Les balances fiscals: concepte, mètode i aplicacions · 2006. 3. 9. · per dificultats...

El Clip

Les balances fiscals:concepte, mètode i aplicacions

35

© Generalitat de Catalunya. Institut d'Estudis AutonòmicsBda. de St. Miquel, 8 (Palau Centelles)08002 Barcelonatel. 933429800 - fax [email protected]/iea

Edició: febrer 2006

ISSN: 1699-3659Dipòsit legal: B. 29062-2000Impressió: Sprint Copy

Presentació

La negociació del finançament en el marc de la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya hacol·locat en un primer pla la qüestió de les balances fiscals, envoltada sempre d’una polèmica afa-vorida i augmentada per la impossibilitat, a diferència d’allò que succeeix en altres països del nos-tre entorn, de disposar d’informació fiable i mínimament actualitzada, malgrat l’interès evident quela qüestió té per a la població. El present estudi vol contribuir a proporcionar una anàlisi rigorosadel concepte de balances fiscals i dels problemes metodològics que planteja el seu estudi, aixícom presentar i analitzar les dades més recents de què podem disposar.

El director de l’IEA

Sumari

1. Introducció 2. Aspectes metodològics: Com s'han d'imputar territorialment

els ingressos i les despeses del sector públic?2.1 Criteris d'imputació territorial dels ingressos2.2 Criteris d'imputació territorial de les despeses

3. Resultats3.1 Imputació territorial dels ingressos3.2 Imputació territorial de les despeses3.3 El saldo fiscal de les comunitats autònomes

amb l'Administració pública central3.3.1 Saldo fiscal de les comunitats autònomes

amb l'Administració pública centralsegons l'enfocament del flux monetari

3.3.2 Saldo fiscal de les comunitats autònomes amb l'Administració pública centralsegons l'enfocament del flux del benefici

4. Són excessius els saldos fiscals resultants?5. ConclusionsBibliografia

LES BALANCES FISCALS:

CONCEPTE, MÈTODE I APLICACIONS

Treball realitzat per Núria Bosch Roca, catedràtica d'hisenda pública, i Marta Espasa Queralt, professora titular d'hisenda pública, Universitat de Barcelona, Institut d'Economia de Barcelona (IEB)

El Clip nº 35

1. Introducció

En els darrers anys i arran de la publicació de diferents estudis sobre balances fiscals regionals1

s’ha produït a Espanya un ampli debat econòmic, polític i social que aflora amb una elevadacàrrega polèmica. No és estrany que sigui així, ja que es tracta d’una problemàtica que toca moltde prop, d’una banda, els interessos dels ciutadans (quan paguen i quan reben del sector públic)i, de l'altra, els sentiments de pertinença nacional. De fet es pot constatar que la qüestió dels flu-xos fiscals interterritorials ha donat lloc a polèmiques que s’han situat en el primer pla de l’actua-litat en diferents països i àmbits geogràfics. A Espanya, per suposat, però també a Alemanya i,ja en un altre context, a la Unió Europea.

Resulta evident que l’actuació fiscal de l’Administració pública central origina fluxos fiscals entreles regions en la mesura que els impostos i les despeses públiques es distribueixen territorialmentamb criteris diferents. Aquest fet no s'ha de produir necessàriament com a resultat d’una accióintencionada respecte als territoris, sinó simplement per l’aplicació de principis tan aparentmentraonables com el de distribuir la càrrega fiscal segons la capacitat econòmica, i les despesessegons les necessitats de les persones. En conseqüència, hi haurà uns territoris amb saldos fiscalspositius i uns altres amb saldos fiscals negatius.

En aquest sentit cal fer dues puntualitzacions prèvies. En primer lloc, l’existència d’un dèficit osuperàvit fiscal no té en si mateix major significació, ja que és normal que les regions riques tin-guin dèficit i que les pobres presentin superàvit. En segon lloc, aquesta constatació no vol dir queel coneixement de les balances fiscals no sigui útil; naturalment que ho és. Els ciutadans tenen dreta conèixer si la seva comunitat és beneficiària o aportadora neta cap a la resta de comunitats ien quin grau. La majoria de països descentralitzats (Estats Units, el Canadà, Austràlia i la mateixaUnió Europea) calculen anualment els saldos fiscals amb el govern federal. Aquestes xifres espubliquen i estan disponibles per al conjunt de la població; fet que es pot interpretar com un símp-toma de transparència i maduresa democràtiques. A més a més, el coneixement de les balancesfiscals permet analitzar la capacitat redistributiva, estabilitzadora i asseguradora del govern cen-tral,2 aspectes de gran rellevància si es té en compte que aquestes són funcions bàsiques de lesadministracions públiques.

Cal també assenyalar que l’anàlisi dels fluxos fiscals derivats de l’actuació del sector públic cen-tral no és absenta de problemes. D’una banda, la estimació mateixa dels saldos es veu afectadaper dificultats metodològiques derivades de la dificultat d’imputar territorialment els ingressos i lesdespeses públiques, i de la manca d’informació. D’altra banda, un segon problema és de tipusnormatiu i fa referència a quins criteris s’han d’utilitzar per valorar si un saldo fiscal determinat ésexcessiu o no, tenint en compte que, en principi, sembla raonable que les regions riques tinguinun saldo fiscal negatiu i les pobres un de positiu.

Així doncs, el primer objectiu d'aquest treball és mostrar els saldos fiscals originats per l’acció del’Administració pública central en les diferents comunitats autònomes durant el període 1991-96.La diferència entre els beneficis que els ciutadans d’un territori reben de l’Administració públicacentral i les seves aportacions a través dels impostos determina la magnitud i el signe del saldode la balança fiscal regional. El segon objectiu del treball és analitzar en quina mesura els sal-dos fiscals de les diferents comunitats autònomes amb l’Administració pública central s’allunyen os'apropen al criteri normatiu de contribuir en funció de la renda i rebre en funció de la població.

1 Vegeu, entre altres, els estudis més recents: BAREA et al. (2001), CASTELLS et al. (2000), DE LA FUENTE (2000), LÓPEZCASASNOVAS I MARTÍNEZ (2000), URIEL (2001) i GENERALITAT DE CATALUNYA (2005).

2 SALA i MARTÍN I SACHS (1992), VON HAGEN (1992), BAYOUMI I MASSON (1995), MÉLITZ I ZUMMER (1998).

EL CLIP Nº 35. Les balances fiscals: concepte, mètode i aplicacions Pàg. 2

Les dades de saldos fiscals que presentem aquí provenen d’un estudi previ3 en el qual van par-ticipar les autores. En aquest estudi es va establir una metodologia rigorosa i coherent que clari-fica les opcions fonamentals i aprofundeix de manera molt detallada en les hipòtesis d’incidènciade la despesa. El període analitzat va ser 1991-96. Si bé aquestes dades no són gaire actuals,cal assenyalar que es va realitzar el càlcul dels saldos fiscals simultàniament per a totes les comu-nitats, la qual cosa permet l’anàlisi comparada dels saldos interterritorials. Per altra banda, tam-poc existeixen estudis gaire més recents que calculin els saldos fiscals de totes les comunitatsautònomes.

2. Aspectes metodològics: Com s’han d’imputar territorialment els ingressos i les despe-ses del sector públic?

Existeixen dos grans criteris generals d’imputació territorial dels ingressos i de les despesespúbliques: l’enfocament del flux monetari i l’enfocament del flux del benefici. El primer preténmesurar l’impacte econòmic de les polítiques públiques en un territori, en imputar a cada territorila totalitat dels ingressos i de les despeses públiques que s’originen o es realitzen dins dels límitsde la seva jurisdicció. Conseqüentment, el criteri del flux monetari és l’adequat per analitzar l’im-pacte del sector públic sobre el creixement econòmic d’una comunitat. Per la seva banda, l’enfo-cament del flux del benefici intenta mesurar com les polítiques públiques afecten el benestar delsindividus que resideixen en un territori determinat, tenint en compte les càrregues fiscals quesuporten i els beneficis que reben de la despesa pública. Aquest criteri permet analitzar l’actuaciódel sector públic en termes redistributius i d’equitat.

Els dos enfocaments són igualment vàlids i recolzen en criteris sòlids, però expliquen qüestionsdiferents. Per tant, no són substitutius, sinó que aporten perspectives complementàries sobre l’im-pacte de les actuacions del sector públic en els diferents territoris en què opera.

A continuació s’especifiquen amb detall els criteris d’imputació territorials dels ingressos i de lesdespeses públiques utilitzats en el present treball.

2.1 Criteris d’imputació territorial dels ingressos

Pel que fa als ingressos, el problema per a la seva imputació territorial resideix en el fet que nosón necessàriament coincidents la regió on efectivament consten les dades territorials de recap-tació i la regió on aquests recursos s’originen (aspecte a considerar en l’enfocament del flux mo-netari) i/o on es suporten (aspecte a considerar en l’enfocament del flux del benefici). El mateixprocés de la gestió dels impostos no permet conèixer la regió on s’originen els recursos, per laqual cosa s’han d’establir hipòtesis per la seva territorialització mitjançant una sèrie d’indicadorsque, freqüentment, coincideixen amb els escollits per imputar els recursos segons l’enfocament delflux del benefici. Aquest fet ha provocat que en l’estudi en què es basa el present treball noméss’imputin els ingressos sota un únic criteri.

La metodologia seguida, amplament acceptada, consisteix a establir per a cada impost, leshipòtesis d’incidència més adequades i, a continuació, distribuir-los territorialment d’acord ambels indicadors estadístics més apropiats. En conseqüència, la imputació territorial dels ingressosés independent de la recaptació dels impostos en els diferents territoris. Això permet solucionarproblemes com ara els derivats de la concentració de la recaptació d’alguns impostos en el terri-tori de la seu central de l’entitat gravada o d’alguns altres en el territori en el qual es trobin ubi-cades les empreses i no els ciutadans que finalment suporten l’impost.

3 CASTELLS et al. (2000).


Les hipòtesis d’incidència que gaudeixen de més consens en la literatura fan referència als impos-tos indirectes sobre el consum i als de caràcter personal. En concret, la majoria d’estudis consi-dera que els primers (sobre el valor afegit, els especials i els lligats a la importació) es traslladenvia preus cap als consumidors finals i, per tant, seran aquests que acabaran suportant la càrregaimpositiva. En els impostos personals sobre la renda i el patrimoni se suposa que no existeixtranslació de la càrrega impositiva, per la qual cosa el subjecte passiu legal serà qui suportarà,bàsicament, aquests impostos. Igual supòsit s’estableix per a les cotitzacions dels treballadors ala Seguretat Social.

L’impost sobre la renda de les societats és el que ha plantejat tradicionalment majors dificultats.La indeterminació quant a la incidència final ha portat a formular hipòtesis alternatives per ana-litzar els efectes diferencials sobre el procés de distribució de la renda de cada una d’elles. Enconcret, es considera que la càrrega d’aquests impostos pot ser traslladada sia cap als factorsproductius, en forma de menors retribucions factorials, o cap als consumidors, en forma de majorspreus. Els resultats de l’estudi que aquí presentem parteixen d’una hipòtesi intermèdia que preveula translació a consumidors, treballadors i accionistes.

Quant a les cotitzacions dels empleadors a la Seguretat Social, el problema està en conèixer enquina proporció l’empresa trasllada aquest impost al treballador (disminuint els seus salaris no-minals) i/o als preus dels seus productors. La solució adoptada està en línia amb la donada al’impost sobre societats.4

2.2 Criteris d’imputació territorial de les despeses

La territorialització de les despeses, en canvi, presenta una complexitat molt més gran, atès quetota despesa dirigida a la producció de serveis públics produeix dos tipus d’efectes. Per una ban-da, la despesa finança uns serveis que el sector públic presta sense contrapartida als ciutadansi, per altra banda, la despesa s’utilitza per realitzar uns pagaments concrets per adquirir els recur-sos necessaris (treball, subministraments, instal·lacions, etc.) per produir aquests serveis públics.El primer és un efecte unilateral, sense contrapartida, típic del sector públic. El segon és un efectebilateral, amb contrapartida, ja que els perceptors dels pagaments aporten, en tots els casos,alguna cosa a canvi.

Conseqüentment, la imputació territorial de la despesa pública es pot realitzar segons tres enfo-caments diferents: un és el lloc on físicament es localitza la despesa, un altre el territori on s’ubi-quen els beneficiaris del bé o servei finançat, i el tercer, el dels perceptors dels pagaments rea-litzats. Per exemple, a qui s’haurien d’imputar les inversions realitzades a Guadalajara per laconstrucció de l'AVE Madrid-Barcelona? S’haurien d’imputar a aquesta província? Als beneficia-ris del servei, probablement particulars i empreses de Madrid i Barcelona? O als factors produc-tius que mobilitza l’empresa adjudicatària del contracte de construcció, els quals poden ser dequalsevol altre territori, o fins i tot d’un altre país? Evidentment, la utilització d’un o altre enfoca-ment dóna lloc a resultats completament diferents pel que fa a la regió beneficiària de la despe-sa i, per tant, pot alterar totalment la quantia i el signe dels saldos fiscals obtinguts.

Cadascun d’aquests criteris té avantatges i inconvenients, i tots ells diuen alguna cosa sobre elsfluxos territorials originats pel sector públic central. Entre els experts hi ha una certa convicció quela millor opció metodològica és la de territorialitzar la despesa d’acord amb dos criteris: d'unabanda, al territori on es materialitza l’activitat econòmica objecte de la transacció (enfocamentdel flux monetari) i, d'altra banda, al territori on es localitzen els beneficiaris del servei (enfoca-ment del flux del benefici). La tercera alternativa, és a dir, territorialitzar la despesa on hi ha els

4 Per a més detall, vegeu CASTELLS et al. (2000).


perceptors dels pagaments realitzats, és tècnicament inviable.

La imputació territorial de la despesa pública seguint l’enfocament del flux monetari pot ser rela-tivament senzilla sempre que existeixi un sistema comptable que permeti obtenir informació pre-cisa sobre la territorialització de totes les partides de despesa. Quan això succeeix, la imputacióterritorial de la despesa és directa i immediata. En el cas contrari, o en el que l’esmentadaterritorialització no sigui completa, serà necessari establir hipòtesis d’incidència relatives a lalocalització de la despesa i, a continuació, seleccionar els indicadors estadístics més adequatsper distribuir-la.

En l’enfocament del flux monetari, el criteri fonamental és, doncs, el de la imputació directa de ladespesa en el territori en què aquesta es materialitza, o sigui, on es localitza el personal, l’ús debéns corrents i serveis, la percepció de les transferències i la realització de les inversions. Aquest,per tant, és el criteri utilitzat quan la despesa està territorialitzada. La despesa no territorialitza-da, ja sigui perquè afecta diferents comunitats autònomes, o serveis centrals, o que per la sevapròpia naturalesa es considera no regionalitzable, l’estudi del qual s’aporten els resultats, la dis-tribueix entre les diferents comunitats en funció de l’indicador més apropiat.

Segons l’enfocament del flux del benefici, la despesa s’assigna territorialment al territori on resi-deix el beneficiari, independentment d’on es produeixi el servei públic o es realitzi la inversió. Enaquest cas, és necessari establir hipòtesis sobre l’àmbit dels beneficiaris i sobre la quantificaciódels beneficis que els béns i serveis els proporcionen. Aquest tipus d’estimació ha de tractar d’e-vitar dos possibles perills. En primer lloc, el de realitzar una distribució normativa de la despesabasada en qui se n'“hauria” de beneficiar i no qui se'n beneficia en realitat, cosa que pot pas-sar quan la imputació de la despesa es realitza en funció de l’indicador “idoni” des del punt devista teòric. En segon lloc, el de portar a terme una distribució en la qual s’identifiqui els benefi-ciaris de la despesa amb els residents en el lloc on aquesta es materialitza, cosa que succeeixquan no es presta l’atenció suficient a l’àmbit territorial pel qual s’expandeixen els beneficis de ladespesa. En l’estudi en què es basa el present treball s’ha tractat d’eludir tots dos riscs, examinantde manera molt detallada les diferents funcions de la despesa i cercant els indicadors estadísticsde territorialització de la despesa que millor representin el seu àmbit de beneficiaris. Amb aques-ta finalitat, s’han considerat els aspectes següents: el caràcter públic o privat del bé proveït mit-jançant la despesa pública, les possibles externalitats i l’àmbit geogràfic al qual s’estenen els seusbeneficis.

3. Resultats

3.1 Imputació territorial dels ingressos

El quadre 1 i el gràfic 1 ofereixen els resultats de la imputació dels ingressos de l’Administraciópública central entre les diferents comunitats. Es tracta de resultats mitjans del període 1991-96,expressats en pessetes constants de 1996. A continuació examinem algunes de les principals con-clusions que se'n desprenen.


Les comunitats amb un coeficient d’imputació dels ingressos més elevat són Catalunya (19,6%del total), Madrid (18,2%), Andalusia (13,6%) i la Comunitat Valenciana (9,9%). Lògicament,aquests resultats depenen de la grandària de cada comunitat (població, VAB, etc.). Per això, percomparar-los entre si, cal relativitzar-los en proporció a aquestes magnituds.

En termes per càpita, els ingressos per habitant suportats en les diferents comunitats oscil·len entreles 786.446 ptes. de Madrid i les 368.571 ptes. d’Extremadura. En índex respecte a la mitjana(mitjana = 100), les CA que més paguen són Madrid (amb un índex de 142,7; és a dir, cada ciu-tadà de Madrid suporta uns ingressos de l’Administració pública central superiors en un 42,7%a la mitjana espanyola), Catalunya (127,0), Balears (119,3) i Aragó (116,8). Les que menys sónExtremadura (66,9), Canàries (70,2) i Andalusia (75,4). En termes generals s’observa una cor-relació positiva entre el nivell d’aportació per càpita i el nivell de capacitat fiscal de les CA. Així,les CA amb un VAB per càpita per sobre de la mitjana proporcionen uns ingressos per càpita quetambé estan per sobre de la mitjana, i les CA amb un VAB per càpita per sota de la mitjana tenenuna aportació per càpita inferior a la mitjana. Aquesta regla té només quatre excepcions. Són elscasos d’Astúries i Cantàbria, comunitats que, tot i tenir un VAB per càpita relativament reduït, pre-senten una aportació per càpita lleugerament superior a la mitjana, i els de Navarra i el País Basc(degut a les característiques del seu sistema de finançament), que responen al comportamentoposat.

Per últim, també és útil examinar els resultats obtinguts en la imputació territorial dels ingressos enrelació al VAB regional. En principi, s’hauria d’esperar trobar un percentatge relativament similaren les diferents CA, si el VAB fos efectivament un bon indicador de la capacitat fiscal, amb valorslleugerament més alts en les CA més riques per l’efecte de la progressivitat. Les comunitats ambun percentatge més elevat són Madrid (37,8%), Astúries (36,4%) i Galícia (35,5%), essent la mit-jana del 33,2%. Segueixen, també per sobre de la mitjana, Cantàbria (34,1%), ComunitatValenciana (34,1%), Catalunya (34,1%), Aragó (34,1%), Castella i Lleó (34,0%) i Andalusia(33,7%). Per la seva part, les CA que suporten una menor pressió fiscal de l’Administració públi-ca central són Navarra (21,9%), el País Basc (22,2%) i Canàries (24,4%), sens dubte per les ca-


' ó ú

��

��

�� !�"#��$�%�� !

&'()'(*+(,+('+(-&(.)(&'(.&,()&(-*(,&-(++('&(&.(+/(0,(,/('

��"�

0*(.&&)(-&/'(/&&,('0/(+&//(),*(+-/(&&+0(/))(,-'(-&.+(0-)(&-&()0,(/&/-(*,,(00,(0��"�

''(0'.(&')(.'+(/+.(.'.(&'.(/'&(*'.(&'&(*'*(*'0(-'+(++&(,++(+'+(/'.(&'/('##"$

Quadre 1Ingressos de l'Administració pública central (mitjana 1991-96)

racterístiques del seu particular sistema de finançament (excloent aquestes comunitats, la mitjanapassa del 33,2% al 34,6%), Ceuta i Melilla (30,3%), Extremadura (31,5%), Castella - la Manxa(31,5%), Rioja (32,0%), Balears (32,0%) i Múrcia (32,2%). Si bé els resultats mostren aquí tam-bé diferencies apreciables entre CA, el grau de dispersió es més reduït, tal i com era d’esperar,que entre els ingressos pagats per habitant. Sembla, doncs, evident que la càrrega fiscal del’Administració pública central es distribueix més bé d’acord amb el VAB que amb la població,com, per altra part, resulta perfectament raonable.


��

��

��

��

��

��

��

��

�

àó ú

3.2 Imputació territorial de les despeses

El quadre 2 i el gràfic 1 mostren els resultats de la territorialització de la despesa de l’Admi-nistració pública central segons els dos enfocaments metodològics utilitzats per a la sevaimputació: el del flux monetari i el del flux del benefici. Les xifres corresponen a la mitjana delperíode 1991-96 i s’expressen en pessetes constants de 1996.

Sota l’enfocament del flux monetari, les CA que reben un volum més important de despesa sónMadrid (17,2% del total), Andalusia (17,0%) i Catalunya (14,8%). En adoptar l’enfocament delflux del benefici, els resultats obtinguts són, com és lògic, sensiblement diferents. Ara, la comuni-tat que absorbeix una major quota de despesa de l’Administració pública central és Andalusia(17,5%), seguida de Catalunya (15,7%) i de Madrid (13,4%). En tots dos casos, es tracta de lesCA amb una major població, per la qual cosa els resultats són escassament significatius si no esposen en relació amb alguna variable que permeti la comparabilitat.

En termes per càpita, d’acord amb l’enfocament del flux monetari, les despeses de l’Administraciópública central oscil·len entre les 849.797 ptes. de Ceuta i Melilla i les 503.606 de Balears, dei-xant al marge les CA forals i Canàries, les quals mostren uns valors més reduïts. Expressats eníndex respecte a la mitjana (gràfic 1), les CA que reben una major despesa per habitant del’Administració pública central són Ceuta i Melilla (146,4), Madrid (135,2) i Astúries (129,0).També Aragó (109,0), Cantàbria (107,1), Castella i Lleó (106,2) i Extremadura (101,7) estan persobre de la mitjana, però en tots els casos amb índex inferiors a 110. Per la seva part, les comu-nitats amb índex més reduïts són Balears (86,8) i la Comunitat Valenciana (87,7), amb una despe-sa per habitant inferior en més d’un 10% a la mitjana espanyola, a més a més de Múrcia (93,4),Andalusia (94,6), Catalunya (95,7), Castella - la Manxa (96,3), Galícia (99,2) i La Rioja (99,8),a part de les comunitats forals i Canàries.

Gràfic 1Imputació territorial dels ingressos i les despeses públics (mitjana 1991-96)

D’acord amb l’enfocament del flux de benefici, les CA amb valors extrems són ara Astúries, amb775.971 ptes. per habitant, i la Comunitat Valenciana, amb 546.909 ptes. En termes d’índexrespecte a la mitjana (gràfic 1), Astúries (131,9) és la comunitat que rep una despesa per càpitamés elevada, seguint, amb una despesa superior al 10% de la mitjana, Cantàbria (115,7) iAragó (112,3). Vuit comunitats se situen entre la mitjana i el 10% per sobre, La Rioja (108,5),Castella i Lleó (108,3), Ceuta i Melilla (108,3), Extremadura (106,5), Madrid (105,0), Galícia(103,0), Catalunya (101,3) i Castella - la Manxa (101,0). Per la seva part, les comunitats ambuna despesa per càpita inferior a la mitjana són la Comunitat Valenciana (93,0), Balears (93,3),Múrcia (95,7) i Andalusia (97,4). En aquest cas, la distribució de la despesa de l’Administraciópública central respon de forma molt aproximativa a un criteri de població (amb l'única excepciód’Astúries, amb un índex molt superior a la mitjana).

3.3 El saldo fiscal de les comunitats autònomes amb l’Administració pública central

El saldo fiscal de l’Administració pública central es calcula com la diferència entre les despesesrealitzades (entrada de recursos) i els ingressos obtinguts (sortida de recursos) per l’esmentadaAdministració en cada una de les comunitats. D’alguna manera, el saldo fiscal resumeix elsefectes territorials de l’activitat del sector públic i és per això que la seva quantificació desperta,en general, un gran interès. En oferir els resultats cal fer una doble distinció. En primer lloc, entreels resultats obtinguts segons s’apliqui el criteri del flux monetari o el del flux del benefici en laimputació de la despesa pública. En segon lloc, entre els resultats obtinguts amb les liquidacionsreals d’ingressos i despeses de l’Administració pública central, i els assolits en cas de consideraruna situació de pressupost equilibrat. En el primer cas, i en la situació de dèficit de l’Administraciópública central existent durant els anys del període considerat, tots els saldos fiscals de les CAresulten més favorables (ja que les entrades de recursos procedents de l’Administració pública cen-tral superen les sortides) que en situació de pressupost equilibrat, i el conjunt de saldos fiscals dela Administració pública central resulta positiu (per un valor exactament igual al dèficit existent).Això dificulta la comparació al llarg del període (atès que el dèficit varia d’un any a un altre) i,sobretot, fa difícil apreciar clarament el signe i la importància dels fluxos redistributius de rendaentre regions, ja que la suma de tots ells no és zero.


Quadre 2Despeses de l'Administració Pública Central (mitjana 1991-96)

��

9�&��)� 9�&��

�� !�"#��$�%�� !

&0(/'(''()&(0'('&(.)(-.(&&.(-+(-)(,&0(++(*/(,'(0/(0-(0/(*

��"�

,.()&/,(/&+,(/-)(--'(,&/0(&&/)(+,)(',*(0&/&(0,,(+&'*(+,'(.).(,),(),,(--0(0&.)(.��"�

&0(*'(.'(0&(-'(*&()0(/.('&*(0+(,0(+&'(.+()&(/.(+/(0,('/(.

��"�

,0(.&&+('&'&(,,'('--('&&*(0&/-('&/&(/&/&('&/)(*&/'(/&/*(/,*(00)('0-(*&/-(*,'(/&/-('��"�

Quadre 2 Despeses de l'Administració pública central (mitjana 1991-96)

Per aquesta raó resulta convenient examinar quin seria el saldo fiscal "teòric" en situació de pres-supost equilibrat. En aquest estudi, aquesta estimació s’ha realitzat suposant que els ingressostotals de l’Administració pública central són d’igual quantia que les despeses reals totals, i que esdistribueixen entre totes les CA d’acord amb els coeficients d’imputació territorial entre CA efec-tivament obtinguts (és a dir, suposant que el dèficit s’hagués eliminat per la via d’incrementar elsingressos). Una aproximació alternativa hagués consistit en considerar que les despeses totals del’Administració pública central són d’igual quantia que els ingressos reals totals, i que es dis-tribueixen d’acord amb els coeficients d’imputació territorial entre CA efectivament obtinguts (ésa dir, suposant que el dèficit s’hagués eliminat per la via de reduir les despeses). En tots dos casos,utilitzant un o altre procediment, el saldo fiscal empitjora òbviament en totes les CA, ja que elsingressos i les despeses totals de l’Administració pública central es suposa que tenen la mateixaquantia.

3.3.1 Saldo fiscal de les comunitats autònomes amb l’Administració pública central segons l’enfo-cament del flux monetari

El quadre 3 mostra els resultats del saldo fiscal de les CA amb l’Administració pública centralsegons el criteri del flux monetari.


Quadre 3Saldos fiscals de les comunitats autònomes amb l'administració pública central segons l'enfocament delflux monetari (mitjana 1991-96)

&''$0&0�&&$/0)&-&$+*&�&*.$&'0&//$.+&)0$0*,,&$--'&&0$-+'�&.'$-/,++&$0.,&&.$'..�+$&++)0$-*0�0+$)*)�'/$,&&�&-$'0/�./$+/-.&/$.-+

1$:;$�

0**$0&/�)*$&-'&*-$+-0�&.,$*+0&&)$*0&&)$'0&&..$.)'&.,$&,+

�&$&0&$&-/+&+$*/++'&$+-&�+-/$,00'-$-&.�*.$*/)�&+-$/00�&*$*-+�'/*$-',.,$0&'+,0$,)0

�

-(*-�+(,/,(+&�,()'.(),&(-,'()*)(+-�,('+&)(-.)(.&�+())+(..�*(/)�'(/,�'(&.�.(-/+)(+,

�"��

&/*$0,'�*.$*&&&.'$&'0�&,0$,')0.$',,'/$*+,*)$*//--$&/'

�&,/$-,-&,)$,)*-'$+-.�**$/0,'*$,-.

�&/'$+-/�)/$.0+�*-$0//�00$+&-'-&$/)/

1�

'��::;

8��)�� 8��)��&��

Castella i Lleó (235.315 milions de ptes.), Astúries (200.581 milions de ptes.), Castella - laManxa (199.890 milions de ptes.), Canàries (157.705 milions de ptes.), Múrcia (73.470 milionsde ptes.), Ceuta i Melilla (53.614 milions de ptes.) i Cantàbria (36.305 milions de ptes.).

Si oferim els saldos fiscals amb relació al VAB, varia el rànquing de les CA de major a menor sal-do positiu o negatiu. El gràfic 2 ordena el saldo fiscal real en percentatge sobre el VAB en ordreascendent, és a dir, de major saldo negatiu a major saldo positiu. Entre les CA amb saldo fiscalnegatiu, Balears (-7,48% del VAB) i Catalunya (-7,01%) se situen en primer lloc. SegueixenNavarra (-3,55%), Comunitat Valenciana (-2,49%) i el País Basc (-1,57%). En la darrera posiciótrobem La Rioja (-0,98%), Aragó (-0,58%) i Madrid (-0,09%), amb un saldo negatiu que no arri-ba a l'1% del VAB. Amb el saldo fiscal positiu, i per ordre ascendent, hi ha: Cantàbria (4,19%),Múrcia (4,63%), Castella i Lleó (5,94%), Canàries (6,34%), Castella - la Manxa (8,42%), Galícia(8,81%), Andalusia (10,86%), Astúries (11,67%), Extremadura (18,97%) i Ceuta i Melilla(28,35%).


à

%�&��'��

(��)��&)

��*)��

��&��

+�,��

%��-��'��

%�.)��

%��!��/

'*)��

%��.�)�

'�)��

�)0/

!�2��

1,��

%��

34))

%��&�5

��)�

�&/(// �*(// /(// *(// &/(// &*(// +/(// +*(// '/(// '*(//

67��8&��).4��

En situació de pressupost equilibrat, les posicions relatives de les diferents CA es mantenen de for-ma bastant similar a la que ja hem examinat, però el saldo fiscal empitjora en totes elles, ja queara se suposa que els ingressos i les despeses totals de l’Administració pública central tenen lamateixa quantia (quadre 3 i gràfic 3). En termes absoluts, la comunitat amb un major saldo fiscalnegatiu segueix essent Catalunya (-1.171.180 milions de ptes. i -9,32% del VAB) i, amb relacióal VAB, Balears (-9,63%). Per la seva part, la comunitat amb un saldo fiscal més positiu en termesabsoluts continua essent Andalusia (755.710 milions de ptes. i 8,58% del VAB) i, amb relació alVAB, deixant fora Ceuta i Melilla, Extremadura (16,58%).

Gràfic 2Saldo fiscal real de l’Administració pública central (mitjana 1991-96)Enfocament del flux monetari (% s/VAB)

3.3.2 Saldo fiscal de les comunitats autònomes amb l’Administració pública central segons l’enfo-cament del flux del benefici

El quadre 4 mostra els resultats del saldo fiscal de les CA amb l’Administració pública centralsegons el criteri del flux del benefici de la mateixa manera que en el cas del flux monetari.


Gràfic 3

%�&��'��

(��)��&)

��*)��

��&��

+�,��

%��-��'��

%�.)��

%��!��/

'*)��

%��.�)�

'�)��

�)0/

1,��

!�2��

%��

34))

%��&�5

��)�

�&*(// �&/(// �*(// /(// *(// &/(// &*(// +/(// +*(// '/(//

67��8&��).4��

&*0$&+)&)$-+0+/-$.0/�&/-$,..&'+$)'0&+*$-..&&+$..&&*+$&/0�&/'$-0,+*0$-*0&..$/)*�&),$&0)--$+,/�&$'0-+)$)'/',$,-)�+$*&+

&,0$.+-#@��

,+'$&*-�'&$-.*&--$'/,�&&*$.)-&))$,'-.0$+,&&,0$/).+/0$.,)�,+)$&*'+*&$.'/'&'$*.-

�&$&+.$+*.)/$-++�&0$//,�)$+,-�&/*

�&*)$-/)+&$--'

�

&/(.-�&(.+&/(,*�0(.')(0'*(.-.(,--(0'�0('0&,(,'-(),

�&/(0/'(-+�&(*0�/(&*�/(/&�+(.)&&(*-�"��

&+,$+/+�+)$)/0&0/$'**�&*+$0.'&/)$)&*--$)&.00$/*-&++$'-0�&*/$,)-+''$/0.&&'$//*�+++$&'+*)$.&0�'+$//+�+$,'+�'..

�',$*++&)-$//)

�

'��::;

8��)�� 8��)��&��

��1��?:;

'��::; ��

1��?:;

Gràfic 3Saldo fiscal amb pressupost equilibrat de l'Administració pública central (mitjana 1991-96)Enfocament del flux monetari (% s/VAB)

Quadre 4Saldos fiscals de les comunitats autònomes amb l'Administració pública centralEnfocament del flux del benefici (mitjana 1991-96)

Els resultats obtinguts són sensiblement diferents als analitzats en l’enfocament del flux monetari.Amb el saldo fiscal real, ara la comunitat autònoma que presenta un saldo fiscal negatiu més altés Madrid, amb -854.541 milions de ptes. És substancial el canvi que experimenta la quantia delsaldo d’aquesta comunitat segons un o altre enfocament d’imputació territorial de les despeses.Això és degut al fet que l’enfocament del flux monetari imputa a Madrid una bona part de lesdespeses catalogades com a béns públics purs, mentre que el del flux del benefici els territoria-litza en la seva major part en funció de la població. Darrera de Madrid, se situa Catalunya ambun saldo fiscal negatiu de -635.967 milions de ptes. Després d’aquestes dues comunitats noméspresenten saldos fiscals negatius, encara que d’import molt més reduït, Balears (-81.978), Comuni-tat Valenciana (-9.864) i Navarra (-804). Això significa que, utilitzant l’enfocament del flux delbenefici per a la imputació territorial de la despesa pública (i considerant l’existència de dèficiten el pressupost de l’Administració pública central), pràcticament tot l’esforç de redistribució inter-territorial de renda es fa, en termes absoluts, a càrrec de les comunitats de Madrid i de Catalunya.

Les dotze CA restants presenten, aplicant l’enfocament del flux del benefici, un saldo fiscal posi-tiu. El més elevat en termes absoluts correspon a Andalusia, on assoleix, durant la mitjana delperíode, els 1.123.673 milions de ptes. La comunitat autònoma que apareix a continuació ésGalícia, amb un saldo fiscal positiu de 400.131 milions de ptes. Després se situen Castella i Lleó,amb 287.916 milions de ptes., i Extremadura, amb 278.322 milions. Cal destacar també, entreles CA amb un saldo fiscal positiu, Castella - la Manxa, Astúries i Canàries, amb 258.194,230.603 i 208.072 milions de ptes., respectivament, durant la mitjana del període.


(��)��&)

%�&��'��

��*)��

��&��

+�,��

%��-��'��

%�.)��

%��.�)�

%��!��/

'*)��

!�2��

1,��

�)0/

34))

%��

%��&�5

��)�

'�)��

�&/(// �*(// /(// *(// &/(// &*(// +/(// +*(//

67��8&��).4��

à

Amb relació al VAB, les CA amb un major saldo fiscal real negatiu són Madrid (-8,13%), Balears(-5,28%) i Catalunya (-5,06%). En l’altre extrem se situa Extremadura (22,06%), i segueixen, amés distància, Ceuta i Melilla (13,63%) i Andalusia (12,76%) (gràfic 4).

Gràfic 4Saldo fiscal real de l'Administració pública central (mitjana 1991-96)Enfocament del flux del benefici (% s/VAB)

En situació de pressupost equilibrat, i sota l’enfocament del flux del benefici, es produeix unempitjorament generalitzat, com ja hem assenyalat, dels saldos fiscals de totes les CA, si bé lesposicions relatives de les diferents CA es mantenen de manera semblant. Entre les comunitats ambsaldo fiscal negatiu, Madrid presenta ara un saldo de -1.124.254 milions de ptes., la qual cosarepresenta el -10,70% del VAB regional. Catalunya mostra un saldo de -926.153 milions de ptes.(-7,37% del VAB). Entre les CA amb saldo fiscal positiu, Andalusia ocupa el primer lloc en valorabsolut amb un saldo de 923.158 milions de ptes. (10,48% del VAB), i Extremadura continuaessent la comunitat que presenta una ràtio més elevada amb relació al VAB (19,93%) (quadre 4i gràfic 5). Així mateix, hi ha tres CA que canvien el signe del saldo, i passen de positiu a negatiu.Són Aragó, País Basc i La Rioja.


(��)��&)

%�&��'��

��*)��

��&��

%��-��'��

+�,��

%�.)��

%��.�)�

%��!��/

'*)��

!�2��

1,��

�)0/

34))

%��

%��&�5

��)�

'�)��

�&*(// �&/(// �*(// /(// *(// &/(// &*(// +/(// +*(//

67��8&��).4��

Els resultats obtinguts en aquest estudi confirmen, en línies generals, les grans tendències obser-vades en estudis precedents pel que fa a l’ordre de la magnitud i a la importància relativa delssaldos fiscals regionals. Cal assenyalar, això no obstant, que els treballs referits a totes les CA sónmés aviat escassos –entre els més recents cal esmentar els realitzats per Utrilla (1996), Davezies,Nicot i Prud’homme (1996) i Uriel (2003)– davant dels que s’ocupen d’una sola comunitat autòno-ma (particularment, de Catalunya), els resultats dels quals presenten un marge de variació moltelevat, tal com es posa de manifest a Barberán (2001).

4. Són excessius els saldos fiscals resultants?

Els resultats obtinguts en calcular els saldos fiscals de l’Administració pública central en els dife-rents territoris han de ser utilitzats amb prudència, coneixent que aquests són fruit de determinadesopcions metodològiques, i obtingudes, a més a més, en moltes ocasions, a partir d’unes fontsestadístiques incompletes. És doncs, un error sacralitzar una xifra o una estimació concreta, atèsque el marge d’error existent és apreciable i, encara que no ho fos, el seu significat és nomésrelatiu pels problemes metodològics i estadístics esmentats. És més erroni encara tractar d’extreuredels resultats obtinguts en l’estimació de les balances fiscals determinat tipus d’implicacions, comes fa freqüentment.

Gràfic 5Saldo fiscal amb pressupost equilibrat de l'Administració pública central (mitjana 1991-96)Enfocament del flux monetari (% s/VAB)

Així, una cosa és constatar l’existència, per exemple, d’un saldo fiscal negatiu i una altra valorarsi aquest saldo “hauria” de ser positiu o negatiu i si, acceptant que “hauria” de ser negatiu, laseva magnitud és la que “hauria” de ser, o bé és massa elevada o potser massa reduïda. Aquestesdues qüestions, el signe que hauria de tenir el saldo fiscal dels diferents territoris amb l’Admi-nistració pública central, i el valor relatiu de la seva magnitud, pertanyen al terreny de l’anàlisinormativa. En aquest sentit, la qüestió a analitzar és quin criteri es pot utilitzar per valorar si unsaldo fiscal determinat és excessiu o no.

La resposta a aquesta qüestió no és unívoca, sinó que hi ha diferents interpretacions. Una deles més utilitzades per la seva senzillesa i claredat és que una regió ha de pagar impostos enproporció al seu grau de riquesa (mesurat a través del PIB) i ha de rebre despesa pública en pro-porció a les seves necessitats de despesa (mesurades, freqüentment, en funció de la població)(Ruggeri i Yu, 2003).

Seguidament comparem els resultats dels saldos fiscals obtinguts sota l’enfocament del flux delbenefici amb els saldos resultants d’aplicar el criteri normatiu esmentat. Per fer aquesta anàlisi uti-litzem els saldos calculats sota l’enfocament del flux del benefici perquè aquest és el criteri mésadequat per realitzar anàlisis de tipus redistributiu, com ja hem comentat anteriorment.

La comparació del criteri normatiu amb el resultant de l’aplicació de l’enfocament del flux del be-nefici amb pressupost equilibrat evidencia que hi ha comunitats que s’allunyen de manera consi-derable d’aquest criteri normatiu, tant pel que fa a comunitats que presenten superàvit com a lesque presenten dèficit.

El quadre 5 i gràfic 6 mostren el saldo fiscal derivat de l’actuació de l’Administració pública cen-tral amb les CA que presenten superàvit. L’esmentat saldo s’expressa amb la ràtio entre els ingres-sos i les despeses. La comparació amb el saldo normatiu abans definit constata que hi ha trescomunitats (Múrcia, Andalusia i Galícia) que presenten un superàvit massa baix, mentre que lesset restants presenten un superàvit excessiu. En concret, la relació dels ingressos suportats pels ciu-tadans de Múrcia sobre els beneficis que reben de la despesa de l’Administració pública centralés de 0,90, quan l’aplicació del criteri normatiu de pagar en funció del PIB i rebre segons lapoblació és de 0,84. Això vol dir que aquests ciutadans tenen un superàvit inferior al que els hau-ria de correspondre segons l’esmentat criteri normatiu. El mateix succeeix a Andalusia i a Galícia,tot i que aquesta darrera comunitat se situa pràcticament on hauria d’estar d’acord amb el seudesenvolupament econòmic i la seva població.

En canvi, Canàries, Ceuta i Melilla, Astúries, Castella i Lleó, Cantàbria, Castella - la Manxa iExtremadura presenten un superàvit excessiu d’acord amb el criteri normatiu establert. Totesaquestes comunitats presenten una ràtio saldo fiscal actual amb relació al saldo fiscal normatiuinferior a 1, la qual cosa evidencia o bé que suporten menys ingressos dels que haurien de supor-tar si tributessin d’acord amb la seva capacitat econòmica o bé que es beneficien d’un volum dedespeses superior al que haurien de tenir segons la seva població.



��8��&� ��8�� ::�-:;��)��&

��

��

/()'/(0./(00/(0-/(0,/(-//(-&/(-0/(--/(,/

/()./(-*/(0*/(--/(-./(,)/(-&/(,'/(,*/(-.

/(,-/(-0&(/./(-,/(,*/(-+&(/&/(,'/(,'&(/0

��

��

��

��

��

��

��

Tal i com es constata en el quadre 6 i el gràfic 7, l’anàlisi del saldo fiscal de les comunitats quepresenten un dèficit fiscal evidencia que hi ha quatre comunitats (La Rioja, País Basc, Aragó iNavarra) que tenen un dèficit amb l’Administració pública central inferior al que haurien de tenird’aplicar-se el criteri normatiu establert. Les comunitats forals són les que presenten una majordivergència entre el saldo fiscal real i el normatiu, degut, fonamentalment, al seu particular sis-tema de finançament. Per contra, Madrid, Balears, Catalunya i Comunitat Valenciana presentenun dèficit fiscal superior al que haurien de tenir si els ingressos es distribuïssin territorialmentsegons el PIB i la despesa segons la població.

Quadre 5Saldo fiscal de les comunitats autònomes amb l'Administració pública centralSaldo fiscal = Ingressos/Despesa

Gràfic 6Comparació entre el saldo fiscal real i el normatiuRàtio = Saldo fiscal real/saldo normatiuSi ràtio < 1: superàvit massa altSi ràtio > 1: superàvit massa baix

En el cas de les comunitats amb dèficit fiscal, si el valor de la ràtio saldo real amb relació al sal-do normatiu és inferior a 1, significa que les comunitats tenen un dèficit inferior al que haurien detenir degut o bé al fet que suporten menys ingressos dels que els correspondria d’acord amb elseu PIB o bé que obtenen uns beneficis de la despesa pública superiors al que obtindriend’aplicar-se el criteri poblacional.


��8��&� ��8�� ::�-:;��)��&

��

��!�"#� ��$�%��

&(//&(/&&(/.&(/0&(/0&(+*&(+-&(')

&(&.&(&,&(/-&(+-/(,*&(+&&(++&('+

/(--/(-./(,0/(-.&(&'&(/'&(/*&(/'

��

��

��

��

��

��

��

En aquest cas, la Comunitat Valenciana és la que presenta un dèficit fiscal més excessiu amb unaràtio igual a 1,13; segueix Balears amb 1,05, i després se situen Catalunya i Madrid ambuna ràtio de 1,03.

Així doncs, la comparació dels saldos fiscals reals amb relació als saldos fiscals normatius evi-dencia que hi ha comunitats que s’allunyen força del criteri normatiu establert de contribuir per

Quadre 6Saldo fiscal de les comunitats autònomes amb l'Administració pública centralSaldo fiscal = Ingressos/Despesa

Gràfic 7Comparació entre el saldo fiscal real i el normatiuRàtio = Saldo fiscal real/saldo normatiuSi ràtio < 1: dèficit massa baixSi ràtio > 1: dèficit massa alt

renda i rebre per població. Les divergències es presenten tant en el cas de les comunitats ambsuperàvit com amb les que presenten dèficit.

Una qüestió immediata que pot sorgir arran d’aquesta anàlisi és si l’actuació de l’Administraciópública central és excessivament redistributiva. L’evidència empírica5 mostra que el pressupost del’Administració pública central espanyola presenta una capacitat redistributiva a nivell territorialdel 33% en el període 1991-96. És a dir, els fluxos fiscals derivats de l’activitat del Govern cen-tral redueixen en un 33% les diferències interregionals existents en el nivell de renda inicial perhabitant. Aquest resultat per Espanya està en línia amb l’experiència d’altres països, tant d’estruc-tura federal, com ara el Canadà on la capacitat redistributiva del govern federal s’estima en un39%6 i Austràlia on aquesta capacitat redistributiva és d’un 28%,7 com de governs unitaris, comara França i el Regne Unit,8 països on el govern central té un poder redistributiu del 38% i 26%,respectivament.

Per tant, a nivell global, el pressupost de l’Administració pública central espanyola no és excessi-vament redistributiu. En tot cas, el que s’evidencia són diferències significatives en el grau de redis-tribució a cada regió.

5. Conclusions

• L’acció del sector públic condueix inevitablement a transferències de renda interterritorials, coma conseqüència del fet que el patró distributiu dels ingressos i de les despeses públiques no ésel mateix. Això no es produeix necessàriament com a resultat d’una acció intencionada respecteals territoris, sinó simplement per l’aplicació de principis tan aparentment raonables com el dedistribuir la càrrega fiscal segons la capacitat econòmica, i les despeses segons les necessitatsde les persones.

• El debat sobre els dèficits fiscals té unes connotacions polítiques òbvies. Des del punt de vistaacadèmic s’han de fer dues puntualitzacions prèvies. Primer, l’existència d’un dèficit fiscal no téen si mateix major significació, ja que és normal que les regions riques tinguin dèficit i que lespobres presentin superàvit. Per valorar el seu nivell és necessari establir uns criteris apropiats,unes certes regles de joc de com s’haurien de distribuir la despesa pública i els impostos. Segon,aquesta constatació no vol dir que el coneixement de les balances fiscals no sigui útil. Natu-ralment que ho és. Els ciutadans tenen dret a conèixer si la seva regió es beneficiària o apor-tadora neta cap a la resta de regions, i en quina mesura. La majoria de països descentralizatspubliquen anualment els saldos fiscals amb el govern federal, cosa que pot interpretar-se comun símptoma de transparència i de maduresa democràtiques. La transparència contribueix aracionalitzar i objectivar el debat; l'obscurantisme, pel contrari, no evita la polèmica i la con-frontació, sinó que fa que aquestes es fonamentin abans en els tòpics, els prejudicis i l’ex-plotació del greuge i del ressentiment que no en el coneixement veraç de la realitat.

• Això no significa, òbviament, que l’estimació dels fluxos fiscals del sector públic no plantegi pro-blemes metodològics. Per a la territorialització dels ingressos i de les despeses hi ha dos criterisd’imputació amplament acceptats: el del flux monetari i el del flux del benefici. En el cas delsingressos, el primer enfocament els imputa a la regió on s’originen, mentre que el segon ho faa la regió on se suporta la càrrega tributària. La imputació territorial de la despesa segons l’en-

5 BOSCH et al (2002 i 2003).

6 BAYOUMI i MASSON (1995).

7 BOSCH et al (2003).

8 MÉLITZ i ZUMMER (1998).


focament del flux monetari es realitza prenent com a referència la seva localització geogràfica,mentre que segons l’enfocament del flux del benefici, el lloc de residència dels individus que esbeneficien del servei prestat. Els dos enfocaments es fonamenten en criteris sòlids, cadascunexplica efectes econòmics de naturalesa diferent, i tots dos constitueixen aproximacions vàlides.Ara bé, una mínima exigència d’honestedat metodològica hauria d’obligar a precisar, en cadacas, quin és l’enfocament que s’utilitza i, en tot cas, explicar clarament quines conclusions espoden deduir i quines no del criteri utilitzat.

• Els resultats obtinguts confirmen els procedents d’una llarga tradició d’estudis, en què Catalunyaha estat pionera des de la Segona República fins ara,9 en els quals s'inscriuen. Aquests estudisconstaten que Catalunya té un dèficit fiscal amb pressupost equilibrat d’entre el 7% i 9% del PIB,depenent de l’exercici pressupostari, si s’utilitza el criteri del flux monetari, i d’entre el 6% i el7,5% si s’utilitza el criteri del flux del benefici. L’estudi més recent sobre el saldo fiscal de Cata-lunya amb l’Administració pública central es recull en l’informe presentat per la Generalitat deCatalunya (2005), on per a l’any 2001 el dèficit fiscal, sota l’enfocament del flux monetari, s’es-tima en el 9,2% del PIB (7,5% del PIB amb pressupost equilibrat), i del 6,8% del PIB sota el cri-teri del flux del benefici (6,1% amb pressupost equilibrat).

• Per valorar si el dèficit o superàvit d’una regió és o no excessiu s’han d’utilitzar alguns criterisde referència. En aquest sentit, un dels criteris pot ser el que una regió pagui impostos en pro-porció al seu PIB i rebi despesa pública en proporció a la seva població. L’anàlisi comparativadels saldos reals amb els saldos fiscals resultants de l’aplicació d’aquest criteri normatiu evi-dencia que hi ha importants discrepàncies, tant en les comunitats que tenen superàvit com enles que presenten dèficit fiscal, i la divergència tant va en sentit de superàvits o dèficits exces-sius com de superàvits o dèficits insuficients. Això no significa que el pressupost del’Administració pública central sigui excessivament redistributiu, atès que la comparació inter-nacional evidencia que està en la línia d’altres països occidentals. En tot cas, el que existeix sóndiferències en el grau de redistribució de l’Administració central a cada regió.

• Un segon punt de referència que podem utilitzar és comparar la situació d’una regió amb lad’altres regions europees que tinguin, dins del seu país, un nivell de renda similar al de l’es-mentada regió. Es tractaria, en aquest cas, d’estimar una relació funcional entre el PIB per càpi-ta i el saldo fiscal, i comprovar, a partir d'aquesta si el saldo fiscal real d’una regió és més grano més petit que el que normativament li correspondria d’acord amb l’estimat aplicant aquestafunció. És a partir de la utilització de criteris com els descrits, o d’altres que es considerin apropiats,que podria valorar-se si una regió determinada té o no el saldo fiscal que li "correspondria" ique podria objectivar-se mínimament el debat sobre les balances fiscals.

• Finalment, cal dir que tot aquest debat requereix un cert grau d’acord sobre una qüestió, tam-bé de caràcter normatiu, com és la de l’àmbit polític de referència en el qual actua aquestaAdministració pública central i que és el que, finalment, defineix l’espai de solidaritat que pro-dueixen els fluxos fiscals. Aquest espai de solidaritat és aquell en què existeix una igualtat dedrets i deures, la qual només és possible a partir de l’acceptació de pertànyer a una mateixacomunitat política. Per això, moltes vegades, la discussió té un caràcter circular que, en el fons,amaga una altra discussió molt més fonamental sobre la pròpia cohesió de la comunitat políti-ca en què el debat té lloc.10

9 Vegeu referències bibliogràfiques.

10 Vegeu CASTELLS (1998), p.130.


Bibliografia

BARBERÁN, R. (2001): Variaciones metodológicas y resultados en el cálculo de balanzas fiscalesregionales, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid.

BAREA, J., CARPIO, M., DIZY, D., ANGOITIA, M., PÉREZ, C. i ABÁSOLO, I. (2001): “La BalanzaFiscal de la Comunidad de Madrid” a Consejería de Economía y Empleo: Balanza de Pagos dela Comunidad de Madrid (1995-1998), Madrid.

BARÓ, E. i BOSCH, N. (1996A), “Fluxos comercials i fiscals a Baden-Württemberg, Lombardia iCatalunya: una anàlisis comparativa”, Estudis Econòmics, núm. 1, Direcció General deProgramació Econòmica (Departament d’Economia i Finances, Generalitat de Catalunya).

BAYOUMI, T. i MASSON, P. (1995): “Fiscal Flows in the United States and Canada: Lessons forMonetary Union in Europe”, European Economic Review, vol. 39, p. 253-274.

BOSCH, N., CASTELLS, A. i COSTA, M. (1988), Els fluxos fiscals del sector públic a Catalunya,Centre d’Estudis de Planificació.

– (1989), Els ingressos i les despeses del sector públic a Catalunya, Fundació Jaume Bofill.

BOSCH, N., ESPASA, M. i SORRIBAS, P. (2002): "La capacidad redistributiva y estabilizadoradel presupuesto del gobierno central español”, Hacienda Pública Española/Revista de EconomíaPública, núm. 160 (1/2002), p. 47-76.

BOSCH, N., ESPASA, M. i SORRIBAS, P. (2003): "The redistributive, stabilising, and insuranceeffects at the territorial level of “federal” government budgets”, Enviroment & Planning C:Government & Policy, vol. 21 (4), p. 597-613.

CASTELLS, A. (1979), “Balança fiscal de Catalunya: incidència fiscal de l’actuació de l’Estat”,Revista Econòmica Banca Catalana, setembre.

– (1998), “Les relacions fiscals de Catalunya amb Espanya: Algunes reflexions en el contexteuropeu” a Omnium Cultural: Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar, Ed.Proa, Barcelona, p. 127-150.

– (1998), “Integració Monetària i Desequilibris Territorials a la Unió Europea”, Revista EconòmicaBanca Catalana, març.

CASTELLS, A. (dir.), BARBERÁN, R., BOSCH, N., ESPASA, M., RODRIGO, F. i RUIZ HUERTA, J.(2000): Las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas. Análisis de los flujos fiscales delas Comunidades Autónomas con la Administración Central 1991-96, Ariel Economía-Fundació Pii Sunyer, Barcelona.

CASTELLS, A. i PARELLADA, M. (1983a), Els fluxos econòmics de Catalunya amb la restad’Espanya i la resta del món. La balança de pagaments de Catalunya 1975, Institut d’EstudisCatalans, Barcelona.

– (1983b), “Los flujos económicos de Cataluña con el exterior”, L’economia de Catalunya, avui idemà, Banco de Bilbao, Bilbao.

– (1993), “Los desequilibrios territoriales en España”, I Simposio sobre igualdad y distribución dela renta y la riqueza, Fundación Argentaria.

COLLDEFORNS, M. et al. (1991), La balança fiscal de Catalunya amb l’administració de l’Estat(1986-1988), Institut d’Estudis Autonòmics.

COLLDEFORNS, M. i MALUQUER, S. (1994), “Las balanzas fiscales de Cataluña con laAdministración central del Estado y la Comunidad Europea”, a La economía catalana ante el cam-bio de siglo, BBV-Generalidad de Cataluña.

DAVEZIES, L., NICOT,B.H. y PRUD’HOMME, R. (1996): Economic and social cohesion in the euro-pean union: the impact of member State’own policies. European Commission.


DE LA FUENTE, A. (2000): “Un poco de aritmética territorial: anatomía de una balanza fiscalpara las regiones españolas”, Institut d’Anàlisis Econòmic, CSIC.

GENERALITAT DE CATALUNYA (2005): La balança fiscal de Catalunya amb l’AdministracióCentral, Grup de treball per a l’actualització de la balança fiscal de Catalunya designat per lapart catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Administració de l’Estat-Generalitat deCatalunya.

LOPEZ CASASNOVAS, G. i MARTINEZ, E. (2000): La balança fiscal de Catalunya ambl’Administració central (1995-98), Generalitat de Catalunya - Institut d’Estudis Autonòmics, Barce-lona.

MÉLITZ J. i ZUMMER, F. (1998): “Redistribution régionale et stabilisation par le gouvernement cen-tral”, Économie Internationale, nº 75, 3er. trimestre, p. 3-31.

PABLOS, L., UTRILLA, A. i VALIÑO, A. (1993), Una aproximación al balance fiscal de Andalucía,Instituto de Desarrollo Regional.

PARELLADA, M. et al. (1997), La balança de pagaments de Catalunya: Una aproximació als flux-os econòmics amb la resta d’Espanya i l’estranger (1993-94), Generalitat de Catalunya,Barcelona.

RUGGERI, G.C. i YU, W. (2003): “The Measurement of Internal Redistribution”, Public FinanceReview, vol. 31, núm 4, p. 392-412.

SERRANO, J.M., BANDRÉS, E., BARBERÁN, R. CUENCA, A. i GADEA, D.(1995): LasAdministraciones Públicas Centrales y la Economía Aragonesa, Consejo Económico y Social deAragón, Saragossa.

URIEL, E. (2003): Una aproximación a las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas,Fundación BBVA, Bilbao.

UTRILLA, A. (1996): “La actuación del sector público desde una perspectiva regional. Una apro-ximación al cálculo de los balances fiscales por comunidades autónomas”, Hacienda PúblicaEspañola núm. 67.

UTRILLA, A., SASTRE, M. i URBANOS, R.M. (1997): “La regionalización de la actividad del sec-tor público español por agentes. Análisis y evolución (1987-1995)”, Documentos de Trabajo,núm. 131, Fundación de las Cajas de Ahorros Confederadas, Madrid.


Les balances fiscals: concepte, mètode i aplicacions · 2006. 3. 9. · per dificultats...

Documents

Transcript of Les balances fiscals: concepte, mètode i aplicacions · 2006. 3. 9. · per dificultats...