Montserrat Bertran

1

Poemes i cançons

LA NI T DE SANT JOAN

La Revetlla de Sant Joan, també s’anomena la Nit del Foc o la Nit de les Bruixes. La celebració es fa la nit del 23 al 24 de

juny, una de les nits més curtes de l'any degut a la proximitat del solstici d’estiu.

La lluna de Sant Joan és la Lluna riallera,

que va vestida de blanc amb una capa de seda.

A les sabates porta ales i flors a la cabellera, venturetes que regala en una nit fugissera.

Maria Dolors Pellicer

Montserrat Bertran

2

Sant Joan

Llums, gresca i xerinol�la, espanta-sogres, piules i coets, celebrant l’estiu que comença

la nit de Sant Joan, amb el cor pres.

Gotes de suor que rellisquen per les galtes vermelles de la calor,

d'un munt de fogueres enceses que cremen rampoines sense valor.

L'un ha donat una cadira, la mare, un vell tocador,

el fuster, una taula atrotinada, i jo, el meu cavallet de cartró.

Les flames s'enlairen a la conquesta d'un ninot de fusta que, al bell munt,

controla aquella gran batalla, on bé sap que serà l'últim vençut.

Ja només en queden cendres i una forta olor de socarrimat

que el vent s'endú, mentre la quitxalla, dansa al voltant d'un general ja cremat.

I l'estiu tot just desperta,

i encara, quan acabi, tots recordaran l'esperit emocionat i d'alegria, d'aquella nit, nit de Sant Joan

Àngels Torres

Montserrat Bertran

3

Cançó final

L’estel fugia i el foc moria:

cendra tots dos ens han deixat. Dintre l’albada la posta nia.

Només els somnis són veritat.

És endebades que jo sospiri. Canta l’ocell felicitat

i és un miratge i un deliri. Només els somnis són veritat.

Claror del dia. La mar s’atura: el pols d’argent tot just li bat.

Entorn, la vida se’ns fa insegura. Només els somnis són veritat.

Tomàs Garcés

Montserrat Bertran

4

Nit de Sant Joan

Un vespre quan l'estiu obria els ulls per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,

on vam aprendre a córrer, damunt un pam de sorra

s'alçava una foguera per Sant Joan. Llavors un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics.

Pels carrers i les places anàvem de casa en casa

per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires. No en sabíem gaire

de les llàgrimes que fan que volti el món. Anàvem entrant a la vida.

Mai una mentida, no ens calia i res no ens robava el son... Els anys m'han allunyat del meu carrer i s'han perdut aquells companys de jocs.

El bo i el que fa nosa com si qualsevol cosa.

Sembla que tot s'hagués cremat al foc de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada una altra vegada

veig els 'nanos' collint llenya per carrer. Corren.

Com jo abans corria. Els crido i em miren

com si fos un cuc estrany i passatger. Doneu-me un tros de fusta per cremar

o la prendré d'on pugui, com ahir, com si no n'hi hagués d'altra. Jo he sigut com vosaltres.

No vull sentir-me vell aquesta nit. Que un tros de fusta torni a ser un tresor.

Que amb una taula vella sigui ric. Pels carrers i les places aniré de casa en casa

per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan.

Joan Manuel Serrat

Montserrat Bertran

5

Nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria Estrellat de Flors, l’estiu ens arriba

De mans d’un follet que li fa de guia. Primavera mort, l’hivern es retira. Si arribes l’amor, mai mes moriria.

Les flames del foc la nit tornen dia, Si arribés l’amor, que dolç que seria. La nit de Sant Joan, és una frontissa. La porta de l’any, tan grinyoladissa.

Comença a tancar-se. Doneu-me xampany! Que és la nit més curta i el dia més gran. Doneu-me xampany, doneu-me xampany! Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.

Llevem - nos el calçat damunt les brases. Al cel van de verbena ocells i astres.

I augmenten les virtuts d’herbes i agües.

Com la terra que gira ai voltant dei sol. Farem lentes rodones encerclant el foc.(Bis)

La nit de Sant Joan, és nit d’alegria Estrellat de flors, l’estiu ens arriba

De mans d’un follet que li fa de guia. Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?

Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa Cada any per Sant Joan ens fa una visita.

-Adorno els infants i faig que somiïn Enamoro als grans i faig que s’odiïn. Destapa secrets, escampa misteris. Fa anar del revés els somnis eteris.

Provoco adulteris, records, enyorances Petons i venjances, ensenyo encanteris

A les jovenetes els porta perfums Dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan

Li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Montserrat Bertran

6

Quan vol és tan alt com la catedral.

Quan vol és petit com l’ungla d’un dit. No és home ni dona, ni àngel n infant. Per passar l’estona potser un comediant És jove i no ho es, geniüt i immortal.

Astut i què més? Sóc immortal

Si mireu les flames del foc... (4 vegades)

Jaume Sisa, Nit de Sant Joan , 1981

Montserrat Bertran

7

La coca

Els indis tenen coca allà al Perú Els ianquis, coca-cola refrescant Els catalans, la coca de llardons I l'estupenda coca de Sant Joan

No us penseu pas que això és una bicoca,

Voler anar de verbena i ser una coca El personal se'm vol endur a la boca Del més espavilat al més tanoca.

Deu ser la confitura que els provoca

Només sortir al carrer tothom s'hi aboca M'han dit que aquest destí és el que em pertoca

Però a mi, de gràcia no me'n fa ni gota

Sóc una coca, i sé ei que em toca, no sóc cap soca Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.

S'haurà de fer passar per una oca

Si no, se'm menjaran aquestes locas O disfressar-se de foca

Sols pensar-ho em fa patxoca Oh, la coca de Sant Joan

És, de totes les coques, la més elegant.

Ens és igual si n´hi ha molta o poca Perqué ens agrades més que la tapioca. Ja et pots ben amargar sota una roca I si ara t'atrapem et mengem tota

Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap soca

Sóc una coca, una coca amb molts pinyons

M'hauré de fer passar per una coca Si, no se't menjaran aquestes locas

O disfressar-me de foca Sols pensar-ho ens fa patxoca

Oh, la coca de Sant Joan És, de totes les coques, la més elegant

Sóc, de totes, la més elegant Es la coca de Sant Joan.

Montserrat Bertran

8

Jaume Sisa

FOC DE SANT JOAN

Els vailets que a l’estiu, roben la fruita dels horts

i els altres, els que no la roben, i fins aquells petits monstres

que durant llargues tardes xafogoses aprenen les lliçons d’història;

tots plegats i llurs mares i germanes i les nenes del veïnat

de menys de catorze anys i algun home escadusser

que diu que estima la família, però que, en realitat,

no té deu rals per prendre’s un cafè; tots plegats, repeteixo,

criden desassenyadament i riuen i s’empaiten

i encenen, incansables, mants coets i petards

a l’entorn d’un foc de llenya verda, mànecs d’escombra

i qualque resta de cadira vella.

(...)

Miquel Marti i Pol "El Poble"