SIS DRACSUn recull de contes amb molta grapa

Contes elaborats pels alumnes de Conte I de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, curs 2013-2014

© dels autors: Marina Arall, Pau Cañellas Obrador, Àngels Codina Relat, Àngela Navarro i Abad, Núria Ruiz, Joan Serra i Malla, Muriel Villanueva i Perarnau

Imatge de la coberta: Marina ArallDisseny de la coberta: Àngels Codina RelatCompaginació: Àngels Codina Relat

Barcelona, abril de 2014

Imprès a: Creus Cal·lígraf, s.l.Santa Eulàlia, 2108140, Caldes de Montbui (Barcelona)

SIS DRACS

Un recull de contes amb molta grapa

Pròleg, de Muriel Villanueva i Perarnau 1

Grrr!!!, d’Àngels Codina Relat 5Paraula de drac, d’Àngela Navarro i Abad 15Més de mil, de Joan Serra i Malla 21Ble mae’r ystafell ymolchi?, de Marina Arall 27O el drac o la rosa, de Núria Ruiz 33El Gran Paquet, de Pau Cañellas Obrador 37

Figurant, de Joan Serra i Malla 43

ÍNDEX

PRÒLEG

Una tarda de dijous de la tardor passada vaig entrar a l’aula 303 de l’Escola d’Escriptura carregada de carpetes, paraules i bones intencions i, en lloc de les sis persones que prome-tia la llista que m’acabaven de lliurar a secretaria, hi vaig trobar sis dracs. Sis dracs! Una dragona deia que venia de les muntanyes, on portava anys meditant sobre psicologia, i una altra de molt xerraire que havia nascut a la Boqueria i que havia treballat d’infermera; hi havia un drac blanc amb gorra que assegurava que, malgrat les aparences, no era més que un paleta poeta; també n’hi havia una que s’hi havia presentat amb faldilles, amb una bici plegable i un diccionari sota el braç, una altra d’argentada, amb veu molt dolça, que afirmava dissenyar joies, i un drac d’aigua amb dilatadors a les orelles que acabava d’emergir a la Barceloneta després de bussejar des de Mallorca.

Les carpetes em van caure a terra, les paraules em van relliscar coll avall i em van escaldar les idees i les meves bones intencions es van posar a tremolar. Escopirien foc? Ens cremarien l’Ateneu? S’afilarien les ungles a les nostres cadires? S’enfilarien per la biblioteca? Se’m menjarien tota?

Doncs, no. Avui ja puc explicar-vos que res de tot això no ha succeït.

3

Ara ha arribat la primavera i, amb ella, la Diada de Sant Jordi, el dia de les lletres. Els sis dracs m’han ensenyat que les paraules no cremen i que l’heroi de la llegenda aquella no és el famós cavaller, perquè sempre hi ha moltes maneres d’explicar una sola història. Per a nosaltres, doncs, avui és el Dia del Drac.

Aquest petit llibret recull les seves veus, les seves fan-tasies, la seves cabòries i les seves flames creatives. Sé que entre les línies i rere les escates sabreu trobar les sis ànimes que jo en només sis mesos he après a estimar tant.

Bon profit!

Muriel Villanueva i Perarnau

4

GRRR!!!

Àngels Codina Relat

M’havia tocat fer de drac, però jo volia ser Sant Jordi. Quan la senyoreta m’ho va anunciar, vaig de-sar les meves ínfules d’actor al pupitre. Potser

era cert que no tenia aptituds per ser el nou Michael J. Fox. L’elegit havia estat el Llorenç, el rosset que seia sempre a primera fila, treia deus en matemàtiques i per qui anaven to-tes les nenes. Ell tindria l’honor de dur l’armadura de plata, seria qui clavaria la llança al cor de la bèstia ―o sigui jo―, qui colliria la rosa que brollaria del bassal de sang i qui la donaria a la Mariona, la nena de llavis de maduixa i rínxols atzabeja que faria de princesa. També, esclar, qui s’enduria el clam del públic. El meu paper estel·lar, en canvi, consistiria a fer un parell de rugits al llarg de l’obra i a expulsar per la boca un fulard de seda roja. Vaja, que tenia menys text que els com-panys que farien de vilatans.

La mare em va venir a buscar. Llavors encara duia el dos cavalls blau cel i, com que era dimarts i pel matí ha-via anat al mercat, tot el cotxe feia aquella olor inconfusible d’alls tendres que ni l’ambientador amb forma d’avet que dansava penjat del retrovisor aconseguia camuflar. Tenia la

GRRR!!!

7

ràdio posada, i la veu del Luis del Olmo es confonia amb els esbufecs del dos cavalls. Vaig seure al seient del copilot, em vaig posar la motxilla a la falda i vaig fer-li un petó a la mare. Encara noto el gust de les seves galtes: el de la crema Ponds amb què s’empastifava cada matí.

–Ui, ui, ui... Què és aquesta cara tan llarga? –La mare va apagar la ràdio.

Ara només se sentien els roncs del motor i les glopades de fum que vomitava el tub d’escapament. La mare sempre ha tingut un sisè sentit per detectar les mentides, o sigui que no vaig tenir més remei que fer-la partícip del meu drama.

―No t’ho prenguis així, rei. ―Va retirar la mà del can-vi de marxes i em va fer una manyaga al genoll.― Per co-mençar, perquè no tens raó: el drac és igual d’important que el Sant Jordi i que la princesa. No te n’adones, que sense el drac no hi hauria llegenda?

Vaig seguir amb la mirada clavada en la carretera.―És una gran responsabilitat, ser el drac! ―va afegir

mentre maniobrava per entrar el cotxe al garatge.Un cop a casa, vaig anar a la meva habitació. Vaig deixar

caure la motxilla a sobre del llit i en vaig treure els llibres de mates i de català, l’estoig i uns quants fulls nets quadriculats; ho vaig deixar a sobre de l’escriptori. Al suro del davant, a més de l’horari del col·le i l’orla del parvulari, hi tenia el pòster de Regreso al futuro. Hi apareixia el Michael J. Fox vestit amb l’armilla vermella embuatada i els texans, dret al costat del Delorean i mirant el rellotge esparverat. Almenys feia quatre anys, que l’hi tenia i, tot i que estava una mica esgrogueït pel sol, tenia un lloc reservat: el pòster me l’havia

8

regalat la mare la mateixa tarda que vam anar a veure la pel·li al cine. El vaig mirar. Jo mai seria com el Michael J. Fox! Vaig arrencar-lo d’una revolada i van saltar les xinxetes que el sostenien. El vaig rebregar amb força amb les dues mans i el vaig llençar a la paperera de sota de la taula.

La mare sempre cuinava amb la ràdio en marxa i a mi m’encantava fer els deures i sentir de lluny la sintonia de Ca-talunya Ràdio, la remor de l’extractor i el clec-clec de la tapa del saler en tancar-se de cop cada vegada que agafava un pessic de sal. Aquella nit tocava mongeta tendra i lluç, però la mare havia fet un canvi d’última hora: soparíem patates rosses i un ou ferrat; per postres, maduixes. Jo vaig parar taula, vaig tallar el pa i vaig amanir un tomàquet, i a les nou tocades la mare es treia el davantal, es recollia els cabells en un monyo i seia a taula, i jo ja enforcava la primera patata fregida xopada de quètxup.

―Fill, saps? A la ràdio, mentre preparava el sopar... ―jo ara ja sucava el pa al rovell de l’ou―, aquell que fa el pro-grama de cine els divendres a la nit ha explicat que l’actor aquest que t’agrada tant..., el de Regreso al futuro...

―El Michael J. Fox? ―vaig dir amb la boca plena.―Sí, sí, aquest. Es veu que el primer paper que va fer

mai va ser d’ocell... ―La mare va fer un glop de cervesa i va seguir menjant.

―Ah, sí?

La setmana següent van començar els assajos; només dura-rien dues setmanes perquè l’obra era molt curta. Es feien al migdia, i això implicava quedar-se a dinar al col·le. Per mi

9

era un suplici haver de renunciar gaires dies seguits als ma-carrons i als llibrets de llom de la mare i, si algun avantatge havia de tenir fer de drac, era que, a diferència dels que feien de Sant Jordi i de princesa, a mi no em calia assistir a tots els assajos. És més, els rugits del drac em desgastaven molt la veu i la senyoreta preferia que em reservés per al dia de l’estrena.

El 23 d’abril de 1990 era el gran dia, el dia de l’estrena mun-dial, a les set del vespre. Els convidats eren els pares i els companys de classe i d’altres cursos; els actors estàvem convocats a les tres de la tarda per fer l’assaig general i per abillar-nos. La meva disfressa era d’una escuma pintada de color verd pistatxo, i a les mans i als peus hi duia uns mi-tjons verds amb unes urpes de cartró cosides a les puntes. Al cap, una caputxa verda; d’allà en naixia una cresta que em baixava per l’espinada i que, un cop a l’altura del cul, es precipitava fins al terra. Em van pintar la cara de color verd.

Rere les bambolines, se sentien els murmuris del públic. A mi em tremolaven una mica les cames, però vaig fer cas als consells de la mare i vaig comptar fins a deu i vaig respi-rar fons i el ritme cardíac va tornar a ser el normal. La sen-yoreta ens va donar les últimes instruccions abans de l’obra i ens va fer córrer a les nostres posicions.

Es va obrir el teló. Els llums estaven apagats i de cop es van encendre els focus i van il·luminar l’escenari.

Se’m va posar la pell de gallina.Els vilatans, el rei i la princesa van entrar en escena, i

ben aviat va ser el meu torn.

10

Grrr! Vaig fer sortir la flamarada de la boca i tots van espantar-se. Els vilatans van donar-me un xaiet i vaig fer veure que me’l cruspia, i un altre i un altre, fins que va arri-bar el dia que em van dur la princesa perquè el poble s’havia quedat sense bestiar i la carn jove i tendra de les noies era l’únic recurs que quedava apte per a un carnívor com jo.

En aquell moment va aparèixer Sant Jordi enfundat en una armadura de plata encegadora; lluïa uns rínxols d’or igual d’encegadors i brandava una llança farcida de robins i altres pedres precioses que ben aviat em va travessar les entranyes.

Grrr!Aquell era el penúltim rugit; l’anterior al més crucial.Grrrrrrr!!!!Em va sortir una última flamarada de la boca i em vaig

desplomar a terra, i el mateix fulard roig que havia servit per fer de flamarada ara va fer de bassal de sang. De dins de la disfressa en vaig treure dissimuladament una rosa vermella, i l’heroi la va collir i la va lliurar a la princesa.

Es van apagar els llums i, mentre es tancava el teló, van començar a sentir-se els primers aplaudiments.

Vaig sentir unes pessigolles a la punta dels peus que van pujar pels turmells, van eriçar els pèls dels meus bessons i van resseguir-me l’espinada fins a topar amb els llavis. Vaig somriure.

Nens, va! La senyoreta va aparèixer d’un lateral amb la resta d’actors i picava de mans i ens demanava amb urgèn-cia: col·loqueu-vos, col·loqueu-vos! Ens vam situar tots en fila, abraçats; la tela de vellut vermell es va esberlar amb

11

lentitud i va deixar al descobert un pati de butaques ple a vessar. En veure’ns, el públic va xiular i va aplaudir enca-ra més fort; plegats, vam avançar un parell de passes, i en alçar el cap després d’haver-nos inclinat per saludar, vam veure que quatre espectadors s’havien posat dempeus i que ben aviat els van seguir sis, deu, catorze, cinquanta persones més. Aplaudien i aplaudien.

La mare m’esperava a la sortida del col·le amb els braços oberts i vaig córrer a abraçar-la. Em va fer un petó tan soro-llós que em va deixar sord i vam anar fins al cotxe. Mentre travessàvem els carrers del centre de Sabadell muntats en el dos cavalls, em va semblar que el motor aquell dia no esco-pia ceodós, sinó que també aplaudia.

La mare havia estat previsora i havia deixat el sopar en-llestit; només calia escalfar-lo, de manera que poc després d’arribar a casa ja sèiem a taula. Al costat del plat de sopa hi havia un cilindre de paper, d’uns tres pams de llarg, emboli-cat amb paper de seda blau elèctric.

―Què és?La mare em va guaitar, dreta. Somreia, però no va dir

res. Va acabar de servir-se i llavors va seure i em va mirar als ulls.

―No ho sé! ―Va alçar les espatlles.― Obre-ho i ho veu-ràs!

Vaig estirar el cel·lo d’un dels extrems i, a partir d’un primer estrip, vaig arrencar tot el paper i el vaig rebregar fins a fer-ne una bola. I allà va quedar el tub de paper. Era un paper setinat, un pèl engroguit, recargolat i relligat amb una

12

goma de pollastre, que ben aviat vaig fer córrer per a poder desplegar-lo. Primer, van aparèixer les vambes; tot seguit, els texans, l’armilla embuatada i el cotxe supersònic.

―Però mama, d’on l’has tret?Llavors, em vaig fixar que hi havia l’ombra d’unes arru-

gues, però que amb prou feines es notaven; a les quatre can-tonades, hi havia els forats de les xinxetes que dies enrere sostenien el pòster al suro del davant del meu escriptori. La mare es va posar la mà a la butxaca del davantal, que encara duia posat, i em va demanar que li acostés la mà. Va deixar-hi caure quatre xinxetes. Les vaig agafar i vaig córrer cap a la meva habitació, em vaig descalçar i vaig saltar a sobre del llit. El pòster de Regreso al futuro m’acompanyaria molts anys, en aquella habitació.

13

PARAULA DE DRAC

Àngela Navarro i Abad

En aquell temps, jo em guanyava la vida al servei de l’amo d’un castell que tenia per filla la donze-lla més bonica que jo no hagués vist mai. Com ho diria? Tota ella era una flor que desprenia sen-

sualitat, bellesa i bondat.Com que nosaltres, els dracs, érem alts i grossos, forts,

valents i de fiar, els assentaments d’humans que s’ho podien permetre —teníem un catxet alt perquè érem pocs— ens contractaven per a defensar les seves propietats, fossin ciu-tats, castells, tresors o fins i tot vides. Ens tractaven a cos de rei, i nosaltres complíem.

De fet —cal dir-ho—, nosaltres hem estat sempre pa-cífics, però els humans, que tenen una facilitat fora de mida per a tenir por, ens temien. I esclar, no podíem permetre que ho sabessin; ans al contrari, ho explotàvem. En el meu cas, si el vigia albirava possibles enemics, fos un de sol o un grup, només em calia posar-me ben dret, mostrar la dentadura, fer un rugit que fes tremolar els merlets i llençar alhora unes quantes flamarades vermelles amb un toc de verd llampant per a foragitar-los. El tip de riure que m’havia fet en guaitar com empal·lidien les seves cares i se’ls posaven els pèls de

PARAULA DE DRAC

17

punta! D’immediat giraven la cua, que els infeliços havien perdut amb l’evolució...

El cas és que un dia, mentre em passava la llima de pe-dra per les urpes, vaig sentir que el senyor del castell volia casar la filla amb un guerrer estranger de cert prestigi. Mi-reu, hi ha detalls íntims que els pares no copsen però els dracs sí, perquè sabem llegir al fons del cor. I jo sabia que ella no contrariava el pare perquè no li era permès, tot i que no li venia gens de gust ni marxar de casa ni casar-se, encara menys amb un guerrer. Si part primordial de la meva feina era protegir-la, com havia de consentir que se l’emportés aquell pedant bel·licós i mancat de sensibilitat?

Vaig decidir lliurar la batalla fora muralles perquè no em semblava oportú que el pare s’ho ensumés. Cada cop que el pretendent s’acostava cavalcant, el foragitava: ara, un rugit que el deixava garratibat, impossible d’avançar; ara, una fo-guerada que fonia el seu escut i li deixava l’armadura socar-rada. Una vegada un sol cop de cua al tronc d’ un arbre va fer una vibració tan forta que el pobre cavall —que, per cert, era blanc com la neu— donà dues voltes de campana.

Una tarda malaurada que m’havien indigestat unes mandonguilles de ratolí amb baves de granota i suc de for-migues, sentí que em rodava el cap i, just quan em preparava per atacar, vaig perdre el món de vista. I el molt bandarra em ferí amb la llança. D’aquella feta no vaig morir, si bé els partidaris del jove s’apressaren a afirmar-ho a tot arreu. La meva derrota fou la sentència de la noia: el senyor del castell —que em seguí respectant perquè no havia entès res de res— entregà la seva filla a aquell cregut que vés a saber

18

quines idees amagava sota els cabells rossos.La ferida no em coïa, però el cor sí. Mai més no vaig ser

el mateix. Li havia fallat. Un pes que vaig portar de per vida.I la història, com tantes altres, fou contada com ho fou.

19

MÉS DE MIL

Joan Serra i Malla

23

El sol baixava rere els murs de pedra pintada de blanc mentre les ombres dels arbres alts i prims s’allargaven i allargaven fins a desaparèixer. No-més el capellà va ofegar l’olor de les roses quan

les va envoltar amb un núvol de fum gris cendra. Al cap d’un instant la brisa va fer tornar l’olor de les flors. Els pre-sents, més de mil, romanien a peu dret en silenci, la majoria amb el cap cot.

―Requiemcat in pace ―va dir una veu solemne, mentre les gotes d’aigua beneïda queien sobre els rams i les corones de roses roges que, amuntegades sobre el túmul, el cobrien del tot i encara en sobraven.

―Amén ―van contestar amb veu apagada.Era capvespre quan la multitud fragmentada en petits

grups va començar a abandonar el recinte. Entre ells, dos dracs camuflats com la resta dels assistents, comentaven en veu baixa mentre enfilaven cap a la sortida:

―No hauria dit mai que qui va matar el nostre pare fos tan popular ―va dir el drac més alt.

―Jo crec que, a banda de ser conegut, hi fa molt el fet que t’enterrin la vigília del teu sant ―va contestar l’altre.

MÉS DE MIL

24

―A que no diries mai què m’ha impressionat més de tot plegat?

―No!―Les roses.―Les roses?!―Sí, un malaguanyat dineral que es podrirà amb el di-

funt...I la conversa es va estroncar just en passar pel costat els

empleats que començaven a tancar la porta de barrots de ferro negre. A l’exterior, a la vorera, els dos germans es van deturar. No parlaven; es miraven de fit a fit. Tots dos tenien arrugues al front i el més baix es passava la mà per la barbe-ta. Llavors rere seu van sonar els grinyols d’una clau dins un pany rovellat. Al seu davant els darrers cotxes abandonaven l’esplanada de l’altra banda de la carretera. Quan només hi va quedar una furgoneta Nissan Trade blanca plena de bonys i carregada de ferralla els dos germans van córrer cap a ella. Hi van pujar. Amb el motor en silenci es veia com, rere els vidres mig entelats, parlaven i feien gestos amb els braços. Més tard, quan ja era negra nit, els dos germans van baixar del vehicle. Van llençar la ferralla. Seguidament van tornar a pujar, van posar el motor en marxa, i la Nissan Trade, amb els llums apagats, va començar a moure’s lentament...

L’endemà a primera hora del matí els dos germans al volant de la Nissan Trade, però ara ben carregada, van arribar a la plaça de la vila.

―Roses! Les roses més maques i barates acabades de collir! ―deien mentre muntaven la parada.

25

Els presents, més de mil, van començar a fer cua i a comprar les roses roges; encara humides, se les apropaven a tocar dels llavis, tancaven els ulls, s’empassaven l’olor, i amb un somriure se les enduien cap a casa.

BLE MAE’R YSTAFELL YMOLCHI?

Marina Arall

Sota el meu llit s’amaga un drac roig tan pacient que escolta tot el que li dic. Em penso que s’ha escapat de la bandera gal·lesa. Sense el drac, l’estendard, en blanc i verd, és un llenç absurd, penjant de la paret,

que encara considero una joia; el record d’un regal afortunat del meu professor particular d’anglès. El més estrany, però, és que la bèstia, des del seu amagatall, atén amb devoció cada una de les meves paraules. Em sembla impropi d’un monstre. He arribat a sospitar que no m’entén. Tanmateix, l’altre dia, li vaig posar nom i quan el vaig cridar, Quimet vine aquí, es va girar i se’m va acostar. Evidentment, com-prèn el català. Ble mae’r ystafell ymolchi?, em va preguntar en una altra ocasió, i, per fi, vaig obrir els ulls: sap parlar però només en gal·lès i, com que jo no en tinc ni idea del seu idioma, es limita a estar pendent de mi. Hi té traça, en això de parar l’orella; ha aconseguit que li confiï tants secrets com als meus amics més propers.

Últimament, li passa alguna cosa. S’ha tornat d’un ver-mell profund gairebé granat; no fa bona cara. He intentat que surti de sota el llit i estiri les ales. Qui sap si no neces-sita practicar una miqueta d’esport? Doncs s’hi ha negat. També se’m va acudir deixar-li la finestra oberta, ventilar

BLE MAE’R YSTAFELL YMOLCHI?

29

bé l’habitació; ara, el pobre, a més de lluir un color malaltís, esternuda. Com que tampoc no li va fer ni cas al ratolí que li vaig oferir en una safata, la qüestió, dedueixo, no té res a veure amb que sigui un gurmet; és feliç amb el seu farratge.

Em pregunto si no estarà molest per les meves con-fessions. Puc imaginar-me quin detall en concret el podria haver fastiguejat i, sincerament, ho trobo insensible per part seva. Al cap i a la fi, si ell em pogués donar consells, potser jo seria capaç de dirigir l’assumpte d’una altra manera. Qui es creu que és el Quimet per jutjar-me? Un rèptil fort i ei-xerit, em direu, sí, però què fa per la família? Nosaltres li proporcionem menjar, un sostre, i ell se’ns mira amb cinis-me. És injust; l’hem tractat amb tota l’amabilitat del món. Li permeto viure a la meva habitació! En canvi, el punyeter no fa res més que repetir l’estúpida pregunta: Ble mae’r ystafell ymolchi? Avui, quan encara no sabia quin era el problema, he pensat: ja li està bé, ja, que jo no conegui la significació de la frase. Es mereix sentir-se sol, posar-se d’aquest to intens, quasi lila...

Després ―per sort!― m’ha sabut greu. L’aïllament no és cap tonteria. En primer lloc, m’he servit del traductor de Google però no podia teclejar uns mots tan complicats. Llavors, he trucat al meu professor particular. Si em va rega-lar la bandera deu ser que és gal·lès, no?, i tenia raó. Es veu que pronuncio malament la refotuda pregunta, però. Li he hagut de passar el mòbil al Quimet. Ell, enfadat i nerviós, va i repeteix tres vegades: Ble mae’r ystafell ymolchi? On és el bany?, diu el mestre. El què?, responc. Que només vol saber on és el bany!

30

Per fi, l’hi he acompanyat i s’hi ha tancat a dins una bona estona. N’ha sortit rosa, sa i content, desitjant refregar-se’m afectuosament per les cames com un gat.

31

O EL DRAC O LA ROSA

Núria Ruiz

La Júlia té set anys. Li agrada mirar al cel, resseguir els núvols de cotó que es mouen a poc a poc i dibuixen formes que s’inflen i desinflen. Ella hi veu animals. S’hi queden un instant. Es fonen i

n’apareixen d’altres. Al principi, volia compartir les visions del zoo del cel amb els pares i els germans:

―Mireu, una formiga! Ara és un ós!Però aviat se’n va cansar. Els altres no hi veien res. Ha

decidit no explicar el que veu, és el seu secret.En el bany, també li passa. Quan mira fixament una ra-

jola, es transforma en una màscara espantosa. Ha de tancar els ulls diverses vegades perquè desaparegui.

El que l’espanta més són les ombres de la nit. Els pares li deixen un llumet encès i la porta entreoberta. Però, des que van canviar la làmpada del passadís, ha aparegut l’ombra d’un animal estrany. Creu que és un drac que ha quedat atra-pat en la paret del dormitori i que s’aguanta amb unes ven-toses, com els dragons del jardí de l’àvia. El drac té bonys a l’esquena i un cap allargat. Al principi li feia por, pensava que quan s’adormís li saltaria a sobre.

S’hi ha acostumat. No sembla enfadat perquè no li surt cap flama de foc per la boca. Quan ella parpelleja, no se’n

O EL DRAC O LA ROSA

35

va. No es mou. La ve a visitar cada nit. La Júlia li parla, li explica el que ha fet a l’escola, i el drac l’escolta atentament. No se’n riu mai, d’ella. Al matí, desapareix sense fer soroll, de cop.

L’altre dia, el pare i li va regalar una rosa vermella. Tam-bé li va explicar la història d’un cavaller valent. Es deia Jordi i va matar un drac dolent amb una llança; li va dir que, des d’aquell dia, tothom ho celebra regalant roses. La mare li va posar la flor dins un gerro en la tauleta de nit. Aquell vespre, quan ella va buscar el bon drac a la paret, ja no hi era. Va tancar els ulls una bona estona i els va obrir de cop, però el drac no volia tornar. Es va sentir abandonada, ja no podia parlar amb ningú.

Avui, la mare li ha fet el petó de la bona nit i han resat juntes la seva oració preferida: “Àngel de la Guarda, dolça companyia, no em deixis soleta, ni de nit, ni de dia, Jesús, Jo-sep i Maria. Amén”. Abans de sortir, la mare ha vist la rosa pansida i se l’ha emportat. Com cada vespre, li ha deixat la porta entreoberta, i ha encès el llumet del passadís. La nena sospira, se sent sola. Es frega els ulls i, en obrir-los, té una sorpresa: el seu amic ha tornat, està ben agafat a la paret amb les seves ventoses invisibles. Quina alegria! Però per què havia fugit? Que no li agradava l’olor de la rosa?

No importa, perquè aquesta nit, la Júlia se sent feliç: ha recuperat el drac protector que la vigila quan dorm. Ja no està sola.

36

EL GRAN PAQUET

Pau Cañellas Obrador

Estimat lector incaut,Tot ha començat aquest matí. De fet va ser abans, però no ho sabia o més aviat ho havia oblidat, així que quan ha arribat el Gran Paquet m’he sorprès

genuïnament. Ja amb el Gran Paquet a la sala he recordat el moment de comprar-lo. La veritat és que hi havia pensat un dia durant la setmana, però, com podràs entendre, vaig pensar que ho havia somiat i ho vaig deixar córrer.

La nit que va acabar amb la compra havia començat amb un concert que m’havia sortit a un tuguri; no ens paga-ven res però ens convidaven a sopar i tots estàvem secs i no teníem res millor a fer. El local tenia encant i pols en grans quantitats però hi havia més gent de la que havíem previst; era l’aniversari del baixista del grup i com que hi havia ha-gut bon quòrum els amos ens van regalar una ampolla de whisky.

Sé que la meva vida de dandi vingut a menys no t’interessa gaire en la teva situació, i menys després de tot un paràgraf esquivant el contingut del Gran Paquet, que amb tota seguretat és el motiu pel que has seguit llegint fins aquí. M’has de reconèixer hàbil en l’ús de les majúscules a l’hora de crear intriga; però és clar, tu ja saps què hi ha dins

EL GRAN PAQUET

39

el paquet. Sigui com sigui, vàrem seguir de festa fins tard i, bé,

de vegades m’agrada aprofitar una nit de borratxera, quan arribo a casa, per a comprar alguna cosa per Internet i quan m’arriba ja no recordo haver-ho comprat i és com si vin-guessin els Reis. El que ve a continuació ja són quasi especu-lacions perquè hi ha boira en els meus records, però a grans trets vaig encarregar un regal per al meu jo sobri futur ―és el meu jo més habitual, tampoc voldria que et fessis una imatge equivocada de mi― i em vaig adormir amb la roba i una cigarreta a la boca, apagada, és clar.

Per fi ens ubiquem al dia que va arribar el Gran Paquet, o sigui, avui: estàvem els dos a la sala, ell quiet, cúbic i de fusta, desafiant-me tant com el venedor quan va publicar a e-bay que venia un cadell de drac viu. Jo, mirant-lo, amb el cap ple de dubtes. Havia ocorregut realment? Semblava que sí. Havia de deixar de fer compres a partir de cert ni-vell d’alcohol en sang? Segurament també. Però, sobretot, s’amagava un veritable drac dins aquella caixa? Només hi havia una forma de saber-ho.

Abans de treure l’últim clau de la tapa, ha sortit pro-pulsada. Me n’he allunyat, empunyant el desengramponador i tremolant. Llavors el drac ha tret el cap, roig i d’escates lluentes i gruixudes. Ha bufat pel musell i ha tirat el cap en-darrere fent cruixir les vèrtebres. Fa la mida d’un gos gros, com un pastor alemany o un mastí. Així que deu ser efecti-vament un cadell. Ha sortit de la caixa, tirant-la a terra, i ha fet quatre passes. Després s’ha estirat. He pensat que amb una mica de sort hi hauria un manual d’instruccions dins la caixa, però l’únic que he trobat ha sigut una inscripció a

40

l’interior d’un dels laterals que indicava simplement “Cinc quilos de carn al dia”. Tot d’una he pensat que no m’ho podia permetre. El meu pressupost pel que queda de mes em dóna per alimentar-lo un dia, comptant que li anés bé de menjar carcasses de pollastre congelades.

Necessitava pensar, però no el podia deixar campant per la sala. Al cap d’una estona he decidit agafar un cul de fuet de la cuina i llençar-lo al bany; és l’únic indret del pis que és impossible embrutar més. Quan ha entrat l’he tancat amb baldó. Llavors m’he enrotllat una cigarreta i he començat a escriure aquesta carta.

Ara que tu l’estàs llegint ja no tens cap dubte sobre el contingut de la caixa, que ingènuament has comprat per internet pensant que era un lot d’iPhones amb el logotip defectuós a un preu irrisori. El meu consell, si el vols accep-tar, és que prenguis la mateixa estratègia que jo: vendre el paquet a algú altre per un preu més alt que el que has pagat, amb la certesa que el destinatari que decideixi prendre al-guna mesura anirà abans a buscar un veterinari o un zoòleg que no pas a una comissaria per denunciar un frau.

41

FIGURANT

Joan Serra i Malla

45

Quan era un drac jove, aspirava sobretot a viure feliç, sense luxes, amb l’ambició jus-ta per no encallar-me en el dia a dia. Ana-va tirant i em feia el sord si algú em parlava

del futur. I mira ara al final, al cap dels anys, tot a rodar!Però, què pensava jo quan el caçador de talents em va

prometre que faria de mi una estrella de llegenda? Com vaig poder firmar aquell contracte? I és que no hi trobo cap ex-plicació! I mira que m’ho van repetir de vegades, però noi, només recordo que no em va quedar clar del tot la mena de paper que m’oferien. I que si la màgia del destí, i que si la... Jo crec que em van entabanar de mala manera. Total, i a tall de resum: hi vaig caure de quatre potes, i a dia d’avui, con-travenint al caçador de talents, puc dir, pel coneixement ge-neral, que de tenir el món als meus peus, ni parlar-ne! I que, per a més inri, visc captiu d’un somni, què dic un somni, un malson! que m’empaita al llarg dels dies, les setmanes, fins i tot els anys, i que només em reporta el neguit de si finalment triomfaré o no.

―Tu saps quan he patit per arribar aquí, al teu davant?!―...―I ca! Tu no ho saps. Sempre has fet de protagonista

FIGURANT

46

i mai t’ha calgut sentir, com jo ara, la fredor de l’acer sobre el pit. Oi?

―...Doncs ara sí que ja en tinc prou d’interpretar el paper

que m’ha tocat!―Jordi!, empeny la llança amb força i entrem junts d’una

punyetera vegada a la llegenda!