m"l

1

^,wji Ç%h01,— l

su presupuesto,usando calcetines de probada resistencia.

es un consejo de: lilil £rtZ

1 artística

Año IX

Núm. 28

Vich, setiembre de 1963

Redacción: Impresión:Calle Trinquete, 5

Imprenta Bassols

Depósito Legat, S 13131 - 1959

Portada: Ciclo Arte de Hoy por Teo Asensio

NOTES SOBRE ELS GRUPSA l'evolució de la pintura

catalana del segle XX, han tin-gut un paper decisiu els grups.Hi ha una dinàmica generacio-nal que s'ha anat expressant através d'ells, de tal manera quecada un ha respost a una situa-ció del conjunt que forma la so-cietat del seu moment en relacióamb les bases biològiques i tel

-lúriques, i amb el dipòsit del'herència histórica.

Però, apart d'aquesta signi-ficació dels grups, hi ha la quepren el fet mateix de la sevaconstitució.

Observant l'evolució del ti-pus d'artista dintre la nostratradició europea, observem coma 1 moment d e la constituciód'Europa, a partir d e Carle-many, l'home i la dona que fanles coses, no són sinó, en prin-cipi, els seus usuaris. L'home esfa la casa i les sabates. La do-na es fa els llençols i els vestits.L'home fa de fuster, la dona decistellera. Només, dintre aquestmón rural, apareixen uns espe-cialistes d'ofici llavors que elsgrans monestirs permeten en-càrrecs copiosos econòmicamentimportants.

La major part de les vega-des, en el fons, el nou especialis-ta, autor de l'art romànic, eratambé un usuari. Eren monjos imonges, essencialment, els quiconstruïren els edificis; pinta-ven els murs, miniaven llibres,feien reixes i bancs, teixien ibrodaven.

Petits empresaris ambulantsvan poder donar el primer pas,llavors cap a un ajut tècnic es-pecialitzat, basat no ja en elpropi ús, sinó en el profit eco-nòmic procedent de la venda dellur treball.

Otelo ChuecaPintura

1962

— l — pUTpq,.

4i \ ^ 99

^^1OTfiG^•

Enfili i Xargav

Pintara

1962

La confusió entre artista iusuari va donar lloc a la confu-sió entre artista i empresari. Defet, amb variants, aquesta vaésser la situació gòtica on elsobradors eren la unitat de pro-ducció col.lectiva. El persona-lisme del Renaixement va modi-ficar-ne l'aspecte, però no l'es-tructura. Muntat, no obstant, elmecanisme d e l'artista heroi,personatge, creador, reveladorcalcat de la idea messiànica; noés estrany que l'Acadèmia l'uti-litzés com a força per al poderpolític.

L'Acadèmia va ésser la com-pra dels artistes pel poder cons-tituït. Donar-los-hi la il.lusiósenyorial, i els beneficis, a canvid'una labor publicitària concre-ta, des de la Roma de la Contra-reforma i la França de LluísXIV fins als pintors d'històriadel liberalisme burgès del segleXIX.

Però el Renaxement haviaconvençut massa l'artista de laseva intransferibilitat creadoraper a que els millors no es re-bel . lessin contra aquest feuda-lisme de l'art. Per això els mo-viments de recerca de veritat ide puresa van reaccionar contra

l'Acadèmia. Els primitivistes dela fi del XVIII són la primerad'aquestes reaccions concretes,amb una voluntat de retorn al'autenticitat.

Però a l'instant on un artis-ta, per escrúpols del propi art,es veu girat d'esquena a la granmaquinària del poder constituït,no es troba arrelat a la societatdel seu temps, no és com el vellartista consumidor, ni com l'empresari fundat en una demanda.Llençat a la soledat, fa unaoferta al buit.

Per això, quan no troba l'es-calf fora, tendeix a utilitzar unatécnica de subversió, per a ob-tenir la força coactiva que pos-seix el món acadèmic. El grupapareix automàticament, comuna cèl.lula d'Acadèmia nova,u n a tàctica indispensable decombat, basada en l'acceptació,de vegades inconscient, de quésón forces socials i no puramentartístiques les que poden ferpossible un canvi en benefici del'art més veritable.

La Confraria natzarenistade l'època romàntica; els ger-mans prerefaelistes de mitjansdel segle XIX, pels noms matei-

xos dels seus grups revelen elcaràcter de comunitat separadad'ajut mutu, d'ascètica per a lalluita en favor d'un esperit, queeren indispensables en el seumoment. Altres grups del segleXIX, els de Barbizon, els realis-tes, els impressionistes, van ac-tuar com a grups rebels.

El paral.lelisme de la tècnicade grup amb una veritable tèc-nica revolucionària, pren cos alnostre segle. Els centenars degrups i grupets de l'art del se-gle XX, nabis o Die Brucke, elCavaller Blau o els cubistes; lu-cistes i suprematistes, realistesi constructivistes, Dadà i elssurrealistes, el grup Steglitz aAmérica o el Cercle et carré aEuropa; l'Esprit Nouveau o el391, i tants .d'altres, van perfec-cionar la sistemàtica de combat.És característica la seva tècnicade treball, amb publicació demanifestos, formació de progra-mes, oficines muntades, expul-sions, condemnes, depuracions,excomunions, escisions, etc...Alguns grups han tingut nomsque han revelat la idea mateixade l'escisió. Els refusés, els in-dependents, la Secessió austría-ca, bavaresca o prussiana. LaRevolució Surrealista, per altrs

—2--

costat, era una denominació pa-ral.lela a una denominació polí-tica.

Cal no ignorar aquesta dinà-mica per a veure com els grupsno són essencialment fets d econcepte plàstic. Al grup delsimpressionistes hi havia Céza-nne, que era l'antítesi de 1'im-presionisme, i aquest fet s'harepetit mil vegades.

El fenomen dels grups és unfenomen social i només s'expli-ca des d'aquest punt de vista.

La Colla del Safrà, a finalsdel XIX, a Catalunya, estava jamés unida per la lluita centra1'academiscisme e n favor d el'autenticitat; que per cap pro-grama estètic. Uns seriem apas-sionats i cridaners com Mir; al-tres suaus i elegants com Ca-nals; uns profunds i texturalscom Nonell, altres superficials i.plans com Gosé.

El grup de Les Arts i els Ar-tistes, més t a r d l'AgrupacióCourbet, que van tenir un papertan decisiu a la Catalunya del1915 al 1925, van congregar,

per destronar la pintura anecdò-tica i el pintoresquisme derivatde l'impressionisme, els artiste;^més dispersos, des del postim-pressionista Benet i el fauveMompou, fins a l'estructural To-gores, al postcubista Mercadé ol'objectivista Domingo.

El nom mateix d'AgrupacióCourbet revela el caràcter pura-ment estratègic del grup que re-presentava, donat que el nomdel cap del realisme servia per abandera àdhuc del propi Picas-so, que exposava amb ells.

Es interessant comprendreque Courbet, que artísticamentera el pol oposat del nou esperitde Picasso, va ésser escollit enun sentit social, donat que Cour-bet va lluitar per un art méspropi de la veritat i del poble,igual que els nostres renovadorsdel 1925.

Observem també que elsEvolucionistes v a n assumiraquest nom característic de tò-ta posició socialment reaccionà-ria, obeïnt el tòpic que oposa re-volució a evolució. El nom en sisembla significar progrés. Peròn'hi ha prou de saber el paper

de Sisquella, de Colom, de VilaPuig i de Durancamps per a cal-cular la intenció radicalmentantimoderna de l'acció empresa.

El Manifest Groc que signa-ven, el 1928, Gasch, J. V. Foix,Dalí... és el més important tes-timoni, a Catalunya, de la téc-nica d'agitació de grup amb ma-nifest, el document típic de l'ac-ció política.

Després d e la guerra, elsgrups han continuat en aquestalínia, formats i dissolts per mo-tius d'estructura humana, n oartística. El Saló d'Octubre vaésser una mena de front comúcontra el passadisme, que agru-pava de l'abstracció geomètricaa l'expressionisme, del surrea-lisme a la pintura social.

La fundació de 1'A. A. A. te-nia un sentit semblant, més am-pli encara, de cara a una eficà-cia externa, al terreny de les ex-posicions, els premis, l'ensenya-ment i els museus.

El Grup Parpalló, el RotgleObert, el Moviment Artístic delMediterrani, de València, han

Owe PellljüRelieve latón

1962

—3—

Francisco Valbuena - Pintura - 1961

estat grups d'estratègia socialparal.lels, especialment l'últim,' VA. A. A. de Barcelona.

,.a mateixa cosa podria dir-se d'Indike, de Girona, d'Els

Vuit, de Vic o els cercles d'artde la ciutat de Mallorca, de Per-pinyà o de Sabadell.

Demostració claríssima delnostre punt de vista són els méssolemnement llençats dels grupsde pintors dels anys de post-guerra, com el Laie i, més tard,el Taüll, on trobem colze a colzeels més oposats artistes, comJordi Mercader i Antoni Tàpies.

A partir de 1956, però, lescoses semblen encarrilar-se d'u-na altra manera. La lluita perl'art nou sembla ja inútil. L'a-cademicisme apareix franca-ment derrotat. Els grups es dis-solen. L'acció del Club 49 vaperdent raó d'existir. El salód'Octubre no té motius i tanca.

Llavors, en la nova situació,els grups artístics de front co-mú tendeixen a desaparèixer. Ésper això que quan recentmenthem vist formar-se grups comel Sílex, amb Hernàndez Pijuan,Planell, Alcoy, Rovira Bruil i

més tard el Síntesi, amb Asen-sio, Maass, Mensa, aquest dar-rer ja dissolit després d'un anyd'actuació, ens trobem amb elCicle d'Art d'Avui del CercleArtístic de Sant Lluc, que co-mença les seves activitats e 1maig d e 1962, amb Asensio,Bosch, Mensa, Maass, Llucià,Chueca, Amèlia Riera, Valbue-na, Emília Xargay i Owe Peiis-j5, veiem que la continuïtat delspunts de vista artístics s'ha fetfonamental. És una novetat aretenir.

ALEXANDRE CIRICI PELLICER.

—4-

Cançons d'empentaSense ganes d'exagerar diríem que aquest disc de

Raimon ha arribat en el moment precís i ha estat allòque precisament esperàvem. Diem que ha arribat en elmoment precís perquè avui, l'esforç meritíssim d'unacolla de gent que estima les nostres coses per damunt dequalsevol contingència, ha fecundat les capes de l'opiniódecantant-la cap a una acceptació de la cançó lleugera di-ta en català, com el mitjà més apte d'expressió per alsqui considerem la nostra llengua com a únic vehicle au-tènticament nostre d'expressió. En aquest aspecte, doncsel disc de Raimon ha trobat el terreny preparat.

Tanmateix això no resta poc ni gens de mèrit a laseva categoria humana i artística i és per això que dèiemque és el que precisament esperàvem. Perquè d'entretots els cultivadors de la cançó lleugera dita en català,cap con? Raimon no havia arribat a una síntesi tan justade valors que aconseguís un ressò multitudinari i eficaç.Raimon canta cançons d'avui amb ritmes d'avui i en unestil intensament actual. Aquest fet és molt important.

La nostra cançó lleugera, pràcticament inexistentuns quants anys enrera, ha estat revitalitzada d'un tempsençà per tot de cultivadors intel.ligents i senzills. Tan-mateix potser fins a l'aparició del disc que comentem nohavíem trobat una personalitat tan autèntica i tan au-tènticament actual com la de Raimon.

Es ben possible que els crítics especialitzats retre-guin defectes al jove valencià. Em guardaria pla bé dediscutir llurs opinions. Tanmateix em penso que no éspoc ni gens exagerat d'afirmar que les gravacions d eRaimon fugen rotundament del corrent comú de totesles que coneixíem fins ara i permeten, si més no, decreure en la possibilitat viva d'expressió de les nostrescançons en un terreny que semblava ésser-li vedat.

Ho demostra l'èxit del seu disc. Un èxit — ti ho dicprenent peu en fets evidents— que ultrapassa els àmbitsen els quals cal comptar amb una acceptació prèvia i queafecta per tant, la massa que fins avui només havia vi-brat d'entusiasme davant de gravacions dites en unallengua forana.

L'èxit del disc de Raimon és doncs, alhora, una fitai un punt de partença. Allò que tots esperàvem ha ocor-regut i avui no és estrany de sentir gent de tota menaque canta «La pedra» o «Al vent », fins i tot imitant lapronunciació valenciana de Raimon.

Apart d'aquest fenòmen i cenyint -nos ja a una críti-ca més concreta, cal remarcar, de bell antuvi, l'exquisi-da bellesa dels poemes que Raimon canta. Sense exces-sos; però amb un sentit just i vivíssim de l'expressió,Raimon s'insereix en la línia de la poesia actual, al-menys quant a la intencionalitat de les lletres que escriu.Destaquem també que Raimon té cura de no extralimi-tar-se i que la càrrega humana dels seus poemes és per-fectament suportable i entenedora, al mateix temps queno gens vulgar.

El mateix diríem de la música. Prou discreta —enssembla— per aludir una crítica dura i prou «enganxosa»i eficaç per a exercir una viva atracció en el públic, ser-veix, sobretot de vehicle digníssim als textos.

Finalment cal que parlem de la interpretació. En es-coltar Raimon ens han vingut molts noms a la memò-ria. Raimon ens recordava a estones Frankie Laine, aestones Modugno, a estones Ray Charles. Tanmateix elmés remarcable i sorprenent del cas és que, tot i les pos-sibles influències, Raimon es destacava sempre amb unamanera propia d'interpretar i que, en la seva manera de«dir» les cançons, hi trobàvem tota la personalitat d'unestil, permeable si es vol, però segur i peculiar. Al nos-tre entendre és aquest l'aspecte que més ha jugat a fa-vor de l'èxit, una mica inesperat de tan absolut, d'aquestprimer disc de Raimon.

Aquests dies ha aparegut el segon i l'interès ha es-tat extraordinari.

Deixem a ]a premsa grossa els comentaris dels dis-cos de Josep M. Andreu i Lleó Borrell. Quan el rebom-bori afluixi, pensem parlar-ne llargament.

M. M. P.

Casa PenaJésNEUMAT1COS

C. Manllou, 28 v I C HTel. 2891302 w

—5—

J'F rf

Caerlos MensaPintura1962

El Cicle d'Art d'Avui vol cobrir una etapa. L-tseva representació dintre el concert artístic de la nos-tra ciutat està justificada. No ha volgut anar contraningú, sinó que s'ha proposat assolir unes metes, tre-pitjar uns camps, que havien estat abandonats, i quepotser es creien ja deserts.

El Cicle d'Art d'Avui persegueix una funció èti-ca de la projecció artística, i -des d'ella treballar ambuna asèpsia rigorosa.

El Cicle d'Art d'Avui no respon a un criteri estè-tic determinat, en canvi sí a una projecció ètica defi-nida. Farem d'això un punt de partença, i potser peraquest camí podrem donar una exposició clara de lesdiferents motivacions estètiques on es mou el mónde cada ú dels seus components.

Abans considerem el que representa• avui una fun-ció ètica en el camp artístic.

L'art, avui, projecta una responsabilitat, i aques-ta no és altra que apropar a les manifestacions artís-

tiques unes majories selectes, quan més extenses si-guin aquestes millor. Prenguis cura que diem majo-ries, no minories.

L'art, avui, te una forta responsabilitat damuntles seves espatlles , i aquesta no és altra que una reac-ció davant l'avanç incontrolable i extraordinari de laciència i la tècnica. Mai en cap altra circumstànciahistòrica al tècnica havia posseït les majories de lamanera en que avui ho són. Per tant, l'estètica con-temporània té una funció definida a acomplir: o unaresponsabilitat total davant l'obra, intentant per totsels mitjans que aquesta penetri a les majories, o unprocés de retrobament que pot ser el final d'una ab-sorció selectiva de la projecció de l'home. I aquí jas'intueix el problema ètic del que hem parlat mésamunt.

L'estètica no té avui la força suficient per a acom-plir aquesta funció. Cal doncs recórrer a la funcióètica de la creació, cal, doncs, recórrer a una respon-

- 6 —

Cicled'^►vui

Enrique Matistintura

1962

C

sabilitat, i aquesta ha d'ésser total, projectada i d'unacontinuitat emergent.

L'home del nostre temps posat davant d'un pro-blema ètic es creix, i avui l'home que crea, l'home querecull amb profunditat les necessitats d'una societatcom la nostra, deu sense titubeig de cap mena anarcap a la societat i presentar-li amb tota la seva crue-sa aquest perill que avui podria ofegar-se definitiva-ment. L'ofeg pot existir, però la possibilitat de sortirdel mateix és real. Hi ha d'haver fe, i aquesta fe nomanca quan es tracta de posar-se en comunicació ambaquesta funció ètica, que sempre, encara que sigui ala llarga, ha sotraguejat l'home en la seva primigèniamés absoluta.

L'ètica sempre ha estat en el camp de la creacióuna constant, una de les maneres en que la sensibili-tat humana respon a la cruesa de la seva projecció vi-tal. L'ètica ha estat sempre rebel.lia, potser moltesvegades incontrolada, però rebel.lia al cap i a la fi.

Avui l'ètica en el camp de la creació és més que totaixò, és lluen per a projectar-se, és claretat per a de-finir-se, és finalitat que deu ser assolida d'una formaincontrovertible. I avant tot és justificació, ordre isistema. Es asèpsia i és síntesi. Es també plenitudper a espiritualitzar el camp d'una impressionant ma-terialització de la vida, amb la que combreguem, peròque per ella mateixa no projecta, sinó que per fer-ho,necessita un sistema d'espiritualitat amplíssim, on ju-guin d'una fornia total un avanç convergent cap ala llum que és finalitat esencial, i una direcció cap ala tècnica que és consecució d'una vida més ample imés sòlida.

L'home que crea avui és responsable de fer eixiraquest món. El Cicle d'Art d'Avui vol aconseguiraquest avanç per una evolució continuada de l'obrade tots els seus components.

LLUÍS BOSCH I CRUAÑAS.

—7-

El ciclo de arte de doy ensu proyección

Luis 13oschNeoforma

1962

—8—

La idea de no repetirse, de marchar siempre haciaadelante, de alcanzar nuevas formas y nuevos mediosde expresión, de ensanchar el campo de sus realiza-ciones es consustancial a toda actividad de creaciónartística. Muy especialmente al arte de nuestro tiem-po, que a partir del impresionismo ha marchado enun progresivo desarrollo en el que ha descubierto, enun período que aún no llega a los cien años, las másdiversas posibilidades de creación, utilizando la liber-tad al servicio de la experiencia.

Tras la reciente etapa del expresionismo defor-mante, que en Picasso alcanzó las formas más auda-

ces y profundas, parecía difícil encontrar nuevos sec-tores que vinieran a ampliar el campo —de por sí yabien fértil y frondoso— del arte de nuestro tiempo.Sin embargo, la abstracción y el informalismo, uni-dos a ciertas matizaciones surrealli , desenvolvién-

dose en igual campo de libertad, aportarcn un nuevocontinente de posibilidades en el que el espíritu hu-mano lleva recreándose más de una decena de años.

De pronto —en nuestros días, en nuestro otoñode 1962— se habla de crisis del arte abstracto, invo-lucrando en la expresión casi todo el arte vivo denuestro tiempo. Y se habla de esta crisis nada menosque en París. La mitad de las Salas de arte parisinasabrían sus puertas en octubre de 1961 con exposi-ciones de arte abstracto. Este año sólo la cuarta par-te las han abierto con exposiciones de esta clase. El«Premio Manguin» de pintura de vanguardia acabade concederse a un pintor figurativo. El crítico Ray-mond Charmet llega a afirmar que la revisión del ar-te de los últimos lustros pudiera convertir las gloriascontemporáneas, como las de un Miró, en ejemplosde un error monumental del gusto, sin paralelo en elarte de todos los tiempos y de todos los pueblos.

Joaquín Lluciá

Pero ni hay que exagerar ni alarmarse. Lo quecada una de las tendencias esenciales del arte de nues-tro tiempo ha aportado con carácter positivo, ahí estáy quedará para siempre. El valor autónomo de loscolores puros, la sobriedad de la geometría esencialde las formas, la intensidad expresiva de un gesto dela figura deformada, el candor de un trazo infantil, lanoble pureza de las figuras populares, el profundolenguaje de la materia, y tantas cosas más, descubier-tas o puestas de relieve por el arte de nuestro tiempo,quedarán para siempre. Lo que pasa es que el arteestá condenado a perecer periódicamente por excesode refinamientos técnicos, el nuevo capítulo de la in-terminable obra de la creación artística. A quienesdesde siempre —a veces con voz casi solitaria— he-mos predicado la necesidad de no huir de la realidad,de no desdeñar las circunstancias o asistencias exte-riores, de integrar en la obra de arte cuanto de po-sitivo se ha alcanzado en los últimos años, no sola-mente no nos sorprende, sino que nos halaga el nue-vo cambio que ya se advierte. Pero sin pensar jamásen retornos y sin pretender borrar lo que permane-cerá siempre.

La nueva inquietud puede ser precursora de unaaportación nueva. Si, como sería de desear, es así, de-seemos también que una vez más pueda ser Catalu-ña un destacado centro de la creación artística mun-dial. Cual uiera que sea el rumbo de la nueva figura-ción —o jìe la nueva integración realista de las ar-tes— el espíritu alerta de nuestros artistas puedehacer una vez vez más de adelantado.

Entre los grupos de jóvenes artistas que puedendecididamente contribuir a este nuevo capítulo de lahistoria del arte, situamos, sin vacilación, a los com-ponentes del Ciclo de Arte de Hoy. La diversidadactual de la obra de sus miembros supone una ausen-cia de principios dogmáticos —tan típicos de las vie-jas escuelas—, una común creencia en la libertadcreadora de cada uno, y una más posible compene-tración o asimilación de sus distintas posiciones.

El realismo expresionista (en el que cabría incluira Emilia Xargay, Mensa y Maas) es una constanteque puede alcanzar aún manifestaciones inéditas enestos jóvenes cultivadores. El minucioso cultivo de la

nmatc:ia, el espacialismo abierto o unido a formasconcretas, puede seguir siendo, en sus nuevas for-mas, materia viva de la creación artística a través delas realizaciones de Amelia Riera y Valbuena. Lasformas dinámicas, la pintura gestual, la búsqueda denuevas imágenes o paisajes mentales puede seguirlogrando realizaciones felices en la obra de Asensioy Chueca. La revaloralización de nuevos materiales,la esquemática sobriedad formal, puede continuar al-canzando nuevas emociones en las creaciones delJuciá y Bosch. En el mundo de la tercera dimensiónla monumentalidad de formas inéditas hay que espe-rar que continúe logrando nuevos hallazgos en la es-cultura de Pellsjó,

En definitiva, concebido el grupo de artistas inte-grantes del Ciclo de Arte de Hoy como expresión. defuturo, su obra se nos ofrece como uno de los másimportantes conjuntos de realizaciones de los últimosaños, y por eso mismo, y por la juventud y el entu-siasmo de sus componentes, como una de las más fir-mes promesas del inmediato futuro que hoy se anun-cia como el resurgir de un cataclismo, para muchosinevitable, para otros deseado y para nosotros tansólo identificable a una nueva fase —una más— delincesante devenir de la creación artística.

—9—

Cesáreo Rodríguez-Aguilera

ELS MEMBRES DEL CICLE

Y LES SEVES POSSIBLESCONSECUCIONS EN EL CAMP

DE L'ART DEL NOSTRE TEMPS

Amelia RieraPintura

1962

Teo Asensio és l'home que representa la finalitatde tot un procés de pintura gestual. La seva obra d'u-na tècnica depurada, respon plenament, futuritza,potser millor, una integració pels camins del gest, queal cap i a la fi també és una propagació de la primi-gènia més sentida i emergent. Asensio és un lluita-dor, i aquesta lluita surt emergent en tota la sevaobra.

Otelo Chueca es mou en un procès evanescent desensibilitat cromàtica. Les seves obres responen auna meditació i a una introversió sens dubte sentida.Chueca pinta per necessitat, com es viu per necessi-tat o es lluita d'una forma necessària. Tot per a jus-tificar-se, i per a no restar capcot davant l'interrogantde la funció vital.

Joaquim Llucià mou amb la seva obra tot un telde subtileses i d'objectivitat. Ell parla de la pintura«noetípica», i aixà ja és una direcció per a arribara unes majories selectes, mitjançant l'objecte, on lafredor del principi no és una polarització de campsque comencen, sinó una projecció transparent de lapuresa originària.

Enric Maass, l'home més jove del Cicle, amb unaobra plena de suggerències subjectives, fa una pintu-ra sólida conclusa i intensa. El seu procés l'hem se-guit podríem dir gairebé tot. D'un informalisme mas-sís, va passar a una pintura gestual de centres, d'a-questa ha arribat a la subjectivitat, i ara es mou enaquest camp amb ascendent plenitud.

Carles Mensa, immers en un rigorós món de l'e-xistència, posseit per la subjectivitat que projecta laproblemàtica de l'home d'ara, fa una obra intensa isense entrebancs, que posseix «per se» una gran au

-tenticitat. Carles Mensa fa de la seva pintura totauna postura davant la vida, i fent-ho la seva obra ésètica i rebel.

Owe Pellsjd, l'escultor del Cicle, suec, treballaamb metalls i crea unes harmonies metalitzants moltcàlides. Un home que ha viscut un temps a l'Anda-

lusia i que ha sabut copsar tot el valor de la culturamediterrània, i afincant-se a Barcelona, la seva obras'ha fet intel.ligible i viva pels esperits sensibles.

Amèlia Riera treballa dins d'una pintura de ma-tèria d'una técnica molt acabada. Es mou fonamental-ment dintre les games grises, i damunt d'elles unesvetes més fosques donen la sensació d'una investiga-ció, encara que potser inconscient, que es dirigeix capa la integració plàstica.

Francesc Valbuena dintre d'un informalisme del'espai, crea un món càlid i d'una interessantíssimasensibilitat cromàtica. Les seves superfícies donen lasensació d'una gran inquietud dintre dels cànons dela bellesa existencial. Una espiritualitat traspua d'a-questes superfícies adés rugoses, adés llises, que do-nen la sensació de quelcom que puja cap uns campsnous plenes d'interrogants.

Emília Xargay, una artista polifacética, car esmou dintre els camps de l'escultura, la pintura i Pes-malt. Emília té una gran força expressiva i no l'es-panten les més dures disciplines. D'un ofici just, Emí-lia Xargay té un món interior que omple de claredatsde necessitats expresives tota la seva obra. LluísBosch està en un camí d'integració formal. Es-pecula en el camp de les noves formes.

Després d'aquest passar depressa per cada u delscomponents del Cicle d'Art d'Avui, només cal jus-tificar que el Cicle va néixer a les activitats plàstiquesel mes de març de 1962 en el Cercle Artístic de SantLluc. Aquesta entitat amb el seu avior i la seva re-presentació dintre la vida artística de Barcelona, haestat important en el posterior desplegament de totesles activitats del Cicle d'Art d'Avui.

—10—

Teo Asencio«Utgard»1962

L'any 1962 el Cicle d'Art d'Avui va tenir aques-tes activitats: Març, 1.e` Cicle d'Art d'Avui, (CercleArtístic de Sant Lluc. Maig, organitza el premi dedibuix Joan Miró. (Cercle Artístic de Sant Lluc).Juny, col.labora en la representació de l'obra de JoanBrossa, que va dirigir Josep Centelles, «Aquí en elbosc», representació que tingué lloc a l'estudi del pin-tor Joan Abelló i Prat, a Mollet del Vallès. Setembre,exposició a l'Hospitalet de Llobregat, (Amics de laMúsica). Octubre, exposició a Lacetània, Igualada.«Papers 1962». Cercle Artístic de Sant Lluc.

1963, exposició d'enguany a Vich, exposicionsa Girona, Figueres i Manresa. Pel març, II Ci-cle d'Art d'Avui, a Barcelona. A l'Abril exposi-

ció a Madrid i pel mes de Maig exposició aValencia a més de l'organització del II Premi de di-buix Joan Miró.

Com a final d'aquesta breu exposició del que in-tenta representar el Cicle, sols en resta agrair la bo-na acollida que hem tingut entre els amics d'Inquie-tud Artística, a qui prometem continuar treballant pera la projecció cultural i plàstica de l'home del nostretemps.

La nostra activitat vol assolir aquestes majoriesselectes de les que hem parlat, i a les quals avui ja nopodem ignorar per imperatiu del nostre moment his-tòric.

— 11 —

t^RM^C

o °

VfcN

• CALEFACCION

• REFRIGERACION

• ELECTRODOMESTICOS

Verdaguer, 18 (Galerías Montseny)

Tels. 289 2126 - 289 26 69

VICH

LA POESIA DE FRANCESC VALLVERDUQue la poesia de Francesc Vallverdú ha assolit una no-

table maduresa expressiva ho demostra, al nostre entendreel fet de l'amplitud temàtica del seu segon llibre. (1) Cerque la concepció poética se sotmet a un esforç continuat de«co-municació» (i en aquest esforç el poeta es fidel a la pre-misa tan clarament expressada en el pròleg de «ComLlances») (2) però ara les variacions són més àmplies i elto, sense perdre la seva arestosa configuració, .ernbla, nopas més reposat, sinó més segur.

Fins i tot diríem que en dues de les luatrc parts dequè consta el recull (<El miratge» i <En el teu mirall») elpoeta ha cedit, amb plena consciència, a un impuls líric defiliació molt estricta. Tanmateix cal remarcar que la uni-tat del llibre no resulta poc ni gens afectada per aquestaconcesió, sinó al contrari. L'amplitud i la precisió dels te-mes, tant com la riquesa dels conceptes i del llenguatge,confereixen una tal densitat «humana» al conjunt que ensobliga a valorar-ne, encara més, la seva categoria essen-cial.

Pel nostre gust personal ens decantaríem a 'lestacar els«Nou poemes xoc», amb els quals Vallverdú perllonga l'ex-periència expressiva més acusada del seu llibre anterior,com els exponents més vius de la concepció poética del'autor. En la volguda simplicitat dels ritmes i en la mo-nòtona traba de les rimes hi ha implícita tota una discipli-na aconseguida per superació dels elements accessoris quellasten, sovint, molts poemes pretesament simples. I és queresulta més difícil del que hom sol suposar aconseguir una

vibració netament poètica, mitjançant un llenguatge nu 1gairebé vulgar, que arribi a integrar-se en el que hi ha demés concret i quotidià, sense perdre —ben al contrari!

—la seva altíssima qualitat lírica.

Tanmateix és potser en la primera part del llibre (Elmiratge) on Vallverdú se'ns mostra més assenyadamentdominador de la circumstància i, sobretot, més destre enuna «planificació» tan intensament treballada 1 eficaç queens ha recordat vivament la força humana i la densitatpoética del Salvador Espriu de <,La pell de brau».

Fins i tot ens sembla que no resultaria poc ni gens exa-gerat d'establir un paral.lel entre aquestes dues obres tanpregonament semblants, en la intenció i en la forma.

«Qui ulls ha» és doncs, un llibre considerable, notable-ment aconseguit en el seu traçat i escrit amb una fidelitatextraordinària a un mitjà expressiu, que se serveix de lallengua amb una flexible seguretat. Un veritable pas en-davant de Francesc Vallverdú, que el situa en una indis-cutible primera línia d'exigència 1 de domini entre la jovepoesia catalana.

(1) <Qui ulls ha» Col.lecció asigne» de poesia i assaigJoaquim Horta — Editor (Barcelona, 1962).

(2) <Com llances» Els llibres de l'Ossa Menor, Josep Ve-dreira — Editor (Barcelona, 1961).

Del mismo limón a sus labios

TOMANDO

LIMONADA

- 13 -

Miles

de

DISCOSmicrosurco

en

Comercial

LIBROS - LIBROS RECIBIDOS EL ESCRITOR Y SU MUNDO. — Charles Morgan. — Ed. LaBotella Errante. — Plaza d- ./aus. — Barcelona.

LA CAMA DE PIEDRA. — llarrt/ Mulisch. — Biblioteca Bre-ve. — Ed. Seix y Barrat — Barcelona.

Nos dicen que Harry Mulisch es el más conocido de los es-critores holandeses actuales y uno de los más brillantes repre-sentantes de la literatura europea de vanguardia. Hemos de reco

-noccr nuestra ignorancia y declarar sin rebozo que éste ha sidoel primer contacto que hemos tenido con su obra. Y no lo lamen-tamos, pues tanto el estilo, corno el tema nos ha parecido de lomás interesante que hemos leído últimamente.

El pretexto de un congreso de odontólogos en Dresde, nos per-mite el conocimiento de diferentes tipos y caracteres unidos poruna común participación en hechos que se centraron precisa-mente en esa ciudad alemana. FI aviador yanky, que ametrallódespiadada me- te la gente que huía despavorida hacia el río; elantiguo nazi miembro del equipo de recuperación de dentadurasen los campos de exterminio, y la mujer que sufrió cautiverio enuno de aquellos campos. Nada nuevo en los tipos. Nada nuevoaparentemente, pero si s ,guimos el relato de Harry Mulisch des-cubriremos un mundo escondido hasta el presente. Las heridasde aquella conti nda brutal, han cicatrizado mejor precisamenteen aquella carne más débil y más castigada. Los interrogantessobre la vida, el deber y la fidelidad que se proponen los princi-pales personajes. permiten al autor unas escapadas al más lim-pio lirismo, que contrastan con la cruel realidad de las cosas.

La belleza literaria que encierran sus -cantos líricos, es deuna brutalidad y crudeza comparable al más puro arte, sin losafeites de una mal entendida elegancia, que rehuye sistemática-mente para no caer en afectación.

Sin renunciar jamás al propósito esencial de su obra, nos ofre-ce unos detalles marginales que ora son espeluznantes, ora deuna ternura contenida que de meros lectores nos convierte enparte integrante del relato.

Séanos permitido insistir sobre el estilo de Mulisch y sobre elvalor fundamental que atribuimos a los «Cantos. insertos en ellibro, no con una periocidad de antemano establecida, sino úni-camente en aquellos momentos en que la novela los requería.Y damos tanto más valor a ests técnica, por cuanto no son in-tercalados estos •cantos• en virtud de sedantes, si bien en algu-na ocasión ejercen este cometido, sino como una visión más al-ta, un contornear los acontecimientos con obras de are, que ac-tuan sobre el lector en función inteligentísima, ya sea restándolecarga, ya en ocasiones obrando como el más revolucionario ex-citante.

Celebramos alborozados la inclusión de este autor holandésentre la estupenda selección de esta tan selecta ' Biblioteca Bre-ve>. Sería deseable que nos dieran a conocer otras obras de tanexcelente autor.

Es tan unánimamente aceptada la fama de que goza Morgan,que cualquier reparo que uno intentara ponerle, niás sería atri-buído al deseo de desmontar falsos ídolos, que a la objetividadcrítica a que debe aspirarse. Y no obstante, este libro de ensayos,que ha sido editado con el propósito de dar a conocer lo más lo-grado de su producción, nos nuestra a un Morgan bastante con-tradictorio. Él mismo, tan ecuánime siempre, al juzgar sin eufe-mismos al artista incurre en algunos sofismas que sus propiosescritos cuidan de poner al descubierto. La diferencia de tiempoentre una y otra página podría, con los extraordinarios aconte-cimientos que convulsionaron al mundo, eximirle de culpa yatribuir a la natural evolución el cambio experimentado por susconceptos, y aun por su estilo narrativo. Claro que en este as-pecto hay que distinguir entre aquellos capítulos correspondien-tes a conferencias pronunciadas y otros t:abajos destinados a laletra impresa. A pesar de todo, lo que permanece exacto a lolargo del libro es su concepto de «la verdad>, ' la belleza. y «elamor>, dentro de la más pura ortodoxia clásica. Parece que sien-do sostenido por tan sólidos pilares, ya no cabe acusarle de in-fidelidades que afectarán a otros aspectos marginales, puesto quepermanece fiel a los esenciales; más, es precisamente ahí, dondeen la múltiple significación dé tan graves conceptos, el autorgusta del desvío leve en apariencia, pero que luego com7roba-mos que nos ha llevado muy lejos de la anunciada meta.

Su aversión por el «dictado.. Su confesión de fe democrática,matizada al máximo y recurriendo a Montesquieu para recordarque ' el poder debe limitar al poder>, rozan a veces las estudia-das definiciones de ' escapismo> y contradicen en muchos pun-tos lo que él tan valientemente afirma: «Debemos tener valor su-ficiente para contemplar la vida al desnudo y luchar por acos-tumbrar a nuestros ojos a una visión única>.

Interesa insistir sobre este aspecto, por ser uno de los que conmayor fuerza, y también con mayor eficacia, expone Morgan. Ylos juicios que emite sobre el arte en general y la literatura enparticular será necesario tenerlos en cuenta, tanto por su densi-dad como por la claridad con que son expuestos. la altura des-de la que contempla el panorama actual de las letras, le permiteuna libertad de expresión y una carencia de escrúpulos que sor-prende agradablemente ver cono en un hombre de su edad pue-den tener tan alta valoración conceptos que nos atreveríamos acalificar de la •nouvelle vague>. Claro que nunca se escapan dela frase mordaz o de la fina ironía propia de aquellos que estánde vuelta de tantas cosas.

Teníamos a Charles Morgan bastante olvidado en nuestras lec-turas y ahora, este libro de «EL ESCRITOR Y SU MUNDO. hasido el memorándum que nos ha llamado la atención y ha lo-grado interesarnos a tal punto que una lectura morosa nos hahecho posponer trabajos más urgentes. Tal es la fuerza de estelibro y mayor aún la carga filosófica que contiene.

NOTA DE LA REDACCION

Debemos presentar nuestras disculpas por elretraso en la aparición del presente número.Dificultades, principalmente económicas, hi-cieron peligrar la continuidad de la publi-cación. Ello ha sido causa de que hayamostenido que posponer y en algunos casos eli-minar trabajos. Los que no hayan perdido ac-tualidad, esperamos hacerlos llegar a nues-

tros lectores en números sucesivos.

CUCHILLERIAPERFUMERIA

BOFILLAfiladores y Vaciadores especialistas

PRESTIGIO CENTENARIO

— 15 —

Motos

SOLDEVILAPaseo José Antonio, 48

Tel. 28912 64

VICH

0®^...UNA SUMA DE CUALIDADES...

• VELOÇIDAD• POTENCIA• COMODIDAD

sõJjtNU1N

cuidará de sus cabellos

LOCt6N CAPILARPERFUME SEÑORIAL

Sabe Vd. que un peinado perfecto se obtiene

solamente si su cabello está sano?

Saba Vd. también que para poseer el cabello

sano es necesario que la cabeza esté exenta de

impurezas y de caspa?

Cuide, pues, su cabello en seguida. Cómo? Em-

pleando regularmente la HAUGROQUINA*

FLOID, ei más moderno y el más "verdadero"

de todos los tónicos para el cabello.

DEJE VD. QUE LA HAUGROQUINA FLOI

LE QUITE LA CASPA ANTES QUE LA CASP

LE QUITE EL CABELLO.

* Contiene HAUGROL vitaminado, medicamento dermatoid1registrado con el n.° 18481 en la Dirección Gral. de Sani

esp. oá, activante de la regeneración y crecimiento del cab,

Ruede Vd. wc%r entre cinco tamaños de f aacoi d

En 6alai. HAUGRON CIENTIFICAL, S. A. - Baródow

i ser/4

8cauro AJE $7 )Yllsxocon prenda8 tntertoe<..Cañamás°