L’humor en la conversa [Cap. segon d’Acròbates de l’emoció]

Fractures imperceptibles

Chesterton va escriure unes línies precioses sobre com és de delicat

perdre el fil en la conversació, o més aviat, conservar-lo. Poques vegades

s’assenyala aquesta qüestió en els estudis sobre conversació. Chesterton

comentava com tot podia fer aigües de sobte si la conversa prenia una orientació

nova, o si, versemblantment, s’encaminava cap a un altre tema conegut que tant

ens hauria fet abordar-lo com no. [1] La qüestió que li interessava era com és

possible que una conversa improvisada dugués a un altre lloc tant diferent del

que s’havia partit. Millor encara, què ocorria quan perdíem el fil. Això és el que li

semblava fascinant i el que segons ell, conferia aquest caràcter seriosament

important a la conversa –especialment a la conversa ordinària.

Goffman (1987) també va ser especialment sensible a la diversió de la

conversa: al fet que una mateixa frase presa com a punt de partida pogués

originar tantes sortides diferents, fins i tot fent variar molt poc la situació –les

circumstàncies contextuals. Li encantava imaginar respostes diferents a una

mateixa pregunta convencional (“Et va agradar la pel·lícula ahir, carinyo?”) i

explorava quina mena de circumstàncies contextuals semblaven disponibles en

cada resposta. Anava seguint aleshores els canvis en funció de les diferències

que anava introduint en la resposta –per exemple, relacionant estrictament el

temps verbal, posem per cas, o un adverbi temporal precís, amb la mena de

respostes possibles. Però sempre estava obert a un canvi d’orientació que

permetés descobrir un context situacional nou. Crec que l’aspecte interessant

d’aquest procediment és que els contexts per descobrir són també contexts

conversacionals: és a dir, que no es tracta de grans canvis en les

circumstàncies, sinó de girs imprevisibles on la mateixa conversa s’encamina en

una direcció completament nova. Evidentment, aquesta feina es pot fer amb

parells mínims, com mostra Goffman, en la mesura que són unitats de sentit, i

que les alternatives interpretatives queden fixades en la relativa conjunció dels

enunciats. Però la decisió a la llarga sobre el que ha estat seguir el fil o perdre el

fil en la conversa, allò que insinuava Chesterton, demana en qualsevol cas una

sèrie d’intercanvis continuats.

Crec que seria possible anomenar fractures aquestes reorientacions, ja

que percebem també fractures a gran escala quan examinem històries més

complicades –fins i tot parlem de fractures o fissures epistemològiques quan ens

referim a idees i a relacions entre idees. Sabem que les fractures en el

vocabulari són una pista per entendre el passat (els canvis històrics), i intuïm

també que hi ha fissures així en la comprensió com a pas necessari. D’alguna

manera, com insinuava Francis Jacques (1991), l’espai de la interlocució no és

un espai protegit o segur, no hi ha subjecte al marge de la tempesta; les

mateixes persones som arrossegades en el curs del diàleg per la novetat o per

l’interès. Què és el que hi ha dins d’aquest decurs? Entre altres coses, l’aparició

de l’humor? La flexibilitat que comporta l’humor proporciona arguments

interessants per a una fonamentació no estrictament racionalista del que és la

conversa ordinària. A més a més, estar atents a l’aparició de l’humor en la

conversa significa també acostar-nos a l’evolució conversacional, a les seues

formes canviants, creixents i extingibles.

Bromes i acudits

La conversa ordinària, i més probablement l’humor corrent, reben

l’etiqueta d’assumptes trivials. La percepció social estàndard és que l’humor i la

rialla no són aspectes que mereixin un examen seriós. La gent tocada i posada

no confien gaire en els riallers i els bromistes. El racionalisme, com a actitud

teòrica, desconfia dels contextos variables i de les definicions relliscoses.

Antigament, l’església catòlica i el pensament oficial mantenien que calia apartar

la intel·ligència de la rialla i la paròdia. Evidentment, estem davant d’una inversió

històrica si reconeixem que l’humor pot merèixer un examen atent i que pot

aportar informació valuosa per entendre el discurs, el llenguatge i el pensament

humà. Ocorre el mateix quan considerem amb el mateix rang la conversa

ordinària.

Crec que caldria iniciar l’exploració en dues direccions. Pel que fa als

estils, és evident que cal distingir entre la formalitat i la informalitat, i que l’humor

pertany rigorosament al segon dels extrems. No hi ha manera d’agrupar l’humor

entre les coses o les situacions solemnes, no cal ni dedicar un minut a aquesta

qüestió –la seua mateixa aparició és la irrupció de la informalitat. La segona

dimensió és la dels àmbits d’ús, i ací les coses es compliquen. És evident que hi

ha àmbits d’ús ordinaris que no són en absolut informals i a la inversa, àmbits

d’ús especials que no exigeixen, per exemple, la formalitat tot el temps. Ací estic

pensant també en gèneres i en temes, que són produïts en específics àmbits

d’ús. La confusió entre les dues dimensions –la mateixa confusió del purista, que

pren l’essència per l’existència i no tolera o concep que es diguin coses que no

són a la quadrícula-- duu a pensar que les bromes i la ironia estan renyides amb

els temes seriosos, a barrejar la seriositat amb el marbre, com digué Cortázar.

Es pot usar el marbre per a la solemnitat, i també per a la coentor, i es pot ser

tremendament greu amb espardenyes o en pijama. És evident que és possible

abordar temes seriosos amb bon humor, i sembla clar també que les cultures

difereixen en les combinacions que toleren de temes i estils, o d’àmbits d’ús i

estils, i que aquesta és una altra de les variables que es poden explorar.

És més fàcil abordar la relació entre conversa i humor pensant

simplement en la felicitat humana. En primer lloc, hi ha el plaer associat a parlar,

a enraonar simplement. Un plaer que genera enveja, és a dir ganes de practicar

el mateix amb el mateix gust. No sé per quina raó aquesta dimensió no apareix

més sovint en primer terme. Parlar és part de les pràctiques plaents de

l’experiència. Si l’escola primària reprimeix la conversa és simplement perquè

voldria reorientar el diàleg traient-ne major profit. Les empreses de telèfons

també pensen en el profit, però ací segurament no apareix això en el primer

terme. Parlar és un plaer absolut. Practicat en poca o en molta quantitat, tant se

val, és una font impressionant d’inspiració. El que sabem sobre l’humor va en la

mateixa direcció. L’humor en la conversa és una font de plaer. La felicitat

humana podria expressar-se d’altres maneres, però el somriure en la

conversació n’és una, com el despropòsit a punt, com la gràcia o l’enginy en la

resposta. M’agradaria prendre una cosa, la conversa, com a coixí de l’altra,

l’humor, i totes dues en relació a una felicitat activa.

Per descomptat, un enfocament sociològic de la conversa i l’humor en

tant que activitats hauria de partir de dues variables inicials bàsiques: el paper

social associat a qui produeix la gràcia, i el grau d’organització narrativa de la

conversació. La primera de les qüestions discrimina el paper del bromista o el

pallasso, la segona identifica l’acudit o la broma. En la meua situació preferida,

la conversa espontània sense cap guió preestablert, qualsevol és amo i senyor

de fer totes les gràcies que vulgui, de començar i acabar la broma quan li

convingui, independentment dels temes i les situacions. El graciós del grup és el

que trau partit còmic de qualsevol situació de forma sistemàtica, denigrant-la,

denigrant-se o denigrant algú. [2] Crec que arribem a un grau major

d’especialització quan el graciós d’un grup esdevé el que fa les pallassades,

fent-se ell mateix objecte sistemàtic de les burles. Sabem que la comèdia pot

tenir els seus pallassos especialitzats, i que els mateixos pallassos poden

professionalitzar la seua activitat convertint-la en genèrica. L’altra variable

estaria constituïda per les situacions divertides, que emergeixen en la conversa

espontània sense cap ordre previsible, sense una durada concreta –es pot

tractar d’una simple remarca deixada caure a l’atzar, o de tota una sèrie de

despropòsits encadenats. Les anècdotes representen un grau més alt

d’elaboració textual, perquè, encara que sorgeixen en el curs mateix del diàleg,

construeixen una estructura narrativa pròpia. Els acudits representen el nivell

més alt d’autonomia textual, perquè poden funcionar al marge del context –es

poden explicar com a texts autònoms, independentment de la conversa, i és

possible mantenir una conversa només explicant acudits, amb un alt grau de

participació col·lectiva. Aquesta sembla la partició mínima que caldria prendre en

consideració. [3]

Els estudis sobre humor s’han multiplicat i especialitzat, afortunadament,

en els darrers anys, de manera que a ningú se li ocorreria avui dir que es tracta

d’un terreny d’estudi negligit o poc explorat. En tant que sociolingüistes i

analistes del discurs, la recerca més completa fins ara, des d’aquest punt de

vista, continua sent la d’Attardo (1994), que arriba a endinsar-se en la

documentació històrica i alhora repassa les teories explicatives més sòlides i

més utilitzades en les discussions acadèmiques. L’aspecte més interessant de la

perspectiva que encapçala Attardo seria la constatació que la dimensió verbal

(pragmàtica, en diríem en aquest moment) aporta un punt de vista pertinent i

propi per a l’estudi de l’humor. Durant la primera meitat del segle vint, i sota la

influència de Bergson, l’enfocament predominant fou el psicològic (evident fins i

tot en Koestler). Però la psicologia ha creat també els seus propis camps

d’especialitat. Mentrestant, els estudis lingüístics sobre humor s’han anat obrint

el seu camí, i han desenvolupat una metodologia pròpia.

Per començar, crec que cal esmentar la pertinència de la divisió bàsica

entre bromes verbals (= puns) i bromes referencials (= jokes). Es tracta d’una

partició antiga, reconeguda formalment per primera vegada, a propòsit de

l’humor, per Ciceró a la seua Retòrica (encara que Attardo n’esmenta algun

referent anterior), i que enllaça amb la mateixa divisió entre verba & res que tant

ha servit per articular els estudis retòrics, lingüístics i literaris. Freud no va saber

trobar el referent de Ciceró quan va articular en dues parts el seu estudi de les

bromes, sobre unes bases probablement homòlogues; però Jakobson sí que va

saber reprendre la distinció de Freud per projectar-la en altres àmbits de les

ciències humanes i socials, i Todorov la va recuperar per circumscriure-la a la

història de la retòrica (cf. Viana 1997b:197; Attardo 1994:54). Es tracta d’una

distinció cognitiva, on el llenguatge representa una de les dimensions importants.

La seua reaparició en diferents àmbits, i fins i tot la seua desaparició –es tracta

també de dos modes de classificar, i classificar el que classifica és difícil—

mostra la seua consistència. L’antropòleg Leech (1976) va explorar com influïen

els dos grans modes de classificar en la mateixa organització de la cultura.

D’acord: aquests dos modes de classificar són, a gran escala, també els modes

que va reconèixer Ciceró per als tipus d’humor.

L’humor verbal està xifrat en les frases d’un idioma concret. Eagle i

seagull són fàcils de confondre per a un xiquet de parla anglesa. Un adult que

confongui, a la platja, la bèstia per la denominació estarà fent un xiste més o

menys bo. En anglès, el diner és dimoni, com pretenia un antic humorista català.

Totes aquestes coses són intraduïbles, fins i tot les que són autèntics jocs de

traducció. És possible discutir sobre el grau d’implicació relativa de l’element

verbal en la gràcia d’un xiste, però aquesta és una de les dimensions pertinents.

A l’altre costat de l’espectre, hi ha bromes exclusivament situacionals --o

referencials, diu Attardo, col·locant-se en el punt de vista de l’enunciat— on la

inversió dels continguts passa directament a primer terme. Aquesta mena de

bromes es poden traduir --sempre que es puguin fer paral·lels els continguts-- i

la llengua vehicular serà relativament indiferent. Per exemple: els finlandesos

probablement miren el termòmetre en comptes del rellotge, i poden dir coses

com “Si a menys vint no ha arribat el meu amic, me’n vaig”. Tot el problema

(lingüístic) ací és trobar expressions paral·leles per a l’equivalència del

termòmetre i el rellotge (com ara, “menys vint”), però la gràcia de la broma rau

més enllà d’això, en l’analogia situacional creada. Un altre exemple:

Un amic pregunta a l’altre: “Saps com es diuen els habitants de

Salamanca?” I l’altre fa: ”Tots?”

És possible que el gentilici dels habitants de Salamanca sigui difícil per a

un català, però la broma no descansa sobre això, sinó sobre una dificultat

encara major, no lingüística, sinó conceptual. Aquesta és la base de les bromes

referencials. Hi ha un ampli ventall de possibilitats retòriques entre aquests dos

clars extrems, de manera que és possible fer-hi diferents subclassificacions,

però el fonament de l’articulació és interessant. [4]

L’altra qüestió que vull destacar de l’anàlisi d’Attardo, i per tant, de

l’aportació de la lingüística o la sociolingüística, és la distinció entre bromes

conversacionals o espontànies i acudits o xistes estereotipats. La distància entre

elaboració textual i improvisació conversacional que he assenyalat més amunt

és indicativa d’altres coses. Un acudit és un text ja construït, finit, que es pot

repetir, exportar, emmagatzemar, oblidar, editar, publicar, transformar, repetir,

contar, recordar o el que sigui. La repetició dels acudits és una de les bases de

la seua existència, com ocorre amb qualsevol peça substancial de la cultura oral.

L’oportunitat en explicar-los és, en canvi, una virtut exclusivament

conversacional, que pertany al decurs, no al paradigma i a la memòria.

Assenyalo això perquè, efectivament, som davant de dues estratègies i de dos

modes comunicatius diferents. [5] Una cosa és fer gràcia en una conversa –i és

possible fer gràcia en una conversa tant explicant acudits com participant en

bromes verbals o situacionals sobre la marxa. Un altra, l’acudit estereotipat, i a

aquests efectes, també l’anècdota narrada, que implica algun grau d’autonomia

textual, una situació fonamentalment reportada –estil indirecte— i tancada

narrativament. El fet que trobem acudits gràfics o verbals en pàgines de revistes

o diaris mostra la seua relativa autonomia lògica i comunicativa. La qüestió clau

per al sociolingüista és que el text autònom és completament independent del

context, i que l’ocasió per introduir-lo oportunament en una conversa és un

problema d’un altre ordre. Inversament, el caràcter fresc o viu de les bromes

conversacionals espontànies les fa difícilment traslladables fora del mateix

context conversacional en què han ocorregut, les vincula precisament al decurs

de la interacció –es tracta de bromes en directe. Tanmateix, resulta possible

resseguir atentament l’aparició de bromes en la conversa i la narració

d’anècdotes, i reconstruir així la trama delicada que uniria aquestes dues

dimensions complementàries, la de les bromes ja fabricades i la de la fabricació

de les bromes.

Presa amb alguna distància, la diferència entre acudit construït i broma

espontània, encara que s’ocupin del mateix objecte referencial o del mateix joc

de mots, és la diferència entre dins i fora, des del punt de vista contextual. Per

tant, té algun sentit el fet que es tracti d’una dimensió retòrica també reconeguda

des d’antic. No és el mateix un conferenciant fent bromes enmig (o abans o

després) de la seua conferència sobre qüestions alienes al tema del que s’està

ocupant (com ara referències a la dificultat per arribar al lloc, o al que li agradaria

dinar), que el mateix conferenciant fent riure l’audiència amb ironies i acudits

relacionats amb el tema, en el curs de l’exposició. Sé que els matisos entre

aquests dos extrems són interessants en ells mateixos, i que el criteri de ser aliè

a o relacionat amb és ben susceptible de ser examinat. Però el que ens indica el

sentit comú sembla ser també que unes coses cauen fora del discurs (són

excursos) i les altres hi estan perfectament integrades. Els acudits s’han

constituït com a textos complets, susceptibles d’aquesta mena de transport

extracontextual a què em referia. Com a tals, sempre s’han d’explicar en algun

context. Les altres gràcies, en canvi, només existeixen en el moment mateix en

què són produïdes i són disfrutades per qui les fa i per qui les viu. En la mesura

que la percepció del context és clau en l’aparició de l’humor, la conversa

proporciona un observatori adequat i ideal per estudiar aquestes coses.

L’emergència de l’humor en la conversa espontània

Si imaginem la conversació com el gènere no marcat, el grau zero dels

estils, a partir del qual els altres estils i gèneres s’articulen, i si tenim present que

l’humor per definició és un atac als gèneres i a les formes, resulta que

l’existència de l’humor depèn, precisament i paradoxalment, del fet que no

progressin gèneres o formes, o del fet que puguem navegar amb alguna felicitat

(o facilitat) entre gèneres i formes. Aquest és un problema interessant, que

afecta alhora la gènesi de les formes i la gènesi de l’humor.

Abans de continuar, i com a precaució general, podem dir alguna cosa

sobre el gènere humorístic, en la mesura que aquest també s’articula amb

propietat i crea un domini específic. És evident que hi ha gèneres còmics, fins i

tot discursos completament còmics, hi ha programes de televisió còmics que

parodien la mateixa televisió (així com els bufons medievals representaven el

contrapunt necessari del rei, l’interpretaven i li donaven consells). Aquesta és

una qüestió, de la qual no ens ocuparem ací especialment. El gènere treballa

fent la seua pròpia funció classificatòria, com habitualment, com en qualsevol

altre supòsit de classificació genèrica. Es tracta del mateix assumpte de

l’especialització, apuntat abans a propòsit dels pallassos i comentat ara mateix

amb ocasió dels xistes (com a textos finits). Sembla clar que l’humor pot crear

els seus propis gèneres, construir les seus pròpies formes. Crec que cal separar

aquesta qüestió de la de l’aparició de les fractures conversacionals, de la de la

irrupció de l’humor en la conversa ordinària, en situacions no marcades. [6]

En qualsevol cas, disposem d’un vocabulari col·loquial ampli per detectar i

assenyalar la irrupció de l’humor. Parlem de la gràcia d’una cosa, de si ens ha

fet gràcia, de si algú explica les coses amb gràcia, de la poca gràcia d’aquest o

d’aquell. Apel·lem a l’expressió és una broma per desambiguar un esdeveniment

tal vegada confús, parlem de bromes pesades, o diem que allò va ser una dita

sucosa, o una ocurrència graciosa. És possible enfotre-se’n d’algú, prendre-li el

pèl, estar de conya, o fer conya sobre això o allò. El nostre propi col·loquial ha

generat categories suficients per classificar i jerarquitzar els objectes còmics.

Les jerarquitzacions i les classificacions poden ser més o menys metafòriques,

més o menys narratives, però tenim un cert lèxic disponible. De manera que

sabem quan apareixen aquestes coses.

Ara: poc del lèxic col·loquial és tan generós i comú com el que indica la

tonteria o la ximpleria. A un observador ràpid li semblaria que aquest lèxic és

més prominent que el lèxic corrent sobre la rellevància o la pertinència (Sperber

& Wilson 1986). Quan algú hi toca, quan una cosa té la seua punta, encara ho

fem notar. Però ningú fa notar les respostes ordinàries, quan són les esperades,

quan encaixen amb les pressuposicions convencionals. Encara que hi hagi un

treball lògic i argumentatiu que sigui implícit, no ho fem notar, ningú diu “Són les

deu i deu, com que porto rellotge miro quina hora és quan em pregunten, abans

de donar la resposta”. La frase “Només tinc dues mans” està dient moltes més

coses, precisament perquè el seu significat és l’inesperat conegut. Aquesta

qüestió elemental (que encaixa perfectament amb el que sabem sobre la

pertinència) és crucial per reconèixer en la superfície la presència generosa de

vocabulari sobre la bajanada, la ximpleria i la poca-soltada. L’humor posa en

primer terme el tema central de l’implícit en el discurs, d’una manera molt viva.

Les tonteries, les ximpleries, les poca-soltades, són destacades de seguida com

a peces d’una trama que no haurien d’haver aparegut. Indiquen, més que les

fractures discursives, una manera de cobrir les fractures que en si mateix és

incoherent, una tapadora escandalosa –un destrellat. Semblen el terme no

marcat –perquè apareix en multituds de contextos indiferenciats— que,

desenvolupat verbalment d’una manera oportuna, es convertirà en la gràcia

d’una explicació, en una broma sobre algú, o en una anècdota.

Sabem que les nostres classificacions destaquen unes coses i

obscureixen d’altres. El filòsof John Locke (1956:140) es va referir a dues formes

d’error comú, l’error sobre les raons i l’error sobre els contextos. [7] El nostre

tonto o boig, o ruc o idiota, dels apel·latius (carinyosos) col·loquials no diferencia

entre les dues formes de fractura, però empra indistintament vocabulari dels dos

camps semàntics. Històricament, el foll era també el bufó, de manera que la

connexió entre els dos camps és força antiga. Parlar a tontas y a locas, encara

que l’expressió estigui passada de moda, reuneix perfectament les dues

dimensions lockeanes. En tots els casos es pensa en fractures, en deslligos, en

destarifos, en destrellats, en desficacis. No cal que representem exactament de

quina mena de destarifo es tracta –no totes les llengües distingeixen entre

destarifos verbals i destarifos referencials, per exemple--, n’hi ha prou que el

lèxic ens indiqui l’origen de la fractura i la nostra manera de conceptualitzar-la.

Vull insistir en el fet que es tracta de qualificacions i apel·latius

perfectament corrents i ben intencionats. Corrents perquè representen, com he

dit, el terme no marcat per indicar una reorientació, una fractura. Ben

intencionats perquè és aquest el sentit que prenen en la interacció, al marge del

seu valor lèxic. “Que ets boig”, “Mira que eres fava”, no han de ser preses com a

expressions denigratòries. Estaríem ací en el terreny de l’insult ritual, on

expressions d’un cert valor agressiu s’anul·larien en benefici del seu sentit

invers. M’imagino que a través d’aquest procediment integrem l’humor (el

destrellat, el desficaci) en l’experiència corrent, i pot arribar a passar realment

desapercebut. I per què hauria de passar desapercebut? Perquè diem

moltíssimes coses que no sabem si toca dir-les o no, perquè una conversa no

s’ha de conduir sempre sota el rigor de la lògica, perquè el mateix

desenvolupament conversacional comporta la desviació i l’anècdota. Crec que

és important assenyalar l’alta freqüència d’aquestes locucions discursives en la

conversa corrent, com a manera d’integrar les fractures, en la mesura que

esdevenen decisives per a la continuïtat de la conversa mateix. Una fractura no

integrada derivaria cap a un error lògic (algú que pren una paraula per una cosa

que no és, per exemple) o cap a la patologia conversacional, cap a algun dels

dos modes que va assenyalar Locke. Maniobrem sempre amb contundència per

evitar algun d’aquests camins mal senyalitzats. “Això quin trellat trau?” o bé “Va,

siguem seriosos”. Tornem al tema de seguida que podem, o al que pensem que

és el tema.

He començant aquesta secció referint-me a la irrupció. Vull comentar un

moment el caràcter puntual de l’esdeveniment, la incidència del fet: diem que

l’humor sorgeix, apareix, penetra de cop en el discurs, pops up. D’alguna

manera, ens agafa de sobte. Diem petar-se de riure, o esclatar a riure. La rialla,

que és la marca física i corporal (semiòtica, ens agradaria dir) més explícita de

l’humor, emergeix com una explosió. La comparació més adequada és un globus

petant, justament. Diem que és irrefrenable, i ens posem les mans a la boca per

contenir una rialla que s’ha escapat quan no (sabem si) tocava. Les etimologies

de xiste (una onomatopeia) i d’acudit (relacionat amb enginy) suggereixen també

aquest caràcter sobtat i fugaç, en la línia d’una explosió innocent, o de la

sorpresa de la intel·ligència.

Tot aquest vocabulari té a veure també amb les categories que ens han

servit per pensar en el que és còmic, relacionant-lo amb la trivialitat i la

intranscendència. Seria difícil escapar a aquestes metàfores. Relacionem les

coses serioses amb la duració i amb la consistència, no amb els globus

inestables i efímers. Seriós pot significar també perillós, en el doble sentit de

delicat o de rígid: una cosa massa delicada es pot trencar, una cosa massa

rígida també. En aquest sentit l’humor no és seriós, i no ho podria ser. Els

mateixos trets d’inconsistència i de fugacitat ens permeten associar-lo a la

variació i a la flexibilitat. El mot humor, no emprat sempre en el mateix sentit,

prové de la mateixa designació de la variabilitat humana. [8] El fet que es tracti

de quelcom que pugui aparèixer o no, que sigui imprevisible, encaixa bé amb la

idea de flexibilitat i adaptació. De manera que les estratègies per designar

l’humor en col·loquial ens diuen alguna cosa sobre quines són les relacions

conceptuals acceptables i significatives.

El replec d’anècdotes i històries

Anècdota, literalment, significa allò que no és publicat, allò que no s’ha

editat, que no consta. M’ha atret sempre la intricada combinació d’històries i

anècdotes en la conversa ordinària. L’anàlisi del discurs ha preferit parlar de

temes i comentaris, referint-se a una cosa molt semblant. La combinació del

conegut i de l’inconegut és la font de la progressió temàtica, com se l’anomena

sovint. La conversa progressa enllaçant temes i comentaris de temes, afegint

predicacions i construint després temes nous. Això és el que sabem. Però si

parlo d’anècdotes i històries afegeixo un component diferent en l’anàlisi.

L’anècdota, per definició, és trivial, és una història al marge del que realment

contem, com si diguéssim. Mantenim el fil amb les històries, creem la intriga,

esperem el desenllaç. L’anècdota pot no conduir enlloc, però en canvi té valor en

si mateixa. Ara: observem que si continuem analitzant, és possible que no

arribem a distingir les anècdotes de les històries, cosa que seria enormement

indesitjable. Mantenir un mínim de rigor ens obliga a recordar de seguida que les

anècdotes funcionen dins de les històries i no pas a la inversa.

Ara bé, ací és justament on la classificació es replega sobre si mateixa.

En la conversació ordinària les anècdotes generen històries. Com les cireres,

quan estires una díada te’n pot eixir tot el ramellet. El coneixement comú sobre

aquestes coses és molt gran, perquè no hi ha res de misteriós o de particular en

tot això. El problema és trobar-hi una explicació adequada. L’explicació que

normalment he tingut present és que en la progressió temàtica s’activen dues

menes d’ordres classificatoris, el jeràrquic o arbori i el connectiu o reticular. En

comptes de representar l’oposició tradicional, la conversa els manté units per

assegurar la continuïtat. L’ordre jeràrquic assegura la lògica de la història,

d’acord amb uns principis narratius elementals. L’ordre reticular no fa res de tot

això: opera per contacte, desenganxant els vagons de la via. Desencadena, més

que encadena. D’alguna manera desencadena altres històries, però no és l’ordre

encarregat de narrar-les. Essent realment la juntura, o la disjunció, és tant

important com el curs de la història.

Quan parlem, fem realment totes dues coses alhora, prestar atenció a

l’ordre del discurs i distreure’ns per encadenar temes. Relacionem temes a partir

de coses trivials, una observació marginal, una data, o una explicació

complementària. Suspenem temporalment la lògica narrativa per enllaçar

l’intercanvi següent. Aquest decurs general pot ser examinat amb un cert detall

en la conversa ordinària. Els diferents contextos conversacionals mostren els

matisos en què s’articula i pren volada, transformant les estratègies

conversacionals ordinàries, per donar peu a un discurs creatiu i coherent.

Lògiques en conflicte i coherència conversacional

En l’actualitat hi ha bastants estudis de qualitat sobre l’humor en la

conversa ordinària. Les primeres remarques consistents sobre l’humor

conversacional figuren a l’anàlisi detallada d’una conversa d’amics durant un

sopar, en el treball de Tannen (1984). La primera monografia descriptiva

completa, probablement, va ser la de Norrick (1993), però existeixen estudis

importants també realitzats amb converses espontànies, en alemany (Kotthoff

1998) i en francès (Priego-Valverde 1999). L’exploració del detall permet

acostar-se al moment i a la circumstància exacta en què s’alteren els patrons

conversacionals i hi apunta la possibilitat d’una organització alternativa

susceptible de prendre còmicament l’intercanvi.

Aquestes estratègies còmiques, com va mostrar Norrick (1993), s’estenen

al llarg de totes les circumstàncies conversacionals: envaeixen els demostratius i

l’orientació (= deïxi), confonent el lloc o els participants, alteren i reconfiguren la

progressió temàtica, instal·len apel·lacions a la metacomunicació, condicionen la

narració d’anècdotes i l’explicació d’acudits, organitzen informalment la

distribució de papers socials (i els mateixos torns de paraula), regulen el

coneixement de l’idioma, a través dels jocs verbals i l’habilitat per a la maniobra

lingüística, o controlen els significats i les definicions, mitjançant processos de

reformulació o crítiques a les referències imprecises. [9]

Examinarem algunes d’aquestes estratègies, en relació al conflicte

general d’ordres lògic i analògic, al llarg de vuit fragments conversacionals, que

mostren el desencadenament de l’humor, sovint indicat –però no sempre— per

rialles finals (representades en la transcripció per l’arrova [@@]). Es tracta de

fragments informals, extrets d’un context conversacional més ampli on es posa

de manifest la integració de les estratègies còmiques en el discurs ordinari, amb

l’extensió suficient perquè impregnin l’orientació de la conversa. Les seqüències,

en qualsevol cas, permeten copsar el punt de fractura i el valor del patró

conversacional alterat, amb alguna naturalitat. [10]

El primer fragment mostra la contribució crítica de l’humor a la progressió

temàtica. Es tracta d’una colla d’amics, que han sortit de casa per passar uns

dies junts, a l’hora d’esmorzar. No hi ha cap formalitat ni jerarquia. El fragment

recull un moment de la discussió al voltant de l’esmorzar –concretament de la

competició per una mica de tall. Hi surten moltes coses, però sobretot es fa

palesa la dificultat (compartida pels participants) per organitzar el rumb de la

conversa, així com la seua resolució provisional, amb rialles, cap al final:

[CH0118; EDU, AIN, NAN, FER; durant un esmorzar de grup]

EDU: i el xoriço/ òstia pero [si agafo un ganivet_ ] AIN: [no cridis_ no cridis\] EDU: per tallar un tall de xoriço i tu l’agafes_

NAN: no me n’havia adonat\ EDU: que ruïns que heu estat aquí\ FER: que vols punta o:_ NAN: correcte\

EDU: lo raro és que heu trobat el xoriço\ AIN: tu calla que és de ma mare\ FER: punta o taló\ AIN: és un regalo de ma mare\ EDU: és igual\

AIN: {(@@) per això l’he portat\} NAN: tranquil tio\ AIN: si no l’hagués portat_ TOTS: @@@

El tema principal d’aquesta seqüència és el petit enrenou que s’organitza

al voltant de qui talla l’embotit i qui se’l menja, amb la intervenció de quatre

persones. En el curs de les coses, Ain fa notar que el xoriço és de sa mare, un

argument (segurament) a favor dels seus drets sobre el tall d’embotit. Ningú ha

dit prèviament per on s’ha de desenvolupar aquest tema de l’embotit, a l’hora

d’esmorzar. Podríem haver verbalitzat altres aspectes, haver construït altres

relacions. L’assumpte del xoriço no té qualificacions fins que no les adquireix a

través del discurs. Una d’aquestes és que és un regal de la mare. Considerada

dins tota la història, que l’embotit sigui de sa mare és una observació

relativament marginal, però podria donar peu a una història complementària,

diferent. Si algú diu “Aquest tall d’embotit és de ma mare” poden sorgir

preguntes al voltant de la situació de la mare, de l’economia familiar, o de les

mares dels altres. La conversa també gira al voltant de quina mena de tall vol

Edu, però això no dóna peu tampoc a més comentaris. Les queixes d’Edu

acaben donant sentit a la seqüència (“i el xoriço, òstia”, “que ruïns”, “heu trobat

el xoriço”): ell ni talla l’embotit, ni se’l menja –ni tan sols l’ha portat, només

rondina.

Quan encetem un tema no sabem per on el poden agafar els

interlocutors. Podem considerar que és anècdota qualsevol fragment, més o

menys (potencialment) narratiu, que no sigui reprès en algun moment i no formi

part essencial del fil argumental principal. Aquesta definició genèrica ens és prou

útil. Hi ha molts fragments en les converses que no són represos en cap moment

més endavant. També hi ha històries que narrem en el context d’altres històries,

que fan disfrutar molt i són autèntiques digressions. En algun moment, aquestes

anècdotes desencadenen altres històries. En virtut de l’organització del contacte,

les coses que van juntes sembla que tinguin relació. [11]

La mare de la història anterior podria haver entrat en l’ordre del discurs i

donat peu a més intervencions. La pregunta “Punta o taló” referida al xoriço

podria haver donat entrada igualment a altres comentaris. Aquesta és una

conversa informal, desorganitzada, i qualsevol pot intervenir quan vulgui i de la

forma que vulgui. Ain es veu lliure per tornar a insistir al voltant de la seua

autoritat sobre l’embotit, i això contrasta amb la lògica de les demandes i les

disculpes dels altres participants, desencadenant la rialla. La progressió temàtica

ha fracassat (momentàniament) i tots riuen.

La combinació de la lògica narrativa i l’ordre analògic és absolutament

corrent. Estem prou acostumats a considerar de forma preferent la lògica

narrativa, abans que l’ordre analògic. Una conversa completament analògica

seria extraordinàriament divertida; inversament, una conversa completament

lògica no seria una conversa. Un tall de carn pot dur a observacions sobre la

carnisseria, sobre la mena de país on ens trobem, sobre els ganivets o sobre el

plat on reposa. El truc essencial és la simple predicació. Una informació nova

que es predica d’un tema donat, present en el discurs, orienta en aquella

direcció l’enunciat.

En relació amb això, el següent fragment manifesta la pertinència relativa

d’una observació. La seqüència ocorre en un sopar, a l’hora de triar el vi. Dos

dels participants fan comentaris sobre una marca de vi de la carta, però

l’observació final no és completament pertinent, i els participants l’acullen amb

rialles:

[CH0116; G, M, JM; demanant en un restaurant] G: vi Raimat\

M: vi de la casa\ vi Raimat Jusep Maria \ JM: ah sí\ home lo_ lo Clamor aquest està bo eh/

M: aquest Clamor és bo eh / (…) sí::_ JM: lo Tetra Bri de Don Simón\ @@@_

Si es tractés d’una discussió oberta sobre marques de vi, la darrera

intervenció de JM seria considerada adequada. En el desenvolupament de la

comicitat en la conversa, la inversió dels patrons lògic i analògic sembla una de

les peces clau. Però voldria assenyalar sobretot que l’humor s’obre pas en el

rerafons d’aquests dos ordres lògics que conflueixen en la conversació. En

aquesta seqüència, JM introdueix una marca de vi que probablement no és a la

carta de vins dels restaurant, i que és coneguda per tothom que és a la taula

com a pròpia d’un altre context, i ho fa justament en el mateix to i en el mateix

moment en què demanaria els vins esmentats anteriorment, i al restaurant. Això

provoca dues interpretacions situacionals incompatibles que els comensals

celebraran rient tot seguit.

Però també és possible que els comentaris més o menys imaginatius no

siguin replicats pels altres participants, que s’assumeixin com a part de la

conversa, encara que no siguin (re)presos com a part de la mateixa. En aquest

cas no hi ha rialles, el conflicte d’ordres és simplement ignorat. La seqüència

següent ocorre mentre tres amigues parlen de les vacances, a propòsit d’un petit

viatge pròxim:

[CH0113; CRIS, GEM, IOLI; preparant les vacances]

CRIS: oh però que fareu al final/ (..) on anireu/ GEM: a la platja\ CRIS: a quin lloc/ GEM: a Vilanova_ (.) Sitges/ CRIS: oh:/ (.) que guai Sitges/ IOLI: Sitges/ CRIS: és preciós\ GEM: home si anem aquí_ IOLI: jo vinc al maletero\ (.) puc eh::/

GEM: home a Salou no hi podem anar\

Notem que aquesta mena de fissures conversacionals (“jo vinc al

maletero”) són les que donen pas a segones lectures o a la possibilitat

d’encadenar temes nous. Una manera còmoda d’integrar-les és no fer-ne un cas

especial, prendre la intervenció de Ioli com una exageració corrent (que mostra

les seus ganes d’anar amb la colla) i no com una mise en scène còmica de la

seua transformació en maleta. La lectura analògica explotaria aquest segon

sentit, convertint, possiblement, ramificacions imaginatives de la intervenció de

Ioli en proposicions coherents amb altres enunciats.

Els dobles sentits de caràcter sexual, per exemple, reclamen fàcilment la

seua activació i el seu desenvolupament per part dels parlants –contrastant amb

la intervenció ignorada de la seqüència anterior. En la mesura que sabem que

ací hi ha significats latents, el joc de possibilitats es fa més obert per als parlants.

El fragment següent ocorre en un sopar entre amigues, a propòsit d’una

intervenció senzilla purament funcional (“si acostes els pebrots”), que hauria

pogut ser perfectament imperceptible en el marc d’altres intervencions funcionals

característiques en un sopar:

[CH0114; ROS, FAT, ELI, RIUS, ANNA; tot sopant] ROS: Santa Teresita hi ha un carrer cap allà no/

FATI: sí_ (..) és un garatge allò\ ELI: aviam noia si acostes els pebrots fins aquí\ ROS: no_ RIUS: no en té de pebrots la Rosanna\ ROS: jo no en tinc de pebrots [eh/] ELI: [Com] com ho fem/ FATI: io no’n vull\ ANNA: jo tampoc\ ROS: ni provà’ls/

En aquesta seqüència només la intervenció de Rius i la següent de Ros

destapen l’al·lusió sexual. L’intercanvi continua, a base de prendre el sentit no

sexual del vegetal com a correcte, amb la repartició del plat de pebrots. El parell

d’intervencions de Rius i de Ross consideren, de forma explícita, l’argument de

prendre pebrots com a eufemisme sexual, jugant amb la seua inadequació, però

això és integrat perfectament en el curs de la conversa. Ací tampoc hi ha rialles.

Probablement tenim bastant presents els dobles sentits, però no veiem la

necessitat de posar-los contínuament en funcionament. I sobretot, no sempre

aquestes (des)integracions conversacionals arriben a ramificar-se en altres

temes.

M’interessa fer notar especialment la tensió entre digressió i integració en

l’origen de l’humor conversacional. Una intervenció imaginativa pot aparèixer

dins d’una argumentació amb finalitats precises, i transformar el curs de

l’argument i el seu eventual desenvolupament. [12] El fragment següent

presenta una colla d’amics enraonant sobre la manera de determinar a qui li toca

rentar els plats. Es tracta del mateix grup d’amics que havien anat a passar uns

dies junts. La discussió i els arguments fan així:

[CH0118; MIQ, NAN, FER, DAN, JOA, EDU; abans de fregar els plats] MIQ: pues així te toque a tu Ferran/

NAN: io no puc fregar perquè és el meu cumpleanys avui\ FER: io no puc fregar perquè és el teu cumpleanys\ NAN: cert\ (..) cert és veritat\ DAN: oh\ TOTS: @@@ MIQ: sí\ JOA: res res\ FER: si és el seu cumpleanys io no puc fregar_ és un sil·logisme\

NAN: i l’Ainhoa que no fregue/ qui fa el cumpleanys_ i de qui és el cumpleanys escolleix\ FER: exacte\

NAN: com que és amic meu_ EDU: òstia\

Nan s’excusa dient que és el seu aniversari, i Fer troba que això també és

una raó suficient per a ell. Notem l’organització modal de la primera intervenció

de Nan, “no puc… perquè”; sembla que estigui enunciant una regla. Ací tenim el

primer element de la matriu còmica que es desenrotllarà: el grup està buscant

una norma per determinar qui fregarà els plats, i Nan intervé en la forma

requerida, defensant-se per tal de quedar-ne al marge. En la nostra cultura qui fa

l’aniversari pot quedar exempt excepcionalment de tasques, però això no ha de

donar peu forçosament a una regla d’aplicació obligatòria. Ara bé, Fer continua

amb una altra regla que parodia literalment l’anterior, i n’estén l’àmbit d’aplicació.

Observem com aleshores la possible regla de Nan adquireix un camp

argumentatiu propi (diferent), perquè Fer està construint una digressió, amb els

mateixos elements formals que Nan; de passada, ha introduït un subargument

nou, de forma implícita (el de l’amistat entre Fer i Nan), que apareixerà al final

amb claredat. Amb la confirmació de Nan (“cert, és veritat”) el joc es tanca: es

tracta d’una broma. La possible digressió de Fer ha esdevingut part de la lògica

narrativa, hi ha dos individus que han establert una norma, implícitament,

d’acord amb la necessitat del grup de disposar d’una norma per tal de saber qui

frega els plats: però aquesta norma en ella mateixa és una paròdia, imita i

estrafà una exempció optativa, i l’estén indiscriminadament. Segueixen a això

rialles i comentaris negatius. “Res, res” i les rialles (@@) apareixen gairebé

consecutivament, indicant que els participants estan preparats per reconèixer (i

alhora celebrar) les dues interpretacions a la vegada, la negació de la regla

inventada i pactada, i la mena d’analogia que ha dut a crear la regla i introduir-la

argumentativament en el discurs. Aquesta és la base de la matriu còmica.

Notem que Fer i Nan insisteixen en el caràcter lògic de la regla (“veritat”,

“exacte”, s’estava argumentant a favor d’una regla, recordem-ho); Fer, després

de les rialles, apel·la a la forma estrictament lògica de la seua intervenció

anterior (“és un sil·logisme”, diu, tornant a enunciar la frase), i Nan empra tot

seguit el present d’obligació per eixamplar encara més aquest contingut

particular inventat i reclamar per a ell el dret d’escollir qui renta els plats. Però

aquesta darrera formulació ve precedida d’una pregunta en uns altres termes: “I

l’Ainhoa que no fregue?” Aquest era el marc argumentatiu inicial, com s’havia

d’establir una norma per saber qui fregava els plats. La intervenció de Nan

conté, doncs, dos enunciats diferents, un que encara demana per la norma

adequada per rentar els plats, i l’altre que eixampla de forma conclusiva la

primera regla inventada. El balanç entre el marc argumentatiu acceptat per

tothom i els nous sil·logismes de Nan i Fer permet entrar en el double entendre

de la broma. El fragment conclou amb una explicació addicional, “com que és

amic meu”, que era informació coneguda per al grup, i que ara es fa explícita,

cosa que probablement genera l’admiració marcada d’Edu (“òstia”) que tanca la

seqüència, indicant que això ja ho sabien els participants i que només faltaria

que anessin donant explicacions com aquesta per argumentar a favor o en

contra de rentar els plats.

El següent és un exemple de coneixement de vocabulari. Una conversa

informal entre amigues aborda la manera de parlar d’una tercera persona que no

hi és. Això dóna peu a valorar el coneixement lèxic i a considerar definicions

possibles. La qüestió és que el vocabulari d’aquesta persona potser resulta

inusual:

[CH0114; ELI, ROS, FATI, RIUS; comentant com parla algú] ELI: entre pavo:_ (.) pavo_ ROS: talego_ ELI: talego_ (.) l’altre dia en va dir una:_ (.) las lupas_ FATI: què són las lupas/ ELI: ulleres de sol_ TOTS: @@@ RIUS: [on ho cultiva/] ROS: [ho va dir a Montserrat_]

Ací les rialles indiquen perfectament la transgressió. La comicitat rau en la

definició del mot, que és sol·licitada explícitament pel tercer participant. En la

seua forma més organitzada, la rialla apareix com a cloenda d’una sèrie

d’intercanvis que ha resultat còmica, i indica, normalment per contigüitat, la línia

clau de l’humor, la que obre la narració al que en podríem dir una segona

lectura.

Però ací també podem tenir nivells de complexitat. El fragment següent

presenta una crítica a l’organització matrimonial. La crítica es fa a través d’una

segona lectura còmica que es va obrint camí en el curs de la seqüència. Es

tracta d’una conversa sobre casaments i matrimonis que duren poc, que duren

tan poc que no vénen ni a recollir les fotos de les noces:

[CH0105; GEM, JUD, JR, IMM; sobre matrimonis]

GEM: pel casament vale/ diu_ vale ara marxarem de viatge\ i ho recolliu quan torneu del viatge (.) i tal no/ però ens heu de pagar ara\ (5) diu_ però tot/ sí sí perquè estem escarmentats_ ja portem un munt de parelles_ que marxen de viatge\ quan tornen_ JUD: [ja no vénen a buscar] les fotos\

JR: [diu no vénen a buscar] les fotos\ GEM: { (F) ostras\} IMM: ei uns amics meus_ portaven [uns deu anys_]

JR: [ens diuen_] ens diuen_ ens sap molt greu_ però es que_ GEM: però la vida [és així\] JR: [clar\]

IMM: [@@@] GEM: de dura\ JUD: són quinze dies después de la boda\

En aquesta anècdota coral, la introducció de Gem estableix un marc

narratiu convencional, amb un detall sorprenent, però, que donarà peu a la

inversió còmica: els nuvis han de pagar les fotos (“però tot”) abans de marxar de

viatge. Com que això s’explica en el rerafons d’històries sobre matrimonis, el

contrast entre les pressuposicions habituals (com ara, recollir les fotos després

de la boda, per tindre’n un record) i l’anècdota que es va obrint camí, provoca la

segona lectura, una crítica —feta a base d’implícits— de la institució matrimonial.

La rialla d’Imm marca la proximitat de la línia clau, la cloenda de Jud sobre la

curta durada dels matrimonis, i pràcticament s’encavalca amb el resum irònic de

Gem (“La vida és així de dura”): hi ha casaments que no superen les tres

setmanes. De manera que ací l’humor permet de construir sentits alternatius,

que, tot i que no es despleguin formalment, emergeixen de manera implícita en

el rerafons d’una digressió ocasional.

En la conversa ordinària els parlants entren i surten dels marcs narratius i

argumentatius tan bé com poden, enllacen i desenllacen temes i interlocutors,

amb la flexibilitat que ells mateixos toleren en cada situació. A través d’aquesta

flexibilitat, per aquestes escletxes, s’introdueixen les formes d’humor: més o

menys significatiu, més o menys ofensiu, més o menys elaborat verbalment,

segons la implicació conversacional dels parlants o el grau de coneixement

mutu. No estic dient, per tant, que es tracti d’una qüestió senzilla, sinó més aviat

que hi ha diferents variables que cal tenir en compte, precisament perquè cada

parlant fa servir la seua autonomia discursiva, tant interaccional com temàtica.

En aquest darrer exemple un participant aprofita l’analogia per estrafer un

eslògan comercial, i finalment això dóna peu a una nova orientació temàtica.

Ocorre en una seqüència on s’enraona sobre la vida del barri:

[CH0114; ANNA, ELI, ROS, RIUS, FATI ; sobre el barri on van a comprar] ANNA: allà al barri potser / ELI: mm\

ROS: al barri_ RIUS: al barri hi ha de tot_

ROS: si:: / RIUS: Bé ho diuen els cartells de les botigues_

ELI: hi ha gent amb -- RIUS: avui ha set bo perquè ho he llegit a una botiga:_ ELI: què diu/ ROS: hi havia això_ RIUS: al barri hi ha de tot al barri hi ha de tot @@ ELI: qui ho diu això/ RIUS: putes::_ (.) travestis:_ ELI: però qui ho diu/ (.) agon ho diu això/ RIUS: al:-- sats al-- a la farmàcia que hem nat a comprar/ FATI: he\ RIUS: una mic-- sats ont-e hi ha els congelats/ ELI: sí_ RIUS: una mica més amunt que hi ha -- FATI: saps que m’ha fet fer/ (.) marxar d’una botiga\

Abans que, al final de la seqüència, la darrera intervenció de Fati comenci

una altra història, i a propòsit de la remarca inicial a propòsit del barri,

confirmada en les tres primeres intervencions, Rius esmenta un eslògan

comercial, “Al barri hi ha de tot”, per pura analogia, i acabarà fent-lo servir per

jugar. L’eslògan se’l troba cada dia probablement quan va a comprar, de manera

que per a ella es tracta d’una frase comercial prou coneguda i habitual, com

explica de seguida. Malgrat això, arrenca amb una crida narrativa, “Avui ha set

bo perquè…”, que crea algunes expectatives, conserva el torn de paraula (es

tracta d’un sopar, s’ha de ser àgil a explicar històries) i estrafà l’eslògan amb

comentaris pujats de to social que converteixen l’anunci innocent en un avís per

a viatgers no experimentats. Amb aquesta senzilla transformació, que Rius

acompanya d’una rialla, tot el marc argumentatiu canvia: el barri deixa de ser el

lloc tranquil i ben servit que pretenia ser, i l’eslògan deixa d’anunciar productes

comercials per esdevenir la presentació de totes les formes de vida de l’entorn.

Les dues interpretacions són possibles, i les dues estarien disponibles per a un

observador extern, encara que l’aspecte del cartell comercial i la seua distribució

en botigues corrents semblaria indicar més aviat la primera lectura, el marc

pressuposicional contra el qual s’estructura la lectura activa de Rius, produint un

marc alternatiu per a una ciutat imaginada diferent i de vida difícil. Ara bé,

l’observació és desatesa pels altres participants, quan Eli demana per la

literalitat contextual de l’eslògan. Aleshores la conversa canvia de rumb, i se

centra, efectivament, en les circumstàncies del barri, en referències concretes a

la farmàcia i la botiga de congelats, desencadenant per analogia una altra

vegada, una nova seqüència conversacional (ací tan sols apuntada, “saps què

m’ha fet fer?”) també centrada en una història de barri.

El que hem d’aprendre d’aquestes entrades i sortides de temes,

d’aquestes lògiques narratives i d’aquestes analogies creatives, és que sovint

una irrupció còmica en ella mateixa (com ara aquest barri capgirat i agitat

apuntat per Rius), es transforma en la base, còmica o no, d’una història

consistent. No hauríem de descartar, doncs, les bajanades o els desficacis en la

conversació. Són la base dels salts qualitatius que fem –tot i que fem també

salts qualitatius sense recórrer a destrellats.

Ací un barri capgirat podria ser el barri real dels participants, on compren i

on tenen problemes, on paguen i on es barallen. Més amunt, un viatge de nuvis

amaga encara més sorpreses de les esperables, els nuvis desapareixen després

de la boda, o potser després del viatge de nuvis. Més amunt encara, uns amics

decideixen que un aniversari val per eximir-los als dos, del treball. Doble o no

res, com als jocs. L’humor ens fa entrar ràpidament en (i sortir de) aquesta

esfera insòlita de la imaginació. Les converses ordinàries es tornen petites

mostres d’enginy quan les mirem amb la lupa (o les ulleres) de l’analista. Per

això l’analista sol quedar-se enganxat als seus exemples. Quan es tracta

d’humor, la fugacitat amb què s’apunten els temes, la intensitat dels implícits i

les històries dobles i fantàstiques que s’insinuen encara els fa més interessants.

Però l’ordre conversacional té les seues exigències, per això tornem a reprendre

el fil.

Les persones no ens podem transformar en maletes, per tal de viatjar de

qualsevol manera. Les classificacions dels vins separen abruptament els brics

de cartó de les ampolles amb etiquetes setinades. Tanmateix, el llenguatge està

fet també per posar juntes aquestes coses, per fer-nos veure com serien, per

imaginar-nos-les. Les coses que apareixen juntes sembla que tinguin relació. Un

refrany valencià sentència càusticament i còmicament, “en ser negre, botifarra”.

No m’interessa ara especialment el fet que l’origen històric de la dita tingui a

veure amb la pràctica de fer llonganisses i botifarres de colors diferents (o que

això sigui encara una diferència curiosa). M’interessa com s’assenyala la

deducció, per pura metonímia. El refrany s’usa a València per desprestigiar les

associacions per metonímia, i evidentment, per fer riure. Però dis-me què

desprestigies i et diré de què presumeixes. “En ser negre, botifarra”, igual que

“Sabó i fil, tot és per a la roba”, insisteixen en la gratuïtat de l’associació.

M’agradaria quedar-me ara amb aquest aspecte. Qualsevol cosa negra podria

ser botifarra, la qual cosa és una deducció massa àmplia, certament. Però

funciona com a base inductiva. Mentre no tinguem una altra cosa, podem anar

fent servir aquest principi tan bé com Sherlock Holmes.

Recordem que ningú havia dit quins atributs podia tindre el nostre

predicat: els atributs són especificats pel discurs mateix –i esborrats igualment,

no ho oblidem, pel mateix discurs. És ací on la idea (valenciana) de gratuïtat

resulta creativa. No tot el pensament està sotmès a control. Podem anar saltant

d’ítem a ítem a través del color. Com els ocorre als nostres amics

conversacionals de més amunt, aquests pensaments laterals de vegades

serveixen per encetar un tema, o per definir una paraula, per requalificar algú,

per cloure una anècdota, o per difuminar les fronteres d’una classificació. [12]