DE PROFUNDIS

(Ricard León)

Del profund de mon pit jo clamo

planyent a les tenebres mos gemecs

Escolta, Senyor, no tanquis tes oïdes

que amb por i angúnia t’he invocat

Mira el dolor, la vergonya en que m’ inflamo,

no més maldats; escolta aquestes queixes

com ocellets nous que dintre els seus nius

avui ja saben cridar al teu reclam.

Si no més en les nostres culpes et fixessis,

Qui podria esperar que l’assisteixis?

Però l’efusió de ta pietat ens salva

I, així, esperant en Tu, mon pit vetlla

com espera en la nit el sentinella,

amb por i amb afany, que trenqui l‘alba.