn-cia Episcopal Espanyola. S’ha vist prou clar en alguns fets i en algunes preses de posi-ció d’aquests últims anys. Ignoro com està en aquest moment aquesta qüestió, però, perquè ens donin una Conferència Catalana descafeïnada del tot, no val la pena!

El bisbe Xavier Novell, en un recent llibre, parla que hi ha dos models d’Església amb visions no an·tagòniques, però sí distintes de l’aplicació del Concili Vaticà II: uns parlen de la lletra i altres de l’esperit del Concili. Al seu parer existeix aquesta diferenciació de sensibilitats o potser són posicionaments, més que no pas una divisió?

Jo encara tinc a la ment el seminarista Xavier Novell que al Concili de la Tarra-conense deixava inquiets els bisbes per les seves afirmacions agosarades i avançades i que –al meu entendre– tocaven molt de peus a terra. Ara pensa d’una altra manera. Però continuo considerant-lo germà meu; és clar que sí!

És evident que a l’Església de Déu hi ca-ben totes les sensibilitats; però hem d’optar per aquelles que s’avenen més amb l’evan-geli i que convenen millor amb les realitats del món que Déu estima. Amb els textos conciliars ens pot passar com amb els textos bíblics: podem proclamar la lletra, però el que interessa és l’esperit d’aquests textos, que és el que ens ajuda a la conversió i a la total comprensió.

En el seu darrer escrit a Regió 7 mossèn Jesús Hu·guet, prevere de Solsona recentment traspassat, escrivia

arran de la nova evangelització: “Hi ha motius per témer un refermament de l’integrisme”, apuntava en aquest sentit al pes que dins de l’Església estan tenint els neomoviments i les noves comunitats. Vivim el segle de les noves comunitats i moviments a l’estil de com es visqué als temps dels ordes monàstics o les congregaci·ons dedicades a l’ensenyament o a l’atenció social? És per aquí per on va l’Església del segle XXI?

Dins la història de l’Església les renova-cions i reformes, ni que sigui per contrast, sempre han aportat un bé a l’Església. El perill és que, si ens hi posem d’esquena, en comptes de caminar avançant, encara anem retrocedint. I això no ens portaria certament a una Església viva, actual, que progressa en l’aplicació de l’evangeli, que s’estima més l’evangeli que el Dret canònic. Mirant el moment actual eclesial, estic completament d’acord amb la frase de Mn. Jesús.

Hi ha lloc a una multiplicitat de carismes o alguns ordes o congregacions han perdut ja vitalitat? Per què criden més vocacions algunes comunitats de nova im·plantació que no pas altres, del mateix carisma, que porten segles de vida?

Em costa de respondre aquesta pre-gunta. És un fet que, en alguns llocs, co-munitats més conservadores tenen moltes vocacions, i altres, que amb la seva fide-litat van essent exemple de seguiment del Crist, en tenen poques. Si això ve de Déu, ell portarà aquestes comunitats, les unes i les altres. Però em fa por que hi hagi joves que s’entusiasmin només per la seguretat i el prestigi vistós que inspiren les unes i no pas les altres.

Amb tot, aquesta situació no deixa de ser un repte i un toc d’atenció per a les comuni-tats o ordes que porten segles d’existència. Cal buscar sempre la novetat de vida, una vida autènticament pasqual.

La nostra societat viu d’esquena a l’Església, segu·rament també d’esquena a qualsevol plantejament sobre

63

POBLET

la transcendència. És millor una Església en minoria, però arrelada en la fe, que no pas una Església en ma·joria, però on els fidels ho són només per conveniència o per tradició?

Aquesta me l’has posada més fàcil, o així m’ho sembla. Opto clarament per una Es-glésia en minoria, arrelada en la fe, pobra, sense prestigi ni privilegis, però rica en es-perança i en entusiasme per Crist. Els qui viuen així sempre podran ser llavor de nous cristians.

En canvi, una Església que només bus-qués la majoria, el nombre, l’espectacle de les grans multituds, els cristians de la qual només visquessin per conveniència o per tradició familiar o local, aquesta no seria l’Església que cal. Amb tot, Déu se serveix de moltes situacions; ell és l’únic que veu els cors dels homes i coneix el seu interior. I pot fer meravelles allí on només hi ha sorra àrida.

En aquesta situació concreta, com podem fer arri·bar als cristians, també més concretament als mones·tirs, el missatge de Déu en el món d’avui?

Encara que sembli massa poc concret, jo contestaria amb el lema que ens dóna sant Benet als monjos: “Pel camí de l’evangeli”. No se’ns demanen coses espectaculars, sinó simples i entenedores, com l’evangeli ma-teix. Però, igual que l’evangeli, hem de saber que això és molt comprometedor.

Una altra cosa que ens pot ajudar és do-nar menys importància al missatger i donar-ne més al missatge. El món d’avui té set de saviesa i de veritat. I, quan endevina on hi ha les fonts, es deixa captivar.

Moltes gràcies, P. Abat.

Octavi Vilà

El cardenal Narcís Jubany en un moment de l’homi lia de la benedicció abacial del P. Abat Sebastià

64

La portadaAquesta és la làmina LXXIII de les sis

que componen la sèrie dedicada a Poblet al llibre Voyage Pittoresque et historique d’Alexan-dre de Laborde publicat a París el 1813. És la darrera que publiquem encara que en el llibre ocupa el primer lloc. L’autor, quan descriu el monestir, parla de les muntanyes que l’envolten tot citant el salm 35 i ens diu literalment que al monestir tot allò que ins-pira recolliment i respecte sembla reunit en aquest edifici; sorprenentment, més enda-vant, ens diu que els edificis del monestir no tenen res de particular, però que el seu ex-

terior té el caràcter seriós i noble que convé a la seva destinació. Hi trobem una certa contradicció, encara que veient el dibuix ens sembla que l’autor es sent més atret pel paisatge que pel monument que ens el mig amaga darrere d’altes alzines. Un simple cop d’ull ens fa veure que les muntanyes i tot el paisatge han estat una creació artística del dibuixant, perquè en res no s’assemblen a les muntanyes de la serra de Prades que en-volten Poblet i que poc poden haver canviat en dos segles; encara més idealitzada és tota la vegetació que vol representar un paisatge romàntic amb l’excusa del monestir. Crida l’atenció la petita casa que hom veu a dalt a la dreta i que voldria ser la granja de la Pena (quina altra edificació sinó?), però amb un context gens reeixit.

Com en tots els altres dibuixos sobre Poblet, encara que no sabem si aquesta cir-cumstància també es produeix en les làmi-nes dels altres monuments que apareixen en el gran llibre (per bé que les plantes dels edificis militars ben segur que no,) hi tro-bem greus errors i al mateix temps petits detalls minuciosament recollits.

La vista generalLa imatge correspon a l’arribada d’un ca-

valler que, tot venint pel camí de l’Espluga, devia arribar per un accés desconegut per a

HO

SA

BÍE

U? VISTA GENERAL

EN ARRIBARAl llarg dels darrers números de la revista el P. Jesús M. Oliver, monjo de Poblet, ens

ha ofert un comentari de tots aquells racons del monestir respecte dels quals disposàvem de dibuixos històrics. Amb l’actual imatge de l’Alexandre de Laborde acabem la sèrie que ens ha anat acompanyant fins avui.

Gravat d’Alexandre Laborde amb la vista general del monestir des de l’era a principis del segle XIX.

65

POBLET

nosaltres, ja que l’entrada oficial és la porte-ria de l’abat Lerin com encara avui podem veure i per on encara hi podem accedir. L’ampli espai que hi ha en primer terme po-dria correspondre al que en menor ampla-da hi ha entre la muralla del segle XVI que tanca les terres i l’era del segle XVIII. Això és una aproximació perquè la muralla no hi apareix i sembla que el monestir es trobi en un terreny ampli i obert. Tot això deu ser cosa de l’artista que està més preocupat pel paisatge que no pas per la reproducció fidel del que suposadament veia en directe.

Fent com altres vegades una lectura d’es-querra a dreta del conjunt dels edificis que es presenten, trobem a l’extrem, quasi to-cant-se, les Cases Noves amb la torre del mateix nom que li fa cantonada i al costat la torre dels Banys, més baixa, amb un bocí de muralla sense els merlets. Arriba ara el fron-dós grup d’alzines que impedeixen veure res del monestir llevat de la torre de l’Oli que sobresurt alta i ferma amb les seves finestres del darrer pis i, cosa curiosa, amb el petit detall de la xemeneia que tenia adossada i de la qual encara avui en podem veure els vestigis. Aquest és un dels petits detalls; en trobarem d’altres. La torre del Prior mar-ca el final de l’arbreda i se’ns presenta en una perspectiva una mica forçada la faça-na de ponent. La muralla queda camuflada per les construccions del segle XVIII que havien canviat els merlets per una galeria que, en part, havia arribat fins a l’any 1934

quan Toda va fer una reconstrucció radical d’aquest pany de muralla. Les torres reials i el palau del rei Martí l’Humà apareixen amb una excessiva altura vertical. Al costat hi ve-iem una estranya construcció més alta, com un campanar, que encara que no ho sembli gens deu ser el cimbori gòtic. Més estrany és encara el petit campanar que apareix en perspectiva damunt de les torres reials i que no pot ser altra cosa que l’espadanya de l’es-glésia canviada de lloc. Dos greus errors que no sabem si van ser obra del dibuixant o bé del gravador que no va saber interpretar el dibuix que li servia de model. Destaquem la façana de l’església i la torre del sabater, que en l’espai sembla ajuntar-se amb el pa-lau abacial, cobert amb la teulada que els restauradors dels nostre dies no van voler posar-hi.

Als peus de tot això i tancat per un alt mur hi ha l’hort de l’apotecari amb una fron-dosa vegetació.

A l’extrem dret apareix el que és un do-cument certament històric ja que la malau-rada reconstrucció que s’ha fet d’aquests edificis ha trencat i desfigurat tota l’harmo-nia del conjunt. El primer edifici correspon a la darrera reconstrucció de l’hospital de pobres i pelegrins que ocupava el mateix lloc de l’antic del segle XIII i que s’havia cremat a finals del segle XVI. L’altre era l’antiga administració o bosseria a les darre-reries del segle XVIII i que en ruïnes, però prou sencera, havia arribat fins a nosaltres. La petita galeria de quatre arcs ens servia per identificar el conjunt amb el dibuix an-terior al 1835.

Si més no, Laborde ens va deixar, en una època que encara no coneixia la foto-grafia, un conjunt d’imatges que conserven per a la nostra memòria el monestir de Po-blet abans de l’ensulsiada del segle XIX.

Jesús M. Oliver

Vista general de Poblet destruït al segle XIX. Ramon Martí Alsina

6666

CR

ÒN

ICA

DE

LA C

OM

UN

ITA

T

Novembre

Dia 2, dimecres: Ha vingut a Poblet Francesc Xavier Grau i Vidal, Rector de la Universitat Rovira i Virgili, acompanyat d’Antoni González Senmartí, Secretari General de la Universitat. Han dinat al refetor amb la comunitat. Aquesta visita ha estat amb vista a establir un futur conveni de col·laboració entre la Universitat i el monestir de Poblet.A la tarda ha vingut el Subdirector General d’Archivos Estatales del Ministeri de Cultura de Madrid. Ha fet donació al monestir de la reproducció digital d’una part dels documents de Poblet que es troben al Archivo Histórico Nacional de Madrid.

Dia 3, dijous: El P. Abat ha anat al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès per participar a la Reunió d’Abats i Provincials de Catalunya.

Dia 9, dimecres: F. Josep Antoni Peramos ha anat a Suïssa al taller de l’orguener Metzler per a fer un seguiment de la construcció del nou orgue de Poblet.

Dia 10, dijous: Avui s’han començat a distribuir les plantes del nou enjardinament del claustre major. El P. Abat, el P. Prior i F. Octavi Vilà han anat aquesta tarda a Saragossa on el P. Prior ha donat una conferència sobre el tema Mecànica quàntica i espiritualitat.

Dia 12, dissabte: Membres de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya han visitat el monestir.

Dia 16, dimecres: A la tarda Mn. Joan Torra ha donat una conferència dins del cicle sobre sant Joan Crisòstom.

Dia 21, dilluns: El professor David Wayne, membre de la “International Biochar Initiative”, ha visitat Poblet per estudiar la viabilitat d’una caldera de biocarbó per al monestir.

Dia 22, dimarts: El P. Prior ha anat a la granja de la Pena per assistir a una reunió de la Junta Rectora del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. El P. Prior n’ha estat escollit president.

Dia 26, dissabte: Recés d’Advent per a la Germandat de Poblet. Després de la missa conventual hi ha hagut una conferència del P. Maties Prades amb el títol: Que l’estel de l’esperança il·lumini el teu camí. Els germans han dinat amb la comunitat al refetor i a la tarda hi ha hagut lectio divina i presentació dels Comentaris a les antífones de la O a càrrec del P. Abat.

Dia 29, dimarts: El P. Prior ha anat al monestir de Valldonzella de Barcelona per predicar-hi un recés per a la comunitat fins al proper dissabte. El mateix dissabte anirà a Roma per assistir al Consell de l’Abat General.

CRÒNICA DE LA COMUNITATDe novembre de 2011 a l’abril de 2012

POBLET

67

Desembre

Dia 5, dilluns: Avui s’ha començat el desmuntatge de l’orgue de Poblet, que ha estat cedit a la Parròquia del Pi de Barcelona. Fins que el nou orgue no estigui construït es farà servir un orgue virtual amb un teclat i un programa informàtic.

Dia 17, dissabte: Avui s’ha fet a Poblet l’assemblea general de l’Associació de Propietaris Forestals de la Conca de Barberà, que a partir d’aquesta reunió s’anomenarà de Tarragona.

Dia 20, dimarts: El P. Prior ha anat a Barcelona per fer una xerrada sobre les dutxes ecològiques que s’usen al monestir i a l’hostatgeria.

Dia 27, dimarts: Reunió del Patronat de Poblet sota la presidència d’Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya. Abans de començar la reunió el President ha saludat la comunitat.

Dia 28, dimecres: El P. Josep M. Recasens i F. Josep Antoni Peramos han anat a la Casa d’Espiritualitat Claret, a Vic, per participar en un curset de l’Associació Bíblica de Catalunya sobre “L’Esperit Sant en la tradició del Nou Testament”. Aquest curset ha de durar fins divendres que ve.

Dia 29, dijous: Avui i demà recés a l’hostatgeria externa de Vedrunes de l’Hospitalet de Llobregat i de Viladecans. Ha predicat el P. Prior.

ANY 2012

Gener

Dia 8, diumenge: A la tarda ha arribat Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, per fer uns dies de recés a Poblet.

Dia 11, dimecres: Ha començat un estudi de so realitzat en diferents espais del monestir dut a terme per tècnics de la Universitat Rovira i Virgili.

Dia 12, dijous: El bisbe de Vic ha presidit la missa conventual.

Dia 13, divendres: A la tarda ha marxat el bisbe de Vic.

Dia 19, dijous: A la tarda conferència de Mn. Joan Torra dins del cicle dedicat a la figura de sant Joan Crisòstom.

Dia 23, dilluns: Avui el diari La Vanguardia ha publicat un extens article sobre les accions mediambientals dutes a terme a Poblet sobre el projecte de millora de la visita al monestir i sobre l’escola de restauració de l’hostatgeria externa de Poblet.

68

Dia 26, dijous: Després de Laudes, a la sala capitular, F. Antoni Carles López Rubio i F. Ricard Salelles han renovat la professió temporal per un any més.

Dia 27, divendres: El P. Prior ha anat a Barcelona per recollir el Premi solar 2011, que Eurosolar ha atorgat al monestir.El P. Jesús M. Oliver i el P. Josep M. Recasens han anat aquest vespre al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí per assistir a la inauguració de l’exposició Santiago Rusiñol: la campanya de Poblet de 1889.

Dia 30, dilluns: Un grup de nois i noies del col·legi dels jesuïtes de Sarrià han visitat el monestir i després han parlat amb el P. Prior sobre la vida monàstica.

Dia 31, dimarts: Avui han començat els treballs d’adequació de l’hort amb tècniques ecològiques amb l’ajuda dels professors de la Fundació Santa Teresa del Vendrell.A la tarda el P. Prior ha anat al Seminari de Barcelona per a la trobada mensual del grup Theosciences.

Febrer

Dia 1, dimecres: Al matí, el P. Rafel Barruè ha anat a l’hostatgeria externa per iniciar unes classes de cuina monàstica a l’escola de restauració.

Dia 3, divendres: Aquest matí el P. Abat ha marxar al monestir de monges cistercenques de San Benito de Talavera de la Reina per fer-hi unes xerrades. El diumenge anirà al monestir de Casarrubios del Monte, on dirigirà una setmana de recés espiritual.

Dia 6, dilluns: El P. Maties Prades ha anat a Lleida, a la casa diocesana “Acadèmia Mariana”, per predicar una setmana d’exercicis espirituals a un grup de 25 preveres de la diòcesi de Lleida.

Dia 8, dimecres: Un grup dels Amics dels Museus de Catalunya ha visitat el monestir i s’ha entrevistat amb el P. Prior per parlar sobre les tècniques de sostenibilitat del monestir. Un altre grup d’aquesta Associació visitarà el monestir el proper dissabte.

Dia 9, dijous: Avui s’ha començat a muntar una bastida al primer arc de la nau central de l’església per a la restauració d’aquest arc i de la rosassa, i per a la construcció de l’estructura que ha de sostenir el nou orgue.

Dia 11, dissabte: A la tarda participants al 7è Congrés de l’Associació Espanyola de Professors de Dret Administratiu, fet a la Universitat Rovira i Virgili, han visitat el monestir.

Dia 14, dimarts: Reunió del Patronat de la Fundació Poblet a les sales gòtiques.

Dia 15, dimecres: Joan Reñé i Huguet, President de la Diputació de Lleida, ha visitat el monestir i ha parlat sobre la promoció turística conjunta de Poblet i Lleida.

69

POBLET

Dia 17, divendres: A la tarda Vicente Guallart, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, i Manuel Sanromà han visitat les instal·lacions mediambientals del monestir.

Dia 18, dissabte: La secció catalana de la Fundació Pro Pontifice ha organitzat un recés a l’hostatgeria externa de Poblet, que ha estat predicat per Mons. Claudio M. Celli, President del Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials. Hi ha assistit Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona.

Dia 23, dijous: Al matí, Gabriel Ferrater Mora, President del Consell Assessor per al Desenvolupament, juntament amb Arnau Queralt i Bassa, Director d’aquest organisme, han visitat les instal·lacions mediambientals del monestir.A la tarda, conferència de Mn. Joan Torra dins del cicle sobre sant Joan Crisòstom.

Dia 24, divendres: Al matí la M. Abadessa i un grup de monges del monestir de monges benedictines de Sant Benet de Montserrat, han vingut a Poblet per visitar les diverses instal·lacions mediambientals del monestir.

Dia 25, dissabte: El P. Prior ha anat a Vic a la 1a Fira de Biomassa i ha visitat les instal·lacions d’unes calderes de biomassa d’un supermercat.

Març

Dia 1, dijous: Avui s’ha inaugurat oficialment l’Escola de Restauració de l’hostatgeria externa de Poblet amb l’assistència dels alcaldes de la Conca de Barberà.

Dia 2, divendres: Antoni Riera, M. Àngels Pérez Samper i Jordi Bages-Querol, membres del Comitè Científic de l’Institut Català de la Cuina, han vingut a presentar la candidatura “Cuina catalana patrimoni de la humanitat” i han dinat a l’hostatgeria externa del monestir.

Dia 7, dimecres: El P. Abat i Ramon Borràs, President del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, han signat un conveni per canviar la ubicació de l’oficina comarcal de turisme dins la nova botiga del monestir.A la tarda, el P. Prior ha assistit a Montblanc a la primera reunió de la Comissió de Promoció Turística de la Conca de Barbarà.

Dia 15, dijous: A la tarda, conferència de Mn. Joan Torra dins del cicle dedicat a sant Joan Crisòstom.

Dia 21, dimecres: A la tarda un grup de la Fundació Barça Veterans (jugadors) ha visitat el monestir. Eren 79 membres amb el seu president, Ramon Alfonseda i Pous. Han estat acompanyats pel P. Francesc Tulla i el P. Josep M. Recasens

Dia 22, dijous: Alumnes de l’escola Cardenal Spinola de Barcelona han visitat el monestir i el P. Josep M. Recasens els ha donat una conferència sobre la vida monàstica.

70

Dia 23, divendres: Al matí, el P. Prior ha anat a Barcelona per assistir a la Jornada Accua de la Fundació Catalunya Caixa sobre els efectes de la sequera en els boscos catalans.A la tarda, un grup d’alumnes de l’escola Llissac de Santpedor han visitat el monestir i han assistit a una conferència del P. Rafel Barruè sobre la vida monàstica.

Dia 26, dilluns: Ha començat la setmana d’exercicis espirituals sota la direcció del P. Sebastià Bardolet, abat emèrit de Montserrat.

Dia 27, dimarts: S’ha retirat la bastida que hi havia al primer arc de la nau central de l’església.

Abril

Dia 2, dilluns: Al matí, el P. Rafel Barruè, F. Bernat Folcrà i F. Borja Peyra han anat a Tarragona per participar a la missa crismal de la catedral.A la tarda, un equip de RTVE ha filmat imatges del monestir amb un petit helicòpter teledirigit.

Dia 3, dimarts: Aquest matí s’ha fet una neteja extraordinària del claustre major en finalitzar la seva restauració.

Dia 9, dilluns: Mons. Agustí Cortès, bisbe de Sant Feliu, ha arribat al monestir per passar-hi alguns dies.

Dia 10, dimarts: El P. Prior ha anat a Tarragona per entrevistar-se amb Josep Poblet, President de la Diputació.

Dia 11, dimecres: El bisbe de Sant Feliu ha presidit la missa conventual i ha marxat havent dinat. Mn. Josep Rius Camps ha vingut a Poblet per fer unes xerrades durant tres dies sobre el tema: La Resurrecció en l’evangeli de sant Lluc.

Dia 13, divendres: Josep Poblet, President de la Diputació de Tarragona, amb la seva junta de govern han dinat a l’hostatgeria externa del monestir.

Dia 14, dissabte: Al matí la Junta de la Germandat de Poblet s’ha reunit al monestir.

Dia 17, dimarts: L’orguener suís Andreas Metzler ha vingut al monestir per controlar l’estat de les obres del nou orgue.

Dia 18, dimecres: Lluís Ticó, nou cap de comissaria de districte de Montblanc dels mossos d’esquadra, ha vingut per presentar-se al P. Abat. Ha arribat un equip de RTVE per filmar un programa de la sèrie Crónicas que s’emet al segon canal. S’estaran a l’hostatgeria externa del monestir fins al proper dimecres.

Dia 19, dijous: A la tarda, Mn. Joan Torra ha donat una conferència dins del cicle sobre sant Joan Crisòstom.

POBLET

POBLET

71

Dia 20, divendres: S’ha celebrat al palau de l’abat una jornada sobre el tema: La regulació de la recol·lecció de bolets a Catalunya organitzada pel Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet i altres entitats. Hi ha participat el P. Prior.

Dia 21, dissabte: El Rector de la Universidad Nacional de Educación a Distancia ha visitat el monestir junt amb un grup de professors i alumnes.

Dia 22, diumenge: Els cònsols generals a Barcelona d’Àustria, Alemanya, Itàlia i Portugal han visitat el monestir acompanyats de dos membres de l’Associació Medieval de Montblanc.

Dia 23, dilluns: Visita anual dels membres del “Real Cuerpo de la Nobleza Catalana” en la festivitat de sant Jordi. Han assistit a una missa a la capella de sant Jordi i han dinat al refetor amb la comunitat.

Dia 24, dimarts: A la tarda el P. Abat i la comunitat han anat al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí per a una visita guiada de l’exposició “Santiago Rusiñol: la campanya de Poblet de 1889”.

Dia 28, dissabte: El P. Prior ha anat a Roma per assistir al Consell de l’Abat General en qualitat de secretari.

Dia 30, dilluns: Acaba de ser publicat un nou llibre de la col·leció Scriptorium Populeti (n. 20) que porta per títol: Intervenciones del Abad Mauro Esteva en los Capítulos Generales y Sínodos de la Orden Cisterciense (1974·2010), i per subtítol: Contribución a la evolución del fondo documental Cisterciense en la época actual. N’ha estat la recopiladora la M. Eugenia Pablo Esteban, abadessa del Monestir Cistercenc de San Benito de Talavera de la Reina (Toledo), que és autora també de la introducció. L’obra consta de 664 pàgines y el text va alternant entre castellà, italià i llatí. Cal destacar que el llibre ha estat editat gràcies a la generosa aportació del matrimoni Roquet-Portella, d’Andorra, i amics de Poblet. A la tarda s’ha signat un conveni entre el monestir de Poblet, la Fundació Caixa Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, per tal que la Fundació Topromi digitalitzi fons de l’Arxiu Tarradellas.

Xavier Guanter

72

Els qui vàreu poder assistir a la darre-ra Assemblea Ordinària anual de la nostra Associació, el 18 de juny de 2011, ja vàreu ser informats breument pel nostre president senyor Antoni Garrell i Guiu, de la volun-tat de constituir la Fundació Civil Privada Populus alba per part de la Germandat. Així s’executava l’acord adoptat en aquest sentit per la Junta de Govern de data 26 de març de 2011 amb l’objectiu de potenciar l’ober-tura del Monestir a la societat en general per tal de divulgar i incrementar el coneixement del seu patrimoni arquitectònic i cultural, així com els valors cistercencs.

El 6 de juliol de 2011 finalment va ator-gar-se la pertinent Carta fundacional –amb protocol·lització dels seus Estatuts– davant del notari de Barcelona, senyor Xavier Roca Ferrer, número de protocol 2.351, estant actualment en tràmit la inscripció pertinent al Registre especial de Fundacions depenent del Departament de Justícia de la Generali-tat de Catalunya.

LA R

OD

A D

ELS

DIE

S DE LA CONSTITUCIÓ DE LA FUNDACIÓ CIVIL PRIVADA

“POPULUS ALBA”El camí fins aquí no ha estat curt. Ben al

contrari: per instrumentalitzar l’eina que ens permetrà assolir aquests objectius han cal-gut diverses reunions amb diferents mem-bres de la Germandat i assessors jurídics -entre ells, qui subscriu-, i evidentment el suport per part del Pare Abat i Pare Prior, referendat per tota la Comunitat de monjos, a aquesta iniciativa promoguda per la nostra Germandat.

Per què una fundació? –podeu pregun-tar-vos–.

En primer lloc perquè la Fundació és una entitat sense ànim de lucre, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat d’obrar plena, que té afectat permanentment el seu patrimoni (fins ara, una dotació inicial de 60.000’00 euros), els rendiments que obtingui i els seus recursos a la realització de les finalitats d’interès general que ens ocupen i que gau-deix de certs avantatges també fiscals.

Però també perquè en tota Fundació no poden mancar mai els valors de generositat i responsabilitat, altruisme i servei, valors aquests inherents també a la pròpia vida monàstica i establerts en l’esperit de tots nosaltres, els germans que gaudim dels va-lors espirituals de l’Orde.

Mitjançant les activitats de la Fundació de tipus econòmic i/o social i/o cultural i/o ambiental relatives a la gestió, directa o in-directa, de l’explotació econòmica –total o parcial– dels diferents espais i serveis oferts al públic en general per la Comunitat Cis-tercenca del Monestir de Santa Maria de Poblet, ben segur que assolirem les finalitats fundacionals que han portat a la Germandat Vista del monestir i de la nova hostatgeria des de l’era

73

POBLET

a fundar-la i que especifica l’article 5 estatu-tari quan diu:

La Fundació té com a finalitats principals el fo·ment, promoció i manteniment dels valors i continguts espirituals, culturals, històrics, socials i ecològics pro·pis de la Comunitat Cistercenca esmentada, del propi Monestir i, en general, de l’Orde del Cister, entre elles, a títol enunciatiu i no limitatiu, el foment, promoció i execució de la millora tecnològica, condicionament i manteniment del conjunt monumental de Poblet, les seves instal·lacions i infraestructures i el seu entorn, tenint en compte la responsabilitat envers la natura i els principis de sostenibilitat ambiental, fet que bene·ficia en definitiva la difusió de la història, art i cul·tura catalana en l’àmbit internacional, així com la contribució a la promoció i foment de la rehabilitació, restauració i conservació del conjunt monumental de Poblet, les seves instal·lacions i infraestructures i el seu entorn, amb idèntics principis de sostenibilitat ambien·tals esmentats.

En definitiva, podem dir que es bene-ficiaran de tot plegat, en primer lloc, totes aquelles persones físiques i institucions i/o col·lectius d’arreu vinculats al Reial Mones-tir de Santa Maria de Poblet, per finalitats espirituals, socials, culturals, educatives i/o turístiques, ja que entre les activitats en projecte a desenvolupar per la Fundació hi són l’organització de cursos especialitzats, conferències o seminaris, la reordenació de l’espai als visitants (establint un nou indret de Centre de recepció de públic i botiga; modernització tecnològica de la visita al monestir i museu, etc...). Però indirecta-ment també se’n beneficiarà la pròpia co-munitat cistercenca, que veurà alleugerida no sols la seva gestió directa i més persona-lista en assumir la Fundació aquesta gestió de forma més professionalitzada, sinó tam-bé les seves despeses ordinàries necessàries per al manteniment de les condicions d’ha-bitabilitat de la zona monàstica de clausura.

Ben segur que el posterior desenvolupa-ment de les activitats que realitzarà la Fun-

dació i els seus efectes ompliran d’un major contingut el ja de per si llarg recorregut de la nostra Associació envers el monestir de Poblet i la família monàstica, de la qual tots som membres.

Permeteu-me finalment una curiositat: la raó de la denominació Populus alba. Encara que popularment s’atribueix la denominació de “Poblet” a un eremita d’aquest mateix nom, famós por la seva espiritualitat, que vivia al lloc conegut com Lardeta, enclavat a les terres que avui ocupa el Monestir, etimo-lògicament el terme Poblet no es més que la derivació de populetum, topònim llatí que significa bosc de l’espècie ‘populus alba’, en català ‘albereda’ i en castellà ‘alameda’. El lloc on està ubicat Poblet va ser sempre molt ric en vegetació i en boscos d’àlbers; d’aquí la denominació de la nova Fundació: “Populus alba”.

Francesc Torrella i Cabello

Bosc d’àlbers

7474

Un grup de laics catòlics de diverses pro-cedències pertanyents al món professional i intel·lectual –en sentit ampli– es van reunir a l’empara del monestir de Poblet per pregar i parlar sobre un dels temes de la religió que professen i que els preocupen. La iniciativa no venia, en aquest cas, de cap institució ni associació concreta.

El tema que van proposar al P. Abat per a la jornada va ser la intel·ligibilitat de la fe al segle XXI. El P. Abat i el P. Prior no no-més els van acollir sinó que els van animar a tirar endavant la iniciativa. Com que no es pretenia en cap cas un acte multitudinari, el grup de laics que organitzava la jornada va convocar les persones que cadascú coneixia, les quals al seu torn pel boca-orella van anar-ho comunicant a d’altres persones que s’hi poguessin interessar.

La trobada va tenir lloc els dies 21 i 22 d’octubre del 2011 i duia per subtítol “De vespres a vespres”. Hi van participar una cinquantena de persones. La jornada co-mençava a les vespres del divendres dia 21. Tanmateix la jornada principal va tenir lloc dissabte. A les 10 del matí, el P. Abat va do-nar la benvinguda als assistents. Tot seguit el matí es va omplir amb dues ponències a càrrec del Dr. Francesc Torralba i del Dr. David Jou. A la tarda es van exposar quatre comunicacions a càrrec del Dr. Josep Oton, la Dra. Maria Cambray, el periodista Oriol Domingo i, finalment, el doctor Josep Ma-ria Carbonell. A continuació va tenir lloc

una estona de debat entre els assistents i els comunicadors coordinats pel Dr. Francesc Grané.

La jornada es va cloure amb la partici-pació a la pregària de Vespres a l’església abacial del monestir. Les ponències i co-municacions de la jornada s’han publicat a la col·lecció Scriptorium Populeti. La jornada va comptar amb una generosa aportació de la Fundació Poblet.

Cristòfol-A. Trepat

Coberta del llibre dedicat a la Trobada

PRIMERA TROBADA D’INTEL·LECTUALS

I PROFESSIONALS CATÒLICS A POBLET

És intel·ligible la nostra fe

al segle XXI?

És intel·ligible la nostra fe

al segle XXI?

Cristòfol-A. Trepat (coord)

Francesc TorralbaDavid Jou

Josep OtonMaria CambrayOriol Domingo

Josep Maria Carbonell

Trobada d’intel·lectuals i professionals catòlics a Poblet: 2011

75

POBLET

Dimarts 27 de desembre del 2011 a la tarda es reuní el Patronat del reial Mones-tir de Santa Maria de Poblet, presidit per primera vegada pel molt honorable senyor Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya. En venir per primera vegada com a president, el senyor Artur Mas va voler saludar la comunitat de monjos, els quals l’esperaven en el rebedor del mo-nestir. Un cop intercanviats els obsequis i després de les salutacions de rigor amb cadascun dels monjos va signar en el Llibre d’Honor: ... per a un President de Catalunya sem·pre representa un honor i una emoció visitar Poblet i sentir·hi el ressò de la vella història del nostre país. I

per a un creient, suposa un motiu de fonda espiritua·litat i recolliment ...

La reunió va tenir lloc al Palau nou de l’Abat. Entre d’altres membres del Patronat hi van ser presents el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el director general del Pa-trimoni Cultural, senyor Joan Pluma, i el se-nyor arquebisbe, Jaume Pujol. Es van tractar diferents temes com ara la reconversió de l’espai del recinte monàstic per tal de fer-lo més ecològic, el Pla director d’obres per completar la restauració de Poblet, el nou orgue i la millora de diferents espais per tal de fer més còmoda i entenedora la visita dels turistes al monestir.

REUNIÓ DEL PATRONAT DE POBLET

Moment de la signatura del Llibre d’Honor

Moment durant la reunió del Patronat

Foto

Bedm

ar.Fo

to Be

dmar.

Foto

Bedm

ar.Fo

to Be

dmar.

76

El divendres, dia 27 de gener, a Barcelona, se’ns va atorgar el premi

“Solar 2011”, concedit per EUROSOLAR, l’Associació Europea per les Energies Reno-vables, en la seva Convocatòria Espanyola. Era la desena vegada que la secció espanyola d’EUROSOLAR atorgava els premis Solar a aquelles iniciatives i/o actuacions exemplars en el camp de la utilització de les energi-es renovables a l’estat espanyol. Segons la convocatòria se’ns concedia per estar con-vertint el monestir en una comunitat mona-cal alimentada per energies renovables amb una instal·lació solar fotovoltaica (de 22’44 kw, 25.201 kwh/any), una instal·lació solar tèrmica (de 18 mòduls de 20 tubs de buid cadascun, 36 m2, 25 kw en total) per a la nova Hostatgeria, que cobreix el 65’6% de les seves necessitats d’aigua calenta, i una instal·lació de 22 innovadors fanals solars

EL “PREMI SOLAR 2011” I MILLORA DE LA VISITA

Nous serveis sanitaris i nou acolliment

Foto

Arx

iu P

oblet

.

fotovoltaics que generen més energia que la que necessiten els Leds que donen llum a la zona de la nova Hostatgeria, al camí d’ac-cés al Monestir i a l’entrada del Palau Nou de l’Abat de Poblet. El “premi” ha consistit en l’entrega d’una reproducció d’un heliògraf (captador del sol) que podeu contemplar al web del monestir (http:// www.poblet.cat/). El diari La Vanguardia (a la seva separata Viure) del 23 de gener s’havia anticipat a l’esdeve-niment publicant un ampli reportatge, amb plànol i fotos, que titulava Poblet, Santuari eco·lògic, el monestir generalitza l’ús de l’energia solar i compleix un pla per deixar les energies contaminants. El mateix diari ampliava la informació afe-gint la informació següent: El monestir de Poblet té en marxa un projecte ambiciós de transformació de les visites turístiques. Es tracta de facilitar i mi-llorar el sistema de presentació del monestir talment que es pugui doblar el volum actual de visitants, situat actualment al voltant dels 140.000.

A l’arribada dels autocars i visitants, al costat del lloc de recepció on han de co-mençar les visites, segons un nou projecte ambiciós de transformació de la presenta-ció turística del monestir, s’han construït uns nous serveis sanitaris. És un edifici annex a la Torre del Rellotge d’accés a Po-blet. S’han edificat on hi havia un garatge, un rentador de roba i una quadra d’ani-mals, dependències que calia aprofitar. L’empresa Roca ha facilitat material del més modern.

NOUS SERVEIS SANITARIS

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

ECT

UR

A

77

POBLET

INVITACIÓ A LA LECTURATítol: EL MOLINERO AULLADOR.

Autor: Arto Paasilinna

Editorial: Anagrama (1981, traducció: 2004)

El molinero aullador és una novel·la de l’escriptor finès Arto Paaslinna (Kittila, 1942). Aquest autor és conegudíssim no només al seu país, sinó també arreu d’Europa per la seva pe-culiar visió tendra i irònica de la societat i de l´ésser humà. Considera que els humans hem perdut el nord des del mo-ment en què ens vam girar d’esquena a la natura.

A El molinero aullador el protagonista és un individu adàmic que personifica l’autenticitat i la netedat de cor. Com a tal es mostra sempre com és, sense amagar la seva particularitat: de tant en tant li ve de gust udolar com un llop. Aquesta “diferència” el farà objecte de la marginació social, malgrat que va acompanyada de tot un seguit de qualitats especialment valorades a la societat finlandesa: és un home fort, honest, destre i treballador, de poques paraules, capaç de ser completament autosuficient i de viure sol enmig de la feréstega natura del país. La seva senzilla bonhomia enamora una noia que li és molt semblant: l’assessora agrària Sanelma Käyrämö, sincera, pràctica i molt femenina.

Malgrat que ho intenta, Gunar Huttunen no és acceptat a la petita comunitat de Suukos-ki: els pagesos que Paasilinna es complau a descriure com a criatures ridículament incapa-ces per a la sinceritat, faran pinya i aconseguiran que Gunar sigui detingut i internat en un psiquiàtric. Però ningú pot empresonar indefinidament un esperit lliure. Gunar s’escapa del psiquiàtric i a la segona part de la novel·la es refugia en la natura convertint-se en una mena d’ermità laic fins que, fart de la persecució a la qual el sotmet la llei dels “homes assenyats”, es transforma definitivament en una bèstia salvatge i lliure.

Les novel·les de l’Arto Paasilinna agraden pel seu sentit de l’humor naïf i per la radical autenticitat dels seus protagonistes, fortament vinculats a la natura i incapaços per a les con-vencions socials i la hipocresia. A tota la seva obra es percep el substrat xamànic i animista de la cultura finesa i molts dels seus personatges tenen una part animal o conviuen molt estretament amb una bèstia concreta.

Hi ha un moment de la novel·la en què Huttunen decideix expressar la seva ira contra la societat que el margina cremant una església. Llavors el Crist del retaule, amb molta dolcesa, li explica que el seu destí i el de Huttunen tenen quelcom en comú. Ell també va ser sincer, també va oferir al món la seva diferència –allò que cada ésser humà, únic i irrepetible, pot oferir de més valuós. I tots en coneixem les conseqüències: em van perseguir durant tota la vida i, finalment, em van clavar en una creu. Huttunen, avergonyit, s´inclina davant del Crist i desisteix del seu propòsit. Al cap i a la fi, tots dos han estat jutjats i condemnats per la seva radical sinceritat amb ells mateixos i amb el món.

(Imma Villalba)

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

ECT

UR

A

78

Títol: ARQUITECTURA. GUÍAS VISUALES ESPASA.

Autor: Jonathan Glancey

Editorial: Espasa (2007)

La guia visual Espasa dedicada a l’Arquitectura és un llibre magistral. Es tracta d’un estudi profund de les claus que expli-quen les idees que van originar les obres més importants del món. L’autor d’aquesta singular obra és Jonathan Glancey, arquitecte i membre d’honor del Royal Institute of British Arquitects de Londres. Actualment és redactor de la secció d’arquitectura i disseny del rotatiu The Guardian. L’editorial Espasa va ser fundada per Josep Espasa Anguera l’any 1860 amb l’objectiu de publicar una obra de consulta enciclopèdica en llengua espanyola per difondre la cultura. Actualment es troba integrada dins del Grup Planeta.

Jonathan Glancey ha creat una guia que explica el devenir de la història de la humanitat en clau arquitectònica. El primer capítol comença amb la presentació dels fonaments de l’ar-quitectura i ho fa amb una celebrada frase de l’arquitecte germànic Ludwig Mies Van der Rohe arquitectura consisteix a col·locar bé dos maons junts, és l’acte conscient de construir: construir no tan sols amb sentit comú, sinó amb art”.

En els següents capítols passejarem per un llarg camí a través del temps i de les cultures d’arreu del món. Partirem de l‘antic Pròxim Orient i el món clàssic, l’Índia i el sud-est d’Àsia; visitarem la Xina, Corea, el Japó, el món islàmic, l’Europa medieval, el Renaixement, el Bar-roc, la restauració del món clàssic, tant a Europa com a Nord-Amèrica, fins a entrar en una nova era: la de la industrialització amb la incorporació de las màquines i la creació de nous materials. L’estudi finalitza amb la presentació i anàlisi del complex món modern.

La lectura de bones obres sempre és una acció estimulant, però si aquest acte proporci-ona, a més, el coneixement inscrit en les obres que els humans han creat al llarg dels segles, llavors la lectura ens dóna el plaer que proporciona el saber, i aquest és el regal que obtenim llegint aquesta obra tan amena.

(Lina Zulueta)

Títol: JO CONFESSO

Autor: Jaume Cabré

Editorial: Proa (2011)

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és, sens dubte, el millor es-criptor en llengua catalana dels darrers 30 anys i un dels millors de la literatura contemporània. En la seva darrera novel·la, Jo con·fesso, ha arribat a l’excel·lència literària en grau eminent. Jaume Cabré confirma un cop més que ja ha entrat en l’estatge dels clàssics. No és pas un elogi desmesurat de qui signa aquesta res-senya, sinó un acord estranyament unànime de la crítica catalana, espanyola i alemanya.

79

POBLET

En aquesta novel·la de més de 1000 pàgines, Cabré exerceix una mena de sacerdoci laic en la mesura que actua de mediador sagrat entre les essències de la vida dels humans –dolor, plaer, por, eufòria, alegria, bé, mal...– i nosaltres, els lectors, a través d’una obra literària que es pot qualificar sense exagerar d’autèntic monument artístic. No hi trobareu ni un sol sim-plisme, ni un sol estereotip, ni una sola frase fallida o escrita de pressa. Tots els personatges i totes les situacions responen a la profunda complexitat de la vida. Res no se li escapa en els mil matisos de l’ànima dels humans.

Resulta impossible resumir-ne l’argument. Tot gira al voltant d’una confessió de l’Adrià Ardèvol, professor universitari superdotat, quan al final de la seva vida s’adona que la me-mòria i el cap li fugen de manera irreversible. Al voltant d’aquesta confessió s’articulen un seguit de complexes històries que tracten a fons l’irresoluble problema del mal i la possibili-tat de redempció. També, però, podríem dir que el protagonista és un violí. I no ens deixem d’apuntar finalment que el món monàstic, tant el del passat com l’actual, hi apareixen per necessitat del guió. No diguem res més de l’argument. Deixem-ho així.

Tot en aquesta novel·la és perfecte. La història atrapa des de la primera pàgina i ja no et deixa anar. La tècnica narrativa s’estructura amb una simultaneïtat gairebé demoníaca d’es-pais i temps que no afeixuga gens la lectura. Els personatges estan presentats cadascun amb intensitat subtil. I, finalment, afegim que la llengua està treballada amb una cura d’orfebre i alhora amb un élan poètic d’estil molt personal. La llengua en les novel·les de Jaume Cabré, i aquesta no en constitueix una excepció, és música.

A mesura que es va llegint Jo confesso resulta impossible no anar esdevenint més intensa-ment humà.

(Cristòfol·A. Trepat i Carbonell)

PERSOMRIURE

per FER

80

DÉU

A L

A X

AR

XA DÉU NO ÉS NOMÉS ALS WEBS

QUE PARLEN DE RELIGIÓ http://www.wwoof.org

Era el 27 d’abril. Un íntim amic meu de la infància, que ara és magistrat, sortia del Palau de Justícia cap a dinar, i no va poder resistir la temptació de seguir dissimulada-ment un pare i el seu petit fill. El nen va dei-xar anar una pregunta al seu pare, de manera molt espontània:

- Papà, ‘exactament’ on és Déu?El meu amic magistrat va quedar mera-

vellat de la paraula «exactament»… Els va seguir per si li era possible escoltar la res-posta i, amb sort, més preguntes i respostes d’aquella mena.

El pare va respondre:· Fill, abans es deia que Déu era al cel, però ara

hem de mirar per tot arreu perquè Déu és a tot arreu…El meu amic no va poder espiar més. La

parella es va esmunyir pels carrerons... En arribar al nostre dinar comunitari dels di-vendres ens ho va explicar, entre meravellat i alegre, mentre es bevia la seva gerra de cervesa...

Déu és a tot arreu? Sí! A tot arreu de la Xarxa? Sí, és clar. Déu no és només en la re-ligió, com tampoc no el trobem únicament a les pàgines web que parlen de Déu. El podrem trobar a qualsevol racó electrònic, en qual-sevol “puchero” de les moltes cuines de la vida. Per això avui us presentem un web no explícitament religiós1, però que ens sembla interessant, pràctic i ple de possibilitats, per a cristians i no cristians.

1 L’ecologia està del tot associada a la teologia cristiana. Vegeu, per exemple, Domineu la terra? Aportaci·ons teològiques al problema ecològic d’Alfonso García Rubio a Cristianisme i Justícia, núm. 54, setembre de 1993.

Wwoof són les sigles World Wide Opportu·nities on Organic Farms, que vindria a ser un canal d’oportunitats per a fer un voluntariat a granges que treballen amb mètodes eco-lògics i sostenibles d’arreu del món. Aques-ta organització internacional, formada per organitzacions nacionals, treballa des de 1971. Els voluntaris no paguen per l’esta-da i tampoc no cobren. L’estada es planteja com un intercanvi en què la granja et dóna la possibilitat d’un aprenentatge doble: de la llengua estrangera del país on hi ha l’ex-plotació agropecuària, i de la tècnica o de l’ofici en si. Les opcions de “granges” són de quatre grans tipus: granja ecològica, casa amb hort, projecte de promoció de l’edu-cació ambiental i granja d’animals. Wwoof et connecta amb granges als cinc continents. La llista d’explotacions o granges espanyo-les apareixen al web.

Xavier Alonso

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLETHORARI DE CULTES

FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS 5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES 7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES 10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL 13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6) 18 h. MISSA VESPERTINA 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9) 19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6) 21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)

HORARIS DE VISITA AL MONESTIR (Les visites són sempre guiades)• Hivern(del13d’octubreal15demarç): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Primavera(del16demarçal14dejuny): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Estiu(del15dejunyal14desetembre): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00• Tardor(del15desetembreal12d’octubre): Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30

EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.

TELÈFONS,FAXICORREUSELECTRÒNICS:MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762

WEBMONESTIRDEPOBLET:www.poblet.catMONESTIR:info@poblet.cat

ADMINISTRACIÓ:admin@poblet.catHOSTATGERIA:hostatgeriadepoblet@gmail.com

ARXIUTARRADELLAS:atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)TRESORERIAGERMANDAT:comptes@poblet.cat

WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org

CONSERGERIA(GUIESMONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254visita@poblet.cat

HOSTATGERIAEXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537hostatgeria@poblet.cat

S u m a r iEDITORIAL 1

EL PÒRTIC DE L’ABAT TEÒLEGS LAICS TEÓLOGOS LAICOS Josep Alegre, Abat 2

GERMANDAT EL RECÉS D’ADVENT Bernat Folcrà 5

A PROPÒSIT DE L’AUSTERITAT Joan Colom 9 ESCOLA DE PREGÀRIA A ELL LI PARLO CARA A CARA Lluís Solà 11

DEL CLAUSTRE AL CARRER LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS Rafel Barruè 19

A FONS EX-LIBRIS Joan Roig 24

L’EVOLUCIÓ DEL SENTIMENT RELIGIÓS AL RENAIXEMENT Salvador de Brocà 32

ESPORT , ASCETISME I VIDA ESPIRITUAL Jordi Osúa 39

RELIGIÓ I CIÈNCIES NATURALS CIÈNCIA I NOVA EVANGELITZACIÓ David Jou 44

MÓN MONÀSTIC TASTA POBLET ESCOLA RESTAURANT Modest Corbella 50

CAMP D’APRENENTATGE “ELS MONESTIRS DEL CISTER ” M. Assumpta Benaiges 54

L’ENTREVISTA P. ABAT SEBASTIÀ BARDOLET I PUJOL Octavi Vilà 59

HO SABÍEU? VISTA GENERAL EN ARRIBAR Jesús M. Oliver 64

CRÒNICA DE LA COMUNITAT De novembre de 2011 a l’abril de 2012 Xavier Guanter 66

LA RODA DELS DIES •DE LA CONSTITUCIÓ DE LA FUNDACIÓ

CIVIL PRIVADA “POPULUS ALBA”

•PRIMERA TROBADA D’INTEL·LECTUALS I PROFESSIONALS CATÒLICS A POBLET

•REUNIÓ DEL PATRONAT DE POBLET

•EL “PREMI SOLAR 2011” I MILLORA DE LA VISITA

•NOUS SERVEIS SANITARIS 72-76INVITACIÓ A LA LECTURA BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES PER A CONVIDAR A LA LECTURA Imma Villalba/Lina Zulueta/ Cristòfol-A. Trepat 77

DÉU A LA XARXA DÉU NO ÉS NOMÉS ALS WEBS QUE PARLEN DE RELIGIÓ Xavier Alonso 80

Director: Cristòfol-A. TrepatConsell de Josep Alegre, AbatRedacció: Xavier Alonso Xavier Guinovart Jesús M. Oliver Josep M. Recasens Francesc M. Tulla Lina Zulueta Tomàs BatallerPortada: Alexandre Laborde, vista general del monestir des de l’era

Realització: T.G.A.,Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.

Tel. 629 831 307t.g.a.sl@telefonica.net

Disseny-Maquetació: Pau Benito

Preu subscripció (2 números): 25 e

Número solt: 15 e

Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

Edita:Germandatdel

MonestirCistercencdeSantaMariadePoblet.

II època, Any XII, número 24, Juny 2012

GER

MA

ND

AT

DEL

MO

NES

TIR

CIS

TER

CEN

C D

E SA

NT

A M

AR

IA D

E P

OB

LET

PO

BLE

TII

èpo

ca.

núm

24,

Jun

y 20

12