núm

ero

11 |

Esti

u 20

12

Alliberem les nostres sexualitats - Esther Sancho Teresa Pamies - Una mirada feminista a les retallades

L estres - Dial.lels...

EDITA: La Segarrenca, Associació per a la Igualtat - lafiguera.r@gmail.com * IMPRIMEIX: Impremta Anfigraf EQUIP de REDACCIÓ: Mireia Brandon, Flors Pericon, Roser Pericon, Sílvia Pons i Roser Pont

CORRECCIÓ: Sílvia Pons i Maite Puig * DISSENY ORIGINAL: Carme Cucurull * MAQUETACIÓ: Xavi MiretDISTRIBUCIÓ: Centre Ocupacional l’Espígol de Cervera

La Figuera no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

1editorial

la bústia

2-34-7

un cafèamb...

14-15dona salut

13ves quina

cosa!

17 tot

distreu

mirades

10-12

16d’homes

dones

20 la

bafarada

L’inici de l’estiu marca una data clau en la lluita con-tra l’homofòbia i la transfòbia. El 28 de juny se celebra el dia per a l’alliberament lèsbic, gai i trans (LGT), un moviment revolucionari que volem homenatjar amb aquestes línies. I és que aquest moviment ha jugat un paper molt important en la consecució de determi-nats drets bàsics (no oblidem la Llei de “vagos y ma-leantes” o la posterior Llei de perillositat social). En aquest sentit, volem fer un reconeixement a la seva gran contribució per a la construcció d’una societat més igualitària.

Malgrat tot, no podem perdre de vista que es conti-nua discriminant, torturant i matant per raó d’opció sexual i d’identitat de gènere. Vivim en una societat heteropatriarcal que ens sotmet a una pauta inamo-vible de relacions sexuals i afectives entre les perso-nes, així com a una única visió dels nostres cossos.

Se’ns reprimeix a un model tradicional de sexualitat i d’identitat, que castiga tota aquella persona que no estigui dins la norma. L’alliberament sexual és una assignatura pendent en la construcció d’una societat igualitària.

En aquest context heteronormatiu, és important re-cordar que el 2013 es revisarà el manual internacio-nal de malalties mentals (DSM-IV) segons el qual la transsexualitat és considerada un trastorn. En el cas de l’homosexualitat, l’exclusió de la llista de patolo-gies mentals (1990) va ser molt important per com-batre l’homofòbia, que es fonamentava en un discurs mèdic. Això va permetre deslegitimar els arguments considerats “científics”. La lluita continua i se centra a reivindicar la transgressió del gènere i la sexualitat.

Des de La Segarrenca reivindiquem una societat igua-litària, i això passa per poder desenvolupar les nos-tres sexualitats com vulguem i amb qui vulguem, fora de normes, de models imposats, de pautes que ens estigmatitzen. No hi ha una única sexualitat. Volem viure les nostres sexualitats plenament en totes les etapes de la nostra vida i en qualsevol context social.

Entenem que la transfòbia i l’homofòbia ens afecta a totes i a tots, ja que és la pedra a la sabata en la lluita per a l’alliberament sexual, que, en definitiva, és la llui-ta contra el sexisme.

motsen dansa

9

ALLIBEREMLESNOSTRESSEXUALITATS

1

menú del dia

18-19

te n’adones?

8

E l divendres 1 de juny La Segarrenca – Associa-ció per a la Igualtat va organitzar la gala Vals un Potosí!, l’escala en hi-fi – concurs per a la igualtat, als patis de la Universitat de Cervera.

Les més de 400 persones que van assistir-hi de públic van poder gaudir d’una gala per a la igualtat de les que no s’obliden, amb un equip de presentadors de prime-ra línia: en Xavi Hidalgo i la Lourdes Castellana, que, transformats en Albano i Romina Power, van donar el tret de sortida a la gala amb la cançó “Felicità”. També hi va haver un jurat, que va ser més o menys generós, format per l’Albert Parra, la Celi Garcia, el Lluís Sanfeliu i la Yolanda de las Heras. I no hi van faltar uns premis pensats per als temps que corren: sacs de cebes de la fruiteria Pomés, ous del Cots Alsina i productes de la Garbiana de Tarroja. Per engegar motors, la festa va començar amb un sopar a base de cuscús cuinat per la Teresa Ramon, beure per triar i remenar i molt bon ambient.

Al llarg de la gala van passar per l’escenari vuit núme-ros: les Band Tokades, fent de Celia Cruz; la Xarxa de Cervera com a Andrew Sisters; un trio explosiu de Cas-tellserà i Cervera, Trincant la Trinca, amb “El baró de bi-det”; el CAP de Cervera, amb la cançó “Europe’s living a celebration”; les noies del Centre Esportiu Kodokan

representant Fama; els Vi Chis catalans, uns Bee Gees molt de casa; un duet de La Segarrenca, amb un popu-rri de cançons d’amor i desamor, i, per finalitzar la gala, l’Assemblea de Joves de Cervera va representar una peculiar versió de la cançó “Txus”, de la Polla Records.

El primer premi va ser per a les noies de la Xarxa de Cer-vera, i el segon, per a l’equip del CAP. El jurat va consi-derar que les actuacions d’ambdós grups estaven molt treballades i aconseguides.

Des de La Segarrenca volem fer un agraïment a totes aquelles persones que ens han ajudat a fer possible el Vals un Potosí!: a les que van participar a la gala, a les que hi van col·laborar i a tot el públic que va assistir-hi. Tot plegat ens anima a continuar treballant per a la igualtat entre persones i a pensar en una futura edició del Vals un Potosí! Així doncs, aneu preparant el vostre número!

La Segarrenca – Associació per a la Igualtat

l@ bústi@

32 3

Vals un Potosí!, l’escala en hi-fi – concurs per a la igualtat més sonat de la Segarra. Un èxit fet realitat

Vigència de la lluita feminista

Fa unes setmanes vaig llegir un comen-tari en un conegut bloc cerverí de cultura popular en què es qüestio-nava la vigència de la lluita per a la

igualtat de gènere. El comentari anònim tenia la per-cepció que hi ha una exageració en la reivindicació de la igualtat, que, segons el seu parer, ja estava assolida, i insinuava que se’n feia un gra massa, de tot plegat.

No voldria enganyar ningú; la meva primera reacció va ser la indignació. Amb els dies, aquesta indignació s’ha convertit en la convicció que anem pel bon camí, ja que si a algú li cou que es faci visible la perspectiva de gènere és que la lluita és ben vigent i encara hi ha molta feina a fer!

Sóc feminista, no “femellista”. És inqüestionable que la societat està estructurada basant-se en unes relacions de poder desiguals entre homes i dones —patriar-cat— que ens assignen uns rols determinats en funció del nostre sexe. Des del feminisme, qüestiono aques-tes desigualtats, construïdes culturalment, que ens lli-guen a uns rols socials estereotipats, els quals ens con-dueixen a uns determinats comportaments per part dels uns i de les altres. Des del feminisme, qüestiono la justificació de l’estatus social d’unes o altres en funció de la condició biològica. Des del feminisme, qüestiono l’opressió que s’exerceix sobre la figura femenina com a invisibilitzada, dependent i submisa. Si ho fes des del “femellisme”, la lluita exigiria invertir la relació de do-

minació i aconseguir la supremacia o el control vers els homes. Aquesta concepció errònia i tergiversada de la lluita feminista és normalment utilitzada per aquells que temen perdre la seva parcel·la de poder, és a dir, per aquells que tenen por a una veritable transforma-ció social, en definitiva.

Avui en dia, la lluita feminista té un enemic força difícil de combatre: l’imaginari cultural. Les desigualtats no estan escrites enlloc, ens diuen que totes les persones som iguals davant la llei, però continuem reproduint rols que encaixen a la perfecció amb l’estructura pa-triarcal que convé als qui tenen el poder. Cal, doncs, un canvi de valors que posi davant de tot la diversitat de les persones i el gran potencial d’enriquiment que això suposa per a una societat. Des d’aquesta perspectiva, la lluita feminista recent persegueix la revalorització d’allò femení fent gala de l’autonomia, la llibertat i la dignitat de les persones. Només parlant i actuant com a col·lectiu de persones (més enllà del binomi home–dona) podrem assolir una igualtat real perquè ens obli-darem dels aspectes vinculats al sexe, a l’orientació sexual, a l’origen ètnic, etc.

Hi insisteixo: sóc feminista. Ho dic sense embuts i ben conscient del que significa el concepte, sovint tergi-versat per alguns sectors resistents a la transformació social.

Roser Pericon

Breument, com definiria la nova reforma laboral del govern del PP?

És una contrareforma que deroga drets que fins ara garantia l’Estatut dels treballadors, però sobretot és un canvi de paradigma social: la nostra força de tre-ball com a simple mercaderia, d’un sol ús, en mans de l’empresariat i ben aïllada del conjunt de treballadors i treballadores, que deixem de tenir força col·lectiva.

Quins diria que són els punts forts i quins són els punts dèbils de la reforma?

La fortalesa de la reforma rau en la destrucció de les eines col·lectives de caràcter normatiu de què dis-posàvem per preservar les nostres condicions de treball (se suprimeix la força dels convenis de sec-tor, de la negociació davant de trasllats o extincions col·lectives, el control judicial de la raonabilitat dels acomiadaments objectius, etc.). La seva debilitat és que, com a norma, tan sols pot derogar o desregular disposicions normatives, però no pot fer res davant

de la unió i la solidaritat dels treballadors i treballa-dores entre si, amb què podem aconseguir mante-nir drets laborals encara que ja no tinguin cobertura legal, com es feia als anys seixanta i setanta, abans d’aprovar-se l’Estatut dels treballadors.

Les mesures que s’han pres sembla que no afa-vo-reixen gaire la persona treballadora. Quin creu que pot ser el desenllaç d’aquesta història?

El desenllaç el triem nosaltres. Podem conformar-nos a anar perdent drets fonamentals —avui en el centre de treball, demà en la sanitat, demà passat en l’escola dels nostres fills i filles…— fins a equiparar-nos al model americà, segons el qual cada individu viu to-talment d’esquena a la societat i els drets es compren per part dels qui tenen diners. O podem reivindicar els nostres drets socials i el control democràtic dels governs i dels mercats. No parlo d’una lluita abstrac-ta, sinó d’apropar-nos als nostres companys i com-panyes de feina per fer pinya, de protestar davant el

El divendres 25 de maig, a les 20.00 h, La Segarrenca va organitzar una xerrada al seu local titulada “La reforma laboral i sanitària, una abolició dels drets socials?”.

En aquest número entrevistem una de les ponents, Esther Sancho. És advocada des de 1999. Va exercir com a lletrada del sindicat CGT de Ponent fins al 2007 i d’aleshores ençà porta les especialitats laboral i contenciosa al despatx col·lectiu Simeó Miquel, de Lleida, el qual es troba associat amb el col·lectiu Ronda de Barcelona. Els diferents membres del despatx estan força implicats amb entitats de juristes progressistes i de defensa dels drets humans, així com amb la junta del Col·legi de l’Advocacia de Lleida (de la qual actualment en Simeó Miquel és degà). L’Esther ha impartit diversos cursos i seminaris sobre dret del treball i sobre drets de les dones. També té publicats diversos articles i treballs de recerca jurídica en aquests àmbits; a banda, col·labora periòdicament amb el setmanari La Directa.

ESTHER SANCHO

4 5

“Podem conformar-nos a anar perdent drets fonamentals fins a equiparar-nos al model americà, segons el qual cada

individu viu totalment d’esquena a la societat i els drets es compren per part dels qui tenen diners. O podem

reivindicar els nostres drets socials i el control democràtic dels governs i dels mercats. ”

6 7

CAP si retallen l’assistència sanitària mentre fan ne-goci amb la xarxa hospitalària, d’ajuntar-se amb al-tres pares i mares per dir al delegat d’ensenyament que els nostres fills i filles no han de pagar la bombo-lla immobiliària.

La reforma laboral afecta més negativament la dona? De quina manera?

El problema d’arrel és que la dona ja es troba en una posició de sortida menys avantatjosa perquè l’atenció a les persones dependents —siguin infants, malalts o malaltes, ancians o ancianes— se sosté sobre les espatlles de les dones, i això implica més contractes temporals i a temps parcial, reduccions de jornada i sou, excedències voluntàries i no tan vo-luntàries, acomiadaments encoberts, no-renovació de contractes temporals i, en definitiva, dificultats en l’estabilitat i la promoció professionals. La reforma, en lloc d’implementar mesures de discriminació po-sitiva, deixa al lliure arbitri de l’empresariat el fet de poder modificar les condicions de treball, els torns,

els horaris, els salaris i les funcions dels seus empleats i empleades, alhora que abarateix l’acomiadament i permet afegir hores extraordinàries als contractes a temps parcial, mesures totes que deixen la dona tre-balladora indefensa i havent de triar entre la vida la-boral o la vida familiar. La conciliació ha passat a la història.

Quin creu que ha de ser el paper dels sindicats i de totes les forces que s’oposen a aquesta reforma?

Reinventar-se, tornar a trepitjar el carrer. Porten molts anys i cal aprofitar aquesta experiència i els mitjans, però en certa manera cal començar de nou (que no de zero) per reconstruir el teixit social que als anys seixanta i setanta va batallar pels drets socials que ara ens roben: sindicats i partits d’esquerres amb bases participatives, associacions de veïns i de veïnes amb esperit crític, entitats vives i sense lligams per les subvencions, etc., amb la diferència que som a l’any 2012 i la participa-ció es canalitza a la xarxa. I una cosa més: no s’ha de perdre de vista que els catalans i les catalanes no han

“ Cal establir un consens social mínim del que considerem intocable, perquè l’atac als serveis públics i als drets socials

afectarà tothom, inclosos els qui han votat la dreta i, per tant, també ens hi hem d’adreçar. L’autocrítica necessària des dels col·lectius anticapitalistes, penso que és deixar de fer actes

d’autoconsum i apropar-nos a totes les persones. ”

“ Justícia i eficàcia no sempre poden anar juntes. Tothom entén que a una persona discapacitada no se li pot

exigir el mateix nivell de productivitat, com tothom entén que tota persona malalta ha de ser tractada mèdicament,

malgrat que no tingui cura o que l’hospital no hi faci negoci. Es tracta de no barrejar drets fonamentals.”

votat Rajoy, però han col·locat Mas a la Generalitat, que també retalla i que ha votat sí a la reforma. Cal establir un consens social mínim del que considerem intocable, perquè l’atac als serveis públics i als drets socials afec-tarà tothom, inclosos els qui han votat la dreta i, per tant, també ens hi hem d’adreçar. En aquest sentit, l’autocrítica necessària des dels col·lectius anticapitalistes, penso que és deixar de fer actes d’autoconsum i apropar-nos a totes les persones.

Com definiria una reforma laboral justa i eficaç?

Justícia i eficàcia no sempre poden anar juntes. Tothom entén que a una persona discapacitada no se li pot exigir el mateix nivell de productivitat, com tothom entén que tota persona malalta ha de ser tractada mèdicament, malgrat que no tingui cura o que l’hospital no hi faci ne-goci. Es tracta de no barrejar drets fonamentals, per als que reclamem justícia, amb gestió dels serveis públics, per als que reclamem eficàcia. Per tant, una reforma la-boral justa és la que preserva i fins i tot millora els drets laborals que ens atorguen condicions de vida dignes.

I l’eficàcia la deixem per a l’esfera de la gestió, que ha de seguir en mans públiques, com a única garantia que no es regirà sols per criteris mercantilistes.

I, per acabar, creu que les manifestacions i discon-formitats socials poden provocar algun canvi en la postura del Govern?

A grans trets, no. El Govern vol rescatar la banca i la patro-nal, no per garantir-nos uns drets socials i serveis bàsics com l’educació o la sanitat; ens ho demostren cada dia. Ara bé, això no impedeix que no es puguin guanyar algu-nes batalles, fer enretirar mesures concretes allà on reben protestes. Hi ha barris que han aturat el tancament dels CAP, escoles bressol que no s’han deixat suprimir el ser-vei de psicopedagogia, treballadors i treballadores que es planten davant la direcció i els diuen: “Si en toqueu una, ens toqueu a totes”, per tal d’evitar acomiadaments. Cal perdre la por, que és l’únic que ells tenen per aturar-nos, perquè nosaltres tenim tota la resta: la raó, la solida-ritat i la justícia.

Activista política i escriptora, va néixer a Balaguer el 1919 i va morir fa pocs mesos, el març de 2012, a Granada.

Des dels setze anys es va implicar en la política, influenciada pel seu pare. A aquesta edat es va unir al partit socialista. Un any després va ser dirigent de les Joventuts Socialistes Unifi-cades de Catalunya i va fundar, juntament amb altres com-panyes, l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937–1939). Amb poc temps es va convertir en un referent polític de rellevància a Catalunya.

A causa de la Guerra Civil, es va veure obligada a exiliar-se a França amb el seu pare i no va tornar a veure ni la seva mare ni els seus germans. Des de l’exili, va col·laborar en les revis-tes Serra d’Or i Oriflama. També va participar en la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial.

Fins al 1971 va viure a l’exili; després de França, va passar un temps a la República Dominicana, a Cuba i, finalment, a Mèxic, on va començar a estudiar periodisme. L’any 1947 va tornar a Europa, i es va establir dotze anys a Praga, on va treballar de redactora de les emissions en castellà i català a Ràdio Praga.

Es va casar amb el secretari general del PSUC, Gregorio Ló-pez Raimundo, i el juliol de l’any 1971 va tornar a Catalunya i va iniciar la seva carrera literària.

La seva obra té, en general, una clara tendència documental; és un testimoni viu de la Guerra Civil i de l’exili. El seu primer llibre, Testament a Praga (1971), escrit en col·laboració amb el seu pare, va ser un gran èxit de crítica i de venda, i va guan-yar el premi Josep Pla (1970) i el Crítica Serra d’Or de prosa narrativa (1972). Altres llibres que cal destacar de Teresa Pà-mies són Quan érem refugiats (1975) o Memòria dels morts (1981), finalista al premi de novel·la Ramon Llull. També va escriure llibres sobre els seus viatges arreu de l’Estat espan-yol, com Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982) o Busqueu-me a Granada (1984).

Teresa Pàmies va col·laborar setmanalment al diari Avui des dels seus inicis, durant més de trenta anys. També va fer-ho com a tertuliana en les emissores de ràdio Ona Catalana i Ca-talunya Ràdio, entre d’altres.

El 1984 se li va concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; l’any 2000, la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona; el 2001, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 2003 va ser guardonada amb el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.

Fins al final de la seva trajectòria, l’obra literària de Teresa Pàmies va continuar evolucionant, amb títols com L’aventura d’envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) i Informe al difunt (2008), un llibre homenatge al seu marit, mort l’any 2007.

L’escriptora va morir a Granada el 13 de març de 2012, als noranta-dos anys.

8 9

He llegit aquesta tardaque la fàbrica Paulac

ha tancat les seves portes,i ha fet crac!

El diari diu que el pobrefabricant s’ha arruïnat,

i ha hagut de marxar a Suïssa,amoïnat.

Si la fàbrica no dóna,diu que no ens hem d’esverar,

que ja hi ha qui se n’ocupadel que s’hi fa.

Una banca se la quedaper vendre i especular.

Hi hagi fàbrica o finança,tant se val.

Dels obrers que hi treballaven,el diari no n’ha parlat.

Són a l’estació de França,m’han contat.

Ovidi MontllorDisc: Gola Seca

“Fàbrica Paulac”

10 11

UNA MIRADA FEMINISTA A LES RETALLADES per Leonor PedricoSer feminista és una manera d’estar en la vida, una ma-nera de viure atenta a la forma segons la qual les per-sones som tractades, no tan sols les dones, sinó tots els éssers humans, observant que tenim un rol adjudicat que podem canviar —amb el sexe s’hi neix; el gène-re es construeix—, intentant una transformació social que tingui en compte que el 50% de la població del món som dones.

Una mirada feminista sobre les reformes en la sanitat pública, per exemple, veu molt més sobre els proble-mes que repercutiran en les dones que una mirada que no apreciï el biaix feminista. És com quan et poses unes ulleres adequades per veure una pel·lícula en tres di-mensions, que perceps detalls que sense les ulleres no podries veure.

No és que la població masculina no ens interessi o preocupi. El moviment feminista és també un movi-ment humanista i, per tant, preocupat per qüestions ben diverses, com els drets humans arreu de món, l’autodeterminació dels sahrauís o dels palestins i del nostre propi poble, o les actuacions de les administra-cions properes i llunyanes, però és que la mateixa inèr-cia social ja s’ocupa, i en el millor dels casos es preocu-pa, de com afecten la societat en general les reformes que els diferents governs estan aplicant. Per això cal una mirada que observi com els processos afecten les dones, que quasi sempre estan un esglaó per sota en

la jerarquia social, i que vegi que les dones tenim pro-blemes de salut específics, que per desgracia són els primers a patir les retallades. La fibromiàlgia i la fatiga crònica, malalties que en major percentatge ens afec-ten, han estat les primeres a ser desateses.

Pel que fa al control de la natalitat, segons la informa-ció facilitada per les professionals sanitàries de l’Arnau de Vilanova, ja fa un any que va desaparèixer del servei el mètode Esscura, al qual es podien acollir totes les dones, i que, sense cirurgia externa, facilitava una este-rilització permanent a les que així ho sol·licitaven. Avui només s’hi poden acollir per prescripció facultativa.

Els serveis de reproducció assistida ja no funcionen en la majoria dels grans hospitals de Catalunya, i en el cas que funcionin, no es doten amb els recursos necessa-ris que requereixen aquests tipus de servei, ja que una qüestió com és la fertilitat d’una dona no entén de caps de setmana, ni de vacances, ni de dies de tancament per les retallades. I no parlem de la interrupció volun-tària de l’embaràs, que des de sempre ha estat reduïda a la mínima expressió quant a atenció sanitària pública. I em voldria equivocar, però si no batallem novament per mantenir els drets que hem aconseguit, haurem de veure com les dones que econòmicament podran passaran per les clíniques privades, i les que no, torna-ran a mans poc escrupoloses. I em quedo aquí per no dramatitzar-ho més.

En un altre ordre de coses, els protocols sanitaris reflec-teixen que una dona en edat fèrtil no és fàcil que tingui un infart de miocardi. I això fa que moltes vegades es diagnostiquin tard i deixin seqüeles molt importants, que limitaran la vida de la malalta per sempre.

Si s’apliqués la transversalitat de gènere a totes les dis-ciplines de la docència, aquest problema quedaria re-duït considerablement. Cal observar, però, que primer s’hauria de formar els docents, i parlem de retallades…

Concloent, el que ha de canviar és, al meu entendre, el sistema, que mitjançant els seus peons legisladors exa-gera les desigualtats entre les persones i s’escapa del control de la població. I té tota la raó qui diu que quan el capitalisme entra per la porta, la democràcia surt per la finestra.

Però no hem de perdre l’esperança. Darrerament he sentit cridar al jovent: “Només el poble defensarà el poble”. I el poble treballador és el 99% de la població mundial, inclosa la gent que no té res. Per tant, no po-dem deixar-nos portar cap a una inactivitat intel·lectual que doni als influents la llicència de fer-nos a totes i tots una força de treball embrutida que accepti les de-cisions que només afavoreixen l’1% que concentra la riquesa i confisca el poder.

I com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible…

12 13

Per què genera tanta infelicitat en la dona la no-satisfacció del seu cos? D’on neix aquesta insatisfacció i negació de molts dels atributs que formen l’entramat de la part física de cadascuna de nosaltres?

Les persones, cadascuna de nosaltres, som úniques i tenim el nostre propi segell, que ens distingeix de la resta. Hi ha persones que per naturalesa són de constitució més prima; n’hi ha que són de constitució més forta; n’hi ha que són més rodones; n’hi ha que són més planes, i així un llarg etcètera.

Però la tendència que marca la moda és la de voler que totes les dones, per ser belles, han d’estar primes i esveltes. I qui no entri en aquest joc no serà “guapa”. I qui no entri en aquest joc no se sentirà bé amb si mateixa. I qui no entri en aquest joc no serà feliç.

Les nenes juguen amb nines primes i esveltes; qui vol una nina amb formes rodones? Les mares es miren i es veuen grasses perquè, és clar, amb el bombardeig d’informació mediàtica constant que mostra i associa contínuament que l’èxit està vinculat a una forma física de model de passarel·la, qualsevol es veu bé amb la panxa cap a fora o amb uns malucs ben pronunciats!

Abans, tenir corbes era símptoma de salut, que una persona estava ben alimentada, i la gent veia bellesa en persones saludables. Avui en dia, en una societat que està malalta i “flaqueja” per molts cantons, ser

prima, i com més millor, és ser més “guapa”. Avui en dia, com més desnodrida, més bonica.

Vigilem! No estic pretenent fer una apologia de l’abús de nutrients, ni molt menys. Cadascú ha de cuidar la seva alimentació i això ha de ser un pilar bàsic en el seu dia a dia. Simplement estic fent una crida a l’acceptació individual dels seus atributs físics naturals.

Les persones som “guapes” quan ens estimem. Maltractar els nostres cossos no ens fa “guapes”, ens fa esclaves. Estaria bé que, ara que la crisi ha calat fons dins la nostra societat, alguns valors superficials també comencessin a caure i apostéssim més per donar importància a una bellesa integral, que passa, abans que res, per sentir-se bé amb qui som, amb el que fem, amb el que mengem i amb el que sentim. Això sí que fa que ens sentim maques per dins i per fora!

Quan algú s’estima, ho fa en tots els seus formats com a persona. Apostem, doncs, per una bellesa profunda que ens faci estimar-nos a nosaltres i a les altres persones i ens permeti veure bellesa més enllà del que ens ha volgut vendre una societat basada en la superficialitat i en la desconnexió del que és natural.

Allibereu-vos, sigueu sempre lliures de decidir com voleu ser i com voleu estar. Aposteu per ser persones que es cuiden en tots els àmbits, i, sens dubte, sereu

TOTES GUAPES per Erika Bondia, Psicòloga

En els últims anys, un 43% de la joventut de tots dos sexes

ha obtingut un títol universitari: un 36,6% dels homes

i un 50% de les dones. Per tant, existeix una diferència

de més de tretze punts en funció del gènere.

VES QUINA COSA! CURIOSITATS

Actualment, de cada deu persones que acaben una llicenciatura sis són dones.

::::::::::::::: FONT BIBLIOGRÀFICA:::::::::::::::::

GABARRÓ, D. (2008). Transformar a los hombres: un reto social.

Barcelona: Bubok Publishing (pàg. 61).

DA Espanya, el percentatge de la població entre setze anys

i trenta-cinc que només ha acabat els estudis primaris

o la primera etapa dels estudis secundaris és,

en conjunt, del 35,2%. Però aquesta dada afecta

un 41,5% dels homes i un 28,3% de les dones.

14 15

L’Estrès Per Sara Alsinella Solsona CAP de Cervera

Tothom en parla, tothom intenta evitar-lo, to-thom en té, tothom tracta de treure-se’l de sobre. L’estrès és una epidèmia que sembla afectar gai-rebé tota la humanitat. Però, què és l’estrès? La paraula prové del mot anglès stress, que signifi-ca tensió, fatiga, pressió a la qual està sotmès un objecte o una persona. En l’àmbit mèdic anome-nem estrès psicosocial al conjunt de situacions d’un individu que li exigeixen un rendiment su-perior al normal. Es tracta, doncs, tant d’uns me-canismes que tenen la capacitat d’agredir-nos com de defensar-nos, en el clàssic mecanisme d’acció–reacció.

A continuació us expliquem una sèrie de consells per a la vida diària per evitar o reduir l’estrès que molts de no-saltres patim.

· Tenir una estona diària per a si mateix. En aquest món de presses és imprescindible tenir almenys mitja hora al dia per estar en silenci, meditar i reflexionar.

· Parlar menys i fer més. Ens cal una disciplina de la paraula, que faci que diguem només allò bo, útil i veri-table, sense divagacions. Això ens farà tenir més seny i no provocar discussions ni ser-hi arrossegats. Un dels

mals d’avui en dia són les crítiques i les queixes. A més, queixar-se per coses que no tenen solució no resol res i, al contrari, perdem temps, ja que no fem coses interes-sants i útils.

· Desfer-se dels pensaments pertorbadors o que ens angoixen. Per aconseguir-ho, es pot fer un diari i ano-tar-hi quines emocions fortes tenim i, per a cadascuna, quins pensaments les provoquen. Per acabar, al costat de cada pensament s’ha d’escriure una idea positiva que ens faci sentir millor i a la qual haurem de retornar quan tornem a rumiar de forma negativa.

· Viure sense culpa. La culpa és un dels sentiments més nocius, ja que ens immobilitza. Una persona pot reconèixer que ha comès errors en el passat. Però una cosa és aprendre de les equivocacions per tal d’intentar evitar-les en el futur (actitud correcta) i l’altra és malgas-tar el temps estant disgustats contínuament per allò que hem fet (actitud insana). Per tant, hem d’acceptar i perdonar sempre els nostres errors, entenent que és humà equivocar-nos a vegades.

· Reduir les preocupacions. Les preocupacions del fu-tur sols provoquen ansietat i no ens deixen viure bé el present.

· Viure bé el present. L’únic real ara és el moment ac-tual. Per tant, cal concentrar-se amb el que s’està fent, intentant gaudir del que ens dóna la vida a cada instant, i deixant de banda les emocions que ens bloquegen.

· Viure amb autonomia. La independència és bàsica per viure amb harmonia amb la gent i estar a gust amb nosaltres mateixos.

· No buscar la perfecció. No cal preocupar-se tant de l’ordre i de la neteja i de si hem fet les coses molt bé, ja que l’organització no és un fi en si mateix, sinó només un mitjà.

· Seleccionar i gestionar el temps. Cal planificar els nostres objectius i les nostres decisions, establint priori-tats, decidint què és el més important cada dia, perquè tot no ho podem fer.

· Viure a prop de la natura. Va bé estar molta estona a l’aire lliure, gaudir dels passejos, de la verdor dels arbres, dels colors de les postes de sol, del cant dels ocells, de la immensitat d’un cel estrellat, de la fragància de les flors, de la remor de les onades del mar, etc.

· No perdre l’humor. És una bona teràpia somriure i riure’s sovint tant d’un mateix com dels altres, quan la

situació ho permeti i sense ser hostil; això ens ajudarà a relaxar-nos. Moltes situacions del dia a dia són divertides o absurdes i ens poden estimular a riure sense ridiculit-zar ningú… a tenir bon humor.

· Acceptar-nos com som. És sa estar d’acord i trobar-se a gust amb el nostre físic i no intentar tapar o falsejar cap aspecte nostre.

· Tractar-nos bé. L’amor, primer, s’ha de dirigir a un ma-teix. Com podem estimar els altres si primer no ens esti-mem? Si no tenim afecte en el nostre interior, no en po-drem donar. Si no ens sentim bé nosaltres, no podrem fer bé als altres.

· Controlar la ira i el disgust excessiu.

Aquests són una sèrie de consells, entre molts d’altres, que us poden ajudar a superar l’estrès diari. Juntament amb una dieta equilibrada i un exercici diari, es pot acon-seguir una vida sana.

Ànims i sigueu sempre positius i positives!

16

D’aquest exemple en podem concloure tant que la dona accepta condicions pitjors perquè viu sotmesa al jou de la desigualtat com el contrari: la dona pateix discriminació salarial per la seva predisposició a accep-tar allò que el seu equivalent masculí declinaria. Si ho sumem tot, ens adonarem fàcilment que ens trobem davant d’una fal·làcia en què es dóna una proposició com a prova d’una altra que, alhora, és provada per la proposició primera… És a dir: un cercle viciós.

Un cop identificat aquest cercle viciós, o qualsevol altre (com ara el que ens pot dur a creure en la convenièn-cia d’un model de creixement que beneeix una jugada especulativa tan opaca, insostenible, antisocial i anti-democràtica com ho és el projecte Eurovegas —t’has cobert de glòria, Ferran Adrià!—), ens adonarem que només ens resten dues vies. La primera, destruir-lo. La segona, seguir girant-hi ad infinitum. Deixo la disjunti-va en mans bon criteri del lector.

Per Lluís SanfeliuDial·lels

La plantilla d’un prestigiós museu de Barcelona era in-tegrada, i suposo que ho continua sent, per —ho dic a ull— un vuitanta per cent de dones (si excloem el manteniment tècnic, completament masculí —cent per cent de fèmines en el servei de neteja). Just abans que es fessin paleses les conseqüències d’aquesta esta-fa orquestrada que molts mitjans de comunicació que es prenen per seriosos s’entesten a anomenar crisi, vaig preguntar, informalment, les raons d’aquesta discrimi-nació positiva. La resposta obtinguda em va sorpren-dre: el personal del museu treballava, i de ben segur que ho continua fent, a canvi de remuneracions baixes sota contractes porqueria. I no, no existia cap discrimi-nació intencionada, més enllà de la derivada del fet que les persones que s’avenien a aquelles condicions eren, en una majoria prou àmplia que abans hem provat de calibrar, dones.

17

De bon pairCOOPERATIVES D’ESTALVI ENTRE TREBALLADORES SEXUALS

“LA MATERNIDAD LIBRE hACE A LAS MUjERES AUTéNTICAMENTE MUjERES”, Alberto Ruiz-Gallardón

De mal pair

Diferents grups de treballadores sexuals del Raval s’han organitzat en cooperatives d’estalvi comunitari, que han batejat amb el nom de La Taula. Cada grup està format per deu dones, i cadascuna ingressa 20 € al dia. El global de cada setmana és repartit a una d’elles o a qui té més necessitats econòmiques.

Aquesta organització els permet ser més autònomes i sortir de l’explotació. D’una banda, tenen una font d’ingressos addicional a la feina; de l’altra, és un mitjà de resistència a les múltiples violències, entre elles la policial. “Preval l’organització, la confiança i la cultura de l’estalvi i és un mètode molt pràctic per anticipar-se a la fragilitat de l’economia submergida”, afirma Dia-na Zapata, psicòloga social i membre de LICIT (Línia d’Investigació i Cooperació amb les Immigrants Treba-lladores sexuals).

Aquesta perla l’ha deixada anar el ministre de Justícia de l’Estat espanyol en un intent de matisar unes decla-racions anteriors en relació amb la futura modificació de la Llei de l’avortament. Si uns dies abans afirmava que hi ha una anomenada “violència estructural”, segons ell, que impedeix desenvolupar el dret reproductiu per excel·lència de la dona que és el de la maternitat, ara acaba d’arreglar-ho intentant parafrasejar una cita de Manuel Azaña segons la qual “la llibertat no fa feliços els homes, però sí que és el que els fa homes”.

Si la classe política es limités a explicar les reformes le-gislatives amb criteris jurídics o polítics en lloc d’apel·lar a criteris morals, no farien tant el ridícul. Potser és que no hi ha cap criteri jurídic que fonamenti les mesures que es volen dur a terme?

18 19

La iniciativa ja és prou lloable per si sola, però el fet que hagi nascut del mateix grup de dones, sense cap media-ció institucional, encara la fa més mereixedora de reco-neixement. En la societat actual, estem massa acostuma-des a la competitivitat i a l’individualisme. Aquest tipus d’organització solidària ens demostra que la cooperació permet la igualtat d’oportunitats.

Senyor Gallardón, una dona no necessita ser mare per ser una autèntica dona —igual que un home no neces-sita ser pare per ser un autèntic home—, per molt que això xoqui amb la seva moral cristiana i conservadora. El que necessitem les dones és que se’ns respecti, que se’ns pagui el mateix que a un home per la mateixa feina, que se’ns protegeixi quan algú exerceixi violència contra no-saltres, etc. En altres paraules, el que les dones esperem de l’Estat és el mateix que esperen els homes: respecte a les decisions pròpies i la possibilitat de desenvolupar una vida digna amb tots els drets garantits.

SOLUCIÓ DE L’ESCUDELLA DE LLETRES (PÀG. 17)

COGNOMS i NOM:ADREÇA: POBLACIÓ:NÚMERO DNI: DATA NAIXEMENT:TELÈFON DE CONTACTE:CORREU ELECTRÒNIC:

PAGAMENT QUOTA: 20 €/any

DATA: SIGNATURA:

BUTLLETA d’INSCRIPCIÓ a LA SEGARRENCA Associació per a la igualtat

Cal fer-la arribar a la Segarrenca Associació per a la igualtata l’edi�ci de Renfe, s/n de Cervera i contactarem amb vostè.

20

lafiguera.r@gmail.com Segueix-nos a Twitter: www.twitter.com/lasegarrencaSegueix-nos a Facebook: www.facebook.com/lasegarrenca

Edifici Renfe, s/n · 25200 Cervera · Tel. 638 863 475

www.revistalafiguera.blogspot.com