(Els fragments dels quals heu d’extreure les preguntes están diferenciats per colors, fins on

LA SEGONA REPÚBLICA: JOSEP FONTANA 2008/10

Distribució dels capítols (és molt important que cada grup respecti l'ordre i posi el títol de l'apartat que li correspon).

1.- EL CAMBIO Y LA AGONÍA MONÁRQUICA (Joanna, Mònica i Míriam) 2.-AMANECER REPUBLICANO (Laia i Daniela) 3.- ELECCIONES Y CONSTITUCIÓN (Aiona i Almudena) 4.- LOS LÍMITES DE LA DEMOCRACIA/REFORMAS (Maja, Gemma i Marc Marné) 5.- PROTESTAS (Marc Muria, Oriol i Jordi) 6.- INSURRECCIONES/MUERTE EN CASAS VIEJAS (Julia i Noemí) 7.- ORDEN Y RELIGIÓN/LA RELIGIÓN; EL GERMEN DE LA DISCORDIA (Adrià, Laura i Ian) 8.- LA OFENSIVA REPUBLICANA (Alba i Marta) 9.- LA REPÚBLICA EN UNA TENAZA (Omar i Isaac) 10.- REVISAR LA REPÚBLICA/UN GOBIERNO DE CENTRO (Antonio, Agustí i Pol) 11.- OCTUBRE DE 1934 (Tatiana i Carles) 12.- LA RUTA AUTORITARIA (Judit i Marina) 13.- LAS RAÍCES DEL ENFRENTAMIENTO/EL FRENTE POPULAR Y EL REGRESO DE AZAÑA (Marc, Guillem i Marta Portell) 14.- LA CRISIS (Marta Ruiz i Charlotte Shepard) 15.- ¿POR QUÉ LA REPÚBLICA NO PUDO SOBREVIVIR? (Ernest i Albert)

1.- EL CANVI I L’AGONIA MONÀRQUICA (Joana Mònica i Míriam)

MARINA ABADAL

El 1930, en acabar la dictadura de Primo de Rivera, Alfons XIII va encarregar a Dámaso Berenguer que recompongui el govern per tornar al sistema polític que hi havia abans del cop d’estat. Però això no era impossible perquè els partits dinàstics estaven desprestigiats, i no tenien ni potència ni poder. També, trobem el Pacte de Sant Sebastià que volia canviar el govern per una república i la hostilitat del poble vers la monarquia.

El 1930 va ser un any de distanciament dels polítics amb la corona. La hostilitat vers la monarquía es va extendre per tot espanya i va fer que després de les eleccions, Alfons XIII abandonés el Palau Reial el 14 d’abril de 1931.

La caiguda de la dictadura va provocar un sobtat procés de politització i un creixement del republicanisme. Diferents sectors republicans es van integrar a l’Aliança Republicana (1926), orientada per el Partido Radical d’Alejandro Lerroux i per un nou grup, Acción Republicana, dirigit per Manuel Azaña. La zona més a l’esquerra la ocupava el PArtido Republicano Radical Socialista, fundat a finals de 1929 per Marcelino Domingo i Álvaro de Albornoz. Per l’altre banda hi havia la Derecha Liberal Republicana, fundada el juliol de 1930 per Niceto Alcalá.

El vell republicanisme passarà a ser en pocs mesos un moviment de diferents partits politics, amb dirigents coneguts i noves bases socials. Dins d’aquest grup hi havia molta varietat d’opinions, des de conservadors a catòlics. Tots junts, deixant de banda les notables diferencies ideològiques i de principis, van formar una amplia coalició republicana, plasmada el 17 d’agost de 1930 a San Sebastià.

JOSEP ALTIMIRA

Del pacte de San Sebastián va sorgír el comitè revolucionari que va forjar el compromís d’encausar las revindicacions autonòmiques dels catalans, de preparar la insurrecció contra la monarquia i portar la República. A la reunió del pacte de San Sebastaian va assistir el socialista Indalecio Prieto a títol personal, sense poder representar a ningú, ni ha cap partit polític.

Els republicans va insistir en que la revolució necessitava als socialistes, encara que la negativitat de Juilán Besteiro i els molts dubtes que va presentar Francisco Largo Caballero van fer atraçar aquest compromís fins a l’octubre de 1930. Per poder arribar a aquest compromís Largo Caballero, va ser qui va acabar convencent als socialistes perquè ajudessin als republicans.

La decisió es va prendre a la reunió de la comissió executiva del Partido Socialista del 20 d’octubre de 1930, on es va acordar, per vuit bots a favor i sis en contra, acceptar els tres llocs que les republicans oferien en el comitè revolucionari i declarar la vaga general. Els tres socialistes que van ocupar aquest llocs dins el futur govern provisional de la República van ser Francisco Largo Caballero, Indalecio Prieto i Fernando de los Rios.

La confederación Nacional del Trabajo (CNT) va sortir del silenci i de la repressió impostats per la dictadura de Primo de Rivera, un fet polític amb la revolució transformadora de tots els valors polítics i econòmics que els anarquistes i sindicalistes revolucionaris, deien defensar.

Durant l’any 1930, destacats escriptors i catedràtics d’universitat es van defendre, per expressar la seva postura de despresi a la Monarquia i al recolzament a la República. Aquestes opinions van començar dies després de la caiguda del dictador, i amb al tornar Miguel de Unamuno, i es va acabar amb l’article del filòsof José Ortega i Gasset, publicat a El Sol el 15 de novembre de 1930. L’error de Berenguer, es deia l’article, consistia en pretendre tornar a la normalitat després de set anys de dictadura, però a la Monarquia ja no la podia salvar ningú.

MARC BASQUENS

Tots aquets discursos polítics i intel·lectuals van donar com a resultat un balanç tràgic per al rei: politics de sobrenom i ex ministres abandonaven el camps de la legalitat monàrquica, uns per anar-se’n al bàndol republicà i altres es van decantar per la convocatòria d’unes Corts sense rei.

Hi havia un pla, era una insurrecció militar, organitzada per un comitè revolucionari i recolzat pels carrers amb una vaga general de las organitzacions obreres. En el pla es van afegir inclús alguns anarquistes i de la direcció més moderada de la CNT. Aquest pla va fracassar a Jaca, a la província de Huesca, el 12 de desembre de 1930.

El capità Fermín Galán va arribar a la ciutat de Jaca a començaments del més de juny, quatre mesos més tard d’haver sortit de la presó militar de Monjuic, on va complir condemna per participar activament a la Sanjuanada, una conspiració militar contra el Primo de Rivera el 1926. Per tan ja tenia llaços establerts amb anarquistes catalans, i a Jaca va entra en contacte amb altres militars disposats a participar en una insurrecció contra la Monarquia, sobretot amb el capità Ángel García Hernandez. Des d’allà va estendre les seves reds de contacte amb sindicalistes de Zaragoza, amb Ramón Acín. I va viatjar a Madrid a entrevistar-se amb el comitè revolucionari. Galán volia participar en cas que el moviment es fes ràpidament. </p>

HANKE ZHOU

Fermin Galan no va esperar al 15 de desembre i es va revelar el dia 12 de desembre amb un grup de militars a Jaca, ocupant els edificis emblemàtics i matant a 3 persones. Va proclamar la república des de l’ajuntament de Jaca i en nom del govern provisional revolucionari, però altres tropes militars van interrompre la insurrecció i van detenir a Galan i Garcia Hernandez, els quals van ser afusellats al 14 de

desembre. La insurrecció prevista pel 15 de desembre tampoc va tenir èxit degut a una cadena de mals entesos i imprevistos entre les diferents forces que plantejaven la insurrecció.

El general Damaso Berenguer, president del govern, havia proposat celebrar eleccions a la tardor de l’any següent, però després del fracàs de la sublimació de Jaca les va adelantar a l’1 de març. Ni constitucionals, ni republicans, ni socialistes hi estaven d’acord i reclamaven les eleccions a les corts constituents. Degut a tot això, en Berenguer i en Romanones van dimitir del govern al 13 de febrer de 1931. Al 17 de febrer va ser anomenat president del govern Juan Bautista Aznar i va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril, això va agafar a la dreta conservadora lliberal i a extrema dreta desorganitzats i es van crear diferents partits.

Era l’hora dels republicans com José Ortega i Gasset, Gregorio Marañón i Ramon Pérez de Ayala que van contribuir al triomf de la república. Van recuperar la llibertat els membres del comitè revolucionari i alguns van ser membres del govern provisional republicà, va ser un cop molt dur pels monàrquics que mai havien pensat en la possibilitat de perdre les eleccions.

Juan de la Cierva va proposar recurrir a les armes per evitar l’enfrontament de la monarquia, però Romanones i altres van reconèixer la derrota. El dia 14 d’abril de 1931 molts municipis van proclamar la república i el rei Alfons XIII va abandonar el país i Alcalà Zamora va ser anomenat president del govern.

JUDIT BELTRAN

2.-AMANECER REPUBLICANO (Laia i Daniela)

La gent, a excepció de la part de la societat més conservadora, va viure aquets moment de canvi com una gran festa. Gràcies a la pressió exercida per els obrers i els republicans es va esdevenir la república, un canvi molt celebrat per gran part del poble, no obstant això, el sector més conservador de la societat com són l’església, els terratinents, els nobles i alguns industrials i financers va oposar-se totalment a la república i el que els altres vivien com una festa ells ho van percebre amb tristesa i pessimisme.

La república va comportar una gran crisis econòmica deguda a la retirada del capital dels més rics que no van donar una oportunitat al nou regim. La classe treballadora, mobilitzada per socialistes i anarquistes, veia la república com una manera d’acabar amb els excessius privilegis de classes. Els corrents socialistes, que havien crescut molt, volien incorporar la classe treballadora a la república, encara que per diferents motius. Indalecio Prieto, líder dels socialistes bascos i representant d’una de les tres corrents del socialisme espanyol defenia l’idea d’una república democràtica, liberal i parlamentaria que consolides la coalició de govern dels republicans, una coalició que també va defendre Francisco Largo Caballero, dirigent del sector obrerista, ja que creia que era la millor opció per aconseguir més poder per la classe obrera organitzada i així avançar cap al socialisme. Julian Besteriro juntament amb altres dirigents de la UGT, al contrari que els anteriorment esmentats, desitjava mantenir el partit i l’organització sindical fora de les aliances republicanes i les responsabilitats governamentals. Finalment els socialistes van entrar al govern amb diferents visions de la república (per Largo Caballero, era un medi mentre que per Prieto era un fi) que coincidia amb l’establiment de la democràcia. Finalment aquestes diferents concepcions van acabar convertint-se en profundes discrepàncies. Això ens permet veure que per una part del moviment obrer defensar la república no implicava necessariament defensar una democràcia liberal i parlamentaria.

MAIOL BOSCH

En un principi els anarquistes es van unir a la festa que va suposar la proclamació de la república, ja que aquesta obria moltes portes al sindicalisme revolucionari silenciat durant la dictadura de Primo de Rivera. L’inici de la república va portar també l’esperança de canvis i reformes molt profundes, però principalment es demanava llibertat. La CNT esperava que aquesta llibertat permetés augmentar la capacitat

d’organització dels sindicats. Però en lloc de fer-ho des del govern, com volia Largo Caballero, els anarquistes ho van fer amb els seus mitjans (acció directa i lluita al carrer).

Quan ja l’últim govern monàrquic no representava a ningú, quan la gent s’havia tirat al carrer i a Catalunya s’havia proclamat l’estat català dins l’estat federal Español. Niceto Alcalà Zamora, des del balcó del ministeri de governació va proclamar la república, reunint el govern provisional i elaborant un estatut jurídic que regulava la seva situació fins a la convocatòria de les corts constituents.

El govern el presidia Alcalà Zamora, ex-monàrquic i catòlic, un fet important per mantenir el recolzament dels republicans més moderats. Miguel Maura, també conservador, era ministre de governació. El ministeri d’estadi va ser ocupat per Alejandro Lerroux. El catalanisme era representat en el govern per Lluís Nicolau d’Olwer, fundador d’Acció Catalana i dirigent del Partit Catalanista republicà, al que feia ombra Esquerra republicana, gran vencedora de les eleccions a Catalunya. Els republicans d’esquerres estaven representats per Manuel Azaña, que va ocupar el ministeri de la Guerra, Santiago casares Quiroga, Álvaro de Albornoz i Marcelino Domingo. Finalment, en aquets govern hi havia tres representants socialistes: Fernando de los Ríos, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero.

El conjunt que formava part del l'esquerra republicana estava constituït per 12 personatges amb una formació professional d'alt nivell. Representaven a la classe mitja, la petita burgesia i la classe obrera militant o socialista. Cap dels integrant participà anteriorment en càrrecs polítics tret d'Alcalà Zamora. Tots portaven molts anys col·laborant amb la lluita política fent costat a partits de caire socialista i republicans.

ROMINA CARABALLO

Durant les primeres setmanes del govern, es van duu a terme nous projectes que foren legislats a cop de decret. Es posà en pràctica la “Llei de Reforma Militar” (Manuel Azaña) i una sèrie de decrets bàsics provinents de Francisco Largo Caballero, amb l'objectiu de modificar les relacions laborals. Aquest projecte també tenia la idea d'esborrar totalment el caciquisme de l'època i el poder del militarisme i el sector eclesiàstic.

Una cara més negativa es presentà envers el nou govern de la República ja que tot i els nous projectes, no van poder destronar el poder del moment, poder el qual fou principal a la història d'Espanya. Aquest va ser un dels principals problemes, el primer xoc el tingué amb l'Església catòlica tot i que no es van veure enfrontaments ja que l'església en aquell moment era molt més prudent i a més, hi havia la recomanació de no provocar cap incident per tal de no revoltar al poble.

El fet de que la majoria de la població es decantés cap a la república, demostrà la poca estima que la gent tenia cap al rei, motiu de decepció per el sector eclesiàstic. A part d'això i deixant de banda la recomanació, el cap de l'Església no va trigar ni un segon en fer una declaració plena d'elogis cap al rei Alfons XIII. Aquest incident va provocar un conflicte amb les autoritats republicanes, i com a solució es va expulsar al cardenal Segura, fet que es va presentar com una prova falsa de la persecució que duien a terme els republicans contra l'església.

El diumenge 10 de 1932 un grup de dretes provocà a republicans amb la musica de la “Marcha Real” el conflicte ocasionà dos morts a causa dels enfrontaments amb la guàrdia civil. L'agitació es va estendre per altres localitats com Màlaga. La crema va provocar por a monges i frares que van fugir, centenars d'edificis van patir les conseqüències. No era ni la primera vegada ni la última que s'utilitzaria el foc contra símbols religiosos.

Aquell mateix mes no hi hagueren més insurreccions populars tret d'algunes revoltes propiciades per republicans i grups d'esquerres de tendències anarquistes. El significat d'aquests fets és que va quedar

gravat en la memòria de molts catòlics ja que durant el primer més de la república ja hi havien assalts contra l'església. Les conseqüències foren nefastes per a la República, car es crearen enemics innecessaris.

MARTÍ CARDOSO

3.- ELECCIONES Y CONSTITUCIÓN (Aiona i Almudena)

El govern provisional pretenia posar la república espanyola al nivell de les altres repúbliques Europees. Per dur a terme això calia que aquesta república tingues una constitució i convocar unes eleccions a les corts. Aquesta república només constaria d’una cambra, que constaria de 470 diputats , hi a les dones no els hi estava permès votar, però si presentar-se com a candidates per formar part del govern.

Es van convocar eleccions l’any 31, van ser les primeres eleccions espanyoles sense que hi hagués cap frau electoral.

Aquestes eleccions les va guanyar la candidatura de la aliança republicano- socialista. També s’ha de dir que la dreta estava molt debilitada, però tot i això, va aparèixer l’Acció Nacional, un partit catòlic que s’encarregava de defensar els interessos de l’església a les corts.

La majoria dels diputats eren nous a les corts, tot i això el 14 de juliol de 1931 es van obrir les corts oficialment. Aleshores a Espanya no hi havien partits d’extrema dreta ni partits comunistes.Cap problema perquè tot es desenvolupés amb normalitat.

El projecte de constitució fet per la comissió parlamentaria defenia a Espanya com a un país laic i democràtic, prohibia l’ensenyament religiós i aprovava el divorci i el matrimoni civil i es va aprovar el sufragi universal femení amb recel per por que aquestes dominessin el seu suport a la dreta. Moltes terratinents i moltes dones es van oposar el projecte que hi havia per l’església i finalment van ratificar l’ensenyament a les institucions religioses.

En mig de tots els problemes que em esmentat anteriorment , Manuel Azaña va ser proclamat president. Finalment, i desprès de molts debats, el 9 de desembre de 1931 es va aprovar la constitució. Amb aquesta aprovació es va triar a un altre president, però va ser triat per les Corts, per tant es va proclamar a Niceto Alcalá Zamora president de la república. Manuel Azaña va passar a ser l’encarregat de formar el nou govern.

La seva intenció era continuar com havien estat fins llavors, però el partit de Lerroux es va negar a seguir amb els socialistes i Azaña va haver de triar. Va triar als socialistes i els de Lerroux van passar a ser part de l’oposició pels 91 diputats, en contra de 200, eren pocs. Desprès de 7 intensos mesos de debats, Espanya era una república parlamentaria i constitucional.

ADRIÀ CARRASCO

4- LOS LÍMITES DE LA DEMOCRACIA (MARC,MAYA I GEMMA)

A l’abril de 1931 es va produir un canvi polític que arribava ple de promeses i esperances. Molts esperaven amb il · lusió aquest canvi. Des de l ’ any 1931 fins el 1933 el Govern Provisional presidit per Manuel Azaña van reformar aspectes com reorganitzar l ’ exèrcit, separar l ’ Església i l ’ Estat, es van acordar les mesures necessàries per la distribució de la propietat agrària, els salaris, la propietat laboral i l ’ educació pública.

Els republicans i els socialistes que estaven instal·lats al Govern, s’escoltaven missatges d’esperança

i temor, pressions des de dalt i des de baix. Les classes treballadores amb les seves protestes i organitzacions van aparèixer al carrer, al Parlament... I las classes dirigents velles van reaccionar de forma contundent i energètica en vista de les reformes. Aquesta barreja de conflictes, resistències i espera de les reformes va marcar una evolució de la República durant els dos primers anys.

Manuel Azaña va posar en marxa la reforma i la reorganització de l’exèrcit ja que aquest, intervenía políticament, ocupava un lloc privilegiat a l ’ Estat i a la societat, hi havia una manca d ’ armes modernes i tenia molts caps i oficials, més dels que es necessitava. En conclusió, el grau d ’ organització i preparació de les diferents unitats era bastant deficient. Azaña volia un exèrcit més modern, eficaç, republicà y sotmès a l ’ ordre polític constitucional. El seu primer decret va ser obligar als caps i oficials a subscriure una promesa de fidelitat a la República. El següent decret va ser abordar la sobreabundància de caps i oficials. Va aconseguir una reducció, una reorganització de les unitats i una millora d ’ expectatives de promoció. A finals de maig i principis de juny de 1931 va reduir el nombre de generals, va dissoldre el cos de capellans castrenses (del exèrcit), es va traspassar el cos de carabiners, encarregat de la vigilància de fronteres... També cal dir que les set acadèmies generals es van reduir a tres i es va tancar l ’ Acadèmia General Militar de Saragossa, creada el 1927 i dirigida pel general Francisco Franco.Molts caps i oficials defensaven l ’ antiguitat, però una minoria, la més connectada amb l ’ exèrcit d ’ Àfrica, preferia els “ mèrits de guerra ” . El decret del 4 de maig obligava a revisar tots els ascensos per mèrits o eleccions dutes a termes per la dictadura de Primo de Rivera. Això va provocar molta incertesa a varis centenars de caps i oficials que van témer a perdre el grau adquirit i retrocedir.

NEREA CARRASCO

La reforma mantenia el sistema de quotao redempció del servei militar mitjançant el pagament de diners, va ser durament eliminada per una part de la població, sobretot pels conservadors. Van acusar a Manuel d ’ haver declarat la seva intenció de “ triturar l ’ exèrcit ” . En realitat el que va dir al discurs del 7 de juny de 1931 referint-se als cacics va ser que si algun cop participava a aquest gènere d ’ assumptes havia de triturar aquesta organització. No va dir res de l ’ exèrcit, però no importava. Es va convertir en la bèstia negra de un important sector de militars.

Malgrat que el primer decret de Azaña va abolir la Llei de Jurisdiccions de 1906, els governs de la coalició republicana-socialista del primer bienni van seguir atorgant als militars importants atribucions sobre l ’ ordre públic i un rígid control sobre la societat. Per les autoritats polítiques i militars, l’ordre públic es va convertir en una obsessió, la qual va anar minant aviat pel prestigi del règim republicà. La subordinació i l ’ entrega de l ’ ordre públic al poder militar va produir importants problemes per la República, que mai va poder reformar aquell sector de l ’ administració. Els governs republicans van ser incapaços d ’ adequar l ’ administració d ’ ordre públic als principis del règim democràtic. Van utilitzar els mateixos mecanismes de repressió que els de la Monarquia. El poder militar va seguir ocupant una bona part dels òrgans d ’ administració de l ’ Estat i personatges com Sanjuro, Mola, Franco... van tenir responsabilitats importants a l ’ administració policial i en el manteniment de l ’ ordre públic.

Establir la primacia del poder civil va enfrontar la República amb l ’ Església catòlica, juntament amb la burocràcia militar que exercia un fort control sobre la societat espanyola. La posada en marxa d ’ una sèrie de decrets i lleis va produir una lluita d ’ un forta carga emocional per símbols religiosos: la retirada de les creus a les escoles i la Llei de Divorci en són exemples.

Amb el tema de la religió hi havia poques possibilitats d ’ arribar ha estar d ’ acord els dos bàndols, l ’ església i el govern. En un article de la Llei de

ANNA CASALS

Confessions i Congregacions Religioses, sota les mans de Manuel Azaña, es declarava que tots els

béns eclesiàstics havien de ser propietat de l ’ Estat, i s ’ havia de prohibir a les ordres de l ’ església participar en activitats industrials, mercantils i en l ’ ensenyament. Davant d ’ aquesta llei, els capellans van reaccionar redactant una declaració on expressaven l ’ ultratja als drets que tenia l ’ església, i reafirmaven el dret que tenien a poder exercir el dret l ’ ensenyança, i rebutjaven les escoles acatòliques, neutres o mixte s. Finalment aquesta llei va ser sancionada per Alcalá Zamora, va ser recolzada per la premsa catòlica, i un dirigent de la Federació d ’ Amics de l ’ Ensenyança va qualificar l ’ escenari que va produir aquesta llei sota el nom de “ guerra de la cultura ” . Finalment l ’ esquerra va perdre les eleccions i els nous governants del Partit Radical va suspendre la pràctica de la llei, però el projecta de prohibir les activitats docents als religiosos va obligar al govern dels republicans i socialistes a iniciar un programa de construcció d ’ escoles, que era un dels eixos sobre el qual s ’ aixecava la República: escoles públiques, reducció de l ’ analfabetisme i extensió de la cultura popular. Durant els anys de la República es van construir es van construir molts centres dedicats a l ’ ensenyament. També es van crear Missions Pedagògiques per reduir l ’ analfabetisme.

La proclamació de la República també va obrir un nou debat sobre la definició de la forma de l ’ Estat i l ’ organització territorial. La constitució va introduir el terme “ Estat integral ” format per municipis mancomunats en províncies i per les regions que es constituïen en règims d ’ autonomia . Catalunya va ser la primera en iniciar aquest procés, després de que el Govern provisional de la República restaurés la Generalitat. Es va redactar l ’ avantprojecte de l ’ Estatut que proclamava a Catalunya una “ regió autònoma dins de L ’ Estat Espanyol ” , atorgant-li unes competències en l ’ ordre públic, serveis socials, economia i cultura, i establia el català i el castellà coma idiomes cooficials del seu territori, i l ’ Estatut de Núria va ser aprovat. A Euskadi també se li va ser aprovat el seu Estatut d ’ autonomia, però al final del període republicà, només Catalunya posseïa un Estatut d ’ autonomia.

MARC COLOMÉ

Durant el primer bienni republicà, la participació socialista en els govern es va deixar sentir en la legislació laboral que tractava de millorar el nivell de vida i les condicions de treball dels obreres i dels jornalers del camp, però també de reforçar les posicions de l ’ UGT en la negociació i control dels contractes de treball. La principals mesura d ’ aquest nou marc legal va ser la Llei de Jurats Mixtes que ampliava les atribucions dels antics comitès partidaris de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest jurats mixtes de patrons i obrers, presidits per un representat del ministeri, eren els encarregats d ’ aprovar els contractes de treball i de vigilar el seu compliment.

Aquest corporativisme obrer va ser afinanzar per la Llei de Contractes de Treball que regulava els convenis col · lectius, les condicions de rescissions dels contractes i protegia el dret a vaga. I en el món rural van tenir importància el decret dels termes municipals que obligava a contractar als jornalers del terme abans de gent de fora, també es van implantar altres reformes com els segurs socials, el de maternitat i dels accidents de treball. Totes aquestes reformes van fer que millores el salari dels treballadors de les ciutats i dels camps, apart que l ’ UGT va créixer molt.

Des de la CNT va percebre aquesta consolidació del corporativisme obrer que des del Govern concedia un tracte especial a l ’ UGT, i es va llançar un disputa per aconseguir per altres mitjans el monopoli de la negociació laboral per via de l ’ acció directa. Però la reforma més esperada és la reforma agrària, però el problema que se ’ ls va posar per davant era que si volien comprar o utilitzar qualsevol terreny, aquest al estar a les mans dels burgesos, qualsevol intent de reforma seria vist com una revolució expropiadora, ergo, la terra va acabar convertir-se ’ n en un eix fonamental del conflicte durant al República i un component substancial de la violència política en els dos bàndols que combatien en la guerra civil . L’aprovació d’aquesta Llei de la reforma agrària va ser retrasada per culpa de les discrepàncies de govern, l’obstrucció parlamentària de la dreta i les pressions dels propietaris. La idea va ser fer un asentament temporal d’unes quants milers de famílies sense terra per any en grans propietats, sense haver-hi canvi de propietari legal, ja que la terra seguirà en mans dels seus propietaris i la reforma, que seria finançada per impostos als latifundistes, duraria fins a cobrir les necessitats bàsiques de totes les famílies sense terra durant uns quinze

anys.

Als socialistes els hi va semblar molt moderat y els grans propietaris es van mobilitzar i van pressionar a Alcalá Zamora perquè ho parés. Aquest va crear una comissió ministerial: la reforma es centraria a les terres de la noblesa i dels propietaris absentismes amb indemnitzacions.

Al maig de 1932 va arribar a les corts un nou projecte elaborat per Marcel·li Domingo. Tot va canviar després del fracàs del cop d'estat de Sanjurjo el 10 d'agost. Azaña i el seu Govern van agafar poder, molts van defensar la República i el 9 de setembre es va aprovar la llei. La Llei de Reforma Agrària de la República només contemplava quatre tipus de terres expropiables: la dels senyors jurisdiccionals, les terres mal cultivades, les que estaven sistemàticament arrendades i les que estaven en zona de reg. Es va crear l'Institut de Reforma Agrària (IRA). Els objectius de la reforma van ser mol limitats. La Llei de Reforma Agrària va ser moderada a la practica, però amenaçadora al principi. Els que van ser amenaçats al principi es van organitzar molt aviat per combatir-la. Els grans propietaris van crear una associació pel legítim dret de la propietat.

El catolicisme va aprofitar per posar de la seva part els petits propietaris ja que també els feia por l'amenaça de la llei i així van ser molts més els que van anar en contra de la República. Entre els jornalers del camp que tenien molta confiança amb la República, la lentitud de la reforma, l'atur va començar a créixer, els recursos van fallar... Va haver-hi durant aquells primers anys seriosos problemes amb l'ordre públic, moltes protestes, revolucions i insurreccions anarquistes.

JORDI DEUMAL

5.- PROTESTAS (Marc Muria, Oriol i Jordi)

Els primers successos sangrients van passar a Paisajes i a Sevilla. A finals del mes de maig de 1931, un grup de pescadors amb vaga de localitat guipuscuana van emprendre una marxa, tallada per la guàrdia civil, que va obrir foc, va matar a vuit persones in va ferir a més de cincuanta manifestants . A Sevilla després de algunes setmanes de vagues i aldarulls van morir quatre detinguts a la matinada del 23 de juliol. Segons Manuel Azaña tenia “la apariència de una ampliació de la llei de fugues”.

Azaña, apuntava que les vagues per totes parts provoca la confederació del treball. El govern va decidir posar un remei urgent. Maura va exposar les línies generals d’un decret “un instrument jurídic de repressió”, la futura llei de defensa de la República i Largo Caballero, disposat a reduir la competència CNT a qualsevol preu, Va declarar “que aniria més lluny, pel perill a que posen la República els moviments del sindicalisme”. Maura i Azaña estaven d’acord en una cosa: en la impopularitat de la Guàrdia Civil entre les classes treballadores, que la odiaven. Una situació que no semblava millorar en els principis de la República, “perquè són alcaldes i consellers molts que solien ser les víctimes i els perseguidors habituals de la Guàrdia. El que va passar a vàries localitats a l’11 i 12 de maig amb la cremada de convents va confirmar a Miguel Maura “la impossibilitat de fer front els conflictes d’ordre públic en les ciutats en la Guàrdia Civil.

Així va sorgir un nou cos de policia armada, la Guàrdia de Asalto, se li va encarregar la seva organització el tinent coronel Agustín Muñoz Grandes. Vestien de blau fosc i anaven armats amb pistoles i porres.

ADRA FELIPE

Els grups amb manca de poder a l’arribada de la República van trobar noves oportunitats de fer política, de influir sobre el poder, gràcies el canvi de règim i a la debilitat en que es trobaven els que fins aquest moment havien ocupat posicions de domini. La pèrdua de control dels ajuntaments, a l’encariment

de la influència socialista a través de la implantació dels jurats mixtes en l’agricultura i el nou marc legal creat des de el Ministeri de Treball per regir les relacions laborals, van disparar les resistències dels propietaris a la legislació republicana. Es va manifestar amb violència a les zones amb presència de latifundis i de proletariat rural. A l’incompliment patronal de les bases del treball agrícola i,en general, de la legislació, social republicana, va obrir una de les vies més transitades de la protesta per part dels camperols durant el primer bienni. El que es demanava eren; millores salarials, treball lliure i excés a l’ús i aprofitament de la terra.

Aquest assumpte obligava als governats a mantenir un difícil equilibri entre les pressions d’alcaldes i ciutadans i l’autoritat superior de Madrid. La solució vindria des de dalt, eren temps d’esperances, per la quantitat de peticions que se li demanaven el poder des de totes parts per pal•liar càstigs tant diferent, com el de la gana o els destres naturals in repartir una mica de justícia i caritat. Si s’exceptua el decret llei del 18 de maig del 1931 pel que es concedien préstecs per l’instituto Nacional de Previsión “per posar remei l’atur obrer”, res s’avançà els anys del govern de consolidació. Les possibles solucions ara semblaven bloquejaves. No hi havíen diners i els que en tenien que proporcionar treball se li negaven els obrers afiliats als sindicats.

“Concentrar forces de Guàrdia Civil” era una altre de les peticions més retirades que les autoritats locals governadors civils i propietaris efectuaven al Ministre de Governació. Que els patrons i els ajuntaments tinguessin que fer-se càrrec de les despeses ocasionades per la concentració de la Guàrdia Civil com així es demanava resultava un indicatiu de la insuficiència de recursos acompanyant normalment de gestions econòmiques ruïnoses.

La Guàrdia Civil es veia afectada també per la discriminació dels seus afectius. L’esperança en una transformació radical de les relacions de domini en el món rural es van esfumar aviat. Molts pagesos van manifestar el seu desacord en lluites carregades de mites i reivindicacions possibles, sense protecció del govern. La legislació posada en marxa per el govern potser era la més encertada i bastants jornalers i arrendataris es van beneficiar, però l’atur augmentava i el govern no tenia mitjans per aturar-ho. Molt propietaris començaven a expressar clarament la seva hostilitat agressiva davant el calvari republicà i les forces de l’ordre no sabien conservar-los sense disparar.

POL FERNÁNDEZ

Exemples són les ciutats de Catilblanco (Badajoz) on es va convocar una vaga general contra el governador y el coronel de la Guardia Civil perquè se’ls acusava de donar suporta propietaris i cacics. La manifestació va transcórrer de forma pacífica i quan els manifestants tornaven a casa, l’alcalde va manar la dissolució. Va haver-hi un mort i la gent es va revoltar contra la Guardia Civil. Aquest fet va enrabiar-la i ho va fer pagar a pobles on sindicats i patrons estaven barallats per la falta de treball. A Épica (Saragossa) va matar a 2 jornalers i ferir a varis que es manifestaven a la plaça i feien una vaga. A Jeres a (València) va haver-hi 4 morts i 13 ferits (2 dones) per la Guardia Civil a cavall que va actuar sobre un grup de pagesos que els van rebre a pedrades i es revoltaven contra els patrons per les condicions que no acceptaven de la nova llei. Finalment a Arnedo (Rioja) els treballadors de la fàbrica de calçats es van revoltar contra la Guardia Civil per els actes que havien produït 6 homes i 5 dones morts, 11 dones i 19 homes ferits i 1 Guardia ferit de bala. Aquest fet ve provocat perquè un any abans a la fàbrica, el fill de l’amo va acomiadar un obrer, aquest va trobar solidaritat amb uns quants companys acomiadats també. Al no ser readmesos, van iniciar una vaga que va rebre el suport de la UGT que va convidar a tothom qui volgués a unir-se a la vaga. La manifestació va transcórrer amb nens i dones davant acudint a la plaça on hi havia la Guardia Civil que va obrir foc de manera immediata i inesperada. La gent espantada va començar a fugir. Les institucions d’un jutge militar i un altre especial, cadascú amb el seu sumari corresponent, no van trobar indicis de responsabilitat contra cap paisà.

Azaña cridà al general Sanjurjo per comunicar-li la destitució com a director de la Guardia Civil. Els socialistes, segons Sanjurjo, eren els que provocaven els incidents gràcies als seus aires de canvi i per aquest

motiu creia que no tenien que estar en el govern. La Guàrdia civil es sentia injustament atacada i el record de Castilblanco podia explicar aquesta resposta tan sobtada i sagnant. Però aquesta mateixa resposta seguia alimentant la realitat i llegenda d'un Estat que no controlava, ni àdhuc estant allí presentis les autoritats militar i governativa. Els seus mitjans de repressió i tampoc mostrava massa capacitat per a fer complir la nova legislació. Els conflictes en les ciutats durant el període de govern de coalició de republicans i socialistes van tenir característiques diferents a les del món rural. La confrontació entorn de l'entramat corporatiu van constituir els fils conductors bàsics de l'agitació anarquista, de les vagues plantejades i dels durs enfrontaments entre els dos sindicalismes ja arrelats entre les classes treballadores. La UGT va ocupar un espai cada vegada més extens en el camp de les relacions laborals. La CNT ho va percebre com una intromissió que limitava enormement el seu marc d'actuació i va optar per l'acció directa i el sector mes radical va començar a anunciar la revolució amb data. L'impuls mobilitzador de la CNT enfront dels jurats mixts es va fer sentir molt prompte en aquelles ciutats com Barcelona, Sevilla o Saragossa on els anarcosindicalismes tenien major presència.

MARIA FERRER

Industrials i sindicats ugetistes van denunciar des de començaments de la República abusos, atropellaments i per part de la CNT. Els sindicats de la CNT es neguen a complir a Catalunya la legislació social i els socialistes tenen una obstinació molt gran a conservar el maneig de les coses socials a Catalunya o assegurar a través dels òrgans ministerials una defensa contra les seves terribles enemics, els sindicalistes de la CNT.

La resposta a la CNT la hi van començar a donar molt prompte en el mateix lloc que molts dels seus militants triarien per a la lluita, la CNT va declarar vagues, a les quals es van sumar alguns comunistes. La guerra civil, entre les dues organitzacions sindicals va cobrar força en la vaga general convocada pel sindicat Únic de Miners d'Astúries, la vaga va contar amb la resistència dels altres tres sindicats amb implantació en la companyia directament amb ella. Els enfrontaments amb les forces de l'ordre van produir diversos morts, va haver nombrosos detinguts i centenars d'acomiadaments.

La República no podia oferir, als obrers aquests resultats favorables tan esperats, les posicions més radicals van començar a trobar molt prompte eco en aquest ampli sector de treballadors, urbans i rurals, en atur. La vaga interna va desembocar en una escissió en la qual van abandonar la disciplina cenetista milers de militants de les àrees més industrialitzades i amb major arrelament. El sector més pur de l'anarquisme va trobar en els morts i la repressió un suport per a la mobilització contra la República i contra qui dirigirien la CNT en aquest moment.

De la protesta es va passar a la insurrecció. Tres temptatives de la rebel•lia armada en dos anys, incitades per militants anarquistes i que van contar amb algun suport obrer i camperol. Les dues primeres van ser dirigides contra el govern de coalició de republicans i socialistes. La tercera la qual més víctimes mortals va deixar en els combats i que es tractarà més endavant, va ocórrer als pocs dies que els radicals de Lerroux i la dreta guanyessin les eleccions.

MARC GARCIA

6.- INSURRECCIONES/MUERTE EN CASAS VIEJAS (Júlia i Noemí)

El 19 de gener de 1932 a Fígols, Manresa, es va iniciar una vaga amb l’objectiu de millorar les condicions dels miners. Les dures condicions de treball a les mines, la frustració de les expectatives de la República i la ineficaç lluita pels drets de reunió, van provocar el descontentament dels miners reivindicat en la vaga. Els miners de Fígols van sortir al carrer armats, conscients de que l’armament era l’únic mitjà efectiu. La vaga es va estendre a Berga, Sallent, Cardona, Balsareny, Navarcles i Súria . S’anunciava ja, una vaga més reivindicativa. El mateix dia, a Fígols, va aparèixer el delegat del comitè regional de la CNT que, juntament amb d’altres, va difondre la idea de que el comunisme llibertari havia arribat.

El 21 de gener Manuel Azaña, president del Govern, va intervenir-hi amb la força militar. Va ser el 22 de gener quan, a Manresa, van arribar els primers reforços i el següent dia s’ocupaven tots els pobles. El dia 25 l’ordre ja es va veure restablert: molts miners van ser despedits i els veïns oposats a la revolta van col·laborar en la repressió. Tot i això, el comitè regional de la CNT continuava la seva lluita i el 23 de gener va acordar l’aixecament miner a tot Espanya amb totes les seves conseqüències. L’aixecament va esdevenir un intent fracassat de revolta que va acabar el 27 de gener amb detinguts, clausuraments dels centres de la CNT a les comarques implicades i 200 detinguts deportats.

La deportació va revifar l’ira dels grups llibertaris i de la CNT; quan els últims deportats van posar el peu a la península Ibèrica el setembre, el grup obrer (la CNT) es va posar en marxa. Es van produir varis incidents a Aragó i el País Valencià però aviat van ser reprimits per l’exèrcit i la policia. Quan tot semblava acabat, el govern va rebre notícies de disturbis a Cádiz. El mateix dia, 10 de gener, el capità Manuel Rojas Feijespán va ser traslladat a Jérez per apaivagar la rebel·lió. A mig camí cap a Jérez van adonar-se que la línia telefònica estava tallada a la zona de Casas Viejas: alguns dirigents del poble, seguint les instruccions que s’havien pactat pels anarquistes de la comarca de Jérez, s’havien armat i havien atacat la caserna de la guàrdia Civil, provocant la mort d’un sergent i d’un guàrdia. A la mateixa tarda, el sergent Anarte va arribar al poble i va ocupar-lo i unes hores més tard, quatre guàrdies civils i dotze d’assalt, manats pel tinent Fernández Artal s’hi van unir.

LAURA JIMÉNEZ

Amb l’ajuda dels dos guàrdies que coneixien els veïns del poble van començar la recerca dels “rebels”. Van triar dues persones i els van maltractar fins que aquests, van dir alguns noms de possibles implicats en la matança. El tinent va ordenar buscar els anomenats i van assaltar la casa d’un d’ells, l’anomenat “Seisdedos”. Van forçar l’entrada i van respondre amb trets des de dins. A les 10 de la nit van arribar reforços però no va ser fins unes hores després, quan s’hi va afegir el capità Rojas amb quaranta guàrdies d’assalt, quan es va decidir cremar la casa de “Seisdedos” i acabar amb la revolta. La insurrecció a Casas Viejas havia posat fi amb vuit morts. Però la història no es va acabar aquí, van continuar la busca entre les altre cases del poble de Casas Viejas acabant amb la vida de 19 homes, dues dones i un nen.

El govern va eludir responsabilitats del tràgic incident a Casas Viejas. Manuel Azaña va declarar en una ocasió, que a Casa Viejas no ha ocurrido, que sepamos, sino lo que tenía que ocurrir. L’oposició a la República va augmentar enormement des d’aquella insurrecció. La CNT va aconseguir més forces en el seu pla contra la política de la República.

La història es repetia: després d’una repressió, la CNT convocava mobilitzacions i es preparava per una gran revolució que mobilitzés tot Espanya, un objectiu que mai arribava a complir-se. Malgrat el fracàs dels intens d’una gran insurrecció, l’única creença que la força era l’únic camí per liquidar els privilegis de la classe i els abusos de poder, els mantenia a seguir una i altra vegada.

La majoria de partidaris de la CNT formaven part dels sindicalistes moderats, qui aprovaven una vaga contra les males condicions de vida o per l’incompliment de les bases de treball, però no aprovaven la insurrecció armada, per a ells, una idea suïcida. És per això que la insurrecció mai arribava a complir-se. L’oposició a la República dels grups de la CNT i dels grups marginats en l’alçament de la República (catòlics), van agafar més força que mai i no van trigar reaccionar.

ARIADNA MIQUEL

7.- ORDEN Y RELIGIÓN/LA RELIGIÓN: EL GERMEN DE LA DISCORDIA (, Laura i Ian)

La legislació republicana va reforçar encara més la identificació entre ordre i religió i un grup de

catòlics van crear “Acció nacional” (abril 1931) amb l’objectiu d’actuar políticament sota la religió a les Corts Constituents amb la fi de ser triats candidats per defensar l’església i l’ordre social. Va guanyar al catolicisme republicà de Niceto Alcalá Zamora. Al 1932 “Acció Nacional” va passar a dir-se “Acció Popular” i per a molts catòlics era com una paret on s’amagaven interessos contra la república.

Els resultats en les eleccions del juny del 31 van ser dolents per “Acció Popular” encara que van coexistir, finalment el grup es va separar entre accidentalistes, que optaven per a via legal i defensaven la religió i l’ordre social (Ángel Herrera i Gil Robles), i catastrofistes, que eren més violents i buscaven enderrocar la república (Antonio Goicoechea). A ambdós els importava defensar la religió que en aquell moment era un problema a discutir entre clericals i anticlericals ja que hi havia qüestions fonamentals com la no confessionalitat de l’estat, l’eliminació del finançament del clergat o la prohibició d’ensenyament de les ordres religioses. Molts catòlics es van enfrontar amb l’autoritat sobre altres motius religiosos com el toc de campanes, les processons etc.

Els fundadors de la república, amb Manuel Azaña al capdavant, van despreciar aquest moviment religiós com una força marginal. Però va passar el contrari, en dos anys, el catolicisme va avançar com un moviement de masses capaç de convertir-se en “l’amo” de la República amb el mèrit de Gil Robles. El seu objectiu era unir políticament a tots els catòlics i atraure als indiferents. Això implicava portar diputats al parlament i intentar eliminar les lleis perjudicials de la constitució. Es buscava protestar contra la política sectària, lluitar contra els moviments violents d’esquerres i difondre uns ideals.

LUNA MORANDO

Es va aconseguir mobilitzar llauradors, propietaris pobres i també terratinents. El clergat es va encarregar d’unir la defensa de la religió amb ordre i propietat, i hi van donar suport molts professionals del catolicisme, que van defensar a les corts constitucionals els interessos de Castella.

Madrid, en un congrés inaugurat el 28 de febrer de 1933 al que acudeixen 400 delegats, hi destaquen la presencia d'algunes organitzacions com acció popular, les joventuts d'acció popular la asociació femenina i la dreta reginal valenciana, totes elles amb la idea d'agrupar totes les organitzacions catoliques en una confederació. La CEDA, composició de la qual era molt àmplia socialment, te molt clares la identitat i les intencions des d'un principi. dominada principalment per terratinents i molts ex carlistes, és el primer partit de masses de la dreta espanyola, que es proposa defensar la civilització cristiana i combatre la legislació de la república aixi com revisar la constitució. La confrontació entre l'esglesia i la república va dividir espanya en dos bàndols.

la movilització dels catòlics contra la república es va manifestar en una ofensiva a Manuel Azaña i al seu govern de coalició republicano-socialista atacant la lley de confessions i congregacions religioses.

Manifestacións i descontent de milers de catòlics afegits desde la primavera de 1933 amb les organitzacions de la patronal la del partit radical entre altres i els fets de casas viejas són elque es van succeir, però abans que la CEDA pogués actuar les forces armades ja estaven atacant la república

PANCHO MORANDO

8.- LA OFENSIVA REPUBLICANA (Alba i Marta)

El juny de 1931, Emilio Barrera i Luis Orgaz van ser detinguts per ser sospitosos de conspiració contra la República. Uns dies més tard, un grup de generals defensors de Primo de Rivera (Cavalcanti, Ponte i Barrera), van iniciar una conspiració finançada per aristòcrates exiliats (duque de Alba) i amb l'ajut d'antics col·laboradors de la Dictadura. Van buscar ajuts exteriors, fet que es va continuar donant al llarg de tota la

República.

Per altra banda, antics constitucionalistes (Burgos y Mazo, Melquíades Álvarez) promovien una conspiració per canviar una República que s'estava dirigint cap a la República. Voloien atraure José Sanjurjo, el qual, com a director general de la Guardia Civil havia aconseguit mantenir neutral aquesta en el pas de la Monarquia a la República.Tant Burgos y Mazo com Álvarez van contactar amb Sanjurjo. La intervenció militar serviria per a substituir el govern de Manuel Azaña per un altre republicà moderat on no es contemplava la restauració de la Monarquia.

Al principi, Sanjurjo no va mostrar gaire interès, però el seu trasllat a la direcció del Carabineros el va fer canviar d'idea. Va pensar que hi havia motius (com la Ley de Reforma Agraria i l'Estatut de Catalunya) per substituir la República per una dictadura militar.Sanjurjo es va incorporar a la Junta Militar. El seu compromís va animar els conspiradors, però la organització era deficient, cosa que va fver que les Fuerzas de Seguridad del Estado puguessin controlarla. Albiñana, dirigent del PNE va ser confinat, acusat de fer propaganda monàrquica, tot i que el ministeri de Governació sabia que el partit era el principal suport polític dels conspiradors.

JOAN ANDREU NAVARRO

El més greu pels plans dels colpistes va ser la detenció de Luis Orgaz. La Comunión Tradicionalista es va negar a adherir-se a la sublevació i a posar al seu servei la milicia armada (Requeté). Abans que pogués ser desarticulada, els conspiradors van fixar-la pel 10 d'agost.

Durant les primeres hores d'aquell dia, militars i civils armats van intentar prendre el Ministeri de la Guerra i el Palau de Comunicacions. Algunes unitats de la Guardia Civil va sofocar la rebel·lió. Barrera va intentar convèncer els carlins que s'unissin, però no ho va aconseguir i es va refugiar a França. Pel sud, la insurreció va fracassar i González Carrasco també va fugir.

Sanjurjo, amb el suport de la guarnició militar i la Guardia Civil, va declarar l'estat de guerra, i al pronunciament va anunciar una l'establiment d'una dictadura, tot i que no hi hauria Restauració.

Fora de Sevilla, ningú es va sumar al cop i Sanjurjo, veient que s'havia quedat sol, va abandonar la ciutat. Poc després va ser detingut a la frontera de Portugal i condemnat a mort per un consell de guerra, sent després commutada per cadena perpètua. Va estar pres a Santander fins que va ser amnistiat. Des de Portugal va encapçalar un altre cop d'estat el juny de 1936, amb fatals conseqüències. </p>

El càstig per als participants a la sublevació va ser sever. Molts militars van ser destituïts, i els caps i oficials van ser deportats a Villa Cisneros. El cop va alentar una radicalització de la reforma agrària. Molts diaris conservadors van ser suspesos, les activitats del PNE van ser prohibides, i monàrquics van ser detinguts o van haver de fugir. </p>

ÈLIA PALMA

El Govern va reforçar la seva autoritat i va fer canvis importants a les forces de seguretat. Cabanellas va cesar com a director de la Guardia Civil, i Manuel Azaña va suprimir aquesta direcció y la de Carabineros. La Ley de Reforma Agraria i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya van ser aprovats. El dubte estava en si Alejandro Lerroux havia participat o no al pronunciament. Azaña sabia que aquest s'havia vist amb Sanjurjo, i Alcalá Zamora creia que n'estava al corrent. Juan March va finançar el cop i futures conspiracions monàrquiques. El novembre de 1933, quan Lerroux va assumir el càrrec de president del Govern, va tramitar una amnistia per als implicats en el cop d'estat, tot i que el president de la República (Alcalá Zamora) s'hi oposava i que dirigents del seu partit tampoc l'acceptaven. Segons el jutge que va

processar Sanjurjo, el tracte entre aquest i Lerroux era quesi triomfava el moviment, Lerroux arribaria al poder; i si fracassava, adquiriria el compromís d'aconseguir l'amnistia. Abans de que Lerroux pogués tenir accés a la presidència, van passar nombrosos esdeveniments que van canviar totalment la direcció de la República.

El Govern va començar amb una insurrecció anarquista que va acabar amb la mort de Casas, també va ser l’any de la posta de llarg del feixisme espanyol i també males notícies sobre l’economia i l’atur , crisis del sistema cooperatiu dels jurats mixtes, irrupció del catolicisme i l’acusament del Partit Radical.

Al setembre de 1993 els republicans i els socialistes no estaven al govern, ja que havien perdut la confiança plena en Zamora. El feixisme va aparèixer a Espanya més tard que en altres països, va ser molt dèbil com a moviment polític i no es va poder guanyar camí durant els primers anys, ja que manaven els extremistes de dretes. L’objectiu de la revista “Acción Española“ va ser el de defensar l’ordre polític monàrquic d’arrels tradicionals, aquests mateixos arguments els compartien els carlins que havien nascut un segle abans que la Segona República. Els carlins van treure fruits de la caiguda d’Alfons XIII i de l’establiment d’un regim republicà.

Davant d’aquest antirrepublicanisme es van unir durant els anys trenta la reconstrucció del Requeté, tot per auxiliar el cop d’estat del 1936. Antonio Goicoechea va ser el president del partit Acción Popular i van entrar al govern dos alfonsins més; Vallano i Rodezno. El fracàs de la sanjurjada va significar el fallo de l’acció insurreccional contra la República i van abandonar el partit que havia optat només per les causes legals. Goicoechea dimiteix de tots els seus càrrecs i més tard va fundar Renovación Española, es va dir que quasi era clandestí, a partir d’aquest moment es van dedicar a conspirar i propagar la idea de legitimitat de una sublevació militar contra la República.

ADRIÀ PLANAS

Les primeres manifestacions del monarquisme radical van començar amb projectes culturals i periodístics, Caballero va ser el primer amb la revista avantguardista Gaceta Literaria també Ledesma Ramos va fundar La Conquista del Estado, qui més tard amb Redondo van apadrinar la JONS. El triomf de Hitler va atraure molt als de dretes ja que veien un bon model per acabar amb la República. Però a Espanya abans de fer cap pas s’havia de consultar amb els monàrquics i a partir d’aquí es va fundar la FE. José Antonio Primo de Rivera va tenir més ajuda que la JONS i per tant, va entrar a la candidatura de les Corts de Càdiz, i porten a terme un acte d’afirmació de dretes. Al 1934 falangistes i jonsistas es fusionen amb la falange Espanyola de la JONS, no tenia gaires afiliats, no va resulta en les classes treballadores, amb varis intents d’imitar els models feixistes i nazis, però quan va arribar la guerra civil van fer veure que tot anava cada vegada més malament. Espanya no va sofrir les conseqüències de la crisis econòmica del 1929 com altres països, però si l’exercit i l’església catòlica impedien l’avanç d’un moviment els quals els principis s’identificaven precisament amb un nacionalisme radical, que va movilitzar les classes mitges contra la revolució. El carlisme i les mases del catolicisme espanyol estaven en constant moment acosant la República, van fer l’impossible per no portar a terme el projecte reformista republicà...

També de la Guerra mundial va sorgrir el comunisme, estava immers en un marc anti-socialista, ja que va rebre a la República com una dictadura burgesa. A les eleccions del 1931 no va aconseguir cap diputat i només va obtenir 40.000 vots en tot Espanya, segurament perquè era un partit urbà amb poca presència a les lluites campestres i els joves provenien dels tallers i sectors del servei. El PCE es va mantenir durant els primers anys de la República i l’organització va atraure a nous afiliats amb la caiguda del govern d’Azaña i la radicalització d’alguns sectors socialistes i va tenir cada vegada més presència quan la Comintern va canviar la política de classe contra classe. Més endavant el comunisme va tenir una notable influència a la política i a la societat espanyola dels anys 30. Ni els falangistes ni els comunistes tenien prou força per trencar el govern de Azaña o per desestabilitzar la República.

El que Azaña volia era un futur immediat, a unes corts ordinàries, qui el 1933 va escriure: “El preodminio de Lerroux en el Gobierno de la República sería el de la inmoralidad y la vacuidad”. Mesos més tard, Lerroux era el president del Govern.

ERIC PUJÓS

9.- LA REPÚBLICA EN UNA TENAZA (Omar i Isaac)

Lerroux i els radicals van marxar del govern al 1931 després de l’aprovació de la constitució quan li van demanar a Azaña que formés un govern sense els socialistes. El partit radical, que era el més antic i més gran dels partits republicans, tenia la seva principal base social en les classes mitjanes urbanes i rurals, en comerciants, mercaders i petits empresaris. Es van convertir en la millor garantia de l’ordre contra Azaña i els socialistes, i en molts llocs van convertir-se en refugi de cacics i monàrquics. La seva propaganda es dirigia a tots els espanyols en contra de tots els socialistes. La veu de Lerroux es va dirigir sobretot a patrons fent campanyes als escenaris que ell dominava. El 10 de juliol de 1932 a Saragossa va demanar a Alcalá Zamora que retirés el seu suport al Govern, insinuant que els militars es podrien aixecar en contra seu. Això va passar un mes després, i va suposar una sèrie de dubtes i especulacions sobre la seva participació en aquella conspiració contra el Govern de la República.

La proclamació de la República no havia agradat gens als patrons i empresaris, ja que suposava una amenaça pels seus interessos i per la riquesa nacional. Els patrons van intentar impugnar la Reforma Agrària per antijurídica i antieconòmica, cosa que va culminar en la Magna Asamblea per la Confederación Patronal i la Unión Económica on es demanà que es canviessin els jurats mixtes. La CEDA va aprofitar aquest malestar per posar en contra de la República tots els treballadors del camp, ja que l’esquerra no van donar cap suport o atenció als interessos d’aquells petits i mitjans propietaris agrícoles i van ajuntar-se a la causa de la reacció davant la República i la socialització. Hi havia una gran tensió entre un parlament dominat per republicans d’esquerra, socialistes i amplis sectors de la societat amb una oposició dels radicals, empresaris, propietaris agraris i l’aparició de la CEDA com un moviment polític.

SARA ROMO

La Llei de Confessions i Congregacions Religioses es va aprovar per les Corts, però el catòlic Alcalá Zamora va deixar clares mostres de malestar amb el Govern. Azaña es va plantejar una remodelació del Govern, fet que va intentar utilitzar Alcalá Zamora per plantejar una crisis de govern i treure Azaña de la presidència, tot i que no va generar gaires canvis. La constitució del nou govern semblava deixar les coses tal i com estaven abans, però l’oposició de catòlics i radicals creixia, igual que l’atur i els conflictes. El Partido Radical Socialista va entrar en una fase de divisió profunda fins que es va dividir en dos sectors.

Amb les eleccions al Tribunal de Garanties Constitucionals la distribució dels llocs va afavorir als partits de dreta. El Partido Radical va ser el partit republicà amb més vots, i Lerroux ho va aprofitar per fer campanya de govern a favor seu. Azaña va ser destituït per una decisió del president de la república, qui va demanar a Lerroux formar un govern que agrupés tots els partits republicans. Els socialistes ja no estarien al govern, que és el que volien tots els partits de dreta i casi tots els republicans. Tot i això, el govern format per Lerroux no va arribar a durar ni tres setmanes ja que cap dels altres partits li va donar suport. Es va anunciar el decret de dissolució de les Corts Constitucionals i el govern va convocar les eleccions generals. En aquestes eleccions hi va haver una gran novetat que va afavorir a la dreta el sufragi universal femení. Hi ha haver una gran abstenció dels treballadors promulgada pels partits anarquistes. La victòria del Partido Radical i de la CEDA va ser causada per la gran coalició que van formar tots els seus partits, en canvi, l’esquerra va acudir a les eleccions de forma separada, fet que va suposar una pèrdua de força.Se sol dir que els governs de la República no van ser suficientment forts per dirigir un país sense conflictes, però Azaña,

segons tots els historiadors de l’època, va ser l’únic que durant el seu mandat va ser capaç de mantenir l’ordre sobre els partits rivals.

MARC RUHI

10. REVISAR LA REPÚBLICA/ UN GOBIERNO DE CENTRO

El parlament estava molt fragmentat, amb vint-i-un grups representats i molts diputats novells. Vist això es feia difícil aconseguir una coalició estable. <Alcalà Zamora li va demanar a Lerroux la creació d’un govern “de centre”, en que no tinguessin cabuda ni els republicans més d’esquerres ni la CEDA. Aleshores, Lerroux es salta els preceptes marcats per Alcalà Zamora pensant que un pacte amb la dreta moderada de la CEDA exclouria els partits monàrquics més radicals. La CEDA volia utilitzar un pacte amb el radicals com a eina per aconseguir el poder. Si això no pogués ser possible es plantejarien fer un cop d’estat. Al seu torn, els socialistes proposaven fer una revolució si la CEDA accedia al poder, perquè creien que posarien en perill la república.

Abans de les eleccions s’havia produït una forta insurrecció. Després de les eleccions, mentre s’estava formant el govern, els anarquistes en preparaven una altra a Aragó. Entre els promotors es trobaven personatges com Bonaventura Durruti o Cipriano Mera. El 8 de desembre del 1933, el dia d’obertura de les corts, es munta una repressió a la CNT instigada pel governador de Saragossa que es temia un esclat de violència, i va ordenar tancar tots els centres de la CNT i que la policia patrullés pels carrers . Aquesta va patir nombrosos atacs per part de la població. Els disturbis es van anar expandint per tota la comunitat. En resposta a això els líders de la revolta pretenen instaurar el comunisme llibertari a tota la comunitat, provocant una escalada de violència. Cap al 16 de desembre, la situació es va anar atenuant després de l’empresonament de molts líders sindicals i de que la CNT cridés a la calma. Més tard la repressió va ser brutal. Episodis semblants es van produir en zones pròximes.

L’origen del descontentament de l’esquerra ve de les fortes expectatives que s’havien ficat en la república per part dels partits i organitzacions d’esquerres i dels treballadors, que esperaven més rapidesa en les reformes, tant les laboral, les agràries o les educatives.

El govern de Lerroux tenia com a objectiu centrar la república, estabilitzar-la, sense tocar les reformes que havia portat a terme el govern d’esquerres. La dreta no republicana, de la qual depenia per a governar, pressionava fortament a Lerroux per a que fes una revisió a fons de la situació i que tirés enrere tots els punts clau de les reformes anteriors.

PAU SABÉ

El primer aspecte que es va tirar enrere va ser la reforma de l’educació, deixant als col·legis catòlics que continuessin exercint.

Més tard es van començar a produir tràfics d’influències i a col·locar gent en llocs de poder, tornant en certa manera al sistema de caciquisme. La gran influència que feia la CEDA en el govern va provocar fortes tensions en el partit radical, arribant-hi a provocar alguna escissió. Llavors la CEDA va començar amb amenaces de retirar-se del govern com un manera de pressionar-lo. Lerroux es va veure llavors en l’obligació de reorganitzar el govern, canviant alguns ministres. Aquestes escissions van debilitar més el partit donant més influència a la CEDA. Al mateix moment els republicans s’estaven enfortint i estaven més cohesionats al contrari del que els hi havia passat en les eleccions que van perdre per culpa d’estar molt dividits. Lerroux va ser substituït per Ricardo Samper al cap del govern. Al mateix moment el nombre de parats a Espanya era molt gran, un 23% de la població activa. Llavors es va proposar una vaga general, això espantava molt als patrons. Aquests van intentar oferir contrapartides, però no van servir de res. Al 5 de juny de 1934 va

començar la vaga, que va tenir una duració de 5 a 15 dies segons la zona. La repressió va ser bastant forta per part del govern i deixar 13 morts i molts ferits. Aquesta vaga no tenia el suport de les comissions executives del PSOE i de la UGT, que temien que això desprestigiés el moviment moderat d’esquerres. Això de fet, és el que va passar ja que la dreta va sortir enfortida de la vaga.

A l’abril s’havia de fer una llei a Catalunya que ajudava molt al sector agrícola. Les organitzacions de dreta de Catalunya ajudades per la CEDA deien que el govern de Catalunya no tenia aquestes competències. Aleshores es va portar a judici aquesta qüestió, i la sentència va sortir favorable al govern, declarant inconstitucional la llei catalana. Els diputats d’Esquerra Republicana (ERC) i els del Partit Nacionalista basc (PNB), van abandonar les corts. La CEDA llavors va continuar atiant el conflicte del govern amb Catalunya, i els radicals no es podien deslligar d’aquesta tendència perquè depenien de la CEDA per governar. La CEDA va retirar el seu suport al govern, però llavors als radicals els van deixar la opció de formar un nou govern però acceptant l’ordre que proposaria la CEDA. Al 4 d’octubre es va formar aquest govern.

REMEIX VALLS PEIX

11.-OCTUBRE DE 1934 (TATIANA I CARLES)

Al octubre de 1934 el comitè revolucionari fa fer efectiu el seu pla de revolució, començant per una vaga general a les principals ciutats i centres industrials, acompanyada per forces armades. La guarda civil va combatre aquestes forces al país basc, i tot i que el conflicte armat va quedar reduït a Astúries, al govern de la Generalitat va tenir un fort impacte polític pel que fa la rebel·lió contra el poder central. El president Lluís Companys proclama l’estat català en resposta a la mesura que el govern de la CEDA pren fent del estat català una part de la república federal espanyola.

Posteriorment i en contra a les ordres del president Companys la guarnició militar ocupa la ciutat de Barcelona amb el fi de fer fora al govern català, el qual es rendirà aquell mateix matí. Les conseqüències de la rebel·lió català són la mort de 46 persones i la rendició dels seus governants.

Tot l’ànim d’intentar que la CEDA no entres al govern va ser inútil. I a Astúries la cosa va ser molt pitjor, ja que la revolució i la posterior repressió van ser conegudes com “El octubre rojo”. L’Aliança obrera va aconseguir però el seu propòsit a Astúries, ja que va fer revoltes durant tot el 34 a la mineria, aconseguint armes i formant milícies. Aquesta revolta va ser portada per tota la comunitat i va ser sens dubte el lloc amb més enfrontaments armats hi va haver ja que la unió dels diferents pobles va fer la força, a més això també va dur a les primeres manifestacions de violència contra propietaris gent d’ordre i el clergat. Però al final va ser insuficient per enfrontar-se contra els guàrdies civils.

Pel que fa a l’església va patir baixes tan de sacerdots com de seminaristes i també hi va haver crema o dinamitacions d’esglésies, del palau episcopal, del seminari i part de la catedral. Com ja s’ha explicat la repressió del exercit va ser molt dura i va portar molts presos a les presons d’Espanya i també execucions. Personatges polítics com Largo Caballero i Azaña van ser detinguts. A més l’església va intentar tapar lo succeït amb ella mateixa. L’èxit de Franco ve precisament de que va ser ell l’encarregat de realitzar les repressions, cosa que el va convertir pràcticament en un ministre de guerra.

Durant el 1934 també es van crear partits com la Falange Espanyola, que contra els Socialistes protagonitzaven revoltes i assassinats els uns contra els altres, el que posteriorment feia que sortissin amb himnes i símbols. La flama de la revolta i les insurreccions va ser apagada poc a poc fins que al 1936 va ser apagada del tot, i les organitzacions debilitades. Desprès d’octubre l’esquerra ho torna a intentar a les urnes, cosa que va fer que la CEDA es defenses, però finalment no es va unir amb el Partit Radical de Lerroux i van acabat fora del escenari polític.

ADRIÀ VILLACROSA

12. LA RUTA AUTORITÀRIA (Judit i Marina)

La CEDA i un sector del Partit Radical van centrar el càstig als suposats responsables de la insurrecció. El 28 de setembre va ser el funeral de Jaume Carner, en el qual hi va assistir Manuel Azaña, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. En la seva conversació va quedar demostrat que la relació amb els socialistes estava trencada i que Esquerra Republicana no tenia res a veure amb els plans socialistes d’insurrecció. Azaña va aconsellar als polítics catalans que no tinguessin violència contra l’Estat, per la possible entrada al govern de la CEDA, ja que podria provocar fortificar la posició dels de dretes. El 6 d’octubre es va proclama la rebel·lió dels catalans. El 9 d’octubre Azaña va ser detingut i el 28 de desembre del 1934, després de haver passat per diverses presons, va se deliberat. No obstant, el dirigent del Partit Radical Joaquín Madrigal va declarar que Azaña tenia una responsabilitat en el que va passar a Astúries, a partir d’aquest moment el Govern el va seguir acusant de responsable, creant la comissió parlamentaria i desacreditant l’Estatut de Catalunya i aconseguint la seva liquidació. El 14 de desembre, es va aprovar una llei en la que es suspenia l’autonomia fins que el Govern i les Corts trobessin oportú restaurar-la. Van ser molts els detinguts a Catalunya i acusats en penes de mort per la rebel·lió d’octubre, un d’ells va ser Enrique Pérez Farrás i el capitans de la policia autonòmica Escofet i Ricart. El 31 d’octubre Lerroux i Melquíades Álvarez van firmar la commutació de les sentencies de mort. No obstant, a Astúries les pallisses en les presons seguien, i la reprensió va afavorir la divisió en el senat de la coalició governant. </p>

2n BAT A (també al document dels alumnes)

ANA ADELANTADO

La CEDA i la dreta no republicana van provocar la crisi governamental. Gil Robles va sondejar la possibilitat de restaurar la legalitat violada pel president. Joaquín Fanjul i Manuel Goded, militars en contra de la República, van aconsellar al líder de la CEDA que seguís col·laborant al govern. El 16 de novembre Lerroux va ser a la vegada president del Govern i ministre de la Guerra. El 29 de desembre la CEDA va fer fora al líder democràtic Filiberto Villalobos. (Van haver tres ministres en tres mesos). El 3 d’abril els tres ministres de la CEDA van dimitir per situació de la pena de mort a 20 condemnats per els tribunals militars. El president de la República va nombrar un Govern precedit per Lerroux, amb majoria radical, sense la CEDA i amb el general Masquelet, cap del Estat Major amb Azaña, com ministre de la Guerra.

Després de molts canvis es va començar la veritable rectificació de la República amb els radicals. L’1 de desembre de 1934 el ministre cedista José Oriol Anguera de Sojo va posar la llei a las vagues abusives i va substituir la llei de Associacions Professionals, cosa que no va funcionar. Els patrons van recuperar les posicions perdudes amb l’arribada de la República i a on més es va notar va ser en el camp. <Amb les noves condicions creades després de l’octubre del 1934, una col·lisió de diputats d’extrema dreta i de la CEDA van fer fora la llei de Reforma Agrària de setembre de 1932. Nicasio Velayos va presentar la Llei per a la reforma agrària, la qual va fer que s’indemnitzés als terratinents espanyols expropiats des de 1932. Aquesta llei va acabar amb la reforma agrària i amb les ganes de fer qualsevol reforma rural. Tot això va portar a que la idea d’una “república per a tots els espanyols” ja no fos creïble, ja que més aviat afavoria als grans terratinents i a la patronal.

ADA ALCALDE

Gil Robles va reforçar el poder dels militars antiazañistes. Joaquin Fanjul va passar a ser subsecretari del ministeri, Emilio Mola a ocupar la prefectura de l’exèrcit del Marroc i Francisco Franco cap d’Estat Major, acció a la qual Larrux va donar suport i Alcalá Zamora es va oposar.

Pel que fa a la reforma constitucional, es volia portar a terme contrarestant la legislació anticatòlica, introduint punts del programa social de la CEDA i enfortint les institucions conservadores, de manera que es liquidés la Constitució del 1931. Al 5 de juliol el govern de Larroux va presentar un avantprojecte de la Llei a les Corts amb la reforma de 41 articles sobre la religió, la família, la propietat i els processos autonòmics regionals.

Amb l’inici d’una nova crisi al 19 de setembre, Alcalá Zamora va formar govern amb Joaquin Chapaprieta. Aquest govern, però, va durar molt poc ja que, des d’un principi, Zamora ja sabia que amics i familiars de Larroux estaven implicats en una trama de corrupció, principalment Daniel Strauss i, el mateix Zamora, va ser qui va informar a Chapaprieta qui, després, ho va passar a les Corts, les quals van obrir una investigació. Es va produir un gran escàndol del qual tots els partits en van treure profit. Amb tot això, Manuel Portela Velladares va pujar al govern. Zamora va dissoldre les Corts i va encarregar a Portela fer eleccions. Es va crear una col·lisió amb dirigents dels partits republicans d’esquerres, del PSOE, la UGT, Juventudes Socialistas, PCE, POUM, Azaña del IR i Martínez Barrio de UR.

A Catalunya, la CEDA, la Lliga, els radicals y els tradicionalistes van formar el Front Català d’Ordre. Finalment, el futur de la República es va decidir en les eleccions del 16 de febrer del 1936.

SÒNIA BLANCO

13.- LAS RAÍCES DEL ENFRENTAMIENTO/EL FRENTE POPULAR Y EL REGRESO DE AZAÑA (Marc, Guillem i Marta Portell)

En les eleccions del 16 de febrer de 1936 la coalició del Front Popular guanya les eleccions amb Manuel Azaña com a president. Els partits més votats van ser la CEDA i el PSOE va ser una vistòria majoritàriament ben rebuda tot i que en algunes ciutats, com el cas de Saragossa, es van convocar vagues. El dia següent es va delcarar estat de guerra ja que Gil Robles va convèncer a Portela Valladares (fins aleshores president) i així anular el resultat de les eleccions. Finalment, però, va dimitir el 19 de febrer de 1936.

El nou govern estava format únicament per republicans, perquè els socialistes no volien tornar a formar un govern de coalició amb el dels republicans. El 21 de febrer la Diputació permanent de les Corts va concedir una amnistia general a persones preses per delictes polítics o socials (com Lluís Companys). Van tornar a utilitzar el Parlament de Catalunya perquè restablís les seves funcions. Amb aquestes actuacions, els conflictes socials van disminuir i el govern pretenia mantenir la llei, restablir la pau i garantir l'ordre . <Tot i això, hi havia grups que no estaven d'acord amb aques nou govern.

L'exèrcit, conspirava a aconseguir més poder i no tanta democràcia. Els partits sindicals reclamaven un augment de salaris i una disminució de la jornada laboral, per això cada vegada hi havia més afiliats als sindicats. El sector rural i agrari reclamava més reformes amb l'objectiu de formar major expropiació de terres. Molts van aconseguir ocupar terres.

ALBA BORT

Tot això va provocar l'inseguretat d'aquelles persones que creien que el govern no controlava la situació i que per tant trencaria les relacions jeràrquiques existents. I per això motla gent es va oposar al govern. El text posa en dubte que realment es pogués qualificar del període amb més mobilitzacions obreres de l’història de l’estat espanyol, ja que les dades d’aquells períodes no són del tot fiables. Com a molt, es pot arribar a la conclusió que en aquells 5 mesos hi van haver més vagues que en tot l’any 1933. Tanmateix, els anarquistes no van tenir-hi massa rellevància a les ciutats importants com Barcelona, Sevilla o Saragossa (on, al principi de la República, sí que hi havien tingut més importància).

Com que els anarquistes tenien moltes de les seves reivindicacions ja complertes (presos al carrer, no necessitat de lluita al carrer, etc), van haver de tractar-ne d’altres com ara l’atur i la reorganització sindical. Val a dir que la CNT d’aquells anys era molt diferent a la dels anys 31-33.

A principis de maig va haver-hi a Saragossa una important reunió de líders anarquistes (més aviat, de representants de diversos sindicats) on es va acabar d’acatar el comunisme llibertari i on es tractaren assumptes de vital importància pels anarquistes, com les relacions sexuals o la família en el futur àcrata. També és prou rellevant aquest congrés perquè la CNT admet errors en la lluita armada i deixa lleugerament de banda temes com la col·lectivització del camp (ja que són temes de vital importància i s’han de dur a terme d’una forma progressiva). Els últims mesos, ja es notava un clima de tensió. Molta fricció entre l’esquerra i la dreta, cap condemna per part de la CEDA o el PSOE, partits majoritaris.

NÚRIA CABEZUDO

14- LA CRISIS (Marta i Charlotte)

El 12 de Març varis pistolers falangistes van dispara a Madrid a Lluís Jiménez de Ásua, un dels principals redactors de la Constitució republicana de 1931. Va sortir il•lès del atemptat, però el seu escolta el van matar. La mort del escolta va provocar manifestacions de repulsa i greus incidents. La Direcció General de Seguritat, va ordenar la detenció de la junta política i la directiva nacional de Falange. El 14 de Març , José Antonio Primo de Rivera va se detingut al igual que altres dirigents . Un mes després, el 13 d’Abril, va se assassinat per falangistes Manuel Pedregal. A la desfilada militar del dia següent, presidida per Niceto Alcalá Zamora i Manuel Azaña, van haver nous incidents. La gent estava escridassant i es van sentir tirs que van matar a un Guàrdia Civil. Dretans i esquerrans es van acusar mútuament del atemptat. La falange clandestina va continuar amb accions violentes. Entre Abril i Juliol de 1936, la Falange va lliurar una pugna amb les organitzacions d’esquerre obrera que li va costar uns quaranta morts i més d’un centenar de ferits, on tot això va passar a Madrid. Les Corts, que havien començat a funcionar sota la presidència de Diego Martínez Barrio el 15 de Març, estaven bastant paralitzades per la discussió de les actes parlamentàries i sobre tot per el procés de destitució del president de la República i de l’elecció d’un de nou. Una crisis que va debilitar al Govern de republicans d’esquerre i va aplanar el camí de la conspiració militar. Ningú volia que Alcalà Zamora continués en la presidència de la República. La CEDA, amb Gil Robles al cap, creia que els hi havia robat la possibilitat d’ocupar tot el poder. L’esquerra i Azaña no el perdonaven que hagués retirat la confiança. Això va provocar la ruptura de la coalició entre socialistes i republicans. L’article 81 de la Constitució permetia cessar al president de la República si aquest havia dissolt dues vegades les corts. Així va se com va destituir al president les Corts. El president de la República, segons la Constitució, s’escollia per sufragi indirecte.

NATÀLIA CASALS

El 10 de Maig, Manuel Azaña va ser elegit president. La idea de Azaña era formar un nou Govern de coalició de republicans i socialistes, presidit per Indalecio Prieto. Les coses, però, no van sortir com ell havia previst. El oferiment d’Azaña a Prieto per a formar un nou Govern va xocar amb la negativa de la UGT i de la esquerre socialista, que van amenaçar amb trenar el pacte del Front Popular. Les eleccions de Febrer de 1936 van marcar el final del accidentalisme, en el moviment catòlic. Gil Robles i la jerarquia de la església catòlica, rere la derrota de les eleccions, van pensar en abandonar les urnes i agafar les armes. En Navarra i Àvala, es van consolidar el Requeté, els boines vermells, una organització militar, disciplinada, fortament estructurada i temuda per la legalitat republicana, on acudien els capellans i la gent d’ordre de la zona. A més a més, després de les eleccions de Febrer de 1936, la confrontació de la església i la República va tornar, ja que el govern d’Azaña va prendre la decisió de no donar-li tan de poder a la església, tancant les escoles religioses i enfortint l’ensenyament públic. De l’organització de la conspiració es van encarregar alguns militars d’extrema dreta, i la Unió Militar Espanyola (UME) . El 8 de Març, Franco, i els generals Mola, Orgaz, Fanjul, etc, es van reunir a Madrid, a casa de José Delgado, per acordar un alçament que restablís l’ordre en

el interior i el prestigi internacional d’Espanya. També es va acordar en que el general Sanjurfo, encapçalaria la revolta. El principal protagonista de la trama, va acabant sent el general Mola. En la tarda del 17 de Juliol es van revoltar en el Marroc las guarnicions de Melilla, Tetuan i Ceuta. El dia 18, de matinada, Franco va firmar una declaració d’estat de guerra i es va pronunciar contra el Govern de al República. El 19 de Juliol va arribar a Tetuan. Mentre tant, altres moltes guarnicions militars de la Península es van sumar al cop. Era el final de la República en pau.

MERITXELL COMAS

15- PER QUÈ LA REPUBLICA NO VA SOBREVIURE? ALBERT VOLART I ERNEST TABERNER

La primera guerra mundial va desmoralitzar els països participants. El gran nombre de morts i la caiguda dels imperis va afeblir la radicalització dels sentiments ideològics, tant polítics com socials. Però Espanya no hi va participar. Seguia el gran enfrontament entre progressistes i moderats, revolucionaris i amants de l’ordre i l’autoritat. Aquesta tensió va augmentar en les primeres reformes de la república.

Les dificultats que va tenir la República, i que van fer impossible una consolidació estable d’aquesta, procedia de diferents bàndols. En primer lloc trobem la inestabilitat i el desacord entre socialistes i liberals d’esquerres. Aquells que havien format el 1930 el pacte de San Sebastià, i que van fer possible la proclamació de la república, començaven a dividir-se. En temes tant catòlics, reformistes agraris com laborals, van tenir un gran desacord. Una mostra d’això fou l’abandó dels càrrecs d’Alcalà Zamora i Miguel Maura (president i ministre de Governació). Altres sectors republicans, com el Partit Radical, exigien un abandó dels socialistes en el camp de la política de l’estat.

Un altre dels factors que van suposar la desfeta de la república fou el descontent de les classes obreres envers aquesta. Amb un potent moviment anarcosindicalista, una gran part de la societat seguia una idea revolucionaria per aconseguir una societat sense classes. La forta acció de les forces de l’ordre, com era la Guardia Civil i la Guardia d’Assalt que actuaven amb la mateixa brutalitat que en temps de la monarquia sobre les mobilitzacions de la CNT i la llarga espera de les reformes de la república, van fer que una gran part de la població es decantés cap el sector violent. Després del fet de Casas Viejas, la ruptura dels dos socialismes (el defensor de la república i el revolucionari) fou total.

POL CONTE

Després del 1933, la coalició entre socialistes i republicans ja es va donar per finalitzada, aconseguien així, el sector més conservador, el seu objectiu: fer fora els socialistes del Govern. Les dretes, però, no van ser de molta ajuda a la república. Monàrquics, terratinents i ex carlistes, van formar la CEDA, el primer partit de dretes de masses a l’estat espanyol. Aquesta pretenia defensar la civilització cristiana, combatir la “sectaria” de la república i revisar la constitució. D’aquesta manera, i un cop desfet el Partit Radical, ja no quedava cap partit ni sector de dretes que volgués la república. Els anys que la CEDA va estar el Govern van ser els més inestables de la república, tot i que van ser els anys en què el moviment obrer no fou molt actiu.

Les reformes i els conflictes socials, la confrontació entre l’Església i l’Estat republicà, van dividir profundament la societat espanyola en els anys trenta. Un dels grans factors que no va deixar sobreviure la república, va ser la polarització entre els membres de tots el partits polítics que hi havia en aquell període de temps comprès entre el 1931 i el 1936, on els socialistes van ser un dels grans protagonistes actuant amb gran violència fragmentant a poc a poc la república, fent un atac realment fort al 1934. Però els governs del 1931 al 1936 van impedir que els insurrectes pugessin al poder actuant amb mà dura, exceptuant però, el govern de Azaña-Casares Quiroga que no actuar violentament ja que el seu govern depenia dels revolucionaris.

A Espanya les insurreccions anarquistes del 1932, 1933 i sobretot del 1934 van ser resoltes amb solvència per les forces armades de l’Estat republicà. Però tothom podia observar que s’usava molt freqüentment la violència i que s’hi recorria molt fàcilment per part del govern , això ja feia més difícil la supervivència de la república, encara que no en suposaven ni molt menys la seva desaparició.

MARTA COROMINES

Les desfetes dels insurrectes van ser a causa de la unió de les forces armades i de seguritat de la república, que es van mantenir fidels al règim derrotant així els moviments insurreccionals encara que fos amb un alt cost de morts. Als primers mesos de 1936 la via insurreccional de l’esquerra, estava pràcticament esgotada i les organitzacions sindicals estaven lluny de poder promoure una revolució.

Al Febrer de 1936 hi va haver eleccions sense falsejament governamental i lliures, on la CEDA va posar totes les seves cartes sobre la taula com els altres partits per poder guanyar-les. Hi havia un govern que semblava que tornava a funcionar, emprenent de nou el camí de les reformes, encara que amb una societat bastant fragmentada. El sistema polític, però, no estava ni molt menys clar però el rebuig de la democràcia liberal a favor de l’autoritarisme avançava ràpidament. No obstant tot això no conduïa a la guerra civil. La punyalada a la república, se li van donar des de dins, els grups militars es van aixecar en contra la república però hi va haver un grup d’aquests que no es va alçar en contra d’aquesta i van impedir el triomf de la rebel·lió. Però aquest moviment va donar pas a la violència oberta dels grups q la recolzaren i dels que s’hi oposaven. En aquest moment, va començar la guerra cívil.

La religio va ser la font de molt conflictes en tots els paisos europeus entre el periode de les dos guerres mundials. I es va crear una reacció de mases en alguns paisos, un moviment católic popular principalment. En la societat espanyola les disputes entre clericalisme i anticlericalisme van ser nombroses en els anys trenta..

PAU ESCRIG

Com a resultat d'aquestes disputes va apareixer el primer partit de mases de dreta que va tenir un paper decisiu per el enderocament de la republica. Espanya era un clar exemple a seguir de societat perfecte en quan a religio en el selge xix i xx però tambe hi havia el bando contrari de la religio l'anticleracalisme present al segle xix, els intel.lectuals i politics liberals de l'epoca volien una reducció del poder del clergat. Ya en el segle xx van començar a haver-hi manifestacións com a Barcelona i seguint cap a altres ciutats

A part de les manifestacions va haver-hi una red de manifestacions de cultura popular basicament anticlerical i oligarquica, van tenir molta influencia l'obrerisme i el republicanisme organitzat.

Al principi l'esglesia resistia las critiques i les diferenst manifestacions però va haver-hi una seria de canvis com la industrialistzació, el creixement urbà i les diferencies entre clase que van canviar les coses. ademes a espanya hi havien zones molt religioses on es trobava el poder de l'esglesia i altres zones més descatolitzades.

Amb aquest dos mons ven diferentciats es van crear la segona republica i llavors es van adonar del gran empobriment de la religio a espanya. I les autoritats catolicas van reclamar una reforma social cristiana. Es va témer la resistència dels propietaris i els efectes d'una autèntica transformació social al camp.