Projecció exterior Maria Teresa Ferrer i Mallol

Barcelona, cap i casal de Catalunya

Barcelona era, a mitjan segle XIV, una ciutat força gran, per bé que no era pas una de les més grans d'Europa. Segons el pri-mer fogatge del 1359 tenia 6 568 focs, és a dir, aproximadament 30 000 habitants, amb prop de 2 500 habitants més a la ro-dalia, mentre que cap al 1381 tenia 7 651 focs, és a dir, uns 35 000 habitants. Es trac-tava, per tant, de la concentració urbana més important de Catalunya, ja que Per-pinyà, la segona ciutat amb un nombre d'habitants més alt, en tenia de 15 000 a 16 000 al mateix període, Lleida de 10 000 a 6 000, Tortosa de 9 000 a 5 000, Girona de 7 000 a 4 000 i Tarragona de 6 000 a 4 000.1

Dins el conjunt de la corona catalano-aragonesa es mantenia també la prima-cia demogràfica, ja que València tenia uns 26 000 habitants cap al 1359, Ciutat de Mallorca en tenia 26 780 l'any 1329 i 19 735 l'any 1350, i Saragossa a la ratlla dels 14 500, que hi comprenia els llogarrets propers, l'any 1369. La relació canvià du-rant el segle XV, ja que, mentre Barcelona anà perdent població —tenia 5 847 focs l'any 1497, és a dir, uns 26 300 habi-tants—, València anà creixent fins a arribar a uns 9 000 focs, aproximadament 40 500 habitants, l'any 1487; Saragossa, per con-tra, havia crescut més moderadament i te-nia 3 984 focs, uns 17 900 habitants, l'any 1495.2

En el context europeu no podia compa-rar-se amb les grans ciutats que ultrapassa-ven els 100 000 habitants, com París, que en tenia prop de 200 000 l'any 1328, si bé la xifra és discutida, o com Milà, que en tenia de 100 000 a 200 000, Venècia —de 100 000 a 150 000—, o Gènova o Florèn-cia —de 55 000 a 100 000—, per no parlar

de Constantinoble, que en tenia un milió; malgrat les oscil·lacions realment notables que es poden veure en aquestes xifres i que alhora demostren que la demografia me-dieval no és pas una ciència exacta, és se-gur que Barcelona era més petita que aquestes grans ciutats. Era més similar a Londres, que tenia uns 40 000 habitants, Bruges, que en tenia 35 000 —80 000 se-gons altres autors—, Bordeus, que en te-nia 30 000 l'any 1315, o Lió, que en tenia 30 000 l'any 1300.3

Imatge de la torre del rei Martí, situada al Palau Reial Major. A mitjan se-gle XIV Barcelona era la concentració urbana més important de Catalunya. Al fogatge del 1359 tenia 6 568 focs i al del 1381 te-nia 7 651 focs. (OTI)

358

RA RA C T 3 O "Tí

M S

• C 3 '2'5 .2 a Ï J

Jaume II represeiuat en un segell de cera. Aquest mo-narca va ser un dels pri-mers que va esmentar Barcelona com a Cap i Casal de Catalunya, ja que com a nucli patrimonial i lloc de residència de la reialesa tenia una llarga tradició de capitalitat. (ACA)

Era natural que Barcelona fos més petita que aquelles grans ciutats. Havia passat al domini islàmic i després al domini cristià i això generà un buidat de població. Encara que posteriorment rebé pobladors del camp de la Catalunya Vella, n'anaren sortint ha-bitants per repoblar les terres conquerides als sarraïns a Catalunya, Mallorca i el País Valencià.

La influència de Barcelona no depenia només de la potència demogràfica. Havia esdevingut la capital d'un estat, Catalunya, de 400 000 habitants, i també la ciutat més important de la corona catalano-aragonesa, la població de la qual s'apropava al milió. Era una ciutat plena de vitalitat en un país que tingué prou empenta per anar gua-nyant el territori propi fent recular l'Islam i per estendre's, posteriorment, per les illes mediterrànies. L'ajut prestat en les empre-ses dels seus prínceps, el cobrà amb uns privilegis i cotes de poder dins de l'estat que aconseguiren poques ciutats de l'Eu-ropa del seu temps.

Com a nucli patrimonial i lloc de re-sidència habitual dels comtes de Barcelo-na, després reis d'Aragó, tenia una llarga tradició de capitalitat, reconeguda tant pels monarques com per les altres ciutats i viles catalanes i també per la Diputació del Ge-neral de Catalunya, que hi fixà, des de la seva creació, la seu oficial.4

Jaume II és un dels primers que l'es-menta com a cap i casal de Catalunya, un apel·latiu que ha fet fortuna, i un procura-dor del vescomte de Cabrera l'anomena, l'any 1341, cap i mare de tot Catalunya, encara que ho fa per queixar-se'n. Segons el procurador, la ciutat no havia actuat com una mare, que tracta els fills amb jus-tícia, ni com el cap d'un cos, que s'ha d'igualar als seus membres, ja que en un moment de carestia hi havia fet desviar i descarregar gra que anava cap al vescom-tat de Cabrera per mar. Els consellers de Barcelona replicaren que els membres d'un cos no podien pas permetre que el cap passés gana; recordaren que tenien pri-vilegi per a fer el que havien fet i que la caritat ben entesa comença per un mateix. Malgrat aquesta afirmació, una mica cíni-ca, retreien que en una altra situació de ca-restia Barcelona havia ofert una prima a tothom que hi portés blat i ordi i que altres llocs de Catalunya, com els mateixos que ara es queixaven, s'hi havien pogut aprovi-sionar.5

L'any 1435 era la ciutat mateixa de Bar-celona que, respecte de les altres ciutats i

viles de Catalunya, es comparava amb una mare, quan sortí en defensa de la vila de Berga, amenaçada pel vescomte d'Illa i Canet.6 Anys abans, la ciutat havia interce-dit prop del rei Joan I a favor de la ciutat de Lleida, cap a la qual pensava dirigir-se el monarca per castigar amb rigor els cul-pables de l'avalot contra el Call Jueu. As-segurà que podia fer-ho com a «caboral e cap de títol del Principat» i perquè per la seva dignitat i preeminència havia acostu-mat d'immiscir-se en tot allò que fos d'in-terès per a qualsevol ciutat o vila del Prin-cipat.7

Així mateix, Barcelona era la capital fi-nancera de la corona catalano-aragonesa. A la darreria del segle XIV un gran nom-bre de particulars i municipis de tot Catalunya i Mallorca havien de pagar cen-sáis a veïns de la ciutat com a interessos dels préstecs rebuts.8 La ciutat també ha-gué d'avalar, amb freqüència, emprèstits al rei. L'any 1359, per exemple, n'avalà un de 63 000 sous que els banquers barcelo-nins Berenguer i Arnau Bertran feren al rei Pere el Cerimoniós perquè pogués afrontar les despeses de la guerra contra Castella. L'any 1399 hagué d'avalar el rei Martí perquè els diputats del General de Cata-lunya s'avinguessin a enviar-li, per a la co-ronació, les joies i relíquies que tenien en penyora com a garantia del préstec que li havien fet perquè pogués tornar de Sicília, l'any 1397.9

Barcelona esdevenia sovint punt de re-ferència en relació amb diversos aspectes de la vida municipal de la resta de ciutats i viles catalanes, que la consultaven entorn del repartiment de talles i impostos, l'ad-missió o no dels cavallers com a ciutadans de ple dret, la reglamentació laboral i gre-mial, i d'altres qüestions. Hem trobat con-sultes d'aquesta mena provinents de Man-resa, Vic, Lleida, Montblanc, València, etc.10

Funció arbitral de la ciutat

Durant la baixa edat mitjana les tensions pel control del govern municipal entre els diversos estaments i grups socials provo-caren disturbis en diferents ciutats de Ca-talunya, Mallorca i el País Valencià. A aquesta conflictivitat, s'hi afegiren les bandositats, no solament entre la noblesa sinó també entre gent de ciutat a causa de qüestions patrimonials o d'una altra mena. Barcelona no es deslliurà pas dels conflic-tes, tot i que s'esforçà amb prou eficàcia

<¿x capi tul i? ftctiei firmatis ç c r a m n t i n Á c g c p a r á t a t u í „ ta O m j í Ccnunc-x t rn i :cncT¿ñ:tm&. í^tío a n a t u i t c t t c o f r i . 1 x ' i P " ^ ^ n £ w o . i t m c p w f t r t t $ u m u i t a t t s C u i t t t t ñ f t o U t e

t g a l u í C a t h a t o n i c o c o x m o ï l c g t filete rotratrgcCoítdk,

i qucia t m n auroa fia l a u m a c m l l u a c m r t n b i n ' í è a t a n t f o l a m c t p a q t i d b q m l n f c m o i t o r a t s p c r l o

' ¿ ¿ i t bia&.Gquc a i .ico r e s n o h a u a f c r n c í i b c r n c o í

O 1 " "

¿ t o n a r lo fctrrro A c y n c negú offittal f e u m e a i ó t m ql : n c a t a r p f o r u p d l n c p a - t t t o l o a t o i g a i

m m t f d r i o b a i a ciVIíÍthcí cofa a l g u n vora-- nons q fia tcuara c a m i l a n a -t tuflribtut>a c o t o t o p aq l l s qu t btJ6m twwna t s p lotJtt b u s . (¿ q u d f e n y o n c of f iaa l f eu n o p u ï a ï t t i i u n a r a m i p t t í n c e n t r e n o b i b a ú n acabcr n c f a b o ^ l a i r a t f c n

I T02 fvC?.

¡pn ia r i a q c l l5 , t rc ( pf i fof^mmtclcalpuí«ai1^ía t -c1- t3ua- t t ) i ftntmbtr l<» qt tá t t t t to t t íBDtíté/C p u t a n x p t r t a r ft u í í t U t s f o í i faocn ata*® aiUroow/qui Icé tútc® quát i ta t s mflten p bt íbate opticcfu® m a q i i c l l a fiama que a c l l s p l m i m / ( £ s d t t c s a n p o quclc5fe(X6 c t t í t f c n r n p m fitfttxn* a tèr ïo u o U t e p a ^ r / f t t f t

* „ í*h

Manuscrit pertanyent a les Corts de Cervera, en les quals es parlà sobre la guerra deis dos Peres i les seves despeses (1359). La ciutat hagué d 'avalar el monarca nombroses vega-des. Així, doncs, el 1359 hagué de garantir 63 000 sous a fi que els banquers Berenguer i Arnau Bertran prestessin diners a Pere el Cerimoniós per continuar les seves activitats bèl·li-ques. (MAC)

His

tori

a de

Bar

celo

na

La

ciut

at

cons

olid

ada

per impedir les lluites de bàndols en el seu territori i, alhora, es preocupa per pacificar les d'altres llocs."

La capitalitat reconeguda, la concentra-ció de juristes i de gent amb experiència governativa i diplomàtica en el clos de les seves muralles, la influència prop del rei i la seva neutralitat en els conflictes d'al-tres ciutats i llocs o de grups nobiliaris, la convertiren en un àrbitre apreciat i so-vint sol·licitat. L'any 1302, per exemple, el comte d'Empúries demanà el suport de la ciutat en una disputa amb el nou vescomte de Rocabertí, que no li volia fer homenat-ge pels feus que tenia per a ell.12 L'any 1380 els consellers pronunciaren una sen-tència arbitral en els bàndols entre Ramon de Peguera, Pere de Sentmenat i Pere de Bell-lloc, d'una banda, i Eimeric de Cen-telles, Pere de Planella i Francesc Joan de Santa Coloma, de l'altra. Al cap de tres anys, els consellers hagueren d'esmerçar setze dies a descompartir els partidaris dels nobles Jaume Marc i Galceran de Copons, que havien aplegat mil homes a cavall i vuit-cents a peu a punt de combatre's.13

L'any 1401 Bernat de Boixadors i Dalmau Sacirera decidiren que Barcelona acordés la resolució del plet que els enfrontava, i que havia provocat lluites de bàndols a Cervera. L'any següent la ciutat s'esfor-çà a pacificar les lluites de bàndols entre diferents cavallers del Vallès, perquè la proximitat territorial de les lluites feia témer als consellers que alguns ciuta-dans de Barcelona acabessin implicant-s'hi o, com s'esdevingué l'any 1406, que gent dels bàndols del Vallès s'endinsés en la ciutat per prosseguir la lluita, posant en perill la seguretat dels qui hi habita-ven.14

La intervenció de Barcelona fou encara més considerable i decisiva en la pacifica-ció de les lluites dels bàndols que es dispu-taven violentament el poder municipal en nombroses ciutats i viles catalanes. De to-tes, les de Vic foren les que arribaren a un major grau de virulència i persistència en el temps. Barcelona hi exercí algunes in-tervencions pacificadores els anys 1399 i 1401." Els consellers barcelonins es preo-cuparen igualment per les bandositats de Girona, Perpinyà, Lleida i Mallorca. En aquest darrer cas, els consellers no s'esti-gueren de recordar en una reunió del Consell de Trenta de l'any 1401 que la in-tervenció de Barcelona hi era necessària per a salvaguardar els interessos que la ciutat i els seus veïns tenien a Mallorca.16

Expansió institucional i territorial a Catalunya

El carreratge

En el transcurs del segle XIV, les rendes ordinàries i extraordinàries del rei foren insuficients per a afrontar les despeses creixents de la corona catalano-aragonesa, cosa que obligà a alienar els béns del patri-moni reial, entre els quals figurava la juris-dicció reial sobre molts llocs i viles de Ca-talunya. Més endavant, la corona procurà recuperar-los i, amb el pretext que era in-terès de les poblacions tornar sota el domi-ni reial, considerat més suau que el d'un noble o un altre detentor particular, el rei demanà que les poblacions paguessin el preu de la recuperació o «redempció» dels drets jurisdiccionals. En aquest cas rebien la seguretat de no ser separades més de la corona; sovint, però, les angúnies finance-res de la cort havien fet oblidar aquests compromisos i hi havia poblacions que ha-vien estat novament empenyorades després de pagar una, dues i, fins i tot tres vegades la redempció i de rebre cada cop un privi-legi d'unió perpètua a> la corona.

És comprensible, doncs, que un cop re-tornades al patrimoni reial, les poblacions pretenguessin allunyar definitivament la possibilitat d'una nova venda per part del

Retrat d 'un rei. Les difi-cultats financeres de la co-rona feien que els monar-ques venguessin els seus béns. Tot i que el rei sig-nés privilegis d 'unió perpètua a la seva juris-dicció, moltes viles i llocs de Catalunya foren venuts diverses vegades. (Ramon Manent)

(a la pàgina anterior) Fragment del retaule de Sant Sebastià. El prestigi de Barcelona per la seva concentració de juristes i gent amb experiència en el govern i la diplomàcia va fer de la ciutat un àrbi-tre sol·licitat per a la reso-lució de conflictes. (MAC)

rei, que després obligués a pagar una altra reversió a la corona, reversió que pesava feixugament al llarg de molts anys sobre les finances públiques i privades de cada població.

Per això començà a imposar-se en les ca-pitulacions o pactes per a la redempció ju-risdiccional una clàusula segons la qual la nova alienació per part de la corona ha-via d'implicar la pèrdua per al rei de la ju-risdicció i altres regalies del lloc, i llur traspàs a una ciutat o vila propera, si el rei, en el transcurs d'un termini establert, quin-ze dies o un mes, després d'haver estat in-format del privilegi d'unió perpètua, no re-vocava l'alienació. Totes les capitulacions per a la redempció jurisdiccional fetes du-rant .el regnat del rei Martí l 'Humà inclo-gueren aquest punt, amb l'esperança que la potència de les grans ciutats assegurés la continuació dins del braç reial de cada po-blació redimida.17

Freqüentment, per assegurar-se millor la protecció d'aquestes ciutats o viles, les po-blacions en tràmit de redempció demana-ren d'unir-s'hi amb la fórmula del carrerat-ge; és a dir, que en fossin considerades carrers, de tal manera que no en poguessin ser separades i llurs habitants tinguessin els mateixos drets i privilegis que els d'aquelles ciutats o viles. No calia que els respectius nuclis urbans fossin pròxims i de fet podien ser força llunyans.18 En al-guns casos, com ara el d'Igualada i el de Tona, el carreratge comportà, al cap de poc temps, un canvi de vegueria, de la de Vilafranca i la d'Osona, respectivament, a la de Barcelona.19

Sembla que el carreratge, o una fórmula semblant, ja es practicava al Rosselló, on molts pobles s'havien unit a Perpinyà20 a la darreria del segle XIII. A Catalunya, el lloc d'Albelda, a la Llitera, s'aveïnà amb Lleida l'any 1349 i Sant Feliu de Guíxols s'uní a Girona l'any 1354, per bé que l'ex-tensió del carreratge data de la segona mei-tat del segle XIV i de la redempció juris-diccional.2'

Barcelona col·laborà, en primer terme, cautelosament, amb aquesta fórmula de re-cuperació de les jurisdiccions alienades, perquè tot allò que reforçava la corona i debilitava el poder nobiliari li interessava. Cap al 1380/3 més, la ciutat veia amb por el retrocés de la jurisdicció reial i l'avenç de la jurisdicció nobiliària a tot Catalu-nya i sobretot a la vegueria de Barcelona.22

El primer cas de carreratge lligat a la ciutat de Barcelona de què tenim notícia,

és el d'Igualada, del 1381, i després el se-guiran moltes altres poblacions del Bages, el Vallès, el Baix Llobregat, Garraf, el Ma-resme, el Baix Empordà i fins i tot la llu-nyana vall de Ribes.

La relació dels municipis que pactaren en les capitulacions de redempció jurisdic-cional de convertir-se en carrers de Barce-lona és la següent, ordenada cronològica-ment: (vegeu quadre).

Tanmateix, el carreratge no fou una figu-ra institucional impulsada per Barcelona per tal d'estendre la seva influència. Més aviat fou considerada, almenys al comen-çament, amb recel per la ciutat, que volia assegurar-se que no la perjudiqués. Foren els llocs aspirants a carrer els qui demos-traren més interès a aconseguir la unió a Barcelona, com per exemple Igualada, que solia tenir greus problemes amb el seu po-derós veí, el comte de Cardona, i necessi-tava que Barcelona li fes costat, ja que l'al-ta noblesa temia i respectava la força de la ciutat. L'any 1381, abans que els conse-llers haguessin revisat els capítols entre el rei i Igualada i haguessin donat el consen-timent a la consideració d'aquesta vila com a carrer de la ciutat, els igualadins, per ordre de Pere el Cerimoniós, ja envia-ren la host perquè seguís la bandera de Barcelona en una incursió de càstig contra el comte d'Empúries; els consellers reac-cionaren amb malfiança davant de tanta sol·licitud i recomanaren als capitans de la host barcelonina que admetessin la d'Igua-lada cortesament, però sense manar-li res, perquè no volien que, si després trobaven alguna cosa de perjudicial en els capítols de la unió, els igualadins poguessin al·legar que ja hi estaven units de fet. Pel que sem-bla, Barcelona no acceptà del tot la unió d'Igualada fins el 1385, que el rei declarà que els igualadins s'haurien de fer homes propis dels consellers de Barcelona, en nom de la ciutat, i que els haurien de pres-tar jurament i homenatge d'obeir-los i se-guir-los quan sortís la bandera de la ciutat en host o cavalcada, tant reial com veïnal.51

La ciutat obtingué del carreratge un avantatge militar, ja que pogué disposar d'una host més nombrosa per a seguir la bandera barcelonina. Però no se'n pogué refiar sempre que ho necessità, almenys durant la guerra contra Joan II, potser no pas per culpa d'aquestes poblacions sinó perquè es trobaven en la zona d'influència del rei.52

N'obtingué també avantatges polítics, tant a les Corts com fora d'aquesta institu-

Igualada23

Vilamajor Cardedeu Santa Susanna de Vilamajor El Fou34

Lliçà de Munt Santa Justa Santa Eulàlia de Ronçana Sant Cristòfol de Pallars L'Ametlla del Vallès Sant Bartomeu de Mont-ras Begues Sant Feliu de Codines Riells del Fai Sant Mateu de Montbui Palaudàries25

Moià26

Mollet Parets Gallecs27

Cerdanyola del Vallès Sant Iscle de les Feixes2* Canovelles29

La Roca3"

Vilanova de la Roca Sant Andreu del Far Santa Agnès de Malanyanes .... Llerona Valldarió Granollers31

Sant Lleïr Vallvidrera32

Santiga33

Les Franqueses del Vallès Corró d'Avall Corró d'Amunt Marata i Llerona14

Martorell Castellví de Rosanes33

Sant Julià de Palou Montmeló Santpedor Tona Vall de Ribes Castellnou de la Plana36

Molins de Rei37

Vilanova Cubelles La Geltrú38

Tagamanent3^ Mataró40

Vilassar

Argentona41

Sant Cugat Canals, castell de42

Cambrils Montbrió Els Te ge lis La Plana43

Calonge44

Ripoll45

Cruïlles Corçà Sant Sadurní46

Santa Perpètua de Mogoda .... Sant Cebrià de Vallalta Santa Maria de Martorelles47 . Caldes de Montbui48

Palamós Cabrera Premià49

Dosrius Canyamars50

1381 1384

1384

juny 12

1384 1385

1385

.. 1385 ( 1416

desembre març

abril

maig juliol

1444

.. 1444

..data incerta

.. 1480

... 1 4 8 5

novembre

desembre

juliol

15 20

16 16)

(1418 febrer 25)

. 1385 maig 22

. 1385 maig 22 (1493 octubre 2)

1385 octubre 26

1397 juliol 31

. 1398 maig 24 .. 1398 setembre 18 .. 1400 setembre 18 .. 1401 març 2

1407 octubre 25

.. 1419 gener 25 1417 setembre 10

.. 1419 »

juny 27 1424 novembre 8

... 1419 octubre 25 (1480 juliol 3)

1423 juliol 22

1437 abril 27

... 1437 setembre 28

... 1440 agost 8

... 1442 juny 7

28

7

3

Quadre dels carrers Barcelona.

Signatura del rei Pere, dit el Cerimoniós. L 'any 1381 els igualadins, per ordre de Pere el Cerimo-niós, enviaren la seva host per reforçar la barcelonina en una incursió de càstig cont rae! comte d 'Empú-ries. La reacció dels con-sellers de Barcelona fou de recel, perquè encara no havien revisat els capítols entre el rei i Igualada i no havien accedit a conside-rar aquella vila com a car-rer de la ciutat. (ACA)

Castell de Montbui. Els consellers de la ciutat no sempre pogueren evitar que el monarca alienés els seus dominis a algun se-nyor, com fou el cas del castell de Montbui, que fou venut pel rei Martí a Ramon de Torrelles. (IMHB)

V ^ v m v ^ i l '

S i g n u n m ^ G t r i m

„ í \ t t k n c $ a r o s o t f u t c o m m f q i taitBncí&ui

¡niflaíniiiiiactfingiüa/idimim ció. Quan la Busca governà la ciutat i es trencà el lideratge habitual, els síndics bar-celonins trobaren el suport de les viles car-rer a les Corts del 1454-58.53

Què n'obtenien les viles carrer? L'ús dels privilegis de Barcelona podia ser molt avantatjós, per tal com la ciutat comtal gaudia de moltes franquícies. Sovint les capitulacions de redempció, les mateixes que incloïen la concessió del carreratge, n'exceptuaven expressament l'extensió de la franquícia de lleudes i peatges i exac-cions reials. És el cas d'Igualada, l'any 1381, si bé l'any 1388 pogué beneficiar-se, gràcies al carreratge, de l'exempció de l'impost del coronatge degut al rei Joan I i, pel mateix motiu, quedà exempta de l'im-post de cena; primer de la cena del pri-mogènit i al capdavall de tot tipus de dret de cena.54

Sabem que les viles de Cardedeu, Moià i Vilamajor demanaren que Barcelona els estengués explícitament els seus privilegis. La qüestió fou estudiada amb cautela per la ciutat i els seus advocats per tal que no se'n pogués derivar cap perjudici.55 Mo-lins de Rei obtingué de no pagar més im-postos extraordinaris que els que pagués Barcelona, mentre que Vilanova, Cubelles i la Geltrú aconseguiren el dret a usar els privilegis de la ciutat sempre que això no signifiqués una disminució del que el rei havia acostumat de rebre de la vila. Els ca-pítols de Granollers també establien que es pogués beneficiar dels privilegis de la ciu-tat i també ho aconseguiren Cruïlles, Cor-çà i Sant Sadurní, l'any 1442, i Caldes de Montbui, l'any 1444.56

Malgrat que els privilegis barcelonins eren una raó de prou pes per a aspirar al carreratge, no'hi ha cap mena de dubte que l'argument principal que el feia desitjable era que la ciutat seria la millor garantia contra possibles intents de la corona per alienar novament una vila o lloc unit a Barcelona. Els consellers, per exemple,

aturaren sengles vendes d'Igualada els anys 1412 i 1474 als Cardona i a l'orde de Calatrava respectivament.57 Però Lliçà d'Amunt, Santa Justa, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Cristòfol de Pallars, l 'A-metlla del Vallès, Sant Bartomeu de Mont-ras, Begues, Sant Feliu de Codines, Riells del Fai, Sant Mateu de Montbui, Palaudà-ries, la Roca, Vilanova de la Roca, Sant Andreu del Far, Santa Agnès de Malanya-nes, Llerona, Valldarió, Granollers i Sant Lleïr foren alienats novament a Ramon de Torrelles pel rei Martí, tot i el pacte de car-reratge, i igualment ho foren les Franque-ses del Vallès i Canovelles, que entre el 1412 i el 1416 maldaven per retornar no-vament al patrimoni reial.58 Sabem que Granollers mantingué un llarg plet per aquesta causa.59 Ignorem, però, fins a quin punt Barcelona els donà suport.

En canvi hi ha notícies que la ciutat de-fensà els drets de Martorell i Castellví de Rosanes. Barcelona havia contribuït deci-sivament en la presa de tots dos llocs arran de la invasió del comte de Foix l'any 1396 per tal de reivindicar la successió de Joan I, de qui era gendre.60 Quan foren res-tituïdes a la comtessa de Foix les posses-sions de la família en terres catalanes, en quedaren excloses la baronia de Castellví de Rosanes i Martorell, que havien estat unides a la corona mitjançant una capitula-ció durant la guerra, l 'any 1397. Aquesta capitulació havia establert que ambdós llocs esdevinguessin carrer de Barcelona a fi que no poguessin ser alienats sinó amb la ciutat.61 Però l'any 1415 el comte de Foix cedí al rei Ferran els seus drets sobre tots dos llocs, drets que en realitat ja no te-nia, i per aquest motiu, l'any 1418, Alfons el Magnànim cregué que podia concedir la baronia de Castellví de Rosanes i de Martorell al seu germà l'infant Enric. Això vulnerava el pacte del 1397 i la ciutat de Barcelona defensà la inalienabilitat d'amb-dós llocs, però no pogué impedir que l'in-

fant Enric els donés al noble Lluís de Re-quesens, amb la família del qual continuà el plet, que encara durava l'any 1510.62

El carreratge tampoc no serví de gaire a Palamós ni a altres viles que foren aliena-des per Joan II durant la guerra contra el Principat, ja que el rei al·legà precisament la rebel·lió com a causa de la pèrdua dels privilegis que poguessin tenir.

Fou diferent el cas de Molins de Rei, que consentí l'alienació del lloc a favor de Galceran de Requesens, l'any 1430, per-què aconseguí tants privilegis que consi-derà profitós renunciar al privilegi d'unió a la corona i al carreratge.63

Les baronies

Des de la darreria del segle XIV la ciutat de Barcelona, en contradicció aparent amb el seu caràcter essencialment antinobiliari, es convertí ella mateixa en senyora feudal mitjançant l'adquisició de diverses baro-nies o llocs pertanyents a la noblesa, mem-bres de la casa reial o fins i tot el mateix rei.

A vegades, el desig d'impedir l'establi-ment de nobles al voltant del seu terme, i especialment als eixos viaris que hi porta-ven, l'impulsà a adquirir castells o llocs-, és

el cas de dues compres efectuades l'any 1390, del castell i lloc de Montcada, que guardava l'accés a Barcelona des de l'inte-rior de Catalunya, i del castell de Cervelló, situat sobre el camí de l'Ordal, que mena-va al Penedès. Els camins de la costa, pel nord i pel sud, ja els controlava la ciutat mitjançant els llocs del pla de Barcelona, que pertanyien al terme de la ciutat.

En altres ocasions, l'adquisició de cas-tells o llocs responia a la política d'abasta-ment municipal, combinada també amb la de comunicacions: és el cas de la compra dels castells de Flix i la Palma, situats a l'Ebre, que havien de servir per a assegu-rar l'aprovisionament de blat per a Barce-lona, dificultat en època de carestia per Tortosa, la qual es quedava els carrega-ments dels cereals que baixaven per l'Ebre des de les regions productores.

Així mateix, hi havia casos en què l'ad-quisició de determinats llocs no tenia in-terès polític o estratègic i es devia tan sols al desig de la ciutat d'ajudar els seus prín-ceps, quan aquests es trobaven en dificul-tats financeres. Així, per exemple, l'any 1391 comprà a carta de gràcia el castell de Rahona (Castellar Vell) i les viles de Saba-dell i Terrassa, Tàrrega i Vilagrassa i les viles valencianes d'Elx i Crevillent a l'in-

Confirmació, per part de Jaume II, de les franquí-cies de lleuda i peatge concedides als barcelo-nins. Les franquícies de Barcelona eren un dels principals avantatges que podien rebre les viles que passaven a formar part dels carrers de la ciutat. (ACA)

366

C3 c/5 « S

• S a I J

Croat encunyat en època del rei Pere III (1336-87). Davant les dificultats econòmiques de la corona, els dirigents catalans esta-blerts a l 'Alguer hagueren de confiscar una nau amb mercaderies genoveses que servirien per a pagar les despeses de defensa de Sardenya. (GNC)

fant Martí, que necessitava diners per als preparatius de l'expedició a Sicília a fi de retornar el tron a la seva nora, la reina Ma-ria, casada amb el fill de l'infant, Martí el Jove. També adquirí el comtat d'Empúries l'any 1409, com a garantia del préstec de 50 000 florins concedit per la ciutat al rei Martí per a la guerra de Sardenya.

Cronològicament, sembla que la primera adquisició que féu la ciutat fou la senyoria alodial i el mer imperi del castell de Mon-tornès, al Vallès, comprats l'any 1390. El domini útil i la resta de la jurisdicció con tinuà estant a les mans de Pere de Mon-tornès, que l'havia comprat al rei cap al 1372, cosa que complicà la situació dels habitants del lloc. Els veïns provaren de redimir la jurisdicció amb l'ajut de Barce-lona, si bé els consellers no veieren clar el contracte i no hi volgueren contribuir.64

Això demostra que la ciutat no considera-va aquest lloc d'un interès tan primordial com els que tingué ocasió d'adquirir en tot, o en part, aquell mateix any.

En efecte, l'any 1390 mateix Barcelona comprà per 12 000 florins d'or (132 000 sous) el castell i lloc de Montcada i la se-nyoria alodial i els drets del rei en el cas-tell i la baronia de Cervelló perquè Joan I necessitava 28 673 florins d'or per a in-demnitzar diversos mercaders genovesos pel gènere carregat a la nau castellana de Gutierre Pérez de Santander, confiscat per les autoritats de l'Alguer l'any 1378 per tal de subvenir a les despeses de defensa de l'illa.65 Pere el Cerimoniós havia promès tornar l'import de la mercaderia confiscada i de fet n'havia pagat una part, no obstant això, encara quedà un deute de 28 673 flo-rins. Amb el preu de venda de Montcada i Cervelló Joan I pagà als genovesos 8 673 florins, mentre que Barcelona es compro-meté a pagar als damnificats els 20 000 florins restants.66

Tant Montcada com Cervelló eren llocs ambicionats per Barcelona des de feia temps. En tenim proves concretes quant a Cervelló, ja que l'any 1383 la ciutat es queixà al rei Pere el Cerimoniós perquè, a precs de la reina, havia consentit en la venda del castell feta pel noble Guillem Ramon de Montcada al comte d'Urgell, malgrat que havia promès de no fer-ho. La ciutat, disgust&da profundament amb mo-tiu de la instal·lació d'un noble tan pode-rós com el comte d'Urgell a la seva porta, amenaçà de presentar un greuge a les corts si el monarca no revocava aquesta venda, però no sembla que hi aconseguís res, ja

que l'any 1391 el lloc pertanyia al comte d'Urgell.67 L'any 1411 la baronia de Cer-velló i Sant Vicenç dels Horts fou compra-da per un ciutadà de Barcelona, Arnau Ballester, casat amb una pubilla noble, Aldonça de Bellera, i continuà en poder de llur descendència. Durant tot el segle XV, doncs, la ciutat continuà tenint-hi només la senyoria alodial.68

Tal com ja hem dit anteriorment, l'any 1391 la ciutat adquirí diversos llocs de l'infant Martí. Totes les operacions es rea-litzaren amb venda a carta de gràcia, és a dir, recuperables per l'infant quan tornés el preu de venda; en realitat es tractava, doncs, d'una mena d'hipoteca en què la cosa hipotecada passava a disposició de qui havia deixat els diners. L'infant em-penyorà el castell de Rahona i la vila de Sabadell, el castell i la vila de Terrassa i les viles de Tàrrega i Vilagrassa per 27 500 lliures, i per 27 000 lliures més (50 000 florins) cedí Elx i Crevillent. En aquest dar-rer cas, el contracte fou signat per la infan-ta Maria, a qui el seu marit, l'infant Martí, havia obligat una part de les seves posses-sions en garantia del dot.

En virtut del contracte signat entre l'in-fant i Barcelona, la ciutat havia de cobrar 1 000 lliures anuals de les rendes d'Elx i 500 de les rendes de Crevillent, en substi-tució de les rendes ordinàries d'ambdós llocs, que havien de ser administrades pel consell d'Elx. Si les rendes ultrapassaven aquestes quantitats anuals, el sobrant s'ha-via de lliurar a l'infant Martí, que el cedí a la seva muller, mentre que, si no hi arriba-ven, la vila d'Elx i el lloc de Crevillent les havien de pagar.

La ciutat de Barcelona havia de rebre, a més d'aquella renda fixa, els drets judicials i els senyorials de ferma, fadiga, lluïsme, etc., en totes les alienacions que es fessin . de béns del senyor. Si les rendes cobrades sobrepassaven els 30 000 sous, la ciutat podria cobrar només el 30% dels drets se-nyorials.

La ciutat no semblava gaire entusiasma-da, de primer, amb la seva adquisició a la frontera meridional. Al cap d'un any, es-cassament, el 20 d'agost de 1392, els con-sellers de Barcelona sol·licitaren a l'infant que fes ús de la carta de gràcia i recuperés els llocs pels 50 000 florins del preu de compra, ja que necessitaven els diners per a pagar l'armament de les deu galeres que Joan I havia demanat a la ciutat per a l 'ex-pedició que volia organitzar per sotmetre la revolta de Sardenya. L'infant, però, te-

/ - f . ~~í£·\f· )

x í - . ¿ -

t i " •

J " 7 , , , , • f / r • f ' -rrc - ' : J r -

• " • * •• .. - - . *

• i* i | - i - ' -

i - r . „ • 1

<"Í7, : - „• , .• ; • ' ' j 7 , f f *

v

nia massa dificultats a Sicília i no podia fer el que la ciutat demanava, ni tan sois no pogué respondre la petició dels consellers, que hi insistiren l'any següent.

Passat aquest moment d'angúnia finan-cera, la ciutat ja no semblà tan ben dispo-sada per a facilitar la redempció de tots dos llocs per part de l'infant, que el 1396 esdevingué rei en morir Joan I.

L'any 1400 el rei i sobretot la seva es-posa —la reina Maria— semblaven molt interessats a recuperar Elx i Crevillent. S'i-niciaren les negociacions, però no avan-çaren gaire. La ciutat oposà força resistèn-cia des de llavors a la redempció d'aquest senyoriu o baronia, que havia resultat ren-dible, sobretot quan anys després, des del 1456, Joan II intentà recuperar-lo. La re-dempció no s'esdevingué d'una manera formal fins el 1473, acabada ja la guerra civil catalana, bé que en el transcurs de la guerra Joan II degué ocupar-lo i que ja abans, des del 1459, la ciutat havia dei-xat de percebre les rendes d'ambdós llocs.69

L'any 1396 la ciutat adquirí el lloc de Caldes d'Estrac, que pertanyia al bisbe de Barcelona, i entre el 1394 i el 1395 li fou llegat el castell de Vespella, del qual es desprengué l'any 1399, quan es presentà l'oportunitat de comprar Flix i la Palma.70

Flix i la Palma pertanyien a Francesc de Santcliment, que es veié obligat a ven-dre'ls per tal de satisfer els seus creditors.

El preu convingut fou de 15 000 lliures. Les negociacions s'allargaren des del 1398 fins al 1400 i els consellers en prengueren possessió al desembre d'aquest any.71

Ja hem dit que el principal interès d'a-questa darrera compra raïa en la posició estratègica d'ambdós llocs a la via fluvial de l'Ebre. Completava el lot la casa de Miramar, un llogaret situat entre Cambrils i Hospitalet, a la costa, i que la ciutat usà com a carregador. Barcelona hi construí una llotja i condicionà la carretera des de Tivissa a Miramar, de manera que el blat es desembarcava a Flix i es portava per ter-ra fins a Miramar, on s'embarcava nova-ment i es portava per mar a Barcelona.72

Durant la guerra contra el rei Joan II, Barcelona perdé aquestes possessions, que no li foren tornades fins l'any 1481 per mà de Ferran II.73

Al final del regnat del rei Martí la ciutat adquirí alguns llocs i drets del comtat d'Em-púries, que havia revertit pocs anys abans a la corona. La Generalitat de Catalunya s'ha-via quedat Cadaqués, Roses, Llançà, Empú-ries i Garriguella amb la muntanya de Sant Pere de Rodes; Pere de Sentmenat, Bernat de Senesterra i Bernat de Vilaragut en com-praren alguns altres i la ciutat de Barcelona es quedà la vall de Banyuls i Collpregon com a penyora dels 50 000 florins que deixà al rei per a la guerra de Sardenya.74

Més endavant, abans del 1445, adquirí també la batllia del lloc de Fortià, per do-

Model de vaixell repre-sentat en un f r agmen t del retaule de Sant Joan Bap-tista. El 1392 els conse-llers de la ciutat demana-ren a l ' i n fan t Joan I d iners per a pagar l ' a rmamen t de deu galeres que aquest ha-via demanat per sufocar una revolta a Sardenya. ( M M )

367

8 CL.

Escala d 'accés al primer pis del Palau de la Gene-ralitat. En temps del rei Martí la ciutat adquirí al-guns llocs i drets al comtat d 'Empúries. Per la seva banda, la Generalitat es quedà Cadaqués, Roses, Llançà, Empúries i Garri-guella amb la muntanya de Sant Pere de Rodes. (Montserrat Catalán)

nació del mateix lloc, que l'havia recupe-rada de les mans d'un particular.

Posteriorment la ciutat comprà, l'any 1490, la baronia de Montbui a Martí Joan de Torrelles. Aquesta baronia, juntament amb Flix i la Palma, Montcada i Reixac i Caldes d'Estrac, foren les úniques baro-nies que la ciutat conservà fins al segle XVII.75

L'administració de les baronies era a cu-ra, almenys le^ més llunyanes, d'un procu-rador que hi residia. D'Elx i Crevillent, en fou procurador, des que la ciutat adquirí ambdós llocs fins al 1398, Simó de Mari-mon. Aquest darrer any el succeí Tomàs Gerona.76 De les altres possessions situa-

des a Catalunya, en fou procurador entre el 1396 i el 1398 Ferrer de Marimon, mentre que l'any 1398 el càrrec recaigué en Pere Dusay i l'any 1400 en Pere Oliver.77

La missió principal del procurador de-gué consistir a coordinar la política de la ciutat respecte a les baronies i, probable-ment, a vigilar l'administració de les més pròximes. Sabem, per exemple, que l'any 1399 fou la persona que, juntament amb el notari de la ciutat, Bonanat Gili, s'ocupà de negociar la venda de Vespella.78 Sembla que aquest càrrec encara era vigent al se-gle XVI.79

La defensa de la rodalia: el sagramental

El sagramental del Llobregat. Pel que sembla, a mitjan segle XIII, l'ordre públic a la rodalia de Barcelona es veia afectat per l'actuació de nombrosos malfactors que robaven els pagesos. Les autoritats eclesiàstiques i municipals de Barcelona decidiren posar-hi remei, atès que tant les institucions i persones eclesiàstiques com els ciutadans hi tenien terres. Proposaren al monarca, doncs, que atorgués un privilegi que permetés la creació de milícies campe-roles a les parròquies de Provençana, Sant Boi, Sant Joan Despí, Santa Maria de Cornellà, Sant Climent, Santa Maria de Sants, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Sant Vicenç dels Horts, Santa Creu d'Olorda, Molins de Rei, Santa Coloma de Viladecans, Gavà, Castelldefels i el terme del castell d'Eramprunyà. El rei autoritzà els homes d'aquestes parròquies, al gener del 1258, a tenir a casa ballestes amb cent tretes o espases i llances per tal d'estar a punt de sortir quan fossin convocats «so-metent», és a dir, cridant o tocant cam-panes, corns o altres instruments a fi de perseguir els malfactors que haguessin delinquit en llurs termes.80

La convocatòria dels homes del terme on es cometia un delicte per perseguir els malfactors fou habitual a la península a l'edat mitjana; les autoritats locals els ca-pitanejaven. El sagramental, però, fou di-ferent, perquè formà una milícia amb la se-va pròpia organització, sota l'autoritat última del rei i sota la vigilància del bisbe i el capítol de la catedral i altres eclesiàstics de Barcelona i els prohoms de la mateixa ciutat.

L'organització era, en principi, voluntà-ria. Sabem que l'any 1258 Jaume I disposà que els membres del sagramental pogues-sin abandonar-la lliurement. Però més en-

davant Jaume II gairebé forçà l'adhesió de Caldes de Montbui per tal d'assegurar la solidaritat dels llocs de la vegueria en el manteniment de l'ordre.8 '

Tenim poques notícies de la primitiva organització d'aquestes milícies. Per privi-legis posteriors sabem que, a cada parrò-quia, hi havia si més no un capità que diri-gia els homes del sagramental del seu terme i que els eclesiàstics per una banda i els prohoms barcelonins per l'altra nome-naven cadascú d'ells un sobreposat que te-nia cura dels afers del sagramental i de controlar els capitans i els homes que l'in-tegraven. Sembla clar que, sense la garan-tia d'un control per part de l'església i la ciutat de Barcelona, el rei no hauria auto-ritzat la constitució d'unes milícies popu-lars no subjectades expressament a la juris-dicció reial ordinària.

El sagramental vell i el nou. L'èxit ob-tingut per aquesta organització en el man-teniment de l'ordre públic en determinà l'ampliació. L'any 1314 ja s'havia estès a tota la vegueria de Barcelona i Vallès, lle-vat de Caldes de Montbui, que no hi volia participar, tal com ja hem comentat. Joan I l'amplià a les vegueries d'Osona i Bages i a la sots-vegueria de Moià; és el que hom anomenà «sagramental nou», mentre que el de la vegueria de Barcelona i Vallès pas-sava a ser conegut com el «sagramental vell».

En el transcurs del segle XIV es regu-laren diversos aspectes del sagramental. L'any 1315 Jaume II aprovà unes extenses ordinacions redactades pel vicari del bisbe, els religiosos, els consellers de Barcelona i Bernat de Fonollar, procurador de Cata-lunya, al març del 1314; reglamentaven, entre altres coses, les facultats dels capi-tans del sagramental, els casos en què era il·legal cridar i seguir el sometent, etc.82

L'any 1336 unes noves ordinacions pun-tualitzaren aspectes com l'obligació de lliu-rar els delinqüents als oficials reials i de sortir a la convocatòria del sometent, el dret de fer escorcolls en els castells, on se suposés que s'havien refugiat delinqüents, l'autoritat del veguer o del batlle en el so-metent, etc. L'any 1368, Pere el Cerimo-niós regulà diversos aspectes de les fun-cions dels capitans del sagramental i l'any 1395 Joan I aprovà unes noves i llargues ordinacions que li havien presentat els bis-bes i capítols de Barcelona i de Vic, l'abat de l'Estany, la ciutat de Barcelona, la vila de Moià i altres llocs i persones que for-maven el sagramental en aquell moment.83

Dificultats en el desenvolupament del sagramental. El sagramental primitiu co-bria només les parròquies del Baix Llo-bregat, un territori on predominaven els aloers, és a dir, els propietaris lliures, i on molts ciutadans de Barcelona i les institu-cions eclesiàstiques barcelonines tenien possessions. Interessava protegir-lo, doncs, donant-li una cohesió interna i una segure-tat, lligada a la ciutat, que allunyés qualse-vol possibilitat d'infiltraciq,de les bandosi-tats nobiliàries, cosa que hauria estat molt molesta a les portes de Barcelona.

Quan el sagramental s'amplià a la ve-gueria de Barcelona i Vallès, el denominat sagramental vell i, sobretot, quan s'esten-gué a les vegueries d'Osona i Bages, les circumstàncies canviaren. Les condicions socials en aquests nous territoris eren molt diferents. Hi havia molts dominis d'homes de paratge, de cavallers i fins i tot de mem-bres de l'alta noblesa. El sagramental hi trencà la primacia del poder nobiliari, que ja no fou l'únic que disposava de forces ar-mades per tal d'imposar un ordre públic que servís els seus interessos. Els pagesos de reialenc i els de dominis eclesiàstics tin-gueren la possibilitat de respondre les vexacions de diferents senyors i l'aprofita-ren. El sagramental adquirí, doncs, un ca-ràcter antinobiliari.

Sabem que, des de ben aviat, hi hagué incidents entre homes del sagramental i di-versos nobles.84 Als membres de l'esta-ment que tenia com a origen i justificació l'exercici de les armes, els havia de resul-tar dur acceptar que els pagesos, que tant menyspreaven, poguessin entrar armats a llurs terres, escorcollar llurs castells, pren-dre-hi gent, etc.

A les corts de Perpinyà del 1350-51 Be-renguer de Sant Vicenç, com a tractador a corts pels cavallers de la vegueria de Bar-celona i Vallès, presentà un greuge contra el sagramental d'aquesta vegueria, qualifi-cat de «malvat e terrible ús o ley... que és contra Déu, ell senyor rey e contra bo-na costuma». Afirmà que els homes del sagramental eren culpables de diversos danys fets als cavallers i homes de parat-ge: morts i crema de castells i cases de ca-vallers i d'altres persones i, per tant, de-manà que la jurisdicció i el càstig dels delinqüents correspongués, com a regalía que era, només al rei i als oficials reials i no a 1' «avalot de pageses..., qui no han raó, ne conexensa, ne saben què.s fan». As-segurà que els homes de paratge de la vegueria i els rics-homes i els cavallers de

Caplletra miniada del Llibre verd que representa un membre de l 'església. L 'any 1315 Jaume II aprovà unes ordinacions referents al sagramental que havien estat redacta-des pel vicari del bisbe, els religiosos, els conse-llers de la ciutat i el pro-curador de Catalunya. (IMHB)

tot Catalunya, que sovint hi anaven, esta-ven en perill i intentà alarmar els parla-mentaris del mateix estament o d'altres re-cordant que les revoltes comunals havien començat així: «per semblants empreni-ments e ontes sien vengudes totes les co-munes que vuy són en lo món».

Tots els síndics de les ciutats i viles de Catalunya i molts eclesiàstics: l'arquebis-be i capítol de Tarragona, el vicari del bis-be i el capítol de Barcelona, el procurador de l'abat de Sant Cugat, l'abat de Banyo-les pels homes que tenia a Vilassar i Argentona, els bisbes i els capítols de Vic, Tortosa, Lleida i la Seu d'Urgell i el cas-tellà d'Amposta es manifestaren contra el greuge i demanaren que no se'l considerés com a tal; en canvi, el braç nobiliari, l'abat de Ripoll i el cambrer de Sant Miquel de Cuixà, en nom de l'abat, insistiren perquè se'l considerés com a greuge. S'encomanà l'afer a Jaspert de Tregurà i ignorem com es resolgué. En tot cas el sagramental no fou dissolt.85

Els anys ségüents, Barcelona no s'esti-gué de recordar al rei, sempre que es pre-sentà alguna controvèrsia sobre l'actuació del sagramental, que els processos de so-metent i els de pau i treva eren dues rega-lies precioses que permetien la intervenció

Façana del monestir romà-nic de Ripoll. En un greu-ge presentat contra el sa-gramental de la vegueria de Barcelona i el Vallès tots els síndics de les ciu-tats i les viles de Catalu-nya i molts eclesiàstics s 'hi manifestaren en con-tra. Per la seva banda el braç nobiliari, el cambrer de Sant Miquel de Cuixà i l 'abat de Ripoll s 'hi decla-raren a favor. (ECSA)

del monarca dins dels territoris senyorials i que per aquest motiu, especialment en mo-ments com aquells en què la jurisdicció reial ordinària havia estat alienada en la major part del territori, calia mantenir in-còlumes ambdues regalies.86

Sembla ben clar, però, que malgrat les precaucions adoptades en el nomenament dels capitans del sagramental i en l'admis-sió de nous membres, els homes d'aques-tes milícies populars es descontrolaven amb una relativa facilitat i actuaven d'una manera que no podien aprovar els seus mentors ni la justícia reial. L'any 1387 el rei Joan I, per exemple, condemnà l'actua-ció del sagramental contra Pere Arnau Marquès, senyor de la Roca, per danys i incendis. L'any 1391 els homes del sagra-mental participaren en el pogrom contra els jueus de Barcelona. El poble menut re-voltat havia fet repicar les campanes a so de sagramental i els homes de la milícia es congregaren a la ciutat, assaltaren el Cas-tellnou disparant amb ballestes, malgrat que hi onejava la bandera reial; obriren la porta de la cúria del batlle de Barcelona, cremaren les escriptures i escorcollaren les cases per tal de trobar els jueus que s'ha-vien refugiat primer en el Castellnou i a continuació en cases de cristians i partici-paren també en la matança de jueus. No foren els únics que participaren en la re-volta, també ho feren molts homes enrolats en l'estol de l'infant Martí, que es prepara-va al port de Barcelona per a salpar cap a Sicília, però certament era alarmant que forces que havien de defensar la llei i l'or-dre s'enfrontessin als oficials reials i parti-cipessin en una revolta.87

Aquest i altres incidents degueren ser aprofitats pels nobles, que començaren una campanya contra el sagramental. El 17 de juliol els consellers de Barcelona proposa-ren en el Consell, a instància del rei, de negociar amb els barons i cavallers per tal d'arribar a un acord sobre el sagramental d'Osona i Bages, que era el que congriava més oposició. La ciutat i els bisbes i capí-tols de Barcelona i Vic havien d'escollir una persona i els nobles una altra amb plens poders per a moderar el privilegi del sagramental. Els eclesiàstics estaven dis-posats a fer allò que la ciutat decidís. El Consell acordà que s'atorguessin poders arbitrals a certs juristes que podrien modi-ficar i corregir el privilegi sense revocar-lo. En cas de desacord, el rei havia de tenir l'última paraula.88 Potser com a con-seqüència d'aquest acord del Consell de

Trenta, el rei suspengué el 6 de setembre de 1397 el sagramental nou, mentre deci-dia si atemptava o no contra les llibertats i privilegis dels cavallers, com aquests asse-guraven.

Com que l'ofensiva nobiliària contra el sagramental no s'aturà pas amb la suspen-sió, el rei es veié obligat a delegar la solu-ció de l'afer en la reina Maria, puix que ell estava ocupat amb les Corts d'Aragó i no podia dedicar-hi una atenció tan urgent com el descontentament creixent de la no-blesa semblava requerir. La reina rebé plens poders el 2 de juny de 1399 i el rei li assignà un consell de quatre juristes, tots o gairebé tots barcelonins, perquè l'ajudes-sin en la resolució d'aquesta qüestió: el vi-ce-canceller Macià Castelló, els doctors Pere Sacalm i Pere de Santmartí i el jurista Esperandeu Cardona.

Pocs dies després, els oficials reials ha-gueren d'afrontar el perill d'una reunió no autoritzada que els barons, nobles, cava-llers i homes de paratge pretenien dur a terme per tractar, pel que sembla, dels dos greuges que tenien: la redempció del patri-moni reial i el sagramental. La reunió se suspengué momentàniament, però el rei hagué d'ordenar d'obrir una enquesta so-bre els abusos fets pels comissaris per a la redempció contra els detentors de béns del patrimoni reial i hagué de cedir també en la qüestió del sagramental, sobre la qual manà fer enquesta, mentre sobreseía tem-poralment el sagramental de les vegueries de Barcelona i Vallès, com abans havia so-bresegut el d'Osona i Bages i Moià.

Alguns altres abusos dels homes del sa-gramental provocaren una nova onada d'in-dignació entre els nobles i un nou intent de reunió el 1406 per atacar els homes del sa-gramental nou de Vic i Osona, que havien causat danys al donzell Ferrer de Castellet i al noble Ramon de Peguera. El governa-dor de Catalunya mirà de calmar els ànims amb el càstig dels culpables. No obstant això, la ciutat de Barcelona protestà per-què, segons els privilegis del sagramental, cap oficial reial no podia actuar contra els homes d'aquesta milícia, llevat del veguer de Barcelona i encara amb el consell de ju-ristes d'aquesta ciutat i envià dos missat-gers al rei per obtenir la revocació de les ordres contra els membres del sagramen-tal; però el monarca donà suport al gover-nador.89

Les queixes de la noblesa contra el sa-gramental continuaren succeint-se al llarg del regnat de Ferran d'Antequera i s'expo-

saren a les Corts del 1412-13. Potser per aquest motiu el rei Ferran modificà alguns aspectes del sagramental. Disposà que els oficials reials no interferissin la tasca dels capitans del sagramental, però els homes d'aquesta milícia no podrien aprofitar-se de llur condició per a denegar als senyors els drets reals i personals a què els estiguessin obligats i, si eren homes propis d'un se-nyor, haurien de menester la seva autoritza-ció per a pertànyer al sagramental. No hau-rien de prendre's la justícia per la seva mà i haurien d'ajudar els oficials reials.

Malgrat tot, el sagramental continuà ex-pandint-se. L'any 1430 fou demanat per la ciutat de Girona, per la seva batllia i ve-gueria i en general pel bisbat, atesos els bons resultats aconseguits, segons ells, en el Vallès i altres llocs, on hi havia, deia, pau i concòrdia; més tard, l'any 1453, la reina Maria, muller del Magnànim, conce-dí l'ingrés al sagramental de Barcelona a diferents municipis de la vegueria de Cer-vera i l'infant Joan ho concedí també, l'any 1454, a la vila i vegueria de Vila-franca del Penedès.90

L'any 1475, durant la guerra remença, Verntallat, un dels cabdills més destacats dels pagesos, demanà un nou sagramental on poguessin entrar tots els vassalls del rei i de l'església per afrontar tots junts les re-clamacions dels senyors i no pagar els drets capbrevats.9' Aquesta petició revela que el sagramental era vist essencialment com una força antinobiliària.

Influència de Barcelona en el govern de la corona catalano-aragonesa

A les Corts

Ben aviat, abans i tot d'aconseguir el rè-gim municipal, que li donava una persona-litat col·lectiva diferenciada dins de l'ad-ministració territorial, Barcelona ja l'havia vista reconeguda a la pràctica i havia estat convocada juntament amb algunes altres ciutats del Principat a l'assemblea de Pau i Treva del 1225, antecedent immediat de les Corts. Quan les Corts es constituïren més formalment al llarg del segle XIII els síndics de Barcelona foren el cap del braç reial i tingueren un pes decisiu en l'actitud que prengué el braç en les qüestions deba-tudes. Un participant en el Parlament del 1349 deia que l'exemple de Barcelona era

Caplletra miniada del Llibre verd que representa un jurista consultant un llibre. Davant dels proble-mes plantejats pels: homes que formaven part del sa-gramental, un consell compost per representants del clergat i la noblesa acordà de donar poders ar-bitrals a certs juristes, que d 'aquesta manera modifi-caren el privilegi del sa-gramental. (IMHB)

Retrat de tres consellers barcelonins pintats per Lluís Dalmau al retaule anomenat la Verge dels Consellers. Les opinions dels consellers de la ciutat eren escoltades pels mo-narques en els afers deli-cats de la corona. El pes de la ciutat dins del con-junt del regne era tan fort que se 'n demanava el consentiment en qüestions com la modificació del curs de la moneda. (MAC)

important «per metre cor a totes les altres ciutats e viles, com totes guarden Barcelo-na, a qui va molt en aquests affers», men-tre que un ciutadà barceloní, Ferrer de Manresa, insistia així mateix en una altra ocasió en el paper conductor de Barcelona «com la ciutat de Barcelona és cap de Ca-thalunya e tota Cathalunya farà ço que Barcelona farà».92 Potser per aquest motiu Pere el Cerimoniós no volia celebrar corts a Barcelona, on el poder de la ciutat que-dava doblat; segons el rei els barcelonins eren mesquins, trigosos i «dats a avarícia» i no li convenia que aquesta actitud s'es-tengués a tot el braç reial.93

En el consell reial

Fora de les corts, el parer dels consellers de Barcelona fou requerit pels monarques en els afers més delicats. Algunes vegades

la consulta i el consentiment de la ciutat de Barcelona eren preceptius, per exemple en qualsevol modificació del curs de la mone-da barcelonina.94 Altres vegades, la con-sulta era opcional. Durant els segles XIV i XV les missatgeries barcelonines a la cort, quan el rei era absent de la ciutat, foren constants, per tal de fer sentir la seva veu en els afers que la concernien i en els d'àmbit general.

Als reis els interessava no solament sen-tir sovint el consell de Barcelona sobre els diversos afers d'interès públic, sinó també implicar la ciutat en les decisions preses. L'any 1343 dos síndics de Barcelona se n'anaren al Rosselló per tal d'aconsellar el rei sobre la guerra contra el rei de Mallor-ca, que finalitzà amb l'expropiació del seu regne.95 L'any 1354, quan Pere el Cerimo-niós se n'anà a Sardenya, deixà un consell reial a Barcelona i un altre a València al costat del seu oncle, l'infant Pere. En el de Barcelona, format per cinc persones, hi ha-via un ciutadà barceloní, Pere de Santcli-ment.96

En temps de normalitat els barcelonins no formaven part del consell reial, si bé eren cridats quan calia que hi fossin. Per exemple, Joan I allargà uns dies la recep-ció dels ambaixadors de Pisa perquè els missatgers de Barcelona hi poguessin ser presents, tal com ho havia demanat la ciutat.97

D'altres vegades, però, l'opinió de Bar-celona no fou tan esperada ni tan ben rebu-da. Concretament durant el darrer període del regnat de Joan I mateix s'esdevingué una gran tibantor entre el monarca i les au-toritats municipals de Barcelona i Valèn-cia, que l'acusaven de desgovern i d'ha-ver-se posat a les mans d'uns consellers que eren responsables de mala administra-ció i de gestió abusiva i descontrolada; aquestes acusacions menaren, mort el rei, al procés contra els seus consellers més pròxims.98

La participació més gran dels barcelo-nins en el consell reial es donà, segura-ment, durant la lloctinència de la reina Maria de Luna, immediatament després de la mort del rei Joan I, que tingué lloc el 19 de maig de 1396, i respongué a la funció fonamental que la ciutat exercí en el reco-neixement com a rei del germà i hereu del difunt, l'infant Martí, que era a Sicília, i de la seva muller, la reina Maria. L'actitud de-cidida de la ciutat evità dubtes i confusions respecte a qui corresponia el govern en absència del presumpte hereu i permeté

presentar un front unit quan el comte de Foix, casat amb la filla gran de Joan I, pre-sentà la seva reclamació del tron. L'adhe-sió de la ciutat a la causa del rei Marti arribà fins al punt de declarar, juntament amb els missatgers de València, Tortosa i Perpinyà i cinc altes personalitats eclesiàs-tiques i de la noblesa, que si el testament de Joan I, que Pere de Benviure lliurà a la reina Maria el 5 d'agost, era contrari als drets del rei Martí, ells no l'acceptari-en pas.

El Consell de Cent nomenà deu ciuta-dans per formar part del consell de la rei-na . " A més dels elegits, que es rellevaren en les reunions del consell de regència, hi assistiren també alguns consellers, com el jurista Macià Castelló, Arnau Burgués i Pere Dusay, i mercaders barcelonins molt lligats al nou rei com Guillem Pujada i Francesc de Casasaja, o bé altres ciutadans com Bernat Marquet o Guillem Pere Bus-sot, que potser substituïen els designats pel Consell de Cent o representaven altres ins-titucions, per exemple la Diputació del General.

La influència de la ciutat de Barcelona sobre les decisions del consell de regència degué ser gran, si ho jutgem per la propor-ció numèrica dels seus representants com-parada amb la d'altres personatges que hi assistien. Efectivament, el 27 de maig, de tretze assistents, n'hi havia vuit que eren ciutadans de Barcelona; el primer de juny, de vint-i-quatre ho eren nou, mentre que el 5 del mateix mes, de vint-i-nou, tretze eren barcelonins.100 El consell de regència ha-gué de resoldre els problemes més urgents que es presentaren, com ara el pretès em-baràs de la reina Violant, les aspiracions a la corona del comte de Foix, el procés contra els antics domèstics i consellers de Joan I, l'adopció de les primeres mesures per enviar diners al rei Martí, l'organitza-ció de la casa reial i del govern i els prepa-ratius per a la defensa del país davant l'amenaça d'una invasió per part del comte de Foix.

La tasca d'aquest consell fou continuada i ampliada pel Parlament de Catalunya, que es reuní a Barcelona del 25 de juny al 31 de juliol i del 25 de novembre de 1396 al 26 de gener de l'any següent.

Durant el regnat de Martí l 'Humà el rei convocà diversos cops la ciutat de Barce-lona al consell. L'any 1400, per exemple, ho fou, juntament amb València, per causa d'unes negociacions sobre relacions co-mercials amb Castella.101

La participació dels barcelonins en els òr-gans reials de govern

Una de les maneres d'exercir influència a la cort era tenir gent addicta a la cance-lleria i a les altres oficines reials, bé ciuta-dans barcelonins, bé gent d'una altra pro-cedència que la ciutat procurava tenir ben disposada mitjançant regals i un tracte afa-lagador.

És natural que la ciutat, el centre urbà més important de la corona, pogués oferir personal qualificat en el món del dret, les lletres o els comptes, a la cúria reial. No s'ha fet cap estudi entorn del personal al servei de la corona que ens permeti conèi-xer quina part d'aquest personal procedia de la ciutat de Barcelona. En temps de Jaume II, sembla que era barceloní Bernat d'Aversó, escrivà tinent dels segells, per-sona de gran influència i que de fet dirigia la cancelleria, malgrat que nominalment ho feia el canceller, càrrec confiat a un alt eclesiàstic. Sabem que en diverses oca-sions els consellers de Barcelona acudiren a la seva mediació o que li recomanaren els missatgers de la ciutat perquè els aju-dés en llur tasca.102 En temps de Pere el Cerimoniós ho era el secretari Bartomeu Sirvent i en el regnat de Joan I el secretari Bernat Metge, el jurista Esperandeu Car-dona i altres.

En la darrera etapa del regnat de Pere el Cerimoniós les Corts havien pretès contro-lar el personal de la cort reial, intervenir en el seu nomenament i fer-ne destituir al-guns dels membres, considerats corruptes. També les ciutats de Barcelona i València reclamaven la reforma de la casa reial.

La mort de Joan I semblà l'ocasió ade-quada per a exigir el processament dels cortesans de Joan I i la intervenció de la ciutat en l'ordenació de la casa reial. El nou rei, Martí l 'Humà, assegurà que li de-manaria el parer sobre aquesta darrera qüestió, però un cop a Barcelona no la consultà. Els consellers se'n queixaren i demanaren càrrecs a la cort i al Consell Reial per a ciutadans barcelonins, ja que deien «més val a la ciutat que sos ciuta-dans sien en casa del dit senyor, que raho-nablament se deuran tenir per tenguts a ella, que altres que no li serien de res ten-guts». De cara al rei, Barcelona i València justificaven la pretensió que membres d'ambdues ciutats fossin al consell perquè suportaven «grans parts del faix de les ne-cessitats de la terra». El monarca respon-gué que elegia persones aptes de tots els

Escut dels Foix, situat al claustre de la Catedral. La ciutat s 'enfrontà al comte de Foix quan aquest pre-tengué agafar el domini del regne com a marit de !a filla gran del difunt Joan 1. (IMHB)

Eclesiàstics representats en un fragment d 'un re-taule de Jaume Huguet. Els alts eclesiàstics parti-cipaven en la cancelleria reial, j a que en temps de Jaume II la direcció de la cancelleria estava confia-da a un religiós. (MAC)

estaments i assegurà que havia col·locat barcelonins i valencians a la seva casa; més barcelonins que cap altre, segons ho afirmà davant del Consell de Cent.103

En efecte, Macià Castelló, que havia es-tat conseller l'any 1396, fou nomenat vice-canceller.104 Ramon Fivaller, que llavors era conseller quart, fou nomenat escrivà de ració, càrrec equivalent a intendent de la cort.105 Joan Desplà, malgrat que havia es-tat conseller de Joan I i que fou encartat en el procés contra els seus cortesans, fou no-menat tresorer. Pere Sacalm, doctor en lleis, fou conseller del rei. Bernat de Gual-bes, també doctor en lleis, fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya i s'ocupà dels afers de la recuperació del pa-trimoni reial alienat.106 Felip de Ferrera fou administrador de Sardenya, mentre que Bernat Metge, secretari de Joan I i proces-sat després de la mort d'aquest rei, fou més endavant secretari del rei Martí,107 mentre que el barceloní Bonanat Gili, escrivà i no-tari del Consell de Barcelona, s'incorporà també a la cancelleria reial.

Quan el vice-canceller Macià Castelló morí, l'any 1403, els consellers de Barce-lona haurien volgut que el substituís Pere Sacalm, però per fi el rei nomenà l'igual-ment barceloní Esperandeu Cardona, que ja ho havia estat en els darrers temps del regnat de Joan I i que fou un dels encartats en el procés del 1396.108

L'any 1408 Pere d'Artés, mestre racio-nal, renuncià al seu càrrec, i des d'aquest moment l'exercí el barceloní Ramon Sa-vall, que havia estat conseller de Barcelona diverses vegades.109 Per la mateixa època, el canceller reial, el bisbe de Barcelona, devia estar malalt i el substituí com a re-gent de la cancelleria, és a dir, com a can-celler en funcions, el barceloní Bonanat Pere, llicenciat en decrets. Abans havia es-tat auditor de la cúria reial i conseller del rei Martí l 'Humà."0 A la fi del regnat de Martí l'Humà, doncs, els càrrecs clau de la cort —canceller, vice-canceller, mestre racional i tresorer— els ocupaven barcelonins.

Dos barcelonins més ocuparen càrrecs d'una gran responsabilitat: Galceran Mar-quet fou vice-almirall de Catalunya i Ber-nat Serra en fou batlle general.111

Malgrat que això no és pas un inventari complet dels barcelonins que exerciren càrrecs reials durant el regnat de Martí l 'Humà, creiem que dóna una idea de la in-fluència que tenien Barcelona i els barce-lonins, d'una manera institucional o parti-cular, sobre el govern del país.

Lideratge de la ciutat en el marc de la corona catalano-aragonesa

A mesura que Barcelona es consolidava com un nucli econòmic potent, la seva in-fluència creixia entre les altres ciutats i aconseguia imposar els seus criteris a la corona. Un exemple ben clar del lideratge barceloní el trobem en la qüestió de la lleuda de Mallorca. L'any 1302, Jaume II de Mallorca exigí el pagament d'aquesta lleuda als catalans i els valencians, sen-se respectar les franquícies que tenien. Barcelona, amb el suport de València, en-vià ambaixadors al rei Jaume II el Just i el rei de Mallorca i, en vista dels resultats ne-gatius de la diplomàcia, convencé les ciu-tats i viles catalanes i també València per tal de fer un front comú i boicotejar l'illa, mesura que, de moment, no tingué èxit a causa de les reticències de Jaume II el Just, que preferí continuar les negociacions. Després d'un nou fracàs de la diplomàcia, Barcelona obtingué finalment que el rei aprovés el boicot a Mallorca l'any 1303. València i Barcelona s'havien de responsa-bilitzar de fer-lo complir al litoral valen-cià i català respectivament ja que, segons creia Barcelona, el boicot doblegaria els mallorquins, que necessitaven les viandes i altres mercaderies que arribaven del Prin-cipat i València. De la realització del boi-cot, se n'encarregaren vaixells lleugers ar-mats que no dubtaren a usar la violència. Després de diversos alts i baixos, Jaume II de Mallorca hagué de renunciar a les seves pretensions i respectar incondicionalment les franquícies dels catalans i els valen-cians a l'illa, tal com el front municipal capitanejat per Barcelona ho havia exi-git."2

Barcelona i els seus aliats havien acon-seguit una victòria completa en aquesta ac-ció. No sembla que, al cap de poc temps, reeixissin tant en la mobilització contra la política portuària francesa, que havia obli-gat a desviar a Aigüesmortes el tràfic que anava als ports de Vic i Cauquillosa, utilit-zats per les embarcacions barcelonines per a accedir a Montpeller.113

La defensa marítima. L'armament de les galeres de l'Almoina. El front unit Barce-lona-València, que havia començat a de-linear-se al començament del tres-cents, es consolidà al llarg d'aquest segle i del següent, especialment en l'àmbit de la defensa marítima i la lluita contra la pira-teria, en concret contra la pirateria barba-resca. Ambdues ciutats, amb la col·labora-

# - r * r t

ció de Mallorca —fins i tot en l'etapa de regne independent— i altres ciutats i vi-les marítimes catalanes, organitzaren amb forçà freqüència estols armats amb la mis-sió de foragitar els pirates de les mars prò-ximes, de tal manera que aviat semblà que es tractava més aviat d'una competència municipal que no de la corona.

L'any 1315, per exemple, Barcelona i València n'organitzaren un, força poderós, conegut per l'armament de les galeres de l'Almoina perquè es basava en una confra-ria i en un impost, creats per Jaume II, a petició de Barcelona, per a combatre els

Caplletra del Llibre verd que representa Jaume II. La influència de la ciutat de Barcelona era impor-tant en la política, tant in-terna com externa, de la Corona d 'Aragó. Això es féu força patent quan el 1302 Jaume II de Mallor-ca exigí el pagament de la lleuda als catalans i valen-cians. Barcelona va reac-cionar, amb el suport de València, convencent Jau-me II el Just per tal que aprovés un boicot contra Mallorca, amb el qual aviat s 'acabaren les pre-tensions del rei mallorquí. (IMHB)

Contracte per a l 'engega-ment d 'unes galeres. Al començament del segle XIV Barcelona i València s 'uniren per defensar-se contra la pirateria barbári-ca. En alguns casos aques-tes dues ciutats tingueren el suport de Mallorca i al-tres viles marítimes cata-lanes. (ACA)

375

o •e X tu

-o

376

c3 rt C T 3 O cd uIS S o C3 <S¡ m s

• c 3

Miniatura del Llibre verd en què apareixen dos mili-tars lluitant. Martí l 'Humà convocà, el 1400, un par-lament de ciutats costane-res a f i de restablir la seguretat de les vies marí-times i assegurar la defen-sa de Sardenya. (IMHB)

sarraïns."4 Armaments d'aquesta mena, sovint més reduïts, foren freqüents gràcies a l'impost creat l'any 1315. Posteriorment, aquest tipus d'armaments se substituïren pels del pariatge, del qual parlarem més endavant, potser perquè aquest impost ofe-ria més possibilitats que el de l'Almoina, que es mantingué per a armar una sola ga-lera per a la defensa de la ribera pròxima a la ciutat."5

La guerra amb Gènova del 1331, una imposició de Barcelona. Els armaments de l'Almoina havien donat confiança a Bar-celona en les seves pròpies forces, de ma-nera que l'any 1331 emprengué una guerra contra Gènova sense la col·laboració reial, bé que amb el consentiment del monarca. En efecte, la rivalitat amb Gènova havia anat creixent des de la conquesta de Sar-denya entre el 1323 i el 1324. Ja l'any 1329 els consellers de Barcelona havien enviat al rei Alfons el Benigne uns missat-gers per proposar-li de fer una armada con-, tra els genovesos. El monarca prometé aju-da, però després se'n va desdir a causa de l'expedició que volia portar a terme contra Granada. L'any 1330 Barcelona tornà a in-sistir en la proposta, però el monarca se'n desentengué. No obstant això l'autoritzà a fer la guerra si n'assumia les despeses i a demanar ajuda, si volia, a Mallorca, Va-lència, Tortosa i Tarragona.

Per raó de l'actitud del rei, Barcelona negocià, gairebé com a ciutat sobirana, amb el rei Jaume III de Mallorca i acordà d'entaular la guerra contra Gènova amb Mallorca, i que cada part hi assumís la meitat de les despeses. Més endavant hi col·laborà València, que en un primer mo-ment se n'havia desentès, potser perquè estava compromesa amb el rei per fer una armada contra Granada en règim de pariat-ge, és a dir, aportant-hi cada part la meitat dels efectius i les despeses."6 També hi ajudaren altres ciutats i viles del litoral ca-talà i a partir de l'any 1332 el rei Alfons, per ajudar a defensar la costa catalana, amenaçada per l'estol genovès, que prenia la revenja dels estralls causats per l'arma-da barcelonina i mallorquina a la costa lí-gur l'any anterior.

Després d'haver embarcat el rei en una guerra que no volia, Barcelona intervingué activament en la negociació de la pau amb Gènova prop del papa. Dels quatre ambai-xadors encarregats d'aquesta tasca, un ha-via de ser barceloní —elegit pels conse-llers— i un altre un jurista escollit també per ells."7

Els armaments del pariatge. Des de mit-jan segle XIV, i potser encara abans, els ar-maments navals per a la defensa marítima i la persecució dels pirates s'efectuaren en règim de pariatge, nom que s'usava per a designar l'armament fet a mitges entre el rei i una ciutat o entre dues o més ciutats. Sabem que hi hagué armaments d'aquesta mena l'any 1347, amb deu galeres, i els anys 1349-50, amb dues galeres i que Pere el Cerimoniós demanà nous armaments als anys 1378, 1382 i 1386.118

Pocs anys després, l'any 1394, el seu fill i successor, Joan I, creà una nova institu-ció, el consell de la mercaderia i els de-fensors de la mercaderia, amb la missió evident de defensar el comerç. Per tal d'a-conseguir aquest objectiu i organitzar es-tols, si calia, els defensors de la mercaderia pogueren establir un impost indirecte que gravés les mercaderies, els vaixells, els mercaders o els patrons del regne. La nova institució trigà un temps a posar-se en mar-xa amb efectivitat. Quan ho féu donà una major regularitat als armaments de defensa marítima, gràcies sobretot a l'impost del pariatge."9

El Parlament de ciutats marítimes del 1400 i el pariatge. La institució dels de-fensors de la mercaderia arrencà de fet a partir d'aquest Parlament, que només reuní les ciutats i viles del braç reial de Catalu-nya, València i Mallorca amb interessos marítims, ja que algunes, com Girona, no eren al litoral, però hi estaven connectades pels afers.

Fou convocat per suggeriment del rei Martí l 'Humà amb dos objectius: el primer consistia a restablir la seguretat de les vies marítimes, amenaçades per corsaris de di-verses procedències i alhora pertorbades per les desviacions de vaixells i confisca-cions de càrregues als ports de Sardenya, on les mercaderies confiscades servien per a sostenir les guarnicions reials i les despe-ses de guerra; el segon objectiu era la de-fensa de Sardenya, les arques del tresor reial eren buides i el monarca no podia pa-gar les tropes ni enviar-hi les armes i les vitualles necessàries. Ambdós objectius ana-ven lligats estretament perquè, si Sardenya no era pacificada, era impossible restablir la seguretat de les vies marítimes. Barce-lona i València també feren front comú en aquesta ocasió i s'encarregaren de convo-car la resta de les ciutats i viles marítimes per reunir-se a Tortosa.

La discussió sobre com organitzar la de-fensa marítima implicà la ingerència dels

síndics en el govern i en l'administració de Sardenya. Exigiren reformes que garantis-sin l'eficàcia de l 'ajuda que hi pensaven destinar i concretaren quines eren i a més decidiren el nomenament de tres comissio-nats o «reformadors», que s'haurien d'en-carregar d'examinar la situació de les posi-cions catalanes a l'illa, bàsicament només Càller i l'Alguer, estudiar les necessitats de defensa en soldats i diners, inventariar les rendes que hi eren destinades i redactar un informe. Se'ls autoritzà, amb el consen-timent del rei, perquè destituïssin els ofi-cials reials i perquè adoptessin les mesures que els semblessin convenients. El Parla-ment xifrà la quantitat de diners necessaris per a la defensa de Sardenya en 25 000 flo-rins d'or anuals; es responsabilitzà de do-nar-ne dues terceres parts, mentre que la tercera havia de ser a càrrec de la corona. Les grans ciutats marítimes prengueren, doncs, al seu càrrec, la defensa de l'illa du-rant tres anys.

Amb relació a la defensa marítima, el Parlament prohibí, en primer lloc, que els oficials reials o senyorials de Catalunya, València, Mallorca i Sardenya acollissin corsaris que, ben al contrari, haurien de ser empresonats i els béns dels quals tornats. Els privilegis de vitualles, que permetien acollir corsaris a determinats ports, com Barcelona, si portaven vitualles en temps de carestia, quedaren en suspens al llarg de tres anys, període de vigència de la sub-venció del Parlament.

Com que només amb mesures legislati-ves no n'hi hauria hagut prou per a era-dicar el cors, s'autoritzà els delegats del Parlament a armar tants vaixells com esti-messin convenient per poder perseguir els corsaris que haguessin damnificat súbdits de la corona catalano-aragonesa i així defensar el comerç. Les flotes havien d'armar-les conjuntament els tres estats marítims mitjançant un acord dels repre-sentants de les tres capitals: Barcelona, Va-lència i Mallorca.

Per tal de sufragar les despeses de l'ar-mament d'aquests estols, anomenats del pariatge, i per pagar el subsidi atorgat al rei per a la defensa de Sardenya, el Parla-ment de Tortosa acordà posar en vigor un nou impost, anomenat també del pariatge, que s'havia d'aplicar a totes les mercade-ries que entressin o sortissin dels estats de la corona catalano-aragonesa per via marí-tima durant un període màxim de tres anys. L'import d'aquest dret fou determi-nat més endavant.

El Parlament acordà delegar poders en els defensors de la mercaderia, nomenats a les ciutats i viles marítimes, els quals s'en-carregarien de l'organització dels estols i dels altres afers derivats de la defensa ma-rítima. Uns clavaris, elegits pel Parlament, haurien de tenir cura de l'administració dels diners del nou impost. Els defensors foren dotats de poders amplíssims i queda-ren deslligats de tota jurisdicció superior, incloses la del rei i la del ^primogènit. De fet i de dret els defensors només eren res-ponsables davant del Parlament; el rei no podia processar-los ni immiscir-se en els afers que dirigien. No es podia demanar més llibertat d'acció ni una victòria més completa sobre l'autoritat reial.

El Parlament de Tortosa, sota la pressió de la ciutat de Barcelona, féu aprovar pel rei la prohibició que els italians residissin a terres catalanes per exercir-hi el comerç. Però d'això, ja ens n'ocuparem més en-davant, en l'apartat sobre el proteccio-nisme.120

El proteccionisme barceloní. Una aspi-ració fracassada. Des del segle XII, al-menys, els mercaders italians comerciaven a les costes catalanes; primer hi arribaren genovesos i pisans, que aconseguiren nom-brosos privilegis com a col·laboradors de la conquesta de Tortosa, els uns, i de la pri-mera conquesta de Mallorca, els altres; més tard hi vingueren florentins, senesos, luquesos i llombards, que representaren una dura competència per als mercaders barcelonins tant perquè no havien de con-tribuir en les talles i impostos municipals o reials, cosa que repercutia en bé de llurs negocis i en perjudici dels afers dels mer-caders locals, com pel fet que disposaven de més capital i tendien a actuacions mo-nopolitzadores, que acaparaven les merca-deries en dany dels mercaders autòctons.

La resposta dels mercaders barcelonins consistí a pressionar la corona perquè adop-tés una política proteccionista, que al-tres estats també havien assumit, i expul-sés els intrusos. En efecte, una pragmàtica de Jaume I del 12 d'abril de 1265 prohibí que els llombards, florentins, senesos i lu-quesos poguessin establir-se a Barcelona per comerciar, i ordenà que els qui s'hi trobaven en fossin expulsats, prohibició que fou confirmada per Jaume II l'any 1326. Mallorca i València seguiren l 'e-xemple els anys 1269 i 1326 respectiva-ment.

Malgrat les ordres d'expulsió, els ita-lians, si és que arribaren a anar-se'n, tor-

Imatge d 'un soldat ageno-llat amb un escut i una llança representat en una miniatura del Llibre verd. La pressió feta per part de les ciutats marítimes el 1400 per tal que el rei expulsés els italians va tenir efecte al cap de poc temps. Malauradament per a les ciutats, la política co-mercial proteccionista afa-voria poc l 'església i el braç militar, ja que els seus interessos com a ter-ratinents i productors de llana es veien seriosament afectats per l 'expulsió dels seus millors clients. (IMHB)

naren aviat. Barcelona demanà sovint als monarques regnants que fessin observar el privilegi d'expulsió, per exemple als anys 1328, 1330 i 1353, però durant tota la se-gona meitat del segle XIV les colònies ita-lianes continuaren creixent. L'any 1353 Barcelona donà vint dies a tots els merca-ders italians per anar-se'n. Aleshores el pa-ís es trobava en guerra contra Gènova i els negocis havien quedat afectats per les difi-cultats del transport, no solament pel perill de les naus enemigues sinó també per la militarització de molts dels efectius navals propis; era natural, doncs, que els merca-ders barcelonins contemplessin amb recel i antipatia els col·legues italians que eren neutrals i tenien el camp lliure per fer mi-llors negocis que mai.

Cessades les hostilitats amb Gènova, bé que no amb Castella, al febrer del 1361, Pere el Cerimoniós provà de convèncer els consellers de Barcelona perquè els merca-ders italians poguessin mercadejar-hi. L'in-terès del rei es devia segurament a motius fiscals. Ho demostra el fet que l'any 1363 prometé a l'infant Joan cedir-li els profits fiscals que poguessin reportar si convencia els consellers de Barcelona perquè no s'o-posessin a la presència dels mercaders ita-lians a la ciutat. Finalment, el 4 de gener de 1368, el rei Pere hagué de revocar totes les concessions atorgades a llombards, tos-cans i italians en general per comerciar als seus regnes.

Però els italians que tenien més interes-sos a les nostres terres, particularment al-guns florentins, trobaren aviat la manera d'esquivar aquesta ordre: prestaren home-natge i vassallatge al rei per esdevenir súb-dits seus, i reberen un guiatge i sovint tam-bé la concessió de la familiaritat reial; en canvi d'això, havien de lliurar cada any al rei, deu dies abans de Nadal, una peça de seda i or de Lucca o bé de domàs, per al seu abillament. Més endavant, els merca-ders italians quedaren emparats només pel guiatge, amb la contrapartida de la peça de roba d'or.

Les ciutats eren malcontentes per les concessions reials a favor dels italians, que transgredien llurs privilegis; així doncs, al Parlament de Tortosa del 1400 Barcelona i València n'imposaren l'expulsió, i aprofi-taren l'ocasió qfue el rei Martí necessitava llur ajut per defensar les posicions catala-nes a Sardenya. El rei hagué de confirmar aquesta decisió en una pragmàtica del 1401.

Però el decret d'expulsió no durà més d'un any o un any i mig perquè el front co-

mú que havien format les ciutats maríti-mes, que eren proteccionistes, començà a dissoldre's. València hagué d'enfrontar-se, en posició de minoria a les corts del reg-ne, reunides l'any 1402, contra els braços eclesiàstic i militar, que havien presentat al rei un greuge contra la pragmàtica d'ex-pulsió dels italians. Nobles i grans ecle-siàstics, monestirs o comandes d'ordes mi-litars, tant del regne de València com de Catalunya, ja que els nobles i cavallers del Principat també feren arribar llur queixa al rei, posseïen grans extensions de terres i rendes agràries, com també, sovint, grans ramats de xais, o bé controlaven regions productores i distribuïdores de llana, com l'orde de Montesa, que dominava el Maes-trat. Aquestes forces representaven, doncs, els interessos dels productors de llana, perjudicats directament per la pragmàtica d'expulsió dels italians, ja que florentins i llombards n'eren els millors clients, i re-presentaven també els interessos agrícoles en general, que es revoltaven contra el pro-teccionisme de Barcelona i València, que creien encaminat a monopolitzar la comer-cialització de tots els productes de la terra en llur benefici exclusiu.

Mallorca, per la seva posició geogràfica —en un encreuament de vies marítimes, escala obligada dels venecians i d'altres italians en la ruta a Flandes i al mateix temps enllaç amb el nord d'Àfrica—, era natural que s'inclinés per l'obertura co-mercial; només hi eren en contra, segura-ment, uns pocs comerciants dedicats al trà-fic de distàncies llargues; els mercaders dedicats al tràfic amb Barbaria i els magat-zemistes de la ciutat, com també la part fo-rana i els menorquins, interessats a assegu-rar l'escolament ràpid i a bon preu dels productes agrícoles i de la llana, devien ser partidaris de l'obertura comercial. Així doncs, al cap d'un any, més o menys, Ma-llorca abandonà el front proteccionista i re-nuncià al capítol del pariatge referit a l'ex-pulsió dels italians.

A la darreria de l'any 1401 el rei Martí i els seus consellers ja havien preparat uns capítols amb els acords preliminars per do-nar llibertat de comerç als italians. El mo-narca demanà el parer dels consellers de Barcelona, que es trobaren entre dos focs: el rei que els pressionava perquè acceptes-sin la proposta, i els defensors de la mer-caderia, exponents de la classe mercantil de la ciutat, que s'oposaven a qualsevol mena de transacció i aconseguiren, fins i tot, fer suspendre les reunions d'una co-

missió elegida pel Consell de Cent per es-tudiar la proposta reial. Atesa l'oposició tancada de l'estament dels mercaders, de tant de pes dins la ciutat, els consellers s'excusaren prop del rei de donar llur prò-pia opinió sobre el projecte reial, opinió que els havia demanat per saber si les limi-tacions que pensava establir a l'actuació dels italians serien suficients per aconten-tar el sector mercantil dels seus regnes. En vista de la resposta, el rei riostra sorpresa pel fet que prevalgués la voluntat dels de-fensors de la mercaderia sobre una decisió del Consell de Cent, que representava tota la ciutat, i exhortà els consellers a convo-car una reunió de la comissió elegida pel Consell de Cent i a remetre-li el resultat de les seves deliberacions, ja que assegurà que no acceptaria com a interlocutors els defensors de la mercaderia, sinó els matei-xos consellers; per forçar-los a adoptar una actitud negociadora, els posà davant el di-lema d'acceptar la llibertat de comerç amb restriccions, tal com ell la proposava, o de trobar-se que, sota la pressió dels mallor-quins i les Corts valencianes, hagués de decretar la total llibertat de comerç.

A la fi la cort imposà el seu projecte i el 13 d'octubre de 1402, un any i mig des-prés de la pragmàtica d'expulsió, el rei pu-blicava una altra pragmàtica que capgirava definitivament la situació en concedir als italians llibertat de comerç a les seves ter-res, sempre que residissin i comerciessin només a les ciutats de Barcelona, València, Mallorca, Tortosa, Perpinyà i l'illa d'Ei-vissa (a causa de les salines), fora de les quals podrien comprar tan sols la llana ja esquilada; no podrien negociar fora d'aquests centres per mitjà de comandes i, a dins, amb persones que no fossin súb-dits dels regnes catalano-aragonesos; final-ment, per exportar les mercaderies com-prades haurien d'emprar naus catalanes: només en el cas que no n'hi hagués cap disposada a carregar aquelles mercaderies els italians podrien utilitzar naus estrange-res. A més, els italians hagueren de pagar un nou impost, el dret dels italians, de 1' 1,25% sobre el valor de tot el que com-pressin o venguessin.

El decret liberalitzador del rei Martí, malgrat les restriccions que contenia, con-trarià profundament els barcelonins, que consideraren que no tutelava prou llurs in-teressos. De fet significà un triomf dels interessos a curt termini de l'aristocràcia i dels productors de matèries primeres i, en definitiva, dels interessos rurals, enfront

El rei Martí representat en una miniatura del Llibre verd. A la darreria de l 'any 1401 el rei Martí i els seus consellers prepa-raren uns capítols amb els acords preliminars per do-nar llibertat de comerç als italians. (IMHB)

dels interessos del comerç i la indústria autòctons, tal com es demostraria més en-davant.

Barcelona quedà isolada en la seva polí-tica proteccionista i no pogué impedir la promulgació del decret; de tota manera no acceptà la derrota i durant anys portà l'afer per via judicial —la causa s'arrossegava encara l'any 1414—. El 1411 l'estament mercantil barceloní mantingué l'esperança que el rei que resultés elegit després de la mort sense successió de Martí l 'Humà po-dria ser induït a abrogar el decret d'aquest rei, promulgat contra privilegis de la ciu-tat, però llurs esperances foren vanes.

A les Corts del 1414 o les del 1418 el síndic de Barcelona presentà un greuge contra el dret dels italians, al·legà que re-percutia en dany dels mercaders catalans perquè llavors els demanaven més impos-tos a l'estranger i protestà perquè s'havia generalitzat fins i tot als genovesos, que n'havien d'estar exempts. A les Corts del 1421-23 Barcelona proposà la fi del règim de salconduits i l'expulsió dels italians, acusats d'haver desviat i destruït l 'art de la mercaderia amb contractes imaginaris de canvis, recanvis i assegurances.121

Més endavant, a mesura que la pressió del capital florentí creixia, a Catalunya augmentà de bell nou el ressentiment de l'opinió pública contra els italians. L'acti-tud antiitaliana de l'estament mercantil era un aspecte més del moviment proteccio-nista que es desenvolupà a mitjan segle XV i que abraçava un camp més ampli, que també comprenia la protecció de la in-dústria tèxtil local amb la prohibició d'en-trada de teixits estrangers.122

Diversos memorials barcelonins per a la reforma del comerç i un tractat sobre la moneda d'Arnau de Capdevila, escrits en-tre el 1424 i el 1437, expressaven la preo-cupació pels danys irreparables que l'ex-cessiva obertura al capital estranger podia provocar en l'economia local i concreta-ment acusaven els italians d'alterar el curs dels preus i de provocar el desordre mone-tari, ja que feien sortir or i abusaven de l'especulació financera. Proposaven mesu-res per protegir la flota catalana i per dis-minuir la competència estrangera mit-jançant impostos als mercaders de fora, vigilància dels*intercanvis que efectuaven, fre a les naturalitzacions, que servien no-més per a evadir impostos, per mirar de concedir-les tan sols als qui es comprome-tessin a instal·lar-se definitivament a les nostres terres, amb el benentès que, si se

n'anaven, haurien de pagar tots els impos-tos dels que s'haguessin deslliurat gràcies a la naturalització. Proposaven que als es-trangers els fos prohibida la negociació fo-ra dels grans centres, la compra directa al productor i abans de la collita, les conxor-xes per influir sobre el curs dels preus i la venda al detall. Arnau de Capdevila pro-posava, directament, l'expulsió dels ita-lians.123

L'oportunitat de la proposta d'impedir l'accés directe al productor quedà demos-trada aviat, perquè entre el 1436 i el 1439 els compradors italians acapararen de tal manera el mercat de la llana que els parai-res de Barcelona declararen que s'havien quedat sense primera matèria i exigiren que hom posés remei a aquesta situació.124

No ens consta que hi hagués noves queixes d'aquesta mena fins al segle XVI.125

El fet és que la inquietud dels ambients mercantils barcelonins guanyà finalment la cort d'Alfons el Magnànim, que fins lla-vors havia estat partidari d'una política li-beral i favorable als italians. Quan esclatà la guerra amb Florència l 'any 1447, el rei ordenà la revocació de tots els salconduits concedits als florentins i llur expulsió de tots els seus regnes i prohibí de mantenir-hi cap relació econòmica, mercantil o fi-nancera, directament o per mitjà d'inter-mediaris. Quan la guerra conclogué, l'any 1450, s'aixecà aquesta prohibició, si bé el 1451, en reprendre's l'enfrontament, s'ex-pulsà els florentins de nou. Alfons el Magnànim no s'adherí a la pau de Lodi (1454), que posà fi a la guerra, fins el 1455 perquè no volia donar llibertat de comerç als florentins en els seus regnes, tant s'ha-via convençut que llur presència provoca-va danys irreparables a l'economia. La veritat és, però, que no sembla que recupe-ressin ja el lloc que havien ocupat a terres catalanes. A la darreria del segle ocupaven una posició molt feble i els havien substi-tuït els genovesos, cosa que es féu més cla-ra al segle XVI.126

L'enfrontament amb l'estament nobilia-ri. Al llarg del segle XIV, coincidint amb l'enfortiment de les ciutats, i molt espe-cialment de Barcelona, s'aprofundí la ten-sió entre l'estament nobiliari i les ciutats i viles del braç reial, que havia anat sorgint a causa de la diversitat d'interessos polí-tics i econòmics. La tensió donà lloc a la creació d'una lliga nobiliària al final de l'any 1397, a la qual Barcelona volgué oposar una lliga dels municipis reials de Catalunya, en què podrien ser admesos els

Fragment del retaule de Sant Esteve, obra del ta-ller dels Vergós. Al llarg del segle XIV s 'aprofundí la tensió entre l 'estament nobiliari i les ciutats i vi-les del braç reial a causa de la diversitat d'interes-sos polítics i econòmics. (MAC)

381

cavallers residents prop d'aquests munici-pis que hi volguessin participar, sempre que no demanessin exempció d'impostos i accés al govern municipal. Els conse-llers presentaren una proposta al rei Martí l 'Humà en aquest sentit, argumentant-hi que una lliga contra les ciutats reials anava contra el monarca. Martí l 'Humà autoritzà la formació d'aquesta lliga i encarregà a Simó de Marimon d'iniciar les negocia-cions amb els cavallers i homes de paratge de la vegueria de Barcelona i Vallès. Però quan les negociacions ja eren avançades i hi havia uns capítols redactats, el rei no lliurà l'autorització per signar-los i els tractes continuaren a un ritme més lent, sense que disminuís, paral·lelament, la ten-sió amb la noblesa.

Tant és així que l'any 1400 el rei, que encara no havia rebut la fidelitat dels cata-lans, cerimònia que se celebrava a Barce-lona, considerà que era perillós ajuntar-hi barons i cavallers amb representants de les ciutats i viles reials perquè les discòrdies podien pujar encara més de to i la cerimò-nia no se celebrà fins el 1405.

L'any 1402 els consellers de Barcelona intentaren negociar amb els barons i cava-llers un arranjament amistós, per bé que no hi tingueren gaire èxit; de fet, l'any 1406 els consellers proposaren de fer una ordi-nario perquè tots els ciutadans tinguessin armes a casa, per si calia defensar-se amb motiu de la disputa amb el braç nobi-liari.127

Segurament s'ha d'enllaçar aquesta pug-na contra la noblesa amb el poc entusias-me que Barcelona demostrà envers la can-didatura de Jaume d'Urgell abans i després de la mort del rei Martí l 'Humà: això fou un dels factors determinants, atès el pes de la ciutat, perquè fracassés. Només cal re-

cordar la rapidesa de l'actuació barceloni-na després de la mort de Joan I a favor de Martí l'Humà.

El braç nobiliari mirà d'aprofitar l'adve-niment d'una nova dinastia per pressionar a favor d'una retallada del poder de les ciutats. L'any 1413 els representants dels nobles es queixaren al rei Ferran d'Ante-quera dels privilegis concedits pels seus antecessors a les ciutats, que els perjudica-ven greument, segons la seva afirmació. Esmentaven en concret el dret a crear im-postos, el dret a atorgar veïnatge als foras-ters i el dret dels oficials reials, a requesta de les ciutats o conjuntament amb aques-tes, per poder actuar dins les jurisdiccions nobles. L'animadversió contra el dret de concedir veïnatge s'explica per l'acollida que els remenees originaris de les terres dels nobles trobaven a les ciutats, mentre que la darrera queixa es devia referir segu-rament a les actuacions del sagramental.

La iniciativa dels nobles donà pas a un procés, al qual Barcelona hagué d'enfron-tar-se i que durà mesos. Òbviament el braç nobiliari no aconseguí l'objectiu que prete-nia, és a dir, que el rei revoqués els privile-gis que els molestaven, però és un símpto-ma del malestar existent.128

Projecció de Barcelona en l'àmbit internacional

La defensa dels interessos generals de la ciutat i els interessos particulars dels seus ciutadans implicà que el govern municipal hagués de mantenir contactes epistolars o mitjançant missatgeries amb autoritats d'al-tres països: governs municipals, oficials de reis o magnats, i amb diverses corts. Les

« ¿ A . i(\Gnf (rfiay iti 5 . ^ugjifh J f y W l banefh: teamfho*» ñu v

¿h^hrniw.1 teniiwUífiA lulil?;; m*itnt*nbn£ ÍÍT ilLth,

¿re»' uj ilU mufafc At»uft¿ lí Jl^Jí'lhll^ d lílwijITWH

«pwflhis, " i * ¿.¿4 »*n£¡i ' f f ¿ fe·'ií'/ï tótK. fcW iMC.ÍwjHU «UU9

íjfi/ümatiW "" l<j"í·iiit;'£l.·uj>'i(- ¡wii i ^ . ' . . Zu í.JUl'fflívi.'f.' W ¿lf}fluM¡K Mr lu<r f mi OpüMMlP'llU . O-luCí l·l • • -

nif/bi'

v — v n y j ^ f r - ^ ni*

(rmMjf ttbt*iï mfaWÜ,* .'.xflpt Gi ™gf <yrmslú¡ .¡.JIP

(1 w ílAí (ïomzsmt* íOrfij

1. , - . ' " l^ ImiMlcifJmwMwfui « i M í . j f c w !í rmn¿> 1 )»(«<:ie-.'O-wJ íTj h«- «puí>««í taita íclxof ligt^.í^ J^ts

«JMW-·.iUÍM,!-. lis <"wil.i<r- tMt l l l l ,^; i r-.

Ji¡¿ SíVimii/ ttaft^it'tt^limtm • «gmhtf «jrmiiwM^» Mwbihif pj, ypííuítiánc JiU/mnc iUwthfw m¡ t'Lrrdl- cf-^vtihí /íruf-p*ti /F'fiii/iMhih ni0z-> aU>.;-Uíiúcu —Ji hu. Udfclí rt.W- m<WlÍHA f wmtnÍA ^fhltó" >Uc jJl'XMuuii thJifi

"¿I- mtu lM W Ï 1<W fimluji ^, tuitíhy «-""SÍ* ^Heirah'tíí" ihv ^uú/k i|. Y ^ p j -

Carta del dux de Venèc ia als jurats de Barce lona re-ferent als actes de pirate-ria (1441). La projecció exterior de Barce lona va provocar la relació d ' aques ta amb altres paï-sos a través de cartes o missatgeries. Sovint les relacions bilaterals es de-vien a reclamacions per actes de pirateria, béns de mercaders deixats a l ' e s -tranger per mort , exigèn-cia d ' impos tos indeguts a ciutadans de Barcelona i qüest ions polítiques. (ACA)

causes més freqüents consistien en reclama-cions per actes de pirateria, reclamacions dels béns de mercaders deixats a l'estranger per mort, naufragi o altres causes, reclama-ció per exigència d'impostos indeguts a ciu-tadans de Barcelona, o bé recomanació de ciutadans barcelonins a autoritats estrange-res.129 Altres vegades, menys freqüentment, els contactes es devien a motius polítics.

Però és ben segur que l 'àmbit més im-portant de projecció internacional de Bar-celona, i l 'únic institucionalitzat, fou el dels consolats d'Ultramar.

Els consolats d'Ultramar. El desenvolu-pament del comerç marítim català, i molt concretament el barceloní, significava una projecció important per a la ciutat, encara que fos la suïna d'activitats particulars. Els consolats d'Ultramar foren el vessant insti-tucional d'aquesta expansió comercial i marítima.

Des de ben aviat hom s'adonà de la ne-cessitat de poder confiar, a les escales de

les rutes comercials, en persones que de-fensessin els interessos dels mercaders ca-talans prop de les autoritats locals, que so-lucionessin els conflictes entre catalans, etc. Barcelona aconseguí el dret de nome-nar aquestes persones, els cònsols, que ha-vien de tenir jurisdicció sobre tots els cata-lans residents o de pas.

Antoni de Capmany ponderà, amb raó, a la seva obra Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona la importància de la facultat conferida a la Ciutat Comtal,130 ja que la representació exterior era clarament una regalia. Aquesta potestat li permeté adreçar-se directament a les autoritats amb jurisdicció sobre cada lloc per notificar-los els nomenaments.

Segurament els primers consolats cata-lans estables a l'estranger foren el de Tunis i el de Bugia i en general del nord d'Àfri-ca, que fou també un dels primers àmbits de l'incipient comerç català. L'any 1253 ja

hi havia en ple funcionament un alfòndec i un cònsol a Tunis que depenien del rei. L'alfòndec era al mateix temps un hostal i un magatzem on els mercaders de la matei-xa nació podien hostatjar-se i tenir les mer-caderies en botigues que hi arrendaven. Hi havia, a més, taverna i generalment una ca-pella. Els mercaders pagaven un dret de magatzem al cònsol i un petit percentatge dels beneficis de llurs vendes. El cònsol te-nia cura de l'alfòndec i havia de solucionar les querelles entre els seus connacionals i mirar de mantenir bones relacions amb les autoritats locals per tal de resoldre els pro-blemes que poguessin sorgir.

Durant el segle XIII i especialment en el regnat de Jaume I, el rei solia arrendar els alfòndecs de Tunis i Bugia i l'arrendador exercia el càrrec de cònsol. Pere el Gran canvià aquest sistema a fi d'evitar els in-convenients que comportaven l'absentisme del cònsol, l'actuació de substituts, etc., i nomenà directament els cònsols, que eren delegats de la corona i li havien de pagar dos terços dels ingressos, mentre que se'n quedaven l'altre terç.'31

El consolat estable d'Alexandria també figura entre els més antics. L'any 1262 Jaume I autoritzà Ramon de Conques, un burgès de Montpeller que hi havia estat en-viat com a ambaixador a constituir-hi con-solat i alfòndec, en nom del rei, si ho per-metia el sultà de Babilonia. El permís degué ser atorgat, perquè el 1264 el ciu-tadà de Barcelona Guillem de Montcada n'esdevingué cònsol. El rei establí que ha-via d'exercir la jurisdicció sobre tots els seus súbdits, inclosos els montpellerins. Sembla que el procediment d'adjudicació del càrrec fou també el d'arrendament.132

A mitjan segle XIII aquests primers còn-sols estables coexistiren amb un altre tipus de consolat, el cònsol que anava a la nau amb els mercaders i, com aquests, romania a l'escala final poc de temps. Fou en aquesta mena de consolat itinerant on Barcelona començà a assegurar-se el mo-nopoli de la institució. Unes ordinacions dels prohoms de ribera de Barcelona, con-firmades per Jaume I l'any 1258, disposa-ren que, abans de salpar de Barcelona, els homes de qualsevol vaixell, tant tripulants com mercaders, n'haurien d'escollir dos d'entre ells, els quals tindrien autoritat so-bre la resta durant el viatge, fos en terra de cristians o bé de sarraïns. Els elegits po-drien nomenar dos consellers.133

Aquesta facultat concedida als merca-ders i navegants barcelonins es consolidà i

municipalitzà l'any 1266, quan Jaume I concedí als consellers de Barcelona potes-tat per nomenar cònsols cada any a les naus que naveguessin a ultramar, els quals, si un cop arribats al port de destinació no hi volien hivernar, podrien nomenar un cònsol que els substituís. Els cònsols tin-drien jurisdicció sobre totes les persones dels regnes catalano-aragonesos que nave-guessin o residissin a ultramar (nom que solia designar Síria i Egipte i també l'Im-peri Bizantí, tot i que aquest era esmentat més aviat amb el nom de Romania) i sobre tots els vaixells i béns que transportessin. Podrien ordenar, obligar, administrar justí-cia i castigar, tal com ho feien els d'altres nacions. Haurien de jurar el càrrec i regir-lo fins al final del termini fixat pels elec-tors. El càstig dels cònsols, si delinquien, correspondria als consellers de Barcelo-na.134

La concessió que acabem de comentar no significava encara el monopoli de la funció consular per a Barcelona. Malgrat això, a la darreria de l'any 1268 Jaume I amplià el privilegi de 1266 i atorgà potes-tat als consellers de Barcelona per escollir cònsols a ultramar i a Romania i a tot arreu on naveguessin els vaixells barcelonins. Tots els seus súbdits hi haurien d'acudir per resoldre llurs querelles.135 Aquesta concessió fou la que realment constituí l'inici de la potestat consular barcelonina i s'inserí posteriorment en els nomenaments que realitzaven els consellers, ja que eren en virtut d'aquest privilegi.136

En temps de Pere el Gran, l'any 1281, foren els cònsols de la mar, Bartomeu Ro-meu i Bonanat Barraler, els qui nomenaren un cònsol a Constantinoble i Romania i continuaren així la tradició inaugurada pels prohoms de ribera l'any 1258. La persona escollida fou Pere Ris, un mercader de Barcelona que anava a Constantinoble en la nau de Bonany Llor, que havia de tenir jurisdicció sobre tots els súbdits del mo-narca català. Si algun no volia obeir-lo, el cònsol, amb testimonis, n'havia de prendre nota i denunciar-ho als cònsols de la mar a la tornada a Barcelona. Totes les naus catalanes, encara que portessin altres còn-sols a bord, haurien d'obeir el cònsol o els cònsols de la primera nau que hagués arri-bat a port, fos a ultramar, Armènia, Ro-mania o Barbaria; els cònsols d'aquestes altres naus haurien d'ajudar els primers; els de la segona nau arribada els podrien substituir quan se n'anessin, i així succes-sivament.137

Anvers d 'un croat encu-nyat en època de Pere II dit el Gran( 1276-85). Du-rant el segle XIII el rei so-lia arrendar els alfòndecs de Tunis i Bugia, i l 'arren-dador exercia el càrrec de cònsol. Pere el Gran can-vià el sistema nomenant directament els cònsols. (GNC)

Historia de Barcelona La ciutat consolidada

Es possible que hi hagués una certa riva-litat entre la corporació mercantil i el go-vern municipal per exercir les competèn-cies sobre el consolat a l'estranger, que tant l 'una com l'altre tenien concedides per la corona; però fou el municipi qui guanyà finalment.

Fora de la ciutat hi hagué altres obsta-cles que calgué vèncer per a obtenir el mo-nopoli del consolat. Mallorca, després de la mort de Jaume I, maldà per tenir còn-sols propis a Barbaria. No obstant això ha-gué de renunciar-hi després que Alfons el Liberal prengué l'illa al seu oncle Jaume II de Mallorca pel suport prestat per aquest darrer a la croada francesa contra Catalu-nya l'any 1285. Quan Jaume II el Just pac-tà el retorn de Mallorca al seu oncle, l'any 1298, estipulà que els mallorquins estarien sota els cònsols dels catalans i que aquests no serien regits per un mallorquí. Però ja l'any 1300 intentà col·locar un mallorquí al consolat de Bugia. Jaume II el Just féu fracassar la maniobra momentàniament, però Jaume II de Mallorca al·legà que els seus súbdits no estaven obligats a acudir als alfòndecs catalans i finalment arribà a un acord amb el sultà, que li permeté tenir cònsol i alfòndec propis a Bugia, malgrat l'oposició del monarca català, que assegu-rava que la dualitat era un escàndol als ulls dels habitants de Bugia i que se n'aprofita-ven. Però Mallorca no hi renuncià i ho in-tentà també a Tunis i després a Tedel·lis i

Alger. Al Marroc, l'any 1300, el cònsol de tots els cristians de Sersell era un mallor-quí i el mateix s'esdevingué a Al-Mansüra el 1304.138 A Nàpols els mallorquins es negaren a estar sota la jurisdicció del còn-sol elegit pels barcelonins l'any 1317, i Barcelona demanà al rei Robert que els obligués a respectar la concessió feta a la ciutat per Carles II de Nàpols, l'any 1299, i la de Jaume I que posava els mallorquins sota els cònsols elegits pels barcelonins.139

Barcelona hagué d'imposar encara els seus candidats a Barbaria, on els alfòndecs i els consolats eren concedits directament pel rei des del segle XIII. Al llarg del segle XIV ho aconseguí i a la fi del segle XV te-nia prop de setanta-dues representacions consulars. Els consolats de Sevilla, Pro-vença, Gènova i Sicília foren dels més antics. A Sicília, els consellers de Barcelo-na hi obtingueren el privilegi de nomena-ment dels cònsols l'any 1286.140 A molts d'aquests llocs, especialment als països musulmans, els cònsols eren barcelonins o d'algun altre lloc dels regnes catalano-ara-gonesos i també era així a Sicília i Sar-denya, on Jaume II concedí que els barce-lonins tinguessin cònsol des del 1321. En canvi, a Gènova, Pisa, etc., la representa-ció es confià a prohoms del lloc, potser arran de convenis antics que devien pre-veure el mateix quant a Barcelona, és a dir, que el cònsol dels genovesos o els pisans fos català.

t

»

i

1. IGLÉSIES, J., «El poblament de Catalunya durant els se-gles XIV i XV», VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Cerdeña, 1957), Madrid 1959, pp. 247-270, i «El fogaje de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV», Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, XXXIV, Barcelona 1962, pp. 249-356. Cal ad-vertir que alguns aspectes del primer treball són corregits pel segon.

2. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714, vol. 1, per SALRACH, J.M., Edhasa, Barcelona 1980, p. 562, i Història del País Valencià. De la conquesta a la federació hispànica, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1989, pp. 214 i 269. Vegeu també LACARRA, J. M., Aragón en el pasado, Espasa-Calpe, Madrid 1972, p. 133.

3. L'atribució de 200 000 habitants a París es basa en les 35 parròquies i els 61 098 focs que tenia l 'any 1328, però com que ocupava 350 ha hauria arribat a una densitat de 600 habitants per ha, cosa que resulta poc creïble, atès que ni al segle XIX ni ara no ha assolit sinó aproximadament la meitat d 'aquesta densitat: CARPENTIER, E., GLENISSON, J., «Bilans et méthodes: La demographie française au XlVe siècle», Annales. Economies. Societés. Civilisations, 17 ( 1 9 6 2 ) , p p . 1 0 9 - 1 2 9 . C f . t a m b é CHEVALIER, B . , Les bonnes villes de France: du XlVe siècle au XVle siècle, Aubier-Montaigne, París 1982. Si 61 098 focs els multipliquem per 3,5 individus per foc dóna 210 000 habitants, amb el coeficient 4 n 'obtenim 250 000 i, amb el 4,5, 275 000, co-sa poc creïble. Per a la població de les altres ciutats cf.y a més d'aquests treballs, CAZELLES, R.. Etienne Marcel: champion de l'unité française, Tallandier, París 1984, p p . 9 i 10 ; RENOUARD, Y . , GARDELLES, J . , Histoire de Bor-deaux, vol. III, dir. per Ch. Higounet, Federation Histori-que du Sud-Ouest, Bordeus, 1962-1965, p. 224; DE VA-LOUS, G., De quelques elements de la fortune du patricial lyonnais au XIV siècle, B.P.H., París 1966-68, p. 594.

4. FERRER I MALLOL, M.T., «Els primers diputats de la Ge-neralitat de Catalunya (1359-1412)», Miscel·lània d'Ho-menatge a Miquel Coll i Alentorn en el seu vuitantè aniver-sari, Fundació Jaume 1, Barcelona 1984, pp. 224, 233 i 238. Cf. també Origen i evolució de la Diputació del General de Catalunya, Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d'Història Institucional (1988), Generalitat de Catalunya. Departaments de Cultura, Barcelona 1991, pp. 152-159.

5. Sobre el qualificatiu aplicat per Jaume II cf. CARRERAS I CANDI, F., La ciutat de Barcelona, Barcelona, S. d., p. 8. Sobre la queixa del procurador del vescomte de Cabrera, cf. AHCB, Llibre de Consell, 5, ff. 51 V.-53 v.

6. AHCB, Lletres Closes, 4, f. 6 r. (1435, febrer, 17).

7. AHCB, Llibre del Consell, 25, f . 44 r.-v. (1391, octu-bre, 9).

8. L 'any 1398 molts d 'aquests censalistes es negaven a pa-gar les pensions i la ciutat nomenà una comissió per ocu-par-se'n: AHCB, Llibre del Consell, 27, f. 147 r. Sobre els censáis mallorquins comprats per barcelonins cf. SANTAMA-RÍA ARANDEZ, A., El reino de Mallorca en la primera mi-tad del siglo XV, IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Palma de Mallorca, 1955, pp. 43-46.

9. CABESTANY I FORT, J.F., «Repertorio de cartas reales conservadas en el Instituto Municipal de Historia», I Documentos y Estudios, XVI, 1966, pp. 78 i 79, núm. 103; MIRET I SANS, J., «El darrer rei de la Casa de Barcelona», Homenatge a la memòria del rei Martí, Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 1910, p. 7.

10. AHCB, Llibre del Consell, 2, ff. 46 V.-47 r.; 15, ff. 53 v.-54 r., 91 r. i 95 v.-96 r.; 16, f. 77 r.; 17, f. 76 r.; 19, ff. 103 V.-107 v. (1350, juny, 13).

11. Sobre les lluites de bàndols cf. FERRER, M. T., «Lluites de bàndols a Barcelona en temps del rei Martí l 'Humà», Estudis d'Història Medieval, vol. I. Estudis dedicats a Fer-ran Soldevila, Societat Catalana d'Estudis Històrics, Bar-celona 1969, pp. 75-94. Sobre els conflictes socials: BAT-LLE I GALLART, C., La crisis social Y económica de Barcelona a mediados del siglo XV, Departamento de Estudios Medievales-CSIC, Barcelona 1973 (annexos de Y Anuario de Estudios Medievales, vol. 3).

12. AHCB, Llibre del Consell, 1, ff. 21 v.-22 r.

13. AHCB, Lletres Closes, 1, ff. 10 r.-l 1 r. (1381, novem-bre, 15) i 2, ff. 7 r.-8 r.

14. AHCB, Llibre del Consell, 28, ff. 50 r., 61 v. i 67 v., 95 r.; Manual de novells ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, vol. I, publitat per SCHWARTZ Y LUNA, F . , i CARRERAS I CANDI, F . , B a r c e l o n a 1 8 9 2 , p p . 9 0 i 9 1 ; GIRONA I LLAGOSTERA, D . , Itinerari del rey en Martí (1396-1410), Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, vol. IV (1911-12), i vol. V (1913-14), n 'hem usat la separata, Barcelona 1916, pp. 23, 24 i 32.

15. JUNYENT, La ciutat de Vic i la seva història, Curial, Barcelona 1976, pp. 131-136. ACA, C, reg. 2192, ff. 27 r.-28 r. (1399, gener, 14), Dietari, vol. I, pp. 75 i 76; AHCB, Lletres reials originals, sèrie A, ntim. 159 i sèrie B, núm. 37, incloses a Diversorum, 6, f. 33 r. i f. 341; i BRU-NIQUER, E.G., Rúbriques de... Ceremonial dels magnífichs consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, vol. II, Barcelona 1912-13, pp. 209 i 303.

16. AHCB, Llibre del Consell, 28, f. 44 r. (1401, desembre, 22) i MASSÓ I TORRENTS, J., Les lletres catalanes en temps del rei Martí i en Ramon Çavall, Homenatge a la memòria del rei Martí, V Centenari de la seva mort (1410-1910) pu-blicat pel Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 1910, p. 100. Els interessos de Barcelona a Mallorca eren els censáis a què ens hem referit abans a la nota 8.

17. FERRER I MALLOL, M.T., «EI patrimoni reial i la recu-peració dels senyorius jurisdiccionals en els estats catala-no-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, vol. 7, 1970-71, pp. 351-370, 383-400, 408-427 etc.

18. ídem, pp. 416-419.

19. ídem, pp. 416-419. Per als casos d'Igualada i, Tona cf. CRUZ, J., Els privilegis de la vila d'Igualada, Publica-cions de l 'Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Òliba, núm. 80, Barcelona 1990, pp. 142-147 i 153-166 {cf. sobre les alienacions i reversions a la Corona d'Igualada, pp. 45-46, 48, 72-74 i 95-103), i PLADEVALL, A„ Tona, mil anys d'història, Ajuntament de Tona-Eumo, 1990, p. 205.

20. CARRERAS I CANDI, F., Geografia General de Catalu-nya. Catalunya, p. 952.

21. LLADONOSA I PUJOL, J., Història de Lleida, Ajuntament de Lleida - Institut d 'Estudis Lleidatans, F. Camps Calmet, T à r r e g a 1 9 7 2 , p . 5 9 3 . PELLA I FORGAS, J . , Historia del Ampurdán, facsímil, 2a ed., Olot 1980, p. 592.

22. AHCB, Lletres Closes, 2, ff. 4 v.-5 v. (1383, maig, 8).

23. CRUZ, Els privilegis..., op. cit., pp. 95-103 i 149.

24. ACA, C, reg. 1560, ff. 1 r.-3 v. D'aquests quatre llocs, en posseïa la jurisdicció Bernat de Cabrera.

25. ACA, C, reg. 1560, ff . 7 r.-9 r. Posseïa la jurisdicció d'aquests onze llocs Ramon de Planella. Cf PALMA DE MA-LLORCA, A., Historia de la villa de San Felio de Codines. Datos y referencias, Barcelona 1946, pp. 38-42.

388

B ¡ m m s a

«ï C3 c-o o ra •SS a o CQ C w O D O "O W

• C 3 'fi-a

26. ACA, C, reg. 1560, ff. 42 v.-45 v. i 46 r.-49 v. Posseïa aquesta jurisdicció Pere de Planella. Al meu article El pa-trimoni reial, p. 418, hi ha un error en la data d 'aquesta re-dempció: hi figura com si fos de l 'any 1381, quan és del 1384.

27. ACA, C, reg. 1560, ff. 58 v.-60 v. La jurisdicció d 'aquests tres llocs pertanyia a Marc de Planella.

28. La jurisdicció d 'ambdós llocs pertanyia a Francesc de Perellós i a la seva vídua Constança: ACA, C, reg. 1560, ff. 61 v.-63 r. Les capitulacions foren confirmades per Joan I el 8 de setembre de 1387: reg. 2024, ff. 22 r.-24 r.

29. La jurisdicció de Canovelles pertanyia a Bort de Plegamans: ACA, C, reg. 1560, ff. 66 v.-68 v.

30. La jurisdicció de la Roca i dels set llocs que segueixen pertanyia a Pere Arnau Marquès: ACA, C, reg. 1560, ff. 69 r.-74 v. Malgrat el compromís reial i el carreratge, fou ve-nuda novament a Ramon de Torrelles l 'any 1405; FERRER, El patrimoni reial..., op. cit., p. 357 i hagué de pagar una nova redempció l 'any 1416: reg. 2938, ff. 7 v.-9 v.

31. Granollers tingué el mateix problema que la Roca i també fou alienada de nou a Ramon de Torrelles; hagué de pactar una altra redempció l 'any 1418: ACA, C, reg. 2586, f f . 173 v . -176 r. Cf sob re aques t t ema : MASPONS I ANGLA-SELL, E., Granollers, carrer de Barcelona, Comarca del Vallès, Casa del Vallès, Barcelona 1930, i BAULIES I CORTAL, J., Granollers, Selecta, Barcelona 1965, pp. 169-1 8 9 .

32. La jurisdicció pertanyia a Huguet de Requesens: ACA, C, reg. 1560, ff. 76 r.-78 v.

33. La jurisdicció pertanyia a Huguet de Requesens: ACA, C , r e g . 1 5 6 0 , f f . 9 1 r . - 9 3 v . Cf t a m b é VINYALS I ROVIRA,

F., Notes de la Història de Santiga, petit poble del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda 1984, pp. 103-104, 111 i 115, que documenta la nova alienació del lloc a Ramon de Sentmenat i la redempció del 1493.

34. La jurisdicció d 'aquests llocs havia estat venuda pel rei a Simó Salzet: ACA, C, reg. 1560, ff. 95 r.-98 r. Cal asse-nyalar que Llerona ja havia rebut capitulacions a part el 16 de maig, ídem, ff. 71 v.-74 v.

35. FERRER, El patrimoni reial..., op. cit., p. 418. Ambdós llocs pertanyien al comte de Foix, que en fou desposseït per haver envaït Catalunya i Aragó per fer valer els seus drets en la successió de la corona a la mort de Joan 1.

36. La jurisdicció de Sant Julià de Palou pertanyia a Francesc Marquès; la de Montmeló al monestir de Sant Pere de les Puelles; la de Santpedor a Francesc de Perellós, la de Tona a Pere de Planella; la de la Vall de Ribes a Pere Galceran de Pinós i la de Castellnou de la Plana a Pere de Planella: FERRER, El patrimoni reial..., op. cit., pp. 418 i 462-469. Sobre la redempció de Tona cf també PLADE-VALL, A., Tona, mil anys d'Història, pp. 205-212.

37. ACA, C, reg. 2431, ff. 37 r.-40 r. Molins de Rei exigí que el pacte fos ratificat per les corts. L 'any 1430 Molins de Rei renuncià a aquests capítols i per tant al carreratge, j a que Galceran de Requesens li prometé molts privilegis si consentia en la donació que el rei Alfons el Magnànim li féu de la vila: ACA, C, reg. 2756, ff. 61 v.-67 v.

38. ACA, C, reg. 2590, ff. 36 v.-45 r.

39. ACA, C, reg. 2938, ff. 29 v.-31 v. La jurisdicció per-tanyia a Berenguer i després a Bernat d'Hostalric.

40. ACA, C, reg. 2938, ff. 60 v.-63 v. Com que els capítols foren impugnáis pel propietari, Baltasar de Màrgens, hi ha-

gué una nova negociació l 'any 1424; ídem, ff. 120 r.-123 v. Cf. també CUADRADA, C., El Maresme medieval: Les juris-diccions baronals de Mataró i Sant VicençA/'ilassar (hàbi-tat, economia i societat), segles X-XIV, Caixa d'Estalvis Laietana-R. Dalmau, Mataró 1988, p. 658.

4 1 . A C A , C, reg. 2 5 9 1 , f f . 5 2 v . - 5 6 v . CUADRADA, El Maresme medieval..., op. cit., p. 658, n' indica una confir-mació l 'any 1480.

42. El monestir de Sant Cugat posseïa la jurisdicció del municipi i del castell: ACA, C, reg. 2938, ff. 94 f.-98 r.

43. El cardenal de Tarragona posseïa la jurisdicció d'aquests llocs: ACA, C, reg. 2766, ff . 136 V.-146 v.

44. VILAR I BONET, M., «Estudi de capítols per la lluïció ju-risdiccional de Calonge», Estudis sobre temes del Baix Empordà, vol. 3, 1984, pp. 107-116.

45. ACA, C reg. 2772, ff. 84 r.-89 v.

46. ACA, C, reg. 2777, ff. 29 r.-34 v.: confirmació pel rei, del 23 de setembre, dels capítols aprovats per la reina Maria el 7 de juny.

47. La jurisdicció de tots tres llocs pertanyia al monestir de Montalegre: ACA, C, reg. 2614, ff. 178 r.-183 r.

48. ACA, C, reg. 2779, ff. 15 v.-19 r.: confirmació del rei, del 23 de setembre, dels capítols aprovats per la reina Maria el 7 de juny.

49. Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. VI, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1982, p. 425.

50 . CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., p. 556.

51. CRUZ, Privilegis d'Igualada..., op. cit., pp. 161-166 i 314, doc. 135. AHCB, Lletres Closes, l , f. 19 v. (1381, de-sembre, 11). Sobre la incursió de càstig contra el comte d 'Empúries, que de moment acabà en una avinença, cf. PE-LLA I FORGAS, J., Historia del Ampurdán, p. 556.

52. SOBREQUÉS, J., «L'exèrcit de Barcelona al front de l 'Oest, problemes socials i econòmics», SOBREQUÉS I VI-DAL; SOBREQUÉS I CALLICÓ, La guerra civil catalana del segle XV. Estudis sobre la crisi social i econòmica de la Baixa Edat Mitjana, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1973, pp. 275-277.

53. SOBREQUÉS, S., La crisi política a les Corts de 1454-1458, ídem, vol. I, pp. 75-79.

54. DURAN I SANPERE, A., Barcelona i la seva història. La formació d'una gran ciutat, vol. II, Curial, Barcelona 1973, p. 126; CRUZ, Els privilegis d'Igualada..., op. cit., 96-97, 120-126 i 140.

55. AHCB, Llibre del Consell, 26, ff. 4 v.-45 p.

56. Cf per a Molins de Rei, ACA, C, reg. 2431, ff. 63 r.-64 v. (1414, gener, 25) i per als altres llocs les notes 31, 38 i 46 de la relació de carrers de Barcelona.

57. CRUZ, Els privilegis d'Igualada..., op. cit., p. 153.

58. ACA, C, reg. 2431, ff. 44 r.-50 r., 51 v.-52 v., reg. 2938, ff. 7 v.-9 v.

59. ACA, C, reg. 2586, ff. 173 V.-176 r.

60. Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña. Cortes de Cataluña, publicades per la Real Academia de la Historia, Madrid 1901, vol. IV

p. 266; Dietari, p. 59; «Crònica del Racional de la Ciutat (1334-1417)», Recull de documents i estudis, vol. I, fase. II, novembre 1921, p. 161; JAVJERRE MUR, A., María de Luna, reina de Aragón, CS1C, Instituto Jerónimo Zurita, Madrid 1942, p. 77; MIRET l SANS, J., Investigación históri-ca sobre el vizcondado de Castellbò, con datos inéditos de los Condes de Urgel i los Vizcondes de Ager, Barcelona 1900, p. 275 i ss.

61. MIRET, Investigación histórica..., op. cit., pp. 297-298; FHÍRRER, El patrimoni reial..., op. cit., p. 418 i ACA, C, reg. 2189, ff. 29 r.-31 v.

62. ACA, C, reg. 2431, ff , 31 v.-32 r. (1415, novembre, 17) i CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., pp. 586-587.

63. ACA, C, reg. 2756, ff. 61 v.-67 v. (1430, juny, 28). Cf. les concessions de Galceran de Requesens a ff. 128 v.-135 v. (1430, juny, 27).

64 . CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., p . 584 i AHCB, Llibre del Consell, 25, f. 28 v. Cf. també Els castells catalans, vo!. II, R. Dalmau, Barcelona 1969, pp. 292-298.

65. Sobre els problemes que causaven aquestes confisca-cions cf. FERRER, M. T., «La conquesta de Sardenya i la guerra de cors al Mediterrani», Els catalans a Sardenya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1985.

66. ACA, C, reg. 1931, ff. 1 r.-5 v. i 6 r.-8 v. (1390, març, 14 i reg. 1924, f. 41 r.-v. (1390, març, 28) AHCB, Llibre Verd, vol. II, ff. 279 r.-283 v. El deute quedà saldat l 'any 1391: ACA, C, cr. Joan I, caixa 8, núm. 1113 (1391, maig, 18).

67. AHCB, Lletres Closes, 2, ff. 6 v.-7 r. (1383, maig, 11) i reg. 2029, ff. 187 V.-188 r. (1391, octubre). L 'any 1374 la reina Elionor de Sicília havia comprat aquest castell a Roger de Comenge, vescomte de Bruniquel: Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 8, Barcelona 1982, p. 445. Després de la seva mort, l 'havia heretat l ' in-fant Martí, el qual el donà l 'any 1380 a Guillem Ramon de Montcada, comte d 'Agosta, com a premi pel servei d 'haver raptat la reina de Sicília: AHPB, F. de Ladernosa, manual de 1380, f. 3 v.

68. Els castells catalans, op. cit., vol. I, p. 375, n. 27.

6 9 . CABESTANY I F O R T , J . F . , SOBREQUÉS I CALLICÓ, J . , « E l x

i Crevillent, baronia de Barcelona (1391-1473). Notes i do-cuments per al seu estudi», Primer Congreso de Historia del País Valenciano (València, 1971), vol. II, València 1980 , p p . 5 2 5 - 6 3 8 ; FERRER I MALLOL, M . T. , Les aljames sarraïnes de la governació d'Oriola en el segle XIV, CSIC - Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1988, pp. 40-42.

7 0 . BRUNIQUER, Rúbriques..., op. cit., vo l . III , p . 212 .

7 1 . BRUNIQUER, Rúbriquesop. cit., v o l . I I I , p . 2 1 2 , i AHCB, Testaments de Consellers, caixa 1, f. 8 r. (1399).

7 2 . BRUNIQUER, Rúbriques..., op. cit., vo l . I I I , p p . 2 1 3 , 2 5 1 i 283; DURAN, A., Barcelona i la seva història, vol. 2, p. 426.

73 . CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., p. 585.

74 . CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., p . 5 8 5 ; FERRER I MALLOL, M . T . , « L l a n ç à , s e n y o r i u de l m o -nestir de Sant Pere de Rodes en els segles XIV-XV», II Col·loqui d'Història del Monarquisme català, II, 1974 (Scriptorium Populeti, 9), p. 228, i El Patrimoni reial, p. 3 5 8 .

75 . CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., p. 587.

76. FERRER, Les aljames..., op. cit., p. 41; La frontera amb l'Islam en el segle XV. Cristians i sarraïns al País Valencià, CSIC - Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1988, pp. 188, 198 i doc. 237. Cf. també AHCB, Uibre del Consell, 27, f. 31 r. (1396, juny, 8 i 9) i f. 140 v.

77. AHCB, Llibre del Consell, 27, ff. 18 r.-v. i 138 r. (1398, gener, 19) i 28, ff. 7 v.-8 r. (1400, gener, 21).

7 8 . BRUNIQUER, Rúbriques..., op. cit., vol . I I I , p. 212 .

79 . CARRERAS I CANDI, La ciutat de Barcelona, op. cit., p. 587.

80. ACA, C, reg. 9, f . 14 v. (1258, gener, 15), publicat Co-DOIN, V I , d o c . 1 2 4 . C f . t a m b é M A D U R E L L I M A R I M O N , M . ,

«Els sagramentals del Vallès, Maresme i Llobregat (Contribució a la seva història)», VII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, vol. II, Barcelona 1962, pp. 183-192, i CUADRADA, C., «Els greuges del sagramental a les Corts catalanes (s. XIV-XV)», Les Corts a Catalunya. Congrés d'Història Institucional, (Barcelona 1988), op cit., pp. 208-216.

81. ACA, C, reg. 241, ff. 215 v.-216 r. Cf. també CUADRA-DA, Els greuges, op. cit., p. 209.

82. ACA, C, reg. 2592, ff. 107 v.-111 r., copiades en unes ordinacions del 1425.

83. ACA, C, reg. 860, ff . 74 v.-75 v. (1336, octubre, 29); C U A D R A D A , Els greuges..., op. cit., p p . 2 0 9 i 2 1 0 i C O D O I N ,

VI, doc. 457, on són publicades les ordinacions del 1395.

84. Riu, M., «La primera revolta dels segadors i la justícia a la Catalunya del segle XIV», Studia Històrica et Philologica in honorem M. Batllori, Roma 1984, pp. 411-416 i CUADRADA, Els greuges..., op. cit., pp. 209-211.

85. Cortes..., op. cit., vol. 1-2, pp. 443-445; FERRER, El pa-trimoni reial..., op. cit., p. 446.

86. AHCB, Uetres Closes, 2, ff. 3 r.-4 r. i 4 v.-5 r. (1383, maig, 6 i 8).

87. CUADRADA, Els greuges..., op. cit, p. 211; cf també FI-TA, F., «Estrago de las juderías catalanas en 1391. Relación contemporánea», Boletín de la Real Academia de la Historia, XVI-XVII (1840), pp. 432-445; BATLLE, C , La crisis social y económica de Barcelona, op cit., pp. 108 i 109.

88. AHCB, Uibre del Consell, 27, f. 101 r. (1397, ju-liol, 27).

89. FERRER, El patrimoni reial..., op. cit., p. 447. Cf. també AHCB, Llibre del Consell, 28, f. 91 r.

9 0 . CUADRADA, Els greuges..., op. cit., p . 214 .

91. VICENS VIVES, J., Historia de los remensas (en el siglo XV), Vicens-Vives, edició de butxaca, Barcelona 1978, p. 115, n. 235.

92. Cortes..., op. cit., vol. XII, p. 396 i XV, p. 147, i A. UDINA, «Pere el Cerimoniós i les ciutats catalanes a través dels Parlaments», Les Corts a Catalunya. Congrés d 'His-tòria Institucional, p. 219.

93. ACA, C, reg. 1201, f. 88 r. (1364).

94. Sobre aquest tema també havia de ser consultat el bisbe de Barcelona: BOTET I SISÓ, J., Les monedes catalanes,

Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1909, (reedició del 1976), II, p. 40 i III, doc. IV. C / u n cas concret a: AHCB, Llibre del Consell, 2, ff. 14 v.-15 r. (1311, abril, 24).

95. AHCB, Llibre del Consell, 16, f. 64 r.

96. ZURITA, J., Anales de la Corona de Aragón, ed., prepa-rada per A. Canellas López, Institución Fernando el Cató-lico (CSIC), Saragossa 1967-1986, vol. 4, llib. VIII, cap. 54, p. 247.

97. ACA, C, reg. 1952, f. 101 r. (1388, gener, 7).

98. RIQUER, M. DE, Obras de Bernat Metge, Universitat de Barcelona, Barcelona 1959, pp. 87 i ss. Cf. també ROCA, J. M., Memorial de greuges que. Is missatgers de la ciutat de València presentaren al rei Johan I d'Aragó, BRABLB, XI (1923-24), pp. 30-79; MITJA, M., Procés contra els con-sellers domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge, BRABLB, XXVII (1957-58), pp. 375-417.

99. AHCB, Llibre del Consell, 27, ff. 29 r.-30 r.

100. Cortes, op. cit., vol. IV, pp. 248-249, 253 i 257.

101. ACA, C, reg. 2210, f. 165 r.-v. (1400, juny, 12). Cf. sobre aquesta qüestió FERRER, M.T., «La ruptura comer-cial amb Castella i les seves repercussions a València (1403-1409)», Primer Congreso de Historia del País Va-lenciano, vol. II, València 1981, p. 674.

102. AHCB, Llibre del Consell, 1, ff. 12 v.-13 r., 26 r. i 98 r.

103. AHCB, Llibre del Consell, 27, ff. 95 r.-96 r. i 103 v.-104 v. (1397, agost, 13) i ACA, C, reg. 2239, ff. 35 v.-36 r.

104. AHCB, Llibre del Consell, 27, ff. 95 I.-96 r. (1397, juny, 14).

105. Dietari..., op. cit., vol. I, p. 67.

106. ACA, C, cr. Martí I, núm. 393 i FERRER, El patrimoni reial..., op. cit., p. 377.

107. RIQUER, Obras de Bernat Metge, op. cit., p. 173.

108. AHCB, Uibre del Consell, 28, f. 72 v. i RIQUER, Obras de Bernat Metge, op. cit., p. 174.

109. MONTAGUT, T. DE, El Mestre Racional a la Corona d'Aragó (1283-1419), vol. I, Fundació Noguera, Barcelona 1987, p. 197.

110. ACA, C, cr. Martí I, núm. 406 (1401, maig, 27), Cortes..., op. cit., vol. VI, pp. 156 i 221 i Crònica del Racional, p. 172, n. 214.

111. FERRER I MALLOL, Lluites de bàndols a Barcelona..., op. cit., pp. 78-81.

112. RIERA, A., La Corona de Aragón y el reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. Las repercu-siones arancelarias de la Autonomía Balear, CSIC -Instituto de Geografía, Etnología e Historia, Madrid-Barcelona 1986 (Anuario de Estudios Medievales, annex 14) pp. 181-255.

113. ídem, pp. 77*153. Cf. sobre l 'ambaixada barcelonina a Montpeller del 1316 per tractar d'aquesta qüestió a AHCB, Llibre del Consell, 4, f. 37.

114. CODOIN, X L , doc . 4 9 i CAPMANY, Memorias históri-cas, op. cit., vol. II, doc. 97. Cf. sobre aquest estol, que després de netejar el mar de corsaris moros, ajudà el senyor de Bugia contra la flota de Tremissèn, que bloquejava

aquest port: MASIA DE ROS, A., «Un episodio de las rela-ciones de la Corona de Aragón y Tremecén», Tamuda, vol. I, 1953 i DUFOURCQ, Ch. E., L'Espagne catalane et le Maghrib aux XlIIe et XlVe siècles, Presses Universitaires de France, París 1966, p. 503.

115. L'any 1320 Barcelona aprovà unes noves ordinacions per a l 'armament de les galeres de l 'Almoina: AHCB, Llibre del Consell, 5, ff. 41 v,-42 v. L 'any 1398 ja no s'ar-mava la galera de l 'Almoina i per això el rei Martí decidí que els diners recollits es destinessin a les obres de la L l o t j a ba rce lon ina : CAPMANY I DEMONTPALAU, A. DE, M e -morias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, vol. II, Barcelona 1961-1963, reedició anotada per F. GIRALT I C. BATLLE, doc. 267.

116. SÁNCHEZ, M., La Corona de Aragón y Granada, tesi doctoral inèdita, p. 536.

117. MUTGE, J., «El Consell de Barcelona en la guerra ca-talano-genovesa», Anuario de Estudios Medievales, vol. 2, 1965, pp. 231-253.

118. AHCB, Llibre del Consell, 17, f. 82 r. i 18, ff. 59 v.-60 r., CODOIN, XLIII. Privilegios reales concedidos a la ciudad de Barcelona, Barcelona 1971, docs. 170, 174 i 301; CABESTANY, J. F., Repertorio de cartas, docs. 231 i 250 i CARRERES ZACARES, S., Libre de memòries de diver-ses sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e Regne de València (¡308-1644), I, València 1930, pp. 128-129.

119. CARRÈRE, C , Barcelona 1380-1462. Un centre econò-mic en època de crisi, Curial, Barcelona 1977, vol. I, pp. 5 1 - 5 4 i vol, II, pp. 1 9 8 i 1 9 9 .

120. FERRERI MALLOL, «Barcelona i la política mediterrà-nia catalana: el Parlament de 1400-1401», XIV Congresso di Storia della Corona d'Aragona, Sassari-Alghero, 1990, vols. de la publicació provisional de les Actes, Addenda, pp. 53-81.

121. FERRER I MALLOL, M.T., «Els italians a terres catala-nes (segles XII-XV)», Anuario de Estudios Medievales, vol. 10, 1980, pp. 393-428.

122. CARRÈRE, C-, Barcelona, op. cit., caps. 9 i 10; DEL TREPPO, M., I mercanti catalani e l'espansione della Co-rona d'Aragona nel secolo XV, Nàpols 1972, pp. 585-605; BATLLE, C., La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV, vol. I, pp. 155-164 i 296-311.

1 2 3 . C A R R È R E , Barcelona, op. cit., p p . 7 6 3 - 7 6 8 ; DEL TREP-

PO, I mercanti catalani..., op. cit., pp. 291 i ss. i 311.

124. CARRÈRE, Barcelona, op. cit., p . 4 2 4 .

125. CARRERA PUJAL, J., Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI al XVIII, vol. I, Barcelona 1946, pp. 72, 73, 350 i 351 i VILAR, P., Catalunya dins l'Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1968, pp. 252, 257, 258, 260 i 321.

126. VILAR, Catalunya..., op. cit., vol. II, pp. 252, 257-258 etc. Cf. notícies documentals sobre mercaders italians a ter-res catalanes a PELÁEZ, J. M., Tres estudios de historia del derecho marítimo catalán en su proyección italiana, con tres apéndices ishistóricos, Barcelona 1980, i Catalunya després de la guerra civil del segle XV, Barcelona 1981, p p . 1 5 6 - 1 6 7 ; G A R C I A I S A N Z , A . i FERRER I M A L L O L , M . T .

Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1983.

127. AHCB, Llibre del Consell, 27, ff. 118 r., 119 r„ 146 v., 147 r. i 148 r.-v. i vol. 28, f. 63; Testaments de Consellers, caixa 1, núm. 12, f. 7 r.-v.; GIRONA, Itinerari

del rei Martí, op. cit., p p . 7 4 i 7 5 ; FERRER I M A L L O L , M . T . ,

«Les relacions del rei Martí l 'Humà amb la ciutat de Barcelona», Vil Congrés d'Història de la Corona d'Aragó (Barcelona, 1962), vol. III, Barcelona 1964, pp. 161-170; CABESTANY, Repertorio, op. cit., doc . 4 0 2 .

128. ACA, C, Processos històrico-polítics, 45.

129. Cf. exemples a CAPMANY, Memorias históricas, op. cit. vol. II, docs. 65, 72, 73, etc.

130. CAPMANY, Memorias..., op. cit., vo l . I, pp . 3 6 5 i 366 .

131. DUFOURCQ, L'Espagne catalane et le Maghrib..., op. cit., pp. 98-101, 103, 106, 112, 115-118, 125-126,262,273.

132. LÓPEZ DE MENESES, A., «Los consulados catalanes de Alejandría y Damasco en el reinado de Pedro el Ceremonioso», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, vol. VI, Saragossa 1956, docs. 1 i 2, pp. 85-88.

133. CAPMANY, Memorias..., op. cit., doc . 14 (II, 10 a m i -ga ed.).

134. CAPMANY, Memorias..., op. cit., doc . 19 (vol . II, 3 an-tiga ed.).

135. CAPMANY, Memorias..., op. cit., doc . 23 (vol . II, 14 antiga ed.).

136. LÓPEZ DE MENESES, A . , Los consulados de Alejandría y Damasco, pp. 89-90.

137. ACB, Diversorum (d), carpeta 5, núm. 4.037, esmen-tat a GARCIA, FERRER, Assegurances i canvis marítims me-dievals a Barcelona, op. cit. vol. II, p. 322, n. 1.

138. DUFOURCQ, L'Espagne cataline et le Magrhib..., op. cit., pp. 283, 411; 420, 421; 426, 427, 476, 519 i 351.

139. AHCB, Llibre del Consell, 4, ff. 56 v.-57 r. (1317, no-vembre, 29).

1 4 0 . PERICOT, L . , CASTILLO, A . DEL, A I N A U D , J . , I VICENS, J., Barcelona a través de los tiempos, Barcelona 1944, p. 160.