Veïns i veïnes, representants de les entitats de la Plataforma assistents, Sra Lorés, regidors i regidores, alcalde-president:

Una vegada, fa just cent anys, un alcalde de la nostra ciutat –Alfred

Perenya-, va tenir un somni: volia crear un museu on recollir,

custodiar i difondre un patrimoni que seria un fet cultural per la ciutat

de Lleida sense precedents. Tot just fa un parell d’anys un altre

alcalde –Àngel Ros-, va cloure aquell legítim i interessant desig amb

un cop dolorós per tots els que estimem l’art, afirmant que el Museu

d’Art Modern i Contemporani Jaume Morera quedava ajornat sine die.

Abans d’aquestes lamentables declaracions del nostre alcalde i des de

l’any 1934 -moment en el que per deficiències estructurals de

conservació de l’edifici de l’Antic Mercat de Sant Lluís-, el museu ha

rodat com un penitent amb la seva creu a les espatlles, per diferents

edificis de la ciutat sense que cap d’ells, constituïssin una seu

definitiva i estable per al important patrimoni pictòric.

Aquest Museu, inaugurat definitivament el 1917, recollia obra del

mecenes que li va donar el seu nom, així com altra obra pictòrica

que, al llarg dels anys, varen adquirir entre l’Ajuntament de Lleida i la

Diputació. El cas de l’obra de Xavier Gosé en seria un exemple.

La fórmula que acordaren fou la d’un patronat que es dediqués a

recollir i vetllar un patrimoni pictòric que calia preservar. La

Diputació recopilava obra a més amb el seu sistema de pensions i

beques que donava a joves artistes als quals en moltes ocasions els

enviava a estudiar a Roma, Paris, etc. Per la seva banda l’Ajuntament

apostava per un espai municipal que es constituís en museu d’art. El

Patronat, un cop constituït, va funcionar amb cessions d’obra i de

diners així com de la seva gestió entre ambdues institucions, fins que

a primeries de la dècada dels noranta de l’anterior centúria, la

Diputació va cedir tota la seva part d’obra pictòrica a l’Ajuntament,

per sortir de l’esmentat Patronat. El Museu Morera en aquell moment

va passar a ser exclusivament municipal.

Passats els anys la cessió de l’obra per part de la Diputació i la

desídia de l’Ajuntament per donar-li una seu com el sentit comú

mana, fan que aquella lloable acció conjunta d’ambdues institucions,

ara farà cent anys, se’n vagi en orris. De fet ambdues mares del

museu, han fet, en part, el mateix i la impressió que dóna és que

realment allò que endegaren juntes ara s’hagi convertit en un mal

son per la que s’ha quedat finalment amb la criatura. Dóna també

molt la impressió que el patrimoni cultural no és un tema prioritari

per les nostres institucions i que si de cas, intenten solucionar

parcialment, amb pedaços temporals que no estan, ni molt menys, a

l’alçada del que el Museu d’Art Jaume Morera es mereix.

Dit això i per trobar algun moment un tant més optimista, sense cap

mena de dubte ens tindrem que remuntar als que semblaven uns

temps gloriosos per futur museístic de Lleida (la dècada dels anys 90

de l’anterior centúria). En aquell moment es va encetar un

interessant procés d’anàlisi i planificació museística amb un no menys

interessantíssim estudi –encarregat pel regidor de cultura d’aquells

moments FREDERIC VILA- Perspectives museístiques. Això era a

l’any 1993. En aquest document es plasmava quina era la situació de

la ciutat en tema de patrimoni i de fet aquesta situació era idèntica a

l’actual.

Deia literalment l’estudi:Una part important de les obres estan

emmagatzemades i no exposades ni integrades a un museu en

funcionament.

A més el patrimoni cultural és la nostra herència col·lectiva i el mitja

visible i tangible pel qual els diversos objectes que el constitueixen

esdevenen punts de referència i d' ancoratge de la nostra memòria i

de la nostra historia comuna. EIs museus són institucions

especialitzades a conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural.

Són, per tant, una eina que contribueix a garantir la continu'itat de la

nostra historia, un mitja -entre d' altres per instrumentalitzar les

concepcions que una societat té sobre el seu patrimoni cultural. En

aquest sentit, els museus són una peça de l'engranatge de la política

sobre el patrimoni cultural.

Finalment l’aposta fonamental d’aquella anàlisi quedaria resumida en

aquesta directriu i que sens dubte avui es podria recuperar:

Racionalitzar i concentrar els recursos d'inversió i de manteniment,

i evitar duplicitats de funcions i de serveis (sobretot pel que fa a

personal). La proliferació de museus amb un mateix tipus de fons

en una ciutat com Lleida, amb un deficit historic molt important,

comportara costos d'inversió molt superiors.

Fixeu-vos que aquesta realitat era la de l’any 1993. Fixem-nos també

que encara avui el Patrimoni cultural municipal, es troba en una

situació similar. No parlo pas d’equipaments en general, parlo

solament d’equipaments adreçats a custodiar el nostre Patrimoni

artístic i si molt m’apureu, que no cal que ho feu gaire, documental.

Allò del qual ens prevenia aquell ara ja podríem dir antic estudi, topa

amb una realitat actual que si més no resulta curiosa i per curiosa

sorprenent. A Lleida, actualment, hi ha dos espais, dos entitats, dos

centres, municipals que malgrat tenir un origen ben diferent, unes

funcions clarament diferenciades i unes finalitats que no tenen res a

veure, estan fent i endegant activitats que s’assemblen i que fugen

del seu original esperit inicial. M’estic referint evidentment al Museu

d’art Corntemporani Jaume Morera i al Centre d’Art la Panera.

Aquest segon, inclòs dins la xarxa de Centres d’Arts Visuals de

Catalunya de fet es tindria que caracteritzar per la prospecció

artística, el foment de creadors de diferents disciplines, i l’educar en

l’art contemporani. La Panera doncs és segons el documents del

departament de cultura sobre la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de

Catalunya del març de 2012, una plataforma de producció, difusió,

formació i exhibició de les arts visuals al territori i pretén crear ponts

entre la producció visual i altres manifestacions de diferents àmbits

culturals.

En aquests moments i la premsa local se’n ha fet ressò, -sense anar

més lluny la del mes d’agost- la Panera està comprant art i acceptant

donacions. Està doncs iniciant una col·lecció pròpia d’art

contemporani diferenciada de la del Morera que també te un fons

important d’art modern i contemporani. Paral·lelament tal i com ha

sortint també a la premsa, el Morera adquireix i/o ingressen art

contemporani –concretament un Lamolla i custodia d’una col·lecció de

l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya- i la Panera per la seva

banda també compra i/o ingressa art contemporani (donacions de

Xoán Anleo i d’ Abad.

Dit això la pregunta a fer-se seria: Té sentit en un moment en que

arreu s’unifiquen esforços i equipaments, que Lleida tingui dos

centres que tinguin fons contemporanis? No es tindria que recuperar

la vella afirmació de:

Racionalitzar i concentrar els recursos d'inversió i de manteniment,

i evitar duplicitats de funcions i de serveis (sobretot pel que fa a

personal). La proliferació de museus amb un mateix tipus de fons

en una ciutat com Lleida, amb un deficit historic molt important,

comportarà costos d'inversió molt superiors.

Abans he dit que la dècada dels noranta fou realment el referent que

hem de tenir present en el tema dels museus a la nostra ciutat.

L’ebullició que semblava haver-hi conduiria a la creació del Patronat

del Museu Morera que s’encarregaria de la gestió del fons artístic.

Al 1995 la inauguració de la sala Leandre Cristòfol –actual sala de

temporals del Morera-.

I 1996 s’aprovava el Pla de Museus. El Pla preveia la construcció del

Museu i del Centre d’Art Contemporani de manera conjunta al llarg

del període 1997-2000. Tot i això, l’any 2003 s’inaugura solament el

Centre d’Art La Panera de forma independent, i la construcció del

futur museu s’allarga fins als anys 2008-2010.

La realitat però ens ha demostrat que des d’aquesta inauguració, tot

ha anat rodolant avall i més que rodolant podríem dir en caiguda

lliure.

Fets històrics i incomprensibles d’aleshores ençà:

• 2005 s’ha de retornar una subvenció a l’estat de 500.000 euros

que de fet ja es trobava a les arques municipals.

• 2006 aprovació del projecte d’Ezequiel Uson que tenia un

pressupost de 10.000.000 d’euros i comptava amb una superficie

de 6200 metres quadrats construïts

• 2008 pèrdua d’una nova subvenció d’un milió d’euros del

Ministeri de Cultura que no s’arriba a fer efectiva pq no es

presenta la documentació acreditativa.

• 2009 juliol s’aprova al ple conveni pel que la Generalitat

aportaria tres milions d’euros entre 2010-2012 i l’ajuntament –a

més de les altres ajudes que pogués rebre- la resta.

• 2010 Declaracions de l’Alcalde Angel Ros en les que anuncia el

projecte queda SINE DIE. NO HI HA INTERÈS, HI HA ALTRES

PRIORITATS

Davant la magnitud de la declaració que sens dubte demostra una

sensibilitat més que qüestionable per la preservació del patrimoni, els

treballadors del museu fan un manifest que dóna peu tant a la

Plataforma com a les successives reivindicacions de la mateixa.

Resulta particularment curiós que, com sol passar molt sovint, els

funcionaris i treballadors tinguin més consciència que els propis

polítics que, a ulls dels que no ens hi dediquem professionalment,

actuen com aquelles velles famílies que tenien un patrimoni

impressionant en calaixeres de nogué i armaris de fusta noble i que,

en temps de la fornica, volen modernitzar les seves cases i deixen a

les engolfes de les seves cases, abandonats i descuidats, els antics

tresors per així dedicar-se a treure llustre només al modern material

que instal·laven allí on podien.

Tots els que estem interessants en el tema del Morera ens

preguntem: Sine die que vol dir… carpetazo definitiu? Si no és així

quin període es preveu? I si es preveu un període, quin pla te

l’ajuntament per aquesta seu del Morera?, on creu que podria tenir

un espai més digne i (això és fonamental) definitiu?

Es donarà solució a tots aquests interrogants, es deixarà de fer una

política paternalista i clientelisme de portes enfora i de fem veure que

fem alguna cosa com ara comprem quadres que completen la vintena

dels que tenim? No caldria dirigir tots els esforços cap al que és

realment prioritari que és l’assentament de l’edifici?

Perquè resulta que la ciutadania, o una part d’ella, tenim la impressió

–sobretot si hem llegit una mica d’història- que les obres faraòniques

de magnes i espectaculars obres es repeteixen constantment. I, és

clar, sempre queda aquella pregunta de Lleida té el que necessita?

Necessita Lleida el que se li dóna?.

Finalment, preparant aquesta intervenció que en absolut pretén

donar solucions ni fer propostes de possibles ubicacions per al Morera

(que per això ja hi són els tècnics de l’Ajuntment), m’han vingut al

cap les paraules que el nostre alcalde va dir a la inauguració de la

darrera mostra que s’exposa al Morera. En aquell moment ens va

explicar quins quadres de la mostra els tenia ell personalment al

despatx i que com que tenia moltes visites, molta gent podia gaudir

les meravelles que custodia el Morera. Està bé que així sigui perquè

donat que el Museu només obre per la tarda -just en aquella hora en

la que els Anglesos ja prenen el te-, almenys algunes de les seves

peces importants, poden ser vistes a qualsevol hora del dia.

En fi sigui quina sigui la solució està clar que falta un edifici per al

museu morera i està clar que falta allò més important que és la

voluntat de fer-lo. I si no només cal esmentar les dificultats amb les

que ha topat aquesta audiència pública. Precipitació, intolerància al

que les entitats demanaven a l’alcalde que era ajornar l’audiència per

així poder-la fer amb garanties de debat social -ahir es va realitzar la

de les Basses-, opacitat en el procés: dos dies per a analitzar el

dossier documental, sistema absolutament controlador (voler saber

les preguntes que la gent faria, inscripcions per assistir), cap

convocatòria formal a plataforma, i per damunt de tot immobilisme

que tot plegat demostra el nerviosisme que crea en les nostres

autoritats que algú faci una oposició real a la nostra ciutat, que en

aquest cas ve de la mà de la ciutadania i de les entitats. Els despreci

o millor dit el poc apreci que es va demostrar en vers el teixit

associatiu amb la demanda reiterada de l’ajornament, segur que fa

replantejar moltes coses a molts ciutadans i ciutadanes. Esperem

almenys, que ara prenguin nota i que almenys de tot això en surti la

Comissió de Seguiment que el Tinent d’alcalde Josep Presseguer es

va avenir es constituiria a partir de l’Audiència.

Per tant, i per acabar, la Plataforma demana formalment quan, com i

on pensa resoldre el tema pendent de la seu del Museu Morera.