nissaga_tot

Nissagues Manlleuenques del segle XX 8

Precedents

La creació d’una indústria o de qualsevol negoci està estretament vinculada a la persona o família

que la fa possible i és per aquest motiu que conèixer aquest prohom o la nissaga en qüestió

permeten, parcialment, disposar d’algunes informacions bàsiques per entendre, en aquest cas,

el naixement i creixement d’una empresa que sorgeix a finals del segle XIX per desenvolupar una

activitat sense precedents al municipi, ja que es tracta d’un sector nou i que creix al llarg del segle

XX, després de convertir-se, a finals de la dècada dels vint, en societat anònima. Quin és l’origen,

tan geogràfic com social, dels fundadors? Disposen d’una acumulació de capital? Continuen amb

l’activitat professional iniciada per la família?

L’empresa que va introduir el corrent elèctric a Manlleu va néixer arran de la unió de quatre

persones d’origen i sectors professionals diferents. Amb tot, l’empresa va créixer a l’entorn de les

famílies Roqué i Gorchs –emparentades-, que van ser les responsables de conduir-la cap a

l’expansió que va aconseguir al llarg del segle XX. Pel que fa a la família Roqué, el primer membre

que es va vincular a aquest projecte va ser Pau Roqué Vallmitjana. La figura de Pau Roqué

Vallmitjana ha quedat enfosquida per la del seu fill Pau Roqué Parladé com a prohom al capdavant

de la constitució de grans negocis empresarials. Amb tot, l’escriptura de constitució de l’empresa

de la llum demostra la presència del seu antecessor.

Les famílies Gorchs i Roqué, al capdavant de l’empresa de la llum

Pau Roqué Vallmitjana va ser un dels fundadors de Mateu, Barné y Compañía, juntament amb altres socis. En Josep GorchsRibas, (a la foto de la dreta, al costat del xofer).

Fam

ilia

Roq

ué

Fam

ilia

Gor

chs


Els orígens de la família Roqué, segons el que expliquen alguns descendents, provenen del

Ripollès - Ripoll o Sant Joan de les Abadesses -, però, després de consultar les partides de

naixement, podem afirmar que els trobem instal·lats a Manlleu des de l’any 1775, any en què neix

Joan Roqué. Així doncs, set generacions de la família Roqué neixen i creixen a aquesta població,

tot i que, molts d’ells fan llargues estades a la capital catalana.

Si parlem de l’origen social, el primer membre de la família Roqué que hem trobat, Joan Roqué,

nascut a finals del segle XVIII, era teixidor, mentre que la resta de components que trobem fins

als nostres dies són fabricants. Per tant, i tot i que sempre és molt difícil valorar les professions

a cada època, podem pensar que era una família benestant, ja que, tot i que el volum de les

indústries a principis del segle XIX no era el mateix que a l’actualitat, si que s’entén que un fabricant

té persones que treballen per ell i, per tant, disposa d’un lloc de treball en millors condicions que

els pagesos o treballadors manuals, a compte d’altri.

Pau Roqué Vallmitjana, nascut el 7 de gener de 18501, és el primer que apareix com a tintorer,

fet que ens porta a pensar que es va començar a dedicar al negoci dels tints abans de la

mecanització del procés i no serà fins quaranta anys més tard que impulsarà la constitució de

l’empresa.

Per part de la família Gorchs, Josep Gorchs Ribas va ser el primer membre d’aquesta família que

es va vincular al projecte. Nascut a Manlleu el 13 de novembre de 1858, Josep era fill d’Agustí

Gorchs Palau, natural de Manlleu, i Ramona Ribas Bautista, de la veïna població de Torelló.2

Ambdós van néixer ens uns anys marcats, en el context internacional, per l’inici de la fase definitiva

de la unificació alemanya, mentre que Espanya iniciava, a finals de 1859, una aventura bèl·lica

al Marroc que hauria de finalitzar pocs mesos després –abril 1860- amb el tractat de pau entre

els dos països. Mentrestant Catalunya vivia, en l’àmbit polític i social, una època marcada per les


1 Arxiu parroquial de Manlleu (APM). Llibre de baptismes B/11 (1830-1851).2 APM. Llibre de baptismes B/13 (1857-1861).


tensions entre obrers i empresaris. Concretament, l’any 1855 es va declarar la primera vaga

general “en reivindicació de la llibertat d’associació, de l’establiment d’un horari de treball fix, de

la formació d’una junta mixta d’obrers i patrons que dirimís les diferències laborals i del dret a

participar en la Milícia Nacional. Les propostes no foren acceptades. La vaga s’acabà amb l’arribada

d’un nou contingent de tropes a Catalunya”3. Altres fets remarcables del moment històric en què

van néixer els impulsors de l’empresa de la llum són la crisi tèxtil que va viure Catalunya a partir

de 1861 provocada per la fam de cotó i la constitució, vuit anys més tard, del Foment del Treball

Nacional com a organisme de defensa dels drets dels empresaris catalans, que ha arribat actiu

fins als nostres dies. A Manlleu, el procés industrialitzador s’havia iniciat amb una forta embranzida

i el canal industrial, deu anys després de la seva construcció -1841-1848-, donava aigua a les

fàbriques que havien nascut a la vora d’aquest riu artificial.

Uns anys abans que Pau Roqué i Josep Gorchs, juntament amb els altres socis, decidissin

emprendre aquest negoci a Manlleu, el sector de l’electricitat ja era notícia a Catalunya. El mateix

any en què, en l’àmbit polític, es proclamava la Primera República Espanyola –el 1873-, a Barcelona

s’instal·lava el primer generador d’energia elèctrica i el fenomen de l’electrificació, tot i que va

tenir uns inicis força difícils, era considerat com una veritable revolució industrial: “suele utilizarse

la expresión de ‘segunda revolución industrial’ para subrayar la importancia del fenómeno de la

electrificación y los cambios estructurales asociados a ella. (...) Sus comienzos fueron, en Europa,

modestos, aunque también febriles, y los objetivos de las primeras empresas se limitaron a tratar

de competir, en general con poca fortuna, con las sociedades de alumbrado por gas ya instaladas

desde décadas atrás en la mayoría de las grandes ciudades.”4

Els inicis de la indústria elèctrica espanyola es van produir, a finals del segles XIX, a la capital

catalana: “el arranque de la industria eléctrica española se produjo, en efecto, a raíz de las diversas

iniciativas tomadas a partir de 1874 por el comerciante barcelonés Tomás J. Dalmau. Después

3 Manel Risques. “La crisi de l’antic règim i el sorgiment de les formes burgeses: del final del segle XVIII al 1833“ (pàg.113) dins d’Història de la Catalunya Contemporània.4 Jordi Maluquer de Motes. “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”, dins de Revista de Historia Industrial, núm. 2, 1992, UB Publicacions. pàg. 121.



de tener conocimiento de la dinamo inventada por el ingeniero belga Zenobe T. Gramme, que

se presentó a nivel internacional en la Exposición Universal de Viena de 1873, Dalmau pudo

comprobar personalmente las posibilidades que ofrecía el invento al efectuar un viaje de estudio

en 1874, visitar distintas instalaciones recién efectuadas, en París y Londres, y entrevistarse con

ingenieros y técnicos. (...) Todas esas fábricas, muchas de ellas del sector textil, contaban con

sistemas propios de fuerza motriz y efectuaban la nueva instalación eléctrica exclusivamente con

fines de alumbrado. El cambio era muy ventajoso para algunas, puesto que antes sólo podían

emplear luces de petróleo por encontrarse en las oríllas de los ríos, lejos de las redes urbanas

de distribución de gas.”5

Catorze anys abans que a Manlleu es plantegés i es fundés l’empresa de la llum, a Barcelona

es creava la Sociedad Española de Electricidad (SEE): “a treinta de abril de 1881 se formalizaba,

en Barcelona, la constitución de la Sociedad Española de Electricidad, con un capital nominal de

tres millones de pesetas representado por seis mil acciones de quinientas pesetas cada una”.6

Amb tot, aquesta gesta no va tenir un camí fàcil, sobretot degut als entrebancs que posaven els

ajuntaments catalans perquè tenien massa interessos amb les companyies de gas. Aquest fet

va produir que “a lo largo de 1882 y 1883 el establecimeinto de la SEE que empleaba alrededor

de 200 trabajadores, tuvo que dedicarse exclusivamente a la fabricación de material y a efectuar

montajes. De hecho, el grueso de su actividad se concretó en la realización de nuevas instalaciones

de alumbrado o ampliaciones, con focos de arco voltaico y lámparas de incandescencia, en

numerosas fábricas y talleres dispersos por todo el distrito industrial catalán. Esta parte de la

actuación de la Española se estaba saldando, en la práctica, con un balance muy positivo. En

el primer trimestre de 1883 llegaban al centenar los montajes efectuados en las fábricas. Las

plantas industriales disponían ya, por su cuenta, de un generador de fuerza motriz y el acoplamiento

de un mecanismo de producción de fluido para el alumbrado no hacía sino optimizar su explotación

con una mínima inversión adicional. Otra cosa, y bien distinta, iba a suceder, en cambio, con los

5 Jordi Maluquer de Motes. “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”, dins de Revista de Historia Industrial, núm. 2, 1992, UB Publicacions. pàg. 122-123.6 Jordi Maluquer de Motes. “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”, dins de Revista de Historia Industrial, núm. 2, 1992, UB Publicacions. pàg. 124. del segle XIX. pàg. 111.



consumidores urbanos. La respuesta de la clientela privada, que debía adquirir el fluido a precios

aún poco atractivos frente a los del gas, fue, en efecto, francamente desalentadora. Ante la

imposibilidad de resolver el problema de fondo, la falta de competitividad de aquel tipo de alumbrado

en términos de precios, se buscó la salida por medio de la propaganda. Para dar a conocer las

características de la luz eléctrica y estimular su consumo, la Sociedad inició la publicación de la

revista La Electricidad, bajo la dirección del profesor de la Escuela de Ingenieros de Barcelona,

Francisco de Paula Rojas, a comienzos de 1883 y abrió un almacén-exposición en la Rambla de

Canaletas barcelonesa”.7

Un esdeveniment social de gran trascendència –l’Exposició Universal de Barcelona del 1888- va

ser la millor publicitat per aquest invent que s’acabaria imposant al gas: “la Exposición Universal

de Barcelona vino a ser, a efectos de la difusión de la electricidad en España, una especie de

inmenso escaparate que consolidaría su introducción generalizada. Por fin la SEE pudo acceder

al mercado urbano propiamente dicho y comenzó a crecer de forma regular el número de abonados”.8

No obstant això, la companyia no podia donar servei a totes les demandes, la viabilitat de l’empresa

era problemàtica i tot això va fer que sorgís un nou grup industrial: “el acuerdo desemboca el 7

de diciembre de 1894 en la constitución de la Compañía Barcelonesa de Electricidad. (...) La

fecha final de su actividad fabril se situaba en 1 de enero de 1896, en que concluía definitivamente

el cumplimiento de las condiciones previstas en el contrato.”9 El mateix autor comenta que la

Sociedad Española de Electricidad no va sobreviure perquè va néixer prematurament, fins i tot,

abans que Edison donés a conèixer la làmpara d’incandescència. Amb tot, va marcar l’inici d’una

revolució que ja no s’aturaria.

A Manlleu, el gas, en el seu moment, també havia significat una revolució, en el sentit que va

permetre iniciar la il·luminació d’una ciutat que començava a créixer des del punt de vista industrial,

7 Jordi Maluquer de Motes. “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”, dins de Revista de Historia Industrial, núm. 2, 1992, UB Publicacions. pàg. 130.8 Jordi Maluquer de Motes. “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”, dins de Revista de Historia Industrial, núm. 2, 1992, UB Publicacions. pàg. 136.9 Jordi Maluquer de Motes. “Los pioneros de la segunda revolución industrial en España: la Sociedad Española de Electricidad (1881-1894)”, dins de Revista de Historia Industrial, núm. 2, 1992, UB Publicacions. pàg. 139.



tot i que no és possible equiparar-ho a l’arribada del corrent elèctric: “una mirada a la ciutat en

progrés que era Manlleu a mitjan segle XIX ens dóna una visió dinàmica i activa de la vila. Però

també ens la presenta obscura i fosca, en el sentit més estricte d’aquestes paraules. I és que

l’enllumenat públic, i no parlem ja del domèstic o industrial, era ben escàs. I ho va ser fins a

l’arribada, pels volts de 1865, del gas, la planta de fabricació del qual va ser una de les primeres

a la península. El gas portà moltes millores a la població, proporcionant llum a carrers i cases i

una nova forma de combustibles per les famílies i per les indústries. Els antics fanals d’oli i ble

que s’havien utilitzat fins aleshores a l’interior de les cases i per anar pel carrer a la nit, començaren

a desaparèixer, així com els llums de petroli que hi havia en algunes cantonades, substituïts per

la llum de gas. (...) El gas fou, doncs, un notable canvi per la societat manlleuenca d’aquell temps,

però no tant com l’arribada d’una nova font d’energia que s’anomenava electricitat. (...) L’arribada

de l’enllumenat públic elèctric va fer que la gent es comencés a plantejar la possibilitat d’il·luminar

les cases de la mateixa manera. I es van començar a posar bombetes a les llars. Al principi, amb

només una bombeta s’il·luminaven diverses habitacions, ja que s’instal·laven en forats oberts als

envans. No existia, però, el comptador de llum i es pagava a tant alçat: una bombeta, sis rals i

dues, 1,80 pessetes”.10

En aquest context cal situar les famílies objecte d’estudi (la família Roqué s’explica en el capítol

Tintes P. Y A. Roqué, el negoci del tint). Josep Gorchs Ribas neix al sí d’una família manlleuenca

per la banda paterna, ja que, tant el pare com l’avi, el besavi i també el rebesavi són nascuts a

Manlleu. Pel que fa a l’origen social, dada bàsica per saber d’on prové el capital que 40 anys més

tard permetrà, en part, el naixement de “Mateu, Barné i companyia”, a la partida de naixement

de Josep Gorchs Ribas trobem que el seu pare era “negociant, comerciant i pagès” 11, una dada

que pot ser indicativa de la condició social de la família, tot i que, se’ns fa difícil determinar el

significat de “negociant” o “comerciant” a mitjan segle XIX, ja que, tal com passa amb moltes altres

professions, no prenen el mateix valor que a l’actualitat. Pel que fa a l’avi, Segimon Gorchs

10 El Ter, núm. 8, novembre de 1996. pàg. 13 - 14.11 APM. Llibre de baptismes B/13 (1857-1861)



Pradella, també nascut a Manlleu a finals del segle XVIII -14 d’abril de 1791- era bracer i

comerciant12. L’únic que sabem d’ell és que no era l’hereu de la casa i, per tant, i si tenim en

compte el valor d’aquesta institució familiar a l’època, podríem convenir que no va percebre

l’herència que li hauria pogut permetre posteriorment cedir-la als seus fills. No obstant això i per

les dades trobades, ens sembla que la família Gorchs no es pot considerar una nissaga de grans

propietaris. La partida de naixement del pare de Segimon Gorchs Pradella –Segimon Gorchs Rifà-

indica que el pare d’aquest –Agustí Gorchs- era pagès i masover de Bellfort, la masia més antiga

de Manlleu.13

Una altra de les dades que ens permeten situar aquestes famílies i conèixer, un xic més, d’on

prové l’acumulació de capital, és la propietat. Ser propietari sempre ha estat símbol de riquesa,

d’acomodament, i més al segle XIX que ara on, els diferents sistemes d’obtenció que han posat

a l’abast de les famílies les entitats bancàries i d’estalvi n’han fet proliferar el nombre. Així doncs,

al segle XIX, mentre que la majoria de la població eren arrendataris, hi havia una colla de famílies

que tenien propietats a la població on residien. Segimon Gorchs Pradella, l’avi del nostre protagonista

era, a mitjan del segle XIX, propietari d’un hort d’una quartera al carrer Sant Jaume i d’una casa

al carrer de l’Horta.14 Unes propietats que es van anar ampliant amb els anys, ja que el pare de

Josep Gorchs Ribas –Agustí Gorchs Palau- surt al padró de l’any 1895 com a propietari de diverses

finques: carrer del Pont, 3; carrer Berenguer, 12; carrer Horta d’en Font, 35 i 38A; passeig de Sant

Joan, 26 i 28. 15 Tot i que es fa difícil fer una valoració, podríem dir que tot indica que la família

Gorchs, abans de la creació de l’empresa, no eren grans propietaris, ja que, en la mateixa època,

d’altres nissagues acumulaven pràcticament el doble de propietats.

11 APM. Llibre de baptismes B/13 (1857-1861)12 APM. Llibre d’òbits O/10 (1857-1864).13 APM. Llibre de matrimonis M/7 (1754-1813).14 APM. Caixa Hisenda-217. Amillaramiento del año 1853. Referència núm. 164.15 APM. Governació 50. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1895)



Unes propietats que es mantenen i d’altres que canvien quan passen als hereus, en aquest cas,

a mans de Josep Gorchs Ribas. El padró de 1909 estableix com a propietats a nom seu: carrer

Vendrell, 44; carrer Fedanci, 12; carrer del Pont, 3; i passeig de Sant Joan, 26 i 28. 16

A la propietat ubicada al carrer Fedanci és on Josep Gorchs s’establirà juntament amb la seva

família. Aquesta casa encara avui és propietat de la família, tot i que ja fa més de 25 anys que

no hi habiten.

Així doncs, podem entendre que són les rendes extretes de les altres finques les que poden

convertir-se en una possible font d’ingressos per portar a terme el negoci de la llum. De fet, aquests

habitatges resten a mans dels Gorchs durant molts anys, ja que es poden identificar en els padrons

dels anys 191617, 1922-2318 i 1936-3719.

16 APM. Hisenda 241. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1909)17 APM. Hisenda 241. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1916).18 APM. Hisenda 242. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1922-23).19 APM. Hisenda 242. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1936-37).


Plànol i imatge actual de l’habitatge de la família Gorchs. És un edifici d’estil eclèctic. L’autor va ser Josep Illa, mestre d’obres.És un habitatge plurifamiliar de planta baixa i dos pisos i destaca el seu carregament d’ornamentació.

M.P

ujol

Arx

iu M

unic

ipal

Man

lleu


Inicis amb modificacions constants

L’inici de l’empresa que ha proporcionat la llum a Manlleu fins als nostres dies i que tothom coneix

com “can Gorchs” cal situar-lo, cronològicament, a finals del segle XIX, convertint-se en la més

primerenca de les empreses fundades per les nissagues manlleuenques del segle XX. Concretament,

va ser l’any 1896 –el mateix any en què es va constituir l’empresa Hidroelèctrica de Catalunya-

(escriptura de 12 d’agost de 1896 davant del notari manlleuenc Domingo Torrent i Garriga20), quan

Delfí Mateu i Guàrdia, confiter, vidu i veí de Manlleu; Llorenç Barné i Trasserra, serraller, casat i

veí de Camprodon; Josep Gorchs Ribas, dependent, casat i veí de Manlleu i Pau Roqué Vallmitjana,

fabricant, casat i veí de Manlleu van constituir la societat Mateu, Barné y Compañía, sociedad

colectiva, amb domicili a Manlleu, per a la instal·lació d’enllumenat públic per mitjà de l’electricitat

a Manlleu i a d’altres punts (l’escriptura parla de Sant Feliu de Torelló), per un termini de 15 anys.

Es va establir un capital de 20.000 pessetes que van posar, a parts iguals, els quatre socis de

la companyia, tal com diu l’escriptura: “el capital consistirá en la cantidad de veinte mil pesetas

que pondrán por partes iguales, esto es, cinco mil pesetas cada socio; de todas las cuales se

incorporará el cajero Señor Roquer, a quién deberán entregarse en buenas monedas de ley dentro

un mes de hoy contado, haciendo constar la entrega en el libro correspondiente de la Sociedad.

Este capital podrá aumentarse siempre que así lo acuerden los socios por unanimidad, haciendo

constar el aumento o nuevo ingreso de capital en los libros correspondientes de la compañía”.21

El document registrat al Registre Mercantil22 el 17 de març de 1899 marca les retribucions que

rebran cada un dels socis per les tasques que desenvoluparan dins de la societat recentment

creada: “por sus trabajos percibirán mensualmente el señor Mateu, ciento cincuenta pesetas, el

señor Barné, doscientas pesetas y los señores Roquer y Gorchs veinte cinco pesetas cada uno.

Las ganancias o pérdidas se distribuirán en proporción al capital”. Així mateix, el text inclou un

apunt que fa referència al propietari que al mateix dia haurà venut els terrenys a l’empresa: “se

20 Arxiu Episcopal de Vic (AEV). Llibre notarial núm. 2.291 (Torrent i Garriga, Manlleu). Expedient núm. 220.21 AEV. Llibre notarial núm. 2.291 (Torrent i Garriga, Manlleu). Expedient núm. 220.22 Expedient núm. 3.417 del Registre Mercantil de Barcelona.



concederá a Don Antonio de Barnola y de Verdaguer, mientras dure la sociedad, una participación

en las ganancias como si hubiera aportado un capital de diez mil pesetas”.

Per tant, els antecedents són l’escriptura del mateix dia en què Josep Gorchs Ribas oficialitza la

compra dels terrenys d’Orís a Antoni de Barnola i de Verdaguer.

Les terres adquirides a Antoni de Barnola, tal com s’explica F. Pujol, “comprenien un antic molí,

després se’n diria Central Molí que, mitjançant un canal, aprofitava l’aigua del riu. L’edifici, avui

encara conservat, fou adaptat a la nova funció. Es va instal·lar una dinamo, en el lloc on hi havia

l’antic molí, que impulsada per l’aigua que fins llavors havia ajudat als pagesos i sobretot al moliner,

produiria corrent continua a 220V, i l’endegarien aigües avall del Ter, per una xarxa de pals de

fusta, fins a Torelló i Manlleu”23

L’escriptura de compra que reproduïm a continuació explica les condicions del pacte entre Josep

Gorchs Ribas i el propietari:

“a quince de febrero, de mil ochocientos noventa y seis, ante mi D. Domingo Torrent y Garriga,

abogado y Notario del ilustre Colegio de Barcelona, vecino de esta villa y testigos nombrados,

han comparecido d. Antonio de Barnola y de Verdaguer, propietario y abogado, vecino de

Barcelona, y D. José Gorchs y Ribas, dependiente, vecino de Manlleu, ambos de esta casados

y mayores de edad. Teniendo los dos, a mi juicio, la capacidad legal necesaria para celebrar

este contrato y habiendo exhibido sus cédulas personales de segunda y undécima clase,

respectivamente, números de orden cincuenta y dos, y dos mil ochocientos cincuenta y seis,

expedidas en veintiocho de septiembre, y dos de octubre del corriente ejercicio por el citado

d. Antonio de Barnola, se ha dicho: que establece perpetuamente al nombrado D. José Gorchs,

una extensión de terreno, que forma un cuadrado de cuarenta metros de largo por cada lado,

teniendo en consecuencia, una superficie de mil seiscientos metros cuadrados, con el salto

23 Francesc d’A. PUJOL i ESCALÉ. Indrets units per una mateixa xarxa. Edició commemorativa del 50è aniversari de PYSESA. manlleu: Edicins Rondas, 1977. p. 15-16



de agua del río Ter, presa y canales, parte de cuyas aguas utiliza hoy como fuerza motriz de

un molino harinero de su propiedad y para riego de dieciséis hectáreas de terreno, lindante

la extensión de terreno que se establece por oriente mediodía y por poniente con el río Ter.

Dicha extensión de terreno, salto de aguas del río Ter, presa y canales son parte y de

pertenencias de la posesión llamada “Manso Espona”, situada en el termino de San Marcelo

de Saderra, jurisdicción municipal de Orís, la que se compone de la casa principal que lleva

el mismo nombre del Manso, de otras seis casas de labranza, ocupadas por colonos, separadas

todas, de un molino harinero con su correspondiente casa, del derecho de tomar y utilizar las

aguas del río Ter, desde el punto llamado “Costa Cugulera” hasta el llamado “Bach de la

Mambla” y de doscientas veintiséis cuarteras, equivalentes a ocho mil ciento noventa y siete

áreas de terreno, entre cultivo, yermo, alameda, bosque y rocales, lindante por junta por oriente

parte con el río Ter, parte con tierras de D. Joaquín Saderra, parte con tierras de D. Antonio

Coma y parte con tierras de D. Pedro Vilademunt; por medio día con dicho río Ter; por poniente

parte con el mismo río Ter, parte con tierras de D. Pedro Vilademunt y parte con tierras del

Manso Collell, propio del difunto d. Pablo de Barnola, y por cierzo parte con tierras del referido

Manso Collell, parte con las de D. Antonio Coma y parte con las de D. Pedro Vilademunt, todo

mediante mojones; y le pertenece en la calidad de heredero de su difunto señor padre D.

Pablo de Barnola y de Espona por este nombrado tal en el testamento que otorgó por ante


El T

er

Central d’Orís

El T

er

Central d’Orís


D. Fernando Moragas y Ubach, notario que fue de Barcelona a doce de julio de mil ochocientos

setenta y cinco, inscrito en los tomos veintidós y ciento ochenta y seis del archivo, libros

primero y segundo del Ayuntamiento de Orís, fincas número seis, siete, ocho, nueve, diez,

once, doce, trece, catorce, quince y treinta y siete, en Vich, a veintisiete de Enero de mil

ochocientos setenta y siete; y también le pertenecen en virtud del convenio otorgado sus

señores hermanos d. Rafael, D. Luis y D. Ramón de Barnola y de Verdaguer ante D.

Hermenegildo Martí y Ferrer, notario que fue de Barcelona, a veinte y dos de junio, de mil

ochocientos setenta y siete, inscrito en el Registro de la Propiedad de Vich, con fecha seis

de agosto del mismo año. Que son pactos:

Primero: el adquiriente no podrá deteriorar la finca establecida, sino mejorarla, invirtiendo

al efecto en ella una cantidad que no baje de dos mil quinientas pesetas, dentro el término

de dos años de hoy contados; y no podrá restituir dicha finca, sin hacer constar por cartas

de pago u otros documentos legítimos, que ha cumplido con dicha inversión o bien pagar

en pena al estabiliente la misma cantidad o lo que de ella faltan invertir.

Segundo: el estabiliente se reserva el agua necesaria para los usos domésticos de la

casa principal del Manso Espona y para el riego de dieciséis hectáreas de terreno del

propio manso y además la fuerza hidráulica necesaria para el funcionamiento de la

bomba que debe abastecer de agua a dicha su casa.

Tercero: también se reserva el estabiliente durante las horas del día o sea desde la

salida del sol, la fuerza hidráulica necesaria para el funcionamiento del molino harinero

que existe en el mencionado manso Espona en cuanto no exceda de doce caballos,

pero deberá pagar anualmente al adquiriente noventa y una pesetas por cada caballo

de fuerza que utilice a dicho objeto durante el respectivo año.

Cuarto: el estabiliente deberá recomponer en el término la presa y canal que ha de

conducir las aguas al terreno establecido a fin de que el pueda utilizar en él y en el edificio

que en el mismo construya, el salto de agua, cuyo arreglo deberá practicar a sus costas

y del modo que pueda obtenerse la mayor fuerza posible. Una vez arreglado todo esto



de un modo cabal (para el estabiliente) las reparaciones sucesivas, lo mismo que la

limpieza del canal, irán a cargo del adquiriente.

Quinto: el adquiriente deberá pagar al estabiliente en muda percepción y sin derechos

de firma ni fadiga, ni otros algunos inhirentes al dominio directo, la suma de mil doscientas

pesetas de cómo cada año por semestres anticipados haciendo el pago del primer

semestre en el día de hoy, y los siguentes en el día correspondiente en la casa principal

del manso en buenas monedas de ley sin descuento alguno por razón de contribuciones,

ni por otro concepto, pues ni por cualquier ley se exigiesen, el adquiriente deberá pagarlas

por el estabiliente o bien abonarlas a este, si se hubiese adelantado a satisfacerlas, si

se exigiesen directamente al estabiliente; cuyo censo con sus derechos anexos que al

tipo del seis por ciento en que se ha convenido capitalizarlo representa un capital de

veinte mil pesetas, constituye el valor de lo establecido pues se desprecia el valor de la

entrada por su insignificancia.

Sexto: si el adquiriente dejase de pagar el censo impuesto por uno o dos años, deberá

abonar al estabiliente el interés del seis por ciento anual de las pensiones vencidas y no

satisfechas; y si llegase a adeudar tres pensiones, entonces le pagará interés de las tres,

pero en este caso, podrá además el estabiliente o quien su derecho haya apoderarse

de su propia autoridad y sin preceder requerimiento alguno judicial, ni de otra autoridad,

del terreno establecido y edificio o mejoras que en el se hayan hecho y retenerlo en su

poder, cobrando sus productos que hará suyos hasta que con ellos se haya satisfecho

por completo de las anualidades vencidas y no satisfechos de dicho censo y devolviendo

lo sobrante, si lo hubiere.

Séptimo: el adquiriente deberá satisfacer todos los costes de esta escritura hasta su

definitiva inscripción en el registro de la propiedad y él y sus derechos habientes deberán

entregar una copia simple de todo traspaso que se haga de la finca establecida con esta

escritura al estabiliente o a quien su derecho represente.

Octavo: el máximo de la cantidad de que ha de responder en perjuicio de tercero la finca



y demás que se establece, será el capital del censo, dos pensiones y la prorrata de la

que corra y las costas y perjuicios en caso de pleito hasta la cantidad de mil pesetas.

Enterado D. José Gorchs ha dicho: que acepta este establecimiento y sus efectos (...).24

24 AEV. Llibre notarial núm. 2.291 (Torrent i Garriga, Manlleu). Expedient núm. 220.


El T

erE

l Ter

El T

er

Central d’Orís


D’aquesta manera, neix una empresa cabdal per al desenvolupament de Manlleu i neix arran del

treball dels que van creure en el projecte. Francesc d’A. Pujol, en el pròleg del llibre esmentat

parla dels dos factors que van fer possible la constitució d’una empresa d’aquestes característiques

a la nostra població: “els progenitors d’aquesta ramificació de llum i energia, han estat, per una

part, la pròpia situació hidrogràfica –el riu Ter- i, per l’altra, la tècnica, elemental en el seu inici,

d’uns patricis amb il·lusió i empenta que s’arriscaren a instal·lar el primer generador que traduí i

domà ensems el braó de les aigües del Ter” 25.

De fet, al segle XX la electrificació va significar un enfortiment industrial: “A principis del XX, es

mantenen i es consoliden els nuclis tèxtils nascuts al segle anterior (Manlleu, Roda, Torelló...) i

es produeix una revitalització industrial de la comarca en general per la introducció de l’electricitat,

la qual cosa comportarà un nou equilibri econòmic. Aquesta represa industrial als nuclis urbans

que havien entrat en crisi a principis del XIX sorgirà molt vinculada a les expectatives del mercat

català: la indústria de l’alimentació en serà l’exponent més clar.

Efectivament, l’energia elèctrica fou l’artífex d’aquest nou estat de coses, aprofitant altra volta el

Ter. El febrer de 1896, J. Gorchs, P. Roqué i D. Mateu es constituïen en societat a Manlleu per

tal de produir i administrar electricitat a aquesta vila i a Torelló, per la qual cosa instal·laren una

dinamo prop de la Mambla. I a partir del 1908 s’obria una nova central al Ter per tal de proveir

St. Quirze de Besora, Montesquiu i el Ripollès. El 1910 la societat s’anomenarà “José Gorchs y

Cia.” i el 1928, “Producción y suministro de electricidad”.

A la segona dècada del segle l’electricitat arribà progressivament al pobles allunyats del Ter. A

Vic s’instal·là la fàbrica de Pericas i Boixeda, la qual en subministrà a la ciutat, Sant Hipòlit, La

Gleva, Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles i Calldetenes. L’empresa Estebanell en forní a Centelles,

Roda, Tona i Taradell. També intervingueren a la comarca la Hidràulica del Freser i la Unió

Elèctrica de Catalunya (PLADEVALL, A; 1981).

25 Francesc d’A. PUJOL i ESCALÉ. Indrets units per una mateixa xarxa. Edició commemorativa del 50è aniversari de PYSESA. Edicins Rondas. Manlleu, 1977. (pàg. 9-10).



A més de la millora dels pobles per l’enllumenament públic i privat, l’electricitat tingué efectes

remarcables en la indústria, sobretot la tèxtil que assolí una regularitat de producció més gran

en no dependre tant directament dels eixuts i les glaçades26.

En aquest període inicial de l’empresa, “la revitalització industrial de Manlleu, produïda dins aquest

marc favorable en l’evolució de l’economia catalana, tingué dos eixos principals: l’electrificació i

el desenvolupament de nous sectors industrials, lligats o no, al sector tèxtil. L’electrificació va

possibilitar una major diversificació en la localització industrial, ja que no calia dependre de l’energia

hidràulica del canal industrial”.27

Primers conflictes amb els clients

Els inicis de l’empresa no van ser “oli en un llum”, sinó que per la novetat i suposem que per una

certa desconfiança es van produir petits conflictes, dels quals la premsa local se’n va fer ressò.

El primer tema de debat va sorgir arran de l’augment del preu del servei que, per als consumidors,

va semblar excessiu:

“¿Habrá conflicto?

En la mañana del dia primero del mes que cursa recibimos en nuestro domicilio, de parte de la

sociedad “Mateu, Gorchs y c” (antes Mateu, Barné y C) por conducto de un dependiente de la

misma, una hoja impresa que transcribimos en lo menester: ‘esta sociedad pone en conocimiento

del público, que desde 1 de enero de 1899, regiran los siguientes precios: por cada bujia de luz

eléctrica, 1 céntimo de peseta diario, contandose todos los meses a razón de 30 días uno. Las

lámparas que necesitan los consumidores de esta sociedad se les cederán a 1,10 pesetas una.

Todos los impuestos que exige el Gobierno por el alumbrado eléctrico, correrán a cargo de esta

compañía’.

26 Diversos autors. “La revitalització industrial i les noves formes d’energia”, dins d’Història d’Osona.27 Josep Burgaya. “Crisi i consolidació industrial” (pàg. 118) dins de “La Monarquia i la Dictadura de Primo de Rivera (1900-1931)”, dins de Manlleu, aproximació a la història, l’entorn, l’economia i l’estructura territorial.



Causó asombro ese aguinaldo de principio de año a cuantos se sirven de la electricidad como

alumbrado, sin que de momento se exteriorizara la mortificación que causara a todos la improcedencia

del aviso, más que más cuando llevaba anejo un sacrificio no justificado como no sea por la única

voluntad de la compañía, atraída por la placidez de un negocio o comercio venturoso en aumento

de rendimientos, pero que podrían resultar contraproducentes, sin desearselo, que estimamos

muy dsicutibles, que no esperábamos, y que sin duda, en ello ni siquiera pensó nunca ninguno

de los consumidores de la referida clase de alumbrado28.

Un mes més tard, el conflicte ja havia quedat resolt: “el conflicto pendiente entre la sociedad

Mateu, Gorchs y C y los consumidores de la electricidad como alumbrado, ha tenido la solución

que indica la hoja impresa, pasada a domicilio, y que en lo menester transcribimos: “A pesar de

lo acordado por esta sociedad y comunicado a ustedes con nuestra circular anterior, deseosos

de armonizar nuestros intereses con los de nuestros favorecedores y habiendo atendido las

acertadas gestiones verificadas por la comisión, que a usted y demás representaba, hemos venido

en acordar que para el término de cuatro años regirán los siguientes precios: en los meses de

Enero, Marzo, Mayo, Julio, Septiembre y Noviembre, 2,50 pesetas mensuales por cada lámpara

de 10 bujías. En los demás meses, o sea febrero, abril, junio, agosto, octubre y diciembre, 2,75

pesetas mensuales por cada lámpara de 10 bujías.

En este precio no van comprendidas las contribuciones impuestas o que se impongan a usted

por razón del alumbrado que utilice. Confiamos que lo acordado merecerá su aceptación y de no

ser así, lo indicará al dador de la presente para los efectos consiguientes”.

Como no es nuestro próposito contrariar soluciones –que hemos de suponer aceptadas desde

el momento que no ha llegado a esta redacción protesta alguna contra la transcrita- aun cuando

discrepa del criterio que expusimos, nos limitamos a publicarla sin comentarios.

28 El Ter. Periódico independiente. Año III. Manlleu, 14 de enero de 1899. L’article és signat per Matias i opina sobre aquest augment i el titlla d’improcedent.



Dimos la voz de alerta, conforme nos correspondía; nuestro deber está cumplido 29.

Un altre tema de discussió va ser el que feia referència a la il·luminació dels camins que conduien

a les fàbriques: “el tema, però, anava per llarg i, fins i tot, l’Ajuntament de Manlleu, sota la

presidència de l’alcalde Josep Casacuberta va donar una subvenció de 400 pessetes a la sociedad

Mateu, Barné y Cía, a fi que poguessin verificar “la instalación conveniente para el alumbrado por

la electricidad de los caminos que conducen a las fábricas”. Però van sorgir dificultats: “si no fuera

porque precisa un transformador, que se colocará probablemente sobre la casilla del resguardo

de Consumos, cercana al puente por todo el mes que cursa, tendríamos ya la mejora, por la que

repetidas veces hemos abogado”. El desembre de 1898, dotze mesos després de la petició de

l’enllumenat en aquells camins, apareixia finalment la bona notícia a El Ter. “Ayer noche se

alumbró por la electricidad el camino que conduce a las fábricas de can Puntí y de can Rifá; en

cuanto reciba la Compañía el material conveniente, se empezará la instalación de los hilos

conductores de la energía eléctrica y de lo demás oportuno para el alumbrado de los dos caminos

que conducen a can Llanas, lo cual, según nos consta por conducto fidedigno, quedará efectuado

dentro un breve plazo”. A la mateixa informació es deia que ara faltava que la “comissió de policia

urbana i rural” estudiés i proposés a l’Ajuntament els punts on convenia posar els fanals de gas

que ja no feien falta als camins”.30

Sis mesos després, el primer canvi

Els primers anys de la societat vindran marcats pels canvis en la titularitat. Des de la seva fundació,

Llorenç Barné i Delfí Mateu van ser-ne els gerents i en tenien la firma social, però el mes d’agost

del mateix any es produeix el primer canvi. Barné queda exclòs de la societat per no pagar la part

que li corresponia com a soci fundador. Tots els socis es tornen a reunir davant el notari per

redefinir la societat:


29 El Ter. Periódico independiente. Año III. Núm. 31, Manlleu, 11 de febrero de 1899 (parla de la solució del conflicte de l’augment de les tarifes de la llum).

30 El Ter, núm.8, novembre 1996, pàg. 14, dins el reportatge Cent anys d’electricitat.


“En la villa de Manlleu, a doce de agosto, de mil ochocientos noventiséis: ante mi Domingo

Torrent i Garriga, abogado y notario del ilustro Colegio de Barcelona, vecino de esta villa y

testigos nombrados han comparecido D. Delfín Mateu y Guardia, confitero, viudo, vecino de

Manlleu, D. Lorenzo Barné y Trasserra, cerrajero, casado, vecino de Camprodon, D. José

Gorchs y Ribas, dependiente, casado, vecino de Manlleu, y D. Pablo Roquer y Vallmitjana,

fabricante, también casado y vecino de Manlleu, todos mayores de edad (...) han dicho: que

en escritura que autoricé yo notario a quince de febrero de este presente año inscrita al folio

veinte y dos del tomo cuatrocientos noventiséis del archivo, libro cuarto del Ayuntamiento de

Orís, (...) formaron sociedad regular colectiva para la instalación del alumbrado público por

medio de la electricidad en las villas de Manlleu y San Felio de Torelló (...) que por circunstancias

que no son del caso el D. Lorenzo Barné no ha hecho el ingreso de las cinco mil pesetas a

que venía obligado, en virtud del transcrito pacto; que en virtud de los costes de la expresada

instalación del alumbrado público por medio de la electricidad consideran del todo insuficiente

el capital de veinte mil pesetas con que se fundó dicha sociedad y que deseando que no sufran

en lo sucesivo demora alguna las entradas de capital, han convenido lo siguiente:

Primero: el capital de dicha sociedad consistirá en la cantidad de 50.000 pesetas en vez de

las 20.000 que habían convenido y que pondrán por partes iguales, esto es, 12.500 pesetas

cada socio de todas las cuales se incorporará el cajero Sr. Roqué, a quien las han entregado

en su mayor parte los señores Mateu y Gorchs, según consta en los libros de la compañía,

cuyos señores Mateu y Gorchs, lo mismo que el señor Roquer, deberán ingresar lo que les

falte dentro de un mes. En cuanto a D. Lorenzo Barné, deberá entregar su parte de capital,

esto es, seis mil doscientas cincuenta pesetas dentro de un mes de hoy contadero y las

restantes seis mil doscientas cincuenta antes del día quince de octubre de este presente año.

Segundo: para el caso de que D. Lorenzo Barné no ingresara su parte de capital en los plazos

prefijados, por este solo hecho quedará excluido de la sociedad sin que le quede derecho

alguno en la misma, pero si hubiere ingresado las seis mil doscientas cincuenta pesetas del

primer plazo y no ingresará a su debido tiempo el segundo, le serán devueltas aquellas al



cabo de medio año contadero del día de haber sido excluido de la sociedad, sin que pueda

reclamar intereses por el tiempo que se ha fijado para efectuar la devolución, ni tampoco cosa

alguna por ganancias, ni adquisiciones que haya hecho la compañía.

Tercero: el expresado capital social podrá aumentarse siempre que lo acuerden los socios

por mayoría, haciendo constar el aumento o nuevo ingreso de capital en los libros de la

sociedad, pero dicho acuerdo de aumento de capital no alcanzará al Sr. Barné, quien no tendrá

obligación de hacer nuevo ingreso si no es voluntariamente.

Cuarto: si D. Lorenzo Barné quedara excluido de la sociedad en virtud de lo convenido en

el pacto segundo de esta escritura, continuará la compañía con los demás socios.

Quinto: queda en toda su fuerza y valor la escritura de constitución de sociedad en cuanto

no queda modificada (...)31

La sortida de Llorenç Barné de la companyia s’oficialitza dos anys després (13 de desembre de

1898)32 quan deixa de pertànyer a la societat i traspassa tots els seus drets i obligacions al soci

Josep Gorchs Ribas, qui està obligat a satisfer a Barné en compensació 32.500 pessetes en cinc

terminis iguals, amb un interès del 6% anual i el Sr. Gorchs, juntament amb els altres socis, Dalfí

Mateu i Pau Roqué obliguen tots els béns de la companyia per pagar al Sr. Barné de la suma que

el Sr. Gorchs s’ha obligat a satisfer. La societat a partir d’ara es dirà “Mateu, Gorchs y Compañía”

i seran gerents Delfí Mateu i Josep Gorchs.

El 1901, abandona un dels altres socis fundadors. Concretament, Delfí Mateu Guàrdia deixa de

formar part de la societat i cedeix els seus drets i obligacions a Pau Roqué Vallmitjana i a Isidre

Caballeria Roura, a parts iguals i pel preu de 56.500 pessetes. A partir d’aquest moment, la

companyia es dirà “Josep Gorchs y Compañía” i en serà gerent amb ús de la firma social Josep

Gorchs.33

El 1911, arran de la mort de Pau Roqué Vallmitjana, l’empresa torna a patir nous canvis. Josep

31 AEV. Llibre notarial núm. 2.291 (Torrent i Garriga, Manlleu). Expedient núm. 220.32 Expedient núm. 3.417 del Registre Mercantil de Barcelona33 Registre Mercantil de Barcelona. expedient de l’empresa Mateu, Barné y Compañía



Gorchs Ribas, Ramona Parladé Àngel, Pau i Josep Roqué Parladé, el primer en nom propi, la

segona com a usufructuaria i els dos últims com a hereus del soci difunt, Pau Roqué, aproven

la continuïtat de la societat sota la mateixa raó social, domicili i objecte que abans, per un termini

que s’acabarà el 15 de febrer de 1938, i mantenint la gerència i la raó social Josep Gorchs i Josep

Roqué Parladé. El capital social és de 209.037 pessetes i pertanyen una meitat al Sr. Gorchs,

mentre que l’altra meitat queda repartida entre Pau i Josep Roqué Parladé i l’usufructe d’aquestes

dues parts pertany a Ramona Parladé.

Entre canvi i canvi, l’empresa anava creixent paral·lelament a la demanda d’indústries i particulars.

En el llibre de commemoració del 50è aniversari de PYSESA, trobem esment a una de les

ampliacions de l’empresa: “l’any 1908 es posà en servei una altra central, més amunt en el curs

del Ter: la central “Caseta”. Comptava amb una turbina. Ja es començava a pensar seriosament

en portar el corrent, ara, aigües amunt del Ter – direcció nord- als llindars del Ripollès. Fou en

aquestes dates que hom introduí l’alternador en la vella central del Molí. Això augmentà el voltatge

fins a 4.000 V. de corrent altern”.34

Una altra de les ampliacions va tenir lloc l’any 1923. Concretament, Josep Roqué Parladé, que

era gerent de la societat “Josep Gorchs y Cía” va demanar un permís per construir un edifici de

nova planta en terrenys de la seva propietat entre el passeig de la riba del Ter i el riu i instal·lar-

hi un motor de 400 cavalls de força auxiliar de l’electricitat. Concretament van presentar una

instància a l’Ajuntament el dia 4 d’agost de 1923 on exposava:

“Que en terrenys de propietat de la raó social “José Gorchs y Cía”, situats entre el canal de les

fàbriques, en el passeig de la riba del Ter i el riu Ter, tenen en projecte instal·lar un grup electrogen

com a auxiliar, per garantir el servei en les èpoques d’escassetat d’aigua i en els casos de manca

de flux motivat per una avaria o interrupció en les centrals que posseeix aquesta societat, com

qualsevol avaria que pugui tenir en la línia transmissora i, per tant, construir un edifici de només

34 Francesc d’A. PUJOL i ESCALÉ. Indrets units per una mateixa xarxa. p. 19



planta baixa tal com pot veure’s pels plànols que per duplicat s’acompanyen a l’escala d’1:100,

en el seu interior del qual s’instal·larà un motor de 400 cavalls per funcionar amb olis pesats, tipus

d’alta compressió, construcció anglesa de “The Campbell Gas Engine Company” de Halifax; amb

alternador trifàsic de 400 kVA. 600 rev. P.m. 4000v. 50v. I com que per l’establiment de fàbriques

o indústries és necessitat obtenir el permís de l’Ajuntament i en compliment de les ordenances

municipals és per això que suplica es serveixi atorgar-li el corresponent permís, encara que la

instal·lació que es proposa estarà separada de la línia oficial de carrer, a regular distància d’edificis

veïns fent constar així mateix que aquesta instal·lació és d’utilitat pública”.35

En aquesta època l’empresa tenia 10 treballadors, tots de Manlleu, el més jove dels quals tenia

26 anys, segons trobem a una informació del Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria.

Concretament, es tractava d’un cens patronal i obrer (lista deducida del Censo Patronal y Obrero

de este municipio y formada con arreglo a las prescripciones contenidas en el Real Decreto de

3 de noviembre de 1922).36

35 AMM. Obres Públiques 15, establiments industrials, expedient núm.2. (A l’expedient hi ha una informació complementària que parla del preu tribut que els faran pagar per aquesta màquina que instal·laran. Comenta que el preu que tocaria és de 4.000 ptes, però com que serà d’utilitat pública i en benefici del poble, només els faran pagar 1.200 ptes, fet que també és aprovat pel Govern Civil de Barcelona).36 AMM. Reformes socials. Governació 151



Naixement de la societat anònima

L’any 1927 és una data important per l’empresa, ja que es fa el pas de societat col·lectiva a

societat anònima amb el que això representa. En aquest moment els fundadors de la companyia

ja han desaparegut. Tal com ja hem

citat anteriorment, Pau Roqué

Vallmitjana va morir l’any 1911 i Josep Gorchs Ribas, el 5 de desembre de 1913.37

Aquests fets van provocar l’entrada a l’empresa dels

fills respectius, els germans Pau i Josep Roqué i

Rossend i Agustí Gorchs. Així doncs, l’empresa

queda en mans dels fills respectius, amb les esposes

com a usufructuàries. Reproduïm a continuació el

text de l’escriptura que parla d’aquests canvis:

Doña Ramona Parladé Àngel, mayor de edad, viuda sin profesión y sus hijos Don Pablo y

Don José Roqué Parladé, mayores de edad, comerciantes, casados, todos vecinos de Manlleu;

y doña Carme Rabat Camps, viuda, mayor de edad, vecina de Manlleu sin profesión, obrando

esta como usufructuaria de los bienes dejados por su esposo Don José Gorchs Ribas y usando

de las facultades que su difunto marido le confirio en testamento otorga (21 de juny de 1906

al notari Domingo Torrent), transforman la sociedad “Josep Gorchs y Compañía, sociedad

37 APM. Llibre d’òbits O/17 (1913-1930).


Els germans Rossend i Agustí Gorchs, fills de JosepGorchs Ribas responsables de l’empresa desprésde la mort del pare.

Fam

ília

Gor

chs



colectiva” en anònima amb el nom de “Producción y subministro de electricidad SA” i estableixen

per al seu règim, els següents estatuts:

Capítulo primero

Artículo primero: la sociedad será mercantil y anónima y se denominará “Producción y suministro

de electricidad SA”.

Artículo segundo: el objeto de la sociedad es la producción y suministro de electricidad.

Artículo tercero: la sociedad tendrá domicilio en Manlleu, calle de Fedancio, número 12, con

facultades ilimitadas para establecer fabricas, almacenes, sucursales o delegaciones en

cualquier punto de España o del estrangero.

Artículo cuarto: la sociedad se constituye por tiempo ilimitado empezando su funcionamiento

en el día del otorgamiento del contrato.

Capítulo segundo: capital social

Artículo quinto: el capital social será de 1.500.000 pesetas, representado por 800 acciones

ordinarias de 500 pesetas cada una y por 2.400 acciones preferentes de 500 pesetas de valor

nominal cada una.(...)

En el mateix acte es nomena el consell d’administració que queda format per: Pau Roqué Parladé,

com a president; Rossend Gorchs Rabat, com a vice-president; Agustí Gorchs Rabat, com a

secretari; Josep Roqué Parladé, com a vicesecretari i Carme Rabat Camps, com a vocal.

Després de la creació de la societat anònima, l’empresa continuà creixent tal com explica F. d’A.

Pujol: “fou en aquest any que s’enraigà i posà en servei un motor de 400 HP (Horse power –

cavalls de vapor), marca “Wumaggg”. El lloc d’emplaçament era la Tèrmica –local al passeig del

Ter de Manlleu-, que sempre ha servit com encabiment de transformadors per a la distribució a

Manlleu. Aquest motor s’emprava per ajudar el servei en els moments d’estiatge del Ter i en les


hores de més consum. Ja l’any 1922, en el mateix lloc, hom n’hi instal·là un altre de la mateixa

potència, marca “Cambell”. També per aquests anys, la distribució a Manlleu es realitzava per

tres estacions transformadores: Centre, passeig de Sant Joan i carrer del Vendrell, que convertien

la tensió a 125V, apta pel consum domèstic. En les indústries que ara ja utilitzaven l’electricitat

com a primera font d’energia, les estacions transformadores s’encabien en el mateix centre de

treball. Una de les formes de millorar el servei poc abans de la Guerra fou augmentar el voltatge

de la xarxa, que passà de 4.000 V a 8.000 V.

La demanda s’incrementava i PYSESA tindria a curt termini problemes de servei, doncs la seva

capacitat de producció estava limitada a una possibilitat no massa alta. Aleshores es començà

a pensar seriosament en fornir-se d’una ajuda a través d’Hidroelèctrica del Freser l’altra empresa

que subministrava a Vic i a altres indrets de la comarca i que, en el cas de Manlleu, ja donava

servei a indústries i llars de la part de ponent (can Remisa, Dolcet i algunes cases del barri de

l’estació). Aquesta interconnexió feta a la Tèrmica, no tingué lloc fins a la guerra civil en que, a

més es col·lectivitzà l’empresa, que sota la denominació habitual, portava el títol d’empresa obrera.

Com es pot comprendre fàcilment, en aquests anys del 1936 al 1939, no es seguí cap mena

d’expansió. Les condicions en que es movien les persones de la nostra comarca, feien més

necessari el fet de mantenir-se més o menys bé, evitant altres complicacions.

Aquesta interconnexió portava a la xarxa de PYSESA, 300 kVA que permetien de moment fer

front a la demanda. acabada la guerra, es mantingué l’interconnexió, la qual ja prendria un caire

definitiu. Era doncs un fet consumat que PYSESA necessitaria d’ara endavant l’ajuda externa per

a poder donar un servei eficient, del qual sempre n’havia fet norma. Es un cas que cal esmentar

perquè encara que es continua produint bona part dels seus kilowatts, aquesta interconnexió

creava d’alguna forma una dependència envers una altra empresa”.38

38 Francesc d’A. Pujol. Indrets units per una mateixa xarxa. p. 19.



Amb l’objectiu de continuar creixent, a la dècada dels 30 l’empresa adquireix la finca del carrer

Vora del Ter, 2 bis,39 ja que apareix per primera vegada en el padró de 1936-37 i consta com a

propietari l’empresa Gorchs i companyia. Entenem que es refereixen als locals situats davant

l’escola de La Salle que van ser de Fecsa fins l’any 2003 en què l’Ajuntament els va adquirir.

Aquesta dada ens permet afirmar el creixement que vivia l’empresa en aquests anys en què es

consolidava com a societat anònima.

Ploure sobre mullat

L’aiguat de l’octubre de 1940 va afectar a moltes de les empreses instal·lades a Manlleu i can

Gorchs -Producción y subministro de electricidad SA- va ser una d’aquestes. Concretament, i

segons el registre fet per l’Ajuntament i complimentat pels mateixos responsables de les empreses,

les pèrdues globals de la companyia es van valorar en 1.365.000 pessetes, que van desglossar

de la següent manera: maquinària i útils, 300.000 ptes; obres hidràuliques, 750.000 ptes; matèries

primeres, 65.000 ptes i línies de transport, 250.000 ptes. En aquell moment la indústria tenia 18

treballadors. L’aiguat els va obligar a connectar amb Energia Elèctrica de Catalunya fins que van

tenir tots els desperfectes arreglats.40

39 AMM. Hisenda 242. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1936-37).40 Arxiu Municipal de Manlleu. Governació 16. Registre de les pèrdues de les indústries a causa de l’aiguat


Rossend Gorchs amb la seva mareCarme Rabat Camps

Fam

ilia

Gor

chs

Rossend Gorchs amb la seva esposa

Fam

ilia

Gor

chs


“Les inundacions que va patir Manlleu l’octubre de 1940 també van afectar la xarxa elèctrica.

Francesc Pujol descriu, amb aquestes paraules, la situació: “les destruccions a la seva xarxa,

principalment en el tros clau –entre la Central Molí i Torelló- havien estat totals. Doncs bé, en un

parell de jornades tornaren a donar servei, no regular, és clar, però importantíssim àdhuc moralment.

La llum artificial, tènua, apaivagava les nits de gola de llop que succeïren a la tragèdia”. La xarxa

es va anar arranjant i Pysesa va continuar el procés d’expansió”.41

Un any després (1941), demanen un crèdit d’un milió de pessetes al Banc de Crèdit Industrial,

per “remediar los estragos causados por la inundación de octubre del cuarenta”.42 Serà un crèdit

de 12 anys que caldrà tornar amb el 3% d’interès anual.

Època d’expansió

Tot i que en el transcurs dels anys la indústria va anar creixent, és a la dècada dels 40 i dels 50

quan es produeix la màxima expansió. De fet, aquesta no és una característica exclusiva de

l’empresa de la llum, sinó que aquest procés es produeix a la majoria de les indústries manlleuenques.

Aquest procés d’expansió i consolidació també es pot traslladar a l’àmbit català, ja que, el juliol

de 1946 neix la hidroelèctrica ENHER; el 1948 s’obren les centrals hidroelèctriques de la conca

de l’Éssera i Flix; el 1951 es crea FECSA, i el setembre de 1955 s’inauguren centrals hidroelèctriques

i pantans a Lleida. A l’abril de 1958 es posa fi a de les restriccions elèctriques, dinou anys després

de la finalització del conflicte.

La demanda creixia al ritme en què es desenvolupava la societat i calia ampliar l’empresa i aliar-

se amb altres productors i subministradors d’energia. Al periòdic Comarca Sindical de Manlleu

del 2 de març de 1968 s’informava de les ampliacions que portava a terme Pysesa: “desde hace

unas semanas que en la vertiente oeste del cerro donde se yergue la devota ermita de San Jaime

Apóstol, se divisa un edificio en construcción cuya estructura despierta general curiosidad que

41 El Ter, núm. 8, novembre de 1996, pàg. 16.42 RMB. Expedient de l’empresa mateu, Barné y Compañía.



vamos a satisfacer. Se trata de una amplia y bien dispuesta nave para una subcentral eléctrica

destinada a eliminar toda deficiencia en el suministro de fluido eléctrico y garantizar el consumo,

sin restricciones, para muchos años aunque se incrementen la indústria y los servicios. La línea

de potentes torres metálicas de doble circuito se pierde en el horizonte cruzandolos términos de

Torelló, Orís, San Quirico de Besora y Montesquiu hasta empalmar con la energía de la Enher

en Ripoll. (...) Esta conexión de la empresa Producción y Suministro de Electricidad SA, con la

potente compañía citada, no sólo significa una solución para las necesidades actuales, sino que

brinda oportunas facilidades para un futuro immediato (...) Nos place anunciar que pronto será

un hecho la regularidad y suficiencia de suministro eléctrico gracias al impulso expansivo de

Producción y Suministro de Electricidad SA en atención al mejor servicio de sus abonados”.

Pysesa havia trobat, doncs, una solució als seus problemes de producció d’energia: ENHER.

Creada l’any 1946 amb el suport oficial de l’Institut Nacional d’Indústria, ENHER produïa molta

energia, però no disposava del mercat suficient per vendre-la. I, en poc temps, es portaren a

Manlleu provinents de Ripoll els quilovats necessaris per atendre la demanda. ENHER decideix

aleshores comprar una sèrie d’empreses elèctriques, entre elles Pysesa, Energia Elèctrica del

Ter SA, amb seu a Vic, i Hidroeléctrica del Alto Ter SA, de Ripoll, que li permetrien donar sortida

a la seva producció i que tenien en comú l’origen familiar i un horitzó complicat. Aquestes tres

filials d’ENHER (avui dia integrada en el grup ENDESA) funcionaven de forma competitiva, però

amb una estructura comuna més o menys coordinada. L’any 1992 es va unificar la gerència de

les tres empreses, que van quedar integrades en un minigrup de distribució elèctrica en el qual

s’intentava, però, que es mantinguessin les personalitats de cada una. Pysesa continuava tenint

una central pròpia, la del Molí i sis d’interconnectades, que sumaven 22.120kva.43

Si retornem als inicis de l’època d’expansió, veiem que just un any després de l’aiguat –el 1941-

“Producción y subministro de electricidad SA” augmenta el capital social en un milió de pessetes

i, per tant, aquest passa a ser de 2.500.000 pessetes, mentre que deu anys més tard, aquest ja

serà de 7 milions de pessetes.


43 El Ter, núm. 8, novembre de 1996, pàg. 16.


A partir d’aquest moment, se succeeixen diferents modificacions dels estatuts que bàsicament

fan referència a l’augment del capital social i als canvis en el consell d’administració. A tall

d’exemple, podem veure el relleu generacional dins d’aquestes mateixes famílies, amb l’entrada

als consells d’administració dels fills i néts dels fundadors. Concretament, l’any 1958 és nomenat

vocal del consell d’administració Josep Gorchs Roqué, solter, empleat, fill de Rossend Gorchs i

nét del fundador Josep Gorchs Ribas. Aquest exercirà el càrrec durant 25 anys i ocupant alhora

el càrrec de conseller delegat. Dos anys més tard, es repeteix aquest relleu generacional i després

de cessar Artur Roqué Rabat, en una junta general d’accionistes (25 de maig de 1960) nomenen

com a nous consellers Josep Roqué Castell, de 51 anys, i Josep Roqué Estrada, de 50 anys, per

un termini de 25 anys.

La mort de Josep Roqué Parladé, l’any 1967, fa que sigui substituït per Fernando Lafort Claramunt,

de 33 anys i veí de Barcelona. Per primera vegada en la història de l’empresa, apareix dins el

consell d’administració una persona que no porta els cognoms de Gorchs o Roqué, però això no

significa encara l’entrada d’empreses externes, ja que Lafort és el gendre de Rossend Gorchs,

casat amb la seva filla.

A finals d’aquest mateix any i arran de la mort del president Pau Roqué Parladé, es reestructura

totalment el consell d’administració i queda constituït de la següent manera:

President: Rossend Gorchs Rabat; vice-president: Josep Roqué Estrada; secretari: Agustí Gorchs

Rabat; vicesecreatri: Josep Gorchs Roqué; vocal: Josep Roqué Castell; i vocal: Fernando Lafort

Claramunt. Immediatament es van acceptar les dimissions de Rossend i Agustí Gorchs Rabat.

En un consell d’administració del 2 de gener de 1968, es nomenen com a gerents: Rossend

Gorchs Rabat, Josep Gorchs Roqué, Agustí Gorchs Rabat i Fernando Lafort Claramunt.

“A finals dels anys 60 la demanda de kilowatts havia augmentat vertiginosament. Aleshores calia

córrer a desconnectar l’enllumenat públic i, fins i tot, les zones on el corrent no era imprescindible.

Es plantejà, doncs, un problema seriós; calia cercar una font subministradora de kilowatts que



permetés ajudar, per una part, a la producció pròpia de PYSESA i, per l’altra, donar un servei tal

com la comarca mereixia.

L’INI a través d’Enher decidí donar suport a les aspiracions de PYSESA. Després d’unes gestions

breus però complicades, on el tacte i l’habilitat hi jugaren fort, s’aconseguí. Des de Ripoll es

portaren a la comarca els kilowatts suficients, concretament a l’estació receptora de Sant Jaume

(anomenada així perquè s’aixeca sobre uns terrenys de marges gairebé al costat de l’ermita que

porta aquest nom). Era l’any 1968. Cal esmentar que el temps fou gairebé un record, doncs des

de l’inici de les gestions fins a comptar amb els 10.000 kVA a Manlleu, no passà més d’un any,

tot i tenint en compte el bastiment de les torres de ferro i la seva col·locació per les serralades

que emmarquen la comarca del Ripollès i d’alguna manera l’ajunten i la separen de la Plana de

Vic”.44

El 1970, en una junta general extraordinària s’aprova l’ampliació de capital fins a 15 milions de

pessetes, més tard fins a 22.500.000 pessetes i, finalment, queda en 45 milions de pessetes.

També s’accepta i es ratifica tot el consell d’administració.

El poder, lluny de les nissagues

L’any 1972 es tornen a produir canvis i, en aquest cas, ja comencen a aparèixer persones externes

a les famílies manlleuenques que havien iniciat el negoci. Es proposen cinc noms: Josep Maria

Fita Ferraz, casat, enginyer industrial i veí de Barcelona com a president; Lluís Carbó Fernández-

Victorio, casat, enginyer industrial i de Barcelona com a vice-president; Fernando Lafort Claramunt,

casat, enginyer industrial i de Barcelona com a vocal; Alberto Almazor Nogueras, advocat, casat

i de Barcelona com a vocal i secretari; Lluís Maria Vallès Tuset, casat, advocat i de Barcelona

com a vocal i vicesecretari.

44 Francesc d’A. Pujol. Indrets units per una mateixa xarxa. p. 25-26. .



En el transcurs del mateix acte s’accepta la dimissió dels gerents: Rossend Gorchs Rabat i Josep

Gorchs Roqué i es ratifica com a gerent a Fernando Lafort Claramunt.

El 1978 s’augmenta el capital social en 55 milions i, per tant, passa a ser de 100 milions de

pessetes.

Un consell d’administració de 1979 acorda i accepta les dimissions d’Albert Almazor Nogueras

del seu càrrec de secretari i de Fernando Lafort Claramunt que seran substituïts per l’advocat

Rafael de Ferrater Ramoneda i per l’economista Miquel Geijo Baucells, respectivament.

En el consell d’administració del 17 de gener de 1979 s’accepta la dimissió presentada el mateix

dia per Fernando Lafort Claramunt dels seus càrrecs de conseller i director general de la societat

i, per tant, queden revocats els poders que li foren atorgats el 28 d’octubre de 1975.

El 26 de gener de 1979 es dóna poder a Josep Maria Fita Ferraz, Lluís Carbó Fernández-Victorio

i Antonio Jiménez Nuevo perquè administrin actuant sempre mancomunadament dos d’ells, els

negocis de la societat.

Pysesa és un cas més de la creixent intervenció aliena a les famílies que havien començat el

negoci per tal d’assegurar la continuïtat de l’empresa. En aquest cas concret, la introducció de

capital aliè no es produeix a mitjans dels 60 com havia passat en altres empreses, sinó a finals

de la dècada següent.



Precedents

La família Roqué, propietària de l’empresa Tintes P. y A. Roqué, també està al capdavant del

projecte de Conductors Elèctrics Roqué, tot i que passats uns anys inicials, hi haurà un repartiment

de funcions entre els germans, de manera que Pau Roqué es mantindrà al capdavant de l’empresa

de tints, mentre que el seu germà Josep serà el màxim impulsor de l’empresa de cable elèctric.

Així doncs, els orígens són els mateixos que en el cas de l’empresa de Tints i és per aquest motiu

que us remetem al capítol corresponent.

Inicis sòlids

Mentre que en altres casos estudiats transcorren bastants anys abans que l’empresa nascuda

es converteix en societat anònima, en el cas de Conductors Elèctrics Roqué el pas és ràpid,

perquè just dos anys després de l’inici de l’activitat, l’empresa esdevé societat anònima: “Josep

Roqué Parladé en el año 1921, estableció en Manlleu una fábrica de conductores eléctricos,

fundando, para ampliar el negocio, el 4 de agosto de 1923 la actual compañía anónima Conductores

Eléctricos Roqué SA”. 1

Conductors Elèctrics Roqué SA, “El Cordó”

1 Metalurgistas y electrotécnicos españoles. Anuario electro-sidero-metalúrgico de la industria española. Any 1953. pàg. 255. (Arxiu particular de FrancescCabana).

El creador del logotip és Josep Obiols i Palau que nasqué a Barcelona a finals del segle passat, un dels més complerts artistes dela seva època. Va ser un dels capdavanters entre els artistes catalans que igual que pintava fresc, feia gravats o dissenyava cartells,tot amb un refinament com a gran dibuixant.


Així doncs, l’any 1923 es funda la societat anònima, tal com marquen les escriptures fundacionals,

a les quals inicialment no apareix Josep Roqué Parladé, però entenem que és un error del notari,

ja que en el capítol que fa referència al repartiment d’accions, ja hi consta el seu nom. D’aquesta

manera, i deixant de banda l’error d’escriptura, els fundadors de l’empresa són Pau Roqué Parladé,

fabricant; Josep Serra Sió, industrial; i Josep Ferrer Bracons, i els germans Rossend i Agustí

Gorchs Rabat, tots tres del sector del comerç. Aquesta dada és important perquè ens adonem

que la interrelació familiar entre aquestes persones va molt més enllà i possibilita la posada en

funcionament de les grans empreses de Manlleu. El cas de Conductors és el més clar en aquest

sentit, ja que no només hi trobem la família Roqué, amb Pau al capdavant i impulsor de moltes

altres empreses, sinó que hi trobem dos membres de la família Gorchs, un d’ells gendre de Josep

Roqué Parladé, i l’industrial Josep Serra Sió, consogre de Josep Roqué. A més, cal tenir en

compte que aquests empresaris ja tenien els seus propis negocis que havien posat en funcionament

pocs anys enrere.

Pel que fa als estatuts que s’aproven en l’acta fundacional, l’article primer afirma que la companyia

serà mercantil i anònima i s’anomenarà Conductores Eléctricos Roqué SA, mentre que l’article

segon fa referència a l’objectiu de la societat: “el objeto de la sociedad es la fabricación de

conductores eléctricos y sus anexos. También podrá realizar cualesquiera otras operaciones

industriales, mercantiles o financieras que acuerde el Consejo de administración. Podrá adquirir

derechos, concesiones, privilegios y bienes muebles e inmuebles; tomar o ceder en arriendo lo

que le convengan en la forma que estime oportuna y gravar los que la pertenezcan. Podrá también

interesar en otros establecimientos de naturaleza análoga a alguno de sus fines por vía de

suscripción, intervención, adquisición de acciones, partes o obligaciones, o en cualquiera otra

forma, admitir participaciones y fusionarse con unos y otros”.2

L’empresa, que tindrà la primera seu al carrer dels Esqueis, número 4, es constitueix amb un

capital inicial de 502.000 pessetes, representat per 800 accions preferents de 500 pessetes cada


2 Registre Mercantil de Barcelona. Expedient de Conductores Eléctricos Roqué SA. Barcelona, 7 de novembre de 1923


una i 204 d’ordinàries, les quals també tindran un valor nominal de 500 pessetes cada una. Pel

que fa al repartiment d’accions entre els socis fundadors, els germans Pau i Josep Roqué en

tenen 40 cada un d’ells, mentre que la resta en tenen 30 cada un. Immediatament després de la

constitució de la societat anònima, Josep Roqué Parladé és nomenat gerent de l’empresa i, per

tant, en serà el representant, tal com consta a l’acta del consell d’administració reunit el 20 d’agost

del mateix 1923.3 Un any més tard, es duplica el capital social que passarà de les 502.000 inicials

al milió, després que en un acord de la junta general extraordinària celebrada el 10 de maig de

1924 es decidís augmentar-lo en 498.000 pessetes, representat per 196 accions ordinàries i 800

de preferents, de 500 pessetes cada una.

Tal com marcava l’objectiu de la societat, aquesta neix per fabricar cables elèctrics de tipologia

diversa. Durant els primers anys, fabrica gairebé exclusivament, cables per a ús domèstic. Uns

cables que “s’aïllaven simplement amb cotó, ja que encara no es coneixien aïllaments més eficaços

com el paper impregnat, el plàstic o la goma sintètica”.4 Les matèries primeres per elaborar el fil,

que també era conegut com a cable d’aranya, “provenien de la mateixa comarca: el coure era

comprat a Vinyoles d’Orís a la Fundició de Lacambra i el cotó, en canvi, podia ser comprat a

qualsevol de les empreses tèxtils que tenia per veïnes. Un cop ambdues matèries arribaven a la

fàbrica es tractaven en diferents seccions: la metal·lúrgica i la de recobriments. En la metal·lúrgica,

el coure que arribava en rotllos era passat per una màquina coneguda amb el nom de trefiladora.

En aquesta màquina, el coure s’allargava i aprimava fins a obtenir el cable o fil a la mida de la

petició del client. El procés d’aïllament del fil continuava a la secció de recobriments. En aquesta

secció, conduïda majoritàriament per dones, es passava amb molta precisió el coure i el fil de

cotó per les trenadores i se n’obtenia el fil elèctric trenat. Aquests fils elèctrics semblaven cordons

de sabates i és per això que la gent del poble batejà la fàbrica amb el nom del Cordó”.5

L’acceptació d’aquest cable per part del mercat permet a l’empresa seguir creixent. A principis

de la dècada dels 30, per exemple, hi ha dues accions que confirmen la solidesa del projecte.

D’una banda, l’any 1932, els propietaris adquireixen els edificis d’una empresa de teixits que


3 Registre Mercantil de Barcelona. Expedient de Conductores Eléctricos Roqué SA. Barcelona, 7 de novembre de 1923.4 Albert Martorell. El Cordó, 75 anys d’història, dins d’El Ter, núm. 29, agost de 1998, pàg. 14-15.5 M. del Mar Bassagaña. L’Abans. Manlleu, 2002. pàg. 116.


estava situada just al costat de

l’empresa. D’altra banda, l’any 1935,

des de la direcció es prenen acords

per ampliar la indústria. No obstant

això, i arran de les circumstàncies

de la Guerra Civil –en aquell moment

imprevisible- no es poden completar

els treballs d’ampliació que ja

s’havien iniciat.

La Guerra Civil: fugida obligatòria

El conflicte bèl·lic que s’origina a partir del 18 de juliol de 1936 a Espanya, no només afecta el

funcionament de les empreses, sinó que provoca un gir en les vides dels industrials i propietaris

d’aquestes indústries. En el cas de la família Roqué, els membres de la família es veuen obligats

a amagar-se o a marxar per evitar la mort, mentre que l’empresa pot continuar l’activitat, tot i que

amb les lògiques dificultats produïdes per la situació general. Així doncs, mentre la producció de

cable avançava lentament, Josep Roqué Parladé i el seu fill Josep van abandonar l’empresa i la

llar per salvar les seves vides, tal com ho explica la vídua del fill, Josefina Costa: “el meu home

el van tancar a la txeca del Portal de l’Àngel, juntament amb Josep Colomer Caballeria. Quan va

aconseguir sortir-ne, va estar a la subsecretaria d’armament on va treballar en l’elaboració de

plànols, com a col·laborador dels rojos”. Costa reconeix que van ser els mateixos treballadors de

l’empresa els que van ajudar-los: “els obrers rojos de Conductors els van ajudar perquè marxessin

i no els matessin”. Aquest fet, doncs, va salvar-los la vida i va permetre que, un cop acabada la

Guerra, l’empresa continués la seva activitat: “per sort, un cop acabada la guerra, l’empresa va

obtenir el permís del Ministeri d’Indústria i Comerç per continuar amb la producció, moment que

va ser aprofitat per ampliar de nou la fàbrica i començar amb la producció de cables aïllats amb


L’A

bans


paper impregnat. Això la va situar tecnològicament com una de les empreses capdavanteres del

mercat nacional”.6

Així doncs, Conductors Roqué inicia la fabricació d’un nou producte: el cable aïllat amb paper

impregnat. Aquest és un dels productes que dóna més beneficis a l’empresa, no només als anys

40, sinó fins als anys 60. Aquest cable, segons l’explicació que en fa un treballador, “consta d’una

làmina de coure o alumini encarregada de transportar l’electricitat, embolcallada amb cintes d’un

paper especial molt net i absorbent, que fan de coixí a un oli que esdevé realment l’aïllant del

cable. Aquest conjunt està recobert d’una funda de plom el qual impedeix que l’oli migri cap a

l’exterior. El cable s’acaba amb capes d’espart impregnat d’asfalt, molt resistent a la putrefacció.

Hem de recordar que a l’època d’or dels cables de paper impregnat –que arriba fins al 1960

aproximadament-, els materials plàstics estaven per descobrir o eren a les beceroles; situació

que obligava als fabricants a acabar els cables amb cobertes orgàniques en lloc de les actuals

que són, en bona part, compostos plàstics.

L’inconvenient que tenien els cables de paper impregnat –apart del seu alt preu-, era que no es

podien muntar en pendents gaire inclinades, puig que la pressió que l’oli que hi havia a l’interior

rebentava els terminals instal·lats en els punts més baixos. Aquest inconvenient fou resolt per allà

el 1976 a base d’impregnar el paper amb un compost que, a temperatura ambient- era sòlid;

semblant a una cera, i en calent (80 o 90 graus) era líquid. L’operació d’impregnar el paper, és

a dir, fer entrar el compost entre les cintes de paper prèviament posades, s’havia de fer en calent,

a la temperatura en què el compost es comportava com un líquid; mentre que quan el cable estava

en servei, el compost era sòlid i no rebentava els terminals instal·lats en pendents”.7


6 Albert Martorell. El Cordó, 75 anys d’història, dins d’El Ter, núm. 29, agost de 1998, pàg. 14-15.7 Recull d’anècdotes editat amb motiu de la celebració del 75è aniversari de Conductors Elèctrics Roqué SA.


Ploure sobre mullat

Quan els estralls de la guerra encara eren molt presents, un altre fet inesperat havia de dificultar

l’avanç de l’empresa. L’aiguat que va patir Manlleu la nit del 17 al 18 d’octubre de 1940 va afectar

les naus de Conductors Elèctrics Roqué. L’aigua va destrossar gran part de la fàbrica, ja que les

naus estaven situades al costat del camp de futbol, a la vora del riu Ter, i la majoria de les

màquines van quedar inservibles. L’empresa va valorar les pèrdues en 6.500.000 pessetes,

incloent-hi el valor dels edificis (750.000 pessetes); la maquinària (2.300.000 pessetes); els útils

i eines (400.000 pessetes); el material fabricat i en curs de fabricació (1.250.000 pessetes); i les

matèries primeres (1.800.000 pessetes).

Després d’intentar recuperar la maquinària i de poder continuar amb l’activitat industrial, els

propietaris es van plantejar ja el trasllat definitiu a una zona més allunyada del riu Ter. És per

aquest motiu que van comprar uns terrenys davant del serrat dels Lluïsos, molt a prop de l’estació

del ferrocarril.

Mentrestant, i amb l’objectiu de no aturar la producció, Conductores Eléctricos Roqué SA, igual

que altres empreses de la vila, van demanar ajuda externa. Concretament, el Banc de Crèdit

Industrial va facilitar alguns ajuts a les empreses afectades pels aiguats. Aquesta empresa va

rebre un préstec d’1.500.000 pessetes, que va avalar amb alguns terrenys de propietat: “el Banco

de Crédito Industrial a tenor de lo promulgado sobre auxilio a las regiones inundadas hace un

préstamo a la sociedad de esta hoja por un total un 1.500.000 pesetas ofreciendo esta última,

como garantía, la primera hipoteca a favor de la entidad prestamista sobre los terrenos (…). Las

fincas que han de servir de garantía son: a) finca urbana situada en la villa de Manlleu, compuesta

por una casa, una cuadra y fabrica, varios cobertizos (…) “situada cerca del río”. B) una porción

de terreno situado en la villa de Manlleu y en un paseo o camino vora del Ter, de superficie 914

metros cuadrados con un edificio de una sola planta formada por una cuadra con tres naves. C)



extensión de terreno situado en término de la villa de Manlleu y junto a la carretera que lleva a

la Gleva, de superficie 32.501 metros cuadrados construidos (...)”.8

Els treballadors de l’època també van viure l’aiguat i els efectes que aquest va tenir a l’empresa,

tal com ho expliquen en el recull d’anècdotes que van editar amb motiu de la celebració del 75è

aniversari de l’empresa. Nosaltres hem volgut reproduir dos dels textos que fan referència a

aquelles vivències. Amb la signatura de Nitus Benet, reproduïm un fragment d’una de les anècdotes

sobre l’aiguat: “la tardor de 1940, la força abassegadora del riu Ter es va desfermar i tota la conca,

aleshores en ple desenvolupament industrial, va patir el desastre més gran que hom recorda. A

Manlleu, algunes indústries, encara joves, estaven ubicades entre riu i canal industrial; una d’elles

era CE Roqué, “El Cordó”.

Després d’alguns dies de llevants, el riu havia pujat

molt de nivell i les notícies eren preocupants. El dia

17 d’octubre “El Cordó” estava desallotjat en previsió

d’un possible desastre. Només va quedar-s’hi un

retent per vetllar el que es pogués fer. A la tarda,

el riu es va ajuntar amb el canal; l’aigua va inundar-

ho tot i els homes de retén van quedar assetjats,

no van tenir temps de marxar. A més, la força del

riu creixia i començava a arrasar-ho tot. Amb l’ai al

cor, van pujar al lloc més alt i segur, que eren les

oficines, amb l’esperança que s’aguantés. La nit va

venir i amb ella la crescuda brutal del Ter, que

s’enduria avall restes de cases, màquines, arbres,

fins i tot, persones”.


8 Aquest crèdit va ser signat el 30 de desembre de 1942. (Registre Mercantil de Barcelona. Expedient de l’empresa Conductores Eléctricos Roqué SA). No hem reproduït la informació de tots els terrenys que van servir d’aval, ja que és una llista força extensa.

CE

RC

ER


Una altra de les cròniques –no signada-, que porta per títol Manlleu, inundación 1940. Conductores

Eléctricos Roqué. Días 17 y 18 de octubre, fa referència també a l’experiència viscuda pels

treballadors de l’empresa: “a primeras horas de la tarde la crecida del río amenazaba ya posibles

inundaciones, fue cuando el gerente Josep Roqué hizo un llamamiento a todos sus mandos

intuyendoles lo que podía suceder y por tanto tomar medidas preventivas tales como tapiar puertas

y protección en los lugares donde pudieran afectar a maquinaria, materias...

Estando en pleno trabajo, cumpliendo con su deber y responsabilidad iban observando como las

aguas del río y el canal se juntaban, pero ellos no desfallecieron en su empeño apurando al

máximo su misión, hasta que a media noche el caudal de río subió de forma alarmante imposibilitando

ya todas sus tareas, viénronse obligados a subir en la parte alta de la fábrica concretamente

donde estaban ubicadas las oficinas, quedando allí cercados, solamente podían ir contemplando

el desolador panorama, pudieron contemplar varias cosas pero citaré solamente dos, el hundimiento

de talleres can Serra y la desaparición de una familia que intentó cruzar el canal.

Así pasaron toda la noche, por la mañana poco a poco el caudal del río, que llegó a subir 9 metres

por sobre de su nivel, fue bajando, sobre las 11 de la mañana pudieron ser rescatados mediante

un procedimiento bastante arriesgado ya que consistió en atar una cuerda de parte a parte y

servirse de una cesta “un cova” para hacer el traslado de cada persona, deslizándose de esta

manera desde las oficinas hasta la calle del matadero –hoy San Juan”.

Així doncs, l’aiguat obliga a un trasllat forçós que, per altra banda, comportarà beneficis a l’empresa,

ja que s’aprofitarà per fer ampliacions. Concretament, “s’hi afegiren les seccions de mecànica i

electricitat, que construïen la maquinària per fer el cablatge i vetllaven per al bon funcionament

de la fàbrica; la secció de fusteria, que s’encarregava d’adquirir els troncs per fer les bobines i

enrotllar-hi el cable; i el laboratori, on es feien les proves químiques i de resistència que consistien

a fer passar 5.000 volts durant mitja hora per un cable que en podia aguantar 1.000”9

El Cordó és ja un referent dins el sector de cablejat elèctric i el creixement de l’empresa no fa


9 M. del Mar Bassagaña. L’Abans. Pàg. 121.


més que constatar-ho. A tall d’exemple, l’any 1941 s’amplia el capital en 500.000 pessetes i

d’aquesta manera aquest passa a ser d’un milió i mig, i just dotze mesos després ja és de 4

milions de pessetes. A banda d’aquesta actuació de caràcter econòmic, els propietaris continuen

amb la idea del creixement i és per aquest motiu que el 1944 –en previsió de possibles ampliacions-

compren 5 hectàrees de terreny just al costat de la nova fàbrica, fet que converteix la propietat

de l’empresa en nou hectàrees. Per incrementar la ràpida i costosa reconstrucció de la fàbrica

portada a terme per les inundacions, en aquest mateix any es va fer efectiva una emissió

d’obligacions simples per valor de 2 milions de pessetes, subscrites i desemborsades en la seva

totalitat. L’any 1945 va entrar en servei normal la nova secció de la fàbrica destinada a l’elaboració

de cables subterranis de baixa i alta tensió. Un any més tard, el capital social es va elevar a 8

milions de pessetes i es van traslladar a la nova fàbrica totes les seccions de l’antiga, quedant,

d’aquesta manera, concentrada tota la fabricació en el mateix emplaçament actual.

A la dècada dels 40 s’incorpora a l’empresa Josep Roqué Castell, fill de Josep Roqué Parladé,

fet que significa la implicació d’una nova generació que, de moment, compartirà càrrec amb el

seu predecessor: “correspondiendo a ambos indistintamente la representación de la sociedad y

el uso de la firma social con la antefirma “un gerente”.10 El 30 d’abril de 1948 nomenen com a

gerent Francesc Roqué Castell, també fill de Josep, però d’una segona esposa, sense que es

comenti cap dimissió ni renúncia i, per tant, s’entén que compartirà el càrrec amb els ja nomenats.

Aquesta època és definida per Antonio Casas Biosca, autor del parlament que va pronunciar en

els actes de commemoració del 50è aniversari de l’empresa: “los inicios de la segunda época

fueron de desarrollo de muchos tipos nuevos de cables, debiendo citar como fundamentales los

cables de la Marina y los subterráneos de papel impregnado. Fue una época brillante en todos

los aspectos puesto que Roqué ya no era una incipiente sociedad, sinó que empezaba a dar

guerra en el mercado nacional, gracias al gran empuje de los dos hijos del fundador, Josep (epd)

y Francisco, nuestro actual presidente y de los primeros colaboradores técnicos que tenía la

empresa, mereciendo citarse de aquel período nombres como el de los señores Rosich, Masana,

Traveria, Gaja...


10 Registre Mercantil de Barcelona. Expedient de Conductores Eléctricos Roqué SA. Barcelona, 25 d’octubre de 1942.


A pesar de ser una época brillante, eran muchos los problemas técnicos, puesto que había

restricciones eléctricas, se carecía de materias primas y no había maquinaria de importación y

la normalización de cables estaba todavía en su inicio. Se montaron los laboratorios Q G y E hasta

1.200kv. merecen citarse los ímprobos trabajos que la sección talleres tenía para hacer la maquinaria

nueva de fabricación a base solamente de los planos que se adquirían en el extranjero y en

fabricación, los equilibrios para mantener una producción de calidad con casi solamente materias

nacionales. Con frecuencia nos encontramos con ofertas de productos que no tenían ninguna

relación con su posible aplicación, llegando a recibir alquitranes diciendo que eran aceites de

impregnación importados; talcos y cargas totalmente granulares, cauchos llenos de impurezas,

aceites de pescado, como si fuesen de linaza... Era cuestión de estar vigilando constantemente

para evitar enormes perjuicios. En esta segunda etapa, durante muchos meses hubo una fuerte

crisis en toda España, pero tal como era de esperar, Roqué –con hidalguía y positivismo frente

a la contrariedad- mantuvo todo su personal en fabrica en trabajos de obras, en pintados de

paredes o lo que conveniese; todo, antes de despedir a una sola persona, cuando en la mayoría

de las empresas se producían tantos despidos. Podríamos citar muchos éxitos de Roqué durante

este período de los años 45 al 65. algunos marcaron su hito en su historial, como: la “conquista”

de las montañas por primera vez en España, fabricando e instalando cables subterráneos con

papel impregnado, hasta 15kv. En los Montes de España (Santander) y en la Bola del Mundo

(Navacerrada). La fabricación de cables con papel impregnado hasta 45kv. Y el desarrollo de

cables aislados con gomas butyl, neopreno, silicona, levapren, PVC en varios tipos...”.

A finals dels 50 trobem l’entrada al consell d’administració d’algunes persones no vinculades a

les famílies que havien iniciat i impulsat el projecte, però si que són grans capitalistes i també

homes d’empresa. Es tracta de la família Llobet i Guri que eren els propietaris d’una de les

empreses tèxtils manlleuenques de més renom: el Dolcet. Concretament, es tracta dels germans

Antoni i Fèlix Llobet Andreu, ambdós industrials i veïns de Barcelona.11 En aquest mateix consell

nomenen president Josep Roqué Parladé, mentre que Pau queda com a vicepresident i Alejandro

Serra Valls com a vocal, en substitució del difunt Josep Serra Valls.


11 Registre Mercantil de Barcelona. Expedient de Conductores Eléctricos Roqué SA. (acord de la Junta general ordinària d’accionistes de 27 de maig de 1959.


La dècada dels 50 podem dir que és de consolidació per a l’empresa que arriba a tenir 700

treballadors, els quals permeten que la fàbrica funcioni sense interrupcions, de dilluns a dissabte:

“els obrers es distribuïen en dos torns, amb una jornada laboral de 8 hores, sumant-hi les 4 hores

extres que gairebé tothom feia en la típica “jornada i mitja”. El primer torn començava a 2/4 de 2

de la matinada i acabava a 2/4 de 2 del migdia, quan entraven els del torn de la tarda, que sortien

de treballar a 2/4 de 2 de la nit. El sou era d’unes 360 pessetes mensuals, que es pagaven en

dos cops per facilitar l’administració econòmica dels treballadors. Tots ells rebien les seves pagues

tancades en sobres als seus llocs de treball. A més, si s’havia treballat tots els dies del mes rebien

una prima de 150 pessetes més”.12

Amb tot, a finals dels anys 50 comença la recessió, tal com ho recorda un dels treballadors, Nitus

Benet: “a la fi dels anys 50 i seguint el cicle de vaques grasses i vaques seques, s’acabà el cicle

de les grasses (encara que no ho havia estat massa, de grasses) i començà el de les flaques,

però flaques de veritat. Al Cordó la feina escassejava i moltes màquines estaven aturades. A

Espanya, el Plan de estabilización volia posar les coses en ordre, però de moment, les empreses

tenien feina per sortir-se’n”.13

En el marc d’aquesta crisi, Benet remarca la correcta actuació dels responsables de Conductors

Elèctrics Roqué que van saber ocupar els treballadors en altres tasques, sense haver-los

d’acomiadar: “la reacció de Conductors va ser més aviat en positiu. Es procurà aguantar el màxim

de personal, inclòs els aprenents que acabaven el contracte d’aprenentatge, es podien quedar

a la fàbrica. Però potser la realització més important va ser l’ampliació i adequació del terreny on

ara hi ha el magatzem de primeres matèries i la construcció del mur d’encerclament a la carretera

de l’Estació. Això ho va fer tota la brigada de personal dedicada exclusivament a rebaixar el

terreny, barrinar, trencar pedra...”. 14


12 M. del Mar Bassagaña. L’Abans. Pàg. 125.13 Recull d’anècdotes editat amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de Conductors Elèctrics Roqué SA.14 Recull d’anècdotes editat amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de Conductors Elèctrics Roqué SA.


Una empresa de prestigi

Igual que altres empreses manlleuenques, com can Serra o La Piara, Conductors Elèctrics Roqué

gaudia d’un gran prestigi fora de Manlleu, arran de convertir-se en proveïdora de grans empreses

i participar en grans projectes. Aquest fet era conegut per la població a través de la premsa d’àmbit

local, com el Comarca que l’any 1961 reproduïa –amb orgull- algunes notícies publicades a

mitjans de comunicació d’àmbit estatal –els madrilenys Ya i Madrid- sobre aquesta empresa

manlleuenca, tal com transcrivim a continuació:

“Ampliación de instalaciones de Televisión Española”. Concluida la instalación del cable subterráneo

de alimentación de energía a quince mil voltios de la emisora de televisión de las Dos Castillas,

se ha realizado en el puerto de Navacerrada el ensayo oficial de la misma, en presencia de

representantes del Ministerio de Información y Turismo, de la sociedad contratista, Maldonado

Martínez Conde y de Conductores Eléctricos Roqué, empresa suministradora del cable. Asistieron

a este ensayo, expresamente invitados, representantes del Ministerio de la Vivienda, Ministerio

de Obras Públicas, empresa auxiliar de la industria Auxini y otras relevantes personalidades. Esta

instalación, dadas las difíciles características orográficas y climatológicas de su enclave, constituye

un claro exponente de la alta técnica que ha alcanzado la industria española”.15

L’arribada dels anglesos

Malauradament per Manlleu, algunes de les empreses més grans que havien convertit la població

en capital industrial de la comarca veien com el poder s’allunyava de les famílies que les havien

impulsat i passava a mans estrangeres. Els anys 60 són, doncs, uns anys dolents per aquestes

famílies que es veuen obligades a incorporar capital estranger per mantenir la viabilitat de l’empresa.

A més, tal com reconeix la vídua de Josep Roqué Castell, Josefina Costa, l’arribada dels anglesos,

no només va significar l’entrada de capital forà, sinó que va suposar perdre el control de l’empresa.


15 Comarca. Año VI. Núm. 145. Manlleu, 30 de diciembre de 1961.


“quan els anglesos van arribar a Conductors van comprar la majoria de les accions, ja que ells

tenien molt clar que si no aconseguien la majoria, no venien”. Així mateix, l’entrada dels anglesos

també va comportar canvis en el sistema de treball, tal com ho comenta Costa, que abans de ser

l’esposa de Josep Roqué Castell, va ser treballadora de l’empresa durant 19 anys: “quan van

venir els anglesos, van canviar-ho tot. Nosaltres treballàvem amb un sistema antiquat i ells van

substituir-ho per un sistema diferent”.

Una vegada van disposar del control, es van vendre totes les instal·lacions que l’empresa tenia

a la capital i van centralitzar tota l’activitat a Manlleu. Tampoc van voler fer-se càrrec d’una factoria

que la família tenia a València, a la qual s’hi fabricaven aparells de mesura (terminals, perímetres,

voltímetres...). L’empresa es deia Silex Manufacturas Electrotécnicas abans que hi entrés la família

Roqué que la va rebatejar amb el nom d’Industrial Roqué SA. Això va ser l’any 1966 i l’empresa

finalment va tancar les portes l’any 1994, tal com ho explica Costa: “els anglesos no la van voler.

Es va tancar, perquè es necessitava molta mà d’obra i com que el sector evolucionava molt ràpid,

cada vegada era més difícil competir. S’havia de fer una reestructuració molt important i s’havien

de fer vendes molt importants, que no eren factibles”.

El fet que els anglesos –BICC Cables- s’haguessin interessat per aquesta empresa manlleuenca

era degut a la consolidació en el mercat i, per tant, el prestigi que havia aconseguit en l’àmbit

nacional. Per conèixer un xic de la història d’aquesta empresa, hem cregut convenient reproduir

l’article que es va publicar a la revista El Ter, on s’explica l’origen i el recorregut històric d’aquesta

empresa que s’entrellaça amb la història de la indústria manlleuenca: “Els orígens de BICC Cables

es troben lligats a dos dels fabricants de cables més antics de la Gran Bretanya: British Insulated

Cables Limited i Construction Company Limited, fundades a Prescot i Kent, respectivament. Les

dues companyies es van fusionar l’any 1945 formant la British Insulated Callenders Cables Limited,

coneguda popularment com BICC Cables, nom que va adoptar definitivament l’any 1975.

Les dues empreses que van donar lloc a BICC Cables es van fundar poc després de l’aparició

de la làmpada elèctrica. L’enllumenat elèctric requeria tensions més altes que les utilitzades fins


16 Albert Martorell. El Cordó, 75 anys d’història, dins d’El Ter, núm. 29, agost de 1998. pàg. 14-15.


aleshores, i això va donar lloc al desenvolupament dels primers cables d’energia elèctrica. De fet,

aquestes dues empreses van créixer fruit de la demanda de nous cables d’energia i nous materials

aïllants, com el betum vulcanitzat –introduït i patentat per BICC Cables.

La contínua evolució de les dues empreses les va col·locar com a líders de mercat dels seus

respectius sectors. Un lideratge que es va mantenir després de la fusió de totes dues en BICC

Cables i que, en alguns casos, es continuen mantenint. Actualment, l’empresa compta amb

destacades posicions en alguns camps com: el mercat ferroviari –amb obres tan importants com

l’electrificació dels ferrocarrils de Hong-Kong-, el mercat telefònic –on és proveïdora oficial de

Post Office, British Telecom... A més, BICC Cables també ha estat una de les empreses pioneres

en el desenvolupament i fabricació de cables de fibra òptica per telecomunicacions, amb projectes

de gran rellevància com el subministrament de cables elèctrics pels avions Concorde”.16

Les relacions entre Conductors Elèctrics Roqué i BICC Cables s’inicien l’any 1965 quan aquesta

segona passa a ser la propietària del 51% de les accions. Concretament, a la sessió del consell

d’administració celebrada el 7 de gener de 1965 es nomenen consellers de la societat: John Ellis

Scout, súbdit anglès, major d’edat, casat, enginyer elèctric; William Russell Gibb, súbdit anglès,

major d’edat, casat, comptable; William Fraser, de nacionalitat anglesa; major d’edat, casat,

enginyer elèctric. Per acord del mateix consell, Francesc Roqué Castell va ser designat president,

mentre que John Ellis Scout va ser escollit vicepresident. De la mateixa manera, John Ellis Scout

va ser nomenat director general, Francesc Castell Roqué, gerent i William Russell Gibb, director

administratiu.

L’entrada dels anglesos no significa una estabilitat en la direcció, sinó que en els propers anys hi

ha canvis constants, arran de les dimissions i renúncies d’alguns d’ells. Potser el canvi més significatiu

és el que es produeix el 14 de desembre de 1972 quan és revocat com a director general John Ellis

Scout i és nomenat Leslie Francis Parris, un dels directors més carismàtics de l’empresa.



No obstant els canvis interns, l’empresa continua creixent i l’any 1975 es produeix una ampliació

de capital que el situa als 240 milions de pessetes.

El mateix any en què van entrar els anglesos, l’any 1965, van impulsar la fabricació de cables

polimèrics de mitja tensió, molt importants per la indústria de l’època. Així ho confirma un dels

treballadors de l’empresa en el recull d’anècdotes del 75è aniversari que explica breument què

són aquests cables: “s’entén com a cable de mitja tensió el que porta corrent a un voltatge que

va des de 3.000 volts fins a 20.000 volts aproximadament. Per sota d’aquests valors es consideren

cables de baixa tensió i per sobre d’aquests, es consideren cables d’alta tensió.

Fins a meitat dels anys seixanta, tots els cables de mitja tensió s’aïllaven emprant paper impregnat.

A partir d’aleshores s’anaren introduint, poc a poc, els cables d’aïllament sec, primer amb goma

i, després, amb politè reticulat. Avui en dia pràcticament tots els cables es fabriquen amb aquests

dos últims materials.

El Cordó fou una de les empreses pioneres en la fabricació de cables de mitja tensió a l’Estat

espanyol i una bona part del cablejat elèctric dels pantans de l’època franquista porten la signatura

de can Roqué. Generalment aquest tipus d’instal·lació es venia “claus en mà”, o sia, els cables, i

ensems, el muntatge dels mateixos. El Cordó tenia un servei de muntadors que es passava la

vida arreu de la Península, instal·lant cables de Manlleu. Periòdicament, un dels tècnics de la

fàbrica s’hi afegia per coordinar tota la operació.

Per garantir que tot funcionés com cal era necessari que els cables fossin bons i, a més a més,

ho semblessin. Per semblar bons n’hi havia prou amb el nom de Roqué i per ser-ho, ja es

preocupava prou la fàbrica de garantir-ho. Hi havia un sa orgull al laboratori que mai un cable

hagués donat dolent davant de cap inspector extern”.

Els treballadors de l’empresa també valoren l’arribada dels anglesos que va suposar, per a molts,

un canvi en la direcció: “ (...) Eliminar la direcció pel sistema del “Carrilet” de l’època precedent,



tractar als tècnics com a professionals, independentment de si anaven o no anaven a missa;

trobar-se en un mercat ascendent com era l’espanyol de mitjans dels seixanta on tot era per fer;

tenir al darrera una multinacional que hi abocava les inversions a gadellades amb la seguretat

de recuperar-les en poc temps; trobar-se amb una empresa en què l’organització –si és que n’hi

havia alguna-, era essencialment paternalista i missaire; i, sobretot amanit per el complex d’inferioritat

que patia la gent del país envers tot el que venia de fora, eren caramels a la boca de qualsevol

director.

La primera vinguda dels anglesos de la BICC fou una alenada d’aire nou per l’exhaurit estil de

direcció que succeïen. Es varen comprar màquines noves; s’aixecà la nau del Plàstic; es començaren

a treballar els nous polímers de PVC; es racionalitzà la feina de les màquines fent-les treballar

quan tenien feina i no sempre, per definició; es va canviar l’organització del treball aplicant les

filosofies que estaven de moda a mitjans dels seixanta i, sobretot, es varen obrir nous mercats

comercials aprofitant el suport que donava BICC. El Cordó creixia amb fermesa i consistència.

Mr. Staut fou el primer director d’aquella nova etapa i se’n va emportar gairebé tots els triomfs.

El va succeir en Rutter i, finalment, en Parris, per finalitzar amb ell la primera aventura del Cordó

amb companyia de BICC. De tots tres directors, el més recordat, sobretot perquè va representar

el gran canvi d’estil, fou Mr. Staut. (Bernat Prat).

Antonio Casas Biosca també parla de l’arribada dels anglesos: “La tercera época o sea

aproximadamente los últimos nueve años, ha sido de gran desarrollo industrial de Roqué, en

asociación con el grupo BICC. Al frente de Roqué-BICC empezó Mr. Stout como director general

el cual, conjuntamente con nuestro presidente Francisco Roqué Castell y ayudadod positivamente

de todo el personal de la empresa en todos los ordenes hasta entonces, ampliando la industria

con naves nuevas y maquinaria moderna importada, vulcas, bodinosas, batidores rápidos para

PVC, trefilería... Fue factor determinante también el poder conseguir materias primas de gran

calidad y la normalización masiva de todos los cables, llegando a los grandes éxitos como la



homologación de los cables según normas de la Navy americana para las celebres fragatas de

la Marina de Guerra; la monologación de cables de plástico por las compañías Socia, Gerec...

para sus centrales atómicas como Vendallós y finalmente, hasta nuestros días con el desarrollo

de cables secos para alta tensión, aislados con PVC, politeno, reticulado, etilenopropileno...

Todo ello ha repercutido en nuestros puestos de trabajo y el mejor nivel de vida del personal.

Esperamos que en los próximos años y gracias a la nueva organización actual en todos los

ordenes, dirección, administración y técnica –bajo la batuta experta del nuevo director general

Mr. Parris- aumentará más aún el nombre de Roqué para el bien de todos los que pertenecemos

a él.

Aquesta unió es manté fins al 1983 en què “per raons estratègiques, BICC Cables va decidir

retirar-se del mercat estatal. Una retirada que només va ser temporal, perquè l’any 1992 va

reprendre la seva participació al mercat espanyol. El retorn es va produir gràcies a l’adquisició

per part de BICC Cables Limited de la majoria del capital del Grupo Español General Cable, un

grup que controlava sis empreses, entre elles can Roqué. D’aquesta manera el grup britànic va

consolidar la seva presència com a líder del mercat estatal”.17

Durant la dècada dels 90, els canvis de nom són constants i el gran nombre de divisions internes

fa difícil fer-ne una enumeració correcta. L’únic que cal dir és que BICC Cables Espanya forma

part d’una multinacional molt més gran: el BICC Group, una empresa internacional d’enginyeria

que es dedica al desenvolupament d’infraestructures d’energia, comunicacions, transport i

construcció: “aquest consorci actua a tot el món a través de diverses empreses distribuïdes pels

cinc continents. Això fa que aquesta empresa tingui més de 34.000 treballadors repartits per tot

el món, 1.800 dels quals pertanyen a BICC Cables Espanya. Pel que fa a la facturació, BICC

Group factura anualment un volum de negoci proper al bilió de pessetes. La contribució espanyola


17 Albert Martorell. El Cordó, 75 anys d’història, dins d’El Ter, núm. 29, agost de 1998. pàg. 14-15.


a aquesta causa està al voltant dels 45.000 milions de pessetes, el 70% dels quals provenen de

la divisió d’energia.

Per si això fos poc, les possibilitats de BICC Group estan augmentant dia a dia gràcies a l’aparició

de nous mercats addicionals. El creixement més fort està previst en àrees com: xarxes òptiques

d’alta qualitat, transmissió de dades, sistemes d’alta seguretat”.18

L’empresa a l’actualitat

Tot i que la família Roqué no té absolutament cap vinculació amb l’empresa, hem cregut convenient

introduir algunes informacions sobre l’estat de l’empresa actualment, ja que, juntament amb la Piara,

és de les úniques que es manté en funcionament, amb una clara aposta per Manlleu. Concretament,

a principis del 2001, BICC General Cable va anunciar una inversió de 2.400 milions de pessetes a

la planta del municipi, a més de l’adquisició de les naus de l’antiga fàbrica de can Serra: “la finca

de can Serra era propietat del Fons de Garantia Social (Fogasa) i s’havia tret a subhasta, sense

èxit, en diverses ocasions. Fa uns anys, es va filtrar que BICC General Cable pretenia fer-se amb

aquests terrenys de cara un eventual creixement de la factoria de Manlleu, ja que estan just al costat

de les seves actuals instal·lacions. El 1998, un primer acord entre Fogasa i BICC General Cable

es va concretar en el lloguer de les naus. Ara, un cop solventades diverses càrregues que pesaven

sobre la finca, s’ha arribat a un acord de compravenda, valorada en 300 milions de pessetes. En

aquesta llarga operació hi ha jugat el paper de mitjancer, amb una evident eficàcia, els dos darrers

consistoris, presidits per Ramon Sitjà i Joaquim Vivas, respectivament.

En els darrers anys, la companyia, que pertany al grup nordamericà General Cable Corporation,

ha fet importants inversions a la factoria de Manlleu, a la recerca d’una major especialització,

millores en la productivitat i l’aplicació de moderns processos de fabricació.

(...)


18 Albert Martorell. El Cordó, 75 anys d’història, dins d’El Ter, núm. 29, agost de 1998. pàg. 14 -15.


BICC General Cable es dedica a la fabricació i comercialització de cables elèctrics, de comunicacions

i de dades i és líder en el seu sector a l’Estat. Amb oficines centrals a Barcelona, tres fàbriques

–a Manlleu, Montcada i Abrera-, sis delegacions comercials en territori espanyol, una planta a

Brasil i magatzems a Noruega i Argentina, la companyia va assolir, el 1999, unes vendes per valor

de 35.698 milions, donant feina a una mitjana de 1.076 treballadors.”19

La figura de Josep Roqué Parladé

Amb l’adjectiu de “paternalista” molta gent definia l’actitud que, no només Josep Roqué Parladé,

sinó també el seu fill Josep Roqué Castell, havien adoptat al capdavant de l’empresa i en vers

els treballadors. Segons Josefina Costa, esposa de Josep Roqué Castell, la família Roqué sempre

es va preocupar dels treballadors: “aquesta família havia deixat diners a gent que ho necessitava,

per exemple, en cas de malaltia i aquest tracte els treballadors van trobar-lo a faltar quan van

arribar els anglesos. Recordo que algú comentava que tan de bo fos possible el retorn dels Roqué

perquè podies parlar directament amb l’amo i, amb els anglesos, això no era possible”.

A banda de la seva actitud personal, Josep Roqué Parladé era considerat un gran industrial dins

i fora del sector i més enllà de Manlleu, tal com es reflecteix en un anuari del sector metal·lúrgic

de l’any 1953: “Prestigioso industrial y figura destacada en el ramo de la metalurgica, Josep Roqué

Parladé se distingue por su incansable actividad, su gran visión de los negocios y su espiritu

emprendedor. Sus dotes creadoras se han puesto de manifiesto en el gran número de importantes

empresas a las cuales ha dado vida, no solo en el ámbito metalúrgico, sino también en otras

ramas de la economía nacional.

En el año 1921, estableció en Manlleu una fábrica de conductores eléctricos, fundando, para

ampliar el negocio, el 4 de agosto de 1923 la actual compañía anónima “Conductores Eléctricos

Roqué SA”. El capital de la empresa en el momento de ser creada era de 502.000 pesetas,


19 El Ter, núm. 58, gener de 2001, pàg. 15.


habiendose aumentado hasta alcanzar en la actualidad la cantidad de 12.000.000 ptas.

En julio de 1935, junto con Joaquín Ribera y por precisar ambos para sus respectiavs industrias

cobre electrolítico, establecieron un contrato para poner en explotación unas instalaciones

destinadas a la producción de cobre catódico, a base de minerales o chatarras o cobre blister.

Fundaron en fecha 13 de enero de 1941, la empresa “Electrólisis del Cobre SA”, cuyo capital

actual es de 18.000.000 ptas.

La compañía “Conductores Electrolíticos Roqué SA” ha conseguido un gran auge, lo cual ha

redundado en beneficio de la economía nacional, ya que es conocido el gran número de aplicaciones

y el carácter de artículo de imperiosa necesidad que tienen para las diversas ramas de la industria

los conductores eléctricos.

(...) Su actuación se ha extendido a otros campos de los negocios. Es presidente del Consejo de

administración de “Sílex Manufacturas Electrotécnicas SA” y asimismo desempeña el cargo de

vicepresidente del consejo de administración de Vich Industrial CA. Es además fundador, junto

con otros socios de las siguientes empresas: Producción y Suministro de Electricidad SA; Tintes

P y A. Roqué SA; Productos Selectos del Cerdo SA y Laboratorios FUNK SA”20

El reconeixement social també va rebre’l per part del municipi, ja que en el ple del 5 d’agost de

l’any 1962 –tres anys abans de morir- es va acordar concedir-li la medalla d’or de la vila de

Manlleu.21


20 Metalurgistas y electrotécnicos españoles. Anuario electro-sidero-metalúrgico de la industria española. Any 1953. pàg. 255. (Arxiu particular de l’historiador Francesc Cabana).21 Comarca. Año VII. Núm. 162. Manlleu, 25 d’agost de 1962.


Fer de mecenes

La família Roqué, com altres de les grans famílies industrials de Manlleu, havien col·laborat en

la construcció del Manlleu actual. A banda de les múltiples donacions puntuals, cal destacar les

col·laboracions de Josep Roqué Castell. Concretament, l’any 1971, va donar els diners necessaris

(2.500.000 pessetes) per comprar els terrenys on s’hi va construir la residència Aura. També va

col·laborar en la construcció de l’església de Sant Pau i en la restauració de les pintures de la

Parròquia de Santa Maria. Així mateix, va cedir una casa a la Fundació Hospital Sant Jaume per

construir-hi un centre de dia.



Precedents

Trobar informació de les nissagues manlleuenques ha estat una tasca realment difícil, però trobar-

ne de la família Sanglas ha estat pràcticament impossible. Tot i que és molt complicat saber el

per què, podríem dir que el fet de desvincular-se de l’empresa molt a principis de segle XX i marxar

de viure de Manlleu també a entrants de segle, són dos dels factors que poden explicar aquesta

manca d’informació.

Per tant, l’objectiu ha estat recollir tota la documentació que hem trobat, la més voluminosa de

la qual pertany a la tasca de patrici que va desenvolupar un dels membres de la família: Josep

Sanglas Alsina. El projecte més destacat va ser la creació del Patronat de Cultura, que va permetre

l’escolarització de molts infants del municipi.

A banda d’aquesta informació, hem intentat seguir el fil de la indústria tèxtil que crea a la nostra

població. En referència a l’activitat industrial, podem dir que aquesta és més intensa durant la

segona meitat del segle XIX que durant el segle XX. Això vol dir, que els membres de la família

més vinculats al tèxtil van ser el pare i l’avi de Josep Sanglas Alsina, mentre que ell va centrar

la seva activitat a ajudar a d’altres industrials a portar a terme determinats projectes, el cas més

emblemàtic dels quals és el de can Serra, ja que va ser-ne el màxim impulsor econòmic.

No exagerem si diem que la família Sanglas va ser present a l’inici del procés industrialitzador

de Manlleu, perquè, de fet, va ser de les primeres que es va vincular al projecte del canal industrial:

“els propietaris de les Tres Fàbriques s’associen a un altre grup per a deixar-los fruir de la força

hidràulica, convenint l’explotació mancomunada del canal. El nou grup industrial era format per

Josep Corominas, de Barcelona; Joan Pujol, de Sallent; Antoni Alemany, de Vic; Agustí Serra,

també de Vic; Martí Sanglas, de Manlleu; i Ramon Sans, de Vic. Això es fa mitjançant escriptura

que duu data de 18 de març de 1848 i així queda completa l’obra del canal.”1

Família Sanglas, del fil a les motocicletes

1 Esteve Gaja Molist. El Manlleu del segle XIX. Manlleu: Joieria Gaja,1983. pàg. 111.


En aquells moments el procés industrialitzador era irreversible i després de superar les destrosses

de la primera guerra carlina, els industrials necessitaven unir-se per tirar endavant els projectes

iniciats: “els fabricants es veieren obligats (...) a formar companyies per tal d’endegar les seves

empreses amb més força, amb maquinària nova i amb una visió més competitiva. Almenys així

sembla que succeí a Manlleu. A partir dels anys quaranta s’observà un formigueig constant i una

pugna frenètica per fer-se amb una entrada d’un pam més d’aigua al canal industrial. (...) El 1845

el panorama industrial anunciava ja l’evolució de la indústria de la segona meitat del segle: Vic,

Centelles i Taradell fonamentaven la seva indústria exclusivament en el treball manual, mentre

que Manlleu, Roda i les Masies es basaven, fonamentalment, en l’energia hidràulica”.2

Dins d’aquest grup d’industrials, hi ha, evidentment, la família Sanglas que inicia l’activitat en una

fàbrica situada a la vora del riu Ter, tot i que Osona no era la comarca capdavantera, ni en el

sector del filar ni en el del teixir: “es tracta d’una comarca que, allunyada de la capital i amb unes

comunicacions pèssimes, participa amb retard en la industrialització i que es troba destinada a

ocupar un lloc secundari en el conjunt productiu català, però no gens negligible. I l’evolució

d’aquesta indústria segueix les pautes del Principat: una fase d’expansió (1830-1860), seguida

per la crisi de la “fam del cotó” (1861-1870) i de recuperació posterior ràpida, fins al 1885. A partir

d’aleshores comença una nova crisi”.3

La indústria tèxtil

Tot i que no hem pogut saber l’any exacte en què es va crear la fàbrica tèxtil situada vora el riu

–actual seu del Museu Industrial del Ter-, la primera referència de la família Sangals vinculada

a una activitat industrial la trobem l’any 1842, a la Guía de forasteros en Barcelona, on apareixen

Martí Sanglas i Josep Sanglas com a fabricants, l’un al carrer Sant Domènec i l’altre al carrer

Ter.4 L’any 1850, Martí Sanglas tenia 8 telers senzills i 12 operaris, mentre que al 1862 un tal

“Sanglas” tenia 10 cardes, 2.354 fusos i 99 obrers.5


2 Diversos autors. Història d’Osona. Vic: EUMO Editorial, 1984. pàg. 170-174.3 Diversos autors. Història d’Osona. Vic: EUMO Editorial, 1984. pàg. 170-174.4 Guía de forasteros en Barcelona. 1842. pàg. 85. (Arxiu particular de Francesc Cabana).5 Guillermo Graell. Historia del Fomento del Trabajo Nacional. pàg. 481 (Arxiu particular de Francesc Cabana).


A les matrícules industrials de l’època trobem que una empresa en nom de Sanglas i fills, l’any

1853 tenia 9 cardes i 1.940 fusos de filar i tòrcer.6 Tres anys més tard, el 1856, ja hi havia 10

cardes i 2.384 fusos de filar moguts per aigua, quantitats que no varien fins l’any 1861, últim any

del qual hem trobat matrícules. Amb tot, en un anuari l’any 1869 encara apareix el nom de Sanglas

e hijos com a propietaris d’una fàbrica de “hilados y torcidos de algodón”, fet que ens permet

afirmar que l’activitat continuava i ho feia en mans de la família que l’havia iniciada.7

Si continuem la pista, arribem a finals de segle, ja que l’any 1897 torna a aparèixer una fàbrica

de “torcidos de algodón” amb nom de Sanglas. No obstant això, entenem que són dues fàbriques

diferents, perquè aquest cop el propietari és Josep Sanglas -segurament fill de Martí- i la indústria

no està vora el riu, sinó al número 4 del carrer Sant Domènec.8 Aquesta fàbrica torna a sortir a

un anuari dels anys 1933-34, però aquesta vegada no la situa al territori i, per tant, en desconeixem

la localització.


6 Arxiu Municipal de Manlleu (AMM). Matrícules industrials. Contribució industrial. Hisenda 205 (1853-1870).7 El indicador de España y de sus posesiones ultramarinas. Any 1869. pàg. 115. (Arxiu particular de Francesc Cabana).8 Guía industrial y artística de Cataluña. Any 1897. pàg. 733. (Arxiu particular de Francesc Cabana).

L’A

bans

El canal industrial davant de la fàbrica de can Sanglas



9 Guía industrial y artística de Cataluña. Any 1933-34. (Arxiu particular de Francesc Cabana).10 El Ter. Año II. Núm. 3. Manlleu, 15 de enero de 1898 (sección de noticias).11 El Ter. Año II. Núm. 4. Manlleu, 29 de enero de 1898 (article de portada).

El seguiment d’aquesta indústria també és possible fer-lo a través de la premsa de l’època, ja que

era força habitual comentar els canvis més destacables que feien referència a les empreses

manlleuenques. Per aquest motiu, podem saber que l’any 1898 can Sanglas va instal·lar una

màquina de vapor, amb l’objectiu de no dependre absolutament de les voluntats del riu Ter: “siguen

con la posible actividad en un extremo de la huerta de D.José Sanglas, limítrofe con la fábrica

de dicho señor, los trabajos de albañilería indispensables para la colocación de una máquina de

vapor y accesorios, que servirá de auxiliar a la fuerza hidráulica que da el movimiento a la

maquinaria de la expresada fábrica”.10

El mateix mes, a El Ter, apareix una altra notícia que no només afecta la fàbrica de can Sanglas,

sinó que també n’afecta d’altres, ja que parla de la crescuda del riu: “ (...) Las demás fábricas no

sufrieron percances de monta, a excepción de la de D. José Sanglas, por lo que respecta al canal

inferior, que quedó arrasado de lodo y arena, igualmente que el de los Sres. Rifá y Bardés y Puntí,

sí bien que de mucho no completamente lleno como el referido de D.José Sanglas. (...) Algunos

campos, aunque pocos, tienen agua encharcada en gran cantidad, los desprendimientos de tierras

han sido en número considerable, y brotan fuentes a granel, llamando la atención una que ha

salido en el deposito de carbón de la fabrica “la Seda”, que hace necesario el funcionamiento

continuo de una bomba para que el agua no se enseñoree del todo de este deposito, y la colocación

de una palanca para ir a provisionar el fogón de las calderas de la máquina de vapor, otra en el

taller de fundición de D.Pedro Roca, y además otra en el sitial en que se levanta un edificio para

colocar en él la máquina de vapor y accesorios que servirá de auxiliar a la fuerza hidráulica que

impele el movimiento a la maquinaria de la fábrica del susodicho D.José Sanglas”.11


A banda de les notícies de l’empresa, el periòdic local també es fa ressò de les informacions de

caràcter personal, d’entre les quals cal destacar la que anuncia la mort de Josep Sanglas Miàs,

pare de Josep Sanglas Alsina: “entre nueve y diez de la noche del día 26 del actual falleció el

conocido fabricante D. José Sanglas y Miás, confortado con todos los auxilios de la religión. Su

avanzada edad (72 años) y un ataque apoplético sufrido tiempo atrás, del que le quedó terrible

huella, ya hizo temer el fatal resultado que acaba de ocurrir, luego de iniciársele la dolencia que

le ha conducido al sepulcro. Era el Sr. Sanglas un hombre de aquellos que se dicen de su casa:

cuidar de la buena educación de la familia, de la buena administración de su patrimonio y buena

marcha de su fabrica, y de encomendarse a Dios, he aquí todo. Él, no frecuentaba cafés, ni

teatros, ni siquiera reuniones particulares. El amor a Dios y a la familia eran todas sus afecciones,

es decir, era un verdadero cristiano viejo. Fue concejal, no porque gustara de semejantes cargos,

ni menos los buscara; y si se le eligió tal, fue atendiendo a su posición social y reconocida

honradez. En su losa sepulcral podría ponerse “aquí yace un hombre de bien” y en esta sencilla

inscripción estaría resumida la biografía de D. José Sanglas. A sus apreciables hijos, hermanos,

hijos políticos y demás parientes, acompañamos en el justo dolor que les agobia”.12

Si recuparem el fil de la indústria, que després de la mort de Josep Sanglas Miàs va passar a

mans del seu fill Josep, sabem que l’any 1909 –segons una enquesta- la fàbrica tenia 96 obrers.

Aquesta enquesta, que responien els mateixos propietaris i, per tant, que cal posar-la en quarantena,

s’havia fet amb l’objectiu de saber el nombre i les característiques dels treballadors de les indústries

manlleuenques. En el cas de José Sanglas Hilados, l’estadística deia que, sota la gerència d’Antoni

Brunet, a la fàbrica de filats i torçats de cotó hi treballaven 96 obrers, 46 dels quals eren homes

i els 50 restants, dones. Pel que fa a les edats, d’aquests, no n’hi havia cap menor de 10 anys;

15, d’entre 10 i 14 anys; 26 d’entre 14 i 20 anys; 33, d’entre 20 i 30 anys; 16, d’entre 30 i 40 anys;

3, d’entre 40 i 50 anys; i 3 de més de 50 anys. Així mateix, afegia que a les nits hi treballaven 14

dones i 4 nens.13


12 El Ter. Año IV. Núm. 66. Manlleu, 28 de julio de 1900 (sección de noticias).13 AMM. Reformes socials. Governació 152.


Neix Talleres Sanglas SA

Després de perdre la pista de la fàbrica de filats situada a Manlleu, l’única informació que trobem

al Registre Mercantil sobre els negocis de la família Sanglas és una empresa que es constitueix

el 4 de desembre del 1942 que sota el nom de Talleres Sanglas SA es dedicarà a la construcció

de tot tipus de maquinària, tal com queda explícit en les escriptures de constitució: “la sociedad

tendrá por objeto el negocio de construcción de maquinaria, en general. Podrá también realizar

cualesquiera otras operaciones industriales, mercantiles o financieras que acuerde la junta general.

(...)”14

Si tenim en compte que aquesta empresa es crea a finals de l’any 1942, els fundadors ja no

formen part de la generació dels que havien iniciat els negocis i havien portat a terme la tasca

de patricis, sinó que són els fills d’aquests. A banda dels germans Sanglas, també hi ha un altre

soci, tal com consta a l’escriptura, de 4 de desembre de 1942 i 12 de gener de 1943: “Martín

Sanglas Camps, mayor de edad, soltero, estudiante y vecino de esta ciudad; Javier Sanglas

Camps, de 19 años de edad, emancipado de la patria potestad mediante escritura autorizada;

Jaime Bernet Illa, mayor de edad, casado, ingeniero mecánico, de esta vecindad; constituyen una

sociedad mercantil anónima y establecen para su régimen los siguientes estatutos: título primero.

Denominación, objeto, domicilio y duración de la sociedad. Artículo primero. Con el nombre de

Talleres Sanglas SA, se constituye una sociedad anónima que se regirá por los presentes estatutos

(...). artículo segundo. La sociedad tendrá por objeto el negocio de construcción de maquinaria,

en general. Podrá también realizar cualesquiera otras operaciones industriales, mercantiles o

financieras que acuerde la junta general. (...) artículo tercero. La sociedad tendrá su domicilio

legal en esta ciudad, calle de La Selva de Mar, casa sin número, entre avenida de Jose´Antonio

y Diputación, el cual podrá ser trasladado a cualquier otro lugar por decisión del consejo de

administración. (...) título segundo. Capital social. Artículo 5. El capital social se fija en 1 millón

de pesetas, representado por mil acciones de mil pesetas cada una”.15


14 RMB. Expedient de l’empresa Tallers Sanglas SA.15 RMB. Expedient de l’empresa Tallers Sanglas SA.


De seguida són nomenats com a gerents els germans Martí i Jaume Sanglas Camps, fins que

al 1954 es crearà el primer consell d’administració de l’empresa. El president és Martí Sanglas

Camps, el secretari, el seu germà Xavier i la vocal és l’esposa de Martí Sanglas, Núria Pujol-Xicoy

Badia.

Catorze anys més tard de la constitució –el 1956-, dos fets marquen el creixement de l’empresa,

ja que, d’una banda, el capital social passa d’un milió a 12 milions de pessetes i cinc anys més

tard –el 1961- traslladen la seu a l’Hospitalet de Llobregat.

Les úniques informacions posteriors que trobem sobre aquesta empresa són els augments de

capital i els canvis que es produeixen al consell d’administració, fins que l’empresa tanca

definitivament.

El 24 de gener de 1975 el capital social s’augmenta en 35.336.500 pessetes i, per primera vegada,

formen part del consell d’administració persones externes a la família Sanglas. D’una banda,

dimiteix Núria Pujol-Xicoy Badia i, d’altra banda, entren a formar-ne part Federico Sánchez Jordana

i Fernando Castromil Sanchez. El juny del mateix any, el capital es torna a augmentar en 25.800.000

pessetes. Un any més tard, -el 1976- entren al consell Federico Sotomayor Gipinni i Martí Sanglas

Pujol-Xicoy, que és el fill de l’impulsor de l’empresa. El 1977 renuncia al càrrec Federico Sanchez

Jordana i és substituït per PROMOCIONES Y DESARROLLOS INDUSTRIALES SA, PRODINSA”,

per mitjà del seu representant José Maria Amusategui de la Cierva.

Amb tot, després d’aquests canvis i dels constants augments de capital, l’empresa inicia una

època difícil i és per aquest motiu que a la junta d’accionistes del mes de novembre del 1978

aprova una reducció de capital: “con el fin de establecer el equilibrio entre el capital y el patrimonio

de la sociedad disminuido por consecuencia de perdidas sufridas en los ejercicios de 1975, 1976

y 1977, el capital social queda reducido en 31.600.000 pesetas”.16


16 RMB. Expedient de l’empresa Tallers Sanglas SA.


El 1979 tornen a augmentar el capital fins a 80 milions de pessetes i, per tant, el capital passa a

ser de 100 milions de pessetes.

El 1980 surt del consell l’empresa PRODINSA, perquè s’ha dissolt i liquidat i és substituïda per

ADMINISTRACIÓN Y COORDINACIÓN DE EMPRESAS SA (ACEMSA). També deixa el càrrec

Federico Sotomayor i és substituït per Luis Maria Gutierrez Zurro.

El 16 de març de 1982 presenta la dimissió Martí Sanglas Camps i es nomena el Banc Català

de Desenvolupament, a través del seu representant José Gras Martín, com a únic administrador

de la societat. Cinc anys més tard, el 18 de febrer de 1987, es dissolt la societat.

Entenem que aquesta és l’empresa que fa possible la construcció de les famoses Motos Sanglas,

ja que la informació que trobem arran de l’inici de fabricació d’aquest vehicle per part dels germans

Sanglas se situa l’any 1945 i, per tant, coincideix amb la data de constitució dels tallers amb

aquest mateix nom. Així mateix, al Registre Mercantil no hi ha inscrita cap altra empresa que

pertanyi a la família Sanglas, fet que ens ajuda a confirmar aquesta hipòtesi.



De la turbina al carburador

Si de la indústria tèxtil hem trobat molt poca informació, de les motocicletes ens ha passat

exactament el mateix –a banda de la informació empresarial ja exposada-, amb la diferència que,

en aquest cas, la xarxa electrònica ens ha sigut de gran ajuda. Efectivament, a Internet hem trobat

una petita història de les Motos Sanglas que reproduirem a continuació, per tenir un xic més de

coneixement dels projectes que tenien al cap els germans Sanglas i que poc tenien a veure amb

les contínues de filar dels tallers de Manlleu. Heus aquí la història que córrer per la xarxa: “todavía

hay gente que cree que Sanglas es una marca japonesa, rusa,... Sanglas no sólo es la única

motocicleta grande construida y diseñada en España y por españoles. Es mucho más!, pues no

hay que olvidar que, junto con Montesa, fueron las dos marcas que comenzaron a construir

motocicletas en el país allá por el año 1945, cuando se reiniciaba la industria automotriz española.

Son pues más de 40 años de historia en que la marca barcelonesa, de los hermanos Javier y

Martín Sanglas, ha contribuido muy poderosamente a la motorización de muchos motociclistas

e incluso a organismos oficiales. Por otra parte, ha sido la única que abordó la fabricación de

motores de cuatro tiempos de realización más comprometida que los de dos. Si al principio hubo

algunos contratiempos los " vicios de juventud " de todo proyecto nuevo, la realidad es que se

subsanaron y la máquina acabó homologándose con otras muchas muy acreditadas que, en

realidad, no daban un servicio muy superior al de la muy digna máquina española que por algunos

detractores se decía que era de mecánica lenta y tiraba aceite.

Como si las más famosas máquinas inglesas de entonces no tiraran aceite. Aparte de que hemos

visto muchas Sanglas perfectamente limpias, lo que se conseguía con juntas apropiadas y buena

voluntad. Bastaba muchas veces con saber apretar los tornillos adecuadamente. Las primeras

Sanglas eran de la cubicación 350 cc, una categoría muy adecuada para entonces. Se trataba

de un motor monocilíndrico, configuración a la que siempre ha sido fiel la marca, pues si bien es

cierto que en los últimos tiempos fueron bicilíndricos, estos grupos motrices eran de procedencia

Yamaha.



También las Sanglas eran de carrera larga en relación con el diámetro del pistón y el mando de

las válvulas en cabeza siempre fue por empujadores y balancines, quedando ocultos aquellos

bajo huecos en forma tubular, formando parte de la fundición del mismo cilindro.

El bloque motor, integrado con la caja de cambio, es otro de los particulares que desde el principio

adoptaron estas máquinas como el cuadro de cuna doble, de gran rigidez, soluciones muy

apreciables entonces.

La idea de los Sanglas no fue ir a una máquina muy rápida sino lo suficiente mente rápida, pero

que sobre todo fuera de muy robusta construcción y sin complicaciones mecánicas. De la 350

se pasó a la 500 cc aumentando las medidas del cilindro, obteniendo así mejores prestaciones

y, sobre todo, más capacidad ascensional , así como mayor e last ic idad.

Con todo, quizá fuera su mejor virtud, con tener muchas, su bien tratada estética que la hacía

ser una de las monocilíndricas más bellas de la producción mundial, llamando la atención de

muchos desde el primer momento. A mediados de la década de los sesenta, debuta en el campo

de los dos tiempos con dos cilindros y 250 cc, pero no se complicó las cosas y tomó el Hispano-

Villiers de licencia inglesa para su modelo Rovena, una máquina de gran suavidad de marcha

que conoció primero la gloria y después la pena, pues la fábrica que suministraba los motores

cerró y Sanglas se quedó con sus modelos de cuatro tiempos, que seguían ganando la confianza

de muchos usuarios.

Sin embargo, no abandonó la idea de los dos tiempos y apareció con modelos de 50 y de 100

cc, los primeros ciclomotores provistos con motores Zundapp, de los que en 1965 fueron exportados

muchos a Estados Unidos, donde tenía representación la marca española.

En el capítulo de precios, fue siempre muy discreta la marca, ofreciendo unas máquinas que

podían estar al alcance de muchos. Cuando los modelos de importación que venían con cuentagotas

se ofrecían a precios fuera de lugar, a primeros de 1967 una Rovena costaba en fábrica 29.900

Pts., una 300 cc, 30.900 Pts. y una 400 cc que entonces comenzaba a producirse, valía 47.200

Pts. y ciertamente las valía. Valía la pena, vamos.

En lo que no cayó Sanglas, como tantos otros, fue en aumentar las producciones a ver si las

vendía. Prefería seguir al ritmo que le imponían los clientes y no meterse en aventuras. Vivió un



tanto al ralentí por ello y en los últimos tiempos, hasta que llegó a contactar con los japoneses,

se refugió en el modelo 400 siempre el monocilíndrico en cuatro tiempos entendiendo que no

debería intentar evolucionar más, pues los medios para poder seguir interpretando un buen papel

en el mercado, no estaban a su alcance, tal como le ha venido sucediendo siempre a cualquier

industria española, de no ser que cayera en manos de alguna multinacional que estuviera al

acecho. El modelo 400, que fue el máximo en cuanto a sus avances y prestaciones, dentro de

Sanglas, bien merece un pequeño recuerdo.

Y es que hay que decir que no se extinguió por atraso técnico, sino porque la moda de las grandes

cubicaciones, de las exageradas potencias y de los motores de cuatro cilindros, caló tan hondamente

en el motociclista exigente, que ya todo lo demás no era para él sino antiguallas. Se podría pensar

que Sanglas no podía seguir las nuevas corrientes y luchar contra ellas con tan sólo un cilindro

era inútil. Y eso era lo cierto, por lo que tomó la decisión más dolorosa, que era la de abandonar

en el intento, que no es ni más ni menos lo que hicieron todas las marcas inglesas en bloque,

con muchos años de presencia en el mercado, prestigio al máximo y medios muy superiores.

Pero, ¿Cómo era el modelo 400 ?. El que llegara incluso a montar un sistema de arranque eléctrico

ya daba idea de que se había puesto en línea con los demás en cuanto a refinamiento técnicos.

En cuanto a su aspecto estético no se le podía negar una gran belleza, hasta el punto de que se

la pueda utilizar hoy día sin desentonar. Un depósito de forma muy aparente y un cilindro de 22

aletas de refrigeración con los estuches de los empujadores incluidos en él y constituyendo todo

ello un alarde de fundición. Una gran limpieza mecánica en que no hay aparatos ni cachivaches

a la vista, unas aletas cromadas muy finas, el escape monotubo de estilizada curva y tanto delante

como atrás, intermitentes. Y la verdad, no creemos que para andar a 160 Km/h hiciera falta más.

Hay quien pronostica que volverán las monocilíndricas y si es así, esta máquina pudiera muy bien

no haber dicho la última palabra…”.17


17 Internet. www.motosonline.net/motosonline.


També a la xarxa hem trobat que l’empresa va desaparèixer l’any 1981, absorbida per l’empresa

japonesa Yamaha.

Un altre text consultat pels internautes comenta l’aparició de les Motos Sanglas i la seva evolució

al llarg dels 40 anys d’història de la marca: “SANGLAS nace por la iniciativa de los hermanos

Sanglas, propietarios de una empresa de fabricación de motores industriales y grandes amantes

de la moto. En 1.945 presentan en la Feria de Muestras de Barcelona la primera SANGLAS con

una estética que recordaba mucho a la BSA, un cuadro superrobusto de BMW, su motor de cuatro

tiempos estaba inspirado en las motos inglesas de la época tenía la distribución por varillas y

balancines. El modelo 350/4 aparece en 1.958 al prohibitivo precio de 48.850 ptas. por lo que la

producción se destinaba a los organismos oficiales, siendo el modelo mas popular.

En 1.959, como consecuencia de la crisis en el sector de la motocicleta, nace la 295 también

llamada "La Cromática" cuyo depósito de combustible se presentaba acabado en color negro,

azul, verde o salmón.

En 1.964 aparece la Sanglas 400 T con 30 CV y una velocidad de 150 km/h, de la que posteriormente

aparecieron los modelos 400 E y 400 F.

De todos estos modelos Sanglas siempre presentó la versión de 500 cc. En 1.975 aparece sobre

la 500 S, un freno de disco encerrado dentro de un tambor. En 1.978 aparece la 400 Y, que no

es más, que una 400 con motor Yamaha bicilíndrico de 400 cc. Finalmente en 1.981 Sanglas

desaparece”.18


18 Internet.


Josep Sanglas Alsina, el gran patrici

Josep Sanglas Alsina neix el 22 de gener de 1874 a Manlleu, fill de Josep Sanglas Miàs, fabricant

de Manlleu, i de Josefa Alsina Rodergas, de Mataró. L’avi d’en Josep per part de pare –Martí

Sanglas- ja era fabricant a la nostra població i l’any 1833 n’havia estat l’alcalde. El mateix passa

amb l’avi matern, que exercia aquesta professió a la ciutat de Berga.19 Així doncs, podem dir que

neix en el sí d’una família benestant, tot i que el concepte de fabricant

del segle XIX no pren el mateix sentit que en els nostres dies. Josep

Sanglas ha estat un dels personatges més descrits per historiadors i

cronistes de la vila, com Esteve Gaja que n’explica els trets característics

de la seva vida: “En Josep Sanglas Alsina, nascut el 22 de gener de

1874, pertany a una nissaga d’industrials d’entre aquella colla que a

mitjans del segle passat enlairaren la indústria manlleuenca.


19 Arxiu Parroquial de Manlleu. Llibre de baptismes B/17 (1872-1876).

La casa de can Sanglas és d’un estil constructiu no definit (s’aproxima a l’estil noucentista). Es va construir entre el 1930 i el1934. L’arquitecte va ser Isidre Puig i Boada.

M.P

ujol

Josep Sanglas Alsina

E.G

aja

AA

M


Cursa el segon ensenyament a Vic i s’incorpora després a la indústria familiar que és situada,

aleshores, a la fàbrica que encara avui es coneix amb el nom de “Can Sanglas” per haver sigut

construïda en 1840 pel seu avi en fer-se el canal.

En 1901, arran dels cèlebres esdeveniments coneguts amb el nom de “els fets de març” es

trasllada a viure a Barcelona però no es deslliga pas de la vida manlleuenca a la qual continua

sempre més vinculat venint cada any a la vila, fins a les seves darreries, a passar temporades i

participant tothora de les inquietuds locals.

El seu esperit manlleuenquista el duu a constituir-se en generós mecenes de les més diverses

activitats i institucions. A la seva magnanimitat es deu la fundació del Patronat de Cultura, en

1930, que no sols sufragarà íntegre sinó que també mantingué esplendorosament. Igualment a

ell es deu, almenys en gran part, la construcció, el 1935, del camp de futbol de l’Agrupació

Esportiva i Cultural que en aquell temps tant enaltí l’esport de cas nostra.

En la dècada dels anys 40, època de reconstrucció, cedeix un solar al carrer de Sant Domènec,

per l’edificació del temple de les Germanes Carmelites de la Caritat a condició que sia obert al

culte públic i que es dediqui a Sant Josep. Així mateix, sufraga el ric i imponent altar del Santuari

de la Mare de Déu de la Gleva.

Industrialment, tot i traslladar-se, en 1908, a la conca del Llobregat, a l’esdevenir-li minsa la fàbrica

de “Can Sanglas”, continua sempre interessat en la vila i és un dels socis fundadors de la SA

Serra a la qual dóna gran volada i és nomenat president perpetu. Igualment, participa en altres

societats i indústries locals. Manlleu ha honorat aquest patrici posant el seu nom a una plaça.

Morí el dia 2 de juliol de 1952.”20


20 Esteve Gaja Molist. Història de Manlleu. Manlleu: caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, 1976. pàg. 271-272


El nostre protagonista és el gran de sis germans i, per tant, hereu de les propietats de la família.

Unes propietats, la majoria de les quals havien estat adquirides pel seu avi Martí Sanglas.

Concretament, l’any 1853 aquest senyor pagava contribució per les següents propietats: “hort

a la vora del Ter (2,5 quarteres); hort de secà al carrer Sant Martí (1 quartera); mas Urgell, dit

Casavella; dues cases al carrer Sant Domènec; dues cases al carrer del Ter; dues cases al carrer

Torelló; casa al carrer de la Cavalleria; i casa al carrer de l’Horta.21

Un any més tard, les propietats s’havien duplicat, després que adquirís peces de terra a: camp

de les Serrasses; camp del Verdaguer; Serrat de l’Amiató; costat de la fàbrica; carrer Sant Martí;

finca Roca d’en Clavelles i Roca d’en Calvelles. 22

Unes propietats que l’any 1895 i entenem que arran de la mort de Martí Sanglas passen a Josep

Sanglas Miàs, pare del nostre protagonista.23 Aquest mor el 26 de juliol de 1900 a l’edat de 72

anys24 i això fa que al padró de 1909 totes les propietats ja constin en nom de Josep Sanglas


21 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1853). Hisenda-217. Núm. 138.22 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1854. Hisenda 217. Núm. 279.23 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1895. Governació 50.24 AMM. Llibre d’òbits O/16 (1870-1912)

M.P

ujol

M.P

ujol

Manlleu va decidir batejar una plaça amb el nom d’un dels grans patricis de la vila.


Alsina. Les peces de terra ja no consten en la llista de propietats, fet que pot significar que fossin

venudes per invertir en la indústria25. Totes aquestes propietats es mantindran, com a mínim, fins

als anys 50 , ja que les trobem en els padrons de 1916, 1922-23, 1936-37 i el de 1950, en què

s’indica que el propietari viu a Barcelona.26

Tot i que la majoria de les indústries estudiades van seguir en funcionament fins a finals de la

dècada dels 70, alguns dels seus propietaris van marxar del municipi molts anys abans. La família

Sanglas va ser de les primeres que va marxar, deixant de banda els industrials de la primera

industrialització que ho havien fet arran dels Fets de març de 1901. Concretament i consultant

les baixes del padró municipal –també es donava algun cas que no es comunicava i, per tant,

no se’n té constància- Lluís Sanglas Alsina que havia nascut a Manlleu, va abandonar la població

el 10 de febrer de 1913 per traslladar-se a Barcelona. El seu germà, Josep Sanglas Alsina, també

nascut a Manlleu, va fer-ho el 22 d’octubre de 1915 i també es va instal·lar a la capital catalana.27

El Patronat de Cultura, la gran obra de Josep Sanglas Alsina

“És una bella fàbrica d’homes complets. Una obra que sols la pot fer un bon patrici que sigui i

sàpiga ser ric”. Amb aquestes paraules, l’escriptor Puig i Ferrater va definir el Patronat de Cultura

que va construir Josep Sanglas Alsina en un edifici a l’actual carrer Enric Delaris28.

L’obra es va portar a terme l’any 1930, quan Josep Sanglas va comprar “tres cases contínues

al col·legi La Salle i va fer aixecar l’edifici del Patronat. La idea inicial de l’industrial era obrir el

Patronat a totes les entitats i associacions socials i culturals de la vila. Es va crear la primera

biblioteca pública del poble i una sala d’actes on moltes entitats, de tendències ben diferents com

l’Ateneu, Joventut Catòlica, AEC Manlleu o la mateixa Junta del Patronat, hi organitzaven actes

com conferències, cine i d’altres activitats culturals.


25 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1909. Hisenda 241.26 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de 1950. Hisenda 243.27 AMM. Registro de bajas en el padrón general de vecinos de Manlleu, núm. 1 (enero 1908 –agosto 1954).28 Esteve Gaja Molist. El Manlleu dels anys trenta (1930-1939). Manlleu: Caixa de Manlleu, 1988 pàg. 42. (Aquestes paraules va pronunciar-les el dia que va venir al Patronat a fer una conferència).


A més a més, es construïren vuit aules i, en l’àmbit docent, es buscaren professors relacionats

amb el món laboral manlleuenc per tal de donar classes de contingut pràctic als alumnes que

s’havien d’incorporar en breu al món laboral. Tanmateix, la mancança de professors seglars,

bàsicament per motius econòmics, va fer que el senyor Sanglas firmés un conveni amb els germans

de La Salle perquè ells mateixos fessin les classes. El Patronat de Cultura impartia classes diürnes

gratuïtes amb un caràcter més general i classes nocturnes més especialitzades, que anaven

dirigides bàsicament a aquells joves que ja treballaven i volien especialitzar-se.

A principis de la dècada dels 40, Josep Sanglas va vendre l’edifici del Patronat de Cultura als

germans de La Salle. Els diners obtinguts per la venda, unes vuitanta mil pessetes, les va donar

el mateix industrial als germans”.29


29 M. del Mar Basagaña. L’Abans. Manlleu, recull gràfic 1886-1965. El Papiol: Editorial Edafós SL, 2001. pàg. 99-102.

El patronat de cultura és d’estil eclèctic. És l’edificiannex al col·legi de La Salle i va ser construït l’any1929 per l’arquitecte Enric Sañé).


El llibre Els tres patronats, escrit pel manlleuenc Àlex Roca, recull amb exactitud tota la informació

referent a la construcció del Patronat de Cultura, tal com reproduïm a continuació:

“L’edifici que havia de ser la seu del Patronat de Cultura es va començar a construir al mes de

maig de l’any 1929 i cal considerar-lo com una obra personal del senyor Sanglas. La idea ja feia

temps que li barrinava. Així, una vegada comprades unes cases contigües al col·legi, va encarregar

els plànols a l’arquitecte Josep Maria Segnier. La construcció, que va ser a càrrec del mestre

d’obres Josep Molas, va dur-se a terme molt de pressa, de tal manera que en uns cinc mesos

van quedar enllestides. A mig mes d’octubre d’aquest mateix any van anunciar-se les matriculacions

per al nou curs escolar; el dia 9 de desembre van començar les classes gratuïtes, i el dia 3 de

febrer de 1930 van iniciar-se les classes nocturnes. Tornem, però, a l’origen del Patronat de

Cultura amb les raons i finalitats que exposava el mateix Sanglas en una publicació local. Deia

així: “Està en mon desig de procurar pel meu poble natal la major cultura i prosperitat possibles,

honorant així la memòria dels meus pares i avis que tant s’interessaven tots per Manlleu. Per això

l’obra està feta en benefici de tota la població sense exclusions ni particularismes de cap classe.

El seu objecte ha de ser l’ampliació de l’ensenyança primària, especialitzada segons la necessitat

de cada alumne”. Quan va tenir lloc aquesta entrevista ja s’havia decidit que el nom oficial del

nou centre d’ensenyament seria Patronat de Cultura”30.

Així mateix, Roca exposa els motius pels quals Josep Sanglas va confiar amb els germans de

La Salle per portar a terme l’activitat del Patronat: “El senyor Sanglas va comptar ja des d’un

principi amb els germans del col·legi del Sagrat Cor, perquè va creure que hi havia raons prou

importants perquè així fos. En primer lloc, calia tenir en compte el merescut prestigi en tradició

pedagògica dels germans de La Salle i per això la projecció i construcció de l’edifici que havia

d’encabir el Patronat ja s’havia fet al costat mateix del col·legi del Sagrat Cor. Un segon punt, molt

important, era que les condicions econòmiques que podien oferir els germans en les tasques

docents eren més avantatjoses que les dels professors seglars. Notem que es tractava d’una


30 Alexandre Roca. Els tres patronats de Manlleu. Manlleu, 2002. (pàg. 42-43).


institució que s’havia de finançar amb aportacions particulars, i tret de la compromesa subvenció

del senyor Sanglas, calia buscar la fórmula de finançament que resultés més econòmica. Recordem

que les classes del Patronat serien gratuïtes i que la mòdica quantitat que es pagaria de matriculació

seria retornada al final de cada curs a tots els alumnes que, salvant causes justificades, no

haguessin tingut cap falta d’assistència”31.

Amb l’arribada de la Guerra Civil, els problemes pel Patronat van augmentar fins que pocs dies

abans d’acabar es van haver d’utilitzar les instal·lacions per altres motius, fet que va significar el

final de l’activitat: “Pocs dies abans de finir la guerra, la proximitat del front aconsellà habilitar

l’edifici del Patronat en hospital de sang, amb la consegüent retirada de tot el contingut de les

aules, la biblioteca i la sala d’actes. I fins aquí durà l’existència del Patronat de Cultura, una

institució a qui va tocar viure un temps francament difícil.

(...)

Però no tot va ser endebades, amb el pas dels anys, l’emblemàtic edifici del Patronat havia de

tenir una profitosa utilitat: encabir el Patronat de Formació Professional.32

Tot i que és l’obra més reconeguda de Josep Sanglas Alsina, no significa que fos exempta de

polèmica, tal com ho demostren els articles que es van publicar a la premsa local. La polèmica

va néixer arran de l’aparició d’un grup que defensaven que el Patronat no es podia dir “de Manlleu”,

perquè no hi tenien cabuda totes les ideologies polítiques i els pensaments, sinó que era una obra

destinada a la formació catòlica. Fins i tot, va haver-hi un creuament d’opinions, ja que, de seguida

van sortir els defensors de l’obra de Sanglas. El primer article apareix el juny de 1934, amb el títol

prou significatiu de “Patronat de Cultura de Manlleu...?”: “ L’article comenta dient: “…no. I aquest

“no” voldríem que tingués una ressonància que arribés a les oïdes de tots els ciutadans i d’aquells

que en uns moments de duote, s’hagin fet alguna pregunta semblant.

Si algun amic o foraster us pregunta si aquell casal situat al carrer del Ter és el Patronat de Cultura


31 Alexandre Roca. Els tres patronats de Manlleu. Manlleu, 2002 (pàg. 43).32 Alexandre Roca. Els tres patronats de Manlleu. Manlleu, 2002 (pàg. 65).


de Manlleu, no volgueu

enganyar-lo; sense temor a

incórrer en cap imprudencia,

p o d e u d i r - l i b e n

categòricament que és el

Patronat de Cultura del

senyor Sanglas, patronitzat

pels germans de les escoles

cr is t ianes. (…) S i en

l’esmentat local s’hi dóna

cabuda solament a la cultura

catòlica… podem dir que és

el Patronat de Cultura de la

vila o bé que és una sucursal

més de la gran “pantomima”

centralitzada en la ciutat

papal?

Nosaltres creiem més ben adaptat aquest últim interrogant, i tot lo més que podem aceptar, sense

fugir del mateix significat, és que sigui “el Patronat de Cultura Catòlica de Manlleu”. Evidentment

tenim raó?”.33

Un mes més tard, apareix un altre article en referència al tema. Concretament és un article titulat

Com una mena de carta oberta, en què la redacció respon a un article que es va publicar a la

Gazeta de Vic en defensa del Patronat de Cultura. Els de la redacció diuen que el que el va

escriure és un mossèn i que fa una defensa equivocada del Patronat). 34


33 El Ter. Any I. Núm. 4. Manlleu, 30 de juny de 1934. (article de portada). (L’article critica que al Patronat només s’ensenya cultura catòlica i que no hi ha espai per a res més. Diuen que les conferències que s’hi organitzen, per exemple, són intencionades i que a la biblioteca hi ha més llibres de religió catòlica que d’altres temàtiques).34 El Ter. Any I. Núm. 6. Manlleu, 28 de juliol de 1934.


Àlex Roca també fa referència a la desvinculació de l’església cristiana que demanava un sector

de la població: “Un important sector de la població hauria volgut una desvinculació absoluta amb

l’escola cristiana. No es va arribar a intents de rebuig, però si que es va lluitar perquè el Patronat

respongués a uns criteris més liberals i també per evitar que no fos una ampliació del col·legi del

Sagrat Cor. El mateix Sanglas va sortir al pas de les opinions dels que així ho creien, manifestant

que el Patronat seria per a tots els manlleuencs i que amb aquesta finalitat es constituiria una

junta en la qual participarien representants de totes les entitats locals legalment constituïdes,

sense cap distinció: un ventall que havia d’aplegar des de la representació parroquial fins al més

avançat centre cultural obrer. Recordava també els avantatges de tota mena, ja exposats

anteriorment, que reportarien el fet de confiar l’educació popular a una institució que ja havia

demostrat la seva capacitat, reconeguda per tota la vila des de diverses generacions, i que per

impartir l’ensenyament gratuït oferia unes condicions econòmiques impossible d’igualar. Les raons

del senyor Sanglas van ser reconegudes per una gran majoria dels estaments de la vila, encara

que no van faltar col·lectius contraris al fet que els germans de La Salle es fessin càrrec de

l’ensenyament al Patronat. Però, el ferm criteri del fundador en aquest aspecte va apaivagar els

ànims i, al marge d’uns actes de protesta, perquè en començar les classes s’obligava a resar

l’Avemaria, la tasca educativa del Patronat va entrar amb bon peu entre la població manlleuenca”.35


35 Alexandre Roca. Els tres patronats de Manlleu. Manlleu, 2002 (pàg. 43-44).

Josep Sanglas Miás Josefa Alsina Rodergas

Martí Sanglas Teresa Miás

Ramon Alsina Lluïsa Rodergas

(5/2/1857)(1828 - 26/7/1900)

Josep(22/1/1874)

Martí(2/4/1875)

Lluïsa(26/5/1876)

Maria Mercè Concepció

Nissagues M

anlleuenques del segle XX

Família S

anglas, del fil a les motocicletes

81

“Arbre genealògic de la família Sanglas”


Precedents

El que més s’ha explicat sobre els orígens de can Serra és la procedència humil del seu màxim

impulsor, Josep Serra Sió, tal com ho comenta una de les seves nétes, Fina Serra: “l’avi provenia

d’una família humil de Roda de Ter. El seu pare era teixidor i la seva mare era modista. De molt

jove va marxar de casa seva i, per tant, va començar del no res. A l’avi li agradava molt dir que

ell no tenia estudis, sinó que era autodidacta”.

Josep Serra Sió va néixer a Roda de Ter el 24 de juny de 1877, fill

de Ramon Serra, teixidor, i de Maria Sió, modista. Amb només 10

anys va entrar d’aprenent a una empresa tèxtil del municipi i poc

després va traslladar-se a Terrassa on també va estar d’aprenent i

més tard d’oficial a diferents indústries, en aquest cas del sector

metal·lúrgic, ja que el que li agradava era la mecànica. L’any 1902

i només amb 25 anys, va associar-se amb Andreu Costa Pagès i

amb una aportació de 1.000 pessetes va començar la seva carrera

industrial amb la fundació de la raó social Costa i Serra, dedicada

principalment a la reparació de maquinària.

Pocs anys després, va ser un altre industrial manlleuenc, Josep Sanglas Alsina, qui va animar

Josep Serra a dedicar-se a la fabricació de contínues de filar per a les empreses tèxtils i va ser

amb el suport econòmic d’aquest que l’any 1908 es va constituir l’empresa Costa i Serra S en C.

Una empresa que funcionava amb 28 obrers, la majoria dels quals tenien entre 10 i 20 anys, sota

la gerència compartida de Serra i Costa.1

Una de les confirmacions de la seva condició humil, és la manca de patrimoni que té tant ell com

els seus familiars. La primera vegada que Josep Serra Sió apareix com a contribuent és l’any

Societat Anònima Serra, construint per a la indústria

1 AMM. Reformes socials. Governació 152. Estat comprensiu de les fàbriques existents en aquest terme municipal amb expressió dels obrers que treballen a les mateixes, classificats per sexe i edat.

Josep Serra Sió va ser el màximimpulsor de Can Serra

Fam

ília

Ser

ra



Fam

ilia

Ser

ra

1922, on apareix com a propietari d’una casa al carrer del Ter (actual carrer Enric Delaris) i una

a la plaça Fra Bernadí. Ambdós habitatges els mantindrà fins a l’any 1950, tot i que en aquesta

època ja no viu a Manlleu2.

D’esquerra a dreta: Viladomat, Josep Serra Sió, Segimon Planas, Porteti Viladecans en un acte celebrat al Foment

Fam

ilia

Ser

ra

Josep Serra Sió

Fam

ilia

Ser

ra

2 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y solares del expresado término municipal correspondiente a ejercicio de –any-…)


Naixement de Societat Anònima Serra

Amb aquests precedents i l’empenta del nostre protagonista, no és estrany que el 13 d’agost de

l’any 1913 es fundi la Societat Anònima Serra, com a transformació de la societat que existia des

del 1908, amb l’objectiu d’arribar a construir tota la gamma de maquinària per a la filatura de cotó.

També en aquest cas, la participació i l’impuls econòmic de Josep Sanglas és decisiu. A banda

de Sanglas, l’escriptura fundacional incorpora, evidentment, Josep Serra Sió i també Pere Busquets

Masferrer, Pere Planas Planas i Josep Ferrer Bracons com a impulsors de la societat que creen

per construir i reparar maquinària. El capital social és de 250.000 pessetes, representat per 300

accions preferents de 500 pessetes cadascuna i 200 accions ordinàries de 500 pessetes cadascuna.

Just pocs anys després de la seva fundació, els augments del capital social es succeeixen i al

1916 el capital social s’augmenta en 100.000 pessetes i passa a ser de 350.000 pessetes. Aquest

any i arran de la gran demanda de la maquinària que construeixen, l’empresa es veu obligada a

ampliar els tallers que té instal·lats a la vora del Ter, i ho fa amb dues grans sales, les quals

destinarà a fundició i a muntatge i reparació de maquinària. Al 1918 es torna a augmentar el

capital, aquest cop de 250.000 pessetes. al 1923 s’augmenta amb 600.000 pessetes i passa a

ser d’1.200.000 pessetes.


A.P

ujol

Model de factura de Societat Anònima Serra

A.P

ujol

Logotip de Societat Anònima Serra


Mentre l’empresa va creixent, el seu propietari funda altres empreses com Material Tèxtil SA –l’any

1919-, amb tallers a Aiguafreda, dedicada a la construcció d’accessoris tèxtils i que més tard es

convertirà en “Constructora Española de Maquinaria”, de màquines per a filar l’estam. Així mateix,

també és cofundador d’altres societats com “Conductores Eléctricos Roqué SA”, dedicada a la

fabricació de cables i fils de conducció elèctrica i “Vic Industrial SA”, per a la filatura del cotó. No

obstant això, l’Anònima Serra és el seu gran projecte empresarial en el qual treballarà tota la seva

vida.

Ja des dels inicis, l’empresa disposa d’un reglament intern dels tallers per evitar la conflictivitat

laboral. Amb el pas dels anys, aquest reglament s’anirà modificant per donar resposta a les

necessitats de cada moment. A continuació, reproduïm alguns dels articles del primer reglament,

que ens permeten conèixer les condicions de treball a aquesta empresa manlleuenca:

“Article 1: les hores reglamentàries de treball són deu tots els dies laborals, començant a les

7 del matí i acabant a les 6 de la tarda.

Article 2: s’abonarà un 50 per cent del jornal que rep cada operari a tots aquells que hagin

de treballar des de les 6 de la tarda fins a les 8 de la nit i un 100 per cent a aquells que treballin

des de les 8 en endavant i en dies festius.

Article 3: cada dissabte s’acabarà el treball un quart d’hora abans de l’hora acostumada, ja

que els operaris estan obligats a netejar les màquines amb les quals treballen, i queda totalment

prohibit netejar-les amb les màquines engegades.

Article 4: tots els dies, després d’acabar el treball, els operaris donaran comptes al director

– gerent, o a la persona per ell autoritzada, dels treballs realitzats durant el dia.

Article 5: amb l’objectiu d’evitar en tot el que sigui possible, qualsevol classe d’accident per

causa de distracció, queda prohibit, durant les hores de treball, llegir, cantar, xiular i parlar de

qüestions no relacionades amb el treball al qual es dediqui cada operari.

Article 6: a més de les ordres que doni als treballadors el director – gerent, aquests estan



obligats a complir les que els donin els encarregats que hagin nomenat a cada secció.

Article 7: els encarregats, per la seva banda, hauran de tractar els seus subordinats amb la

major consideració, fent-los les observacions i correccions que mereixin amb la benevolència

i atenció.

Article 8: l’operari que cometi alguna falta, ja sigui per defecte de treball o per incompliment

del seu deure, serà corregit pel director – gerent o per l’encarregat de la secció, a judici dels

mateixos, i en cas de reincidència serà acomiadat de la manera que es cregui convenient.

Article 9: també pararà de treballar en els tallers i fundició qualsevol operari que insulti d’obra

o de paraula a un altres o a qualsevol encarregat de la secció.3

Amb una organització exemplar, en el primer terç del segle XX, can Serra es converteix en l’única

empresa catalana que fabrica pues de filar i tot i que el percentatge de fabricació és molt baix

respecte el de les firmes estrangeres, aconsegueix fer-se un nom en el mercat internacional: “els

tallers autòctons, que han tingut un paper tan lluït en la implantació de les mule-jennies, han estat

escombrats per les firmes foranes a l’hora d’implantar les selfactines i les contínues. Aquest fet

es constata amb tota claredat al quadre 8, on es precisa la classe i els constructors de les pues

de filar que existien a Catalunya en esclatar la Primera Guerra Mundial.

El 1914, set marques estrangeres, totes elles britàniques, sumaven el 96 per cent dels fusos de

selfactina i el 93 per cent dels fusos de contínua que funcionaven a Catalunya. De la resta, només

38.052 pues de contínua (el 3,05 per cent) es podien adjudicar a una constructora autòctona: la

SA Serra, constituïda l’any anterior, per bé que amb antecedents que es remuntaven a 1902”.4


3 AAM. Reglament intern dels tallers de la Societat Anònima Serra. Governació 153/2. Manlleu, 16 d’agost de 1913.4 Nadal Oller, J (dtor.). Indústria, transports i finances. Història econòmica de la Catalunya contemporània. S. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. Pàg. 193-194.


Quadre 8. Constructors de les pues de filar cotó instal·lades a Catalunya l’any 1914

El prestigi de les màquines construïdes per can Serra anava en augment i deu anys després

d’haver creat la societat, amb 128 treballadors, ja rebia elogis dels organitzadors i participants

en les fires industrials que a l’època eren bàsiques per donar a conèixer el producte. Un exemple

n’és la III Feria Oficial de Muestras que es va celebrar a Barcelona del 15 al 25 de març de 1922.

Una valoració posterior a l’esdeveniment comentava el poc interès que havia tingut el certamen

per als fabricants de filats i teixits, mentre que destacava el paper dels constructors de maquinària,

entre els quals es trobava Josep Serra: “se objeta que estas ferias no son adecuadas para el

ramo textil-, però (...) “es de elogiar al ramo de construcción que en esta feria dió una soberbia

instal·lación, agrupada en una sección especial, contando entre ellos un buen número de

constructores de máquinas téxtiles de esta provincia”. A continuació, fa una detallada descripció


Constructors

Platt

Hetherington

Curtis

Bodson & Barlow

Howard & Bullough

Brooks & Doxey

Tweedales & Saulley

Asa Lees

SA Serra

Altres

TOTAL

Pues de selfactina

299.296

17.608

220.559

12.972

4.804

9.100

-

-

-

23.758

588.097

Pues de contínua

350.704

217.288

-

67.650

206.218

165.954

67.500

85.000

38.052

48.836

1.247.202

Total pues

650.000

234.896

220.559

80.620

211.022

175.054

67.500

85.000

38.052

72.594

1.835.299

Font: Dictamen de la Comisión Especial Informadora y Asesora sobre la crisis de la industrial textilalgodonera, dins “Boletín del Comité Regulador de la Industria Algodonera”, III, núms. 19-20,gener-febrer, 1930, pàgs. 1-58 (el quadre a la pàg. 23).


de l’estand que ocupava la societat de la nostra població: “patente demostración del estado de

adelanto en que se halla la construcción de maquinas y accesorios para la hilatura fue la importante

instalación que SA Serra hizo durante los días que estuvo abierta la Feria al público.

Ocupaban 4 stands, teniendo montado en su interior una sección de maquinas, que eran la

admiración de los concurrentes. Cuatro testeras de otras tantas maquinas distintas, demostraban

la perfección del trabajo metalurgico a que viene dedicandose la Anónima Serra, desde principios

de este siglo, especializandose en la maquinaria para hilar algodón, dotandola de la perfección

mas pulcra que se conoce entre las más importantes casas del mundo productor”.5

Així mateix, l’article dóna veu a un dels industrials –D S Coderch- que havia adquirit maquinària

Serra –concretament, una màquina de filar borra- i que en fa també una valoració: “es una

perfección completa que viene a substituir en absoluto a las selfactings. Es la primera que se ha

construido en España. Se presta a los grandes estirajes, aventajando actualmente en una doble

producción a todas las hasta ahora conocidas, pudiendo afirmar que supera su resistencia en un

40% por ciento”.6

A la dècada dels 20, quan l’empresa ja comença a ser sòlida, Josep Serra Sió, amb 47 anys,

marxa de Manlleu, on havia viscut des de principis de segle, i es trasllada a Barcelona, juntament

amb la seva esposa –Ramona Valls Mundó, nascuda a Manlleu- i tots els seus fills –Ramon,

Josep, Dolors, Maria, Miquel, Alexandre, Ramona i Maria Teresa. No obstant això, la seva vinculació

amb Manlleu serà de les més fortes, ja que el seu fill, Josep Serra hi tornarà i hi formarà la seva

família. Més tard, però, també s’instal·larà a la capital catalana.7


5 El eco de la industria. Revista de manufacturas textiles. Barcelona, 30 de septiembre de 1922. Tomo XII. Núm. 31 a 33.6 El eco de la industria. Revista de manufacturas textiles. Barcelona, 30 de septiembre de 1922. Tomo XII. Núm. 31 a 33.7 AMM. Registro de bajas en el padrón general de vecinos de Manlleu, núm. 1 (enero 1908 –agosto 1954).


“Entre la munió de màquines fabricades a can Serra, cal esmentar les obridores de bales de cotó que les estarrufaven;

les cardes, màquines que tractaven la matèria primera fins a pentinar-la i treure una beta gruixuda; els manuars,

màquines que estiraven i doblaven les vetes de cotó que provenien de les cardes, i les metxeres, que podien ser

metxeres d’engròs, intermitges, fines i superfines. Totes, però, tenien la funció d’anar afinant tant com es volgués el

fil, tot enrotllant-lo a una metxa. Les contínues de filar i de tòrcer eren les responsables a través de l’estiratge i la torsió

de transformar les metxes en fil. Les contínues de tòrcer eren les encarregades de trenar els fils –hi havia el torçat en

sec i en moll. Can Serra també havia muntat contínues de retorn que produïen fil de fantasia. Una altra màquina era

l’aspi mecànica, que s’encarregava de fer les madeixes de fil enrotllat regularment i plegat de tal forma que no s’embullés”.

M. del Mar Bassagaña. L’Abans. Pàg. 454-455).


Continua de filar

Fam

ília

Ser

ra

Continua de tòrcer

Fam

ília

Ser

ra

Aspi mecànica

Fam

ília

Ser

ra

Carda

Fam

ília

Ser

ra


Tot i que l’empresa no pateix cap retrocés, la dècada dels 30 està marcada per la conflictivitat. D’una

banda, per la crisi que afecta al sector

metal·lúrgic durant els primers anys i, d’altra

banda, per la Guerra Civil i les seves

conseqüències. En referència a la crisi del

sector, les notícies puntuals que apareixen

a la premsa local deixen entreveure la delicada

situació: “vàrem llegir en les notes regionals

de La Vanguardia i amb un accent bastant

afirmatiu, que en un dels tallers més importants

d’aquesta localitat seria reduït el treball. No

hem pas d’amagar que és ben palpable

l’agudització de la crisi metal·lúrgica en

aquesta vila, però també volem creure que

moltes vegades es donen notes d’aquesta

faisó per fer volar els coloms com vulgarment

se’n diu”.8

En aquest context de crisi, apareix una notícia a la premsa que sorprèn, ja que fa referència a la

intenció de Josep Serra Valls, fill de Serra Sió, de tornar a engegar la fàbrica Rusiñol: “Dies passats

fou feta una inspecció a la fàbrica Rusiñol per el tècnic senyor Josep Serra Valls, acompanyat

d’una comissió d’obrers de l’esmentada fàbrica per tal de dictar un informe sobre la possibilitat

d’ésser posada de nou en marxa”.9

Amb tot, com més s’aproxima la Guerra, més empitjora la situació a les naus de can Serra: “davant

l’anunci de posar el treball a quatre dies en els tallers SA Serra, els obrers sol·licitaren buscar una

fórmula per evitar aquesta decisió i d’acord amb el senyor Serra conveniren que, a partir d’aquesta


8 El Ter. Any 1. Núm. 4. Manlleu, 30 de juny de 1934.9 El Ter. Segona època. Núm. 22. Manlleu, 25 d’abril de 1936.

L’any 1932, l’empresa va editar un llibre amb la informació completade la maquinària construïda

Fam

ília

Ser

ra


setmana i per un termini màxim de cinc setmanes, cobrarien a raó de quatre jornals per setmana,

treballant-la entera, però amb la condició de fer efectius els jornals impagats així que l’estat

econòmic de la SA ho permeti”.10

Just el mateix dia de l’alçament militar, es fa pública una informació que no canvia la direcció de

les publicades fins al moment: “després de varies assemblees, entrevistes i gestions, en la reunió

de metal·lúrgics de l’Anònima Serra, celebrada el passat dimarts, s’acordà acceptar la reducció

de treball, en la forma següent: treballar quatre dies cada setmana durant les quatre successives

a aquesta, i cobrar un jornal de més en cada una de les mateixes, corresponent als que ja s’havien

treballat anteriorment i no s’havien cobrat. Transcorregudes aquestes setmanes, la Comissió

haurà de tornar intervenir detingudament per esbrinar d’una manera clara la situació econòmica

de la Companyia i exposar-la als treballadors.

També s’acordà accedir que els encarregats entrin al taller, els dos dies d’atur, però amb la

condició de no fer cap feina productiva. Pel que fa als aprenents, treballaran quatre dies com els

demés obrers, amb la garantia de que no hauran de recuperar els no treballats, a l’acabar

l’aprenentatge”.11


10 El Ter. Segona època. Núm. 25. Manlleu, 6 de juny de 1936.11 El Ter. Segona època. Núm. 28. Manlleu, 18 de juliol de 1936.


La Guerra civil, la col·lectivització de l’empresa

Com ja és conegut per tothom, can Serra va ser una de les empreses manlleuenques col·lectivitzades

pels mateixos treballadors durant el conflicte bèl·lic i dedicada a la fabricació d’armament per al

bàndol republicà: “entre els productes armamentístics que es produïen hi havia bombes de mà i

espoletes, i també es forjaven obusos. Una de les màquines que va aixecar més expectació,

perquè era capaç de triar les bales segons el pes i la mida, va ser comprada als alemanys, que

l’havien utilitzat durant la Primera Guerra Mundial vint anys abans”.12 En aquells moments amb

el nom de Constructora Ibèrica Maquinària Serra i amb Josep Serra Sió com a director, l’empresa

va ser col·lectivitzada per un comitè explotador format per: Jaume Arqués Caballeria, Meliton

Baucells Roca, Jaume Plana Bresa i Joan Subirana Sallés.13

A partir d’aquí, un consell d’empresa format, entre d’altres, pel mateix Serra Sió va fer-se càrrec

de l’organització de l’empresa. El segon semestre de 1936, el consell d’empresa va presentar el

seu primer informe de valoració de l’activitat portada a terme des de la seva constitució: “en

prendre possessió dels càrrecs, aquest consell d’empresa, després de celebrada la reunió en la

qual van ésser-nos conferits, i una vegada salvades les primeres dificultats i ja definitivament

constituït el consell, ens donàrem compte de la gran i responsable envergadura de l’obra a realitzar

i per la pràctica dels primers dies, es va reconèixer per unanimitat del consell, que tots els

assumptes que es plantegessin d’ordre interior, no era possible resoldre’ls amb la discussió de

tots els vuit components d’aquest consell, perquè d’aquesta manera es farien les discussions

interminables, per la variada interpretació que poden donar-se a la nova estructuració econòmica

i, per tant, amb acord de tots els consellers-delegats, va estructurar-se una reglamentació interior

del Consell que serveix de norma a tots els delegats”.

Així doncs, una de les primeres accions d’aquest nou consell es la de crear comissions de treball


12 M. del Mar Bassagaña. L’Abans. Pàg. 452.13 M. Roldán. Las colectivizaciones en Cataluña (llista alfabètica de diferents empreses de Catalunya que van ser col·lectivitzades). Informació extretade la Biblioteca Josep M. Figueras (Barcelona).


i, d’aquesta manera, reorganitzar l’empresa. A continuació, reproduïm el fragment que enumera

els diferents components:

Comissió de finances i comissió d’assumptes comercials: Josep Serra Sió, Jaume

Arqués Caballeria i Meliton Baucells Roca.

Comissió intersindical:

Jaume Plana Brosa i Lluís Prades Cuní, per la CNT; Joan Traveria Bajona i Joan

Subiranas Sallés, per la UGT.

Comissió tècnica: Josep Serra Sió.

Comissió de personal, organització interior i assistència social: Meliton Baucells

Roca, Jaume Arqués Caballeria, Lluís Prades Cuní i Joan Traveria Bajona.

A banda de les qüestions organitzatives, l’informe valora la situació financera de la societat: “tal

com us havem donat compte en el balanç de fi d’any que acabem de llegir-vos, els companys

s’hauran percatat de la realitat econòmica de la nostra indústria, que forçosament cal reconèixer-

ho és plenament optimista i per nosaltres altament satisfactòria. Cal fer constar per això que les

dificultats dels primers moments han sigut superades per la voluntat i l’esforç de tots els obrers

que conscients de la de la responsabilitat de la transformació econòmica que s’opera en nostre

país, han volgut cooperar i cooperen a la superació productiva de la nostra indústria.

Els companys que intervenen en els assumptes comercials i sempre d’acord amb el Consell, han

procurat des dels primers moments, atendre d’una manera ordenada tot el que fa referència al

pagament de materials, utillatges... a l’efecte de què no s’estronqués la predisposició que damunt

d’aquesta casa, de sempre s’havia considerat, o sia serietat en els tractes i compliment exacte

en els pagaments, condició essencial per obtenir al mercat beneficis sòlids dins de la indústria”.14

L’any 1937, en el transcurs d’una reunió general ordinària celebrada el 30 de maig, es va aprovar


14 CNT-UGT. Constructora Ibèrica Maquinària Serra. Informe-rapport que presenta el Consell d’Empresa. Segon semestre de 1936. Manlleu, 1 dedesembre de 1936.


el nou reglament pel qual s’havien de regir tots els treballadors. El document feia referència, entre

d’altres, a les funcions que havia de desenvolupar cada persona a dins l’empresa; els deures i

drets dels obrers en general; la missió que havien de complir els delegats sindicals de taller; les

obligacions i atribucions dels encarregats; i el desenvolupament dels tècnics de la indústria

Prèviament a la concreció de cada un dels punts, el document justificava la creació i l’aprovació

d’aquest reglament: “la sublevació militar-feixista que el 19 de juliol va esclatar en terres d’Ibèria,

ha produït una convulsió político-social-econòmica al país, que forçosament nosaltres, els

productors, tenim l’obligació d’endegar en ço que es refereix als elements de producció i distribució.

Si bé es cert que quan fa referència al fet col·lectiu de les indústries i de la terra han sigut donades

unes normes per ordenar i legalitzar les col·lectivitzacions, mitjançant disposicions de la Conselleria

d’Economia de la Generalitat de Catalunya, en l’aspecte interior de les indústries, tenen d’ésser

forçosament els treballadors els qui, amb les seves respectives organitzacions i assemblees de

productors, marcaran la pauta o reglamentació, per tal que cadascú, en el lloc que ocupi en la

seva tasca sàpiga on comencen i on fineixen els seus deures i els seus drets.

(...) acordem la present reglamentació, perquè cada treballador, sigui en el lloc que sigui, sàpiga

exactament quina és la seva missió dins la secció a la qual pertany i dintre el taller o foneria.15

Durant els tres anys de conflicte, l’empresa es va dedicar a la construcció d’armament i, tot i que

va circular durant molt de temps la notícia que les bombes que es fabricaven eren defectuoses,

s’ha comprovat la falsedat de la informació: “la prova pericial sobre el material de guerra, s’haurà

d’interpretar com una autèntica farsa consentida pel règim franquista, sense que es pugui saber

a què responia aquesta benevolència. L’existència de la fabricació de material de guerra en “SA

Serra” era coneguda per les autoritats franquistes, fins al punt que en el mes de gener de 1939,

la fàbrica fou bombardejada per l’aviació nacional. Sí que pot ser que, per les mancances de


15 CNT-UGT. Constructora Ibèrica Maquinària Serra. Manlleu, 30 de maig de 1937.


material durant la guerra, es fes una partida de bombes amb ferro colat. Tot i això, el que no pot

admetre’s, de cap de les maneres, és que durant tota la guerra es va fabricar constantment

material bèl·lic defectuós. Fer-ho de forma continuada no era possible perquè les autoritats

republicanes dels fronts de guerra s’haurien queixat. Si a tot això s’afegeix que la República va

tipificar com a delicte, perseguit per la justícia popular, el saboteig en la fabricació de material

bèl·lic, la situació encara es fa més insostenible”.16

Quan la guerra ja estava a punt de finalitzar, el 20 de gener de 1939, l’aviació franquista bombardeja

la indústria Societat Anònima Serra, dedicada a la producció de guerra, sembrant el pànic i

ocasionant la mort de 12 manlleuencs d’entre la població civil.

Just després de la guerra, es va obrir un procés de responsabilitats polítiques contra el propietari

Josep Serra Sió, el qual queda explicat amb tot detall pels historiadors Imma Domènech i Frederic

Vázquez, els quals afirmen que “l’expedient de responsabilitats polítiques que va instruir-se al

manlleuenc José Serra Sió és un model per comprendre el funcionament de la repressió econòmica

i social de postguerra”.17

Segons els autors, “el procediment es va iniciar per una denúncia interposada per Salvador

Claveras Roca, conegut industrial manlleuenc, gerent de la fàbrica Productos Lácteos SA (...)

que no entenia com després de la guerra José Serra es passejava tranquil·lament per Manlleu,

sense que, a l’acabar aquesta, se li haguessin demanat responsabilitats pel seu comportament

polític durant el conflicte”.18

Les acusacions de Claveras eren, entre d’altres, el fet que a l’empresa de Josep Serra s’havia

fabricat material bèl·lic durant la guerra, que el propietari havia sigut col·laborador dels rojos i que

durant la guerra havia gaudit d’un alt nivell de vida gràcies a l’apropament amb els rojos, als quals,

segons el denunciant, Serra havia “servit dòcilment”.


16 I. Doménech i F. Vázquez. La repression franquista en l’àmbit local (1939-1945). Pàg. 153-154.17 I. Doménech i F. Vázquez. La repressió franquista en l’àmbit local (1939-1945). Pàg. 149.18 I. Doménech i F. Vázquez. La repressió franquista en l’àmbit local (1939-1945). Pàg. 150.


Aquesta denúncia, segons Domènech i Vázquez, “va posar en marxa tota la maquinària repressora

franquista perquè, malgrat que els fets eren coneguts per la població i les autoritats, les quals ja

havien reconegut prèviament José Serra com una persona “de orden”, calia esbrinar igualment

les presumptes responsabilitats, per això s’havia creat tot un univers repressiu, a més, el denunciant

també era una persona reconeguda com a pròpia pel règim. Existia, doncs, el compromís

d’acontentar-lo, tot iniciant una investigació”.19

Després de tot el procés, i tal com afirmen els autors del treball, “la sentència que es va dictar el

va absoldre de les acusacions de Salvador Claveras Roca. Acabava més d’un any de malson per

l’encausat, en el qual, a més del temor a la possible sanció, va veure com es decretava la

intervenció del Cinema Edison i del “Café de la Sociedad La Estrella”, al mateix local, i se li limitava

la llibertat de moviment, necessitant l’autorització del jutge instructor per absentar-se de Manlleu”.

Després de l’explicació del procés, els autors en treuen algunes conclusions que hem cregut

convenient reproduir: “en un nivell procedimental, aquest expedient planteja més interrogants que

respostes. No hi ha cap mena de dubte que tant el denunciant com el denunciat eren persones

pròximes al règim. En el cas del segon, de no ser-ho gaudia dels avals i la força moral necessària

per considerar-lo com a tal. Certament, l’expedient deixa entreveure que José Serra no era el

prototipus de personal franquista sinó un empresari molt més obert, amb gran autoritat moral a

la població encara que les circumstàncies polítiques del país varen fer que s’acomodés al règim,

a fi de sobreviure. En un altre cas, no s’entén la convivència “pacífica” que va tenir durant la guerra

amb els seus obrers.

Per altra banda, l’anàlisi d’aquest expedient també comporta un nou tipus de qüestionaments,

relacionats amb l’àmbit personal del denunciant i denunciat. Així, per què un industrial, amb bona

posició econòmica i social va interposar una denúncia contra un altre que, pel que s’ha vist, era

també reconegut per règim com a afecte? Estava en joc, en realitat, una posició que assegurés


19 I. Doménech i F. Vázquez. La repressió franquista en l’àmbit local (1939-1945). Pàg. 150-151.


el control econòmic i polític de la població? Es pretenia enfonsar un sector franquista en benefici

d’un altre, que es considerava més proper al “Glorioso Movimiento Nacional”? Difícilment aquestes

preguntes tenen resposta. Potser varen influir en la denúncia únicament qüestions de tipus

personal. El ressentiment d’una persona d’elevada posició social “de tota la vida” davant d’una

altra, que amb el seu treball havia arribat a dalt de tot de l’escala social. Tot i això, a José Serra

el deuria veure com “un nou ric”, que s’havia permès certes “llicències” que calia castigar. Tampoc

pot oblidar-se, que mentre José Serra es va quedar a la vila durant la guerra, l’altre industrial va

haver de fugir, col·lectivitzant-se la seva fàbrica, cosa que no li va succeir a José Serra, el qual

sempre va tenir el control dels seus béns, el seu nivell de vida mai es va ressentir, i en acabar

el conflicte bèl·lic era reconegut per les noves autoritats.

Per últim, cal afegir que, en cap moment, José Serra va posar-se a col·laborar en la repressió per

tal d’assegurar la seva posició econòmica i política a la vila. Aquest comportament molt sovint va

ser utilitzat per aquelles persones sobre les quals requeia “sospita” d’haver tingut una actuació

no massa d’acord al nou règim. Josep Serra, al contrari, en més d’una ocasió va fer els passos

necessaris per ajudar a treballadors de la seva empresa que tenien problemes amb les noves

autoritats. Aquest no és el cas de Salvador Claveras, el denunciant, que, tal com es constata en

els expedients consultats, va participar de forma activa en la repressió”.20


20 I. Doménech i F. Vázquez. La repressió franquista en l’àmbit local (1939-1945).

L’A

bans

Imatge general de la fàbrica de can Serra en la seva ubicació abans de l’aiguat de 1940


Ploure sobre mullat

Només dos anys després de la finalització de la Guerra Civil en que les conseqüències ja havien

estat prou dramàtiques per a les empreses, es produeix l’aiguat del 1940 que a Can Serra obliga

a traslladar l’empresa, perquè el nivell de destrucció és molt elevat. Can Serra és de les empreses

que més pèrdues té a causa d’aquest fenomen meteorològic, ja que les pèrdues sobrepassen els

10 milions de pessetes (10.750.000 pessetes). Les pèrdues van valorar-les de la següent manera:

en edificis, 1.250.000 ptes; maquinària, 2.600.000 ptes; útils i eines, 600.000 ptes; màquines

construïdes i en construcció, 2.800.000 ptes; matèries primeres i peces fabricades en dipòsit de

magatzem, 3.500.000 ptes. Arran de les inundacions, l’empresa es veu obligada a demanar un

crèdit de 3 milions de pessetes al Banc de Crèdit Industrial que hauran de tornar amb 11 anys.

Després de l’aiguat, Josep Serra Sió decideix cedir les rendes

del negoci al seu fill Josep que, juntament amb els seus nebots

Joan i Ramon, seran els responsables del negoci fins a l’arribada

dels estrangers.


Plànol d’identificació de les indústries afectadesper l’aiguat del 40

Arx

iu M

unic

ipal

de

Man

lleu

Imatge de les noves naus de can Serra i can Roqué a principis dels 40

L’A

bans

Fam

ília

Ser

ra

Josep Serra Valls


Prestigi social i reconeixement exterior

Can Serra és una de les empreses més conegudes fora de les nostres contrades, ja que les

màquines que fabricava arribaven a indústries de diferents punts del món. A més, amb l’objectiu

d’estar sempre al capdavant, l’empresa participava als certàmens de caràcter internacional que

se celebraven per convertir-se en un lloc de trobada entre els fabricants. A tall d’exemple, l’any

1958 la maquinària construïda per la Societat Anònima Serra va triomfar a una fira que va tenir

lloc a El Caire21, igual que va fer-ho l’any 1959 a la Mostra (fira de Milà) on també va participar.22

La mort del fundador

Tot i que després de l’aiguat, Josep Serra Sió havia cedit les rendes del negoci al seu fill Josep,

el fundador va continuar vinculat a l’empresa fins a la seva mort, l’any 1959 i, tot i que ja feia anys

que vivia a la capital, els manlleuencs se’l sentien seu i és per aquest motiu que la notícia de la

mort va tenir un ressò especial a les pàgines de la premsa local de l’època. A continuació, reproduïm

l’article que es va publicar a Comarca, després del coneixement de la mort del fill adoptiu de

Manlleu per excel·lència:

“Falleció don José Serra Sió (Hijo adoptivo de Manlleu)

El lunes de esta semana dejó de existir en Barcelona el ilustre patricio manlleuense don José

Serra Sió. Nadie mejor que él merece el tópico que hemos usado, pues que su existencia ha sido

de las más relevantes y con las que, por su laboriosidad, espíritu de empresa, ansias de superación

e intuición técnica, se forjan los verdaderos capitanes de industria entre los cuales el Sr. Serra

figura con meritos suficientes y brilla con luz propia.

Había nacido en Roda de Ter el 24 de junio de 1877 donde pasó su infancia en su humilde hogar

paterno y sin más instrucción que la de párvulo. A los diez años fue aprendiz de tejedor por poco


21 Comarca. Año IV. Manlleu, 31 de gener de 1959.22 Comarca. Año IV. Manlleu, 12 de setembre de 1959.


tiempo pues su afición a la mecánica lo llevó a Terrassa donde hizo el aprendizaje pasado el cual

fue, sucesivamente en distintas empresas, tornero, modelista, moldeador, ajustador y montador.

Es decir, un práctico en toda la extensión de la palabra.

A los 25 años y con solo 1.000 pesetas por capital debutó como empresario asociándose con

Andrés Costa Pagés con el que formó la razón social Costa y Serra para la reparación de maquinaria

con preferencia a la construcción metalúrgica. El negocio prosperó y a los dos años disponía e

una fundición propia. Entonces fue cuando otro gran patricio José Sanglas Alsina le instó para

que emprendiera la fabricación de continuas de hilar algodón ofreciéndole apoyo económico que

dio lugar a la creación de la sociedad Costa y Serra, S. en C. hasta 1913 en que ante al propósito

de abarcar toda la maquinaria textil se transformó en Sociedad Anónima Serra firma que pasea

su prestigio por el mundo industrial.

Capitán de empresas múltiples, como todos los de su temple, en 1919, fundó la empresa Material

Textil SA, con talleres en Aiguafreda que después tomó el nombre de Constructora Española de

Maquinaria la que se dedica desde 1944 a la producción de maquinaria para hilatura de estambre.

Es cofundador de Conductores Eléctricos Roqué SA y de Vich Industrial CA además de otras

firmas menos conocidas que tienen en don José Serra un adalid o un promotor.

En 1932 la villa de Manlleu le nombró hijo adoptivo y en 1953 le fue concedida la Medalla de Oro

de la villa por su meritísima labor en pro de la industria local. Posee el premio Déu y Mata concedido

por el Fomento del Trabajo Nacional en 1945 por los perfeccionamientos introducidos en la

maquinaria de hilatura y se honra con la Encomienda al Mérito Civil otorgada por el Gobierno del

Caudillo en 1953.

Hombre de recia personalidad y amante de su villa adoptiva, Manlleu le debe la erección del

Teatro Edison que fue bautizado así por la admiración que sentía nuestro gran hombre hacía el

célebre inventor norteamericano.



Sería tan prolijo referirse a la densa humanidad de don José Serra Sió que no cabría en toda una

edición de las normales, por lo que ponemos punto final a esta noticia no sin antes testimoniar

el más profundo pesar de esta redacción por la pérdida irreparable a sus hijos, José, Miguel,

Alejandro que heredan un apellido y una noble ejecutoria y representan dignamente la continuidad

de su magna obra. Pésame que hacemos extensivo a sus hijas M. Dolores, María, Ramona, M.

Teresa, hijos e hijas políticos, nietos y sobrinos.

El acto de sepelio constituyó una importante manifestación de duelo difícilmente igualable, siendo

de destacar que productores de sus industrias sacaron el féretro a hombros como póstumo

homenaje al gran hombre de empresa.

Dios le dé eterno descanso”.23

Quinze dies després, el mateix periòdic publicava una necrològica: “acusando su constante

presencia entre nosotros, y haciendo prevalecer sus irrevocables derechos, la muerte nos ha

privado de la compañía de un gran amigo al arrebatarnos a don José Serra Sió. En él, se hallaban

reunidas en armoniosa amalgama las más relevantes virtudes.

Noble y popular; de mirada profunda que abarcaba espacios casi ilimitados, su vida ha transcurrido

dentro de las más sanas inquietudes; su alto y acertado concepto de la vida le inspiraron a

establecer mejoras sociales que le valieron el más caluroso beneplácito por parte de todos los

trabajadores.

Generoso sin limitación; la prudencia fue su más fiel consejera, la energía su compañera inseparable,

la franqueza su peculiar norma de conducta. La ingente multitud que acudió al acto de sepelio,

es el mejor testimonio de lo que antecede.

Los que durante parte de nuestra vida nos cupo el honor de trabajar a sus ordenes, no podremos


23 Comarca. Año IV. Núm. 89. Manlleu, 7 de noviembre de 1959.


olvidar sus rápidas reacciones frente a las más duras adversidades; jama´s tuvo un momento de

vacilación como corresponde a los que como él, poseen espíritu fuerte y mentalidad clarividente.

El bellísimo título de Avi Serra que con legítimo orgullo ostentaba y con el cual familiarmente

nosotros le distinguíamos, será grabado con letras de oro en nuestro estandarte laboral.

Lamentamos tan dolorosa como irreparable pérdida, pero nos consuela el que su recuerdo

perdurará entre nosotros y nos servirá de acicate para seguir el camino del trabajo, valor positivo

de los pueblos, y que él, tan acertadamente nos trazó.

La muerte, no le ha citado para cortarle la vida, porque, ésta, la veradera, ahora empieza para

él; únicamente ha sido llamado para concederle en la Mansión de la Luz indefectible e ineclipsable

el amable y anhelado reposo al que se había hecho acreedor por su intachable proceder.24

L’estimació que els manlleuencs sentien vers la figura de Josep Serra Sió va anar més enllà de

la seva mort i de seguida es va organitzar una comissió per fer-li un homenatge a títol pòstum.

La premsa va començar a fer-se’n ressò: “se ha constituido una comisión para tributar un homenjae

póstumo al insigne hijo adoptivo de Manlleu, José Serra Sió, promotor de la industrialización de

la villa y eminente técnico textil. El plan de tal homenjae consistirá principalmente en la erección

de un monumento en la confluencia de las calles Rusiñol y Vázquez de Mella, cabe a los importantes

talleres metalurgicos de la sociedad Anónima Serra por él fundada.

Con tal detalle, a la vez que se dedicaria un perenne recuerdo al gran prohombre, se ornamentaría

la entrada a la población por la parte de poniente, donde hoy existe el acertado parterre que da

una nota de urbanización cuidada en dicho lugar, iniciándose con ello el embellecimiento de las

entradas a la población.


24 Comarca. Año IV. Núm. 90. Manlleu, 21 de noviembre de 1959.


El proyecto inicial de tal monumento está constituido por un bloque de piedra unido por un

esquemático engranaje, que representará la mecanización de la industria textil.

Hoy, día 3, a las 7 de la tarde, en el salón de actos de la delegación Sindical Comarcal se efectuará

la primera reunión con el fin de designar los componentes de la Comisión ejecutiva del homenaje

póstumo al insigne patricio José Serra Sió. Se suplica a cuantos se sientan vinculados a tal idea,

acudan al acto anunciado para esta tarde”.25

Quinze dies després, ja es publicava la notícia de la constitució de la comissió: “tal como se

anunció, el pasado día 3 de junio, se celebró la reunión inicial a la que asistieron representantes

de todas las industrias locales, nombrándose al efecto la Comisión ejecutiva del proyectado

homenaje, que quedó constituida por los siguientes señores: don Felipe Barceló Vitó, Enrique

Farrés Salarich, Fabriciano Gaja Font, Ramon Miró Güell, José Casadevall Bartons, Florencio

Mas Tort, José Rierola Isern, José Rifá Mas y Antonio Suriñach Corbatera.

En dicha reunión se acordó convocar un concurso de

proyectos para el monumento que habrá de erigirse en la

confluencia de las calles de Rusiñol y de Vázquez de Mella,

invitandose a cuantos tengan alguna iniciativa para ello a

que tomen parte en dicho concurso presentando los proyectos

antes del día 16 de julio próximo.

Esta tarde, a las 7, tendrá efecto la primera reunión de la

Comisión nombrada, en el local de la delegación sindical

comarcal de Manlleu.


25 Comarca. Año VI. Núm. 130. Manlleu, 3 de junio de 1961.

Imatge actual del monument alçat aJosep Serra Sió

M.P

ujol


En la reunión general del día 3, se convino por unanimidad, nombrar una Junta Honorífica de

dicho homenaje, compuesta de los señores alcaldes de Vich, Manlleu, Roda de Ter, Aiguafreda,

además de los delegados sindicales comarcales de Manlleu y Vich”.26

Una celebració amb aires de canvi

Les bodes d’or de l’empresa són un fet prou important per celebrar, tot i que aquesta celebració

marca el final d’una etapa i l’inici d’una de nova, ja que poc després de la commemoració, viurà

l’arribada dels nous propietaris. La notícia de commemoració traspassa les fronteres de la vila i,

fins i tot la premsa nacional se’n fa ressò: “en esta época en que España está abocada a un Plan

de Desarrollo Económico, planificando una modernización de medios y métodos que den relieve

y rendimiento a sus medios industriales, resulta altamente emotivo registrar medio siglo de actividad

ininterrumpida de cualquier estamento privado, de aquellos que presintieron y tuvieron fe en el

futuro, fomentando la creación de eficientes elementos para una industria prestigiosa y básica

en la vida económica del país. Estos días, una de estas firmas pioneras del ramo de maquinaria

para la industria textil, en el sector de hilados, cumple 50 años de existencia, sus bodas de oro.

(...) hay que rendir un tributo de homenaje a un español ejemplar, pionero de una obra técnica y

social, de la avanzada de una de las más importantes industrias para fabricar maquinaria textil.

Fue este español, José Serra Sió, que allá por los primeros días de este siglo inició sus actividades

reparando utillaje textil en la población de Manlleu. (...) La commemoración de estas bodas de

oro tuvieron carácter íntimo, aunque con gran relieve. El Sr. Serra bendijo e inauguró sus nuevas

oficinas en la calle de Mallorca, 281, de Barcelona, reuniendo en ellas a todos los hiladores

españoles, proveedor clientes, miembros de otras empresas del mismo ramo que la entidad

desarrolla y a personalidades vinculadas con la industria textil.

En estas nuevas oficinas pudieron apreciar en pleno funcionamiento, la primera máquina construida

en 1907, y la más moderna, salida de los talleres actuales de SA Serra. A través de estas dos


26 Comarca. Año VI. Núm. 131. Manlleu, 17 de junio de 1961.


producciones puede constatarse el esfuerzo de la empresa, su profunda labor cientifica en pro

de la perfección de sus producciones en materia de utilidad y rendimiento. Mientras en la primera

eran necesarios 4 obreros por mil husos, en la moderna, basta el 0,25 de mano de obra para

atender el mismo número de husos. (...).27

El poder, lluny de les nissagues

L’any de canvi per a can Serra és el 1964, quan la família que estava al capdavant de l’empresa

des de l’any de la seva fundació ven el 51% de les accions de la companyia a la societat americana

Maremont Corporation of Chicago. La junta general extraordinària de 23 de novembre de 1964

reelegeix Josep Serra Valls per al càrrec de president, però significa l’entrada dels súbdits

estrangers que al cap de poc temps ja ocuparan els màxims càrrecs directius. Així doncs,

Theodosius N. Papleacos (nord-americà, economista i veí de Barcelona) és nomenat vice-president,

mentre que Ricard Abelson, (nord-americà, enginyer i veí d’EUA), Russell A. Graham (nord-

americà, enginyer i veí d’EUA) Miltore Shapiro (nord-americà i veí d’Il·linois) són nomenats vocals,

juntament amb Fèlix Llobet Andreu i Domingo Curós Vilardell.

Dos anys després i en el marc d’una

junta general extraordinària

d’accionistes, can Serra canvia de

nom i passa a dir-se Serra Saco

Lowell SA, amb seu a Barcelona.

Després d’aquest canvi, la nova

societat fa una ampliació de capital

de 36 milions de manera que el

capital social queda en 126 milions

de pessetes. En aquests moments, la presidència ja està en mans estrangeres, Russell A. Graham,


27 Comarca. Núm. 205. Manlleu, 11 d’abril de 1964 (el periòdic local reprodueix la notícia sobre el 50è aniversari publicada a La Vanguardia española).

A.P

ujol


mentre que Josep Serra Valls és vocal. Així mateix, Josep i Miquel Serra valls perden la gerència

a favor de Papleacos que passa a ser el director general de la companyia.

Finalment, el 1974 el nom de l’empresa és Platt Saco LowellSA, ja sense cap referència a la familia

fundadora. Aquesta estructura es mantindrà fins a l’any 1982 en què hi entra el grup Hollingsworth,

que té la seu social a Greenville, Carolina del Sud (EUA). Hollingsworth és “una multinacional

constructora de maquinària tèxtil que també té filials a EUA, Gran Bretanya i Alemanya, a més

de la fàbrica de Manlleu”.28

Un trist final per can Serra

Quan la família Serra ja estava absolutament desvinculada de l’empresa, aquesta va passar per

diferents mans que la van conduir, sense remei, a la desaparició. Prèviament al desenllaç, els

canvis de propietat van ser constants, entenem que amb l’intent de salvar l’empresa. Després de

la introducció del capital estranger, les notícies sobre els canvis que es produïen a Manlleu

apareixien als mitjans de comunicació d’àmbit nacional. La Vanguardia es feia ressò d’una de les

múltiples notícies sobre l’evolució de l’empresa manlleuenca: “(...) otra noticia relacionada con el

ramo textil. Ha cambiado de dueños Platt Saco Lowell SA, veterana compañía de maquinaria textil

con instalaciones en Manlleu, Vic y Barcelona. Se fundó en Manlleu, en 1913, con el nombre de

SA Serra. Por los años sesenta, se integró en el grupo norteamericano Maremont Corp, de Chicago,

y pasó a denominarse Serra Saco Lowell SA. Hacia 1973, un poderoso grupo británico de ingenieria,

Stone Platt Industries, absorbió los negocios textiles de Maremont, incluida Serra Saco Lowell y

esta volvió a cambiar de titulo, adoptando el de Platt Saco Lowell.

Hace pocos días, un magnate estadounidense de la maquinaria textil, John D. Hollingsworth, de

Carolina del Sur, ha comprado las acciones de Stone Platt, convirtiendose por tanto en propietario

del 97 por ciento del capital de la firma de Manlleu el 3 por ciento restante se halla en poder de


28 El 9 Nou, 6 de novembre de 1992.


un gran número de pequeños accionistas españoles.

Platt Saco Lowell SA posee actualmente un capital y reservas de 700 millones, emplea a 370

personas y sus talleres de Manlleu ocupan casi dos hectáreas edificadas. Desde su constitución

mantiene el liderazgo de la fabricación española de maquinaria para hilatura, con una cuota

superior al 50 por ciento del mercado nacional. Durante el pasado ejercicio su giro fue de 1.200

millones, con un beneficio neto de 50 millones. Sus productos no solo equipan las principales

firmas textiles de España (Puigneró, Soldevila, Burés, Bebié, Gosypium, Buixó, Invirsa, Intelhorce...),

sino que se exportan habitualmente a Estados Unidos, este de Europa y paises en vías de

desarrollo como Egipto, Corea y Taiwan”.29

L’any 1992 és crític per a totes les empreses manlleuenques a causa de la crisi que pateix Espanya

en el marc dels cicles econòmics propis del sistema capitalista. Platt Saco Lowell no queda al

marge d’aquesta crisi i aquest mateix any, concretament el dia 2 de novembre, presenta els llibres

al jutjat per demanar la sol·licitud de suspensió de pagaments: “les xifres exactes de la quantitat

presentada al jutjat eren d’un passiu de 2.021.251.794 pessetes, davant un actiu de 3.187.995.546

pessetes. La diferència a favor de l’actiu era de 1.166.743.797 pessetes. La societat va declarar

un capital social de 525.504.000 pessetes i unes reserves de 641.239.797 pessetes”.30

A la informació publicada es comenta que l’empresa s’havia fixat un termini de tres anys per pagar

els deutes sense interessos seguint una pauta de pagament que per al primer any suposa

l’abonament d’un 20% de cada crèdit; el segon any d’un 30% i el tercer any, la resta.

Així mateix, es fa referència a l’evolució econòmica de la societat que havia estat marcada per

una baixa rendibilitat que s’arrossegava des de feia uns anys i especialment els dos últims exercicis

que havien estat molt negatius, segons va manifestar el vice-president de la companyia, Joan

Hostench. Les comandes han estat molt escasses i la producció impedia que es poguessin realitzar


29 La Vanguardia. Diumenge, 4 d’abril de 1982.30 El 9 Nou, 9 de novembre de 1992.


i complir les previsions per cobrir els pressupostos que s’havia fixat la direcció de l’empresa per

poder mantenir el ritme.

Ja a l’any 1992 i tal com reflecteixen els mitjans de comunicació de la comarca, l’empresa passa

per moments molt difícils i ja es parla del seu tancament definitiu.

Joan Hostench, familiar directa de la família Serra, nebot de Josep Serra Valls, estava encara al

capdavant de l’empresa i, tot i fer les gestions necessàries per reflotar l’empresa, no va aconseguir

mantenir l’activitat de la indústria metal·lúrgica manlleuenca. En aquells moments, 400 famílies

depenien de l’empresa, directament o indirecta i, per tant, més de 1.000 persones van rebre les

conseqüències directes de la crisi de Platt Saco Lowell.

Al mateix 1992, hi va haver un intent, en el qual va participar directament Hostench, de reflotar

l’empresa però no es va aconseguir. El setmanari La Marxa (13 de novembre de 1992) explicava

el projecte: “La societat Alfamatex SA, que té la seva seu social de l’Estat espanyol al carrer

Diputació 242 de Barcelona, va signar el passat mes d’agost un contracte amb el govern de Síria

per la instal·lació d’una important indústria tèxtil en aquell país. En aquesta empresa d’enginyeria

hi treballen una vintena de persones, no té producció pròpia i, encara que els productes porten

la seva marca, acostumen a subcontractar les seves comandes.

L’import del tracte amb Síria puja més de 14.000 milions de pessetes i per poder-lo complir

Alfamatex havia subcontractat les diferents parts a un total de quaranta empreses, la meitat de

les quals eren de l’Estat espanyol. Entre elles hi havia Platt Saco Lowell SA de Manlleu que

s’enduia un 25% del projecte i amb aquests diners hauria aconseguit remuntar la seva crítica

situació”.

A la informació s’explica que el govern espanyol no va concedir l’aval de 300 milions de pessetes

i això va perjudicar directament a l’empresa manlleuenca que va haver de sortir del projecte.


30 El 9 Nou, 9 de novembre de 1992.


Un any més, 14 d’octubre de 1993, i tal com afirmava l’Ausona (18 de setembre de 1993) es va

portar a terme la subhasta dels béns que la tresoreria de la Seguretat Social havia embargat un

any abans en concepte dels 400 milions que devia l’empresa manlleuenca. A la informació, es

concreten aquests béns: “la finca expropiada té una extensió de 26 mil metres quadrats i conté

l’edifici-taller de 7.200 metres, la fundició de 3.072, la nau de 2.119, així com dos solar edificables

de 2.900 metres quadrats. Igualment entra en el paquet un solar que es troba a l’altra banda de

la carretera de 936 metres quadrats i els terrenys i masia que es coneix per cal Petit o Manso

Aguilar”.

A finals de l’any 1993, Platt Saco Lowell va presentar al comitè d’empresa un pla de viabilitat que

contemplava la reducció de la plantilla en 230 treballadors i d’aquesta manera només es va quedar

amb 40 treballadors. L’últim titular que apareix a la premsa sobre can Serra és: “Can Serra de

Manlleu ja és només història”.31 La societat es dissolt, definitivament, l’any 1995.


31 Ausona. Divendres, 16 de desembre de 1994.


Precedents

Hi ha un membre de la família Roqué que no només està al capdavant de l’inici de l’empresa

familiar, sinó que, al nostre entendre i després de treballar en documents d’aquestes empreses,

és l’ànima de moltes de les indústries que acabaran donant a Manlleu l’adjectiu de capital industrial

de la comarca. Aquest home és Pau Roqué Parladé i el seu paper serà clau per a la constitució

i continuïtat de la majoria de les empreses analitzades en aquest treball. Algunes de les persones

amb les quals hem parlat ens han comentat que Pau Roqué era un home senzill i humil a qui no

li agradava “fer-se veure”. Entenem que potser aquest caràcter ha fet passar desapercebuda la

seva important actuació en el desenvolupament de la indústria manlleuenca. No obstant això,

nosaltres des d’aquí, mostrarem quin va ser el seu paper real dins aquest procés a la nostra

població.

La informació extreta de l’escriptura fundacional marca una

dada important, que és la implicació d’una generació anterior

en la fundació d’algunes de les empreses manlleuenques que

van tenir més pes durant el segle XX. La figura de Pau Roqué

Vallmitjana ha quedat enfosquida per la del seu fill Pau Roqué

Parladé com a prohom al capdavant de la constitució de grans

negocis empresarials. Amb tot, l’escriptura demostra la

presència del seu antecessor, sense restar importància a la

seva actuació, que ja hem comentat.

Els orígens de la família Roqué, segons el que expliquen alguns descendents, provenen del

Ripollès - Ripoll o Sant Joan de les Abadesses -, però, després de consultar les partides de

naixement, podem afirmar que els trobem instal·lats a Manlleu des de l’any 1775, any en què neix

Joan Roqué. Així doncs, set generacions de la família Roqué neixen i creixen a aquesta població,

tot i que, molts d’ells fan llargues estades a la capital catalana.

Tintes P. Y A. Roqué, el negoci del tint

Fam

ília

Roq

ué

Pau Roqué Parladé va ser un dels gransemprenedors de principis del segle XX aManlleu


Si parlem de l’origen social, el primer membre de la família Roqué que hem trobat, Joan Roqué,

nascut a finals del segle XVIII, era teixidor, mentre que la resta de components que trobem fins

als nostres dies són fabricants. Per tant, i tot i que sempre és molt difícil valorar les professions

a cada època, podem pensar que era una família benestant, ja que, tot i que el volum de les

indústries a principis del segle XIX no era el mateix que a l’actualitat, si que s’entén que un fabricant

té persones que treballen per ell i, per tant, disposa d’un lloc de treball en millors condicions que

els pagesos o treballadors manuals, a compte d’altri.

Pau Roqué Vallmitjana és el primer que apareix com a tintorer, fet que ens porta a pensar que

es va començar a dedicar al negoci dels tints abans de la mecanització del procés i no serà fins

quaranta anys més tard que impulsarà la constitució de l’empresa.

Amb tot, el seu avi, Pau Roqué Bonet, ja consta en les matrícules industrials de mitjan segle XIX.

Concretament, els anys 1853 i 1854 paga per 4 telers manuals, instal·lats al carrer Sant Jaume,

mentre que l’any 1856 apareix qualificat com a tintorer de fàbrica. De totes maneres, els telers

manuals apareixen fins a les contribucions de l’any 1861 (últim any que hem pogut consultar).1


1 Arxiu Municipal de Manlleu (AMM). Matrícules industrials. Contribució industrial. Hisenda 205 (1853-1870).

Els pares de Pau Roqué Parladé, Pau Roqué Vallmitjana i Ramona Parladé Àngel, també van estara l’inici del negoci.

Fam

ília

Roq

ué


A través de les contribucions que els industrials satisfeien a l’Ajuntament de Manlleu, és possible

saber la condició de propietaris de cada un dels empresaris i, d’aquesta manera, disposar d’una

altra referència a l’hora de dictaminar d’on provenen els recursos econòmics que permeten posar

en marxa les diferents indústries. La primera referència que hem trobat de les propietats de la

família Roqué és l’any 1853 quan Pau Roqué Vallmitjana apareix com a propietari d’una casa i

un hort al carrer Sant Jaume (núm. 7) i una casa al carrer Horta del Frare. La casa del carrer Sant

Jaume es mantindrà amb aquest nom fins al padró dels anys 1936-37. Paral·lelament, ell i el seu

germà apareixen com a propietaris de cases als carrers Sant Jaume, Sant Antoni i Sant Joan des

de l’any 1895 i fins al 1937.2 Aquestes cases es troben a la zona on van construir la fàbrica i, per

tant, vol dir que els béns immobiliaris heretats van ser útils per posar en funcionament la fàbrica.

Aquestes propietats passaran, evidentment, als hereus que continuaran el negoci i al padró de

1950 apareixen com a propietats de la marca Tintes P. Y A. Roqué.3

Les últimes referències són de l’any 1980 en què l’empresa, ja instal·lada a Gurb, és propietària

d’una casa a l’avinguda de Roma i en què Josep Roqué Estrada, a títol individual, és propietari

de dues cases i un solar al carrer Sant Jaume.


2 AMM. Contribucions (padrón de los edificios y soalres del expresado término municipal correspondiente a jercicio de 1853, 1895, 1909, 1916, 1922-23, 1936-37).3 AMM. Padró 1950 (H-243).


Inicis marcats per l’herència

Els orígens de l’empresa Tintes P. Y A. Roqué es troben certificats des de l’any 1909, moment

en què es funda l’empresa Pablo y Luis Roqué, sociedad en comandita, segons escriptura de 19

de juny de 1909, dipositada al Registre Mercantil de Barcelona.4 En aquella data, Pau i Antoni

Roqué Vallmitjana, Pau Roqué Parladé i Lluís Roqué Rabat, tots ells veïns de Manlleu, van

constituir la societat, amb domicili a Manlleu, per a la indústria i el negoci de la tintoreria, blanqueig,

“aprestos” i similars. L’empresa es constitueix per 24 anys i estableixen com a socis col·lectius i

gerents comuns de la firma social a Pau Roqué Parladé i Lluís Roqué Rabat. El capital social és

de 225.750 pessetes, de les quals n’aporten 5.000 cada col·lectiu, i la resta, per meitats, els socis

comanditaris.

El mateix any d’inici de l’activitat l’Ajuntament elabora una enquesta per saber el nombre de

treballadors de cada una de les empreses manlleuenques. Tot i que les enquestes les responien

els mateixos propietaris i, per tant, algunes informacions cal posar-les en quarantena, ens serveix

com a referència per conèixer quin tipus d’obrers omplien les fàbriques del municipi. En el cas

de l’empresa que ens ocupa l’estadística afirma que l’empresa, dirigida per Pau i Antoni Roqué,

té 47 obrers, la majoria dels quals tenen entre 14 i 40 anys.5

L’empresa Pablo y Luis Roqué, sociedad en comandita viu el primer canvi l’any 1916 quan mor

sense testament un dels socis, Lluís Roqué Rabat i, per tant, és declarada hereva ab intestato

la seva filla, menor d’edat, Lluïsa Roqué Hidalgo. Entre els béns s’hi troba la participació de 5.000

pessetes en el capital de la societat Pablo y Luis Roqué sociedad en comandita.6 Davant la nova

situació, la dona del traspassat, Emília Hidalgo Chicote, actuant en representació de la seva filla

Lluïsa Roqué, ven a Artur Roqué Rabat tota la participació, crèdits i drets que li corresponien al

difunt a la societat esmentada. El preu de venda és de 12.000 pessetes i el comprador, Artur


4 Registre Mercantil de Barcelona. (RMB) Expedient de l’empresa Tintes P. y A. Roqué5 AMM. Reformes socials. Governació 152.6 RMB Expedient de l’empresa Tintes P. y A. Roqué


Roqué, en pagarà 5.000 a l’acte i les 7.000 restants, s’acorda que es paguin 3.500 al 30 de

setembre d’aquest any (1916), i les altres 3.500 al 31 de desembre següent, segons l’escriptura

autoritzada per don Carlos M. Soldevila, notari de Barcelona, el 14 de juny de 1916.7

El mateix any, (juliol 1916), es produeixen modificacions a la societat i arran de la mort de Lluís

Roqué, la societat canviarà de nom. Pau Roqué Parladé i Artur Roqué Rabat, amb nom propi

(Magdalena Rabat Camps, com a hereva del soci difunt Antoni Roqué Vallmitjana i Ramona

Parladé Àngel i Josep Roqué Parladé, usufructuària i propietari respectivament (del també difunt

soci Pau Roqué Vallmitjana) modifiquen la societat “Pau i Lluís Roqué societat en comandita” en

la forma següent: girarà entorn de la nova raó de “Pablo y Arturo Roqué Sociedad en Comandita”,

la duració de la mateixa serà indefinida, seran socis col·lectius, amb la gerència i l’ús de la forma

social, Pau i Artur Roqué i comanditaris Magdalena Rabat i Ramona Parladé, com usufructuària

i Pau i Josep Roqué, com a propietaris; el capital serà de 203.407 pessetes, 68 cèntims i

correspondrà a saber: a Ramona Parladé, com usufructuària, i als seus fills Pau i Josep Parladé,

com a propietaris, 87.999 pessetes, 51 cèntims; a Magdalena Rabat, la mateixa quantitat, a Pau

i Artur Roqué 13.704 ptes, 33 cèntims a cada un; els beneficis es repartiran en la proporció d’un

15% per Pau Roqué, un 10% per Artur Roqué i la resta entre tots els socis en proporció al seu

respectiu capital.8

Vuit anys més tard, al mes de gener de l’any 1924, i a causa del creixement de l’empresa, es

decideix incorporar una persona aliena a l’estructura familiar perquè actuï en representació

d’aquesta: Pau Roqué i Parladé, casat, i Artur Roqué Rabat, solter, tots dos industrials, majors

d’edat i veïns de Manlleu, actuant com a gerents de la societat Pablo y Arturo Roqué, Sociedad

en Comandita, cedeixen la representació de l’empresa a Ramon Soler Serrasols, major d’edat,

veí de Manlleu, perquè faci ús de les següents facultats: administrar els béns socials; acomiadar

llogaters i arrendataris; representar la companyia en tots els actes de la vida comercial; celebrar

contractes d’arrendament de serveis. Això consta a la primera còpia de l’escriptura autoritzada

el dia 24 d’octubre últim per Josep Piñol, notari de Manlleu.9


7 RMB. Expedient de l’empresa Tintes P. y A. Roqué8 RMB. Expedient de l’empresa Tintes P. y A. Roqué9 RMB. Expedient de l’empresa Tintes P. y A. Roqué


En aquesta època l’empresa té 117 treballadors, 95 dels quals són homes i la resta, 22, dones.

Tots són de Manlleu i els obrers més joves tenen 14 anys, segons una informació publicada pel

Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria.10

L’important nombre de treballadors podia provocar enfrontaments entre els propietaris i aquests i

és per aquest motiu que l’any 1928 l’empresa Tintes P. Y A. Roqué estableix un pacte per escrit

entre les dues parts, pel que fa al tema de la jornada laboral:

“en virtut del real ordre de 21 de març del passat any publicat a la gaseta del dia 2 d’abril del mateix

any citat, patrons i obrers de comú acord acorden treballar 8 hores i 45 minuts tots els dies laborables,

excepte els dissabtes que només es treballarà 8 hores (en total, hores de treball anuals 2.498 i

mitja), per recuperar les festes entre setmana que es detallen a continuació: Circumcisió del Senyor,

Reis (6 de gener), Purificació de la Nostra Senyora, tarda del dilluns de Carnestoltes, dimarts de

Carnestoltes, Sant Josep (19 de març), l’Assumpció de Nostra Senyora (25 de març), Dijous Sant

(tarda), Divendres Sant (matí), dilluns de Pasqua, ascensió del Senyor, dilluns de quinquagèsima,

Corpus Christi, Sant Joan, Sant Pere, Santa Carme, Sant Jaume, Festa Major, Fira de Sant Agustí

(tarda), Nativitat de la Nostra Senyora, festa de Tots Sants, la Puríssima Concepció, Nadal i Sant Esteve.

En compensació als 45 minuts que es treballaran tots els dies laborables (excepte els dissabtes),

a més de les 8 hores que determina l’article primer del Real Decret del dia 3 d’abril de 1919, els

obrers rebran el jornal íntegre de totes les festes entre setmana, excepte els obrers que per

qualsevol causa no hagin treballat en les setmanes que hi hagi hagut una festa intersetmanal,

en aquest cas, es descomptaran a l’obrer 45 minuts (no recuperats) per cada dia que hagi deixat

de treballar en aquesta setmana. Manlleu, 18 de juny de 1928”11

Tot i l’acord de 1928, els obrers de Tintes P. y A. Roqué continuen amb les demandes de jornada

de treball i de salaris. L’any 1931 el sindicat Arte Textil fa arribar a l’Ajuntament una còpia de la

demanda que han fet als senyors Pau i Artur Roqué. La demanda es basa en l’augment de sous

i també hi ha un document que fa referència a les bases de treball de la fàbrica.


10 AMM. Reformes socials. Governació 151. Cens patronal i obrer – lista deducida del Censo Patronal y Obrero de este municipio y formada con arreglo a las prescripciones contenidas en el Real Decreto de 3 de noviembre de 1922.11 AMM. Pactes i condicions entre patrons i obrers de la raó social “Pablo y Arturo Roqué, sociedad en comandita”. Governació 153


Naixement de la societat anònima

L’evolució i el creixement de l’empresa, ja consolidada a finals dels anys 20, comporta un nou

canvi l’any 1932. Aquesta deixa de ser una societat “en comandita” per passar a esdevenir una

societat anònima, fet que significa un pas endavant en la consolidació del negoci. De totes maneres,

no és un fet aïllat, sinó que altres empreses, can Gorchs també passen a ser societats anònimes

en aquests anys. No obstant això, aquest fet no significa l’entrada de capital i de persones externes,

sinó que, tal com es pot veure en la relació de noms que formen l’empresa, es produeix una

continuïtat genealògica.

Magdalena Rabat Camps, major d’edat, vídua, propietària de Barcelona; Ramona Parladé Àngel,

vídua, major d’edat, propietària i veïna de Manlleu; Artur Roqué Rabat, major d’edat, solter,

comerciant veí de Manlleu; Pau Roqué Parladé, major d’edat, casat, fabricant, veí de Manlleu i

Josep Roqué Parladé, major d’edat, casat, industrial, veí de Manlleu, actuant en nom i representació

de “Pablo y Arturo Roqué, Sociedad en Comandita”, com a únics socis components d’aquesta la

transformen en anònima, sota la denominació de “Tintes P. Y A. Roqué, Sociedad Anónima” amb

efectes des de l’1 de gener de 1932.

El pas de societat “en comandita” a societat anònima implica canvis en els estatuts. És un text

llarg i dens que no transcriurem íntegrament, però si que destacarem els articles que són fonamentals

per entendre el funcionament de l’empresa.

(Fragment dels estatuts de l’empresa P. Y A. Roqué, Sociedad Anónima)

Denominació i domicili: article primer: la societat que es constitueix per modificació de “Pablo

y Arturo Roqué, Sociedad en Comandita”, es dirà “Tintes P. Y A. Roqué, Sociedad Anónima”

i tindrà un domicili a la vila de Manlleu, carrer Sant Jaume, 17, tot i que podrà establir sucursals,

dependències i agències a qualsevol punt d’Espanya o de l’estranger.



Objecte: article segon: l’objecte de la societat serà la indústria i el negoci de la tintoreria,

blanqueig i aprestos i, a més, la realització de tot tipus de negocis de lícit comerç.

Durada: article tercer: el termini de durada de la companyia serà indefinit, de manera que

subsistirà legalment, mentre no acordi la dissolució la junta general d’accionistes.

Capital social: article quart: el capital de la societat serà d’1.100.000 ptes representat per 440

accions de 2.500 ptes cada una.

Cinquè article: les accions seran nominatives i estaran firmades per dos individus del consell

d’administració i hauran d’inscriure’s en un llibre especial que a tal efecte portarà el consell.

(...)

Article sisè: les accions seran indivisibles i la societat només reconeixerà a un propietari per

cada acció. (...)

Article setè: els accionistes queden subjectes als acords de les juntes anuals i a aquests

estatuts.

Article novè: la societat estarà regida i administrada per un consell d’administració i per un

o dos gerents.

Article desè: el consell d’administració estarà format per un número de consellers que no

serà inferior a tres ni superior a cinc, qui nomenaran entre ells a un president i a un secretari.

La retribució dels consellers la fixarà en un cas la junta general d’accionistes.

Article onze: els càrrecs de conseller duraran mentre no s’hi renunciï o la junta general no

acordi renovar el nomenament o els nomenaments. En cas d’una vacant es cobrirà interinament

per el propi consell d’administració i en aquest cas el nomenament durarà fins que es reuneixi

la junta general d’accionistes.

Article dotzè: el consell d’administració es reunirà prèvia convocatòria d’un president o de

la meitat dels membres que el composin sempre o que l’interès de la societat ho exigeixi. Es

reunirà obligatòriament una vegada a l’any ja sigui en el local social o a qualsevol altre lloc

que s’indiqui a la convocatòria. La presència de la meitat més un dels consellers és necessària



per a la validesa dels seus acords. Aquests es prendran per majoria de vots i en cas d’empat

resoldrà el president.

Article catorze: es competència del consell d’administració:

nomenar els gerents en cas de renúncia, incapacitació o inhabilitació dels que actualment

ocupen aquest càrrec a causa d’haver-lo exercit en la societat comanditària que en el dia

de la data del contracte ha desaparegut per transformació en anònima.

determinar la classe de negocis als quals es dedica la societat.

canviar el domicili social

fer, d’acord amb els gerents, una memòria explicativa de les operacions realitzades durant

l’any.

Fer, també d’acord amb la gerència, els balanços dels terminis reglamentaris i presentar-

los a la Junta General.

Convocar les juntes generals d’accionistes de forma ordinària o extraordinària sempre que

ho cregui necessari o convenient.

Les altres facultats que aquests estatuts li concedeixen de forma expressa.

Article quinze: cada un dels gerents tindran indistintament la plena i absoluta representació

de la societat i les facultats i atribucions que precisin i siguin necessàries per al compliment

de les seves funcions, excepte aquelles que es reservin expressament a les juntes generals

i al consell d’administració. Aquests tindran individualment les següents atribucions la relació

amb les quals és expositiva però no limitativa:

el nomenament i comiat de tots els agents i treballadors de la companyia.

Fixar condicions, sous i gratificacions.

El compliment de totes les formalitats que siguin necessàries per l’organització de la

companyia.

(entre moltes d’al tres relacionades amb el funcionament de l ’empresa).

Article setze: les juntes generals legalment constituïdes representaran a la totalitat de les

accions i els seus acords són obligatoris per a tothom.



Article disset: per tenir veu i vot a les juntes generals només cal tenir una acció de la companyia

que s’haurà de dipositar necessàriament a la caixa social com a mínim tres dies abans de la

celebració de la Junta.

Article divuit: cada acció dóna dret a un vot. Totes les qüestions es decidiran per majoria de

vots i en cas d’empat per el vot de la presidència.

Article 19: les juntes generals seran ordinàries i extraordinàries. La junta general ordinària

es reunirà cada any entre els 5 primers mesos de l’any i quedarà legalment constituïda qualsevol

que sigui el número d’accionistes presents. La junta general ordinària deliberarà sobre els

assumptes continguts en l’ordre del dia que formarà el consell d’administració i haurà d’incloure

necessàriament la discussió i aprovació del balanç i en un cas la designació dels membres

que han d’entrar a formar part del consell d’administració.

Article 20: la junta general extraordinària es reunirà quan ho acordi el consell d’administració

o quan ho sol·licitin la meitat dels accionistes qualsevol que sigui l’època de l’any que aquests

fixin la convocatòria i podrà acordar fins i tot el canvi del consell.

Article 24. Dels beneficis líquids de balanç se’n destinaran un 15% a cada un dels gerents i

la resta es repartirà als accionistes, en funció del número d’accions.12


12 RMB. Expedient de l’empresa Tintes P. y A. Roqué


Més enllà de Catalunya

La família Roqué decideix expandir el negoci i ampliar el seu àmbit d’actuació fora dels límits de

Manlleu. Concretament i arran d’un contacte casual, l’any 1938 opten per instal·lar una sucursal

a Sevilla. La idea sorgeix un any abans –1937- quan en una visita a Sant Sebastián coincideixen

amb uns fabricants catalans –Estabanell i Païsa, productors d’electricitat -, que els demanen que

instal·lin una fàbrica a Sevilla, ja que, segons aquests industrials, les existents fins llavors no eren

adequades per treballar-hi. Fent cas a la demanda d’aquests fabricants, l’any 1938, els Roqué

lloguen un local a Sevilla per fer tintoreria, concretament, tint de madeixes. L’empresa, situada

al barri del Porvenir de Sevilla, es dirà Pablo Roqué Parladé i l’activitat s’inicia amb 10 o 12

treballadors. En aquests moments, Espanya estava en conflicte i la trobada a San Sebastián

respon a l’estada forçada d’aquests i de molts altres industrials catalans a la zona nacional.

Un cop acabat el conflicte, el 14 d’octubre de l’any 1939, Francesc Rierola Isern, manlleuenc i

parent de la família Roqué, marxa cap a Sevilla per fer-se càrrec de les tasques de gerent

administratiu de la nova fàbrica dels Roqué. El mateix F. Rierola ho explica: “vaig marxar el 14

d’octubre i allà hi vaig trobar un altre català que s’encarregava de fer l’aprest a les madeixes de

cotó. Els encarregats de peces eren de Manlleu (un encarregat i un aprestador), mentre que la

resta de treballadors eren de Sevilla. En Pau Roqué ens visitava a la fàbrica un cop l’any”.

La fàbrica comença a funcionar i això provoca que es facin ampliacions. A la factoria ja hi ha tres

màquines de tenyir seda (torniquets); cinc màquines per tenyir peça; dues, per aprestar madeixes

i una per aprestar peces, de dos metres de llarg. L’any 1942, aproximadament, es munta la secció

de peces de teixit, de blanquejar, tenyir, aprestar i acabar les peces, deixant-les a punt per distribuir

als punts de venda final. Quatre anys més tard, la fàbrica ja té 80 treballadors, la majoria dels

quals s’incorporen cobrant vuit pessetes cada dia.



Quan els Roqué s’instal·len a Sevilla, es troben amb una estructura empresarial amb clares

diferències respecte la catalana. A Sevilla la indústria tèxtil està marcada per l’existència de més

de 800 telers manuals. Amb tot, aquesta estructura entra en crisi quan el Govern espanyol funda

l’empresa Hilados y Tejidos Andaluces Sociedad Anónima (Hytasa). Amb molt poc temps, aquesta

fàbrica instal·la 400 telers nous, molt moderns, d’origen alemany i l’empresa Tints Roqué es

converteix en col·laboradora. Aquest fet augmenta la productivitat i milloren els resultats de la

sucursal manlleuenca. No obstant això, l’any 1961 Hytasa incorpora la secció de tint dins la cadena

de producció, ja que això li permet prescindir dels serveis de les empreses externes. Això obliga

a la família Roqué, igual que a molts altres empresaris de la zona, a tancar la planta andalusa i

cloure, d’aquesta manera, l’expansió fora de Catalunya.


Arran de la demanda d’uns industrials catalans, la família Roqué va decidir instal·lar una sucursal de l’empresa manlleuencaa Sevilla. A la fotograafia es pot veure la façana de la indústria, després d’una intensa pluja que va inundar la zona sensegreus conseqüències per la societat.

Fran

cesc

Rie

rola


La Guerra Civil: fugida obligatòria

Igual que per a la majoria dels industrials instal·lats

a Manlleu, la Guerra Civil per a la família Roqué

és un fet històric que marca un canvi de rumb

en la vida quotidiana. Quan esclata la guerra,

l’esposa i les germanes de Pau Roqué Parladé

no es mouen de Manlleu i continuen vivint a la

casa del carrer Sant Jaume, tot i que redueixen

els seus desplaçaments. En canvi, Pau Roqué

Parladé i els seus fills es veuen obligats a deixar

el nucli familiar i marxar al país veí. Concretament,

les filles se’n van a Barcelona, a un pis propietat

de la família, mentre que Pau Roqué inicia

l’aventura cap a l’exili dirigint-se cap a l’Esquirol

caminant, per després poder anar cap a Olot i,

finalment, passar cap a França. Pau Roqué s’instal·la a la ciutat francesa de Narvona, on és acollit

a casa d’uns parents de la família (els Ayats i els Vergés).


La casa de can Roqué és entre l’eclecticisme i el noucentisme.L’edifici original és de l’any 1894, feta pel mestre d’obresMarià Callís. Llavors s’hi va afegir un pis l’any 1918 i lamarquesina és de l’any 1925).

M.P

ujol

Tot i que amb menys requisits que avui dia, abans d’iniciar la construcció del’habitatge havien de lliurar els plànols i aconseguir els permisos necessaris del’Ajuntament.

Arx

iu M

unic

ipal

de

Man

lleu

Arx

iu M

unic

ipal

de

Man

lleu


El seu fill, Josep Roqué Estrada ha de seguir el camí del pare i fugir de Manlleu, perquè la seva

vida també està en perill. Ell mateix explica la vivència: “després de l’avís d’un treballador de la

fàbrica que m’havia vist a la llista, decideixo marxar i ho puc fer gràcies a l’ajuda dels mateixos

obrers que preparen l’escapada. Concretament, em donen l’adreça d’una casa de Barcelona on

m’hi haig de presentar per rebre ajuda. Quan veig el nom de la casa “Mujeres libertarias” m’espanto,

però m’asseguren que és de fiar”. Josep Roqué explica l’anècdota de la seva fugida, tot i que són

uns anys molt difícils per a ells, ja que viuen amb l’incertesa de morir o viure allunyats de la seva

família: “quan arribo a aquesta casa, em recullen amb un cotxe oficial i marxo cap a França

acompanyat de la mare d’Albert Closas, que era funcionària de la Generalitat. De fet, va ser el mateix

Josep Terradellas el que ens va fer el passaport necessari per sortir de Barcelona. Vam arribar a París

a l’ambaixada roja on vam estar-hi durant tres mesos, fins que vaig desplaçar-me fins a Narvona”.

Josep Roqué resideix a França durant tot el període bèl·lic, és a dir, gairebé tres anys, on a banda

de l’ajuda familiar –Ayats i Vergés-, es beneficia dels contactes empresarials, ja que les indústries

de colorants franceses mantenen bones relacions amb les espanyoles. Roqué reconeix que

sempre poden cobrir les necessitats bàsiques, és a dir, no passen gana, però si que es lamenta

de la manca de comunicació amb la resta de la família: “ni el pare ni jo, durant els tres anys, vam

poder parlar amb els de casa perquè els republicans prohibien les comunicacions externes. Ens

vam comunicar per carta, perquè nosaltres podíem donar-les a una persona que anava a la

frontera i llavors posava l’adreça i l’enviava. No obstant això, la mare no ens contestava gaire”.


Josep Roqué Estrada- a la fotografia de la dreta acompanyat de la seva esposa Matilde Grau- va estar al capdevant de l’empresafins a la seva dissolució, juntament amb els seus fills.

Fam

ília

Roq

ué

Fam

ília

Roq

ué


Durant els tres anys de conflicte, l’empresa Tintes P. Y A. Roqué atura la seva activitat i això fa

que no es produeixin represàlies i que, una vegada acabada la Guerra i amb els propietaris de

nou al municipi, l’activitat es reemprengui amb la normalitat permesa per l’entorn.

Josep Roqué Estrada, igual que el seu pare Pau, quan acaba la guerra tornen a Manlleu i,

ràpidament, s’incorporen al capdavant de l’empresa, tal com ho recorda ell mateix: “vam trobar

Manlleu bastant canviat, moltes fàbriques tenien les màquines destruïdes, però de seguida es

van anar arreglant i penso que a Manlleu mai va faltar feina”.

Ploure sobre mullat

Quan tot semblava que tornava a la normalitat, el pitjor encara havia d’arribar. La nit del 17 al

18 d’octubre de 1940 Manlleu pateix un fort aiguat que comporta greus conseqüències per a la

població i també per a les empreses localitzades prop del riu Ter. Tintes P. y A. Roqué, SA és

una d’aquestes i no s’escapa dels estralls provocats per l’aigua. Josep Roqué ho recorda: “l’aigua

va arribar a la fàbrica. N’hi havia un metre. La maquinària no es va perdre, però els productes es

van fer tots malbé, perquè tot era pasta i se l’enduia l’aigua. A casa, en canvi, no va passar res”.

Josep Roqué també comenta les ajudes rebudes: “quan tot ja estava net i a punt de tornar a treballar,

les cases alemanyes de tints que estaven instal·lades a Barcelona ens van ajudar molt i ens van

tornar a vendre de seguida els productes químics necessaris per continuar la producció”. Aquest fet

es pot explicar per les excel·lents relacions que mantenen en aquesta època els governs espanyol i

alemany.

Segons ell, l’enderroc del pont militar hauria evitat aquesta tragèdia: “juntament amb l’Arqués 13

i d’altres dèiem que s’havia de tirar a terra el pont militar, però no ho van voler i crec que això

va ser la causa de l’aiguat perquè tots els troncs quedaven encallats i l’aigua no circulava”.


13 Josep Arqués i Grané va ser alcalde de Manlleu durant el període de 1965 –1975.


Arran de l’aiguat, l’Ajuntament de Manlleu va confeccionar un registre per conèixer l’abast de les

conseqüències i cada una de les empreses –concepte entès com a activitat econòmica,

independentment del volum- va omplir la fitxa corresponent.

Concretament, l’empresa Tintes P. Y A. Roqué va valorar les pèrdues en 715.000 pessetes,

desglossades en els conceptes següents: 45.000 en maquinària; 10.000, en útils; 600.000, en

matèries primeres i 60.000 en material industrial, en aquest cas, cotó. En aquell moment l’empresa

tenia 75 obrers que van tornar a treball de seguida gràcies al capital avançat.14 Tal com es pot

comprovar en aquestes dades, la pèrdua més important va recaure en les matèries primeres que

permetien desenvolupar l’activitat del tint.

Consolidació fora de Manlleu

Dos anys després de l’aiguat, la fàbrica ja funciona amb total normalitat, tal com ho indiquen les

ampliacions de capital que se succeeixen. L’any 1943, s’amplia el capital en 500.000 pessetes,

amb l’emissió de mil accions nominatives de 500 pessetes cada una, amb les mateixes

característiques que les existents. També aquest any aprofiten per modificar els estatuts de la

companyia.

Així doncs, a la dècada dels 40 la societat va creixent i es repeteixen les ampliacions de capital.

També d’aquesta època són alguns crèdits demanats al Banc de Crèdit Industrial, amb seu a

Madrid. A l’any 1946, després d’una ampliació, el capital social de l’empresa queda en 3 milions

de pessetes, mentre que tres anys més tard ja és de 5 milions.

Amb tot, el funcionament de l’empresa encara és molt tradicional, tal com ho recorda una de les

treballadores del moment: “al departament d’administració només hi havia màquines d’escriure i


14 Arxiu Municipal de Manlleu.Governació 56.


una que rodava per fer sumes. Una oficinista treballava 48 hores, de dilluns a dissabte, de 9 a 1

i de 3 a 7 i cobrava un sou de 125 pessetes a la setmana. Per a nosaltres era un “sou maco”. Les

setmanades més bones eren les de 300 pessetes, però només les cobraven els encarregats”.

A finals de la dècada dels 50, Manlleu ja comença a patir una davallada industrial i les empreses

de teixits i filats comencen a tancar o a traslladar-se. Evidentment, aquest fet afecta directament

la producció de la fàbrica de tints de la família Roqué, i aquest va ser el motiu pel qual es traslladen

a la població veïna de Gurb. Durant el 1955 funcionen les dues factories, però a l’any 1956 tanquen

definitivament la planta de Manlleu i centralitzen l’activitat a Gurb.

A l’any 1958 demanen un crèdit d’1.500.000 pessetes per invertir-lo en la construcció que s’ha

de realitzar en el marc del trasllat de la fàbrica situada a Manlleu al poble de Gurb.15 La descripció

de la pòlissa és la següent: un crèdit d’1.500.000 pessetes que s’acabava el 31 de desembre de

l’any 1967. Per demanar-lo, utilitzen d’aval les finques que tenen: una al carrer Sant Jaume amb

façana al carrer Sant Joan i part de la façana al carrer Sant Antoni; un terreny a la vora del riu

Ter on hi ha una part edificada i on hi ha instal·lats els serveis d’aigües; els terrenys de Gurb que

fan 8.000 metres quadrats i una parcel·la situada a Vic, “El Pla de la Cabra”.

En la constitució dels diferents consells d’administració ens adonem que la nissaga està al

capdavant de l’empresa en totes les seves èpoques i els càrrecs de poder, gairebé mai passen

a ser controlats per persones alienes a la nissaga. Sempre se segueix l’estructura descendent i,

per tant, quan hi ha un difunt és substituït pel fill o nét que correspongui.

A tall d’exemple, en una Junta General Ordinària de l’any 1958, se substitueix el Consell

d’Administració que hi havia fins al moment per un de nou i, per tant, es nomenen els nous

consellers. En aquest cas, ens adonem que tots són membres de la família, excepte un que per

la seva titulació professional, suposem que era convenient que formés part de la plantilla. A més,

ens adonarem que aquesta persona participa a moltes de les empreses manlleuenques i, aquest


15 Arxiu Municipal de Manlleu.Governació 56.


fet fa que es pugui considerar una persona aliena. Els

consellers que es nomenen són: Pau Roqué Parladé, Josep

Roqué Parladé i Josep Roqué Estrada, tots de nacionalitat

espanyola, i Antoni Penyarroja Esbri, que actuarà com a

secretari. La durada del càrrec serà de cinc anys per als

dos primers i de quatre anys per als dos restants. Tots són

industrials excepte Antoni Penyarroja que és advocat.

El trasllat a Gurb és bo per a l’empresa que segueix creixent. Al 1963, el capital de la societat

és de 7.500.000 pessetes i ràpidament passa a 12.500.000 de pessetes. A finals dels 60 i després

de la mort de Pau Roqué Parladé, comença a incorporar-se una nova generació al capdavant de

l’empresa. Josep Roqué Estrada recorda que el seu primer contacte amb el negoci no va ser en

els càrrecs de direcció: “el primer que recordo és anar a la fàbrica a veure el meu pare. Era una

gran treballador i sempre estava a la fàbrica. Quan vaig tenir 25 anys vaig començar a treballar,

però no a manar sinó de peó, com la resta de treballadors”. Un dels néts, Josep Roqué Grau, a

finals del 1967, encara solter, ocuparà la plaça vacant del seu avi al Consell d’Administració i el

president passarà a ser-ho el pare d’aquest, Josep Roqué Estrada.

Tot i que ja feia anys de la seva instal·lació, el trasllat a Gurb no és oficial fins a l’any 1968 quan,

en una Junta General Extraordinària, es declara traslladat el domicili social a la població de Gurb

i, per tant, es modifica l’article 1 dels estatuts.

La màxima expansió de l’empresa es produeix els anys 70 i a principis dels 80 en què arriba a

tenir 200 treballadors. Durant aquesta dècada les ampliacions de capital són constants i es passa

de 12.500.000 de pessetes a principis dels 60 a prop de 70 milions l’any 1977.


Josep Roqué Parladé


Decadència i tancament

A principis dels 80, es continua ampliant la participació dels descendents a l’empresa, però aquesta

ja no passa per bons moments. La revifalla dels últims anys no consolida l’estructura de l’empresa

i a mitjans dels 80 comencen els problemes fins que a l’any 1986 es produeix la suspensió de

pagaments. Concretament, el 21 de juliol de 1986 entra al Jutjat de Primera Instància número 1

de Vic, amb el número 173/86, l’expedient de suspensió de pagaments de la societat esmentada.

L’empresa haurà de pagar la totalitat dels seus crèdits amb sis anys, però un any després finalitza

l’activitat definitivament.


Fam

ília

Roq

ué

Fotografia de família de l’any 1946. Els germans Roqué Parladé (Josep, Pau, Teresa, Neus)amb els fills i néts respectius i acompanyats pel rector i el vicari de Manlleu.

nissaga_tot

Documents

Transcript of nissaga_tot