L’argelaga

Elisenda Bautista

Ja no bellugava… En apartar-li els cabells de la cara, la vaig besar. Sentia la seva

escalfor encara i també un batec a les galtes que em va fer enretirar uns instants fins

que, ja segur, vaig tancar-li les parpelles i la vaig prendre en braços. Endinsant-me en el

bosc, la vaig deixar recolzada sobre un llit de molsa a la clariana del Mas de Sobrequers.

Engego el motor, faig de memòria el camí de tornada. Les mans al volant i els

pensaments lluny. Les corbes apareixen lentament enmig de la boira.

Ja al pàrquing de l’edifici no recordo res del viatge. Entro a casa i sense

encendre el llum em fico a la dutxa i m’hi estic molta estona fins poder reconèixer

l’aigua al meu cos i la foscor a la cambra de bany. Trio la camisa de seda que ella

m’havia regalat i les sabates de xarol.

El Via Veneto era el lloc. Havia reservat feia una setmana; ”per a un”, vaig dir.

Faig una ullada a la carta de vins: “un Petrus del 2005. Prendré llamàntol i caviar iranià

si us plau”. Assaboreixo la copa de Dom Perignon. En sortir, plovisqueja. Amb això no

hi havia comptat… Ara camino pels carrers fins que veig el meu rostre en moviment a

la font de la plaça Sant Felip Neri. Un taxi em porta a casa, m’estiro i m’adormo.

Ella, nua, regava la seva panxa inflada i deia: “D’aquí naixerà el nostre fruit” i jo

contemplava com, del seu melic, sortien unes branques amb flors grogues i espines que

creixien fins al cel.

Amb aquesta imatge i amb la llum de l’alba em desperto. Miro el rellotge.

Calculo que la trobaran cap al migdia quan el masover surti a tancar els estables.

Esmorzo i em dirigeixo al concessionari. El venedor em mira amb desconfiança. Per

què al banc havien fet el mateix? El Mustang vermell. El meu pare em regalava cromos

de cotxes quan n’hi donaven al taller i aquest era el seu favorit. La cara del venedor es

transforma quan trec el maletí.

Condueixo per l’Arrabassada, per Collserola (des d’on faig una foto de la ciutat i

un selfie amb el Mustang) i per la carretera de les Aigües. Miro l’hora i torno a casa.

El Mustang no cap a la plaça d’aparcament i el deixo entravessat. Assegut al

meu silló, escolto l’ària de Werther, Pourquoi me reveiller. Em poso un whisky.

Espero.

Espero.

Com una hivernació….

        

Dies. Nits.

Ningú no va telefonar, ningú no va trucar al timbre de la porta, ningú no va entrar per la

finestra. Què podia haver passat? De segur que havien rodejat la casa, aviat entraria un

agent o un cos de seguretat especial i em reduiria. Una nova sensació m’ aclaparava. No

se sentia res. I si el temps s’havia deturat? I si no quedava ningú a l’exterior? I si era jo

tot sol al món?

Silenci.

Espero.

Més silenci.

Agafo el Mustang i el condueixo fins al bosc. Refer el camí.... Camino de pressa,

sense alè. L’indret buit… cap rastre... No hi és!… Miro per tot arreu una i una altra

vegada… Havia de ser allà! No en tenia cap dubte! Em deturo. Una argelaga frondosa

de flors grogues i espines ha crescut just on jo l’havia abandonada.

        

Tempus fugit

Clara Bayarri

Són dos quarts de cinc de la tarda. De tant en tant, i dissimuladament, fa una

llambregada ràpida al rellotge que presideix la paret de l’oficina. Ho fa més sovint del

que li sembla i, tot i que intenta aparentar serenitat, no pot evitar que les mans li

tremolin de nervis quan grapa papers, fotocopia documents o, simplement, fa veure que

treballa. Està impacient.

El torna a mirar. Com pot ser que només hagin passat set minuts des de l’últim

cop? I això que ha enviat dos correus, ha intercanviat quatre paraules amb el company

d’escriptori i ha portat un dossier a la secretària del director. Fins i tot han parlat una

mica del temps i de les criatures. I només ha trigat set minuts. Només!

S’asseu a la cadira giratòria i, per sobre de la pantalla de l’ordinador, observa els

companys. No detecta res d’extraordinari: tothom treballa amb el ritme habitual.

Són dos quarts i set minuts de cinc de la tarda d’un dimarts qualsevol. Amb la

diferència que, a partir de les cinc d’aquella mateixa tarda, tindrà vacances. Un mes i

mig sense haver de posar els peus en aquella capsa de sabates, ni haver d’aguantar

companys pesats, ni caps prepotents... Només vint-i-tres minuts més i serà lliure!

Ha enllestit tota la feina des de fa estona; no vol que els mals de cap

l’acompanyin durant el creuer que farà amb la seva dona. De manera que mira d’omplir

d’alguna manera els minuts que li queden. S’aixeca. S’acosta a la màquina d’aigua i

omple un got de plàstic. No gaire. Fins a la meitat. Es recolza a la garrafa mentre fa

glopets petits, perquè li duri més, i observa el seu voltant: El becari va amunt i avall

recollint els papers que li han voleiat quan algú ha obert una finestra just quan ell

passava carregat amb carpetes i documents. El de manteniment li dóna un cop de mà.

Sempre és l’únic que l’ajuda. El seu company d’escriptori la fa petar amb la noia nova a

la màquina del cafè. Gesticula molt i riu desmesuradament cada cop que ella fa una

broma. Ja no sap què més fer per convèncer-la d’anar a sopar. El director surt del seu

despatx i, mentre recorre el passadís que el separa del lavabo, es pot percebre com

tothom accelera, lleugerament, el ritme de teclejar i abaixa el volum de les converses.

Torna a mirar el rellotge. Tres quarts. Encara. Segueix observant els companys com

treballen, com colpegen el teclat i claven la vista a les pantalles, com s’aixequen de les

cadires amb moviments mecànics i deixen papers damunt de taules per recollir-ne

        

d’altres tot seguit. Tornen a seure i repeteixen els mateixos gestos i moviments. Quin

avorriment. I la busca grossa no arriba al dotze.

La companya de la taula del fons de l’oficina s’aixeca i se li acosta. L’observa

apropar-se. Què deu voler, ara? Que li deixi la grapadora? Sempre perd la seva... què

caram en deu fer? O potser només vol xerrar mentre esperen plegats que es facin les

cinc. Si és així, no sap pas de què parlaran... no tenen res en comú. Quan la distància

que els separa és suficientment curta, es somriuen. Ella es dirigeix a la màquina d’aigua

i, mentre se’n serveix un got, li demana si ja ha enllestit els documents que li havia

enviat feia un parell de setmanes. Aquells que li havia demanat específicament que

tingués a punt abans de vacances perquè eren de vital importància per l’empresa. Els

documents! No hi havia pensat més! Torna a l’escriptori amb presses i, ara sí,

visiblement nerviós. Engega l’ordinador. Maleït sia! Perquè triga tant a iniciar-se?

Tecleja paraules clau, clica icones i obre carpetes. Troba el document i es disposa a

començar a treballar just quan el rellotge marca les cinc de la tarda.

        

Un dia de gener

Magda Bistriceanu

Para el despertador un segon just abans de sonar. Una altra nit sense dormir. La feina

va malament i fa dies que no sap què passarà l’endemà. Li té por, a la nit. És a la nit

quan sent la solitud com furga en el seu ventre i es menja tota la calor que hi troba.

Durant molts anys s’ha dedicat a construir ponts. Moltes vegades els ponts s’han

enfonsat i les males herbes han crescut al seu lloc. Ella ha tornat a construir ponts.

Mai no ha estat fàcil. Les males herbes eren molt tossudes, i els ponts, molt fràgils.

En el país on viu ara, el clima és càlid i agradable, però els vents del nord s’ho

emporten tot quan passen. I les males herbes són l’únic que hi sobreviu.

Tanca els ulls. No té ganes de llevar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que

ho ha de fer però el seu cos es resisteix. Respira fondo. Obre els ulls. La por torna a

ser allà, al seu costat, com sempre. Ara no té ulls dolços, ni somriure paternal. Més

aviat sembla un fantasma enfangat i avorrit.

La dona va cap a la cuina, treu un suc de taronja i beu directament de

l’ampolla, dreta davant la nevera oberta i plena a vessar, amb una set inacabable. El

suc té mal gust i ella pensa, mentre no deixa de beure’n, que deu fer dies que està

obert. El calendari ensenya el vint-i-sis de gener.

Cada matí es lleva a la mateixa hora, i cada matí odia llevar-se. Els pares ja estan

desperts. S’han pres el líquid marró amb olor de cafè sense parlar, i han preparat

dues llesques de pa amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca,

es renta la cara, es pentina, es posa l’uniforme blau marí, que la mare planxa cada

dia, i la cinta blanca sobre els cabells curts. La cinta només serveix perquè totes les

nenes es vegin iguals, no pas per domar els cabells o els pensaments, que ningú no

gosaria esbullar. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta

amb els llibres i porta la germana petita a la guarderia, abans d’anar a l’escola. Li

encanta l’estiu, quan pot tocar els troncs dels arbres vells i escoltar les tórtores. És

una nena alta per la seva edat, però va sempre corbada, mirant a terra, esquivant els

forats, i això la fa semblar tímida i espantadissa.

Avui té pressa, salta sobre les basses de fang, sentint el pes del vell abric que

la mare li havia allargat i movent els dits glaçats dins dels guants amb un sol dit que

ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Té catorze anys i les galtes

        

vermelles de fred. El front arrugat i la mirada emboirada de son. El dilluns

comencen les classes aviat, a les set. Els carrers estan foscos i la gent passa lliscant,

com fantasmes afanyant-se cap als panteons oberts. Cap paraula, cap cotxe, cap

llum, cap abric que no sigui negre o gris. Cames febrils que porten cossos adormits.

Com després d’una tempesta, el terra està esquitxat del blanc brut dels diaris.

“Proletaris de tot el món, uniu-vos!”, diu a la capçalera de cada full. A sota hi ha el

retrat del president del país. La fotografia ocupa gairebé mitja pàgina. Sempre és la

mateixa. Mig de costat, amb un posat d’antigues pel·lícules mudes, els llavis tancats

i somrient, els ulls dolços i amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants

emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuida de tothom. El que no dorm, ni

menja, ni es posa malalt, ni envelleix.

Avui és el seu aniversari. Vint-i-sis de gener. El país de fantasmes grisos s’ha

despertat tremolant de fred i es prepara per a una altra gran celebració. Els carrers,

tacats de neu fosa, exhibeixen banderes vermelles, immòbils i descolorides. El retrat

penja a cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanya a

arribar a la primera classe, que avui serà l’assaig general de la manifestació. Balls

que representen figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades

interminables. Té gana. Al final de mes quasi no en queda, de mantega. La capa que

la mare hi unta sobre la llesca de pa sec que deixa per a les nenes, amb l’excusa que

ella no menja mai per esmorzar, és cada dia més transparent. De tant en tant, quan és

a casa, obre la nevera i intenta imaginar-se-la plena. Només és capaç d’imaginar-se

una pastilla de mantega i un tros de formatge, repetits fins a l’infinit. I pa, molts

pans, allargats i daurats, l’un sobre l’altre en una muntanya perfectament

equilibrada.

Però avui és dia de festa: a l’escola els donaran una taronja a cada nen. Una

taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. No sap on creixen les taronges, ni pot

imaginar l’arbre que pareix aquestes fruites meravelloses. Durant molts dies la

taronja farà una olor increïble des de sobre de l’armari de la habitació, fins que arribi

la primavera i la mare li dirà que se l’hauria de menjar, que no pateixi, que aviat

arribarà el gener i en tindrà una altra.

Continua bevent el suc de taronja, amb glops petits i ofegats. Quan acaba, trenca el

full del calendari, l’arruga i el llença a les escombraries. Decideix vestir-se abans

        

d’anar a despertar els nens. Els farà torrades amb mantega i mel. Amb molta

mantega. Somriu. Com si avui fos el vint-i-set de gener.

        

Tantsemenfotisme

Francesc Haro

Al cim d’aquell turó, coronat per una frondosa pineda, vaig esperar pacientment el

drac. Llavors va aparèixer una criatura admirable i el cavall va alçar les potes

davanteres i va renillar atemorit. Aquell animal estrany no s’assemblava en cap

aspecte a la idea que jo tenia formada d’un drac. Em va cridar l’atenció el fet que no

era ni de bon tros l’animal fabulós amb forma de serp proveït de peus i ales que

llança foc per la boca. Era més aviat una mena de bou, d’un volum considerable,

amb unes banyes petites i potes com columnes dòriques, i d’un blanc impol·lut que

feia mal als ulls. A més, emetia una espècie de crit semblant a un mugit.

L’animal es va quedar palplantat davant meu amb certa recança. El que havia

de ser una lluita forassenyada s’havia convertit en una partida d’escacs en la qual

l’estratègia adquiria una importància vital. La desgana que mostrava la bèstia em va

fer pensar que em tocava a mi moure peça. El fet que aquella presumpta fera no

retirava gens al drac que m’havien descrit amb pèls i senyals —tot i que tenia un alè

tan pudent que amb les seves alenades enverinava l’aire— em feia dubtar entre

temptejar el terreny amb la soltesa del peó, fer gala de la meva força amb el cavall o

buscar l’escac i mat amb la reina i liquidar definitivament l’assumpte.

D’altra banda, com qualsevol bou, devorava l’herba fresca mentre movia la

cua per espantar les mosques que no deixaven de molestar-lo ni un moment. No hi

havia ni un senyal de comportament atípic. Aquesta situació de normalitat, però, no

hauria de resultar insòlita si tenim en compte que això és una llegenda, i tothom sap

que en les llegendes intervenen elements imaginaris més o menys fantàstics. Era

probable, doncs, que alguna bruixa malèvola hagués convertit el drac en una espècie

de bou pacífic per tal de sorprendre’m i derrotar-me a la mínima distracció. L’alè

fetorós, però, delatava que la metamorfosi no havia estat del tot afortunada.

Tanmateix, la situació m’estava començant a posar nerviós, sobretot quan

llambregava aquella bèstia que pasturava flegmàtica.

Llavors em va venir al cap el mite del Minotaure, el monstre de cos d’home i

cap de bou. I vaig recordar Teseu, l’heroi que va matar-lo. Cada vegada tenia més

clar que sota la disfressa d’aquell remugant tan apàtic s’amagava el malvat drac.

Allunyat de les meves elucubracions fantasioses, l’animal continuava

engolint herba amb tota la calma del món i només aixecava el cap molt de tant en

        

tant per fitar-me amb els ulls desvalguts que posen els infants quan volen aconseguir

alguna cosa. Vaig escometre’l unes quantes vegades i el bou va contrarestar les

envestides amb el més absolut tantsemenfotisme. El fet que començava a ser negra

nit i que la meva panxa m’estava dient ja feia una bona estona que era hora de sopar

em van empènyer a tornar al castell.

El rei esperava amb delit la bona nova. Vaig contar-li l’aventura abillant el

relat amb metàfores i hipèrboles.

—I estàs segur que una bruixa malèvola ha convertit el drac en un bou? —

em va preguntar.

Vaig haver d’aguantar-me el riure que m’havia provocat tal ingenuïtat.

—Que potser dubta de mi? —vaig contestar-li.

—No, però...

—Ha de saber que he viscut coses pitjors en el meu ofici! —el vaig

interrompre.

—Tens alguna prova que aquell bou era un drac?

—El mal alè que sortia de la seva boca. Sens dubte, el seu mal alè és la prova

definitiva.

Vam discutir acaloradament. El rei va insinuar que era un capsigrany i

després em va dir que m’oblidés de casar-me amb la seva filla. Li vaig dir que la

seva filla no trobaria cap cavaller com jo, dels de darga, llança i espasa, i li vaig

deixar caure que en el fons tampoc m’agradava gaire.

Aquella nit no vaig aclucar els ulls perquè no em podia treure el maleït drac

del cap. Mentre es presentin amb aquells ulls desvalguts, aquella cua tan graciosa i

aquell tantsemenfotisme, no hi haurà manera de matar-ne cap.

        

La guanyadora

Mª Mercè Malé

Aquell violinista et va torturar amb un nyigui-nyigui que se’t va ficar al cervell i et va

impedir de pensar en les paraules que diries un cop fossis allà dalt per recollir el guardó.

No vares poder evitar de fer força amb els punys closos fins a clavar-te les ungles. Els

segons se’t feien interminables. La veritat és que hauries preferit anar més discreta. I

més còmoda. Creies que el vestit blau no et dissimulava la panxa i era massa llarg,

tenies por de trepitjar-te’l i caure estassada. Quan el president del jurat va dir el teu

nom, vas començar a tremolar com una fulla. Ai, Verge Santa... Havies de pujar per

aquell llamp d’escala per anar fins a l’escenari i, per un moment, vas pensar que no

podries posar un peu rere l’altre sense donar un espectacle deplorable. Com que no

esperaves que el guardó de bronze pesés tant, vas haver de fer malabarismes perquè no

et caigués a terra. La resta, prefereixes no recordar-la.

Ai, Miquel, la nena. La nostra nena. Quina llàstima que no poguessis venir... L’hauries

d’haver vista. Ella, ja saps com és, volia posar-se texans i brusa tant si vols com si no

vols. Aaaaaah no, ni pensar-hi, li vaig dir. Em va caldre insistir molt perquè es posés el

vestit blau. Sí, home, aquell que li vaig comprar a París quan vam anar de viatge! Anava

taaaan guapa i aquell vestit li quedava taaaan bé! Quan la vaig veure pujar les escales de

l’escenari de l’Ateneu, em vaig sentir la mare més feliç del món... Vint anys esperant

que em donés una alegria i mira, a l’últim, convertida en escriptora... Qui ho havia de

dir, eh, Miquel? Tothom va aplaudir quan va dedicar unes paraules d’agraïment. Va

parlar taaaan bé... Ja veuràs quina enveja quan ho expliqui a la Tereseta i a la Conxa i a

la Maria i a la Pepita...

L’home que no es perdia cap acte cultural va ser el primer d’arribar. El violinista, que

havia tingut un mal dia amb la dona, desafinava com un gat a qui acaben de trepitjar la

cua. L’home que no es perdia cap acte cultural es va fixar en la vestimenta de la

guanyadora. Portava un vestit llarg, de princesa, i ho va trobar exagerat perquè allò no

era el lliurament del Nobel de literatura. A causa de la llargada del vestit, la noia va

trigar una eternitat a pujar per les escales, com si tingués pedres als peus. En el moment

de parlar, la jove guanyadora, molt nerviosa, va confondre la data del dia, es va oblidar

del nom de la ciutat que la premiava i es va posar vermella com un pebrot. Alguns dels

        

assistents van esclafir a riure. Els canapès i la copa de cava, servits per un noi

adolescent que havia arribat tard a la feina, va ser l’únic que va valer la pena. Mentre

tornava cap a casa, l’home que no es perdia cap acte cultural va pensar que l’autora

segurament es defensava millor escrivint que parlant.

Ahir dissabte 10 d’abril, a les vuit del vespre, es va fer entrega del VIIIè Premi de

novel·la breu Cavall de Foc a l’Ateneu de Lletres de la ciutat de Rocabruna, dotat amb

2000 euros i una escultura de bronze de l’escultora local Teresa Triadú. La jove

mereixedora del premi, Joana Parés Hidalgo, de Roses, va dedicar unes paraules

d’agraïment al jurat. “Aquest premi em dóna molts ànims per continuar escrivint“, va

assegurar la guanyadora, visiblement emocionada. L’obra guardonada porta per títol

Comptes pendents i és la història de tres pinxos ambientada al barri de la Mina a l’època

dels setanta. Durant la vetllada, el reconegut violinista Pere Sureda va interpretar “.....”.

Al final de la cerimònia, es van servir uns canapès i una copa de cava als nombrosos

assistents.

        

Instint animal

Mireia Munells

M’he despertat sobresaltat pel meu propi crit. M’incorporo del llit amb el cor

bategant-me a la boca i amb el cos amarat de suor. Vaig fins a la cuina, descalç i

tremolant, per beure un got d’aigua. Apropo la boca a l’aixeta i el líquid, fred, em

mulla la cara. En bec quatre, cinc, deu glops i m’assossego. Inspiro profundament

l’aire de la nit i el deixo anar, a poc a poc, per la boca.

Jo tenia quasi deu anys i vivia amb els meus germans i la meva mare en un

casalot al mig del camp. La mare deia, i encara ho diu, que els nens que conviuen

amb animals són més feliços. Per això, a casa nostra, n’hi havia molts: dos cavalls,

la Princesa i en Legui, tres gossos, en Timbal, la Boira i la Una, i una parella de

periquitos, el Sr. i la Sra. González. Recordo aquella època com un temps molt feliç.

Anàvem a l’escola del poble i, quan arribava la primavera, i el fred i la tramuntana

eren un record, sortíem a fer les classes al pati. Vam aprendre a sumar asseguts en

un pedrís del jardí, érem ornitòlegs experts, coneixíem els noms de les herbes

remeieres que creixien a l’hort i érem autoritats a pixar d’esquena al vent. A la tarda,

agafàvem les bicicletes i anàvem a berenar pa amb xocolata a la font de les

Curculles mentre exploràvem el bosc.

Recordo amb nostàlgia els gossos, dos huskys i una fox terrier, una mica

beneita però molt simpàtica. Malgrat que els animals que teníem a casa eren

domèstics –o domesticats-, jo ja havia observat que la natura sovint és cruel i

despietada, que el fort es menja el dèbil i que el gran sotmet el petit. De fet, això

darrer ho experimentava cada dia, fent ús, i moltes vegades abús, de la meva

condició de germà gran.

Un matí de diumenge la meva mare ens va dir, molt il·lusionada, si ens

agradaria tenir un conillet. La nostra resposta va ser entusiasta. Ens va explicar que

un amic seu en criava i que, si volíem, podíem anar-ne a buscar un. La setmana

següent vam estar molt enfeinats construint-li una gàbia, vam comprar una

menjadora, un abeurador i pinso per a conills. I l’hi vam posar nom: es diria

Mersuga.

Diumenge següent estàvem molt excitats. Durant el trajecte en cotxe tot eren

expectatives de com seria el conillet: un el volia blanc, a mi m’agradaven negres i el

meu germà petit insistia que ell el volia amb taques. En arribar vam sentir una pudor

        

molt forta, feia calor i el tuf dels excrements dels conills es barrejava amb la pudor

d’una cort de porcs propera. Recordo que vaig marejar-me una mica i que tenia

ganes de marxar corrent. Triar el nostre conill no va ser fàcil. Quan acostàvem les

mans per agafar-ne un se’ns escapava, esporuguit, fent una mena de xiscles molt

aguts. Finalment l’amic de la mare, en veure’ns tan desassossegats, va agafar un

conill per les orelles i ens el va posar dins una capsa de sabates.

La tornada a casa amb aquella bestiola, bramant i movent-se no va ser gens

agradable. Ens havíem quedat sense ganes de parlar ni de fer bromes. Volíem arribar

per ficar-lo a la gàbia, que havíem muntat a la terrassa del primer pis, i observar-lo

amb calma. Vam pujar les escales corrents disposats a treure’l de la capsa. Tots ens

barallàvem per ser el primer i la capsa anava de mà en mà. Finalment vaig ser jo qui

va agafar-la i, quan estava obrint-la, el meu germà petit va estirar-me-la de les mans

i la va fer caure a terra. El conill, espantat, va sortir corrent. Nosaltres anàvem al seu

darrere intentant agafar-lo mentre ens esquivava fent zigues-zagues. Fins que, en un

moment molt cinematogràfic, va saltar al buit i va caure al jardí on eren els dos

gossos que feia estona ens miraven amb ulls encuriosits.

L’espectacle que vam viure a continuació encara em provoca malsons i quan

el recordo el cos se m’estremeix i un nus em tenalla l’estómac. El conillet es va

quedar estabornit a terra. No va tenir temps de recuperar-se de la caiguda que els dos

huskys se li van abraonar a sobre. Un l’estirava cap a un costat i l’altre cap a l’altre,

el conillet xisclava i nosaltres ens ho miràvem, atònits. En pocs segons van

esquarterar-lo i, emborratxats per la sang i les vísceres, se’l van menjar sencer, en

Timbal un tros i la Boira un altre. No en van deixar ni la pell. El morro els va quedar

tenyit de vermell donant-los un aspecte salvatge. Ni els nostres crits de ràbia ni les

nostres súpliques demanant-los que s’aturessin van poder evitar la tragèdia. El

silenci va seguir als crits dramàtics i el temps va semblar aturar-se. Vaig trigar una

estona a poder baixar al jardí, les cames em tremolaven i no m’aguantava dret. En

arribar a fora, els dos gossos, que estaven molt satisfets de l’àpat improvisat que

acabaven de fer, van venir corrent cap a mi remenant la cua. No podia suportar-ho,

els odiava, em feien fàstic! Vaig començar a plorar mentre les puntades de peu

s’alternaven amb els cops de puny, i els insults i els renecs em sortien de l’ànima.

Després de descarregar tota la meva ira em vaig tancar a l’habitació i la son em va

vèncer, alliberant-me de la tensió que acabava de viure.

        

No vam tornar a tenir conills. I van passar moltes setmanes abans de poder

parlar del que havia succeït. I jo, malgrat que la meva mare va intentar excusar els

gossos, mai vaig tornar a estimar-los de la mateixa manera. I de tant en tant hi ha

nits en què el record d’aquell matí de diumenge, ara ja molt llunyà, se’m escola

entre els llençols.

        

Llàgrimes perdudes

Quim Oliver Tarradas “xari”

L’home té noranta anys. Avui és l’últim dia de la seva vida. Es disposa a ficar-se al

llit convençut que no es llevarà mai més.

Viu sol i està molt desvalgut. Les extremitats se li mouen de manera lenta. Ja

fa anys que les cames no el segueixen. Avui estan com mortes. I fan cas omís de les

poques ordres del cervell. El curt trajecte des de la cuina li ha semblat d’una llargada

extraordinària. Per fi ha entrat a l’habitació. Més esforç i dolor per apropar-se al llit.

Per seure-s’hi es deixa caure de culs al mateix temps que sospira fort. Se sent una

mica alleugerit. Es queda molta estona en aquesta posició, reposa amb la mirada

estèril. Apagat en tots els sentits, talment és apagada tota la cambra. Molt fosca.

Sols il·luminada per una petita llum esgrogueïda de sobre la taula de l’escriptori,

que fa temps que crema dia i nit. Des que va decidir de deixar d’escriure les seves

memòries perquè va notar que les mans li tremolaven i en comptes de lletres sortien

gargots. Els pocs mobles estan bruts de pols i al sostre hi pengen teranyines. La

pintura de les parets es desenganxa a clapes i han anat caient a llesques i bocins pel

terra. No hi ha cap finestra. L’home es va recuperant una mica. Es vol descalçar. Els

peus s’ajuden mútuament. La punta de l’un es clava en el taló de l’altre, i viceversa,

i així es treu les espardenyes. Vol repetir la mateixa operació pels mitjons però no va

bé. És com si estiguessin enganxats a la pell. Es veu obligat a ajupir-se i recolza la

panxa i el pit sobre les cuixes. Nota com la costellada se li clava al fèmur. El cap li

surt just per davant dels genolls. Apropa les mans tremoloses als mitjons i fa molts

moviments inútils abans de treure-se’ls. S’incorpora i la vista li queda en blanc. El

cap li roda. Es manté assegut. Inestable. De mica en mica es posa a to. Com cada dia

nota el tacte suau de la catifa de pèl sota la planta nua dels peus. Però només avui li

fa despertar sensacions conegudes, amagades en temps molt llunyans. No

aconsegueix extreure’n cap record visual, no les defineix, però són agradables.

Obeint un instint que no entén dibuixa cercles amb els peus sobre la catifa.

Moviment discontinu. Es cansa. Es deixa caure de costat, a plom, cap al coixí i

s’ajuda de la poca força de les cames per anar-se centrant enmig del llit. L’esforç el

torna deixar molta estona sense esma. Respira feixuc i en cada respir se li sacseja tot

el cos amb un curt balanceig a banda i banda que canvia de sentit bruscament.

        

S’adorm. Poca estona, perquè el fred el desperta, es vol abrigar amb els llençols

però no pot moure els braços. I s’adorm de nou. I la fredor li torna la intenció de

buscar el cobrellit. I no pot. Neguit. Desvetllat per la fredor, apoderat pel voler

adormir-se. Fins que una son nova l’embolcalla de manera dolça. Té els ulls mig

oberts però hi veu poc. L’entorn se li allunya i la mirada se li gira cap endins, lúcida,

buscant i reproduint, de manera automàtica, mil records. Li sembla escoltar la seva

pròpia veu. Sí, és ell mateix qui parla i no se n’estranya.

“Quan jo era petit la iaia Lluïsa tenia conills. Al fons del pati, hi havia un

cobert, i allà hi havia les conilleres disposades com nínxols. Quatre pisos de gàbies

amb compartiments fets d’obra. Al davant, un bastiment de fusta suportava les

‘verdalleres’ fetes d’un marc, també de fusta, on hi estava clavada una tela

metàl·lica. Es tancaven amb una balda. Els tres primers pisos eren habitacles

individuals. En cadascun hi havia una conilla destinada a la cria. El compartiment

del pis de dalt de tot era tres vegades més gran que els altres i és on la iaia ficava les

cries per engreix, un cop ja estaven acampades, i la mare conilla ja no les volia. El

mascle vivia a part, en una gàbia diferent, de ferro tota ella, i alçada del terra cap a

mig metre, sobre quatre potes repartides a la mateixa distància entre elles. Era

rodona, així, les femelles que li tiraven perquè les muntés no podien amagar el cul

en cap racó. Un mateix mascle durava una bona temporada, a casa, i les conilles s’hi

estaven mentre conillessin força i sabessin cuidar els fills. Els conillets els teníem

menys temps. Es tractava que creixessin i s’engreixessin de pressa per vendre’ls.

Primer a en Joan dels conills, que passava amb el camió casa per casa, però quan es

va jubilar calia portar els conills a mercat. Tot sovint, però, de la flota d’animalets

per vendre, ens en quedàvem algun, el més maco, que la iaia matava, netejava,

esquarterava i cuinava per a nosaltres un rostit de primera qualitat.

”De pinso en menjaven poc. Només una mica els d’engreixar. La iaia sortia

gairebé cada dia a caçar menjar pel conills. Amb el cistell i el cavic voltava pels

camps ermats de la plana de Can Frigola i l’omplia de lletissons, plantatges o

corretjoles, depenent de l’època de l’any. D’altres vegades li calia anar més lluny i

pujava cap a les Costes, allà tallava rama d’aulina amb un ‘podai’ i en feia un feix

ben lligat que traginava sobre el muscle. O bé, en comptes de rama, bastava

vidielles, una planta enfiladissa que s’embolcalla per damunt d’arbustos i

romagueres. Les vidielles les deixava assecar i servien de menjar per l’hivern. Em

demanava que l’ajudés en moltes feines a l’entorn dels conills. Les vidielles, per

        

exemple, les emmagatzemava a dalt el terrat. Des del pati en lligava una saca plena

amb el ganxo de la corda de la corria, llavors em deia que la pugés. Ella se n’anava

escales amunt, cap al terrat, i quan treia el cap per la finestra m’indicava que

comencés a estirar la corda, ara un braç, ara l’altre.... La saca començava a pujar

però a mitja alçada hi havia un entrebanc que era el balcó del quarto de la iaia. Hi

penjaven clavellines que s’estimava molt i no volia de cap manera que les fes malbé.

Per això, m’havia ensenyat de fer balancejar la saca i quan anava a separar-se del

balcó era el moment d’estirar de la corda amb lleugeresa i la càrrega voleiava

amunt, amunt... i passat el balcó picava contra la paret de la casa fins que quedava

amorrada a la corria. Ella allargava el braç i l’estirava cap a dins. Semblava que la

finestra engolia la saca. Després em tocava a mi de pujar escales. Un cop al terrat la

iaia feia feixines de les vidielles i les llançava en un petit altell on jo m’havia enfilat

amb una escala de peu. Allà dalt les col·locava bé perquè n’hi cabessin moltes.

Quina estiba! Quan arribava l’hivern l’operació era a l’inversa. Jo pujava a l’altell i

les tirava al terra del terrat. La iaia les tornava a ensacar, però en comptes de fer

servir la corria, anava més per feina. Sortia per la finestra mig cos, amb la saca en

braços, apuntava cap al terra -tenint en compte de no tocar el balcó- i la deixava

caure a plom. Des de deu metres d’alçada! Aquest exercici provocava l’enuig dels

meus pares, que la renyaven una i altra vegada. Si algú sortia de la cuina cap al pati

li podia caure pel cap. Però ella no en va fer mai cas i ningú no va prendre mal, bé,

almenys cap persona. Quan les saques eren de paper el soroll que feien en topar

contra l’emporlanat del pati encara era més fort. Com un tro d’estiu. Si no te

l’esperaves, maleïes la bona dona per l’ensurt que et donava. Ella baixava estesa i

travessava la cuina i el menjador, tibada, sense contestar ni un paraula als renys.

Sortia a fora, agafava la saca per una punta i l’arrossegava fins a les conilleres. I la

feina a ‘acondeir’ el seu bestiar l’absorbia i la distreia. Una de les tasques que

m’agradava més era agafar un conill: ‘el pardo!’ m’indicava. S’havia de ser ràpid

amb el braç i segur amb la mà, per agafar-li les orelles. L’avantatge, clar, és que

sempre les tenien grosses. I la iaia m’elogiava la llestesa i me’n sentia refet. Més

malament anàvem quan l’animaló tenia mal a les orelles perquè llavors l’havia

d’empaitar com podia per algun altre part del cos i , sovint, em tocaven unes quantes

esgarrapades. Per curar el mal, els les girava per ficar-hi pomada ben endins. Em

feia angúnia. Així com també me’n feia veure el jaç de pèl que es treien les femelles

quan havien de parir. Bé, el jaç no tant, el que em feia respecte era veure les cries

        

minúscules que s’hi capbussaven pel mig. Uns éssers sense vestit, pell nua, ulls

clucs, que es movien com si nedessin encara a la panxa de la mare. Una altra mala

feina era netejar les gàbies, treure els fems. Amb la paleta i una pala, i cap a dins del

carretó. Boletes negres i lluentes banyades de pixum. N’estic segur que si ara en

sentís la pudor la reconeixeria. Els fems els apreciaven els pagesos del voltant, que

els volien per adob pels horts i camps.

”Un dia em va regalar un conill. No pas dels de casa sinó un de bosc. En

arribant de les Costes em va cridar per dir-me que tenia una sorpresa per a mi. Va

deixar el cistell a sobre la gàbia del mascle, en va aixecar els lletissons de dintre i, a

sota del tot, hi havia un conillet ben arraulit. ‘És per tu. L’hauràs de cuidar. Procura

que mengi i que creixi’. Em va fer molta il·lusió! El vaig agafar de seguida, amb

molt de compte, i el vaig amanyagar una bona estona. Estava molt espantat, pobret, i

no es movia. Era tan petit que cabia en el palmell de la mà. Mentre jo li preparava

una gàbia amb palla, menjar i beure, vaig sentir la iaia com explicava als de casa que

el conill havia quedat abandonat perquè una àguila havia caçat la seva mare. Ho deia

amb cert ímpetu, gens habitual en ella, com l’ocellàs va caure com una fletxa del cel

i havia abrigat amb les ales, cops de bec i urpades la pobra conilla. En un camp

proper i arran d’un marge, on hi havia un cau, hi va trobar el fill orfe.

“De nom li vaig posar ‘Lletissó’, en record del cistell transportador. Em va

costar d’acampar-lo. Un cop va començar a menjar de tot es va refer i va créixer

força de pressa. Estic segur que m’estava agraït perquè li agradava de veure’m.

Quan jo arribava de col·lègit el treia de la conillera i jugàvem molta estona pel pati.

Li corria al darrere i ell s’amagava en un racó de sota la gàbia del mascle. I allà no el

podia empaitar mai. Jo m’asseia vençut en els dos escalons de pujar al replà de

cuina. Llavors en Lletissó treia el caparró a poc a poc, com si comprovés l’absència

de cap depredador i, després d’haver-se’n assegurat, venia cap als meus peus. Jo em

descalçava. Ell s’ajeia d’esquena al terra i ensenyava una panxona blanca. Jo li

amanyagava amb la planta del peu i sentia una suavitat molt agradable. Ell

ensenyava dues dents, com si rigués. Jo traçava petits cercles amb el peu per

acariciar-lo. Ell aclucava els ulls i es mig adormia. Jo somreia satisfet. La iaia no

se’n s’havia avenir. Que tot allò era més propi dels gats que no pas dels conills. Per

ella els conills eren inexpressius i sols menjaven i s’engreixaven. O esgarrapaven!

“La iaia va haver de curar el meu conill. S’hi va veure obligada perquè va ser

la culpable d’una cama trencada del pobre Lletissó. Encara no sé com no el va

        

matar. Jugàvem, jo i ell, pel pati quan una saca bomba va caure des de la finestra del

terrat. Sort que només el va tocar d’una de les cames del darrere. L’animaló va

quedar molt espantat, com el primer dia que va arribar a casa. Però amb la bona

atenció, es va recuperar bé.

“Quan la iaia matava algun conill jo tancava en Lletissó a la seva gàbia i la

tapava amb una cortina perquè no veiés aquella pràctica tan crua. Em demanava que

l’ajudés. Primer per agafar el conill escollit i llavors a aguantar-li perquè ella el

matés. Una clavada de ganivet al coll o un cop de mà de morter a la nuca. Quan un

conill era molt esquerp i revolucionari jo no el podia fermar bé i la iaia el lligava per

les dues potes de darrere a la barana de ferro d’en pujant a l’eixida. I penjava cap per

avall. En aquest cas, jo aguantava una palangana a sota el cap perquè quan li clavava

el ganivet al coll la sang no caigués al terra. Que també s’aprofitava, la sang! Amb

l’animal ja mort, la iaia li feia quatre talls estratègics i amb molta llestesa li estirava

la pell de dalt a baix com si es tractés d’un vestit. No semblava pas molt costós

d’arrencar-lo però se sentien petits cruiximents. El conill passava de ser un peluix

bonic a ser un petit monstre. Perquè, sota la pell, ensenyava una carn mig blava, mig

vermella, esquitxada de sang. El cap simpàtic del conill en vida es convertia en un

d’estranyíssim i que feia por. Sense orelles i amb dos ulls grossos tancats per un tel

blanc. M’impactava l’espectacle. Però vaig entendre que era el pas obligatori a

aquells plats de conill amb samfaina, o rostit, que tant m’agradaven.

“El fet de menjar-se la vida encara el vaig entendre més bé un parell d’anys

més tard, quan jo ja en tenia deu. Un cop a la setmana m’asseia, amb ganes, al sofà i

davant la televisió, amb en Lletissó a la falda, per veure la sèrie de reportatges El

Hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente. Mentre amanyagava la meva

mascota anava veient com els llops caçaven cérvols, les lleones menjaven zebres, o

una serpassa va estar a punt de clavar-se al coll del mestre Fèlix. Aquelles

filmacions eren sorprenents i, a l’igual que molta gent, hi vaig aprendre molt. Vaig

saber que la vida es menja a ella mateixa per poder sobreviure. Que tot se sosté per

un fràgil equilibri que els homes, en general, no respectem.

“La impregnació de la consciència ecològica em va fer mirar en Lletissó

d’una altra manera. Per primer cop em va fer pena de debò. Un conill de bosc havia

de ser lliure, campar pels camps buscant herbes delicioses, aparellar-se i criar més

conillets. No havia de viure tancat en una gàbia, ni jugar amb un marrec, ni dormir-

hi a la falda mentre dins de la tele una àliga s’endú un cèrvid -agafat amb les urpes-

        

pendent de muntanya avall, mig arrossegant-lo i copejant-lo a les pedres perquè no

acaba de tenir prou força per aixecar-lo. No crec que s’hi fixés mai el meu conill en

tot això, però jo sentia que no podia estar més amb mi. Que podia ser més feliç al

medi que li pertocava. I vaig cometre l’error d’alliberar-lo. Havia d’haver sabut que

no s’espavilaria, que estava massa ben acostumat que li posessin menjar a l’òbit.

“Un dia, en sortint del col·legit, vaig anar a casa amb la determinació de

tornar l’amic Lletissó al seu lloc d’origen. D’amagat, sense dir res a la iaia, perquè

sempre m’havia dit que, si no fos perquè era la meva joguina, un conill de bosc era

ideal per fer un bon arròs. El vaig ficar dins del mateix cistell amb què havia arribat

a casa i me’n vaig anar cap a les Costes. Sabia el marge on es va trobar i allà mateix

el vaig deixar anar. El vaig treure del cistell i el vaig acariciar amb un galta a galta,

el vaig deixar a terra i li vaig posar el peu a la panxa per últim cop. Llavors,

convençut, li vaig dir adéu. Per dins tenia molta tristesa però la consciència em deia

que era el que calia. Ell va anar caminant una mica insegur cap al mig d’un camp.

De seguida va trobar lletissons frescos i tendres. Em vaig anar allunyant i me’l vaig

contemplar per últim cop des de darrere uns matolls. Se’l veia tranquil, massa

tranquil.

Una ombra, força grossa, resseguí el terra. Em va passar per sobre i per un

moment el sol es va apagar i es tornà a encendre. Gairebé no vaig tenir temps

d’aixecar el cap que vaig veure una àliga que baixava en picat amb les ales

entreobertes i les urpes per endavant, cap al mig del camp on hi havia el conill amic.

A l’instant que vaig sentir uns xiscles. Una escalfor que em pujà des dels peus fins

al cap s’apoderà de mi: ‘En Lletissó era atacat pel rapinyaire!’. I vaig començar a

córrer camp enllà, cridant i gesticulant els braços amb la intenció d’espantar

l’ocellàs i salvar en Lletissó. Vaig veure com els cops de bec el feien callar. A

mesura que m’hi apropava l’àliga es va adonar de mi, em va mirar i va aixecar el vol

maldestrament i feixuga, i em va passar per sobre, ben a prop, i vaig poder veure

ben bé com portava l’estimat Lletissó pres amb les urpes, ensagnat, amb el coll

obert i el cap mig penjant. Tenia els ulls oberts i em vaig convèncer que encara em

va poder veure. Em vaig quedar quiet, dret i amb els braços enlaire en forma de bé

baixa. Em va sortir un ‘perdó’ fluix, de veu esquerdada i un ‘per què’ rabiós. Vaig

notar com un doll d’aigua brollava per dins meu però no trobava sortida. No volia

        

veure el que veia. Eren tantes les ganes de tancar els ulls que les llàgrimes no podien

sortir. Vaig quedar corsec i no vaig poder plorar mai més. Les llàgrimes han sigut el

que he trobat més a faltar en la meva llarga vida.”

L’home té noranta anys i s’està morint al llit de l’habitació, entremig de

records lúcids i d’imatges vagues de la seva vida. Una barreja que el turmenta i

reconforta alhora. Ho agraeix. La llum de l’escriptori s’ha fos i la cambra és fosca

del tot. Està enfonsat al llit, cada vegada més enfonsat, engolit pel matalàs. Encara

s’hi veu i reconeix un sostre gairebé negre. Li sembla un cel sense estels, i el troba

molt trist, un cel sense estels! Li fa por i el rebutja. S’apressa a tornar a mirar

endins. Un bri de llum li crida l’atenció. Al mateix temps que nota com dues

llàgrimes li brollen tímides i l’alliberen de la foscor. I ja dins de la llum veu una

ombra provinent del cel que li passa per sobre una i altra vegada fins que l’abriga

dolçament.

        

La carta

Anna M. Ortiz

–Amàlia, Amàlia, desperti –li deia la infermera Maria mentre la mirava amb la seva cara

rodona i les galtes vermelloses–. L’han vingut a visitar. Un noi molt eixerit. Li dic que

passi?

–Qui és? –va preguntar despertant-se d’aquell somni de mitja tarda.

La infermera li digué que el noi li havia explicat que era un amic d’ella, bé, del

seu pare, més concretament.

–Diu que havia estat un conegut seu i que desitja poder veure-la i parlar una

estoneta amb vostè.

L’Amàlia, de mica en mica tornava a la realitat, s’anava despertant d’aquell

somni de mitja tarda que l’havia deixat astorada per moments. El record del seu passat li

pesava massa, darrerament li venia un cop i un altre al pensament i només desitjava

poder veure’l, abans no fos massa tard, poder mirar-lo a la cara.

–Però ara que hi penso, no m’ha dit el seu nom –continuà mentre remenava

amunt i avall de l’habitació–. Vol que li pregunti? Ara ho faig!

–No, no cal. Ajuda’m a recompondre’m i després fes-lo entrar. Almenys passaré

la tarda una mica més distreta perquè ja veus, amb aquests dies de pluja tan ensopits no

hi ha maneres de sortir d’aquest avorriment, almenys algú em visita.

La Maria l’ajudà a posar-se dreta. Es podia valdre per si sola, però d’un temps

ençà li calia ajuda per llevar-se i per fer algunes feines de caire personal, com ara fer-se

el monyo que darrerament acostumava a portar. Era una infermera molt atenta, sempre

estava predisposada a donar-li un cop de mà en tot allò que li calgués, tot i que l’Amàlia

li agraïa les seves maneres amables de fer, l’atabalava una mica quan començava a anar

amunt i avall de l’habitació sense to ni so.

–D’acord. Ara li dic que entri.

L’Amàlia sentia com la Maria parlava amb algú fora al passadís. Una veu

masculina responia a les preguntes que li feia. Mirava per la finestra la tristor de la

tarda, s’obrí la porta i sentí la Maria que digué:

–Entri, entri, Amàlia, l’han vingut a visitar, un noi molt eixerit, m’ha dit que es

diu Pau.

Ella s’estava dreta davant de la finestra i en veure el noi reflectit al vidre es va

quedar paralitzada. Es girà per mirar-lo de front. Aquella cara, aquella mirada, aquells

        

rínxols, la van transportar a un passat molt llunyà. Un passat que se li presentava ara en

forma d’un noi jove, prim i escanyolit, amb els cabells arrissats i els ulls de color

castany, aquells que no havia pogut oblidar mai i que ara la miraven amb una barreja de

tendresa i perplexitat, alhora que ella no podia parar de contemplar al noi totalment

corpresa.

–Amàlia, que li passa res? –li va preguntar la Maria en veure-la amb la cara

blanca com la neu.

–Res, no passa res. Tot està bé. Deixa’ns sols amb en Pau.

L’Amàlia va seure i indicà al noi que ho fes també, al seu costat.

–Bona tarda Amàlia. Com es troba?

–Ets clavat al teu pare. Segur que tothom t’ho diu. No pots negar que ets el seu

fill. Tens els mateixos ulls i el mateix cabell rinxolat.

–Sí, tothom m’ho diu, que m’hi assemblo molt.

–M’alegro molt de conèixer-te. Digue’m, i què t’ha portat fins aquí? Com has

sabut de la meva existència?

–Amàlia, ja fa temps que sé de la seva existència i de la relació que havíeu

tingut amb el pare. Ell m’ho va explicar.

–Sí... de tot plegat ja fa molt de temps. Les coses van anar d’aquella manera.

Vam fer-les com millor vam saber en aquells moments.

–El pare no ho va oblidar mai. Ho tenia tot molt present quan m’ho va explicar.

Jo no vaig poder reaccionar, no m’ho podia creure. Era tot tant... no sé ni com descriure-

ho per expressar-me bé. I després no vaig saber què fer. El comportament de l’avi, la

mare, bé... ara ja no sé ni com anomenar-la.

–No cal pensar-hi més. Ja fa massa temps. No es pot fer res pel passat. Guardar

els records dins del cor i acceptar la vida com es presenta. Viure i continuar.

“És talment com el seu pare. La manera com vol fer-se entendre, intentant trobar

el millor camí per expressar allò que vol dir. Me’l recorda tant... És el millor reflex del

nostre amor.”

–Sí, té raó. Però jo no em podia quedar sense acomplir el que li vaig prometre al

pare i sense conèixer-la. M’ha costat molt trobar-la. Bé, primer em va costar entendre-

ho tot i assimilar-ho. Cada dia em deia a mi mateix que havia d’acomplir el que li havia

promès i que no podia fallar-li jo també. Si tots ho havien fet jo no podia, havia de fer

allò que ell tan ansiosament em va demanar.

        

–Vols dir que cal remoure el passat? A mi em sembla que millor que no i

recordar els millors moments. De la resta no fer esment. Ara ja no cal. No saps fins a

quin punt la teva visita ha estat important per a mi. M’ha omplert d’alè.

–Bé, doncs, jo no vull pas molestar-la, només vull fer el que li vaig prometre. Sé

que entre vosaltres i d’amagat de tots, hi ha haver moltes cartes, me les va ensenyar

totes. Les guardava com el seu tresor més preuat. Cada dia en llegeix alguna.

–El teu pare... –va dir amb un somriure a la boca, evocant els moments passats.

–Amàlia, li porto una darrera carta. Ara, la mare ja fa anys que no en vol saber

res des que va morir l’avi. De fet, va donar el tema per tancat en separar-se del pare. Ell

no s’atrevia a posar-se en contacte amb vostè i em va demanar que fos jo qui l’hi portés.

La deixo a les seves mans.Quan la llegeixi vostè mateixa decidirà allò que vulgui o que

cregui més oportú. És l’única cosa que li puc dir. Jo he complert amb la promesa que

vaig fer al pare i amb mi mateix també. El remordiment se’m menjava per dins.

Ho va deixar anar tot de cop.

Ella agafà la carta i li digué que la llegiria més tard. El contacte entre les seves

mans fou suau i ple d’amor. Es miraren als ulls i comprengueren que la vida els havia

donat una oportunitat. Ella tenia un nus a la boca de l’estómac que no li deixava dir res.

En Pau ho va entendre i disculpant-se li va dir que marxava però que li deixava escrit el

seu numero de telèfon. Es va aixecar i es va acomiadar fent-li dos petons a les galtes. La

carícia de les mans entre ells fou l’expressió més intensa d’amor que l’Amàlia mai havia

sentit. Es va quedar a l’habitació aturada sense saber què fer ni saber reaccionar. Anava

bellugant la carta amb els dits sense poder-la obrir. Es preguntava què havia de fer.

–És ell, veritat? –digué la Maria entrant a l’habitació.

–SÍ, és ell, el meu fill.

        

UVI

Cinto Palou i Barbesà

-Doctor, quin perill hi ha en aquesta intervenció?

- No te lo puedo negar Cinto, tiene un alto grado de morbilidad, pero tu eres

fuerte y tampoco tienes otra opción.

El doctor és jove, té uns trenta i pocs més. M’acaba d’anunciar que serà el

meu àngel de la guarda després de l’operació, aquell dia farà la seva darrera guàrdia

a la UVI del Clínic com a resident. S’ho ha fet venir bé perquè sóc el primer pacient

que tindrà fora de l’entorn acadèmic. És una persona molt agradable i em consta que

està ben preparat. És un bon professional. Des del primer moment que ens vam

conèixer ens vam caure bé. Jo els vaig aconsellar, quan van aterrar amb la seva dona

a Palamós, sobre petites coses domèstiques,i també els vaig donar a conèixer

l’Empordanet, que els va enamorar, encara que dins del seu cor hi havia el desig de

tornar a la Cantàbria natal.

Encara no he obert els ulls i ja percebo que em trobo enmig d’una boira

palpable, espessa i granulosa. Sembla com si m’envoltés una bola de vidre

translúcida que filtra una resplendor enlluernant i encegadora. Intento obrir els ulls i

em fa l’efecte com si grapats i grapats de sorra fina m’hi caiguessin al damunt. Obro

una petita escletxa en les parpelles i em penetra una mena de llum artificial que, per

un breu instant, em fereix les pupil·les. Què és això? Tanco els ulls i em deixo caure

dins de l’adormiment. Al cap d’una estona, sense noció del temps transcorregut, se

m’esvaeix l’ensopiment i obro i tanco els ulls repetint una vegada i altra la

seqüència. I una altra vegada. I una altra. És com si nàufrag de sentits surés per

sobre d’una ona plàcida i al mateix temps incansable.

Compte! Aquesta vegada, des de la cresta de l’ona, he sentit veus! No les

puc entendre, però són veus! Si són veus... Estic viu? I si m’ho sembla? I si sóc a

l’altre món? Com ho sé?

Estic pensant si estic mort o viu, per tant, penso... i si penso és que estic viu.

És clar... me’n he sortit! Estic viu! I si estic viu, ¿per què no puc obrir en prou feines

els ulls, just perquè entri una petita escletxa de llum?

Amb un esforç aconsegueixo obrir del tot els ulls per veure la mateixa llum

impersonal i un petit tros de sostre, però no sento cap ferida a la meva retina M’estic

acostumant a aquesta claror. Inútilment intento girar el cap, també intento aixecar-lo

        

i tampoc puc. I si només et funciona el cervell? I si no em puc moure? Quina por!

No pensis més, Cinto! Abaixo les parpelles i em deixo caure dins l’onada

d’abaltiment.

Amb la més absoluta manca de noció del temps que he estat adormit en

aquesta onada, em desperto animat, enfortit i valent. Faig l’intent de moure el cap i

sento que dues corretges, una al front i una al mentó, em subjecten. Amb una mica

de força constato que estan ben estacades. M’adono que respiro per dos tubs ficats

dins les fosses nasals, i que un altre tub, més gruixut, ficat fins al fons de la gola

m’impedeix tancar la boca (és per això que sento tanta sequedat). Els peus i les

cames? També estan fermament estacats. El cos i l’espatlla? No els puc moure i a

més noto un fort dolor al pit si intento bellugar-me i quan respiro profundament. I

els braços? També estacats. I els avantbraços? També. I les mans? Les tinc mig

creuades a l’altura de l’estern i puc moure els dits... Què? És veritat, puc moure els

dits!

Acarono el llençol que em tapa amb el tou de la mà dreta i noto per sota una

mena d’embolcall de cotó fluix i esparadrap que només de passar-hi el tou m’ha fet

crispar els ulls de dolor! Deixo l’exploració i començo un joc: encara que a penes hi

arribo, toco un tou amb el tou de l’altra mà. Polze amb polze. Índex amb índex. Petit

amb petit. Anular amb anular. Oh, sorpresa! Al dit mitger de la mà esquerra hi porto

una pinça enganxada a uns cables.

Ara toquen els sorolls! Començo per un tip, tip, tip, fluix, monòton, que he

sentit des del primer moment, però no li he parat atenció. Ja sé.... És el batec del

meu cor mesurat per l’aparell que surt a totes les escenes de pel·lícules que

transcorren en un hospital, no puc veure la pantalla però la imagino. Em manca un

altre soroll... Ja l’he trobat! És el zzzzzzz de l’aire que entra pel nas i la boca. I les

veus llunyanes? Són dels que em cuiden. Noto cansament. Torno a adormir-me.

Quan em desperto, i ara sí que puc dir que estic despert!, sento l’angoixant

necessitat de sentir-me jo mateix. Dins meu ha nascut l’esperit de deixar de ser un

ésser endormiscat, que s’assembla més a un vegetal que a una persona, i passar a

l’acció. Ara, amb la ment desvetllada busco una característica de la meva

personalitat que em pugui demostrar a mi mateix que sóc viu. Però què puc fer si

estic estacat de peus i mans en el pitjor sentit de la paraula?

En totes aquestes estones de temps immesurat que he estat anant del sopor a

la realitat, no he tingut cap necessitat física, i ara estic immers en un boig desig de

        

moure’m, de saltar, de ballar, de tirar de la cua a les noies, de fer pam i pipa a les

velles rondinaires, de fer una botifarra ben explícita a un banquer panxacontent ,

tocar el cul a una novícia i encara més. Tot plegat i a l’hora, i en canvi no em puc

moure, ni parlar, només moure les pestanyes i els dits.

Haig de treure’m l’angoixa de sobre, i em passa una idea pel cap: Amb el

polze i l’índex de la mà dreta pressiono la pinça que tinc posada al dit mitger de la

mà esquerra i la trec. El tip, tip, tip, s’atura i passa a ser un TIP constant, agut i

eixordador, també sonen dues alarmes, tant o més escandaloses que el TIP, i que es

barregen amb soroll de corredisses i una veu de dona que crida: El tres, el tres,

corre, avisa el doctor!

Torno a posar la pinça al seu lloc, tanco els ulls i em faig l’adormit. Les

alarmes es paren, no així el TIP estrepitós. Escolto les veus a prop meu, encara hi ha

algú que corre. Identifico dues veus de dona i una d’home, que parlen inquiets entre

ells amb paraules tècniques que no entenc. Comencen a escorcollar les connexions

que hi ha per tot el meu cos, remenen els tubs i em fan mal al pit quan el toquen. Els

sento dir que els aparells funcionen correctament. El doctor dóna una ordre i s’atura

l’estrèpit del TIP. Vénen altres persones, homes i dones, alguns amb veu jove, i

s’estan una bona estona parlant entre ells. Sento una veu greu d’home que demana

explicacions de manera airada.

Doncs sí que l’he feta grossa! Que gamberro sóc! Que malparit!

M’agradaria explicar-los que era una broma, només ho he fet per sentir-me

viu, però no ho puc fer, perquè tinc la boca obstruïda amb el tub. No els volia

amoïnar. Tampoc pretenia tant rebombori. Passa un temps indefinit i quan ja

començo a sentir-me esgotat, sento per damunt les altres la veu del doctor conegut

que diu categòric a algú.

-A lo mejor se ha movido y se ha producido una falsa parada. Cuando

despierte, que será pronto, lo analizaremos. Hay que controlar de cerca. Es muy

raro.

Quinze dies més tard, a la consulta del doctor, a l’hospital de Palamós,

després d’un rigorós control i de dir-me que tot anava bé, va asseure’s davant meu,

damunt la taula de la consulta amb una actitud de confiança total, però amb

contundència, i mirant-me de cara va deixar anar:

-Me debes una Cinto. Menuda bronca me llevé por tu parada. Cuéntame,

porque no te iras de aquí sin darme una explicación. ¿ Qué pasó en la UVI ?

        

De ben segur que el meu àngel de la guarda serà un magnífic cardiòleg, i

quan se li desendolli un pacient se’n recordarà de mi i comprovarà que no és fa

l’adormit.

        

Canvi de rumb

Tània Riba

Un dia vaig decidir desfer el nus de la meva vida. Feia anys que intentava trobar una

sortida a aquell laberint que, vaig acabar entenent, no menava enlloc. Desenredar-lo no

va ser gens fàcil –s’havia anat embolicant i fent cada vegada més gran amb els anys.

Anys al costat d’un Pere que distava anys llum del que havia conegut en aquell congrés

del qual no recordava el motiu. Tant de temps de paciència i de suportar estoicament el

pes d’una unió els pilars de la qual s’havien enfonsat havia nodrit dia rere dia una

família de la qual, les coses com siguin, estava molt orgullosa. Un dia, però, en vaig

tenir prou. No tinc clar quin va ser el detonant; potser una tarda més de tedi, de buidor o

de distància anímica malgrat la proximitat dels nostres cossos. Vaig optar per tibar el fil

que constituïa aquell manyoc que era la meva existència, i usar-lo per traçar nous

camins, dreceres, viaranys.

A la cambra resclosa de la meva casa vaig dibuixar una finestra, sobre el blanc

de la paret, per poder mirar l’exterior amb uns nous ulls. Aleshores em vaig sentir avió

de paper contemplant al meu abast tot un cel ample, però com si en aquella habitació on

em trobava em manqués el vent per enlairar-me. Tenia la finestra al meu davant, tan

sols em calia obrir-la, acostar-me a l’ampit, fer una alenada, sentir com fluïa l’aire fins

als meus pulmons i oxigenava els meus alvèols. Aquella sensació de llibertat era a pocs

centímetres de la valentia que necessitava per capgirar tot una vida construïda fins

llavors. Una veu dins meu m’ho va deixar clar: no ho dubtis, tu pots. Saps que el nou

destí que t’espera dóna sentit a les teves ales.

        

En Dentetes no es mou

Eloi Roca

—En Dentetes no es mou. Mare, no es mou —diu en Martí mentre aixeca el conill

per acostar-li—. Què li passa, mare?

—Treu-lo d’aquí i deixa’l estar, ara és hora de sopar. No el toquis més. Au,

torna’t a rentar les mans i seu a taula.

Per Nadal, en Martí havia volgut un conill que es digués Dentetes i, després

de la desil·lusió que es va emportar amb els regals del Tió, els Reis n’hi havien

portat un.

—Petit, ¿quin nom li posaràs al conillet que t’han portat els Reis?

—Jo he demanat un conill que es digui Dentetes.

L’endemà, el pare havia construït un petit tancat en una cantonada del

rebedor i la mare havia aconseguit que la botiguera de sota casa li regalés els

enciams vells que ja no podia vendre. Però va semblar que en Dentetes no ho

valorava: va estar més content saltant pel passadís i no va tastar mai ni una fulla que

no es veiés ben tendra.

I ara no es mou.

En Martí torna en Dentetes al tancat, el deixa suaument al jaç perquè

descansi. Es neteja les mans i s’asseu a taula.

Durant els mesos d’hivern, en Martí ja no s’ha entristit quan la mare li ha

rentat la manta. Mentre la tela que li transmet vincle i seguretat s’eixugava a

l’estenedor del balcó, ell ha pogut acariciar el pèl d’en Dentetes, que és gairebé igual

de suau.

També durant aquest mesos, la mare, cada cop que ha entrat a casa, ha sentit

olor de bestiar. El seu nas li ha traslladat imatges de pèl, palla, pixats i granja cap al

cervell. I de llana, animals i brutícia. Ha sentit angúnia i vergonya de casa seva i cap

dels ambientadors que ha provat al rebedor no n’ha dissimulat la ferum. Ara, però,

se sent lleugerament convençuda que l’olor s’anirà esvaint amb els dies i que la seva

llar tornarà a ser humana.

El pare sempre ha tingut clar que cada cosa té el seu lloc: el fill una

habitació, la mare la casa, ell el negoci i l’orellut al tancat. A mitjans de febrer, però,

va adonar-se que el tancat estava en un indret equivocat, no hauria d’estar dins d’un

        

pis. Pensa que aquest cap de setmana ja podrà desmuntar-ho tot i li sembla que es

restablirà l’ordre.

En Martí sap que en Dentetes l’estima. Al migdia, quan arriba de l’escola,

corren amunt i avall pel passadís perseguint-se mentre la mare acaba de preparar el

dinar. I si en Dentetes se li acosta, la mare sempre s’espanta i el renya.

—Nen, què hi fa aquest animal a la cuina?! Treu-lo d’aquí, corre!

I recorda que s’ha passat un grapat de tardes assegut al sofà mirant la

televisió amb el conill a la falda, fent-li moixaines, rient del que passava als

dibuixos animats i tornant-li a explicar les històries per si no les havia entès.

Molts vespres, tornant de treballar, el pare ha fet una ullada al tancat tot

traient-se la jaqueta i quan l’ha vist buit ja ha esbufegat. Ha sabut que trobaria el

menjador amb les sabates del seu fill al mig del pas, la taula plena de làmines, colors

i fitxes a mig fer i el fill al sofà amb el conill a sobre. Els dies que la predicció s’ha

complert ha llançat la sentència:

—Martí, deixa l’orellut al tancat, que és on ha d’estar, i passa a la teva

habitació a acabar els deures.

Pensa que a partir de demà les arribades a casa tornaran a ser més

tranquil·les, més acollidores.

El cap de la mare no ha parat cap dia de donar voltes repassant tots els llocs

on ha trobat cagarades. Li ha resultat tan desagradable que, en comparació, el borró

que seguirà acumulant-se a les potes de les cadires li sembla una minúcia, gairebé

una benedicció. Sap que ha cridat més d’una vegada “Em faig un fart de netejar

cagarades seves!” o “Hi ha pèls per tot el pis”, però ja es relaxa i creu que a poc a

poc els pèls s’aniran acabant i tornaran les preocupacions habituals. Està contenta

que l’aloe vera realment hagi fet efecte.

El pare s’imagina que s’instaurarà de nou l’equilibri de la llar, el que tant li

va costar marcar i que es va començar a perdre amb l’aparició d’en Martí. De sobte

somriu, pensa que fins avui no ha estat capaç d’agrair res a la seva sogra, però

gairebé es veu temptat de trucar-li i donar-li les gràcies pel regal impagable del test

amb l’aloe vera. “Poseu-lo lluny d’en Dentetes, que m’han dit que els conills no ho

poden digerir bé o alguna cosa així”, els va advertir.

La mare sent que va passant pàgina. Li vénen els retrets de sempre i això la

fa sentir segura.

        

—Nen, he trobat joguines teves per tot el pis. N’hi havia al lavabo, a la cuina

i, fins i tot, a la nostra habitació.

I el nen calla. Avui sopa amb les mans ben netes i no explica cap aventura.

Els seus pares no s’adonen que ho trobaran a faltar. No fa postres, s’aixeca i deixa el

plat i els coberts a la cuina com li han ensenyat i, sense córrer, s’emporta la manta i

es tanca a la seva habitació. I espera.

I tampoc es mou.

        

El pes de la consciència

Ramon Sargatal

Pel que he llegit als llibres d’anatomia, les cames representen aproximadament —em fa

ràbia ser tan poc precís— el quaranta-quatre per cent del pes total d’un cos. Això vol

dir que quan li van tallar la primera, a l’alçada del maluc, la meva àvia va passar de

setanta-cinc quilograms a cinquanta-vuit coma cinc. No sé si pesava ja menys que les

joies que guardava als calaixos del secreter. Em va fer ràbia no poder verificar-ho.

L’àvia vivia amb nosaltres perquè era molt vella i no podia viure sola, però

anava cada dia caminant a la casa pairal que tenia —l’altra, vull dir, la de la part de

mare— per endreçar i desendreçar records, com sempre deia i a mi tanta ràbia em feia

que ho digués, perquè sé de sobres que els records no s’endrecen com la roba o els

papers. Un dia es va trencar el maluc, no va poder caminar durant setmanes i la cama se

li va posar del color dels seus topazis, per això la hi van tallar. Després va començar a

dir que nostro senyor no en tenia prou d’haver-se-li endut els fills d’un en un, sinó que

ara volia endur-se-la a ella també a trossets, i això encara em feia més ràbia perquè

ningú s’enduu ningú a trossets, i, a més a més, li quedava una filla, que vivia a

Barcelona i que no la venia a veure mai però que jo sé que la tenia perquè li trucava un

dia a l’any, pel seu sant. “Que està la mamà?” deia quan trucava, i jo li demanava quina

mamà i ella em deia “La teva abuelita, zoquete, sóc la tia...” Al pare, que s’havia mort

l’últim, no li agradava gens, la tia, perquè deia mamà i abuelita i coses així. Ell, a l’àvia

sempre li havia dit mare, i jo li deia àvia, i la meva mare li deia senyora Mercè. Els

meus cosins, que jo gairebé no coneixia, també li deien abuelita, i quan es posaven al

telèfon pel seu sant, la meva àvia es posava molt, molt contenta, i els demanava si

havien crescut gaire i quant pesaven. Per això jo sé quant pesava ella. De l’hospital la

van dur a casa i la van ficar al llit. Un dia va venir un senyor molt elegant a veure-la i jo

li vaig demanar quant pesava abans de l’operació, però em va dir que no era pas el

metge, va obrir una carpeta de pell, un quadern i va començar a escriure, però la meva

àvia em va dir que setanta-cinc i que me n’anés a jugar, que havien de parlar de coses

importants. Després, ja ho he dit, va passar a cinquanta-vuit.

Per vestir-la, o per anar al lavabo, o per dur-la fins al canterano on guardava tantes

llibretes del banc i tantes joies, la mare l’agafava per les aixelles i la posava a la cadira, i

després el mateix per tornar-la al llit. A mi em manava vigilar els meus germans perquè

no caiguessin de la trona, la deixava una estoneta i tornava corrents a la cuina per fer-

        

nos sopar. Sempre deia que li feia molt mal l’esquena, molt mal. No sé quant pesa una

esquena.

Després l’àvia va perdre setze coma cinc quilos més, que és un vint-i-dos per

cent del total de setanta-cinc i un cinquanta per cent de trenta-tres, si el que ens interessa

és comptar només els quilos que duia perduts. Sigui com sigui, el que ara vull destacar

és que també va perdre més o menys el quaranta per cent d’altura. Em fa ràbia no ser

més precís, és que mai no li vaig demanar quant mesurava el seu cos quan era sencer, i a

l’hospital no em van voler dir què en feien de les cames i braços que tallaven a la gent.

Si no, hauria mesurat una cama i hauria pogut calcular el percentatge mesurant després

la resta que li quedava.

El cas és que llavors jo ja hauria pogut ajudar la mare a traginar-la i no hauria

patit tant de mal d’esquena. No va caldre perquè l’àvia es va morir al cap de pocs dies.

Li van fer un cadafal, que és com una plataforma amb la caixa de morts a sobre.

Per la part dels peus, estava a trenta centímetres de terra i per la part del cap, a metre i

mig. Ho sé perquè hi va haver un moment que se’n van endur la meva mare, que es va

desmaiar del mal d’esquena, van dir, i em vaig quedar sol a la cambra amb l’àvia. Vaig

poder mesurar bé les alçades amb la meva cinta retràctil. Es veu que l’àvia havia dit que

ho volia d’aquesta manera, que la poguessin veure de lluny i així ningú se li acostaria a

entelar-li el vidre o a empastifar-lo amb ditades. La meva àvia ho volia tot sense

empastifades, per això la mare havia de fregar i fregar les calaixeres antigues, i les

cornucòpies, i les porcellanes, i tot. La canalla és teva, però la casa és meva, vaig sentir

que li deia un dia, i tu sabràs si te les pots apanyar sense l’Enric. L’Enric era el meu

pare. Pesava noranta-tres quilos i mai en va perdre cap per culpa de les cames.

A cada cantó del cadafal hi van posar uns ciris encesos. Els del cap s’aguantaven

sobre unes cames llargues de metall, i els dels peus, com que el cadafal feia pendent,

reposaven directament a terra. Bé, directament a terra no, damunt d’unes safates

d’alabastre. La meva àvia duia als dits dos anells amb topazis grossos com pinyols

d’albercoc. No es veien gaire, i és que van cobrir mig vidre de la caixa amb una tela de

brodat de lli perquè no se la veiés escapçada. Des de dalt del sostre segur que els anells

es veien bé, però en horitzontal, la tela feia de pantalla. A més a més, als qui no estaven

ben bé davant de la caixa, els cortinatges de la recambra els tapaven bona part de la

visió.

Hi havia molta gent que no deia res, s’entretenien mirant les flames i es passaven

el pes d’una cama a l’altra. Els meus cosins somicaven i deien abuelita, abuelita. No sé

        

per què somicaven si ni la coneixien, i si no coneixes una persona no plores pas quan es

mor. La meva tia no plorava pas. Quan va entrar aquell senyor tan elegant que no era

metge, amb uns papers a dins d’un sobre, fins i tot va fer una mica de rialla, com si

l’estigués esperant i li fes molta alegria veure’l. Li va donar un sobre molt gran, però

que no devia pesar gaire, i li va dir no sé què. Les dues paraules que em van interessar

més van ser registre i propietat. Totes les altres ja les sabia i no em calia buscar-les al

diccionari. La gent, mentrestant, mirava la meva àvia. I la meva àvia semblava que els

escoltava.

Aleshores va entrar la meva mare, aguantada per dues amigues perquè li feia

molt mal l’esquena, i va passar una cosa que encara ara no s’ha aclarit. Va anar a posar-

se al costat de la tia, que no la va poder aguantar per l’aixella perquè tenia el sobre a les

mans i li hauria caigut, i quan la mare va proposar de resar-li un parenostre, l’àvia va fer

zzzziuuu, i va ser com quan un putxinel·li l’estiren per sota i se’n va cap avall. Els

cosinets es van posar a cridar i a preguntar on era la abuelita, que no la veien. Dos

homes van posar de seguida la tapa a la caixa i el meu tiet, que es deia tio, pretenia

calmar els nens explicant-los el “coeficiente de fricción”, que fa que els pesos es

desplacin quan hi ha pendent. Però em va fer tanta ràbia la seva imprecisió que els vaig

haver de dir que l’abuelita pesava només quaranta dos quilos, i que per desplaçar

quaranta dos quilos en un pla inclinat del 7 per cent, s’hauria necessitat un coeficient de

fricció gairebé propi del gel, mentre que el cos de la meva àvia reposava sobre un terra

folrat d’arpillera, i ella, a més, anava vestida amb un vestit de llana acanalada de

caixmir que la mare va rentar i eixugar abans de posar-l’hi.