1

2

Resum

La dansa, un art poc contemplat dins les institucions escolars es planteja com un recurs

pedagògic dins les aules. En la present recerca es suggereix una nova proposta curricular

entorn a la dansa amb l’objectiu de treballar conceptes i pràctiques relacionades amb

aquesta que no es contemplen en el DECRET 119/2015, de tal manera que també

s’augmentin les hores lectives en l’àmbit artístic. La proposta curricular es sustenta per

a una sèrie de fonaments teòrics sobre tot el que es treballa amb la dansa a nivell físic,

motriu, emocional, cognitiu i social. El paper del pedagog/a de la dansa entra en joc entorn

a la proposta ja que aquest és desconegut per a la societat, obviant i adjudicant la professió

en l’àmbit artístic professional, deixant enrere un ventall de possibilitats laborals a les

institucions escolars. S’exposa la dansa com un instrument al servei de l’educació, que

ofereix i garanteix un bon desenvolupament integral dels infants, fet que dóna sentit al

seu valor pedagògic i entre en rigor com a un agent educador.

Paraules clau: Dansa, Agent educador, Valor pedagògic, Proposta curricular.

Resumen

La danza, un arte poco contemplado dentro de las instituciones escolares se plantea como

un recurso pedagógico dentro de las aulas. En la presente investigación se sugiere una

nueva propuesta curricular entorno a la danza con el objetivo de trabajar conceptos y

prácticas relacionadas con esta que no se contemplan en el DECRETO 119/2015, de tal

manera que también se aumenten las horas lectivas en el ámbito artístico. La propuesta

curricular se sustenta para una serie de cimientos teóricos sobre todo el que se trabaja con

la danza a nivel físico, motriz, emocional, cognitivo y social. El papel del pedagogo/a de

la danza entra en juego en torno a la propuesta puesto que este es desconocido para la

sociedad, obviando y adjudicando la profesión en el ámbito artístico profesional, dejando

atrás un abanico de posibilidades laborales a las instituciones escolares. Se expone la

danza como un instrumento al servicio de la educación, que ofrece y garantiza un buen

desarrollo integral de los niños, hecho que da sentido a su valor pedagógico y entre en

rigor como un agente educador.

Palabras clave: Danza, Agente educador, Valor pedagógico, Propuesta curricular.

Abstract

Dancing, a form of art usually disregarded by education is proposed as a pedagogical tool

in the classroom. On this research, I present a new curricular proposal based on dancing

in order to work concepts and practices related to it, which are not taken into consideration

in the DECRET 119/2015, so that more time is invested in artistic activities. This

curricular proposal is set on a series of theories about everything that goes into dancing

from a physical, emotional, cognitive and social level. The role of the teacher comes into

play because this is a topic not many people know about other than its professionalization

3

on the artistic field and thus, leaving behind a range of working possibilities in education.

Dancing is presented as an instrument at education's service, offering and guaranteeing a

proper development of the children, which justifies its pedagogical value and its relevance

as an educating aspect.

Keywords: Dance, Educating agent, Pedagogical value, Curricular proposal.

4

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ....................................................................................................... 5

2. OBJECTIUS DE LA INTERVENCIÓ ..................................................................... 6

3. MARC TEÒRIC ........................................................................................................ 7

3.1 La dansa ................................................................................................................. 7

3.1.1 Breu història de la dansa .................................................................................. 7

3.1.2 Concepte de la dansa ........................................................................................ 9

3.1.3 Dimensions de la dansa .................................................................................. 10

3.1.4 La importància del moviment ........................................................................ 11

3.1.5 Components psicològics ................................................................................. 12

3.1.6 Components psicomotrius ............................................................................. 17

3.1.7 Components físics .......................................................................................... 21

3.1.8 Components creatius ...................................................................................... 21

3.1.9 Components musicals ..................................................................................... 22

3.2 Educació d’expressió corporal ............................................................................. 23

3.3 Valor pedagògic de la dansa ................................................................................ 25

4. CONTEXT DE LA PROPOSTA D’INTERVENCIÓ ............................................ 27

5. PROPOSTA D’INTERVENCIÓ ............................................................................ 30

6. CONCLUSIONS ..................................................................................................... 39

7. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES .................................................................. 42

8. ANNEXOS .............................................................................................................. 44

5

1. INTRODUCCIÓ

La dansa com a un agent educador, neix amb la intenció de donar valor a aquest art que

actualment, moltes vegades, queda en l’oblit dins del camp artístic. A nivell d’educació

la dansa queda en segon pla en la majoria dels espais educatius com l’escola, l’àmbit

social i l’àmbit familiar. A través de la investigació i recerca he pogut plasmar el valor

pedagògic que la dansa pot donar a les escoles i els grans beneficis que pot oferir en

l’educació dels infants, ja siguin petits o grans. La recerca prèvia inclou tot allò que està

relacionat amb la dansa, des d’una explicació dels seus orígens, funcionalitats i

dimensions, fins a una descripció de tots els aspectes implicats a nivell físic, motriu,

emocional, cognitiu i social.

La modalitat del treball Final del Grau és d’innovació i per tant exposo la creació d’una

proposta curricular: Un pas més enllà de la dansa, en el qual he pogut incorporar tot allò

que he après durant la recerca. Aquesta proposta pretén treballar conceptes i pràctiques

de la dansa i l’expressió corporal que normalment no es treballen a les escoles ordinàries.

Recull un seguit de competències i continguts a desenvolupar amb l’objectiu d’incorporar

la dansa com a una eina pedagògica, i així, valoritzar-la com un agent educador, i

principalment, ajudar a l’infant a desenvolupar-se de forma integral partint del seu àmbit

artístic. La proposta, malauradament, no s’ha pogut posar en pràctica, tot i així, he pogut

aportar un granet d’experiència personal ja que, actualment, realitzo classes de dansa per

a infants a una escola de dansa del meu barri. De forma evident, la creació de la proposta

també neix d’una arrel lligada a una de les meves passions personals, la dansa, que m’ha

acompanyat durant tota la meva vida i que fins ara no ho havia pogut investigar des d’un

punt de vista pedagògic.

Tot i el propòsit de demostrar que la dansa pot ser treballada i enfocada com a un recurs

pedagògic, es fa palès que el paper del pedagog o pedagoga de la dansa parteix d’una

feina molt limitada. Vila (2008) es va plantejar: què en farem dels pedagogs de la dansa

si a les escoles no hi ha dansa i la dansa només és per a professionals? Aquesta professió,

que avui en dia és poc reconeguda, podria ser l’inici i la responsable de fer que la dansa

es veies com a una eina pedagògica, i que donés fruit a nous mètodes de treball dins les

escoles ordinàries.

A continuació es presenten els objectius del treball, el marc teòric treballat de forma

extensa i finalment la proposta curricular, sobre la qual centro la meva aportació

pedagògica.

6

2. OBJECTIUS DE LA INTERVENCIÓ

Els objectius plantejats, són l’eina de treball d’aquest treball que m’han donat peu a iniciar

la investigació i la recerca sobre la dansa.

Generals:

Contrastar tot allò que implica i/o aporta la dansa.

Valorar la importància de la dansa a través de la seva historia i les seves

funcions.

Investigar sobre la desvinculació entre l’educació del cos i del cap dins del

món educatiu.

Analitzar el currículum escolar vigent en relació al treball de la dansa.

Fer una proposta curricular entorn la dansa en edats de 6 a 8 anys.

Específics:

Clarificar els valors que es treballen amb la dansa.

Relacionar els conceptes, expressió corporal i dansa, com a recursos de

l’educació del cos.

Diversificar, concretar i especificar els continguts d’educació artística en

relació a la dansa del currículum escolar.

Crear una proposta curricular que es centri en treballar la dansa a nivell físic,

motriu, emocional, cognitiu i social.

7

3. MARC TEÒRIC

3.1 La dansa

3.1.1 Breu història de la dansa

Aquest apartat està basat en l’anàlisi complert de Fuentes (2006) en la seva obra de “El

valor pedagógico de la danza” , on explica detalladament la seva evolució i significat en

cada època històrica. Aquí, en faré un breu resum amb els esdeveniments més importants.

La dansa a la prehistòria

Com tots els agents que formen part de la societat, les persones humanes evolucionen i

amb elles ho fa la dansa tant a nivell conceptual com a nivell d’execució.

La dansa ha estat present des dels inicis de la humanitat. Sempre ha format part de la

historia. Paulina Ossona (1984) ens diu que abans d’interpretar la dansa artística teatral

dalt d’un escenari o relacionar-ho amb la religió, la dansa s’entén com el moviment que

sobrepassa l’emoció, caracteritzat per la manifestació de temors, afectes, ires i el

menyspreu imposada per la pròpia estructura del cos i sense cap particularitat que fos

l’atracció per el ritme. La dansa, durant la prehistòria, anava lligada totalment a la vida

de les persones i també als seus ideals i creences. El fet és que la dansa en aquella època

era un ritual, és a dir, era una manifestació de caràcter ètnic. Segons Paulina Ossona

(1984) l’ésser humà no només buscava amb la dansa invocar les formes de la naturalesa

per demostrar-li mitjançant gestos quines son les seves necessitats obligades, sinó que

està convençut de la seva influència. Per exemple, ballar imitant la lluna s’interpretava

que era beneficiós sobre les dones embarassades. Segons Van Dalen l’educació física i

corporal es treballava per l’eficàcia física per afrontar els perills constants , per assegurar-

se que cap altre membre del grup els pot posar en perill, per l’enfortiment del lligam

grupal, per la seva autoprotecció i per la diversió en forma d’activitats d’entreteniment.

La dansa a l’Antiguitat

En les cultures antigues, segons Megías (2009) no es distingia entre la poesia, la música

i la dansa. La dansa formava part de la vida quotidiana tant en els esdeveniments socials

o familiars com en les cerimònies religioses en honor als deus grecs. En l’educació

Espartana la dansa va ser molt valorada en el món militar ja que el ritme i el moviment

corporal potenciava la força i el coratge per vitalitzar la idea de valor i honor. Segons Van

Dalen i Bennet (197) els grecs van associar totes les pràctiques corporals amb la filosofia,

la música, la pintura i fins i tot amb la dansa dins del sistema educatiu, ja que no només

s’entenia com a un activitat física sinó també com a via d’expressió tant a nivell

emocional, espiritual i intel·lectual. Anys més tard l’art musical va perdent importància

dins del camp educatiu, ja que l’art es comença a veure com un acte professional. La

professionalització va provocar que, per una banda es reconegués el mèrit i l’art dels

professionals que es dedicaven a la dansa, però per altre banda es procurava separar-los

de les persones cultes i immerses al món intel·lectual. A causa d’això es comença a

diferenciar el camp educatiu de l’artístic que fins aquell moment s’havien interrelacionat.

Segons Garcia Romero, això afectarà de manera important a la formació artística i

musical dels anys següents. La civilització romana parteix d’un deteriorament de la

8

formació física i corporal donada per la major importància que tenia la formació

intel·lectual. Tot i que l’educació corporal Romana, segons Garcia Romero va dirigida a

la preparació i formació militar, la sanitat i a l’espectacle.

La dansa a l’edat mitjana

Arriba l’Edat Mitjana (s. V d.c al s. XIII d.c) i l’església va passar a ser l’eix central de

tota la societat, era la responsable de tenir cura dels sabers i l’educació de les classes amb

poder. L’educació física, segons Fuentes (2006) va desaparèixer, ja que l’Església no creu

que el cos sigui necessari ni tampoc que tingui cabuda dins dels valors espirituals, el cos

deixa de contemplar-se per tal de centrar-se amb Déu i l’espiritualitat. No obstant,

l’educació corporal anava destinada únicament als cavallers medievals que formaven

l’exèrcit amb condicionants clars com saber lluitar, nedar, escalar, tirar amb diferents

armes, ballar... Segons Sachs per el ser humà medieval les danses s’enfocaven des del

punt de vista de la mort i les malalties per poder assumir-les.

La dansa en el renaixement

En el Renaixement (s. XIV d.c al s. XVII d.c) s’imposa l’humanisme fent protagonista

principal de la vida a l’ésser humà, situant-lo en l’eix central de la cultura, l’art i la

cogitació. Per a Ulman, aquest canvi de mentalitat va ser gràcies a la verificació

quotidiana on veien que el cos és indispensable per a la vida de l’ànima i que ambdues

havien de treballar conjuntament. Majoritàriament els autors renaixentistes interpreten el

cos com a protagonista dins del marc educatiu, ja que l’ésser humà complert és aquell que

suma el cos i l’ànima. En aquesta època van sorgir els mestres de dansa de procedència

humil que s’encarregaven d’ensenyar, mitjançant apunts descriptius, els passos i les

coreografies ballades en festes de les poderoses famílies. Fins aquell moment la dansa era

casi exclusivament una expressió corporal de forma relativament lliure. Thoinot Arbeau

en la seva obra Ochésographie , també ens descriu que la dansa al s. XVI és una activitat

plaent i profitosa, aconsellat per a persones joves i grans perquè dóna salut i conserva la

forma física.

La dansa a l’edat contemporània

Durant el s. XVII hi ha un canvi de mentalitat on es té una gran consideració del cos i

l’ànima com a essència de la naturalesa humana. Rosseau considera que l’educació física

és important dins l’educació integral de l’infant i aquesta ha d’estar guiada per la

naturalesa i permetre que es desenvolupi l’espiritualitat a partir de la raó. Un referent molt

important va ser protagonitzat per Pestalozzi el qual va dir que l’educació física era igual

d’important que l’educació intel·lectual, ja que creia que proporcionava uns beneficis

sobre la moralitat i els valors de les persones.

Durant el S.XIX s’han donat molts canvis a nivell social, polític i cultural, i això va

generar molta inestabilitat social. Tot i així l’últim terç del segle era obligatori fer

exercicis físics i corporals dins l’àmbit escolar en el naixement d’escoles innovadores per

tal de garantir una bona salut als alumnes. Adolff Spieers (1810-1858), per exemple, va

ser el creador de la gimnàstica pedagògica a l’escola de Pestalozzi. I Dalcroze (1865-

9

1950) va ser el creador del mètode pedagògic “La rítmica Dalcroze” que es fomenta sobre

tres pilars: la música, el moviment i la coordinació. Amb aquest mètode, del qual en

parlarem més endavant, Dalcroze pretenia generar relacions entre el cos i la ment. Una

altre figura a destacar d’aquesta època és Isadora Duncan, una dona que va desenvolupar

idees sobre l’alliberament de la dansa. La seva forma autodidàctica i lliure de ballar seran

de gran valor en la configuració de la dansa moderna del s.XX.

Arriba el s. XX i en primer lloc es dóna una progressiva universalització de l’educació, i

en segon lloc, es donaran nous plantejaments de grans pedagogs que es definiran com

l’Escola Nova. Dins d’aquestes escoles l’educació física començarà a normalitzar-se en

les institucions escolars, fins i tot com una matèria acadèmica. Sorgeixen grans pedagogs

com Decroly, Montessori, Rudof Laban... Del 1900 al 1939 es van formar tres moviments

amb metodologies diferents: el nord, l’oest i el centre; els quals no estaran

interrelacionats. Però a partir del 1939 es donarà aquesta interrelació entre els diferents

mètodes a través de l’intercanvi, fent així més sòlides i riques les propostes pedagògiques

dins de l’educació física. Fruit d’això, segons During aquest intercanvi va generar tres

àmbit educatius dins l’educació física: l’esport, la psicomotricitat i l’expressió corporal.

During, ens fa la reflexió que la progressiva incorporació de l’expressió corporal en

l’educació física es donava a terme gràcies a les pràctiques de la dansa, que

majoritàriament era rítmica i casi sempre dirigides a les dones. Dit això, durant la segona

meitat del s.XX les pràctiques rítmiques i gimnàstiques es dirigeixen més cap a objectius

recreatius i de salut i progressivament s’allunyen d’objectius expressius i artístics. Com

a conseqüència la dansa escolar estava molt influenciada i impulsada pels propis

professionals i diferenciant dues vies de desenvolupament molt clares dins l’educació. 1)

la dansa com a agent educatiu al participar de finalitats creativa, físiques, intel·lectuals i

socials al marge del nivell professional, i 2) la dansa entesa com a una forma artística

d’expressió que requereix d’un alt nivell perfeccionista.

Avui en dia en totes les etapes educatives s’esmenta com a mínim un objectiu general

relacionat específicament amb aquestes capacitats, que van dirigides a la dansa com un

contingut conceptual i com a una activitat o instrument pedagògic. Per contra, té un

tractament ínfim en els programes de formació de professors i professores de Magisteri

especialitzats en educació física i en els estudis de Ciències de l’activitat física i els

esports. Pel que fa la legislació, es fa referència explícita a les activitats de caràcter

expressiu i a nivell corporal, i la dansa és, en particular, com un contingut o activitat

vàlida des del punt de vista pedagògic.

3.1.2 Concepte de la dansa

La dansa, tal com s’ha demostrar anteriorment, ha estat sempre present a la civilització

humana i en totes les societats en forma de cultura, tradició, art,... és de les primeres arts

que van generar els humans i que indirectament s’ha convertit en un fenomen universal.

La seva definició és complexa, perquè hi ha hagut milers d’interpretacions i formes

expressives i artístiques al llarg de la història i per tant no hi ha una única definició que

10

englobi tot el concepte. A continuació he fet un recull de definicions partint de diferents

punts de vista.

Des d’un punt de vista motriu, els autors focalitzen la dansa com a moviment del cos,

Salazar (1986) citat per García Ruso (1997) “La danza es una coordinación estética de

movimientos corporal” i per Megías:

“La danza es el desplazamiento efectuado en el espacio por una o todas las partes

del cuerpo del bailarín o bailarina, diseñando una forma, impulsado por una

energía propia, con un ritmo determinado, durante un tiempo de mayor o menor

duración.” (Megías, 2009)

Des d’un punt de vista comunicatiu, la dansa a part de ser moviment és un agent

comunicatiu essencial per a les persones, tal com diu Willem (1985, p.5) citat per García

Ruso (1997) “La danza es un arte que utiliza el cuerpo en movimiento como lenguaje

expresivo” i Serra ho complementa:

“La dansa es saber mirar, és percepció, improvisació, producció, experimentació

i sobretot intuïció. Deixar fluir les teves emocions i sensacions i trobar l’expressió,

simple i directa, d’aquest cos orgànic, mental i energètic.” (Serra, 2010, p.1, citat

per Palà, J; Salvador Claus, A., 2017 )

Des del meu punt de vista totes aquestes definicions corroboren que la dansa és la via

d’expressió de sentiments i emocions a través del moviment coordinat o no, estètic o no,

impulsat per a la persona la qual l’està efectuant. L’ésser humà té la necessitat de

manifestar tot allò que sent i pensa i a través del moviment, i la dansa és una de les vies

més fàcils i adequades que té per expressar-se i imaginar, tot potenciant la creativitat i

garantint la felicitat.

3.1.3 Dimensions de la dansa

El concepte i el significat de la dansa pot ser entesa i practicada de diferents formes, i per

això també es pot dir segons Bathala (1983) i Xarez et. Al. (1992) en el llibre de Garcia

Ruso (1997) que té diverses dimensions:

La dimensió de l’oci: la dansa pot ser entesa com a una activitat d’oci, ja

sigui per tenir un bon manteniment físic o per omplir el temps lliure, com per

a passar-nos-ho bé en festes infantils, culturals, amb amics i amigues..., al cap

i a la fi una activitat que va destinada a tota la societat i que es practica de

manera continua en el nostre dia a dia. La persona que dirigirà aquesta activitat

serà un guia, monitor, professional...

La dimensió artística: la dansa és entesa com un art i per tant ha d’anar

encarada i ha de tenir principis i normes que l’orienten cap a activitats

artístiques, obres coreogràfiques, escenaris, públic, medis de producció...Per

a poder accedir-hi cal tenir un alt nivell tècnic i professional i formar part

d’una companyia que es dedica a crear obres coreogràfiques per presentar-les

en teatres, escenaris públics...

11

La dimensió terapèutica: aquesta està destinada a formacions i recursos

terapèutics per a infants amb NEE (Necessitats Educatives Especials) i a adults

amb certes dificultats i contorbacions en els seus comportaments i habilitats

socials. Aquesta pràctica és totalment professional, és a dir que esta impartida

per a un professor/ o terapeuta en institucions d’educació especial,

generalment.

Dimensió educativa: Aquesta dimensió, en la qual ens centrarem en aquest

treball, és la que a través d’ella es treballen continguts conceptuals,

procedimentals i actitudinals com els valors i les normes amb la intenció de

dur a terme del desenvolupament integral de l’infant. La dansa eductiva té

diverses funcions de caràcter educatiu segons Garcia Ruso (1997):

o La funció de l’autoconeixement i el coneixement de l’entorn.

o La funció de salut i l’increment de control de la capacitat motriu.

o La funció lúdic-recreativa, així potenciant la creativitat.

o La funció afectiva, comunicativa i de relació

o La funció estètica i expressiva

o La funció catàrtica i hedonista, a nivell d’alliberació de tensions.

o La funció cultural.

3.1.4 La importància del moviment

La dansa implica una varietat de moviments, un grau de coordinació, força i resistència

major que la majoria de les altres activitats físiques. A la dansa s’utilitza la totalitat del

cos i totes les seves possibilitats motores. A més contribueix en el coneixement del cos,

el desenvolupament de la cinestèsia , la coordinació, la musicalitat, la consciència de

processos com la respiració, la relaxació, la tensió, la consciència de l’espai-temps, la

velocitat…

El cos humà està en disposició per al moviment en un espai on el moviment hi té cabuda.

La ciència ens ho confirma, començant des de l’activitat cerebral, passant per les funcions

fisiològiques i acabant en el sistema locomotor, l’únic perceptible per la societat. El

moviment segons Vargas (2010) el qual efectua el cos és inèrcia innata dels éssers vius,

l’única diferència que hi ha entre els animals i els humans, és que les persones podem

arribar a ser conscients, tenir un domini del nostres propi moviment i com a diferència

principal la intencionalitat d’aquest. No obstant, Fuentes (2006) cita una afirmació d’en

Bernard en la seva obra “El cuerpo” afirma : “vivir el propio cuerpo no es sólo asegurarse

su domino o afirmar su potencial sino también descubrir su servidumbre, reconocer su

debilidad.” Aquesta és la riquesa del moviment, la qual a través d’ell permet que aprenem

del nostre entorn i que puguem desenvolupar les nostres capacitats i millorar les nostres

mancances. Quan aquest moviment s’estructura d’una forma conscient, com hem dit

anteriorment, i s’executa es converteix en art, és a dir en dansa.

El moviment corporal i la dansa és un dels molts mitjans de comunicació que tenim els

éssers humans avui en dia. Des d’un punt de vista històric, la primera comunicació i

contacte entre dues persones va ser a través del moviment corporal i no a través del

12

llenguatge. Els humans necessitem moure’ns per comunicar, expressar les idees,

emocions, estats d’ànim i generar vincles amb les persones que ens envolten. Dit això, tal

com diuen Lago i Espejo (2007):

“El moviment i la dansa, no són quelcom innecessaris per al cos humà, sinó que

són necessaris per el desenvolupament evolutiu, sigui físic, intel·lectual, social o

emocional de les persones. El moviment hauria d’entendre’s com una manera de

desenvolupar la capacitat de comunicació i abstracció de missatges significatius,

la interpretació simbòlica de la realitat i la capacitat d’analitzar i reflexionar

críticament”

El moviment del cos és doncs, el primer pas per a poder comunicar-nos.

Segons Fuentes (2006) l’educació i el cos van lligats de la mà, ja que qualsevol

experiència o aprenentatge que rep l’ésser humà , ja sigui físicament o espiritualment ha

de passar ineludiblement per el propi cos. El costant canvi conceptual durant la historia

entre el cos i l’ànima ha portat a desenvolupar moltes teories que finalment avui en dia

s’entenen com a un sistema indivís i interrelacionat, i aquesta teoria és la que verifica

l’explicació a la dita tant popular de ‘Cuerpo sano, mente sana’ afirmant doncs que una

part està condicionada per l’altre.

Bril (1997) segons Fuentes (2006) hi ha diferents tipologies de moviments i es divideixen

en quatre grans camps:

1. L’activitat corporal relacionada directament amb les funció biològiques com

caminar, menjar, dormir…

2. El moviment tècnic, on el moviment s’utilitza com a eina de moviment com per

exemple pels desplaçaments.

3. L’activitat gestual com a via de comunicació, tots aquells moviments relacionats

amb el propi cos per a poder transmetre.

4. Els moviments institualitzats, tots aquells moviments relacionats amb rituals,

danses, els jocs i als esports, els quals ja venen marcats des d’un inici.

Des del punt de vista de la dansa, els seus moviments seran generalment institualitzats,

però moltes vegades la dansa o expressió corporal també s’utilitza com a una activitat

gestual per comunicar a nivell personal.

Cal saber diferenciar entre gestos i moviments, segons Fuentes (2006) aquella persona la

qual dóna èmfasi a una activitat d’orientació, d’investigació o una acció transient que va

dirigida al seu entorn, és un moviment, en canvi la manifestació d’emocions i sentiments

viscuts i fluïts per a la persona segons el seu caràcter expressiu, és un gest.

3.1.5 Components psicològics

La matèria física del cervell i el seu funcionament seran vitals pel procés d’aprenentatge

del moviment, per entendre-ho millor em disposo a descriure els determinants que

garantiran un millor procés d’aprenentatge. Per això és necessari un estudi des de la

13

psicologia per a conèixer el potencial i justificar la seva presència en l’educació de l’infant

amb l’objectiu d’emprendre el camí cap a l’educació integral.

Plasticitat cerebral:

Mora (1994) citat per Megías (2009), “La plasticitat cerebral és el conjunt de

modificacions produïdes en el sistema nerviós com a resultat de l’experiència

(aprenentatge)”. El metabolisme cerebral durant en edats primerenques es més actiu, de

manera que confirma el fet de que quan som petits el nostre cervell actua com a una

esponja. El recent nascut és més actiu a l’escorça primerenca, al tàlem, el tronc cerebral i

al vermis cerebel·lós, en canvi el metabolisme frontal és molt baix i no comença a

desenvolupar-se fins els 8-12 mesos. A partir d’aquesta edat el metabolisme cerebral és

igual o més actiu que el de un adult fins a l’adolescència que tendeix a estabilitzar-se. Per

tant, aquesta teoria verifica que els infants tenen un metabolisme cerebral més actiu, per

consegüent tenen major plasticitat cerebral. Tanmateix, en tots els casos on la plasticitat

cerebral hi tingui cabuda el seu desenvolupament tindrà a veure amb l’edat de la persona,

tant que el desenvolupament cognitiu també serà més efectiu en edats primerenques.

Desenvolupament cognitiu

El desenvolupament cognitiu és un determinant primordial per a qualsevol tipus

d’aprenentatge, en el cas de la dansa és important considerar-lo. Aquest procés estarà

format per molts factors però algunes bases neurofisiològiques afecten directament a

l’aprenentatge del moviment. Vygotsky segons Megías diu: “Cal plantejar els

aprenentatges a un nivell que no estigui allunyat de les possibilitats de l’infant, no obstant

anticipant-se un mínim, potenciant així l’estimulació donada, per a un desenvolupament

previ”. Segons García Madruga (2002) citada per Megías (2009) assegura que “La clau

per a mantenir la plasticitat cerebral activa és la constància de l’activitat intel·lectual”.

Dit això és important remarcar que les possibilitats d’aprenentatge estan marcades, per

una banda, per el desenvolupament de les bases biològiques del cervell, però per altre

banda, la conducta de l’infant.

L’atenció

Megías (2009) cita a Luria (1979) per definir que l’atenció és el procés selectiu en el

procediment de la informació humana, aquest suposa un augment d’eficàcia sobre una

feina o una funció determinada i en conseqüència priva de les activitats restants. Com

hem pogut veure fins ara l’atenció no es pot entendre com un concepte únic, sinó que

implica la interacció de molts processos o estructures com la memòria i les habilitats de

comunicació lingüística.

L’atenció, com moltes altres capacitats, poden ser entrenades, estimulades i reconduïes,

a través de l’educació. A nivell d’aprenentatge, l’atenció concreta totes les capacitats que

són necessàries per a realitzar la tasca que se li planteja. Segons Megías (2009) hi ha

diverses capacitats a desenvolupar relacionades amb l’atenció, però les capacitats més

rellevants per a un bon aprenentatge del moviment són:

14

Capacitat de l’amplitud del focus, és la quantitat màxima d’informació que

una persona pot retenir al mateix instant.

Flexibilitat d’atenció, capacitat per canviar ràpidament d’una acció a una altre

tenint en compte la situació.

Esforç mental, capacitat per a poder realitzar tasques que requereixen un

esforç mental elevat i per tant caldrà una atenció activa de forma prolongada.

Resistència a la interferència, capacitat per no deixar-se influir per estímuls

externs.

Atenció dividida, capacitat de distribuir la ment en dos o més accions al mateix

temps.

Control d’atenció, capacitat per reconèixer quins recursos i components cal

utilitzar en cada moment de la forma més adient.

Des de la Psicologia Cognitiva segons De vega (1984) citada per Megías (2009) es

considera que gràcies a les capacitats d’atenció podem adaptar-nos a un entorn complex

entenent i manipulant adequadament, ja que aquestes dirigeixen els nostres recursos

mentals sobre alguns aspectes de l'entorn per prescindir d'altres; o bé reparteixen aquests

recursos d'una manera òptima entre dues o més tasques.

Des de la Neurociència cognitiva segons Luria (1979) en paraules de Megías (2009), el

lòbul frontal és el responsable del control voluntari de l’atenció, és a dir, és el que controla

la resposta a estímuls autogenerats precedents del sistema límbic, estímuls visualment

guiats precedents de lòbul parietal o estímuls orientats precedents del lòbul temporal.

Podem veure que des de la Neurociència cognitiva ens afirma que l’atenció genera una

extensa xarxa de connexions entre lòbuls que gràcies a la seva interacció existeixen les

diferents capacitats que anteriorment he esmentat.

Segons la teoria de pertinença de Norman (1968) contrastada per Megías (2009) l’atenció

selectiva ve donada per l’extracció de la informació rellevant. Hi ha un analitzador que

extreu els paràmetres més importants. Dins del camp de l’atenció, la més freqüent és

l’atenció selectiva que és la que permet escollir la informació, d’entre una gran quantitat

d’estímuls que rep, a causa de la seva intensitat, la seva novetat, la seva posició, el seu

contrast, l’objectiu, el sentit... Però un factor molt important que explicarà el perquè de

l’atenció selectiva és la motivació, l’interès i la curiositat de tot allò que ens envolta.

Si ens basem en l’aprenentatge de la dansa, segons Megías (2009) la majoria dels estímuls

els quals rep una persona que balla són visuals, per això ampliar el focus d’atenció,

observació dels detalls... beneficiaria la captació i la precisió dels moviments. Per poder

aconseguir aquesta precisió depenem de la concentració, que és l’habilitat per mantenir

l’atenció en aspectes concrets el quals està realitzant. La concentració es considera un

dels elements de l’atenció més primordial, en el cas de la dansa i saber controlar l’atenció

i la concentració, els beneficiarà en la seva autonomia per a poder guiar-se en el seu procés

d’aprenentatge o de pràctica.

15

La percepció

Segons García Ruso (1997) la percepció no és un reflex passiu, sinó que implica un procés

constructiu, mitjançant el qual un individu organitza les dades que li proporcionen les

seves modalitats sensorials i els interpreta i completa a través de records sobre la base de

les seves experiències prèvies.

La percepció visual, serà la més important en el camp de la dansa ja que la majoria de la

informació que es transmet es fa a través de la vista. Els components de percepció visual

estan dividits en diversos processos els quals determinen la forma, el color, la textura, la

profunditat, el moviment...

La funció de la percepció és la integració de la informació sensorial i l’experiència

acumulada al llarg de les nostres vivències que crea una acumulació de coneixements i

un munt d’experiències útils. Aquest procés també formarà part del desenvolupament

cognitiu fonamental per a l’infant.

Hi ha diferents percepcions que cal tenir en compte a l’hora de practicar la dansa:

Percepció de l’espai

Segons García Ruso, la percepció de l’espai ( el concepte espai entès, segons Fleming

(1976) citat per Garcia Ruso, com l’àrea en el qual l’individu es mou i s’interrelaciona

amb l’espai, el temps i l’energia) és fruit de la relació entre els objectes i la informació

d’aquesta relació arriba a l’individu a través d’aquest processos o modalitats sensorials:

Cinestèsia: Sensació que té l’individu per l’execució d’un moviment. Aquest

moviment es considera com a alguna cosa espacial.

Hàptic: Es la informació que es rep a través del tacte

Oïda: Podem localitzar un espai a través del nostre sistema auditiu.

Vista: Facilita la informació de la localització, la orientació, les distancies, els

canvis de posició... Tot i que la vista sigui el procediment sensorial més

important es requereix la necessitat de tots els altres per a generar un moviment

eficient.

Segons Piaget (1972) per construir la relació espacial es necessiten dos plans per

aconseguir-ho.

Pla perceptiu o sensoriomotriu: Es el pla que engloba el període sensoriomotriu (dels 0

als 7 anys) on l’infant associa i entén l’espai segons el seu criteri, i per tant l’experiència

perceptiva a l’acte i l’experiència motriu seran primordials per la construcció de la noció

de l’espai.

Pla representatiu o intel·lectual: Aquest pla es presenta a partir dels 7 o 8 anys,

progressivament adquireix la capacitat d’analitzar estímuls de la percepció, relacionant

les persones que l’envolten i els objectes del món exterior sense situar-se a ell com a punt

de partida.

Dins de la percepció de l’espai, trobem la capacitat d’orientació espacial, que encara que

sigui una capacitat molt complexa i un procés molt lent, la dansa ajudarà a optimitzar el

seu procediment. Segons Acredolo (1978) citat per Megías (2009):

16

“L’orientació espacial és la capacitat per a la localització de l’espai del nostre

propi cos en relació als objectes o a la localització d’aquests en funció de la nostre

posició. I afegeix que el moviment és un efecte facilitador pel canvi del sistema

de referència que utilitzen els nens i les nenes per orientar-se en l’espai.”

Percepció del temps:

Megías cita a Fraisse (1967) ja que ens diu que la percepció del temps, és el més complex,

i es compon de dos aspectes:

o L’ordre, o distribució cronològica de les variacions o seguides. Es pot distingit de

forma immediata ja que representa l’aspecte qualitatiu del temps.

o La duració, que representa la mesura en minuts i segons de l’interval comprès. És

l’aspecte quantitatiu del temps, es pot percebre quan hi ha una activació dels

processos sensorials.

Dins de la percepció del temps es desenvolupa el ritme, un dels aspectes més importants

a desenvolupar quan una persona dansa.

Des d’un punt de vista motriu “El ritme és, al mateix temps, l’ordre, la mesura en el

moviment i la manera personal d’executar aquest moviment” Dalcroze (1903). I des d’un

punt de vista musical, el ritme s’entén com tot allò que pertany a la dimensió temporal de

la música. El pols de la música és el que construeix el ritme musical, segons Camara

(2013) aquest ritme musical es manifesta a través de pulsacions regulars, generalment,

que es divideixen en parts iguals, i perquè els pedagogs puguin treballar el

desenvolupament de la consciencia rítmica, cal incidir en el ritme musical. Tots dos

conceptes formen part de l’aprenentatge de la dansa. Tot i així, el ritme és un fenomen

que està present a la nostre vida quotidiana, i fins i tot abans dins la panxa de la mare, a

través de la respiració, els gestos, el caminar, les artèries, el parpelleig... fet que augmenta

la importància del treball en el camp educatiu. Davant d’això, Dalcroze presenta un

mètode vinculat a l’educació del ritme on hi haurà una educació conjunta del moviment,

de la percepció i la coordinació del gest i el so.

A més el ritme ens dóna certes habilitats com la memòria, tal com diu Megías (2009), les

variacions regulars de la dansa es divideixen en series de 8 i aquest fet resulta més fàcil

aprendre petits fragments que marquen una referència per a començar cada part. L’inici i

el final generalment estaran formats per moviments de continuïtat per a que el conjunt

tingui un sentit eloqüent.

La dansa es caracteritza per la seva regularitat rítmica, que com diu Megías (2009) la

regularitat està formada per moviments que encaixen perfectament amb el que percebem,

i aquest moviment a part de transmetre bellesa i coordinació, és font de satisfacció d’un

mateix que és complementada per l’harmonia que crea la interacció de la percepció i la

motricitat.

I per últim, es pot diferenciar diferents capacitats rítmiques segons Fraisse en paraula de

Megías (2009):

- Component perceptiu: la capacitat de diferenciar i notar les estructures

rítmiques.

17

- Component d’anticipació: fent referència a la capacitat memorística de les

formes rítmiques.

- Component psicomotor: la capacitat per a controlar els moviments rítmics cada

vegada que hi ha una nova incorporació d’altres ritmes.

La percepció del moviment

A principis de l’aprenentatge de la dansa s’aprèn a través de la imitació, i per poder fer-

ho es necessita copsar el moviment. La primera sensació i percepció del moviment és

veure com un tot es mou per l’espai però, segons Joyce (1987) citat per Megías, poc a poc

mitjançant la pràctica i l’exerció aniran definint la qualitat del moviment, de l’energia i

del ritme. Per a la percepció del moviment segons Megías (2009), és important la

implicació dels sentits com la vista, primordialment, l’oïda i el sentit de la cinestèsia.

Gràcies al sentit de la cinestèsia, no hi ha la necessitat d’utilitzar la vista per a percebre

els moviments, ni l’esforç, ni l’energia, ni l’equilibri...

És molt important que percebin la reproducció del moviment i després la seva pròpia

execució per comprovar si el que ha fet està bé o cal millorar, canviar, accentuar

l’energia...

La memòria

Megías, menciona a Stelmach (1974) ja que té la teoria que la dansa té una tipologia de

memòria específica, la memòria motriu, la qual s’adapta a peticions específiques de les

habilitats motrius. Aquesta teoria es pot relacionar amb les intel·ligències múltiples de

Garner (1995). La intel·ligència corporal i cinètica és la capacitat de resoldre problemes

utilitzant el cos o parts específiques d’ell. Per a fer una bona resolució del problema la

memòria motriu és important. Els factors més concurrents en la memòria motriu són: la

qualitat intrínseca de la pròpia informació, les capacitats de la persona i les condicions

ambientals.

Funcionament dels hemisferis cerebrals

Per abreviar, segons Megías (2009) l’hemisferi esquerre és el que pensa de forma lògica,

el que analitza i el que ens fa capaços de comunicar-nos amb les paraules ja que és on es

reté tota la part del llenguatge. En canvi l’hemisferi dret genera imatges i es comunica a

través de la comunicació no verbal com la pintura, la música o la dansa.

Així mateix la música i les emocions aniran lligades a l’hemisferi dret, no obstant, aquest

permetrà la percepció, el reconeixement i el record d’un ritme, el timbre, la melodia a

través del cant o el plaer que ens genera, però l’hemisferi esquerre serà el responsable de

tenir la capacitat d’identificar els errors dels ritmes i entendre la música. Així doncs un

dels factors que possibilitarà la superioritat de l’hemisferi esquerre serà l’entrenament

musical.

3.1.6 Components psicomotrius

18

La disciplina de la dansa requereix la disposició psicomotora i altres aspectes que

possibiliten el moviment artístic i el seu aprenentatge. La tècnica que estudia el conjunt

d’aquests aspectes s’anomena psicomotricitat.

“La psicomotricidad es un planteamiento global de la persona. Puede ser

entendida como una función del ser humano que sintetiza psiquismo y motricidad

con el fin de permitir al individuo adaptarse de manera flexible y armoniosa al

medio que le rodea. Puede ser entendida como una mirada globalizadora que

percibe las interacciones tanto entre la motricidad y el psiquismo como entre el

individuo global y el mundo exterior. Puede ser entendida como una técnica cuya

organización de actividades permite a la persona conocer de manera concreta su

ser y su entorno inmediato para actuar de manera adaptada. (Lièvre y Staes, 1992

citats per Megías, 2009).”

La psicomotricitat és un dels pilars que forma part de l’educació de la dansa, ja que si

hem de descriure la dansa a través de la vista, es tracta de moviments corporals, és a dir,

actes motors condicionats pel sistema motriu. Però aquests moviments es donen per algun

motiu i abans han estat interioritzats, així doncs tenen un component psicològic. D’aquí

s’explica el significat de la paraula psicomotricitat, on es dona una interacció entre la

psicologia i la motricitat de l’infant. Segons Megías (2009) la importància del seu treball

es justifica perquè el desenvolupament de les capacitats mentals a través de l’assimilació

de l’esquema corporal, perquè el cos és l’únic element que té contacte amb l’exterior i

perquè el moviment es inseparable del aspecte relacional del seu comportament.

Segons Gamundi, Rieres i Zaragoza (2010) hi ha diversos aspectes a treballar dins la

psicomotricitat. Els més treballats a la dansa són el control i la consciència del cos,

l’Activitat Postural Equilibradora, l’esquema corporal, la lateralitat, la respiració, la

relaxació i la locomoció.

Control i consciencia del cos

En aquest aspecte s’inclouen totes aquelles habilitats referents al domini del cos i el seu

millor coneixement a través d’un procés d’introspecció i d’autoconeixement.

Activitat Postural Equilibradora

Segons Gamundi, Rieres i Zaragoza (2010) el concepte APE sorgeix de l’agrupació de

diferents conceptes que fan que l’infant controli i ajusti el seu cos a una postura que

permet el desenvolupament natural i equilibrat del cos en l’espai que ocupa. Aquests

conceptes són el to muscular, que és el grau de tensió dels músculs del nostre cos i per

tant imprescindible per el nostre desenvolupament motriu, la postura, que està

directament relacionada amb el to muscular, els dos constitueixen una unitat

tònicopostural, el control de la qual facilita la probabilitat de conduir l’energia tònica

necessària per a fer els gestos ,allargar l’acció o dur el cos a una posició determinada i

l’equilibri que té com a finalitat desenvolupar l’esquema corporal i l’orientació espacial

de l’infant tot treballant l’equilibri estàtic a través de diferents posicions del cos, i desprès,

19

treballar l’equilibri dinàmic, segons Vayer mencionat per Gamundi, Rieres i Zaragoza,

un equilibri correcte és el fonament de la coordinació dinàmica corrent.

En aquest apartat també caldrà tenir en compte l’alineació corporal, que segons García

Ruso (1997) una bona alineació corporal es basa en la postura correcte i el moviment

harmònic, equilibrat, fluït i eficaç. La majoria de la nostres postures corporals són

incorrectes i ens generen malestar, lesions... la dansa treballa a través de posicions

correctes per evitar o alleugerar els problemes motors.

Esquema corporal

En la línia de Gamundi, Rieres i Zaragoza (2010) el motiu específic de la dansa segons

Wiener i Lidstone (1972), és conèixer el nostre cos, i la pràctica de la dansa permetrà

conèixer les nostres possibilitats corporals. Hi ha mil conceptes per fer referència al

coneixement del nostre cos, però l’esquema corporal és el concepte que millor defineix

la seva funció educativa. Le Boulch (1981) en el llibre de Gamundi, Rieres i Zaragoza ho

defineix així:

“El esquema corporal o imagen del cuerpo, puede definirse como intuición global

o conocimiento inmediato de nuestro cuerpo, sea en estado de reposo o en

movimiento, en función de la interrelación de sus partes y, sobre todo, de su

relación con el espacio y los objetos que le rodean.”

L’esquema corporal es va construint al llarg del temps, passant d’una noció global del

cos, a un cos articulat , que poc a poc va aprenent dels seus límits, i finalment entendrà

el seu cos com la interacció de les diverses parts i com una estructura ben definida. Per a

Piaget l’assimilació de l’esquema corporal arriba quan l’infant és capaç de fer-se

representacions mentals separant-les de l’acció immediata amb l’objectiu d’arribar a

visualitzar-se un mateix en un espai , actuant amb un temps establert.

Així doncs el coneixement corporal i les diferents formes en què el cos es pot moure

constitueixen els fonaments per a la dansa, segons García Ruso (1997). Però, a través de

la dansa l’infant pot adquirir aquest coneixement de les diferents parts de el cos, utilitzant

moviments globals i específics; poc a poc anirà agafant consciència del seu propi cos i

per tant l’autora defensa que la dansa afavoreixi el coneixement de l'esquema corporal.

Lateralitat

Segons Gamundi, Rieres i Zaragoza (2010) el cos humà està qualificat per la presència

de parts anatòmiques parelles simètriques, i d’elles es produeix una asimetria funcional,

possibilitant l’ús preferent dels segments d’un costat del cos o de l’altre. Està relacionada

amb l’estructuració general corporal i per tant, d’ella depèn el control i la consciència

corporal. Segons Fernandez Iriarte (1984) citada per Gamundi, Rieres i Zaragoza, entenia

“La lateralitat com el predomini funcional d’un costat del cos sobre l’altre, que ve

determinat per la supremacia que un hemisferi cerebral exerceix sobre l’altre”. A partit

dels 5 anys l’infant adquireix els conceptes de dreta i esquerra i per tant comença a ser

conscient de la seva dominància lateral. Ortega i Blázquez (1982) van determinar

diferents tipus de lateralitat:

20

o Dretana: predomini d’ull, mà, peu i oïda drets.

o Esquerrana: predomini d’ull, mà , peu i oïda esquerres.

o Ambidextre: no hi ha una clara dominància per cap de les parts anteriors.

o Creuada: mà, vista o oïda no corresponents amb el costat corporal.

o Invertida: la lateralitat innata de l’infant s’ha oposat com a conseqüència de

l’aprenentatge.

Respiració

Una respiració ben feta garanteix un equilibri tant físic com mental, i té una funció

imprescindible per a construir la imatge de nosaltres mateixos. L’observació i consciència

d’aquesta, ens condueix a connectar amb nosaltres mateixos a través de la relaxació i

l’aprenentatge d’un bon ritme, juntament amb un treball introspectiu i intern.

Relaxació

Segons García Ruso (1997) la relaxació afavoreix a tenir un estat de consciència per un

baix to muscular, per la disminució del ritme cardíac i respiratori per arribar a tenir una

millor concentració i per tenir la capacitat perceptiva interceptiva, exteroceptiva i

propioceptiva. A nivell cognitiu afavoreix a l’atenció i a la capacitat de concentració, a

nivell motriu, afavoreix a un millor coneixement de l’esquema corporal, a nivell

conductual, disminueix i ajuda a gestionar moments d’estrès, a nivell personal, afavoreix

el coneixement d’un mateix, i per últim, a nivell d’aprenentatge de la dansa, es vol

aconseguir un millor coneixement del cos, un control muscular major, desenvolupar la

capacitat de localitzar tensions en zones específiques del cos i percebre la noció del pes,

del contacte, de l’equilibri, de l’estat emocional...

Locomoció

Tots els moviments que fem de manera voluntària són moviments locomotrius, com per

exemple moure el cap, posar-nos de peu... Aquests moviments o desplaçaments voluntaris

van evolucionant al pas del temps i es diferencien per els desplaçaments naturals, els

desplaçaments construïts i els salts. Els desplaçaments en general es caracteritzen, segons

Gamundi, Rieres i Zaragoza (2010), per la posada en acció és a dir el moment en què

comença el moviment, el ritme d’execució, els canvis de direcció, les parades i la durada

de l’execució.

Gamundi, Rieres i Zaragoza (2010) afirmen que els desplaçaments naturals són els

primers en desenvolupar-se , com la marxa , és a dir, quan l’infant de manera autònoma i

intencionada ja es sap posar de peu i la carrera, l’acció de córrer, és la successió

alternativa de recolzament dels peus sobre la superfície de desplaçament. Seguidament a

partir d’aquests moviments naturals podran efectuar els construïts que a diferència dels

primers aquests es confeccionen amb un objectiu anticipat com els desplaçaments

recolzant diferents parts del cos, amb ajuda dels companys i companyes, sobre materials,

transportant materials, rítmics... Per altre banda, altres desplaçaments i moviments que

podran portar a terme a través de l’aprenentatge dels anteriors seran els salts, que es pot

definir com un moviment que implica una elevació del cos del terra, realitzat per un peu

21

o per dos, i els girs que és qualsevol circumval·lació que tingui com a centre l’eix del cos

humà, amb desplaçament o sense.

3.1.7 Components físics

Com qualsevol altre activitat física la dansa millora l’estat físic en general, però amb la

prevalença de ser una activitat física més completa a nivell cognitiu, educatiu, físic,

psicomotriu... Els beneficis principals a nivell físic són: l’increment de la força muscular,

l’augment de la flexibilitat, l’acreixement de la resistència física i el guany de capacitat

cardiovascular. Dit això, podem veure que la dansa és una pràctica molt important per a

poder créixer sa i mantenir una bona forma física per tal de millorar la nostra qualitat de

vida.

3.1.8 Components creatius

Cal destacar que grans autors de l’educació defensen l’educació integral de l’infant com

a element imprescindible per a una millor educació.

Bisquerra (2007), defensa i creu molt amb una educació integral de la persona.

Aquella educació que no només es basa en el desenvolupament cognitiu de

l’infant, sinó també del desenvolupament social, emocional, moral, físic (salut),

professional, etc. Això suposa anar més enllà d’ensenyar continguts curriculars,

per prendre consciència de la importància de dedicar esforços, energies, temps i

pressupostos a formar persones.

La dansa facilita aquest desenvolupament ja que molts dels aspectes treballats amb el

moviment van vinculats al desenvolupament social, emocional, físic…

La dansa parteix de no marcar unes pautes establertes, d’aquesta manera promou la

creativitat. Els moviments que es creen de manera espontània surten de l’interior de les

persones o de la interacció entre elles, d’aquesta manera la creativitat hi és present tot

potenciant la capacitat d’anàlisi davant als obstacles plantejats, la capacitat de proposar

solucions imaginatives i originals, i la capacitat de desarrelar la adaptabilitat de canvi. A

més, segons Megías (2009) la dansa permet l’expressió al món imaginari del que balla i

l’obertura de la seva ment. I el seu mitjà, la música, condueix a la creativitat i a

l’exploració del món intern de les persones tot construint un vincle emocional vigorós.

Ens trobem davant de dos posicions per a poder entendre el moviment dansat. Per una

banda el moviment generat a causa d’una imitació preestablerta i per altre banda aquell

moviment que implica la creativitat, la diferència i la innovació, que en aquest cas

s’anomena improvisació. Doncs, Fuentes ens formula una proposta de Serre (1976) que

ens planteja una nova visió, partint de la idea que el moviment pot ser d’un model

“Amodelizante” el qual creu en el caràcter innat de la creativitat i simplement es base en

ella, i l’altre model anomenat “Modelizante” on el moviment ve marcat per la bellesa,

eficàcia i estil del coreògraf/a i per tant es basa en les explicacions prèvies a la creació.

Serre, doncs ens planteja un tercer model , el “Polimodelizante” que suposa una opció

integradora dels dos models però sense afavorir ni perjudicar cap dels dos. Guilford

(1952), creu que la creativitat és relativa a les aptituds que cal treballar com a creador/a

22

com la fluïdesa, l’originalitat i el pensament divergent. El pensament divergent segons ell

és aquell que va lligat directament amb la creativitat perquè les persones que tenen aquest

pensament es decanten per a una recerca de múltiples solucions que van encaminades cap

a la singularitat, la diferència, la particularitat...

3.1.9 Components musicals

Si partim de la teoria de Garner (1983) sobre les intel·ligències múltiples ens pot acreditar

que totes les persones tenim capacitats per entendre la música i que som capaços i capaces

de desenvolupar mes o menys depenent dels factors, de manera innata, aquesta

intel·ligència musical. Ara bé, Piaget i altres autors han observat que el desenvolupament

de la capacitat musical va totalment relacionat amb la capacitat fon-auditiva i

psicomotora. Segons Sánchez Estivill (2010) i el seu equip docent han pogut demostrar

que la música és un mitjà excel·lent per la conducció d’una educació basada en el

desplegament de les apteses humanes natives i a més facilita la globalització dels

processos socialitzadors. La música uneix la part emocional amb la part cognitiva, els dos

pilars fonamentals que cal desenvolupar durant l’etapa escolar. També segons, Dalcroze,

pedagog musical, afirma que lo característic de la música és provocar que dins la nostre

ànima hi hagi la necessitat d’experimentar la imaginació i sobretot de realitzar-la.

La música s’utilitza de manera horitzontal dins el currículum escolar ja que segons

Sánchez Estivill (2010) fa una tasca educativa més fructífera, és a dir, la fa més amena,

ràpida i sobretot permanent. Una gran evidència és el significat emocional que tenen les

cançons i la petjada que ens deixa alguna d’elles, i a través d’això el procés educatiu és

més fluït. Pel que fa a l’educació infantil utilitzen la música com a un element de

sensibilització en quan a afinació i dicció, a l’escolta activa per tal d’aprendre a escoltar

i a interpretar la música, el moviment corporal per a entendre els diferents patrons rítmics,

i els instruments. A més Dalcroze (1912), ressalta la importància de la estimulació

psicomotora gràcies al desenvolupament musical, i es basa en la inseparable unió de la

música i el moviment. En conclusió, per a afavorir un bon desenvolupament musical que

garanteixi un millor aprenentatge de la dansa i la música cal una estimulació primerenca,

una estimulació psicomotora, una pràctica intensa prèvia a la teoria i experiències plaents.

En relació el que ja s’ha anat comentant, podem distingir segons Alsina. P (1997) en la

tesi de Megías (2009) que hi ha quatre experiències musicals: la sensorial, la perceptiva,

l’expressiva i la comunicativa. L’experiència sensorial ens demostra que la vivència de

la música, clarament, és sensorial, la persona no distingeix les característiques dels

elements sonors i musicals de la cançó, simplement la interpreta. L’experiència

perceptiva serà la que ens farà interioritzar i entendre aquesta experiència sensorial, on

reconeixerà el timbre, el to, el ritme, el tempo... i a més descobrirà coses que formen part

del món il·lusori com per exemple la melancolia, la por... Seguidament apareixerà

l’experiència expressiva que fa que la persona exhibirà l’experiència musical a través del

cant, el ball, el plor, el crit... És important remarcar que les experiències anteriors

condicionaran aquesta última. I per acabar, l’experiència comunicativa que és quan es

dóna una transferència cap a les altres persones, que evidentment pot ser mutu.

23

Segons Megías (2009), la variable musical més important pel ballarí o ballarina és el

ritme. En relació a ell s’adhereixen els moviments, encara que s’haurà de tenir en compte

també altres variables com la intensitat, el to, el timbre... Ara bé, la persona que balla

percep la música a través d’intervals temporals, de vuit temps normalment, amb

variacions intensives com els canvis de ritme, les accentuacions... I per a poder fer això

és necessari la intervenció de la oïda i el sentit de la cinestèsia que, segons Le Boulch

(1984) citat per Gamundi, A; Rieres, M; Zaragoza, C., gràcies a això s’aconsegueix la

sincronització sensoriomotriu del ballarí o ballarina respecte la música i que a més a més

s’afegeix la dificultat de sincronitzar amb la resta dels ballarins, tot creant una coreografia

grupal fet que crea una interacció entre les persones que ens envolten.

3.2 Educació d’expressió corporal

Aquest apartat està basat en els conceptes i reflexions d’un llibre titulat “Los contenidos

de la Expresión corporal” escrit per Begoña Learreta, B; Sierra, M; Zamorano; Ruano, K

(2005).

Des d’un punt de vista antropològic l’expressió corporal és pura i simple manifestació del

ser humà tant individual com col·lectiu i que es pot trobar en diversos camps com el

cinema, el teatre, la dansa, la mímica… Des del punt de vista educatiu es treballa en

l’àmbit d’educació física, no obstant l’expressió corporal té un enfocament més hedonista

i creatiu que treballa els aspectes qualitatius, quantitatius, expressius i comunicatius del

moviment.

Així doncs l’expressió corporal es pot definir com “Contingut d’educació física

caracteritzat per la acceptació, conscienciació, interiorització i utilització del cos i totes

les possibilitats per expressar comunicar les nostres emocions, idees, pensaments,

sensacions, vivències...així com un objectiu marcat de creativitat.” (Sierra, 2011). Per tant

les seves funcions de l’expressió corporal dins d’aquest àmbit són: l’acceptació del propi

cos, la utilització de totes les possibilitats que té el nostre cos, l’expressió i comunicació

de tota mena de sentiments, emocions, vivències, pensaments, sensacions… i la

fomentació de la investigació corporal i la participació del propi.

Els continguts i coneixements a treballar sobre l’expressió corporal estan vinculats amb

l’experimentació, la vivència corporal, l’intercanvi i sobretot en la no fonamentació de la

reproducció ni l’automatització, ja que per treballar l’expressió corporal s’ha d’impartir

a través d’una metodologia activa , allunyada de la magistral. El professorat haurà d’evitar

la influencia d’accions als seus alumnes, amb l’objectiu de convertir-se en un o una guia

per a ells i elles. A diferència de l’educació física, es planteja com un plantejament

didàctic no directiu ja que l’actuació del docent es basa en l’experiència viscuda, on no

es valora l’eficàcia del moviment sinó el seu significat des d’una basant expressiva,

comunicativa i creativa.

L’expressió corporal és un contingut més a desenvolupar per tal d’oferir-lo a l’escola i

per tant això requereix crear eines per a poder aplicar-ho. A continuació exposaré un

esquema organitzatiu per el treball i el desenvolupament de l’expressió corporal:

24

Segons Fernàndez (2002), com ja hem dit, dins dels continguts d’educació física està el

treball de l’expressió a través del moviment, que és precisament el que s’incideix amb

l’expressió corporal, totes aquelles facultats i aptituds relacionades amb la comunicació,

expressió i creativitat.

Dimensió comunicativa

La dimensió comunicativa, tal com diu el títol, es basa en la comunicació, que és

l’expressió per manifestar-se un mateix, però aquest concepte és molt més complexa i

segons Santiago (2004) i Ortiz (2002) la comunicació també és la intenció de ser comprés

per els altres. Davant d’aquesta necessitat l’expressió corporal dóna pas a interaccionar

amb les persones amb moviments abstractes, és a dir, que no té intenció de representar

idees, sentiments, conceptes.., simplement té en compte conceptes com la qualitat, l’espai,

el temps... o amb moviments figuratius, que aquests sí que representen idees, emocions

realitats...

Dimensió expressiva

L’acció d’expressar és veure des d’una perspectiva intrínseca les paraules, els gestos,

moviments, comportament que tenim les persones dia a dia, però a diferenciar l’expressió

rutinària, cal parlar d’auto expressió. Expressar-te acceptant la pròpia realitat corporal

cosa que obliga a prendre consciencia d’un mateix de com reaccionem davant lo viscut.

Aquesta dimensió fa possible el reconeixement d’emocions i sentiments, l’alliberament

de tensions i la satisfacció d’una persona en si mateixa.

Dimensió creativa

Ja s’ha pogut constatar que el cos també es pot fer servir com a recurs creatiu, on a través

d’ell podem ser capaços de produir respostes divergents, diferents a les usuals i

transformar-les, modificar-les i caracteritzar-les per marcar la diferència amb els altres.

Taula 1. Metodologia de l’expressió corporal. (Font: Begoña Learreta, B; Sierra, M;

Zamorano; Ruano,K, 2015)

25

Aquesta dimensió obre les portes a les múltiples possibilitats de sentir, pensar, creure...

perquè l’infant pugui crear.

3.3 Valor pedagògic de la dansa

Com hem vist fins ara, la dansa repercuteix en el desenvolupament de l’infant a nivell

físic, motriu, emocional, cognitiu i social. Aquests desenvolupament forma part de

l’educació integral de l’infant, un dels recentment objectius a tenir en compte a nivell

pedagògic. Sarmiento (2015) ho corrobora dient que “la dansa és un recurs educatiu i

pedagògic que contribueix enormement en la formació integral de la persona”.

Per a poder justificar la dansa com a recurs pedagògic, cal valorar el seu pes dins dels

estudis axiològics. Segons Cañal Santos i Cañal Ruiz (2001) el valor educatiu de la dansa

és doble. Primer, en raó de la pràctica de el moviment, i segon, facilitar el

perfeccionament de l'harmonia personal i social que fomenta l'observació exacta de

l’esforç. Amb això ens vol dir que l’infant perfecciona el sentit cinestèsic, a nivell

d’esforç muscular, i a nivell de seguretat al fer els moviments, i per altre banda, el

moviment harmoniós, tal com diu ell, permet el bon control de l’energia i el bon sentit

rítmic. S’estableix una relació corporal amb la totalitat de l'existència, modela la seva

personalitat, s'exercita en l'expressió artística d'acord amb el seu estadi de

desenvolupament i el seu talent.

Segons Sarmiento (2015), la pràctica de la dansa promou la salut emocional i la maduresa,

com ja hem dit fins ara, la dansa és una via de comunicació emocional. Cal matisar, que

segons Megías (2009) la vida afectiva i emocional està molt lligada a la conducta

cognitiva. Les emocions doncs, són el camí a seguir per a poder tenir un bon

desenvolupament cognitiu fent evident que la dansa i l’emoció van agafades de la mà amb

l’avantatge d’estimular el desenvolupament cognitiu de l’infant.

Segons Suesa (2010) la dansa exerceix un paper pedagògic molt important com a

estimuladora d’autoconfiança i dona peu a un bon desenvolupament de l’autoconcepte.

El moviment del cos que genera la pràctica de la dansa afavoreix a la consciencia d’un

mateix i a l’autoconeixement, donant via lliure el descobriment i desenvolupament de la

personalitat de cada persona. Sarmiento (2010) clarifica que aquest fet comporta una

millora de l’autoestima i la seguretat en un mateix i com a conseqüència millora l’equilibri

interior de les persones i garanteix una bona salut psíquica.

Tal com pensen Vila (2008) i Sarmiento (2015) la dansa també implica el treball dels

valors com el desig de superació que complementa el desenvolupament de la personalitat

i el coneixement d’un mateix, la concentració que requereix aquesta pràctica, tot

potenciant la disciplina tant a nivell grupal com individual, la cooperació del grup amb el

qual estem executant la mateixa activitat, el respecte amb els altres companys i

companyes, la solidaritat... Tots aquests valors es treballen de manera indirecte i

transversal, i malauradament les mateixes autores que ho demostren i ho expliquen creuen

que no hi ha prou intenció ni coneixença per part del professorat per a poder-ho

implementar dins les aules.

“La dansa fomenta el retrobament social, la interacció, i la cooperació. Amb la

pràctica de la dansa s’aprèn a comunicar les pròpies idees als altres, ja sigui de

forma verbal com a través de llenguatge corporal, però també s’aprèn a fer silencis

26

ja que afavoreix a entendre les idees i propostes dels demés. Els exercicis de

improvisació i composició col·lectiva desenvolupen la capacitat de comprendre i

integrar-se en la dinàmica de grup on també aprenen a treballar amb equip. Aquest

treball en equip també s’aprèn a conèixer a un mateix a partir de la comparació

dels altres.” (Sarmiento, 2015)

Així doncs, la consciència de grup serà una de les característiques més important a nivell

pedagògic, ja que el treball en equip i el compromís són un dels valors més necessaris a

treballar amb els nostres infants i joves. L’espai que es crearà com a grup, serà només seu

i les decisions estaran preses per ells i elles mateixes, creant així un compromís comú per

a un mateix objectiu. Vila (2008), ens promou la dansa com a una activitat educativa

integradora, socialitzadora i comunicativa. Aquests conceptes donen molt a treballar com

l’empatia, el respecte, l’educació entre iguals, l’altruisme...

Suesa (2010) i Pedrero (2013) ens mostren una altre perspectiva de la dansa que és la

dansa històrica. Un recurs que parteix d’un ventall de cultures diferents amb la intenció

d’aprendre-les a través de la dansa fent de l’aprenentatge un procés més amè i distès. A

més tal com diu Pedrero, la dansa històrica aporta coneixement, comprensió i valoració

de les danses dels nostres avantpassats que son la base de la nostre historia. Aquesta dansa

era un ritual social d’aquella època i per tant ens dona a entendre, relativament, la forma

de vida la qual es vivia, un contingut important a compartir amb l’alumnat.

Un altre aspecte a tenir en compte és la motivació, però aquesta, com molts altres valors,

també es treballen en altres àmbits del marc educatiu. Segons Roberts (1995) citat per

Megías (2009), “La motivació són aquells factors de personalitat, variables socials i/o

cognicions que interaccionen amb la persona a l’hora de realitzar una activitat o una

conducta per tal de dirigir-la, gestionar-la, activar-la i canalitzar-la”. Però més

concretament amb la dansa, els motius principals que conviden i motiven a realitzar-la

segons Sarmiento (2015) són: el plaer que et dóna el moviment del nostre cos, el desig

d’aconseguir dominar una tècnica marcada, la necessitat d’expressar certes emocions, el

fet de formar part d’un grup de ball, la oportunitat d’exhibir el treball a les altres persones,

i fins i tot el desig de superació cap als altres, tenint en compte els beneficis i els

aprenentatges que ens proporciona la competició sana.

“En general es podria afirmar que la dansa, perquè tingui un veritable valor

educatiu, s'ha de basar en l'observació dels moviments naturals, espontanis de el

cos humà, en els quals conflueixen simultàniament els elements de cos, energia,

temps i espai. Els moviments corporals tracen formes en l'espai i les impregna

l'esforç, és a dir, l'energia que sorgeix de tota una gamma d'impulsos, intencions i

desitjos interns. El cos es converteix així en instrument sensible que manifesta la

interrelació entre el món interior i l'exterior.” (Cañal Santos i Cañal Ruiz , 2001)

Si ens guiem per el que ens diuen aquestes dos autores, ens deixen clar que perquè la

dansa sigui educativa cal anar més enllà de les coreografies, cal centrar-nos amb els

moviments del nostre cos i la capacitat que tenim els humans de transmetre simplement

amb la utilització del nostre cos, a través del moviment.

27

4. CONTEXT DE LA PROPOSTA D’INTERVENCIÓ

Tal com s’ha pogut justificar en l’anterior apartat, la dansa és un art interdisciplinari que

afavoreix en molts aspectes de la vida. Des d’un punt de vista pedagògic, crec que seria

d’allò més adequat incorporar la dansa de manera més implícita a les escoles i treure’n

profit a nivell educatiu. Em disposo a oferir una proposta curricular entorn a la dansa i tot

allò que comporta, dins l’àmbit artístic.

El context de la meva proposta curricular es situa al primer cicle d’Educació primària, és

a dir, 1r i 2n de primària a Catalunya. El perquè d’aquesta franja d’edat, dels 6 als 8 anys,

el puc justificar per la gran capacitat que tenen els nens i nenes d’aquesta edat d’aprendre

i d’incorporar nous coneixements, rutines i hàbits. És l’inici d’una nova etapa, la primària,

i que per tant cal preparar bé davant de qualsevol adversitat que se li pugui plantejar en

un futur. Durant aquests dos anys comencen a interactuar amb l’entorn de manera més

conscient i creen connexions fortes a nivell de sociabilitat. A més és una franja amb la

qual treballo a l’escola de dansa Núria Dansa on faig classes i per tant em baso també

amb la pròpia experiència i amb els mètodes ja utilitzats.

La intenció de voler augmentar l’activitat de dansa a l’escola, sorgeix de la poca

importància i poques hores invertides en aquest àmbit. Partim de la inexistència d’una

assignatura que faci implícita la dansa. Primer es treballa i es dona importància a la

psicomotricitat ( Educació Infantil) i quan es podria tractar de dansa i d’un bon treball del

cos, passem a educar tan sols el físic. A més l’assignatura de música introdueix els

moviments com un acompanyament als ritmes musicals, sense anar molt més enllà, sense

trobar-li un sentit al moviment.

Després de llegir articles, molts d’ells mencionen que la dansa no apareix al currículum

escolar, amb els anys, ha aparegut acompanyada de l’àmbit artístic musical, tot i que la

realitat educativa de la dansa és d’una activitat extraescolar i amb una vessant

estigmatitzada de gènere. La pregunta, la qual, m’ha inspirat el meu treball, formulada

per Vila (2008), és: què en farem dels pedagogs de la dansa si a les escoles no hi ha dansa

i la dansa només és per professionals?

Tot i així, avui en dia s’han posat en marxa molts projectes que afavoreixen i utilitzen la

dansa com a una eina pedagògica. Per a poder crear una proposta curricular innovadora i

amb intenció d’incorporar la dansa des d’una perspectiva diferent m’he vist obligada a

recórrer al currículum escolar actual i així complementar i modificar alguns continguts i

competències.

El DECRET 119/2015 en data 23 de juny, remarca la importància de l’educació artística

dins de l’àmbit educatiu amb l’objectiu de desenvolupar competències perceptives i

d’expressió per a que els alumnes siguin capaços de comprendre el seu entorn, el món

artístic i cultural. Que els hi serveixi com a eina per a poder-se expressar amb el llenguatge

de les arts. Aquesta pràctica afavoreix, segons el DECRET 119/2015, l’organització del

pensament de l’alumnat en tant que contribueix a l’anàlisi de la realitat , a comprendre i

28

a respondre, a sentir i a distingir, a pensar i a construir des de zero. Concretament, la

dansa, ajuda als alumnes a descobrir les potencialitats corporals, a respectar-se un mateix,

a respectar als altres i a viure una experiència corporal transmesa per mitjà dels sentits,

de la qual estarà acompanyada per la l’experiència musical.

Les competències que es treballen en aquest àmbit segons el DECRET 119/2015 en data

23 de juny, i en concret amb la dansa, es divideixen en 3 dimensions: la dimensió de

percepció, comprensió i valoració, la dimensió d’interpretació i producció i la dimensió

d’imaginació i creativitat.

Dimensió percepció, comprensió i valoració:

Competència 1. Mostrar hàbits de percepció conscient de la realitat visual i sonora de

l’entorn natural i cultural.

Competència 2. Utilitzar elements bàsics del llenguatge corporal i estratègies per

comprendre i apreciar les produccions artístiques.

Competència 3. Comprendre i valorar elements significatius del patrimoni artístic proper,

de Catalunya i d’arreu.

Dimensió interpretació i producció

Competència 4. Emprar els elements i recursos bàsics del llenguatge escènic, per

expressar-se i comunicar-se.

Dimensió imaginació i creativitat

Competència 5. Improvisar i crear amb els elements i recursos bàsics dels diferents

llenguatges artístics.

Competència 6. Dissenyar i realitzar projectes i produccions multidisciplinàries.

Els continguts, en canvi, es divideixen en dos blocs: percebre i explorar i interpretar i

crear. Aquests continguts es dividiran en tres blocs, continguts comuns, continguts

d’educació visual i plàstica i els continguts de música i dansa. Com els subjectes

d’intervenció són els infants de 1r i 2n de primària, esmentaré els continguts que es

treballen en aquesta franja d’edat.

Percebre i explorar entès com el desenvolupament de capacitats de

reconeixement visual, auditiu i corporal que permeten la representació de

manifestacions artístiques.

Continguts comuns

• Percepció i exploració sensorial dels elements presents en l’entorn natural, cultural i

artístic: els objectes, els materials, els sons...

• Expressió en diferents llenguatges de les idees, emocions i experiències que desvetllen

les manifestacions artístiques i culturals.

29

• Interès i curiositat per descobrir, gaudir i participar de les manifestacions artístiques que

ofereix l’entorn: exposicions, espectacles, actuacions...

• Apreciació de les habilitats i la imaginació dels creadors.

• Valoració i respecte de les produccions d’un mateix i dels altres.

• Satisfacció i emoció per l’experiència artística.

Continguts de música i dansa

• Discriminació del so i del silenci, de les diferents qualitats del so i de la seva combinació.

• El moviment del cos i les seves possibilitats. Adequació al so i a l’espai.

• Lectura d’elements corporals.

Interpretar i crear entesa com l’expressió d’idees i sentiments per mitjà del

coneixement i l’ús de diferents codis i tècniques artístiques.

Continguts comuns

• Terminologia bàsica que s’empra en la pràctica i la vivència de l’expressió corporal.

• Interès, valoració i respecte pel fet artístic i per les produccions artístiques pròpies i

alienes.

• Valoració de l’avenç en el propi aprenentatge.

• Produccions artístiques (corporals) amb diverses tècniques i procediments a partir de la

percepció sensorial, les experiències, la realitat, les idees i les emocions.

• Creativitat i imaginació en l’expressió i comunicació artística.

Continguts de música i dansa

• Possibilitats de comunicació del cos.

• Interpretació de danses.

• Interpretació col·lectiva: coordinació amb els acompanyants en dansa col·lectiva i

atenció al director.

• Elements bàsics de la tècnica corporal.

• Imitació, interpretació i improvisació i creació de motius melòdics i rítmics amb el cos.

30

5. PROPOSTA D’INTERVENCIÓ

La proposta d’intervenció que mostraré a continuació es basa en una proposta curricular

aplicada al cicle inicial d’educació primària a Catalunya amb el títol: “Un pas més enllà

de la dansa”.

Objectius de la proposta curricular:

- Incrementar les hores de treball de la dansa a les aules.

- Educar l’infant des d’una perspectiva integral a través de l’expressió, el moviment

i la dansa.

- Utilitzar la dansa com a una eina pedagògica ja sigui tant a nivell individual com

a nivell grupal.

- Donar més valor a l’àmbit artístic de la dansa i tot el que l’envolta.

- Donar recursos i facilitats als infants per a que puguin expressar-se lliurament a

través del cos.

- Treballar per a un bon autoconeixement i promocionar la salut corporal

Dimensions

Proposta curricular: Un pas més enllà de la dansa

Cicle Inicial d’educació primària.

Taula 2. Percepció corporal i desenvolupament físic i motriu (Elaboració pròpia)

31

Taula 3. Expressió i comunicació corporal i creativitat. (Elaboració pròpia)

Taula 4. Emocions i cultura. (Elaboració pròpia)

32

Metodologia

Com a proposta curricular específica, requereix que aquesta estigui guiada per a un docent

especialitzat amb la temàtica, ja sigui un pedagog/a de la dansa, professor/a de dansa,

professor/a de l’àmbit o dimensió artística. Tots els continguts estan vinculats a la dansa

i per tant en l’àmbit artístic.

La seqüència de la proposta es planteja en sessions d’una hora a la setmana durant tres

trimestres per cada curs, 1r i 2n de primària. Cada trimestre es treballaran competències i

Taula 5. Valor artístic i música. (Elaboració pròpia)

Taula 6. Dimensió transversal. (Elaboració pròpia)

33

continguts diferents. La idea de la proposta també dona importància el nexe entre els dos

cursos escolars, 1r i 2n de primària, ja que és important la continuïtat de l’aprenentatge.

Les sessions estaran repartides de manera progressiva perquè els continguts i les

competències es vagin incorporant i sumant de manera acumulativa, és a dir, que tots els

continguts treballats des de l’inici se segueixin treballant fins al final de la proposta

curricular.

La seqüència didàctica pren sentit amb l’ordre dels continguts exposats. El curs de 1r de

primària es basarà en el coneixement