Col·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 72 · Gener · febrer · març · abril 2015

PARAULES i FETSPARAULES i FETSComunitats

d’igualsIl·lu

stra

ció

d’Ig

nas

i Bla

nch

2

EDITORIAL

Són moltes les veus que s’alcen amb insistència reclamant un retorn a les fonts de la nostra fe cristiana, l’evangeli de Jesús, que ens demana a tots ser seguidors seus perquè

expliquem amb paraules i amb el nostre exemple d’amor entre nosaltres que el Regne de Déu arriba a la nostra vida i al nostre món.

També són moltes i molt diverses les comunitats cristianes que han sigut fidels al llarg dels segles al missatge de Jesús, malgrat el gran pes de cultures adverses i tendències que han menystingut els petits grups d’homes i dones quan s’han reunit per celebrar la fe en Jesucrist junts. S’ha intentat separar ho-mes i dones, fer rituals sagrats incomprensibles, aptes només per a una elit, construir temples i espais sagrats gestionats per aquestes mateixes elits, deixant fora les dones, els pecadors, els pobres.

Nosaltres, dones cristianes, seguim amb el somni que un dia la piràmide patriarcal i clerical serà transformada en una “taula rodona” de seguidors de Jesús, ciutadans del Regne, igualats pel baptisme. Aquesta taula on hi ha menjar per a tothom, en abundància, i d’on ningú serà exclòs. On podrem celebrar la fe joiosament, festivament, en contínua acció de gràcies pel do rebut.

El Col·lectiu de Dones en l’Església, com a comunitat oberta a la vida i al món d’avui, vol continuar enllaçant amb el gran projecte de viure la igualtat que ens agermana i ens fa dignes fills i filles de Déu, que no fa distinció entre homes i dones, rics i pobres, cultes i ignorants. Per això, els nostres compromisos al costat de les dones que treballen per denunciar la violència de gènere amb accions i el manifest, una vegada més, amb motiu

del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Per això, el treball amb els nous ciutadans, immigrants alguns ja de segona generació, com ens explica M. Lluïsa Geronès quan ens presenta l’Associació Àkan. I per això la nostra participació en les Xarxes de Dones que treballen arreu per una ciutadania més justa i igualitària.

A les pàgines centrals hi trobareu quatre testimonis de com vi-uen aquesta dimensió comunitària, dones del Col·lectiu de dife-rents territoris i de la riquesa de la pluralitat que això comporta.

Destaquem, també, de la revista, les reflexions profunda-ment evangèliques dels nostres col·laboradors: de Carmen Bernabé, amb l’estudi sobre el cos lloc de salvació, a partir de la trobada de Jesús amb la dona encorbada; de Jaume Triginé, amb la invitació a mirar les persones i la vida com Jesús les mirava; d’Antoni Bentué, destacant la misericòrdia i no pas el poder com a tret definitori de Déu, les religions i les Esglési-es; de Josep Miralles, que convida a llegir els signes dels nous temps amb esperança; i de Mariángeles Cosculluela, que ens fa un toc d’atenció davant els canvis que està comportant l’allar-gament de la vida.

Us invitem a llegir la revista i si ho creieu oportú convideu algú més a llegir-la. També pot ajudar a fer una reflexió en grup. Ja sabem que anem contracorrent del costum actual, notícies curtes, condensades i molt variades, ràpides de llegir i ràpides d’oblidar. Però algunes persones encara valorem una revista que expliqui coses importants amb calma i profunditat.

Equip de Revista del CDEPaquita Arcas, Mariona Saurí, Mercè Sasot,

Conxa Gasch, Ernestina Ródenas

Preu 3 €Coordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret · Llúria, 5 (Barcelona)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Comunitats d’iguals

SUMARIEditorial

Teologia feminista i Activitats de formació

Àmbit Obert

Pàgines centrals

Reflexions

Informacions

Actualitat

2

3, 4 i 5

6 i 7

8 i 9

10, 11 i 12

13, 14 i 15

16

PARAULES i FETSPARAULES i FETS

PER LA PARITAT

«Comencem la reflexió amb la pregunta “¿Jesús va fundar l’Església?”. La resposta és que va posar en marxa una co-munitat d’iguals, un moviment d’homes i de dones que el van acompanyar i es van comprometre en la construcció del Regne de Déu com a Bona Notícia per als Empobrits. Aquest moviment va continuar en les comunitats cristianes amb res-ponsabilitats compartides i un especial protagonisme de les dones. En aquestes comunitats les decisions es prenien amb

la deliberació de tots els seus membres i es tenia com a ideal la comunitat de béns. Amb el pas del temps aquest ideal es va anar desdibuixant fins a desembocar en una Església ali-ada amb el poder, clerical, piramidal i patriarcal, encara que sempre hi ha hagut col·lectius que han treballat per la refor-ma i el retorn a l’ideal evangèlic de vida.» (Inici del missatge del 34 Congrés de Teologia sobre «La reforma de l’Església des de l’opció pels pobres», Madrid, setembre de 2014.

3

TEOLOGIA FEMINISTA

El cos com a territori de la salvació. Déu, cos i comunitat als inicis de la tradició cristiana1

Només cal obrir els ulls per ado-nar-se de les terribles notícies sobre la violència de gènere,

el que ens permet afirmar que el cos de les dones és un territori de lluites desiguals de poder, d’afirmació del domini patriarcal que perdura en el temps a través d’uns esquemes que s’han perpetuat i sacralitzat apel·lant a principis imposats per la divinitat.

Relacionat amb el problema, aquest treball fa referència a tres aspectes de la realitat social que estan íntimament lligats: el cos sexuat, el lloc social en què el cos viu i s’entén a si mateix i la identi-tat, en una relació de mútua influència.

El cos humà, lluny de ser una cosa evident, sempre i arreu comporta una interpretació sociocultural que li confe-reix un significat i valors; que la societat li imposa unes funcions i finalitats; que li atribueix diferents llocs segons unes determinades característiques que de-penen del lloc, raça, sexe... I, d’aques-ta manera, configura la seva identitat concreta i les seves possibilitats de desenvolupament. Amb tot, aquesta identitat atorgada pot ser contestada i discutida de múltiples maneres i el re-sultat tant pot ser la marginació com l’acceptació del nou paradigma.

La pregunta per qui sóc jo s’ha con-vertit en la pregunta pel com deter-mina el grup la meva identitat, per les possibilitats i limitacions que ofereix la seva categorització i el seu marc de referències. En el cas del cristianisme, podem preguntar-nos si va canviar alguna categorització a l’hora de de-finir la identitat femenina; si la iden-titat cristiana legitimava el que estava establert o bé si era una alternativa perquè interpretava i tractava els cos-sos d’una manera diferent.

Aplicarem aquest “marc teòric de la comprensió” al text de Lluc 13,10-17.

La dona encorbada

Coneixem la història. “Ella” es va

posar dreta, “una dona que anava tota encorbada sense poder redre-çar-se gens”. Només això. Comenta-rem el text utilitzant un mètode crític feminista i veurem com la perspectiva de gènere en determina el procés de lectura i comprensió. Demés, aquesta història de la dona encorbada que va ser alliberada de la seva malaltia, s’ha convertit en un paradigma de l’opres-sió i l’alliberament que les dones cris-tianes experimenten en la religió bí-blica (E. Schüssler Fiorenza).

El fet passa a la sinagoga, i en dissabte. Un temps i un espai que constituïen un marc configurador de relacions i d’identitat. El lloc, les normes, la conducta, eren reforça-des mitjançant la referència simbòlica a Jahvè. Es tracta d’unes relacions i d’una identitat en què el sexe, la in-tegritat física, la perfecció, tenien una importància decisiva. El Shabat era un temps sagrat en què la presència divina es notava d’una manera espe-cial. Tot estava legitimat per Déu, en les consciències i en els cossos dels assistents; cada u ocupava el seu lloc: home o dona, sacerdot o laic... Era un lloc que conformava la identitat per-sonal i comunitària. És en aquest lloc

on passa el relat de Lluc, i s’ha d’en-tendre en aquest context.

Jesús estava “ensenyant” a la Si-nagoga. El missatge que vindrà a continuació tindrà tot un altre relleu. Aquí s’interpreta la voluntat de Déu per a tot Israel i Jesús en farà una interpretació alternativa, proposant una identitat i un lloc per a la dona que contradiu la interpretació oficial, que tindrà efectes guaridors en la dona, i podrà ressituar-se al lloc que li cor-respon.

Un cos “posseït” és un cos que parla

A la sinagoga s’estava parlant tranquil-lament i “heus ací”, “de sobte”, hi ha una cosa que trenca aquella pací-fica escena: la presència d’una dona totalment deformada. Què hi venia a fer? Una manera de presentar-se que posa de manifest la forma en què era entès, catalogat i valorat el seu cos deformat. Què hi fa aquesta dona en un lloc d’homes, sans i ben formats?

A la dona, només per tenir un cos encorbat, se li atribuïen uns trets d’or-dre moral. Això era una tècnica que es coneixia en l’antiguitat amb el nom de fisiognomia. És a dir, s’atribueix un ca-ràcter moral als trets físics, una pràcti-ca que també es troba a Qumran.

La figura d’aquella dona corbada té una categorització estigmatitzant, perquè la deficiència física suposa una atribució negativa del seu caràc-ter moral. L’esquena corbada indica que es tracta d’una dona de caràcter moral dèbil, perquè les dones amb tares físiques se les creia dones in-capaces de resistir la maldat. Tot aquest quadre, aplicat especialment a les dones, explica la propensió feme-nina/malaltissa a ser posseïdes i con-trolades per esperits impurs.

1 Article traduït i condensat per Roser Solé, amb autorització de l’autora.

4

TEOLOGIA FEMINISTA

La relació dones-possessió està molt investigada i està corroborada per es-tudis d’antropologia cultural que han observat la significativa distribució so-ciosexual del fenomen, fet que resul-ta molt important per als estudis de gènere i per a la comprensió i l’abast dels miracles de Jesús, que tenen en compte la totalitat de la persona.

Les dones, els nens i els barons esclaus, tots els oprimits, són els col·lectius més propensos a patir la possessió d’aquells esperits, que el grup anomena impurs i, per tant, enemics (del grup).

Se li digui possessió o histèria, amb-dues són fenòmens corporals que so-len donar-se més entre les dones, i que apareixen quan convergeixen unes de-terminades situacions problemàtiques en el grup familiar o local en què viu, segons les normes i els costums que imperen. Les possessions solen ser re-flex de situacions socials o familiars de pressió extrema, d’opressió, de respon-sabilitats excessives, de marginació, de submissió dèspota; és una manera amb què el cos respon, és com una “estratègia indirecta de protesta”. Ara podem deduir perfectament la iden-titat social d’aquella dona i apreciar l’abast de les paraules de Jesús.

El text deixa entreveure dues for-mes de presentar i definir la identitat d’aquella dona i de situar-la en el lloc que li correspon: la dels responsables religiosos i la de Jesús.

Els líders religiosos, guiats per les seves percepcions fisiognòmiques, veien aquella dona com un ésser re-provable, amb la debilitat moral prò-pia de les dones totalment encorba-des. Gènere i malaltia es reforcen mútuament.

Des de la visió de Jesús, la presèn-cia del cos deformat de la dona es converteix en una denúncia de les identitats i llocs atribuïts en funció d’alguns aspectes, com el gènere, la condició física... És una denúncia de les relacions opressives en el cos social, en les quals la religió tenia un paper fonamental: perquè o bé legitimava la visió excloent i jeràrquica apel·lant a la voluntat divina, o bé, apel·lant al mateix Déu alliberador, denuncia les relacions opressives de l’statu quo.

La mirada que descobreix la injustícia i canvia la categorització que construeix la identitat

Jesús proposa una manera nova de construir la identitat. Mira i veu la dona. És una mirada en profunditat que descobreix la injustícia i el sofri-ment, la mirada que sap discernir el que el cos expressa sense necessitat de les paraules. La crida en veu alta i la situa al centre de l’escena, la interpel-la amb el nom genèric de “dona”, i aquí comença la transformació:

“Dona, has estat alliberada, de la teva debilitat”. L’acció apunta Déu com a origen de l’acció. Jesús cons-tata una realitat i la seva paraula té caràcter performatiu. “Li va imposar les mans i tot seguit va redreçar-se” (va ser restaurada la seva figura). Ha estat l’acció de Déu, el seu poder crea-

dor i guaridor, el que ha reconstruït la dona, i ha ressituat la persona en el lloc que li correspon, no s’ha limitat a curar un cos.

Jesús interpreta el cos femení de manera diferent a l’habitual i li atri-bueix una identitat que no depèn de les qualitats o debilitats físiques sinó de la voluntat dignificant di-vina per a la dona i per a tot ésser humà, més enllà de l’aparença fí-sica. Les paraules de Jesús han posat de manifest la realitat que estava es-clafada sota el pes de la construcció social del cos i de la seva identitat, sota el pes de les seves construccions de gènere, que sufocaven el verita-

ble caràcter de la dona: ser una filla d’Abraham. Apel·lant al títol de l’Es-criptura, Jesús mostra la seva autori-tat que legitima la reconstrucció del que acaba de fer. Cos i identitat es reconstrueixen aquí en estreta rela-ció, I és Déu qui apareix com a autor i garant del canvi.

La dona experimenta la transforma-ció del seu cos restaurat en la seva in-tegritat i al qual s’ha retornat la seva dignitat, i “glorifica Déu”. El text aca-ba dient que la multitud de la gent se n’alegrava, mentre que les autoritats religioses van quedar avergonyides, sense honor i sense autoritat davant del que era el seu públic.

Discussió sobre la categorització del cos personal i social

En la narració es produeix una polè-mica entre Jesús i el cap de la sina-goga. En aquesta controvèrsia, Jesús discuteix amb el responsable del Tem-ple, jueu com ell, la necessitat de cu-rar en dissabte, de restaurar el cos de la dona i de retornar-la a la seva iden-titat social i religiosa. Amb la partícula “cal”, Lluc fa una al·lusió a la voluntat i al pla de Déu. És una forma que ell utilitza per indicar una presència de Déu en la història. També la utilitza el dirigent de la Sinagoga, fet que indi-ca que hi ha una disparitat d’interpre-tacions de la voluntat de Déu. Jesús proposa una altra definició i un altre lloc per a aquesta dona que estava marginada.

Per proposar aquesta nova iden-titat, Lluc utilitza la perspectiva fi-siognòmica, però la proposa per desmuntar-la. Se situa en contra d’aquell determinisme que afirmava disposicions morals a partir dels trets físics del cos. És com si digués: no és veritat que el caràcter moral està ins-crit en les formes del cos, no és veritat que la inclinació per la maldat ja està determinada per un cos estrafolari.

Una forma positiva de construcció de la identitat

Lluc no sols fa una crítica a la creen-ça fisiognòmica, sinó que proposa

Només aquelles imatges de Déu que faciliten la reconstrucció que exigeix el mantenir-se dreta i autònoma és el que porta a la glorificació de Déu, a l’experiència de la seva presència alliberadora

5

TEOLOGIA FEMINISTA

una forma positiva de reconstruc-ció de la identitat. Per promoure noves identitats s’han de tenir en compte dos elements que conside-ra fonamentals: a) Re-explicar els mites fundacionals d’una mane-ra nova. Jesús canvia el referent de la celebració del dissabte. De la llei del descans obligatori (Gènesi) pas-sa a l’alliberament (Èxode). Pas de la llei a la llibertat. b) Referència a l’àmbit ritual on la paraula es fa performativa. En aquest relat apa-reix l’àmbit ritual en la imposició de les mans. Del qual encara no se sap prou bé si era un ritual de guarició, d’exorcisme, qui el realitzava, quines conseqüències tenia, si era capaç de retornar el cos a la seva posició ori-

ginal o si aquella curació es canalit-zava en benefici de la comunitat i de quina manera.

Conclusions

En la narració, el resultat de l’acció és que els adversaris queden aver-gonyits. Al principi, tenim la situació de la dona, avergonyida i marginada pels esquemes oficials socioreligiosos. Al final, en canvi, són ells qui perden l’autoritat. Aquesta situació recorda el càntic profètic d’una altra dona, Maria de Natzaret, quan diu que els humils seran exaltats i els poderosos avergonyits.

Respecte a la construcció de la identitat femenina, veiem que el

canvi en la consideració del cos físic i en la seva “construcció” provoca un bon interrogant crític a l’autoritat. I aquesta nova construcció possibili-ta la reconstrucció alliberadora del cos físic femení. Però, això depèn de quina imatge de Déu i de la seva voluntat es tingui per construir una o altra identitat femenina que es re-flecteix en el cos de les dones. Només aquelles imatges de Déu que faciliten la reconstrucció que exigeix el man-tenir-se dreta i autònoma és el que porta a la glorificació de Déu, a l’ex-periència de la seva presència allibe-radora.

Carmen Bernabé Ubieta(ATE-Universitat de Deusto)

Aquest curs centrem la formació en la pobresa: «Cal rellegir l’estil de vida de Jesús i ser conseqüents avui. PROVEM-HO». Els temes a

tractar es basen, per tant, en la pobresa en general i en la que afecta les dones, en concret.

En una sessió ens hem fixat en la pobresa en les dones de la Bíblia, sobretot les viudes, almaná en hebreu. Una dona quan se li mor el marit perd la seva posició social i econòmica, situació que s’agreuja si no té fills o encara són infants. Aquesta es la raó per la qual en el Primer i Segon Testament les viudes figuren entre els més pobres de la societat, juntament amb els orfes i els malalts. Així, per la seva fragilitat i indefensió, Déu es presenta com a protector seu.

Al passatge de l’ofrena d’una viuda pobra (Mc 12,41-44 i Lc 21,1-4) Jesús es fixa en una viuda, i no pas en els rics. «Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava els diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: “...ha tirat al tresor més que tots els altres... ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure”».

En el de la resurrecció del fill d’una viuda de Naïm, Jesús es compadeix d’una dona viuda que anava a enterrar l’únic fill que tenia (Lc 7,11-17). «Molta gent acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, en sentí compassió i li digué: “No ploris.” Després s’acostà

al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s’aturaren. Ell digué: “T’ho mano: jove, aixeca’t.”»

A la història de la viuda del poble de Sarepta (1Re. 17,7-24), l’escena ens evoca la paràbola evangèlica del judici final en què el Fill de l’home diu: «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir» (Mt. 25,35). A Sarepta per mitjà d’Elies, l’indigent, és Déu qui truca al cor d’aquesta dona. Un Déu captaire, que demana pa i treball. Que demana des del cor dels sense sostre, dels sense terra, dels sense feina, que els rics reparteixin i comparteixin els seus béns.

Mercè Sasot

Activitats de formació«Encara avui la majoria de dones necessiten ser mirades amb compassió com Jesús ho feia,

però en els temps actuals demanem justícia per ser considerades iguals en drets i dignitat.»

5

6

ÀMBIT OBERT

Poder i misericòrdia

Tot al llarg de la història el poder apareix vinculat a les religions, particularment les monoteistes.

Per això les religions monoteistes po-den ser més perilloses que no pas les politeistes, perquè si Déu és un de sol i resulta que és el meu, tots els altres són falsos i cal sotmetre’ls a l´únic Déu veritable. Aquesta lògica s’ha donat en la cristiandat i òbvi-ament en l’islam, com també en el judaisme, ja des del mateix Moisès i Josuè, quan justificaren l’“anatema” contra els cananeus, pel fet que ells no formaven part de l’únic poble es-collit a qui Déu havia donat aquella terra.

Cal anar amb compte, per tant, amb el recurs a l’únic Déu, per tal de no caure en la temptació d’usar el nom de Déu en benefici dels pro-pis interessos, identificats amb la veritat. En això tenen molt a dir-nos les sospites occidentals de Freud, de Marx i d’altres, que “la religió domi-nant pot ser la religió de la classe o grup dominant”. Aquesta és, d’altra banda, una sana sospita. Dit això, vull centrar-me en la perspectiva del cristianisme que comporta una ex-periència de Déu com a l’únic ab-solut, monoteista, vinculada al jueu Jesús de Natzaret. Ell féu l’experièn-cia d’un Déu que és amor gratuït. Però és important assenyalar que aquesta experiència no sorgeix en Jesús sense arrels. La tradició bíbli-ca jueva conté, en la mateixa Torah, que els cristians anomenem Antic Testament, teofanies notables en què el Déu d’Israel mostra profunds correctius a la violència religiosa, la qual no ve pròpiament de Déu, sinó dels condicionaments egocèn-trics propis de l’home i provinents dels nostres antecedents selvàtics, segons els quals “el més fort ten-deix sempre a imposar-se sobre el més feble”. És notable la teofania del capítol 34 de l’Èxode, que té lloc després que Moisès ha fet ma-tar tres mil homes del poble perquè havien fet una mena de cerimònia

religiosa al voltant del brau egipci (Apis), símbol de la fertilitat, per tal d’impetrar ajut per poder superar la fam en ple desert. Moisès, amb una mena de monoteisme fonamenta-lista, reacciona fent matar tots els qui havien ballat així. Déu, però, el crida al cim de l’Horeb i se li fa pre-sent (“Jahvè, Jahvè”), tot revelant cinc dimensions d’aquesta seva pre-sència transcendent: “Jo sóc Déu entranyable (El-Raham), i d’amor gratuït (Hanum), lent a la còlera (Erej Apaim), misericordiós (Hesed) i fidel (Emed)”. És a dir, Déu pren dis-tància de la ira falsament religiosa de Moisès en contrast amb la seva pròpia identitat acollidora.

En la tradició islàmica de l’Alco-rà, trobem quelcom semblantment

significatiu en el fet que tots els ca-pítols o sures de l’Alcorà, s’inicien amb la fórmula sagrada del bàsma-la: “En el nom de Déu Únic, Al·là, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!”, concentrant en això el veritable monoteisme islà-mic. Déu té una sola substància que és la Misericòrdia.

Mirada així la perspectiva mo-noteista jueva i islàmica coincideix amb la cristiana: l’únic absolut és la misericòrdia acollidora. Aquest és el veritable significat del monoteisme que no resulta sospitós de fer-se culturalment funcional als interes-sos de cap grup particular.

I això fonamenta la necessària

relativitat religiosa. Van veure-ho molt clarament d’aquesta mane-ra els mateixos místics musulmans sufís, tal com ho expressa un dels seus principals representants, Rumi: Hi hagué un temps en què jo cen-surava el meu proïsme quan la seva religió era diferent de la meva. Ara, en canvi, el meu cor acull ja tota forma: prats per als cérvols, claus-tres per als monjos, temples per als ídols, kaaba per als pelegrins, tau-les de la Torah, volum de l’Alcorà. La meva religió és l’Amor onsevulla que aquest es trobi.

On hi ha misericòrdia hi ha Déu i on no hi ha misericòrdia no hi ha Déu encara que hi hagi l’església, la sinagoga o la mesquita. Quan un suposat valor es troba separat de la misericòrdia no ve de Déu, sinó del propi egocentrisme, ni que estigui “camuflat” en discursos “religio-sos” o “políticoreligiosos”.

Aquest és també el significat de la fe cristiana en la Trinitat. No és que Déu pugui ser comptat com un, dos, tres; ni que Ell sigui més tres que no pas quatre. Aquesta diferèn-cia numèrica d’objectes comptables no té res a veure amb la teologia trinitària. Es tracta d’una analogia: Déu precisament perquè és un, per això mateix es tri. És a dir, Déu no és un “jo” autosuficient, sinó que és “jo-tu”, eternament relacional. Una relació dita dins la cultura “patriar-cal” òbviament (pare-fill). En una cultura matriarcal s’hauria dit el mateix dient que Déu és mare-filla. Això no té res a veure amb el sexe. Déu es defineix a si mateix eterna-ment en “relació” al fora de si. Per tant, on hi ha relació d’alteritat, allí hi ha Déu. No on hi ha poder da-munt o a costa dels altres.

I si Déu és així, cal que ho siguin també les esglésies. És la relació d’alteritat el que ha de comptar en la comunitat eclesial i no pas el po-der, ni que sigui “eclesiàstic”.

Antoni Bentué

On hi ha misericòrdia hi ha Déu i on no hi ha misericòrdia no hi ha Déu encara que hi hagi l’església, la sinagoga o la mesquita

7

ÀMBIT OBERT

“La flor de l’esperança, minúscula i tenaç...“

El món actual és molt contra-dictori. Acabem de celebrar el 25è aniversari de la cai-

guda del mur de Berlín. Va ser un gran moment d’il·lusió. En canvi, ara molts no saben on mirar per conservar un bri d’esperança. Lla-vors queia un règim dictatorial que havia implantat la mentida com a manera de governar, prostituint el sentit de paraules com justícia. Semblava que s’obria un món amb possibilitats noves: extensió de la democràcia i la llibertat, el “divi-dend de la pau”, ja que la cursa armamentista esdevinguda inútil, permetria dedicar grans inversions al desenvolupament...

Què queda de tot això? Somià-vem en la llibertat i la justícia i va venir la globalització neoliberal. El capital financer ha après a moure’s pel món a la velocitat d’Internet. Rastreja els paradisos fiscals, acu-deix a les oportunitats especulati-ves i fuig dels impostos. Els Estats no el poden controlar i s’enfonsa un dels pilars bàsics de l’Estat de Benestar: l’equilibri entre el poder polític estatal (de base democràti-ca) i el poder econòmic privat. Per atreure capital, els Estats fan rebai-xes fiscals que repercuteixen en re-tallades socials. Les empreses, per ser competitives rebaixen els sala-ris. L’Estat del Benestar s’enfonsa. I la crisi ha portat un atur que tarda-rà molts anys a remuntar.

Se’ns diu, cínicament, que “això és el que hi ha”. Que no hi ha al-ternativa. Que les empreses estan coaccionades pels mercats globa-litzats. Que no es pot fer una altra política.

Això no és veritat. És una fal-làcia. Els qui diuen això afirmen que “només hi ha un capitalisme”, el de l’Estat mínim, que no sols no pot regular l’economia sinó que no ho vol fer perquè, diuen, la regula-ció pública genera corrupció i ine-ficiència. Tanmateix, històricament, han existit diversos models de ca-

pitalisme: el model anglosaxó, que s’ha orientat decididament cap al neoliberalisme, n’és un. Però el model “nòrdic”, el de Suècia, No-ruega, Dinamarca i Finlàndia, n’és un altre... i no ha funcionat gens malament! Aquests països són comparables als EUA i a la Gran Bretanya en desenvolupament econòmic però el nivell de segure-tat en la vida econòmica i social és molt més alt.

Aquest model “nòrdic”, és via-ble a l’era de la globalització? La resposta no és senzilla però no és negativa. És possible fer-se un lloc a l’economia mundial, però són necessàries unes quantes coses. L’educació: tenir una població amb un alt nivell de coneixement, base de la innovació científica, tecnolò-gica i empresarial que permet po-sicionar-se en els mercats globals. Un elevat sentit de la ciutadania en què es conjuminen sentit de perti-nença (i per tant, sentit de l’esforç com a contribució al bé comú) i respecte profund dels drets polítics i socials.

També cal la lluita implacable contra la corrupció. La corrupció encareix l’economia (cal carregar sobre els productes el benefici del corromput!) i sobretot la fa poc fi-able. Els defensors del capitalisme no haurien d’oblidar que la con-fiança és la base d’una economia pròspera: ¿com podríem donar crèdit, arriscar en inversions, tenir projectes empresarials, crear ocu-pació en un medi on la corrupció i, per tant, la mentida i l’engany campen tranquil·lament?

¿N’hi ha prou amb tot això per construir una economia sana i una societat integrada a llarg termini? Certament no: cal construir un pro-jecte polític, social i cultural per al món globalitzat. Cal respondre als reptes globals, com el repte eco-lògic. També el repte del respecte a les identitats que eviti els fona-mentalismes excloents (religiosos o laics). I, sobretot, cal avançar cap a un govern mundial que tingui present el “bé comú global”. Sen-se tot això, el benestar dels països rics és injust i porta a convertir-los en una fortalesa que cal defensar contra els “invasors” del Sud: els immigrants i els països d’on prove-nen.

Tot això potser és molt abstrac-te... Però per desgràcia és molt proper. Anem en direcció contrà-ria. Les polítiques dels nostres go-verns no fomenten l’educació, ni la sanitat, ni la integració social. Però la corrupció ha crescut fins a igua-lar-se a la “tangentòpoli” italiana. Aquestes polítiques creen exclusió social, exasperació i desesperació.

Tanmateix l’esperança no mor mai, com deia Màrius Torres (“La flor de l’esperança, minúscula i te-naç...”): cal descobrir-ne les llavors. Potser són molt a prop: poques ho-res abans que caigués el mur de Berlín ningú pensava que l’URSS cauria per “implosió” i, tanmateix, va ser així...

De fet, es desvetlla una nova consciència: Que l’honradesa és necessària per a la vida social i no és disfuncional per a l’economia. Que sense participació no hi ha regeneració. Que la democràcia “representativa” està al servei dels representats i no dels “represen-tants”. Que no val rebotar la res-ponsabilitat en els altres per justifi-car la manca de compromís.

Cal obrir els ulls i interpretar els signes!

Josep Miralles, jesuïta

L’honradesa és necessària per a la vida social i no és disfuncional per a l’economia

8

PÀGINES CENTRALS

Des de fa anys el grup Nostra Dona estem vinculades al CDE. Actualment el formem

unes deu dones que fem camí per conèixer millor Jesucrist i seguir-lo; quan ens trobem fem pregària i aprofundim les lectures del 1r i 2n Testament, buscant sobretot què ens diuen a nosaltres com a dones i fixant-nos en quina relació tenia Jesús amb les dones. També fem estudi de dones que han seguit Je-sús en la seva vida (per exemple, les beguines, Hildegarda de Bin-gen, etc.) i de dones d’altres reli-gions. Una companya del nostre grup és anglicana i, com a bona coneixedora de la Bíblia, fa molt bones aportacions al grup.

El treball que fem, després el compartim amb la comunitat mit-jançant trobades, pregàries durant les celebracions, salms compartits al full dominical, sortides d’esbarjo i formació obertes a la parròquia i al poble; últimament també hem organitzat conferències amb altres entitats en diferents centres del nostre poble.

Diverses persones del nostre grup estan implicades en la parròquia i entitats com Justícia i Pau. Altres estan fent acompanyament de per-sones grans o amb problemes de salut; també n’hi ha d’implicades en el banc d’aliments de Càritas; en el programa setmanal Veus de la parròquia de Ràdio Desvern; i participant en el Consell Municipal de les Dones de Sant Just.

Dues dones del grup estan al Consell Pastoral de la parròquia, una de les quals va a las reunions de l’Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat en representació de la Parròquia.

També formem part de grups de compromís social, compartint pro-jectes amb grups del poble, a Sant Just Solidari (projectes a Nicaragua, Gàmbia i a la Palmilla, un barri Mà-laga, amb les germanetes de Jesús) i en d’altres països llatinoameri-cans.

Moltes companyes del grup parti-cipem en la litúrgia dominical, amb pregàries, lectures, administrant la comunió, amb el cants, etc.

Algunes de nosaltres col·laborem amb el Rebost de Càritas, el banc d’aliments que es gestiona en conveni amb l’Ajuntament i amb la participació d’un equip de per-sones voluntàries, en favor de les persones i famílies més desafavori-des del poble.

Estem intentant viure Jesús i fer-lo present en les nostres vides i descobrir-lo en totes les persones, infants, dones i homes amb qui ens relacionem, per una vida més ple-na i justa.

Montserrat BioscaGrup Nostra

Dona de Sant Just Desvern

Per a mi és difícil poder par-lar de comunitat cristiana, perquè entenc per comu-

nitat el conjunt de persones que em rodegen. La meva comunitat és molt plural, està composta per: persones de totes les edats; per-sones de religions diverses; perso-nes que diuen no tenir cap religió; persones de races diferents; per-sones d’estatus socials diferents: unes, de molt alt o mitjà, i d’al-tres, de molt baix; persones amb diferents discapacitats psíquiques o físiques, etc.

En totes aquestes comunitats cal incloure la meva família, que formen la meva comunitat “es-pecial”, i que, com totes les altres

comunitats, hem de conviure amb la diversitat de cada un/una de nosaltres.

Segurament aquestes diferèn-cies de classes han fet que pugui identificar-me una mica amb totes aquestes persones i són totes elles les que formen la meva comuni-tat.

En la vida de la fe em passa el mateix, procuro respectar qual-sevol creença; és més, m’agrada comprovar com la viuen i/o prac-tiquen altres persones i m’agrada que em comentin les seves expe-riències, els seus dubtes..., jo els la respecto i elles em respecten la meva. Particularment m’enriquei-xen, he après molt d’elles.

Sóc cristiana i com a tal com-parteixo la meva vida de fe amb unes comunitats de persones molt senzilles i en un ambient molt responsable, cordi-al, acollidor i lliure.

Visc no sé si amb plenitud la meva vida, però sí que procuro viure-la en igualtat, segurament gràcies a l’exemple de les moltes persones que m’han precedit i les que ara em rodegen i m’acompa-nyen, i d’una manera especial a causa de l’Evangeli, que és un mo-del difícil de seguir, però crec que val la pena intentar-ho.

Esther Ruizaguirre Miranda

Comunitats

8

9

PÀGINES CENTRALS

Tinc la sort de p a r t i -

cipar en diferents comunitats, l’eix de

totes les quals és el seguiment de Jesús; veig

amb goig que actualment l’aprofundiment de l’Evangeli –des del papa Francesc– va agafant mol-ta força. Cada comunitat té les seves característiques especials perquè els objectius són diferents. El punt comú són les paraules de Jesús: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells”. Creure que ens està acompanyant... I creure en cadascuna de les persones, tal com són, amb la seva riquesa particular, encara que a voltes algunes no en siguin conscients... Una companya va expressar un dia això que voldria viure: “En la meva pregària m’agrada contemplar la vida de les altres”. És

preciós saber trobar la Vida –en ma-júscula– en la senzillesa de cada vida.

Sempre –puc gairebé dir–, des de la meva pertinença a l’Institut de Missio-neres Seculars, he tingut la comunitat que m’ha anat forjant en la fe i on he viscut la necessitat de l’oració. És el lloc on comparteixo la meva opció de vida; i ara moltes companyes, no sent-hi ja, també les sento properes. En les altres comunitats, les persones compromeses en llocs diferents m’es-peronen a continuar amb esperança.

Vull destacar les característiques de la comunitat del Col·lectiu: Som per-sones que ens estimem i ens animem sempre a ser creatives, com ara tant s’està demanant. Ens fa replantejar les coses, com a persones adultes que som. A part de la formació teològi-ca –he descobert una altra teologia, la de la sospita–, el Memorial celebrat cada mes em fa reviure d’una manera més autèntica el missatge de Jesús.

Però, malauradament, en les comu-nitats a les quals pertanyo, m’hi falten els empobrits –dels quals tant es par-la. Sé que existeixen grups on les per-sones no ”saben” tant, però no són els més freqüents en el nostre Primer Món. Els empobrits ho són també intel·lectualment. Jesús va parlar per al poble, als senzills..., però al llarg dels segles això s’ha capgirat i les pri-meres places les han ocupat els que saben, els teòlegs, entre altres.

Vull creure que vindrà un dia que l’Església no serà la dels grans espais, en tots els sentits, sinó que es tornarà a les primeres comunitats cristianes, a la senzillesa de compartir el que s’és i el que es té; i se celebrarà, des de la igualtat, el Memorial que Jesús ens va deixar. I acabo recomanant l’últim llibre de José Antonio Pagola: Grupos de Jesús, PPC, 2014.

Assumpta Sesma

Tan bon punt vaig néixer, els meus pares ja van inscriure’m en una primera comunitat cris-

tiana parroquial on vaig conèixer Je-sucrist, celebrant i estimant. Allà ens trobàvem tota la família, amistats, companys d’escola i catequesi, veïns de carrer, barri… Hi érem tots. La par-ròquia era lloc de trobada diumenges i festius, i punt de sortida cap a al-tres activitats: cinema, passeig, sarda-nes... Per tant, agraeixo als pares que m’oferissin aquesta oportunitat.

En la infància vaig formar part d’una altra comunitat, l’escoltisme: Déu,

pàtria, els altres..., el gran que protegeix el petit,

sempre a punt, la bona obra diària,

responsabilitat i compromís; la natura com a temple.

A la jo-ventut vaig

entrar en una comunitat “tancada”: l’Opus Dei. No em van entendre, i jo tampoc a ells. Era una comunitat “opressiva” amb oratori privat.

En casar-me vaig buscar una co-munitat per a la nova família, i, per tant, vaig cercar una altra vegada la comunitat parroquial. En aquells mo-ments “reformada” i oberta gracies al Concili Vaticà II. Vaig participar-hi tant com vaig poder. Amb els anys fou en aquest model de comunitat on va néi-xer el CDE de Girona.

En aquests moments hi ha tres co-munitats, on puc celebrar la fe esti-mant. Una és el Col·lectiu. Amb les companyes, celebrem, resem, riem i plorem. Ens uneix la mateixa fe en Jesucrist i compartim l’estimació i for-mació, restem obertes a tothom qui vulgui ser-hi. Una segona comunitat és a les carmelites descalces. Els diu-menges amb elles i alguns veïns del barri. I no només els diumenges, sinó també el rés de vespres: salms i pregà-

ries, algunes vegades. Conec les mon-ges pel seu nom i elles a mi, i ens salu-dem amb els veïns que participem en l’eucaristia els diumenges. Formo part d’un grup de meditació cristiana que s’hi acull. I una tercera comunitat, per mi molt important, és la meva família. Em sembla que a cada àpat Jesús hi és present. Ens asseiem a taula amb gana. Ningú hi és exclòs, ni per edat, sexe, manera de pensar... Compartim el que tenim. Ens mostrem com som. Expliquem coses que ens preocupen, ens fan riure o ens interessen, servim els petits... i els grans. Estem alerta a les necessitats de cada un. Cal esforç per crear un bon ambient! Marxem tips i ens acomiadem fins a un altre àpat. També celebrem festes extraor-dinàries i brindem els uns pels altres. És una petita comunitat on potser no coneixem prou l’Evangeli, però el vi-vim, estimant.

Piua Salvatella

d’iguals

9

10

REFLEXIONS

Per què no tenim pares quan som grans?

Els països desenvolupats hem re-but un regal fabulós: una vida extra, de 20 a 30 anys suple-

mentaris, i el bo del cas és que la majoria de persones poden consumir aquest “plus” d’existència amb bona salut i, fins i tot, en bona forma.

Es tracta d’una autèntica revolució en la història de la humanitat que ens altera no solament el cos sinó també la forma de pensar i la con-ducta, i que repercuteix en l’equilibri de la societat i en el futur de la nos-tra descendència.

Aquests fulgurants progressos de la ciència tenen com a primer efec-te una nova nomenclatura: la quar-ta edat, etapa que es converteix en dependència i comiat de les perso-nes, sent la tercera edat un estadi, generalment, ple de vigor, oci i ren-da. Una bona notícia per a les per-sones ancianes i una catàstrofe per a una societat en crisi econòmica i existencial. ¿Com sostenir el sistema socioeconòmic dels nostres països si cada dia hi ha més persones velles, neixen menys criatures i la franja de persones treballadores és més escas-sa i augmenta, per si no fos prou, l’atur?... Un model social que s’es-tructura en el mercantilisme implica que tot el que abunda perd valor, es converteix en infravalorat, poc desitjat i, per tant, en problemàtic. Un món de l’abundància on “fabri-quem” vells i velles que paguen la longevitat amb monedes afectives i marginals. D’altra banda, el culte ex-cessiu al cos i la tirania de la bellesa originen un rebuig envers les perso-nes grans, que instaura estereotips degradants i deformes. Emergeix, i cada dia amb més força, la geronto-fòbia en certs àmbits socials.

Amb la desaparició gradual de l’Es-tat del Benestar, vivim una època d’in-certesa que afecta totes les persones i, a pesar del que hem dit abans, es dóna la paradoxa que la nostra gent gran s’ha convertit, en molts casos, en els pilars fonamentals de les fa-mílies en tots els àmbits existencials:

ja sigui en l’econòmic, en l’afectiu, en la cura de la canalla…, que fan possible que malgrat el pes de la cri-si tan greu que patim encara surin. Aquesta situació esprem, debilita i angoixa la nostra gent gran i, alhora, enerva la gent jove per aquests can-vis de rols, una falsa seguretat que va generant sentiments i accions hostils enmig d’una convivència de situaci-ons desesperades que van “in cres-cendo” a mesura que la nostra gent gran es va tornant més dependent.

Silenciem els abusos i els maltrac-taments a persones grans, no en parlen els mitjans de comunicació i, per a la majoria de la gent, el que no surt a la TV, no existeix.

La vellesa correspon a una etapa de la vida de vulnerabilitat, igual que la infància, que necessita atencions i cures de protecció i assistència bio-psicosocial i, amb el mateix entusi-asme amb què atenem les nostres criatures que garanteixen el nostre futur, hem d’atendre els nostres pa-res i avis que consoliden la nostra humanitat. No podem abaixar la guàrdia en la dedicació de les nos-tres energies, encara que col·lapsin les nostres vides i trastoquin els nos-tres objectius existencials (el 80% dels maltractaments passen dins l’àmbit familiar).

“Honra el pare i la mare”, ens diu la Bíblia; no ens demana que els es-timem sinó que els honrem, que en defensem l’honor i la dignitat fins a la fi dels seus dies.

Els abusos i maltractaments a les persones grans es donen en àmbits diferents: el familiar, l’institucional i el social. Els podem classificar en: abús físic, abús psicològic, abús se-xual, abús econòmic; negligència, autonegligència, abandó, vulneració dels drets. I a més en dues síndro-mes: la síndrome de l’àvia esclava (SAE) i la síndrome de Diògenes (SD).

Les persones grans no solen de-nunciar la seva situació d’abús i mal-tractament, perquè temen represàli-es, ser abandonats, ser causa d’es-càndol social, angoixa pels conflictes familiars, por de perdre les relacions afectives (especialment dels néts), xantatge emocional… Excusen i jus-tifiquen els comportaments abusius per ignorància dels seus drets i de les ajudes institucionals. Una inde-fensió apresa de sentiment de culpa per “ser una càrrega”… Si sospitem de cap abús o maltractament de gent gran tenim l’obligació de de-nunciar-lo i visibilitzar-lo davant la societat. Tots en som responsables, i tinguem present que en el futur, po-dem ser nosaltres les víctimes. Trac-tem les persones grans com si fossin els pares, i no pas infantilizant-los, que és un altre abús, sinó amb la mateixa cura i tendresa.

Recordo que quan estudiava ge-rontologia i feia les pràctiques en una residència de la tercera edat vaig preguntar nerviosa a la meva cap: “Què haig de fer amb la senyo-ra Manuela de la 21? Truca al timbre cada deu minuts i no li passa res...” I amb un somriure beatífic em va contestar: “Doncs vés-hi cada cinc minuts!”

Va ser una classe magistral, la més important de la meva carrera.

Mariángeles Cosculluela Pérez

Caritas Romana. Cimó i Pero. Anònim S. XVII. Museu de Montserrat

11

REFLEXIONS

MiradesFeliços els compassius,

perquè seran compadits.

És coneguda la transparència de la comunicació no verbal. És di-fícil fingir de forma continuada.

En el teatre grec els actors feien servir màscares per expressar l’alegria o la tristesa i no haver de fingir aquests estats anímics tota l’estona de la re-presentació. Els psicòlegs, els nego-ciadors… solen ser bons observadors dels gestos i mirades que reflecteixen la personalitat, les emocions o els sentiments de la persona observada. Sens dubte la cara és la part del cos més expressiva i, en especial, els ulls.

Sense ser especialistes, nosaltres també som capaços d’identificar di-ferents tipus de mirades. Mirades de complicitat entre amics o amants. La mirada innocent, neta, sense falsedat de cap mena, de l’infant. Mirades sin-ceres. Mirades de menyspreu o de re-buig dels qui es consideren superiors als altres. Mirades d’odi entre enemics. Mirades compassives. Mirades…

El teòleg José Antonio Pagola escriu en un treball recent: “Seguir Jesús és creure el que Ell va creure, donar importància al que Ell n’hi va donar, interessar-se pel que Ell es va interessar, defensar la causa que Ell va defensar, mirar les persones com Ell les va mirar, estimar la gent com Ell la va estimar…”. Però, Jesús, com mirava les persones? Mirava a tothom igual? Quina mena de mirada dirigia als qui per la seva situació personal o social eren objecte de discrimina-ció per part de l’establishment? Com mirem nosaltres? ¿Mirem compassi-vament, o tanquem els ulls davant de tantes situacions d’injustícia i neces-sitat de tantes persones –cada cop més– a causa de la crisi econòmica i de valors instal·lada en la societat?

Sens dubte, a diferència dels polítics i religiosos del seu temps, Jesús vivia molt pendent de les ne-cessitats vitals de les persones i grups humans amb els quals interactuava. Era incapaç de passar de llarg sense

fer res per pal·liar situacions de dis-criminació, d’exclusió o de sofriment dels més desfavorits. Ni l’estructura política dels romans ni la religiosa d’Israel es preocupaven per la situ-ació dels més desfavorits. El sistema havia exclòs moltes persones: pobres, malalts, dones… La misericòrdia de Jesús davant d’aquestes persones no era un sentiment passatger, conjun-tural, epidèrmic o condicionat per un entorn i unes circumstàncies; era la seva forma compassiva de mirar la gent. Era la seva resposta profunda des de l’amor incondicional a tot ti-pus de persones. Era la praxi del seu projecte de filiació i de fraternitat que excloïa tota discriminació.

La nostra societat, el nostre siste-ma continua, dos mil anys després, excloent massa persones. Els qui ens considerem seguidors de Jesús hem de ser sensibles a les necessitats de tota mena (materials, emocionals, es-

pirituals…) de les persones i grups que formen part de la realitat sociològica en què ens trobem inserits i que, des de la radicalitat de Jesús, ens interpel-len contínuament.

Ara bé, les múltiples necessitats de tantes persones i col·lectius a les quals no podem fer front individualment, les situacions infernals que ens desbor-den i que potser arriben a saturar-nos per la seva prevalença als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, ¿no ens estan, tal vegada, insensibilitzant o tornant-nos indiferents? ¿Hem d’aprendre a mirar més compassiva-ment? ¿Potser ens hem d’orientar més cap als últims del nostre ordre

social? ¿Tal volta hem de dedicar més temps al nostre proïsme, en ocasions llunyà, però habitualment proper? ¿Hem de replantejar-nos el nostre compromís ètic com a persones i com a comunitats de fe?

La mirada sensible al proïsme ne-cessitat ha de despertar-nos la com-passió, ha de remoure’ns les entra-nyes davant les seves circumstàncies adverses, les seves desgràcies o els seus problemes. En una societat ca-racteritzada per la rapidesa, la preci-pitació, la falta de temps, l’individua-lisme, la indiferència…, no sempre és fàcil aquest emergir compassiu. Trista-ment, és possible veure la necessitat i no desenvolupar la compassió. Seria un gran contrasentit que l’activitat, o més aviat activisme, d’alguns creients o comunitats impedís percebre les múltiples necessitats que s’amunte-guen al voltant nostre i el desenvo-lupament d’una posterior compassió.

I és que és possible ser religiós i ser insensible. Ens arriba l’eco de les paraules del profeta Osees: El que jo vull és amor (misericòrdia, compas-sió…) i no sacrificis (normes, ritus, ce-rimònies religioses…), coneixement de Déu (proximitat, obediència…) i no holocaustos (Osees 6, 6). No n’hi ha prou amb una confessió de fe per molt ortodoxa que sigui si no va acompanyada per obres de misericòr-dia. Mai les coses, les estructures o les praxis eclesials no poden estar per damunt del bé de les persones.

No és possible ser seguidor de Je-sús i ser indiferent al dolor i a les situ-acions inhumanes que ens envolten. Jürgen Moltman escriu: el creient es-tima amb l’amor de Déu, pateix amb el sofriment de Déu i espera amb l’esperança de Déu. Això li permet l’alteritat i el capacita per compadir i donar, des de la seva llibertat, una resposta solidària a la problemàtica del germà.

La compassió ha de traduir-se en accions concretes orientades a resol-

segueix pàgina 12

La felicitat que Jesús promet als compassius consisteix que ells mateixos experimenta-ran la misericòrdia de Déu no com a mèrit, sinó com a do

12

REFLEXIONS

Avui del Sàhara plou sorrai no es veu cap esquerdaal cel retallat al finestral.

S’ha fet una cortina perlada al vidreque es desfà en fils d’aigua corredissos.

Veig borrós el mar al fonscom l’albiren els noeuropeusdarrere les filferrades.

Avui del Sàhara ens plora el celpels que ja no ploren aturats a les tanques.

De les conques em ploren llàgrimesamb gust de sal i llimona àcida.

Estampades les mans i les galtes sobre el vidre fred,desitjo que el fang m’encegui els ulls

i, talment com feien els antics,recobrés una mirada novai avistés entre la grisor els ulls africans que

allà davall,després del mar,

darrere la tanca,esguarden implorantsamb mans i galtes estripadesde sang i sorra i sal

mal embenades.

Avui del Sàhara plou fangi més teula i terra i pedradavallés extrema i durasobre els nostres terrats plagats d’antenesi els habitants somorts que amb poca pena

cuiten cecs, atrafegats i amb panxa plenaa netejar carrosseries

tunejades d’un fang que ni sabien.

Avui del Sàhara ploren nensi els acompanyen terra i vent i sorra molla.

Neus ForcaNo, Barcelona, abril del 2014

dre el patiment de les persones ex-closes del món del treball per obra i gràcia d’un neoliberalisme indiferent a les problemàtiques personals; a pal-liar les situacions de malaltia del cos o de l’esperit; a proporcionar esperan-ça als qui ja les han perdudes totes; a transformar relacions familiars enrari-des; a posar-nos al costat de l’exclòs, del marginat, del tractat injustament a la llar, a la feina, a la societat o a l’església; a restituir el mal causat…

A la misericòrdia del cor, en for-ma de sentiments, l’ha de seguir la misericòrdia dels braços, com a me-tàfora d’aquelles accions, dins de les nostres possibilitats, orientades a resoldre les circumstàncies adverses dels altres. Les partides dels nostres

pressupostos, domèstics o eclesials, dedicades a fer front als problemes socials del nostre entorn o de més enllà dels nostres límits geogràfics poden arribar a ser un reflex objectiu de la nostra sensibilitat envers els al-tres. Exercici d’anàlisi interessant que ens pot fer pujar els colors a la cara.

Viure d’acord amb la voluntat de Déu; practicar, per tant, la mise-ricòrdia, la humilitat, la justícia, la pacificació… proporciona pau inte-rior; serenitat davant de les circum-stàncies complexes de l’existència; esperança a pesar del sensesentit existencial que ens envolta; felici-tat en el sentit més profund i íntim del concepte i, per tant, allunyat de la momentània alegria superficial

que sembla que embolcalla a tanta gent. La felicitat que Jesús promet als compassius consisteix que ells mateixos experimentaran la miseri-còrdia de Déu no com a mèrit, sinó com a do. És en aquest sentit que els compassius seran compadits. És la gràcia de Déu que, en Jesucrist, comprèn i entén les nostres circums-tàncies, ens perdona, ens salva i ens proporciona una vida plena de sen-tit. Sense compassió no hi ha huma-nitat en la seva conceptualització més profunda, ja que la compassió reflecteix l’amor, essència de Déu i de l’home, quan aquest encarna, en el seguiment de Jesús, els valors del Regne de Déu.

Jaume Triginé

Avui del Sàhara plou fang

13

INFORMACIONS

13

Interpretació lliure del passatge del Gènesi: Eva potser no va veure cap serp, sinó el que po-

dria ser una projecció mental seva, sorgida de les seves ànsies de lli-bertat i dels seus mal continguts desitjos d’autoafirmació davant del mandat de no menjar de la fruita de l’arbre.

Adam, per la seva part, seguint els seus desitjos d’autoafirmació i de domini, també va participar de la desobediència i va posseir Eva, sense tenir en compte la seva, o no, acceptació.

• • • • •

Durant molts segles moltes dones han estat esclaves de les seves pro-jeccions mentals, alimentades per sentiments contradictoris, sense aconseguir dominar la ment i els sentiments des de la consciència,

que és la que ens pot fer realment felices i lliures, perquè és la que ens connecta amb el Transcendent.

Molts homes, al llarg de la histò-ria, han seguit intentant dominar les dones; van crear i segueixen generant estructures, lleis, con-dicions econòmiques i mèdiques, per tenir-les sota el seu domini. Encara avui, per desgràcia, són moltes les dones que perden la vida a causa de la seva tirania. Són moltíssimes les demostracions de poder que s’exerceix arreu del món contra les dones i contra els col-lectius considerats no acceptables per part d’aquelles persones que tenen a les seves mans l’autoritat.

Preguem i desitgem que les do-nes evolucionin, que no es deixin enganyar pels sentiments que ce-guen la ment, i perquè els homes s’alliberin de l’afany de domini. Que dones i homes ens conven-

cem que formar una unitat amo-rosa serà el que ens permetrà viure en pau, perquè farà que les estruc-tures i les lleis de domini que regei-xen el planeta desapareguin.

Fem una crida a totes les dones, joves i grans, perquè ens creguem que podem ser persones lliures, sense necessitat de tuteles, ni eco-nòmiques, ni afectives, ni religio-ses.

Fem una crida a les dones i ho-mes creadors i difusors de la cultu-ra de masses, plena d’estereotips sobre les dones, perquè les mos-trin amb tota la seva complexitat i les seves capacitats.

Demanem a la societat, en aquest dia especialment, que sigui respectada tota persona, icona de Déu, i per tant SAGRADA.

PROU VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES!

25 de novembre del 2014

Manifest del Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat

25 de novembre, declarat per les Nacions Unides: “Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones”

Font: http://www.violenciadegenere.org

14

INFORMACIONS

14

Aquesta tardor hem tingut dos premis, el Memorial Àlex Seglers,

de Sabadell, i un dels premis Francesc Candel de la Funda-ció Carulla. Podríem dir que els dos premis donen una empenta a la nostra feina en relació amb la immigració, són una empenta i són molt més.

Hi ha un munt d’hores fora de totes les mirades públiques que prenen una mica més de sentit en un reconeixement: aquestes hores d’escolta, d’atenció, d’intentar trobar els mitjans perquè la vida de l’altre millori, són hores ocul-tes, que no es veuen. Davant nostre, sovint, la persona que ve de terres llunyanes, ve de la pobresa, de la malaltia, dels

maltractaments, de la guerra, dels problemes polítics; no hi ha fronteres per al dolor que passen tantes persones en un món d’unes desigualtats de vertigen, plenes de necessitats, amb potencials que no han pogut créixer, orfes d’oportu-nitats, afectes, privades dels drets més elementals de la vida. I nosaltres, minúsculs, in-tentant empènyer aquest car-ro del món que ens depassa totalment. Potser per això vam inventar un Cor que vehiculés amb el cant tantes situacions de vida al costat de l’abisme, que cridés, s’emocionés, fos feliç per uns moments. I potser per això, obstinadament, cada dilluns, dimecres i divendres, fem unes classes d’alfabetit-

zació i d’iniciació a la llengua catalana, on assisteixen unes 120 persones, moltes d’elles, dones, en la seva majoria mar-roquines, sovint dones soles, amb nens, abandonades per-què els marits han marxat, en-mig d’aquesta brutal crisi que cada dia ens va desgastant una mica més, o dones mal-tractades... Les dones vénen, s’asseuen a les cadires, posen el paper pacientment sobre la taula i intenten amb el lla-pis aprendre a escriure el seu nom, tota una enorme lliçó de coratge i d’esperança. Una estampa tan maca que no es podrà oblidar mai.

Els premis? Sí, un moment que algú et diu: “Sí, existiu, esteu fent feina, esteu ajudant la societat en l’atenció als més desfavorits, ho veiem!” Un moment de llum que es pro-longa quan, com ahir mateix, l’home que viu al carrer i a qui hem aconseguit poder pagar una habitació, t’abraça emo-cionat, perdut..., i sents per dintre tota la misericòrdia, o com es vulgui dir, la indignació per tants que no tenen res. I et ve el record d’un Jesús de Natzaret en qui has cregut fer-ventment.

M. Lluïsa Geronès Estrada

Aquest estiu ens ha dei-xat en Lluís. Era una gran persona. Cape-

llà. Exjesuïta. Pare i avi. No m’atreveixo a dir a quants grups pertanyia i participava. Era soci del Col·lectiu, i tenia moltes amigues entre nosal-tres. Va decidir portar amb dignitat la llarga malaltia. Ens ha deixat un bon record i una gran enyorança a totes les persones que l’estimàvem. La millor recordança..., les seves paraules.

“…però ara tinc molta fei-na per rescatar de l’incons-cient les meves dimensions femenines. Nosaltres som còmplices destacats d’aques-ta Església que no ens agrada. La perpetuem. Diem que no

però sí. Quina contradicció.” (Paraules i Fets, 10)

“Per això jo m’ofereixo a parlar-vos de les dones de l’Escola Africana d’Adults Samba Kulaby. El meu nom es Lluís Caparros, col·laborador, i parlo en representació de mi mateix… suggereixo : 1/ Celebrar el pròxim segon congrés al continent africà. 2/ Compartir el nostre sofriment i les nostres alegries: Veniu a Santa Coloma. 3/ Que les dones mares i cristianes ens ajudeu a aconseguir que els nens nascuts aquí tinguin la nacionalitat catalana que els correspon com a dret fona-mental. Visca les dones del món!” (Vers una antropolo-gia cristiana integradora) Hi

ha una fotografia d’en Lluís a la portada de la revista núm. 29, participant en el Sínode Europeu de Dones.

“Murs de separació i violèn-cia”, escrit signat com a soci. “La separació real està en la nostra ment, falsa educació i la nostra butxaca. Còmplices voluntaris o no de la gran estafa. Som les mans dels bruixots de l’explota-ció.” (Paraules i Fets, 41)

Fotografies d’en Lluís i par-ticipació en la taula rodona: “Desobediències profètiques del present”. Curs d’estiu a Girona. (Paraules i Fets, 45)

En el nostre llibre Una histò-ria necessària, hi ha el seu es-crit “Carta a la mare”: “Em vas sembrar una tremenda sensi-bilitat i admiració vers els gita-

nos, persones marginades en-cara avui, també com a poble nòmada.” [...] “el Col·lectiu de Dones en l’Església confia en Déu Mare i Pare, també com tu, enmig de les bombes de les guerres i les crisis provocades”.

Com a company del CDE de Girona, va participar en cur-sos, xerrades, conferències, presentacions de llibres, euca-risties i dinars. Es va apuntar d’oient a un curs de teologia, ja malalt, fa un parell d’anys.

I jo vull acomiadar-lo dient-li “Lluís, vull dir-te una cose-ta: adéu, carinyo, t’estimem, sempre i en tot lloc”.

Piua Salvatella

Lluís Caparrós Escánez (01-11-1937 // 19-07-2014)

Dos premis a l’Associació Àkan, d’acollida i suport a persones immigrades

14

RECORDATORI

15

INFORMACIONS

El 24 de novembre va tenir lloc l’acte institucional de celebració del X Ani-versari de la Plataforma, que va reu-

nir gairebé 300 persones per escoltar els testimonis de quatre dones que han dedi-cat el seu treball a la lluita per la igualtat: Marisa Fernández, advocada feminista, membre de l’associació Dones Juristes; Lídia Puigvert, doctora en sociologia de la Universitat de Barcelona, membre del Grup de Recerca de l’UB CREA-SAFO; Mari Carmen Gómez, fundadora de l’as-sociació Violeta; i Laia Rosich, psicòloga, membre de l’associació El Safareig

L’acte va estar conduït per la perio-dista Lídia Heredia i va comptar amb les brillants actuacions de Carme Sansa i Marina Rossell, que ens van posar les emocions a flor de pell amb les seves in-terpretacions.

A l’acte hi van assistir nombroses perso-nalitats i representants institucionals, en-tre les quals destaquem Núria de Gispert, presidenta del Parlament, i Neus Munté, consellera de Benestar Social i Família de la Generalitat.

Des de la Plataforma i les entitats que la integrem volem agrair l’assistència de totes les personalitats i institucions, el suport de les quals és imprescindible per avançar en la lluita, i de totes aquelles persones que ens van voler fer costat en un moment tan crucial per a la nostra història.Gràcies a tots.

Seguirem lluitant els anys que calgui per-què, com indica el lema de l’acte, el segle XXI sigui el se-gle de l’eradica-ció de la violèn-cia masclista.

Guerrillera, mujer y comandan-te de la Revolución Sandinis-ta. Memorias de Leticia Herrera alberto GoNzález casado, Maria aN-tòNia sabater MoNtserrat i Maria Pau trayNer VilaNoVa. Barcelona, Icària Edi-torial, 2013

El dia 13 d’octubre, la M. Antònia Sabater i la M. Pau Trayner van pre-sentar, a la Llibreria Pròleg, el llibre Guerrillera, mujer y comandante de la Revolución Sandinista. Memori-as de Leticia Herrera, del qual són coautores juntament amb Alberto González.

Un llibre homenatge a la protago-nista que va ser possible gràcies als reiterats viatges d’ambdues compa-nyes a Nicaragua, durant els quals van poder fer les entrevistes neces-sàries, passar moltes hores de diàleg amb Leticia i dedicar-hi tot el temps que calia tant a Nicaragua com des de Barcelona. Tant de bo que el seu testimoni sigui una llum i una força que acompanyi tantes dones i ho-mes que lluiten, arreu del món, per la justícia.

Al web d’Icaria Editorial, podeu llegir una breu presentació d’aquesta obra i accedir a la lectura de l’índex, el pròleg i la introducció per fer-vos càrrec del contingut.

El llibre ¡Oíd nuestras vo-ces! és un recull d’histò-ries de dones lesbianes,

cristianes, europees, traduït al castellà de l’original Let our voices be heard! És un projec-te del Fòrum Europeu (www.euroforumlgbtchristians.eu) i ha estat finançat per l’Asso-ciació Cristiana de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals de Catalunya (www.acgil.org).

La presentació del llibre va tenir lloc a la Llibreria Claret de Barcelona, el dia 27 de novem-bre, i va anar a càrrec d’Enric Vilà, Jeroni Sureda, Mari Pau Trayner i Joana Ortega.

L’Enric Vilà, membre de l’ACGIL, ens va parlar del Fò-rum Europeu de grups cristians de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals.

El Jeroni Sureda, membre també de l’ACGIL, ens va ex-plicar les seves impressions com a lector i traductor de l’anglès al castellà d’aquesta obra.

La Mari Pau Trayner, teòlo-ga, feminista, membre del Col-lectiu de Dones en l’Església, després d’una acurada lectura del llibre, destaca:

• Les diferents tradicions re-ligioses a les quals pertanyen les dones.

• El dolor de les dones per no poder viure amb llibertat el seu amor.

• La riquesa de moltes vides femenines i feministes.

•La fortalesa, la valentia, l’espiritualitat i la preocupació religiosa de les dones.

• Totes les dones han pogut

sortir-se’n, de les moltes difi-cultats que han trobat al seu camí.

I ens proposa per a la refle-xió:

• Si faltessin lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals tindríem un món mutilat.

• Les religions tenen molt a fer, molt a aprendre i molt a dir.

• Fer una relectura de la Bí-blia per entendre sense preju-dicis el que ens vol dir Déu.

La Joana Ortega, teòloga protestant, ens fa les següents aportacions:

• Té la intuïció que l’univers que comprèn lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i perso-nes queer és massa masculí.

• Només pel fet de ser dona, comparteix amb les dones del llibre sentiments com la por, la

culpabilitat, l‘exclusió, la mar-ginació

• El llibre té un gran valor: el testimoniatge de les dones que han pensat que era possi-ble arribar allà on volien.

• Hem de creure en Déu i no idolatrar els textos sagrats.

Paulina Blanco

¡Oíd nuestras voces! Resum de la presentació

Celebració del X aniversari de la Plataforma contra la Violència de Gènere

16

Aquest ha estat el titular del Premi No-bel de la Pau de 2014. Els guardonats: Malala Yousafzai (12/07/1997), de Pa-kistan, i Kailash Satyarthi (11/01/1954), de l’Índia. Ambdós treballen amb un mateix objectiu: els drets dels nens i de les nenes a l’educació i ambdós han estat guardonats amb diferents premis per la seva feina i per la seva valentia, especialment Malala, abans del Nobel. El Premi Catalunya 2013 va ser per a

Malala, i el Premi Alfonso Comín del 2008, per a la Global March Against Child Labour, entitat que lluita en contra de l’esclavatge i del treball in-fantil, presidida de Kailash. Ambdós també ens parlen d’esperança, de lluita per canviar la situació de milions d’infants que ara com ara, i malgrat la gran tasca realitzada i els resultats obtinguts, encara no tenen accés a l’educació.

ACTUALITAT

Butlleta de subscripcióQuota anual 9e Fotocopieu i envieu la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònicTipus de subscripció anual per rebre Paraules i Fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. ......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

IBAN _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i Fets de Dones.

B./Podeu també enviar transferència al compte corrent del CDE: IBAN ES83 3025 0001 12 1433303596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

El Nobel dels nens

Coincidint amb el cinquè centenari del naixement de Teresa de Cepeda i Ahumada (1515-1582), M. Victòria Molins ha escrit aquest llibre amb la finalitat de trobar els elements de la gran doctora de l’Església que van ser vàlids per als homes i dones del segle XVI i que encara ho poden ser per als homes i dones del segle XXI.

L’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA) dóna a conèixer la difícil situació de la dona a l’Afganistan al cap de 13 anys de la caiguda del règim talibà en una exposició amb fotos de Gervasio Sánchez i textos de Mònica Bernabé, que es pot visitar a la primera planta del Palau Robert entre el 29 d’octubre i el 15 de febrer de 2015.

Exposició “Dones a l’Afganistan”

Visiteu el nostre web per conèixer l’actualitat del Col·lectiu

www.donesesglesia.cat