PIRATES A LA COSTA

D’ERAMPRUNYÀ

Extracte de la conferència pronunciada el 23 de desembre de 1999 al Museu de Gava, organitzada per l'Associació d'Amics del Museu de Gavà

Josep Campmany i Guillot

Desembre 1999

1. INTRODUCCIÓ. Molta gent té encara una imatge del Gavà antic com una comunitat girada de cara a la terra; pagesívola o pastoril, però vivint d’esquena al mar. Per a alguns, la història marítima de Gavà comença quan el poble s’obre al turisme; quan propis i estranys comencen a utilitzar les platges per estiuejar, cap als anys trenta. Certament, la magnífica platja de Gavà és relativament recent. La zona costanera era, només fa un segle, plena d'estanys i innombrables mosquits portadors de febre groga, que feien del poble un lloc apartat, arraconat entre el Garraf i la costa insalubre.1 Però abans no havia estat així. Des de la llunyana època dels ibers, la mar ha estat un element important en la història dels homes i dones d'aquestes terres. Especialment al segle XVI, quan del mar venien perills i amenaces. Un dels principals motius d’inseguretat eren els atacs dels pirates. Els pirates eren fonamentalment d’origen barbaresc, musulmans del nord d’Àfrica, que efectuaven atacs a les poblacions costaneres dels països cristians i n’obtenien esclaus i tot allò valuós que poguessin arreplegar. Amb la unió d’Aragó amb Castella, i la creació del gran imperi hispànic, el centre de gravetat de la política reial s’havia desplaçat cap a l’oest, deixant abandonades les nacions mediterrànies. Un buit de poder aprofitat per un imperi turc en plena expansió, que estenia el seu poder per tot el Magrib. La por als atacs pirates entre els nostres avantpassats devia ser immensa. Una por que es degué transformar en terror quan, segons testimonis del 1550, els pirates atacaren les platges de la baronia d’Eramprunyà, amb uns resultats terribles. Diuen els habitants de Sant Pere de Gavà, aquell nefast 1550, que a causa d'aquests atacs «hem d'abandonar les cases amb mullers, fills i família, tot fugint cap a les muntanyes de la baronia».2 La resposta, tardana però efectiva, arribà dels particulars mateixos, i del senyor d'Eramprunyà. D'una banda. els particulars formaren el sometent, milícia armada local, i fortificaren llurs masies. Un bell exemple d'aquestes masies fortificades al segle XVI encara es pot contemplar, al Pla de Queralt, a can Rosés.3 Els senyors, per la seva banda, aportaren a la seguretat dels vassalls el castell de Castelldefels (que fou reconstruït) i una torre amb artilleria construïda al començament de les costes de Garraf, la Torre de la Guarda. Fins ara ningú havia gosat presentar, en forma de monografia, una aproximació a les vicissituts marítimes de la nostra contrada. El desembre de 1998, gràcies a la iniciativa de la revista parroquial "Mar i Muntanya" de Castelldefels, amb el suport de la regidoria de cultura d'aquell municipi, es va editar el llibre titulat "Castelldefels i la Mar", que explica també molts fets i situacions comuns a Gavà i a la resta de municipis que conformaven l'antiga baronia d'Eramprunyà. L'autor del llibre és Josep Campmany i Guillot, col·laborador de la secció d'història local del Museu de Gavà i membre de l'Associació d'Amics del Museu de Gavà, de la qual n'és secretari des de 1998.

Per aquest motiu, l'Associació d'Amics del Museu de Gavà va creure convenient presentar el llibre a la nostra ciutat, amb una xerrada feta pel mateix autor, que parlà d'aquells segles, dels pirates que atacaven les nostres costes, i dels esforços dels nostres avantpassats per defensar-se'n.

1 J. Codina, El delta del Llobregat i Barcelona, Barcelona 1971, capítol Segle XIX. L'estat sanitari, p. 314-331. R. Planes, El paludisme al Prat de Llobregat de 1918 al 1925, Gavà, 1983. 2 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Jeroni Mollet, Repertorium 22, 1550,24 de febrer de 1550. 3 J. Bassegoda, Can Rosés. Una masía en peligro, «La Vanguardia Magazine», 17-Novembre-1991, p. 86-90.

Estany de la Murtra, a Gavà. Antigament, aquesta maresma arribava fins just a sota de la Roca i el pla de Queralt

2. L’AMENAÇA QUE VE DEL MAR. El segle XVI està caracteritzat per la inseguretat de vides i hisendes. I un dels principals motius d’inseguretat eren els atacs dels pirates i corsaris. Abans d'entrar en matèria, però, cal fer una petita distinció tècnica entre la pirateria i el cors. El pirateig era una activitat fonamentalment econòmica i al marge de la llei, mitjançant la qual hom es dedicava, principalment mitjançant accions marineres, a l'apresament de tot allò amb valor econòmic en possessió d'altri, sense respectar persones, propietats, banderes ni lleis. El cors, en canvi, era una activitat legal, mitjançant la qual hom es dedicava a fer el mateix que els pirates, però només e perjudici de les persones i propietats dels enemics del rei. Per exercir el cors calia, doncs, un document legal (la patent de cors) mitjançant el qual el corsari s'obligava a respectar els béns i els súbdits del rei i els seus aliats, i a donar una part dels seus guanys a la corona, mentre que a canvi podia utilitzar com a base d'abastiment els ports i les drassanes del rei i els seus aliats. El cors, doncs, era una activitat econòmica, però enquadrada dins les lleis de la guerra usuals en aquell temps. De fet, el cors està a l'origen de la puixança naval catalana. Ja Berenguer Ramon III, al segle XII, va expedir diversos privilegis per estimular el sorgiment de corsaris a Barcelona. Més endavant, al segle XIV, diversos corsaris catalans es feren famosos en les guerres entre Catalunya i Gènova, i Catalunya i Castella, cap els anys 1314, 1344 i 1360, i el Rei Pere IV el cerimoniós, l'any 1367, decretà un detallat reglament per a corsaris, sobre el qual es basà la legislació posterior en els diversos països de la Mediterrània. Per acabar, esmentarem només que les activitats corsàries foren legals a l'estat espanyol fins una data tan recent com el 1908.4 La pirateria tal com s'ha definit fou molt estranya en les nostres costes. De fet, els documents només ens parlen (excepte en un cas) d'atacs corsaris, és a dir, d'atacs provinents de vaixells amparats legalment per potències estrangeres. Per això, al llarg d'aquest treball, i seguint la nomenclatura popular, utilitzarem indistintament els mots "pirates" o "corsaris" per referir-nos exclusivament a aquests darrers. Repassarem l'acció de pirates i corsaris al mar proper, i a les nostres costes, com ara a les cales del massís de Garraf. Hi haurà exemples, i fins i tot un, del 1550, que demostra que Gavà mateix patí els efectes d'aquests atacs. 5 L'únic cas de pirateria a les nostres costes es produí a mitjan segle XV en aigües de Castelldefels. El senyor de Sant Boi, Joan de Torrelles, que per diverses qüestions estava enfrontat amb el consell municipal de Barcelona, havia aparellat una galera, de nom Sant Bertran, amb la qual es dedicava a pertorbar i impedir el comerç marítim de la ciutat. Un dels incidents que produí major indignació s’escaigué el 14 d’agost de 1449 davant Castelldefels: la galera Sant Bertran s’acostà a una barca de pescadors a la qual requerí que es lliurés, però aquesta optà per fugir. Perseguits pels corsaris del de Torrelles, un jove mariner del lloc de Garraf va ser mort d’un tret de ballesta. El seu pare, desesperat, baixà a Barcelona, i cada dia esperava els consellers clamant justícia a grans crits. Finalment, els consellers armaren una altra galera i aconseguiren capturar la de Joan de Torrelles, a Alacant. 6

4 J. Noguer, A. Alcoberro, Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de Palafrugell i de Mont-ras, Palafrugell 1998, p. 13 i 24. 5 J. Codina, Els pagesos de Provençana (984-1807), Barcelona 1989, vol. II, p. 18. 6 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Llibres de Deliberacions, consell del 18 d’agost de 1449. Citat per C. Martí i Vilà, Notes històriques de la vila de Sant Boi de Llobregat, Sant Boi, 1952, p. 27.

Detall d’un mapa de l’any 1571 en què es mostra la mediterrània occidental

3. ELS VAIXELLS. Els vaixells utilitzats a les nostres costes als segles XVI i XVII eren molts i variats. Es poden classificar en dos grans grups: vaixells llargs i vaixells curts.7 Els vaixells llargs, anomenats així a causa de la seva estructura, que els feia aparèixer baixos, prims i allargats, eren moguts a vela i rem. L'existència d'aquesta darrera tracció els feia, fins a cert punt, molt més maniobrables que els pesants vaixells de vela, i independents de les condicions metereològiques. Eren, també, més cars de mantenir, ja que precisaven, a més de la tripulació, de la força humana que movia els rems: els galiots. Aquestes característiques els feien aptes gairebé de forma exclusiva per a la guerra. N'hi havia de moltes classes, des de, per exemple, les enormes galiasses mogudes per fins a 600 remers (30 bancs per banda de 10 remers cadascun), utilitzades com a veritables bateries flotants per a l'artilleria, fins als petits bergantins, amb 10 bancs per banda amb 1 remer cadascún, que eren utilitzats com a enllaç ràpid entre els vaixells de la flota i els ports. Entremig, hi destaquen dues tipologies molt utilitzades pels pirates i les flotes reials que els encalçaven: fustes i galeres. La fusta tenia uns 15 bancs per banda, amb espai per a 1 remer, i aparellava un pal amb vela llatina. En cas de perill, la tripulació sencera podia seure a remar, i duplicava llavors la potència motora. Aquests vaixells, els més ràpids de l'època, eren molt usats pels pirates que atacaven les nostres costes. Les flotes reials, en canvi, s'inclinaven per la galera, quatre vegades més gran que la fusta, amb 20 o 25 bancs per banda, capaços per a 3 remers cadascun. Potents, aparellaven dos o tres pals amb veles llatines, i carregaven entre tres i cinc peces artilleres. Pel que fa als vaixells curts, eren d'estructura ampla i fonda. Es movien a vela, i la seva característica principal era llur gran capacitat. Per aquest motiu, eren preferentment dedicats al comerç. N'hi ha també una gran varietat, des de les pesants carraques i naus que feien la via d'Amèrica, capaces per a 500 o 1000 tones, aparellades amb quatre pals amb veles quadrades i llatines, i dotacions de centenars de mariners, fins a les petites pollacres (o pollaques) i llaguts, capaces per a 50 o 25 tones respectivament, amb dotacions de 25 o 10 mariners i un únic pal amb vela llatina. L'activitat marinera no estava reservada només a les ciutats portuàries. També a Gavà hi ha exemples sorprenents de dedicació a la marineria. El baró d'Eramprunyà mateix, Joan Hug Fiveller de Palou, l'any 1590, apareix en un document com a propietari d'una barca, la meitat de la qual ven a Joan Sala, «mariner de la parròquia de Santa Maria de Castelldefels».8 L'escriptura de la venda consigna el canvi de propietat de la «meitat per indivís de la barca nomenada Santa Maria i Sant Erasme, de port trescents quintars, que (...) és al litoral marítim, és a dir, amb el seu arbre enter, veles, àncora, eixàrcies i altres aparells», mitjançant el pagament en efectiu de 50 lliures en moneda barcelonesa. La documentació original, en llatí, existent a l'Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona, inclou un rebut del baró a Joan Sala, i la posterior confessió d'aquest en la qual especifica haver rebut la barca. El vaixell tenia un port de tres-cents quintars, és a dir, unes 12 tones. Era, doncs, un llagut gros, amb una probable dotació de 10 homes i 1 únic pal amb vela llatina, típic del comerç de cabotatge de les nostres costes. 9

7 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos y en especial de España durante los siglos XVI y XVII, Madrid 1968, vol. I, p. 169-279. 8 Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, notari Nadal Castelló, Establiments i precaris de la baronia d’Eramprunyà, 470/7, f. 50r i ss. 9 C. Carrère, Le droit d’ancrege et le mouvement du port de Barcelone au milieu du Xvème siècle, «Estudios de Historia Moderna», III (1953) p. 26.

VAIXELLS DE REM

Núm. de bancs per banda

Núm. d'homes per banc

Núm. de pals

GALIASSA 30 5,7,10… 3 GALERA 20-25 3 2 GALIOTA 15-20 2 2

FUSTA 15 1 2 BERGANTÍ 10-15 1 2,1

VAIXELLS DE VELA

Càrrega (Tm)

Dotació Artilleria Núm. de pals

Veles (Quadrades o Llatines)

CARRACA 1000 300 50 4 Q+L NAU 500 150 80 4 Q BARCA 100 40 40 3 L POLLACRA 50 25 10 2 Q+L LLAGUT 25 10 2 1 L

4. PIRATES AL SEGLE XVI: ELS GERMANS BARBARROSSA. Amb la unió d’Aragó amb Castella i la descoberta d'Amèrica, es conformà un gran imperi estès pels cinc continents, que deixà fora de les línies mestres de la política mundial els problemes dels petits estats mediterranis que, com Catalunya, començaren a patir seriosament el problema de la pirateria. Fins llavors, les nostres costes no havien estat exemptes de la pirateria. Però era una pirateria artesanal, algun vaixell solitari que d'amagat atacava masies isolades o barques despistades. Però a principis del segle XVI, el desballestament de la potència naval catalana i l'expansió turca fomenta l'aparició d'una pirateria organitzada. Fites d'aquesta expansió foren la presa pels turcs de Constantinoble, el 1453, la de Damasc i Síria, el 1516, o la d'Egipte, l'any següent. El 1522 prenien l'illa de Rodes, darrer reducte cristià a les mars d'orient, als cavallers de l'Hospital, i el 1529, les tropes turques arribaven a les portes de Viena, on establiren el primer dels setges a l'aleshores capital de l'imperi alemany. Hegemonia confirmada el 1517, quan el soldà Selim I prengué el títol de Califa, el "príncep dels creients". Dos són els soldans turcs sota els quals aquests es consoliden com a gran potència a la Mediterrània oriental: Selim I (1512-1520) i Solimà el Magnífic (1520-1566).10 Sota l'ègida de l'imperi otomà, desenvoluparen les seves activitats els pirates més temuts a casa nostra: els germans pèl roigs Baba-Arug i Hayr-al-Din, coneguts pel sobrenom de Barbarrossa. Nascuts a l'illa grega de Mitilene (antiga Lesbos), d'una família humil de cristians ortodoxos, vers l'any 1470, es convertiren a l'islam. L'any 1504 passaren al servei del rei de Tunis, i amb una galiota mal armada s'apoderaren de dues galeres del papat repletes de tresors. La seva arribada a Tunis, en olor de multituds, marcà l'inici d'una fulgurant carrera. El 1516, pel seu compte, Baba-Arug conquereix Alger. L'any següent mor lluitant contra els espanyols, però Hayr el reemplaçà en el govern d'Alger i en el sobrenom. Aquest, aquell any, es posà sota el vassallatge del soldà turc, del qual adquirí poders per fer de corsari a la mediterrània occidental. Ara, tenia al darrera, protegint-lo, el poderós imperi d'Istambul.11 Des d'aleshores, els atacs augmentaren. El 1518 saquejà Dènia i Alacant. El 1535, Maó. El 1538 guanyà, a la mar Jònica, la batalla de Préveza contra una flota de cristians confederats. Tal és el seu poder que el mateix emperador Carles V, aquell any, inicià converses per establir un tractat de pau, d'igual a igual. Fou debades: Barbarrossa era, des de 1536, aliat de França, la gran potència enemiga. El 1541 es féu evident aquesta aliança, i la flota de Barbarrossa, armada i abastada al port de Marsella, atacà de nou el port de Maó, on s'endugué presoners més de 4000 cristians. Fou el zènit del seu poder. L'any 1546, vell de vuitanta anys, Barbarrossa moria de vell, rodejat de luxe i riquesa, a Constantinoble, a la cort del soldà. Els germans Barbarrossa tingueren una llarga rècula de seguidors, i de fet la pirateria es mantingué a Alger fins a la seva conquesta per França el 1830. Entre els capitans (anomenats "arraixos") seguidors de Barbarrossa podem esmentar Dragut, turc, que el 1550 atacà Pollença, Vila-Seca i Alacant, i el 1558 Salou; Otxalí (Euldi Alí), calabrès, que el 1558 atacà també Salou i el 1561 Sóller; Catxidiable (Drub "el diable"), que el 1529 destruí l'esquadra espanyola encarregada de protegir la costa mediterrània; Murat, albanès; Hassan, sard, que el 1541 defensà amb èxit Alger dels atacs espanyols; Piali-Paixà, turc, que el 1558 atacà Ciutadella on prengué 4000 captius, i un llarg etcètera. L'any 1580, un visitant documenta 35 capitans corsaris residents a Alger, dels quals 25 són renegats cristians.12

10 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. II, p. 1108-1121. J. Noguer, A. Alcoberro, Pirates, corsaris i torres de moros…, p. 27. 11 H. Deschamps, Pirates et Flibustiers, Paris 1973, p. 21-27. 12 S. Clissold, Cristianos renegados y corsarios berberiscos, «Historia y vida», núm. 107 (1977) p. 75-79.

Imatge del pirata Barba-rossa, extreta d’un incunable coetani que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona

5. PIRATES A LA COSTA BARCELONIA EN ÈPOCA DELS BARBARROSSA. Vam veure al passat capítol com l'ascensió de l'imperi turc en l'orient mediterrani es traduí en l'aparició a Alger, sota Barbarrossa, d'un estat basat en la pirateria. Ben aviat els seus efectes a les costes properes a Eramprunyà es començaren a patir. L'any 1519, prop de Barcelona, el corsari Catxidiable, un dels capitans de Barbarrossa, saquejava Badalona i altres poblacions del Maresme.13 Aquell mateix any, mentre l'emperador Carles V era a Barcelona, just després de la seva elevació al soli imperial, «aparecieron en la playa de ella doce fustas de moros que traían por capitán a un turco llamado Halimecen, de que Su Alteza recibió mucho enojo y no pequeña afrenta en ver que no hubiese en la dicha playa ningunas fustas ni galeras para salir contra los moros».14 Tres anys després, és el mateix emperador que, des de Brusel·les, escriu als diputats de la Generalitat: «Diputados: ya sabeys quan sueltas andan las fustas de los turcos y otros infieles por essas mares demás de los corsarios franceses que van por ellas y los daños grandes que han fecho y hazen continuamente en essas costas y en las yslas…».15 El dijous 13 de juny de 1527, els pirates tornen a desembarcar a Badalona: «En aquest dia per la matinada foren juntas davant Badalona XIIII fustas de moros las quals tragueren moros en terra qui barrajaren tota la sagrera». Dies després, altra vegada «foren juntes prop la platge de la present Ciutat VIII fustas de moros».16 El 24 de juny d'aquell any, fins i tot els pirates tingueren la barra de desembarcar al costat de Barcelona i muntar una paradeta per rescatar els presoners capturats: «En aquest dia arribaren y se attendaren davant la lecuna o pont trencat, cerca de Besòs, vuyt fustes de turchs, qui venian la volta de levant, y en les mars de Cobliure, Cadaqués y Roses havien preses y encativades moltes ànimes, entre les altres de Sant Pere Pescador 17, y un bergantí ab alguns hómens de bé; los de Sanct Pere Pescador se rescataren entre draps y diners, 1551 ducats d'or. E après lo senyor governador recataren tres personatges per mília ducats y stigueren attendats més de tres dies tractant de rescats de la altra gent que portaven presa, etcètera. E no'n rescataren més, sinó que feren vela e se'n tornaren y anaren la via de llevant passant davant Barcelona». Pocs anys després, el 1532: «fustes de Turchs havían arribades en les mars de aquesta Ciutat, y havian cativats 28 pescadors Ciutadans de Barcelona, y que los Consellers havían fet traurer la artillería, la qual havían trobat molt desconcertada».17 L'any següent, el 28 de juny, davant la carència de forces navals reials, es formà una armada de vaixells particulars davant Barcelona per anar contra tres fustes de moros que assetjaven la costa. 18 Els atacs no paraven: el 29 de maig de 1543, «nova certa de VIIII fustes de moros que eran per la costa». El 26 d'agost de 1551, els pirates capturen una galera en aigües barcelonines.19 Tres anys després, el primer de juny de 1554, alarma de pirates a Barcelona, amb notícia que galeres franceses i fustes d’Alger s’aplegaven per envair la costa, la qual cosa obligà a establir torns de guàrdia a les Marines.20 I encara el 25 de juny de 1564, «vingueren 16 galeotas de moros, y feren alguns danys á Badalona».21

13 J. Reig i Vilardell, Monografías de Catalunya, Lletra B, Barcelona 1890. 14 J. Noguer, A. Alcoberro, Pirates, corsaris i torres de moros…, p. 11. 15 «Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», vol. 5, p. 345. 16 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1478-1533, Barcelona 1894, p. 389. 17 E. G. Bruniquer, Rúbriques de Bruniquer, vol II, p. 255. 18 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1478-1533, Barcelona 1894, p. 439. 19 N. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona 1709, vol. III, p. 187. 20 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1534-1562, Barcelona 1895, p. 264 21 E. G. Bruniquer, Rúbriques de Bruniquer, vol II, p. 259.

Quadre contemporani d’Antoni de Burgada que idealitza un combat entre dues galeres, a la batalla de Lepant

6. EL CAPVESPRE DE LA MARINA CATALANA. L'expansió per la Mediterrània portada a terme pels reis catalans per les Balears, Sicília, Sardenya, Nàpols i Grècia continuà sota Ferran el Catòlic. Aquest incorporà a la corona de Castella la plaça nordafricana de Ceuta, conquerida el 1415 pels portuguesos, i durant el seu regnat foren conquerides Melilla (1497), Tremecen (1505), Oran (1509), Bugia (1510), Trípoli (1510). Els regnes deTunis, Alger i Tremecen, a Líbia, esdevingueren regnes tributaris d'Aragó.22 Tot i això, aquesta època marca també l'inici de la decadència de la marina catalana. Més interessada en el suport logístic a les campanyes del Gran Capità a Itàlia, que no pas en el control de la pirateria nordafricana, la flota catalana passà a estar estacionada a les costes de Múrcia i Granada, des d'on els terços s'embarcaven cap al teatre italià. Durant la regència del bisbe de Saragossa (1516-1519) que s'esdevingué entre la mort del rei catòlic i l'arribada a Barcelona del futur emperador Carles I, foren els corsaris particulars catalans, i no la flota reial, els únics capaços de fer front als atacs piràtics. Així, el 1519, el català Berenguer d'Oms capturà 4 galiotes, 5 llenys i 4 galeres de moros que assolaven les nostres costes.23 Amb l'arribada de l'emperador Carles, les Corts catalanes miraren de redreçar la penosa situació, i el 1520 es feren plans per construir una flota de galeres que, sota el comanament de la Generalitat, s'encarregués de guardar la costa, però al final no es va fer res.24 Per acabar-ho d'adobar, l'almirall Hug de Montcada patí una gran derrota en aigües de Sardenya contra els francesos, el 1524, on es perdé el poc que quedava de la flota.25 Malgrat la victòria terrestre de Pavia, l'any següent, Catalunya havia perdut l'hegemonia marítima a la Mediterrània occidental. El 1527, l'emperador ordenà que es construissin 10 galeres a Barcelona, i l'any següent, per guardar la costa, contractà els serveis de la flota del genovès Andrea Dòria. També aquell any, amb les galeres disponibles, Carles constití l'esquadra de Guarda de les Costes de Granada, encarregada de vigilar, també, les nostres aigües. Tot i això, el 1529, aquesta esquadra fou totalment destruïda pel pirata Catxidiable en aigües de Formentera. L'any següent, per vigilar tota la costa mediterrània, es creà una definitiva Esquadra de Galeres d'Espanya, però amb només 8 galeres i base a Puerto de la Cruz (Càdiz). 26 Aquesta esquadra, situada tan lluny de Catalunya, seria la única flota que, sobre el paper, podia aturar els atacs piràtics. Fou debades. I això que, al llarg dels anys següents, anà augmentant de dotació: 11 galeres el 1531, 15 el 1535, etc. Per atacar les bases dels pirates al Magrib, es constituí una altra flota operativa, que el 1531 tenia 54 galeres, i el 1535 66. Aquell any, aquesta flota reconquerí Tunis, on hi havia entre 18.000 i 20.000 captius cristians. Però pocs anys després, el 1541, una flota semblant fracassa davant Alger, valerosament defensada pel pirata sard Hassan. La venjança a aquest atac no es va fer esperar, i el 1541 Barbarrossa atacà Tremcen, que reconquerí el 1544. El 1550, el pirata Dragut atacà Pollença, Alacant, Vila Seca i Salou. I el 1551, Trípoli caigué en poder dels turcs, i quatre anys després Bugia caigué també en poder dels pirates d'Alger. A la mort de Carles I, el 1558, la situació era més perillosa que mai, amb la major part de les places nordafricanes perdudes i una flota defensiva insuficient i allunyada de Catalunya.27

22 A. Rovira i Virgili, Història Nacional de Catalunya, Bilbao 1984, vol. II, p. 218-219. 23 N. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona 1709, vol. III, p. 158. 24 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. I, p. 515. 25 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. I, p. 362. 26 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. I, p. 505. 27 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. I, p. 506.

Gravat del segle XVI que mostra una galera petita perseguida per un galió, amb vent de popa

7. LA MEDITERRÀNIA EN TEMPS DE FELIP II I FELIP III. La situació a l'arribada al tron de Felip II no podia ser més penosa. El 1559 el pirata Piali havia atacat Ciutadella de Menorca, enduent-se més de 4000 presoners, i l'any següent, les restes de la flota espanyola eren derrotades un altre cop en intentar recuperar Trípoli. Davant d'aquesta situació, Felip II organitzà un ambiciós programa de construcció naval. El 1561 es preveien construir, a les drassanes de Barcelona, 50 galeres. L'any següent, l'esquadra de galeres d'Espanya (amb base al Puerto de la Cruz, a Càdiz, però encarregada de protegir la costa catalana), tenia 12 galeres, i 44 més formaven part de la flota d'operacions del Mediterrani. El 1565, hi havia a les drassanes barcelonines 40 noves galeres en construcció, i el 1565, en la defensa de Malta contra un atac naval turc, ja hi va poder participar una flota operativa de 90 galeres. A partir d'aleshores, la situació canvia de signe i, tot i que el 1570 es feren plans per evaquar Menorca, l'esquadra de galeres d'Espanya ja tenia 22 vaixells. L'any després tingué lloc la famosa batalla de Lepant, on per part cristiana hi prenen part més de 200 galeres, la majoria de les quals s'havien construït els darrers anys a Barcelona. L'any 1588, la derrota de "La Invencible" a l'Atlàntic va tornar a perjudicar la potencia marítima espanyola a la mediterrània, però a principis del segle XVII la flota de galeres d'Espanya s'havia estabilitzat en unes 50 unitats, quantitat suficient per protegir mínimament les nostres costes.28 A més, durant el regnat de Felip III, tingué lloc una disposició important, quant a defensa marítima de les nostres costes: les Corts catalanes de 1599 decidiren, finalment, que part dels impostos recaptats a Catalunya per al rei s'invertirien en la creació i manutenció d'una esquadra de galeres de Catalunya, comanada per la Generalitat. Aquesta esquadra, que ha s'havia demanat a les Corts de 1522, no fou efectivament creada fins el 1608, i fou operativa fins el 1623. Tot i que la seva gestió fou discutida, amb denúncies de corrupció (els diputats de la Generalitat arrendaven les galeres a comerciants per fer negoci, en detriment de la guàrdia i vigilància de la costa), la seva existència fou un poderós element de dissuassió per als pirates.29 De fet, hi ha notícies del 16 de juny de 1611 que aquesta Esquadra de Galeres de Catalunya estava atracada a Castelldefels: «En aquest die los senyors deputats feren anar a dos galeras de les de dit General, que estaven a punt envers Castelldefels, per cert avís tenien de dos vexells de moros, y arribats allà a ont eren, sibé feya grandíssima maror, trobaren dos vexells quiscuna de les galeres, ço és capitana y patrona envestiren son vexell, y la hu per ser bon vexell féu gran resistència y armas molt bona estona, encara que fonc forçat a la patrona de desferrar un ramat de forçats, foren los moros presos los dos vexells ab la artilleria y lo demés aportaven, fonc gran lo contento per tota Barcelona»,30 i el 1620 participaven, junt amb les galeres d'Espanya, en un combat davant la costa de Barcelona: «Prendió y derrotó delante de Barcelona la marqués de Santa Cruz, General de las Galeras de España, con las suyas, y las de Cataluña, dos Naves grandes de Moros, con alguna pérdida».31 Juntament amb aquesta esquadra catalana, val a dir que l'esquadra de Galeres d'Espanya havia canviat de base naval, i ara era situada molt més a prop, a Dènia (1600-1618) i Cartagena (a partir de 1618), encara avui la base naval espanyola del Mediterrani.32

28 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. I, p. 365-376. 29 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. I, p. 515. 30Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. IV (1611-1623), Barcelona 1997, p. 11. 31 N. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona 1709, vol III, p. 241. 32 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. II, p. 935.

Maqueta de la galera Sant Jordi, exposada al Museu Marítim de Barcelona. Aquesta galera, botada el 1620, fou la capitana de l’esquadra de Catalunya

8. LEPANT I LA CONFRARIA DEL ROSER A SANT PERE DE GAVÀ. El símbol més evident de la recuperació naval hispànica a la Mediterrània de finals del segle XVI fou la famosa batalla de Lepant. El diumenge 7 d’octubre del 1571, dia de la mare de Déu del Roser, l’armada aliada del rei d'Espanya, el Papa i Venècia vencé l’armada turca al golf de Lepant, davant les costes de l'actual Albània. Després d'un segle de pors, els pobles de la costa celebraren amb alegria aquesta victòria. Alegria que, lligada a l’ambient de religiositat propi del barroc, comportà una ràpida extensió de la devoció a la Verge del Roser per tot el país. Sant Pere de Gavà no en fou una excepció: ben aviat es formà una confraria dedicada a aquest culte, igual que a Castelldefels (on n'hi havia una des del 1588).33 Ja des d'antic (any 1380, segons les visites pastorals) a Sant Pere de Gavà hi havia un altar dedicat a la Mare de Déu.34 Fou sobre aquest altar que els gavanencs del segle XVI fundaren la confraria o administració de la mare de Déu del Roser. El fet es produí entre els anys 1593 i 1594, ja que mentre que a la visita pastoral del 1593 no es parla de cap confraria ni administració en aquest altar, en canvi, en la de 1594, el bisbe ordenà que es comprés un pal·li d'oripell, una coberteria nova de cuir, i que es daurés el retaule de la Mare de Déu amb la imatge de Maria, tot a càrrec de la «il·luminació» de l'altar. Aquest esment a una «il·luminació» significa que existia una administració portada per laics, encarregada de recollir diners per al culte en aquell altar. En la visita pastoral de 1595, s'esmenta que tot l'ordenat s'havia complert, però que encara mancaven 5 lliures per pagar.35 L'existència d'aquesta «il·luminació» s'esmenta també en la visita de 1596 i, en la del 1600 ja consta clarament que «in dicto altari est confraternitas cuius sunt administratores Petrus Termens et Petrus Mas, qui reddiderunt computum seu administratoribu», és a dir, que «en aquest altar hi ha una confraria els administradors de la qual són Pere Térmens [del Mas Térmens, avui can Guinot] i Pere Mas [de can Mas de Bruguers], que van donar comptes de la seva administració». A major insistència, el nom de l'altar en aquesta visita ja no apareix com a "Altar de la Mare de Déu", sinó "Altar de la Mare de Déu del Roser". En aquesta data, els administradors declaraven que la confraria tenia 23 lliures, quantitat respectable, que indica la importància coetània d'aquest culte.36 L'any 1607, els administradors de la confraria eren Andreu Ros i Bernat Ros [del mas Ros de les Canals, actual Ca n'Amat a la Font del Ferro, i Ros de la Plaça, actual Casa Gran]. El 1608, Antoni Sbert [del Mas Sbert, actual Can Llong] i Joan Gomar [del Mas Gomar, a la Roca]. L'any 1611 eren Antoni Ros i Joan Roeda [del la Casa del Coll Roig, actualment Can Tardà]. El 1612, els administradors eren Jaume Tintorer [can Tintorer] i Guillem Manent [del mas Manent]. I el 1616 eren Bernat Ros i Narcís Espinós [ca n'Espinós].37 La confraria del Roser està documentada, a l'església de Sant Pere, fins a l'any 1924.38 Els noms indiquen que era sostinguda pels principals caps de casa de Gavà. Però malgrat la victòria de Lepant, el perill dels pirates no desaparegué. El 23 d’agost del 1581 arribava l’amenaça de desembarcament del corsari Otxali amb seixanta galeres. El virrei «ja havia fet per sa part lo que li tocave scrivint als Barons y prelats y Cavallers y altres llochs dela costa per que se preparen y posen tota cosa en lorde que conve».39 A partir del 1608, amb l’expulsió dels moriscos de València i Tarragona, la situació es complicà encara més. Coneixedors de les costes catalanes, molts d’aquests expulsats s’enrolaren en vaixells corsaris que hostigaven les rutes comercials de cabotatge. 33 Arxiu Diocesà Barcelona (ADB), Communium, 1587-1590, f. 196, citat per J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, (Arxiu Munpal. d’Història de la Ciutat de Barcelona, AMHCB, ms. B230), vol. IX, p. 180r. 34 ADB, Visites Pastorals, vol. 7, f. 177. 35 ADB, Visites Pastorals, vol. 53, f. 13, 189, 314,473. 36 ADB, Visites Pastorals, vol. 58, f. 721. 37 ADB, Visites Pastorals, vol. 64, f. 88, 209, 301, 411 i 534. 38 Arxiu Parroquial de Gavà (APG), llibre d'administracions i confraries (1850-1925), f. 150. 39 Dietari de l’Antic Consell Barceloní 1562-1587, Barcelona 1896, p. 280.

Quadre anònim que idealitza la batalla de Lepant

9. LES COSTES D'ERAMPRUNYÀ I GARRAF ALS SEGLES XVI I XVII. El tros de costa que s'estén des de Montjuïc a Sitges, que en un sentit ampli podríem dir que correspon a la costa de l'antic terme d'Eramrprunyà, fou víctima, entre els anys 1500 i 1800, de diversos episodis de lluita i atacs de pirates. Serveixin com a confirmació dos topònims dels dos llocs que limiten aquesta faixa costanera: can Tunis, sota Montjuïc, que prengué aquest nom al segle XVII, a causa dels continuats desembarcaments de pirates que patia (abans s'anomenava Fraga),40 i la cala Morisca, a les costes de Garraf, anomenada així des d'aquesta època, després d'haver servit de refugi a més d'un pirata.41 Cal esmentar que, en aquesta època, el delta del Llobregat encara no tenia la fesomia actual, i que els estanys del Remolar i la Murtra eren grans, i permetien que, de vegades, algun gran vaixell s'hi encabís. També per la banda de Castelldefels, la costa dibuixava un petit engolfament,42 que era utilitzat de vegades com a port natural, per resguardar els vaixells de guerra de les nostres armades. Ja esmentàrem en passats capítols la referència, del 1611, a l'esquadra de Galeres de Catalunya, atracada aleshores a Castelldefels. També el 1615 hi ha notícia que les Galeres d'Espanya s'hi trobaven atracades. 43 Més endavant, del 9 d'abril de 1624, hi ha notícies de disturbis entre mariners mallorquins i genovesos al port de Barcelona. Per evitar mals majors, les autoritats ordenaren que els vaixells genovesos abandonessin Barcelona, i «las galeras de Gènova aquella nit se n’anaren a la volta de Castelldefels».44 Abans, el 6 de setembre de 1601, les galeres d'Espanya s'estigueren una nit a l'estany de la Murtra: «la guarda de Montjoïch, sobre la vesprada, senyalà esquadra de galeras. Y com la gent stava tant desijosa de saber de Alger y de la armada, tothom acudí a la mar. Descubriren-se tantost sis galeres les quals no pogueren passar de la torra de Llobregat perquè lo vent gregal los era contrari; y així se’n tornaren envers lo Prat y estigueren aquella nit a la cala de la Murtra».45 A més, eren també persones d’elevada categoria les que feien servir la costa d'Eramprunyà per desembarcar o embarcar-se, i estalviar-se així el feixuc trànsit pels camins de terra, que en aquella època eren autèntics fangars, incòmodes i lents de transitar. Una de les primeres notícies de grans personatges que passaren per la platja de Castelldefels és de finals del segle XV, i fa referència al rei de Catalunya, Joan II. Era l’any 1478, i una nota al dietari de l’antic Consell de Cent de Barcelona ens indica que: «Setembre, dilluns XXVIII.- Aquest jorn la magestat del Senyor Rey entra en la present ciutat per mar venint de Castell de fells hon se mes en galera tornant de Vilafranca hon era anat per deport».46 Més notícies les tenim el 18 de juliol de 1666, data en què tota una emperadriu, Margarida d’Àustria, esposa de l’emperador Leopold I i germana del rei Carles II d’Espanya, desembarcà a Castelldefels, procedent de Cartagena amb un estol de 27 galeres. 47 Finalment, una altra notícia d’aquella època de Carles II fa referència al seu germanastre, Joan Josep d’Àustria, fill natural del monarca Felip IV i de l’actiu Maria Calderon. L'any 1668, aquest personatge havia caigut en desgràcia a la Cort, i hagué de fugir tot refugiant-se a Barcelona. En la seva fugida, arribà a Sitges el 13 de novembre de 1669 i feu nit en una masia. L’endemà, per estalviar-se el farragós pas de les costes de Garraf, s’embarcà de nit en una barqueta que el conduí des de la vila a la platja de Castelldefels. 48

40 F. Carreras Candi, Nuestra exportación a Oriente, Barcelona 1911, p. 15. 41 I. M. Muntaner, Els noms de lloc del terme de Sitges i les terres veïnes, Sitges 1986, p. 123, top. 1201. 42 Carta esférica desde el cabo de Oropesa al cabo de Creus, 1786. 43 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. IV (1611-1623), Barcelona 1997, p. 216/217. 44J. M. Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona 1976, vol III (1620-1625), p. 177. 45 J. M. Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona 1976, vol I (1601-1605), p. 163. 46 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1478-1533, Barcelona 1894, p.4. 47 N. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona 1709, vol III, p. 350. 48 F. Malagelada, L’antic camí de les costes de Garraf i el seu entorn, Sitges 1985, p. 57.

Quadre de Carducho existent al Museu del Prado que representa l’expulsió dels moriscos el 1609

10. ATACS DE PIRATES A LA COSTA DE GAVÀ. L'únic document que parla dels atacs dels pirates a Gavà correspon a un acta notarial de l'any 1550. El document fou redactat amb motiu de la reforma del castell de Castelldefels ordenada pel baró d'Eramprunyà, Hug Joan Fiveller de Palou.49 L'existència d'una casa fortificada a Castelldefels en època medieval està fora de tot dubte, però al segle XVI els seus murs i fortificacions eren insuficients per fer front al perill dels pirates barbarescos. Per aquest motiu, el baró d'Eramprunyà decidí de refer-lo. En aquesta reforma, de fet, el castell adquirí part de l'aspecte que avui té, el d'un gran casalot fortificat. El decret mitjançant el qual el baró d'Eramprunyà decidí la reconstrucció del castell de Castelldefels és el que esmenta aquests atacs de pirates a Gavà. Traduït del llatí, aquest document diu, més o menys: «atès que el castell de La Prunyana, fundat dalt de la muntanya, està tot derruït, i que el castell de Castelldefels, situat dalt d’un montícul, gairebé no és habitable i no ofereix protecció als habitants de les parròquies de Santa Maria de Castelldefels i Sant Pere de Gavà, ambdues situades al litoral marí, i pròximes a la infestació hostil dels fidels de l'ortodòxia; i que jo, Hug Joan Fiveller de Palou, no tinc cap casa forta en l’esmentada baronia, decreto fer obres i ampliar l’esmentat Castell de Fels, per tal de cobrir les meves necessitats, de la meva família, i dels vassalls de la baronia».50 Val a dir que, en el barroc llenguatge de l'època, la «infestació hostil dels fidels de l'ortodòxia» significa en realitat els atacs dels pirates musulmans. Per reunir el diner necessari per a la construcció, el baró recorregué als seus vassalls dels actuals municipis de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent de Llobregat (Viladecans encara no formava part llavors dels territoris propis del baró). La transacció es formalitzà mitjançant un préstec de 500 ducats que els habitants de les viles esmentades feren al baró, a canvi del perdó dels deutes i endarreriments en els censos i altres prestacions senyorials. L'acord es discutí a totes i cadascuna de les vil·les, mitjançant assemblees veïnals. La de Gavà tingué lloc el 24 febrer 1550, i acceptà el tracte. L'acta d'aquesta reunió diu, traduït del llatí: «atès que l’esmentat Castell de Fels és derruït i postrat en terra, i així des de fa temps és inhabitable, i que per aquesta raó tant nosaltres com d’altres vassalls d’aquesta baronia (els que habitem vora la ribera del mar principalment) estem en ocasions suportant molts danys per culpa dels pirates, alhora que per aquest motiu de vegades hem d'abandonar les cases amb mullers, fills i família, tot fugint cap a les muntanyes de la baronia; i que si l’esmentat castell fos habitable, aleshores ho evitaríem, ja que llavors els pirates de cap manera desitjarien accedir a la riba o desembarcar, ja que podríem refugiar-nos-hi».51 A aquesta assemblea hi assistiren la pràctica totalitat dels caps de casa de Gavà, en concret: Jaume Petit, Pere Joan Bertran, Francesc Posades, Martí Pujols, Francesc Dorca, Esteve Petit, Jeroni Mollet, Pere Montaner, Antic Gilabert, Joan Vergés, Jaume Comes, Pere Roca, Francesc Plomes, Joan Térmens, Perpinyà Canals, Antoni Riera, Martí Dalmau, Guillem Peyrot, Joan Argimon, Marc Pons, Bartomeu Sbert, Antoni Vinyes, Francesc Pujols, Narcís Oller, Joan Ros, Salvador Dentó, Vicenç Riera, Pere Tintorer, Joan Font, i els tutors dels menors Eulàlia, filla de Jaume Far, i Jaume, fill d'Antoni Pujol. En total, els representants de trenta-una cases pairals de Gavà. Pere Tintorer i Joan Font foren nomenats síndics del comú de Gavà, per formalitzar davant notari tots els procediments legals requerits per efectuar el préstec.

49 A. López Mullor, La excavación del conjunto del castillo de Castelldefels, «Quaderns Científics i Tècnics», núm. 7, Barcelona 1996, p. 365-366. 50 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), notari Jeroni Mollet, Repertorium 21, 1549-1550, 23 de febrer de 1550. 51 AHPB, notari Jeroni Mollet, Repertorium 22, 1550,24 de febrer de 1550.

Fragment del mapa de la quadra del Garraf dibuizat el 1586 per Nicolau de Credença, en què s’hi veu el castell de Castelldefels amb l’aspecte que aleshores tenia, i la nova torre de defensa construïda l’any 1583 a la platja, la Torre Barona

11. ATACS DELS PIRATES A LES COSTES D'ERAMPRUNYÀ I GARRAF (I). Tot i la reconstrucció del castell de Castelldefels el 1550, i el reforçament de la flota hispànica, els atacs dels pirates a les costes d'Eramprunyà no van cessar. L'any 1561 atacaven el Prat: «Dilluns 29 de maig: en la matinada donaren la proa en terra una galera y quatre fustes de moros al Prat de alla al riu Llobregat y saquejaren algunes cases y sen portaren tretze persones en quey havia alguns minyons de molt pocha edat “qui peccata non fecerunt”, e pochs dies abans les matexes eren exits a Calafell prop de la Vila nova».52 El 1564 tornaven a la desembocadura del Llobregat: «Diumenge a XXV de juny: moros a Sant Adrià i Badalona. Passaren al cap del Lobregat y stigueren alli fins a la vesprada».53 L'estada de pirates al delta torna a documentar-se el 30 de maig de 1568, quan 6 galions i fustes de moros, després d'atacar Badalona, «se'n anaren á la volta del Cap de Lobregat per prendre aigua».54 Allí s'amagaven entre l'espessa vegetació de les illes del delta. Aquest cop, a més, aprofitaren per enderrocar part d'una torre de defensa que s'hi construïa. Més seriós fou un episodi de l'any 1609 davant la nostra costa, en el que intervingué l'esquadra de galeres de la Generalitat: «Divendres a 19 de marts sobre la matinada una pollaca de moros abordà ab una barca de christians carregada de ferro y oli. Era de Blanes. Encontraren-se y foren presos los christians devant la torre del cap del riu de Llobregat. Y la torre los tirà sinch tirs. Feya gran boyra y la Ciutat no u veia si bé sentint los tirs suspitaren lo que podia ser. Y poc aprés arribaren los mariners de la barca que se eran llançats en mar y donaren avís com en barca restavan dos francesos y un valencià. Y llavons las dos galeras de la esquadra nostra, ço és la capitana Sant Jordi y Sant Maurici, que és la patrona, alçaren ferro. La patrona hisqué molt més primera ab gran avantatge y ab lo que se hagué de aturar alt a mar esperant la capitana prengueren avantatge los moros. Les altres dos no hisqueren per haver-hi molts malalts y estar mal aparellades del trastetx han fet est autumne en passar los moros de València a Àfrica. Al partir tingueren gran sobrevent de llevant, possaren totes les veles y al rem donaren la cassa. Y la que devian ser les quatra de la tarda foren a tir de canó ab ellas.Y la pollaca anava més enderrerida de la barca y los moros que eran a la barca vehent las galeras tant prop llançaren en mar la mercaderia per anar més a la llaugera y la pollaca tirats alguns tirs may se volgué rendir y llavons la patrona qui anava devant ab lo capità don Francesc Sabater, comenador de Sant Joan, la encontrà y rompé lo esperó contra de ella y la féu donar a fons passant-li per dessobre. Y la capitana qui venia derrera recullí moros o turchs qui anavan nadant, tots de vint y dos fins en vint y sinch anys; sols hu podia tenir alguns quoranta anys. Són bona y bella gent. Dada al fons la pollaca, la galera patrona seguia la barca ab què se n’anavan los moros y perquè li portava molt avantatge la mar era al cel ab la llabetxada forta y los arbres trencats y venia la nit y la capitana que s’era entretinguda en recollir los moros anava atrasada y los moros presos havian dit que eran exits 23 vexells de Alger que van en cós, 14 rodons y una nau groça y un bergantí y altras galiotas, per temor de encontrar mà sobreda envés les illes, la capitana tirà alguns tirs fent senyal a la patrona y axí se recullí. Y entornaren a Barcelona ahont entraren lo endemà dissapte a 20 del matex a les sis hores de matinada. Diuen que los moros eran trenta vuit. An-ne presos nou y són se’n negats ab la pollaca que ha dat al fondo, tretze que són vint y dos; los restants setze se són salvats ab la barca que ells havian presa als christians».55

52 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1534-1562, Barcelona 1895, p. 315 53 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1562-1587, Barcelona 1896, p. 33 54 Llibre de notes del s. XVI de Jaume Aguilar, citat per P. Català i Roca, De cara a la Mediterrània. Les torres del litoral català, Barcelona 1987, p. 73. 55 J. M. Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona 1976, vol II (1606-1610), pp. 148-149.

Miniatura del segle XVII que idealitza una batalla naval entre dues barques

12. ATACS DELS PIRATES A LES COSTES D'ERAMPRUNYÀ I GARRAF (II). Parlàvem al passat capítol dels atacs de pirates al llarg del segle XVI. Al segle XVII continuà aquesta plaga. Així, per exemple, el setembre de 1611, foren presos «vers la costa de Garraf dos vaxells de moros que venian per capturar xptians per esta costa», i a la platja de Barcelona, «un vaxell de moros, que n.i havia vint y dos».56 Quatre anys després, el 2 de juliol de 1615, arribava un avís a les galeres de Catalunya de «sarpar y exir en persecució de una sagetia de moros se havia tingut avís ere vinguda a les costes de Garraf (...) una sagetia que havia llansat moros en terra».57 I el 30 de juny de 1622, avís de moros des d'Eramprunyà: «en la matinada, entre las dotze y la una, arribà en Barcelona un avís de don Juan Setmenat tramès des de Aramprunyà o Castelldefels, fent saber que molts moros havian desembarcat en lo Prat (…). Arribat lo avís, lo donaren als consellers. Hisqueren moltas caxas per ciutat tocant alarma y cridant lo rebato dels moros. De manera que encontinent se posà tota la ciutat en armas y ab tal número de gent que sols en la muralla de mar passaren de més de vint y sinch mil hòmens tots ab arcabús, espasa y daga».58 Aquests atacs afectaven tothom, pobre o ric. El mateix virrei Enric de Cardona, el 15 d'agost de 1626, estigué a punt de caure presoner en una emboscada dels pirates a la cala Morisca: «venint Don Henrich, Duch de Cardona (...); arribat una matinada, si és dia no és dia a las Costas de Garraf, pensà ser pres de Moros. Havia’s calat un vaxell de Moros a la cala, o Cap de Santa Christina, prop de Castelldefels, y tenia llançada la gent per terra, esperant lo pas a la matinada. Assertàs acàs passaren per ella nou galeras: quatre del Papa, quatre de Florença y una de Gènova; les quals, vist i reconegut lo vexell, abordaren ab ell, y llançaren gent en terra, contra los moros que eran en ella. Y en aquest rumor arribà lo dit Duch de Cardona, ab sos criats que eran onze o dotze a cavall. Que ha no trobar-s’hi las Galeras, sab Déu lo que fóra estat. Dels Moros foren presos alguns quaranta hòmens».59 A partir de mitjan segle XVII els atacs es feren més escadussers. Es retornà a una activitat més artesanal, un o dos petits vaixells, i poques desenes de combatents, com passà el 1669, per Sant Jaume, a la cala de Vallcarca: «por la mañana saltaron a tierra en dichas costas de Garraf, en la Cala de Vallcarca, unos treinta moros. Y acudió la villa [de Sitges] con cien hombres en armas, y después de darles dos cargas se hicieron al mar y embistieron una barca, la cual defendió la Villa, así con la artillería como en embiar tres fragatas armadas que la libraron».60 O fins i tot el 13 de gener del 1715, davant la nostra mateixa costa: «el llondro anomenat Sant Antoni de Pàdua i Ntra. Sra. del Roser que procedia de la platja d’Arenys i anava en direcció a Tortosa, comanat pel patró Marià Pruna, quan es trobava davant de les costes de Garraf a una milla prop de terra, va observar que a dues milles cap a ponent es veia un altre vaixell. Observaren una barca armada que eixint de terra es dirigia cap al llondro i quan era a mig camí s’adonaren que era de moros. Aleshores el patró Pruna veient-se en inferioritat de defensa decidí fugir, per tal de salvar la seva pròpia vida i la dels seus mariners i no restar esclaus. Va aparellar la llanxa que era molt lleugera, fugint tots ells cap a llevant empaitats per la barca dels moros que anaven disparant trets de fusell i de pistola. Durant l’empaitada, els arenyencs feren la prometença de fer celebrar cent vint-i-cinc misses si arribaven a bon salvament. Els fugitius entraren al port de Barcelona havent perdut el llondro i la roba».61

56 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, vol. IX, p. 271. 57 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. IV (1611-1623), Barcelona 1997, p. 712. 58 J. M. Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona 1975, vol III (1620-1625), p. 98. N. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona 1709, vol III, p. 246. 59J. M. Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona 1976, vol IV (1625-1630), p. 238. 60 Memorial presentat en 1669 a la Reina Marianna d’Àustria per la Universitat de Sitges del pare Fra Àngel Vidal, reproduït a J. Carbonell, Sitges la Reial, Sitges 1965, p. 31. 61 J. M. Pons i Guri, El llondró del patró Pruna, article a Vida Parroquial, Arenys de Mar, citat per F. Malagelada, , L’antic camí de les costes de Garraf i el seu entorn, Sitges 1985, p. 34.

L’antiga església de Sant Pere de Gavà tenia un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser.

13. EL SOMETENT, COSTUM ANCESTRAL CONTRA ELS PIRATES. El perill d'atacs de pirates a la nostra costa arribà al seu màxim a mitjan segle XVI. A banda del reforçament de la flota reial del mediterrani, qüestió que poc depenia dels governants locals, les autoritats catalanes recorregueren a la revitalització d'una antiga institució, originària, precisament, de les nostres terres: el sometent. Així, el 31 d'agost de 1542, el Consell de Cent i la Generalitat ordenaren: «que sien elegides persones les quals vagen per les parts circumveïnes de Barcelona y que posin en numero totes les persones que seran bones per aportar armes anomenant les particularment y manantlos y exortantlos que al dia que seran requests vinguen a Barcelona ab ses vitualles y armes, fent los certs que poran traure les vitualles que hauran aportades tota hora que sera passada la necessitat, als quals com arribaran los sien donats Capitans».62 Se suposava que, en cas d'alarma, els veïns de la zona serien mobilitzats per manament dels senyors o dels seus batlles a toc de campana. Un cop congregats en grups de cinquanta, cadascun d'ells comanats per un capità, partirien a encalçar els pirates que haguessin desembarcat. Per als veïns de Gavà, la capitania d'aquest reorganitzat sometent correspongué a Miquel de Corbera, militar destacat en les guerres d’Itàlia (1524 i 1525), i que durant el saqueig de Roma per les tropes de l'emperador Carles s'encarregà de defensar l'església de Sant Joan del Laterà de la fúria dels seus propis soldats.63 Miquel de Corbera, senyor de Corbera de Llobregat, era parent llunyà d’Isabel Marc i Palou a través de la família Gualbles. Un Gualbes, de nom Miquel Benet, era marit de la baronessa Isabel Marc, i un altre membre d'aquesta família era gendre de Miquel de Corbera. El 26 de juliol de 1543 aquests sometents dels voltants de Barcelona foren cridats a fer una parada militar a les portes de la ciutat, havent dinat: «los circumveyns de la Ciutat de tres, o quatre legües luny vingueren per manament del Sor lochtinent en la present Ciutat y feren la monstra de molt bona gent y ben armada y foren be quatra, o sinch mil».64 El sometent o sagramental tenia una llarga tradició, tot i que durant la primera meitat del segle XVI havia caigut en desús. Fou fundat pel rei Jaume I, l'11 de febrer de 1257,65 precisament en terres del Baix Llobregat, i després extès a tot Catalunya. Els veïns de Gavà, Castelldefels, Begues, Sant Climent, Viladecans i el castell d’Eramprunyà, juntament amb els d'altres llocs de la comarca foren els primers que s'hi enquadraren, en part per garantir la seguretat del país, i en part per constituir una força armada independent dels barons i senyors feudals, directament vinculada al rei. L'ingrés al cos armat era obligatori per a tots els propietaris majors d'edat, i s'efectuava mitjançant un jurament (sagramental) solemne davant tota la comunitat, pel qual el cap de casa es comprometia a tenir armament sempre a punt, i a no usar-lo si no fos expressament convocat pel batlle reial, tot formant una host. Aquesta convocatòria es feia al so de corns, campanes o trompetes, o de la veu "Via fora!". D'aquesta manera de convocar, mitjançant l'emissió d'un so (so-emetent) deriva el nom d'aquesta força armada durant l'edat moderna.66 Hi havia regulacions minucioses sobre com i qui podia convocar sagramental, i les convocatòries il·legals eren durament reprimides. Així, els sagramentals s'usaren il·legalment el 1640 contra l'exèrcit reial, durant la revolta dels Segadors, o el 1714 contra els filipistes, i també consten crits de "Via fora moros!" contra mariners castellans a Barcelona, el 1629. Però l'ús normal del sagramental era durant la guerra (per exemple, durant la guerra civil catalana de 1462-1472), o per la persecució de malfactors, lladres, bandolers o pirates.

62 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1534-1562, Barcelona 1895, p. 108 i 111. 63 N. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona 1709, vol. III, pp. 167, 169 64 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1534-1562, Barcelona 1895, p. 132. 65Arxiu de la Corona d’Aragó, registre 9, f. 14; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Diversorum II, f. 78. 66 E. Duran, Sagramental, Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 13, p. 45.

Membre del sometent de la ciutat de Barcelona abillat amb armes i vestits de mitjan segle XVIII

14. TORRES I CASTELLS CONTRA ELS PIRATES: LA XARXA PÚBLICA.

A mitjan segle XVI, el perill dels atacs dels pirates seguia viu a la nostra costa. La sorpresa i rapidesa en els atacs, en contraposició amb la lentitud de les estructures militars de defensa, tant locals (sometent) com reials (flota), els feien inevitables. A causa d'aquesta situació, ben aviat s'arribà a la conclusió que la única manera de contrarestar les accions corsàries era mitjançant la fortificació de la costa. Des de 1566, Felip II decidí de construir un sistema de torres artillades que es donessin suport mutu i que avisessin dels atacs amb temps i, alhora, que fossin refugi per a població i guarnicions en cas de desembarcament.67 A la costa d'Eramprunyà i Garraf, la xarxa defensiva constava de quatre torres aptes per aguantar un curt setge en espera de l'arribada dels sometents o les tropes reials, i el castell de Castelldefels, amb dotació permanent de guaites i artilleria. El sosteniment d'aquest dispositiu, atesa la manca de recursos del rei, anava a càrrec de viles o senyors de vassalls. Del tot el sistema de fortificacions, el primer que es posà a punt fou el castell de Castelldefels, que fou reformat el 1550 pel baró d'Eramprunyà, gràcies als diners avançats pels habitants d'Eramprunyà. Més endavant, es construïren les torres. La primera en aixecar-se fou la torre del cap de riu, a la desembocadura del Llobregat. Encara es conserva en part, ja que sobre la seva base es bastí al segle XIX el far del Llobregat. Ja el 20 de juliol de 1556 el virrei s'adreçà a la Llotja de Mar per tal que en financés la construcció,68 però la Llotja passà el tema al municipi barceloní. El 1561,69 el Virrei tornava a insistir, però no fou fins el 18 de març de 1565 que el Consell de Cent n'aprovà la construcció. El 19 d'agost de 1566, el virrei i els consellers de la ciutat hi posaven la primera pedra. En la documentació municipal barcelonina consta que s'edificava «per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada».70 L'any 1568, un atac, en el transcurs del qual desembarcaren al Prat 300 pirates, destruí les obres. Els assaltants fugiren per la persecució que els va fer «molta gent i cavallers». Al cap de poc, la torre entrà en servei, mantinguda per Barcelona.71 La segona de les torres aixecades es aquesta època és la Torre de la Guaita o Torre Barona de Castelldefels. Igual que el castell de Castelldefels, la seva edificació fou costejada pels vassalls d'Eramprunyà: el 13 de març de 1583, el baró manllevà 750 lliures als ciutadans de Castelldefels, i el 29 de juny del mateix any 700 lliures més als de Gavà. D'aquesta data és un acta notarial que, traduïda del llatí, ens informa que «el senyor d'Eramprunyà Joan Hug Fiveller de Palou declara que tots els diners que Gavà li donarà les posarà "totes a la torre de pedra que es fabrica de bell nou"».72 El 8 de juliol, els síndics de Gavà feien a mans del baró aquestes quantitats. Actualment, la torre es pot contemplar dins les instal·lacions del restaurant Jaume I. La tercera de les torres que s'aixecà fou la de Garraf, que avui es pot veure al costat del celler gaudinià que hi ha a l'entrada de la cala de Garraf. Aquesta torre, construïda a càrrec de la Pia Almoina de la seu de Barcelona, senyora feudal de Sitges i les costes de Garraf, fou edificada entorn del 1571, adossada a una masia que encara avui es conserva.73 Finalment, la darrera de les fortificacions marineres de la nostra costa fou construïda pel senyor d'Eramprunyà Miquel de Torrelles a la primera meitat del segle XVII. Estava situada a Viladecans, al capdamunt de l'estany del Remolar. Estava dotada amb dues peces d'artilleria, i la seva probable missió era evitar desembarcaments corsaris des d'aquesta llacuna litoral.74 No se'n conserva cap resta.

67 F. F. Olesa Muñido, La organización naval de los estados mediterráneos…, vol. II, p. 936-988. 68 A. de Capmany, Memorias históricas…, Barcelona 1963, vol. 3, p. 1005. 69Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1534-1562, Barcelona 1895, p. 316 70 Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 1562-1587, Barcelona 1896, p. 60. 71 Llibre de notes del segle XVI de Jaume Aguilar, citat per P. Català i Roca, De cara a la Mediterrània…, p. 73. 72 AHPB, Establiments d'Hug Joan Fiveller de Palou, sr. d'Eramprunyà. not. Nadal Castelló, 470/7, f. 31-38. 73 Arxiu de la Catedral de Barcelona, Mapa de les costes de Garraf de Nicolau de Credença, 1571, 4-78-17. 74 J. Codina, El delta del Llobregat i Barcelona, Barcelona 1971, p. 138.

Fotografia del castell de Castelldefels abans de la reva reconstrucció a finals del segle XIX. Mostra la part aixecada el 1550.

15. TORRES I CASTELLS CONTRA ELS PIRATES: LA XARXA PRIVADA. Parlàvem al capítol passat de la xarxa pública de torres i castells construïda a finals del segle XVI. Com a complement d'aquesta estratègia, molts particulars arribaren a la conclusió que la millor manera de defensar les petites i aïllades masies repartides per la costa era dotar-les d'elements defensius, que en la majoria dels casos es concretaven en la construcció d'una torre adossada a la casa principal, que servia de refugi en cas d'atacs. Les torres, de pedra, tenien l'entrada elevada, a la que s'accedia per una escala de fusta que era enretirada en cas d'alarma, aïllant els seus moradors dels perills exteriors. La competència per atorgar el permís per construir fortificacions corresponia al rei. De fet, la fortificació d'un indret sense permís era considerada un desafiament a l'autoritat reial. Per aquest motiu, tots els interessats havien d'adreçar les peticions al batlle reial de Catalunya. El resultat d'aquesta situació va ser la construcció de moltes torres privades, adossades a masies, especialment a Castelldefels.75 Al centre urbà d'aquest municipi podem contemplar-ne vuit: les de Climent Savall, batlle de Castelldefels, construïda el 1558; la de Gabriel Folquer, al costat, del 1560;76 la d'Antoni Janer, també del 1558; la de cal Moliner, a la plaça Major; la de can Valls de la Muntanyeta; la torre de can Gomar, avui casal de cultura de Castelldefels; la de can Roca de Baix, avui comissaria de policia; i la Torre Fael, a Montemar. Altres torres menors d'aquesta època són la Torre Moruna, al barri del Poal, i la torre barrana del davant del castell. A Gavà, l'única masia que exhibeix una torre de defensa adossada és Can Rosés, antigament can Riera del Serguerar, al Pla de Carat (o Querat). De forma cilíndrica i magníficament conservada, es comunica amb el mas per un pas elevat, que en moments de perill podia ser enretirat oportunament, aïllant les persones refugiades a la torre. Cal fer esment que, sota aquesta masia, hi ha un hipogeu, una cova secreta que acaba en una sala decorada amb una senzilla creu gravada, i restes ibèriques, romanes i altmedievals.77 Juntament amb aquestes torres de nova construcció, se'n referen algunes d'època medieval. A Castelldefels podem esmentar la torre de Sant Salvador, esmentada al segle XIV i avui incorporada a Can Vinyes. A Gavà també hi hagueren exemples, com la Torre de la Sentiu, del segle X, adossada a Can Dardena. D'altres ja han desaparegut, com la Torre del Perelló o dels Horta, situada on actualment hi ha el col·legi Eramprunyà, on al segle passat hi havia can Pere Bori. Aquesta torre, documentada al segle XIV, encara era dempeus a finals del XVI. Una altra torre medieval despareguda, esmentada per primer cop al segle XII i reutilitzada al XVI, era el Castell de la Roca, on actualment hi ha el parc mal anomenat "del Calamot". Finalment, la darrera torre medieval gavanenca desapareguda era la Torre de Gavà, situada al costat de l'actual Plaça Major del municipi, que encara era dempeus a mitjan segle XVIII. Aquesta torre ja era esmentada al segle XI. També a Viladecans hi havia torres medievals reutilitzades (la Torre Roja, coneguda al segle XI com Torre d'Almafar, i la Torre del Baró, a la plaça major d'aquest municipi), o a la zona del Garraf (els castellots de Garraf i Campdàsens, el primer dels quals encara es conserva, enrunat, al costat de l'A-16). A la zona de Campdàsens, a més, diverses masies construiren també, al segle XVI, torres adossades, com ara Ca l'Amell. De fet, a partir d’aquesta gran por als pirates, molts masos construiren una torre de defensa adossada. D’aquí ve que, des d’aquesta època, a Catalunya les cases de camp s’anomenin també torres. 78

75 M. Pérez, La recuperació del patrimoni arquitectònic, una responsabilitat col·lectiva, dins Castelldefels 10 segles d’història, Castelldefels 1987, p. 38. 76 E. Canibell, Excursió a Castelldefels, 25 de novembre del 1883, dins el llibre Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, vol. VII, (1883) p. 220. 77 J. Soler i Vidal, Història, «Itineraris per la història i la natura de Gavà», Gavà 1989, p. 80-86. 78 F. Fabro, Historia de los hechos del serenísimo señor don Juan de Austria, Barcelona 1673, p. 201.

Exterior i interior de can Rosés (abans can Riera del Sarguerar) amb la seva torre de defensa adossada del segle XVI

16. CONCLUSIONS. Per acabar aquestes ratlles, cal remarcar el fet que la pirateria, a les costes d'Eramprunyà i Garraf, representà un perill real, molt real, al que estaven sotmesos les persones i els béns dels seus habitants. Especialment al segle XVI, quan la conjuntura política i militar europea va fer que els pirates tinguessin al darrera la protecció i l'impuls d'un imperi turc en plena expansió. Aquesta por latent, aquesta situació de violència, es traduí en la construcció de múltiples fortins, castells, i torres de defensa, no només per part de les autoritats reials, sinó també, i potser fins i tot en major extensió, per part dels ciutadans i vilatans mateixos, que reinvertien en obres defensives els escassos excedents que l'economia agrària de subsistència els permetia. Aquesta imatge de torres i fortificacions, moltes de les quals encara avui perduren, reflecteixen també una societat militaritzada i armada; una societat violenta. Si terra endins eren el bandolerisme i les bandositats els perills més usuals, vora mar era el perill del desconegut corsari, que en uns moments podia arrassar el treball i les vides de molts anys. Aquesta societat espantada i violenta, però, tenia també el seu contrapunt en l'espectacular vivacitat i solidaritat socials. L'afermament dels consells i assemblees locals, on tots els caps de casa hi participaven en peu d'igualtat; la conducció dels afers parroquials a través de les confraries i administracions; la interlocució, gairebé d'igual a igual, amb l'abans poderós senyor feudal, reduït ara a la condició de deutor del municipi; el mateix funcionament solidari del sometent, ens mostren també una societat viva, profundament autoconscient dels drets i deures ciutadans, altament participativa, i relativament democràtica. A banda, per acabar, cal també fer esment del substrat humà de la pirateria. D'aquells individus emprenedors que, empesos bàsicament per les necessitats econòmiques, no trobaven altra solució, dins l'enclaustrament d'un sistema social rígidament dividit en estaments, que llençar-se a la mar per prosperar. Una aventura que les dades evidencien substancialment separada de rivalitats religioses. El fet que, en l'època d'apogeu corsari, el 1612, 21 dels 35 capitans pirates d'Alger fossin cristians renegats indica que, d'una banda, les fronteres religioses eren relativament fàcils de trencar i, d'altra, que la religió quedava en segon terme per a molts d'aquells capitans, el principal objectiu dels quals era simplement sobreviure i prosperar, finalitats que possiblement no podien veure satisfetes en les seves terres natals. Certament, avui ja no hi ha pirates a les costes del Garraf ni a les platges d’Eramprunyà. Però, quan recorrem l’antiga carretera de les costes plena de revolts, o ens endinsem al delta i passem davant les masies fortificades de Castelldefels, o ens aturem al costat de can Rosés, retrobem els vestigis d’una altra època. Una època en què el mar era enemic, i en què només el coratge podia fer front a la por, transmesa de pares a fills durant dos-cents anys, de sentir la veu del sometent cridant «moros a la costa»!.