Francesc Llorens i Cerdà. 2008Màster Educació i TIC (e-learning). UOC

En 2001, Coomey i Stephenson proposen, a partir d’un estudi de 100 casos, un model pla per a caracteritzar les diferents pedagogies d’e-learning. Es tracta d’una quadrícula on es poden situar els diferents paradigmes per proximitat-allunyament a dos eixos. L’eix X, que representa el procés educatiu i que, en un extrem, pot estar controlat pel professor i en l’altre per l’alumne; i l’eix Y, que representa el control d’aquestos actors sobre els continguts i les tasques docents.

Alumne controla els continguts i les tasques

Alumne controla els continguts i les tasques

Alumne controla el procés

Alumne controla el procés

Professor controla els continguts i les tasquesProfessor controla els

continguts i les tasques

Professor controla el procés

Professor controla el procés

En 2008, el desenvolupament de la tecnologia de xàrcies i dels estandars de producció de continguts en línia ha esdevingut un fet d’extrema importància en el disseny formatiu orientat a l’e-learning.

Els sistemes de suport (entorns virtuals) i les eines de treball en línia s’han configurat baix l’òptica de models oberts i interoperables. Tant la planificació educativa com el lliurament de continguts i els sistemes de seguiment i avaluació obeixen en l’actualitat a criteris de flexibilitat i adaptabilitat. El treball en els entorns virtuals no es redueix a la descàrrega de continguts per a ser treballats localment, o a la comunicación per missatgeria de text o correu electrònic. Els continguts d’ampliació no es basen sols en enllaços a documents externs.

Les eines anomenades de tipus Web 2.0. presenten característiques de connectivitat que faciliten el treball sobre documents en línia, la comunicació per sistemes de vídeo-xat i videoconferència, la importació/exportació dels continguts d’acord amb els estandars dels Learning Objects, i la connexió amb sistemes externs via API’s i mashups, entre d’altres característiques.

Finalment, el fet que les interaccions comunicatives s’hagen de produir en entorns de major complexitat i funcionalitat, exigeix una nova aproximació a les relacions tradicionals professor-alumne. No només aquestes relacions es reconfiguren, sinò que patixen un “desplaçament” als entorns virtuals. Del control del entorn virtual i les eines depen també en bona mesura l’efectivitat del procés d’ensenyament aprenentatge.

Llavors, pensem que model de Coomey-Stephenson hauria de recullir en el present també aquest caràcter determinant dels entorns virtuals de comunicació, doncs les tasques d’ensenyament-aprenentatge, siga el que siga el control que els actors exerceixen sobre el procés, esdevindran també funció de la natura dels entorns. La reformulació inclou un tecer eix (Z) al llarg del qual oscil·len les capacitats formatives d’aquestos, com s’indica en la diapositiva següent.

Entorns tecnològics Connectius

Entorns tecnològics Connectius

-SHA (Sistemes Hipermèdia Adaptatius)-API’s-Mashups-Documents col·laboratius en línia-Tagging i metadades-Entorns 3D-Web 2.0E-learning 2.0

-Fòrum-Missatgeria

-Continguts per a descarregar

-E-mail-Enllaços-Web 1.0

E-learning 1.0

Un paradigma connectivista…Un paradigma connectivista…

88

4422

11 33

55 77

66

11

22

33

44

55

66

77

88

En aquest sector, el procés d’aprenentatge i les tasques están força determinades. A més, l’entorn funciona com un “suport de continguts” amb interaccions limitades i dirigides pel professor

Tot i que procés, tasques i activitats deixen poc marge a les iniciatives, els resultats del procés d’aprenentatge es poden exportar a espais, formats o fonts externes. L’entorn pot també propocionar informació més acurada dels moviments que els alumnes fan a dintre.

Els entorns virtuals permeten l’alumne establir un control sobre el seu procés: pot organitzar-se les tasques mitjançant una agenda, treballar en grup en algunes activitats i emmagatzemar els resultats de les seves interacions amb els altres (bústies, taulers, missatgeria, etc.)

L’entorn és limitat quant a la seva capacitat d’afavorir la gestió del procés per part dels alumnes. Tanmateix, aquestos poden utilitzar fòrums i correu electrònic com a eines de suport, i proposar links i materials d’ampliació a la resta.

A partir d’aquest sector es fa palesa la incapacitat dels espais de suport tradicional (Web 1.0) per a flexibilitzar la gestió dels continguts i les activitats. No obstant això, en aquest sector els entorns permeten els usuaris compartir arxius i activitats, tot i que aquests sovint no es poden fer en línia.

El sistema permet els usuaris configurar espais per a compartir activitats i recursos que poden raure en altres espais web. Aquestos es poden comentar, etiquetar y exportar. Per exemple, els alumnes poden crear i compartir dintre l’entorn objectes d’aprenentatge estandaritzats

És difícil que un entorn del tipus Web 1.0 permeta l’aprenentatge propi del sector sud-est, tot i que la presència d’algunes eines síncrones, com el xat, o gestores, com agendes compartides, poden apuntar en aquesta direcció, si es complementen amb upload d’arxius, missatgeria en grup o d’altres.

Tota la força de la Web 2.0, si ens ha de servir per a alguna cosa, ha de ser per a assolir els objectius d’aquest paradigama educatiu. El sistema s’ha d’adaptar a l’alumne i no l’alumne al sistema. La comunicació amb formats i espais externs via l’inclussió de widgets, blocs, codi, etc. ha d’estar present. Tota la informació generada ha d’estadaritzar-se i etiquetar-se amb metadades.

Creative Commons . Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Unported

-DOWNES, Stephen. E-Learning 2.0. 2005. [Consultat 05/10/2008]

-DOWNES, Stephen. The Reality of Virtual Learning. DND Learn Conference. Conwell. Ontario. 2008.

Hi ha una traducció quasi literal al castellà de Dolors Reig. [Consultat 06/10/2008]

-DOWNES, Stephen. Learning Networks and Connective Knowledge. 2006. [Consultat 14/09/2008]

-FUMERO, A. Antoine’s Blog. Sobre conectivismo. [Consultat 14/09/2008]

-SANGRÀ, A. i STEPHENSON, J. Models pedagògics i e-learning. Materials de treball. UOC

-SIEMENS, G. Connectivism: A Learning Theory for de Digital Age 2005. [Consultat 04/10/2008]

-SIEMENS, G. Knowing Knoweledge. 2006. Publicado bajo licencia CC. Puede descargarse en

formato *.pdf o adquirise en Lulu.com

Francesc Llorens i Cerdà. 2008