ABRACADABRANT!Núm. 8 març 2012

E.H. Gombrich, a la seva fantàstica Història de l'Art,explica que l'interès per l'estructura que va despertarel cubisme va fer que molts pintors es comencessin aplantejar la qüestió de si la pintura es podia convertir

en una mena de construcció com l'arquitectura. D'algunamanera, la portada de Plumb (una benzinera en primerterme i uns edificis rectangulars al fons, un conjunt querecorda més un projecte urbanístic que un disc de pop)també suggereix aquest hibridisme tan postmodern. I el disc,que té quinze cançons però que dura poc més de mitja hora,indubtablement està concebut com un tot, una construccióen què algunes cançons (n'hi ha una de 40 segons) no poden funcionar sense el contextdel disc.La música està fortament influïda pel millor pop de tots els temps (The Beatles i TheBeach Boys, però sobretot Big Star i XTC) i amanida amb tota mena de sons urbans (eltrànsit, les campanades del Big Ben) per crear una meravellosa simfonia de laquotidianitat. És cert que, com que són unes composicions força intel·lectualitzades,el disc pot semblar una mica fred en alguns moments, però això no fa que escoltar‐losigui una experiència menys intensa. I alguns moments són especialment sublims, comel principi de Sorry Again, Mate: “Intenta vèncer el trànsit, troba't amb el tren i nomésmira d'esbrinar quina hora és”.Flush

Field Music ‐ PlumbCubisme Pop

Abracadabrant!Edició i redacció: Enric Bergadà, Enric Tierz i Cris López.Portada: Diana Borbón Cuchí.

Sempre he cregut en la frase “mens sana in corpore sano”. Elnostre cos l’hem de cuidar donant bons aliments i mantenir‐lo en forma, i al mateix temps l’hem d’alimentar ambsaviesa, mitjançant les paraules i/o amb imatges. Però

arran de veure PINA, he descobert que el nostre cos pot ser unaeina per expressar‐nos. Podem mostrar alegria amb la nostramirada, amb el moviment de les mans podem demostrarinquietud. Però el conjunt del cos pot expressar el mateix queexpressa un quadre o una escultura, i el cos en moviment potexpressar molt més. Això és la dansa.Pina Bausch va ser una de les grans impulsores de la dansacontemporània. El primer cop que vaig sentir parlar d’ella va ser quan vaig veure unespectacle seu dins la pel·lícula Hable con ella de Pedro Almodóvar; el director es vatraslladar al Théâtre de la Ville de París on es representava l’espectacle Masurka Fogo.En la pel·lícula apareix la Leonor Watling com a espectadora, el seu somni és serballarina.La pel·lícula de Wim Wenders recopila una sèrie d’espectacles de la coreògrafa. Algunsdels espectacles estan rodats en el teatre Tanztheater Wuppertal i altres en escenarisexteriors com els carrers de Wuppertal i en altres indrets. Aquí es demostra el grantreball del director per escollir el punt de vista exacte perquè l’espectador puguigaudir‐ne el màxim.El principi del film es defineixen les estacions de la vida, quan naixem és la primavera,l’exaltació de la joventut és l'estiu, la maduresa es compara amb la tardor, i el repòsestà fixat en l’estació de l'hivern. A partir d’aquí Pina Bausch treballa la dansa com sifos una pintura; els ballarins els utilitza com a pinzells per posar color a les sevescoreografies i amb els moviments que realitzen els ballarins, representa allò que es potdesprendre quan et quedes embadalit davant d’un quadre.La pel·lícula intercala reflexions dels ballarins de la companyia que han treballat ambPina Bausch. Em quedoamb unes de les frases quediu una ballarina:“Encara no he somiat ambtu. Vine als meus somnis”

Buscapé

Sala FoscaPINA (Wim Wenders)

Quan era petit baixava a jugar a una plaça que hi ha darrere de casa. Allà emreunia amb alguns infants del barri que eren els meus companys habituals dejoc i, tanmateix, també uns perfectes desconeguts per a mi. Avui, sense capmena de dubte, no els reconeixeria. Ocasionalment, però, apareixia un nen

que els altres rebien amb satisfacció i companyonia de qui sí retinc un cert recordboirós: sé que tenia un nom bíblic ‐i quan dic bíblic, vull dir de l'antic testament‐ i queduia els cabells llargs. Quan jugàvem a futbol tots es barallaven per tenir‐lo al seuequip i jo sovint acabava jugant al seu bàndol per compensar el desavantatge evidentamb el qual partien els contraris. Malgrat tot, era agradable de comprovar com,gràcies a l'energia i la plasticitat amb què jugava, la pilota sempre acabava als seuspeus i al final guanyàvem el partit. El trobava tan diferent de mi que em costavad'entendre la seva existència, però suposo que en el fons l'envejava.Tinc la sensació que durant aquella època m'era força incòmode ser qui era: em feiamandra respirar, no destacava en cap activitat i els professors només em feien cas perdir‐me que m'havia d'esforçar més ‐als meus amics els hauria encantat, això sí, que elsseus pares també els deixessin tenir la paret de l'habitació plena d'adhesius‐.M'ajudava bastant la indiferència amb què la vida passava per davant dels meus ulls.Però tot això va ser abans que descobrís les cançons de The Smiths...Amb els anys m'he anat acceptant i avui estic raonablement content de ser qui sóc.M'han funcionat admirablement les estratègies que també podreu reconèixer en altresmoderns: amaguem els nostres ulls estràbics darrere ulleres ampul·loses, no deixemque ens vencin els errors, perquè com Lou Reed sabem que el dimoni també juga unapart a la vida i, si en algun moment sentim que som poca cosa, citem dins una mateixafrase Van Dyke Parks, Robert Walser i John Cassavetes. Però a la nit, quan el son aixecael vel d'hipocresia que senyoreja els nostres dies, seguim somiant que som aquell nende cabells llargs, vital i planer, que tots volien tenir per company.Flush

Als deu anys, carranc i tímid...

Càrol López a part de ser una gran dramaturga,és una gran analista de les relacions humanes,en concret, les relacions amoroses entrehomes i dones. Què passaria si obrís una

consultoria matrimonial?, seria una bona terapeuta?De fet la visita a un terapeuta és l'excusa perintroduir l'inici de l'obra en forma de vídeo.L’obra Res no tornarà a ser com abans és una anàliside la parella actual, ja en realitzava una en l’obra V.O.S., estrenada ara fa set anys, en ellarealitzava una anàlisi perfecta de la parella abans dels trenta, moment en el qual elspersonatges cerquen el seu paper en la societat. I ara, a Res no tornarà a ser com abans,analitza la parella madura i ja estabilitzada. Podírem dir que es tracta d'una segona part deV.O.S. D’aquell espectacle tan sols repeteix l’apoteòsic actor Andrés Herrera.L'obra parla de dues parelles ja consolidades a nivell emocional i econòmic. Però com semprepassa en totes les parelles, sempre es desitja el que un no té i només es valora el plat quetenim a taula, quan de sobte ja l'hem perdut. Durant tota l’obra hi ha una successió detransmissions de sensacions entre les dues parelles. Aquests sentiments es transmeten enfrases que hom ha de recordar. La Càrol López té un encant especial per dramatitzar frasesmítiques. Aquí en deixo un petit mostrari:*La parella ha de sonar bé, però no fa falta ser Radiohead. Aquíhi ha un referent musical perquè una de les actrius és la DoloBeltrán, cantant de Pastora.*Nadie me mira como me mira Andrés.*Tu folles així, sempre?*Passi el que passi, t’estimo.La Càrol López, en entrevistes, defensa que la parella està sobrevalorada. Jo hi estictotalment d'acord. Jo crec en l'amor, però cada dia dubto més de la parella, i molt menys enl'estabilitat de la parella, com deia abans, és millor menjar de carta que menjar cada dia demenú. En el que crec és en la unió de l'home i la dona, sense assignar‐li un estat.M’agradaria que en un futur, la dramaturga Càrol López escrigués una obra teatral, onreflexionés sobre les parelles d’un sol component. I vostè, senyor Txékhov, què en pensa?Al final de l’obra es pot treure una reflexió per poder lluitar per la parella. La reflexió ésaquesta: Res dura per sempre si tu no vols, i res dura si sobretot tu no vols.Per als interessats, recordeu que l’obra es representa al Teatre Villaroel de Barcelona, fins l’11de març.Buscapé

FILA 7.RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS (Càrol López)

El nostre dia a dia és ple de xerrameca sense sentit, paraulesprescindibles que només tenen la finalitat de no deixar‐nos somiar. Lamajoria de produccions cinematogràfiques contemporànies no són mésque una extensió d'aquesta vulgaritat quotidiana: soroll, persecució de la

gratificació instantània i, en última instància, avorriment mortal.Afortunadament, als cinèfils no ens cal conformar‐nos d'anar a veure l'últimapel·lícula de James Cameron o d'Steven Spielberg, perquè tenim un corpusmeravellós de cintes que s'han conservat dels primers temps del cinema. MichelHazanavicius, director de The Artist, havia comptat també amb l'actor JeanDujardin per realitzar les pel·lícules de l'agent secret OSS 117, dos films quetenen l'objectiu de fer passar el temps i que en realitat l'únic que aconsegueixenés fer‐lo perdre. Potser va ser, precisament, l'èxit comercial d'aquestes paròdies el que va permetreHazanavicius de dur a terme un projecte en què va poder girar la vista cap a l'època daurada del cinemai abocar‐hi tota la seva passió: The Artist, una d'aquelles pel·lícules que anem a veure per passarl'estona i que esventen la brutícia que anem acumulant durant les nostres activitats quotidianes.

Hazanavicius ha anat amanint tot el metratge de la cinta amb citacions i imatges còmplices que els bonsaficionats al cinema clàssic podran reconèixer, des del nom del protagonista (George Valentin, evidentcorrelat de Rodolfo Valentino) a les pel·lícules en què participen els actors (hi ha una escena, perexemple, en què apareix el personatge de Napoleó, un clar homenatge al Napoleó d'Abel Gance). Tambéhi podem trobar moltes referències estètiques a les obres de Murnau (fixeu‐vos en els cartells que hiapareixen sobreimpressionats i digueu‐me que no us recorden als de Sunrise), però el film no és nomésun homenatge al cinema mut: l'empremta del Sunset Boulevard de Wilder és fàcil de reconèixer enl'argument i una de les situacions remet clarament a The Apartment. Per tant, encara que sembli unapel·lícula d'aquella època, The Artist no s'hauria pogut fer als anys vint (en primer lloc, ja, per lamateixa lògica de l'argument), però tampoc als anys trenta, perquè hi ha moltes referències al cinemaposterior. La música en una de les escenes, per exemple, és la de Vertigo, una decisió que ha aixecatpolèmica (Kim Novak, una actriu de la pel·lícula de Hitchcock, en una reacció exagerada i sorprenent hadit que s'havia sentit violada).

Sempre he pensat que el cinema actual havia de mirar capal cinema mut per refrescar‐se, mirar de trobar nouscamins i recuperar una part de la màgia que havia perdut.I he de dir que feia molt temps que no m'emocionava tantveient una novetat al cinema. No hem de perdre de vista,tanmateix, que la pel·lícula de Hazanavicius és un cul desac, perquè no deixa de ser un homenatge i,consegüentment, la seva possibilitat per obrir noves viesd'expressió és limitada. Però si hi ha una cosa fonamentalen The Artist és que recupera la ingenuïtat de les primeres obres cinematogràfiques de la història, unacosa que irremissiblement han perdut les produccions de Hollywood i que en el cinema actual només espot trobar en certes pel·lícules de tall amateur.

Flush

Sala FoscaTHE ARTIST (Michael Hazanavicius)

Ja és aquí la penúltima sensació de l'undergroundnovaiorquès. En aquest cas, però, no es tracta d'unconjunt de nois abillats amb caçadores de cuir que fanrock de guitarres estripades, sinó que és una proposta de

pop delicat de regust europeu. El primer que crida l'atenció ésla veu dolça i magnètica d'Amber Papini, l'eix sobre el qualgira aquest projecte. No espereu trobar‐vos amb llargs solosde guitarra o de bateria, perquè amb bon criteri tots elsmembres de la banda es dediquen a tocar al servei de lamelodia.La primera cançó, Eight Avenue, recorda clarament Belle & Sebastian, però a mida queavança el disc trobem cançons més i més efervescents que ja no són tancaracterístiques de la banda escocesa. A través de les deu composicions de l'LP aqueststres americans demostren tenir una talent per a la immediatesa, em costa recordar undisc recent en què hi hagi tanta acumulació de melodies amb ganxo. És com sis'haguessin proposat no deixar cap minut de l'àlbum que pogués predisposar al'avorriment i els temes de què tracten les cançons donen suport a aquest objectiu: lajoventut, amics i festes, la ciutat de New York... Però, per si algú s'havia pensat que lavida era així de fàcil, Hospitality no s'estalvien de llançar‐nos algun advertiment, coma Liberal Arts: "Vas trobar el pany, però no la clau que portava la universitat/I tots elsproblemes d'una llicenciatura en literatura anglesa/en comptes d'alguna cosa méspràctica".Tinc la sensació que Hospitality serà una de les sorpreses d'aquest any, el nom quesentirem comentar en converses caçades al vol a les cues dels concerts, un d'aquellsgrups que s'anirà fent conegut gràcies al boca‐orella, perquè estic convençut que,després d'escoltar‐los, ningú podrà resistir‐se als seus encants.Flush

Les palpitacions del mesHospitality ‐ Hospitality

Ales sis de la tarda del vint de febrer, contemplava l’horitzó des del capdamuntde la muntanya de Sant Llorenç del Munt; les llums minvaven lentament iretallaven les ombres dures de Montserrat, que es projectava com un misteridavant meu. No era un fet extraordinari, en el sentit que és un ritual que

acostumo a fer un o dos cops per setmana; hi ha dies que desperto només per pujaraquesta muntanya: durant el matí hi vaig pensant i quan s’acosta el migdia unpessigolleig comença a bategar dins meu, i creix fins a fer‐se una emoció profundaquan començo a endinsar‐me per la falda de la muntanya, quan sento la fressa de lesmeves petjades sobre la terra i les roques, quan m’agafo de les branques per ajudar‐me durant l’ascensió, quan noto com els pulmons se m’omplen d’aire fresc, i per sobrede tot, dues constants que m’embalsamen, el silenci de la natura, i l’olor de vida.Quan arribo a dalt, l’ermita em dóna la benvinguda i sempre ens presentem de nou,com dues desconegudes. M’assec, recolzada a la seva paret vella, i contemplo dinsl’eternitat com contemplaven els grecs l’horitzó marítim i les illes. Tot em semblaacabat de crear, fins i tot les meves mans, les meves cames cansades, l’aire que se’mfiltra pels cabells. Mai podré cansar‐me de pujar la meva muntanya, no és una rutina,és un moviment de repetició amorós; sé que m’espera cada setmana, i també sé queun dia no la podré pujar, quan la vellesa em robi la vida i m’endinsi lentament dins elregne de la mort; i és aquesta certesa que fa el moment nou i irrepetible. Ella és forta,reneix cada primavera i acull els éssers que hi habiten com una llar; jo sóc dèbil, avegades la pujo plorant i desesperançada, altres vegades corrent com una daina, altresla passejo amb un llibre de filosofia entre les mans, i em pregunto què té la muntanyaque sempre em mou a la transcendència. Els antics tenien clar que la muntanya era lallar de les divinitats: els déus grecs vivien al Mont Olimp; Moisès va pujar el Sinaí al’encontre amb Déu; Jesús va ser crucificat al Gòlgota. Què té la muntanya que ensposa en contacte amb allò diví? El silenci, la bellesa, la solitud, l’ordre circular, el fetde no poder posseir‐la... tot influeix, però crec que la clau es troba en el moviment dellibertat i en el Bé en si; és a dir, pujo la muntanya per contingència, no en tinc capnecessitat; no espero rebre cap més recompensa que la satisfacció de pujar‐la. És unaacció de gratuïtat, voluntària, i en aquest punt entrem dins la dinàmica divina. No ésuna acció inútil sinó, agafant terminologia aristotèlica, supraútil; traspassa l’ordre delbenefici, i m’ofereix ara i demà, la seva incondicionalitat, i és això que em fa estimar‐la, i em suscita la reflexió que la novetat no l’hem de buscar en les coses exteriors nien les accions, sinó que aquesta novetat l’hem de practicar dins la intimitat mésirreductible, en l’estimar. Demà, o demà passat tornaré a pujar‐la, i serà el primercop, perquè l’amor tot ho fa nou.Nuwanda

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a: clubabracadabrant@gmail.comi també al Facebook