Projecte joc pili[1]

26
PROJECTE JOC ASC ( Animació sociocultural) Què és? L’animació sociocultural és un mètode d’intervenció dirigit a animar, relacionar i transmetre valors i actituds a les persones i a la societat, mitjançant l’esforç, el diàleg, tolerància, respecte, interacció, cooperació, solidaritat i la participació social i cultural. Possibilita a la persona a que sigui un agent actiu de la seva formació, i aquesta formació pot ser durant tota la vida (formació continua). Restablir la confiança en si mateixa i així afavorir el seu desenvolupament autònom. Fa que les persones no només formin part de la realitat social, sinó que tingui la capacitat de reflexionar i actuar, transformant-la. Poder conèixer la realitat que l’envolta. Relació amb el lleure i joc. Tota entitat de lleure hauria de tenir en compte els principis i les funcions de l’animació sociocultural; és a dir, hauria de tenir en compte aspectes com, per exemple,

Transcript of Projecte joc pili[1]

Page 1: Projecte joc  pili[1]

PROJECTE JOC

ASC ( Animació sociocultural)

Què és?L’animació sociocultural és un mètode d’intervenció dirigit a animar, relacionar i transmetre valors i actituds a les persones i a la societat, mitjançant l’esforç, el diàleg, tolerància, respecte, interacció, cooperació, solidaritat i la participació social i cultural.Possibilita a la persona a que sigui un agent actiu de la seva formació, i aquesta formació pot ser durant tota la vida (formació continua). Restablir la confiança en si mateixa i així afavorir el seu desenvolupament autònom.Fa que les persones no només formin part de la realitat social, sinó que tingui la capacitat de reflexionar i actuar, transformant-la. Poder conèixer la realitat que l’envolta.Relació amb el lleure i joc.Tota entitat de lleure hauria de tenir en compte els principis i les funcions de l’animació sociocultural; és a dir, hauria de tenir en compte aspectes com, per exemple, el desenvolupament de la consciència i del sentit crític, la participació (per aconseguir un aprenentatge en la participació ciutadana i crear motivació i necessitat de participació), la integració sociocultural ( entesa com a cohesió social, on tothom té la paraula, on tothom sap viure en comunitat sense deixar de banda a ningú i tenint en compte totes les diferències enriquidores que poden haver), la dinamització sociocultural (per tal de sensibilitzar, crear moviment, motivar i mobilitzar a la gent), la innovació i la creació cultural, la utopia i la intervenció sociocultural i les seves tècniques.

Page 2: Projecte joc  pili[1]

Es a dir, el lleure és un dels camps on es treballa l’animació sociocultural, i el joc seria la seva eina, la manera dinàmica i divertida de fer arribar i conèixer els seus objectius.

Objectius generals.L’objectiu de l’animació sociocultural, ha de ser la transformació i participació cultural i social.Participació a través d’acció conscient en la progressió de l’individuo i la transformació de la societat. Aquesta acció consisteix en dinamitzar y potenciar la participació en tots el contextos de la seva actuació.Un altre objectiu seria conservar i difondre el patrimoni cultural. La democratització cultural. Conscienciar, organitzar i mobilitzar al poble per transformar-lo en agent actiu de la seva pròpia promoció i, a la mida de lo possible, fer-lo conscient del seu rol històric.

LLEURE

El lleure és aquell temps dedicat a les pròpies aficions. Es distingeix del simple temps lliure en què es realitza alguna activitat que permet el creixement personal, incloent en aquest creixement la relació amb altres persones.

L’activitat de lleure és escollida lliurement, és modificable amb el pas del temps, té una repercussió més enllà de simplement passar l’estona i aporta algun guany simbòlic al que la practica. Com a exemples tindríem practicar algun esport , fer música per plaer, participar en l’educació no formal, associar-se en iniciatives existents o crear-ne de noves.

Segons es diu en els àmbits educatius, el lleure més sa és el que implica les anomenades 3D: diversió, descans i desenvolupament personal.

En què consisteix la feina?Els educadors i les educadores en el lleure treballen durant el temps lliure d’infants i de joves organitzant-los activitats, conduint i animant grups, tenint cura dels infants o contribuint a planificar activitats. La funció educativa inclou la transmissió de valors com ara la participació, la companyia, el sentit democràtic i la solidaritat. Així contribueixen a l’educació integral dels infants i els joves. A l’estiu es pot treballar de monitor/a en activitats organitzades tant per entitats públiques com privades (entitats de lleure, esplais, cases de colònies...). Els tipus d’activitat són les colònies, els casals, els camps de treball, les rutes i els campaments, i les àrees temàtiques (centres d’interès) poden tenir relació amb el medi ambient, els idiomes, els esports, l’art, l’arqueologia... En l’àmbit escolar, les feines més habituals són de monitor de menjador, de monitor de pati i de suport d’activitats extraescolars.

Page 3: Projecte joc  pili[1]

A) JOC

El joc és una activitat que es desenvolupa segons unes regles obligatòries acceptades lliurement, acompanyada d’un sentiment de diversió i alegria.Són acceptades lliurement per que podem preguntar als nens si els agrada i si n’hi ha alguna cosa que no els agradi canviar-la entre tots.El joc és una eina educativa necessària per als nens i els adults, i és un medi d’aprenentatge molt bo.El joc potencia, sobretot en els nens, el desenvolupament físic, psíquic i social. Ajuda a conèixer les postres aptituds i límits.Potencia la relació amb els altres i amb l’entorn. Reflecteix la societat i les seves regles i ajuda a conèixer i assimilar per poder adaptar-se a la realitat que l’envolta.El joc ha de ser voluntari i desitjat, i ajudi a l’alliberament de tensions psíquiques (estrès).El material no es imprescindible.

Els objectius del joc serien:1. Educatius: transmetre valors, hàbits,…2. Didàctics: transmetre coneixements i continguts.3. Socials: relacionar-se amb els altres, conviure I aprendre a estar junts.4. Lúdics: divertir-se i entretenir-se.

Tipus de joc

N’hi ha diferents tipus de jocs:

1. Segons la interacció: -Individual (dibuix, contes,…) -Oposició (una persona o equip contra un altre) -Cooperació (amb un objectiu comú, ningú perd)

2. Segons l’edat3. Segons la durada: Curts o llargs4. Segons el que volem potenciar: -Coneixença -Confiança -Resolució de conflictes -Cooperació -Comunicació - Altres….

5. Segons on es faci: -Interiors: jocs de taula, de mans, etc. -Exteriors: jocs de pilota, de córrer, etc.

B) JOCS TRADICIONALS

Page 4: Projecte joc  pili[1]

A principis del segle XX, els nens havien de col · laborar amb les famílies des de molt petits ajudant econòmicament i alguns tenien la possibilitat d’anar a l’escola, sobretot els més adinerats.Quan tenien temps lliure, sempre estaven als carrers jugant. Solien jugar tots junts, en grans grups i de diferents edats. De vegades també jugaven els nens i les nenes junts, encara que també havien jocs més de nens i altres de nenes.Els llocs per jugar solien ser: places, patis, frontons de les cases, portals, patis d’escola, al davant de qualsevol casa o en qualsevol carrer, etc. Gairebé tot es feia en espais oberts, ja que hi havia menys construccions, i en molts casos eren pobles.

Els materials utilitzats eren els quotidians de les cases, draps, cullerots, xapes d’ampolles, soles de sabates, cordes, mocadors, ossos de xai o cabrit (tabes), pots buits, sacs vells ... i qualsevol cosa que es poguessin trobar al camp com pedres, troncs i palets, fruita seca dels arbres, fang, ...Els que podien econòmicament també utilitzaven caixes de llumins, pilotes comprades, cromos, trompes, ninots d’aquella època, ...

La imaginació d’aquells nens era molt gran, ja que amb molt poc, podien inventar moltíssim jocs i reemplaçar el que no tenien per qualsevol cosa que trobaven al seu entorn.

Page 5: Projecte joc  pili[1]

Fabricació d’una pilotaPilota de folres, pilota de llana, pilota de fil. La pilota de folres es venia a les tres o quatre botigues que hi havia, però gairebé ningú podia comprar-la. Els folres es feien malbé i calia reposar-los.     Per a això es retallaven de la mateixa mida que els que s’havien tret, es remullaven perquè cedissin i s’adaptessin a la forma de la pilota i es clavaven a aquesta amb agulles. Llavors començava el cosit. Calia ficar l’agulla per sota i treure-la per sobre del cuir, fer el mateix amb l’altre cuir i tirar fins que la costura quedés remuntada. Es retallaven els folres fins que quedessin justos i s’acabava aixafant la costura amb una gossa grossa i donant-li una mà de greix, per al que s’utilitzava el melic dels porcs guardat des de la matança.     Fer una pilota des del principi era una mica més difícil; calia buscar o fer primer el "Pelluco", una bola petita com de dos a quatre centímetres de diàmetre. El normal entre els xavals era fer-la amb tires de gomes de pneumàtic de cotxe o de bicicleta- aquestes últimes eren les més corrents - cada tira, l’extrem es ficava sota del que ja enrotllat perquè no quedessin punxegudes. Els majors les feien de budells però lo millor era fer-los de "mocs de Abanto", una espècie d’alga o liquen que apareixia en les vores de els camins quan plovia.     Després calia recobrir el Pelluco de fil o llana, depenent del dura que es volgués fer, canviant contínuament de direcció l'enrotllat i cosint amb puntades de fil tota la superfície del enrotllat, i finalment calia provar-la a veure si es picava, és a dir, si botava dreta o es desviava.     Aconseguit la grandària apropiada i provat que era rodona -que botava bé -arribava el moment de folrar, procés que ja he citat.

ELS JOCS TRADICIONALS D’ADULTS

Són jocs més solemnes que també han estat transmesos de generació en generació, però el seu origen es remunta a temps molt llunyans.No solament han passat de pares a fills, sinó que en la seva conservació i divulgació han tingut a veure molt les institucions i entitats que s’han preocupat que no es perdessin amb el pas del temps. Estan molt lligats a la història, cultura i tradicions d’un país, un territori o una nació. Els seus reglaments són similars, independentment d’on es desenvolupin.

Page 6: Projecte joc  pili[1]

El material dels jocs és específic dels mateixos, i està molt lligat a la zona, als costums i fins i tot a les classes de treball que es desenvolupaven en el lloc.Els seus practicants solen estar organitzats en clubs, associacions i federacions. Existeixen campionats oficials i competicions més o menys reglades.Alguns d’aquests jocs tradicionals amb el temps es van convertir en esports, denominats tradicionals, de manera que la popularitat que tenen entre els habitants d’un territori o país competeix amb la popularitat d’altres esports convencionals.

Tenemos juegos como la petanca, chito, bolos, la rana, juegos de cartas, domino, etc.

Page 7: Projecte joc  pili[1]

B.1) ALGUNS JOCS TRADICIONALS ANDALUSOS

• EL FORATOrganització: Un forat a terra i una línia de 5 cm aprox. situada a uns 3m. Tots col·locats darrere del forat amb una fitxa cada un. S’estableix un ordre de llançaments.Material: Una fitxa per alumne.Desenvolupament: El primer llança la seva fitxa i intenta deixar sobre de la línia, després li seguiran els seus companys. Els que l’hagin aconseguit sumaran un punt, però en cas de no haver-ho aconseguit ningú se li concedirà un únic punt al qual, sense passar-se, la deixi més a prop de la línia. En concloure ens col·loquem tots darrere de la línia i procedim de la mateixa manera intentant ficar la fitxa al forat.Regles:- Guanyarà el que sumi més punts en l’ultima ronda completada abans d’escoltar la veu de canvi.Observacions: En cas de grups molt nombrosos fer dos subgrups.

• LA PAELLAOrganització: Un para amb les dues mans unides. Es col·loca dins de la zona determinada com "Casa".Material: CapDesenvolupament: Quan es cridi "Paella d’un ... va!" el qui para intentarà aconseguir a algú, quan ho aconsegueixi tornen a casa seva i s’agafen de la mà.A la veu de "Paella de dos ... va!" , Surten de la casa i intenten agafar a un tercer, quan ho aconsegueixin tornen a la casa i s’agafen de la mà. Després es cridarà "Paella de tres ... va!" i així successivament.Regles:- No podem ficar-nos a la casa dels que la queden o passaríem a acompanyar-los.- En cas de deixar-se anar de la mà dels que la queden hauran de tornar a casa per poder tornar a agrupar-se.Observacions: Delimitar clarament l’espai determinat per a aquesta prova i en especial la casa dels que la queden.

• EL TURC / teixeixOrganització: Tots col·locats per ordre a l'inici del turc dibuixat a terra.Material: Un turc dibuixat a terra (2 pos si es fan subgrups) i una fitxa per alumne.Desenvolupament: En el nostre torn llancem la pedra al n º 1 i comencem fent el recorregut saltant-nos aquest nombre i avançant a peu coix a les caselles que es troben soles i amb un peu a cada casella quan troba dues unides, casos del 4 -5 i 7 - 8. Si aconsegueixo fer el recorregut d’anada i tornada sense errors recolliré la meva fitxa i la llançaré al n º 2 procedint de la mateixa manera saltant-nos el número 2 aquesta vegada.Regles:- Si la fitxa no cau en la casella que ens toca no podrem començar fins a la

Page 8: Projecte joc  pili[1]

següent ronda.- Si trepitgem una línia o no trepitgem segons ens toqui (peu coix o peus junts) haurem de tornar a la sortida i esperar al proper torn.Observacions: No utilitzarem pedres com en el joc original per reduir riscos. En cas de grups molt nombrosos fer dos subgrups

• CURSES DE XAPESOrganització: S’estableixen dos grups i un ordre dins de cada un.Material: Una Xapa per cada alumne i dos circuits idèntics dibuixats a l’arena.Desenvolupament: En el nostre torn colpejarem la nostra xapa amb el dit tres vegades intentant no sortir-nos del circuit. Quan s’escolti la veu de "canvi" (fi de l’activitat) el que fos en primera posició en l’ultima ronda de tirades haurà guanyat, intentant d’aquesta manera donar-li avantatge als que tirin primer.Regles:- Si en copejar una xapa te a la carretera es torna a col·locar en el lloc des del qual es va colpejar.- Cal colpejar les xapes, si s’empenyen es torna al lloc en què va començar l’empenta.Observacions: Establir els dos grups i l’ordre dins de cada un d’ells a criteri dels monitors. En el cas que els subgrups segueixin sent molt nombrosos llençaríem d’un sol cop en el nostre torn per a donar major celeritat al joc i reduir així el temps d’espera.

• CURSA DE CAVALLS I CARRETONSOrganització: Tots per parelles col·locats en la posició que es precisi en funció que la cursa sigui d’una modalitat o d’una altra. El canvi d’una modalitat a una altra es realitzarà de manera alternativa a la conclusió de cada sèrie.Material: Cap.Desenvolupament: Al senyal s’inicia la cursa fins a una marca determinada i tornada al lloc de partida. L'1 a travessar la línia d’arribada guanya. Es tracta d’un recorregut d’anada i tornada.Regles:- Cal trepitjar la línia del final de la pista per poder donar la volta.- En cas de caigudes o per mutu acord podem canviar les posicions tantes vegades com desitgem.- No podem avançar mentre estiguem solts o efectuant un canvi.- En cas d’organitzar per relleus no ens podem treure el sac fins a la zona de canvis, és a dir, darrere de la línia de sortida.Observacions: En el cas de trobar-nos amb una gran allau d’alumnes en un mateix instant organitzaria el joc per relleus.També estan altres com la gallineta cega, el pati de casa meva, el rotlle de la patata, carreres de sacs, la bombeta, sogatira, etc.

Page 9: Projecte joc  pili[1]

B.2) JUEGOS TRADICIONALES DE TODA ESPAÑA

Nombre: La China. Material: Trozo de zapato de cuero de forma circular y cromos o santosJugadores: Menos de 5Ejecución: Se hace un círculo en la arena y una línea recta a 3 metros. Los santos o cromos se colocan en el círculo y con el trozo de cuero circula (la china) tirando desde la raya se intenta sacarlos del círculo. Gana el que mayor número de cromos saca.

Nombre: El mocho. Material: Un palo redondo con dos puntas (el mocho) y una tabla con mango.Jugadores: 2Ejecución: Se hace un círculo en la arena y un jugador coge la tabla y el mocho y se mete en el círculo. El otro jugador se queda fuera. El jugador del circulo da en una de las puntas del mocho para levantarlo y cuando está en el aire intenta golpearlo antes de que caiga al suelo. Si el mocho cae fuera del círculo el jugador de la tabla golpea tres veces el mocho por una punta mandándolo lo más lejos posible.

Nombre: La taba. Material: Una taba (hueso de cordero o cabrito) y piñones.Jugadores: Todos los que quieran.Ejecución: Se hace un redondel en el suelo donde cada uno de los participantes pone un piñón y se comienza a jugar. Tira uno la taba y lo que salga tiene que hacer, o bien poner piñones en el medio o llevárselos. Se coge un piñón si cae un hueco hacia arriba, si salen dos huecos se cogen todos. Si el hueco pequeño queda hacia el suelo se echa un piñón, si los dos huecos se echan dos.Cada uno tira por turno hasta que de la vuelta a todos los jugadores. Gana quien se lleva más piñones a casa.

Nombre: Bote bolero Material: Un bote..Jugadores: Mínimo de 2 jugadores.Ejecución: Se pone un bote en el suelo y uno le pega una patada, el que se la liga va corriendo a por el bote; cuando lo coge regresa de espaldas al sitio en el que se ha lanzado el bote. Después pone el bote en el suelo y dice bote bolero y añade el nombre del jugador. Un jugador se puede salvar a sí mismo, diciendo bote bolero por mí, o a sí mismo y a los demás dando una patada al bote. Si no consigue salvarse nadie se la liga el primero al que ha dicho.

Nombre: Carreras de sacos . Material: Sacos.Jugadores: Mínimo de 2 jugadoresEjecución: Los jugadores de meten en los sacos y se corre hacia la meta dando saltos, sin agarrar ni empujar a los demás participantes. Gana quien llega antes a la meta.

Page 10: Projecte joc  pili[1]

Nombre: Los santos. Material: Cajas de cerillas que tengan un santo dibujado.Jugadores: Mínimo de 2 jugadores.Ejecución: Se hace un círculo y cada uno de los jugadores pone una caja de cerillas en el círculo. Un jugador tira una caja contra la pared y si el santo de la caja cae boca arriba se lleva todas las cajas que hay en el círculo. Si falta le toca al otro jugador y así sucesivamente. Gana el que más cajas de cerillas se lleva.

Nombre: El pañuelo. Material: Un pañuelo.Jugadores: Los que quieran.Ejecución: Los jugadores se dividen en grupos, cada uno se pone en un lado del campo y uno se coloca en el medio con el pañuelo. Cada jugador se pone un número, el que sujeta el pañuelo dice uno de los números y al niño al que corresponde saldrá corriendo a por el pañuelo e intentará cogerle. Si llegara a su campo con el pañuelo sin que el del grupo contrario le tocara habría ganado la partida, en caso contrario habría perdido. Ganará el grupo que acabe con más jugadores.

Nombre: El boche. Material: Una pelota de tenis.Jugadores: Los que quieran.Ejecución: Se hacen unos agujeros junto a una pared. A cuatro o cinco metros se hace una raya. La pelota se tira a un agujero, al recogerla tiene que dar con ella a algún jugador. Si no le da tiempo a correr tendrá que meterse en un cuadrado (previamente se dibujan varios cuadrados en el suelo) y decir sin descanso "bota, bota mi pelota" pues si deja de decirlo le dará un pelotazo.

Nombre: Las chapas . Material: Chapas y un circuito de arena.Jugadores: Los que se quiera.Ejecución: Se trata de una carrera con chapas a través de un circuito hecho en la arena. Se tira la chapa con los dedos por turno. Si al tirar la chapa se sale del circuito pasa el turno y tiene que volver a la posición anterior. Quien llega antes a la meta gana. Sólo se puede empujar a la chapa con los dedos no con la mano.

Nombre: Canicas. Material: Canicas (bolas de cristal, porcelana o metal).Jugadores: Mínimo de 2 jugadores.Ejecución: Se dibuja un triángulo en el suelo y una raya a dos metros aproximadamente que se denomina tata. Cada jugador pone unas canicas dentro del triángulo (todos los mismos números). Se tira a la tata. El que más cerca se quede tira el primero desde la tata para intentar sacar las bolas del triángulo. Las que consiga sacar son para él.

Page 11: Projecte joc  pili[1]

Nombre: A tapar la calle. Material: NingunoJugadores: Todos los que quieran.Ejecución: Se ponen en corro en medio de la calle y cantan la siguiente canción:"A tapar la calle, que no pase nadie, sólo mis abuelos comiendo buñuelos"Aplauden a la vez que cantan y salen dos jugadores al medio a bailar la canción.Nombre: El cinto.Material: Un cinto o un paloJugadores: Los que quieran.Ejecución: Un jugador esconde el cinto y los demás van a buscarlo. Quién lo encuentre tiene que salir corriendo a dar con el a los demás. A quién le dese la liga y si no consigue dar a nadie se la liga el que ha encontrado el cinto.

Nombre: La trompa Material: Había trompas y trompos. Las trompas eran -y son, porque aún se venden y los chiquillos las bailan,- más panzudas y de madera de haya o de roble, con un rabillo de madera en la parte superior y un clavillo, púa o rejón de acero en la inferior. El rabillo y la parte superior tintados de rojo. Se compraban. Los trompos eran mucho más largos, puntiagudos, sin rabillo, de madera de encina, y se heredaban; pasaban de los hermanos mayores a los pequeños. No estaban teñidos, y el clavillo solía ser un tirafondo al que se le limaba la cabeza y se afinaba posteriormente para que tuviera el menor roce posible.Para bailar la una o el otro se utilizaba un cordel trenzado que se enrollaba a partir del clavillo, se lanzaba y al desenrollarse el cordel se imprimía a la trompa un movimiento de rotación que continuaba en el suelo. Para que no se fuera de los dedos el cordel, se ponía de tope en el extremo una moneda de real, que tenía un agujero en medio como las actuales monedas de cinco duros, aunque más grande.Jugadores: Los que quieran.Ejecución: Se tiraba la trompa de tres modos: a lo bajo o a lo chica, al poder y a clavillazo. Había algunos tan hábiles que la lanzaban al aire y la cogían en la mano bailando. Lo normal era que la trompa bailase en el suelo y que con la mano extendida y abriendo los dedos la hicieses pasar a la palma de la mano para después volverla a dejar bailando otra vez. Eso decíamos que era coger la

Page 12: Projecte joc  pili[1]

trompa. Para ello se necesitaba, o era mucho mejor que la trompa girase tan rápidamente que apenas se moviera del sitio; se duerme, decíamos. Si recorría mucho trecho, escarabajeaba, y si saltaba, repicaba. El mero hecho de que bailara y durase más que las de los otros constituía una de los juegos que se hacían con ellas. Otro consistía en coger la trompa en la palma y volverla a dejar bailando. Un tercero le añadía la dificultad de mover perras gordas entre unas rayas que se pintaban en el frontón cuando devolvías la trompa al suelo después de haberla cogido, y que ganaba el que antes las atravesaba. El último juego- que no sé si lo era- lo llamábamos a abrir trompas. Los que jugaban lanzaban sus trompas y la primera que dejaba de bailar era la que había que abrir. La volvía a lanzar cuando los demás estaban ya con las suyas preparadas, y una vez que estaba bailando, los demás jugadores lanzaban las suyas a clavillazo intentando que diera a la otra con la idea de romperla. Aquí jugaban un buen papel los trompos, que con su mayor peso y dureza eran capaces de romper las trompas de otros y aguantar los clavillazos de los demás

A pies quietos Chicas y chicosEn la plazaRecreos y tardes No era de los más frecuentes. Pero se pasaba bastante bien con él si no era mucho tiempo. No había número determinado de jugadores pera para que funcionara debían ser por lo menos cuatro o cinco. Se donaba y uno, o una, se la quedaba. Este se cogía la pelota, que era de goma o de lana, -no valía pelota de forros, de las de jugar a mano-. Todos los jugadores se ponían juntos y tocando al que se la quedaba. Este lanzaba la pelota al aire y decía: "Una, dos y tres. Pies quietos" Mientras tanto todos los demás se habían alejado todo lo posible. Porque en el momento en que se oía el "pies quietos" ya no se podía avanzar más. Entonces el que se la quedaba intentaba dar con la pelota a uno de los otros. Si este era dado, pasaba a quedársela él y se volvía a empezar el juego. Si no daba a nadie era él mismo el que volvía a quedársela.

El tango ChicasEn Portales Es el juego de la rayuela, tanganillo en Álava. Se jugaba en Portales, también en el frontón, pero allí había que dibujar en el suelo con un "pinto", -pedazo de yesón cogido en cualquier parte-. Y algunas veces con clariones o tizas de la escuela. En Portales no. El encementado que

Page 13: Projecte joc  pili[1]

había en aquella época se había hecho a tiras como de unos sesenta centímetros y quedaba entre ellas una pequeña grieta que servía perfectamente para las divisiones. Sobre todo en el arco que está más próximo al puente del río. El que se cogían las mayores. Tan sólo había que hacerle una raya en medio y escribir los nombres de los días de la semana. El jueves, que era la tira que quedaba al lado del poyo, no estaba partida. Había varios juegos: el más sencillo, por el que empezaban todas, -y todos cuando nos atrevíamos a hacer el ridículo, porque éramos mucho menos hábiles que las chicas- consistía en lanzar la pita a la primera tira por la parte derecha, - al lunes,- y a la pata coja -paticoja- ir pasándola empujando con el pie que se apoyaba en el suelo, al martes, miércoles, jueves, donde se descansaba con los dos pies en el suelo y de allí volver por la parte izquierda pasando por el viernes, sábado y domingo. Si el asunto había ido bien se iba a martes; la pita había que lanzarla a la segunda tira y se continuaba del mismo modo. Y así hasta el domingo. Si se perdía, bien porque se pisaba la raya, bien porque la pita no caía en el sitio apropiado o quedaba encima de la raya, empezaba otra jugadora, que reanudaba el juego donde lo hubiese dejado antes. Otro juego consistía en lanzar la pita a la casilla correspondiente y pasar a la ida sin tocar la casilla y recoger la pita al volver. Las pitas consistían en piedras lo más lisas posible que se cogían en el río o en el barranco. Pero había otra clase de pitas que daban más envidia; eran cajas de lustre para zapatos que se llenaban de barro para que pesaran. Su forma hacía que fueran las más apreciadas.

Los encantados Chicas y chicosPlaza y pórticoCualquier época Buen juego para entrar en calor. Se jugaba en la plaza y en el pórtico antes de entrar al rosario en el mes de octubre y es parecido al que en otras partes se llama de "Las estatuas". Uno o una "se la quedaba", y así como en otros juegos se echaba a suertes, en este lo más corriente era aquello de "el último que llegue se la queda": todos salíamos corriendo y quien llegase el último a la puerta de la escuela, la de abajo o a la puerta del huerto del pórtico era quien se la quedaba. El juego consistía en que el que cuando el que se la quedaba tocaba a alguien este debía quedarse parado, "encantado" hasta que otro jugador lo volviese a tocar y lo desencantase. El que se la quedaba tenía que atender a dos frentes: por una parte tenía que seguir encantando a los demás y por otra, tenía que cuidar de que no le desencantasen a nadie. Labor difícil. El juego terminaba cuando todos los jugadores estaban encantados, pero eso no ocurría nunca. Antes de esto ya todos nos habíamos cansado de correr o habían tocado "la salida" para empezar el rosario o habían llamado para entrar en la escuela. Por cierto, recuerdo que la llamada era el golpear la barandilla del piso de las escuelas con la llave y se oía. De eso doy fe..

Page 14: Projecte joc  pili[1]

El capullero Niños y niñas hasta ocho añosPoyo de la GaritaÉpoca de escuelaTapabujero, lo llaman en Badarán; Tapullero en Villaverde de Rioja; Taputero en Anguiano. Y como Tapabullero lo define el "Vocabulario Riojano" de Cesáreo Goicoechea (Madrid,1961) Lo jugábamos de pequeños. Cuando ya éramos grandecitos, de algún modo nos parecía rebajarnos el jugar con el barro. Sin embargo, algunas veces quitábamos el barro a los pequeños y les hacíamos una demostración. Ganar el juego consistía en dejar sin barro al contrario o contrarios, porque algunas veces jugábamos más de dos. El material era barro, cuanto más arcilloso, mejor. Y no era tan sencillo encontrar barro bueno al lado de la Plaza, así que guardábamos nuestra pella de barro en los agujeros de la Garita para poder utilizarlos en los recreos de la escuela. El mejor barro, siempre cerca del pueblo, se sacaba del Herradero, donde está ahora la casa del médico. Se amasaba bien la pella de barro y se modelaba una especie de cuenco con las paredes más gruesas que el fondo -algunas veces me acuerdo del juego cuando como volovanes- , y el que le tocaba por suerte el empezar, hacía la pregunta ritual: "Capullero, ¿se ve el agujero?" Y se lanzaba el cuenco contra el poyo, de forma que la boca llegase con fuerza y lo más plana posible. Al aplastarse, el aire que estaba dentro rompía el fondo del capullero y el contrario tenía que taparlo con un trozo de su barro mientras el tirador decía: "Capullero, tapa ese agujero". La habilidad había que demostrarla no sólo a la hora de tirar con fuerza y bien para que el agujero abierto fuera lo mayor posible, sino que cuando tenías que tapar el agujero del otro había que conseguir hacerlo con la lámina más fina que se pudiera para utilizar menos barro propio. Y allí era el mojarse las manos en el pilón, echarse saliva en las manos o en los dedos y restaurar como se pudiera el agujero. Después se cambiaba y así hasta que tocaba subir a la escuela.

¡A la ollera, a la puchera...! Chicas y chicos separadosEn PortalesOcasional A la ollera, A la puchera, Amagar y no dar. Dar sin reír, Dar sin hablar. Dar un pellizquito en el culo, Y echar a volar.

Y mientras la "madre", que era la persona mayor que divertía a los pequeños, iba cantando esta retahíla, todos los que jugábamos dábamos golpes en la espalda o en el culo de quien se la quedaba que estaba inclinado, apoyando la cabeza en las rodillas de la madre que estaba sentada. Un golpe

Page 15: Projecte joc  pili[1]

por la ollera, otro por la puchera, se amagaba y no se daba en los dos siguientes, se daba sin reír y sin hablar. Si alguien se equivocaba, se la quedaba. En el penúltimo, en que se hacía lo que decía y en el último en que todos salíamos corriendo. Cuando la madre era una persona mayor, se respetaban las formas. Pero si era uno de nosotros, los golpes eran golpes, y el pellizquito se convertía simplemente en pellizco o en retorcido. -¿Suelto la jaula?- gritaba la madre. -Suéltela usted- contestábamos todos. Y la madre: -Pajaritos a esconder, que ¿la liebre? va a correr. Y el que se la quedaba pretendía coger a cualquiera de los demás jugadores para que lo sustituyese. De vez en cuando, la madre gritaba: -Dedo, dedo,- y levantaba un brazo y extendía un dedo. Todo jugador que agarrase el dedo de la madre estaba a salvo. Si todos lo lograban, volvía a quedársela el mismo. Si cogía a alguno, era este el que se la quedaba. De todos modos, cuando dirigía una persona mayor, el dedo siempre se bajaba cuando acudían los que más corrían y los dejaba a merced. Si por el contrario se jugaba entre chicos, acababa siendo un suplicio para el menos hábil que era el que se la acababa quedando siempre.

Pelota ChicosFrontón o PortalesTodo el año Jugar a la pelota era algo que se hacía todos los días. La pelota se podía llevar en el bolsillo a la escuela y después utilizarla en el recreo, al salir o antes de entrar. En esas horas, cuando había muchos chicos se jugaba a "salir del borde". Lo que ahora llaman "primi". El dueño de la pelota sacaba y después cada una hacía lo que podía. El que "hacía mala" dejaba de jugar. Y así hasta que sólo quedaban dos.Cuando uno de ellos perdía, el que había logrado mantenerse hasta el final, decíamos que "tenía dos". Todos los jugadores volvían al frontón, y se volvía a empezar. A partir de este momento los restos eran para el que tenía dos, que podía perder una vez si salirse del juego. Mientras, los pequeños jugaban en algún arco de Portales, donde la parte frontal del poyo hacía de chapa. Los partidos -mano a mano, parejas o pareja contra trío- se solían jugar a otras horas.

Page 16: Projecte joc  pili[1]

Los cromos ChicasEn PortalesPrimavera Eran los cromos unos dibujos de colores que se compraban en láminas troqueladas que se recortaban. Los había de muchas clases. Muñecos, animales, flores,... Las chicas los guardaban en cajas de hojalata pequeñitas que se podían guardar en el bolsillo. Normalmente se jugaba de dos en dos, aunque a veces jugaban más.Para jugar, primero se sorteaba quien había de empezar. En el caso de jugar más de dos, el orden por el que tenían que intervenir en el juego.Después, se colocaban en el suelo los cromos puestos en juego boca abajo, es decir, con la cara dibujada vuelta hacia el suelo, y la primera jugadora golpeaba sobre ellos con la palma de la mano puesta en hueco y la retiraba rápidamente. Los cromos a los que había logrado dar la vuelta con el golpe eran los que había ganado. Los que quedaban sin dar la vuelta eran los que golpeaba la segunda jugadora. Y así hasta que se había dado la vuelta a todos los cromos. Después se volvía al principio. Otro modo de jugar era el que se describe como "Al Monto" en el juego de los santos.

Page 17: Projecte joc  pili[1]

El hinque ChicosDetrás del "Toril"Primavera. Esporádico Había que jugar en tierra blanda para que la navaja o el palo se hincase, por eso se jugaba cerca del río. Consistía el juego en ganarle al contrario todo el terreno. Se marcaba un rectángulo en la tierra y se partía por la mitad. Ese era el terreno de cada uno. También se macaba la línea desde donde había que lanzar. Se sorteaba quién había de lanzar primero. Se intentaba clavar la navaja, o un palo al que se sacaba punta, en el terreno del contrario. A partir de ese punto donde se había hincado se trazaba una recta que dividía el terreno del otro y se añadía al propio borrando la línea divisoria anterior. Se seguía tirando hasta que la navaja o el palo no se hincaba en la tierra o lo hacía fuera del terreno del adversario. Entonces le tocaba a él y se procedía de la misma manera. Como a medida que el terreno se iba haciendo más pequeño resultaba más difícil acertar en el tiro, de antemano se quedaba en la medida mínima que mantenía viva la partida, y así se quedaba a un palmo, tres dedos míos, el tacón etc. Si no cabía esta medida en el terreno se había perdido la partida. También se podía complicar el juego haciendo el lanzamiento cogiendo la navaja o el palo por la punta en lugar de cogerlos por el mango. Esto quedaba para los chicos mayores.

C) JOCS A LA MEVA INFÀNCIAEn la meva infància encara es conservaven molts dels jocs tradicionals de principis del S.XX com l'amagatall, les bales, la baldufa (virolla), cromos, cordes, la pilota, jocs de rogle (el rotlle de la patata, el pati de casa meva, marinerita, etc.), jocs de taula (cartes, dòmino, parxís, l'oca, etc.), el pot, ...A més van sorgir altres com les gomes, el yo-yó, els soldadets, els parcs, el bufetada, pixi, jocs de mans, ninots ... i les noves tecnologies. Vam ser dels primers que van començar a utilitzar les consoles.Però tot i així, jugàvem la majoria del temps als carrers lliurement, amb grans espais per córrer, amagar-se i jugar partits de futbol. Qualsevol paperera servia de cistella i els fanals o els arbres feien de les nostres porteries o aguantaven les gomes de saltar.Encara teníem molta imaginació i ens muntàvem històries en les quals un banc podia ser la teva casa o un vaixell, i una pedra o un palet estris de cuina.

Page 18: Projecte joc  pili[1]

D) JOC ACTUAL I TEMPS LLIUREActualment s’han perdut moltíssims dels jocs tradicionals i de llocs oberts per córrer i jugar. La majoria dels nens d’avui dia no han jugat mai a la corda o les gomes.El joc avui dia és molt controlat i dirigit. Els nens solen fer extraescolars com futbol, bàsquet, natació, ... en els quals els monitors els controlen i dirigeixen. També hi ha els espais com ludoteques que conviden el nen a jugar a jocs de taula i jocs simbòlics. Semblants als anteriors són els Chikiparks. Alguns van als parcs a pujar als tobogans, gronxadors, jugar amb la sorra i cada vegada en menys, jugar a pilota, al pillapilla, amagatall, amb bicicletes, patins ... però sempre vigilats de prop per un adult.Quan aquests nens van creixent cada vegada surten menys i es queden amb les consoles i ordinadors a casa.Actualment els nens tenen cada vegada menys imaginació i necessiten joguines i estris fabricats per distreure. També solen jugar més independents o en petits grups.Tenen de tot i no juguen amb la majoria del que tenen, però tot i així, volen cada vegada més, per això hem educar de manera que valorin el que tenen, utilitzin més la seva imaginació i juguin en grup com es feia abans, deixant un poc les noves tecnologies que fan que cada vegada es tanquin més.

Page 19: Projecte joc  pili[1]

(E) PROPOSTA D’ACTIVITAT

Nom de l’activitat: La maquina del temps

Jo proposaria un cap de setmana a una zona rural, amb molt d’espai obert però on tinguéssim la possibilitat de tenir la zona controlada.Aquestes colònies podrien ser proposades a una escola o ludoteca, desprès de haver parlat amb els pares sobre la importància de retrobar els jocs que s’han anant perdent amb els anys.El primer dia seria la jornada de coneixença dels jocs.S’organitzarien grups segons l’edat dels participants més petits (els fills), i es farien tallers d’aprenentatge del funcionament de cada joc que es fos a realitzar i la seva sessió de pràctica. La durada de cada taller seria d’una hora i anirien passant per cadascun dels tallers de forma organitzada. També hi haurien estones de temps de joc lliure, per a que en grup o per lliure juguessin al que més els hi agradi. Tallers que es podrien fer:

Taller de curses de xapes o futbol amb xapes. Taller de baldufa i diàbolo. Taller de l’aro. Taller del joc del mocador, peus parats i el pot. Taller de bales o boletes. Taller de saltar a la corda i de les gomes. Jocs de cançons amb balls. Taller de carrera de sacs i cursa de cavalls i carretons.

El segon dia es faria el Taller de l’imaginació .Consistiria en proposar que grups de nens amb l’ajuda dels seus pares, i només utilitzant el material trobat a l’entorn, s’inventessin una activitat o joc en uns 30 min. i després la comparteixin amb els altres grups. Així veurien que amb la seva imaginació també es poden divertir sense la necessitat de comprar tantes joguines que només els hi agrada un període de temps curt. El millor joc és la teva imaginació.