Desenvolupament conceptual:

6. Diferències entre opinió y ciència7. La necessitat d´un criteri estable8. La dialéctica platònica

Diferències entre opinió i ciència.

Anomenem epistemologia a la branca de la filosofia que reflexiona sobre què és el coneixement humà i quins són els seus límits.

La primera manifestació seriosa d´epistemologia la trobem en Parmènides. Recordem que aquest filòsof distingia entre una via correcta i una via errònia de coneixement.

La primera via era una camí que ens assegurava la possessió absoluta de la veritat, que no havíem de témer a l´error si la nostra raó aplicava de forma estricta el principi d´identitat. D´altra banda, Parmènides ens aconsellava apartar-nos de l´altre camí, ja que sovint prescindia d´aquest principi.

El relativime empirista dels sofistes contrastava amb el racionalisme categòric de Parmènides. Els sofistes foren un grup heterogeni de pensadors que aparegueren a la ciutat d´Atenes al segle Vè a.C., tot coincidint amb la instauració de la democràcia.

En una democràcia no existeix una única raó poderosa que s´imposa a les altres, sense donar cap oportunitat a la rèplica, sinó una pluralitat de raons igualment poderoses, en un principi,

que polemitzen i discuteixen amb l´objectiu que una sigui reconeguda com la millor. La sofística era la ideologia que necessitava la democràcia: fomentava la pluralitat d´opinions i una actitud relativista entre els ciutadans. D´entre els sofistes destacarem les figures de Protàgores i Gòrgies.

L´epistemologia de Protàgores es concentra en una breu sentència: l´home és la mesura de totes les coses. Aquesta sentència és el fonament d´una teoria que s´ha conegut amb el nom de homo mesura. Segons la interpretació més comú, aquesta frase vol dir que cada individu valora o medeix la realitat de forma diferent.

Empirisme i relativisme

Protàgores era defensor d´un empirisme epistemològic, és a dir, considerava que els sentits eren l´únic camí del coneixement. Tot el que l´ésser humà pot arribar a conèixer, doncs, ho ha de fer a través del seu aparell sensitiu.

Però l´aparell sensitiu humà, com qualsevol altra realitat, està sotmès al canvi. Qualsevol circumstància: malaltia, edat, moment del dia ... pot alterar la percepció que hom pot tenir de la realitat. El coneixement de la realitat, per tant, és sempre relatiu: les coses són tal com a mi se m´apareixen i són per a tu tal com a tu se t´apareixen.

Una altra qüestió que tracta l´epistemologia és la dels límits del coneixement. Des del punt de vista de Parmènides, era la raó la que establia els límits del que podia ser conegut: només pot ser conegut el que pot ser pensat, l´ésser, ja que pensar i ésser són idèntics.

Des del punt de vista de Protàgores, només podia ser conegut allò que podia ser captat pels sentits. Per al sofista, la realitat coneguda no pot superar l´abast de l´aparell sensitiu humà. Tot allò que està fora de l´experiència ho ignorem i mai no podrem arribar al seu coneixement.

Conseqüències de l´empirisme La realitat en si, la realitat

independent de les nostres sensacions, la desconeixem, no ens afecta, si ens afectés la coneixeríem, seria una cosa important per a nosaltres, i per això hem de fer com si no existís, ens hem de despreocupar-nos-en (agnosticisme). Al capdavall, la realitat per a nosaltres és allò que percebem.

Conclusions del pensament de Protàgores:

és un empirisme, perquè són els sentits l´origen i els límits del coneixement.

és un fenomenalisme, perquè la realitat queda reduïda als fenòmens, és a dir, a tot allò que impressiona o afecta els sentits,

és un relativisme, ja que no existeix una veritat absoluta o categòrica. La veritat depèn de cadascú (particularisme, subjectivisme). Això vol dir, que totes les opinions poden ser vàlides. Qui determina quina opinió és la millor és la utilitat o l´interès majoritari (criteri pragmàtic i utilitarista). No existeix un patró absolut que pugui ser acceptat per tothom.

Nihilisme i llenguatge

Del fenomenisme de Protàgores passem al nihilisme de Gòrgies, un escepticisme molt radical (nihil vol dir no res).

El seu pensament pot resumir-se en tres idees bàsiques:

Tesis de Gòrgies:

3. Res no existeix

5. Res no es pot conèixer

7. Res no es pot expressar

Si Parmènides establí una connexió essencial entre ÉSSER, PENSAMENT I LLENGUATGE, Gòrgies negà aquesta connexió amb les seves conegudes tesis.

Recordem que per Parmènides

només l´Ésser existeix

Només l´Ésser pot ser conegut

Només l´Ésser és expressable

Teoria del llenguatge

Ens centrarem sobre la tercera tesi, la que fa referència al llenguatge i a la seva incapacitat d´expressar la realitat.

La teoria clàssica sobre la relació entre realitat i llenguatge és que quan aquest últim és significatiu és perquè revela la seva capacitat d´expressar alguna realitat o la realitat.

Aquest sofista no admet la relació significativa que existeix entre paraules i coses.

Perquè hi hagi una relació significativa les paraules i les coses havien de tenir una certa afinitat entre elles.

Paraula i cosa són dues realitats diferents.

No hi ha la més mínima afinitat entre paraula i cosa.

Ni tan sols, la paraula “verd” per exemple, és del color al que se suposa que designa.

La paraula “verd” només pot significar la paraula “verd”, no pot significar una altra paraula i molt menys una realitat que no tingui una naturalesa lingüística, com l´herba, les fulles dels arbres ...

Conclusió: Gòrgies considerà que

llenguatge no podia servir com a vehicle d´expressió de la realitat objectiva, però podia ser aprofitat com a eina eficaç de manipulació i domini. El que a Gòrgies li interessava del llenguatge era la seva capacitat per influir en els oients, per provocar sentiments i per seduir a un auditori.

La paraula és un gran sobirà que amb un cos petitíssim i totalment invisible realitza accions divines (...) Amb la seva força encisa l´ànima, la persuadeix i la dirigeix amb el seu poder de seducció.

Gòrgies, Elogi d´Helena

Sòcrates contra els sofistes La sofística defensava

una actitud escèptica davant la possibilitat de l´existència d´una veritat única, objectiva i universal. Contra aquest escepticisme reaccionà Sòcrates. El mètode socràtic farà servir l´escepticisme (només sé que no sé res) com a punt de partida no com a punt d´arribada.

El mètode socràtic

A través del diàleg (fer preguntes, esperar les respostes, analitzar-les, detectar les inconseqüències) pretén Sòcrates arribar al descobriment d´una veritat comuna i objectiva.

Distingeix tres parts:

3. Ironia

5. Maièutica

7. Definició

Llegiu la pàgina 30 del llibre i assenyaleu els aspectes més significatius de les tres etapes en què Sòcrates divideix el seu mètode.

Ironia

Maièutica

Definició

El primer pas és reconèixer la pròpia ignorància (només sé que no sé res). Abans de conèixer cal alliberar-nos del prejudicis o falsos sabers.

Fent honor a l´art de la seva mare, que era llevadora, pretén ajudar a extreure de dintre del seu interlocutor , com si fos un nadó, un saber del qual era desconeixedor que el tenia

És l´últim pas on tots els que intervenen en el diàleg descobreixen i finalment accepten una veritat universal i necessària.

De l´opinió (doxa) al saber (episteme)

Quan Sòcrates feia preguntes sobre un concepte: què és el valor?, què és la justícia?, què és la virtut? el que feia era buscar la definició exacta d´aquestes paraules. Sòcrates estava convençut que en la definició d´una paraula trobaven la seva veritat.

Contra els sofistes, pretenia recuperar la funció significativa de les paraules. Aquesta definició o significat no havia d´ésser particular, és a dir, vàlid només per a una persona o per a un determinat grup de persones (opinió), sinó que havia de ser vàlid i acceptat per tothom, és a dir, havia d´ésser universal (saber o episteme).

Sòcrates i la perversió de la democràcia Sòcrates, amb el seu mètode, descobreix que el

relativisme amaga una cara fosca: cada opinió està convençuda de la superioritat de la seva veritat i era incapaç d´escoltar les veritats de les altres. La inexistència de significacions universals fomentava els conflictes entre les diferents faccions ideològiques, impossibilitava els acords i a la llarga amenaçava la convivència a la ciutat d´Atenes. El ciutadans d´Atenes, tot i parlar el mateix idioma, no s´entenien. El problema de la democràcia era fonamentalment un problema lingüístic. Segons Sòcrates, la pau social de la ciutat s´asseguraria si es recuperessin les paraules com a vehicles de comunicació i no com a serventes de la manipulació i l´engany.