Butlletí CC - 1

DESEMBRE 2019

CC

I només aquests pobres pastors de les nostres estones més pures, els de la calma i els dolors del nostre cor de criatures, tenen el front lliure de mal, tenen els ulls plens d'alegria, per veure l'astre virginal, per veure l'àngel, que anuncia tot el misteri de Nadal!

Josep M. de Sagarra 125 aniversari del seu naixement

NÚMERO

100

Butlletí CC - 2

Butlletí CC Núm. 100 - DESEMBRE 2019

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44 - BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat / www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 8 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen ex-pressen únicament l’opinió dels

seus autors

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Joana Amigó Ramon Arozamena

Joan Badia, ocd Agustí Borrell, ocd

Josep Burriel Carmel Missioner Seglar

Francesc Costa Iolanda López Enric Masdeu

Xavier Miró Pedro Paricio Aucejo

Núria Perera David Rodríguez Cebrián

Meritxell Utset

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd Antonio Monés

David Rodríguez Enric Masdeu

Núria Perera

Pòrtic.

Comiat / 100 paraules

Tal com raja!

Consell Pastoral Plenari

Festa del beat Francesc Palau

L’obra i l’autor

El concert de l’Evangeli

El jardí conreat

Gent nostra. Fra Antoni sa Sant Maties

La fundació de Sant Josep de Granada

Models evangèlics de pregària

«Doctor Bassols? Em sona...»

Ermites properes. Masies amb capella

Conversa amb Isaac, fill d’Abraham

Quatre acudits ràpids i un conte breu

Recepció. L'últim

A tall d’agraïment

Índex “a fons”

D‘ací/d’allà

3

4

5

6

7

9

10

12

14

16

18

20

22

24

26

27

28

30

31

SUMARI

Butlletí CC - 3

Cada vegada hi ha més persones que arriben als 100 anys, un fet que en el passat era gairebé impensable. La longevitat és signe de bona salut i de qualitat de vida. També el nostre Butlletí CC acaba d’arribar als 100, no encara anys, sinó números publicats. També és un signe de bona salut i, tractant-se d’un mitjà de comunicació, s’ha de con-siderar una proesa en els temps que corren, on tot és tan canviant i efímer.

El Butlletí ha estat sempre una eina preciosa per prendre el pols a la vida de la comunitat carmelitana de Badalona -una comunitat, per cert, que també va celebrar fa uns quants anys el seu pri-mer centenari d’existència. I no tan sols de Badalona: el Butlletí ha estat sempre atent a la vida del Carmel a Catalunya, i a molts altres llocs del món. Des de la perspectiva concreta de Badalona, té una mirada catalana i universal. Per ai-xò mateix, el Butlletí conté sempre una varietat i una riquesa sorprenents.

A la Casa General de Roma arriben publicacions carmelitanes d’arreu del món, que són nombroses i molt varia-des, en totes les llengües, formes i es-tils. També hi arriba el Butlletí CC, que en aquest panorama mostra una idio-sincràsia ben marcada. Segurament no és el més vistós. De fet, el seu aspecte humil, en blanc i negre (o vermell) i amb tinta de multicopista, destaca per con-trast enmig de tantes revistes a tot color i amb paper cuixé. En canvi, el seu con-tingut és original i atractiu, i es fa llegir

pel seu estil àgil, periodístic, i per la di-versitat de temes i materials: notícies, comentaris, reflexions, estudis, orienta-cions per a la pregària, opinió, elements de formació, fotografies, il·lustracions, anècdotes, acudits…

Cal felicitat efusivament els qui l’han fet i el fan possible durant els vint-i-cinc anys de vida del butlletí, que són moltís-simes persones.

El centenari no és el final, ni molt menys, si bé és l’oportunitat perfecta per un canvi de cicle. Com en l’ascensió a les muntanyes, quan penses haver arribat al cim, se’t presenta al davant una nova muntanya, un nou repte que demana un nou esforç. A la vida, és qüestió de renovar-se o morir, i més que mai en els nostres temps fluids. Per això, és una bona notícia que el Butlletí entri en una nova etapa i faci el pas de-finitiu al món digital, on de fet ja era pre-sent des de fa temps.

El Butlletí continua, ara en noves formes, perquè els temps han canviat, i amb ells les tecnologies i les possibili-tats. Cal aprofitar-les i treure’n el màxim profit possible. Ara es pot arribar de ma-nera immediata a qualsevol lector de qualsevol punt del món. Amb més rapi-desa i amb més mitjans, el Butlletí con-tinuarà transmetent el batec de la co-munitat carmelitana de Badalona.

Si el Butlletí continua és perquè la vida del Carmel continua, també en si-tuacions noves, segurament incertes i exigents, que també demanen noves respostes, que entre tots hem de conti-nuar cercant amb creativitat, amb il·lusió i amb esperança.

Bon Nadal, per molts anys i sempre endavant!

Agustí Borrell, ocd Vicari general

Pòrtic

NÚMERO

100

Butlletí CC - 4

COMIAT Com segurament ja deveu haver lle-

git en diferents punts que aquest és el darrer butlletí que es publica en format

paper, em vull acomiadar de tots i de to-tes els/les que durant aquests anys heu

llegit algun escrit meu.

Primerament, aprofito per agrair en

especial al Pare Joan Badia, que fou

qui m’engrescà i em convencé perquè

escrivís quasi des del començament i que

ho fes de forma continuada; al Pare To-

màs Badia, que també m’engrescà i

m’inspirà tants escrits protagonitzats per

ell; al mestre de cantaires, en Xavier

Miró, primer responsable del butlletí, que

m’acceptà des del principi, em suggerí

temes i em va fer plasmar experiències

personals; també a l’amic Enric Mas-

deu, que rellevà Miró en la tasca de res-

ponsable del butlletí, per la seva pacièn-

cia i constància, especialment quan

m’empaitava per tal que li entregués els

originals a temps i quan, després d’un

període d’autoimposat silenci per part

meva degut a un desacord personal en

què ell no hi tenia res a veure, insistí i

persistí per tal que jo ho oblidés i recon-

siderés tornar a escriure.

I, finalment, a tots vosaltres vull

agrair-vos la tolerància, la paciència i, es-

pecialment, la misericòrdia per haver-me

suportat en algun moment o altre, tant

quan signava amb el meu nom com tam-

bé quan ho feia sota pseudònim, i a l’en-

sems pel recolzament demostrat i per al-

guns suggeriments que en tot aquest

temps m’heu fet arribar.

A tots i a totes: MOLTES GRÀCIES.

Ramon Arozamena, el gat dels frares

EN 100 PARAULES Se 100 a dir que el Butlletí CC en

fa 100. Ja no és un adoles100! Des de Badalona 100re s’escampa al món. És

convin100, de100 i magnifi100. És 100rat, ni ego100ric ni evanes100.

Tampoc no és inno100, si bé publica inno100tades. Té ac100 badaloní i car-melità, i mirada universal. És informa-

tiu i do100.

I sí, en fa ja 100, i ara serà ja100.

No està malalt ni convales100, vol can-viar de format. Deixarà el paper i serà

100 per 100 virtual. No sigueu reti100s i busqueu-lo a Internet. No us costarà cap 100im! Des d’allà continuarà

ven100 i conven100!

Hermes

Butlletí CC - 5

i... 100!

Es va anunciar en una nota encartada en el Butlletí CC de l’anterior trimestre: després d’un llarg camí (vint-i-cinc anys, poca broma!) i després de parlar-ne amb un bon nombre d’amics i col·laboradors de la revista, hem pres la determinació de trencar esquemes i començar una nova etapa.

Els motius ja es van explicar, no cal donar-hi voltes. Així doncs, teniu a les mans el darrer número d’aquesta eta-pa, el 100!

En aquestes dues dècades i mitja, des de la publicació del número zero, els responsables del butlletí hem tingut la sort de comptar amb un nombre impensable de per-sones que han participat amb els seus escrits en aquest petit miracle trimestral de donar llum a un nou número. Al final d’aquestes pàgines en fem una relació exhausti-va.

Totes les col·laboracions han estat molt valorades, des del més petit escrit d’opinió fins als articles de fons, molts d’ells d’una gran qualitat literària i rics en contin-guts.

Volem continuar amb un altre tarannà, amb noves idees, amb altres mitjans... I esperem arribar al màxim de lec-tors possibles. A veure si ens en sortim.

Ja se sap: any nou, vida nova!

1994 - 2019

Enric Masdeu

Butlletí CC - 6

PASTORAL DE LA SALUT Demanen col·laboradors i informació sobre persones que puguin ne-cessitar els seus serveis. Propera missa del Malalt i Sagrament d ela Unció: 17 de maig.

ESPLAI CRA-CRAC 170 nens i nenes a l’esplai i una trentena de monitors.

QUART MÓN Distribució d’aliments. Atenen 150 famílies -unes 600 persones- deriva-des dels serveis socials de l’Ajuntament. Per un Conveni amb la Gene-ralitat reben ajuda d’estudiants de l’Escola Betúlia i de l’Institut B-7. Formen part del Projecte Radars, xarxa d’àmbit municipal per detectar i reduir els riscos de soledat i aïllament de la gent gran “Pas a pas”, servei de reforç escolar dos dies a la setmana. “Borsa de treball”.

TERCER MÓN - CUBA Com sempre es demanen medicaments i col·laboració per enviar-los pel mitjà més segur, Correus. Segueixen col·laborant amb el programa “Ponts amb Veneçuela”.

CATEQUESI D’INFANTS Aquest curs són uns 30 infants. Catequesi teòrica (dimarts), pràctica (Missa Familiar) i experimental en contacte amb altres grups socials de la comunitat.

CATEQUESI DE POSTCOMU-NIÓ I CONFIRMACIÓ

Es reuneixen els dissabtes a al tarda. S’incorporen a la Missa Familiar. Un grupet es prepara per rebre la confirmació el dia 16 de maig.

CATEQUESI D’ADULTS Curs d’aproximació a la figura de sant Joan de la Creu, la seva espiritua-litat i la seva obra escrita.

LITÚRGIA Es demanen voluntaris pels serveis de monitor i acompanyament dels cants.

CARMEL ECUMÈNIC I INTERRELIGIÓS

Hi ha alguns projectes per treballs conjunts, però primer avancen en el coneixement de la diversitat religiosa. Tercer dilluns de cada mes.

COMUNICACIÓ I PUBLICACIONS

El Butlletí arriba al núm. 100. Després de 25 anys, l’edició passarà a ser digital. Així, es vol estalviar costos i ampliar la base de persones que el puguin rebre.

COMUNITAT DE RELIGIOSOS Formada per sis religiosos. Quatre d’ells són nascuts a Catalunya i dos a l'Índia. Per Pasqua del 2020 hi haurà Capítol Provincial.

GRUP DE PREGÀRIA Trobada de pregària teresiana de 8 a 9 del vespre.

VIATGE INTERIOR Grup, cada vegada més nombrós que ens reunim un cop al mes per a fer pregària i meditació cristiana de silenci, contemplació i proximitat amb la vida.

VIDA CREIXENT Un projecte que començarà el proper mes de gener, els divendres de 6 a 7 de la tarda.

CONSELL PASTORAL PLENARI DE LA COMUNITAT - NOVEMBRE 2020

RESUM DE LES INTERVENCIONS DELS DIFERENTS GRUPS

Butlletí CC - 7

Aquest any la festa del pare Palau ha tingut una connotació especial amb la col·locació a l’església de la comunitat dels carmelites de Badalona d’una imatge del beat Francesc Pa-lau. Ho vam celebrar amb una Eucaristia so-lemne presidida pel bisbe auxiliar de Barcelo-na Mn. Sergi Gordo, organitzada pels Carmeli-tes Descalços, les Carmelites Missioneres, les Carmelites Missioneres Teresianes i el Carmel Missioner Seglar de Badalona.

Durant la missa, els membres del Carmel Missioner Seglar vam renovar els compromi-sos, en aquest any de celebració del 25è ani-versari de l’Associació, juntament amb el Car-mel Missioner Seglar del Prat de Llobregat.

La imatge del pare Palau, obra de l’escultor mallorquí Damià Ramis Caubet, s’ha recuperat de l’església del Carme de Palma de Mallorca i

s’ha ubicat a la comunitat de Badalona, on va ser beneïda pel bisbe durant l’Eucaristia. Les lectures pròpies de la litúrgia, la imatge del pare Palau que va presidir l’altar, la comunitat de les nostres germanes Carmelites de Badalo-na, les germanes d’altres comunitats que ens van acompanyar, la presència de la vicària pro-vincial de la congregació i la carta 42 del F. Pa-lau a Juana Gratias, que parla de la preparació a l’oració com un acte d’unió («és voler el que Déu vol i no voler el que Ell no vol»), llegida al final de l’Eucaristia, encara ressonen als nos-tres cors. Per finalitzar la festa, vam compartir una estona molt agradable i un petit refrigeri. Gràcies a tots i totes per acompanyar-nos en aquest dia tan especial per a nosaltres.

CARMEL MISSIONER SEGLAR BADALONA

Butlletí CC - 8

Butlletí CC - 9

Poc s’esperava l’escultor Damià Ramis que el seu «pare Palau», amb els anys, faria el mateix que el seu model de carn i os: travessar el mar per tornar a Catalunya, la terra dels seus avant-passats, una vegada consolidada la seva obra fundacional iniciada a les illes.

Tanmateix, el treball de Damià Ramis sí que va néixer a Mallorca, al taller que l’artista té al po-blet d’Esportes, en plena serra de Tramuntana, territori sacre, un xic dur i feréstec, però amoro-sit pels vents purificadors i la piuladissa de l’oce-llada que el nia.

Ha estat el pare Jesús qui l’ha dut a Badalona, el mateix que l’any 1998, en nom dels carmelites del barri de Santa Catalina de Palma, va encarre-gar una imatge del beat Francesc Palau i Quer, el frare d’Aitona, a l’artista mallorquí.

Damià Ramis és fill de l’escultora Remígia Cau-bet, dona independent i de gran personalitat —va ser la primera dona acadèmica de Belles Arts

d’Espanya— que va incidir directament en la vo-cació del seu fill, el qual va tenir els primers apre-nentatges d’escultor al taller que va compartir amb la seva mare.

De formació acadèmica, aviat va evolucionar

cap a la investigació i la recerca de noves formes

i colors que han caracteritzat la seva producció

artística. En els darrers anys s’ha especialitzat en

les formes d’animals que són el motiu principal

de les seves exposicions. Com ell mateix diu al

ser preguntat sobre el perquè d’aquesta predi-

lecció: «Doncs senzillament perquè el ventall

morfològic és més gran, el cos humà, al cap i a la

fi, sempre és igual» i «Sense adonar-me’n,

aquest petit zoològic va anar desplaçant, sense

empènyer, el cos humà —mascle i femella— que

fins aleshores havia estat amo i senyor de les me-

ves creacions». I així acaba la seva «autobiografia

escrita a mà»: «Per a mi és essencial que la meva

obra escultòrica, sigui de les formes i colors que

sigui, sempre bategui com una realitat nova; que

sigui la representació física, emocionada i emoci-

onant, de la vida que contemplo cada dia amb els

mateixos ulls il·lusionats d’aquell infant que om-

plia de dibuixos els seus quaderns».

Butlletí CC - 10

Catequesi d’infants

Com cada curs, el programa de cate-quesi per als infants gira a l’entorn d’un tema central. Per a aquest any les catequistes han escollit la música per conduir tot el guió d’aprenentatge per als més petits.

L’aplicació del programa es fa bàsicament durant la Missa Familiar dels dissabtes, tot i que també les classes teòriques dels di-marts tenen aquest referent, a més del text del quadern «Jesús és el Senyor».

Per gestionar aquesta dinàmica hi ha uns prota-gonistes:

· Déu és el compositor que escriu la partitura de la nostra vida.

· Jesús condueix l’orquestra i ens dirigeix, amb les partitures de l’Evangeli.

· Els Evangelistes, sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan, són els autors d’aques-tes partitures.

· Les catequistes són la batuta amb què Je-sús dirigeix l’orquestra. Ajuden a transmetre el to i el ritme de les celebracions setmanals.

· Els infants són els instruments per interpre-tar la partitura Evangeli i posar música a la vida dels qui tenen a prop.

· Els pares són els faristols que suporten les partitures de l’Evangeli, i així poden transmetre als seus fills tot allò que Jesús, el director, ens ensenya.

Hi treballem tres conceptes:

- UN MOT: Valor o acció positiva que trobem en cada Evangeli.

- UN GEST: Com cal actuar segons el que Je-sús ens diu i fa.

- UNA CANÇÓ: Cant de pregària i d’agraï-ment que té relació amb el valor de cada set-mana.

I dues reflexions:

- Marquem el compàs: reflexió dels infants.

- Quan l’Evangeli es fa música: reflexió dels

catequistes.

La catequesi a casa nostra es complementa en

unes sessions que anomenem Catequesi expe-

rimental, que comprenen moments de pregà-

ria juntament amb les famílies i compartir ex-

periències amb els grups solidaris de la comu-

nitat.

«Qui prega cantant, prega dues vegades» (atribuït a sant Agustí)

Joana Amigó

Butlletí CC - 11

En el curs de les Jornades de Formació per a catequistes celebrades el mes de no-vembre a Vic, el Secretariat Interdiocesà de Catequesi, després d’un treball d’anàlisi i reflexió, va oferir una resposta a les demandes dels catequistes, desgranada en uns aspectes concrets: 1. Una proposta inicial de desvetllament en la fe.

2. Conjugar la catequesi amb la missa dominical. 3. Endarrerir el sagrament de la comunió i passar de dos a tres cursos la formació

prèvia. 4. Implicar els pares en clau de catequesi familiar. 5. Fer pedagogia d’iniciació en el si de la mateixa eucaristia. 6. Generar espais de gran grup i treballar en equip. 7. Treballar l’atenció individualitzada a través d’un diari espiritual (quadern de vida). 8. Cridar pares i joves a participar com a agents de catequesi. 9. Oferir una trobada festiva entorn la taula als pares, i amb altres membres de la

comunitat. El nou mètode s’acompanyarà també de nous materials catequètics. Seran suports creats amb criteris d’innovació pedagògica. A Catalunya i les Illes Balears es calcula que mig miler de persones dediquen voluntà-riament una part del seu temps a transmetre la fe als infants i joves. El gruix d’aquest col·lectiu són persones laiques –la immensa majoria, dones–, tot i que preveres i reli-giosos també exerceixen d’agents de catequesi. La catequesi té lloc en diversos formats. Fins ara el format més habitual ha estat –i és

encara ara– el d’una sessió setmanal, d’una hora, en petit grup i amb un treball autò-

nom. El nou projecte vol fomentar pràctiques innovadores en tots els nivells: des de

les estratègies d’acollida dels infants i les famílies, passant pels recursos catequètics,

l’ús ampli dels locals, el moment de la setmana escollit per a les sessions, etc. / CC

Butlletí CC - 12

A l’Antic Testament ja s’esmenta l’exis-tència, a Palestina, d’una cadena de munta-nyes que recorre la regió de Samaria fins que s’aboca a la mar Mediterrània, prop del port de Haifa. Allí, envoltada d’una vegeta-ció abundant i variada, s’alça la Muntanya del Carmel, un escull escarpat a manera de penya-segat, des d’on Elies (segle IX aC) –com a premonició profètica de Maria– hi va veure un nuvolet que creixia ràpidament a l’horitzó i desencadenava una pluja abun-dant. Des d’aleshores, el profeta va establir una comunitat d’eremites que, en solitud i oració, veneraven en aquella muntanya una verge encara no nascuda i destinada a ser la Mare del Messies promès.

En situar-se en aquest bell paratge l’anti-quíssim origen de l’espiritualitat carmelita-na, santa Teresa de Jesús, en la seva refor-ma de l’Orde, recrearà aquell entorn natural per propiciar l’aïllament del món exterior, el recolliment personal i la cerca de la intimi-tat amb Déu. Així, la monja avilesa formula-ria en les seves fundacions conventuals una

certa reconstrucció simbòlica del desert so-bre la materialitat d’ermites situades en horts, patis o llocs semblants en els quals les religioses poguessin gaudir de solitud per a l’oració i contemplació. La seva funció seria afavorir la creació d’un jardí interior, un es-pai espiritual que –situat entre dos mons– permetés experimentar i parlar de l’inefa-ble.

Segons M. José de la Pasqua Sánchez,1 el recurs simbòlic del jardí és habitual en els seus escrits, des de la comparació de l’àni-ma en gràcia amb un hort «en el qual no hi ha hivern, i en el qual mai hi faltaran flors i fruites» fins a les metàfores teresianes per fer comprensible la seva pujada a la Munta-nya del Carmel.

Així, mentre que, en el primer nivell de contemplació, Teresa parla d’un jardí acabat de crear amb l’ajuda de Déu, que cada dia cal esforçar-se per cuidar-lo, en el segon nivell descriu una ànima-jardí que ja és un verger, en el qual «comencen els arbres a

El recurs simbòlic del jardí és habitual en els escrits de santa Teresa de Jesús

Pedro Paricio Aucejo

Butlletí CC - 13

brotar per florir i després donar els seus fruits». Tot i que neixen en ell les primeres «floretes», encara cal birbar i llevar d’arrel les males herbes. En el tercer grau, en l’ànima-jardí les flors ja s’obren i donen olors. En aquest nivell de contemplació, Déu és el jardi-ner que supleix la seva criatura en la seva tas-ca, la qual ha de «deixar-se totalment als bra-ços de Déu»: l’ànima es deixa fer, sense cansa-ment ni treball, perquè el «jardiner celestial fa créixer i madurar la fruita de tal manera que l’ànima es pot mantenir del seu jardí». En el quart grau, el treball de jardiner va acompa-nyat de tanta glòria i consol que el jardí ja està amarat d’aigua i no li cal cap treball.

Però, segons adverteix la carmelita, aques-tes analogies entre l’ànima i la natura només li serveixen per endinsar-se en la seva abstrac-ció, encara que el seu valor referencial és petit: malgrat que, en algun instant, la visió de la be-llesa de la natura la va extasiar i l’omplí de llo-ances a Déu, només li va servir per iniciar la seva particular escalada al Paradís. Quan des-criu els beneficis que obté l’esperit a mesura que va avançant en la contemplació, el jardí de la descalça espanyola és, sobretot, un jardí de belleses abstractes, de manera que, malgrat aquests símils teresians, les imatges de la natu-ralesa hi són escasses i representades amb tra-ços molt generals. El seu camp, hort o paisatge només són el marc de la seva solitud.

L’element natural que millor expressa el di-namisme de la seva vida interior és l’aigua; «no trobo res millor, per declarar algunes coses d’esperit, que això de l’aigua». Mentre que l’absència d’aigua li servirà a Teresa per definir un esperit distret en ocupacions irrellevants i, especialment, per referir-se als temps de se-quedat de l’ànima, la presència del líquid ele-ment la utilitza per comparar l’ànima en gràcia amb «una font molt clara… [com ho són] els rierols que sorgeixen d’ella», com a «font de vida» on hi ha un arbre plantat, amb bon fruit, banyat amb un sol resplendent, o com «dues piques que s’omplin d’aigua», la imatge de la qual és utilitzada per distingir entre aquells de-lits que aconsegueix l’ànima amb esforç

(l’aigua portada des de lluny amb molt d’artifi-ci) i aquelles altres mercès que Déu regala (l’aigua celestial que brolla del seu mateix nai-xement que és Déu).

En qualsevol cas, per a la professora M. José de la Pasqua Sánchez, l’espai interior de recolli-ment propiciat pel jardí teresià és –sobretot– un àmbit d’afirmació personal i de coneixe-ment sobrenatural, un lloc que porta al propò-sit de replegar-se del món per poder-hi partici-par amb l’experiència adquirida amb el missat-ge de Déu.

¹Cf. DE LA PASCUA SA NCHEZ, M. José , «El Carmé-lo como jardí n: dél hortus conclusus al hortus the-ologicus én él paisajé éspiritual dé Térésa dé Jé-su s y Marí a dé San José (1526-1603)», Arenal:

Revista de historia de mujeres, Univérsitat dé Gra-nada - Instituto dé Estudios dé la Mujér, vol. 26, nº 1; génér-juny 2019, pp. 35-65.

Butlletí CC - 14

HOMES I DONES

DEL CARMEL

El primer convent del Carmel descalç de Ca-talunya es va fundar l’any 1588, gràcies a les gestions del P. Joan de Jesús Roca, fill de Sana-huja, carmelita molt proper a santa Teresa i actiu col·laborador seu en aquells anys d’ex-pansió de les branques femenina i masculina del nou orde. Vuit anys abans, un altre carmeli-ta, el P. Diego Pérez, en vida encara de santa Teresa, havia vingut a Catalunya a cercar adep-tes a la causa teresiana i mirar d’obrir una ca-sa, però aquest primer intent no havia prospe-rat.

Un any després de la fundació, es va decla-rar una epidèmia de pesta i els frares es van oferir per cuidar els malalts; quinze d’ells hi deixaren la vida. Aquesta i altres accions de la comunitat feren que el convent de Sant Josep, en plena Rambla de Barcelona, fos molt esti-mat per la població de Barcelona.

Fra Antoni de Sant Maties visqué en aquest convent barceloní de Sant Josep bona part de la seva vida, fins a la seva mort ocorreguda l’any 1668.

Fill de Pere i Jerònima Carbó, el P. Antoni havia nascut l’any 1585 a Figueres. Orfe des de ben petit, el seu oncle se’n feu càrrec fins que, amb vint-i-un anys, entrà als carmelites descal-ços de Barcelona, on professà un any després.

No se sap res de la seva adolescència ni de la seva època de noviciat, llevat d’alguna anota-ció que el qualifica de bon estudiant. Tanma-teix, hi ha tot d’anècdotes d’aquesta etapa de la seva vida, més o menys llegendàries, que el consideren protagonista d’esdeveniments ex-traordinaris i visions poc naturals.

Essent ja prevere, els superiors el destina-ren a Perpinyà. Al cap d’uns anys d’ésser allà, la població també patí la pesta. El P. Antoni i un altre carmelita van ser enviats a socórrer els malalts; ell mateix s’infectà però se’n sortí amb vida.

Novament és destinat a Barcelona, on pas-sarà els seus darrers trenta-set anys de vida. Diuen les cròniques que la nit abans de morir, enmig del desvari de la febre, anava donant absolucions, com si fos al confessionari. I algu-na afegeix que deia que no volia anar ni al Cel ni a l’Infern, sinó allà on Déu volgués. La pietat d’aquells temps motivà que la gent senzilla ve-iés en ell una figura de gran ascendència espiri-tual i mirés d’obtenir alguna relíquia del difunt.

Segons alguns relats, Fra Antoni era una persona molt introvertida, que caminava amb el cap cot, amb un gran desinterès pel que no fos Déu i un gran menyspreu d’ell mateix. «Lo bon Jesús, i no pus pus» era la seva expressió

-i 55-

La seva obra destaca per estar redactada en català al segle XVII, quan això no era gens habitual

Butlletí CC - 15

preferida. Pel que fa a la pobresa, portava un hàbit apedaçat i sargit per ell mateix, vivia a la cel·la més petita del convent, on només hi havia un jaç de fusta i en la qual havia de seu-re a terra, i escrivia així, o mig agenollat.

Ell mateix explicava la lluita que mantenia amb el diable, que el torbava quan escrivia opuscles espirituals «fent-li mal a la mà, es-patllant-li els estris d’escriure, estripant-li o tacant-li el paper o fent-li malbé la tinta», se-gons narra algun dels seus biògrafs, el qual acaba dient: «per la meva manera d’enten-dre, aquest sant religiós va ser el més exem-plar que la nostra Catalunya ha conegut des que va començar la nostra sagrada reforma».

La feina de confessor i altres que feia a la comunitat li deixaven estones per dedicar-se a l’estudi i l’escriptura. La seva abundant obra destaca per estar redactada en català al segle XVII, quan això no era gens habitual. Els te-mes recullen moltes vegades la seva pròpia experiència mística, a vegades destinats a deixebles seus, encara que també es fa ressò

d’altres de proposats pels seus superiors i consellers.

Després de la seva mort, les seves obres quedaren en el convent de Sant Josep, on, anys més tard, van ser copiades i ordenades amb la intenció de publicar-les, però resten inèdites.

La gran personalitat de Fra Antoni de Sant Maties va ser motiu perquè la seva biografia fos recollida per diversos autors.

---------------------------------------------- Bibliografia

ANTONI COMAS. Un escriptor místic català del segle XVII. Fra Antoni de Sant Maties.

MERCÈ GRAS. Diccionari d’autors i obres de

religiosos carmelites descalços a la Província de

Sant Josep de Catalunya i terres de parla catala-

na (1586-1835). BCEM. Base de dades de Ma-

nuscrits Catalans de l’Edat Moderna.

Butlletí CC - 16

Xavier Miró

Tampoc havia pogut ser present a la fun-dació de Caravaca, perquè el seu superior va creure convenient que anés a fundar a Sevi-lla, però hi va participar.

Feia temps que Teresa pensava en aques-ta fundació de Granada, ho testimonien algu-nes cartes de la Santa. L’any 1581 la superio-ra del monestir de Beas de Segura, Ana de Jesús, rep l’encàrrec per part del vicari pro-vincial d‘Andalusia d’anar a fundar a Grana-da, ja que «muchas persones graves y donce-llas principales y ricas se lo pedían, ofrecién-dole grandes limosnas». La mare Ana ho co-munica al seu confessor, Joan de la Creu, i aquest li aconsella que primer ho digui al su-perior provincial, el P. Gracián, i a la mare Teresa perquè sigui ella qui vingui a fundar el monestir.

Rebuda l’autorització del seu superior, Joan de la Creu va a Àvila a buscar Teresa i quatre religioses més. Però Teresa, davant l’alternativa d’anar a Granada o a Burgos a fundar, prega al Senyor que l’aconselli. Ella fa saber a Joan de la Creu el que el Senyor li ha dit: «Acude, hija Teresa, a entrambas funda-

ciones. Envía a Granada a quien vaya en tu nombre, que allí fácilmente se fundará, y pár-tete luego a Burgos, adonde tendrás contra-dicción de quien no gustare hacértela y ten-drá muchos trabajos». Joan de la Creu l’en-demà se’n torna a Andalusia. Serà l’última vegada que es veuran santa Teresa i sant Jo-an de la Creu.

Però totes les promeses que havien rebut per fundar a Granada no acaben d’arribar i el bisbe de la ciutat trigava a donar el permís. El vicari provincial els comunica que vagin a Granada el dia 15 de gener a la nit. Segons diuen els cronistes, aquella nit hi va haver una gran tempesta sobre la ciutat i tothom va sentir «un trueno terribilísimo, en la pro-pia casa del Arzobispo, cerca de donde dor-mía. Quemóle parte de la librería, y mató al-gunas bestias, y al mismo atemorizó tanto que de tal turbación cayó malo. Esto dicen le ablandó, que no se acordaban en tal tiempo haver visto caer rayo en Granada». A més a més, al qui havia llogat la casa es va fer enre-re «diciendo que no sabía era para monaste-rio cuando la dio; mas que ahora que lo sa-

Aquesta fundació del monestir de les carmelites a la ciutat de Granada és l’única en la qual no intervé la mare Teresa i, per tant, no apareix al llibre de les Fundacions.

FUNDACIÓ DEL MONESTIR DE SANT JOSEP DE GRANADA

Butlletí CC - 17

bía, que no saldría de ella él, ni mucha gente que estaba en ella, y así lo hizo». Encara sort que un important personatge de l’Audiència va suggerir a la seva germana Ana de Peñalosa, dirigida per sant Joan de la Creu, que acollís les religioses fundadores.

El dia 20 de gener arribaven a les tres de la matinada a les portes de la casa, on foren re-budes per Ana de Peñalosa. No van dir missa, perquè l’arquebisbe encara no n’havia donat el permís. Però la mare Ana de Jesús va anar a casa del prelat de bon matí per anunciar-li la seva arribada «y suplicándole nos viniese a dar su bendición, y a poner el Santísimo Sacramen-to, porque aunque era fiesta, no oiríamos misa hasta que lo ordenase Su Señoría».

Aquest gest de les monges va tenir el seu efecte: «Fuésemos bien venidas, que él se hol-gaba mucho de ello, y quisiera poderse levan-tar para decir la primera misa; mas que por estar malo, enviaba su previsor que la dijese, y hiciese todo lo que yo quisiese». També li va dir

l’arquebisbe a la mare Ana que estava espan-tat per un llamp que havia caigut al seu dormi-tori el dia abans, i tenia por que no fos un avís a causa de la seva oposició. Així i tot, es va po-der inaugurar la fundació a casa d’aquesta se-nyora el 20 de gener de 1582, sota l’advocació de sant Josep.

Quan el mateix dia van a donar les gràcies a l’arquebisbe, el troben molt enrabiat perquè havien vingut les monges a Granada. Aleshores li van preguntar per què havia donat llicència per fundar. Va respondre: «No pude hacer me-nos, que harto forcé mi condición, porque no puedo ver monjas. Mas no pienso dar nada, que aún las que tengo a mi cargo no puedo sustentar».

Les monges van viure amb molta pobresa i sant Joan de la Creu, superior del convent de los Mártires de Granada, va estimar molt aquesta comunitat i la va ajudar tant espiritu-alment com materialment.

Butlletí CC - 18

Del Gènesi i l’Èxode fins sant Pau i l’Apoca-

lipsi, a la Bíblia hi trobem una gran presència

d’orants: Adam, Abel, Abraham, Moisès...

Tanmateix, els més propers a nosaltres, ver-

taders paràmetres per discernir la nostra

pregària cristiana, són els orants de l'evan-

geli, els Fets, sant Pau, que prega mentre

escriu i que suscita i guia la pregària dels

destinataris de les seves cartes l la dels lec-

tors d’avui.

Grans orants evangèlics

Pera la verificació normal i corrent de la pre-

gària el més pràctic i segur és confrontar-la

amb la pregària de Jesús, de Maria i de sant

Pau. Es pot fer dintre de la pregària mateixa.

També amb la lectura atenta i l’escolta silen-

ciosa dels respectius passatges bíblics.

- ¿Pregues com Jesús: al Pare, filialment,

en grup o en soledat, amb absoluta confian-

ça («sé que sempre m’escoltes»), en els mo-

ments de goig intens (el teu Tabor) o en els

de sofriment extrem (el teu Getsemaní o Cal-

vari), lloant, beneint, demanat, perdonant,

presentant o oferint, donant gracies...? Entre

tants de sentiments que, des de la pregària

de Jesús, modelen la teva i li donen caràcter

d’autenticitat, hi ha un que haurà de brostar

de la teva pregària i que mai no va aparèixer

a la seva: el sentiment de pecat (pregària de

l’home pecador). Però també aquest pecat

l’has de projectar o relacionar amb Crist

orant perquè no t’aclapari. I així obri la teva

pregària a l’expiació compartida dels pecats

dels altres.

- ¿Pregues com Maria... Per dir «sí» a Déu

en última instància; per donar glòria a Déu

des de les coses que Ell ha fet en la teva vi-

da («Magníficat»), per demanar amb senzi-

llesa a favor dels altres («no tenen vi»), per

guardar les coses en el cor o per a fer grup

amb els altres( dones i apòstols) a l’espera

de l’Esperit Sant?

i 59

Joan Badia

A la Bíblia abunden les expe-riències d’oració més que no pas les teories. Per això, les seves pàgines estan plenes

Butlletí CC - 19

- ¿Pregues com sant Pau... En disponibilitat

absoluta a Déu («Senyor, què vols que faci»),

radicalment sensible a les necessitats dels al-

tres («quan algú és feble, jo també m’hi sento.

Si fan caure algú, tot jo m’encenc»), capaç de

soledat absoluta (la retirada a Aràbia), de com-

partir la pregària jueva a la sinagoga, o de pre-

gar cantant a la presó; capaç de lloar, de do-

nar gràcies, de beneir, de demanar (molt més

per als altres que per a ell mateix); absoluta-

ment segur («sé en qui he cregut»), malgrat la

incertesa de la vida i de la gràcia amb un fort

impuls a penetrar la fondària, l’amplada i l’alça-

da del misteri de Crist Jesús; entendrit en la

pregària de desigs («desig d’anar-me’n») i, a la

vegada, preferint l’entrega al servei dels ger-

mans?

Altres orants de l’evangeli

Pots confrontar la teva pregària amb la histò-

ria de l’apòstol Pere, pregària feta d’alts i

baixos: «Senyor, allunya’t de mi que soc un

pecador», «et seguiré on vulguis», i poc des-

prés la traïció. Però també arriba la pregària

final: «Senyor, tu saps que t’estimo». En la

teva confrontació amb Pere t'interessa no so-

lament aquesta fluctuació de sentiments tan

diferents sinó, sobretot, el seu retorn després

de les fugides.

¿Passes per l’alterativa de la humilitat i l’auto-

suficiència com la pregària del publicà i el

fariseu?

¿Assumeixes amb constància qualsevol prova,

com la dona cananea?

¿En algun moments, la teva pregària és capaç

de silenci profund davant d’Ell, com la dona

adúltera?

Com la samaritana, ¿tens la gosadia de dei-

xar-te dir la veritat, de reconèixer la teva po-

bresa espiritual i humana i dir: «Senyor, do-

na’m d’aquesta aigua»?

Davant Déu ¿ets capaç de sentir, juntament

amb la teva condició de fill, la teva indignitat

com el soldat de l’evangeli: «Senyor, no soc

digne que entris a casa meva»?

¿Pregues com el lladre crucificat, que apro-

fita l’última oportunitat per a dir a Crist Jesús:

«Senyor, recorda’t de mi...», amb sentiments

vertaders, perquè en la història de la pròpia

vida tots tenim motius per fer aquesta pregà-

ria d’autèntic publicà?

És possible que, una a una, totes aquestes es-

purnes de pregària puguin ajudar-te en l’avalu-

ació i discerniment de la teva. Però seria, al-

menys, improbable que alguna d’elles no

il·luminessin la teva situació d’orant cristià que

s’acosta constantment a Crist amb el fardell de

la pròpia vida i s’adreça a Ell com un personat-

ge més del seu evangeli viu.

Butlletí CC - 20

No passaria el mateix, ben segur, si la pregunta la féssim a la gent més gran del barri de la Salut. I és que allà, el doctor Ramon Bassols i Genís és molt conegut i estimat per la relació que va mantenir amb la gent d’aquella part de la ciutat. Un barri que inicialment poblaren famílies barcelonines que sor-tien de la gran ciutat per «fer salut», d’aquí el seu nom, però que ben aviat es va anar trans-formant en una zona de recep-ció de les diferents onades mi-gratòries, en especial les dels anys cinquanta i seixanta, que van buidar pobles de l’Espanya més necessitada i pobra per cercar una millor qualitat de vida. El ràpid creixement de-mogràfic, amb la proliferació d’habitatges d’autoconstrucció i del barraquisme, va generar un barri caòtic i sense serveis.

Aquest va ser l’escenari en el qual es mogué el doctor Bassols durant una bona part de la seva curta vida. Una vida que es va veure truncada als quaranta anys per un accident ocorregut al garatge de casa

seva i que va deixar sola la se-va esposa Maria Antònia Far-rés amb quatre filles encara molt petites al seu càrrec. Sort en tingué de la família.

Però, desvetllem alguns trets de la vida i personalitat del doctor Bassols. Doctor, perquè va ser doctor en medi-cina, un autèntic metge de po-ble, molt proper i estimat pels malalts i per les famílies que visitava en la seva destinació de Badalona, on s’instal·là, al mateix barri de la Salut, des-prés de casar-se amb la seva estimada Maria Antònia.

Nascut a Sabadell l’any 1919, a principis dels anys vint la seva família es traslladà a Barcelona. Aquí, encara ben jove, el va agafar la guerra, que el portà al front de Lle-vant, on fou capturat per l’e-xèrcit franquista i internat en un camp de concentració del qual es deslliurà gràcies a l’a-val d’un parent militar. Tanma-teix, això li va representar ser assignat a l’exèrcit nacional i participar en la batalla de l’E-bre. Doble ració de guerra per

a un noi de només dinou anys.

Acabada la contesa bèl·lica, mentre li allargaven el servei militar durant dos anys més, va poder començar a estudiar la carrera de medicina, que acabaria el 1948. Un cop lli-cenciat, i després d’aprovar les oposicions de metge del Cos d’Assistència Pública Domicili-ària, va aconseguir una plaça provisional a Badalona, cosa que li permetia continuar la seva formació a l’Hospital Clí-nic i a l’Hospital del Mar. En aquest darrer va tenir l’opor-tunitat de conèixer el desco-bridor de la penicil·lina, sir Ale-xander Fleming, durant una visita que aquest efectuà a Barcelona. (Una anècdota: es diu que, durant aquesta visita, Fleming es va acostar a Bada-lona per tastar la famosa bu-llabessa que servien a Can Ra-monet de la Rambla.)

No he parlat d’una de les premisses que conformaren la personalitat del doctor Bas-sols: la seva gran afició a la muntanya i a l’excursionisme, que li venia de les estades fa-

En el centenari del naixement del doctor Ramon Bassols Enric Masdeu

Aquest títol reflexa la resposta més habitual quan preguntem a la gent de Badalona qui era el doctor Bassols. Jo mateix, cal que ho confessi, fins fa poc hauria contestat dient que a la ciutat hi una avinguda a Llefià amb aquest nom, però poca cosa més.

Butlletí CC - 21

miliars a Ripoll a l’estiu. Des d’aquí, amb un grup de joves feien travesses per la munta-nya i freqüentava amb la se-va família les pujades a peu a la Vall de Núria, quan encara no hi havia el cremallera.

Necessitaria molt més es-pai que el d’un senzill article en aquest butlletí per anar afegint detalls de la seva bio-grafia, tots ells de gran pes: va ser membre fundador i president de la Lliga Espiritu-

al de la Mare de Déu de Nú-ria (coneguda ara com Els Amics de Núria), va promou-re l’edificació d’habitatges per a gent necessitada, esde-vingué un dels membres ac-tius de la comunitat de la parròquia de la Salut, situada encara provisionalment en un local del carrer d’Echega-ray...

En la biografia El doctor Bassols. Una vida dedicada a la Salut,* escrita per la seva

filla M. Antònia Bassols, que conté el testimoni de nom-broses persones que l’havien conegut, llegim: «El pare, el doctor Bassols, com el conei-xia tothom a la Salut, de se-guida es va guanyar l’estima i el respecte dels veïns. Els que el van conèixer i tractar sem-pre ens expliquen que to-thom estava molt content amb la seva manera de fer. Els agradava com a metge, però també pel seu tracte humà, de manera que ben aviat es convertí en el “metge més sol·licitat de la ciutat”, com deia el seu amic Josep Maria Jujol, fill del cèle-bre arquitecte del mateix nom».

La seva mort, l’any 1959, va ser un sotrac per a la famí-lia i per al barri. Una gentada va assistir al seu enterra-ment, amb el taüt cobert amb la bandera de la Lliga de Perseverança i portat a coll per vuit homes.

La ciutat, en agraïment a

la seva obra, acordà donar el

seu nom a una avinguda.

També, els Amics de Núria li

van dedicar una font al costat

de l’ermita de Sant Gil, prop

del Santuari de la Mare de

Déu que ell tant estimava.

------------------------------------------------------------------

* Per conèixer més profundament la personalitat del doctor Bassols, us recomano la lectura del lli-

bre El doctor Bassols. Una vida dedicada a la Salut (M. Antònia Bassols Farrés. Núria Sadurní

Puigbò, revisió i adaptació. Museu de Badalona. 2019), a la presentació del qual vaig assistir i d’on

he tret bona part de la informació per fer aquest petit treball d’homenatge i divulgació.

Butlletí CC - 22

David Rodríguez Cebrián

Després de l’origen romà de Badalona, va anar evolucionant un petit nucli de població no gai-re més gran del que avui és el barri de Dalt la Vila. Disperses, a prop del nucli, hi havia cases de senyors que tenien les seves terres, de les quals treien els seus productes per al comerç. Fins i tot a l’edat mitjana no era per menyste-nir la distància a peu entre aquestes masies i la vila, i això va crear la necessitat de l’autosufici-ència. No és estrany, doncs, que les cases aïlla-des s’ampliessin amb graners, torres o murs robustos per a l’autodefensa i capelles on po-der acomplir amb comoditat els ritus litúrgics.

Per això a Badalona hi ha força cases amb una esglesiola o ermita annexa. Bé, cal dir que aquí no s’hauria de parlar etimològicament d’ermi-tes (vegeu el primer article de la sèrie), sinó de capelles.

En alguns casos han arribat fins avui, amb més o menys sort pel que fa a la conservació, o no-

més en referències documentals o arqueològi-ques. Així, com a exemples més importants podem parlar de Can Miravitges, que data al-menys de l’any 1002, tot i ser profundament refeta al segle XVIII, i que tenia una capella amb cor i tot. El Mas Boscà, edificat sobre una vil·la romana i posterior masia franca, reforma-da en el renaixement i amb una capella circular afegida al segle XIX. Encara un cas curiós és el de Can Mora, a prop de Canyet, que conserva pintures dins l’esglesiola del segle XVIII. I, final-ment, un altre exemple és la Torre Codina (o Can Pedrós), que apareix en alguna bibliografia com a «caseriu» i que era una casa molt senyo-rial, que va estar sempre habitada i va passar de família en família, moltes de nobles, fins que als anys seixanta va iniciar un procés greu de degradació; curiosament, la capella era a la segona planta, la de les habitacions dels se-nyors.

Podríem parlar de moltes masies amb capella. Però anem a veure amb més detall dos casos que m’han agradat especialment: el conjunt de Can Peixau i el de Sant Crist de Can Cabanyes.

Can Peixau era una casa molt gran, elevada, emmarcada pels actuals carrers Miquel Servet, Baldomer Solà, Saragossa i Font i Escolà, i en-cara avui estaria travessada pel carrer Galileu. Com a detall, entre blocs de pisos hi ha quedat la plaça de Can Peixau. Sabem que hi havia la masia de molt antic i fins i tot que ja al segle IV (fa 1.700 anys!!!) hi havia culte cristià que no

Afegim aquest darrer article, que en principi no estava previst, a la sèrie que hem fet sobre les ermites de l’arxiprestat. Serà una manera in-teressant de descobrir part de la his-tòria amagada en les cases més anti-gues de Badalona i de posar un punt i final de gala a la col·laboració amb aquesta darrera època del butlletí de la comunitat.

Butlletí CC - 23

seria interromput fins que l’any 1125 es dedica una ermita a Sant Salvador. Però, ai, l’urbanis-me! 1.700 anys van quedar en no res quan el 1958 es va enderrocar la casa per donar pas al barri del Gorg. El 1996, quan tothom es portava les mans al cap pels disbarats del passat, es van fer excavacions que van permetre recuperar restes romanes i també quatre capitells i una imposta, amb decoracions vegetals i geomètri-ques, d’una capella de finals del segle X o prin-cipis del segle XI, tot just anterior a la de Sant Salvador.

L’altre exemple del qual vull parlar és l’ermita de Sant Crist, al costat de la masia de Can Caba-nyes, avui centre cívic i que dona nom a tot un barri. Primer de tot cal dir que la capella està físicament apartada, uns pocs metres, de la ca-sa, però que això és així no pas per voluntat humana sinó divina..., o això diu la llegenda. La masia, de la qual es té constància des del 1636, està a la riba de torrents i rieres, a tocar de la rambla de Sant Joan. I si mireu un plànol de Badalona, veureu que aquesta riera baixa des de Sant Jeroni de la Murtra fins a mar, passant per Can Cabanyes. Doncs diu la tradició que el 1860 va haver-hi unes grans rierades que van arrossegar des del monestir un Crist de fusta que va quedar badat en uns matolls just en passar pel costat de la casa de Can Cabanyes. Els masovers van recollir la imatge i la van en-trar a la casa per netejar-la, però vet aquí que l’endemà la creu tornava a estar misteriosa-

ment en els mateixos matolls on l’havia portat l’aigua, senyal inequívoc que s’hi havia d’aixe-car una ermita i posar-la sota la seva advocació. Una altra versió de la història diu que la imatge s’hauria salvat en ser amagada durant el sa-queig i incendi del monestir de Sant Jeroni de 1835, però aleshores no sabem com hauria ar-ribat a Can Cabanyes; per a mi, és més romànti-ca la primera versió. Tot i això, historiadors com Joaquim Font i Cussó diuen que el Crist perdut no es correspon amb el de l’esglesiola de Sant Crist. Per tant, només sabem del cert que tenim una capelleta de finals del segle XVIII adossada al mur exterior de la finca de Can Ca-banyes fins a l’any 2009, quan es va eixamplar la vorera i ambdues edificacions van quedar separades, i que aquesta capelleta té un Crist barroc, de procedència imprecisa, que va ser mutilat durant la Guerra Civil, els seus mem-bres recollits per una veïna i anys després res-taurat pels badalonins, que encara el veneren.

Els signes dels temps són omni-potents. La comunitat claretiana a

Montgat ja és història. Els darrers frares que residien a la casa de Quinta Santana, també coneguda com el seminari menor dels Claretians, s’han traslladat a altres cases de la con-gregació. Ja eren grans, pocs i l’espai massa gran. La casa va ser adquirida per la congregació el 16 de juliol de 1948, la van reformar i hi van iniciar la vida religiosa. Va ser el 1968 que va començar a funcionar la residència com a una secció del seminari menor claretià; concretament la dels joves que estudiaven secundària. I posteriorment, el 1977, també dels d’EGB. Vivien amb els religiosos, amb qui als vespres compartien sopar i pregària. Molts dels joves i alguns dels frares feien les hores lectives al seminari de la Conreria. Fins el 1986, que va tancar el seminari menor claretià, hi va arribar a haver més de trenta estudiants, molts dels quals, com que eren de comarques interiors, anaven a casa seva només un cop al mes. Professors claretians van seguir fent classes a la Conreria fins a l’any 1989 i la casa va continuar com a convent dels Fills del Cor de Maria. Molts d’aquests anys els claretians han estat al càrrec de la Parròquia de Sant Joan, i és que la vida espiritual dels últims decennis a Montgat no s'entén sense la seva tasca missio-nera. (David Rodríguez)

Els Claretians deixen Montgat

Can Cabanyes

Butlletí CC - 24

És diumenge, fa un bon sol, sense núvols. Com faig normalment, surto a donar una volta amb bici. Fa tan bon dia que penso que podria arribar-me fins al cel per veure com estan, si hi ha cap novetat i veure amb qui em trobo per xerrar una mica. Allà, també hi fa bo i, com que no tenen núvols ni donen la volta a cap estre-lla, sempre és de dia.

Veig gent que va d’una banda a l’altra sense pressa. Alguns estan al voltant d’un gran forat repenjats en una barana des d’on es pot divisar tota la Terra i tafanejar el que fem, potser ve-ient les mostres misèries.

Passejant per allà, em fixo en un home que s’assembla al jove que teníem dibuixat en els nostres llibres de catecisme de quan érem pe-tits, l’Isaac. El recordo del dibuix que estava amb les mans lligades a l’esquena, el cap da-munt d’una pedra i son pare alçant la mà amb un ganivet, a punt d’acomplir el que Déu li ha-via manat. Em sembla que, al costat de la pe-dra, també hi havia dibuixat un esbarzer. En el darrer minut, què dic minut, segon(!), Déu va fer canviar l’Isaac per un moltó. Li va anar d’un pèl. Amb aquest canvi, van tenir menjar per a uns quants dies, perquè de gana en deuria pas-sar, una família nòmada com la seva.

Aturo el jove, li pregunto si és l’Isaac i em diu que sí. Bingo!, penso.

—Ja sé que no em coneixes, però em va bé

trobar-te perquè fa temps que hi ha una cosa que em dona voltes pel cap i no l’entenc. No t’importa, oi?

—Cap problema, tinc temps de sobres —em contesta.

—Sí, ja m’ho penso. Per cert, com esteu per aquí dalt?

—Ja ho veus, molt tranquils. El temps no ens passa i, de fet, com que no donem voltes a cap estrella, sempre és de dia i, per tant, ni ho tenim en compte.

—Ja, però no us avorriu amb tantes hores de dia?

—I ara!, tenim moltes activitats que, a vega-des, duren una eternitat. Mira, ara també aga-faré la bici i amb uns coetanis anirem a donar un tomb que potser durarà mig any dels vos-tres. Nosaltres no tenim la sensació d’avorri-ment. No hi ha temps, no hi ha pressa, no ens cal el rellotge com a vosaltres, que sempre aneu mirant l’hora que és. El temps aquí és etern, però això no ho entendreu fins que no hi pugeu.

—Escolta, el que deia que em barrufa de fa anys és una curiositat que tinc: és veritat que el teu pare va estar a punt de sacrificar-te?

—Sí, feia el que Déu li manava. Li va dema-nar al pare que li oferís un sacrifici i no s’ho va pensar. Suposo que creia que, en agraïment,

Josep Burriel

Butlletí CC - 25

Déu li posaria les coses més planeres. Érem molt pobres i senzills. La nostra quasi única preocupa-ció era sobreviure, tot el que teníem ho dúiem al damunt d’una banda a l’altra.

—Però, escolta, no ho trobes una mica fort, que Déu demanés fer sacrificar un fill? Jo encara no ho he entès. Sembla com si fos una juguesca per veure fins on el podia fer arribar, a un límit, com si fos una ruleta russa.

—No t’ho miris amb ulls del segle XXI. Pensa que, en el meu temps, cap al segle XV aC, tení-em interioritzades creences i llegendes segons les quals s’havia d’obeir cegament el que crèiem que Déu ens havia dit o demanat. Aquest pas-satge de la Bíblia —continua dient—, com molts d’altres, reflecteix la fe cega que teníem en Déu, que ens dirigia, dictava el que havíem de fer i ens castigava si no li fèiem cas. Fixa’t que ni tan sols ens qüestionàvem si era el Sol que donava voltes a la Terra o al revés, ni si la Terra era pla-na o no. Per altra banda, aquest fet no és histò-ricament cert. El que l’autor volia transmetre era que cal creure el que ens diu Déu, però no per-què sigui un capriciós i vulgui les coses d’una manera o d’una altra. El que Déu ens deia, i us diu, és com ens hem de comportar, conviure i solidaritzar-nos. Per això hi ha passatges cru-ents, que no són històrics, sinó que cal interpre-tar-los i treure’n els ensenyaments que conte-nen.

—Ja ho entenc —li dic—. Però t’asseguro que si això hagués passat ara, nosaltres potser ens hauríem carregat el nostre pare. No crec que em fes cap gràcia veure el meu pare lligant-me i al-çant-me la mà amb un ganivet per sacrificar-me. Una altra cosa —continuo—, diuen que a Jesús també el va enviar Déu a la Terra perquè se sa-crifiqués per nosaltres. Jo em pregunto, i que quedi entre tu i jo, per què no hi baixava Ell? No et sembla molt «maco» això de fer sacrificar el fill d’un altre? Tu encara et vas salvar, però Jesús va pringar de veritat.

—Sembla mentida que encara llegeixis la Bí-blia pensant que és un llibre d’història. Tota la Bíblia està plena de missatges, exemples, mora-litats i ensenyaments muntats sobre fets i com-portaments de la vida quotidiana de quan la van

escriure. És evident que avui no escriuríeu que Déu us fa sacrificar el vostre fill simplement per posar-vos a prova. Déu avui es manifesta d’al-tres maneres. Pel que fa a Jesús, qui l’ha anat matant de mica en mica heu estat vosaltres. Re-cordeu les benaurances; per defensar-les, el van penjar.

—Us veieu amb Jesús i el Pare?

—Home, i tant! Pensa que aquí tot és molt gran i hi ha molta gent, però, si vull veure el Pa-re, vaig al seu racó, on normalment el trobo. Li agrada aquell racó on també hi ha un forat amb una barana per on va veient el que feu per allà baix. Per cert, agafa cada emprenyada amb vos-altres que treu foc...!

Tot xerrant de la seva vida a la Terra, miro el meu rellotge, que no s’atura.

—Nen, tu no tens rellotge, però jo sí i el nos-tre temps passa. Me n’he d’anar. Dona records als «jefes».

—Seran donats. Però tu avisa la gent d’allà baix que s’ho facin mirar; que a la Terra, tal com aneu, teniu els dies comptats.

Tot baixant, penso que allà dalt s’hi està molt bé, però... definitivament, no tinc cap pressa per anar-hi. Amb tanta gent que hi ha, no crec que em trobin a faltar.

Butlletí CC - 26

Ramon Arozamena

Sona el telèfon.

- Pares carmelites, digueu. - Escolti, la missa de dos quarts de dotze

a quina hora es celebrarà?

*

Diumenge de Rams. Telefonen. - Escolti. Avui aquí als “padres”, a quina

hora toquen les palmes? - A cap hora. Les palmes les toquen als

“tablaos” flamencs. Aquí només ens limi-tem a beneir-les.

*

Diumenge de Rams. Una altra distreta

que telefona. - Si us plau. Que em podria dir a quina

hora beneeixen les palmes al pati. - Al mig dia. - Al migdia? I mig dia quina hora és?

- Les dotze. - Del matí o de la nit?

*

Un que entre de pet a la sagristia i pre-gunta: - Por favor, quisiera hablar con el padre “reactor”. - Pues ha llegado usted tarde, acaba de despegar!

*

Ja fa temps, durant almenys un trienni, aquí hi va viure un germà andalús recalci-

trant. El germà (“hermano”) Ramon. Par-lant no podia dissimular gens ni mica el

seu origen i tenia aquella gràcia innata que tenen la majoria dels nascuts en

aquelles terres. El matí d’un diumenge d’un estiu calorós es trobava a la sagristia amb tres mem-

bres de la Joventut Carmelitana. El germà

Ramon els donà diners i els va enviar a

comprar quatre cornets de gelat de xoco-lata, un per cadascú d’ells, recalcant que

el seu el volia de xocolata. Van tornar corrent perquè l’encàrrec no es fongués pel camí. Mentre tots quatre

se l’estaven polint, el germà Ramon ex-clamà:

- Ozú! El provinciá! I és que per l’escaleta de la sagristia aca-bava d’aparèixer el pare Maties, aleshores

provincial. El germà Ramon, ràpidament, es va amagar el gelat a sota de l’escapu-

lari de l’hàbit i, com era norma, va anar a besar el del pare Maties i s’hi va entrete-

nir. El Provincial li digué; - Hermano Ramón, ándese usted con cui-dado ya que se le está derritiendo su es-capulario.

Butlletí CC - 27

AMB BON HUMOR

Meritxell Utset Pous

“«Sempre s'ha dit que les recepcions dels edifi-cis (manera fashion d'anomenar la porteria de tota la vida) són punts de trobada on la gent en-tra, surt, xerra i passen anècdotes que moltes vegades ens poden treure un somriure. També a casa nostra en trobem, d’anècdotes, que són simpàtiques i que voldria compartir...».

Amb aquestes paraules, el juliol del 2017, començava la meva aventura al butlletí de la co-munitat carmelitana de Badalona; quelcom im-pensable per a mi això de compartir espai amb altres articles redactats amb tanta cura, estil i espiritualitat; i allà, enmig de tots, donant la nota anecdòtica, heu pogut anar descobrint les peri-pècies que vivia aquesta humil portera...

Així, heu vist com la gent em demanava «dia i hora» per poder parlar amb els psicòlegs-frares, per acabar preguntant, davant d’una perplexa portera, quant costaria la visita; heu conegut, i penso que fins i tot amb simpatia, la senyora que volia els trossets de coca «del centro y con fruta» i que era capaç d’engrapar-ne un darrere l’altre sense cap mena de por al sucre, perquè «la Vir-gen del Carmen lo cura to»; us heu assabentat dels àlies pels quals es coneix a molts membres de la nostra comunitat, i penso que més d’un es deu haver sorprès amb un somriure sota el nas pujant l’ascensor, imaginant una recepcionista perdent els papers i cridant «¡estoy enserrada!», mentre s’amorrava al rètol d’urgència; fins i tot segur que algú ha intentat verificar si realment hi ha 1.054 rodones negres a la catifa de goma d’a-quest mateix ascensor!

Però deixant de banda aquestes i altres anèc-dotes (batejades per una personeta molt vincula-da a la casa com a «meritxellades»), també de mica en mica, i gràcies a la confiança que rebia de persones meravelloses, vaig començar a obrir-vos el meu cor parlant d’altres coses.

Com el que penso dels anomenats «llistats màgics», la utopia de viatjar amb els fills, on pot-ser us vau veure reflectits en alguna situació, o la importància que tenia per a mi celebrar el Nadal seguint les tradicions heretades... D’aquests mo-ments, i d’altres que he compartit amb vosaltres, el nexe d’unió ha estat l’assaborir l’instant que es viu, el fer pinya amb la família, el mirar el món amb ulls d’infant i amb la passió d’un amant. Si he aconseguit arribar a vosaltres tan sols un xic, em dono per satisfeta.

Perquè la vida és un viatge, i els viatges en què es respira harmonia i on t’acompanya bona gent són els millors. Jo he tingut l’honor d’acom-panyar-vos en alguns dels trams i això m’omple de joia.

Així que respireu fondo, percebent les aromes i els perfums; gaudiu de les petites coses, que aquestes són les que donen color; abraceu de cor a qui estimeu, sense pors, i veureu com us sentiu embolcallats per l’abraçada de l’altre, i sobre-tot... regaleu somriures a qui us envolta, perquè, com us ho he dit sempre:

«La vida és com un mirall, et somriu si tu som-rius».

Un petó, família, i no us dic adeu, sinó a re-

veure.

Butlletí CC - 28

1. Margarida Abras 2. Xavier Alegre, jesuïta 3. Aïna Aliaga Ruiz, catequesi 4. Eugeni Alsina, carmelita 5. Maria Alves, carmelita 6. Joana Amigó 7. Gemma Antoja 8. M. Teresa Antoja 9. Toni Antoja 10. Joan Carles Arévalo, Mallorca 11. Ariel, Matanzas 12. Montserrat Arimont 13. Ramon Arozamena 14. Jaume Aymar, prev. 15. Elisa Aymerich, carmelita 16. Maria del Mar Bacarisas 17. Joan Badia, carmelita 18. Tomàs Badia, carmelita 19. Anna Baraza 20. Josep Baraza 21. Núria Baraza 22. Maria Barriga 23. Eulàlia Batlle 24. Sílvia Batlle 25. Gabriel Beltran, carmelita 26. Teresa Biayna 27. M. Daniela Biló, ocds 28. Alba Birbe, Lleida 29. Elisenda Bofill 30. Joan Bofill 31. Salvador Bofill 32. Juan M. Borrego Alonso 33. Marta Borreguero 34. Agustí Borrell, carmelita 35. Fernando Bosqued, pastor 36. Àngel Briñas, carmelita 37. Josep Burriel 38. Justa Burriel 39. C.M. (Carles Miquel) 40. Cachita, Matanzas

41. Josep Francesc Cahner 42. Albert Calabria 43. Josep M. Canals, cartoixà 44. Enric Capó, pastor 45. Carmel Missioner Seglar 46. Carmelites Alba de Tormes 47. Carmelites Mataró 48. Carmelites Medina del Campo 49. Carmelites San Fernando 50. Carmelites Sevilla 51. Guillem Carreras 52. Nuria Casals Cortés 53. M. Carme Casamajó 54. Lourdes Casanovas 55. Josep Castellà, carmelita 56. Teresina Castelltort 57. Agostinho Castro, carmelita 58. M.Rosa Català, Barcelona 59. Teresa Català 60. David Ceballos 61. Varghese Cheriyakadavil, ocd 62. Montserrat Cifuentes 63. Clarisses de Badalona 64. Rosa Colomer 65. João Costa 66. M. Neus Cregut 67. Rafael Crespo 68. José Antonio Cuenca, pastor 69. Marc Cuenca 70. Mercè Cuixart 71. Alzinir F. Debastiani, carnelita 72. Ester Díaz, cm 73. Míriam Díez Bosch, periodista 74. Stephen Dourav. carmelita 75. Enric Duran (lliure i millor.cat) 76. Assumpta Esteve 77. Edu Esteve 78. Josep Esteve 79. Meritxell Esteve 80. Carla Farré

81. Ignasi Farreres, Barcelona 82. Montserrat Farrés 83. Montserrat Fau 84. M. Núria Faura, clarissa 85. Isidre Ferreté, epo 86. Montserrat Figueras 87. Júlia Florences 88. Jordi Fontanelles, carmelita 89. Rosa Fornells 90. F. Xavier Fulquet 91. M. Dolors Gaja, religiosa 92. Susana García, csj 93. Margarita Garijo, Tarragona 94. Camil Garriga, carmelita 95. El gat dels frares (R. Arozamena) 96. Gema Gil, cst 97. Jordi Giménez-Salinas 98. Josep Giménez, jesuïta 99. Joan Giralt 100.Domènec Giró 101.Leopold Glueckert, o.Carm 102.Joaquim Gomis 103.Juli González, ocd 104.Toni Gràcia 105.M. Mercè Gras 106.Matilde Graupera 107.Joan Grífol 108.Marta Grífol 109.Quim Gual 110.Sara Guirado 111.Margarida Neus Guixà, ocd 112.Manel de Haro 113.Maximiliano Herráiz, carmelita 114.Carlos Hidalgo, catequesi 115.Maiki Hollenstein 116.Elisabet Hueso 117.A.M.Zacharie Igirukwayo, ocd 118.Jakob Iturralde Mack, carmelita 119.Jaume Jalencas 120.Marta Jané

La publicació dels 100 números del Butlletí CC no hauria estat imaginable sense la col·laboració de tanta gent que ho ha fet possible. A més dels correctors dels textos, dibuixants, els distribuïdors i els voluntaris que ens han ajudat a manipular els milers de fulls que s’han editat, cal agrair el gran nombre de persones que amb els seus es-crits han donat vida a la revista. Uns de manera continuada, altres esporàdicament, al-tres amb una mínima aportació, aquesta és la llarga llista de col·laboradors, alguns ja traspassats, que hem anat recollint durant els darrers 25 anys:

Butlletí CC - 29

121.David Jiménez, carmelita 122.Gema Juan 123.Josep Laguarda 124.Montserrat Liñán 125.Andrew Llanes, carmelita 126.Agustí Lleal 127.Enric Lleal 128.Núria Lleal 129.Miquel Lleonart 130.M. Carme Llivina 131.Francesc Lluis, La Badalonense 132.Jordi Lloret, ocds 133.Josep Anton López, carmelita 134.Anna M. Lorente 135.Argía Marquès Salat 136.Miguel Márquez, carmelita 137.Anna Martin 138.Pere Martorell, carmelita 139.Enric Masdeu 140.Enric Masdeu Ferrer 141.Francesc Masdeu Ferrer 142.Joan Masdeu 143.Mariona Massip 144.Juli Mauri 145.Marcel Mauri 146.Montse Maya, Lleida 147.Fco.Javier Mena, carmelita 148.Jordi Mensión 149.Mariona Miró 150.Núria Miró 151.Xavier Miró 152.Anna Molina 153.M. Victòria Molins, teresiana 154.Antonio Monés 155.Antoni Morata 156.Daniel de P. Maroto, ocd 157.Màxim Muñoz, marista 158.Anna Navarro 159.Fina Niubó 160.Lluís Noguero, carmelita 161.Salvador Not 162.Joan Novell, catifaire 163.Jaume Oliveras 164.Andreu Oller, prev. 165.Anna M. Oller 166.Josep Oncins 167.Eva Ortí 168.Josep Otón 169.Begonya Palau, prof. N.T. 170.Thomas Palliparambil, ocd 171.Jordi Pardo

172.Miquel Pareja, rector P.Lourdes 173.Tatoni Parés 174.Pedro Paricio Aucejo 175.Andreu Pasqual, preveré 176.Josefa Pastor, cmt 177.Robert Paul, carmelita 178.Marta Payà 179.Josep Pedrals 180.Ricard Pedrals 181.Pentinagats (E. Masdeu) 182.Carles Perarnau 183.Joan Perera 184.Núria Perera 185.Mònica Pérez 186.Andreu Perxachs 187.Laia Platero 188.Lluís Platero 189.Jordi Pons 190.Sedes Pons 191.Daniel Posse, pastor evang. 192.Joan Manel Prat 193.Rosa Prat 194.Joaquim Prats, carmelita 195.Joan Puente 196.Armand Puig 197.Rafael Pujals 198.Bernat Pujol 199.Maria Pujol 200.Ignasi Raga 201.Hilari Raguer, benedictí 202.Carme Raventós, carmelita 203.Joaquim Recasens, franciscà 204.Ignasi Ricart, claretià 205.Gabriel Riera 206.Josep M. Riera 207.Mariona Rius 208.David Rodríguez Cebrián 209.Mariona Rodríguez 210.Teresa Rofes, carmelita 211.Josep Maria Rojo 212.Lluís Romagosa, carmelita 213.Carlo Ro, prev. Escriptor 214.Joan Josep Rotger 215.Marià Rosanas, carmelita 216.Santi Rosés 217.Josep M. Rourera 218.Enric Ruiz 219.Laia Sabater 220.Paqui Sallés, carmelita 221.Pere Salvador 222.Montserrat Salvans, beneta

223.Jesús Sans, carmelita 224.Eduardo Sanz de Miguel, carm. 225.Lluís Selva 226.Joan Serra 227.Josep Serra, ofs 228.Lluís Serra Llansana, marista 229.M. Pilar Serra 230.Màrius Serra 231.Justin Birendra Singh, ocd 232.Miquel Sitjar i Serra 233.Aureli Solaz 234.Valentí Soler 235.Joan Soler i Amigó 236.Joan Soler i Petit 237.Judith Sosa 238.Núria Sotero 239.Jaume Sotero 240.Serena Spedo 241.Wilson Srampickal, carmelita 242.Genís de Tera 243.Ruth de Tera 244.Maria Toldrà 245.Marta de la Torre 246.Antoni Tortras, jesuïta 247.Marta Trepat, Lleida 248.Josep Ignasi Ullés, carmelita 249.Un carmelita (Josep Isal) 250.Meritxell Utset 251.Lluís Vallès 252.Pilar Vallès 253.Montserrat Vallverdú 254.Joseph Varghese 255.M. Elena Vázquez 256.M. Victòria Vázquez Amela 257.Jeremias Carlos Vechina, ocd 258.Imma Ventura 259.Jaume Ventura 260.Cinto Vera 261.Verònica de Jesús, ocd 262.Meritxell Vidal 263. Vidaurre,

265.Emili Vilanova, benedictí 266.Marc Vilarassau, jesuita 267.Fernanda Villanueva, cmt 268.Josep M. Zamora 269.M. Carme Zamora ... i totes aquelles persones que involuntàriament ens hagin quedat al calaix. Moltes gràcies a tothom!

Butlletí CC - 30

29. El Desert i el Carmel 30. Mossèn Cinto, glòria i polèmica 31. El silenci 32. Nadal’s 33. La catequesi 34. Capítol General de l’Orde. Àvila 2003 35. Teresa de Lisieux 36. Litúrgia 37. Aproximació a Edith Stein 38. Els nostres esplais 39. Especial 10 anys 40. La pregària 41. El càntic espiritual 42. El Carmel missioner 43. Llegir, cosa d’un any? 44. L’esperança 45. Sant Francesc Xavier 46. L’església del Carme de Badalona 47. Elisabet de la Trinitat 48. 25 anys d’esplai 49. El Jesús que cerquem 50. Dona i Església 51. La família carmelitana 52. Retalls del centenari 53. Bíblia i ecumenisme 54. Els laics de les nostres comunitats 55. Algunes coses sobre sant Pau 56. Diàleg de carmelites 57. La Regla: una norma de vida 58. Mapamundi carmelità 59. Sensibilitat social de l’Església 60. Ara ve Nadal... 61. Any sacerdotal 62. Sant Francesc de Borja

63. Més de 10 anys amb Matanzas 64. El pare Francesc Palau 65. 30 anys de l’URC 66. Cap a la unificació provincial 67. El llibre de l’Apocalipsi 68. Aproximació a la cartoixa 69. Cant i litúrgia 70. Fundacions de santa Teresa 71. 50 anys del Vaticà II 72. Any de la Fe i Nova Evangelització 73. Crec en TU! - Enquesta 74. Francesc, bisbe de Roma 75. Màrtirs Segle XX del Carmel Teresià 76. Ens comuniquem? 77. Retalls de 1714 78. Gracián recuperat 79. Pinzellades per a un centenari 80. Testimonis de Vida Consagrada 81. El Carmel a Catalunya 82. Pastoral de la Salut 83. 2016, Any Llull 84. Espiritualitat avui (Congrés de Lleida) 85. El rostre de la misericòrdia 86. Campanya de solidaritat 87. El Carmel Descalç Seglar 88. El Carmel a Terra Santa 89. Vers un laïcat més corresponsable 90. 500 anys de la Reforma Protestant 91. Ecologia i religió 92. Viure la pregària 93. Les claus de sant Pere 94. Maria de Natzaret

“A FONS” ha estat una de les nostres seccions estrella du-rant una colla d’anys. Per això, creiem interessant fer una relació dels 66 temes monogràfics que s’han publicat, pre-cedits pel número del butlletí on els podreu trobar.

Butlletí CC - 31

El Pla Pastoral Diocesà dedica el curs 2019-20 als

joves. En aquest sentit, durant l’advent s’han pro-

mogut trobades, recessos i altres activitats i media-cions per atraure aquest sector al missatge de l’E-

vangeli i que el facin seu. La intenció és bona, apro-par-nos més als joves de les nostres comunitats i als

que cerquen el seu camí. Se sentiran ells cridats?

En aquest mateix camp diocesà, deixem constància de la reelecció d’en Toni Antoja, laic de

la nostra comunitat del Carme, com a representant de l’arxiprestat Badalona Nord, Montgat i Tiana al Consell Pastoral Diocesà.

Canvis a la zona catalana del Carmel Ibèric amb l’arribada del P. Eduardo Sanz com a nou

conventual de la comunitat de Lleida. El P. Eduardo, fins ara a Saragossa ve a substituir el P. Vicente Martínez-Blat, que va de conventual a A Coruña. Benvingut entre nosaltres, Eduardo!

L’any 2010 es commemorarà els 50è aniversari de la proclamació de Teresa de Jesús com a

primera dona Doctora de l'Església. Efectivament, el 27 de setembre de 1970 el papa Pau VI amb aquesta manifestació va ratificar quelcom que estava latent en l’ànim de molts cristians

que des de feia molts anys ja ho intuïen donat l’abast de la càrrega espiritual de la seva doctri-na. El cas és que, fins la segona mitat del segle XX, encara hi havia corrents d’opinió que deva-luaven la seva mística considerant-la més aviat una experiència personal, subjectiva. Tanma-

teix, la constitució dogmàtica Lumen gentium (1964) revaloritzava el sentit dels carismes, con-cretament el de les dones, i d'aquells que Déu havia agraciat amb dons particulars per a la re-

novació i la major edificació de l'Església, permetent reconèixer així la saviesa de Teresa i el seu carisma magisterial.

El passat mes de novembre, el papa

Francesc va promulgar el decret que proclama les virtuts heroiques de la car-melita descalça Ana de Jesús (1545-

1621). La mare Ana, que va ser compa-nya de Teresa Jesús i inspiradora de

sant Joan de la Creu, va fundar diverses comunitats femenines del Carmel a Es-panya, França i Països Baixos.

Durant els darrers mesos s’han anat

fent algunes millores a la nostra esglé-sia. Petites, si es vol, però necessàries.

A més de la col·locació, per normativa legal, d’extintors per prevenir el risc

d’incendi, s’ha col·locat una rampa des de la sagristia al presbiteri per salvar tres graons i facilitar l’accés a cadires de

rodes i també s’han posat unes senzilles baranes per facilitar pujar a l’altar als

lectors i altres serveis. Ara s’està estudi-ant la dignificació del lloc on quedarà

emplaçada la imatge del pare Palau i altres millores.