Alfons CalderónGrup de ProfessionalsCristianisme i Justícia

TREBALL I VIDA:UN CAMÍ A LA RECERCA

DE SENTIT

quaderns

TREBALL I VIDA:UN CAMÍ A LA RECERCA DE SENTIT

Alfons CalderónGrup de professionalsCristianisme i Justícia

1. INTRODUCCIÓ I PROPÒSIT ..........................................................................................

2. VIURE, CREURE I CRÉIXER .........................................................................................

3. EL TREBALL A LA VIDA, EL SERVEI I LA PROFESSIÓ ............................................

4. DE LA PROFESSIÓ A L’ART DE LA VIDA ..................................................................

EPÍLEG .................................................................................................................................

NOTES .................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ ....................................................................................

27

19

31

29

3

5

11

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 BarcelonaTel. 93 317 23 38 - Fax: 93 317 10 94 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B-26.116-2012 - ISBN: 978-84-9730-298-2ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574 - Novembre 2012Imprès en paper i cartolina ecològics

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la FundacióLluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

Alfons Calderón treballa en l’àmbit de la gestió internacional. Col·labora també ambESADE, on ha sigut professor de política internacional d’empresa.

Aquest text és fruit de la reflexió del seu autor en el marc de les reunionshabituals del grup de professionals de Cristianisme i Justícia, en el qualtambé han participat Enric Cancio, Albert Casanellas, Sandra Castelltort,Laura Collantes, Carles Dresaire, Sylvie Dunand, María Fernández, JesúsRamírez, Pablo Gavilán, Teresita Gavilán, Clara Martín, Antonio Menacho,Montse Menacho, Víctor Juan, Maribel de la Fuente, Teresa de Palacio,María-Jesús González, Paloma Jurschik, Anna Parareda, Isabel Pera,Genís Piferrer, Núria Quintana, Borja Raventós, Anna Riera, Marco Rosalesi Cristina Vallet. Les opinions de l’autor d’aquest quadern no reflecteixennecessàriament les dels participants a les reunions.

3

1. INTRODUCCIÓ I PROPÒSIT

Aquest text és fruit de la destil·lació personal de moltes trobades, reu-nions i documents utilitzats pel grup de professionals de Cristianisme iJustícia al llarg de vuit anys. Es tracta de persones que es projectencap al món principalment a través del seu treball quotidià en diferentsprofessions i llocs: el despatx, l’empresa, el taller, l’Administració, elmón sanitari, la docència o el tercer sector. Algunes fins i tot busquenfeina, en un entorn que no sempre els és favorable. En definitiva, ungrup de cristians de carrer que es planteja com viure amb justícia laseva fe, no només en l’àmbit privat, sinó també en el professional.

L’objectiu d’aquest quadern és reflexionar sobre com s’insereix el tre-ball a la nostra vida, des d’una perspectiva que ens ajudi a créixer coma persones. Si a més pot servir a uns altres, creients o no, per a viureamb més coherència i harmonia la seva relació amb les seves feinesdiàries, molt millor; si és així, haurem contribuït amb el nostre petit gra-net de sorra a fer d’aquesta reflexió ferment d’esperança i potser detransformació.

Al llarg de les pàgines següents, partint d’una experiència molt bàsicacom és la de la vida, es proposa la realització d’un itinerari que passaper observar el propi creixement i l’activitat laboral com a extensió dela persona vers aquells qui l’envolten. Continuarem amb una reflexiósobre el sentit d’aquesta ocupació per acabar vinculant-la amb una vo-cació més àmplia, en la qual el treball és un element més, necessari enqualsevol cas, i que vertebra la vida en més o menys grau. L’espiritua-litat ignasiana ha impregnat aquestes reflexions, que han estat com-plementades amb diversos textos.

S’ha adoptat un enfocament inductiu: a partir de l’experiència real de di-ferents professions o treballs, així com del seu qüestionament, s’intentainferir com viure’ls de manera coherent, compromesa i, en la mesuradel possible, joiosa. Tot enmig de les il·lusions i no poques contrarietatsque de vegades comporten.

4

Al publicar aquest tema, pretenem compartir amb qui les vulgui aprofi-tar algunes de les reflexions i conclusions extretes de nombroses tro-bades. No s’ha d’oblidar que, fins i tot amb taxes d’atur tan flagrantscom les actuals, molts dels qui tenen treball tampoc no ho percebencom un alliberament. És, doncs, un terreny on queda encara un grancamí per recórrer per tal d’harmonitzar vida, valors i ocupació. En l’úl-tim apartat esbossem algunes propostes per millorar la situació.

Esperem que tot el que el nostre grup de professionals ha meditat, dia-logat i contrastat durant aquest temps doni en el futur més fruits en for-ma de noves publicacions i seminaris. Amb això ens agradaria honorarla confiança de Cristianisme i Justícia per continuar en aquest noudecenni del segle XXI l’esperit que ens anima. I, al mateix temps, volemagrair també als companys del grup la inspiració, les idees i les expe-riències compartides.

Viure ens uneix amb la naturalesa, ambel món i l’entorn circumdant, amb elsnostres semblants, amb aquells ambqui ens relacionem. Creure ens vinculaa uns principis fonamentals que ensorienten cap a una direcció o una altra.1

Créixer ens fa evolucionar com a per-sones i ens impulsa a participar en laconstrucció d’una societat determinadaa través de les nostres activitats, afectesi treballs. Un trinomi que es pot resumiren el món (viure), la fe (creure) i el jo(créixer). Com un arbre que neix (viu-re) d’una petita llavor (creure) i al llargdels anys creix fins a donar fruit (créi-xer).

2.1. ViureComencem ja d’entrada intentant apli-car el discurs a la nostra realitat concre-ta. La vida és un camí. Quins elementsla integren? Són interdependents? Quinha sigut el/s fil/s conductor/s al llargd’aquest procés des que vaig néixer finsavui? Hi ha petites anècdotes de la nos-tra infantesa que de vegades recordemi que reflecteixen encara avui, anys des-prés, com som. Acostuma a ser de granajuda, enmig de l’enrenou quotidià,sentir què ens fa vibrar per a intuir lamelodia profunda del nostre esdevenir.2

Així, en moments de desil·lusió seràútil rememorar què ens fa sentir vius

5

2. VIURE, CREURE I CRÉIXER

Viure és la primera vocació de tota criatura des que neix.

Creure és el que distingeix la persona.

Créixer no només s’entén des d’un punt de vista físic; és també el pro-cés que condueix cap a la meta aspirada, conscientment o incons-cientment, de manera voluntària o no, fruit del desenvolupament i moltsovint objectiu d’un projecte vital.

perquè, si hem perdut el fil, redescobrirallò que ens connecta amb la vida enspot ajudar a retrobar el camí. De fet,com la vida recorre una trajectòria nosempre lineal, amb més o menys alts ibaixos, és pertinent enfocar-la com unllarg procés d’aprenentatge en el quals’aprengui dels errors per evitar-losmés endavant.

Per al cristià, la vida és un camí decreixement cap a Déu, però també ambDéu. Això no la fa exempta de dificul-tats, però aquesta percepció propera iestimulant de la transcendència contri-bueix a llaurar una trajectòria de supe-ració personal cap a una plenitud mésgran.3

Per als occidentals, les grans qües-tions vitals acostumen a ser misteris adesentranyar. La qual cosa du a consi-deracions profundes, a complexos pro-cessos cognitius, a àrdues deliberacionsper intentar donar resposta a preguntesque de vegades no la tenen, com ini-cialment algú es podia haver imaginat.La noblesa de l’afany és lloable, peròens podem perdre en aquestes tortuosi-tats metafísiques. I el que és pitjor, an-goixar-nos per no trobar la solució. Pera molts orientals, en canvi, el misteri ésquelcom davant el qual meravellar-se.Una força inexplicable que produeixadmiració, en última instància atracció id’allà moviment. També aquesta sem-bla haver sigut l’actitud d’alguns mís-tics, per als quals la contemplació haanat acompanyada d’acció. Sense seroriental, l’exemple de Teresa d’Àvila,la pelegrina i incansable monja caste-llana, la infatigable emprenedora, perutilitzar una paraula de candent actuali-tat, la mateixa del embeleso místico i de

l’exquisit verb literari (Dios anda entrepucheros, podríem dir avui que Déunavega per Internet?), pot resultar-neil·lustratiu.

Una altra petita gran Teresa l’ha se-cundat segles després, al nostre temps,a la riba del Ganges, i ens ha deixataquesta senzilla i inspirada oració:

La vida és una oportunitat,aprofita-la.La vida és bellesa,admira-la.La vida és una benedicció,gaudeix-ne.La vida és un somni,fes-lo realitat.La vida és un repte,afronta’l.La vida és un joc,juga-hi.

La vida és quelcom preuat,cuida-la.La vida és quelcom valuós,conserva-la.La vida és un misteri,descobreix-lo.La vida és una promesa,compleix-la.La vida és dolor,supera’l.La vida és un himne, canta’l.La vida és un combat,accepta’l.La vida és una aventura,desafia-la.La vida és una tragèdia,enfronta-t’hi.La vida és sort, mereix-la.La vida és vida, defensa-la.

6

La vida no és un destí, sinó una obraen curs, que es defineix pel mateix actede viure i per la forma d’afrontar-la.També la felicitat a la qual l’ésser humàaspira, té més a veure amb el camí queamb la meta.

2.2. CreureEnfoquem el fet de creure com la refe-rència als valors, a aquell motor invi-sible però essencial del nostre jo, pera molts relacionat amb la fe i fins i totamb l’espiritualitat. Vindrien a serl’ADN mental de la persona. En aques-ta etapa cal preguntar-se quins són elsnostres valors finals i quins els nostresvalors instrumentals (aquells que ensencaminen cap als primers). Els valorsproporcionen solidesa, estabilitat i sentita l’individu. Si es revisen i calibren, sónsusceptibles d’evolucionar mitjançantun procés on tot es va polint i afinant.

Creure pot ser sinònim d’alta pro-babilitat d’ocurrència d’un succés. Peròtambé de certificació de confiança («etcrec») i de símbol de comunió («crecen tu»). Les creences infonen una forçainterior capaç de transformar situacionsaparentment impossibles («la fe moumuntanyes»).

Establim doncs un binomi a partirdel significat de creure. Per una banda,identifiquem creure com el fet d’accep-tar un conjunt de pressupòsits o axio-mes; i es lògic, ja que es tracta d’unade les accepcions del terme. Però laparaula aporta alhora una altra nociómolt rica, i és la de creure com el fet deconfiar. Justament l’etimologia llatinad’aquest verb (confidere) prové de laparaula fe (fides). Així, quan un diu

«crec en Déu» no es refereix només al’acceptació d’uns principis de pensa-ment, sinó, especialment en el cristia-nisme, a una aspiració i voluntat perdesenvolupar una confiança profundaen Jesucrist i el seu estil de vida. Iaquesta confiança desprèn un impulspositiu, que fa créixer i fins i tot sentir igaudir del que es creu, és a dir, de laproximitat d’aquell en qui es confia. Peraixò, la creença basada en el pensamentprodueix seguretat i probablement cons-ciència d’unitat entre tots els qui la com-parteixen. Ambdues sensacions tenengran valor. Però la creença basada en laconfiança produeix a més sentit i espe-rança, indispensables també per a créi-xer, i al cap i a la fi pot encarrilar unaruta cap a la felicitat.4

2.3. Créixer

Créixer té innegablement una com-ponent biològica, però alhora unadimensió molt més àmplia associada aldesenvolupament cognitiu, emocional iespiritual com a parts d’un mateix tot.Pot durar tota la vida. En qualsevol cas,per la trajectòria ascendent que normal-ment associem al terme, té a veure tam-bé amb la recerca, la projecció o, endefinitiva, l’anar cap endavant. Curio-sament, l’obertura cap als altres enscondueix sovint a créixer interiorment iviceversa.5 Com que som éssers en pro-grés, d’aquí en sorgeix la importànciade la revisió o examen personal, queavaluarà la coherència de les nostresdecisions, però també d’una legítimaaspiració de plenitud. L’examen ha deser com el retrovisor d’un automòbil,que permet mirar cap enrere abans

7

d’iniciar l’avançament; com un instru-ment que proporciona una visió no evi-dent per poder iniciar un canvi en lanostra trajectòria, i fer-lo amb segure-tat. Aquesta és la finalitat. Quan noexisteix aquesta fita, l’anàlisi corre elrisc de convertir-se en paràlisi.

Partim com sempre d’unes pregun-tes per avançar. Primer mirant el passat:quines han sigut les meves etapes decreixement, com a persona, com a pro-fessional i, si s’escau, també com a cre-ient? Han anat a l’uníson? Qui m’haacompanyat en aquest creixement?Després, partint d’una posició ferma enel present, intentarem entreveure ele-ments que ens permetin millorar en elfutur: en quins àmbits desitjo créixer?Per què és important per a mi? Quènecessito per a dur-ho a terme?

En una de les sessions de grup, unade les persones va manifestar que elverdader creixement és un procés demaduració, que permet desprendre’sdel més superficial o accessori per adirigir-se cap a l’essencial. Sigui comsigui, du associada l’acceptació i elreconeixement del meu propi jo (virtutsi defectes, entorn social, situació perso-nal i professional). El procés ens per-metrà, a partir del que som i tenim coma qualitats, plantejar el nostre futur.Implica assumir la pròpia llibertat i, pertant, responsabilitat, assumpció del totimprescindible per a poder desenvolu-par la capacitat d’estimar: el gran cata-litzador del creixement humà.

D’una forma més pràctica, con-cloem que per a créixer com a personesen un medi laboral exigent convé refres-car una sèrie d’actituds que, sense volerser exhaustius, podríem resumir en:

– Formar-se adequadament.– Fomentar l’entusiasme serè i el re-

coneixement cap als altres.– Compartir i contrastar les nostres

vivències, tot i que sense vehemèn-cia ni comparacions que n’accen-tuïn l’ambició.

– Acceptar amb humilitat la petitesai les limitacions… però compte!Com es va afirmar amb desimbol-tura en una reunió, «som petits, pe-rò no lletjos».

– Considerar el treball amb esporti-vitat: de vegades es guanya i d’al-tres es perd; l’important és partici-par i hem d’evitar en el possibleque les derrotes ens facin miques,perquè formen part de la vida.

– Cultivar alguna afició més enllà deles obligacions laborals.

– Facilitar moments perquè hi hagi“joc” a la nostra vida, és a dir, es-pai i capacitat per al moviment,l’ajustament i l’adaptació, impres-cindibles per a desenvolupar laresiliència davant imprevistos. Pot-ser això ens condueixi a prendre’nstemps, a esponjar la nostra agendao a ordenar les nostres activitats.

Quant als mitjans que coadjuvenen un bon creixement, no s’ha d’oblidarla cura de la salut, les bones lectures,l’exercici físic, les amistats,6 la medita-ció, l’expressió artística en les sevesformes més variades, l’esperit solidari,els viatges, l’estudi, el contacte amb lanaturalesa, l’oració… Són tants els mit-jans, que cadascú ha de triar aquells queestan més a l’abast dels seus gustos,aptituds i situació.

8

El creixement, tant a l’esfera perso-nal com laboral, s’acostuma a produiren el marc d’un grup i normalment através d’uns referents; persones mésexperimentades que un mateix de lesquals aprenem, a vegades sense arribara adonar-nos-en. Però també podem sernosaltres mateixos aquests mentors. Enuna època com l’actual on la praxi delmentor està molt de moda en algunesgrans empreses, per no parlar del feno-men del coaching7, que adquireix pre-ponderància cada dia, cal recordar unaltre text de Teresa de Calcuta:

Ensenyaràs a volar,però no volaran el teu vol.Ensenyaràs a somiar,però no somiaran el teu somni.Ensenyaràs a viure,però no viuran la teva vida.Malgrat tot…en cada vol,en cada vida,en cada somni,perdurarà sempre l’empremtadel camí ensenyat.

2.4. Integrant les tres dimensions:la vida com a vocació

Les tres dimensions a les quals ens hemreferit estan interrelacionades. Algúpodria fins i tot pensar que «visc i crec,aleshores creixo», ja que creure ensorienta cap al creixement i no podemcreure si no vivim la vida intensament.

Quin ciment uneix aquests tresfonaments? Quin és el vincle que fa dela nostra vida un camí (creixement) capa un horitzó (creença) en un lloc i un

moment concrets, amb un grup de per-sones (comunitat)?

La clau rau a poder i saber conciliartotes tres dimensions, no en abstracte,sinó en el lloc i les circumstàncies enles quals ens trobem. En definitiva, viu-re, creure i créixer com un itinerari per-sonal i comunitari, perquè mai no crei-xem sols.8

Pensem que en el centre d’aquestaargamassa que cimenta el trinomi men-cionat es troba l’amor en algun delsseus diversos components, que es pro-jecta d’una manera o una altra a lesdiferents esferes de la vida i no només al’individual o familiar.9 Pel fet que eltreball és una de les esferes que méstemps ens ocupa, no s’hauria d’obviaraquest principi fonamental.

Al llarg de les reunions que conver-geixen en la redacció d’aquestes línies,les metàfores han servit per plasmar al-gunes de les realitats que ens afecten iper a les quals necessitem analogies quepermeten visualitzar-les millor. No enva abunden a l’Evangeli en forma de pa-ràboles.10 Una imatge típica és la de l’ar-bre al qual s’assembla la nostra vida.Les arrels són els valors i nutrients queduem dins. El nostre cos, ment i esperitcreixen a partir d’elles i de l’humus queles alimenta. Ara bé, el creixement estàinfluït per l’ambient i factors externs comel sol, la pluja (de vegades àcida), l’ombradels altres arbres o les cures i atencionsrebudes (l’educació). Amb la diferènciaque la nostra consciència ens permetno només ser arbre, sinó també jardiner:podar les branques seques, abonar,regar, adreçar… El nostre camí de crei-xement, com l’arbre, aspira a ser ascen-dent i a ser reconegut pels seus fruits.

9

No ens fixarem aquí en una perspectivamacro de les relacions laborals, sinó quebaixarem a una visió més personalista,centrant-nos en la majoria que treballaperò, sense oblidar tampoc el dramad’aquells qui volent treballar, no ho po-den fer, i que són, per desgràcia, unnombre massa elevat en aquests mo-ments de crisi econòmica.

Tanmateix, convé tenir en compteque mentre molts, especialment en elmón ric, poden plantejar-se com fer dela seva vida un projecte dotat de sentit irealitzar-se com a persones, una multi-tud només aspira a sobreviure. I quearreu, també als països de l’OCDE, tot

i estar garantits una sèrie de drets i con-questes socials de l’estat de benestar,abunden els llocs de treball que no per-meten a les persones que els ocupenafirmar la seva personalitat o cultivar elsseus anhels més profunds. Són llocs detreball monòtons, en tallers deshuma-nitzats o oficines grises que no generencap satisfacció personal.11 Consideremjust lluitar per eliminar aquells factorsque ens fan decréixer; l’espectre és am-pli perquè va des de condicions inhu-manes o d’insalubritat, fins a situacionsd’abús de poder, assetjament, discrimi-nació o iniquitat, passant per qüestions,a vegades més subjectives, relacionades

11

3. EL TREBALL A LA VIDA, EL SERVEI I LA PROFESSIÓ

Per a milions de persones, el treball serveix per guanyar-se la vida,però també és el principal factor d’integració social. Aquest pot ser méso menys acceptable o acceptat, amigable, dur, tal vegada injust. En eldarrer segle s’ha avançat molt en el reconeixement dels drets delstreballadors per establir unes relacions de justícia, especialment alspaïsos occidentals, tot i que amb excepcions i aspectes millorables.

amb l’estrès o el clima laboral. Per unaaltra banda, a part de determinats requi-sits mínims apreciables objectivament,el creixement personal no només de-pendrà del treball: molts, tot i tenir unaocupació digna i gratificant, es realitza-ran com a persones al marge de l’ocu-pació que exerceixin. I en canvi, altresho faran fonamentalment a través delseu treball.

3.1. Com m’ajuda el meu treball aviure, creure i créixer?La pregunta admet la seva recíproca:què aporta la meva vida, els meus va-lors i la meva capacitat al meu entorn detreball?

A vegades intentem separar treball ivida personal com si fossin comparti-ments estancs. Si exceptuem casos ex-trems, això té sentit sobretot si volemevitar que possibles conflictes en unaesfera afectin a l’altra; com en un vai-xell en el qual s’ha produït una via d’ai-gua, tancant una comporta evitem ques’inundi la resta de la nau i guanyemtemps per reparar la bretxa, buidar el lí-quid acumulat i evitar enfonsar-nos.Però la resposta a les dues preguntes ini-cials passa en la majoria dels casos perla constatació que per més que aïllem lavida personal de la professional, amb-dues creen una interrelació de vasos co-municants, sovint de manera incons-cient. Els comportaments poden serdiferents, depenent de la situació: potserno li diguis el mateix al teu cap que a lateva dona, al teu col·lega que al teu ger-mà, al becari que al teu fill… tot i quepotser utilitzis un to similar, una actitudsemblant o un tarannà idèntic. Pots o no

replicar comportaments, però molt pro-bablement els valors i actituds seranels mateixos, sense que tu te n’adonis. Icom que els valors estan al cor de la te-va vida i tu ets la mateixa persona, tot ique no facis el mateix a casa que a l’em-presa, el cap de setmana que els dilluns,quelcom molt important d’allò que etsdeixarà empremta tant en un lloc comen l’altre. Sense adonar-te’n. Les tevesqualitats personals repercuteixen en elsteus companys de treball i les seves qua-litats repercuteixen en tu. Sovint sentim:«El qui és bo, acostuma a ser-ho en tot»;esperant que no existeixi el paradigmaequivalent per al dolent. Per això, hemrecalcat abans el viure, creure i créixerper abordar ara amb solidesa el fet detreballar.

En aquest aspecte, té sentit el que unvell professor deia als seus alumnes:

«Cadascun de vosaltres és com ungran sac que al llarg dels cursosanem omplint amb moltes assigna-tures: matemàtiques, literatura, his-tòria, biologia, esports, dibuix…Però el més important de tot això nosón els continguts, sinó que és elpropi sac. És a ell a qui hem de diri-gir la nostra atenció preferent.»

A una conclusió semblant arribemen l’anàlisi: si volem millorar el treballi les relacions que s’hi estableixen, co-mencem per millorar les persones. O perutilitzar una imatge evangèlica, cons-truïm la casa sobre la roca.12 Per això ini-ciem la nostra reflexió per aquí.

En aquesta jerarquia de prioritats,tan necessària en els temps que correni on tots hem pogut tenir la sensaciód’haver perdut el nord, va bé aturar-se

12

un moment i pensar. No només pel sim-ple plaer de fer-ho, sinó per a organit-zar-nos millor. Un dels grans mestresdel discerniment, Ignasi de Loiola, hoexpressava així: «Disposar l’ànima pertreure de si totes les afeccions desorde-nades»13.

El següent pas és veure com el tre-ball ens pot ajudar a ser millors perso-nes. Per començar, i com ja hem co-mentat, hi ha d’haver unes mínimescondicions de justícia a les estructuresque regeixen les relacions laborals. Aaquest aspecte s’han dedicat no pocs es-tudis, assajos o articles, accentuant lanecessitat de determinades reformes so-cials, legislatives o de gestió per tal degarantir l’equitat i el reconeixement delsdrets a aquells que no gaudeixen d’unaposició raonable. Aquesta necessitatd’alliberament es dóna també en qui téun treball quotidià digne i que no peraixò deixa de ser a vegades víctima dela seva situació. De fet, l’home i la do-na d’avui, i probablement de tots elstemps, segueixen tenint set d’esperançaenmig dels seus quefers diaris, per moltque les seves condicions mínimes si-guin a priori correctes. De vegades,l’alienació que produeix el tedi, o el de-sig de voler fer un pas més i no sabercom, o tal vegada l’excés de treball, des-emboquen en moments de tensió inter-personal i d’injustícia.

En primer lloc, el treball és necessa-ri en tant que permet viure. Però, a més,també permet viure a d’altres (com lapròpia família) i dur a terme una funciódins de la societat.

En alguns casos ideals el treball potarribar a fer sentir plenament una voca-ció. És important matisar l’excepció

perquè la dissociació entre treball i vo-cació és font de neguit entre moltes per-sones de bona voluntat. És cert que eti-mològicament, tot i que sigui en unaaltra llengua, existeix un vincle semàn-tic. Si prenem el vocable que expressa‘professió’ –en alemany, Beruf–, veiemque té el mateix prefix que Berufung,‘vocació’; Ruf significa ‘crida’. Peròtambé és lícit que la vocació pugui ra-dicar fora del treball i aquest convertir-se en un simple mitjà per a la subsistèn-cia. Aleshores la professió, exercida desd’un punt de vista ètic, es converteix enuna mediació o una via, i no en un fi ensi mateix, emmarcada en un escenarimés ampli, el de la vida, com abordà-vem en el primer capítol. El nombred’hores que passem a la nostra feina nosempre és proporcional a la importànciaque li concedim. En canvi, hi poden ha-ver activitats que sense ocupar-nos tantens satisfan més o contribueixen millora assolir els ideals als quals aspirem.Des de la maternitat o la paternitat quetraslladen a un segon pla la professió,arribant a sacrificar determinats objec-tius de carrera, fins a una afició, tascao voluntariat cultivats desinteressada-ment durant el nostre temps lliure. Unaaltra imatge resulta suggeridora per ex-plicar aquesta situació: la sal en un ali-ment representa una proporció petita, pe-rò la seva absència deixa insípid el gustdel menjar i el seu excés el desvirtua to-talment. I malgrat ser tan valuosa14 nin-gú no s’alimenta exclusivament de sal.

Aquesta necessitat d’emmarcar laprofessió en un tot més ampli, d’alçarla vista per conèixer les conseqüènciesde la nostra tasca, porta a col·lació aques-ta historieta, que és força eloqüent.

13

Un vianant passant al costat d’unaobra pregunta què estan fent tres treba-lladors que realitzen la mateixa feina. Elprimer li respon: «Estic transportant pe-dres d’aquí cap allà»; el segon diu:«Apilo blocs per aixecar un mur»; el ter-cer afirma: «Estem construint una cate-dral». Tres maneres diferents de veureuna mateixa realitat. S’imaginen quindels tres obrers sent una predisposició asentir-se més realitzat? El primer noméses fixa en allò que literalment fa; el se-gon descobreix la conseqüència imme-diata de per què ho fa; el tercer en par-la en primera persona del plural, demanera inclusiva –estem– i albira l’obrafinal, a llarg termini, aquella que real-ment modelarà el paisatge de la ciutaten el futur.

Heus aquí una primera pauta, tot ique no l’única, per créixer com a perso-nes en la nostra professió: intentar co-nèixer el perquè i el per a què d’allò quefem, és a dir, la motivació i la intenciófinal.

No serà l’únic que determini l’en-caix de la nostra tasca professional ambla nostra vida. També la forma de fer-hoen determinarà la validesa i la coherèn-cia. Seguint amb el relat anterior, si encomptes de tres empleats haguéssimpresentat tres esclaus o tres peons encondicions precàries, s’hauria desvir-tuat totalment la moralitat, perquè “comes fa” també importa.

3.2. Treballar: una forma de servirPodem començar de nou amb una altrapregunta: què significa per a mi servir?Si repassem les diferents accepcionsd’aquest verb que dóna el diccionari,15

veurem una gran riquesa de matisos.Des d’«ésser útil», fins a «complir elsdeures que hom té envers algú», «aten-dre algú», passant per «donar culte aDéu» o «fornir una mercaderia a unclient», por citar-ne només algunes.Gairebé totes tenen connotacions posi-tives. Fins i tot la definició de serveicom a «conjunt de treballs, d’opera-cions, etc., que serveixen a un ús deter-minat» ja subratlla la finalitat que espretén com alguna cosa inherent al con-cepte; convindrà, doncs, no perdre devista aquesta finalitat.

El pas següent seria plantejar-se larelació entre servir i treballar. Quan eltreball s’entén com un servei, es posende manifest dos elements molt impor-tants: la seva utilitat i la persona que per-cep el seu fruit.

Pel que fa a la utilitat, convé formar-se i ensinistrar-se correctament. En llen-guatge col·loquial podríem dir preparar-se per ser un bon professional. Hoveurem a l’apartat següent.

Si ens fixem en el destinatari del tre-ball, apareix una dimensió amplíssimaque considera els altres en el centre dela nostra tasca.

Per exemple, una part de les inves-tigacions en matèria d’intel·ligènciaemocional dins de l’àmbit empresarialtracta la qüestió. En aquest context esdefineix el servei com la capacitat de re-conèixer i satisfer las necessitats delssubordinats i els clients. Advertim queno se subratlla, tot i que tampoc no s’ex-clou, aquells qui estarien jeràrquica-ment per damunt, sinó que es destacaaquells qui teòricament es trobarien persota.16 I al mateix temps es classifica elservei com una de les competències

14

necessàries per establir el lideratge emo-cional, juntament amb d’altres com l’au-toconsciència, el control de si mateix, lagestió de les relacions i l’empatia.

«Els líders amb una elevada capaci-tat de servei saben generar el climaemocional adequat per a establir unabona relació amb el client o amb elconsumidor. Són persones capacesde garantir la satisfacció del client iamb les quals es pot comptar quanse les necessita.»17

Fins i tot quan s’està en una posiciójeràrquicament superior, el servei esprojecta essencialment d’un cap als al-tres i no tant en sentit contrari. Una ve-gada més, altres autors que tracten so-bre la conducta humana en el si de grupsi organitzacions, semblen arribar a con-clusions similars amb relació a aquestfenomen.18

Ja el mateix Evangeli ens recordaque la missió de Jesucrist no fou ser ser-vit, sinó servir, i com entre els seus se-guidors qui vulgui ser el primer ha deser el servidor de tots.19 I en aquesta ma-teixa línia, la història del cristianismeens presenta molts personatges de labo-riositat infatigable i destacada orienta-ció cap al servei, el legat dels quals ensha anat arribant fins als nostres dies.20

Ignasi de Loiola, en la contemplació perassolir amor dels seus Exercicis Espiri-tuals, ens ho recorda, quasi com a co-rol·lari: en tot estimar i servir.21 És a dir,uneix en una mateixa síntesi la realitatde l’esperit (estimar) i la del món (ser-vir), la transcendència i la promptitud, lagrandesa i la utilitat, la contemplació il’acció. L’amor semblaria més lligat a laconvicció i el servei a la responsabilitat.22

Tot això resulta una interessant, queno casual, coincidència amb els resul-tats de molts estudis sobre la verdaderanaturalesa de la direcció de persones aorganitzacions i empreses.

Com tot gran principi mobilitzador,el servei mal entès pot degenerar de ma-nera perversa cap al servilisme, en elsnostres dies designat amb neologismescom mobbing o assetjament al treballderivat d’una imposició que genera es-très i origina abusos. Per no caure enaquesta temptació, hi ha algunes salva-guardes: des del compliment d’unes re-gles justes i clares que reparteixin equi-tativament les càrregues laborals, fins al’ordenació dels temps i moments deltreball, passant per unes relacions sanesamb col·legues, caps i subordinats, opel fet d’aturar-se de tant en tant, perprendre alè, apreciar els bons resultats ireconèixer els seus artífexs. Tot amb elnecessari marge de maniobra i discre-cionalitat responsable, per no incórrertampoc en l’excés normatiu o la infle-xibilitat, tan perniciosos com els malsque pretenen impedir.

Com a font d’inspiració, reproduïma continuació uns senzills però precisosi contundents versos de Joan Oliver querelacionen treball i utilitat.

Cal pensar tambéi molt aviaten aprendre bé,amb vocaciói aplicadament,un ofici clar,un treball decent.

Company, cal servirsegons els teus dons,sense vanitat.

15

Si no, què seràs?Un número més,un paràsit més,una nosa més.

Si no vols ser esclaudel podrit diner,del poder d’un solo el poder de molts,fes-te abans esclaude les teves mansi del teu cervell,a profit de tu,a profit dels teus,a profit de tots.

Tot depèn de tui de cadascú.23

3.3. Del servei a la professióAbans hem definit servei i ara fem elmateix amb professió. Ve del verb pro-fessar, que presenta rics matisos: «exer-cir una ciència, un art, etc.», «sentir in-tensament un amor, una aversió, unainclinació, etc.» o bé «declarar oberta-ment la seva fe, la seva creença, la sevaopinió», ja que professar deriva tambédel vocable ‘fe’. Apareixen, doncs, di-verses nocions interessants que acostu-men a passar desapercebudes. En pri-mer lloc, l’activitat, ja que es tracta dequelcom orientat a l’acció, enfocat a te-nir algun tipus d’efecte. Segon, la per-severança en el temps. En tercer lloc,l’acceptació: no es tracta de quelcompassatger ni fortuït.

Per totes aquestes raons, la professióperpetua el servei més enllà de l’imme-diat, tant en l’espai, como en el temps.Simplificant, amb risc d’exagerar unamica perquè s’entengui, és passar del

necessari i insubstituïble «aquí, ara i pera tu», propi del servei al «en tota cir-cumstància, per sempre i en benefici demolts» que suggereix la professió. Peraixò i sense que serveixi com a justifi-cant, la professió ha marcat històrica-ment l’horitzó social de qui l’ha exercit.És a dir, que ha condicionat les possibi-litats de relació del professional enqüestió, proporcionant-li un determinatestatus o reconeixement social. I per ai-xò també, en el llenguatge col·loquialsentim l’expressió quan algú s’excusadavant les seves amistats per una deter-minada actitud que té per “deformacióprofessional”.

Aquesta naturalesa holística semblaevident en professions suposadamentmés vocacionals o idealitzades, com lamedicina, la política, el clergat, etc., enles quals un no es limita a exercir par-cialment sinó que “és” les vint-i-quatrehores del dia. Comporta que en la pro-fessió es passi del simple “fer” (o pres-tar un servei) al “ser”. Dit d’una altraforma, servir cada dia en un àmbit de-terminat, amb cura i perícia, forja la per-sona i li imprimeix caràcter.

Els efectes d’aquest tipus de serveisón perdurables i afecten la pròpia es-sència de l’individu, raó de més per in-sistir en la preparació que requereix unaprofessió. Es podria adquirir a qualse-vol edat, però tendeix a fer-se de mane-ra més explícita, estructurada i intensa através del sistema educatiu en momentsmolt concrets, normalment durant la jo-ventut. És allà on la persona s’acostumaa orientar cap a la seva ocupació poste-rior, ja sigui a través de la formació pro-fessional, del batxillerat o d’una carrerauniversitària. Ara bé, la complexitat

16

creixent de determinats oficis, unida aun entorn en constant mutació, fan quesovint la formació inicial hagi de sercomplementada de manera recurrent alllarg de la vida laboral.

A més, no només l’ensenyamentteòric, sinó sobretot l’experiència i unasèrie d’habilitats, són primordials i con-dicionen l’exercici de la professió.Aquestes últimes s’adquireixen amb elpas dels anys. Però ens agradaria su-bratllar una altra qüestió: en les tasqueslaborals, el seu principal repte no sem-pre radica en la destresa tècnica per adur-les a terme. Les dificultats estan fre-qüentment més condicionades per unsaltres factors, com las relacions inter-personals en el lloc, la sintonia del tre-ball amb els propis interessos, l’apariciód’imprevistos aliens a la teoria apresa oles limitacions humanes o materials pera la seva correcta execució. En la majorpart de casos, el sistema educatiu formalno prepara massa per a això, o almenysens sembla que no hi concedeix semprela importància deguda.

En la preparació al·ludida es reque-reixen mestres, que poden ser tant per-sones que instrueixin com models a se-guir. No en va, professió té la mateixaarrel que professor, equivalent a docento mestre.24 Això és evident durant l’en-senyament reglat. En l’etapa laboral jano existeix explícitament, però tots re-cordem un col·lega o un cap del qualvam aprendre i valorem el molt que ensva poder servir o orientar. En els gremismedievals, el grau de mestre era el puntculminant del desenvolupament profes-sional, després de passar pels d’oficial iaprenent, una progressió derivada d’unaprenentatge continu, sancionat per

exàmens que permetien l’ascens a l’es-glaó superior.

D’allò que hem dit fins aquí es de-dueix que, a través de la seva activitathabitual, el professional influeix sobreels altres i sobre el seu entorn. Per con-següent, posseeix un determinat poder.En aquesta anàlisi, així com en diversosaspectes de les ciències socials, convéfer una dissecció d’aquest poder, i perfer-ho recorrem als clàssics, que distin-gien entre auctoritas (reconeixementque els altres atorguen a algú en virtutdel seu coneixement, experiència o co-herència moral) i potestas (poder coer-citiu amb la finalitat de provocar unadeterminada conducta per part de ter-cers). L’auctoritas irradia legitimitat, lapotestas obliga a l’obediència. En moltsaspectes de la vida, ambdues són neces-sàries. En l’àmbit que ens ocupa, l’exer-cici d’una professió d’acord amb unesbones pràctiques proporciona auctori-tas, que es veu reforçada per la rectitudi els valores ètics de qui l’exerceix.Aquest pot ser també el fonament del li-deratge d’un professional o d’un em-pleat en una organització, mani o no di-rectament sobre els altres. El capità d’unequip de futbol, per exemple, té una de-terminada auctoritas o influència, jaque acostuma a ser un veterà reconegutpels seus companys i per això és el de-signat per representar l’equip en deter-minades circumstàncies. És un primusinter pares o primer entre iguals. Peròla potestas per decidir qui juga o qui no,o quina estratègia s’adopta per assolir lavictòria sobre el rival, correspon a l’en-trenador. Idealment, seria convenientassociar sempre la potestas a l’auctori-tas o, dit d’una altra manera, que qui tin-

17

gui el comandament l’exerceixi d’acordamb uns principis i unes formes que pu-guin arribar a suscitar la lliure adhesió ino només la por a la sanció. Seguint ambel símil, el míster que exerceixi el poderal marge de la legitimitat que li recone-guin els seus jugadors potser sigui efi-caç en l’immediat, però acabarà senseassolir els objectius que es proposa mésa llarg termini per falta de seguimentde l’equip, especialment quan les cir-cumstàncies siguin adverses. De la ma-teixa manera, no pocs conflictes en eltreball deriven del fet que qui té la po-testas no ha assolit la auctoritas (perquèmanca de suficient experiència en l’ofi-ci o en la direcció de persones, perquèha accedit al càrrec de manera injus-ta...).

En qualsevol cas, si, com dèiem a l’i-nici, l’arrel de professió és la paraula fe,no hauríem de prendre la professió úni-cament com una tècnica orientada a unafinalitat. També ens està suggerint quel-com sobre la confiança amb la qual calexercir-la i el bé que se’n pugui derivar,tant per al subjecte de la professió (quil’exerceix) com pel seu objecte (qui repels seus efectes). Per tot això, calen unasèrie de virtuts, no sempre fàcils d’ad-quirir, però inherents a l’ofici escollit.

Fins al punt que, en la antiguitat, l’ac-cés a determinades professions veniasimbolitzat per una declaració o prome-sa solemne, com el jurament hipocràticcaracterístic dels metges.

Acabem aquest punt amb un exem-ple digne de menció en una època comla nostra marcada per una crisi des-fermada, entre altres motius, per la fal-ta de rigor i de principis ètics en deter-minats professionals i corporacions.Una promoció de graduats d’adminis-tració d’empreses de la Universitat deHarvard va iniciar el 2009 un movimenta favor d’un jurament professional op-tatiu que comprometia a la persona arespectar determinats criteris ètics en eldesenvolupament de la funció directiva.La proposta s’ha obert també a diplo-mats d’altres escoles de negocis de di-versos països del món per si s’hi volenadherir. Es tracta de desenvolupar unavisió que consideri les conseqüències del’acció del directiu no només sobre laseva organització, sinó també més enllà,en el medi i societat que l’envolten, d’a-cord amb uns mínims criteris de virtut ijustícia que amplien l’estret horitzó del’interès personal.25 Un jurament aixípodria ser extrapolable a moltes altresprofessions.

18

4.1. Creativitat en el treballDe vegades tenim la impressió que lacreativitat és aliena al treball i reserva-da al terreny de l’art o de l’oci, pel con-text de llibertat comunament associatal procés creatiu. De totes maneres, enl’entorn laboral, el concepte cada vega-da adquireix més rellevància. Per unabanda, les empreses necessiten innovarper desmarcar-se de les altres i oferir unproducte o un servei singular, identifi-catiu, diferent i, per tant, únic. Per unaaltra banda, la solució de problemescomplexos o fins i tot nous, ja sigui ensituacions professionals o personals, ne-cessita dosis de creativitat.

De fet, creativitat significa capacitatper crear i és una facultat intrínsecamenthumana. Per al creient, en aquesta fa-cultat la persona s’assembla a Déu,26

quan és continuadora de la creació perEll iniciada.

El treball és un àmbit de creació.Potser no d’obres monumentals però síde vincles, projectes, activitats, idees,sensacions. És evident en determinatssectors en els quals es construeix quel-com físic: un edifici, una carretera, unpont… però també en els quals es fa-brica un producte concret que donaràsatisfacció a una necessitat o un desighumà. Fins i tot en esferes menys tangi-

19

4. DE LA PROFESSIÓ A L’ART DE LA VIDA

Hem dit que la primera vocació és viure. Viure amb plenitud és un art.Per a intentar-ho, no s’ha de perdre de vista el nucli al voltant del qualgraviten tots els vessants de la nostra vida, inclòs el treball. El tracta-ment de la faceta creativa i espiritual de la persona permet donar ungran salt qualitatiu en la nostra anàlisi.

bles, el treball contribueix al gran pro-cés de creació que és la vida en socie-tat: el sanitari que cura, l’administratiuque arxiva, el botiguer que ven, el poli-cia que vigila, l’escombriaire que nete-ja… permeten l’avenç d’aquesta grancreació global que és el nostre món.

Hi ha entorns que afavoreixen lacreativitat més que no pas uns altres, ai-xí com tècniques per a desenvolupar-la,però sempre es necessitarà la intel·li-gència humana.

Entre les tècniques, i sense voluntatd’estendre’ns massa, proposem algunsexemples:

– La perspectiva: allunyar-se del’objecte d’observació per apre-ciar-lo en el seu context. És el“prendre distància”. Per això, al-gunes empreses organitzen de tanten tant reunions dels seus empleatsfora del seu medi habitual, mitjan-çant seminaris, convencions o tro-bades… en llocs més “inspira-dors” i sense els formalismes a l’úsen els centres de treball.

– L’associació de conceptes disparsen una única obra. Ha sigut l’ori-gen de nous invents (per exemple,les autocaravanes, les motos d’ai-gua, les agendes personals electrò-niques), d’eslògans publicitaris ifins i tot un recurs molt utilitzat enliteratura27.

– La tempesta d’idees (brainstor-ming). Permet la participació demoltes persones en l’exploracióde possibles vies de solució. Esti-mula la reacció lliure i immediata,sense detriment de la depuracióque s’hagi de fer a continuació.

– El canvi pel canvi. Molt explotat–tal vegada en excés?– pel sectorde la moda. En un altre ordre decoses, podria representar també«Fes coses diferents perquè et pas-sin coses diferents».

L’entorn artístic és un dels que mi-llor expressen la creativitat a l’imagina-ri col·lectiu. L’art és expressió de la lli-bertat humana, plasmada en una obrafruit de la ment i del treball del seu autor.L’artista parteix del més prosaic i l’arri-ba a sublimar: el fang, la fusta, un llenç,les paraules, el moviment, els sons…L’art és a més la concreció d’una as-piració cap a un ideal: de bellesa, deperfecció o de gaudi. Pot no tenir unautilitat directa i immediata, però sí de-sitjada i present, en les seves formesmés variades, des de la prehistòria.

Sense arribar necessàriament a ocu-par un escenari o a exposar en un mu-seu, el nostre quefer quotidià també par-teix d’elements molt simples i aspira atransformar-los a l’encalç d’un objectiu.La manera de fer-ho porta el nostre se-gell personal, gran part del valor que liatorguem i que molts altres poden apre-ciar. Fins i tot en circumstàncies difícils,quan aparentment no assolim els resul-tats esperats, la manera i l’actitud ambla qual hem desenvolupat les nostresfuncions exerceixen un impacte signifi-catiu sobre els altres. Una gran pel·lícu-la que ens agradaria mencionar aquí, es-pecialment avui quan el treball (o laseva carència) aclapara i sembla condu-ir cap al desànim, és La vida és bella, deRoberto Benigni. En ella, el protagonis-ta, injustament empresonat amb el seufill en un camp de concentració nazi,utilitza l’enginy per donar el millor de

20

si mateix; no per lluitar contra la fatali-tat dels seus botxins (quelcom impossi-ble en la seva situació), sinó per canviarla percepció del petit entre tanta desraó.Al final, el pare és executat, sense asso-lir la llibertat. Però el seu procedir ima-ginatiu, bondadós i atrevit deixa em-premta en el nen i li permet suportar lapenosa situació fins al final del captive-ri. Una bella paràbola que subratllemperquè fa de l’actitud creativa un estil iun incentiu de superació, a més d’unaeina poderosa, a vegades no prou cui-dada en el context laboral.

Requeriria un capítol apart però ensagradaria poder il·lustrar el concepte decreativitat amb els comentaris encaravigents d’un professional exemplar.Antoni Gaudí, el mestre de l’arquitectu-ra, ens destil·la a través de la seva vidaalgunes pinzellades de saviesa: «Almón no s’ha inventat res», ja que «l’o-riginalitat consisteix a tornar a l’ori-gen». Ell va palpar la innovació a travésdels sentits i observant la naturalesa,sense ignorar la tècnica ni la formació:«Per fer bé les coses cal: primer, l’amorcap a aquestes coses; segon, la tècnica».I sempre amb una gran dosi de humi-litat, qualitat necessària per reconèixererrors, corregir trajectòries i avançar.

«No s’ha de confondre la pobresaamb la misèria. La pobresa porta al’elegància i a la bellesa; la riquesaporta a l’opulència i a la complica-ció, que no poden ser belles.»28

Aquesta necessitat d’humilitat ipragmatisme per conjugar els granspropòsits amb la crua realitat, la veiemtambé en una frase de rabiosa actulitatpronunciada fa dècades per un altre

professional, en aquest cas de la políti-ca:

«El problema de la nostra època ésque els homes no volen ser útils, sinóimportants.» (Winston Churchill).

4.2. El treball a l’horitzó espiritual

La qüestió de l’espiritualitat, de comaquesta incideix sobre el treball i vice-versa, podria ser l’objecte d’un ampliestudi, sobretot si considerem les dife-rents tradicions espirituals. Per la sevaproximitat i influència no només sobreels creients, ens centrarem aquí, ni quesigui breument, en alguns aspectes de latradició catòlica.

El treball ha sigut àmpliament abor-dat per l’Església, en especial des que el1891 Lleó XIII redactés l’encíclicaRerumNovarum, pilar de la doctrina so-cial. Noranta anys més tard, Joan Pau IIva publicar Laborem Exercens, que re-prèn el tema. Ja en el primer paràgrafd’aquesta encíclica apareix el sentit decreixement com a inherent a l’home, i eltreball com una de les característiquesque el diferencia dels animals, l’activi-tat dels quals només va orientada almanteniment de la vida. Més endavants’explica com el treball també és factorde creixement per a la persona (permeta l’home «fer-se més home», per citar eltext literalment). En aquesta encíclica esrecorda que el treball ocupa el centremateix de la qüestió social i, inspirant-se en el Concili Vaticà II, el text orien-ta cap a una humanització del treball.Traslladant-ho al nostre entorn, diríemque si l’organització, la tècnica, les re-gles, la pressió pels resultats, la mala

21

gestió o l’ambient laboral enrarit su-planten l’home, llevant-li tota satisfac-ció personal, estímul a la creativitat iresponsabilitat, aleshores el treball nodignifica la persona i contravé aquestgran principi que tota l’encíclica inten-ta transmetre: humanitzar el treball. Enaquesta dignificació, estableix clara-ment que «el primer fonament del valordel treball és el mateix home, el seu sub-jecte».

I recorda com Jesucrist va dedicar lamajor part dels anys de la seva vidaterrena al treball manual al costat delbanc de fuster. Aquesta circumstànciaconstitueix per si sola el més eloqüent«Evangeli del treball»: el valor del tre-ball humà no el determina el tipus detreball, sinó el fet que és una persona quiel realitza. Ja ho dèiem, de fet, al prin-cipi d’aquest quadernet: milloraran lescondicions laborals si milloren les per-sones. Però també inversament, unesdeterminades condicions contribuiranmés a la realització personal que no pasunes altres. «Abans que res, el treball es-tà en funció de l’home i no l’home enfunció del treball».

L’encíclica, fent referència a l’argu-ment personalista, planteja un horitzóde millora quan destaca que, dins del’organització, la persona «sigui cons-cient que està treballant en alguna cosapròpia», però recordant alhora que«aquesta consciència s’extingeix enproduir-se una excessiva centralitzacióburocràtica, que porta el treballador asentir-se un engranatge més d’un meca-nisme mogut des de dalt […], un simpleinstrument de producció». Potser una deles millors plasmacions d’això la tro-bem en una altra pel·lícula genial,

aquesta vegada de Chaplin, Temps mo-derns. Un clàssic del setè art, en el qualconflueix crítica social, humor i ten-dresa, combinació que per desgràciano acostuma a ser massa freqüent. Enspot semblar anacrònica aquesta visióen blanc i negre, però en molts casoshem replicat el mecanicisme tayloristade les fàbriques de producció en sèrie deprincipi del segle XX en els modernsdespatxos a plantes diàfanes de colorsgrisencs, on en comptes de repetir se-qüències en una cadena de muntatge, te-clegem absorts davant una pantallad’ordinador.

I com que el subjecte del treball ésl’home, aquest hi participa en cos i es-perit, ja sigui mitjançant l’activitat ma-nual o la intel·lectual.

La part més dolorosa del treball, ésa dir, la que fa referència a la seva difi-cultat, de vegades sacrifici, pesantor iinexorabilitat, és comparable a la creu.De la mateixa manera que els seus efec-tes quan estan ben dirigits també podenser redemptors. Un altre binomi que téuna lectura profundament espiritual:mort i resurrecció, suor i superació, es-forç i progressió en la vida.

No obstant això, l’absència de tre-ball resulta de vegades una creu encaramés pesada per a aquells que el busquenafanyosament i ensopeguen amb greusobstacles per trobar-lo. En aquest cal-vari, l’esperança ha de ser el far i l’alède la comunitat, el seu impuls. El pro-blema de l’atur enquistat i les sevespossibles solucions necessitaria una re-flexió transversal a diversos correntspolítics, sectors empresarials i tendèn-cies sindicals. Així com més valentia,amplitud de mires i generositat per totes

22

les parts implicades a l’hora de solucio-nar-lo. Mereixeria per si sol un altrequadernet, tot i que intuïm que una de-terminada forma de concebre el sentitdel treball influeix també en el tracta-ment que es fa de l’atur. Valgui doncs lanostra insistència sobre el primer per-què, de fet, treballar de forma més hu-mana i sensata redueix molts dels fac-tors que han desembocat posteriormenten la pèrdua de llocs de treball.

Des d’una perspectiva més personal,cadascú pot aplicar al seu cas concret unseguit de qüestions: hi ha respecte alnostre lloc de treball? Hi ha transparèn-cia? Hi ha algun moment per al sentit del’humor sa i saludable? Hi ha amabili-tat?29 Com es combina tot això amb elrigor inherent i l’estima pel treball benfet, en el termini i les formes convingu-des? Es considera la persona el centre–que no l’interès personal, corporatiu oegoista– o únicament s’insisteix sobre elmètode, l’objectiu o el resultat?

Tornant a la lectura de l’encíclica ides d’un angle més global, destaquemla crida a la solidaritat. En aquest sentit,humanitzar el treball requereix així ma-teix educació, un cert sentit d’altruisme,responsabilitat i esforç en xarxa.

En definitiva, Laborem Exercens ésuna invitació, no només des d’una visióúnicament religiosa sinó també profun-dament humana, a la humanització deltreball. Abordem aquest aspecte en elproper apartat.

4.3. La necessitat d’harmonitzari humanitzarCom acabem de veure, la humanitzaciódel treball, és a dir, el fet d’apropar-lo

més a la pròpia naturalesa de la perso-na, com un tot que abasta raó, emoció itranscendència, constitueix el moll del’os del nostre tema.

Tant el vessant creatiu com l’espiri-tual i la seva translació al món del tre-ball necessiten certa gratuïtat. És a dir,una visió no estrictament utilitarista, noexclusivament centrada en l’equaciócausa-efecte. Tota gran obra humana ésfruit d’aquesta gratuïtat, lligada també ala vocació: la vida mateixa, l’existènciad’institucions filantròpiques o de movi-ments de diversa índole..., però tambémoltes empreses, que no neixen nomésdel càlcul fred, almenys en el principi,sinó que incorporen la passió, la gene-rositat i l’atracció dels seus fundadorsper una afició concreta. Serveixi reme-morar l’esperit pioner d’alguns merca-ders medievals i renaixentistes que esvan convertir en descobridors geogrà-fics, a risc de les seves pròpies vides. Oel caràcter imaginatiu, desenfadat i finsi tot auster de forjadors d’empreses con-temporànies nascudes en un garatge queposteriorment es convertirien en multi-nacionals capdavanteres de les novestecnologies. Donat que les virtuts ini-cials d’aquestes companyies poden per-vertir-se amb el pas del temps, convé nooblidar el fonament humà dels seus ini-cis

Per humanitzar allò que per a mi-lions de persones ocupa una gran part dela seva existència, si descomptem eldescans, podem incidir sobre tres gransnivells d’acció.

En primer lloc, a escala global, coma societat i com a sistema. Aquí ensplantegem el marc i les normes que con-dicionen les relacions laborals, però

23

també determinades pautes de compor-tament que regeixen els nostres horaris.30

Aquestes no són el resultat de la volun-tat d’un individu o d’una organitzacióespecífica, sinó d’una conjunció de cir-cumstàncies que s’han produït durantmolts anys. A molts països que ja hanassolit uns nivells bàsics de justícia so-cial, els horaris extensius, els costumsantiquats –com ara pauses excessiva-ment llargues per a àpats abundants– ol’escassa flexibilitat per part de deter-minades empreses i col·lectius impe-deixen una correcta conciliació entre lavida laboral i la vida personal o familiar.

En segon lloc, es pot incidir en unainstitució, empresa o centre de treball.També existeixen unes actituds, pràcti-ques i normes, escrites o no, que podenfer més o menys humana la nostra tas-ca. Per exemple, per què, dins del ma-teix sector industrial, hi ha empreses enles quals es valora més la persona i em-preses en les quals s’anteposen un altretipus d’interessos? En ambdós nivells,el de la societat i el de l’organització, espot afavorir valors i maneres de fer quepermetin una millor sintonia entre inte-ressos laborals i personals. Que se’nparli tant, significa que hi ha un desajustpatent?

Una de les pistes per a humanitzarl’empresa és treballar sobre la confian-ça: en un mateix, en l’equip de treball,en la pròpia organització. Parteix tantdes de dalt com des de baix. És a dir,tant de la direcció com de la base. Noobstant això, a més responsabilitat so-bre un grup de treballadors, més inci-dència sobre el nivell de confiança.Aquest fet és especialment rellevant pera tot aquell a qui per la seva posició a

l’organigrama o funció de lideratge litoqui coordinar o dirigir altres persones.Tant l’experiència pràctica com unsquants estudis –ja sigui amb un caràctermés divulgatiu o més acadèmic– en ma-tèria de gestió insisteixen en aquesta lí-nia, i aposten per crear una determinadacultura d’empresa més humana.31 Laconfiança està relacionada amb l’escol-ta activa, la humilitat i l’acceptació delpotencial que hi ha en el proïsme. Noper casualitat, molts cops aquesta con-fiança dipositada en algú li dóna ales ili permet assolir èxits insospitats.Només cal portar a la memòria el pri-mer moment en el qual una persona vaconfiar en nosaltres i, com a conse-qüència, vam poder desenvolupar elnostre potencial i dur a terme la missióencomanada amb satisfacció. Quan laconfiança s’estén al conjunt de l’orga-nització i es conjuga amb la responsa-bilitat, ens apropa a l’excel·lència. Pertant, infondre confiança i generar-la ensajuda a madurar més com a persones, enla vida i en el treball. La confiança esti-mulant és una bona síntesi d’acció i decontemplació. Els esportistes professio-nals, paradigma de l’acció, ho apliquenmolt bé quan, després d’un dur entrena-ment, necessiten moments per relaxar-se i concentrar-se abans d’entrar encompetició. Si aquest fet ens resulta fa-miliar per la televisió i el seguiment delsnostres equips favorits, per què no hoapliquem també a la nostra professió? Oa la nostra vida? A molts països orien-tals, la jornada laboral comença ambexercicis de tai-txi o altres disciplinesmarcials. De vegades somriem amb cer-ta ironia quan ens mostren imatges d’a-quest tipus, però es tracta de pràctiques

24

que generen confiança i amb ella har-monitzen cos i ment, treball i vida.

Seguint amb la comparació esporti-va, ara fent referència al bàsquet, hi haqui comenta que l’atac guanya partits,però la defensa guanya campionats. Ensintrodueix en la noció de llarg termini,malauradament absent per a molts di-rectius, fet que ha precipitat a la fallidano poques empreses, portant a l’atur amilers de persones. En algun cas, el pa-roxisme es troba en l’obsessió pels re-sultats borsaris trimestrals, als qualss’han arribat a supeditar tant considera-cions d’equitat interna entre el personal,com de qualitat de servei amb relació aclients i altres stakeholders.32 Humanit-zar passa doncs per conjugar la necessi-tat de la immediatesa amb la sensatesade la perdurabilitat. Ambdues coses sónnecessàries i posar l’accent en una mésque en l’altra, sense que la pressió arri-bi a ofegar o sense que l’horitzó faci per-dre de vista la realitat, és un repte per aqualsevol organització. De nou, s’im-posa el discerniment entre el que és ur-gent i el que és important, conceptes quesovint es confonen en la vida laboral.Com també es confon massa sovint elque és necessari amb el que és accesso-ri, i això ja sigui per ignorància, per fal-ta de paciència o per punt d’honor des-mesurat d’algun superior, col·lega oempleat.

Tant en empreses públiques comprivades, com passa en la societat engeneral, determinats mecanismes decontrol supleixen la confiança com aferment de la fidelitat que s’exigeix, pe-rò que no s’inspira, que es reclama,però que no es dóna. La profusió de dal-tabaixos (i la història recent en va plena

de casos de falsedat greu, corrupció,desviament de fons, etc.) ha provocat laimposició de més control, verificació ifiscalització. Sense negar la validesad’aquestes mesures, ja que sovint sónimprescindibles, no arriben a suplir niels principis ètics ni la mateixa honeste-dat. El comú denominador de tot això ésla falta d’humanitat. Cal humanitzar lavida i amb ella el lloc de treball! L’excésde control sobre processos i resultats potsufocar la persona i apagar la seva ini-ciativa, paralitzant-la i impedint-li tantla seva realització com una aportaciómés gran. «Motivar és donar ànima: non’hi ha prou amb dirigir»33, tot i quesembla que molts encara no ho tenenclar.

I finalment a escala individual. Quèpuc fer jo perquè el meu treball siguimés humà? A Occident, on a priori exis-teixen millors condicions materials detreball, acostuma a faltar harmonia (toti que no únicament aquí). O treballemen excés, la qual cosa produeix aliena-ció, estrès, tensions, ruptures i fins i totaddicció (n’hi ha prou amb recordar elterme comunament usat en anglèswork-holic, paraula composta de “work”, tre-ball, i “holic” sufix d’alcohòlic) o notrobem feina, la qual cosa indueix aldesencant i pot arribar a tenir conse-qüències més greus. En la nostra quoti-dianitat d’impactes instantanis i neguitsmúltiples, calen estabilitzadors. Instru-ments, espais i potser experts34 que aju-din a l’equilibri, tan necessari per a uncreixement sostenible, no només pelque fa al medi ambient, sinó també enl’àmbit personal i de grup. En definiti-va, mecanismes d’integració. Per utilit-zar un altre símil, derivat d’un concep-

25

te que s’ha posat de moda gràcies a In-ternet, es necessita una perspectiva méswiki (en al·lusió a la wikipedia): o sigui,un marc d’acoblament de les diferentspeces del puzle que configura les nostresvides. Un acoblament que no es cons-trueix d’una sola vegada, sinó per succes-

sives addicions i sostraccions de dife-rents elements, en un esforç col·lectiu.

Sabent que el temps laboral ocupauna porció tan elevada de les nostres vi-des, és precisament allà on volem inci-dir, per no ser moguts per moció quesigui desordenada.

26

27

5. EPÍLEG

L’harmonia entre les diferents mocions de la vida només s’aconsegueixcaminant. És un equilibri en moviment, com el de la bicicleta, que a l’a-turar-se cau. Per tant, es tracta d’un camí, d’una tendència. En aques-tes pàgines hem anat desgranant alguns elements per a orientar-nos,no perdre l’equilibri i prosseguir així la ruta amb sentit. A la llum d’ex-periència i reflexió, descobrim la clau de volta de l’harmonització a laqual aspirem: humanitzar les relacions. Si aquesta humanització que-dés només en suavitzar asprors, hauria aconseguit quelcom de moltdestacable, però potser massa fràgil, susceptible d'anar a terra a la pri-mera ventada. Humanitzar el treball, que passa per humanitzar la vidasencera, significa també prendre consciència del que fem i fonamentar-ho en l’essencial, amb responsabilitat i, si és possible, sense acritud.D’aquesta manera, el caminar serà més ferm i el camí més ample peracollir també amb un criteri generós de justícia les persones que ensenvolten. Tant de bo que el viatge sigui llarg i que la boira no enteli lanostra vista pel camí.

Estima el teu ofici, la teva vocació, la tevaestrella, allò per a què serveixes, allò enquè et sents un entre els homes. Esforça’ten la teva tasca com si de cada detall quepenses, de cada mot que dius, de cada pe-ça que hi poses, de cada cop del teu mar-tell, en depengués la salvació de la huma-nitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat detu mateix fas tot el que pots en el teu tre-ball, fas més que un emperador que regísautomàticament els seus estats; fas mésque el qui inventa teories universals nomésper satisfer la seva vanitat, fas més que elpolític, que l’agitador, que el qui governa.Pots negligir tot això i l’adobament delmón. El món s’arreglaria bé tot sol, nomésque tothom fes el seu deure amb amor acasa seva.

L’elogi del viureJoan Maragall

28

1. Per a milions de creients, aquests principis fona-mentals emanen d’un “Creador”, que dónasentit a l’existència i que en el cas dels cris-tians invita, a través de Crist, a un projecteestimulant.

2. Alguns poden arribar a la conclusió de dir «gra-cias a la vida, que me ha dado tanto», com lacèlebre cançó de la Violeta Parra.

3. «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6).«Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida»(Jn 10,10). «Viviu sempre contents» (1 Tes 5).

4. «Feliços els qui creuran sense haver vist» (Jn20,29).

5. En aquest sentit és significatiu el títol i l’objec-te del llibre de Pere MICALÓ i Enric PLANTÉS,Viure Enfora, SCV Girona, 1989, compendide textos per a la reflexió, especialment per ajoves.

6. En una conferència pronunciada a ESADE, unfamós polític i diplomàtic que acabava de con-cloure una llarga trajectòria executiva interna-cional, en ser preguntat sobre quins eren elselements que li havien permès viure la sevaatrafegada agenda amb un mínim de coherèn-cia, va assenyalar, a part de la salut, la lecturahabitual i el manteniment de les relacions ambels seus amics.

7. Acompanyament psicològic d’una persona en-sinistrada per fer-ho, perquè la persona acom-panyada pugui encarar amb més confiança elseu present i el seu futur professional i humà,d’acord amb als seus propis principis. De fet,es tracta d’una realitat que, amb altres matisosi altres denominacions, existeix des de fa se-gles.

8. Les trobades del nostre grup o d’altres de simi-lars i aquest text que se’n deriva tenen com aobjectiu contribuir a aquesta integració, espe-cialment pel que respecta a l’àmbit laboral,perquè sigui el més harmònica i fructífera pos-sible.

9. L’encíclica Deus caritas est conté elements moltvaluosos per aprofundir en aquest tema.

10. El gra de mostassa que es converteix en arbre(Lc 13,18-19), la figuera estèril (Lc 13,6-9).

11. El filòsof Francesc TORRALBA ho expressa moltbé a l’article «Lucha latente de clases», ForumLibertas (3/04/2010), www.forumlibertas.com.

12. Mt 7,24-25.13. Ignasi DE LOIOLA, Exercicis Espirituals, 1.14. Tornant a l’etimologia, la paraula ‘salari’ deri-

va precisament de “sal”, la contraprestació enespècies atorgada a la antiguitat com a paga-ment a un servei.

15. Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana,www.diccionari.cat.

16. Alfons CALDERÓN, «Liderar es servir, no bri-llar», a Cinco Días (17/03/2007), www.cincodias.com.

17. GOLEMAN, BOYATZIS y MCKEE, El líder reso-nante crea más. El poder de la inteligenciaemocional, Barcelona, Plaza&Janes, 2002.

18. James C. HUNTER, La paradoja. Un relatosobre la verdadera esencia del liderazgo,Barcelona, Empresa Activa, 2002.

19. Mt 20,25-28. Altres exemples de Jesús com aservidor es troben a Lc 22,27 i Jn 13,1-6.

20. Des de l’exemple de Maria i els primers cris-tians que «tot ho tenien al servei de tots» (Ac2,44) fins a Francesc d’Assís («Senyor, fes demi un instrument de la teva pau»).

21. Ignasi DE LOIOLA, Exercicis Espirituals, 233.Un precedent d’aquesta simbiosi servei-amorés potser la cita de la carta de Sant Pau: «Perl’amor, feu-vos servents els uns dels altres»(Gal 5,13-14).

22. Per parafrasejar Max Weber amb els seus con-ceptes d’ètica de la convicció (la qual se ce-nyeix als principis) versus ètica de la respon-sabilitat (la qual es fixa en les conseqüènciesdels actes). Un altre autor, no ja acadèmic sinódivulgatiu i del nostre temps, com Alex

29

NOTES

ROVIRA, en el seu best-seller (Els set poders,Barcelona, Empresa Activa, 2006) presenta laresponsabilitat i l’amor com un dels pilars dela vida.

23. Del poema «Sàpigues company» de JoanOLIVER (Pere Quart).

24. Una coneguda dita alemanya ens recorda queés l’exercici continuat el que fa un verdadermestre: Übung macht den Maister.

25. El jurament dels MBA, http://mbaoath.org26. «Déu va crear l’home a imatge seva» (Gn 1,27).27. El binomi fantàstic que posa en relació perso-

natges d’entrada heterogenis, tot i que conver-gint junts en un mateix recorregut, com DonQuixot i Sanxo Pança.

28. Joan BERGÓS, Gaudí. L’home i l’obra, Barce-lona, Lunwerg 1999.

29. Per a molts autors cristians, la cortesia i l’ama-bilitat són una forma de caritat.

30. Hi ha una associació que propugna uns horarismés racionals, que permetin una millor conci-liació. Ens sembla una proposició suggeridoraque mereixeria ser estudiada amb més atenciói probablement aplicada.www.horariosenespana.es

31. Com a exemple de literatura divulgativa, citemRamón OLLÉ, Ángeles en el trabajo. Los va-lores que nos ayudan a gestionar el bienestar

de una empresa, Barcelona, Empresa Activa,2007. És interessant aquest llibret, en formade petites paràboles sobre les relacions huma-nes a l’empresa, fruit de l’experiència i lesanècdotes del seu autor, que va ocupar altscàrrecs executius en una gran multinacionaljaponesa, amb responsabilitat a diversos con-tinents. Ollé, enginyer i teòleg de formació,referint-se a la confiança, afirma en un delscapítols: «Atorgar confiança, la majoria de lesvegades, eximeix de llargs processos de con-trol»; «Quan la confiança es desvirtua o s’es-vaeix, s’intenta compensar amb lleis i regula-cions, i l’excés de regulacions és símptomad’una societat poc sana».

32. En aquest apartat podríem incloure el conceptede «Responsabilitat Social Corporativa», cadavegada més difós, però encara insuficientmentaplicat. L’empresa, o per extensió qualsevolinstitució, és responsable no només davant elsseus propietaris (o accionistes) sinó davant elconjunt de la societat amb la qual es relacionaa través de múltiples col·lectius: empleats,clients, proveïdors, govern o entorn en gene-ral, que també inclou la comunitat en la quals’assenta o el medi ambient.

33. OLLÉ, op.cit.34. Per exemple el coaching, al·ludit anteriorment.

30

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

1. Quins són els principals elements que configuren la meva existència avui?Són interdependents?

2. Des que vaig ser infant fins a l'actualitat, hi ha algun fil conductor en la me-va vida? Què ha romàs, què ha canviat?

3. Per què, per a què i com treballo?

4. Quins elements del meu treball em fan créixer com a professional? I com apersona?

5. En quins moments i de quina manera el meu treball ajuda els altres:col·legues, subordinats, superiors, clients, proveïdors, familiars al meu cà-rrec, altres persones?

6. Existeix respecte, transparència, amabilitat i discerniment al meu treball quo-tidià?

7. Amb quines eines compto i com em preparo per superar la duresa que enalguns moments pot representar la meva professió?

8. Com combinar el rigor professional necessari per a una tasca de qualitatamb el bon humor i amb les limitacions i imprevistos inherents a tota obra?

9. Pot la creativitat contribuir a una millor realització de la meva feina? Com?

10. Què puc fer perquè el meu treball sigui més humà per a mi i per a aquellsque m’envolten?

31

La Fundació Lluís Espinal envia gratuïtament els quaderns CJa tothom que els sol·licita. Si vostè desitja rebre’ls, demani’ls a:

Cristianisme i JustíciaRoger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona

tel: 93 317 23 38 - fax: 93 317 10 94info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.net

Novembre, 2012

fespinal89cijusticiacristianismeijusticia

Cristianisme i Justícia (Fundació Lluís Espinal) és un Centre d’Estudispromogut per la Companyia de Jesús de Catalunya. Agrupa un equip deprofessors universitaris i especialistes en teologia i en diverses ciènciessocials i humanes interessats pel cada cop més indispensable diàlegcultural fe-justícia.

ww

w.cristianism

eijusticia.net