Febrer 2007Núm. 1083a. època

QUAN MIRO EL CEL QUE HAN CREAT LES TEVES MANS,LA LLUNA I ELS ESTELS QUE HI HAS POSAT,

JO DIC: “QUÈ ÉS L’HOME, PERQUÈ TE’N RECORDIS?QUÈ ÉS UN MORTAL, PERQUÈ EL TINGUIS PRESENT?”

(SALM 8,4-5)

S U M A R I

3 MISSATGE ALS PELEGRINSpare abat Josep Maria Soler

9 VISITA ESPIRITUAL 2006Bisbes de Catalunya

12 DEIXAR PER TROBARpare abat Josep Maria Soler

14 ELS DOLORS DE MARIA, DOLORS DE VIDApare Josep de C. Laplana

16 MARIA, MODEL EVANGÈLIC DELES NOSTRES COMUNITATSpare Cassià Maria Just, abat

17 DOMÍNICA GAUDETE 2006Presentació llegida a l’inici de la conventualSalutació al pare abatParlament del pare abat als oblats

C R Ò N I C A

25 VIATGE A GALÍCIA Ramona Solans

N O T I F I C A C I O N S

34 ELS NOSTRES DIFUNTS35 CALENDARI D’ACTIVITATS dels oblats (abril-

Febrer 2007Núm. 1083a. època

Imprimeix: Bengar GràfiquesLluís Companys, 62GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

MISSATGE ALS PELEGRINS

Pare Abat Josep Maria Soler

En ocasió de l’any sant quel’Església celebrà l’any 2000 pera commemorar solemnementl’Encarnació del Fill deDéu els oblats dedicà-rem un diumenge ala celebració d ’a-quell gran jubileu.I ho férem aMontserrat el 27de febrer. Ens hiféu una conferèn-cia el pare JosepMaria Soler, quepocs mesos desprésseria elegit nou abat.No havent estat maipublicada ens ha semblat bo derecuperar-ne el text, que no sola-ment gira entorn d’un antic text

llatí que podem llegir al mosaic deterra de l’atri de la nostra església

sinó que, a més, ens subratllala nostra condició perenne

de pelegrins i ens faposar la mirada en

aquella que foualhora mare i dei-xebla del Crist. Unbon ajut, doncs,també ara que cele-brem els 125 anys

de la proclamació dela Mare de Déu de

Montserrat com a patro-na de Catalunya i de la

concessió del títol deBasílica a l ’església que, jun-

tament amb tanta d’altra gent, ensacull com a pelegrins.

Déu vos guard. Elsoblats sou aquí aMontserrat per cele-

brar l’any sant i per obtenir lagràcia del Jubileu.

Com haureu tingut ocasió dereflexionar, i de sentir i de llegir,un any sant és un any de gràcia,de revisió de la pròpia vida a lallum de l’Evangeli, un any derenovació per correspondre cadavegada més a l’amor del Déu que

estima i que fa dos mil anys ensva enviar el seu Fill perquè com-partís la nostra realitat humana.Aquesta actitud d’atenció, derenovació, aquest desig decorrespondre cada vegada més aaquest do de Déu, el manifesteuamb el pelegrinatge, amb aques-ta pujada aquí a Montserrat, unapujada especial entre les moltesque els oblats ja feu. Aquestpelegrinar és un signe extern fet,

podríem dir, pel cos, i un signedel desig interior que ens ha d’a-nimar per caminar cap aJesucrist, per renovar el nostrecor, és a dir, el món de la nostraintimitat, el món dels nostresdesigs, i per renovar també lanostra ment, és a dir, els pensa-ments, les opcions, la intel·ligèn-cia; en una paraula, per renovar elcor i la ment segons l’Evangeli.

Per preparar-nos concreta-

(la conferència no consistí en la lectura d’un text prèviament escrit sinó en la glossa del fragment llatí de l’atri id’un breu guió únicament esbossat; el text que reproduïm manté fidelment la transcripció de l’enregistrament queen férem aleshores)

4

ment per a la celebració d’aques-ta tarda i, per tant, a acollir lagràcia del Jubileu, i per fer mésintens aquest pelegrinatge espe-cial a Montserrat, us proposo defer una meditació sobre un textque potser us és desconegut peròsobre el qual, simplement, heupassat moltes vegades. Si horecordeu, aquí fora, a l’atri, con-cretament al mig, hi ha una grancircumferència amb un textescrit en llatí i, dintre del text, hiha una gran creu feta com de fla-mes; i entre els braços de la creuhi ha tot de peixos. Segur que hiheu passat moltes vegades, segurque l’heu trepitjat molt sovint. Elque no sé és si l’heu llegit mai, eltext que hi ha; i, si l’heu llegit,com que és en llatí potser algunsno l’haureu entès.

Aquesta tarda, doncs, pren-dré, com a punt de reflexió,aquest text que hi ha a l’atri, per-què és un missatge adreçat a totsels pelegrins de Montserrat. Peraixò fou col·locat concretamenten aquest lloc, just abans d’entrara la Basílica.

I em sembla que expressamolt bé el sentit del que cele-brem aquesta tarda. I vosaltres,oblats i oblates, que esteu tanvinculats al nostre monestir i aaquest santuari, em sembla quepodreu valorar d’una maneraespecial aquesta frase damunt oal costat de la qual heu passattantes vegades. És un text que estroba en un monument sepulcraldel segle II; és molt antic, doncs.I diu el següent (després ja n’ani-

ré explicant cada tros):

ELECTAE CIVITATISCIVES

QUI AD PARADISUMREDIRE CUPITIS

DISCIPULI MANETEPASTORIS CASTI

PISCIS QUEMPREHENDIT VIRGO

CASTA DEDITQUE FILIISPERPETUO EDENDUM

la versió catalana del qual faaixí:

CIUTADANS DE LACIUTAT ESCOLLIDA

QUE DESITGEU ARRIBARAL PARADÍS:

PERSEVEREU A SERDEIXEBLES DEL PASTOR

CAST, EL PEIX QUE LAVERGE CASTA HA

AGAFAT I HA DONAT ALSSEUS FILLS COM AMENJAR PERENNE.

Fem, doncs, una meditaciód’aquest text agafant-ne cadas-cun dels fragments.

Comença adreçant-se als“ciutadans de la ciutat escollida”;i, amb això, aquest text expressala nostra realitat de cristians, lanostra realitat de batejats. És unagran dignitat: som ciutadans dela ciutat escollida. Però aquestadignitat, de la qual hem de serconscients, l’hem de saber viureamb agraïment. És pura gratuï-tat amorosa de Déu. Som ciuta-dans de la ciutat escollida perquèDéu, en el seu amor, ho ha vol-gut així. No és cap mèrit nostre.Com hem esdevingut ciutadansd’aquesta ciutat escollida?Doncs, pel baptisme i per la con-firmació, dos sagraments quevàrem rebre en un momentdeterminat però que ens dema-nen el nostre compromís, la nos-tra acceptació, tot al llarg de la

5

nostra vida. Són dos sagramentsla força dels quals treballa en elnostre interior per fer-nos cadavegada més plenament fills deDéu. Agraïm, avui, aquest do deser cristians. Agraïm, avui, elbaptisme i la confirmació quevàrem rebre, tot i que no és unacosa que s’ha acabat sinó que laforça de l’Esperit que ens hi vaser donat continua viva ennosaltres.

D’altra banda, aquest text, amés de dir-nos que som “ciuta-dans de la ciutat escollida”, ens fapensar en quina és la nostra ciu-tadania. La nostra pàtria defini-tiva no és aquí baix, no és niMontserrat ni la casa de cadascú.Aquí, hi som de pas. La “ciutatescollida” per Déu és la casa delPare. Per seguir amb la imatge de“ciutat”, i tenint en compte eltext que tenim a la façana delmonestir, podríem dir que lanostra ciutat és la Jerusalemcelestial, el lloc de la presència deDéu, el lloc de la joia i de la con-templació de l’amor que Déu téper a cadascú de nosaltres, el llocde la comunió, de la fraternitatmàximament compartida els unsamb els altres. Com ens ensenyaja la carta als Filipencs (vegeu3,20), aquí som pelegrins, peròtenim la ciutadania de laJerusalem del cel. I això ens famembres de l’Església. El bap-tisme i la confirmació ens fanmembres de l’Església, i és a tra-vés de l’Església que ens arriba lafe en Jesucrist. És a través del’Església que ens podem nodriramb la Paraula i amb els sagra-ments. Per això, al costat d’agrairel nostre baptisme i la nostraconfirmació, avui hauríem derenovar el nostre amor perl’Església. Hauríem d’estimar-lamés, de valorar-la més, fins i tot

de defensar-la més, fins quanparlem dels seus defectes, quetambé són els nostres. Des deldia que cadascú de nosaltres hemestat batejats, l’Església té mésvirtuts i més qualitats perquè téles de cadascú de nosaltres, peròtambé té més defectes, perquè tétambé els de cadascú de nosal-tres. Per això, doncs, fins i totquan hàgim de parlar dels defec-tes de l’Església, parlem-ne ambamor i buscant el bé de les perso-nes. Mai no hauríem de parlar del’Església com si n’estiguéssim almarge, com si fos una cosa queno tingués res a veure amb nosal-tres, o com si nosaltres fóssim elspurs i el altres els pecadors. Som“ciutadans de la ciutat escollida”i, per tant, fills de Déu, que és lanostra gran dignitat. I ho somgràcies a l’Església.

El text diu, doncs, “ciutadansde la ciutat escollida que desit-geu arribar al paradís”. Sompelegrins. La nostra casa defini-tiva, el lloc estable, no és aquestavida, sinó que és, com deiaabans, la casa del Pare. Avui hemd’aprofundir la nostra fe enaquesta realitat. Quan parlemdel paradís, quan parlem de lacasa del Pare, quan afrontem lamort d’una persona estimada oens atansem a la nostra, hem depensar que parlar del paradís,parlar de la casa del Pare, no ésparlar d’un lloc utòpic que no estroba enlloc, sinó que és parlard’una realitat pura i certa fetapossible per Jesucrist. Desitgemarribar al paradís; som pelegrinsperò ens empeny el deler d'arri-bar al paradís. Vosaltres, oblats,que coneixeu l’espiritualitat desant Benet, recordeu que santBenet ens diu, als monjos i alsoblats, que el nostre desig ha deser córrer per arribar a la pàtria

celestial (vegeu, per exemple, RBpròleg 49; cap. 73,8) Córrer capal temple de Déu, córrer cap altrobament amb el Pare. El para-dís, doncs, no és un lloc utòpic,no és simplement una idea poè-tica, sinó que és el lloc de la nos-tra plenitud personal, allà onnosaltres serem més plenamentnosaltres, com a persones; el llocde la nostra comunió vigorosaamb els altres, el lloc de l’encon-tre i del diàleg de tu a tu ambJesucrist, amb el Pare, en lacomunió de l'Esperit. És elterme que sant Benet ens propo-sa des del començament de laRegla i que després concreta enel capítol 58: "buscar Déu deveritat". Tot el nostre córrer i elnostre afany en aquesta vida ésbuscar Déu de veritat, córrerperquè ens empeny el deler de lavida eterna. I això és el que usmou a vosaltres a ser oblats, i anosaltres ens mou a ser monjos:trobar Déu de veritat. Ja ara,amb el desig que ens infonl’Esperit de Déu mateix, podem,doncs, tastar allò que en el para-dís arribarà a la seva plenitud.Som ciutadans de la ciutat esco-llida, fills de Déu, que desitgementrar al paradís, és a dir, a tro-bar-nos amb Jesucrist, amb elPare, en l’Esperit.

Com hi arribarem? Ho diutambé aquesta frase de l’atri.Però, abans, potser s’escau unapregunta, per a la nostra reflexiói amb vista al sagrament de lareconciliació que rebrem: real-ment desitjo arribar al paradís?desitjo trobar-me amb elSenyor? O em passa com aquellscristians d’Hipona als quals santAgustí, que n’era el bisbe, deia:hi ha moments que no us entenc,perquè em dieu que estimeuJesucrist i, quan s’acosta l’hora de

6

la mort, que és el moment deltrobament amb ell, no voleu quevingui; no us entenc, deia santAgustí. ¿Desitjo, doncs, tot iestimar plenament la realitat d’a-questa vida –que realment hed’estimar perquè té coses tanboniques– desitjo, doncs, aquesttrobament amb Déu, aquest tro-bament amb Jesucrist, desitjoarribar al paradís, que és la mevacasa definitiva com a ciutadà dela ciutat escollida?

Doncs bé, si realment és així,la frase de l'atri ens diu què hemde fer per a arribar-hi, què hemde fer per a assolir-lo. Diu: “per-severeu a ser deixebles del pastorcast”. És una invitació a no sepa-rar-nos de Jesucrist per res.Perseverem a ser deixebles. Noens fem enrere en el nostre “serdeixebles”. Passi el que passi, nous separeu de Jesucrist. Aquítambé podríem trobar un temamolt estimat per nosaltres, quevolem guiar-nos per l’espirituali-tat de sant Benet: és el tema de laperseverança, el tema de lapaciència, de mantenir-nosfidels, per amor, en les dificul-tats, en el seguiment de Jesucrist,malgrat les incomprensions que,de vegades, poden venir, fins i totde part de membres de la nostrafamília o d’amics nostres.Perseverar, per ser deixebles deJesucrist. I ser deixeble -cap aquíapunta aquesta frase- és “apren-dre” del Bon Pastor. Aprendre deJesucrist en tant que Pastor.Escoltar el seu ensenyament,tenir una relació d’amistat ínti-ma amb ell. És, per tant, unainvitació a acollir la seva Paraulai a ser perseverants a posar-la enpràctica. Com Maria. No obli-dem que aquesta frase està adre-çada a aquells que volen entraren aquesta basílica on es troba-

ran amb Maria, que ens mostraJesucrist. Sant Benet també ensinvita a perseverar a ser deixeblesdel Bon Pastor i, sobretot, a aco-llir la seva Paraula, quan ens diuque “hem d’escoltar amb gust leslectures santes” (RB 4,55). I aquítambé hi cap la nostra reflexióamb vista a preparar-nos per alsagrament de la reconciliació:com visc la Litúrgia, com acullola Paraula de Déu que m’és pro-clamada en la Litúrgia?Aprofito, de tant en tant, unaestona per llegir individualmentla Sagrada Escriptura i fer-neaquesta “lectio divina”, aquesta“lectura divina” de diàleg amb laParaula de Déu?

Encara, en aquesta frase “per-severeu a ser deixebles del pastorcast”, hi hem de veure una invi-tació a estimar Jesucrist i a sen-tir-nos estimats per ell. Aquest“Bon Pastor” que, com ens diul'evangeli de sant Joan, ens

coneix pel nom (vegeu 10,3),penetra el nostre interior amb elseu amor, ens guia i ens acom-panya arreu per on passem, nique sigui, com diu el salm 22,“per barrancs tenebrosos”. Ésaquest Pastor, Jesucrist, que ensconeix, que ens busca, que se’nsposa a les espatlles quan estemcansats i quan tenim la tempta-ció d'allunyar-nos d'ell; que técura, amb amor, de totes les nos-tres coses. La frase diu que és “elPastor cast”, és a dir, el Pastorpur, el Pastor desinteressat,aquell que en la seva humanitatha viscut la castedat del cos i lacastedat del cor per ser tot delPare i per ser tot de tots, senseguardar-se res per a ell mateix.Per això sant Benet, en el capítol72, ens ensenya també a estimar-nos els uns als altres “castament”,diu el llatí, “desinteressada-ment”, diuen algunes traduc-cions; “que practiquin castament

• El Bon Pastor.Basílica del bisbe Teodor, a Aquileia.

7

la caritat fraterna” (72,8), diu laversió que llegim a Montserrat.Jesucrist és el Pastor que ensestima concretament, gratuïta-ment, de manera despresa, fins itot quan nosaltres no correspo-nem al seu amor, perquè ell ensestima simplement per això: per-què ens estima; encara quenosaltres no li oferim res.

Aquest ideal de “perseverar aser deixebles del pastor cast”,d’acord amb la frase de l’atri quecomentem, no sempre és viscutprou o prou bé per nosaltresatesa la nostra fragilitat humanai el nostre cor sovint massaenganxat a les coses humanes, ales coses d’aquí baix. Per això elBon Pastor ens ve a buscar i ensofereix l’abraçada del perdó i del’encontre amb el Pare per mitjàdel sagrament de la reconcilia-ció. He dit que havíem d’agrairel nostre baptisme i la nostraconfirmació, però també hem demirar de viure amb profunditataquest sagrament de la reconci-liació que celebrarem d’aquí a unmoment. És el sagrament queens retorna a “ser perseverants”com a deixebles del Bon Pastor.Celebrem aquest sagrament ambsinceritat i amb agraïment, per-què és fruit de l’amor del Pare,fruit de l’amor de Jesucrist.

I aquí la frase de l’atri fa unsalt una mica curiós. Ens diu queJesucrist és “el pastor cast”, i des-prés diu “el peix que la Vergecasta ha agafat”. Identifica elpastor amb el peix. Però aquestsalt té la seva lògica. He dit quela frase és del segle II, una èpocaen la qual era corrent identificarJesucrist amb el peix. Un símbolque encara ara trobem moltesvegades i en diversos indrets: unpeix amb una creu, un peix amb

uns pans. Per què aquesta iden-tificació de Jesucrist amb el peix?Permeteu-me una explicació lin-güística. La paraula grega –l’i-dioma que parlaven els cristiansdel segle II– que significa “peix”conté cinc lletres que, agafadesuna per una i pel mateix ordre,són les inicials d’una frase quediu “Jesús, Crist, Fill de Déu,Salvador”. Per això, en èpoquesde persecució, o per reconèixer-se entre cristians, i perquè nopoguessin ridiculitzar-los, vanadoptar el símbol del peix. Fins itot hi ha algun text del segle IIque diu que “els cristians sóncom peixets”. Per què? Perquèhem nascut a l’aigua –del baptis-me, és clar– i perquè som ger-mans del Peix per excel·lència, elCrist, Fill de Déu, Salvador, queés el Senyor. I per això mateixdintre de la inscripció de l’atripodreu veure-hi tot de peixos,per recordar que els cristianstambé hem nascut de l’aigua itambé som germans de Jesucrist,Fill de Déu, Salvador. I en dirque Jesucrist és el Peix trobemcondensat, a partir d’aquestesinicials, el nucli profund de lanostra fe cristiana: creure queJesús de Natzaret, el fill del fus-ter, és el Crist, el Messies, Fill deDéu, Salvador, que ve per perdo-nar-nos els pecats, per alliberar-nos del mal i de la mort.

I la frase diu, encara, que “laVerge casta ha agafat" aquestpeix. I això ens ajuda també aaprofundir la nostra fe. Qui ésaquesta Verge casta? Per l'autorde la frase, del segle II, ésl’Església. L’Església ha agafat elCrist, i és casta per la puresa dela seva fe i per la fidelitat intron-tollable de Jesucrist. L’Esglésiano s’ha inventat Jesucrist sinóque l’ha rebut, l’ha agafat, com

un do del Pare, en el moment del’Encarnació, ara fa dos mil anys.Ara bé, en la intenció dels quivan posar la frase a l’atri aquesta“verge casta” es refereix evident-ment a aquella que és imatge ipersonificació de l’Església,Santa Maria, la Verge casta, lamare, podríem dir, del Peix, és adir, de Jesús, el Crist, Fill deDéu, Salvador. Maria l’ha aga-fat, l’ha rebut, aquest Fill deDéu, en l’Encarnació per obrade l’Esperit Sant, i l’ha conser-vat, a fi que el Fill de Déu, en serhome, habiti en cada persona.Agraïm, doncs, el misteri del’Encarnació, que Déu ens hagienviat el seu Fill per ser realmentun de nosaltres, company de rutade cadascú de nosaltres. I, evi-dentment, aquí també trobem,tal com precisa la frase, el naixe-ment virginal de Jesús i la caste-dat íntegra, de cos, d’esperit, dela Mare de Déu.

•Fragment d’una làpida sepulcral,amb l’àncora i el peix entorn de la creu;catacumbes de Priscil·la.

8

I aquesta verge casta, diu lafrase, “ha agafat el peix i l’hadonat als seus fills”. Maria nos’ha quedat per a ella el Fill. Elva donar als altres, ja de seguida,ja des dels inicis, quan es va des-prendre d’ell perquè pogués fer laseva vida pública i la seva missió.I, sobretot, se’n va desprendre ala creu. I, en això, Maria éstambé figura de l’Església, quedóna el Crist a la humanitat. Ésla realitat que vol expressar laSanta Imatge que presideixaquesta basílica. Fàcilmentestem temptats de fixar-nosen la Mare de Déu, i prou. Iens hem de fixar en què fa laimatge, què fa la Mare de Déuen aquesta imatge: duu el Fill a lafalda per oferir-lo als pelegrins.El que és important d’aquestaimatge és la Mare de Déu quedóna el seu Fill als pelegrins; alsqui vénen a Montserrat a vene-rar-la els dóna el seu Fill fetParaula i fet sagraments. Sensel’Encarnació, sense que la Vergecasta hagués agafat “el Peix”, elFill de Déu, i l’hagués donatals seus fills, no tindríemaquests aliments espiritualsque Déu ens dóna, i que sónla Paraula, l’Evangeli, elsSagraments.

Maria dóna -diu la frase-Jesucrist, “als seus fills”. És unareferència a la maternitat espiri-tual que exerceix sobre els homesquan, des de la creu, el seu fillJesús li va confiar aquesta missiósobre Joan i sobre tots els altresdeixebles (vegeu Jn 19,26-27).Aquesta maternitat espiritual, laMare de Déu l’exerceix d'unamanera peculiar en aquest san-tuari amb la seva sol·licitudenvers tothom, amb l’acollimenti el confort que ofereix als pele-grins que la invoquen. Amb laseva intercessió prop del seu Fill

dalt del cel, i com va fer unavegada amb els deixebles a Canà,ens invita silenciosament, peròben explícitament si ens lamirem bé, a seguir el mestratgede Jesús; i ho fa amb aquellesparaules que va dir, segons l’e-vangeli de Joan (2,5): “feu tot elque ell us digui”.

Maria, efectivament, la tenima casa; ella ens hi ofereix el seuFill; ens hi dóna, a nosaltres, fillsseus, el seu Fill per excel·lència; iens diu: “feu tot el que ell usdigui”. I ens el dóna -diu, final-ment, la frase de l’atri- “com amenjar perenne”. Jesucrist és l’a-

liment que no es fa malbé, quepot ser pres constantment, i queens alimenta per arribar a la vidaeterna. “Qui menja la meva carni beu la meva sang no morirà maimés” (vegeu Jn 6,51-56). Els quidesitgem arribar al paradís enshem d’alimentar d’aquest ali-ment que és el Crist, Paraula iSagraments. I en la vida eternaJesucrist continuarà essent elnostre aliment, la font de la nos-tra subsistència. Aquest alimentes concreta per a nosaltres en laParaula de Déu, proclamada iacollida en aquesta casa, i en elssagraments. Podríem dir que elsambons que hi ha als costats delpresbiteri, i l'altar, són com elperllongament de la falda de laMare de Déu. Ella ens dóna elseu Fill; per això l’ha portat almón, i se’ns ve a comunicar a tra-vés de la proclamació de laParaula i a través del Pa i del Vieucarístics que rebem des de l’al-tar. En pelegrinar, doncs, avui aMontserrat, pensem que l’infantque la Mare de Déu duu a lafalda se’ns dóna, sobretot, a tra-vés de la proclamació de laParaula i des de l'altar.

Acollim aquest do del Pareque Maria ha agafat i que ensdóna a través de l’Església.Acollim aquest do, que és fruitde l’Esperit, deixem-nos pene-trar per aquests dons divins. Aixíens refarem com a batejats, coma “ciutadans de la ciutat escolli-da”, i trobarem la força per sertestimonis de l’Evangeli arreu, iconcretament des de la perspec-tiva peculiar que ens ofereix l’es-piritualitat benedictina quevosaltres, oblats, teniu en comúamb nosaltres, els monjos.Donem-ne gràcies a Déu. B

9

VISITA ESPIRITUAL 2006

En el 125è. aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona deCatalunya, pel Papa Lleó XIII, mirem amb els ulls del cor -plens d’estimació i de tendresa- lanostra entranyable Moreneta de Montserrat, que és “Mare de consol i d’esperança”.

Fa molts segles que els homes i les dones de la catalana terra la sentim al costat nostre. Enguany, espe-cialment, invoquem la Verge Maria amb confiança i us convidem a fer-ho, vosaltres també, amb devociórenovada, en aquesta avinentesa, com ho feien els nostres avantpassats, en hores de joia i en hores de dolor.Ella, Santa Maria de Montserrat, ha estat i serà sempre el nostre refugi.

En aquesta commemoració -que s’escau a l’inici d’un nou segle i d’un nou mil·lenni- pensem, germansi germanes de les nostres deu diòcesis, en la Catalunya d’avui, amb la seva pluralitat i riquesa humana. I,seguint el fil de la Visita Espiritual del venerable bisbe de Vic, Dr. Josep Torras i Bages, us presentem algunssuggeriments per a la pregària i la reflexió. Voldríem que aquest any jubilar fos realment de visita espiritualdels catalans i les catalanes a la nostra Patrona. Una actitud de visitaque ens permeti de parlar-li i d’escoltar-la assossegadament.

Sabem i recordem, d’altra banda, que pregar ens com-promet a viure en coherència amb allò que demanem.

També tenim presents aquells que estan menysavesats a l’oració explícita, o que tenen boirosa laseva fe. Ells també poden fer seus els desigs quela pregària expressa i deixar que els arribi, així,aquella llum que “il·lumina tots els homes” ( Jn1,9), la llum de Jesús que la seva mare, SantaMaria de Montserrat, deixa veure i fa prope-ra, com la lluna ho fa amb la claror del sol.

1. La fe cristiana és una saviesa que ensve de dalt i amplifica infinitament les nos-tres possibilitats de coneixement, d’estima-ció, de vida. Ens trobem temptats per una fesense vida, només basada en el gust o el sen-timent, confosa amb ideologies o fenòmensculturals... Però amb la veritable fe superemels nostres límits. La fe dóna molt més que nosembla, molt més que no pensem. Amb ella ensarriba, d’escreix, auxili en les nostres necessitats:“Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ellvol, i tot això us ho donarà de més a més” (Mt 6,33).Quan demanem per als catalans una fe generosa, estemposant un fonament segur a la nostra vida, estem dema-nant la clau que obre totes les portes, i estem demanant laveritable felicitat. Aquella felicitat de la qual va gaudir Maria i quela seva cosina Elisabet va sintetitzar tan bé: “Feliç tu que has cregut”

pels bisbes de Catalunya

•Estampa del patronatge de laMare de Déu de Montserrat (1881).

10

(Lc 1,45). Una fe que s’alimenta i creix amb l’oració i els sagraments, sobretot la participació en l’Eucaristia.Per tot això, els creients tenim una gran responsabilitat: la de comunicar la fe amb un testimoniatge joiós,valent i esperançat.

Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació,aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de lavida. Avemaria.

2. La corrupció és causa de fatiga, de decepció, de pessimisme… Sovint també d’irritació. No ens agra-da de viure en un món sollat, però tendim a atribuir-ne als altres la responsabilitat. Més ens valdria fer casde l’Evangeli: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” ( Jn 8,7), i acudir a Mariaque ens va portar Jesús, el bàlsam d’incorrupció. Pensem, especialment, en la corrupció que ve de l’ambiciódel diner: usurpació de béns d’altri o de la comunitat, maniobres brutes, explotació de persones, negocisfraudulents… I totes les formes de violència. Pensem també en la banalització, comercialització i distorsiódel sexe, amb les seves conseqüències… Freturosos d’aire net, preguem per una autèntica educació en l’a-mor i per l’honestedat dels costums públics en la nostra societat catalana.

Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portàreu al món el bàlsam d’incorrupció, Jesús, Fill deDéu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Avemaria.

3. La història ha fet de nosaltres un poble especialment sensible a tot allò que fa referència a la nostrallengua: sentim que expressa els nostres sentiments més pregons, l’estimem i maldem per conservar-la viva.També ens cal vetllar per la qualitat moral del nostre llenguatge que estigui sempre al servei de la veritat,mai de la mentida. Ens dol la demagògia en els discursos, el sacrifici de la veritat a favor d’interessos perso-nals o de grup, així com la manipulació del llenguatge als mitjans de comunicació. És a través de la parau-la, que aflora allò que portem dins. Amb la llengua podem beneir el Senyor, el nostre Pare, però podemtambé maleir-lo, o maleir els homes, fets a imatge de Déu (vegeu Jm 3,4-5). A Maria, profetessa admira-ble, li preguem que ens ensenyi a saber escoltar la Paraula de l’Evangeli i a posar-la en pràctica. I també lidemanem que el nostre parlar mai no sigui portador d’odi, sinó d’amor a Déu i als germans. Que serveixiper a construir la convivència i la pau, sempre enraonant. Que no transmeti imatges sòrdides. Que semprelloï el Senyor “amb salms, himnes i càntics de l’Esperit” (Col 3,16).

Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feuque sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia. Avemaria.

4. “Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no estimés, no passaria de ser com les campa-nes que toquen o els címbals que dringuen” (1Co 13,1), deia l’apòstol Sant Pau. I nosaltres bé podem dir:si els catalans assolíssim els més alts nivells de progrés, de cultura, de benestar… però fóssim pobres d’amor,de res no ens serviria tot això. Amb més raó haurem de dir el mateix en constatar amb dolor greus defi-ciències de respecte, d’amor fratern i de comunió entre nosaltres, a l’interior de la nostra mateixa Església.Quan el bisbe Torras i Bages proposava, al centre d’aquesta visita espiritual, una pregària per obtenir amor,tenia present el nostre esperit de discòrdia que acaba frustrant tantes iniciatives positives. I ens feia dema-nar, en contrapartida, la gràcia de tenir cor de germans, i de germans que s’estimen. “El qui estima éspacient, és bondadós, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja,no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat” (1Co 13,4-6). Es tracta, certament, d’un reptedifícil, però confiem en la nostra Rosa d’Abril, que és rosa de caritat i foc que sense consumir escalfa.Aquesta és una petició decisiva ja que l’eficàcia de l’amor fratern és immensa en tots els ordres de la vidapersonal i de la vida col·lectiva.

Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seusfills amb cor de germans. Avemaria.

5. Si les quatre primeres peticions de la Visita Espiritual prioritzen els valors més transcendents i uni-versals, sense deixar de banda la nostra realitat concreta, les altres tres imploren dons temporals, sempre desd’una visió cristiana de la vida. Així demanem a la Santa Engendradora de l’Etern la continuïtat del nostrepoble i la fidelitat a les arrels cristianes de la nostra cultura, perquè la seva veu no manqui mai en la gransimfonia dels fills i les filles de Déu: ”Lloeu el Senyor, tots els pobles, glorifiqueu-lo, totes les nacions” (Sl116). La identitat de la societat catalana és fruit de molts llevats, de cultures diverses, d’homes i dones arri-

11

bats del nord i del sud. Demanem a la Moreneta la gràcia de saber acollir els vinguts més recentment i elsque vindran, i de continuar enriquint-nos mútuament en el solc de la nostra història secular d’arrels cristia-nes.

Santa Engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que vós espi-ritualment engendràreu. Avemaria.

6. La imatge de la muntanya de Montserrat suggereix, físicament, la idea de fortitud. En el Virolai,Mossèn Cinto Verdaguer, tan sensible al paisatge, invocava Santa Maria com a “pilar de fortalesa”, en sin-tonia amb el salmista que exclama: “Déu és el nostre castell de refugi, un defensor ferm en hores de perill”(Sl 46). Implorem de la Mare de Déu de Montserrat el do de la fortalesa que ens ha de permetre mantenirla cohesió de tota la terra catalana en les hores d’adversitat, i de mantenir sempre la bona orientació de lavida cap a Déu i el pròxim. Que la nostra sigui una societat en la qual la força de les conviccions ens per-meti de superar amb serenor les vel·leïtats de dins i les incomprensions de fora. Fidels a les nostres arrelscristianes, volem seguir sense defallences el camí de la creu de Jesús, vencedor del pecat i de la mort. Volemmostrar, des de la llibertat, que l’Evangeli és font de vida per a tots.

Verge poderosa, més forta que un exèrcit en ordre de batalla, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseud’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada. Avemaria.

7. La nostra visita acaba implorant pel poble de Catalunya una pau cristiana, la que Jesús ens va deixar,“la pau que el món no dóna” ( Jn 14,27), la que neix del cor i que ens regala el Crist Ressuscitat amb el dode l’Esperit Sant. Ens cal demanar la pau amb humilitat i alhora suscitar-la en tots els àmbits de la vidasocial, sense confondre-la mai amb un pacifisme conformista. Per tal d’assolir-la, ens caldrà energia i capa-citat de lluita, i sobretot obertura a la gràcia divina, que ens ve per cadascun dels sagraments de l’Església, iespecialment per l’Eucaristia. Recordem les quatre fonts de la pau cristiana, segons el beat Joan XXIII: laveritat, la justícia, l’amor i la llibertat. Demanar, doncs, la pau, és comprometre’s a situar-se sempre en l’àm-bit de la veritat; a treballar per una societat socialment justa, en la qual els marginats, els malalts, els angoi-xats obtinguin un tracte preferencial; a construir la civilització de l’amor, que comporta sempre solidaritat,perdó i reconciliació; a consolidar la llibertat pròpia i respectar la de l’altre. És aquesta la pau que gosemdemanar i que voldríem perpètua.

Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu alspobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua. Avemaria.

Preguem

Senyor, Jesucrist, vós heu volgut que en la muntanya de Montserrat s’unissin, al voltant de Maria, els sen-timents més pregons dels catalans. Mireu el nostre poble i les nostres Esglésies diocesanes en aquest tom-bant de la seva història, i concediu-nos de créixer amb il·lusió de futur i amb esperit de convivència. Que lavostra Mare ens obtingui, com ho féu un dia a Canà de Galilea, de seguir el que vós ensenyeu, a fi que l’ai-gua de tots els nostres projectes es transformi en el vi nou de la fidelitat al vostre Evangeli. Vós que viviu iregneu amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén. B

12

Pare Abat Josep Maria Soler

DEIXAR PER TROBAR*

Deixar per trobar.Aquest podria ser ellema de l'evangeli

que ens acaba de ser proclamatpel diaca. Sí, germans i germanesestimats: deixar per trobar. Hi hamolta gent que es pensa que viurecom a cristià consisteix només arenunciar. Com si la vida cristianafos un no constant, incapaç d'a-portar joia i de deixar viure enplenitud.

No és això. La vida cristiana ésdeixar allò que ens esclavitza, allòque no ens deixa ser nosaltresmateixos i ens aliena, per trobar la

nostra personalitatmés autèntica, lanostra plenitud;per trobar la joiaíntima, la pau pro-funda, la capacitatd'estimar a provade tot. La vida cris-tiana és sobretot unencontre personalamb Jesucrist.

Semblantment,hi ha qui es pensa,fins i tot personescristianes, que lavida monàsticaconsisteix a renun-ciar constantment,a buscar el quenega els nostressentiments, a sacri-ficar-se sense parar.

Qui pensa així, creu que els mon-jos som gent desenganyada de lavida, frustrada, incapaç d'experi-mentar la felicitat. En canvi, lavida monàstica, que vol viure ambradicalitat l'evangeli d'avui fins adeixar-ho tot per seguir Jesús,també és deixar per trobar; anardeixant per anar trobant en undinamisme creixent. Aquest ésl'estil de vida que va dur santBenet, per això la litúrgia procla-ma aquesta pàgina evangèlica enla solemnitat d’avui.

I, què va deixar sant Benet?Ens és útil de saber-ho perquè ellés "un mestre preclar" en la vidaespiritual, tal com ens diu la litúr-

gia d'avui (cf. col·lecta); i ens potajudar a viure amb més radicalitatel nostre camí de monjos, d’oblatsbenedictins, de preveres, de reli-giosos o més fonamentalment debatejats. Si repassem breument elque n'escriu el papa sant Gregoriel Gran, quan ens presenta santBenet com un home de Déu queés model i estímul per als cristiansde tota condició, trobarem unseguit de realitats a les quals santBenet va renunciar per ser méslliure i per estar més disponibledavant Déu.

Va deixar la família, la casapaterna, l’heretatge familiar ambla seguretat econòmica que lipodia donar; va deixar els estudisd'una carrera que el satisfeia i liobria un esdevenidor ple debenestar; va deixar la vida socialque no l’omplia i es retirà en unlloc solitari per passar desaperce-but de la gent i treballar-se espiri-tualment. Va deixar, encara, laque havia estat la seva dida i l'ha-via acompanyat fins a Roma en laseva etapa d’estudiant per assistir-lo en les coses de casa; li era unvincle afectiu fort i un lligam ambla seva família. Va deixar els afa-lacs temptadors i a l’hora decebe-dors d’una sexualitat fàcil i instin-tiva. Va deixar la possibilitat deformar una família. Va deixar laseva solitud estimada per respon-dre a la crida divina a irradiar laseva experiència espiritual. Vadeixar, també, una comunitat de

• Sant Benet. Monestir d’Oseira.

13

monjos relaxats que l'havien esco-llit com a abat, però que no solsno volien seguir el seu mestratgesinó que fins i tot el volien enveri-nar. Va deixar, encara, el primermonestir que ell havia fundat aSubiaco a causa de les enveges idels atacs que rebia per part delrector de la parròquia veïna. Endarrers terme, va deixar el mal i lescoses que per a ell podien sernegatives perquè el feien esclau deles seves passions o el podienmoure a la ira, a la rancúnia i a lavenjança. I sobretot es va deixar asi mateix, va renunciar al seu joegoista, als seus “propis volers”que dirà a la Regla (Pròleg, 3). Hova deixar perquè la força del'Evangeli l'empenyia a buscaruna realitat millor, una plenitudque li donés sentit enmig d'unaexistència que no l’omplia gens.Ho va deixar per poder conèixermés i més Jesucrist i no anteposarres al seu amor (RB 4, 21). Peranar-ho deixant va seguir el camíde la humilitat, de l’obediència, dela caritat fervent.

I, què va trobar, sant Benet,després de deixar tot això? Ensdóna la resposta la seva Regla amés de les paraules del papa santGregori. Sant Benet va trobar unaprofundiment espiritual, lamaduresa afectiva, la castedat comuna ofrena gratuïta, la capacitat deperdonar sense guardar rancor id’estimar desinteressadament, laintegració de tota la seva persona-litat. Tot això li portà la pau inte-rior i li donà un coneixement pro-fund d’ell mateix i dels altres finsal punt d’obtenir el discernimentd’esperits. Va aprendre a confiaren la possibilitat d’evolució de lapersona, sobretot quan és estima-da i compta amb la gràcia de Déu,i a veure-la com a icona de

Jesucrist. Va endinsar-se en elcamí de la pregària, amb els seusmoments dolços i els seus tempsd’aridesa i de foscor, fins a arribara l’experiència mística. Va rebre lacapacitat de comunicar la sevasaviesa espiritual tant a la gentsenzilla com als qui tenien unaposició rellevant en la societat. Varebre uns deixebles que, amb lavivència de l’amor fratern, li forengermans. Va rebre la capacitat deplasmar la seva experiència caris-màtica en la Regla per als monjosque al llarg dels segles li ha donatuna munió de fills i de filles en lavida monàstica o en l’orientacióespiritual de la vida cristiana ordi-nària; a través d’ells el carismabenedictí iniciat en la solitud deSubiaco i irradiat des del cim deMontecassino ha anat transfor-mant l’Església i la societat, hacontribuït a la construcciód’Europa -que per això té santBenet com a copatró- i és un fer-ment de vida arreu del món.

Tot el que havia deixat va ferque sant Benet pogués rebre elmés important, el que ell haviacercat ardentment des de jove: elconeixement de Jesucrist, estimatper damunt de tot. I Jesucrist lianà mostrant el Pare per l’Esperit;primer per mitjà de la fe en lavivència del misteri diví que ofe-reix la litúrgia i la lectura orant dela Paraula de Déu, i després de lamort, en la visió cara a cara en lavida eterna tal com deia l’evangelid’avui. Abans, però, ja al final dela seva vida, Déu li féu entendreper boca de la seva germanaEscolàstica que la renúncia percausa de l’Evangeli està bé i lesnormes i les regles que la prote-geixen també. Però que l’amor ésmés gran que tot això i que senseamor la renúncia no té sentit, i

encara que qui estima sap relati-vitzar positivament la rigidesa quepoden tenir les normes.

La invitació a deixar per rebreque fa l’evangeli d’avui val per atothom. No tots han de renun-ciar necessàriament a les matei-xes coses. Hi ha una renúnciacomuna a tots els cristians, que ésla renúncia a tot allò que impe-deix el seguiment de Jesucrist, atot allò que porta a anteposar-lirealitats concretes d’una maneraegoista. A partir d’aquí, cadascúha de veure què l’ajuda i què eldestorba per avançar a ple cor pelcamí dels manaments evangèlicsen la inefable dolcesa de l’amor(cf. RB, Pròleg, 49).

Que la intercessió de santBenet, celebrat en aquest anyjubilar del patronatge de la Marede Déu de Montserrat sobreCatalunya, ens faci ben atents,com ella, a la Paraula divina persaber què hem de deixar i obrir-nos per rebre el que Déu ens voldonar. En darrer terme, es tractade deixar-nos a nosaltres mateixosen allò que tenim de negatiu i d’e-goista, de deixar les situacionscontràries a l’Evangeli per tal deser més nosaltres mateixos segonsDéu, per trobar la nostra persona-litat més autèntica, amb un corlliure i pacificat, i per trobar,també, els altres en l’amor fraternfins al dia que, per gràcia, puguemcompartir el Regne de Jesucristamb Santa Maria i tots els sants.Sant Benet ens n’indica el camí.L’Eucaristia ens en dóna la força iens n’anticipa la realitat. B

* Homilia pronunciada l’11 de juliol del2006, en la solemnitat de sant Benet.L’evangeli del dia fou Mt 19,27-29.

14

ELS DOLORS DE MARIA, DOLORS DE VIDA*

Josep de C. Laplana

Sepulcre a Jerusalem sabeu benbé que al costat del calvari hi haun altaret molt carregat de llàn-ties i d’ofrenes dedicat a la Marede Déu dels Dolors. Els pele-grins llatins hi tenen una especialtirada a pregar i venerar aquestlloc i la memòria de la VergeMaria amb el seu cor traspassat

per l’espasa del dolor, fent costatal seu fill sofrent. És la manerade la pietat occidental, que ésmolt naturalista, d’unir-nos a lapassió de Crist des de l’ànima deMaria, “cuius animam gemen-tem, contristatam et dolentem,pertransivit gladius”, puix que laseva ànima plorosa, contristada iadolorida, i es trobava travessadaper una espasa”, diu la cèlebreseqüència d’avui, una obra mes-tra de Jacopone da Todi, de laBaixa Edat Mitjana.

Però si llegim l’evangeli deJoan i sintonitzem amb ell, hau-rem de bandejar tota mena denaturalisme i haurem de passarper damunt de la sensibilitatadolorida, per entrar en un altraesfera de comprensió. ElDeixeble estimat és el “testimonique ho va veure i que testifica. Iell sap que diu la veritat, perquètambé vosaltres cregueu” ( Jn19,35). Al peu del crucificat, hiera el Deixeble, el testimoni,perquè nosaltres puguem creure,i la “Mulier”, la dona. Les altresdones estan de banda; no podentestificar legalment. Pere i elsaltres apòstols estaven en situacióde pròfugs, en recerca i captura.Però el Deixeble, que tenia entra-da a casa del Gran Sacerdot, dei-xant el grup dels espectadors, s’a-vançà i es va posar al costat delcrucificat per veure’l i creuar

L’endemà de la festa del’exaltació de la SantaCreu, que és l’aniver-

sari de la consagració de la basí-lica constantiniana de l’Anàstasiso del Calvari de Jerusalem, cele-brem aquesta altra festa comple-mentària de la “Mater Dolorosa”.Els qui heu venerat el Sant

15

* Homilia pronunciada el 15 de setembre,Mare de Déu dels Dolors.

amb ell la mirada per darreravegada. El Deixeble havia cone-gut Jesús en el cercle delBaptista, prop del Jordà, on Jesússegurament havia passat unallarga temporada i on rebia elnom hebreu de Taleh, Amnós engrec, és a dir “Anyell”. Un nompot definir tota un vida, i la vidai la missió de Jesús des que eldeixeble el va conèixer, fins alCalvari on el veu morir, és la deser l’Anyell de Déu, que es carre-ga amb el pecat del món, queestima l’home i coneix allò quehi ha al cor de l’home, pel qualdóna la vida voluntàriament. “Lavida ningú no me la pren, sóc joqui la dono” ( Jn 10,18). Per això,amb la mateixa mansuetud del’anyell portat a l’escorxador,Jesús manté una absoluta i desar-mada passivitat, sense gens nimica de revolta ni de reivindica-ció, quan Pilat el condemna amort, quan és endut cap a lacreu, quan el despullen i esreparteixen els seus vestits, latúnica sense costura, que ja noutilitzarà mai més. Era la tardade la Parasceve, abans del sabbatde Pasqua, el Pashover jueu, quanal temple, però també al pati deles cases, les famílies degollavenl’anyell pasqual ritualment. Totjueu sabia que aquella era l’hora,l’Hora amb majúscula, del sacri-fici, i tot Jerusalem estava ple delbelar dels anyells que anaven a sersacrificats. Però Jesús, l’Anyell perantonomàsia segons l’evangeli delDeixeble, no fa cap crit abansd’expirar, com diuen unànime-ment els altres tres sinòptics,sinó que només declara:“Consumatum est” “Tot s’haacomplert” ( Jn 19,30), i incli-

nant el cap, exhala l’Esperit, elRuah (en hebreu), el Pneuma engrec, és a dir el fons vital de laVida, que lliura al Pare i també anosaltres i per nosaltres. L’escenade la llançada és també impor-tantíssima en el discurs delDeixeble. A l’Anyell no li hantrencat cap os, igual que elsanyells pasquals, i quan el soldatli clava la llança al costat, treu laseva darrera sang i després ensurt aigua. La seva carn es kosher,carn exsangüe, apta per a sermenjada legalment, segons elritual del Levític, com la de l’an-yell de totes les famílies jueves.

I al costat, dreta, segons testi-fica el Deixeble, es trobavaMaria la mare del Senyor. Mariahavia pujat a Jerusalem amb laparentela en saber que la vida deJesús perillava. Seguramentvolien endur-se’l a Galilea perprotegir-lo i guardar-lo dins delcercle familiar una altra vegada.Segurament ni el Deixeble nohavia vist mai Maria la mare delSenyor, ni Maria coneixia de resel Deixeble que Jesús estimava.És Jesús amb la seva mirada quifa la presentació de l’un a l’altra.Maria personifica Eva, la Donaper excel·lència, quan rep el nomde “Mulier”, que en aquest con-text no és una expressió banal,sinó una definició teològica, d’a-questes tan típiques del quartevangeli. La missió de l’Anyell ésmorir carregat amb el pecat delmón, perquè tots tinguin Vida,però en aquesta missió Maria,com a “Mulier” té la missió deser Mare del Deixeble, d’aquellDeixeble que Jesús estimava,però al darrere d’ell, dintre de lacategoria que ell personifica, ens

trobem tots aquells que al llargdels segles creiem i estimemJesús. Aquest amor a Jesús és l’ú-nica cosa que uneix Maria i elDeixeble i aquesta relació,segons voluntat testamentària deJesús, és una relació de materni-tat i de filiació.

Són els dolors de part de ladona de l’Apocalipsi, el darrer lli-bre de la comunitat del Deixeble,aquella dona que dóna vida iinfanta fins a l’eternitat totsaquells que creuen en Jesús i l’es-timen, com l’estimava el Deixeble.Per això entre Maria, la Mulier,al peu de la creu, i l’Església, per-sonificada en l’Esposa de l’Anyellde l’Apocalipsi, hi ha no sola-ment continuïtat significativa osemblança metafòrica, sinó unarelació germinal. En Maria al peude la Creu ja és tota l’Església detots els segles que gemega ambdolors de part perquè Jesús con-tinuï vivint en la concatenació deDeixebles, que ella genera com afills. Maria i l’Església, o, mésben dit, Maria dins de l’Esglésiaés la “forma formans”, la “formaque dóna forma”, segons expres-sió feliç de sant Tomàs d’Aquino.

Els dolors de Maria sóndolors de vida, com els del’Església, com els de cada ànimaque, corpresa per la mirada del’Anyell, el segueix arreu on va.Alegrem-nos-en i acollim Mariaa casa nostra de manera perma-nent, com el Deixeble. B

16

MARIA, MODEL EVANGÈLIC

DE LES NOSTRES COMUNITATS*

Pare Cassià M. Just, abat

domini la tendresa i la comprensió.Unes comunitats que, com Maria,

proclamin amb alegria la grandesa deDéu i la seva misericòrdia també perles generacions actuals i futures. Unescomunitats que esdevinguin signesd’esperança per la seva capacitat dedonar i de transmetre vida. Unescomunitats amb el cor i amb els bra-ços oberts, que no es dediquin a con-demnar sinó a esguardar les multitudsamb la mirada compassiva de Jesús,com ovelles sense pastor. I que nodonin mai ningú per perdut.

Unes comunitats que saben dirque sí a Déu, encara que no semprepodem preveure cap on ens portaràl’obediència a la seva Paraula. Unescomunitats que no tenim respostesper a tot, però que les busquem ambconfiança, obertes al diàleg amb elsqui no es tanquen al bé, a la veritat i al’amor.

Unes comunitats humils comMaria, sempre a l’escolta del Senyor.Unes comunitats més preocupadesper comunicar l’Evangeli de Jesús queper tenir-ho tot lligat i ben lligat.

Unes comunitats del “Magnificat”,que no es complauen anant al darreredels poderosos d’aquest món sinó quebusquen pa i dignitat pels pobres ifamolencs de la terra, sabent que Déuestà per ells i amb ells.

Unes comunitats atentes al sofri-ment de tota persona humana, que,com Maria, sàpiguen anar de pressa,decididament, vers ells, oblidant-nosde nosaltres mateixos per estar a propdels qui ens necessiten. Unes comu-nitats preocupades per la felicitat detots els qui no tenen vi, segons laparaula de Maria. Unes comunitatsque, sense respectes humans, anun-ciem l’hora de la dona i promoguemconvençuts la seva dignitat, respon-sabilitat i creativitat femenina.

Unes comunitats contemplativesque sapiguem “guardar i meditar enel nostre cor” el misteri de Déu enJesús por poder-lo transmetre comexperiència viscuda. Unes comuni-tats valentes per assumir amb fideli-tat el misteri del sofriment comMaria al peu de la Creu del seu Fill.

Que la Mare de Jesús ens obtin-gui la gràcia, com a fruit d’aquestJubileu del seu Patronatge, d’esdeve-nir membres vivents de l’Esglésiaque creu, que prega i que espera laSalvació de Déu, tot anunciant alnostre món amb humilitat i amb fer-mesa la victòria final de l’Amor. B

“Feliç tu que has cregut!Allò que el Senyort’ha fet saber es com-

plirà”. Amb aquestes paraules profè-tiques Elisabet proclama la implica-ció de Maria en el misteri del’Encarnació. Realment Maria deNatzaret, des de la seva petitesa comesclava del Senyor, va donar un sísense condicions a Déu, i així vaentrar de ple en el seu designi d’amorsobre la humanitat sencera. Enaquests dies immediats a la celebra-ció de Nadal, la Mare de Jesús se’nspresenta com la icona perfecta d’allòque Déu vol i va preparant a favor detota la família humana. Maria ensensenya a ser més fidels a Jesús i alseu Evangeli, tant a nivell personalcom comunitari.

El seu exemple ens mou a inte-rrogar-nos: Quines són les actitudsque haurien de tenir les nostrescomunitats eclesials i què hi podemaportar cadascun dels qui en formempart, a fi de viure el misteri del Fillde Déu encarnat segons l’estil de laMare de Jesús?

Jo em responc a mi mateix i us hocomunico com una invitació fraterna:hauríem de començar de nou perdonar-nos totalment, sense por, per lacausa de Jesús. I procurant anar més afons, és a dir, confiant en l’acció del’Esperit Sant més que en les nostrespròpies forces. No és pas a base d’es-forços voluntaristes que millorarem elnostre seguiment de Jesús, sinó ambun abandó total als seus designis,sense fer-nos mai enrere. I l’EsperitSant ens farà el do de construir entretots unes comunitats monàstiques,parroquials i diocesanes més acollido-res per a tots els seus fills, unes llars on

* Homilia pronunciada el 24 de desembre del2006, IV diumenge d’Advent, en el 40è aniversari de la seva benedicció abacial.

17

DOMÍNICA GAUDETE 2006

PRESENTACIÓ LLEGIDA A L’INICI DE LA CONVENTUAL

SALUTACIÓ AL PARE ABAT

En aquest tercer diumenged’Advent ens trobem cada any aMontserrat els Oblats Benedictinsd’aquest monestir. Els oblatssom uns cristians, desitjosos deviure amb convicció i profunditatl’Evangeli, que trobem en laRegla de sant Benet un camí dellum que ens facilita el segui-ment del Crist i ens estimula aservir Déu i els germans amb unamor més pur i generós tot vivintenmig del món i d’acord ambl’estat de vida de cadascú. Tambénosaltres volem entrar, com diusant Benet per als monjos, a l’es-cola del servei diví on puguemaprendre a progressar en la fe i

en l’observança de les bonesobres seguint el guiatge de l’e-vangeli. Ens sentim, doncs, jun-tament amb tants d’oblats d’a-rreu del món, membres de lagran família benedictina, i nosal-tres concretament de la famíliamontserratina.

Enguany vivim amb goig,amb agraïment, amb esperit deconversió, el 125è aniversari de laproclamació com a patrona deCatalunya de la Mare de Déusota l’estimada advocació deMontserrat. Maria, la mare i dei-xebla de Jesús, la qui sempreescolta i guarda en el seu cor laParaula de Déu, ens és model de

vida i ens és consol i esperança enel nostre itinerari cristià. I elvivim també, aquest any jubilar,atents a les realitats del nostremón; per això amb una aportacióeconòmica que farem juntamentamb les ofrenes de l’eucaristiavolem col·laborar a la iniciativasolidària que el monestir haemprès per mitjà de Càritas.

Per intercessió de Mariademanem al Senyor, avui querenovarem la nostra oblació, queamb l’ajut dels monjos, amb elnostre esforç i la nostra pregària,siguem cada dia més fidels en elseguiment de Jesucrist d’acordamb el mestratge de sant Benet.

Pare abat, pare consiliari, ger-mans d’oblació, amics que ens acom-panyeu; sigueu, tots, benvinguts.

Ja fa un any, pare abat, que eraentre nosaltres i li hem d’agrairque sempre en el dia de la nostrafesta, Domínica Gaudete, ensdediqui una estoneta del seutemps per adreçar-nos unesparaules. Les esperem!

En aquest any jubilar, en quècelebrem el 125è aniversari de la

proclamació de la Mare de Déude Montserrat com a patrona deCatalunya, els oblats d’aquestmonestir hi venim amb esperit depelegrinatge. Volem donar grà-cies dels molts dons que semprehi rebem. I també demanar elperdó, que el jubileu ens ofereix,de totes les nostres mancances,tant de les individuals com lescol·lectives.

Enguany no hi ha noves obla-cions. Però sí que podem acom-

panyar i celebrar-ne els 60 anysd’en Joan Segalés i de la MariaTeresa Coll. Per raons de salut noes troben entre nosaltres, peròtambé ho celebren, la MariaMercè Coll, benedictina i germanade la Maria Teresa, en RicardEstapé, la Maria Teresa Giralt i laMontserrat Lluch Trull. Els femarribar la nostra felicitació i elstenim presents en la pregària.També la celebració dels 25 anysd’oblació; per això vull esmentar

18

els qui avui, entre nosaltres elscelebren i en donen gràcies, i quesón en Benet Costa i la seva espo-sa Maria Oranies, de Mataró, i laMontserrat Muñoz Fonoll, deBarcelona.

També volem dir-li, pare abat,que molts oblats han volgutacompanyar-los i participar en lescelebracions d’acció de gràcies, depregària, de joia i de festa quehan significat tots aquests diesper la seva Comunitat l’ordenaciódels nous preveres i diaques.

Els oblats ens fem nostre elque demanava el pare AntoniPou en acabar la seva primera

Missa. Cert que ell ho demana-va adreçant-se als escolans, peròtots nosaltres també ho podemacollir i generalitzar en la pregà-ria de cada dia. Els deia: Pregueuperquè siguem sempre preverescompassius.

Aquesta tarda, pare abat, aco-llint-nos al perdó del jubileu, totsrenovarem la nostra oblació, amb eldesig ferm de recomençar de nouel nostre compromís de vida evan-gèlica. Ho farem al Cambril deSanta Maria, la nostra Moreneta,sota el seu esguard materna, totdemanant-li la seva ajuda.

S’apropa Nadal, i Nadal és

una de les festes que sempre des-perta sentiments positius. Crecque ens ajuda a sortir de nosal-tres mateixos, a ésser menysegoistes, a ésser més senzills…És una festa que sempre remouper dins i fa sorgir la bonesa i lacapacitat d’estimar que en elfons tothom té. Tant de bo quel’Esperit del Nadal visques cadadia en nosaltres, i que fossinsempre, per a tots els que ensenvolten, portadors de Pau, deJoia i d’Estima.

Amb aquest esperit, i en nomde tots, li desitjo, pare abat, a vostèi a tota la comunitat, un bon Nadal.

Gràcies, Maria Dolors, peraquestes paraules [vegeu el requa-dre] i, sobretot, per la felicitaciódels oblats. Voldria felicitar elsqui aquest any celebreu els sei-xanta anys d’oblació, la MariaTeresa Coll, en Joan Segalés,aquí presents, i els altres que sónabsents. I també els qui són aquíi els qui no hi han pogut ser i queenguany en celebren els vint-i-cinc; a tots desitjo que per moltsanys puguin anar vivint i enri-quint-se del que aporta a unmateix i a la vivència de la fe elfet de ser oblat de Montserrat, ique diria que ja ha estat resumittan bé en la presentació del grupque heu fet a la missa conventual[vegeu el requadre]. Per moltsanys, i endavant!

La Maria Dolors agraïa quecada any dediqués una estona alsoblats, concretament en aquest

diumenge. Ho faig amb tot l’in-terès, conscient que els oblatssón una realitat important i esti-mada de Montserrat. Tambéforma part de la missió de l’abatencoratjar els oblats i seguir-losamb interès i, encara que qui hofa més directament i en nom delmonestir és el consiliari, el pareJordi Castanyer, també entencque forma part de la meva mis-sió, com ho han entès així elsmeus predecessors. Per tant,dedicar-vos una estona és tambédir-vos que per part de la comu-nitat hi ha una estima pel treballque feu i una estima per la vostrarealitat d’oblats.

A l’acte d’avui, d’aquestadomínica Gaudete, hi doneuaquest caire de celebració i devivència del jubileu de Montserrat.És a partir d’aquí que voldria diralgunes paraules. Quan els mon-

jos vam reflexionar sobre el jubi-leu, vam agafar com a lemaMaria, mare de consol i d’espe-rança. Per què vam agafar aquestlema? Per diverses raons.

La primera idea va venir d’untext del bisbe Urquinaona, deBarcelona, que va ser un delsgrans promotors del patronatgede la Mare de Déu de Montserratsobre Catalunya. Certament que,sense ell, no celebraríem aquestpatronatge, o, en el cas de cele-brar-lo enguany, el 2006, no encelebraríem els cent vint-i-cincanys. Va ser una persona decisivaper a aquest patronatge. Ell téuna carta pastoral a la diòcesi deBarcelona en què parla deMontserrat, tot preparant lesfestes del mil·lenari del troba-ment de la imatge; ja sabeu que,històricament, es tracta d’unacosa llegendària però que, en tot

PARLAMENT DEL PARE ABAT ALS OBLATS

19

cas, en aquell moment, el 1880,ho van celebrar així. Amb motiud’això parla de Montserrat com“del lloc on hi ha la nostra Mare,i on els fidels troben consol iesperança”. I va ser d’aquí que vasortir aquest lema: “Maria, marede consol i d’esperança”.

Però després, quan ja havíemfet nostra aquesta idea, ens vamadonar que també en el LlibreVermell -aquest manuscrit deMontserrat del segle XIV quereflecteix moltes coses, entre lesquals allò que era la vida del san-tuari i dels pelegrins de Montserrata l’edat mitjana-, en un text quehi ha i que servia de base per arebre romeries, hi diu que “laMare de Déu aquí, a Montserrat,acull tots els pelegrins i es mos-tra com a Mare de consol i d’es-perança”. Per tant, allò del bisbeUrquinaona tenia una arrel mésantiga, que era ja a la tradiciómedieval, i que forma part del’experiència de tots els pelegrinsde Montserrat, dels antics i, comhem pogut comprovar al llargd’aquest any, també dels actuals.

I encara, després, quan elConcili Vaticà II dedica el capí-tol vuit de la Constitució sobrel’Església a la Mare de Déu, enun dels punts, que parla deMaria, mare de Jesús, ho fa entermes de “mare de consol i d’es-perança”. I aquí enllacem la tra-dició medieval amb el que va serfa cent vint-i-cinc anys i amb larenovació que el Vaticà II dema-na per a l’Església. L’experiènciadels pelegrins a Montserrat ésaquesta: quan un obre el cordavant la imatge de la Mare deDéu que ens fa present espiritual-

ment Santa Maria en aquest lloc,troba consol per les ferides, pelsproblemes, per les angoixes, pelssofriments; cadascú sap quin és elbagatge del seu cor en aquest sen-tit. I pel sol fet de pregar i d’obrirel cor experimenta el consol, con-sol que ens ve, evidentment, del’Evangeli. Maria és mare de con-sol i d’esperança perquè és marede Jesús, que ens porta el Consol,amb majúscula i l’Esperança,

amb majúscula, i també perquè ésmare de cadascun dels batejats. I,d’altra banda, quan un s’obre a lapregària davant la imatge de laMare de Déu, acull aquest con-sol, però també renova el coratge,l’esperança per tornar després, enbaixar de la muntanya, a repren-dre la vida de cada dia amb un alèrenovat.

Com he dit, això és el que, total llarg d’aquest any 2006 hem

20

experimentat els monjos, quesom els qui veiem els pelegrinsmés de prop. N’estem contents,de com ha anat aquest any jubi-lar. Des del primer moment, novolíem fer celebracions moltespectaculars sinó, simplement,donar un to i una intensitat alspelegrinatges que ja pugen cadaany, tant les romeries parroquialscom els grups. Així i tot, aquestany hi ha hagut romeries noves,

alguns grups que han començat apujar en pelegrinatge i, fins i tot,dues diòcesis han fet romeria ofi-cial. I, veient com alguns col·lec-tius -de religiosos, per exemple-també volien pelegrinar aMontserrat i acollir la gràcia del’any jubilar però s’havien des-pertat tard i l’any jubilar acabavael dia trenta-un de desembre,veient que tota aquesta genttenia interès de poder viure amb

intensitat l’any jubilar, vaigdemanar a Roma si el podíemallargar fins al vint-i-set d’abril iens van dir que sí. Per tant, l’anyjubilar continuarà fins aquest dia.I desitgem que continuï essentun moment de renovació espiri-tual dels pelegrins que pugen aMontserrat.

D’altra banda, el fet de tenircom a lema “Maria, mare deconsol i d’esperança”, que he ditque és el que els pelegrins expe-rimenten aquí, a Montserrat, ensha de portar a ser-ne testimonis,transmissors, d’aquest consol id’aquesta esperança, ben espe-cialment els monjos; però tambécrec que si hi ha un col·lectiu,juntament amb l’escolania, queestà especialment vinculat aMontserrat i a la vida dels mon-jos, sou vosaltres, els oblats. Dicque ens ha de portar a ser, doncs,a vosaltres, oblats, i a nosaltres,monjos, transmissors d’aquestconsol i d’aquesta esperança queens vénen de Jesucrist. Un consoli una esperança que d’algunamanera ens queden potenciatsper la gràcia que rebem en aquestsantuari. I ens ha de portar,també, a ser instruments de con-sol i d’esperança en el nostreentorn. De fet, al costat de bus-car aquest lema, per sintetitzaruna mica l’esperit d’aquest anyjubilar -Maria, mare de consol id’esperança- els monjos que vamreflexionar sobre quin contingutcalia donar-hi i com havíem defer les coses, ens vàrem proposarque la pujada a Montserrat fosun moment de renovació espiri-tual per a cadascun dels pele-grins. I aquí té sentit que, a més

• Mare de Déu de Montserrat de l’any del “Milenari” (1880).

21

de commemorar els cent vint-i-cinc anys del patronatge dema-néssim que pogués ser any jubi-lar, és a dir, que qui ho desitgéspogués rebre la gràcia de laindulgència plenària. És unamanera de tornar a començar,com vaig dir a uns que em vandemanar: i això, què vol dir?Doncs, és com si tornessis a sor-tir de la pica baptismal. I això,per la gent “de missa” és moltgràfic, i s’entén. Per tant, desitja-ríem que afavorís una renovacióinterior total.

Al costat d’aquesta renovacióinterior ens vam proposar, enca-ra, dos altres objectius, que crecque és bo de dir-vos-els, tantperquè ja els viviu com perquè enpotencieu la vivència. Pensant enel que havia passat fa cent vint-i-cinc anys, un d’aquests objectiusera la renovació de la vida ecle-sial i l’altre la presència positivadels creients i dels membres del’Església en la societat. Veient elque va suposar aleshores, el1881, el patronatge de la Mare deDéu per l’Església a Catalunya iper Catalunya com a país, ensvam proposar també això. Lesfestes del mil·lenari, l’any 1880,la coronació canònica de la Marede Déu, el 1881, i la proclamaciódel patronatge, van ser unsmoments forts de renovació del’Església a Catalunya. Vanreprendre les romeries. Penseuque Montserrat tenia tradició deromeries des de l’edat mitjana,però la guerra del francès haviadestruït bona part del monestir,després van venir unes lleis des-amortitzadores que suprimien

tots els monestirs i els monjosd’aquí se’n van haver d’anar,encara que va ser per una tempo-rada curta. Després els van dei-xar tornar, però no com a monjos-per tant sense hàbit i sense ferde monjos externament- sinócom a capellans custodis del san-tuari. Aleshores va poder repren-dre la vida monàstica; altramentaixò seria actualment un muntde ruïnes i, potser en algun raco-net, hi hauria un parador deturisme.

Tot això va ser gràcies a l’esforçde l’abat Muntadas i del bisbeUrquinaona. També cal esmentarel poeta Jacint Verdaguer, elcanonge Collell de Vic i el doctorSardà i Salvany de Sabadell. I, enun moment en què no hi havia nitelèfon, ni la facilitat de comuni-cació que tenim ara, en què úni-cament hi havia la lletra impresa,van ser aquests tres, doncs, elsqui van tornar a desvetllar en lagent del nostre poble la devoció ala Mare de Déu de Montserrat,perquè fins i tot durant un tempsla imatge de la Mare de Déuhavia estat treta d’aquí, haviaestat a Barcelona. Primer, durantuna època, amagada en unamasia del Bruc, i després a l’es-glésia dels sants Just i Pastor deBarcelona.

Per tant, aquí no hi haviamonjos, ni Mare de Déu.Després va tornar la comunitat,més tard va venir la imatge, peròs’havia perdut la tradició deromeries i Montserrat no era unsantuari viu. Va ser, doncs, ambmotiu del patronatge que reprènla vida del santuari. I aquesta

represa suposa un dinamisme perl’Església a Catalunya. Al costatd’això -era el moment de laRenaixença- Catalunya anavaprenent consciència altra vegadade la seva personalitat pròpia,dintre les altres nacions. Per obra,sobretot, de Jacint Verdaguer itambé d’alguns altres, redesco-bria el valor cultural i literari dela seva llengua; i, sobretot a lesciutats, concretament a Barcelonaon havia anat dominant el caste-llà, tornava a implantar-se elcatalà. Tot això coincidia, doncs,en un moment de renaixença dela llengua, de la cultura, i tambéde l’economia, perquè és l’èpocade la industrialització que suposàuna riquesa per Catalunya. I elsfets de Montserrat van fer que larestauració del santuari fos unamica símbol de la restauració deCatalunya. És evident queMontserrat ha anat seguint lahistòria de Catalunya des del’any 1025 en què va ser fundat,però aquesta “simbiosi” que hi hahagut, concretament els anys dela dictadura, entre Montserrat iCatalunya, això de ser “el cor deCatalunya”, aquest sentit de paíslligat a Montserrat, en bona partneix i es consolida, sobretot, facent vint-i-cinc anys.

Per tot això, que he resumitmolt breument, voldríem que lacelebració de l’any jubilar portés,d’una banda, la renovació inte-rior, però també a una majorconsciència de ser membres del’Església i de comunió eclesial,començant per la comunió entreel grup d’oblats. I després, ja queen tant que d’una manera o altratots esteu vinculats a parròquies

22

o a altres organismes d’Església,que també allà siguin llocs decomunió fraterna. En un momenten què l’Església té, en certs sec-tors, una imatge més aviat nega-tiva i en altres és ignorada, crecque la manera de tornar a ferimpacte -no per l’Església, sinóper Jesucrist- en la societat, ésl’estimació, allò que diu Tertul·liàal segle II a propòsit del comen-tari que feien els pagans delscristians: “mireu com s’estimen icom estan disposats a donar lavida els uns pels altres”. Jo crecque, en la societat actual, percomençar a fer present el missat-ge de Jesús i per engrescar la genta acollir la llum que ve del mis-satge de Jesús, hem de començarperquè la gent vegi que ens esti-mem, que ens ajudem i que enssentim germans els uns delsaltres. Això vol dir, entre altrescoses, “donar temps” per escoltarels altres, per atendre’ls quan

estan malalts, etc., i tot el quese’n pugui anar derivant.

I al costat d’això, hi ha laconsciència de ser constructorsdel nostre país. En molts àmbits.Ara parlen de si és una època“postnacional”. En canvi jo crec,i d’altres també, que el que cal ésmantenir viva la pròpia identitat,la fidelitat al nostre país, evi-dentment amb una obertura alsaltres; però únicament essent elque som podrem acollir i atendreels altres. I sobretot, i és aquí onvolia arribar, aportant allò queens ve de la llum de l’Evangelicom a servei a la societat. Venimd’una època en la qual els valorscristians eren imposats perl’Església a tota la societat. Araestem en una època de separacióde l’Església i l’Estat, una èpocade laïcitat -que no és el mateix quelaïcisme-, de separació, de respec-te i d’autonomia de cadascuna deles entitats. Però, com a servei a la

societat, sí que hi podem aportarla visió cristiana de la personahumana, la llum que ens ve del’Evangeli de Jesús sobre el valorque té cada persona, sigui quisigui; independentment de laposició econòmica o social, sim-plement pel fet de ser una personahumana té una dignitat fona-mental. De l’Evangeli també enpodem treure una sèrie de criterisper a la convivència humana, moltdiferents dels que imperen en lasocietat i que, d’altra banda, tam-poc no satisfan la gent. Una con-vivència humana que suposa novoler sobresortir, no voler posar-sedamunt de l’altre, no trepitjar l’al-tre per mirar de ser més, sinó alcontrari, servir, escoltar, discernirentre tots. En una paraula: lahumilitat pel bé de l’altre.

El desig que tenim, com acomunitat, seria això: que a totsels pelegrins de Montserrat l’anyjubilar els fos una ocasió de

• La Mare de Déu de Montserrat amb els pelegrins (miniatura del Llibre Vermell de Montserrat, del segle XV).

23

renovació espiritual, de mésconsciència de ser membres del’Església i, sobretot, de la comu-nió i de l’ajuda fraterna entre elsmembres de l’Església i també del’aportació a construir la societatdes dels valors cristians. Això espot fer des de molts àmbits, tantde l’àmbit de la política –el sim-ple fet d’anar a votar– fins aaltres implicacions que no sónpolítiques, però que són d’àmbitsocial. Una de les conseqüènciesde la comunió fraterna i d’a-quests valors que deia quepodem aportar és tot l’aspectede solidaritat, o sigui mirar d’a-judar en les situacions de margi-nació, de sofriment, de pobresaetc., que hi ha a la nostra socie-tat. Nosaltres hem d’aportar-hiuna actitud no solament d’acolli-ment sinó de justícia, precisa-ment per allò que deia que lallum de l’Evangeli ens ensenya avalorar la dimensió transcendentde cada persona sigui qui sigui isense preguntar-li en què creu oen què no creu. És una persona, iés profundament estimada perDéu.

Per això també, amb la comu-nitat hem volgut fer un projectesolidari a través de Càritas.Celebrem els cent vint-i-cincanys de la protecció especial de laMare de Déu sobre Catalunya,no sobre l’Església de Catalunyasinó sobre Catalunya i això voldir sobre les persones que neixen,viuen i treballen a Catalunya.Ens adonem que hi ha personesque estan en una situació depobresa radical, de manca d’ha-bitatge, de manca d’atenció,sense que se’ls reconegui capdret; i, de vegades, explotats i tot,

en el poc que cobren. A través deCàritas, doncs, voldríem poderoferir-los, a aquests que són delsmés necessitats del nostre país idels quals la Mare de Déu tambéés patrona, no solament la soli-daritat, que ja és important, sinó,sobretot, una ajuda material.D’aquí aquesta col·lecta que hemanat fent, a la qual vosaltres avuiheu fet una bona aportació, i d’a-quí també una bústia que hi ha alcancell per a recollir donatiusque fem arribar igualment aCàritas, que sabem que és unorganisme seriós. Pensem, sobre-tot, en immigrants que estan ensituació de màxima pobresa, i alsquals, com que viuen aquí, tambéels arriba el patronatge de laMare de Déu, que vetlla per ells.

I, encara, dues coses més rela-cionades amb l’any jubilar i ambMontserrat. També vam volerque hi hagués uns moments d’a-profundiment, de reflexió, per ala comunitat, encara que oberts atothom. I per això vam organit-zar tres conferències obertes alpúblic sobre tres aspectes deMontserrat: Montserrat santua-ri, Montserrat monestir iMontserrat lloc d’Església. Laprimera la va fer una arquitectaportuguesa que viu a Barcelona,Inés Castelbranco, que va parlardel santuari com a espai d’acolli-ment i com a espai sagrat, de lalitúrgia, de la bellesa. Era perajudar-nos a reflexionar sobreuna dimensió important deMontserrat. Va ser molt interes-sant. De moment, pel sistemaque va emprar, a base d’imatgesprojectades que anava comen-tant, no està publicada enlloc. Aljuny va venir el prior del mones-

tir de Bose, un monestir que té lacomunitat amb més vitalitat aItàlia. No és benedictí. EnzoBianchi, el prior, n’és el fundadori s’inspira, més que en santBenet, tot i que té elementsbenedictins, en el monaquismede Pacomi i, en general, en elmonaquisme copte d’Egipte delssegles V-VI, però molt obert almón actual. És una comunitat“doble”, no podem dir “mixta”però gairebé, perquè és unacomunitat de monjos i mongesque té dues o tres fundacions iamb molt jovent. Ens va parlarde “Montserrat, un santuari ambcor monàstic”. És a dir, sobre quèaporta el monestir al santuari iquè aporta el santuari al mones-tir. Aquesta sí que ha sortitpublicada en el darrer Butlletídel Santuari. I, al novembre,vàrem tenir el rector del semina-ri interdiocesà de Lovaina,Bèlgica, que és també el portaveudels bisbes francòfons deBèlgica. Va parlar de la dimensióeclesial de Montserrat i, sobre-tot, de com es complementen icom es potencien i es fecundenmútuament, si tot es porta bé, laparròquia i un santuari, concre-tament aplicat a Montserrat. Vaser una conferència suggeridora,que sortirà publicada al properButlletí. Van ser tres conferèn-cies que ens han ajudat, als mon-jos, a reflexionar per on podempotenciar tres aspectes de la nos-tra realitat de monestir relacionatamb el santuari.

I finalment volia tambécomentar-vos algunes notícies.La presidenta Maria Dolors jaha fet referència a les ordena-cions de fa pocs dies. Quan l’any

24

jubilar s’havia d’acabar el trenta-u de desembre haurien estat encert sentit el colofó de l’any jubi-lar. Aquestes ordenacions hanestat pensades en clau de l’anyjubilar. La gràcia que en brolladeixa quatre ministres nous en elpresbiterat; per tant, suposa unacerta renovació de la pastoral deMontserrat. També amb els tresdiaques. El fet que l’any jubilares perllongui no hi treu res i, encanvi, sí que és un dels cimalsd’aquest any. Un altre dia assen-yalat va ser el vint-i-sis d’abril,en què hi ha haver la reunió aMontserrat dels bisbes deCatalunya, i el vint-i-set la parti-cipació de tots ells en la festa dela Mare de Déu. I, tot i que va seruna cosa que en si mateixa potserno va tenir gaire transcendència,crec que va ser prou importantaquesta presència. I, també, latrobada, curta i a peu dret, de l’a-leshores president de laGeneralitat, Pasqual Maragall,amb els bisbes, després de lamissa. Va ser un moment de dis-tensió i potser de treure prejudi-cis, d’una banda i de l’altra. Elsbisbes, aquí a Montserrat, van ferpública una versió ampliada de laVisita espiritual de Torras iBages; a cadascuna de les invoca-cions hi fan una actualitzaciód’aquell text venerable de ja faanys pensant en el context delsegle XXI. És un text bonic, ques’ha difós força i que té la sevaimportància.

Una altra cosa que voldriadestacar breument és la visita delNunci Apostòlic a Montserrat uncap de setmana d’octubre.Aquesta visita havia de ser el 10de setembre, el diumenge que

feia exactament cent vint-i-cincanys de la coronació canònica dela Mare de Déu. A causa de l’or-denació d’un bisbe el mateix dia-ell hi havia de ser- vam canviar-ho i va venir el mes d’octubre. Hodestaco pel comentari que ell vafer a la comunitat poc abans d’a-nar-se’n. Va dir que aquesta esta-da a Montserrat -ell ja havia vin-gut dues vegades, sempre en diesfeiners- l’havia ajudat a veure mésla realitat de Montserrat com amonestir i, sobretot, com a san-tuari, cosa que en dies feiners nohavia pogut copsar; i que, d’altrabanda, li havia fet canviar algunesopinions sobre la vitalitat eclesiala Catalunya, i que li serviria percontrarestar informacions o quei-xes que li poguessin arribar.

A més, és bo de recordar que

aquest any jubilar, a part de lesordenacions, hem tingut tambétres professions temporals, unaentrada al noviciat i, si tot vaendavant, és possible que, dins el2007, hi hagi alguna professiósolemne no dins el temps deljubileu sinó més enllà. I, encaraque siguin menys que en altresèpoques, continua havent-hijoves, o alguns de no tan joves,que truquen a la porta. Gràcies aDéu tenim un cert movimentd’inquietud vocacional i això ésuna cosa que també dóna satis-facció a la comunitat perquèveiem que, malgrat les nostresfebleses, Déu continua beneint-nos i vol que Montserrat conti-nuï essent un lloc de pregària,d’acolliment, de servei al’Església i al país. Per tant, elsdemano també que s’uneixin al’acció de gràcies de la comunitatper les professions, per les orde-nacions i perquè hi ha candidatsque s’interessen per la nostra vida,i que ens portin a la pregària.

I, ja per acabar, els desitjo unbon Nadal a tots, i que l’any 2007sigui realment un any de gràcia deDéu per a cadascun de vostès, pera les seves famílies i per a tot elconjunt dels oblats. B

25

ciutat, sant Emeteri i santCeldoni. Construït en tres naus,creuer, girola i claustre. Digna demenció és la portalada platerescade la façana nord dedicada a santJeroni, i, a l’interior, són remarca-bles el cadiram renaixentista delcor, els retaules platerescos de lescapelles de sant Pere i de laVisitació i l’esplèndida pica bap-tismal gòtica. La sagristia contéautèntiques meravelles, com ara“el petit Saló dels Miralls”, ano-menat així pels seus 41 mirallssobre les calaixeres rococó, laBíblia del segle XII, la custòdiadel segle XV, una edició antigade la Torà jueva.

El Museu diocesà està ubicatal claustre plateresc de la cate-dral. Hi podem veure obres d’art,pintures, escultures, creus proces-sionals, reliquiaris... de les esglé-sies dels pobles ja deshabitats dela diòcesi. Ha estat el rectormateix de la catedral qui ens haacompanyat en tota la visita.

Dinem a l’hotel Ciudad deCalahorra, i després d’una breusobretaula continuem el camí,ara cap al monestir de SantaMaría la Real de Cañas, situat alcentre de la Vall de Cañas, nolluny de Logronyo. Les líniesarquitectòniques del monestirresponen al més propi, genuí iparticular estil cistercenc. De l’è-poca antiga es conserven la sagris-

VIATGE A GALÍCIA

Ramona Solans

DIA 13 DE JULIOL, DIJOUS

Per cinquè any consecutiuencetem avui el nostre viatge devuit dies, que enguany ens porta-rà fins a Galícia fent parada endiversos llocs. Ens acompanya elpare Jordi Castanyer, consiliaridels oblats. Som trenta-quatreentre oblats, simpatitzants, elpare Jordi i el nostre xofer, enJaume.

Amb puntualitat comencemel camí vers El Vendrell, on ensespera el matrimoni Borrell, idesprés cap a l’àrea delMontblanc, on esmorzarem i onse’ns incorporarà el matrimoniCodinachs. Ja tots a l’autocarfem camí cap a Calahorra, ondinarem; de seguida comencemel rés de Laudes, que serà la pri-mera pregària de cada dia.

Al cap de poca estona veiementre boirines la catedral vella deLleida, camps de conreu enor-mes; després entrem a la Franjade Ponent i més tard ens arribenels inacabables Monegros: des defa uns anys ja no és tant terrenyerm, els seus turons pelats alter-nen amb zones de conreu bensegades. Travessem l’Ebre, i a lanostra esquerra podem veure lestorres del Pilar. Quilòmetres imés quilòmetres, l’autovia ens vamarcant les diferents sortides:Tarazona, Tudela, Alfaro... Elpaisatge és bonic, podem con-templar la serra del Moncayo,

entrem a la comarca de la Riojaon abunden les vinyes.

Cap al migdia som ja aCalahorra, una de les ciutats mésantigues de la Rioja. S’ha cele-brat el bimil·lenari de la sevafundació com a ciutat romanaperò els assentaments humans enaquesta zona es remunten a lacultura indoeuropea. Ens diri-gim a la catedral, que es troba alraval, als marges del riu Cidacos,custodiada pel Palau Episcopal iel Paseo de las Bolas. És un edificibàsicament gòtic de diversosestils i èpoques. Aixecat sobre ellloc del martiri dels patrons de la

c r ò n i c a

• Monestir de Santa María la Real de Cañas.

26

tia i la sala capitular, d’una granbellesa, i bona part de l’església,de la qual sorprèn la gran llumi-nositat que hi penetra gràcies alsseus vint amplíssims finestralsd’alabastre. És també magníficl’enorme retaule del segle XVI.A la sala capitular hi ha el sepul-cre de la beata doña Urraca, quar-ta abadessa del monestir; es trac-ta d’una peça magnífica, plena defigures treballadíssimes: monges,preveres, laics, tots en processóacompanyant la difunta abadessa.Visitem també el Museu, situat al’antiga bodega del monestir.

I seguim el nostre camí, aracap a Burgos on tenim previst depassar la nit. Ens hi espera unaagradable fresqueta que ens refàde la calor que hem passat alllarg del dia. La gran majoria delgrup ens apuntem a un passeignocturn per la ciutat, a cavalld’un trenet turístic que ens per-met d’anar resseguint la part mésantiga, molt ben il·luminada.Iniciem el recorregut davant lacatedral i tot passant per diversesavingudes, algunes al costat delriu Arlanzón, i, després d’aturar-nos en una miranda enlairadadamunt la ciutat, arribem almonestir de las Huelgas, autènti-ca joia d’art amb els seus patis,portalades i cresteries gòtiquesque resplendeixen profusament.

DIA 14 DE JULIOL, DIVENDRES

Just després d’esmorzar sor-tim de Burgos cap a Lleó. ResemLaudes a l’autocar. Tot fent quilò-metres, i mentre hi ha qui dorm,alguns contemplem l’ample altiplàde Castella amb immenses exten-sions de terra de cereals, jasegats, que de tant en tant alter-nen amb plantacions de gira-solsque alegren el paisatge.

Arribats a Lleó ens adrecem

cap a la catedral, bo i passant perdavant de la casa de Botines, obraneogòtica de Gaudí. Aquesta seucatedralícia és anomenada la pul-cra leonina. És un temple de tresnaus amb un ampli creuer irematades per una capçalera ambla girola corresponent. L’exteriorés de gran bellesa, especialmentles portalades del Judici final i lesSant Joan i Sant Francesc. Tambésón meravelloses les seves duestorres, la del rellotge i la de lescampanes. Però la gran singula-ritat d’aquesta catedral, i que lafa una de les artísticament mésimportants d’Espanya, és la des-materialització dels seus enor-mes murs que esdevenen aixíenormes vidrieres policromades.Es tracta d’una col·lecció devidrieres veritablement única,datades del s. XIII al s. XX; n’hiha 737, de mides diferents, i enconjunt ocupen una superfície de1.765 m2. L’espectacle de llumque produeixen, diferent segonsde quina banda hi toca el sol, ésmeravellós. També és moltremarcable el cadiram del cor, defusta de noguera. Al centre del’absis podem admirar i venerarla imatge de la Mare de DéuBlanca, molt estimada a Lleó.

De la catedral passem a la

Reial Col·legiata de Sant Isidor,obra mestra de l’art romànicespanyol. Ja al s. X existia comesglésia de Sant Joan Baptista;Alfons VI i la seva filla Urracal’ampliaren fins a l’estat actual.Allò més important d’aquestaCol·legiata és sens dubte el pan-teó dels Reis, i més concreta-ment les pintures romàniques dela segona meitat del s. XII queomplen les sis voltes. Ens aturemuna bona estona a contemplar elgran Pantocràtor en actitud debeneir tenint al costat l’alfa i l’o-mega, la primera i la darrera lle-tra de l’alfabet grec, símbol delfet que Crist és el principi i la fide totes les coses. Al panteó hiha les sepultures d’alguns reis dela reconquesta. Visitem també elmuseu i la biblioteca, que contéuns exemplars de Bíblies dels ss.X i XII bellament il·lustrades.

Poc després de sortir de Lleó,i amb el temps molt ajustat peranar on hem de dinar, passemper davant del santuari de laVirgen del Camino, i de l’autocarestant podem veure les esculturesdels apòstols que hi ha a la façana,obra de Josep Maria Subirachs.Dinem a Pradorrey, passatAstorga, lloc molt tranquil i aco-llidor que alguns recordem bé

c r ò n i c a

• Monestir benedictí de Samos

27

perquè també vam dinar-hi l’any1994 amb el pare BernabéDalmau. Havent dinat sortim capa Lugo, on hem de passar la nit.Però tenim previst, per a abansd’arribar-hi, fer una parada almonestir benedictí de Samos.

El trajecte és de gran especta-cularitat; ens enfilem a més demil metres tot passant per unesxamoses valls sembrades de casesamb teulades de llicorella i ambespessa vegetació. Entrem a lacomarca del Bierzo, preciosa, i lesseves muntanyes arrodonides jaens indiquen que estem entrant aGalícia. Travessem Vilafranca doBierzo, però lamentablement nopodem aturar-nos-hi a visitar-nela remarcable col·legiata.

Arribem a Samos just quanels monjos es preparen per a lapregària de Vespres. Un d’ells ensfa passar a l’interior dels dosmagnífics claustres; l’un, el mésgran, porta el nom del benedictípare Feijoo, de finals del segleXVII i acabat a meitat delXVIII, molt sobri; l’altre, dit deles Nereides a causa de la fontque hi ha al centre amb aquestspersonatges de la mitologiagrega, data del segle XVI. Elsmonjos mateixos ens aconsellende celebrar l’Eucaristia en una

capella interior mentre ells resenles Vespres a l’església; ens plaumolt de celebrar-la, aquesta pri-mera Eucaristia del nostre viat-ge, en un monestir benedictí.Després continuem visitant, nique sigui amb certa rapidesa, lagran església. En sortir en con-templem la façana barroca, inaca-bada i mancada de les torres tanhabituals en temples semblants.

En ser a Lugo, ja una micatard, ens adrecem de seguida al’hotel, un xic als afores, per a ins-tal·lar-nos-hi i sopar. Com succeía Burgos també avui una bonacolla s’apunta a una visita noctur-na, havent sopat, sobretot perpoder admirar, il·luminada, lagran muralla que envolta la ciutat.

DIA 15 DE JULIOL, DISSABTE

Deixem l’hotel força aviat perpoder passar una bona estonavisitant, ara tots, la muralla i lacatedral. Lugo és la ciutat mésantiga de Galícia. El recinteemmurallat és el més ben conser-vat del món de l’època romana;l’any 2000 la Unesco el declaràpatrimoni de la humanitat. Nopodem pas recórrer-lo tot però síun tros ben considerable per lapart alta de les torres i dels mer-lets, amb una vista molt comple-

ta sobre la ciutat; passem peralgunes de les 10 grans portala-des que té la muralla: la Miña odel Carme, la Nova, la Toledanao de Sant Pere, la de Santiago, laFalsa, etc. La catedral, dedicadaa Santa Maria, és una basílicaromanicogòtica iniciada el 1129;la façana és neoclàssica. Al costathi ha el palau episcopal, del segleXVIII. Les voltes de l’interiorsón encara de l’època romànica;la girola, en canvi, fou modifica-da el segle XV. L’altar major ésun tabernacle neoclàssic on, encompliment d’un remot privilegipapal, hi ha exposat el SantíssimSagrament de dia i de nit. Entreles disperses capelles destaquenla barroca que conté la imatge deNosa Señora dos Ollos Grandes i lade Sant Froilán, patró de la ciu-tat i de la diòcesi.

Tot fent camí cap a Santiago,on confiem d’arribar a temps pera assistir a la celebració de lamissa del pelegrí, anem trobant acada moment les esteles blavesde Camino o Camiño de Santiagoi molts pelegrins a peu o ambbicicleta que s’hi encaminen; defet, però amb menys quantitat, jaanàvem veient aquests signes depelegrinatge des de Lleó. I és queSantiago, evidentment, ho deuquasi tot al pelegrinatge. La par-ticular atmosfera dels seus carrersi de les seves places, el caràctermedieval i barroc dels casc antic,molt ben conservat, tenen el seuorigen en la ruta, en el camí, queferen generacions i generacionsde l’Europa cristiana medievalfins a convertir Santiago en la ter-cera ciutat santa de la cristiandat,després de Jerusalem i de Roma.I aquest barri antic, declarattambé patrimoni de la humanitatper la Unesco, i amb la catedralal bell mig, continua essent el

c r ò n i c a

• Monestir de Samos

28

reclam de milers i milers de pele-grins i visitants d’arreu.

Des del lloc on ens deixa l’au-tocar anem ràpids cap a la cate-dral, on a les 12 se celebral’Eucaristia a la qual volem assis-tir; travessem la plaça del’Obradoiro, que visitarem des-prés. L’església és plena de gom agom. Som al nucli de Sant Jaumede Compostel·la i, mol fàcil-ment, ens sentim pelegrinsenvoltats de pelegrins. El pareJordi s’ha avançat cap a la sagris-tia per mirar de concelebrar.S’inicia l’Eucaristia, presidida pelcanonge arxiver de la catedral,amb l’esment d’una llarguíssimallista dels diversos grups que hanfet saber llur presència en aquellmoment, provinents de moltdiversos llocs; amb emoció sen-tim com el sacerdot que presi-deix no solament esmenta elgrup d’oblats benedictins deMontserrat sinó que s’hi entretéuna mica bo i subratllant el fetque enguany s’escau el 125è ani-versari de la proclamació de laMare de Déu de Montserrat coma patrona de Catalunya; i en dirà,encara, alguna cosa més en l’ho-milia, com ara el fet que a lacatedral hi ha una capella dedi-cada a la Mare de Déu deMontserrat on cada any ellmateix celebra l’Eucaristia el 27d’abril (després de la missa tin-drem ocasió de parlar-hi unaestona i ens dirà que coneix béMontserrat, que en coneix elpare Alexandre i algun altremonjo, que enguany l’Eucaristiadel 27 d’abril la celebrà a l’altarmajor i que s’atreví a llegir-hil’homilia en català, traduïda peruns catalans que viuen a Santiago,etc.); n’estem, és clar, ben con-tents. També una de les pregàriesdels fidels la fa, en català, el pareJordi. Ha estat una celebració

digníssima, molt viscuda, en quèles diverses llengües que hi hemsentit i els molt diversos grupsque hi participaven feien evidentel sentit de catolicitat.

En sortir de la catedral, per laplaça de les Platerías, contem-plem la façana romànica, l’únicaoriginal de la catedral que s’haconservat, i deixem per a la tardal’interior de la catedral, ambmenys gent, i els altres llocs queens interessa de veure. Tenimencarregat el dinar en un llocmolt bonic del Monte do Gozo.Havent dinat l’autocar ens deixanovament a la parada centrald’autobusos des d’on ens enca-minem al centre històric deSantiago. La gran xafogor quesentim es converteix, poc des-prés, en un temporal molt consi-derable; pràcticament ningú noha agafat el paraigua perquè resno feia pensar que el necessitarí-em, i ens aixopluguem en uncobert amb l’esperança que estractarà d’un xàfec d’estiu depoca durada. Però passa el tempsi l’aigua no amaina, de maneraque ens priva de poder-nos acos-tar a la catedral i a San MartiñoPinario. Alguns, però, desafien lapluja, molt intensa, i s’acosten aveure el Pòrtic de la Glòria i fins

s’arriben al monestir de SanMartiño Pinario, un esplèndidantic monestir benedictí, onpoden visitar, entre altres coses,el meravellós cadiram del cor.Tornen ben xops, és clar, peròmolt contents. Sort hem tingutdel bon matí que ens ha fet i queens ha permès de fer el que tení-em previst, i ben especialment laparticipació a l’Eucaristia a lacatedral amb tants de pelegrins.

Fem ruta cap a Pontevedra, iconcretament al monestir dePoio, molt a prop de la ciutat. Éson ens hem d’allotjar els quatredies vinents. Es tracta d’un anticmonestir, actualment propietatdels mercedaris, al costat del qualel 1960 fou edificat un nou edifi-ci molt ben adaptat per a totamena de congressos i tambéestades familiars; ens sorpren-gué, doncs, de trobar-nos noamb una mera residència sinóamb una mena d’hotel amb totesles comoditats. Ens instal·lem i,abans de sopar, resem les Vespresa la capella, gran i amb unsamples finestrals amb vitrallsmoderns; al presbiteri destaquendues imatges monumentals, fetesde mosaic: la Mare de Déu de laMercè i sant Pere Nolasc, funda-dor dels mercedaris.

c r ò n i c a

• Catedral de Santiago.Missa dels pelegrins.

29

DIA 16 DE JULIOL, DIUMENGE

Després de celebrar l’Eucaristiaa l’acollidora capella del Poio id’haver esmorzat anem a visitarPontevedra, situada a la ria queforma la desembocadura del riuLérez. Hi trobem la tranquil·litatque escau a tota capital un diu-menge al matí.

El primer objectiu és la reialbasílica de Santa Maria la Major,del segle XVI, monument nacio-nal; ens aturem especialment aresseguir la façana occidental,meravella del plateresc, i unaporta lateral on es venera el santCrist dels pescadors. D’aquí pas-sem al santuari de la Virgen pere-grina, del segle XVIII, un delssímbols de la ciutat i reflex de laprofunda vinculació de la regióamb el Camí portuguès del pele-grinatge a Santiago. És una peti-ta joia del barroc. Passem encaraper l’església de San Francisco,del segles XIII-XIV, i per la deSan Bartolomé, del segle XVII,que havia estat capella delcol·legi dels jesuïtes i ara forapart del Museu Provincial ja queés una destacada mostra delbarroc gallec. Uns quants denosaltres, malgrat un cert cansa-ment, encara s’animen a visitar elMuseu, que no és de grans pro-porcions però que conté sales detemàtica molt diversa i que els haestat de gran interès.

Dediquem la tarda al viatge ivisita al Mosteiro (monestir)d’Oseira. El trajecte és un xic llargperò amb un paisatge molt bonic,amb poblets delicats i amb boscosd’enormes eucaliptus i pins. Oseiraés ja a la província d’Ourense peròquasi fronterer tant a Pontevedracom a Lugo; som, doncs, en certamanera, al cor de Galícia. Fundatper benedictins el 1137, poc des-prés s’incorporà al Císter.

L’església, de planta de tres nausi creu llatina, fou construïdaentre els segles XII i XIII; s’inspi-ra en la catedral de Santiago, comho confirma la girola, elementpoc freqüent en els edificis cister-cencs; destaca per la seva bellesala cúpula nervada que cobreix elcreuer. El 1552 un incendi vadestruir la quasi totalitat delmonestir primitiu; només quedàdempeus la sagristia i la sala capi-tular, amb les seves fascinantscolumnes i les seves artístiquesvoltes. Entre els segles XVI iXVII es tornà a construir el cor,el claustre i la nova façana de l’es-glésia. De la façana principal delmonestir criden especialment l’a-tenció les columnes salomòni-ques de granit vermell, que flan-quegen la porta d’entrada, i unscapitells decorats amb motiusvegetals. Més amunt, diversesestàtues decoratives i uns gransbalcons ornamentats amb àngelsi altres figures. Dalt de tot, laVerge Mare amb sant Bernat alsseus peus. La grandiositat d’aquestmonument, església imonestir, ens deixa unaprofunda impressió. Elretorn a Poio, ara perautopista, se’ns fa méscurt que a l’anada.

DIA 17 DE JULIOL,DILLUNS

Després de l’Eucaristiai de l’esmorzar avui femun bonic recorregut quedurarà tot el dia.Comencem vorejant laria de Pontevedra, tra-vessem el modern iespectacular pont deRande i anem veientpoblets i més poblets,tots amb torres de plan-ta baixa, a vegades unxic elevades de terra a

manera dels famosos hórreosgallecs i que tant anem veientaquests dies; els poblets es vanalternant amb extensions enor-mes d’eucaliptus.

Arribem a Baiona; gaudim dela visió del mar, l’Atlàntic, i de laplatja. El port està presidit perl’aspecte imponent que té el cas-tell de Monterreal, damunt elMonte Boi. Una bona colla denosaltres iniciem la pujada versl’enorme fortalesa; tota ella ésactualment un complex turístic.Ignorem que ens hi espera unallarga caminada, d’uns tres quilò-metres, però no ens en penedimperquè el paisatge que ens vaoferint el passeig de ronda, totvorejant les muralles, ambl’Atlàntic als nostres peus, enmigde boscos tractats amb molta cura,és realment esplèndid, relaxant.Passem per les tres velles torres,com de llegenda: la del Reloj, la dela Tenaza i la del Príncipe Cautivo;ja quasi al final de l’itineraripodem regalar-nos uns instants derepòs en un luxós parador.

• Catedral de Pontevedra.

c r ò n i c a

30

Deixem Baiona i fem camícap a A Guarda i Santa Tegra.Durant uns trenta quilòmetresanem fruint de la vista de l’ano-menada Costa Baixa, amb l’oceàrogent. Passem per davant del’antiga abadia de Santa Mariade Oia, actualment deshabitada.El nostre xofer, en Jaume, ens hiacosta tant com pot per poder-lacontemplar i fotografiar. Un copa A Guarda ens enfilem de segui-da cap a Santa Tegra (=Tecla); lapujada és costeruda; gràcies a lalentitud que ha de portar l’auto-car podem admirar molt bé, i perdiversos costats, el famós castrocelta, molt ben conservat i moltinteressant. Des del cim, on hi hal’ermita, tenim una panoràmicaespectacular sobre la desemboca-dura del Miño a l’oceà atlàntic.Que bé que hi escau el salm:“Que en son de variades, Senyor,les vostres obres i totes les heufetes amb saviesa!” Dinem al res-taurant que hi ha en aquestmateix indret; el menú és del totmariner; i, de fora estant, ens

arriba amb claredat el so típic dela “muñeira”, amb les gaites i elspanderos.

Havent dinat ens arribem aTui i en visitem la catedral; ens fade guia un petit vailet, molt eixe-rit i ben preparat. La planta del’església, en forma de creu llati-na, és bàsicament romànica, delsegle XII. La part gòtica llueixamb tota l’esplendor a la portala-da occidental amb un pòrtic delsegle XIII i la representació del’Anunciació. La portalada prin-cipal acull un conjunt escultòricde gran valor, considerat el pri-mer conjunt escultòric gòtic de lapenínsula ibèrica. A l’interiordestaca l’harmoniosa capella delSantíssim amb el seu magníficretaule rococó. Després de des-cansar una estoneta als jardinsdel palau episcopal, tot contem-plant altra vegada el Miño, quepassa mansoi als seus peus, visi-tem la torre de l’Homenatge, queens és una miranda excepcional.

Abans d’arribar novament aPoio ens queda temps encara d’a-

turar-nos al poble de Combarro,un dels més típics de la zona, iens podem passejar pels seuscarrers estrets, cadascun amb elsseus hórreos de tots colors i detotes mides, i en podem contem-plar els diversos cruceiros rema-tats amb figures de la crucifixió.

DIA 18 DE JULIOL, DIMARTS

Avui, abans de començar elnostre itinerari, que inclouràVigo, dediquem una bona estonaa visitar el Mosteiro de San Juande Poio, on precisament passemaquests dies; com ja hem dit,nosaltres ens allotgem a l’enormeedifici modern edificat al costatde l’antic monestir; antigamentbenedictí, del qual no quedaquasi res, és ocupat pels merce-daris des de 1890. Comencempel que era la porteria, amb unaampla escala d’honor, moltsòbria, del segle XVIII. Deseguida passem al claustre ano-menat de les processons; era eldistribuïdor de les principalsdependències: porteria, església,hort, menjador i cuina; al centredel patí, la font barroca ambaigua que ve, de fa segles, deCastrove, a dos quilòmetres, permitjà de canonada de pedra.L’església és una perfecta sim-biosi de renaixement i barroc; elretaule de l’altar major és unajoia del barroc gallec, amb lescolumnes salomòniques. A lacapella del Crist hi ha, en uncostat, una extraordinària tallabarroca de la Mare de Déu de laValvanera, i, a la banda esquerra,el sagrari del Dijous sant enforma de pelícà. Potser el que enscrida més l’atenció, per la sevaespectacularitat, és el mosaic degrans dimensions (uns 200 m2),dissenyat per l’artista txec A.Machourek (1913-1991), funda-dor d’una coneguda escola de

c r ò n i c a

• Monestir d’Oseira.

31

mosaics, que descriu, amb granprofusió de detalls, les diversesetapes del Camí de Santiago, desde París a Sant Jaume de Galícia.Ocupa les parets de les diversesales del claustre. Ja a l’hort enssorprèn l’hórreo més gran que esconeix (123 m2), pensat en elsmés petits detalls per a aconse-guir l’assecament i la conservacióde les collites.

Per a anar a Vigo ens cal referuna part de l’itinerari d’ahir; tra-vessem, doncs, una altra vegada,l’enorme pont de Rande, cosaque ens plau molt de fer. La ciu-tat de Vigo es troba situada en laria del seu nom, i té el port pes-quer més important d’Espanya.A peu pels carrers un xic coste-ruts del barri antic de la ciutatens arribem fins a la plaça deConstitució, porticada, i d’allíanem a la col·legiata de SantaMaria, ara cocatedral (juntament

amb la de Tui). Es tracta d’unaplanta basilical de tres naus; al’interior hi ha l’anomenat Cristde la Victoria, d’especial devocióa la ciutat. Baixant ja pels carre-rons vells arribem al conegutbarri d’A Pedra; de fet és uncarrer ple de marisqueries, tantals interiors de les cases com alcarrer mateix i per damunt les

voreres; qui més qui menys totshem tastat unes quantes ostres id’altres requisits marins, tot benacompanyat amb un bon viAlbariño.

Avui és un dia clarament demar. Després de dinar a Poio -depeix, per cert-, l’autocar ensporta fins a Portonovo, ran demar. Aquí ens embarquem en uncatamarà que ens passeja, durantuna hora i mitja, per la ria dePontevedra tot vorejant Sanxenxo,Portonovo, Raxo, Marín iCombarro. Durant el viatge lesexplicacions d’una guia anavenalternant amb les músiques d’ungrup de muñeiras. També hempogut acostar-nos ben a prop deles plataformes de criadors demusclos, nombrosíssimes. I pocabans d’acabar el trajecte hemfruït d’una degustació abundantde musclos i d’un bon vi. Haestat realment un viatget moltsimpàtic i amb una mar molttranquil·la.

Abans de retornar a Poiotenim encara temps d’arribar-nos a A Toxa, bo i passant pelspoblets d’O Grave i Cambados,molt endreçats i amb moltestorretes. Ens limitem a visitar-nela capella, molt original sobretotperquè tot l’exterior està cobert

c r ò n i c a

• Monestir mercedari de Poio.

• L’hórreo de Poio.

32

de petxines, i a fer alguna adqui-sició al “Manantial de Toxa” delsfamosos perfums i colònies.

DIA 19 DE JULIOL, DIMECRES

Avui, amb les maletes ja pre-parades després de l’Eucaristia id’haver esmorzat, encetem elcamí de retorn cap a casa; faremnit a Palència. Fetes les darreresfotografies davant de l’enormehórreo que hem vist cada dia alcostat mateix del lloc on ens hemallotjat, emprenem la ruta cap aOurense, ciutat quetambé volem visi-tar. Ens hi espera jaun guia, que ensporta de seguida capa la catedral, edificimolt notable dedi-cat a San Martiño,dels segles XII iXIII. Consta de tresnaus, amb el creuer,i d’un deambulatorirenaixentista. Alsseus peus hi ha elpòrtic del Paradís,r e i n t e r p r e t a c i ógòtica del compostel·là pòrtic dela Glòria. D’entre les capellesdestaca la del sant Crist; la imat-ge és gòtica i té la particularitatque els cabells són naturals;aquesta capella fou decorada enl’època barroca i completada ambretaules i diverses talles; també hifou traslladat el cadiram del correnaixentista que a l’origen haviaestat al centre de la nau principal.

Acabada la visita a la catedralens dirigim a peu mateix a laplaça de Las Burgas, sempreacompanyats pel mateix guia, unxic original, que estranyamentens abandona en alguns momentsi aviat torna a aparèixer i a estaramb nosaltres. Las Burgas sónunes fonts d’aigües termals imineromedicinals, enmig d’uns

jardins; el conjunt arquitectònicés d’estil neoclàssic; en brollenuns dolls d’aigua calentíssima, a67 graus; ja eren usades pelsromans i actualment continuenservint per escalfar les vivendesque hi ha a prop.

Amb aquesta visita a Ourenseens acomiadem de Galícia. Notardem gaire estona, tot anantcap a Puebla de Sanabria on hemde dinar, a veure el rètol indicatiude Castilla y León, concretamenten entrar a la província de

Zamora. El camí és llarg, moltdespoblat, però bonic. Ens atu-rem, doncs, a dinar a l’HostalResidència Enrimary la casona, unhostal de carretera amb un aspec-te de caserón serrano norteño, composa la propaganda, amb teuladesde pissarra. Encara amb bon solarribem a Palència; abans d’anar al’hotel anem a visitar la catedral;hi arribem poc abans de tancarperò és que demà no podríemanar-hi perquè ens caldrà empren-dre el camí força aviat.

La catedral és un temple gòticedificat sobre la catedral romàni-ca del segle XI que ja havia estataixecada damunt una basílicavisigòtica del segle VII. Visitemla cripta, en part preromànica,molt interessant. Visitem també

una exposició que hi ha al claus-tre amb passos de la SetmanaSanta portats de diversos llocs.No podem, en canvi, visitar d’al-tres dependència de la catedral,on ens consta que hi ha peces beninteressants, perquè el laic que fade sagristà té pressa a tancar i ensdiu que ja no hi ha temps, peròen canvi ens fa entrar a la sagris-tia per si volem comprar llibrets opostals... i aleshores ja no hi hapressa! Entre el guia d’Ourense,aquest matí, i aquest sagristà de

la tarda aPalència avuino hem fet, enaquest aspecte,bones experièn-cies; però sónexcepcions per-què sempre lagent que ens haatès ha estatatent i moltamable; ja sesap que al llargde vuit dies deviatge i de visi-tes no tot pot

sortir a la perfecció, però sí quede tot, ni que sigui per contrast,podem aprendre.

DIA 20 DE JULIOL, DIJOUS

Després d’esmorzar al bufetlliure de l’hotel Don Sancho, onahir vam sopar i on hem passat lanit, comencem l’últim dia del nos-tre viatge. Pensem dedicar el matíal trajecte fins a Silos i la visita aaquest famós monestir benedictí.

Arribem a Santo Domingo deSilos just quan els monjos hanacabat l’Eucaristia, celebradaavui més aviat perquè dediquenla jornada a anar a la muntanya acaminar; el pare Jordi encara és atemps de saludar algun monjo.No entrem, doncs, a l’església,que ja estant tancant, però sí que

c r ò n i c a

• Claustre de Sto.Domingo de Silos.

33

tenim ocasió, acompanyats d’unaguia, de visitar l’esplèndid claus-tre, en el qual es plasma tot unmón de somnis i d’imaginació.Els capitells són una joia de lacultura occidental; la iconografia,tan variada, de tota mena d’aus,de lluites d’animals, de lleons,d’éssers fantàstics... I, sobretot,admirem els magnífics relleus queadornen les cantonades, ambescenes de la vida de Crist:l’Ascensió, la vinguda de l’EsperitSant, la sepultura i la resurreccióde Jesucrist, el davallament de laCreu, l’Assumpció de Maria il’arbre de Jessè. Una riquíssimamostra iconogràfica de l’artmedieval. Ens fixem també en elfamós xiprer, cantat per diversospoetes. Del claustre passem a labiblioteca, amb manuscrits del’antic escriptori monàstic, i a lainteressant farmàcia on hi ha unagran col·lecció de pots i terrinesde Talavera i el laboratori ambl’antic instrumental.

Deixem el petit poblet deSilos, i, de seguida, ens endinsemen un congost impressionant.Les roques altíssimes que ensqueden a la dreta ens recorden elsnostres “Degotalls” montserratins;hi sobrevolen ocells enormes, pot-ser voltors? Després del congost,novament camps conreats, boscosfrondosos que voregen el riuArlanza. Deixem Castella i entrema l’Aragó. Ens aturem als aforesde Tarazona per dinar al restaurant“Las brujas de Bécquer”. Pensarque estem acabant el nostre viatgeens infon una certa pena.

A la tarda encara farem unadarrera visita, concretament almonestir de Santa Maria deVeruela. Fou la primera fundacióde l’orde cistercenc al Regned’Aragó, situada en una petitavall protegida pel Moncayo. Tot

el monestir, amb les diverses edi-ficacions que té, està emmurallat.El claustre del segle XIV, al cen-tre, és d’estil gòtic llevantí i, d’a-cord amb l’esperit cistercenc, elscapitells presenten senzilles espè-cies vegetals, fulles de figuera i deroure, ceps..., que, com un jardíde pedra, ocupen una posiciódeterminada al claustre. L’esglésiaabacial, de tres naus, és delssegles XII-XIII. A l’ampli pres-biteri hi ha la titular del temple,la Mare de Déu de Veruela, tallade fusta policromada del segleXV. En el tram central del creuer,i tallades en alabastre, nou làpi-des funeràries decorades amb elbàcul, símbol dels abats. A l’en-trada a la girola hi ha un reduïtaccés a la cripta, situada sota elpresbiteri, on encara es conservencofres amb restes dels membres dela casa ducal de Villahermosa, queés qui la féu construir. La des-amortització de Mendizábal, alsegle XIX, provocà que la comuni-tat hagués d’abandonar el mones-tir. Més tard, la Comissió Central

de Monuments, i després laCompanyia de Jesús, s’ocuparende la seva conservació i en pro-mogueren la visita i l’estadasobretot per a persones i viatgersque cercaven llocs “romàntics”per a venerar-ne i estudiar-ne lespedres i fruir del bell paisatge, enaquest cas dels paratges naturalsdel Moncayo. Un d’aquests viat-gers va ser el poeta GustavoAdolfo Bécquer i el seu germà, elpintor Valeriano. Veruela, comtants altres monestirs sense comu-nitat, està destinat a convertir-seen Parador turístic.

Deixem Veruela; l’autocarcorre ja cap a casa nostra. En ladarrera parada que fem, en unaàrea de servei prop del Garraf,acomiadem els matrimonisBorrell i Codinachs.

Ja tard arribem a Barcelona,potser un xic cansats però moltcontents pel bon viatge i per labona convivència que hi hahagut, i amb l’esperança deretrobar-nos o reveure’ns benaviat. B

c r ò n i c a

34

Informació General: Ma. Dolors TRESSERRAS - Tel. mòbil 656 40 80 57Informació Tresoreria: Ramon BORRELL - Tel. mòbil 617 40 80 83

N O T I F I C A C I O N S

OBLATS

Montserrat LORÉS PONT

Maria VALLADOLID MERCÈ

Neus CARRERAS de PERAIRE

Beneta GASSOL FORTUNY

Mercè CASTELLS LLADÓ

FAMILIARS

Ramon MASSIP,germà de la Carme MASSIP

Maria URGELLÉS i ROSgermana de la Teresa URGELLÉSi àvia de la Rosa CLARAMUNT

Joaquim GIL,espòs de la Maria Rosa TORRAS

Miquel ROCA,germà de Francesca ROCA

ELS NOSTRES DIFUNTS

35

Inscripcions: Faustina FONT - Tel. mòbil 653 34 35 62 / dia indicat a partir de les 9 del vespre

N O T I F I C A C I O N S

CALENDARI D’ACTIVITATS 2007

FEBRER14 Inscripcions: Regla B. / Recés24/25 REGLA B. (12h. matí) / RECÉS (4h. tarda)28 Inscripcions: Domínica Laetare

MARÇ6-8 EUCARISTIA - Conferències Quaresmals a LESTONNAC – 2/4 de 8 del vespre18 DOMÍNICA LAETARE21 EUCARISTIA. Catedral de Barcelona - Altar de Sant Benet (11h. matí)

ABRIL11 Inscripcions: Regla B. /Trobada / Excursió 28/29 REGLA B. (12h. matí) / TROBADA (4h. tarda)

MAIG12/13 EXCURSIÓ de PRIMAVERA16 Inscripcions: Regla B. / Trobada26/27 REGLA B.(12h. matí) / TROBADA (4h. tarda)

JUNY14 EUCARISTIA - Conferència a LESTONNAC – 2/4 de 8 del vespre

JULIOL13-20 VIATGE d‘ESTIU

AGOST29 Inscripcions: Regla B. / Trobada

SETEMBRE8/9 REGLA B. (12h. matí) / TROBADA (4h. tarda)26 Inscripcions: Exercicis Espirituals

OCTUBRE10-14 EXERCICIS ESPIRITUALS

NOVEMBRE14 Inscripcions: Regla B. / Recés / Domínica Gaudete15 EUCARISTIA - Conferència a LESTONNAC – 2/4 de 8 del vespre24/25 REGLA B. (12h. matí) / RECÉS (4h. tarda)

DESEMBRE16 DOMÍNICA GAUDETE

QUE ES MOSTRI UNA GRAN SOL·LICITUD EN L’ACOLLIMENT,SOBRETOT, DE POBRES I PELEGRINS,

PERQUÈ ÉS EN ELLS QUE S’ACULL

PARTICULARMENT EL CRIST;QUE EL RESPECTE QUE INFONEN ELS RICS

ES FA HONORAR D’ELL MATEIX.

(RB 53,15)

C