PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA L’opinió de…del segrest per part d’allò “social”...

Nous accents 06.PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA

L’opinió de…RECULL D'ENTREVISTES

Nous accents 06. Pla Estratègic de Cultura de BarcelonaL’opinió de…RECULL D'ENTREVISTES

2

Índex d'entrevistes

1. Manolo Borja Villel, Director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona............................. pàgina 3

2. Àlex Rigola, Director del Teatre Lliure ................................................................................... pàgina 10

3. Àlex Susanna, Director-Gerent de la Fundació Caixa Catalunya .......................................... pàgina 16

4. Oriol Bohigas, Director de l'Ateneu Barcelonès ..................................................................... pàgina 22

5. Salvador Giner, President de l'Institut d'Estudis Catalans ..................................................... pàgina 27

6. Jordi Font, Director de l'Institut del Teatre ............................................................................. pàgina 31

7. Domènec G. de la Rubia, President de l'Associació Catalana de Compositors .................... pàgina 37

8. Joan Francesc Marco, Conseller Delegat del Teatre Nacional de Catalunya........................ pàgina 41

9. Joan Oller, Director General del Consorci de l'Auditori i l'Orquestra ..................................... pàgina 45

10. Ramon Muntaner, Director del SGAE -Zona Mediterrània .................................................. pàgina 51

11. Josep Ramoneda, Director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona............... pàgina 56

12. Jorge Wagensberg, Director Àrea de Medi Ambient i Ciència de la Fundació "La Caixa".. pàgina 62

13. Dolors Junyent, Presidenta del Gremi de Galeries de Catalunya ...................................... pàgina 69

14. Daniel Martínez, President de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya .............. pàgina 73

15. Jaume Pérez Montaner, President de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ....... pàgina 78


3

“Deu anys, moment zero”, el lema del desè aniversari del MACBA, diu claramentque estem davant d’un museu que no pensa deixar de repensar-se com a tal nide qüestionar el seu temps i el seu entorn. Replantejar-se les idees de col·lecció iespai museístic i explorar noves relacions amb el públic i els artistes són tasquesindestriables d’una reflexió més àmplia sobre la contemporaneïtat. Aquestareflexió hauria de ser, segons el museògraf i director del MACBA Manuel Borja-Villel (Burriana, 1957), la funció principal de qualsevol museu d’art contemporani.Amb la incorporació recent de la capella del Convent dels Àngels i el seu “edificipantalla” —espais veïns que s’afegeixen a l’emblemàtic edifici de RichardMeier—, el MACBA no sols amplia els seus usos, sinó que també obre lapossibilitat de noves experiències per a la ciutat.

LA CULTURA A BARCELONA

Al llarg dels darrers deu anys, ¿en quines facetes creu que ha milloratculturalment Barcelona?

Abans de tot, deixa’m aclarir que per a mi la paraula “millora”, aplicada a lacultura, té dues connotacions que no m’agraden gaire. En primer lloc, hi ha unaconnotació darwinista-evolucionista, i en segon lloc és una paraula que deixaentreveure un cànon que no ha estat definit, que no ha estat posat en relacióamb res. Si per “millorar” entenem que tal vegada es parla més de la cultura coma fenomen social —en el mal sentit— o que la cultura troba més difusió, doncspossiblement sí que ha millorat. No és un fenomen nou ni únicament barceloní: lacultura i l’art gaudeixen d’una popularitat que no havien tingut mai fins ara, iBarcelona ha estat capdavantera en aquesta tendència. Ara bé, el que ésimportant de debò és preguntar-se si aquesta major difusió de la cultura porta aalgun replantejament de les estructures de coneixement. ¿Porta a una culturamés alliberadora, a una cultura que vagi més enllà de la divulgació? Aquesta éstota una altra discussió, però en tot cas el repte de cara al futur seria que lacultura deixés d’estar segrestada per consideracions d’ordre social en el pitjorsentit, una malaltia general de l’Estat espanyol d’ençà que fenòmens com ARCOo “la Movida” van començar a ser vistos com el nucli del que és la cultura, quanaquesta és pensament, educació, etc. Un repte de futur seria alliberar la culturadel segrest per part d’allò “social” i tornar-la a l’esfera del coneixement, delconeixement lent i, si em permets, agònic. Aclarit això, sí que penso queBarcelona, en comparació amb altres llocs de l’Estat com ara Madrid —que estroba en una situació arcaica—, viu un moment dinàmic.

La preeminència de la difusió de què parla ¿també va en detriment de lacreació?

El nucli de la cultura és la creació, és important que ho tinguem present. Però almateix temps vull anar amb compte a manejar els termes, perquè jo no estic encontra de la difusió, al contrari. És important saber utilitzar tots els mecanismesque ens faciliten la societat actual i l’Estat nacional. El que dic és que la cultura,


4

l’art, són un salt al buit, són el coneixement que fa que ens replantegempermanentment, i són una forma de coneixement que no pot ser substituït per lapolítica de l’esdeveniment immediat, és a dir, pel contrari del risc. I això és el queestà passant una mica a tot arreu. La cultura ha adquirit una centralitat en lasocietat actual que no havia tingut mai, perfecte. Ara bé, es tracta d’unacentralitat —insisteixo— molt contaminada pel fet social. El perill que correm aquíés que, com que no existeix una estructura de coneixement prou profunda ni unauna tradició prou sòlida en aquest, confonguem el que només és comunicacióamb el tot de la cultura. Hem d’anar amb compte a no fer una cosa que potserestigui molt bé des del punta de vista de la comunicació o pensant en el turisme,però que en cap cas és cultura. El nostre leitmotiv “Any Deu, Moment Zero” va enaquesta direcció.

Les ciutats cada cop competeixen més per guanyar un posicionamentatractiu en l’àmbit cultural. ¿Cap on hauria de tendir Barcelona?

Cal tenir presents una sèrie d’aspectes. Barcelona com a ciutat és moltagradable, és un lloc amable on la gent vol venir. Una altra cosa és que sigui uncentre de pensament. Sobre aquest punt tinc els meus dubtes, per bé que esticmolt content del funcionament del MACBA i també del fet que hi ha molts altresllocs a la ciutat que es mouen en el sentit de fomentar la reflexió i la crítica. Peròno es pot dir que Barcelona sigui el que va ser Düsseldorf als anys setanta oNova York als anys quaranta. Et poso dos exemples molt diferents en els qualsno és necessari que ens emmirallem. El que penso és que és important que enun món que ha canviat, que està en xarxa i on les noves tecnologies tenen cadacop més importància, la nostra ciutat es converteixi en un nucli generador depensament, d’idees, d’una I+D no sols mèdica i científica, sinó també cultural icreativa. I encara no hi hem arribat, tot i que hem aconseguit convertir Barcelonaen una ciutat atractiva en el nivell social. Si ens fixem en les arts visuals, elterreny que conec una mica millor, i en les grans fires internacionals comDocumenta, no trobarem gaires artistes espanyols en comparació amb el nombrede participants brasilers o alemanys. I no crec que els nostres siguin més “malsartistes” que els altres, sinó senzillament que hi ha una manca molt gran dediscurs i de pensament. I si no generem un discurs propi és molt difícil ques’entengui el que proposem.

¿Pertoca a algú en concret, articular aquest discurs? ¿Als creadors? ¿A lasocietat? ¿A les institucions?

No ho sé, però en qualsevol cas no sóc gens partidari de les solucions jacobines,de la planificació centralitzada. Quan alguna ciutat ha funcionat com a centreirradiador de cultura, no ha estat gràcies al dirigisme polític ni a l’acció de capdepartament que decidís quines iniciatives concretes calia emprendre. El quepassava en aquests llocs és que existia una xarxa que posava molts elements enrelació: el pensament, la creació, una Kunstakademie (en el cas de Düsseldorf),una sèrie de galeries, etc. Es tracta doncs de crear un teixit que permeti lasinèrgia, la circulació de continguts. Per això crec que l’èmfasi s’ha de posar afomentar el pensament i la creació, encara que ni una cosa ni l’altra siguin per amajories. Si pensem en el París de finals del segle XIX, en l’època de Mallarmé iCézanne, ens adonarem que tot passava al voltant del barri de Batignolles, onquatre creadors i pensadors —en un sentit gairebé literal— van demostrar unagran capacitat de generar i difondre idees i creacions. Per tant, tot i que el mónha canviat i és més global que mai, penso que hem de deixar de manejar visionsmassa economicistes i quantitatives de les coses. Aquesta visió ha estat bonaper a la fase de creació d’una ciutat on la gent volgués venir. En una segonafase, caldria oblidar-se’n una mica i pensar en creació i pensament deixant de


5

banda si arriba a quatre o a cent. L’important és que les idees es creïn icomencin a circular.

Tampoc no es pot fer néixer cap Mallarmé, des d’un àmbit decisori…

No, és clar, l’única cosa que pot fer l’administració és possibilitar una estructuraadequada, unes condicions perquè un creador pugui desenvolupar-se enllibertat. Cal tenir clares les prioritats principals. Si aquestes passen per les gransxifres, és molt difícil que, si neix cap Mallarmé en el nostre àmbit, aquest s’hipugui desenvolupar.

Doncs parlem d’aquesta estructura. Tenint en compte el recent procés detransferències cap a altres administracions, ¿quin paper hauria de tenirl’Ajuntament en cultura?

Durant molt de temps l’Ajuntament ha interpretat un paper substitutori. Les cosesque van canviant a nivell d’arts visuals ho fan sobre estructures del segle XIX ode la modernitat. El “com” es veuen les exposicions, com s’organitzen lescol·leccions, l’establiment de categoritzacions, etc. La manera de veure lesexposicions encara és el passeig, però l’accés a la cultura no es dóna sols através del passeig, com ja sabem a partir de Duchamp. La idea de col·lecció comla d’un patrimoni fet únicament de pedres està igualment antiquada. En el mónon estem és fonamental crear estructures d’escala diverses, pensar en el museudins del museu. I a més d’escales, hem de crear conceptes; podem fer, perexemple, una exposició sobre art i llenguatge, i fer-ho en col·laboració amb unacomunitat de veïns de Besòs que reclamen equipaments per al barri. Així, escreen espais de negociació, sinèrgies, dinàmiques noves. En aquest sentit laGeneralitat, articulant una idea de país, una “identitat” relacional, es pot posard’acord amb l’Ajuntament per facilitar els canvis d’escala en accions locals quel’Ajuntament haurà promogut. El que potser caldria fer és redefinir el mapad’equipaments. El Centre d’Art Santa Mònica, per exemple, és una Kunsthalle iaquesta mena d’equipaments tenen molt a veure amb la realitat cultural de cadadia, i per tant tindria més sentit que fos gestionat per l’Ajuntament. Penso que engeneral caldria deixar el més immediat i local —en el bon sentit de la paraula— algovern de la ciutat.

EL MACBA I BARCELONA

¿Com ha de ser un museu del segle XXI?

Nosaltres fa anys que mirem de donar-hi resposta. El concepte de museu esbasa, amb tots els matisos que es vulguin, en la col·lecció. Això és, unamemòria, una manera d’escriure la història, i una història escrita des d’un punt devista molt patrimonial, molt regi. Aquest és l’enfoc que cal replantejar. Perexemple: hauríem de pensar que la història de finals del segle XIX no és sols ladel modernisme, la de la burgesia barcelonina, sinó també la història dels obrersque construïen les cases d’aquests burgesos. Potser els obrers no tenien moblesdissenyats per Gaudí —no tenien els mitjans per adquirir-los—, però sí quetenien uns pasquins i altres materials efímers. La relació amb la propietat eradiferent, i crec que nosaltres ens hauríem de replantejar el concepte de col·leccióseguint aquesta idea. Hem d’escriure la història d’una altra manera. Tenim latendència a pensar que l’art català és fonamental i que són els altres els que hihan d’entrar i conèixer-lo. Però és un error voler afirmar-nos dins d’una històriaque ja està escrita, i que ha estat escrita des d’un punt de vista eurocèntric,segons unes necessitats que no són les nostres actuals. Més val escriure unahistòria nova on s’estableixin nous tipus de relacions. Això vol dir reflexionar


6

sobre com s’escriu la història, sobre com s’articulen les col·leccions, i proposartot seguit modes de col·lecció que no sempre segueixin el patró historicista al’antiga i busquin fórmules més distributives. Aquest replantejament, reconec quedifícil de portar a terme, ha de ser vist com un repte de cara als propers anys.

¿I la relació amb els artistes? ¿També necessita un replantejament?

Aquí és on volia arribar. Repensar el concepte de col·lecció ens portanecessàriament a repensar la relació amb els artistes, qüestionant la noció actualde copyright, i mirant de pagar per altres vies. Un altre replantejament necessariés el dels espais. Fins ara, els museus s’han construït per al passeig. Però hemde pensar que la cultura visual no és necessàriament òptica, i no hem deconfondre allò visual amb la idea d’allò visual. El que és visual no sols és algúque mira pel voltant mentre va fent voltes a peu. Per això cal repensar els llocsdel museu. El museu no té perquè ser un lloc articulat al voltant d’unes sales queresponen únicament a una previsió de visites, com a part d’un lloc d’entrada isortida. Potser hi hem de pensar com en un lloc on s’organitza el debat, com enun espai de negociació, com l’entrevista que ara mateix estem mantenint…

Així doncs, també cal repensar la relació amb el públic…

L’actitud del públic ha estat tradicionalment molt passiva. En canvi, jo penso quecal dotar-lo d’una certa agència. Hem de pensar que el gran art del futur no seràni la pintura, ni el cinema, ni la fotografia tal com els entenem. Potser l’art delfutur potser sí que es formalitzarà com a pintura o com a fotografia, però encaraés més segur que privilegiarà l’element teatral, entenent el teatre com a arteminentment performatiu en què el text en realitat és un pretext: l’obra existeixdes que l’actor fa seu el pretext, que interpreta sempre de manera diferent. De lamateixa manera que el teatre en un moment donat va canviar d’estructures, elgran repte que té un museu de cara al futur és tenir en compte el nou aspecte deteatralitat de l’obra plàstica, i el fet que la idea de col·lecció, els espais i el públices veuran sotmesos a un replantejament continu. D’aquí es deriven connotacionslegals, patrimonials, etc. I jo crec que per la posició que la ciutat s’ha guanyat elsdarrers deu anys, per la seva imatge amable i per tal com ni el MNAC és elLouvre ni el MACBA és el MOMA, tenim la possibilitat de replantejar-nos lahistòria i, per què no, d’esdevenir el que va ser Düsseldorf als anys setanta.

Però el museu ¿no hauria d’articular una certa idea de cànon?

És clar, però el cànon és com la idea d’identitat. Les identitats no són maitancades, sempre funcionen “en relació amb”; són com la vida mateixa, semprecanviants. El cànon és igualment un concepte dinàmic, perquè s’estableix enrelació amb altres cànons —l’art català, sense anar més lluny, no es pot entendrecom un conjunt tancat. Això no significa que no hi hagi obres millors que altres;significa que hem de pensar la història com un relat en relació amb un altre relat,i que ja no té sentit la típica història canònica escrita des d’algun moment deruptura respecte d’allò establert, generant un mite dels orígens que no semprerespon a la realitat, com en el cas de Dau al Set. La relació vertical de lainstitució amb el públic també entra en crisi. La idea que un curador especialistaen algun artista transmet els seus coneixements a algú que no sap res ja no tésentit, perquè aquest algú segur que sap alguna cosa que el curador ignora. Lacultura és interacció constant, i per això dic que els canvis d’escala sónimportants. No obstant això, encara no som prou conscients de la necessitatd’aquest canvi de paradigma, i per això es donen algunes contradiccionsabsurdes. Els mitjans de reproducció digital faciliten la distribució indefinida del’obra d’art, i molta obra que es fa ara és efectivament digital. Que els expositorsarribin a pagar molts diners per obres fàcilment reproduïbles s’explica perquè el


7

paradigma encara vigent és obsolet. I atenció, no dic que l’artista no tingui dret aviure del que fa!

¿Com es combat des del MACBA el risc de terciarització de la cultura dequè tant es parla?

La cultura és servei públic, i servei públic no significa necessàriament serveiterciari. ¿Com evitem aquest perill al MACBA? En primer lloc, a partir del nostreprograma d’estudis, que funciona molt bé, i a través del qual mirem de fomentarel coneixement i la creació d’opinió. En segon lloc, treballant en diverses escalesper facilitar-nos en algun moment l’acció directa, cosa que ha portat a accionsd’abast polític. Finalment, a través de la nostra manera de fer les col·leccions.Aquí ja parlo de compres, de qüestions legals, i per això es tracta de fercol·leccions que no tinguin un caràcter tan patrimonial. Fa poc hem comprat, perexemple, una sèrie d’obres de Pedro G. Romero, un artista andalús l’obra delqual és fàcilment fotocopiable, fàcilment agenciable, i que convida a laparticipació; tothom se la pot fer seva. Entendre la cultura com a servei públic voldir que el públic tingui un caràcter agent, a més de fomentar l’educació i elconeixement, que en una societat cada cop més ràpida tenen virtutsalliberadores.

¿Com es defineix la identitat del MACBA respecte d’altres equipamentsmuseístics de la ciutat?

A nivell internacional, he sentit que es parla del MACBA com d’un museu que esreplanteja el paper del museu. Pel meu gust, encara estem en la fased’intencions, però també és cert que a poc a poc van canviant algunes coses.Deixant de banda institucions com la Fundació Miró o la Tàpies, mésmonogràfiques, els dos grans equipaments artístics de la ciutat són el MNAC i elCentre d’Art Santa Mònica. El primer és un museu nacional d’art que també esplanteja una sèrie de qüestions; per exemple, la identitat de l’art català, que espot definir en relació amb altres tradicions, com ara l’art llatinoamericà del segleXIX o el fet al Mediterrani, i amb realitats en principi no artístiques. En lacol·lecció modernista seria interessant incloure-hi, per exemple, les maquetes deles fàbriques del Poblenou, o documentació sobre el moviment obrer il’anarquisme, per donar una visió més complexa sobre aquesta identitat artística.El MACBA, com el seu nom indica, és un museu d’art contemporani, és a dir, unmuseu que ens ha de fer entendre millor la contemporaneïtat a Barcelona.Podríem situar-ne el començament als anys cinquanta, quan la nostra societat estransforma de producció a consum, i Barcelona s’especialitza clarament en elsserveis. És així com la cultura comença a gaudir d’una centralitat social ieconòmica que no havia tingut fins aleshores. A partir d’aquesta constatació, lanostra funció ha de ser crear models històrics que ens permetin entendre milloraquesta dinàmica. Finalment, el Centre d’Art Santa Mònica és la Kunsthalle, unlloc epidèrmic que s’està fixant continuament en el que succeeix. També enspodem definir en relació amb un equipament de les característiques del CCCB,respecte del qual penso que som complementaris: nosaltres tenimfonamentalment col·lecció i voluntat “històrica”, i ells és tot el contrari, són comun Santa Mònica a una altra escala.

¿Es pot dir llavors que existeix un “públic MACBA”? ¿Respon a unatipologia determinada?

Sí, i per al nostre gust potser encara és massa homogeni. Però també he de dirque hi ha molta gent que repeteix experiència, i al llarg de deu anys això ha creatuna determinada fidelització i la consegüent assimilació d’una sèrie d’idees, quedesprés generen reflexió. En segon lloc, tenim una sèrie de col·lectius que van i


8

vénen en funció de les activitats que organitzem, com ara agrupacions feministeso gent del món del cinema. Després, hi ha públics més ocasionals i nopermanentment actius, una massa més indefinida que suma si fa no fa la meitatdels nostres visitants. Aquests tres nivells es repeteixen pel que fa al públicforaster. Organitzem les activitats tenint en compte aquesta mena d’estructura.Els nostres “fixos” participen gairebé de tot el que fem. Pel que fa a lescomunitats definides, responen a l’estímul de certs programes i l’ideal seriaestablir ponts entre elles perquè es produís un cert reciclatge. Finalment, de caraa la gran massa de públic —un públic també internacional i que no és el mateixque acudeix als grans reclams turístics—, oferim visites guiades, que a poc a pocanem transformant, partint de la base que el nostre model no és ni el delsmaestros antiguos, que suposa la contemplació prolongada de les “obresmestres” —una experiència que no dic que no sigui vàlida—, ni el del passeig,que és el tipus d’experiència més estès, el dels turistes. Per això intentemproposar passeigs que fomentin l’esperit crític. L’any passat, per exemple, hovam provar amb dues exposicions coincidents, la de Francis Alÿs i la de stanleybrown, en l’obra dels quals la idea de passeig té un paper important. Escomençava amb exposicions guiades a través de les sales del museu, i desprésse sortia fora. Partint de Ciutat de Mèxic, Alÿs proposava una reflexió sobre lesmesures d’una ciutat, que determinen un tipus d’experiència urbana i una relaciódeterminada amb l’espai. La idea de passeig turístic es transformava així enpasseig crític que tampoc no exigia cap sobreesforç de part de ningú. Em constaque una cosa així també s’ha provat des del CCCB o des de la Fundació Tàpies,que han organitzat tours temàtics per la ciutat. Però per resumir i tornar als tipusde públic, hi ha tres nivells de públic que exigeixen tres llocs de mediació distints.Com que l’edifici de Richard Meier no permet tot aquest joc —cal recordar que,segons Bataille, els arquitectes no sols participen d’una ideologia, sinó que laconstrueixen, el MACBA s’amplia amb la Capella dels Àngels, un espaicompletament diferent, i l’edifici pantalla de la plaça —que es convertirà en elCentre de Documentació i Biblioteca del Museu—, de manera que podrem tenir,en la mateixa plaça, tres tipus d’espais que permetran tres tipus d’experiènciadiferents.

¿Quina seria la situació ideal, amb la vista posada d’aquí a deu anys?

Doncs que aquestes tres àrees funcionessin completament, per exemple, i queseguim avançant en totes les reflexions que plantegem. Després, queconsolidem la xarxa tramada amb les altres institucions artístiques (MNAC, SantaMònica, etc.), i finalment que formalitzem la relació amb equipaments d’escaladistinta, com ara l’animació veïnal, fins ara molt voluntarista. Pel que a lesinstitucions, voldria que tot l’èmfasi que aquests anys han posat en la difusió il’alta divulgació el posessin ara en el pensament i el coneixement. En una ciutatcom la nostra és perfectament possible, ja que Gaudí, el Museu Picasso i lamateixa ciutat continuaran al lloc de sempre. El repte és moure’s en l’altradirecció.

Per acabar: ¿què pot fer el MACBA per Barcelona?

Crec que puc respondre’t partint del MOMA. Ha estat el gran museu del segleXX, així com el segle XX ha estat el segle americà, el segle en què elsanglosaxaons han escrit la història a la seva manera. El MOMA representa,mostra i explica la realitat tal i com un grup de gent pertanyent al món fordista —el de la gran indústria que es desenvolupa a finals del segle XIX— l’entenia.Aquesta gent necessitava un lloc que els servís per entendre’s ells mateixos i perexplicar-ho als altres. I almenys fins als anys vuitanta, el MOMA va explicar comningú la història formalista, hegemònica i anglocèntrica d’aquestes persones,perquè cada obra exposada de Matisse, Miró, etc., és una obra clau de la


9

modernitat entesa des d’aquest punt de vista. Doncs bé, voldria que el MACBAfos el MOMA del segle XXI, un museu que servís per entendre’ns a nosaltres itambé per entendre la nova realitat global. Per això penso que la ciutat pot tenirun paper fonamental. Crec que fins i tot és més important que l’Ajuntamentestigui present en un museu d’art contemporani com el nostre, en què esdefineixen nous tipus de relacions, que en un museu com el MNAC.

Accent personal

Lectura i cinema són les grans passions de Manuel Borja-Villel, a les quals calafegir el passeig. Diu que sempre ha viscut en ciutats que, com Nova York, fanper al passeig. Coneix Barcelona barri a barri perquè l’ha recorregut caminant depunta a punta, des de Vallbona i Torre Baró fins a l’Hospitalet. Diu que en moltsaspectes Barcelona no es pot comparar amb París, sobretot pel que fa a lacartellera de cinema, però que és una ciutat on hi poden passar moltes coses: desobte s’hi organitzen exposicions extraordinàries, més interessants que lesd’algunes ciutats alemanyes de gran tradició museística, i la programació teatral icinematogràfica no deixa de ser molt bona… Però lamenta que falti un lligamsòlid de la creació artística amb el pensament i l’opinió. Creu que Barcelona estroba en un moment dolç de la seva història i que s’hi presenten oportunitats queno es poden desaprofitar. Però no es cansa d’insistir que, per fer-ho, ens caltreballar la capacitat crítica i que hem de tenir un discurs coherent que permetilligar tot el que podem oferir.


10

Fundat en 1976, el Teatre Lliure va néixer com a institució teatral privada, fruit del’esforç d’una sèrie de professionals del món de l’espectacle. En l’actualitat, és detitularitat pública i està integrat en la Ciutat del Teatre, un gran complex dedicat ales arts escèniques situat al peu de Montjuïc i que està en vies de trobar totes lesseves potencialitats. A l’estela d’il·lustres predecessors de la categoria de FabiàPuigserver i Lluís Pasqual, el jove dramaturg Àlex Rigola (Barcelona, 1969) s’hafet amb les regnes d’un teatre que ha estat sempre sinònim d’innovació, risc ivoluntat de cooperació amb el sector teatral i la societat catalana.

Si agafem com a punt de partida l’any 1999, data en què es va engegar elPla Estratègic de Cultura vigent, ¿quin diagnòstic faria de l’estat de lacultura a la nostra ciutat?

No crec que del 99 ençà haguem arribat enlloc; sí penso, en canvi, que hemviscut un moment de transició que ens hauria de portar a algun lloc. Durantaquest temps, s’han portat a terme accions positives. Per posar-te un exempleque em toca de prop: trobo que, per part de l’Ajuntament i la Generalitat, ha estatuna opció encertada haver fet del Mercat de les Flors un centre coreogràfic. Ladansa queda d’aquesta manera centrada en un espai; cal pensar que fins ara,els espectacles de dansa se celebraven aleatòriament en dos teatres públics dela ciutat, el Mercat i l’Espai. Crec que és dignificar la dansa oferir-li un espai propiamb una sèrie de condicions que possibiliten el muntatge d’espectacles de mitjà igran format. D’altra banda, és bo que la gent relacioni un espai determinat com elMercat de les Flors amb l’art coreogràfic. Això no significa que el Lliure i elNacional deixin de programar dansa, és clar, però ara l’oferta queda méscentrada. En àmbits més allunyats del meu, ha estat positiu que aquests darrersanys s’hagin consolidat festivals musicals de qualitat que s’havien iniciat abansdel 99, com el Primavera Sound i el Sónar. Finalment, la diversificació demuseus tal com la tenim en l’actualitat també ha estat fruit de la bona feina fetaels darrers anys. S’ha trobat una fórmula bona amb el CCCB, la del centred’exposicions que va molt més enllà, organitzant activitats que tenen a veureamb l’exposició central, i el MACBA s’ha convertit en un museu d’artcontemporani amb totes les lletres, un museu que no segueix fórmules delpassat.

¿Quines llacunes creus que han quedat per omplir?

Pel que fa al meu terreny, crec que seria molt positiva l’obertura del Lliure deGràcia. Ho dic no sols pensant en el barri. Seria un teatre públic de la ciutat deformat mitjà, i jo sóc del parer que gairebé tot el teatre públic que s’hauria deprogramar ha de ser en aquest format. Potser falta alguna sala alternativa quepugui programar el que a cops s’ha anomenat teatre postdramàtic i altresvegades no-dansa, i que és allò que no es pot definir ni com a dansa ni com ateatre de text. En surten espectacles —més aviat antiespectacles— a mig camíentre la instal·lació i l’actuació dansística. Al Lliure els hem donat cabuda en mésd’una ocasió. Doncs bé, als creadors d’aquest gènere —cada cop més envoga—, els surten més actuacions fora de Catalunya que no aquí, i això és per


11

manca d’un espai específic. Crec que els polítics no s’han acabat de convèncerque no tot es mesura per quantitat d’ocupació, i que hi ha coses que s’hand’avaluar en termes d’equilibri democràtic. Cal atendre a totes les minoriesculturals. Després, tenim un bon festival de teatre a l’estiu, però les institucionshaurien de donar més llibertat al seu director artístic. Cal distingir molt bé el quepot ser una festa per a la ciutat i el que hauria de ser un veritable festival deteatre, música, dansa i els altres llenguatges. En un altre terreny, penso que laquantitat de sales en versió original en aquesta ciutat no és tan gran com hauriade ser, i n’hi hauria d’haver alguna més de subtitulació en català.

¿I què s’ha fet malament?

Et diria que el Fòrum. Malgrat la bona acceptació del públic, ha deixat lasensació als ciutadans que han estat “enredats”. Quan ens expliquen que elFòrum no ha produït dèficit, ens sembla a

tots molt estrany. És cert que va ser un aconteixement que va donar difusió aaccions interessants, però es podria haver anat molt més enllà. Per al que sí queha servit ha estat per recuperar un espai per a la ciutat, un espai urbà que estàsent força utilitzat. Sense anar més lluny, aquesta primavera s’hi han celebratdos esdeveniments de gran ressò: la Feria de Abril i el Primavera Sound.

¿Com creu que és percebuda Barcelona a l’estranger?

Des d’aquí no sempre es pot apreciar, però els qui viatgem i venem cultura de laciutat ens adonem que el nom “Barcelona” genera acceptació. No es tracta tantdels nostres teatres, museus, etc., com de fenòmens com el Sónar, les diferentsactivitats que la ciutat ofereix, la seva cultura urbana, les manifestacions culturalsespontànies… Tot plegat, aspectes que la fan molt atractiva. Una companyiainternacional, per sol·licitada que estigui a d’altres llocs, sempre té ganes devenir a Barcelona. L’obertura al mar, que pot semblar un detall, penso que haestat clau: banyar-se, passejar-se al costat del Mediterrani al llarg de moltsquilòmetres, no té preu; ve a dir que la nostra ciutat no és gens tancada. Això sí:els preus elevadíssims (en la restauració, en la vivenda, etc.) juguen en contranostre, perquè l’encariment de la vida afecta la cultura. Obrir una galeria d’art aBerlín surt relativament barat, i això té conseqüències positives, entre d’altrescoses, sobre la creació i la difusió de l’art underground. Tot el que té relació ambel fenomen squatter aquí no s’ha solucionat gens bé. A d’altres llocs, el fenomend’ocupació de cases on ningú no hi viu en certa manera ha obligat els propietarisde cases completament tancades a llogar-les a un preu baixíssim. Això ho hafacilitat una certa permissivitat, que no dic que es pugui donar sempre. Peròparlant en termes globals, no pot ser que cada cop la gent ho tingui més difícilper independitzar-se. No et pots convertir en persona fins que no trobes el teupropi espai. No pot ser que la gent jove no comenci a ser entitat pròpia fins als 30anys i escaig. A partir dels vint i uns quants anys un hauria de començar a trobarla seva independència i el seu propi espai. És així com es generen diferentsformes de crear, de moure’s, de viure la ciutat… Estem creant una societatexcessivament dependent de la família. Pensant en la relació d’altres ciutats ambla cultura, una altra cosa que encara té molt pendent Barcelona és lacomunicació entre centres culturals. Ara mateix, ens trobem a la Ciutat delTeatre, que són quatre espais oberts dedicats al teatre, la dansa i la música…Doncs pensa que quan la gent surt d’aquí no té ni la possibilitat d’agafar unautobús nocturn que la porti directament a la plaça Catalunya, i no hi ha paradade taxis. És dramàtic que la gent pugui veure’s dissuadida de venir aquí per unaqüestió tan fàcil de resoldre! Hi ha dies que d’aquí surten, sense comptar el veíBarcelona Teatre Musical (l’antic Palau d’Esports, amb capacitat per a més de


12

1.500 espectadors), 1.100 persones que no troben cap mitjà de transport fins almateix centre. S’hauria d’aconseguir que cada dia, en un espai de mitja hora,algun autobús sortís d’aquí.

Tornant a la projecció internacional de la ciutat, i pensant en la creixentcompetitivitat entre ciutats per posicionar-se culturalment, ¿quines carteshauria de jugar Barcelona?

Per començar, no ens hauria de servir comparar-nos amb les ciutats inferiors enimportància històrica i en població, i sí amb les superiors. També val a dir queper nombre d’habitants podríem abastar el doble del que abastem. Seguramenthi ha encara capes de la població que poden ser guanyades per a la cultura. Lacultura, com tot a la vida, és moviment continu. No es pot produir cap momentd’estancament, ni per part dels espais culturals de la ciutat ni per part de lamateixa alcaldia. Alerta amb alguns fenòmens! No es tracta d’estar sempre al’última, les coses s’han de produir amb naturalitat. La proximitat amb Europa, latemperatura i l’obertura al mar són regals de la naturalesa que ja tenim. Hem demirar de seguir ubicant el que ens va arribant. Barcelona ha passat de ser unaciutat industrial a ser una ciutat de turisme i de serveis. I això no és dolent. Moltagent està vinculada als serveis. Per això, la ciutat no s’ha de separar de lesnecessitats dels centres culturals. Sé que el que diré demana una gran inversióeconòmica, però falten recorreguts i ampliar horaris pel que fa als mitjans detransport. El metro o els ferrocarils haurien d’estar oberts moltes més hores —i jasé que darrerament s’han fet esforços. Pel tipus de vida que portem, els nostresespectacles comencen i acaben molt més tard que a altres grans ciutatseuropees. En el mateix sentit, hem de ser molt més oberts a la permissivitatrespecte de la llibertat d’horaris, no sols per als espais culturals. Cada dia hi hamés gent que treballa de nit en diversos sectors. El diumenge s’hauria d’establircom un dia més normal: els nostres diumenges semblen divendres sants! No potser que el diumenge jo pugui anar a comprar música o literatura a la FNAC deMadrid i no ho pugui fer aquí! Els temps estan canviant i tots ens hem d’adaptarals canvis, incloent-hi l’Administració. No podem paralitzar l’evolució normal deles coses perquè uns quants no poden seguir el pas. Ja no dic que haguem defer com a Nova York, en què pots sopar a qualsevol hora, o entrar a una llibreriaa la una de la matinada… Però sí tenir en compte les noves necessitats, els nousmodes de vida, en què aquesta en certa manera es “duplica”. Amb més llibertathorària, hi ha més feina, més possibilitats d’establir formes de vida per a tothom,assumint que potser al principi alguna petita empresa s’hi hauria d’adaptar. Crecque no sols l’Ajuntament sinó tot l’Estat hauria d’aconseguir desgravaments per ales empreses que apostin per cultura, sense oblidar un cert control: cal distingir elque és festa del que és cultura, per exemple. El sistema de mecenatge hauria deser potenciat.

Fa uns anys, recordo que els dos grans centres de les arts escèniques deBarcelona, la Ciutat del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), erenpercebuts com pols oposats. Potser aquesta dicotomia ara ja no es dónatant. ¿Què en pensa?

Penso que cadascú està trobant el seu espai, tot i que ambdós som moltpolifacètics. Això té l’avantatge que els espectadors poden acudir a qualsevold’aquests espais sempre que vulguin però se senten més identificats amb un queamb l’altre. Tots dos acomplim una sèrie de feines que conjuntament fan un totper a la ciutat. Segurament encara ens queda molta feina per fer en aquestterreny, i no podem apoltronar-nos. El TNC té en vistes captar un públic familiar,incloent-hi el teatre infantil, fins ara bastant negligit. En general, a la ciutat mancaun festival més professional, un showcase que atregui programadors de tot el


13

món perquè en pocs dies es pugui difondre de tot el que s’està produint a laciutat, on tant l’un com l’altre podríem aportar moltíssim.

En aquest context, ¿com ha mantingut o reforçat la identitat el Lliure?

Per respondre a això, cal recordar que el Lliure té molta història, però que el seuequipament actual és molt nou. Quan ara parlem del Teatre Lliure, ho fem d’unteatre públic que ha perdut una part de la seva personalitat inicial, més aviatprivada, però que no deixa de tenir un bagatge molt especial. ¿Com es tradueixaixò? Doncs en produccions de teatre públic que parteixen d’una companyiaconcreta. Tradicionalment, hem donat molta importància a la gestió artística, i hocontinuarem fent. Penso que estaria bé que en cultura hi hagués una llei quedictaminés que la gent que porta equipaments com el nostre no pogués manarmés de vuit anys, per posar un termini. Un càrrec d’aquests és com l’anell d’enTolkien: un cop te’l poses, és molt difícil desprendre-te’n. Perquè,inevitablement, un s’acaba trobant molt còmode en aquests càrrecs, i un certestancament és inevitable. Una altra cosa important que podem aportar a lamanera de gestionar equipaments culturals és la posada en funcionament d’unpatronat que, amb poca interferència política, faci que s’estableixi un lligam entrela gent del sector i les administracions, per mirar que ningú no imposi el seucriteri sense fer cap consulta prèvia. Això evita errors a curt termini i afavoreix lavoluntat de diàleg per part de tothom. Penso que això seria bo per a qualsevolespai cultural públic de la ciutat. Sé que és difícil d’acceptar per part dels polítics,però caldria que s’hi esforcessin per creure-hi. En el Lliure funciona així, però ésen part degut al seu origen “orgànic”. També és important que s’entengui que lesinstitucions d’aquesta mena han de ser governades per les decisions artístiques.La figura màxima ha de ser artística, no gerencial-administrativa. Evidentment,des de la direcció administrativa, s’hauria de poder prevenir les Administracionsde possibles irregularitats, crisis o males gestions. Però les decisions finalshaurien de provenir sempre de la direcció artística, entenent per direcció artísticano sols el que es col·loca dins d’un museu o el que es programa dins d’un teatre,sinó també aspectes com ara el disseny dels cartells, la ubicació dels diversosespais de la temporada, o si es decideix invertir en uns actes i no en uns altres.La intrusió de comissaris polítics i gerents com a figures principals en els espaisculturals no és bona. La ciutat ha d’escollir bé les persones i després confiar-hi.Si algú no funciona, se’l canvia i llestos.

¿Existeix un públic del Teatre Lliure? ¿Respon a una tipologiadeterminada?

Sí, hi ha un públic perquè hi ha uns abonats, ja sigui a través dels abonamentsde 10 com els de l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure. I, és clar, hi ha unpúblic del Lliure com n’hi ha un del TNC, i després encara existeix el públic de lesarts escèniques, que escull què li interessa més de cadascun dels espais.Perquè és cert que existeixen els llenguatges i els gèneres, però encara mésimportant que això, és la manera de fer-los, de presentar-los, i això en part hodonen els coreògrafs, directors d’escena i creadors. I tots ells, d’alguna maneraestan relacionats amb un equipament o un altre. Si parles d’en Sergi Belbel, elrelaciones gairebé automàticament amb el TNC, i passa el mateix amb en RafaelDuran. Ara bé, si parles d’en Joan Oller, la Carlota Subirós, en Xavier Albertí, enRoger Bernat o jo mateix, els hauràs de venir a veure al Lliure. Això també marcaunes línies, un tipus de teatre, una manera de fer de cadascú, i el públic té lescoses més clares i es pot anar definint.


14

¿Com veu el panorama creatiu a la ciutat?

És molt difícil valorar-ho en aquests moments: hem de donar més marge detemps a tots els fenòmens que estan sorgint. Cal pensar que la creativitat és unfenomen continu. Al llarg dels anys vuitanta es va produir un períoded’efervescència que d’alguna manera es va deixar perdre. Penso que ara s’estàdonant un nou esclat creatiu, però que encara és aviat per valorar-lo. Tambédependrà de com creiem en tota aquesta creativitat. És important que lesadministracions es preocupin per les ocupacions dels espais i pels temps deprogramació de cada espectacle. Hi ha espectacles que han de ser programatsdurant espais molt breus de temps, i cal trobar la fórmula perquè es puguinarribar a realitzar. La continuïtat es pot assegurar mirant de programar per pocsdies en altres ciutats. Es va trobar una bona fórmula pel que fa a les residències,ara caldrà trobar-ne una altra pel que fa als espectacles itinerants. S’han fet bonsinvents en aquesta direcció, però caldria tenir un control encara més eficaç detots els teatres públics que hi ha arreu del país, i saber qui porta lesprogramacions.

¿És el Grec d’avui l’aparador que Barcelona necessita? ¿Necessitaríem unAvinyó o un Edimburg, per posar dos exemples prestigiosos?

Jo crec que fóra molt bo que hi fos, un festival així. Donaria moltes possibilitatsals creadors i professionals de la ciutat i a més suposaria una anada i unatornada, en el sentit que és molt més fàcil atraure públic foraster si portes cosesinteressants de fora (el Borja Sitjà ho fa molt bé en la mesura de les possibilitatsque té). Però encara falta programar més muntatges de la pròpia ciutat, i aixòdepèn dels diners disponibles. Com he dit abans, cal distingir entre un festival defesta per a la ciutat i un aparador del que s’està fent en aquest país. Crec quesón dues opcions que podrien conviure, però llavors caldria apostar amb forçaper un festival de nou format, i això significa més diners. És inevitable.

¿Quina seria la situació ideal, amb la vista posada en un horitzó 2015 o2020?

D’aquí a deu anys segur que no seré el director del Lliure, perquè no esticd’acord amb què una persona estigui gaires anys al front d’un equipament comaquest. M’ho passo bé i estic molt content amb la meva feina, però com a ciutadàinteressat per la cultura, crec que no és bo que una persona mantingui tant detemps una responsabilitat així. La cultura és moviment permanent, i hi ha moltagent que té moltes coses a dir. Però aclarit això, m’agradaria que el Lliurecontinués sent un espai per a gent amb la ment oberta, i que arribés a ser el que,per exemple, va ser el cinema Verdi en un moment donat o, sense anar méslluny, el Teatre Lliure original: un lloc on un hi pugui acudir sense saber res de laprogramació que s’hi ofereix, tot confiant que el que veurà pagarà la pena. En elnostre cas, això no és pas fàcil, perquè programem espectacles de formats moltdiversos. Seria fantàstic que tots aquells que de petits havien anat al teatre ihavien tingut una mala experiència —perquè els havien portat a veure unespectacle inadequat, per exemple— retrobessin aquesta relació perdudagràcies al Lliure i descobrissin noves maneres de fer, d’expressar-se, sabent queel que veuran la majoria de vegades els convencerà, que serà una experiènciaenriquidora.

Dues preguntes per acabar. Primera: ¿què pot fer Barcelona pel TeatreLliure?

Primer, i com he dit abans, que des d’algun àmbit de decisió es trobi la fórmulaperquè la gent que surti de les sales de la Ciutat del Teatre pugui desplaçar-se,


15

mitjançant alguna mena de navette, fins al centre de Barcelona, sense dependredel taxi o del transport privat. Crec que això és ¡mportantíssim. Una segona cosaés que ens donin més espais de banderoles i de més qualitat. Crec que aprofitarels espais culturals públics ha de ser una aposta de la ciutat, més important queno recaptar inversions privades per a segons quins altres espais. Una altra ajudaque ens podria donar la ciutat és per a una iniciativa que nosaltres ja hemengegat, i que és subtitular alguns espectacles —els que estan més temps encartell— en castellà i anglès, de tal manera que la persona que ve a passar uncap de setmana a la nostra ciutat i que està afamada de cultura, tingui lapossibilitat d’accedir al contingut de l’espectacle, cosa que millora la qualitat del’oferta. Fins ara, ho estem fent només un dia a la setmana per una qüestióeconòmica. Crec que estaria molt bé que hi hagués una inversió, no sols per alnostre espai, en subtitulació. En qualsevol cas, estem millor que Alemanya, on ésdifícil trobar algun teatre o cinema que ofereixi aquest servei!

I finalment ¿què pot fer el Teatre Lliure per Barcelona?

Penso que ja portem a terme una tasca important, que és obrir al turisme lapossibilitat de conèixer la cultura teatral de la ciutat. Però hem de seguir buscantel camí per acostar-nos encara més al ciutadà. La línia d’espectacles d’autoriatextual persegueix temes que preocupin directament el ciutadà, a partir denotícies succeïdes recentment. Estem preparant espectacles sobre la guerrad’Irak, sobre els problemes del Tercer Món, hem encarregat textos sobre larelació entre Catalunya i Espanya, el Barça, la corrupció… Breu, temes que ensinteressen a tots. En col·laboració amb l’Ajuntament i la regidoria d’Educació,tenim un programa amb els instituts en què els escolars vénen a presentar elsseus espectacles al mes de maig. Crec que donem cultura i vida cultural a laciutat, i al capdavall això no és res més que educació. Finalment, hem obert unallibreria especialitzada en teatre i també un hall que acull exposicions defotografia. A la ciutat, se celebren moltes exposicions de fotografia, però se solfer en espais d’allò més diversos, i són poc visitades. Aquí, una exposiciód’aquest tipus pot ser visitada per quinze, vint, trenta o quaranta mil personesdepenent de l’espectacle! El Teatre Lliure és un centre cultural per a la ciutat.

Accent personal

L’Àlex Rigola enyora una mica el temps que tenia destinat a crear perquè, enl’actualitat, entre una cosa i l’altra, treballa a un ritme de setanta horessetmanals. Però gaudeix del moment: té una edat en què el cos li aguanta i ésconscient que el que fa ara no ho podrà fer tota la vida. Li agrada la música, ésun gran lector i acudeix sovint a les sales de cinema en versió original.Recomana vivament anar a l’Auditori els diumenges al matí, sobretot si s’hi vaamb el cap carregat de preocupacions. Creu que La Paloma és un dels millorsclubs nocturns d’Europa; hi porta gent de fora que es queda fascinada per laseva peculiaritat. Pensa que és important que es redueixin els problemes sonorsque es deriven de la vida nocturna, però al mateix temps creu que cal trobar lamanera de no perdre-la, perquè també és font de riquesa.


16

A més de fomentar activitats culturals de caràcter molt divers, la Fundació CaixaCatalunya té un paper molt important en la preservació del patrimoni de la ciutata través de la conservació i divulgació de l’obra de l’artista que, en l’imaginariinternacional, està més associat a Barcelona: l’arquitecte Gaudí. Però gestionarelements del patrimoni com l’emblemàtica Casa Milà (la Pedrera) pot anar mésenllà del conservacionisme. Amb l’Àlex Susanna (Barcelona, 1957), escriptor iactual responsable de la Fundació, parlarem d’aquesta qüestió i de moltes altres,relacionades amb el pols cultural de Barcelona i els seus reptes de futur.

LA FUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA I LA PEDRERA

La Pedrera és, a més d’una peça fonamental del patrimoni arquitectònic dela ciutat, un centre d’activitat cultural molt viu. ¿Com es produeix el diàlegentre aquestes dues facetes?

La Pedrera és, simultàniament, contingut i continent. Aconseguir la gestiópatrimonial d’aquest edifici singular al més equilibrada possible és una de lesnostres principals responsabilitats. A aquesta preocupació vam mirar derespondre, per exemple, a través de la trobada internacional “Noves Polítiquesper al Turisme Cultural”, i que vam organitzar pensant en la ciutat, però demanera implícita en nosaltres mateixos, ja que ens trobem en el cor mateix delproblema. Calia propiciar un debat en profunditat sobre aquesta qüestió i crecque els objectius van ser clarament acomplerts. Sobre com dialoga lapreocupació per la gestió patrimonial amb l’ús que fem d’aquest patrimoni com areceptacle o contenidor d’activitats culturals, jo diria que, com sempre, és unaqüestió d’encaix i equilibri en funció dels espais de què disposem per tal derealitzar-hi activitats de signe divers. Des d’aquest punt de vista no crec pas quel’ús que la Fundació fa de la Casa Milà signifiqui un perjudici per a l’edifici, ans alcontrari. Aprofitem tot el que té la Pedrera d’edifici magnètic —i a la vegada laseva centralitat— per convertir-lo en un fogall de cultura, això és, en un centreproductor, emissor i receptor de cultura.

¿I tothom ho percep així, barcelonins i forasters?

Es pot establir una clara diferenciació de públics entre les visites a l’edifici,clarament monopolitzades per un públic foraster, i el tipus de visitant de lesexposicions temporals i espectadors que acudeixen a les activitats culturals quecada dia organitzem, i que fonamentalment són gent del país. A mi m’agradariacontribuir a trencar una mica aquesta duplicitat, però sé que no és fàcil. Pucreclamar, per exemple, l’atenció d’una part de la franja de població autòctona capa l’edifici a través del procés de reforma integral de l’Espai Gaudí situat a lesgolfes, que de ben segur comportarà una redescoberta d’aquest espai. En l’altresentit, les activitats culturals que organitzem es fan sempre amb l’objectiud’omplir un buit: no volem ser un centre cultural autista, impermeable al teixit


17

cultural de Barcelona. Al contrari. Pretenem imbricar-nos al màxim possible dinsde l’àmplia oferta cultural de la ciutat.

¿Les xifres d’afluència són bones?

Sí, però no ens interessen tant les xifres i la quantitat com la qualitat. Tant pelque fa a les visites a l’edifici com l’assistència als nostres actes, tenim la sort departir d’unes xifres realment elevades —i des d’aquest punt de vista més quesuficients—, i tota la nostra energia s’encamina a dotar les visites de la màximaqualitat possible i a dotar les activitats d’un grau especialització que afavoreixi lamàxima qualitat.

Al llarg dels darrers anys ¿ha notat alguna evolució pel que fa a la tipologiadel públic?

La centralitat de l’edifici fa que tota mena de gent tingui un accés potencial a lesnostres activitats, de manera que és en funció de la mena d’activitat que acudeixun tipus de públic o un altre. Com sempre, intentem també que vingui sobretot lagent interessada en allò que fem. Si estem fent un cicle de músicacontemporània potser el primer dia ens ve algun despistat que no sapexactament on va, fonamentalment gent gran que per costum, per inèrcia, perbuscar un aixopluc, etc. té tendència a deixar-se caure per aquí. Volem queaquests despistats de seguida s’adonin de quin tipus d’activitat s’està celebrant iactuïn en conseqüència. Des d’aquest punt de vista intentem afinar al màxim elspúblics de les nostres diverses propostes.

L’objectiu de les activitats que organitzen en paral·lel a algun esdevenimentcentral ¿van en aquesta direcció?

Sí, i aquí hi ha una tasca considerable a fer. Durant els primers anys defuncionament de la Pedrera com a centre cultural, la preocupació era omplir; arala preocupació principal ja no és aquesta —atès que s’aconsegueix de manerapràcticament automàtica—, sinó que és aconseguir la mena de públic quedesitgem, un públic fonamentalment del món de la cultura. I a mi el que m’agradaés contaminar aquest públic. Res no em fa més feliç que veure escriptors enactes musicals i músics en actes de tipus literari. Aquest transvasament, aquestavoluntat d’eixamplar el ventall de curiositats i d’interessos del públic és un delsnostres objectius. Crec que s’està aconseguint en les diverses menes d’actes, devegades molt diferents entre ells.

Per aquesta especial relació entre la gestió del patrimoni i la constantactivitat cultural, ¿creu que la Pedrera es pot convertir en un centre dereferència més enllà de Barcelona?

Tothom ha de situar-se en la divisió que li pertoca. Parlar de centre de referènciapotser és excessiu, però dins de les nostres característiques i tenint en compte elque podem fer i el que no podem fer —per la peculiaritat del nostre continent— síque aspirem a la màxima qualitat, a l’”excel·lència” de què tant es parla. Perexemple, si es tracta d’exposicions temporals, hem de procurar portar les millorsexposicions temporals que estiguin al nostre abast tenint en compte la tipologiade la nostra sala d’exposicions i les seves dimensions —mil cinc-cents metres ino tres mil. A partir d’aquí sí que tenim molt clar que, aprofitant-nos de lacentralitat de l’edifici i de la gratuïtat de les activitats que s’hi fan, volem presentaral màxim de gent interessada trajectòries artístiques, moviments o reflexionstemàtiques sovint arriscades. Crec que en els pròxims anys aquesta línias’accentuarà més. Pel que fa a les activitats, enguany hem tirat endavant unasèrie de cicles de música contemporània amb l’objectiu de cobrir un dèficit que a


18

parer nostre es produïa a la nostra ciutat. I l’afluència ha estat la que havia deser: la que permet el nostre auditori, amb capacitat per a dues-centes cinquantaplaces.

Així doncs, no es té mai la sensació que el públic de la nostra ciutat deixiperdre ocasions irrepetibles…

Fins ara, la resposta ha estat molt bona. Però insisteixo: no es tracta nomésd’omplir, i en aquest sentit sí que és veritat que cada expressió artística seriamereixedora d’una reflexió específica, perquè també pretenem tenir alguna menad’incidència en el sector on fem algun tipus d’activitat, buscant complicitats entrela gent significativa del món de la cultura. En el cas de la música, un sector poccompactat i gens gremialista, és magnífic veure en Xavier Benguerel, en BenetCasablancas o en Joan Guinjoan en un acte d’homenatge a Josep Soler. Crecque ho estem aconseguint, si fa no fa. També s’ha de dir que aquí ens trobàvemamb un terreny bastant verge perquè les institucions, l’Administració, no s’hihavien preocupat gaire; noto que hi ha molta feina a fer, i des d’aquest punt devista ens ho han posat fàcil. A mi m’agradaria que la Pedrera fos percebuda comuna bona caixa de ressonància de la cultura del nostre temps, començant per lacultura catalana d’ara i agafant Barcelona com a epicentre, però ampliant elcercle al màxim. Hem de ser receptius a la cultura que s’està produint en lesseves diverses escales; receptius, crítics i generosos. La combinació d’aquestestres actituds és la que ens pot portar a jugar un cert paper.

Dins d’aquest panorama, ¿els visitants foranis hi han de poder trobar el seulloc?

A nosaltres ens agradaria que sí, però també hem de ser conscients del caràcterpassavolant d’aquest tipus de visitant, i llavors ja depèn molt del tipus de turista.Però sí que ens agradaria que els turistes que passessin per la Pedreras’enduguessin un record que anés més enllà de la visita, que prenguessinconsciència del paper de centralitat cultural de la nostra institució; i això no és tandifícil, perquè moltíssimes vegades el visitant estranger que visita l’exposiciópermanent, quan es troba que a deu metres pot accedir a una exposició degravats de Rembrandt o a una antològica de Malèvitx, no dubta a aprofitarl’ocasió. Crec que les exposicions temporals i la permanent cada cop funcionenmés com vasos comunicants.

Els darrers anys han aparegut nous espais d’exposicions promoguts perl’obra social d’entitats financeres com Caja Madrid o La Caixa. En aquestnou mapa, ¿on cal situar la Fundació Caixa Catalunya?

Sortosament, hi ha espai per a tothom. El que tenim clar és que no ens interessafer allò que ja estan fent els altres, i per tant hem d’imprimir un segelll propi ireconeixible a les activitats que fem. Amb tot, el primer que és bo per a qualsevolentitat és tenir consciència de les seves possibilitats. Nosaltres, encara que hovolguessim, no podríem ser mai un gran centre cultural ateses lescaracterístiques dels nostres auditoris. Ara bé, de la mateixa manera quenosaltres no podrem dur mai a terme una activitat de tipus simfònic —literalment imetafòricament parlant—, en el camp de la música de cambra —tambéliteralment i metafòricament parlant— sí que penso que podem singularitzar-nos iocupar un espai propi. En segon lloc, voldria que tots els col·lectius del móncultural se sentissin acollits i valorats per la Pedrera com a centre cultural. Joparteixo de la base que la riquesa d’una cultura no es mesura tant pel nombred’obres que produeix com per la seva capacitat de valorar-les. I és aquí on volemincidir, contribuint a una millor valoració del que s’està fent a casa nostra. Persort, disposem de bastantes eines per aconseguir-ho. Perquè a banda de


19

l’Auditori, la Sala Gaudí, l’entresol (per a exposicions de petit format), la salaprincipal i la revista Nexus, també actuem molt en col·laboració, i per tant ensincrustem de ple en la xarxa d’entitats culturals del país. A més, estenem elnostre radi d’influència mitjançant un departament de mecenatge que és cadacop més important i convoquem ajuts públics que també arriben a molta gent. Sia tot això hi sumem els nostres serveis educatius, els quals funcionen sobretot através del web la Pedrera Educació, ens trobem amb un conjunt d’instrumentsque mostren les possibilitats d’acció que tenim com a fundació cultural.

Aquest model col·laboratiu, de suport i patrocini, ¿es pot millorar encara?

Queda molta feina per fer, en aquest camp. Estem assajant un modeld’imbricació en la cultura del país, i això vol una mica de temps. Estem intentantprovocar complicitats, sobretot en uns temps en què molts col·lectius es trobendesassistits, mancats d’interlocutor. Repeteixo que m’agradaria que la Pedrerafos una caixa de ressonància de la cultura catalana, donant visibilitat a projectesque altrament no en tindrien i propiciant el relleu generacional. Pel que fa almecenatge i el suport a la iniciativa, el pressupost entre el 2005 i el 2006 haaugmentat un 20%; això em sembla que és indicatiu de la voluntat de potenciaraquest àmbit d’actuació, almenys tant important com els altres.

¿També en el terreny de la recerca científica?

Bé, aquí no tant com ho voldríem. És probable que un dels propers àmbits de laconvocatòria d’ajuts vagi per aquí. Cada convocatòria d’ajut ens permet abraçarjustament un àmbit que en la nostra activitat quotidiana potser no podem tractarcom es mereix. Aquest és un terreny on haurem de fer un esforç suplementari elspròxims anys, per ser-hi més receptius. Ho tenim present, i per això estemcol·laborant any rere any amb el KRTU sobre temes científics (l’any passat va serla física, per exemple), plantejant congressos i, per mitjà de la revista Nexus,dedicant-hi algun número monogràfic.

¿Quina seria la situació ideal de la Fundació Caixa Catalunya, d’aquí a deuo quinze anys?

Se’m fa difícil donar una resposta perquè, tot i que crec que tenim un modelpreestablert i una personalitat bastant definida, també entenc que una fundaciód’aquest tipus, que es caracteritza per una certa lleugeresa d’estructura, tél’obligació d’estar constantment vigilant, i per tant ha d’estar sumida en un procésde replantejament continu. Un centre cultural com el nostre és un organisme viuque ha de donar resposta als temps que corren i ser-hi receptiu; així doncs, es fadifícil de preveure com serà d’aquí a tant de temps. Ara bé, sí que m’agradariaque la Fundació conservés una personalitat pròpia i no estigués preocupada pelstípics indicadors que tant acaben condicionant les programacions de tantíssimesinstitucions d’aquí i d’arreu. Gaudim d’una posició privilegiada que ens facilitamolt coses com ara l’assistència de públic i espectadors, però que també ensobliga a ser ambiciosos. Per la banda de la ciutat, m’agradaria que Barcelonacontribuís a consolidar i a difondre la cultura catalana. És a dir: màxima fe imàxim compromís amb la cultura del país. És en la mesura que les institucions hicreguin i actuïn en conseqüència que aconseguirem, entre tots, que la cultura esconverteixi en un dels nostres trets distintius.


20

BARCELONA CIUTAT

¿En què creu que ha millorat Barcelona en l’aspecte cultural, al llarg dels darrersdeu anys?

Hem de partir de la constatació que Barcelona no és una gran capital europea:no som ni serem mai comparables a Londres, Berlín o París. Amb tot, Barcelonaha de saber treure el màxim partit de les característiques i peculiaritats pròpies.És la segona capital d’un Estat i és alhora la capital d’un país sense Estat.Aquesta “doble capitalitat” la situa com una ciutat amb una personalitat moltpròpia. A la vegada, crec que el perill d’estar encantats d’haver-nos conegut ésun dels que cal combatre amb més energia. Des d’aquest punt de vista no enshem de creure que siguem la repera, perquè no ho som, i saber que s’hanaconseguit grans guanys en molts camps, però que en el de la cultura calrecórrer encara un llarg camí. Si no apostem fort per l’educació i la cultura, d’aquía uns anys ho lamentarem molt, perquè la mena de turisme que tenim se’n veuràafectat i podrem acabar sentint-nos estranys a casa nostra. Això serialamentable, el pitjor que ens podria passar.

Citi’m algun exemple de projecte o de bona pràctica exemplar en matèriacultural.

Encara són més els reptes que queden per desenvolupar que no les iniciativesque hagin estat tot un èxit. Jo no m’entretindria gaire a posar-nos medalles. Devegades trobo a faltar plantejaments més “nòrdics”, més exigents: méspreocupació pels continguts que pel tipus de públic o per la quantitat. Ja sé queno sóc gaire original, però és el que veig. La cultura d’aparador pot acabardistorsionant les coses. Hem de pensar que Barcelona és una ciutat molt demoda, una de les principals destinacions turístiques a nivell internacional, i aixòens pot fer creure que el nostre model és fantàstic. I no és cert. Certes coses hanestat ben gestionades, com per exemple la projecció internacional de la ciutat,però en canvi la projecció cultural de la ciutat i del país és una de lesassignatures pendents. Ja que mai no aconseguirem tenir taca pròpia en elmapa, penso que hauria de ser una prioritat de l’administració fer de la cultura —on s’han produït les nostres màximes aportacions— un dels nostres principalssegells distintius.

¿I en quins aspectes creu que hem empitjorat?

En qüestions de tipus social i educatiu no es pot considerar que haguem anatenrere perquè en poc temps les coses han canviat tant, que els temps presentsno són comparables als passats. El que passa és que en aquest camp hi had’haver la màxima sensibilitat per integrar totes les comunitats de poblacionsestrangeres que cada cop més aterren a la ciutat i, una de dues: o som capaçosrealment d’integrar-les amb tot el que això comporta o arribarà un moment enquè, com ha passat en llocs com Eivissa o Palma, els nadius seran del totminoritaris i se sentiran estranys a casa seva.

Es corre un seriós perill de tematització, doncs.

I tant, és un perill evident. Només cal fer una passejada des de la Pedrera fins almonument de Colom, parar l’ull i sobretot l’orella, i extreure conclusions.Obtindrem així una radiografia de problemàtiques molt diverses a les quals enshem d’enfrontar amb la maxima consciència. Perquè si amaguem el cap sotal’ala, això se’ns girarà en contra. Per tant, calen polítiques socials, educatives iculturals, totes tres interrelacionades. És prioritari.


21

¿Quin és el paper de la cultura en l’anomenat “model/marca Barcelona”?

No hi té un paper important, encara, i l’hi hauria de tenir. Encara treiem molt pocpartit de la nostra força i singularitat culturals. Aquesta singularitat té a veure ambla tendència integradora de la cultura autòctona. És un patrimoni que no valoremconvenientment. Ni la cultura més pròpiament catalana, ni tot allò que en aquestsmoments fa de la nostra cultura una cultura mestissa, una cultura feta d’elementsaliens. Es tracta d’un procés que cal viure des de la plena consciència. No solshem de ser conscients del que és la nostra cultura, sinó que hem de serconscients del tipus d’intercanvis que s’estan generant i com tot això estàafectant a la mateixa noció de cultura catalana. D’aquí a deu anys la culturacatalana no tindrà res a veure amb el que enteníem per cultura catalana deuanys enrere, de manera que en vint anys s’haurà produït una autèntica mutació.Si això ho sabem conduir, suposarà un enriquiment excepcional. Si en canvideixem que les coses passin sense sotmetre-les a cap procés reflexiu, la situaciótindrà elements de risc. Cal partir del principi que en cultura tot el que és xoc iinteracció és molt positiu.

¿La “Barcelona-aparador”, la Barcelona massa preocupada per agradar dequè em parlava, pot amagar el que es cou a la rebotiga?

Si la marca Barcelona és un fet, anem a fer la millor marca possible. Entenc quehi ha d’haver aspectes més epidèrmics, una voluntat de seducció a curt termini,però també em preocupa aquesta rebotiga, el que no es veu. Els problemes detipus social i educatiu els podrem resoldre a través de la cultura.

Després que s’hagin produït algunes transferències cap a altresadministracions, ¿quins objectius en polítiques culturals s’hauria demarcar l’Ajuntament de la ciutat?

Em preocupen les distribucions massa esquemàtiques dels papers de cadascú.Voldria que totes les administracions estiguessin igualment compromeses en unasèrie d’aspectes i valors, i que després a uns els toqui gestionar una determinadacosa i als altres l’altra em sembla secundari. Em preocupen objectius mésglobals, per dir-ho així. De vegades ataquem les coses en els seus aspectes mésconcrets, oblidant tota la teranyina de relacions que hi ha al voltant.

Accent personal

Quan ja fa un any i mig que és director de la Fundació Caixa Catalunya, l’ÀlexSusanna assegura que, tot i el temps que ha de dedicar a la nova comesa,encara pot continuar escrivint i publicant. Els seus interessos són múltiples, is’estima més no parlar de “consum cultural”: el teatre, el cinema, els concerts iles lectures no són tan sols el seu terreny de joc, sinó activitats indestriables deldia a dia, una part de la vida. Haurà començat la setmana acudint a una òpera deBrossa i Mestres Quadrenys i l’acabarà amb una exposició de Jaume Plensa. Esqueixa una mica de la tendència conservadora de moltes programacions, i creuque Barcelona, com a petita potència cultural que és, podria donar més de si.Respecte dels seus gustos, és entusiasta i creu que té una mà esquerra notableper generar el mateix entusiasme al seu voltant.


22

En moltes ocasions als llargs dels seus 134 anys d’història, l’Ateneu Barcelonès,associació cultural de caràcter privat, ha assumit les funcions pròpies d’unainstitució pública. La seva magnífica biblioteca va ser durant molts anys la mésben dotada del país, i de les animades tertúlies que les diverses penyesmantenien al pati romàntic de Can Savassona van sorgir articles, poemes omanifestos polítics de gran transcendència. En aquest 2006, en ple Any Ateneu(cent anys a la seu actual), no es pot dir que l’Ateneu Barcelonès conserviintactes totes les funcions d’una institució patrícia del Vuit-cents. Però, sota lapresidència del prestigiós arquitecte i exregidor de Cultura Oriol Bohigas(Barcelona, 1925), el venerable club del carrer de la Canuda ha emprès unaambiciosa política de rejoveniment de la massa social, reorganització del’estructura social de la casa i increment de les activitats que sens dubtereforçarà els seus vincles amb la ciutadania de Barcelona.

¿Què destacaria del que s’ha fet darrerament a Barcelona en matèriacultural?

Potser l’acció més important ha estat la política de biblioteques, que diria que hafuncionat de manera espectacular. Recordo que fa anys vaig participar en el seudisseny i que vam iniciar aquesta política precisament davant de la incomprensióde molts polítics, que creien que es tractava d’una iniciativa que no donava vots.Amb el temps, s’ha vist clarament que es tracta d’un dels instruments deculturització més democràtic i eficaç. Dic “culturització” en un doble sentit: en elde millora de les competències culturals que els ciutadans ja posseeixen i en elde la penetració de tot el que és cultura en termes més populars. A més, lesbiblioteques que s’han fet d’uns anys ençà no han estat equipaments discrets persortir del pas, sinó grans infrastructures ben equipades i ben integrades en unaxarxa ambiciosa, en sintonia amb la importància d’aquesta acció. Potser hauriaestat bé que tot plegat s’hagués fet amb més rapidesa i intensitat per tal decompletar abans la feina, però en fi… En altres camps, també s’han fet cosesdestacables.

¿Com per exemple?

La reconstrucció del Liceu en el camp de les arts escèniques, i per latranscendència que ha tingut per a la ciutat. Va ser una operació important queper desgràcia va obtenir crítiques equivocades. S’ha vist que reconstruir el teatreal mateix lloc on es trobava, insistint en la seva ubicació a les Rambles, va ser unencert. També ho va ser reproduir la sala antiga tal com era, modernitzant encanvi tot el que eren instal·lacions de serveis.

¿I quins projectes destacaria en sentit negatiu?

Em costaria donar-te algun exemple… Hi hauria de reflexionar més, però bé, desd’un punt de vista estrictament cultural, esmentaria el Fòrum, tot i que tampoc noestic d’acord a titllar-lo de fracàs, que trobo que és una paraula molt grossa. Peròés indubtable que va oferir menys del que prometia en matèria cultural. Crec queen realitat el més important del Fòrum no era el seu contingut cultural, sinó el


23

contingut urbanístic. Tot i que això tampoc ha resultat tant bé com hauríemdesitjat, sí que ha plantejat unes línies interessants pel que fa a la incorporacióde serveis al centre de la ciutat.

A banda dels projectes reeixits i no reeixits, ¿què li preocupa en matèriacultural? ¿Quins són els perills per a Barcelona?

Personalment, de la política cultural em preocupa molt que no aconsegueixidonar un suport profund i fonamental a l’ensenyament. No hi ha cultura senseensenyament. Per tant, tots els esforços en cultura haurien d’estar supeditats al’obtenció d’èxits en el camp de l’ensenyament. L’ensenyament no va prou bé, toti les millores en el seu finançament. Això comporta deficiències culturals. Mentreno hi hagi més ensenyament cultural, no hi haurà més exercici de cultura. L’intentfracassat de posar en marxa el Consell de les Arts i de la Cultura ha estat unallàstima. Estem igual que abans, perquè es tractava d’una promesa d’aquestalegislatura que per desgràcia no s’ha complert. El Centre del Disseny, projecte enel qual jo he participat, era una operació important que havia de ser bàsica per aaquest període. Per desgràcia, tampoc no hi haurà temps perquè es porti a termeabans del final de la legislatura, ja que fins ara no s’ha arribat a cap acorddefinitiu sobre els continguts ni l’ajustament de l’espai al seu entorn. Però bé,esperem que s’arribi almenys a perfilar un projecte amb cap i peus poder-locomençar en la propera legisatura municipal. Ara bé, espero que els políticstampoc no vulguin començar-lo d’un dia per l’altre de cara a les eleccions…

Sovint s’ha repetit que Barcelona s’està convertint en un parc temàtic per asatisfacció del turisme. ¿Hi està d’acord? Si és així ¿creu que la vidacultural de la ciutat se’n pot ressentir?

Si t’he de ser sincer, crec que són llocs comuns, però en qualsevol cas no veigperquè la “tematització” de la ciutat hauria d’afectar la seva vida cultural, quedepèn de molts i diversos factors. En realitat, penso que Barcelona, que té unaoferta cultural molt àmplia, encara pot suportar més moviment cultural, i faltariaque els esdeveniments culturals tinguessin més transcendència pública. Peròtornant al terme “tematització”, val a dir que es tracta d’un fenomen típic de lesciutats grans que han emprès processos de terciarització, abandonant l’antigaactivitat industrial. París, Londres, Roma han passat a ser ciutats d’oficines, deturisme, etc., i això no és dolent, al contrari: és un signe molt clar de modernitat.

És cert que pot suposar problemes per tal com el turisme que arriba, que potserno té gaire gruix cultural, no s’interessa per l’oferta cultural de la ciutat. Peròtambé ens ho podem plantejar a la inversa i concloure que el que oferim no téprou ambició per interessar el públic forani. Costa de dir.

¿Com veu el panorama creatiu la ciutat? Em faig càrrec de la vaguetat de lapregunta…

Crec que una cosa són els llenguatges i l’altra les persones, els creadors.Catalunya en general ha donat i dóna més bons resultats en el món de les artsplàstiques que en el món de les arts literàries. Hi ha més bons pintors iarquitectes que bons escriptors, per entendre’ns. Això és bastant natural, crec. Elcatalà és una llengua que no parla gaire gent i que actua en una societatbilingüe, de manera que depèn molt de les generacions que l’utilitzin com a mitjàd’expressió. Ben mirat, ja té molt de mèrit que es produeixi una literaturacatalana de qualitat! Les arts plàstiques, en canvi, no es troben amb l’impedimentde les crisis del seu principal instrument i, per tant, poden produir amb més


24

llibertat. Pel que fa a l’arquitectura, la que fem aquí gaudeix en aquest momentd’un prestigi internacional consolidat, amb un bon nombre d’arquitectesreconeguts mundialment. El món de la música està passant per un bon moment,també, tant pel que fa a creadors com pel que fa a intèrprets. A Barcelona s’hancelebrat darrerament concerts de gran qualitat, concerts de primeríssima líniadins de sèries molt ben organitzdes. No crec que haguem d’envejar res a altresciutats del nostre entorn —no parlo de les ciutats centreuropees, és clar.

¿Creu que, en la projecció internacional de la ciutat, la cultura hi té unpaper rellevant?

No especialment, però hem de pensar en la mida de Barcelona. La veritat, ésque em manquen dades per saber a quin nivell es troben moltes altres ciutatseuropees per tenir elements de comparació. Però sí que puc dir que,culturalment, Barcelona és una ciutat que té moltes possibilitats. A la nostraciutat de vegades coïncideixen tres o quatre exposicions que estan al nivell deles que es fan a París. Potser a París se n’organitzen més, però és que tambéestem parlant d’una ciutat molt més gran, amb molts més habitants i visitants. Enalguns aspectes ho estem fent molt bé. Sense moure’ns de les arts plàstiques, larecuperació del MNAC s’ha fet molt bé i ha estat molt ben conduïda, tot i lalentitud amb què el procés es va desenvolupar inicialment i els entrebancs ambquè es va topar. Per a Barcelona, una ciutat sense cort ni capitalitat, i que des defa 500 anys no ocupa un lloc preeminent en cap gran àmbit de decisióeconómica a la Península, haver inaugurat un museu com el MNAC pot serconsiderat una heroïcitat de la política i la societat civil. D’altra banda, trobo quela feina que fan tant el MACBA com el CCCB són molt importants. A mi emsembla que el MACBA, per exemple, està fent una tasca més important que elReina Sofía. I això que el Reina Sofía té un pressupost molt més alt!Aproximadament, el pressupost per a un sol dia que té el Reina Sofía equival asis mesos per al MACBA! En canvi, les exposicions que fa el nostre MACBA sónmolt més interessants. Però que hi hagi sistemes de recolzament econòmicsuficient no deixa de ser important. És molt difícil fer bona feina, sinó. I lesinstitucions culturals estan subvencionades a nivells molt baixos.

¿Quins objectius en polítiques culturals s’hauria de marcar l’Ajuntament dela ciutat, tenint en compte que darrerament s’han produït algunestransferències cap a la conselleria de Cultura?

Jo sempre he estat partidari que determinats béns culturals, com ara els quepresenten una unitat explícita com a cultura catalana, han de ser responsabilitatde la Generalitat. L’Ajuntament s’hauria d’encarregar únicament dels serveis mésimmediats: participació en l’ensenyament, política de biblioteques, etc. És unerror que el govern de la ciutat gestioni tants museus. Participa pràcticament entots, i en gestiona exclusivament una vintena, si mal no recordo. És una funcióque hauria de recaure clarament en la Generalitat. No veig per quina raó elMuseu Frederic Marés, per exemple, funciona a càrrec de l’Ajuntament deBarcelona. És un bé per a tot el país, no sols per als ciutadans de la capital! I jano diguem els anomenats museus nacionals… Durant molt de temps,l’Ajuntament va promocionar i mantenir el MNAC, quan hauria d’haver estat cosade la Generalitat des d’un bon principi. El projecte del Museu del Disseny veigque va pel mateix camí, i en canvi també hauria de ser cosa del Govern del país.La Diputació, per la seva banda, i per circumstàncies que no conec, té unadisponibilitat econòmica bastant lliure i pot subvencionar actes culturals d’índolediversa. El cert és que funciona bé, perquè és còmode comptar amb unaadministració que no té gaires despeses i que pot dedicar una bona part del seupressupost a actuacions puntuals en assumptes de cultura.


25

Justament l’Ateneu també ha assumit funcions que en teoria no lipertocaven, gairebé públiques, fent un paper de veritable suplènciacultural. ¿Això encara és així?

En certa manera. Hi ha una funció que encara manté i que és claríssima: la decentre bibliotecari. Aquesta l’ha mantingut des dels orígens. Hem de tenir encompte que la primera Biblioteca pública, la Biblioteca de Catalunya, es vafundar el 1915 o el 1920, i que fins aleshores l’única biblioteca sistemàtica quepodia assumir funcions públiques era la Biblioteca de l’Ateneu. Encara avui —pelque sabem a partir d’un estudi en profunditat realitzat sobre el fons de la nostraBiblioteca— prop d’un 40% del seu contingut no es troba a cap altra biblioteca deCatalunya. La creació de la Biblioteca de l’Ateneu va respondre a la necessitatde crear una biblioteca des de la societat civil, perquè no existia cap bibliotecanacional abans de la creació de la Biblioteca de l’IEC, la Biblioteca de Catalunya.Durant molt de temps, a més, l’Ateneu va ser l’únic lloc segur de trobada icoincidència d’intel·lectuals i polítics. Quan un polític havia de fer una declaracióimportant o un partit volia pronunciar alguna defensa de Catalunya enfront delcentralisme, ho feia a l’Ateneu.

De la mateixa manera, quan un escriptor volia declarar la importància de lallengua catalana, utilitzava l’Ateneu per proclamar el seu missatge. Era un clubamb vocació de substituir o anticipar-se a les declaracions oficials. Això significaque l’Ateneu no conserva íntegrament les seves funcions tradicionals, perquèpràcticament tot allò que fem aquí també es fa en molts altres llocs de caràcterpúblic. El que queda per a l’Ateneu, és la garantia d’autonomia, perquè com queno pertanyem a cap entitat política ni estatal, ens podem expressar i tractar elsdiversos temes d’actualitat amb prou independència.

Així doncs, en certa manera és ara que l’Ateneu viu conforme amb la sevaidentitat.

L’Ateneu és un club format per una sèrie de socis que paguen una quota pergaudir d’una gran biblioteca, tenir un lloc de conversa i acudir a conferències ialtres activitats culturals. En resum: els socis vénen a l’Ateneu per viure unprocés d’autoaprenentatge i de participació en l’àmbit cultural comú. Aquestafunció de l’Ateneu continua sent perfectament vàlida. Però al costat d’això, cadacop serà més necessari fomentar la vocació d’extroversió cap a l’àmbit ciutadà.L’Ateneu no pot ser només un club on uns socis vénen a escoltar recitals deMaragall o Carner, sinó que també ha de ser el club de la gent que actua per lapervivència de la cultura catalana, per la seva literatura, per la bona entesa enl’àmbit polític, etc. De pitjor o millor manera, l’Ateneu ha conservat la sevasingularitat, basada en aquest doble vessant, al llarg de totes les èpoques. Iaquesta és la nostra força i la vigència d’un club com el nostre. Com deia fa pocel professor Castells, en l’era de la globalització és fonamental tenir en comptel’origen cultural més localitzat. No existeix cap possibilitat de globalització si no hiha creació local de cultura. Aquesta passa per les entitats oficials i lesuniversitats, però el que és més autènticament local són els clubs, això és, elscentres d’activitat cultural articulats per algun segment de la societat civil. I no hiha cap dubte que els ateneus destaquen entre totes aquestes entitats locals.

Voldria que em parlés de la imatge que els barcelonins tenen de l’Ateneu.¿Creu que les dues facetes de l’Ateneu de què em parlava —el club cultural


26

d’autoformació permanent i l’altaveu del debat públic— són igualmentconegudes?

Fins i tot la gent que té una imatge de l’Ateneu com a institució conservadora oantiquada té en compte aquesta doble funció. És a dir, molta gent té la imatge del’ateneista que només ve a jugar a escacs —cosa per altra banda perfectamentlegítima—, però tot i així té incorporada en la imatge la voluntat de servei a lacultura característica de l’Atenau. És clar que la gent que té una imatge o unaaltra de la casa és una part mínima de la societat, perquè en cas contrari, encomptes de tenir 3.000 socis en tindríem 30.000. L’assistència a un club culturalsedueix a una part reduïda de la societat, i també hem de tenir en compte quel’estructura de la vida social ha canviat molt. La gent diu que el promig d’edat delpúblic de l’Ateneu és molt elevat, però fins a cert punt és normal. ¿Qui té proutemps per acudir a dues conferències diàries?

Cal ser jubilat, milionari, o tenir una voluntat de participació a prova de bombaper poder-s’ho permetre. També és important recordar que l’oferta a Barcelonaés molt àmplia, només cal mirar l’agenda cultural de la ciutat. I sempre, cada dia,l’Ateneu ofereix unes quantes activitats de qualitat. En general, són activitats quetenen la seva audiència. I ho dic tot i estar convençut que, per valorar la qualitatde qualsevol acte cultural, el criteri més vàlid no és l’audiència, encara menys enun lloc com Barcelona on cada dia s’organitzen una pila de coses. És impossibleque a Barcelona hi hagi molta audiència per a certs actes culturals. El que hauriade comptar és la voluntat d’inserir l’acte dins d’una acció que se suposa que téun interès general. M’adono que el que dic és interessant per a un pla estratègicde cultura: tenir present que la manca de públic no suposar necessàriament unfracàs. Una subvenció per a una companyia de dansa, un pintor o el que sigui nos’hauria d’avaluar per un criteri d’assistència. Justament, la manca de públic potarribar a significar que sense la subvenció aquell acte no s’hauria celebrat. Elque no s’ha de subvencionar és probablement allò que ja té èxit.

Accent personal

Bon afeccionat a la música, l’Oriol Bohigas reconeix que darrerament acudeix amolts menys concerts que abans. ¿La raó? Un cert cansament davant de l’excésd’oferta. Amb tot, aquesta sensació no es contradiu amb el convenciment queBarcelona podria absorbir més activitat cultural. Continua llegint i escrivint molt, icontinua apassionant-se pel seu ofici. Està molt al dia tant de publicacionsd’arquitectura i urbanisme, com de les activitats organitzades pel Col·legid’Arquitectes de Barcelona.


27

Els estatuts de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el defineixen com una corporacióacadèmica, científica i cultural que té per objecte l’alta recerca científica en l’àmbitcatalanoparlant. Fruit de l’empenta normalitzadora de Prat de la Riba en el si de laDiputació de Barcelona, l’IEC, fundat i ampliat en 1907 i 1911, està a punt decomplir un segle de vida. ¿Què queda d’aquella institució noucentista en laBarcelona multicultural de 2006? En parlem amb el seu president, el catedràtic desociologia Salvador Giner (Barcelona, 1934).

Abans de començar a parlar de la situació de la cultura a Barcelona, voldriaque, com a sociòleg, em fes cinc cèntims dels principals canvis que s’hanproduït a la nostra ciutat els darrers anys.

Es tracta d’un tema que he estudiat molt. No endebades, la darrera EnquestaMetropolitana —un totxo enorme— la vaig dirigir jo! Es va publicar el 2003 i oferiaun retrat molt precís de la Barcelona de finals del 2002. Crec que els canvis que hiapuntàvem s’han accentuat. El canvi més important —no costa d’endevinar— és laimmigració. Quan vam fer l’enquesta barri per barri a tota l’area metropolitana,partint d’una mostra extensíssima, la majoria d’immigrants no estavenempadronats, eren difícils de trobar… I avui, ja veus, només cal passejar-se unamica pel Raval per veure com ha canviat la cosa. Catalunya s’ha tornat unasocietat multirracial per primer cop en la història moderna. La nostra era unasocietat molt homogènia, i la gent no se n’adona gaire, d’això. Sempre ens hemcregut molt cosmopolites, en aquesta ciutat, però a finals dels anys cinquanta si unnegre es passejava per les Rambles —el cor del cosmopolitisme català!— la gentencara es tombava per mirar-lo. També recordo que hi havia un pescador negre al’Escala que parlava perfectament el català i jugava al dominó com qualsevol altrepescador, però que era conegut com “el negre de l’Escala”. “¿Has vist el ‘negre del’Escala’?”, et preguntava la gent quan s’assabentava que havies passat peraquesta localitat. Jo encara ho he viscut. El que ha passat aquests darrers anys haescombrat aquesta homogeneïtat, i s’ha produït un augment molt notable de lamulticulturalitat. Amb tot, l’estructura de desigualtat de Catalunya no ha canviat.Això és molt important emfasitzar-ho. Les classes altes catalanes, és a dir, lesrestes de la vella burgesia, les noves classes puixants, la configuració dels barrisalts de Barcelona, amb Pedralbes al capdavant, tot aquest univers continua al seulloc. Els col·legis professionals (metges, advocats, enginyers, etc.) no estan plensde nigerians, per entendre’ns. Globalment, la immigració massiva ha anat a omplirles classes subordinades del país, però la piràmide social de Catalunya continuasent la mateixa. És cert que en un moment donat alguns immigrants, vingutsprincipalment de l’Amèrica llatina, d’Argentina i de Xile principalment, ocupavenllocs entre les classes mitjanes i fins i tot mitjanes altes, en el món professional(metges, psiquiatres, editors). Aquests, en xifres molt petites no han deixatd’arribar mai, així com els executius de les grans multinacionals japoneses o nord-americanes. Però en general es tracta d’estrangers que en arribar aquí no hancanviat de classe social. Així doncs, l’augment de la immigració ha estatespectacular en els estrats baixos de la societat, però no ha canviat les estructuresde poder o de privilegi al país.


28

¿I com se n’han vist afectats els usos culturals a la ciutat de Barcelona?

Penso sincerament que es tracta de canvis més aviat anecdòtics, folclòrics. Potserhi ha més restaurants indis o xinesos, i als programes de televisió hi ha mésprogrames on t’ensenyen a preparar cuscús. Potser no passa de l’anècdota, peròno deixen de ser fets que enriqueixen la convivència. Hi va haver una època, cap amitjan anys seixanta i quan ja ens pensàvem que la ciutat era cosmopolita, en quètothom sabia on era l’únic restaurant xinès de la ciutat —és bo que ho recordem.Això ara va de bo i finalment ens assemblem a Amsterdam, a Londres, a qualsevolgran ciutat europea. Ara bé, el canvi social que suposa l’arribada d’immigrants noés tan profund com el que es va produir als anys seixanta com a resultat de ladesaparició de la classe obrera catalana. El llibre Els altres catalans, de FrancescCandel, molt ben escrit i molt important en el moment de ser publicat l’any 1962 (sino vaig errat), ara és pura arqueologia. ¿Què vol dir això? Que els canvis ques’han produït a casa nostra han estat significatius, però s’han esdevingut sensecap esquinçament digne de ressenya. Tampoc ens hem d’esverar pel que fa alfutur d’aquesta societat multirracial en què ens hem convertit. Hi ha països queens porten vint, trenta o fins i tot mig segle d’avantatge, i només ens hem de fixaren ciutats com Manchester, Londres o Hamburg per entendre com ensconfigurarem en el futur. No té cap secret. Els jamaicans a Londres, els indonesisals Països Baixos, els argelins i senegalesos a París o Marsella no han introduïtcanvis significatius en la piràmide social, i només tenen una certa visibilitat políticaquan algun partit n’incorpora algun a les seves llistes. Si bé és cert que s’haproduït algun ascens darrerament, globalment les estructures socials no hancanviat gaire i per tant el pes sobre l’alta cultura ha estat bastant irregular. Enaltres camps, l’impacte pot ser més notable: la productivitat del país continuaràpujant, els costos en educació també, però no així en salut pública, ja que sol venirgent jove… Això últim té la seva importància. Els costos socials de l’immigrant sónmés baixos que els de les persones autòctones, sovint més velles. La gent que téprejudicis socials no ho veu. De moment, els immigrants aporten més a l’economiaque no els nadius. Però es tracta d’un fenomen europeu, no sols barceloní.

¿Aquest canvi allunya Barcelona de la resta de Catalunya o és a l’inrevés?

No, és tot Catalunya, per causa de la indústria agrària. Si a Lepe (Huelva) lamaduixa la recollien primer els magribins i després els polonesos (més aviatpoloneses), a Alcarràs han arribat molts treballadors provinents de l’Est, arribadaque de ben segur s’incrementarà amb l’entrada de Romania i Bulgària a la UE… AAnglaterra hi ha moltíssims polonesos des de fa temps. Ara, comencem a teniraquí molts lampistes de l’Europa oriental. Com s’ha dit mil vegades, ocupen elsllocs de treball que la gent d’aquí no vol. I passa a tot Catalunya. No és a través dela immigració que es poden trobar grans diferències entre Barcelona i la resta deCatalunya.

Centrant-nos més en la cultura ¿què creu que s’ha fet bé i què s’ha fetmalament del 99 —any del Pla Estratègic de Cultura vigent— ençà?

El que s’ha fet malament és molt obvi. Una visió trivial de la cultura que ens haportat a fer coses tan espectacularment errònies com el Fòrum. Mentre el Fòrumva durar, vaig prendre la decisió d’estar-me de dir res en contra. Crec que em vaigcomportar amb una exquisida delicadesa, i això que escric als diaris i participo enprogrames de televisió i ràdio! Però em vaig estimar més no insistir sobre el queem semblava obvi. La meva visió de la cultura és, per entendre’ns, un senyor quetoca el violí, un poeta que composa un sonet o un pintor que pinta un llenç. Tincuna visió elemental, ingènua de la cultura, si vols. Per això em sorprèn que s’hagi


29

de fer un fòrum immens i faraònic per fer-hi encabir una cosa tan fàcil d’entendre!Trobo que és alarmant. Però encara em sembla més alarmant que els governs dela ciutat, i també el català i l’espanyol, pretenguessin que problemes com el del’ecologia, la cultura, les religions, etc., es poden comunicar d’aquesta manera a lagent. Un cristià i un musulmà es poden asseure a parlar sobre religió, però si hofan en sales immenses davant de desenes de càmeres, micros i focus… Què volsque et digui! Les religions no s’han entès mai d’aquesta manera. Un fòrumuniversal de les cultures és un oxímoron. Un fòrum no és mai universal, per bé quese celebri en llocs públics com una plaça, a l’àgora… És molt més important unpetit seminari sense televisió, en una universitat, on pensadors de diversesescoles, posem per cas un filòsof analític i un metafísic, discuteixin sobre unsproblemes determinats. Però llavors això són diàlegs, com els que mantenia Platóamb els seus amics tot passejant. El Fòrum era la negació de la cultura. El quequeda de la cultura: un llibre, un poema, un concert, això no es podria haver fetmai en aquell Fòrum. A més, va costar milers i milers d’euros, una barbaritat. Lacultura es va confondre amb el circ, tot eren coets i festivals, espectaclesmeravellosos però d’una buidor absoluta. Es té la tendència de confondre lacultura lúdica i popular d’un Festival de Corpus de Sitges o una Patum de Bergaamb la cultura a seques. Els grans xous mundials muntats artificialment l’únic quefan és cultura espectacle. Però deixant de banda les meves opinions, que són deltot personals i que no tenen cap importància, l’atenció internacional que vamerèixer aquest suposat gran esdeveniment mundial va ser de 0,0. Si algú éscapaç de demostrar-me el contrari, em plaurà corregir-me, però jo tinc la sort deviatjar molt i t’asseguro que ni a París, ni a Londres ni a Melbourne ningú es va ferressò del Fòrum, com tampoc a la gran premsa europea. És molt important queaprenguem d’aquests errors, perquè costen molts milions. ¿És gaire ingenupensar que es podrien haver esmerçat millor en escoles? ¿Com pot ser que hihagi centres coreogràfics, conservatoris o el que sigui que es queixin de manca deliquidesa quan es disposa de milions d’euros per gastar en magnífics edificis elfutur ús dels quals és incert? Que algú m’ho expliqui. Ens trobem ara mateix enuna entitat equivalent a una acadèmia nacional, som la institució d’alta cultura i deciència més important del país segons el criteri de les universitats; per alguna cosasom una institució que compta amb un 99% per cent de membres catedràtics…Doncs bé, hem passat per anys molt magres. El malaurat doctor Laporte va haverde fer mans i mànigues perquè sortissin els números, i per sort ara ens trobemamb un IEC sanejat. No entenc com vam poder viure en un estat tan lamentabledurant tant de temps quan hi havia diners per malgastar per a altres coses! Perquèsi algú fa cultura, aquests som nosaltres. Acabem d’organitzar unes jornadesd’intercanvi entre poetes i pintors que han donat importants fruits intel·lectuals.Això és cultura. Ni en Carles Riba ni el Salvador Espriu ni el pobre Mossèn Cinto,que va acabar pràcticament en la misèria, van ser finançats per ningú.

En aquest context, on la cultura corre el perill de ser confosa amb el simpleespectacle, ¿quin ha de ser el paper d’un institut que té per objecte larecerca científica?

Doncs el mateix que hem fet en aquest primer segle de vida, i que és el que diustu: fomentar la recerca. Tenim unes quantes línies de recerca en funcionament —algunes en col·laboració amb les universitats—, participem en diferents patronatscientífics del país, tenim tasques encomanades pel Govern com ara l’elaboraciód’un Diccionari General de la Llengua i altres tasques de lexicografia, treballemconstantment en la protecció del patrimoni artístic i arqueològic del país, estemfent recerca a l’Alt Camp en col·laboració amb l’Institut Català d’Arqueologia… I,sobretot, fem conèixer l’estat de la ciència a la ciutadania per mitjà de les nostresconferències i publicacions sobre temes no sempre senzills. També organitzemfòrums de debat, però “fòrums” de debò, no “universals”: avui mateix, celebrem


30

una reunió sobre el territori que fem conjuntament amb la Universitat Catalanad’Estiu. Quan hi ha debats sobre territori i recursos, el més normal és que hiparticipem. Hem publicat un estudi important i prolix, encarregat per la Generalitat,sobre el canvi climàtic a Catalunya, també elaborem llibres blancs sobre recursosnaturals o sobre l’estat de l’escolarització, la llengua catalana, etc. Aquesta no ésuna acadèmia de poltrones. Aquí estem al servei del país activament, i no ho diccom un eslogan. Fem moltes activitats i publiquem constantment. Crec que somuna acadèmia activa. Sempre ho hem estat, d’ençà de la fundació per part de Pratde la Riba, que va crear el Servei de meteorologia, la Biblioteca de Catalunya, elServei Arqueològic, institucions que s’han llegat al país. Hem estat una casamatriu de molts projectes. La famosa Universitat Autònoma de l’any 1932 va serrellançada des d’aquí per Bosch i Gimpera. Respondre a la teva pregunta és mésque fàcil: els propers cent anys hem de continuar fent el que hem fet fins ara. Fercultura en silenci, aplicadament.

Accent personal

A en Salvador Giner li agrada molt el teatre. A Barcelona hi va sovint, així com aLondres, ciutat que coneix bé perquè hi ha viscut molts anys. Segueix el que es faaquí, i no li agrada gens el teatre traduït. És un gran lector de poesia. Diu enbroma que els seus amics poetes l’han de cuidar, perquè no és normal trobar unno-poeta tan consumidor d’aquest gènere. Pensa que a Barcelona hi ha unasobreoferta d’espectacles i activitats lúdiques, massa soroll. La gent surt massa, iho afirma amb enquestes a la mà. Troba que s’hauria de llegir més. A ell liinteresen la història, la filosofia i, és clar, la sociologia. I continua escrivintmoltíssim, potser més que llegir. S’ha ficat molt a internet, però no li interessamantenir un blog. “Abans prefereixo escriure un llibre”, diu.


31

Per bé que articulat al voltant de l’ensenyament acadèmic, l’Institut del Teatre de laDiputació de Barcelona és un centre de difusió i producció cultural que no esredueix a l’activitat docent. Fundat tan aviat com al 1913, l’Institut actualment téunes dimensions i una complexitat que depassen àmpliament l’orientació d’aquellaprimera Escola Catalana d’Art Dramàtic. Com a responsable d’aquesta instituciódel 2002 ençà, però també com a expert en la gestió de matèries culturals ambuna llarga trajectòria en el si de la Diputació de Barcelona, en Jordi Font(Barcelona, 1949) és una de les persones més capacitades per parlar-nos depolítiques culturals que en molts casos traspassen els límits de la Barcelonaestricta.

Podríem començar parlant de la situació de la cultura a la nostra ciutat. ¿Quèdestacaria del que s’ha fet darrerament?

Per calibrar correctament la situació general de Barcelona caldria abans definir dequina Barcelona estem parlant: ¿de la ciutat en un sentit estricte o de la Barcelonametropolitana? En realitat, el pulmó és aquesta darrera. Però bé, en termes depolítica cultural ciutadana —més que no pas de dinàmica cultural, que és un temamolt més ampli i on cal considerar els teixits social, industrial, etc.—, jo crec que lanovetat més significativa és que els darrers anys l’Ajuntament ha apostat fort perun equipament clàssic que em sembla de gran actualitat: la xarxa de biblioteques.Aquesta aposta planteja una realitat nova d’un dinamisme i d’una participaciósocial extraordinaris. És un tema al qual sóc especialment sensible perquè com acoordinador de Cultura de la Diputació de Barcelona vaig iniciar l’any 1983 latransformació de la xarxa bibliotecària de la província. Va ser així com, a finalsdels anys vuitanta, vam començar a obrir les biblioteques de nova generació.L’Ajuntament de Barcelona inicialment no s’hi va apuntar, i no va ser fins que enFerran Mascarell va assumir la responsabilitat màxima en l’àrea de Cultura que esvan fer passos decisius en aquest sentit. D’aleshores ençà, s’han fet realitzacionstan potents com la Biblioteca de Nou Barris o la de la plaça Lesseps. Aquí no estracta tant de grans equipaments com de grans realitats socials. Però Barcelonadepassa la dinàmica ciutadana, també és portadora d’una centralitat nacional,estatal, europea, iberoamericana, etc. Si agafem Barcelona com a capital deCatalunya, en aspectes que afecten els ciutadans de tot el país, s’han produïtaltres novetats importants, com ara la compleció del vell projecte del MNAC, d’ unaimportància extraordinària.

¿I què destacaria del que no s’ha fet bé?

En un terreny molt eteri, s’ha produït l’anticlímax del Fòrum. És clar que també ésrelatiu, perquè al capdavall el Fòrum haurà estat important pel fet que movimentspunta de tot el món hauran tingut la nostra ciutat com a referent en terrenys moltdiversos: s’ha fet la Declaració Barcelona en tal matèria, en tal altra, i al Fòrum esvan iniciar processos importants o s’hi van celebrar fites cabdals de processos queno s’havien iniciat aquí. En termes globals, crec que ha tingut la seva importància.Però és clar, com a barcelonins partíem d’un èxit tan extraordinari com el de 1992 i


32

en comparació amb això, el Fòrum, que va ser plantejat en termes molt diferents ala seva realització final, ha semblat poca cosa. Però en fi, penso que es tracta d’untema epidèrmic. Potser és més important constatar que els equipaments deproximitat no s’han acabat d’articular encara. L’opció primera dels centres cívics,més o menys ben orientada amb entitats potents com l’Artesà de Gràcia i altres,allotjades en locals públics, plantejava un possible sistema territorial dins la pròpiaciutat, personalitzant cada barri i possibilitant-li una dinàmica; penso que aquítindria sentit fer un pas endavant. La ciutat hauria de ser la nau-nodrissa quealimentés aquests equipaments (de proximitat), mirant de no esclerotitzaraquestes realitats de barri, promovent-les per tal que s’interrelacionin i creïnsinèrgies. Penso que això seria fer política de ciutat. En línies generals, ésimportant que no es confonguin els àmbits de la Barcelona “ciutat” i la Barcelona“capital”.

¿Com valora la projecció internacional de la ciutat?

En el món globalitzat en què ens trobem, només comptaran aquells països quetinguin trampolins prou potents per engegar les seves creacions als circuits globalsde primer nivell. Aquest trampolí sempre és una ciutat de les dimensions deBarcelona, si no superior. Catalunya no existiria sense Barcelona. Això és així coma mínim des del segle XIX. No hem d’oblidar que les cultures que han subsistit hohan fet sobre una base urbana i industrial potent. Catalunya, sense aquesta base,s’hauria convertit en una mena de Rosselló. No hi ha subjectes en el món globalque no s’articulin al voltant de grans centralitats urbanes. Catalunya va aparèixeral mapamundi l’any 1992, gràcies a Barcelona. El que ha vingut després d’aquestadata ha estat un reconeixement internacional que ha convertit la capital deCatalunya en una meca turística. És una ciutat molt ben considerada, a més. I noés tan sols per una qüestió de clima. Un amic eurodiputat em deia que quans’especula sobre un possible canvi de seu per al Parlament europeu —situat aramateix a Estrasburg—, el nom de Barcelona sona a totes les converses. Enresum, Catalunya com a nació no pot prescindir de la bona imatge de Barcelona.Així doncs, donar cos a la ciutat real és, des d’un punt de vista estratègic,absolutament fonamental. El desmantellament de la Corporació Metropolitana deBarcelona a finals dels vuitanta, en trossejar la referència de Barcelona com asubjecte únic, ha tingut conseqüències molt greus i ha pesat negativament enl’economia catalana. Ho ha dit gent més autoritzada que jo. No podem caure en elmateix error. De cara al futur, la Barcelona metropolitana s’ha d’articularpolíticament, econòmicament, etc., sense que haguem de plantejar aquestaarticulació com a dicotomia respecte de Catalunya; al contrari. Justament, d’aixòdepèn la presència de Catalunya al món.

¿Quins objectius en polítiques culturals s’hauria de marcar un Ajuntamentque els darrers anys ha vist transferides algunes competències en matèriacultural?

Atesa la particular història del nostre país —que ha viscut conflictes greus, unaguerra, dictadures, etc.—, l’Ajuntament de Barcelona, a l’igual que la Diputació, hafet sempre una estranya funció de suplència en el terreny cultural. Aquestes duesinstitucions han estat dipositàries dels grans equipaments nacionals creats per laMancomunitat o la República, però que no gaudien del rètol de “nacionals”. Aixòha distorsionat el paper cultural de totes dues institucions. A la Diputació, onpotser l’acció s’ha pogut portar a terme amb més tranquil·litat per tal com no esdepèn d’eleccions directes, el procés de clarificació es va iniciar tan aviat com al1983, en què es va començar a potenciar el traspàs de serveis “nacionals” a laConselleria de Cultura, com per exemple els de la Biblioteca de Catalunya, el


33

Museu Arqueològic, el jaciment d’Empúries… És així com la Diputació deBarcelona s’ha consolidat en una definició d’administració local de segon grau i depolítica intermunicipal prou clara; tant és així, que és una referència a escalaespanyola i que servirà de model per a les futures vegueries. A la ciutat deBarcelona s’està a cavall dels dos conceptes, encara: d’una banda fem políticacultural per als ciutadans de Barcelona, i d’altra banda estem molt pendentsd’institucions que, com el Liceu, serveixen per “lluir” la ciutat —cosa que no negoque tingui la seva importància. Ara bé, crec que el centre de les polítiques culturalsde l’Ajuntament ha de ser el ciutadà de Barcelona. És aquí on s’ha de situarl’accent de la seva política, per bé que, per la seva importància i centralitat com acapital, Barcelona també sigui la seu dels grans equipaments nacionals.

¿Veu algun núvol en l’horitzó cultural de la ciutat? S’ha dit, per exemple, queBarcelona s’està convertint en una mena de parc temàtic.

Bé, això és un perill que afecta tot Europa, que corre el risc de convertir-se en unbalneari gegantí. Es donen moltes dinàmiques que porten a banalitzar la cultura.Però no es tracta d’actuar contra això, sinó de generar gruix cultural. En aquestsentit tendeixo molt als arguments més clàssics, en la línia de recolzar eldesenvolupament de les biblioteques. L’escola, entesa d’una manera àmplia —nosols com les quatre parets escolars sinó com un conjunt de factors educatius queengloben des del pla públic fins al pla civil— és qui ha de crear en primerainstància aquest gruix cultural. Es tracta d’un repte fonamental. ¿En quina mesurasom capaços d’incrementar la capacitat crítica de la gent? La televisió o lapublicitat no hi contribueixen, però no podem pretendre intervenir-hi gaire.Amoïnar-se excessivament per això no serveix de res, perquè qualsevolreivindicació es queda en pancarta, en simple malestar. Les tendènciesbanalitzadores són com la força de la gravetat, existeixen i hi hem de conviure.Així doncs, no sóc gens partidari de les polítiques intervencionistes en aquestcamp, com tampoc respecte del turisme de parc temàtic. El que hem de fer ésgenerar gruix cultural, dinàmiques en favor dels valors positius.

En aquesta generació de gruix cultural, ¿quin ha de ser el paper del sectorteatral de la ciutat?

Barcelona té una tradició teatral molt important. La comparació amb Madrid ésreveladora per tal com la ciutat castellana també té una gran tradició teatral, peròés molt menys innovadora. No és estrany que des d’allà hagin mirat molt cap aquí.A partir dels anys 1950-60 el nostre teatre ha viscut una sèrie d’etapes que hanjalonat aquesta tradició innovadora i que en última instància expliquen lasedimentació de l’etapa democràctica, culminada per la posada en funcionamentdels grans equipaments. Així, hem tingut l’ADB, el grup d’en Frederic RodaFàbregas, l’Escola d’Art Dramàtic de l’Adrià Gual i la Capmany, tot l’esclat delteatre independent —en el marc del qual es produeix la refundació de l’Institut delTeatre, que és una mica el cavall de Troia de tot el fenomen—, el Festival Grec de1976, etc. Potser últimament la innovació s’ha tornat massa cara. El muntatge del’Oriol Broggi sobre l’Antígona de Sòfocles, representada a la Biblioteca deCatalunya, ve a demostrar que ens podem treure de damunt el sobrepes de lesgrans institucions que hem creat, d’altra banda necessàries. Potser el que aracaldria és insuflar aire en el caliu de la innovació, i potser som capaços de produirnous esclats com els que s’han donat en altres moments de la nostra històriateatral. La creativitat que hi ha és extraordinària. Ara cal veure fins a quin punt elsgrans equipaments se’n fan ressò i se n’alimenten per a profit de tothom. S’estanfent provatures diverses, i crec que vénen bons temps.


34

¿També pel que fa a públic?

Hi ha un sostre que no aconseguim superar, encara. Es tracta d’un sostre que noexisteix tan sols per al teatre. L’índex de lectura de diaris es troba afectat delmateix mal. Em refereixo a l’analfabetisme cultural i artístic, facilitat en bona partper una escola en què els llenguatges artístics estan pràcticament absents. I no ésnomés per culpa de l’escola: tampoc no hi ha un sistema complementari al’ensenyament obligatori prou ampli i estès que permeti la formació dels ciutadansinteressats en alguna disciplina almenys fins al nivell de la pràctica amateur. Hi hamoviments, com els de les escoles de música, que encara no estan instituïts coma sistema nacional. Caldria que en aquest sentit hi hagués una previsió mésàmplia, comptant també que no tots els llenguatges es poden ensenyar desd’edats infantils —el teatre s’ensenya a partir de l’adolescència, per exemple,mentre que per a la dansa cal començar abans. A més d’això, també hi hauriad’haver presència a les escoles, per mínima que sigui. Sobretot de teatre, atesa

la potència educativa d’aquest art —de fet hi ha països que el tenen com uninstrument pedagògic fonamental, útil per aprendre fins i tot matemàtiques. Enaquest sentit és una de les grans assignatures pendents. Tenim ben articulats elsensenyaments professionalitzadors —sigui de grau mig en dansa, sigui de grausuperior en teatre, però no els ensenyaments complementaris. En resum, caldriaarticular un sistema nacional d’ensenyaments artístics que contemplés aquestnivell general que en primera instància prepara per a l’exercici expressiu i creatiud’un art determinat, i que a partir d’aquest nivell permet continuar enl’ensenyament professionalitzador. Penso que així el sostre marcat perl’analfabetisme cultural s’esfondraria.

¿Les programacions per al públic jove de les diferents institucions sóneficaces en aquesta lluita?

Sí, s’han fet bons esforços, però la funció d’aquests equipaments no ésprimordialment la de cobrir cap forat en la formació, per bé que també compleixenfuncions educatives bàsiques. Una d’elles és la revisitació permanent del repertori,del patrimoni universal i propi. Les noves generacions han de poder veure, en untram fonamental de la seva formació —entre els 15 i els 25 anys— el patrimonibàsic en matèria de teatre i d’altres arts. Els clàssics contemporanis tambéentrarien en aquesta tasca de sistematització a fer. És imprescindible que totsaquests costosos artilugis que ens hem inventat facin aquesta funció públicafonamental. Una altra funció és promoure la innovació. El T6 del TNC o l’AssaigObert del Lliure són bons exemples del que s’està fent bé, però encara hi ha moltmés a fer. Finalment, caldria avançar més en les polítiques dirigides a l’entramatde petits teatres. El que és més homologable al vell teatre independent —lacreativitat amb menys recursos, que de vegades és la més interessant— solaparèixer en aquests circuits. Això no deixa de tenir relació amb la xarxaciutadana, perquè els teatres petits també es constitueixen en centres decreativitat dels barris i descentralitzen l’activitat cultural. Al llarg dels anys, el Lliurede Gràcia o el SAT de Sant Andreu han jugat un paper fonamental en aquestsentit.

¿I el teatre amateur?

Té els seus propis espais. Els escenaris no solen ser comercials: el Centre Moralde Gràcia, els Lluïsos d’aquest mateix barri i l’Orfeó de Sants entre altres crec quedonen sortida a la necessitat expressiva dels ciutadans. De tota manera, penso


35

que tampoc no hi ha un marc prou definit de relació amb les administracions. Elteatre amateur és una d’aquestes realitats socials cap a les quals caldriaencaminar polítiques públiques definides. Aquí no es tracta d’empaitar la creaciópunta —encara que mai se sap—, sinó d’aprofundir en aquest gruix cultural delqual parlàvem abans. La concertació entre polítiques públiques i iniciativa social ésbàsica.

Per acabar: ¿què podria fer l’Institut del Teatre per la ciutat?

L’Institut del Teatre és un conglomerat de realitats. Fonamentalment, és quatreescoles: dues de superiors —dansa i teatre—, una de professional —dansa finsals 18 anys, integrada amb l’ESO— i una de tècnics de les arts de l’espectacle.Però no és sols això: és un centre museístic i de documentació de referènciainternacional per als investigadors, una companyia de postgrau de dansa —ITDansa, una de les quatre o cinc més importants d’Espanya—, dos centresterritorials, una casa editorial molt potent, etc. És, doncs, moltes coses, i tot que nohem d’oblidar que la prioritat nostra són els estudis professionalitzadors —que sónel nucli central, juntament amb la recerca en les arts escèniques—, és a partird’aquest conjunt que hem de valorar el que podem aportar a la ciutat.Darrerament, i en relació amb el centre museístic i de documentació, hemconsiderat una idea que pot ser de molta utilitat per a tothom: la del 010 de les artsescèniques. Consisteix en un dispositiu d’informació ciutadana i per a la pròpiaprofessió que informa, per exemple, sobre els interlocutors públics als qualsadreçar-se per obtenir una concertació, sobre la programació escènica, sobre lescrítiques que han sortit en relació amb un espectacle, o que prepara dossiers perals instituts que volen treballar sobre algun tema relacionat amb les artsescèniques o n’elabora de més especialitzats per als periodistes. Volem que elnostre material, del qual es beneficien fonamentalment les nostres escoles, generiserveis ciutadans diversos a més dels que ja funcionen com la Biblioteca. La ideaés també que de l’actual fons, que es va incrementant geomètricament —ja quevan arribant fons fotogràfics dels anys setanta, com el de la Colita, l’Aymerich, enPuigserver, els del TNC, etc.—, constitueixi la base del Museu de les ArtsEscèniques que volem fer, molt més gran que l’antic del Palau Güell. Ara bé,necessitem els 1.000 m2 que sempre s’havien previst per a aquest ús, en el nouedifici que hauria de tancar la Ciutat del Teatre.

Justament volia preguntar-li què pot fer la ciutat per l’Institut del Teatre.

L’Ajuntament ja ha mogut aquest tema en la línia de donar-li un caràcter deresidència explotable; ens sembla bé perquè ens fa falta per als artistes del Lliure,els professors convidats, etc. Però no pot deixar de contemplar aquests 1.000 m2

—i potser una connexió subterrània amb els fons— per retornar el Museu de lesArts Escèniques a la ciutat. Això és sens dubte molt important per al sector, peròtambé ho és per a les escoles i instituts, que accediran així a un discurs creatiu,d’entrada en matèria sobre les arts escèniques, i a un discurs històric coherents. Amés, seria un museu esplèndid, que permetria lectures molt diverses, des de lesespecialitzades lligades al fons, fins a les lectures del públic familiar. Penso que ésun tema cabdal en què l’Ajuntament hi ha de jugar un paper, probablementcompartint atribucions amb la Generalitat. Una altra cosa és l’aparcament central ala plaça Margarida Xirgu, que abans de ser aixecada, hauria de preveure elsmagatzems per a la Ciutat del Teatre, encara per acabar d’articular, almenys anivell d’infrastructura. L’Institut del Teatre pensa a més ser un dels impulsorscabdals del sistema d’ensenyament general per al conjunt de la població. Ensagradaria ser abanderats perquè això s’articuli de cara al país. Insisteixo en el fetque Barcelona està infradotada pel que fa als estudis complementaris. Els nostres


36

llicenciats, seguint amb un postgrau de pedagogia teatral que s’està prefigurant, esconvertirien en el personal idoni que podria fornir la docència organitzada enaquest nivell.

Accent personal

Com és obvi, en Jordi Font veu molt de teatre, i per això es queixa que a vegadesels compromisos professionals el porten a veure coses que li interessenrelativament. Diu que sol fer cas de les recomanacions personals. Pel que fa a lesaltres disciplines artístiques, és sobretot un amant de la música, però asseguraque tampoc no es perd gaires exposicions importants i que també veu molt decinema. Per imperatius familiars, acudeix a moltes sessions de cinema i teatre pera tots els públics. Troba que és en aquest camp on la manca d’informacióqualificada es fa més evident. La funció que pot fer una revista com ara Benzinano existeix per a les famílies, molt desemparades d’orientació en el camp delsespectacles. I llança una idea: la d’un servei que, en el marc de la CiutatEducadora o actuant des de la cruïlla del món educatiu i artístic, orienti lescomunitats educatives sobre espectacles adients per complementar la tascaeducativa de l’escola i la família.


37

La veterana ACC és una associació de professionals de la composició musicalcontemporània que es va fundar el 1974. Domènec González de la Rubia (1964),compositor, director i crític musical, n’és el president actual, i la persona ideal perestablir un estat de la qüestió entre una ciutat culturalment activa com Barcelona iuna forma d’art tradicionalment minoritària com la música contemporània.

Al llarg dels darrers deu anys, ¿creu que Barcelona ha millorat en l’aspectecultural?

Jo et diria que sí; ha millorat, i sobretot hi ha un desig molt viu de millora.Barcelona té una bona aposta cultural que es tradueix en molts aspectes. Laparticipació dels ciutadans en la cultura és alta. Això depèn molt del sector, és clar,i val a dir que el que jo represento és difícil. Però el públic de la músicacontemporània, per bé que reduït, existeix. Per part de les administracions s’ha fetun esforç ostensible en totes les àrees malgrat les lògiques limitacions. Pel que faals nostres pressupostos, s’han doblat, i en general l’Administració ha estatreceptiva a les nostres idees.

¿Quin és l’estat de la qüestió pel que fa a la música contemporània?

Hem de partir de la constatació que existeix un públic per a aquesta música, i aixòja és important. Ara bé, tot i la creixent preocupació de l’Administració i la bonaresposta del públic, s’ha produït un fenomen que ja no em sembla tan positiu: hi hauna multiplicitat d’oferta, tothom vol fer el seu cicle i el seu festival. Pensa que aBarcelona hi ha, entre festivals, temporades i altres, set cicles anuals de músicacontemporània! En tres anys s’han creat almenys tres cicles nous, i algunavegada, en alguna estrena organitzada per nosaltres, ens hem trobat que almateix dia n’hi havia alguna altra. Cal preguntar-se llavors si som realistes pel quefa al públic d’aquest tipus de música. Crec que, si s’hagués de fer alguna cosa,caldria potenciar aquelles institucions que porten alguna trajectòria reconeguda iamb una actuació objectiva respecte de la seva finalitat: nosaltres, per exemple,en les nostres temporades estrenem pràcticament a tots els nostres socis,compositors catalans o que treballen aquí. Per potenciar la música catalana, acada concert del cicle de l’ACC cal tocar un 60% d’autors catalans. La resta delrepertori, és lliure, i se cedeix a la iniciativa del grup de cambra, banda o músic. Ésaixí com s’arriba a Montsalvatge i als altres autors catalans, no sols a través delsllibres d’història de la música.

A banda dels riscos que ha esmentat, ¿quins són els dèficits actuals del’àmbit musical?

Penso que hi ha una manca de direccionalitat dels pressupostos. Hi ha d’haveruna tendència definida sobre les actuacions a portar a terme. En altres campsexisteix, en el de la música no. Poso un exemple: el de les agrupacionssimfòniques, que no tenen una comissió de treball amb presència de professionals


38

que facin informes i en defineixin les actuacions. Un altre gran problema es dónaen la pedagogia, on els professors municipals de música d’uns municipis i elsaltres, dins del mateix cinturó de Barcelona, cobren salaris molt desiguals, ambvariacions del 50%. Aquests desequilibris en les remuneracions produeixenressentiments dins de la professió, i no són bons. En les orquestres, també hi hasituacions d’interinitat que s’allarguen més de deu anys! Sens dubte, una políticaunificada en aquest camp ajudaria moltíssim al desenvolupament i difusió de lamúsica.

Canviant de tema. ¿Com se situa Barcelona, respecte d’altres grans ciutatsespanyoles o europees, en el camp de la música contemporània?

Barcelona no forma part del circuit internacional. Aquí s’han potenciat lesintencions creatives i altres, però encara estem molt lluny d’algunes ciutats enaltres temes. Estem lluny, per exemple, de Colònia, on se celebra un festival demúsica contemporània impressionant, amb noms de primera fila que aquí nopodem pagar. I no dic que no hi hagi bones intencions; per exemple, a l’Auditoris’ha organitzat un cicle molt bo i també fem intercanvis amb Itàlia o Argentina perdifondre la nostra música…

O sigui, hi ha oportunitats per al creixement…

Sí, Barcelona —Catalunya—, és una societat oberta, i en temps de globalització iintercanvis culturals creixents està obligada a ser-ho encara més. La conjuntura,d’altra banda, és favorable. Hi ha un interès per la música, un reconeixement dequina és la situació i una bona percepció dels problemes. Cal pensar també quepartim d’una cultura musical molt precària des del punt de vista educatiu. A lesnostres escoles s’estudia música des de fa molt poc temps. Els altres païsoseuropeus ens porten un avantatge considerable, de més d’una generació. He estaten països on gent que no es dedica a la música sap entonar i sap cantar. Enaquest sentit, Holanda, Bèlgica, Alemanya, els països escandinaus i fins i tot Itàliasón referents que encara queden lluny.

¿I el panorama creatiu de la ciutat? ¿El ritme dels encàrrecs li dóna vida?

Home, es fan més encàrrecs que abans, però encara no n’arriben gaires per alscompositors joves. No és la millor de les situacions, però no vull ser fatalista im’agrada pensar que un dia o altre aquests encàrrecs arribaran. I pel que fa alpanorama creatiu, estem vivint una veritable eclosió, no sols en el nostre campmusical. ¿El que s’està fent té traces de durabilitat? Bé, aquesta és una altraqüestió, que crec que jo no puc respondre, de la mateixa manera que és difícildeterminar quantes coses de les que es fan aquí responen a un paradigma decreativitat autòctona, com indubtablement ho és, en un altre camp artístic, el casde Gaudí, personalitat creativa pròpiament catalana. Sens dubte, la incentivació ésimportant, i crec que la música, vista des de l’òptica del compositor —és a dir, elcreador inicial—, la situació és difícil. De vegades no rebem ni un cèntim, capmena de compensació a banda de la possibilitat d’estrenar. Quan ho explico acompositors estrangers, no s’ho creuen. Doncs bé, en aquestes condicions, aBarcelona es fan unes quaranta estrenes. Això vol dir que la necessitat de crearexisteix i que és molt forta.

¿Quina seria la situació ideal a deu anys vista?


39

Un suport econòmic més gran. La subvenció que rebem de l’Ajuntament és lamateixa des de fa anys, i no s’ha incrementat, tot i que s’han realitzat esforçosclars, palpables i apreciables en altres aspectes igualment importants. Perquè elsuport que necessita la nostra música, que és una forma d’expressió difícil, no solsha de ser financer, sinó també logístic i promocional. Si a més d’això el compositorrep algun reconeixement, seria un extraordinari punt de partida. El que penso quees necessita per part de les administracions és una política unificada respecte dela música. La Ciutat de la Música seria un projecte magnífic. Si allà s’hi poguessinconcentrar centres i entitats que defensessin la música contemporània —hi inclocla clàssica, ja que penso que tota música és contemporània d’alguna època—seria molt positiu. Haurien d’existir mecanismes objectius de racionalització de lesactuacions, sota la gestió rotativa de persones escollides obeint a diversestendències. Un organisme central a l’estil de l’IRCAM parisí, gestionat per algunamena de Consell de la Música efectiu i escoltat, que fes una aposta global per lamúsica contemporània i que racionalitzés els cicles i les actuacions, resultaria degran ajuda. Pel que fa a la formació del públic, penso que els diversosequipaments hi poden tenir també la seva mà, tot i que hem de ser realistes: lamúsica contemporània no omplirà mai estadis. Però el que sí que es podria fermentrestant és tenir la valentia de programar més música contemporània. Et posoun exemple: si, si en concerts de clàssica celebrats —posem per cas— al Palaude la Música es programés, després de Beethoven, Mozart o Bach, alguna peçade música contemporània, seria una bona contribució a la formació del públic. Alfinal, la música contemporània que es fa ara mateix a Catalunya també és unpatrimoni que s’ha de cuidar i que algun dia representarà la nostra cultura.

¿I què poden fer l’ACC i la música contemporània per Barcelona?

El creador i el músic han de crear. Per increïble que sembli, aquesta feina acabarepercutint en la societat que envolta el creador. Però a banda d’això, a nivellcultural els compositors d’aquí podem aportar moltes coses. A les ambaixadesculturals catalanes a l’estranger, potser massa centrades en les arts plàstiques oen la literatura, nosaltres podríem aportar la representativitat de la músicacontemporània. ¿Per què no fer sonar música contemporània catalana en lesexposicions de Barceló que formen part d’aquestes ambaixades? No dic que lamúsica hagi de tenir el paper que té a Àustria, on Mozart —que per cert va moriren la misèria— ha suposat fabulosos beneficis econòmics per al país, però amb totpenso que la nostra música està sots-representada, i que per això no podem fermés per la nostra cultura. L’únic precedent que hagi representat un paper similar aEspanya ha estat Falla. Pel que fa a la música catalana, no hi ha cap exempleparangonable. La projecció de Pau Casals és deguda més al seu vessanthumanista que a la composició. I això és una llàstima, perquè Mompou iMontsalvatge, dos personalitats creatives molt obertes, han fet grans aportacions ala cultura del país. I si parlem de Toldrà, ja parlem de música essencialmentbarcelonina, eminentment urbana. Vull dir que amb una mica d’esforç per part detots podem continuar donant bons fruits a la cultura de la ciutat i del país, i allunyarel perill del provincianisme.

Accent personal

El president de l’Associació Catalana de Compositors es declara un enamorat deles arts plàstiques i una persona especialment inquieta en aquest terreny;assegura que els barcelonins tenim molta sort de gaudir, per exemple, demagnífiques exposicions gratuïtes com ara la retrospectiva de Malèvitx, i téapuntat a l’agenda acudir a una gran exposició sobre civilització persa en un dels


40

espais de la ciutat. També és un gran lector i col·leccionista de discos. Al teatre,reconeix que no hi va gaire. Considera que l’oferta cultural de Barcelona és prourica i variada, i que gairebé sempre hi ha coses per fer-hi. Pensa que el dinamismede la ciutat és el seu principal actiu. No fa gens de proselitisme amb els seusgustos. “Ni tan sols amb la meva música”, aclareix. “No dic mai a la família quanestreno.”


41

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acaba d’inaugurar la seva onzenatemporada quan els grans objectius artístics del TNC —difusió de la dramatúrgiacontemporània, revisió de la tradició clàssica, incentivació de la dansacontemporània i foment dels espectacles dirigits al públic jove— estan en camí decomplir-se i les xifres d’assistència són elevades. El TNC té una presènciaimportantíssima en el paisatge cultural de la ciutat, i sens dubte que JoanFrancesc Marco, amb una llarga experiència com a gestor municipal i a laDiputació, ha contribuït decisivament a aconseguir la imbricació d’aquest granequipament en el teixit teatral de Barcelona.

Si hagués de fer un diagnòstic dels avenços o retrocessos de Barcelona coma ciutat de cultura els darrers anys, ¿quin seria?

Tot depèn del punt de vista de l’observador, com és lògic. Sempre és importanttenir en compte el lloc des d’on es parla i la situació en què un es troba. Però enlínies generals, penso que es pot dir que des d’un punt de vista cultural la ciutat deBarcelona ha millorat. Per una banda, els equipaments culturals que una ciutateuropea del segle XXI ha de tenir, doncs Barcelona els té. No sols es tracta d’unsbons equipaments en relació al patrimoni, les arts escèniques, etc., sinó que lavida en aquests equipaments s’ha estabilitzat. Primer va caldre resoldre els dèficitshistòrics, després reunir els diversos equips, després trobar equilibrispressupostaris, i totes aquestes etapes s’han anat superant satisfactòriament. Aixídoncs, el balanç des d’aquest primer punt de vista és positiu. L’altre vectorimportant és el de la creativitat, i aquí la qüestió és molt més difícil de valorar. Elscreadors barcelonins tenen una presència molt important a Catalunya però no tincla mateixa percepció pel que fa a la resta d’Espanya, ja que crec que la presènciacatalana s’ha estancat i fins i tot és menor que en èpoques anteriors. No sé fins aquin punt les raons polítiques podrien explicar aquesta contradicció —ara hi hamés recursos que abans—, però crec sincerament que en època franquista elsnostres creadors tenien, proporcionalment, més sortida. Pel que fa a la participaciódels ciutadans en general i de l’ús que els barcelonins fan dels serveis iequipaments culturals, és evident que l’avenç ha estat enorme. De manera lenta,d’any en any, però s’ha anat avançant. Les dades no són negatives ni tan sols enels àmbits tradicionalment més difícils, com el de la dansa. En altres camps,l’avenç ha estat senzillament espectacular, com en l’ús de les biblioteques. Lavaloració general és positiva o molt positiva, amb els matisos i les ombres que esvulgui.

Entrant a parlar del TNC, ¿és difícil conjugar una exigència d’alta qualitatamb la gestió d’un servei públic que abasti un nombre important depersones?

Aquesta és la gran qüestió, la quadratura del cercle per a una institució com lanostra. En la mateixa pregunta que em formules està definit el que mirem de fercada dia al TNC, i el que penso que hauria de ser el repte per a qualsevolequipament o institució pública. O sigui, que només et puc respondre d’unamanera: és molt difícil, però és el que penso que a poc a poc anem aconseguint.


42

Quan vostè va ser nomenat hi havia dos grans centres de les artsescèniques, la Ciutat del Teatre i el TNC que en certa manera actuaven com apols oposats. ¿Creu que ja no és així?

Estic força content de la relació que tenim amb l’altre gran pol teatral de la ciutat,una relació que penso que cada cop és més cordial i col·laborativa. Ara bé, et diriaque una certa competència ens afavoreix a tots dos, i també una certaespecialització. Penso que és bo que el públic sàpiga què trobarà en un espai i enun altre. Potser nosaltres complim una funció que podríem dir més “pedagògica”que el Lliure, per exemple, sense que això signifiqui que no tinguem un públicentès i que no poguem presentar propostes que comporten el seu risc. Però potserno ens podem deixar anar tant a l’experimentació com una altra mena de teatres.En definitiva, penso que ara mateix la Ciutat del Teatre i el TNC han definit molt béla seva complementarietat i les seves respectives identitats.

¿I quina és la relació del TNC amb els altres circuits teatrals de la ciutat(alternatius, de petit format)? ¿Hi ha una relació fluïda?

En aquest camp hem avançat molt en molt poc temps. Nosaltres teníem elprograma T6 que ja venia funcionant. Doncs bé, amb les alternatives vam acordarcol·laborar de cara a la temporada 2006-2007. I va ser una col·laboració completa,començant pel disseny conjunt de la tria d’obres i autors per al programa i acabanten els processos de producció. Amb els teatres diguem-ne més “comercials”, lanostra col·laboració també és molt fluïda i les relacions podríem dir que sónexcel·lents: pensa que un èxit com el Mètode Grönholm, representat en un teatreprivat de Barcelona, el Poliorama, era una producció del TNC. Encara es podriaavançar més, però estic molt satisfet en aquest sentit. Crec en definitiva que elTeatre Nacional de Catalunya s’ha imbricat satisfactòriament amb el teixit teatralde la seva ciutat.

¿S’ha incorporat el públic jove en la mesura que el TNC s’havia marcat com aobjectiu?

Això està funcionant molt bé, el que passa és que es produeix un fenomen —queignoro si és exclusiu nostre— que no és fàcil de solucionar. Hi ha una edat en quèels nois i les noies vénen al teatre amb les famílies i l’escola, i a partir d’un certmoment deixen de fer-ho. Aquest públic després acostuma a recuperar-se. Però hiha una franja d’edat que ens falla, i potser per aquí podem actuar. No és pas fàcil.Quan abans parlàvem de dissenyar una programació, cal pensar que aquest tipusde públic entre els 18 i els 25 anys pot ser “incompatible” amb el públic entre els45 i els 60 anys, no sols pel que fa a gustos teatrals, sinó també pel que fa alshàbits a l’hora d’utilitzar el teatre i la manera de vestir i l’estètica. No és tananecdòtic com sembla, perquè per un detall com la manera de vestir en certamanera es creen comunitats: “aquests són els meus”. Per gestionar aquesta menade coses i per acontentar tothom, tenim la sort de comptar amb més d’un espai. Elpúblic jove ens preocupa, però no és l’únic sector que ho fa: també hi ha la gentgran. La qualitat de vida dels ciutadans cada cop és millor i s’allarga més temps,així com l’esperança de vida i el temps d’oci. Aquí hi ha un “calador” de públic moltinteressant, que ens obliga a tots a dissenyar polítiques que facin més assequiblesels teatres, a treballar sobre els horaris i els sistemes de transport.

¿La política d’abonaments del TNC respon a la demanda o es pot afinarmés?

Les polítiques d’abonaments no es poden contemplar de forma general. Cada casrespon a unes necessitats determinades. Una cosa són els abonaments en elsector de la música —l’Auditori, el Liceu…—, que tenen un funcionament


43

determinat, i els abonaments en el món del teatre. La modalitat de l’abonamenttambé comporta aspectes negatius, com ara que l’espectador no abonat vulguicomprar una entrada per a algun dia determinat i no trobi lloc, com passa moltscops al Liceu. Hi ha el risc que les entrades disponibles es redueixin massa. Enl’àmbit del teatre, la tradició i la història de la modalitat dels abonaments no té resa veure. En aquests moments, hi ha molta oferta d’abonaments, i la demanda noés tan gran. En comparació amb els abonaments en el món de la música,exageradament positiva, a nosaltres ens queda molt de camí per recórrer, i calcontinuar insistint. També algunes diferències estructurals entre els dosllenguatges expliquen els diferents hàbits del públic; una obra de teatre s’està méstemps en cartellera que un muntatge d’òpera, que no sol passar de les vuitfuncions, i com que és més fàcil trobar entrades, l’abonament resulta menysinteressant.

¿Quina és la projecció exterior del TNC?

Aquí també hi ha un camí per recórrer. No sols pel que fa la presència del TNCfora de Catalunya, sinó també pel que fa a la relació amb altres teatres d’Europa.Podem recórrer camins de coproducció, establir relacions de col·laboració mésartístiques… Tot plegat, aspectes que sempre seran més interessants que nolimitar-se a agafar una producció nostra i presentar-la a París o a Londres. Aixònomés seria qüestió de diners, perquè podem engegar una producció determinadai llogar la sala “x” d’alguna gran capital europea i esperar a veure quin és l’efecte.Crec que és més interessant i enriquidor recórrer altres camins.

¿És el Grec d’avui l’aparador que Barcelona necessita? ¿Necessitaríem unAvinyó o un Edimburg?

Jo crec que sí. Com sempre, tot és millorable, i el Grec no és cap excepció. Peròen relació amb els recursos de què disposa, jo crec que el resultat que ha donat ésaltament positiu, i penso per tant que es tracta d’un bon festival. En la mesura enquè l’Ajuntament disposi de més recursos —hem de recordar que l’any passat elGrec va rebre per primera vegada recursos del govern de Catalunya—, s’acostaràmés al que tots desitgem. Suposa una certa anormalitat que durant tants anys elgran festival de la capital de Catalunya no hagi tingut recolzament del seu Govern.És força estrany. De ben segur que durant els propers anys, a mesura que es vagicorregint aquesta anomalia, el Grec tindrà més presència a Barcelona, Catalunya,Espanya i la resta d’Europa. Comparat amb qualsevol festival d’estiu, de música odel que sigui, el Grec no comptava amb gaires recursos, i per tant, crec que erainjust comparar-lo amb Avinyó o Edimburg. Ara mateix, al Festival d’Estiu deBarcelona no se li pot demanar el mateix que a aquests dos grans festivalseuropeus.

Però ¿caldria mirar d’anar cap allà?

Jo crec que sí, clarament. Ara bé, cada ciutat ha de triar el seu model propi, nonecessàriament adoptar-ne cap d’existent a fora. Barcelona té un model propi defestival d’estiu, que és el del Grec, i caldria partir d’aquí. És bo que cada estiu hihagi un esdeveniment potent en forma de festival que atregui gent de fora, peròque al mateix temps serveixi per mostrar als ciutadans d’aquí el més interessantque es fa fora. Aquesta ha estat fins ara l’aposta del Grec, i crec que ha decontinuar vigent.

¿Què pot fer Barcelona pel TNC?

Continuar treballant en la zona en què està ubicat el TNC. Es tracta d’una zona enprocés de transformació urbana. Tota l’ordenació d’aquesta àrea de les Glòries,


44

més la creació d’un eix amb la Ciutat de la Imatge, farà que el nostre teatre estiguimés ben “contextualitzat” i sigui encara més accessible. Hi ha un entenimentperfecte amb l’Ajuntament en aquest tema. En una ciutat com la nostra, no solscapdavantera des del punt de vista de l’oferta cultural, sinó també pel que fa a laconsideració de la cultura com a signe d’identitat, és fonamental que tots elsagents culturals tinguem el concepte “cooperació” molt clar. I això no vol dir quecadascú no mantingui la seva personalitat, les seves traces diferenciadores.Col·laborar vol dir fer-ho des de la personalitat de cadascú, respectant-nos itreballant tots plegats per un objectiu comú.

¿I Barcelona pel TNC?

Doncs anar en el mateix sentit del que et deia: col·laborar en un projecte ciutadàque faci d’aquesta ciutat una ciutat potent des d’un punt de vista cultural, que siguiun referent a Catalunya —per tal com Barcelona n’és la capital—, a la restad’Espanya i al món. El TNC ha de jugar a favor d’aquestes estratègies.

¿Quina seria la situació ideal, amb la vista posada en l’horitzó 2015? Tant peral TNC com per a Barcelona.

La situació ideal suposaria que les dificultats que existeixen en l’accés a la culturano s’agreugessin sinó que minvessin, que per al ciutadà fos més fàcil accedir a lacultura. Això per una banda. Per l’altra, que Barcelona continués sent un referent icomptés encara més —i subratllo aquest “encara més”— del que compta ara. Peròles dues coses han d’anar conjugades. Per un costat, si la nostra fos una ciutatque pensés només en la galeria, en l’aparador, en presentar-se sempre “en relacióamb” alguna cosa que no és ella mateixa, segurament faria una política culturalincompleta. Si, en un altre sentit, es limités a donar servei als seus ciutadans, atenir cura dels seus creadors, a disposar d’una bona xarxa de bibliotequespúbliques i a oferir un bon servei de proximitat, segurament trobaria a faltar ladimensió de capital catalana. Aquesta dimensió també és important, i s’obté através de certs recursos; les obligacions de la ciutat de Barcelona no són lesmateixes que les obligacions que poden tenir altres ciutats.

Accent personal

Per a un gestor cultural, és molt difícil destriar el que és feina del que és afició. IJoan Francesc Marco és un gran aficionat al teatre. Els seus hàbits culturals sónels seus hàbits professionals i també els seus hàbits personals. És molt difícilsostreure’s a la feina, assegura, i a més és bo no fer-ho per tal d’alimentar-sepermanentment d’estímuls culturals. Sense anar més lluny, fa poc va anar a veureLa ciutat morta al Liceu pensant en un projecte per al TNC.. Pel que fa a altresllenguatges, li agrada molt la música, tant la simfònica i la lírica com l’experimental.Troba que Barcelona no arriba al nivell d’oferta de les grans capitals culturalseuropees en algunes expressions artístiques. Pel que fa a la dansacontemporània, per exemple, està molt lluny d’algunes ciutats del nord d’Europa.Amb tot, creu que l’oferta cultural de la nostra ciutat no deixa de ser molt plural idiversa, ja que ofereix un ampli ventall de propostes que van des de les mésconservadores a les més transgressores


45

En fer-se càrrec de l’Auditori i de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional deCatalunya (OBC), aquest filòsof, economista i músic nascut el 1967 va afirmar quepretenia que els barcelonins que vinguessin a l’edifici de la música no s’hiquedessin a la porta, sinó que en coneguessin les diverses habitacions. Per saberfins on han entrat els barcelonins i fins a quin punt aquesta institució encara enobres (al pis superior se senten les broques que ultimen els detalls del Museu dela Música) s’ha obert a la ciutat, en parlem amb el seu director.

L’AUDITORI I LA MÚSICA A BARCELONA

Començaré per una pregunta directa: ¿Barcelona pot ser considerada unaciutat melòmana?

Barcelona és una ciutat que té un alt interès per la cultura en general. Penso queaixò és indiscutible. Però si ens atenim a les xifres de públic assistent, jo diria quetambé és una ciutat melòmana. Si tenim present que molts dels seus ciutadanstenen l’hàbit d’assistir regularment a concerts de diversos estils musicals, popularssobretot, però també clàssics, hem de respondre que sí: Barcelona és una ciutatmelòmana perquè als seus habitants els agrada la música. Ara bé, quanBarcelona es projecta a l’exterior, la música no té tanta força com altres formesartístiques. Es produeix una certa dualitat: a la gent de Barcelona sí li agrada lamúsica, però la projecció exterior de la ciutat recolza principalment sobrepersonalitats del món de l’arquitectura o de la pintura, no en els seus músics.

Barcelona no és, doncs, una ciutat musical, almenys al nivell que esconsidera la ciutat de Miró i Gaudí, per exemple.

A aquest nivell, jo diria que no. Encara la gent no ve a la nostra ciutat a sentirconcerts. El consum de música a Barcelona és bàsicament dels seus ciutadans.No dels qui la visiten. L’extrem totalment oposat és Viena, on l’Òpera ven més delcinquanta per cent de les entrades a turistes. La gent va a Viena a sentir música, ino ve a Barcelona per la mateixa raó. Aquí tenim un camp per créixer. Hemd’aprofitar que hi ha hagut una evolució important en la visió internacional deBarcelona, que ha passat de ser vista com una prolongació urbana del turisme desol i platja de Sitges i Lloret a ser vista com una ciutat cultural.

I dins d’aquesta nova consideració, ¿la música hi tindrà un paper mésimportant del que ara mateix té?

Hi ha fenòmens concrets que indiquen que sí, com per exemple el Sónar.Barcelona és la capital mundial de la música electrònica. També és consideradapels tanguistes la tercera capital del tango, després de París i Buenos Aires. Téuna tradició simfònica important. Tot això ho dic per acabar de respondre a lapregunta inicial: Barcelona és una ciutat on es respira música, amb una importantactivitat musical que en alguns casos traspassa fronteres, però la seva projeccióexterior no recolza sobre la música.


46

A banda del Sónar, ¿quins altres projectes creu que aprofundeixen enaquesta via?

La mateixa temporada de l’OBC s’ha convertit en un dels referents europeus, fins itot per fets concrets, com que Marta Argerich ha fet el primer concert de músicasimfònica després de la seva malaltia a Barcelona, que Alícia de Larrocha vaescollir l’OBC per acomiadar-se, que s’han estrenat obres de compositorsinternacionals… I si ens fixem en les iniciatives privades, el Festival de Jazz tambéha agafat un gran pes. Hi ha un clar augment del pes de la música a Barcelona.

¿Quin paper ha jugat específicament l’Auditori en aquesta consolidació?

Hem de partir de la constatació que fins ara no hem tingut un Auditori acabat:només tenia una de les tres sales obertes, el Museu no està acabat encara il’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) s’hi ha instal·lat no fa gaire;per tant, tenia unes possibilitats limitades. Fins ara l’Auditori ha prioritzat atraurepúblics no habituals als concerts. S’ha focalitzat en el públic de Barcelona, mésque en l’exterior. Això no vol dir que festivals com el Nous Sons, el Festival deJazz o algunes produccions pròpies no hagin atret públic de fora. Però l’Auditoris’ha centrat sobretot a aconseguir que grans masses de població per a les quals latradició musical era relativament aliena adquirissin l’hàbit d’anar a concerts. Et dicun parell de dades que d’alguna manera ho corroboren: si abans el públic del’OBC en la seva etapa al Palau venia bàsicament de Sarrià, Sant Gervasi il’Eixample, en aquests moments procedeix de tots els barris de la ciutat: SantAndreu, Sants, Sant Martí… La varietat de públics s’ha ampliat L’altra prioritat haestat treballar molt intensament en els concerts familiars o escolars, en una feinaque ha d’obtenir fruits a llarg termini. És així com per l’Auditori passen més de120.000 escolars i familiars, i que ens hem convertit en un referent mundial. Unatercera línia d’actuació ha respost a la voluntat de modernitzar la imatge de lamúsica clàssica, vista com una cosa endarrerida entre certs col·lectius. I, és clar,això no és així.

Una de les seves motivacions quan va començar a dirigir l’Auditori era que elpúblic anés més enllà de les tres o quatre grans obres conegudes iapreciades per tothom. ¿Creu que ho ha aconseguit?

Jo diria que sí que s’ha aconseguit. És cert que es tracta d’un objectiuinquantificable i per tant difícil de mesurar. Però posaré un exemple que en lameva opinió il·lustra aquest èxit. Els compositors que atreien el públic de músicaclàssica a Barcelona fins fa cosa de cinc o sis anys eren anteriors a Mahler, morten 1911: Beethoven, Mozart, Bach, Txaikòvski, etc. Per això calia donar a conèixercompositors de la primera meitat del segle XX, els que en diem “clàssics del segleXX”, que tot i ja ser reconeguts pel món musical com a tals, el públic no els hainterioritzat com a compositors atractius. Cinc anys enrere, si programàvem uncompositor com Xostakòvitx, a la sala únicament ens trobàvem els abonats, ningúcomprava cap entrada. Al llarg d’aquests anys hem insistit a programar aquestcompositor, subratllant que es tracta d’un autor popular, i celebrant l’AnyXostakòvitx; doncs bé, crec que ara podem dir que Xostakòvitx és un delscompositors que a Barcelona atreuen públic. També en la línia de la formaciómusical del públic, hem mirat de trencar la membrana que separa el jazz de lamúsica simfònica, intentant que la gent de la simfònica s’interessi pel món del jazzi a la inversa en portar a terme experiments concrets, com ara les col·laboracionsde Michel Camilo i Uri Caine amb l’OBC.

I entre el públic també s’ha produït aquesta porositat, ¿o només ha tingut unimpacte positiu en la creació?


47

Si he de ser sincer, crec que hem aconseguit més convertir a Xostakòvitx en unmúsic popular que no fer que els públics de gènere s’intercanviïn. Però crec queaquest intercanvi s’acabarà produint, entre altres coses, perquè el nou públic queacudeix a l’Auditori és un públic que ve a gaudir de la música, és més hedonista imenys ortodox. Ja no és aquell públic que estava més assabentat, per exemple,de les grans polèmiques de l’òpera i que actuava en conseqüència.

I pel que fa a l’afluència, ¿les xifres ens permeten ser optimistes?

Sí, i no sols a l’Auditori. El creixement obtingut pels tres grans equipamentsmusicals de la ciutat confirmen una tendència absolutament positiva en la respostadel públic. Quan ens vénen artistes de fora i ens parlen de crisis de públic aAlemanya, als Estats Units, amb les sales de música clàssica mig buides,nosaltres veiem realitats completament diferents. Liceu i Palau de la Músicafuncionen molt bé i la nostra assistència mitjana assoleix el 88% en els concertsde l’OBC, creixent cada any. Després, els programadors privats es guanyen bé lavida perquè omplen els seus concerts. Tot plegat ens ha d’induir a l’optimisme.Crec que les coses s’han fet bé, i s’ha volgut que la música no sigui patrimoni deningú en especial, sinó que abasti un públic ampli. I els esforços per comunicar-hotambé han obtingut bons resultats. La campanya “El Liceu de tots”, per exemple,em sembla de les campanyes més encertades de màrqueting cultural que conec.Aconseguir que un equipament considerat exclusiu, només d’alguns, passi a serconsiderat de tots, per a mi és molt positiu i representa perfectament aquestafilosofia. No ens hem de barallar pel pastís que ja existeix, el que hem de fer entretots tres és elaborar-ne de nous.

En aquest escenari, ¿com es pot conjurar el perill de la banalització culturalque amoïna alguns gestors?

No, no veig que en els nostres casos sigui un perill real, perquè en paral·lel aaquesta ampliació del públic, tots portem a terme activitats d’experimentació irecerca. Tenim l’exemple de les sessions del Foyer del Liceu i, en el nostre cas,del Festival Nous Sons. El director té una llibertat total per programar propostesarriscades. Evidentment, a llarg termini podem tenir els problemes que tenen aalguns llocs amb tanta tradició experimental com Alemanya, on es produeix unqüestionament del suport públic a la cultura. També succeeix a França i a Itàlia, ones percep un desinterès creixent per part dels públics. Pel que fa a nosaltres, mésforts serem com més ciutadans s’impliquin en el nostre projecte, i també seremmés forts com més auto-percentatge siguem capaços de generar —semprecomptant que es necessita un suport decidit de l’administració, ja que hi hamúsiques que el necessiten. Però com més s’interessi el públic i més s’impliqui enel que fem, més legitimitat tindrà la nostra tasca.

Sembla ser que en altres camps musicals Barcelona viu un bon momentcreatiu, però els agents del sector tenen la sensació que aquestaefervescència no ha tingut un impacte equivalent entre el públic. ¿Amb lamúsica clàssica passa el mateix?

En el camp de les músiques populars, s’ha de fer efectivament una valoraciópositiva. Des de la música electrònica fins a grups com Antònia Font o Ojos deBrujo, s’està realitzant una interessant activitat creativa i els artistes estan sortintfora. És l’anomenat Barcelona sound, que a mi no em sembla cap bajanada —elque passa, com sempre, és que encara ens falta perspectiva per apreciar-hoadequadament. També ens manca perspectiva pel que fa a la riquesa creativa dela música clàssica que actualment s’està fent a Barcelona. Sí que he de dir ques’estan donant les condicions —encàrrecs, estrenes, presència de compositors


48

contemporanis catalans en les programacions— perquè algun dia poguem afirmar-ho. L’OBC aquest any ha fet tres encàrrecs a compositors catalans, el serveieducatiu fa dos encàrrecs cada any, la temporada de Cambra com a mínim farà unencàrrec cada any, el Festival de Músics Contemporanis també fa encàrrecs, etc.Penso que es donen les possibilitats perquè el talent exploti.

L’Auditori és un equipament novíssim, sobretot en comparació amb elsaltres dos grans equipaments musicals de la ciutat. ¿Com s’ha deposicionar, en aquest context?

El Palau de la Música i el Liceu són dues institucions que gaudeixen d’unaexcel·lent tradició i que a més s’han sabut adaptar molt bé als temps que corren.Però la seva gran força rau en aquesta gran tradició, en la seva presència enl’imaginari col·lectiu català. L’Auditori ha d’apostar doncs per la imatge demodernitat, en sintonia amb el desig de modernitat propi de la ciutat. I modernitatno vol dir només música contemporània, sinó que també vol dir formats moderns imaneres de comunicar modernes. Entre altres detalls importants, en elsprogrames sempre parlem de “tu”, els músics s’han canviat d’indumentària perresultar més amables i la gent acudeix al nostre espai, que no és gens imponent,vestida amb comoditat. L’Auditori transmet accessibilitat, s’allunya de la idea de“temple” de la música, amb tot el que comporta de distància i respecte…

I això que l’accés físic a l’Auditori podria haver suposat un problema,sobretot al principi, i sempre tenint en compte que el Liceu i el Palau nopoden trobar-se en llocs més cèntrics de la ciutat.

Sí, però l’accés sempre depèn d’on es vingui. Per a aquest nou públic procedentde Sant Martí o Sant Andreu, l’Auditori cau molt a prop. I tampoc no cau lluny perals públics del Maresme o del Vallès, que també han augmentat. Potser a l’inici estenia la sensació que l’entorn era inhòspit, però l’Ajuntament ha millorat lail·luminació de la zona i també podem comptar amb la creixent animació del barri,amb la Torre de les Aigües al capdavant, perquè encara sigui més acollidor.

De tot el que ha fet l’Auditori en la seva curta vida, ¿què ha estat el méssatisfactori i què ha estat el més negatiu?

L’augment de públic ha estat molt satisfactori: de menys de 8.000 abonats hempassat a 13.000 i, pel que fa als assistents, s’ha passat dels 130.000 als 170.000.Això ens dóna una gran solidesa com a equipament. El segon motiu de satisfaccióés el nostre servei educatiu, que s’ha convertit en un referent. La sala s’omple,vénen moltes escoles, esgotem localitats. Pel que fa als aspectes negatius… Jom’estimo més parlar de les coses que hauríem volgut fer i no hem fet, en partperquè durant aquests anys s’han prioritzat objectius com la reconduccióeconòmica de l’equipament. Ens hauria agradat presentar més formats musicals,per exemple. Tampoc no hem intensificat la presència de públic turista, tema en elqual estem a les beceroles. El nostre nou pla estratègic, amb vistes al 2010, tindràen compte aquest dèficit.

¿Quina seria la situació ideal, amb la mirada posada en aquest horitzó 2010 imés enllà?

És fàcil de respondre! Un Auditori amb moltíssima activitat, en el mateix espai queara ocupa, i fora d’aquest espai, és a dir, exportant activitat a altres llocs deBarcelona i Catalunya, amb molta presència d’un públic molt entusiasta i una grandiversitat en la programació, amb propostes agosarades ben rebudes.


49

Per acabar amb aquesta primera part de l’entrevista, ¿què pot fer l’Auditoriper Barcelona i, en el sentit invers, Barcelona per l’Auditori?

A la imatge de Barcelona com a ciutat moderna i mestissa, l’Auditori hi pot fer laseva aportació musical. L’Auditori s’ha de convertir en un centre de vertebraciómusical i social. Dit això, penso que som nosaltres els que hem d’aportar coses aBarcelona més que la ciutat a nosaltres. Estar a Barcelona ofereix moltespossibilitats. Hi ha directors, pianistes o creadors que vénen a la nostra ciutat ambmolta menys recança que no van a altres llocs. Aquesta posició privilegiadad’última ciutat del nord o última del sud (depenent també d’on es vingui) laconverteix en una ciutat atractiva. Per “fitxar” el nou director titular de l’OBC —eljaponès Eiji Oue—, més enllà de la sintonia de projectes i la qualitat de l’orquestra,l’atractiu de Barcelona ha estat clau.

BARCELONA, DIAGNOSI CULTURAL

¿En quines facetes creu que ha millorat Barcelona en l’aspecte cultural, alllarg dels darrers deu anys?

Ha millorat molt pel que fa a l’oferta, i ha millorat molt quant a públic. He dereconèixer que desconec xifres d’assistència a d’altres expressionsculturals, índexs de lectura, etc. Però en el meu camp, la millora és notable,també en la qualitat. En clau exterior, les possibilitats culturals que dóna hanestat fonamentals per convertir-la en un dels destins de cap de setmana méssol·licitats d’Europa. Crec que fins i tot la riquesa cultural actual éssorprenent, en comparació amb fa uns anys.

Citi’m algun exemple de projecte o bona pràctica exemplar en matèriacultural.

Em sap greu pecar d’immodèstia, però esmentaré la nostra estructura de vendad’abonaments, que és la més innovadora, que jo sàpiga, de totes les orquestres.Un afeccionat a la música d’aquí pot escollir un abonament a la carta, triant elsconcerts en funció dels dies de la setmana que li van millor; així es facilita elcompromís del públic. També esmentaré l’aposta que, per part de tots, hi ha hagutpel públic infantil i juvenil. És cert que és aviat per fer grans balanços, si tenim encompte que les grans infrastructures s’estan acabant tot just ara o s’han anatenllestint els darrers anys, com el Lliure.

¿I en quins aspectes ha empitjorat, si és que ho ha fet?

M’és difícil fer una valoració global. En l’àmbit musical, queda el dubte de lacreativitat. Ja he dit que falta perspectiva, però sí que he de dir que no hi ha indicisque permetin veure, ara com ara, que s’ha produït una gran millora. És clar quetampoc es pot dir el contrari.

¿Creu que una preocupació excessiva per la projecció internacional deBarcelona pot influir negativament sobre el viver de creació, sobre laproducció de continguts culturals i artístics? ¿Ens preocupem més per laforma que pel fons, per entendre’ns?

Home, fons i forma són dues cares d’una mateixa realitat. La forma incorpora elfons, i en música això encara és més evident. Crec que aquesta crítica és unamica injusta. A més, els aspectes d’imatge no sols no es poden menystenir, sinóque són fonamentals. La imatge que ha projectat la nostra ciutat de cara enfora ha


50

estat molt bona, i això l’ha convertit certament en una ciutat turística, però tambéen un lloc per venir-hi a viure. Et poso un exemple: l’altre dia va venir el que haviaestat el director d’un teatre d’òpera important a França que després de molts anysva decidir prendre’s un any sabàtic. Va agafar el mapa i amb la seva dona vadecidir instal·lar-se a Barcelona amb tres criatures! A les enquestes entre directiuseuropeus, la primera ciutat d’elecció com a residència és Barcelona. Això és molt imolt positiu. Pel que fa a “tapar” la creativitat… Bé, insisteixo en el fet de la mancade perspectiva. Que en un lloc hi hagi creativitat depèn moltes vegades de laquantitat de talent personal que hi hagi, i això és impossible de preveure des del’àmbit decisori. El màxim que podem fer és atreure’n, de talents. Però per moltsesforços que hi esmercem, no es pot fer néixer cap Beethoven a Barcelona nienlloc.

¿Quins objectius en polítiques culturals s’hauria de marcar l’Ajuntament,tenint en compte que darrerament ha cedit competències a la Conselleria deCultura?

Barcelona té una llarga tradició de forta implicació cultural. Cal recordar que l’OBCva començar com una orquestra municipal. És bo que altres administracionss’impliquin i recompletin el finançament. Però això no ha de treure que sigui lamateixa ciutat que continuï estant implicada en molts d’aquests processos. Nocrec que s’hagi d’iniciar cap retirada d’ajuts, encara que no és a mi a qui correspondir-ho. En aquest sentit em semblen molt bé projectes que s’han portat a termecom la xarxa de biblioteques o les polítiques de fer entrar la cultura als barris onfins ara no havia arribat. Penso que és aquí cap on cal anar, mantenint tant comes pugui el suport a les grans línices de programació.

Accent Personal

El director de l’Auditori es considera un veritable omnívor cultural, per bé que diuser més d’arts escèniques que plàstiques. Acudeix a uns cent concerts a l’any demúsica de tots els gèneres, i no sols per qüestions de feina. A Barcelona, s’hatrobat més sovint amb dificultats per triar on va més que a l’inrevés encara que, anivell musical, Barcelona encara no sigui Londres o Viena. És també ungrandíssim consumidor de llibres, orientant els seus interessos en la filosofia, de laqual és llicenciat. Conserva el seu somni juvenil de tocar jazz un dia a la setmanaamb els amics en alguna cova.


51

La SGAE és filla —una filla certament crescuda— de l’antiga Societat d’Autorsque uns quants homes de teatre van formar a finals del segle XIX per defensarels seus interessos, cansats que els mitjancers els imposessin tractes moltdesfavorables amb les sales d’exhibició. Més d’un segle després, la SGAEgestiona un repertori de més de tres milions d’obres dramàtiques,coreogràfiques, musicals i audiovisuals en un entorn extraordinàriament canviant,on la còpia privada, la pirateria i les grans xarxes P2P s’han convertit en seriosesamenaces per a la percepció dels drets d’autor. Per saber fins a quin puntBarcelona està immersa en aquesta dinàmica global, o quines particularitatspresenta, en parlem amb el delegat de la SGAE a Catalunya, el cantautor icompositor Ramon Muntaner (Cornellà de Llobregat, 1950).

L’any 1999 l’ICUB va engegar el Pla Estratègic de Cultura vigent. Partintd’aquesta data ¿quin diagnòstic faria de l’estat de la cultura a Barcelona?

Les ciutats viuen —o haurien de viure— en el canvi permanent. Per això, i pel fetque el dia a dia de vegades em fa perdre la perspectiva del temps, se’m fa difícilsituar les dates i encetar cap reflexió a partir d’elles. Dit això, em sembla que elsdarrers anys a Barcelona s’ha produït una millora clara en algunesinfrastructures. Em sembla que és un fet evident. I dic “algunes” perquè no totesles infrastructures necessàries perquè la cultura sigui present en la vidaquotidiana de la ciutat estan com haurien d’estar, però sí que des del 99 ençàmoltes infrastructures importants s’han enllestit i d’altres han estat creades debell nou. Penso que ha estat un encert, en el panorama municipal, l’organitzaciód’una bona xarxa de biblioteques. No sóc l’únic a pensar-ho; se n’ha parlat molt,d’aquest tema.

¿I què s’ha fet malament?

Et parlaria més aviat de les coses que no s’han fet, que podríem dir que és unamanera de fer malament les coses. Per mi, no s’ha acabat de definir —i araescombraré cap a casa— l’impuls a la creació pròpia. La nostra ciutat té unapotencialitat creativa molt important. És molt més que un tòpic, més que unafrase pensada per crear-nos una imatge afalagadora. És una autèntica realitat.No sé quina n’és la raó: el clima, l’ambient que s’hi respira… No en tinc ni idea,però és incontestable que Barcelona té una creativitat important i una capacitatde rebre creativitat. I ara, a més, s’està començant a desenvolupar una capacitatsuplementària que em sembla molt important: la capacitat de barrejar creativitats,les que ja hi eren i les que van arribant. Sóc conscient que això ja s’utilitza com amarca —amb eslògans de l’estil “Barcelona, ciutat oberta”—, però crec que lapotenciació de la diversitat cultural que es dóna a la ciutat —també la diversitatinterna— no és un tema que estigui ben resolt. Penso que hi ha sectors concretsparticularment desatesos. En últim lloc, tampoc no s’ha sabut trobar la manerade potenciar els espais mitjans i petits. Els grans aparadors funcionen prou bé, ien canvi aquest segon tipus d’espais, que són el bressol dels moviments més


52

interessants, no reben tota l’atenció que mereixen. Quan parlo d’espais, ho faigen el sentit més ampli, no sols físic. Ah! I me n’oblidava. Cal atendre també elturisme. L’agost, el mes més fort des del punt de vista turístic, és el més fluix pelque fa a l’oferta cultural. En aquesta època, Barcelona es converteix en unveritable desert cultural. En canvi, l’afluència a la poca oferta que hi ha és cadacop més alta. Els visitants de la nostra ciutat també tenen curiositat cultural, icaldria tenir-ho en compte de cara a una eventual reformulació del festivald’estiu.

¿Creu que hi ha alguna amenaça sobre el panorama cultural de la ciutatque calgui combatre prioritàriament?

Crec que tenim una certa tendència a estar massa satisfets de nosaltresmateixos. És una percepció meva, completament subjectiva. És cert que enalguns aspectes l’autoconfiança pot ser bona. Així doncs, et diria que més quecombatre aquesta tendència o la tendència contrària —la que ens fa mésparisins, per entendre’ns: la relació d’amor-odi dels ciutadans amb la sevaciutat—, es tracta d’evitar de passar d’un extrem a l’altre en la nostra auto-percepció. Un dia ens despertem repetint que som un desastre absolut, il’endemà, sense cap raó aparent, ens despertem cridant als quatre vents quesom la repera. Això no pot ser bo de cap manera, és una mania que hem decorregir, i les institucions haurien de començar donant exemple. En segon lloc,penso que cal implantar una sèrie d’hàbits. Hem de treballar fort per no ser tantuna ciutat que importa cultura com una ciutat que consumeix cultura pròpia.Durant molt de temps hem tendit a magnificar les propostes que arribaven defora i a menystenir el que es feia aquí, en una actitud que m’atreviria a qualificarde provinciana. En el benentès que tampoc podem anar a l’altre extrem, el delxovinisme cultural! Cal trobar un equilibri, perquè un consum no exclou l’altre.

¿No hi ha públic per al que fem aquí?

Sí, el públic sí que hi és. El que passa és que no hem explorat prou els canalsper aconseguir que es doni un consum intern saludable, perquè el públic tingui lainformació necessària. Cal buscar més fórmules per fomentar les nombrosesiniciatives —privades, cíviques, de tot tipus— que s’engeguen a Barcelona.Potser caldria rebaixar l’intervencionisme públic, buscant, en compensació,fórmules per potenciar l’energia que té aquesta ciutat, molts cops d’ordre privat.

¿Barcelona viu un moment especial de creativitat en algun àmbit?

No m’agrada valorar els anomenats “moments especials”, sincerament. A mi elque m’importa és parlar de la quotidianitat. No podem estar immersos en lapolítica del gran esdeveniment, ni tampoc podem estar esperant sempre allò quees podria resumir en la frase: “Ara mateix vivim un moment de gran creativitat enl’àmbit x o y”. No és que em sembli malament, al contrari, però aquests“moments” no s’improvisen. No ens despertem un dia dient “ostres, que creatiusque estem avui!”. Els grans moments d’eclosió són al més sovint fruit d’unatradició anterior, el resultat d’una feina prèvia realitzada dia a dia. És aquest dia adia, la tasca diària dels creadors de la nostra ciutat, el que cal cuidar.

Però deixi’m que insisteixi: ¿els ciutadans de Barcelona s’estan perdent resque estigui passant ara mateix a la nostra ciutat?

Home, de ben segur! Entre altres coses, perquè ningú no és capaç d’assimilar totel que passa en una ciutat gran i complexa com la nostra. Això forma part de la


53

normalitat. Però l’important és que si el públic es perd coses, per entendre’ns,que sigui per pròpia voluntat, no perquè li hagi faltat informació o perquè no hagitingut l’oportunitat de gaudir d’alguna activitat cultural que valgui la pena. Crecque ens cal trobar la manera de fer conèixer el que es fa a casa nostra. Quedesprés el públic no ho sàpiga valorar o no s’hi interessi, dependrà de moltsaltres factors.

Els últims anys ¿s’han produït canvis significatius en els hàbits de conumper part del públic barceloní?

A la SGAE tenim, com és lògic, moltes dades sobre consum. Publiquem unanuari molt detallat des de fa uns vuit o nou anys, i per tant podríem establirevolucions per comunitats, municipis, etc. Ara es parla molt, per posar-te unexemple molt concret, de la gran eclosió del teatre musical. Però per a mi tot aixòno té més transcendència de la que té. El que em satisfà és adonar-me que, perexemple, la comparació amb Madrid —tan sana en altres àmbits, com enl’esportiu, per tal com permet esbravar algunes pulsions— es comença asuperar.

Justament d’això li volia parlar. Del posicionament cultural de Barcelonarespecte d’altres ciutats.

És important que busquem complementarietats i sumem energies i esforços ambaltres ciutats. Els últims anys, a través d’algunes coproduccions (fins i tot en eldifícil terreny de l’òpera!), sembla que es comença a fer tímidament. Es tractad’una via que obre moltes possibilitats, i no deixa de ser sorprenent que hagitrigat tant a produir-se. Esperem que passi en les dues direccions. Hi ha duescaracterístiques que presenta la nostra ciutat que valdria la pena potenciar. Laprimera, el fet que sigui una de les capitals més importants de l’espai mediterrani.Això ens ho hem de prendre molt seriosament, perquè moltes personesnascudes en l’àmbit mediterrani vénen a Barcelona, formant part d’un fenomende gran potencial creatiu. La segona característica és una vella tradició culturald’aquesta ciutat que caldria recuperar: el contacte natural amb tota una extensaàrea llatinoamericana. Per damunt d’aquestes dues grans tradicions que calrecuperar o potenciar, hi ha un tema de fons que no afecta tant a la ciutat com alpaís en general, a Catalunya. Hem d’acabar amb la contradicció llengua i cultura.Fins ara, s’havia primat més el tema de la llengua que el de la cultura. No dic queno estigués bé preocupar-se per la llengua, però potser com a prioritat ha duratmassa anys en detriment del fet cultural en un sentit més ampli. No es tracta tansols de potenciar la cultura en altres llengües, sinó també les cultures que notenen cap llengua com a font d’expressió principal.

M’agradaria centrar-me ara en la SGAE i en la seva relació amb Barcelona.Els perills que amenacen els autors i editors ¿hi presenten algun tipusd’especificitat?

Estem prou satisfets de la tendència dels últims anys. La pirateria al carrer, perbé que encara molt aparatosa i visible, ha disminuït considerablement. Barcelonava ser de les primeres ciutats a entendre que es tractava d’un tema moltpreocupant que algun dia hauria d’afectar greument el teixit cultural i industrialdel país. Des de la Societat d’Autors, però també des d’altres societats afectades(la d’intèrprets, per exemple), vam treballar fort per aconseguir que aquestasensibilització s’estengués. Val a dir que quan això va passar, la resposta va serimmediata, tant des de l’Ajuntament de Barcelona com des dels ajuntaments


54

veïns. S’han dedicat recursos i adoptat mesures per corregir la situació. Elpercentatge de pirateria ha anat baixant i els resultats han anat millorant, en unsenyal que la feina s’ha fet bé. Recordem que la feina d’una administraciópública consisteix a combatre les activitats fraudulentes. I la pirateria n’és una.

La pirateria és potser l’amença més mediàtica, per entendre’ns. Però potserhi ha perills per a la creació que els ciutadans detecten menys…

Sí, i penso que un d’ells és una tendència creixent a banalitzar, a no valorar el fetcultural de la creació. Crec que té molt a veure amb qüestions educatives. Enaquest aspecte no estem ni de bon tros a l’alçada de molts països propers anosaltres. Hem de fer un esforç molt important en aquest sentit. Això supera,evidentment, l’àmbit estrictament municipal. Cal ensenyar els nens i els joves arespectar, a valorar el fet que hi ha persones que creen cultura cada dia, i que elque és patrimoni arquitectònic, artístic, etc. en un moment donat va ser creat perpersones vives.

¿I com veu l’ensenyament artístic a casa nostra?

Falta molt de camí per recórrer, però crec que els ensenyaments artístics reglatss’estan guanyant un espai de privilegi en el mapa internacional. D’una escola queno té categoria universitària com el Taller de Músics, per exemple, està sorgintmolta gent importantíssima en el món del jazz i del flamenc. Però a mi no empreocupa tant l’ensenyament artístic com el desvetllament de la curiositat i d’unacerta sensibilitat cultural entre els ciutadans. Crec que fins ara això no ho hemsabut fer, no hem trobat la manera d’aconseguir-ho. I és fonamental.

Dues preguntes per acabar. Primera: ¿què pot fer Barcelona per la SGAE?

La SGAE no és ningú, en realitat. És una entitat de gestió. Si em permets, joreplantejaria la pregunta que m’has fet: ¿què pot fer Barcelona pels autors ocreadors del nostre col·lectiu, que abarca autors musicals, audiovisuals,dramàtics, etc.? Doncs bé, tot el que la ciutat faci en favor de la cultura en totesles seves expressions ho farà en favor dels autors i creadors. Si cal posarl’èmfasi en algun aspecte, diria que és incentivar totes aquelles petites accionsque estan naixent en molts punts de la nostra ciutat.

I en el sentit invers ¿què poden fer els autors de la SGAE per Barcelona?

Per exemple, gestionar i estar presents en un espai municipal com l’Scenic, quepassarà a anomenar-se Paral·lel. Les obres de remodelació començaran aquestestiu 2006, i el nou local, on la tecnologia jugarà un paper important, funcionaràcom un espai diàfan on la música, les varietats, el circ i els audiovisuals podranmostrar totes les seves potencialitats. Però a banda d’aquesta gestió concreta,penso que el més important que podem fer per la ciutat és, senzillament, fer lanostra feina. Si volem que aquesta ciutat sigui coneguda més enllà de certsvalors (històrics, arquitectònics, paisatgístics, etc.), cal fer arribar la sensibilitatdels creadors locals als residents de la ciutat i als seus visitants. En realitat, estracta d’una cosa que en general ja han anat fent els nostres creadors. Moltsd’ells han anat pel món dient que eren de Barcelona i això, indubtablement, hafet un gran bé a la ciutat. Així doncs, el que pot fer Barcelona per la nostra entitates correspon perfectament amb el que la nostra entitat pot fer per Barcelona.


55

Accent personal

Ramon Muntaner ha estat, en paraules seves i utilitzant una expressió encastellà, “monaguillo antes que fraile”. El salt de la creació musical a la gestió nova ser fàcil, però també és cert que com a gestor s’ha pogut aprofitar d’unaprolongada experiència prèvia. Amb tot, tampoc no ha abandonat enterament lacreació. Per combatre el que ell anomena laxitud, s’ha imposat una mena dedisciplina gimnàstica i va fent el salt a la creació de cap de setmana en cap desetmana, mostrant les seves “creacions efímeres” a un grup de col·legues iamics no sempre indulgents. Mirant de combinar feina i gust personal, acudeix amolts concerts i espectacles (darrerament, a un del seu amic Carles Santos),però reconeix que ha hagut de baixar el ritme per raons d’agenda


56

Dotze anys després de ser inaugurat, el CCCB continua projectant una miradaurbana i cosmopolita sobre el món contemporani. Innovador, cosmopolita,multidisciplinar i sobretot molt actiu, el CCCB ha sabut crear-se una imatgeatractiva i esdevenir un centre cultural de referència en la recerca de novesfórmules expositives. Amb el filòsof, escriptor i periodista Josep Ramoneda(Cervera, 1949), director del centre d’ençà de la seva posada en marxa,esbrinarem si amb el CCCB els barcelonins hem après a mirar el móncontemporani d’una altra manera, i mirarem d’establir un estat de la qüestiócultural de la nostra ciutat.

Defineixi’m abans de tot la identitat del CCCB. ¿És un centre cultural, uncontinent que cal anar omplint, un epicentre d’idees…?

És un centre cultural dedicat fonamentalment a la cultura urbana des d’unaconsciència urbana molt forta. Aquest és el nostre element distintiu, però tampocno en volem fer cap bandera; no es tracta de cap distinció reveladora d’unaidentitat forta, excloent i tancada, sinó d’un estat d’esperit, una manera derelacionar-se amb el món cultural. Tenim la creença que el nostre món cultural ésel món urbà, el principal espai on convivim i que ha fet de la urbanitat un valor.

Les reflexions temàtiques i els itineraris urbans són part de la imatge demarca del CCCB. ¿Creu que ha canviat la mentalitat del públic barceloní al’hora d’acostar-se a una exposició o d’emprendre una activitat cultural?

És difícil de respondre i la veritat és que no ho he estudiat, però sí que és certque les respostes de molts dels nostres visitants ho deixen entreveure; en aquestsentit, comentaris com ara “ens heu descobert una perspectiva nova sobreaquest tema” o “des d’avui això m’ho miraré d’una altra manera” sónenormement gratificants. Per a mi tenen molt de valor perquè donen sentit a unainstitució cultural com la que dirigeixo. Al capdavall, es tracta d’estimular lacuriositat en el sentit fort del terme, perquè la curiositat és el motor de la creació idel coneixement. Sense curiositat, no poden sorgir cap d’aquestes dues coses.És, doncs, per la seva capacitat de desvetllar la curiositat dels usuaris que s’hade valorar una institució cultural contemporània. Ho dic perquè hem de pensarque el nostre paper, en una societat moderna, és mínim comparat amb el del’ensenyament i els mitjans de comunicació. Algun cop n’he parlat amb elpresident Maragall. Catalunya necessitaria un gest clar en aquest sentit, i lacreació d’una macroconselleria d’Educació, Comunicació i Cultura seria unsenyal extraordinàriament expressiu. L’educació, la comunicació i la cultura són,per aquest ordre, els elements configuradors del nivell cultural d’una ciutat. Jocrec que estimular la curiositat —insisteixo, en el sentit fort de la paraula— és unelement determinant per provocar el desenvolupament cultural. Qui no siguicapaç de mirar les coses d’una manera nova i d’amarar-se d’experiència a travésdels sentits i del cervell en el món d’avui ho té més malament que mai.


57

Una de les seves preocupacions és el públic més jove, com ho demostra eldinamisme dels seus serveis educatius. ¿Troben que el nivell de respostaestà a l’alçada d’aquest esforç?

Déu n’hi dó. Les escoles estan una mica lligades pel currículum i per altresexigències, i això probablement no els permet fer un ús tan prolongat delsnostres serveis. Però tot i així, no ens podem queixar. El CCCB té quatre milamics que són pares d’algunes de les fundacions escolars més importantsd’aquesta ciutat i tenim una relació molt estreta i positiva amb les escoles.

¿En què creu que ha millorat la Barcelona cultural els darrers deu anys?

Hi ha una cosa que és objectiva i que és fàcil de comprovar; es tracta de laconsolidació i culminació del Pla d’Infrastructures Culturals, que s’haviacomençat a desenvolupar a l’inici del període democràtic. Des d’aquesta casaaquesta consolidació s’ha vist molt clarament. Quan vam inaugurar l’any 1994,ara fa dotze anys, en alguns aspectes estàvem gairebé en règim de monopoli.En el camp de les exposicions, per exemple, érem pràcticament únics. Els grupsassociats, o treballaven amb nosaltres o no tenien gaires llocs més. En canvi, alllarg dels darrers dotze anys aquella sèrie de processos associats al Pla i queestaven en marxa s’han anat culminant, des de la inauguració del MACBA a lafinalització del MNAC, des del Teatre Nacional a l’Auditori, etc. i s’ha completat elprojecte de creació d’infrastructures que Barcelona necessitava. Es tracta d’unadada objectiva. En terrenys més subjectius, Barcelona ha tendit a augmentar elconsum cultural, tot i que jo penso que el nucli de gent que consumeix productesculturals o freqüenta institucions culturals és un nombre reduït i molt esforçat. Almateix temps, Barcelona s’ha consolidat des del punt de vista de l’oferta cultural,té molta capacitat per mostrar aparadors culturals. Crec que els dèficits méssensibles es troben en l’estímul de la creació i en el foment de la producciócultural. Penso que no tots els nous equipaments han fet la funció que proposemnosaltres: ser alguna cosa més que un aparador, contribuint a generar productesculturals nous i molt de debat sobre temes nous, nous formats, etc.

¿El públic ha crescut en la mesura que ho han fet els nous equipaments?

Sí, jo sí que crec que ha crescut. El que passa és que hi ha un nucli central, alqual no m’atreviria a atorgar-li una xifra, que està bastant estancat i que es deusituar sobre les cinquanta o cent mil persones; són els consumidors querepeteixen, per entendre’ns. Les mateixes institucions culturals no sempres’adonen de l’aparició de nous públics als quals tindria sentit enviar missatges.Potser el dels jubilats joves és el més notable: es tracta de gent que gaudeixencara de bona salut —com a consseqüència de l’allargament de l’esperança devida—, que disposa d’hores i que té curiositat cultural. Crec que és un tipus depúblic que va en augment i que encara no és prou tingut en consideració peralgunes institucions. Un altre sector al qual caldria saber-li llençar hams és el dela immigració. Domina la idea que la nostra és una immigració estrictamenteconòmica que ve aquí només per motius de supervivència i per a la qual elstemes culturals queden molt lluny. En part és veritat, però crec que cada cop hoserà menys; en la mesura en què es doni un procés natural d’integració, seràimportant no trobar-se amb un analfabetisme cultural que provoqui conflictesinnecessaris. També serà important, per part nostra, disposar d’elements dereferència de les cultures de les quals provenen aquests immigrants.


58

¿Quines altres coses es poden fer per atreure aquests nous públicspotencials?

Es poden fer moltes coses, però és important deixar ben clar que no pretenc quese’ls tracti diferenciadament. No m’agrada la sectorialització dels públics. Ara bé,sí que podem tenir en compte certs aspectes a l’hora de programar, com ja es faamb els sectors professionals. Quan en aquesta casa hem fet una exposiciósobre artistes de vuit ciutats africanes, per exemple, ens hem dirigit evidentmenta tot el públic de Barcelona —i en especial a les persones amb més inquietudscosmopolites—, però també hem convocat associacions africanes de la ciutatperquè s’encarreguessin d’organitzar un festival al voltant de l’exposició.Existeixen moltes maneres d’engrescar els diferents públics sense haver de fernecessàriament cap discriminació o cap tall. En tot cas, es poden llançar senyalsa públics determinats, de la mateixa manera que si sabem, per exemple, que unaexposició de fotografia contemporània té un poder d’atracció més fort entre elsjoves menors de 30 anys que entre altres públics, organitzarem una exposiciód’aquest tipus si el que volem és atraure aquest públic, poc usuari de lesinstitucions culturals, abans que altres públics.

¿Existeix un públic CCCB?

Sí, hi ha un nucli limitat de gent que se sent implicada amb aquesta casa, que encerta manera segueix el que fem cada dia i que en moltes ocasions ha tingutprou confiança en nosaltres per venir al centre sense saber quina pel·lícula hihavia en cartell, per entendre’ns. I aquest grup és limitat, però sens dubte va mésenllà dels Amics del CCCB. A mi em sembla bé, perquè és un factor detransmissió cap enfora i cap endins, que ens fa arribar inputs crítics o propostesde tota mena. Són una caixa de ressonància molt bona sobre el que fem enaquesta casa.

¿Quins creu que són els principals perills que amenacen la vida culturalbarcelonina?

Barcelona no deixa de ser la capital de Catalunya i per tant té els problemes queacostumen a tenir les cultures petites —vull dir petites en mida, en nombred’habitants. Per poder fer una bona foto de família es té la tendència a fer unafoto molt allargada, amb l’objectiu que hi aparegui el màxim nombre de gentpossible. Però en fer això, tallem els caps de la gent que sobresurt. Es tractad’un problema de la cultura catalana que repercuteix en la cultura barcelonina.Crec també que el pes de l’obsessió identitària és un llast considerable per a lacultura barcelonina. Parlem d’un país on encara s’exigeix que es justifiqui elcosmopolitisme… Per a alguns, ser cosmopolita encara és una mena d’ofensa.Aquesta mena d’actituds són obstacles per a la cultura que fem aquí. Que aaquestes alçades encara s’estigui discutint si encara hem de portar escriptors enllengua castellana a Frankfurt quan se sap que les editorials, que són les queporten la veu cantant a la Fira, portaran els autors que els interessin, doncs bé…Em sembla revelador de la nostra tendència a generar burocràcia en el món dela cultura, perquè molta gent en vol viure.

¿I quines creu que són les coses que s’han fet malament, els darrers anys ien el camp cultural?

És difícil enumerar les coses que s’han fet malament. Però crec que laGeneralitat convergent va cometre un error molt gran en subordinar la políticacultural a la política lingüística. No era necessari fer-ho així, perquè es podienhaver dut a terme totes dues polítiques per separat. Penso que això hacomportat un mal important per a la cultura. Una altra cosa que no s’ha fet bé,


59

des de totes les institucions, ha estat el Fòrum. Ha estat un esforç en cultura malorientat. El que podia haver estat un salt brillantíssim per a la cultura barceloninaper tal com es disposava de molts diners, s’ha convertit en… Bé, en el que se solconvertir tot el que no funciona en el nostre país: en una cosa de la qual no esparla, com si no hagués existit mai. Ha passat poc més d’un any i, seguint latendència tan catalana d’amagar les vergonyes per consens, del Fòrum ningú nose’n recorda, i al nostre país és la prova fefaent que va ser un fracàs. De totamanera, no hem de perdre de vista que la cultura d’un país no depènexclusivament de les institucions. Mai cap institució s’ha inventat un creador; coma molt, ha aconseguit crear les condicions necessàries perquè el sorgimentd’algun bon creador hagi estat possible. I és que el nivell cultural d’un país no vedonat per la política cultural sinó fonamentalment per l’ensenyament. És aquí ons’ha de posar l’accent de cultura. Al mateix temps, es tracta d’evitar lestendències innecessàriament intervencionistes. El que s’ha de fer des de Culturaés crear condicions que permetin que els projectes es desenvolupin, que lespersones tinguin les seves oportunitats, etc. També em sembla molt importantsaber implicar la societat civil. A Catalunya mantenim un mite de la societat civilque no està gaire justificat. De la societat civil se’n parla molt, però quan es vacremar l’edifici més emblemàtic d’aquesta societat civil, va tenir sort queapareguessin les institucions públiques! Si aquestes no haguessin pagat la partprincipal de la reconstrucció, encara estaríem esperant! La participació de lafamosa societat civil en temes de mecenatge i altres és molt limitat. Si noexistissin les caixes aquesta mena d’aportacions quedaria reduïdíssima. I no hiha cap tendència optimista en un sentit contrari. El capitalisme dels executius ésencara menys propens al mecenatge cultural que el capitalisme dels empresaris.Per a alguns empresaris, la cultura podia significar alguna cosa; per alsexecutius, només compta el bonus i el compte de resultats.

I malgrat això, ¿no creu que la cultura, dins del que s’ha anomenat “marcaBarcelona”, hi ha tingut el seu paper?

En aquest tema sóc molt escèptic. Barcelona ha viscut un gran desenvolupamenturbanístic del 1992 ençà i ha demostrat una certa capacitat de fer, dissenyar iviure ciutat. Així, ha estat capaç de capitalitzar alguna de les seves virtuts, com lade ser una capital sense Estat —per tant una ciutat burocràticament poccontaminada— i s’ha convertit en un centre d’atracció turística. Si a això sumemque és una ciutat amb unes proporcions raonables, que la gent hi nota un graude llibertat bastant alt, doncs tenim una sèrie d’actius que fan que la nostra ciutatresulti altament atractiva per als forasters. Però tot plegat cal relativitzar-ho molt:sense tants quilòmetres de façana marítima, sense tanta platja i port olímpic,l’atractiu internacional de Barcelona seria molt menor.

¿I com veu el panorama creatiu? Des d’alguns àmbits s’està dient que esviu un moment d’eclosió.

No tinc dades objectives per dir res. Sí que tinc senyals que hi ha undesenvolupament horitzontal de la societat cultural que genera i produeix moltescoses de qualitat desigual i diversa, amb poca interrelació entre elles i pocacomunicació de cara enfora. En aquest sentit, a mi sempre m’havia sorprès ladistància existent entre dos projectes que fèiem en aquesta casa, el Festival deCinema Independent i el Festival OVNI de vídeo alternatiu. Aquesta distànciasembla ser que s’ha anat reduint, però als primers temps es tenia la sensacióque ni el públic ni res relacionat amb cap d’aquests dos festivals tenia res aveure amb l’altre. Penso que en general encara persisteix la parcel·lació pertribus, i que la comunicació encara està bastant bloquejada pel fenomen del starsystem cultural. Però no goso dir quin és el moment creatiu que viu la ciutat deBarcelona, en part perquè no sé quins criteris caldria utilitzar per valorar-ho: ¿el


60

nombre d’autors traduïts a l’estranger? ¿les exposicions que celebren fora elsnostres artistes? És difícil decidir un criteri, i per tant costa identificar capevolució en un sentit o un altre. Sí que és cert que hi ha institucions benposicionades, com poden ser el MACBA o nosaltres mateixos, i que hi hasenyals positius. Però concloure que des del punt de vista de la creació vivimuna edat d’or o una edat de plata seria una carrincloneria.

Ho preguntava perquè m’ha vingut al cap l’exemple de Berlín, una ciutatque ha sabut atreure creadors de tot Europa.

Jo d’això no n’estic tan segur. L’atracció de Berlín té una explicació molt lògica:es tracta de la capital europea on el metre quadrat és més barat, com aconseqüència del seu fracàs de convertir-se en capital d’Alemanya de totestotes. Un pintor hi pot mantenir un estudi de 200 m2 pel preu que un pintor d’aquínomés en podria obtenir un de 20. Aquests factors també compten, i no se solentenir en compte quan es dissenyen polítiques culturals.

En un context de cessió de competències i recursos des de l’Ajuntament aaltres administracions, ¿quin creu que ha de ser el paper cultural delgovern de la ciutat?

Trobo extraordinàriament natural que s’hagi produït aquest procés detransferències. Els ajuntaments solen tenir finançaments força precaris, i ésnormal que una sèrie de competències que en un moment donat l’Ajuntamentpodia haver exercit subsidiàriament tornin al seu lloc natural. No tindria cap sentitque l’Ajuntament hagués de mantenir competències sobre equipaments decaràcter “nacional” com ara el MNAC o el TNC, la gestió dels quals pertoca a lanació i al seu òrgan de govern que és la Generalitat. També em sembla lògic quehi hagi una certa gradació i que el municipi s’ocupi més aviat del que té a veureamb la urbanitat i modernitat i en canvi que la Generalitat tendeixi a assumirqüestions més aviat relacionades amb la història, el patrimoni i la conservació dela memòria.

Tornant al CCCB, ¿de què està més satisfet en aquests darrers anys i comcreu que ha de ser el centre cultural del segle XXI?

El que s’ha fet principalment en aquesta casa ha estat crear un nucli que és a lavegada de reflexió, de creació, de producció i de consum cultural i que estàbastant ben articulat en tots els nostres espais. A partir d’aquí, hem funcionatfonamentalment segons criteris de qualitat. Tinc una certa obsessió per laqualitat i per tant els meus disgustos s’han originat per culpa d’aquellesiniciatives que no tenien la qualitat que jo considerava mínimament exigible. Elnostre és un projecte cultural, un projecte no sotmès a exigències d’origen ni acap tipus de fonamentalisme, sinó un espai obert en què es creenpermanentment condicions per estimular la curiositat, per idear projectes i peravançar-hi.

Per tant, no es planteja cap tipus d’horitzó ideal per al CCCB…

No, penso que l’únic que ha de fer el CCCB és saber seguir els signes delstemps. De la mateixa manera que vam partir del món urbà considerat com uncontenidor de tots els problemes del món, amb el temps hem anat incorporant leslínies que de ben segur determinaran la modernitat i l’entorn immediat: la funciócyber, la funció bio i la funció eco. Aquestes tres funcions les hem d’anarintegrant amb coherència en la nostra feina perquè és aquí on es donaran elsproblemes decisius dels propers anys.


61

¿I què no hauria fet de tot el que han realitzat al llarg dels dotze anys devida del CCCB?

No hauria fet algunes coses de les que hem fet senzillament perquè van serdolentes, no per cap altra raó. Potser també hauria donat prioritat estratègica desdel primer moment a una cosa que ara és molt important i que hem acabatprivilegiant: tot el que té que veure amb treballs de recerca i documentació. Jo hovaig dir des del primer dia, però potser no hi vaig insistir prou. Es tracta delveritable cor de la ceba; si això funciona, la resta va rodat.

Per acabar ¿què pot fer el CCCB per Barcelona? ¿I Barcelona pel CCCB?

El que ha de fer Barcelona amb el CCCB és continuar cuidant-lo. És tan fàcilcom això. Mantenir el respecte i l’atenció que li ha tingut sempre i aprofitar totesles oportunitats que es donin per ajudar-lo a consolidar-se i créixer. En l’altresentit, el CCCB, com tot projecte cultural situat en alguna ciutat, ha de pensarque les seves activitats són font d’interès universal. Això és el que podem aportara Barcelona: un centre que pensa en termes fonamentalment cosmopolites.

Accent personal

Fidel al seu tarannà i vocació cosmopolites, en Ramoneda s’alimenta de moltsestímuls rebuts a l’estranger. Quan visita qualsevol ciutat, no deixa de passejar-s’hi i d’anar al cinema, activitats que sempre considera enriquidores. Creu queBarcelona queda lluny de la vida cultural de capitals europees com París oLondres. Només cal recordar les xifres de visites als museus per donar-li la raó:si el nostre museu més visitat és el Picasso, amb prop d’un milió de visitantsl’any, en qualsevol de les grans capitals en tenen un parell o tres que superenaquesta xifra. Però també aclareix que cal saber situar les coses en el seucontext i que Barcelona té molt per oferir i moltes potencialitats per desenvolupar.És molt selectiu pel que fa als espectacles que va a veure i, ni en la seva feina nien la seva vida personal, no és dels que fan proselitisme amb els seus gustos,perquè creu que sempre cal mantenir una punta d’eclecticisme.


62

L’any 2004 l’entranyable Museu de la Ciència de la Fundació “la Caixa” va serreformat. En realitat, va ser completament repensat. Recollint les dues dècadesd’experiència anterior i després d’assajar fórmules museogràfiques gairebéinèdites —en què la interactivitat s’entén com un procés que mena a lacomprensió total de l’objecte o del fenomen—, el museu de l’estrep del Tibidabova ser ampliat per donar cabuda a un ambiciós projecte que els seusresponsables anomenen de “museologia total”. La resposta del públic a laproposta d’aquest museu del segle XXI ha estat entusiasta. Quan CosmoCaixaacaba de rebre el premi al millor museu europeu de l’any, parlem amb el seudirector Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) de la implicació de la ciutat amb elcultiu de la ciència i la seva divulgació.

LA CIÈNCIA A BARCELONA

¿Als barcelonins d’avui els interessa la ciència? Vull dir si els interessa enla mateixa mesura que els havia interessat a l’època en què Fleming oEinstein eren rebuts com estrelles de cinema…

L’interès per la ciència a la ciutat de Barcelona ha anat canviant al llarg delsanys, però la innovació científica i tecnològica sempre ha interessat elsbarcelonins. Narcís Monturiol va provar el primer submarí al port, i va ser tot unespectacle ciutadà. Crec que aquest interès no ha decrescut. És molt reveladorque a la ciutat hi hagi bastants museus científics. Aquests museus, com els deGeologia i Zoologia i tants altres, al seu torn han fomentat aquest interès. I ja nocompto que també tenim una important tradició de col·leccionisme particular.Penso que ara Barcelona està vivint un temps científic interessant, amb lainauguració d’espais de recerca científica molt moderns com el nou Parc deRecerca Biomèdica o el Parc Científic de la Universitat de Barcelona. Pel que faa nosaltres, en reobrir, vam doblar les expectatives del nombre de visites. I nosols rebem visitants, sinó que els visitants tornen, cosa que per a un museu ésmolt important. Tot plegat, significa que en aquests moments hi ha un saludableinterès de les administracions i del públic en general per la ciència. Però això novol dir que ens haguem d’acontentar amb la situació actual! Sabem que podemser ambiciosos. A més de les exposicions, al CosmoCaixa tenim espais detrobada científica on celebrem conferències, seminaris, etc., que ens permetenadonar-nos com han anat canviant els hàbits els darrers vint anys. Ara mateixens ha visitat un Premi Nobel, per exemple, i ha estat entrevistat per una bonapila de mitjans. És digne de ressenya que els mitjans cada cop busquin mésentrevistes o declaracions de les grans personalitats del món de la ciència, i aixòés relativament nou.

¿I ens interessa més la ciència d’ençà de l’aparició de CosmoCaixa?

Sens dubte. Penso que a CosmoCaixa ens hem convertit en referència a l’horade despertar aquest interès. No hi ha cap setmana que no vinguin visitants a


63

veure no sols com s’organitza el museu, sinó com es fomenta la creació d’opiniócientífica. El nostre Auditori i les nostres aules poden acollir simultàniament fins a1.000 persones discutint. Som una mena d’universitat científica per a ciutadans.Crec que el premi que ens acaben d’atorgar (Millor Museu Europeu ’06, sota elsauspicis del Consell Europeu) significa que hem proposat un model museísticque s’està obrint pas a tot arreu. En certa manera, les xifres d’afluència, méselevades que les previstes, suposen que el públic també recolza la nostraproposta.

¿Al llarg dels darrers anys ¿ha notat alguna evolució pel que fa a latipologia del públic? ¿Hi ha algun canvi respecte de l’antic Museu de laCiència?

El 40% són grups escolars. Són els nostres visitants més fidels, perquè vénencada any. La novetat han estat sobretot els visitants forasters. És cert que ja enteníem abans, com els que venien del Sud de França, però el nombre no era tanelevat com ara. Per altra banda, el que era la part nuclear de la nostra audiència,el que podríem anomenar “joventut” (entre els 15 i els 35 anys, si fa no fa), tambéha augmentat. Però més que quantitatiu, penso que el gran salt ha estatqualitatiu. Si abans els estrangers venien a Barcelona i “es trobaven” que existiaCosmoCaixa, ara molts vénen sabent-ho d’antuvi. Això ha representat un gransalt.

Així doncs, CosmoCaixa s’ha convertit en un centre de referència més enllàde Barcelona…

I tant! Un altre exemple: al nostre curs de museologia s’hi inscrivien uns 15 o 20alumnes. Enguany, en què també l’hem pensat per a un públic internacional, hanvingut dues-centes persones de catorze països. Penso que hi haurà un abans iun després de CosmoCaixa en la museologia científica. Estem parlant d’un indretque no sols és un lloc d’exposició, sinó que parlem d’un espai on cada diapassen coses. I aquestes coses, cada dia les vénen a conèixer experts de laresta d’Europa, Llatinoamèrica, els Estats Units i el Pròxim Orient.

Del Museu de la Ciència a CosmoCaixa hi ha hagut una transformació tangran en tants aspectes, que no es pot parlar sols de reforma…

És així. Els primers vint anys vam aprendre què no s’havia de fer. Els museus“de ciència” eren més aviat museus “de física”, probablement perquè la física ésla ciència que permet més interactivitat. Però ja en el museu antic, amb elPlanetàrium, vam mirar d’introduir la matèria viva amb l’esperit d’interactivitatd’ara. A partir d’un cert moment, vam pensar que no teníem cap culpa deldisseny acadèmic dels plans d’estudis, i vam concloure que calia partir de larealitat, que conté fenòmens i objectes; va ser una tria conscient. Vam voler dotarde contingut universal el nou museu, i vam pensar que ni el text, ni el mestre, nil’intermediari, ni l’ordinador, per importants que fossin, no podien substituir lapresència de l’objecte i l’acció del fenomen. El segon gran concepte, després delde realitat, va ser el de conversa: conversa de l’objecte amb ell mateix (perexplicar les diferències entre funció, temps i forma), entre els objectes, i finalmententre l’objecte i el fenomen. Expliquem l’erosió, fenomen que pot trigar milionsd’anys, en un muntatge que t’ho mostra en qüestió de segons. Llavors, en unsegon moment, ja és el visitant qui entra en conversa amb la realitat, i a partird’aquí la conversa es pot estendre als seus acompanyants. La implicació delvisitant amb el museu, la seva gradual immersió, es fa a base de converses.


64

¿I fins on poden els visitants fer canviar el plantejament del museu?

CosmoCaixa ja és un resultat d’aquest diàleg amb el públic. En realitat, crec queés tot Barcelona qui ha creat el nou museu a base de visitar la seva versióantiga. La brillantor en la mirada és un indicador segur que el missatge hapassat. Però la resposta del públic també ens ha permès desfer gransmalentesos, com ara un que està relacionat amb l’estètica. Un dia vaig descobrirque la majoria de museus científics eren terriblement lletjos. Quin gran error!¿Qui ha dit que la bellesa del museu va en detriment del rigor científic? No es potconfondre el rigor científic amb el rigor mortis! Amb la bellesa del museu es creauna atmosfera que fa que el visitant, només d’entrar-hi, es posi a favor seu. Moltsmuseus nord-americans cometen l’error invers: el de l’estètica infantiloide ambtres colors primaris i formes rodones. Potser els nens no s’ofenen amb aquestaestètica, però els adults sens dubte sí! Aquestes consideracions, com també lamida dels cartells, que no han de ser tan grans com els d’una fira, les hemdiscutit amb museòlegs de tot el món i cal dir que nosaltres també hem trigatquinze anys a adonar-nos de certes coses… La nostra activa relació amb lesgrans xarxes museístiques del món ens ha permès posar en crisi, discutir icomparar les nostres propostes amb d’altres, a més d’intercanviar peces que hanenriquit la nostra col·lecció.

Els darrers anys han aparegut nous espais d’exposicions promoguts perl’obra social d’entitats financeres com Caja Madrid o Caixa Catalunya. Enaquest mapa, ¿on cal situar la Fundació La Caixa?

Ja sé que és difícil de creure, però crec que no ens fem la competència enabsolut. És com obrir un segon restaurant en un mateix carrer: en principi,sembla que el segon vingui a treure clientela al primer, però no és així si perexemple el segon proposa un tipus de cuina completament diferent. Fins i tot lasegona inauguració pot convertir el carrer en qüestió en el carrer delsrestaurants, que atraurà gent de tot arreu. Al final, les ofertes es complementen itothom hi surt guanyant. Sobretot, si els museus s’han fet amb intel·ligència,il·lusió, sentit de la bellesa… Ajudem a crear una ciutat cultural. Crec que és capon camina Barcelona, sense excloure altres ofertes. S’ha format un triangle quefunciona si fa no fa així: oci al port, art a Montjuïc i coneixement al parc delTibidabo. A la Fundació “la Caixa” sortim d’una època en què hem creat gransequipaments, culminats per l’obertura immiment del CaixaForum de Madrid. Araentrem en una època diferent en què seran fonamentals els temesmedioambientals. D’aquí que m’hagin designat director d’una nova Àrea deCiència i Medi ambient. L’Obra Social torna una mica als orígens. Però els gransequipaments han ajudat molt a mantenir viva la nostra filosofia de proximitat ambla ciutadania.

Suposo que un dels grans reptes és despertar vocacions científiques.

És clar. Una de les grans satisfaccions del meu càrrec és parlar amb algun jovecientífic que em comenti que la seva vocació va néixer amb una visita al Museude la Ciència amb l’escola, o que va decidir fer Biologia en comptes de Físicadesprés de veure una exposició sobre l’Amazones. Molta gent ha “crescut” ambel Museu. Actualment té lloc un gran drama, però: es formen pocs científics. Ésun problema no sols espanyol, sinó mundial. Poca gent es vol llançar a


65

emprendre una carrera científica i els joves continuen volent fer carreresd’administració d’empreses o de negocis. En una reunió a Tòquio de fa quatre ocinc anys vam arribar a la conclusió que els museus teníem un paper moltimportant en aquest sentit. També vam prendre consciència del paper que tenenels museus de la ciència en les democràcies joves o emergents, com s’hademostrat en alguns llocs de Llatinoamèrica o el Pròxim Orient. En un museu dela ciència es pot parlar de tot i amb llibertat. Suposa una separació entre creençai coneixement, és el mirall d’un Estat de dret on tothom pot discutir, incloent-hi lareligió i el sexe. No obstant això, és cert que no existeixen dades per saberquantes vocacions es desperten gràcies a la freqüentació d’aquesta mena demuseus.

¿Quina seria la situació ideal de CosmoCaixa d’aquí a deu o quinze anys?

Estaria bé que s’estabilitzés com un espai de trobada creïble. Els museusagafaran el rol de les catedrals antigues, penso, el del lloc privilegiat on la gentes troba. Com que crec que d’aquí a deu anys la ciència serà encara mésimportant des d’un punt de vista democràtic, serà fonamental que els ciutadansno estiguin gaire allunyats del seu nucli. En aquest sentit, CosmoCaixa jugarà unpaper important si d’aquí a deu anys ha sabut consolidar-se en un paper actiu,convertint-se en un lloc de trobada de tothom: dels qui fan la ciència, que són elscientífics; dels qui la utilitzen, que són els actors del que podríem anomenarsector productiu —serveis, empresaris, etc.—; dels qui se’n beneficien, o sigui,els ciutadans en general, i dels qui gestionen la ciència, que són els polítics.Abans de CosmoCaixa, aquest lloc no existia a Barcelona, i ha quedat clar quel’únic espai en què tots ens trobem tranquil·lament és un bon museu de ciència.Hi ha empreses que s’estimen més presentar una nova tecnologia aquí que no ala seva seu, per no parlar de les editorials que hi presenten les seves novetats.CosmoCaixa també és un centre cultural, un centre cultural científic on la gentpot interactuar. La nostra situació ideal d’aquí a deu anys serà haver-nosconsolidat en aquesta posició de centralitat.

L’ESTAT DE LA CULTURA A BARCELONA

¿En què creu que Barcelona ha millorat culturalment —si és que hamillorat— al llarg dels darrers deu anys?

Jo penso que sí ha millorat, i molt. I els nous equipaments han estat fonamentals.El CCCB ha creat un nou estil de centre cultural al centre de la ciutat que hacanviat l’entorn; el veí MACBA, que va suscitar tanta polèmica al principi, tambés’ha convertit en un museu de referència; el MNAC és el millor centre de romànici gòtic del món; el CaixaFòrum també s’ha convertit en un receptor important defoc creuat de línies artístiques modernes… Breu, Barcelona després dels Jocs,en què va ser descoberta com a gran destí turístic, ha sabut situar-se com acentre cultural gràcies en part al bon funcionament dels seus equipaments.També hem millorat en comunicacions, i moltes empreses han volgut localitzar-se aquí. De manera que també som un centre productiu. Ara bé, com queexisteix el perill que també es converteixi en un parc temàtic, hem de posarl’accent sobre els ciutadans. Barcelona ara és un exemple per a moltes ciutats.¿Quantes no n’hi ha que s’hi han volgut comparar, sobretot de la concamediterrània? Marsella, per exemple, o algunes ciutats italianes. Barcelona hadespertat moltes expectatives, de vegades exagerades. Ara, els parcs científicsacaben de donar-nos un toc de qualitat i seriositat important que també


66

transformarà la mentalitat dels ciutadans. ¿Per què? Perquè els professionalsque vinguin a treballar aquí, en parlaran a altres col·legues, que potser vindran axerrar a centre com el nostre, apareixeran a la Contra de La Vanguardia iarribaran als ciutadans. És tota una xarxa complexa que crec que s’aniràpotenciant, sempre que no vulguem sobreexplotar el recurs turístic perquè enssembla que són diners fàcils. Hem de mirar per la qualitat general de l’oferta.

Citi’m algun exemple de projecte mal encaminat o de mala pràctica culturalaquests vuit o deu anys darrers.

No et parlaria tant de coses que s’han fet malament com de coses que no s’hanfet. En un lloc on la crítica de la museologia científica no existeix —i això és unproblema— el projecte d’unificar els museus de Geologia, Zoologia i la resta demuseus d’Història Natural per fer un sol gran museu adquireix una granimportància. Aquest museu es completaria perfectament amb la proposta deCosmoCaixa. El parc zoològic de Barcelona té una gran tradició, i seria unallàstima que es perdés. Penso que amb aquest gran museu també es fariajustícia a la gran tradició del col·leccionisme, que ha alimentat les granscol·leccions durant molt de temps, i encara ho fa.

¿No em pot posar cap exemple de projecte mal encaminat?

Bé, sí, hi ha projectes com el del Fòrum que, tot i que han comportat aspectespositius —l’ordenació, per exemple, d’una sèrie d’infrastructures moltdesgavellades—, no han estat ben concebuts. Alguns dels grans actesmultitudinaris del Fòrum, plantejats com a diàleg, no permetien cap interacció ino tenien cap capacitat de generar idees. I és que al voltant d’una taula podenseure quatre o cinc persones i fer una tertúlia, en una aula un professor potinteractuar amb els seus alumnes, i en una sala de convencions es reuneixentres-centes persones que potser encara poden fer preguntes. Però quan sesupera aquesta xifra, ja parlem de cerimònia! Quan s’arriba a l’absurd de sentirparlar a algú des d’una pantalla gegant, cal adonar-se que alguna cosa no s’hafet bé. Crec que hem de saber controlar la nostra tendència a l’espectacle, elnostre gust per la Patum, i saber-lo canalitzar correctament… No dic que nocalgui cap “aparador” per a Barcelona. Al capdavall, totes les botigues ennecessiten un, si el que volen és atreure algú que passa pel carrer i fer que entri.Ara bé, un cop el transeünt entra a la botiga, s’hi ha de trobar alguna cosa dins!No ens podem gastar tots els diners en l’aparador i no deixar res per a l’interior!Un exemple d’aparador ben concebut és la cerimònia d’inauguració dels JocsOlímpics. D’alguna manera, contenia tot el que va venir després.

Després que s’hagin produït algunes transferències cap a altresadministracions, ¿quins objectius en polítiques culturals s’hauria demarcar l’Ajuntament de la ciutat?

Penso que aquesta pregunta equival a preguntar: “¿Què poden fer lesadministracions per recrear la Florència del Renaixement?” I això no és possible,evidentment. En el fons, no crec en l’existència de cap Ministeri de Cultura.L’existència d’un Ministeri d’Alfabetització suposaria que encara hi ha moltd’analfabetisme, de la mateixa manera que un Ministeri de la Fam significariaque passem gana. La cultura no ha de sorgir de cap organisme públic. Pensar, elque és pensar, ho fa una ment humana; això no vol dir ni el 0,5 d’una ment nil’1,5. I aquesta ment és lliure, no la podem dirigir. Cal possibilitar unes condicionsde promiscuïtat perquè els creadors puguin crear. Però és impossible fer néixer


67

cap escola filosòfica o cinematogràfica o cap avantguarda teatral a based’inversió pública. Com a molt, podem obrir teatres i universitats. Una políticacultural que vagi més enllà d’això no té sentit. Una empresa privada pot decidirlliurement què fa amb els seus diners, si dedicar-los a l’escultura o a la literatura.Però el que paguem tots només hauria de servir per crear marcs, espais, etc. Elque va passar a Florència a finals de l’Edat Mitjana en un espai de quatre-centsmetres quadrats és impressionant: Dant hi va inventar l’italià, Galileo la ciència,Vasari la biografia i el disseny, Miquel Àngel l’art modern… ¿Què va passar? Nova passar res. Senzillament, que es va produir la convergència de molts creadorsprovistos de talent treballant l’un al costat de l’altre i intercanviant idees. El quepoden fer els polítics és ajudar a crear les condicions perquè una personasensible es trobi amb una altra, i cuidar els espais. Això vol dir no col·laborar, perexemple, a a transformar un gran cafè en quatre restaurants de fast-food nomésper atreure cert turisme.

Però, insisteixo: atès que les administracions fan política cultural, ¿quinespai ha de tenir cadascuna?

Per ser conseqüent amb el que t’acabo d’exposar, et diria que totes tresadministracions han de treballar de comú acord en una mateixa direcció, per unamateixa idea, i que és la d’augmentar les probabilitats d’interacció entre elscreadors, i facilitar que la joventut pugui desenvolupar activitats i intercanviaridees. Jo no proposaria mai, per exemple, que la Generalitat s’ocupés més deliteratura i pensament —per tal com hi pot haver més identificació amb la històriadel país—, o que l’Ajuntament es dediqués més aviat als espais públics, alcinema i al teatre, i que la Diputació es concentrés en les tradicions i la culturatradicional… No, no vaig per aquí. Sí que és cert que cada administració té unshàbits adquirits, hi ha una inèrcia en la història de les polítiques culturals: peraixò, potser sí que tindria sentit que la Generalitat invertís més aviat en museus igrans centres culturals, que l’Ajuntament creés espais de trobada entre artistes ocreadors de coneixement, i que la Diputació —una administració tan difícild’explicar fora d’aquí i que disposa de recursos—, mirés de potenciar les xarxes,com la de biblioteques i altres. Però tot plegat són aspectes tècnics, i al finalpenso que el que es tractaria és de facilitar la trobada dels creadors i potserestimular la idea de la iniciativa privada mitjançant exempcions fiscals. Estaria béque totes les administracions ho facilitessin. Els funcionaris no poden fer de colld’ampolla per a la creació, i sí en canvi han de facilitar que les empreses puguingenerar cultura, cosa que augmentaria el nivell cultural de la ciutat, sens dubte. Icrec modestament que nosaltres n’oferim un bon exemple.

Les dues darreres preguntes ens serveixen sempre per tancar lesentrevistes: ¿què pot fer Barcelona per CosmoCaixa i, en l’altre sentit, quèpot fer CosmoCaixa per Barcelona?

Començaré per la segona. Per començar, CosmoCaixa ofereix a la ciutat unespai per a la cultura, 50.000 m2 dedicats a la ciència. Després, una sèrie deconeixements que funcionen com a al·licients per millorar la vida quotidiana delsciutadans. Esperem que a partir d’una o més visites a CosmoCaixa, elsbarcelonins viatgin d’una manera diferent, llegeixin d’una manera diferent, esdiverteixin d’una manera diferent. ¿I què pot fer Barcelona per CosmoCaixa?Deixa que comenci per un aspecte crematístic però prou important: facilitar quehi arribi el transport, tant el Bus Turístic, que para a no gaires metres i es podriaaturar més a prop, com algun dels autobusos que segueixen la direcció nord-sud,i que podria tenir una parada “CosmoCaixa-Museu de la Ciència”. Al capdavall,demanem modificacions de només cent metres respecte dels recorreguts


68

habituals, i que són vitals per dinamitzar aquest espai. Però, parlant en termesmés generals, el més important que pot fer la ciutat per nosaltres és utilitzar-nos iajudar-nos a fer cada dia un museu científic de primer ordre.

Accent personal

Gran consumidor i amant de música, acudeix sobretot al Palau, i prou sovint alLiceu i a l’Auditori. Tret de la música lleugera de gran consum, li agradaqualsevol tipus de música: jazz, simfònica, de cambra, etc. És un grancaminador; puja tot sovint a l’Observatori Fabra —quaranta minuts d’ascens—, itambé es passeja molt per la Diagonal, que recorre pràcticament d’una punta al’altra (“des de la Facultat de Física al passeig de Sant Joan”). Llegeix moltaliteratura —assaig i poesia, sobretot—, perquè creu que a un bon científic liarriben moltes suggerències per aquesta banda. Continua publicant a un ritmeque ell considera normal, i últimament s’ha preocupat molt pel tema de lescreences: troba fascinant el fet que molta gent del segle XXI pugui mantenirposicions radicals en qüestions de fe, recolzant-se en textos escrits per gentgairebé il·letrada de fa milers d’anys.


69

El Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, fundat en 1978 com a Associació, hapassat a defensar enguany els interessos de 140 galeries d’art de Catalunya,assumint la representació del sector davant l’administració i el públic. Saber quinés l’estat de salut de les galeries d’art de Barcelona és conèixer, alhora, l’estat desalut del mercat de l’art i el de la creativitat. En parlem amb la Dolors Junyent,presidenta del Gremi, en la galeria que porta el seu nom, just davant la FundacióTàpies.

¿És fàcil ser galerista a Barcelona?

No és gens fàcil, al contrari. Cada cop ens és més difícil mantenir un establimentobert, mirant que tot respongui als estàndards de qualitat que el públic demana,amb el rigor professional mínim. La nostra matèria professional és, a més,especialment delicada, ja que tractem amb cultura, un bé que no estàespecialment protegit al nostre país. Penso que entre tots hauríem d’aconseguirque la gent s’acostés més a les galeries, perquè les galeries d’art són un actiucultural de primer ordre. Els galeristes, per la nostra banda, ja fem molts esforçosper acostar-nos a la gent, però el fet és que la societat es manté allunyada de lessales d’art. El manteniment d’una galeria es converteix de vegades en un acte depur romanticisme… Els joves que comencen ho saben prou bé! I si és difícil aBarcelona, imagina’t els galeristes que obren —és el cas d’algun dels nostresagremiats— en localitats petites, en àmbits gairebé rurals! Fan una tascaheroica. La de galerista és una professió cent per cent vocacional.

¿A què es deu aquest allunyament del públic respecte de les galeries?

Bé, penso que en realitat és un allunyament respecte de l’art en general, de lesarts plàstiques almenys. El costum d’anar a visitar galeries s’ha perdut, i ambaixò la tradició del col·leccionisme. Catalunya tenia els seus col·leccionistes; nogaires, però hi eren. Ara, aquests pocs col·leccionistes s’han fet grans o han anatdesapareixent, i no s’ha produït un relleu generacional que permeti afirmar que latradició revifa. El col·leccionisme actual és molt pobre. Doncs bé, la visita a lesgaleries era el primer pas per al col·leccionisme. A base de visitar salesd’exposicions, la gent es familiaritzava amb el que s’hi oferia i es podia plantejaradquirir alguna peça. Això ja no és així. Ara bé, no per això els galeristes hemperdut la nostra funció: encara que el visitant no compri, la galeria no ha deixatde ser un aparador obert, l’existència del qual és necessària per al món de l’art.

El comprador d’art —rar o no— ¿ha canviat gaire?

De la mateixa manera que l’esperit del col·leccionista, amatent als autors i a laseva obra, s’ha perdut, el goig de l’”aconseguir” aquella peça buscada o aquellaaltra s’ha transformat. Actualment, els motius que porten algú a comprar unapeça són molt diversos, i a vegades es compra per desig de figurar, com a posa.Òbviament, des del Gremi mirem de contrarrestar aquesta tendènciabanalitzadora a través de la informació, en primer lloc sobre les nostres activitats.Editem, per exemple, uns fulletons i un desplegable que es distribueixen per tot


70

Catalunya i en què detallem la nostra programació. No deixem de fer accions acada inici de temporada, campanyes de publicitat conjuntes per Nadal, etc. Peròtot això no serveix de res si a Catalunya no tenim una fira d’art.

M’agradaria tornar-hi més endavant, sobre el tema de la fira. Peròexpliqui’m abans quina és la relació del gremi de galeristes ambl’intrusisme que sembla ser que es dóna en el sector.

El gremi va créixer per la necessitat que sempre hi ha hagut d’unir-se per sermés eficaços, i els nostres agremiats ho són a títol individual o col·lectiu. Podemdir que som el sector. En acreditar-se com a agremiat, l’expositor dóna garantiesal comprador. Per a això serveix un gremi, penso: per defensar, abans fins i totque els interessos dels mateixos agremiats, els interessos del comprador. Peraixò, vigilem molt la professionalitat de qui s’agremia amb nosaltres. Tot això t’hoexplico per dir-te que l’intrusisme és negatiu sempre. I no sols per al nostresector. També ho és per al teixit comercial de la ciutat. Hi ha bars i restaurantsque venen art sense tenir-ne cap llicència. També als restaurants de les clíniquess’hi ven pintura, i no poca cosa. El que s’hi ven de vegades prové d’autorsinexistents, són obres que s’encarreguen a manufacturers que signen amb deumil noms diferents i que no assumeixen cap responsabilitat. La garantia sobre laqualitat de l’obra no existeix, i el comprador no té cap referent on agafar-se. Peròtenir una llicència fiscal per vendre pintura no costa gaire diners, i tothom estàmés tranquil. El que fa l’intrusisme és deformar el mercat.

¿Quin és el mapa de les galeries a Barcelona? ¿Es manté la divisió decircuits entre galeries tradicionals (Eixample) i sales alternatives (CiutatVella i altres barris)?

Sí. Al llarg dels anys, aquests circutis s’han anat creant de manera molt natural, id’aquí han sorgit aquestes concentracions. Però no crec que tingui mésimportància. Si ens fixem en altres ciutats, aquest fenomen també es dóna.L’Eixample, per exemple, sempre ha estat emblemàtic per als galeristes.L’ocupació ja es va iniciar al segle XIX. Del passeig de Gràcia es va anar passanta Consell de Cent, i darrerament s’ha iniciat la “colonització” d’Enric Granados.Les galeries també ajuden a crear teixit de barri.

Abans em parlava de la necessitat d’una fira d’art a Catalunya. ¿Com hauriade ser? ¿Estil ARCO, per entendre’ns?

No, la nostra fira, que necessitem urgentment, no hauria de ser “estil” res, hauriade respondre senzillament al nostre saber fer i a la nostra experiència. Durant seto vuit dies, els actors del món de l’art —artistes, expositors i compradors— s’hande poder trobar en bones condicions per crear sinèrgies. La barrera de la porta,existent al carrer pel que fa a les galeries —barrera més psicològica que física—,en una fira perd bona part del seu poder intimidatori, i el curiós o el compradoraccedeixen més fàcilment al que els interessa. Es tracta que la gent perdi por al’art. I tornant al model de fira… La veritat és que no ens cal anar a buscarmodels fora; aquí tenim prou instruments per fer les coses bé. En aquest sentit,em sap greu adonar-me que Madrid ens ha passat per davant quan partia demolt més enrere. No tenien ni la meitat d’experiència que nosaltres, no teniencol·leccionisme privat i vet aquí que organitzen regularment tres o quatre firesd’art contemporani i tres o quatre més d’antiquariat. Per desgràcia, nosaltres,cada vegada que engeguem un projecte ambiciós ens acabem discutint il’acabem perdent. En endur-se’l fora, a més, el multipliquen. Recordem que laprimera edició d’ARCO es va celebrar aquí i que Estampa (l’única fira d’artsgràfiques de l’Estat espanyol), també va veure com se celebraven algunes


71

edicions a Barcelona abans de ser traslladada a Madrid, on ja porten una pilad’edicions exitoses. No tenim perdó de Déu!

Aleshores ¿com es posiciona Barcelona respecte d’altres capitalseuropees de l’art? ¿Què ofereix que les altres no puguin oferir?

Barcelona té tots els ingredients per ser una gran capital de l’art. Sempre hemtingut molt bons artistes. Els millors ambaixadors de Catalunya han estat —i sónencara— els seus artistes. Un Miró, un Tàpies, un Picasso, un Clavé…T’esmento aquests noms per no parlar d’èpoques més allunyades com el nostresegle XIX, que està sent descobert últimament pels estrangers! Actualment, esviu un moment artístic excepcional, amb infinitat de bons creadors. ¿Què hem defer amb tot això? Doncs és molt senzill, només ho hem d’ensenyar. No séperquè, però no fem participar gaire el públic general de la creativitat que tenimal nostre país, que ha existit, existeix i que és important. Insisteixo en lapertinència d’una fira per actuar com a caixa de ressonància d’aquestacreativitat. És indubtable que Barcelona és una ciutat d’art. En un espairelativament petit, el d’una ciutat que no té la mida de les grans metròpoliseuropees, comptem un Museu Picasso, una Fundació Miró, un Museu d’ArtRomànic extraordinari, una Fundació Tàpies, un MACBA… ¿No està malament,no et sembla? Barcelona només necessitaria una mica més de neteja i seguretat.Dels molts turistes que vénen i es troben còmodes entre nosaltres, no són paspocs els qui visiten galeries, perquè, venint de fora, perceben amb més claredatla importància artística de la ciutat. Però això no serveix de res si nosaltresmateixos no en som conscients.

De tot el que ha fet el Gremi els darrers anys ¿què ha estat el méssatisfactori i què ha estat el que es podria haver fet millor?

El més important que hem aconseguit penso que és que el sector sigui respectat.Que la gent sàpiga que som un sector de professionals. Ens adonem que, quanpassa alguna cosa desagradable com ara algun robatori —per sort no succeeixgaire sovint—, els galeristes de Barcelona, agremiats o no, acudeixen anosaltres. Això vol dir que se sap que som una institució seriosa que respecta elsprofessionals del sector i el públic. Penso que el Gremi està molt viu, i que lanostra eventual potència és la potència del sector. Quant al que es podria haverfet millor, penso en el nostre Artexpo que, tot i les coses bones que hacomportat, potser s’ha presentat a la societat de manera massa paternalista.

¿Quins són els reptes per al galerista en aquest nou segle?

El creador, l’artista, fa servir els seus sentiments o reflexions per crear art;nosaltres haurem de continuar sent el vehicle que acosti la seva feina a lasocietat. Així doncs, el galerista del segle XXI hauria de ser abans de tot unprofessional rigorós, que respectés els artistes i estigués familiaritzat amb elsllenguatges nascuts de les noves tecnologies, a més d’estar obert a lessensibilitats sorgides de la globalització i la diversitat cultural. D’altra banda, crecque hauríem de treballar per establir lligams més estrets amb els àmbits educatiui museístic. Tot i que per desgràcia els galeristes tenim molt més interès pel mónmuseístic que a l’inrevés!

Per acabar: ¿què poden fer els galeristes per Barcelona? ¿I Barcelona pelsgaleristes?

Els galeristes no podem defallir. Hem de ser presents en el teixit cultural de laciutat, perquè som un espai cultural obert. Als nostres espais pot entrar qui vulguide manera gratuïta. Oferim art autèntic a l’examen de tothom. I en sentit contrari,


72

voldria que l’ajuda arribés, no tant per la via directa de les subvencions —nom’agrada demanar-ne: la feina de galerista se la tria un—, com dedicant espaipúblic en forma de banderoles, premsa, televisió, etc. Però sobretot, iparlant en termes més generals, voldria que les administracions tinguessin encompte el décalage entre la societat i el món de l’art, i que entenguessin que ésimportant que la gent s’acosti a les sales i galeries. La cultura hauria de tenir unpaper primordial en la imatge de Barcelona. Jo no sé si el fet que els artistes nosiguin prou reconeguts a casa seva passa a tot arreu, però sens dubte aquí síque ha passat, i ha estat fora que molts dels nostres artistes han obtingut elreconeixement que mereixien. De vegades penso que els barcelonins no sabemla sort que tenim. Uns anys enrere, et podies trobar en Miró sopant a la taula delcostat, com ara t’hi pots trobar en Tàpies. I mai no hem donat gaire importància aaixò. I jo trobo que és important que un pare o un mestre puguin ensenyar a lescriatures qui són aquells senyors: figures cabdals de la cultura de la nostra ciutati el nostre país que tenen una importància mundial. Hem de posar l’accent enaixò.

Accent personal

Dolors Junyent es considera molt afortunada per fer la professió que fa, ja que ésabans de tot una gran amant de la pintura i l’escultura. Considera que, malgrattotes les dificultats, és una sort poder fer de galerista a la ciutat d’artistes queadmira com Miró, Tàpies o Guinovart. Però de vegades voldria ser a París. Laseva altra gran passió, que comparteix amb el seu marit, és la música, sobretotl’òpera.


73

S’ha dit que el teatre fet aquí recolza sobre quatre potes: companyies, salesalternatives, empreses privades i teatre públic. És indubtable que l’ADETCA,creada el 1993, juga un paper important en aquest esquema perquè agrupa 34sales de teatre i productores teatrals. Sembla ser que d’uns anys ençà laparticipació de les productores privades en l’àmbit teatral s’ha deixat de veurecom una ingerència intolerable. El president de l’ADETCA, l’empresari i productorteatral Daniel Martínez, ens ho podrà certificar, a més de proposar líniesestratègiques per al desenvolupament del sector teatral a la nostra ciutat id’insistir sobre la riquesa cultural de Barcelona.

Des del 1999 —any en què es va elaborar el Pla Estratègic de Culturavigent— ençà, ¿en quins aspectes ha millorat Barcelona en el terrenycultural?

Crec que és una bona notícia que en l’imaginari de polítics, operadors culturals iciutadans s’hagi anat consolidant la idea que Barcelona és actualment unacapital cultural. Es tracta d’un aspecte fonamental que caldria continuarpotenciant. Al llarg de la seva història, Barcelona s’ha caracteritzat per unaspecte o un altre lligat al seu dinamisme. Potser per la pèrdua de certs actius,en un moment donat va quedar clar que la Barcelona cultural era un camíoportuníssim per situar la ciutat a Europa i al món. Recordo un estudi de laUniversitat de Barcelona que concloïa que Barcelona havia de ser la capitaldedicada al nou sector quinari. Doncs bé, crec que és el més important que s’haaconseguit darrerament en la nostra ciutat, i penso que es tracta d’unaconquesta que encara cal desenvolupar. Al mateix temps, des de l’any 1999també s’ha aconseguit que els carrers de la ciutat, que té un clima i unurbanisme agradables que es presten a les activitats a l’aire lliure, hagin estat elmarc de manifestacions culturals de caire juvenil com el Sónar, el PrimaveraSound, els festivals de vídeo art, el Summercase, etc. Així doncs, hem sabutcasar les manifestacions culturals amb les possibilitats que ofereix la mateixaciutat. Caldria dir també que un dels grans avenços des del 1999 ha estatl’extensió de l’activitat lectora gràcies a la millora de la xarxa de biblioteques enuna ciutat que ja és capital editorial —i que tan de bo arribés a ser també unacapital de la lectura! També considero important la introducció dels anystemàtics. Finalment, per bé que no poguem dir que el Fòrum de les Cultures fosun gran èxit, sí que cal reconèixer que va permetre guanyar un espaiimportantíssim per a la ciutat. A més, l’Ajuntament ha cregut en les sevespossibilitats com a espai cultural per a esdeveniments que apleguen un públicnombrós —en la línia de les activitats a l’aire lliure de què parlàvem—, i crec quetambé ens n’hem d’alegrar.

¿Quines mancances han quedat?

Hi ha coses que no han acabat de funcionar. Si volem que la cultura impregnil’activitat general de la ciutat no podem menystenir el potencial del turismemassiu, que no ha estat encarrilat en direcció al consum cultural. Aquesta és unaassignatura pendent. Ens agrada dir, i penso que és veritat, que els turistes que


74

ens visiten no sols ho fan per la platja i la vida nocturna, sinó també per labellesa de la ciutat, pel seu art i la seva arquitectura. Doncs bé, caldria aprofitaraquesta circumstància per ajudar a cobrir necessitats culturals de la ciutat. Crecque hauria de ser una prioritat absoluta en els deures que hem de fer. Si no hotenim en compte, caurem en el perill de banalitzar l’activitat de molta gent, i queels turistes marxin d’aquí amb una idea sobre nosaltres diferent de la quevoldríem. No veure-ho així revela tant la poca confiança que tenim en la gent queens visita com la manca d’inversió per part de la ciutat a l’hora d’estimularl’activitat cultural dels visitants. Aquesta manca d’inversió ens distingeix d’altresdestins urbans turístics, alguns dels quals són menys potents que nosaltres desd’un punt de vista cultural. Barcelona hauria de tenir una activitat més importantal juliol, més enllà del Grec, però sobretot hauria d’oferir alguna cosa a l’agost,actualment un desert. És fonamental inventar-se un “agost cultural” en el dissenydel qual hauríem de col·laborar tots. L’estratègia que ha servit per dinamitzarl’espai del Fòrum hauria de servir també per a aquest “nou agost”.Respecte al Grec penso que l’Ajuntament hauria de fer una aposta definitiva peraquest esdeveniment cultural històric. El Festival de Barcelona (Grec) hauria deser reforçat especialment en dues direccions: dotant-lo d’una organització pròpiai autònoma i col·locant-lo dins l’imaginari lúdic-cultural dels ciutadans deBarcelona. Jo crec en un Festival que sigui capaç de complir tres funcionsimportants: la primera, fer de seu per a espectacles internacionals i d’imant per aaficionats de tota Europa; segona, ha d’implicar-se amb el teixit productiu iexhibidor de la ciutat; i tercera, seduir a la pròpia ciutadania. Això passaforçosament per un augment dels recursos. Els recursos de què disposaactualment no corresponen a un Festival de primera categoria, i Barcelona no potaspirar a menys. Últimament, ens hem decantat per un Grec molt mésespecialitzat en l’aficionat teatral ja fet. Penso que és necessari anar més enllà .La meva proposta és que es combini un festival oficial dotat de més recursosamb un festival més popular que no deixi fora els ciutadans que potser nomésvan un o dos cops a l’any al teatre. Si s’aconseguiís unir les dues vessants, crecque assoliríem un festival que combinaria el ressò internacional amb la implicacióamb la ciutat.

¿Quins riscos amenacen el panorama cultural de la ciutat?

N’hi ha un d’importantíssim, que reclama amb urgència la conscienciació pública.Dèiem que els grans esdeveniments estan fent important aquesta ciutat, però ala vegada que aquests esdeveniments se celebren, és fonamental que elsciutadans es convencin que aquests actes són un bé per a tothom. Ara com ara,només escoltem les molèsties que originen i només estem pendents de saber quiha de solucionar el tema del soroll, per exemple, que jo no dic que no calguiresoldre. Però això no vol dir que calgui sacrificar determinades iniciatives.Penso que certes actituds són conseqüència de l’individualisme que ha crescuten la societat barcelonina: ¿per què coses que abans no molestaven ara sí quemolesten? S’està promocionant una cultura del “no a tot allò que no sigui jo”. Nopot ser, per exemple, que se sentin veus que postulin la supressió de les festesde Gràcia només perquè generen molèsties. I no vull dir amb això quedeterminades molèsties no s’hagin de solucionar! Un altre perill és que laindústria cultural no es desenvolupi a la velocitat necessària. L’administracióhauria d’apostar per potenciar-la, a l’igual que fa amb molts altres sectors.Justament, si alguna cosa cal aplaudir de l’Administració pública barcelonina ésque ha sabut col·laborar amb el sector privat. Però no és suficient, encara. Hemde recolzar el naixement d’empreses i el seu desenvolupament per tal de teniruna indústria cultural al més forta possible, basant-nos en els sectors culturals enels quals estem més especialitzats. Naturalment, el teatre és un bon candidat perles seves condicions actuals. Si no actuem eficaçment, correrem el perill debanalitzar la nostra activitat, facilitant l’entrada legítima de productes culturals


75

massius de molt baixa qualitat. L’altre gran perill és el de no tenir prou en comptela immigració. Jo crec que des del punt de vista cultural, es tracta d’un fenomenamb unes grans possibilitats. Ens agradi més o menys, els diferents immigrantssón portadors d’una cultura pròpia. I per això hauríem de facilitar dues coses:primer, que la puguin desenvolupar; i, segon, que nosaltres poguem aportar lanostra cultura a aquest mestissatge. Totes les cultures que conviuen a la ciutatsón una font de riquesa. La immigració és un fenomen complex amb moltesfacetes, però s’hauria d’intentar que, almenys des d’un punt de vista cultural, noexisteixin conflictes. Resumeixo els reptes fonamentals: la necessitat deconscienciar els ciutadans de la importància de certs esdeveniments culturals, eldesenvolupament de la indústria cultural, i la conducció de l’allau d’immigrantscap a la integració mitjançant l’intercanvi cultural.

En un escenari de creixent competitivitat entre ciutats per guanyar unposicionament atractiu al món, ¿quin creu que és l’espai de Barcelona?¿Cap on hauria de tendir?

El primer que hauríem de fer —i et parlo des del punt de vista d’un venedor deproductes culturals— és capficar-nos en la recerca i consecució d’una imatgeque reflectís la Barcelona cultural, una imatge per a la projecció internacional (unlogotip, un lema, etc.). De la mateixa manera que molta gent identifica Barcelonaamb l’arquitectura de Gaudí, fóra bo trobar una imatge que identifiquésBarcelona amb una ciutat on la cultura troba un desenvolupament fora del comú.Ja sé que s’han fet intents, però per una raó o una altra les propostes no hanquallat. Es tractaria que fos una imatge exportable i que a base de ser repetidaes fixés en la mentalitat de la gent, invocant el concepte creatiu de Barcelona. Joho anomenaria “Barcelona, factoria de creació” o alguna cosa per l’estil. Seriauna factoria que en primer lloc donaria les màximes possibilitats als creadors dela ciutat i en segon lloc atrauria els creadors de fora del país, els quals, per lescaracterístiques de Barcelona i per la riquesa dels seus creadors, voldrien fer laseva feina a Barcelona.

¿Quines polítiques culturals hauria de definir l’Ajuntament, tenint encompte que darrerament s’han produït transferències a altresadministracions?

Perquè la ciutat reforci la seva categoria de centre cultural internacional, lacondició prèvia és que els nostres productes culturals tinguin categoriainternacional, possibilitats fora de casa. L’actual conseller de Cultura FerranMascarell, ja tenia l’experiència de dirigir la política cultural de la ciutat, i vamanifestar en accedir al seu càrrec actual la voluntat d’internacionalitzar lacultura catalana, és a dir, la necessitat de projectar els nostres productesculturals a l’exterior. I si Barcelona és la ciutat del país amb més possibilitatsinternacionals, en recolzar la Barcelona cultural estarem recolzant tot el que elsnostres productes tenen d’internacional. Qualsevol producte que porti el nom deBarcelona a l’estranger suposa que no cal que invertim en un espot publicitari. Lainternacionalització de la ciutat cultural ha d’anar en dues direccions, és clar:també es tracta d’acollir els bons productes culturals que vénen de fora! Iinsisteixo molt en què la ciutat no ha de perdre les moltes oportunitats que té enaquest sentit, sobretot a l’hora d’acollir esdeveniments internacionals, amb lainversió i el suport necessaris perquè la nostra ciutat augmenti el seu atractiucultural. Per això, gosaria demanar a l’ICUB que dediqués un departament enexclusiva als nous creadors, tendències i moviments, no sols de cara a l’ajuda ipromoció, sinó per investigar què està passant, què es fa de nou. Això també ensfacilitaria la projecció exterior, per tal com els nostres creadors correrien menysel risc d’estar fora de norma. Aquest departament R+D seria fonamental, unembrió de tot el que estem parlant: factoria de creació, sortida a l’exterior, etc. Al


76

mateix temps, es tractaria de promocionar la col·laboració públic/privat, reeditantun model molt nostre i que ha funcionat molt bé.

¿Com veu el panorama creatiu en teatre de Barcelona? ¿Com podemfomentar la formació de nous talents?

A Barcelona es produeixen fenòmens que no es donen en la mateixa mesura aaltres ciutats importants. El teatre és un dels sectors culturals que millor podriapromocionar-se a nivell internacional, perquè produeix uns creadorsnotabilíssims. No hem d’oblidar que tenim els dos directors d’escena mésinternacionals d’Espanya: Calixte Bieito i Lluís Pasqual, als quals podríem afegirÀlex Rigola, que cada cop té més anomenada a l’exterior. Hem de procurar queaquests senyors, exponents clars de la nostra capacitat creativa, siguin “marcaBarcelona” de la mateixa manera que alguns esportistes són marca una cosa omarca una altra. Un altre valor molt important de la nostra ciutat és querepresenta força els seus autors teatrals vius. És una característica que ensdiferencia d’altres ciutats, com ara Madrid. Crec, doncs, que la nostra ciutatofereix un bon terreny per als nous talents. ¿Ara bé, com crear-ne de nous?Aquest és el gran enigma. El nostre teatre públic, potent per bé que mancat dedefinició en algunes sales, és el qui ha d’encapçalar aquesta recerca. Certament,la iniciativa privada també té les seves obligacions en aquest sentit i ha desuportar la seva quota de risc, però el que es juga és superior.

¿I la resposta del públic? ¿Quins canvis s’han produït darrerament? ¿Creuque el públic pot créixer?

L’evolució que ha experimentat el comportament del públic els darrers deu anyspresenta alguns aspectes negatius. Les “infidelitats” s’han succeït. El públic fidela una determinada activitat ha minvat clarament, potser degut aldesenvolupament d’altres mitjans de comunicació. Ara mateix, això és unproblema, per tal com no existeix un públic fidel suficient que garanteixi un suportmínim als espectacles de qualitat. Per contra, els mitjans de comunicació fan quesigui el públic no fidelitzat el qui marqui les tendències comercials, i algunsespectacles o esdeveniments es converteixen en fenòmens socials d’un valorcultural discutible. Caldria doncs fer dues coses: intentar fidelitzar al màxim unamassa crítica suficient per mantenir mínimament els espectacles que esrepresenten; i dos, crear nou públic. Bé, aquí ens hem topat amb unapreocupació recurrent que s’ha convertit en una mena d’entelèquia: “¿Com crearun públic nou?”. Es tracta, és clar, d’una qüestió fonamental el marc de la qualdesborda el del sector cultural, ja que hi actuen una sèrie de condicionantsextrateatrals: l’entorn de l’espectador, la famíia, l’ensenyament… En aquestaempresa hi hem de col·laborar tots, des de les associacions escolars fins alsagents econòmics. Augmentar el consum dels que ja consumeixen és l’altra granvariable. Segons estudis molt fiables, és més fàcil aconseguir que una personaque ha anat algun cop al teatre hi torni que no guanyar un nou espectador. Peraixò és molt important col·locar la demanda en primer pla. Fins ara, els poderspúblics han promocionat l’oferta, creant espais on es poden fer coses i recolzantla producció de propostes. La demanda semblava que no tingués importància,com si la qualitat de l’oferta o la bondat dels espais poguessin per elles mateixesatreure la població a les sales. Això és una utopia, i en el món actual molt més.Ens hem de preguntar ¿què podem fer perquè el públic s’interessi pel teatre oper altres activitats culturals? Doncs bé, promocionar la demanda és fonamental,ho plantejaria com a gran acció de govern en el pla cultural. Crear canals decomunicació i publicitat, canals d’exhibició per als productors i programadors,col·locar en l’imaginari dels ciutadans i visitants l’associació Barcelona-cultura,perquè de ben segur que això generarà demanda. Això pertoca fer-ho a la ciutat,


77

penso, perquè els agents productors tenen molt més difícil engegar accionstransversals

¿Què pot fer Barcelona pels seus teatres?

Ara em deixaré anar a un cert egoisme, però crec que és el que em demana lapregunta. Una cosa molt important que la ciutat podria fer per nosaltres és donarmés facilitats de transport i aparcament per a la gent que surt al capvespre peracudir a un espectacle cultural. Si partim de l’exemple del futbol, entendràs mésclarament on vull arribar. Quan l’Espanyol juga a Montjuïc, les normesd’aparcament que podrien regir a les dotze del migdia i que són absolutmanetnecessàries per al bé de tothom, a les deu de la nit canvien una mica. No esticrecolzant ni de bon tros la indisciplina viària, només proposo que el que s’aplicaal futbol també es pugui aplicar a la cultura que es desenvolupa a certes horesde la nit. Caldria revisar l’horari del transport nocturn. Últimament ha calgutacomodar excessivament els espectacles teatrals al transport. Encara quereconec les dificultats que representa l’ampliació de certs horaris, aquest no és elcamí, almenys si el que volem és crear una capital cultural. En aquest sentit, laciutat de Viena ens ofereix un bon exemple, ja que s’hi porta a terme una políticade transports directament lligada a l’assistència als espectacles que compta ambun suport importantíssim de l’Ajuntament, fins al punt que per a determinatsespectacles el transport és gratuït. S’aconsegueix així lligar el transport públicamb una activitat tan important com és la cultura. Així mateix, la ciutat ha degarantir al sector teatral els espais que en aquest moment funcionen i, si esconsidera convenient, recolzar la creació de nous espais, sempre comptant ambla força que se li hagi donat a la demanda. De vegades no és tan sols unproblema d’inversió dels agents corresponents, perquè aquests canals devegades no existeixen, senzillament. I la ciutat hauria de tenir una sèrie decanals de promoció i publicitat que poguessin ser posats a l’abast dels promotorsde cultura.

I per acabar ¿què poden fer els empresaris teatrals per Barcelona?

Crec que se’ns ha de demanar ambició, molta ambició. Això significa que hem deproposar una allau permanent de projectes. No tots podran ser bons, però ésimportant que hi siguin, que el sector estigui viu. Si jo fos Ajuntament, és el quedemanaria a empreses com la meva. Els diria, “vostès porti’m projectes, quedesprés ja veurem si necessiten el recolzament de la ciutat”.

Accent personal

Daniel Martínez es declara un lector compulsiu. Llegir és la seva gran passió,juntament amb el teatre. A la lectura procura dedicar-hi un parell d’hores cadadia. Com que també és un apassionat del llibre com a objecte, té una bonabiblioteca a casa, fins al punt que la casa s’ha convertit més en un santuaribibliòfil que en un espai de vida quotidiana! En canvi, reconeix que és unaficionat molt dolent a la música; diu amb recança que no té gens d’oïda. Noacudeix gaire a l’òpera, i potser una mica més a l’Auditori. El que sí que visita, imolt, són les grans exposicions d’arts plàstiques que últimament han tingut lloc ala ciutat, i també considera molt important estar amatent a les diverses activitatsculturals que se celebren al carrer.


78

L’AELC va ser fundada el 1977 per defensar els interessos dels escriptors enllengua catalana i promocionar la literatura feta en aquesta llengua dins delsterritoris de parla catalana i més enllà. Amb el poeta i assagista Jaume PérezMontaner (L’Alfàs del Pi, 1938), resident a la ciutat de València i assidu visitantde Barcelona, parlarem de la centralitat de la capital del Principat en el món deles lletres en català i d’altres aspectes relacionats amb la vida cultural de laciutat.

Permeti’m que, per començar, utilitzi la seva condició de resident a la ciutatde València que viatja sovint a Barcelona. València sembla privilegiardarrerament una política cultural basada en els grans equipaments, amb elpunt de mira dirigit probablement al turisme. ¿Creu que Barcelona iValència ofereixen dos models de política cultural contraposats, o es donenmés semblances que diferències?

No, el model cultural de Barcelona sempre ha estat molt sòlid. No sols encomparació amb València, sinó també amb la resta de ciutats espanyoles. Crecque València, ara com ara, no resisteix la comparació. La política cultural que aramateix es porta a terme a la meva ciutat és bàsicament per al lluïment delspolítics, que miren d’”internacionalitzar” de manera una mica forçada el nom de laciutat. Però s’està fent a base de grans inauguracions i equipamentsmonumentals que miren d’atreure el turisme i no tenen cap relació amb la vidaquotidiana de la ciutat. És clar que hi ha coses que no estan gens malament ique alguns d’aquests grans equipaments han estat un encert, però tot plegat noté res a veure amb Barcelona, on la cultura està més imbricada amb el teixitsocial. Crec que aquí rau la diferència principal entre tots dos models.

L’AELC, l’associació que vostè presideix i que funciona en tots els territorisde parla catalana, té tanmateix la seu a Barcelona. ¿Això correspon a laimportància real de Barcelona en el món de les lletres catalanes?

Tenim la seu de la presidència a Barcelona, efectivament, però funcionem demanera gairebé federal. Tenim tres vicepresidències per cadascun dels païsosgrans de l’àmbit catalanoparlant: el Principat, el País Valencià i les Balears.Aquestes vicepresidències actuen amb bastanta autonomia. Les decisions finalsestan centralitzades, sí, i pràcticament tot es fa de comú acord després que lestres juntes es reuneixin quatre vegades a l’any, però les regions engeguen lesiniciatives que creuen convenients de manera molt autònoma, de vegadesconsultant-se entre elles independentment de Barcelona. Però bé, un cop fetaquest aclariment, cal reconèixer que el pes de Barcelona és determinant. El fortde la indústria cultural catalana es troba en aquesta ciutat, i la majoria delsnostres associats provenen del Principat. Dels nostres socis, que ja superen elsmil, aproximadament uns cent-trenta són valencians, n’hi ha prop d’un centenarde balears, i gairebé tota la resta provenen del Principat. Crec que això reflecteixprou bé el pes de cada regió en l’àmbit de les lletres catalanes. València continuasent una capital editorial important, però hi ha una diferència abissal respecte deBarcelona, no sols en l’àmbit de les lletres catalanes.


79

¿I no troba que la preeminència de Barcelona és excessiva?

Les centralitats sempre són opressives en algun moment, però no crec que siguiel cas de Barcelona. El que sí que pensem des del País Valencià —i crec quetambé puc parlar pels autors de les Illes— és que els productes culturals hauriende circular amb una fluïdesa major entre els diversos territoris. És a dir, que esnota molt més el pes dels productes catalans (llibres, en el nostre cas) al PaísValencià que no a l’inrevés. M’imagino que es tracta d’un defecte de tot el quigaudeix d’una posició central. En un primer moment, es pensa abans en leseditorials i els autors que es troben més a prop, i s’oblida el que es troba méslluny.

¿Ha notat algun canvi en les tendències del públic lector, els darrers set ovuit anys?

La gent llegeix més. En principi, és una dada positiva, tot i que caldria analitzar-laa fons. Caldria veure, per exemple, quines coses llegeix. Però bé, l’índex delectura ha pujat, i de manera bastant notable a la ciutat de Barcelona. Caldrienestudis per esbrinar si el públic lector de base ha crescut a partir del’extraordinària difusió de llibres mediàtics com ara el Codi da Vinci, com sospito,i crec que seria interessant aclarir aquest punt, però en qualsevol cas, que lagent llegeixi més que abans no pot ser mai negatiu. Pel que fa a les lectures quedemanen un esforç intel·lectual més intens… Bé, aquestes no crec que haginaugmentat ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya.

¿També ha augmentat el nombre d’afiliats a l’AELC?

Ha crescut considerablement. Fa cosa d’un parell de mesos vam passar dels mil.És prou notable, perquè l’associació va ser creada el 1977 per uns vint, trent,màxim quaranta escriptors. Avui, som la segona associació d’escriptors de l’Estatespanyol amb molta diferència respecte de la tercera. Si la primera ésl’Asociación Colegial de España (ACE), amb seu a Madrid, les associacionsbasques o la gallega queden molt lluny de nosaltres. Alguns fins i tot poden dirque és un nombre excessiu, que no existeixen tants escriptors en la nostrallengua!

Justament això li volia preguntar. Aquest augment d’afiliats ¿està ensintonia amb un augment de les ganes de crear utilitzant la llenguacatalana?

Jo diria que sí. Les ganes de crear hi són. Del que no estic tant segur és que elnombre de lectors hagi augmentat correlativament al nombre de gent que escriu,perquè en tots els gèneres s’ha donat un augment considerable d’escriptors encatalà. Crec que es tracta d’un fenomen que cal relacionar amb un ús mésgeneralitzat de la llengua: hi ha hagut un augment de gent que l’utilitza com allengua vehicular, i no és sorprenent que s’hagi produït a la vegada un augmentde gent que l’utilitza com a llengua d’expressió literària. Costaria fer unaestimació parcel·lada de l’augment de creadors en català zona per zona, peròsuposo que Barcelona deu anar amb la tendència general. Hem de pensar quel’ensenyament del català —i sobretot: en català— ha convertit l’expressió encatalà en una cosa universal, normalitzada. I això no deixa de ser positiu, tant perals creadors en aquesta llengua com per als seus lectors. Si que és evident —elsque a voltes formem part de jurats ho podem comprovar— és que la gent escriu


80

un català més treballat, de més qualitat tècnica, que fa uns anys, tant si parlemde narrativa com si parlem de poesia. No hi ha punt de comparació.L’escolarització s’ha notat molt.

¿També pel que fa a les qualitats pròpiament creatives?

Això costa molt més de dir, com és obvi. A més de tractar-se d’una qüestió degustos, ens falta perspectiva. Pensa, a més, que venim d’un segle que ha donatuns autors en llengua catalana que seran molt difícils de superar. Però engeneral podríem dir que s’escriu bé, i que trobem bons poetes i narradors moltdignes, també entre la gent jove. Crec que la literatura catalana viu un bonmoment. Només falta que aquest moment dolç es compensi amb un públic lectormés ampli. Hi ha autors que tenen un bon públic lector, ampli i fidel, peròd’aquests no n’hi ha gaires. És una llàstima. Hi ha molts autors que tenen cosesa dir, i és aconsellable tractar d’escoltar-los… Crec que, en realitat, el públiclector sap que s’estan fent coses importants en la literatura catalana. Però aquestpúblic no és ni de bon tros tot el públic cultivat potencial al qual es podria arribar.No es tracta de repartir culpes: som víctimes de moltes inèrcies de les quals enscosta desempallegar-nos. Una de molt important és la de no llegir. No és unfenomen exclusiu de l’Estat espanyol, però al nostre país té prou importància.Una segona inèrcia, exclusiva dels catalans, és la persistència de la idea —almenys entre segments importants de la societat— que la literatura castellanaés la literatura culta del país, la literatura seriosa. Evidentment, es tractad’inèrcies que es van vencent, però amb molta lentitud.

¿I com contribueix l’AELC a vèncer aquestes inèrcies?

Fent la major difusió possible de l’obra dels autors en la nostra llengua. Això hofem a través d’actes, recitals de poesia, col·loquis de tota mena, jornades iconferències sobre temes literaris i escriptors catalans actuals, i fins i tot algunapresentació de llibres (molt esporàdicament, en aquest cas). Procurem mantenirla presència pública dels escriptors catalans de manera constant. A les escoleshem organitzat molts actes, i treballem o hem treballat conjuntament amb laInstitució de les Lletres Catalanes i l’ICUB (amb qui per cert hem col·laborat enles Jorndes Paraula Amiga, dedicades a literatures en altres llengües), a difondrela literatura catalana.

¿Què pot fer Barcelona per l’associació que vostè presideix?

Més que per l’AELC, voldria que Barcelona fes alguna cosa més per la literaturacatalana, la literatura d’aquest país. Hi ha països de les nostres dimensions que—probablment amb més possibilitats, tot s’ha de dir— fan molta més feina per laseva literatura. Em refereixo als països nòrdics, ja no et parlo dels Estatsespanyols, francès, italià, alemany i anglès, que cuiden molt els seus escriptors.És cert que les llengües dels països nòrdics són llengües d’Estat, però també hoés que han de competir amb llengües tan poderoses com l’anglès, que aNoruega i Suècia és entès per un 90% de la població. La possibilitat que un suecllegeixi directament en anglès i s’oblidi de la llengua autòctona és prou alta. Aixídoncs, aquests països s’han dedicat a fer polítiques de promoció de la lectura enla llengua del país. Això, aquí ho trobo a faltar. Al País Valencià i a les Illesencara fa més falta, però les administracions del Principat podrien lluitar més perla literatura catalana. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, podria tenir mésen compte els escriptors en català a l’hora de programar actes en la seva xarxade Biblioteques. No voldria establir comparacions odioses, però em fa l’efecte


81

que els escriptors en castellà són una mica més tinguts en compte. No vull diramb això que els escriptors en aquesta llengua hagin de ser desplaçats, que sem’entengui bé! Però sí que fóra bo que els autors en català gaudissin d’una micamés de visibilitat, de més presència.

¿Com valora la projecció exterior de Barcelona?

Jo penso que ha estat molt bona. De fet, es tracta d’una de les virtuts històriquesd’aquesta ciutat, i cal reconèixer a Pasqual Maragall el mèrit d’haver-la sabutpotenciar. Barcelona funciona a fora com un referent important en molts camps, icom a valencià puc dir-te que, més enllà de la ridícula i forassenyada aversiód’una part dels meus conciutadans cap a tot el que és català, Barcelona no deixade ser un model a tenir en compte. A l’estranger, passa el mateix. Recordo haverestat a Atenes i haver parlat llargament amb gent de l’Ajuntament sobrel’urbanisme de Barcelona, que els cridava molt l’atenció. Tant de bo algun diaBarcelona també fos coneguda internacionalment pels seus escriptors, també elsque escriuen en català! Però ara com ara, no són suficientment promocionats…

¿Creu que alguna de les noves realitats, com per exemple la integració degent procedent d’altres cultures entre nosaltres, afectarà l’empenta de lacreació literària en català?

Bé, ho farà en la mateixa mesura que ja està afectant en d’altres llocs, en altresàmbits lingüístics. La barreja i el mestissatge s’han d’entendre com una granpossibilitat cultural. Al meu entendre, no en el sentit del multiculturalisme ques’ha mirat d’aplicar a Gran Bretanya o a altres països, sinó perquè nosaltres, delsnouvinguts que s’expressen en altres llengües i que miraran d’aprendre lesnostres, català o castellà, també n’aprendrem molt. Serà important queaconseguim que la llengua i la literatura catalanes siguin marques de prestigi. Apartir d’aquí, en la mesura que els immigrants es vagin adaptant a la nostra terra,n’hi haurà que escriuran en la llengua del país, i això serà molt positiu. Aramateix, hi ha emigrants joves que, nascuts de pares arribats del Nord d’Àfrica, dela Xina o de Llatinoamèrica, saben expressar-se molt correctament escrivint encatalà. D’aquí a l’obra de creació només hii ha un pas. En anglès aquest procésja s’ha donat, amb els resultats que coneixem. La gran literatura en aquestallengua que es fa ara mateix, en molts casos l’està escrivint gent vinguda d’altrescontrades. Salman Rushdie n’és l’exemple més il·lustre, però n’hi ha moltíssimsmés.

A més de la ciutat real, hi ha l’anomenada ciutat virtual, Internet. ¿Creu queels escriptors catalans són reacis a utilitzar les possibilitats creatives i dedifusió que ofereixen les TIC?

Home, hi ha de tot! Però sí que et puc assegurar que des de l’Associació sempren’hem promogut l’ús, de les noves tecnologies. A l’època dels Amstrad, ja vamrecomanar l’ús de l’ordinador en detriment de la màquina d’escriure! Pel que fa aInternet, la nostra pàgina web és molt visitada, i això és prou significatiu. Hi hamesos en què hem superat les 90.000 visites, per bé que el nombre més habitualgira al voltant de les 70 o 80.000. I quan parlo de visites vull dir visites, no emrefereixo a entrades esporàdiques! Penso que això significa que la gentinteressada en el que fem, autors i lectors, no tenen cap problema a l’hora debuscar informació a través de la Xarxa. D’altra banda, el català deu ser una deles llengües no-estatals que hi és més present, a través d’infinitat de llocs web iblocs. Crec que ens hem de felicitar per això, sens dubte.


82

Accent personal

València, la ciutat on resideix. Ho fa per motius professionals, però sempre quepot, aprofita l’estada a la nostra ciutat per fer una escapadeta a algun museu osala d’exposicions. És el que ha fet aquest mateix matí, en què ha acudit a laPedrera per gaudir de la pintura d’un avantguardista rus, Malèvitx. Creu queBarcelona no ha deixat mai de mostrar-se inquieta, és una ciutat de gran activitaton sempre s’hi organitzen coses. El mateix dia de l’entrevista, a partir de dosquarts de vuit, el president dels escriptors en català estava convidat a tres oquatre actes diferents: una presentació, una conferència, un concert… Per sort,en Jaume Pérez Montaner no patirà l’embarras du choix d’altres ocasions, ja queestarà obligat a acudir al lliurament dels Premis de la Crítica Catalana, organitzatper la mateixa AELC.

PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA L’opinió de…del segrest per part d’allò “social”...

Documents

Transcript of PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA L’opinió de…del segrest per part d’allò “social”...