Per què FlyHard
1
www.timeout.cat 55 Si parlem de fenòmens teatrals, no hi ha cap mena de dubte que el gran hit de l’últim any no és una obra, ni un autor, ni cap actor, sinó un concepte, la Sala FlyHard. Al darrere, hi ha el dramaturg i director Jordi Casanovas i la seva colla, és a dir, els actors Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala. I tota una sèrie d’autors i intèrprets de menys de 35 anys que s’han afegit a la festa. La sala és plena cada nit amb La terra oblidada, de Llàtzer Garcia, i ara han fet el salt a La Villarroel, on ara mateix s’està fent Nit de ràdio 2.0., de Cristina Clemente. A l’abril Casanovas hi portarà el Burundanga de Jordi Galceran. Però la gran pregunta és: a què es deu aquest èxit? Sergi Belbel (director del TNC), Salvador Sunyer (director de Temporada Alta) i Jordi González (vicepresident de continguts del grup Focus) coincideixen a dir que la clau del seu èxit és triple: la passió amb què treballen, la recerca reeixida del públic jove i la voluntat d’agradar a tothom. “N’estic enamorat, de la FlyHard. Envejo el Jordi”, confessa Belbel. Un sentiment compartit per la professió, sobretot per la manera de “connectar amb el públic jove fent servir el llenguatge d’avui”, matisa Sunyer. González ens recorda que la FlyHard ja va estar a La Villarroel el 2008 (La ruïna) i el 2009 (La revolució), i remarca que són “gent acostumanda a treballar a les trinxeres” i que “han recuperat les ganes de treballar per al teatre” amb un estil –“la comèdia contemporània propera al públic”– que és a l’ADN de la sala de Carol López. Parla de l’esprit de Buenos Aires, del do it yourself. També hauríem de parlar de talent. Gestionar una microsala de 40 espectadors podria ser sinònim d’experimentació, de teatre d’avantguarda. Però la tropa de Casanovas va per un altre camí. “Pensen en el públic”, insisteix González. Un fet que es demostra en el fet que les entrades de la Sala FlyHard tenen un preu variable, a gust de l’espectador: 5 o 10 euros. “Aquesta flexibilització és la mare dels ous”, indica Belbel. Això, segons el director del TNC, és la demostració de la gran capacitat d’imaginació de la companyia. Busquen gent jove i no volen que el preu sigui una barrera. “Com a sala i com a companyia fan el que els sembla, però sempre amb les ganes d’arrelar les seves propostes i que la gent hi vagi”, comenta Sunyer. I això, diu Belbel, que podrien haver-se allunyat explícitament de la comercialitat. L’èxit els ha arribat per aclamació popular. I el públic, normalment, sempre té raó. Teatre Coordina Andreu Gomila [email protected] Han aconseguit connectar amb el públic jove fent servir el llenguatge d’avui Nit de ràdio 2.0 ha passat de la petita Sala FlyHard a la Villarroel. Per què FlyHard? L’ Andreu Gomila investiga les raons de l’èxit de la companyia de Jordi Casanovas i de la petita sala que gestionen Si dic que la influència del cinema en el teatre actual és brutal, podríem dir, aquest senador de la República cobra per afirmar obvietats. Però aquest servidor podria afegir que aquesta influència del cine –la manera com el cinema influencia el teatre– comença a cansar-lo una miqueta. Sobretot la certa mania d’una certa generació de directors d’escena que han decidit començar les funcions, sempre, amb un pròleg. I tots fan la mateixa mena de pròleg, a sobre. És a dir, una escena inicial, de situació, graciosa i que enganxa, i que acaba amb una cançó dels anys 80 o 90 amb els títols de crèdit projectats en una pantalla. Tots fan servir Radiohead, en el millor dels casos, però no els Radiohead de l’última dècada, els que trenquen la baralla, sinó l’enganxifós Radiohead de Creep o No surprises. Bones cançons, però massa sentides... En un teatre, perdonin, esperem que ens sorprenguin. I no en parlem de la música feta aquí! Fins i tot hi ha algun autor (i director) que es vanta de no agradar-li el teatre. I el traïdor es pregunta: doncs, per què l’infant terrible de marres no es dedica al cinema, a escriure guions o filmar pel·lícules, si el cinema li agrada tant, i ens deixa en pau. Perquè, ehem, els que diuen això, massa bons autors i/o directors de teatre, no són. No sé si han vist a La Seca La monja enterrada en vida de Nao Albet i Marcel Borràs. Ells, també, fan un pròleg, com no, però almenys canvien una mica d’estètica. Canten ells i han fet ells la música. Ho fan amb tota la mala intenció del món. No es pensin que són uns angelets, aquest parell, ja que en Marcel em deia que no volien fer el mateix que els “moderns d’ulleres de pasta”. Per sort, els jovencells que pugen busquen d’una altra manera. I fan teatre amb ganes de fer teatre, i no pas amb la frustració de no poder (i no saber) fer cinema. –Andreu Gomila Brutus El pròleg
description
Article d'Andreu Gomila sobre FlyHard.
Transcript of Per què FlyHard
www.timeout.cat 55
Si parlem de fenòmens teatrals, no hi ha cap mena de dubte que el gran hit de l’últim any no és una obra, ni un autor, ni cap actor, sinó un concepte, la Sala FlyHard. Al darrere, hi ha el dramaturg i director Jordi Casanovas i la seva colla, és a dir, els actors Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala. I tota una sèrie d’autors i intèrprets de menys de 35 anys que s’han afegit a la festa. La sala és plena cada nit amb La terra oblidada, de Llàtzer Garcia, i ara han fet el salt a La Villarroel, on ara mateix s’està fent Nit de ràdio 2.0., de Cristina Clemente. A l’abril Casanovas hi portarà el Burundanga de Jordi Galceran. Però la gran pregunta és: a què es deu aquest èxit?
Sergi Belbel (director del TNC), Salvador Sunyer (director de Temporada Alta) i Jordi González (vicepresident de continguts del grup Focus) coincideixen a dir que
la clau del seu èxit és triple: la passió amb què treballen, la recerca reeixida del públic jove i la voluntat d’agradar a tothom.
“N’estic enamorat, de la FlyHard. Envejo el Jordi”, confessa Belbel. Un sentiment compartit per la professió, sobretot per la
manera de “connectar amb el públic jove fent servir el llenguatge d’avui”, matisa Sunyer.
González ens recorda que la FlyHard ja va estar a La Villarroel el 2008 (La ruïna) i el 2009 (La revolució), i remarca que són “gent
acostumanda a treballar a les trinxeres” i que “han recuperat les ganes de treballar per al teatre” amb un estil –“la comèdia contemporània propera al públic”– que és a l’ADN de la sala de Carol López. Parla de l’esprit de Buenos Aires, del do it yourself. També hauríem de parlar de talent.
Gestionar una microsala de 40 espectadors podria ser sinònim d’experimentació, de teatre d’avantguarda. Però la tropa de Casanovas va per un altre camí. “Pensen en el públic”, insisteix González. Un fet que es demostra en el fet que les entrades de la Sala FlyHard tenen un preu variable, a gust de l’espectador: 5 o 10 euros. “Aquesta flexibilització és la mare dels ous”, indica Belbel. Això, segons el director del TNC, és la demostració de la gran capacitat d’imaginació de la companyia. Busquen gent jove i no volen que el preu sigui una barrera.
“Com a sala i com a companyia fan el que els sembla, però sempre amb les ganes d’arrelar les seves propostes i que la gent hi vagi”, comenta Sunyer. I això, diu Belbel, que podrien haver-se allunyat explícitament de la comercialitat. L’èxit els ha arribat per aclamació popular. I el públic, normalment, sempre té raó.
TeatreCoordina Andreu [email protected]
Han aconseguit connectar amb el públic jove fent servir el llenguatge d’avui
Nit de ràdio 2.0 ha passat de la petita Sala FlyHard a la Villarroel.
Per què FlyHard?L’ Andreu Gomila investiga les raons de l’èxit de la companyia de Jordi Casanovas i de la petita sala que gestionen
Si dic que la influència del cinema en el teatre actual
és brutal, podríem dir, aquest senador de la República cobra per afirmar obvietats. Però aquest servidor podria afegir que aquesta influència del cine –la manera com el cinema influencia el teatre– comença a cansar-lo una miqueta. Sobretot la certa mania d’una certa generació de directors d’escena que han decidit començar les funcions, sempre, amb un pròleg.
I tots fan la mateixa mena de pròleg, a sobre. És a dir, una
escena inicial, de situació, graciosa i que enganxa, i que acaba amb una cançó dels anys 80 o 90 amb els títols de crèdit projectats en una pantalla. Tots fan servir Radiohead, en el millor dels casos, però no els Radiohead de l’última dècada, els que trenquen la baralla, sinó l’enganxifós Radiohead de Creep o No surprises. Bones cançons, però massa sentides... En un teatre, perdonin, esperem que ens sorprenguin. I no en parlem de la música feta aquí!
Fins i tot hi ha algun autor (i director) que es vanta de no
agradar-li el teatre. I el traïdor es pregunta: doncs, per què l’infant terrible de marres no es dedica al cinema, a escriure guions o filmar pel·lícules, si el cinema li agrada tant, i ens deixa en pau. Perquè, ehem, els que diuen això, massa bons autors i/o directors de teatre, no són.
No sé si han vist a La Seca La
monja enterrada en vida de Nao Albet i Marcel Borràs. Ells, també, fan un pròleg, com no, però almenys canvien una mica d’estètica. Canten ells i han fet ells la música. Ho fan amb tota la mala intenció del món. No es pensin que són uns angelets, aquest parell, ja que en Marcel em deia que no volien fer el mateix que els “moderns d’ulleres de pasta”. Per sort, els jovencells que pugen busquen d’una altra manera. I fan teatre amb ganes de fer teatre, i no pas amb la frustració de no poder (i no saber) fer cinema. –Andreu Gomila
BrutusEl pròleg
