PAR

TITU

RE

SD

E F

ER

RO

de M

anel

Pal

ahí

Esc

ultu

res

PAR

TITU

RE

SD

E F

ER

RO

de M

anel

Pal

ahí

Esc

ultu

res

HI COL·LABOREN

Fundació Auditori Palau de CongressosGIRONA

EXPOSICIÓ PARTITURES DE FERRODel l’1 de desembre del 2014 a l’11 de gener del 2015

Dilluns a divendres: 10 a 18hDissabtes i diumenges: 10 a 13hI en les hores en què l’Auditori és obert per concerts i altres activitats

Festius: tancat

Auditori de GironaPasseig de la Devesa, 35. 17001. Girona.

3

PresentacióCARLES PUIGDEMONT

L’Auditori de Girona guanya una nova funcionalitat incor-porant el seu rebedor als espais de la ciutat que acullen exposicions. És especialment pertinent que estreni aques-ta seva nova funció amb una exposició inspirada per re-ferències musicals. Partitures de ferro ens presenta la mú-sica convertida en escultura, en una suggestiva interacció entre dues disciplines artístiques que Manel Palahí coneix molt bé. Melòman empedreït que de jove havia sobresortit en diferents formacions corals i que de gran s’ha familia-ritzat amb la interpretació del clarinet, Manel Palahí és, abans de tot, un artista forjat en la tradició artesanal de qui domina els llenguatges de la transformació creativa de la matèria. Només així s’entén la seva facilitat per conver-tir la música en escultura d’una manera original i sorpre-nent, en un diàleg subtil amb el públic en què el convida a explorar el seu univers, on la forma i el concepte es fonen a partir de sensacions i pensaments.

Manel Palahí va començar a experimentar amb intensitat en l’àmbit de l’escultura als cinquanta anys. Aquesta dedi-cació tardana ha conferit a tota la seva obra d’escultor una maduresa fèrtil en cicles creatius que mereix un reconei-xement. Partitures de ferro, en el marc obert i espaiós del rebedor de l’Auditori, ens permet copsar la potència ex-pressiva d’un dels nostres grans artistes. Felicitem-nos-en.

4

Conversa amb Manel PalahíXEVI PLANAS

Va començar a dedicar-se amb molta intensitat a l’es-cul-tura als cinquanta anys. Però l’interès per l’escultura li ve de l’adolescència...

Vaig iniciar-me en les arts plàstiques a través del dibuix i de la pintura. Però el que més m’atreia eren els volums i les formes. Trobava que ja eren escultures les formes arrodoni-des granítiques que veia al Ter quan d’adolescent anava a contemplar-lo des de la Devesa o més amunt del Pasteral. Caminant per la muntanya segons quins penyals banyats de llum em semblaven monuments naturals. Aprofitava rie-rencs per convertir-los en rellotges tous dalinians. Encara conservo alguna figura de boix que vaig fer quan tenia di-vuit anys. Imaginar obres a partir del que tinc davant dels meus ulls em predisposa a observar les formes en un cap-teniment místic. Veig una destral per tallar llenya com mig cos de frare, una roda de bicicleta com una gran nineta de l’ull, una reixa vella com les cordes d’un instrument... Cap-turo els objectes en una nova dimensió. Penso que l’actitud creativa depèn sobretot de mirar el món de la manera més neta i més lliure possible.

La seva passió per la música és fins i tot anterior a la seva passió per l’escultura...

M’apassiona la música des que sent un nen cantava en po-lifonia i feia solos. Ara només toco el clarinet, però sempre m’ha agradat tocar instruments i recrear-me mirant les formes que tenen. Però quan em va venir la idea d’interpretar amb escultures la meva visió de la música volia anar més enllà. Em proposava donar cos a conceptes i vivències de la músi-ca entesa com el mitjà que ens transporta del món quotidià i funcional al món de la calma i el sentiment. La paraula ‘par-titura’ em suggereix moltes coses per comprendre la música i la vida. Una partitura parteix la música en signes. Distribueix l’espai i el temps per a cada veu i per a cada instrument amb l’objectiu d’aconseguir uns efectes determinats. Una escultu-

ra és una part d’un tot i alhora recompon en una unitat el que és fragmentari. Entorn de la matèria, la forma i el concepte, una escultura aglutina percepcions, sensacions i pensaments. Les relacions amb els ritmes poden ser una part de l’enigma de l’obra, com la proporció àuria o la seva negació provocado-ra. Partitures de ferro intenta mostrar fragments del món mu-sical i del món existencial. Segons les teories estructuralistes, només percebem parts o elements d’una realitat. La nostra ment construeix el tot donant a la realitat un sentit que extreu de l’estructura cognitiva prèvia.

Moltes escultures seves neixen de la reutilització de mate-rials que recicla...

Em motiva reciclar materials que trobo. Un dia que obser-vava les restes d’uns bidons amb els solcs marcats hi veia les ratlles del pentagrama. Les vaig aplanar i les vaig dur a la foneria per fer-ne unes rèpliques i policromar-les, per tal que recuperessin l’aparença de deixalla industrial. Després hi vaig afegir al·lusions al món musical. Mentre restaurava un tam-tam d’Indonèsia tenia a la ment la setena simfonia de Mahler i un disc que m’havia captivat de tambors de Ma-dagascar... Sense la idea prèvia no existiria la forma nova. L’elaboració mental és la que fa arribar a l’existència allò que pot parlar sol i que pot provocar emocions.

La capacitat que tenen d’emocionar és el que més l’atrapa de l’escultura i la música?

M’importa despertar emocions amb les meves peces i en aquesta exposició he pretès despertar-ne evocant l’univers de la música des del de l’escultura. Sabem des de fa rela-tivament poc que l’activitat del nostre cervell és música. Si escoltéssim com funciona el nostra sistema nerviós central sentiríem l’efecte de combinacions de sons molt diversos com en una central sonora, cada un amb unes freqüències i uns harmònics propis que influeixen en el nostre comporta-ment. Això podria explicar la importància de la música en les emocions, els afectes, els estats d’ànim... La música trans-cendeix el llenguatge. L’ajuda a modular les emocions.

5

La música sòlidaANTONI BATISTA

Si la realitat pot ser virtual i la modernitat pot ser líqui-da, la música pot ser sòlida. Manel Palahí ho demostra en aquesta exposició, que podeu mirar, tocar... i escoltar!

Qualsevol metallenguatge sobre un art és pitjor que una traducció. El traductor traïdor troba la més perfecta raó del joc de paraules fecho al itálico modo. Quan l’art és la mú-sica, el marge d’error pot superar el percentatge d’encert. La música connota, no denota. Obre un espai infinit de sensacions, gairebé tantes com oïdors, i només hi ha una manera d’abordar-la per temptar d’aproximar-s’hi: des d’un altre art. Ho diu molt més bé Narcís Comadira al seu encara recent assaig Les paraules alades.

Els pintors que han pintat la música, els escriptors que l’han escrita, l’escultor que l’ha feta sòlida: Manel Palahí, que ja havia fossilitzat el llibre!

La solidificació de la música és d’altra banda físicament possible. Des de la paraula, l’adjectiu ‘sòlida’ ens predica bondat, fonaments, profunditat. Però la teoria quàntica permet una extrapolació, a partir de la teològica fórmula del violinista Einstein: la matèria es pot fer energia, ja que en una igualtat l’energia es pot fer matèria. L’ínfima partí-cula electrònica es comporta com una cosa i l’altra, segons De Broglie. La velocitat de la llum al quadrat hi fa la seva i vet aquí que l’escultor Palahí també domina aquest ves-sant quan, per exemple, ha buscat les reflexions (en tots els sentits) a través del metacrilat.

A més, l’escultor Palahí és músic. Sap què és capbussar-se dins d’una partitura i interpretar un compositor que li està dient: “La meva música serà millor com més teva la facis”. Fora les còpies, visca les versions... Ad libitum.

Els instruments escultòrics de Palahí són tots versions prò-pies. Els fa a la seva manera i s’escolten. S’escolta la mú-

sica sòlida que emmagatzemem per projectar-se a l’infinit des de la força de la matèria. D’allò que té pes a allò que no en té, que era l’ànima, segons el primer musicòleg de la nostra era, Agustí d’Hipona, Sant Agustí en la tradició cris-tiana, que resulta que va fer un impressionant tractat so-bre la música, a més de repartir comentaris sobre el tema al llarg de la seva obra. Palahí fa el trànsit químicament reversible d’allò que no té pes a allò que en té, i d’allò que té pes a allò que no en té. En codi agustinià seria un miracle. Ahir era ciència. Avui és art.

Anomena Ritmes a la família de la corda fina que acom-panyava els trobadors i que ara acompanya els cantautors. Ben trobada la fórmula, perquè molt sovint el que fan aquests instruments en aquesta funcionalitat és més de caixa de ressonància que d’instrument melòdic o polifònic. La màxima expressió d’aquest plantejament és Raimon en les cançons del crit meridionalment jondo.

El Clavicardi ens il·lustra que la primera sensació de ritme que rebem és el batec del cor més pròxim, quan encara no en tenim nosaltres mentre som projecte de vida, que més ens estimem dependre de la consciència de la nostra mare que de l’estultícia interessada del legislador. Per cert, en l’univers líquid placentari. La música ve del cor i va al cor, o emociona o inquieta (uso 'inquieta' perquè algunes tendències dites contemporànies produeixen aquesta sen-sació malagradosa), o bé perd la seva essència.

Tanmateix no podem passar per alt l’altra connotació del neologisme que titula l’escultura, el clavicordi, instru-ment, de primers del segle XVI, pare dels teclats posteriors que van donar lloc a algunes obres cimeres de Johann Se-bastian Bach. El clavecí ben temperat. Les Variacions Gol-dberg, l’Ofrena Musical, les Suites angleses i franceses, les Invencions i simfonies...

Els Acords són essència de l’harmonia. Heus ací dos con-ceptes agermanats que si ens fan gaudir de la música, fins i tot en la dissonància, considerada per Schönberg

6

nogensmenys que una “consonància llunyana”, també ens fan gaudir de la vida. L’harmonia interior i l’acord solidari ens fan partícips de la bellesa individual i col·lectiva.

Amb el Volcà sonor la terra s’obre perquè la música sòli-da es faci líquida com la modernitat i llisqui vall avall, però amb una escalfor que no crema, sinó que abriga freds i solituds. La Balalaica és l’arquetip d’una música russa sempre volcànica, que destaca del piano, que és un ins-trument també de percussió! El piano de Prokófiev!!! La densitat simfònica de Xostakóvitx!!! La direcció enèrgica de Gérgiev!!!

Cap al sublim hi fem cap amb el violoncel, un mitjà de transport espiritual, l’instrument que més s’acosta al més sensible dels instruments: la veu humana. El violoncel can-ta. Canta amb la veu blanca d’un escolà de Montserrat que amb el Virolai ens guia cap al cel. Canta amb els registres greus del diable que s’emporta cap a l’infern Don Giovanni, en un dels episodis més terribles de la història de l’òpera, amb Mozart capaç de dir-nos com ningú que la maldat és detestable.

El violoncel és, en fi, el territori d’alguns dels intèrprets més immensos, els que tornen a compondre una partitura quan l’estan tocant: Pau Casals, Jacqueline Du Pré, Nata-lia Gutman.

La Palmera ens informa de la intrínseca relació entre natu-ralesa i art. Qui imita a qui? El músic i filòsof Hug Banyeres, organista de la seu de Lleida, diu que va ser Franz Joseph Haydn i no Stephen Hawking qui va descobrir el Big Bang, amb el seu poderosíssim acord orquestral de do major quan evoca La creació de la llum al primer dia del Gènesi.

En el mateix afilament, la Concòrdia, que porta la pau a través de cordes, les ombres de les quals són solcs que en projecten el so i estenen la calma. “Donde hay música no puede haber cosa mala”, escriu Cervantes a l’assenyada novel·la del forassenyat.

El contrabaix concebut com a mare de tots els acompanya-ments, insistència en el nostre argument tel·lúric de la mú-sica sòlida de Palahí. La profunditat greu de la mare terra, la gestació en el ventre universal d’antiquíssimes escultu-res gràvides. Sense les cordes de calibre de la baixa fre-qüència, no hi hauria vida sonora en plenitud. De les cor-des gruixudes emergeix l’alçada altura del Cant a l’alegria d’Schiller, traduït al català per Maragall i a la música per Beethoven. Sense contrabaix no hi hauria música popular, ni la verra de la cobla, ni jazz, ni Georges Brassens, ni Paul McCartney...

Els Violins prediquen l’acuïtat d’una solidesa què és, però, elàstica. Als antípodes de la tessitura del contrabaix i dels músics Yehudi Menuhin, David Óistrakh, Stéphane Grape-lli, Itzhak Perlman, Anne-Sophie Mutter, Gidon Kremer, Midori... I Ara Malikian, de la tradició expressiva zíngara, que també podem trobar quotidianament si ens aturem a escoltar tants i tants músics de carrer, al costat dels quals convé no passar de llarg sense deixar unes monedes als seus peus, no com a almoina, sinó com a equitatiu preu d’entrada.

Els violinistes de més prestigi generalment toquen instru-ments construïts amorosament pels manyosos luthiers de Cremona, que van assolir quasi divinitats acústiques amb els dots escultòrics de manipular la fusta. Leonardo també era violista i luthier d’ell mateix. Hi ha més violinistes so-listes que contrabaixistes. L’agut fa melodia. El director és el capità del vaixell de l’orquestra, però el concertino n’és el pilot. No n’he fet l’escandall, però diria que la major part de compositors ha tingut el violí com a primer o segon instrument.

El Trio: tres persones divines, tridents mitològics i futbolís-tics, triumvirats romans, trilogies literàries, triennis de nò-mina, trípodes, triangles, associacions sexuals a la france-sa, els tres tambors, els tres patriarques d’Israel, el tricicle, el tricorni, el tres en un, el tres de nou, el treset de notes, la tripla i el tríton... I una associació bàsica de la música

7

de cambra, que culmina en el zenit de la integral del Triple concert de Beethoven.

La Direcció d’orquestra evocada des de l’escó del cinema. Perquè diuen que la imatge té més força que la paraula. Però el director musical fa la seva feina dret, empunyant un bastonet que anomenem batuta, gràcies al qual els pro-fessors sempre saben on són perquè la batuta bat. És la busca de la brúixola del tempo. Vull esmentar, si més no, els que he pogut tractar i dels quals he après sempre: Celi-bidache, Giulini, Bernstein, Decker, Mehta, Ozawa, Baren-boim... I Ros-Marbà, Mas i Pons.

Les Partitures són els recursos de la memòria dels sons. Gràcies a les partitures, la música és l’únic art que per-met refer una obra a la manera de cadascú. Al Louvre hi sojorna la Monnalisa, però els músics poden fer viure a ca seva i quan volen l’Ave Maria de Schubert o la Pregària a la Verge del Remei de Millet, una ària de Monteverdi o de Sisa, un repertori que travessa la història però sempre hi és, perquè la música és mentre es fa, com argumentava des de la fenomenologia l’esmentat Celibidache. Palahí ho sap perquè també és músic. Com que és artista plàstic, la pot transformar en qualsevol estat físic. Aquí tenim el sòlid de l’escultura.

Bach no debades, perquè res en Bach és debades, té un seguit d’obres titulades, en la nuesa del perfecte semàntic, Partita.

Segons Pedrell, al seu diccionari de la música, capolavoro del gremi, “entiéndase por ‘polifonía’ la marcha de las vo-ces moviéndose independientemente las unas de las otras, de tal manera que formen unidas un tono armónico”. Jo ho aplico al periodisme (“teoria de la polifonia de fonts”) i tots plegats ho hauríem d’aplicar al civisme.

El Sol sostingut és un dels més palesos exemples de la música sòlida: so, sol, sòlid. Veiem la nota, que és un astre, ben penjada. El nom del nostre astre coincidint amb un

so és ensems la perenne mutació entre matèria i energia. Necessitem de la velocitat de la llum perquè l’energia mu-sical es faci partícula. La mesura del comptaquilòmetres del viatge iniciàtic cap a la llum de Haydn, l’escalfor del volcà... La Clau de sol és per tot plegat la reina del sistema solar i sonar dels sons que graviten al seu voltant com si fossin planetes, perquè els planetes són partícules al ma-croàmbit de l’univers.

Anem, doncs, Vers el cosmos sonor. Que s’interpreta en la plenitud Wagneriana... De les obertures que donen lloc als forats negres que albiren una mort, que només és un etern retorn a l’energia del sol, un dels primers transsumptes de Déu, la dominant del do major que ens fa enlairar amb Haydn, però també amb Els mestres cantaires, l’obertura del qual va ser la primera partitura que va plantar al faristol de l’orquestra Ciutat de Barcelona, avui Nacional de Cata-lunya, el mestre Toldrà.

Des de la música entrem de la física..., la música sòlida!, a la metafísica, i aquí la veu nua és la sageta del Solista que va a l’esperit per situar-lo en la no situació de l’èxtasi. L’èxtasi és la “soledat sonora” i la “música callada”. Dei-xem que Mompou ens acompanyi allà on Sant Joan de la Creu ens espera amb la trompeta de Palahí, tensant l’arc de la inacabada trajectòria simfònica de la fletxa preso-cràtica de Zenó d’Elea.

Amb el Tam-tam retornem al ritme de l’inici des de l’inici del ritme, que, a més, té forma de calze o graal, receptacle de llegendes que comencen en els Templers i acaben en Indiana Jones. Musicalment, de tornar al principi en diem en italià ‘Da Capo’, anar al cap. Allà meditarem amb les vibracions del Gong indonesi per tornar a nàixer en un Xi-lòfon que és Bressol de notes.

Aquesta exposició de Palahí, quod erat demostrandum, és música.

8

Ressonàncies en un món desafinatGLÒRIA BOSCH

Ara fa un any parlàvem amb Manel Palahí del seu pro-jecte Partitures de ferro, que ha derivat en una exposició on l’escultura esdevé el refugi dins d’un món desafinat. Un refugi que li permet rescatar, a partir de deixalles o de materials més nobles, per utilitzar l’art com una goma d’esborrar.

Els ferros vells el fascinen, com els ferrers quan polien i sortien unes ràfegues de ressonància, i els integra en un concepte on les relacions interiors amb el ritme ens donen la clau del misteri. A través de diferents elements arribem a l’objecte i tant podem trobar una eina del camp com les peces d’un tractor que insinuen les formes de la guitarra o un respatller fet malbé entre metacrilats.

Recordo que després d’haver parlat amb ell vaig fer un es-bós a la llibreta amb la paraula ‘auscultar’ i una mena de continent esquerdat. A dins, escrites, tot de paraules: aire, so, ràfega, ressonància, música, partitura, joc, aparença, Altre, humor, ironia, temps, ètica... El punt central eren les veus o els sons revelats, un eix que connecta directament amb l’esfera musical, amb tot allò que genera la nota i el so (instruments, compositors, intèrprets...), parcel·les, porcions creant un tot, partitures de ferro transformades, posseïdes per l’harmonia .

Com passa de vegades amb les seves peces dins un clar exercici d’ironia i de sentit de l’humor, aquella mena de dibuix deformat només recollia la immediatesa d’un pen-sament sense necessitat d’escriure. Aquell món desafinat o fracassat (segons la contundència a l’hora de veure les erra-des) era un continent a la deriva que es convertia per un instant en una atmosfera on cada element apuntat era una art d’un tot i l’escletxa ens portava directament cap a fora.

Això em duu a una citació de Borges que el mateix Palahí havia situat entre les seves notes: “Consideré que, aún en los lenguajes humanos, no hay proposición que no impli-que el universo entero. Decir tigre es decir los tigres que lo engendraron, los ciervos, las tortugas que devoró, el pasto que se alimentaron los ciervos, la tierra que fue madre del pasto, el cielo que dió a luz a la tierra...”. Com els frag-ments d’una partitura, la suma de notes que ens dóna el so de la música, l’art també és aquest impacte de llum que ens ve de la percepció, la sensació, l’emoció, el pensa-ment, sempre com un ritme en transformació.

Sota l’efecte dels ritmes, apareixen les diferents obres en Clau de sol, com Sol sostingut, Polifonia, Partitura, Volcà sonor, Acords... Però també l’al·lusió a l’objecte o a la veu nua com a sageta del Solista. El suggeriment de trànsit i de moviment és l’efecte aconseguit, sobretot quan habita l’absència en un Trio de cadires buides que esperen els músics. Alhora ens adonem que les cadires són massa es-tretes i massa altes, com un impossible ple d’ironia que fa evident l’instant que ens acull. Al costat d’aquesta espera, també trobem una altra relació que potencia la conversa: són els violins sobre tamborets, cada un amb una forma diferent en què el moviment i l’expressió sorgeixen de la deformació de l’objecte.

La música és moviment, un viatge obert des de la partitura, des del rastre, des del palimpsest... Com les escultures de Palahí ens condueixen cap a una essència sense divisions, tal com la podem veure a l’Auditori de Girona.

9

Les obres

10

11

Clavicardi

El cor (càrdio) de la melodia. Un esquema que vol perdurar.

2012 · EN FERRO · 109 x 23 x 33 CM

12

La lira del cel

“Sóc la Música, que amb dolç accent / puc tranquil·litzar tot cor atribolat. / Cantant armada amb la cítara d’or / puc delectar les oïdes mortals / incitant-les

que desitgin ardentment / l’harmonia sonora de la celestial lira.” (Orfeo, fabula in musica, d’Striggio / Monteverdi)

2013 · EN FERRO · 58 x 58 x 15 CM

13

14

15

Ritmes

Els trobadors polsaven les cordes dels seus instruments per facilitar el to en la recitació dels textos. Els cantautors d’ara també toquen la guitarra. La veu troba coixí en el suport sonor. Fortalesa i ductilitat. Antiguitat i

actualitat. Sota l’efecte dels ritmes.

2012 · EN FERRO · 183 x 70 x 35 CM

16

Acords

Vibracions que combinen sons simultanis segons les lleis de l’harmonia. Acompanyaments i melodies. Notes i acords. Els dits

de l’intèrpret els donen vida.

2011 · EN FERRO · 153 x 70 x 35 CM

17

18

19

Volcà sonor

La balalaica, volcà de sentiments, acompanya la festa irradiant l’ànima del poble rus.

2013 · EN FERRO · 145 x 72 x 40 CM

20

Balalaica

Quatre caps de biga i unes ferralles. Formes simples i essencials. Com l’art popular de la balalaica.

2013 · EN FERRO · 122 x 100 x 12 CM

21

22

23

Cap al sublimSímbol de plenitud que ressona amb fermesa i noblesa.

S’eixampla i s’estilitza apuntant cap al sublim de l’infinit. Sobre la seva profunditat es poden lluir els altres instruments.

2013 · EN FERRO · 350 x 157 x 77 CM

24

Palmera

Naturalitat i sofisticació. Referent vegetal i caixa de ressò. Amb un pentagrama en al·lusió als cordams sonors. Una invitació

a sentir a prop allò natural en l’àmbit excels de les arts.

2012 · EN ALUMINI POLICROMAT · 137 x 32 x 50 CM

25

26

27

Concòrdia

Gran ventre de solcs damunt l’esfera terrenal. Amb les cordes tensades per marcar les rutes de melodies o els acompanyaments en

dansa. Arma baixada de l’olimp per pacificar governant els sentiments per art d’encanteri.

2012 · EN ALUMINI POLICROMAT I CABLE · 145 x 70 x 112 CM

28

Violins

L’elasticitat del violí al servei de la melodia reforçant la persistència de la memòria. Malgrat les lleis que la regulen, la música

és tot el contrari d’una mecànica rígida.

2012 · EN BRONZE PATINAT AL FOC · 49 x 29 x 16 CM

29

30

31

Violonveu

L’instrument que dóna el so que més s’assembla a la veu humana.

2012 · EN BRONZE PATINAT · 65 x 35 x 65 CM

32

Trio

La nuesa dels seients esperant en escena els músics virtuosos per interpretar les partitures per a trios.

2013 · EN FERRO I ALUMINI POLICROMAT · 130 x 32 x 25 CM

33

34

35

Direcció

La cadira del director en el món del cinema ens resulta una icona familiar. I en música? Què és una gran orquestra sense el mestre

que en marca l’estil dirigint-la amb gràcia i elegància?

2013 · EN BRONZE · 36 x 46 x 55 CM

36

Partitura

Tresor d’enginy musical i monument del gaudi que ens deixa la banda sonora dels segles.

2012 · EN ALUMINI I LLAUTÓ · 48 x 117 x 2 CM

37

38

39

Polifonia

Anhel d’harmonia: melodies amb veus ben acordades en una plenitud sonora.

2013 · EN FERRO I ALUMINI · 210 x 100 x 70 CM

40

Sol sostingut

Zenit de forges antigues com una posta de sol sobre l’horitzó dels pentagrames.

2012 · EN FERRO · 60 x 80 x 16 CM

41

42

43

Clau de sol

Tonalitats plenes de l’harmonia perfecta.

2012 · EN FERRO · 55 x 58 x 22 CM

44

Vers el cosmos sonor

Humil inici d’un pentagrama on són possibles infinites combinacions de melodies posteriors.

2013 · EN FERRO · 22 x 35 x 16 CM

45

46

47

Wagneriana

Wagner Storm. La impetuositat de la música. Remolins exaltats de passió que de vegades ens cauen al damunt

com el drama de la mort.

2012 · EN FERRO POLICROMAT · 105 x 85 x 44 CM

48

Solista

La veu nua com a sageta que apunta a l’esperit per fer-lo entrar en èxtasi.

2012 · EN FERRO · 202 x 118 x 70 CM

49

50

Gong indonesi

El retruny solemne ens convida a meditar.

2012 · EN BRONZE I FERRO · 66 CM DIÀMETRE I PEU 140 X 140 CM

Tam-tam

El rebesavi del ritme. Tronc buidat i restaurat en un esclat naïf per retrobar el més ancestral dels sons.

2012 · EN FUSTA, PERGAMÍ I CORDILL · 92 X 27 X 27 CM

51

Xilòfon

Bressol de notes.

2012 · EN FUSTA · 109 X 124 X 40 CM

Esquelles

Ronquera tosca de tornaveus en un dringar descompas-sat i emboirat. Per no extraviar-nos en la nostra calma.

2013 · OBJECTES

52

53

Manel Palahí i Fàbregas

1945Neix a Girona.

1995Replanteja la seva activitat plàstica i artesanal orientant-la cap a sèries d’escultures entorn d’una idea central, utilitzant diferents tècniques i mate-rials: acoblament de ferros (sovint de recuperació), bronzes a la cera perduda, talla de fusta, alabastre, pedra, metacrilat...

1996És pioner en la utilització artística de ferro ceramit-zat a través de tecnologia punta. 1997Continents & continguts Girona (Col·legi d’Arquitectes).

1998BibliomòrfiquesGirona (Museu d’Art de Girona).

1999InstantsSalt (Casa de Cultura Les Bernardes).

2002Llibres objecteGirona (Consell Comarcal del Gironès).

Duchampalaionades Girona (Expoart).

RovelloidesConca (Caja Castilla La Mancha).

2003ContrastosGirona (Arxiu Històric de Girona).

2004TransfiguracionsFigueres (Consell Comarcal de l’Alt Empordà).

2006Finestres Cassà de la Selva (Sala La Coma).

2008GeografiesGirona (La Galeria).

2009ReconstruccióGirona (Banys Àrabs).

2014Partitures de ferroGirona (Auditori).

54

PARTITURAS DE HIERRO

Me inicié en las artes plásticas a través del dibujo y de la pintura. Pero ya desde la adolescencia lo que más me atraía eran los volúmenes y las formas. Me parecía que eran esculturas las formas redondeadas de granito que veía en los ríos. Caminando por la montaña según que peñas-cos bañados de luz me parecían monumentos naturales. Imaginar obras a partir de lo que tengo delante de mis ojos me predispone a observar las formas en un estado místico. Pienso que la actitud creativa depende sobre todo de mirar el mundo de la manera más limpia y más libre posible.

He querido dar cuerpo a conceptos y vivencias de la música entendida como el medio que nos transporta del mundo cotidiano y funcional al mundo de la calma y el sentimien-to. La palabra “partitura” nos sugiere muchas cosas para comprender la música y la vida. Una partitura parte la mú-sica en signos. Distribuye el espacio y el tiempo para cada voz y para cada instrumento con el objetivo de conseguir unos efectos determinados. Una escultura es una parte de un todo y a su vez recompone en una unidad lo que es fragmentario. Entorno a la materia, la forma y el concepto, una escultura agrupa percepciones, sensaciones y pensa-mientos.

Partitures de ferro (Partituras de hierro) intenta mostrar fragmentos del mundo musical y del mundo existencial. Según las teorías estructuralistas, solo percibimos partes o elementos de una realidad. Nuestra mente construye el todo dando a la realidad un sentido que extrae de la estruc-tura cognitiva previa.

Manel Palahí

Si la realidad puede ser virtual y la modernidad puede ser líquida, la música puede ser sólida. Palahí lo demuestra en esta exposición, que podéis mirar, tocar... ¡y escuchar! Los pintores que han pintado la música, los escritores que la han escrito, el escultor que la ha hecho sólida: Manel Palahí, ¡qué ya había fosilizado el libro! El escultor Palahí es músico. Sabe qué es zambullirse dentro de una partitura e interpretar un compositor. Los instrumentos escultóricos de Palahí son todos versiones propias. Los hace a su ma-nera y se escuchan. Se escucha la música sólida que al-macenamos para proyectarse al infinito desde la fuerza de la materia. Palahí hace el tránsito químicamente reversible de aquello que no tiene peso a aquello que sí tiene, y de aquello que tiene peso a aquello que no tiene. En código agustiniano sería un milagro. Ayer era ciencia. Hoy es arte. Esta exposición de Palahí, quod erat demostrandum, es música.

Antoni Batista

Partitures de ferro es una exposición en que la escultura se convierte en el refugio dentro de un mundo desafinado. Un refugio que permite a Palahí rescatar, a partir de desechos o de materiales más nobles, para utilizar el arte como una goma de borrar. Las esculturas de Palahí nos conducen hacia una esencia sin divisiones.

Glòria Bosch

55

IRON SCORES

I was introduced to the plastic arts through drawing and painting, but from adolescence what most appealed to me were volumes and forms. I saw sculptures in the rounded granite forms I came across in rivers. Walking in the moun-tains, I saw a natural monument in some light-drenched boulder. Imagining works from what I have before my eyes compels me to observe these forms in a mystic mien. I be-lieve that a creative attitude is especially dependent upon viewing the world in the clearest and most unhindered way possible.

Here I have endeavoured to give form to concepts and ex-periences of music understood as the means by which we are transported from the functional, everyday world into a world of calmness and sentiment. The word ‘score’ su-ggests many things to me in comprehending music and life. A score scores music into signs. It distributes time and space for each voice and each instrument in order to attain determined effects. While being a part of a whole, a sculpture recomposes into unity that which is fragmentary. Around the material, the form and the concept, a sculpture bonds together perceptions, sensations and thoughts.

Iron scores aims to show fragments of the musical world and the existential world. Structuralist theories assert that we only perceive parts or elements of a reality. Our minds construct the whole, thus giving reality a meaning extrac-ted from the prior cognitive structure.

Manel Palahí

If reality can be virtual and modernity can be liquid, then music can be solid. Palahí shows us so in this exhibition –one that you can see, touch, and even hear! Painters who have painted music, writers who have written it, and the sculptor who has made it solid: Manel Palahí, who had al-ready fossilized the book! Palahí the sculptor is a musician. He knows what it means to plunge into a music score and interpret a composer. His sculptural instruments are all his own singular versions. He fashions them in his own manner and they are listened to. You hear the solid music we store within us project into infinity from the very force of the material. Palahí makes a chemically reversible transit from the weightless to the weighty, and from the weighty to the weightless. In the Augustinian concept, it would be a mira-cle. Yesterday it was science. Today it is art. This exhibition from Palahí, QED., is music.

Antoni Batista

Iron Scores is an exhibition where sculpture becomes a re-fuge within a world out of tune. A refuge from where Palahí can rescue –from waste or from more noble materials– and so use art as an eraser. Palahí’s sculptures take us to a core without divisions.

Glòria Bosch

56

Organització i producció:Ajuntament Girona

EXPOSICIÓ

CuradoriaXevi Planas Interiorisme i gràfica expositivaMaria Palahí

Transport, muntatge i desmuntatgePérez Rafart

Impressió digitalDigi X3

FusteriaAndriy Krynytskyy

CATÀLEG

EdicióXevi Planas

DissenyMaria Palahí

FotografiesAlbert CuevasMaria Palahí TextosXevi Planas Antoni BatistaGlòria Bosch

TraduccionsTurisme Imaginari

ImpressióImpremta Pagès

Dipòsit legal: Gi 1876-2014

HI COL·LABOREN

Fundació Auditori Palau de CongressosGIRONA