7

1

Dit i fet, matar la mare va ser fàcil. La demència, quan es precipita, aconsegueix revelar l’ànima de la persona que se’n veu afectada. L’ànima de la meva mare estava corrompuda com l’aigua salobre que queda al fons del gerro ple de flors durant setmanes. Era bonica quan el pare la va conèixer i encara conservava la capacitat d’estimar quan em va tenir a mi, a una edat avançada, però en el moment en què aquell dia va alçar els ulls per mirar-me, res de tot això va tenir la més mínima importància.

Si no hagués contestat al telèfon, la senyora Castle, la desa-fortunada veïna de la mare, hauria continuat trucant als números d’emergència de la llista que la mare tenia penjada a la porta de la nevera marró. El cas és que no havia passat ni una hora que jo ja tornava de pressa i corrents a la casa on vaig néixer.

Era un matí fred d’octubre. Quan vaig arribar la mare seia amb l’esquena ben dreta en la seva butaca, embolicada amb un xal de moher, murmurant per a si mateixa. La senyora Castle em va dir que la mare no l’havia reconeguda quan aquell matí li havia dut el diari.

–Ha intentat tancar-me la porta als nassos –va dir la senyora Castle–. Em cridava com si l’estigués escaldant. Ha sigut una situació d’allò més lamentable.

La mare, amb la seva presència totèmica, seia en la mateixa butaca entapissada de vermell i blanc on havia passat les més de dues dècades transcorregudes des de la mort del pare. En aquella butaca hi havia envellit lentament, dedicada primer a la lectura i a fer punt, i després, quan li va començar a fallar la vista, a veure programes de la televisió pública des de l’alba fins que havent

8

sopat es quedava adormida. Feia un any o dos que seia a la butaca i ni tan sols es molestava a engegar el televisor. Es col·locava a la falda les troques de fil enredat que la meva filla gran, l’Emily, li continuava enviant cada any per Nadal i les acariciava com algunes dones grans deuen acariciar els seus gats.

Vaig donar les gràcies a la senyora Castle i li vaig assegurar que jo m’ocuparia de tot.

–Ja seria hora –va dir, girant-se per mirar-me des de l’entrada–. Fa massa temps que està sola en aquesta casa.

–Ja ho sé –vaig respondre, i vaig tancar la porta.La senyora Castle va baixar els graons de la porxada de casa la

mare carregada amb tres plats buits de diferents mides que havia trobat a la cuina i que deia que eren seus. No en vaig tenir cap dubte. Els veïns de la mare eren una benedicció. Quan era petita, la mare solia arremetre contra l’església ortodoxa grega que hi havia al final del carrer, cridant als seus feligresos, sense cap raó aparent, «aquests estúpids polonesos exaltats». Malgrat tot, van ser aquests mateixos feligresos que, fent honor a la seva reputació, es van assegurar que a la vella rondinaire que havia viscut tota la vida a la casa desgavellada no li faltés ni la roba ni el menjar. I si ocasionalment algú li robava, tampoc no era gens estrany; al cap i a la fi era prou insegur que una dona visqués tota sola.

«Hi ha gent vivint entre aquestes parets», m’havia dit més d’una vegada, però no vaig lligar caps fins al dia que vaig descobrir un preservatiu a terra, arran del meu llit de nena. En Manny, un noi que de tant en tant feia reparacions a casa la mare, convidava noies i les duia a les habitacions de dalt. Aleshores vaig parlar amb la senyora Castle i vaig fer canviar els panys. No era culpa meva que la mare no es volgués moure d’allà.

–Mare –vaig dir anomenant-la de la manera que només jo, la seva única filla, tenia dret a fer-ho. Va alçar la mirada amb un somriure.

–Puta.

9

Una particularitat de la demència és que a vegades sents que el malalt té un accés directe a la veritat, com si pogués veure a través de la pell rere la qual t’amagues.

–Mare, sóc la Helen.–Ja sé qui ets! –em va lladrar.S’aferrava als braços de la butaca i vaig observar amb quina

força el seu rampell d’ira contra mi es convertia en unes urpes involuntàries.

–Està bé.Vaig estar-me dempeus una estona, fins a notar que ja havíem

establert les bases. Ella era la meva mare i jo, la seva filla. Vaig pensar que a partir d’aquell moment podíem continuar endavant amb un altre dels nostres habituals i incòmodes encontres.

Vaig anar fins a les finestres per alçar les persianes tot estirant unes corretges de roba cada vegada més esfilagarsades. A fora, el pati de la meva infantesa estava tan abandonat que se’m feia difícil reconèixer la forma original dels arbres i els arbusts, i aquells racons per on havia jugat amb altres nens abans que el comportament de la mare comencés a ser conegut més enllà dels límits de casa nostra.

–Em roba –va dir la mare.Estava d’esquena a ella. Mirava una enfiladissa que s’havia enre-

dat a l’avet enorme que s’alçava en un angle del pati i havia envaït el cobert on el pare algun cop feia treballs de fuster. Allà dins era l’home més feliç del món. En els meus pitjors dies m’agradava imaginar-me’l allà, llimant laboriosament les boles de fusta per les quals havia aparcat tots els seus altres projectes.

–Qui et roba?–Aquella bruixa.Sabia que es referia a la senyora Castle. La dona que s’assegura-

va cada dia que la mare es despertés. Qui li portava el Philadelphia Inquirer i no poques vegades li duia flors tallades del seu propi jardí, col·locades en gerros de plàstic per al te gelat que, en cas que la mare els tombés, no es trencarien.

10

–Això no és cert –vaig dir–. La senyora Castle és una dona encantadora que té molta cura de tu.

–I què se n’ha fet del meu bol blau de Pigeon Forge?Sabia a quin bol es referia, i em vaig adonar que feia setma-

nes que no el veia. Quan era petita sempre estava ple del que jo considerava aliments empresonats: ametlles i nous de Brasil, i avellanes que el pare s’encarregava de trencar i d’extreure amb una forquilla petita.

–L’hi vaig regalar, mare –vaig mentir.–Que vas fer què?–Ella es porta meravellosament bé i sabia que li agradava. Així

que l’hi vaig donar un dia mentre feies la migdiada.«L’ajuda no cau del cel –tenia ganes de dir-li–. Aquesta gent

no et deu res.»La mare em va mirar. Va ser una mirada infinitament horri-

ble. Després va prémer els llavis, i l’inferior, que sobresortia, li va començar a tremolar. Estava a punt de plorar. Vaig sortir de l’habitació per anar a la cuina. Cada cop que tornava a casa trobava bones raons per passar la major part del temps que se suposava que havia d’estar amb la mare a qualsevol altra habitació de la casa, lluny d’allà on ella seia. Vaig sentir el lleu gemec que havia estat percebent tota la meva vida. Era un gemec les notes del qual estaven orquestrades per fer llàstima. Sempre era el pare qui havia corregut al seu costat. Quan va morir, aquesta responsabilitat va recaure sobre mi. Durant més de vint anys, amb més o menys diligència, m’havia ocupat d’ella, corria a casa quan em trucava per dir-me que li estava a punt de petar el cor, o l’acompanyava en la sèrie de visites al metge, més freqüents com més gran es feia.

A la darrera hora de la tarda d’aquell dia em trobava en el porxo posterior cobert amb vidrieres, tot escombrant l’estora. Havia deixat la porta oberta per sentir-la. Aleshores, entre el núvol de pols que m’envoltava em va arribar una inconfusible pudor de merda. La mare havia intentat anar al bany, però no s’havia pogut

11

aixecar. Vaig deixar l’escombra de cop i vaig córrer al seu costat. No era, com havia desitjat momentàniament, que s’hagués mort i que hagués perdut el control dels esfínters. Morta a casa seva, tal com ella sempre havia volgut. En comptes d’això la vaig trobar asseguda a la seva butaca, tota bruta.

–M’he cagat! –va anunciar-me. Aquest cop, el somriure no era el mateix de quan m’havia dit puta. El de l’insult era un somriure vital. Aquell, en canvi, m’era totalment estrany. No contenia ni por ni maldat.

Sovint, quan explicava a la meva filla petita, la Sarah, el que havia passat aquell dia concret, ella em deia que per més que m’es-timés no tenia cap intenció de despullar-me i canviar-me els bol-quers quan jo fos vella. «Contractaré algú –deia–. No sé veure cap altra manera de ser feliç si no és evitant tot això.»

La pudor va envair l’habitació de seguida. Vaig tornar al porxo dues vegades per fer grans glops d’aire polsós i no vaig ser capaç de pensar en res més que no fos aconseguir que la mare tingués l’aspecte amb el qual li agradaria que la veiessin. Sabia que hauria de trucar a una ambulància. Sabia, ja feia temps que ho sabia, que la mare s’estava morint, però no volia que arribés a l’hospital amb la merda fins al coll. O hauria de dir que sabia que ella no ho volia, de manera que allò que a ella sempre li havia importat, més que cap altra cosa al llarg de la seva vida, les aparences, es va convertir també en el més important per a mi. Vaig fer un darrer glop d’aire en el porxo per tornar al seu costat. Sense el somriure, estava extremadament agitada.

–Mare –vaig dir convençuda que no reconeixia la paraula ni la filla que l’havia pronunciada–. T’ajudaré a rentar-te i després farem algunes trucades.

«No tornaràs a fer cap més trucada», vaig pensar, i no era la intenció ser cruel. Per què, quan algú es mostra pragmàtic, tendeix a ser interpretat d’aquesta manera? La merda és la merda i la veritat és la veritat. I res més.

12

Em vaig agenollar davant seu i la vaig mirar a la cara. L’odiava tant com mai no havia odiat a ningú. Tot i així, vaig alçar un braç i, com si per fi tingués permís per tocar un objecte preciós, li vaig acariciar la trena platejada. «Mare», vaig xiuxiuejar. Ho vaig dir perquè sabia que el mot romandria en l’aire. Sense repercussió, sense resposta.

Però la humitat la feia sentir incòmoda. Com un cargol atrapat sota el sol, per exemple, desitjava alliberar-se de l’element que la feia patir. Em vaig incorporar una mica, inclinada davant seu. Vaig abraçar-la per sota les aixelles, amb compte de no recolzar-me massa sobre el seu cos. Em vaig amorrar com un jugador de rugbi a punt de fer un placatge i la vaig aixecar. Era alhora més lleugera i més pesada del que m’havia imaginat.

Vaig aconseguir alçar-la sense gaire dificultat, però un cop dreta se’m va desplomar als braços. Vaig fer el que vaig poder per no dei-xar-la i evitar que les dues caiguéssim a terra. Mentre intentava man-tenir l’equilibri sostenint tot el seu pes, vaig pensar indefugiblement en el pare, en com any rere any havia suportat la seva càrrega, s’havia disculpat amb els veïns, li havia eixugat les abundoses llàgrimes, i com aquest cos s’havia doblegat sobre el seu, una vegada i una altra, fins que tots dos van acabar convertint-se en un sol ésser.

Aleshores vaig tenir ganes de plorar. S’acostava el nostre final i el dels secrets de casa nostra. Tenia quaranta-nou anys i la mare vuitanta-vuit. El meu pare feia temps que era mort, tant com l’edat de la meva filla petita, que tenia quatre anys i pocs mesos quan ell ens va deixar. La Sarah no coneixeria mai la dimensió real de la seva dolçor, ni jugaria en el taller entre les peces de fusteria encolades tres vegades. Em vaig recordar dels cavallets de balancí mutants que hi havia en el cobert i els meus braços, amb el pes de la mare, es van debilitar perillosament. Com havia arribat a canviar la casa, i la meva vida, després de la seva mort.

Vaig arrossegar la mare mentre ella ho notava, s’esforçava per col·laborar i la vaig acostar a les escales que duien al bany. Llavors

13

em vaig preguntar si havia perdut el seny. Com m’havia pogut creure capaç de fer una cosa així? Ella almenys pesava quaranta-cinc quilos, i tot i que jo seguia un programa d’exercicis per man-tenir-me en forma, mai no hauria estat capaç d’aixecar-ne més de vint-i-cinc. No aniria pas bé. Em vaig desplomar sobre les escales, amb el cos humit i brut de la mare damunt meu.

Vaig esbufegar asseguda a les escales emmoquetades, però no em vaig donar per vençuda. Estava decidida a rentar la mare i a vestir-la amb roba neta abans de trucar a l’ambulància. Encara a terra, mentre el cos de la mare es convertia en una mena de pes familiar, com l’estranya sensació d’estar atrapada sota el pes d’un amant adormit, pensava en les alternatives. Podria dur-la al bany que hi havia a la part de darrere i rentar-la en el safareig. També hi havia la cuina. Però, com aconseguiria mantenir-la dreta? Com la subjectaria i la rentaria alhora, per no dir res del bassal d’aigua que es formaria i del risc de relliscar i acabar totes dues amb el cap esberlat?

La mare va començar a roncar. Tenia el cap reclinat sobre la meva espatlla, així que li podia veure la cara i el coll, envellits i plens de taques. Em vaig fixar en els pòmuls, tan afilats com sempre, una visió gairebé dolorosa sota d’aquella pell cadavèrica. «Qui m’estimarà?», vaig pensar, però de seguida vaig esborrar la pregunta tot concentrant-me en les fulles dels bedolls banyats pel sol crepuscular. M’hi havia passat tot el dia, allà. Ni tan sols no havia trucat a Westmore per cancel·lar la classe. Vaig imaginar-me l’espai buit a la tarima de la classe de Dibuix natural 101 i els estudiants davant dels cavallets, aturats per la meva absència, amb els carbonets inútils entre els dits.

Sabia que si no em movia la mare continuaria dormint durant hores, i es faria de nit. Vaig imaginar-me la meva amiga Nata-lie buscant-me pels passadissos de l’edifici d’art, interrogant els estudiants en va. La Natalie trucaria a casa, potser fins i tot s’hi acostaria amb en Hamish, el seu fill. Sonaria el timbre de la casa

14

buida i la Natalie es preguntaria si m’havia passat res, a mi, a la Sarah o a l’Emily.

Vaig aixecar els braços per sota dels de la mare tot aconse-guint separar-los de les escales. Primer un i després l’altre, com si estigués manipulant una nina de mida real. Controlar-la així, tan fàcilment, era impossible. Me les hauria d’arreglar sense trucar a les meves filles. Era una cosa que havia d’aconseguir jo sola. Em vaig regirar sota el seu cos i ella va fer un gemec de globus punxat. Vaig seure a les escales al seu costat. La casa tenia un pes i una força que eren capaços d’esclafar-me. Havia de sortir d’allà com fos, i aleshores, de sobte, vaig recordar la banyera envoltada de cavallets balancí en el cobert.

Amb la mare allà dormint vaig pujar escales amunt de pressa i corrents; vaig entrar a la seva habitació a buscar mantes i a l’ha-bitació del tocador a buscar tovalloles. Vaig aturar-me davant del mirall que hi havia sobre la pica per comprovar el meu aspecte. Els ulls semblaven més petits i blaus del normal, com si la inten-sitat de la situació afectés el color i la percepció. Feia anys que duia els cabells tan curts que se’m veia la pell. Recordo que quan vaig entrar a casa la mare, em va fer un cop d’ull i va comentar: «No em diguis que tu també tens càncer. Tothom té càncer, avui dia». Li vaig explicar que aquell pentinat era més còmode, per fer exercici, treballar i fer les feines del jardí. Però va ser l’ambigüitat del comentari el que em va cridar l’atenció. S’hauria preocupat si hagués tingut càncer, o s’hauria pensat que li feia la competència? El to de la seva veu apuntava a aquesta segona opció, però costava de creure venint d’una mare.

Em vaig aturar al capdamunt de les escales amb les mantes i les tovalloles. Vaig intentar no pensar en el fet que la mare no tor-naria a veure aquelles habitacions mai més, i que a partir d’aquell moment es convertirien, per a mi, en dependències buides reple-tes de possessions. Vaig percebre el silenci d’aquell passadís del pis superior i em vaig fixar en les fotografies que penjaven a les

15

parets, fotografies que aviat desapareixerien. Vaig imaginar-me els requadres foscos que hi quedarien, allà on el sol no havia arribat en tants anys i els ecos que ressonarien a través dels finestrons sense cortines i les parets gruixudes de maons emblanquinats. Em vaig posar a cantar. Vaig cantar ximpleries. Melodies d’anuncis de men-jar per a gat i cançons infantils, aquestes darreres per influència de la mare, era el seu mètode per mantenir els nervis a ratlla. La necessitat de soroll em superava però mentre baixava per les escales vaig callar. Em vaig fixar que la mare havia relliscat i havia quedat estesa a terra, damunt de la catifa persa de color de vi negre.

–No, mare, no –vaig dir, conscient mentre ho deia que parlar amb ella era més inútil que fer-ho amb un gos.

Els gossos inclinaven el cap. Els gossos et miraven amb ten-dresa. La meva mare era un sac d’ossos inconscient que feia pudor de merda.

–Per què m’ho fas, això? –vaig preguntar.Em vaig quedar dreta al costat del seu cos, carregada de mantes

i tovalloles, i vaig esclatar en plors. Vaig resar en silenci perquè ningú no truqués a la porta, perquè a la senyora Castle no se li ocorregués venir a comprovar com estàvem, tot i que en aquells moments m’hauria anat bé que en Manny el manetes m’ajudés a moure-la i a transportar-la.

Vaig deixar les tovalloles sobre el primer graó, i vaig estendre la manta Hudson Bay vermella i negra del meu avi, al terra, al seu costat. Arribava fins al saló. Aleshores, perquè la llana no es fes malbé, vaig col·locar al damunt una manta blanca mexicana de l’aixovar. Jo no hi era tota. Estava embolicant peix o fent rotllets de primavera. Pensava: «Burrito supergegant de carn materna».

Vaig agafar aire i amb l’esquena relaxada em vaig inclinar –gràcies, Stella, del Word Gym–, i vaig agafar la mare per les aixelles.

Va obrir els ulls com unes taronges.–Què coi fas?

16

Vaig parpellejar. Des de dalt veia el seu rostre invertit i vaig sentir que era capaç de xuclar-me els ulls amb la boca. La resta del meu cos, com la cua d’una sargantana o la punta d’un fideu, seria igualment engolit i desapareixeria en qüestió de segons. Vaig continuar fent força amb els braços. Algun dia es mostraria inde-fensa?

–Daniel! –va cridar–. Daniel!–El pare no hi és, mare.Em va mirar, se li va apagar l’expressió del rostre, però se li va

tornar a encendre de seguida com un llumí enmig de la foscor.–Vull el meu bol –va vociferar–. Ara mateix!Subjectar-la. Estar-me al seu costat i veure com la ment li escla-

tava d’aquella manera, amb el seu contingut caòtic, era l’únic que podia fer per continuar amb la meva tasca. Mentre ella parlava de diversos temes –Emily, «la petita Emily» (tenia trenta anys acabats de fer i les seves pròpies criatures), el kudzú proper a la cabana del seu pare que s’havia de podar amb una dalla (la cabana estava al peu de les muntanyes Smoky i feia molt de temps que ja no era nostra) i els seus veïns que eren uns lladres maquiavèl·lics en qui no es podia confiar–, vaig estirar-la sobre les mantes i la vaig embolicar com si fos un farcell obert pels extrems, per un dels quals sortia el seu cap xerraire. Després vaig deixar les tovalloles damunt del seu pit i vaig respirar profundament, comptant fins a deu abans de parlar.

–Anem a passejar en trineu –vaig anunciar-li. Amb força vaig agafar els extrems de les mantes i vaig aconseguir alçar-la una mica de terra. La vaig arrossegar per sobre la catifa del saló, d’allà a la cuina i finalment vam sortir a fora per la porta lateral.

–Mec, mec! –va cridar–. Mec mec!Aleshores va callar en sec i es va quedar mirant el carrer com

si fos un nen davant una renglera de llums de Nadal guspirejant. Em van venir ganes de preguntar-li: «Quan va ser el darrer cop que vas sortir al jardí? Quan va ser l’últim dia que vas olorar una

17

flor, que vas podar un arbust o que simplement vas seure a la teva cadira blanca plegable i rovellada?».

Ara el dolor va començar a manifestar-se amb força. Tenia a veure amb el fet d’estar allà a fora, a l’aire lliure, allunyada de l’aroma acre que desprenia el seu cos i l’olor de naftalina de la casa tancada. La mare descansava dins del farcell de mantes, estirada sobre el petit porxo elevat on, per sort, un enreixat cobert d’enfi-ladisses ens protegia parcialment de la mirada dels veïns.

Vaig baixar els tres graons i vaig anar pel camí de formigó fins al cantó del porxo on de petita solia seure amb les cames penjades i on ara jeia la mare com en una tarima d’enviament i recepció de mercaderies. Suava, però sabia per la inclinació del sol a la meva esquena que en menys d’una hora la llum es començaria a atenuar rere les cases veïnes i ens deixaria totes dues soles en aquella darrera nit que passaríem juntes.

Li vaig tornar a acariciar la seva estimada trena. Feia un quant temps que els seus cabells havien superat la fase de l’aspror i s’ha-vien tornat suaus. Els cabells eren el seu orgull més gran. La seva curta experiència com a model de llenceria abans que conegués el pare era una cosa que jo li havia envejat quan era una nena. A banda de com era, havia estat la mare més bonica del veïnat, i tot observant-la havia après tot el que sabia de la bellesa física. Però era una realitat amarga, tal com vaig descobrir, que les filles no estiguessin tallades només pel patró que imposaven els gens de la mare. Un error aleatori en els avantpassats podia aixafar el nas o inclinar un front fins a desviar les traces delicades de la bellesa i donar com a resultat una noia ordinària.

Allà a fora, amb l’aire fresc que va dissipar la pudor fecal, vaig ser capaç de pensar de nou amb claredat. No arribaria mai al cobert. En què coi pensava? L’havia de baixar pels tres graons i intentar arrossegar-la pel jardí. A més, com ompliria la vella banye-ra? Amb aigua freda de la mànega del jardí? La banyera devia estar bruta i plena de trossos de fusta i incrustacions que abans hauria

18

de netejar. El darrer cop que vaig estar en el cobert havia vist que el prestatge de les eines del pare s’havia desprès i havia caigut dins la banyera. En què coi estava pensant?

–Ja està, mare –vaig dir–. Fins aquí hem arribat.No va somriure, ni em va cridar puta, ni va deixar escapar

cap gemec. M’agrada pensar, quan ho recordo, que en aquells moments estava massa concentrada a aspirar les aromes del seu jardí, a sentir el sol de la tarda en el rostre, i que, aneu a saber per què, durant l’estona que no deia res s’havia oblidat que alguna vegada havia tingut una filla a qui, des de feia tants anys, havia hagut de fer veure que estimava.

Tant de bo pogués dir que, mentre s’estava allà estesa en el porxo lateral, mentre el vent començava a aixecar-se amb tal força que els corbs enfilats a les copes dels arbres van haver d’emprendre el vol, la mare m’ho va posar fàcil. Que va decidir repassar la llista de pecats comesos al llarg de la seva vida.

Tenia vuitanta-vuit anys. Les arrugues de la cara eren com fene-dures de vella porcellana fina. Tenia els ulls tancats. Respirava amb dificultat. Vaig dirigir la mirada a les copes buides dels arbres. No tinc cap excusa, ja ho sé, així que això és el que vaig fer: vaig agafar les tovalloles amb les quals la pretenia rentar i, sense aturar-me a pensar que al costat del reixat o a la tanca del darrere hi pogués haver cap testimoni, vaig empènyer les tovalloles vellutades contra el seu rostre. Quan vaig haver començat ja no podia parar. Ella va fer esforços, les mans de venes blaves, carregades d’anells que no es treia per por que els hi robessin, s’aferraven als meus braços. Primer els diamants, i després els robins van espurnejar sota el sol. Vaig empènyer amb més força. Les tovalloles es van desplaçar i li vaig poder veure els ulls. Mantenia les tovalloles sobre el seu rostre, una bona estona encara, sense deixar de mirar-la, fins que vaig notar que li havia trencat la punta del nas i tots els seus músculs es van relaxar. Aleshores vaig saber que havia mort.

19

2

No tenia gaires pistes sobre la vida de la mare abans que jo nas-qués. Vaig trigar bastant de temps a adonar-me que la majoria –el petjapapers de vidre Steuben, els marcs de fotografies de plata de llei, els sonalls de Tiffany que arribaren a cabassos abans que patís el primer avortament, i després el segon– estaven abonyegats o escantonats, trencats o ennegrits amb matisos diferents. Quasi tots aquests objectes s’havien llançat o es llançarien bé contra la paret, bé contra el pare, que les esquivava amb uns reflexos i una agilitat que em feien pensar en Gene Kelly pujant i bai-xant les voreres entollades a Cantant sota la pluja. L’elegància del pare s’havia desenvolupat proporcionalment a la violència de la mare, i jo sabia que si l’acceptava i la disculpava com ho feia, era per evitar que ella descobrís en què s’havia convertit. D’aquesta manera, ella només veia els mateixos reflexos de si mateixa que jo examinava sempre que a la nit m’amagava al soterrani. La seva preciosa imatge congelada.

Quan el pare la va conèixer, la mare acabava d’arribar de Knox-ville, Tennessee, i es guanyava la vida fent de model de llenceria i complements. Ella preferia dir que era «model de combinacions». I aquelles fotografies eren les que estaven per tota la casa. Imatges en blanc i negre de la mare en els seus millors anys, vestida amb enagos negres o blancs. «Aquesta combinació era d’un groc pàl·lid», podia deixar anar des del racó del saló, després de passar-se tota la tarda sense dirigir la paraula a ningú. Jo sabia que es referia a uns enagos concrets d’una fotografia en concret, i en aquest sentit, volia trobar

20

els enagos blancs que pensava que podrien ser de color groc pàl·lid. Si m’equivocava, perdia l’oportunitat –com una fràgil bombolla de sabó que surava pel pati– i la mare es tornava a abatre a la butaca. Però si l’encertava, i amb el temps vaig començar a memoritzar-los –hi havia el de color d’os, l’ocre, el marró, el de color pètal de rosa–, agafava la fotografia emmarcada i la hi donava. Aferrada a la prima línia del seu somriure, deixava que m’arrossegués al seu passat, i em feia petita, asseguda en silenci a l’otomana mentre m’explicava la història de la sessió fotogràfica, del fotògraf que la va fer o dels regals que va rebre com a part del pagament.

Amb la foto dels enagos de color pètal de rosa, parlava del pare.

«No era ni el fotògraf –solia dir–. Era un jove inspector de la companyia d’aigües que duia una americana amb mocador a la butxaca, llogada, però aleshores jo no ho sabia.»

Aquells van ser els anys de la meva infantesa, quan la mare enca-ra era forta, abans que comencés a reunir el que ella considerava els imperdonables defectes de l’edat. Quan li faltaven dos anys per fer els cinquanta va començar a tapar els miralls amb teles gruixudes, i el dia que jo, adolescent com era, li vaig suggerir que llencés tots els miralls, s’hi va oposar. Allà van continuar mentre ella s’anava posant malalta. Els seus pitjors acusadors, ombrívols i silenciosos.

Tot i així, la fotografia dels enagos de color pètal de rosa encara li aixecava l’autoestima, i en aquest amor que tenia per a si mateixa jo intentava trobar-hi un refugi. El que jo ja sabia, crec, encara que no ho volgués admetre, és que aquelles fotografies eren documents històrics de la nostra ciutat. Provaven que, molts anys enrere, hi va haver uns temps feliços. Aleshores tenia el somriure fàcil, gens forçat, i la por que es convertiria en aflicció encara no li havia impregnat la mirada.

«Era amic del fotògraf –deia–. S’ho estava passant de meravella a la ciutat, i aquell vestit llogat formava part de la mentida del seu amic.»

21

Sabia que no podia preguntar: «Quina mentida, mare?», per-què la faria tornar al lloc terrible on s’esdevingué el seu matrimoni, fruit d’una broma pesada tramada per dues criatures. En comptes d’això preguntava: «Qui havia encarregat la fotografia, mare?».

«El mateix John Wanamaker», deia. El rostre se li encenia com un fanal antic, il·luminat des de l’interior. Tots els altres elements de l’habitació desapareixien coberts per una boira densa. Alesho-res no m’adonava que en aquells records no hi havia lloc per a la companyia d’una nena.

Mentre la mare s’arrossegava cap al passat, on realment era feliç, jo em proclamava la seva fidel guardiana. Si se li refredaven els peus, jo els hi tapava. Si es feia fosc a l’habitació, m’aixecava silenciosament i encenia una làmpada de lectura que projectava un petit cercle de llum, no gaire estrident, la suficient per evitar que la seva veu es convertís en un eco indefinit i terrible enmig de la foscor. A fora, al carrer que hi havia davant de casa, els tre-balladors contractats per instal·lar les finestres de vidres tintats a la nova església ortodoxa grega –verds, perquè per alguna raó els vidres d’aquest color eren més barats– passaven arran de casa i feien un soroll massa estrepitós per ignorar-lo. Quan succeïa això, m’enfrontava a la mirada perduda i somnolent que s’apoderava de la mare i jo li acomodava aquelles paraules que la poguessin retornar al seu somni del passat.

«Van aparèixer cinc noies, no vuit», li deia.O bé, «Aquell cognom, Knightly, era irresistible».Quan miro enrere, penso que devia sonar molt estúpida, repe-

tint com un lloro les frases de jove enamorada de la mare, tot i que el més valuós de casa nostra en aquell temps era que, per més absurd que fos tot plegat, allà dins podíem sentir-nos com un home, una dona i una nena normals. Ningú no havia de veure el pare posant-se un davantal per fer hores extres quan arribava a casa, ni havia de veure com engalipava la mare perquè mengés alguna cosa.

22

«No vaig saber que no pertanyia al món de la moda fins que em va haver besat», solia dir.

«I com va ser, el petó?»En aquests moments sempre vacil·lava. El petó i les setmanes

subsegüents devien ser meravellosos, però no podia perdonar al pare que un dia l’hagués duta a Phoenixville.

«Nova York –deia, mirant abatuda a terra, on reposaven els dos peus bifurcats–. No hi he estat mai.»

Les decepcions de la mare eren innumerables dins la nostra família, i jo les veia cada dia com si estiguessin penjades amb un imant a la nevera –una llista estàtica que la meva presència no podia alleujar.

Suposo que vaig estar una bona estona acariciant el cap de la mare. Finalment, la resplendor blava d’un televisor que s’engegava a l’altra banda del carrer em va cridar l’atenció. Quan els pares van mudar-se a Phoenixville, aquest barri era pròsper, ple de joves famílies. Ara, les cases construïdes il·legalment durant els anys quaranta en parcel·les de mil metres quadrats solien llogar-se a parelles vingudes a menys. La mare sempre deia que els llogaters es podien distingir clarament perquè deixaven que les cases es podrissin, però per a mi era aquesta mateixa gent que evitava que el carrer no es convertís en un lloc on la gent gran moria lentament.

I es va començar a fer fosc, i va començar a fer fred. Vaig repassar al llarg del cos de la mare, embolicat en una doble capa de mantes, i vaig saber que mai més no sentiria la inseguretat que li produïen les fluctuacions de l’aire o la llum.

«Ja està –li vaig dir–. Ja s’ha acabat.»I per primera vegada, vaig sentir l’aire buit al meu voltant.

Per primera vegada no estava carregat de culpes i amenaces ni de l’oxigen de la insignificança.

23

Mentre m’omplia d’aquest món en blanc –en el qual la mare acabava dins el límit de la seva pròpia pell–, vaig sentir que sonava el telèfon de la cuina. Vaig fer la volta al porxo fins a les escales, tot passant pel costat del reixat. En el porxo buit de la casa veïna hi vaig veure el gat tigrat del barri netejant-se amb la llengua. Quan la Sarah era petita anomenava aquests gats «melmelada de taronja». Vaig veure la vella tapa de metall sostinguda en angle sobre el cubell de deixalles del veí, amb les vores de la bossa de paper curosament doblegades, i vaig prendre nota mentalment que m’havia de recordar de llençar les de la mare. Durant tota la vida m’havia instruït sobre la manera de col·locar la bossa d’escom-braries. «Les bosses de paper, les de plàstic, són com els llençols. Amb les vores ben doblegades, milloren moltíssim.»

El telèfon no parava de sonar. Vaig enfilar els tres graons de fusta cap a la porta. Els peus de la mare sobresortien de les mantes. Sempre s’havia queixat que els contestadors automàtics que li duia no funcionaven. «Els té por –deia la Natalie–. El meu pare es pensa que el caixer automàtic se li empassarà el braç.»

Mentre apartava el cos de la mare per poder entrar a casa, vaig sentir una olor estranya. Era una olor semblant al líquid de l’encenedor i el carbó mesclats en l’aire. En aquells moments el timbre del telèfon em trepanava el cervell, o una veu em cridava insistentment des d’un pesat malson.

El primer que vaig veure en entrar a la cuina va ser el tam-boret sota el telèfon de paret. El plàstic vermell del seient estava ratllat i feia trenta-cinc anys que una cinta adhesiva enganxava l’estrip més gros, més d’una dècada després que m’hagués fet el servei de trona. El veia allà a la cuina com si veiés un lleó soli-tari, seria millor no fer-ne gaire cas. Però se’m va tirar a sobre, rugint amb el so del telèfon que tenia més amunt, enviant-me en els moments en què el meu pare m’hi asseia. Vaig veure el somriure cremat del pare jove, i el canell tremolós de la mare que m’acostava als llavis cullerades de préssecs i plàtans aixafats

24

a mà. Quins esforços que devia haver fet i com ho devia odiar des del primer moment.

Vaig aferrar el telèfon com si fos un salvavides.–Sí?–Necessites ajuda?Era una veu vella, dèbil, però no em va inquietar menys que

si l’hagués sentida a l’altra banda de la porta.–Com?–Fa força estona que estàs al porxo.Més endavant recordaria que aquella va ser la primera vegada

que vaig tenir por, quan em vaig adonar que, segons les normes establertes pel món de fora, el que havia fet no tenia justificació.

–Senyora Leverton?–Esteu bé, Helen? Necessita res la Clair?–La mare està bé –vaig dir.–Puc avisar el meu nét. Us pot donar un cop de mà.–La mare volia sortir al jardí.Des d’on era, podia mirar a través de la petita finestra que hi

havia sobre la pica i veure el jardí. Recordo la mare fent esforços per intentar penjar una enfiladissa per tal que els veïns no pogues-sin veure casa nostra des de la seva habitació del pis superior. «Aquest home et clavarà els ulls a les teves parts més íntimes», solia dir a mare abocada a la finestra de la meva habitació, just a sobre la uina, mentre separava les tiges i arriscava la seva vida i la de la planta per assegurar-se que el senyor Leverton no pogués caçar mai res. Tant l’enfiladissa com el senyor Leverton feia anys que eren morts.

–Està a fora la Clair? –va preguntar la senyora Leverton–. Fa un fred terrible.

Això em va donar una idea.–L’està saludant amb la mà.«La innocent número u –deia la mare–. Amb aquesta pinta de

no haver trencat mai cap plat i tan estúpida com un dia sense pa.»

25

Però es va fer silenci a l’altra banda del fil telefònic.–Helen –va dir molt a poc a poc la senyora Leverton–, segur

que esteu bé?–Perdoni?–La teva mare no em saludaria mai. Ho saps tan bé com jo. –No

era tan estúpida, en el fons.– Però gràcies per dir-ho.Havia d’entrar el cos de la mare. Era tan simple com això.–No la veu? –vaig arriscar-me.–Estic a la cuina –va dir la senyora Leverton–. Són les cinc, i

sempre començo a preparar el sopar a les cinc en punt.La senyora Leverton era la millor. Tenia noranta-sis anys i

era el membre més vell del veïnat en ple rendiment. Compara-da amb ella, la mare havia sigut un zero a l’esquerra. De fet, la competició final entre dones semblava tan estúpida i ordinària com totes les que hi havia hagut fins aleshores. A qui li creixien primer els pits, qui es ficava al llit amb el noi més popular, qui es casava amb un bon partit, qui tenia la millor casa. A la vida de la mare i de la senyora Leverton, tot es reduïa a qui viuria més anys. Vaig tenir ganes de cridar-li: «Enhorabona, senyora Leverton, ha guanyat!».

–És extraordinària, senyora Leverton.–Gràcies Helen.És possible sentir l’orgull?–Li demanaré a la mare que entri a casa. Però sempre fa el

que vol.–Sí, ja ho sé –va dir. Sempre parlava amb molta cautela–. Vine

a veure’m quan vulguis i espero el millor per a la teva mare. –«Que esperis el millor per a ella, vaig evitar de dir, és tan improbable com que la mare et saludi».

Vaig penjar el telèfon. Com la mare, probablement la senyora Leverton pensava que els telèfons funcionaven millor quan anaven connectats amb cables. Sabia que l’any passat havia estat delicada de salut, però tal com havia dit a la mare continuava fent exercicis

26

diaris i s’examinava a si mateixa sobre les capitals de l’estat i els expresidents.

–És increïble –em vaig dir, i l’eco humit de la veu va rebotar contra el linòleum verd i daurat. Volia sortir corrents i explicar a la mare la trucada de telèfon, però quan vaig mirar a través de la porta batent, vaig veure el gat de melmelada sobre el seu pit, jugant com un cadell amb el llaç de la trena.

Dins meu, la nena que sempre havia protegit la seva mare va córrer cap a la porta per espantar el gat de melmelada, però quan vaig veure que aquell gat enorme ple de cicatrius a qui la mare anomenava el Trapella s’acomodava amb tot el seu pes damunt del seu pit i li agitava la trena amb les potes de davant, vaig ser incapaç de moure’m.

Finalment, després de tots aquests anys, la vida de la mare s’havia apagat per sempre, i ho havia fet jo, de la mateixa manera que apagaria el ble encès de l’espelma que s’està a punt d’esgotar. En poca estona, mentre ella lluitava per agafar aire, s’havia com-plert el somni de la meva vida.

El gat de melmelada va continuar jugant amb el llaç de la trena fins que va aconseguir desfer-lo, la cinta va enlairar-se i va caure suaument damunt el rostre de la mare. Va ser aleshores, amb el llaç vermell a la seva galta, i el gat estirant la pota per arribar-hi, que em vaig posar el puny a la boca per ofegar un crit.

27

3

Vaig seure al terra de la cuina. El cos de la mare seguia estès a l’altra banda de la porta. Tenia ganes d’encendre el llum del porxo, però no ho vaig fer. «Mireu això –vaig imaginar que deia als veïns–. Aquí s’acaba tot.»

Tot i que no m’ho creia. Creia, igual que la mare, que ells eren allà i nosaltres aquí. «Allà» hi havia la felicitat, la gent normal, i «aquí» hi érem nosaltres, els que estàvem ben fotuts.

Recordava que quan tenia setze anys li vaig tirar aigua a la cara. Recordava que havia deixat de parlar-li i que això la va destrossar, més que mai, per la qual cosa va intentar aprendre el llenguatge de les disculpes. Veure-la d’aquella manera –admetent que s’havia equivocat–, va ser una de les situacions més penoses de la meva vida. Jo l’havia intentat salvar amb la meva xerrameca sobre l’assig-natura de química i l’examen d’àlgebra que acabava de suspendre. Omplir els moments de silenci en què ella feia passes per la vora de la catifa i jo seia a la cadira de la meva habitació, contenint-me.

De sobte, em vaig fixar que a l’altra banda de la tanca que rodejava el jardí de la mare, en Carl Fletcher sortia al porxo amb un plat de carn. Mentre es tancava la porta de la seva cuina i bai-xava els tres graons de fusta en direcció al jardí, amb una cervesa en una mà i la ràdio portàtil que emetia esports en l’altra, vaig imaginar-me un cercle de torxes i un grup de blancs exaltats ves-tits amb tapalls que col·locaven el cadàver de la mare en una pira funerària comprada per catàleg.

«M’agrada l’home d’aquí al costat –havia dit la mare quan en Carl Fletcher es va mudar a la casa feia sis anys–. És patètic, i això vol dir que és reservat.»

28

Ara es trobava a l’altre costat de la reixa, en el jardí que uns moments abans estava buit.

Si la Hilda Castle hagués trucat un dia més tard, la Sarah hauria estat de visita aquest cap de setmana i m’hauria ajudat a pujar la mare per les escales fins al bany. Tot i així, el més proba-ble és que la Sarah hagués fet algunes trucades per telèfon. Les senzilles trucades que qualsevol amb una mica de seny hauria fet. No m’imagino la meva filla petita al costat de la seva àvia asseguda a la butaca amb merda fins al coll, i dient: «L’hem de matar. És l’única solució».

Vaig avançar de quatre grapes fins a la porta batent per mirar el cos de la mare i després, a través de la tanca, el jardí del costat. El senyor Donnellson, que havia viscut allà fins que la família el va dur a una residència, havia demanat a la mare que es casés amb ell, fa un munt d’anys. «No ens queda ningú. –I li va preguntar:– Per què no ens fem companyia, Clair?».

Havia vist com la mare sortia a buscar el diari i uns minuts més tard se’ns va presentar amb un ram de tulipes morades. «Les havia plantades la seva dona!», solia repetir la mare. Recordo que jo estava encantada amb el seu oferiment, tan encantada que quan la mare el va rebutjar vaig estar temptada de córrer a casa seva per veure si, com que era d’una altra generació, mantindria fidelment l’oferta.

Quan el senyor Donnellson va morir, la mare va delectar-se amb el seu triomf. «Hauria hagut d’eixugar-li les baves durant cinc anys i després enterrar-lo», deia. El dia del funeral, va donar la culpa de les llàgrimes a les cebes que havia estat tallant amb el seu vell ganivet esmolat a mà.

Les tres filles de Peter Donnellson van vendre’s la casa, i la mare s’anava fent a la idea que l’enderrocarien. Malgrat les evidències –la zona feia anys que anava de mal borràs–, a la mare la inquietava que Phoenixville es convertís en un lloc per a nous rics. Es preo-cupava pels enormes aurons del pati, les arrels dels quals s’estenien

29

fins al jardí del senyor Donnellson. Es preocupava pel soroll i per la idea de viure amb el renou de criatures que es passarien el dia cridant. Em va fer buscar sistemes d’insonorització i es va plantejar tapiar les finestres d’aquesta banda de la casa amb blocs de formigó. «Això no es quedarà així», deia, i aleshores jo, com solia fer sempre, omplia la tetera elèctrica amb aigua i escoltava el brunzit tranquil·litzador.

Tanmateix, quan en Carl Fletcher es va mudar sol a aquella casa no va fer cap mena de canvi. Era un empleat de la compa-nyia telefònica i cada matí ben d’hora anava a treballar sobre el terreny. Tornava a casa sempre a la mateixa hora, tret del divendres. Els caps de setmana seia en el seu jardí i bevia cervesa. Duia el diari i un llibre i sempre, sempre, la ràdio portàtil que retransmetia els esports o programes de trucades en directe. A vegades rebia la visita de la seva filla Madeline, a qui la mare anomenava «el monstre de circ» perquè anava plena de tatuatges. La mare es queixava del soroll de la seva moto i d’aquell «tros de carn desplegada a la gespa», però mai no va parlar amb en Carl Fletcher, ni ell es va molestar mai a presentar-se. Tot el que sabia dels veïns de la mare en aquells moments era de segona mà, informació que em donava la senyora Castle, juntament amb els sobres de sopa o els pots de melmelada, cada vegada que ens creuàvem pel carrer.

Quan el senyor Fletcher va girar els bistecs, vaig poder sentir l’espetec de les gotes de greix que queien sobre les brases, per damunt de la retransmissió del partit. Encara agenollada, la postu-ra que a Westmore em negava a adoptar –perquè se’m carregaven massa els genolls–, vaig posar les mans a terra i de quatre grapes vaig avançar fins al costat de la mare. Vaig pensar en un article que havia llegit sobre un home tan devot que havia creuat Berlín d’una punta a l’altra carregat amb una rèplica d’un crucifix, vestit tan sols amb una mena de bolquers a l’estil de Gandhi i desplaçant-se de genollons amb les consegüents ferides sagnants.

30

La petita esgarrapada en el rostre de la mare s’havia coagulat. Se li havien format uns cercles morats al voltant dels ulls. Vaig recordar els dies que li feia donar la volta damunt del llit per col·-locar-li mantes de llana a sota i així alleugerir-li les llagues que inevitablement se li van fer després de l’operació de càncer de colon, arran de la llarga convalescència.

El senyor Fletcher es va servir els bistecs, va agafar el plat i la ràdio i va tornar dins de casa. Vaig adonar-me que era el típic home que no aixecava mai la vista de terra. Vaig fixar-me en les brases roents que quedaven a la graella.

Hauria hagut de cridar «Foc!» per tal que algun veí, tret de la senyora Leverton o el senyor Forrest, que vivia al final del carrer, em fessin cas. Els anys següents al tancament d’Acers Phoenixville, els carrers propers van anar quedant-se deserts. Hi havia moltes propietats buides, i des de l’habitació de convidats on guardà-vem algunes de les armes del meu avi vaig poder contemplar la demolició d’un bell edifici victorià dos carrers més avall. Quan la teulada cònica va haver-se ensorrat ja no es veia absolutament res, tret del núvol de pols vella que surava i es dissipava per sobre les cases dels veïns més desafavorits.

Havia intentat convèncer la mare perquè anés a una residència, però ella no va voler cedir ni un pèl i el cert és que jo en part l’ad-mirava per això. El grup de veïns de tota la vida s’anava reduint: la senyora Leverton a la casa de darrere, el senyor Forrest cinc cases més avall i l’endolada vídua del senyor Tolliver.

L’únic a qui la mare algun cop havia considerat amic seu era el senyor Forrest. Vivia a l’altra banda de la rotonda i no tenia família. Casa seva era tan gran com la nostra i tenia les habitacions plenes de llibres. Quan passava conduint per davant de casa seva solia recordar les tardes que ell i la mare havien passat junts: ja a les cinc començaven a preparar el còctel per quan arribés el pare a les sis. Jo obria la porta de casa i el senyor Forrest m’allargava una bossa de paper. A dins hi havia olives adobades, o formatge fresc o pa

31

francès, i al cap de mitja hora d’haver arribat solia amagar-me en un racó a dalt de les escales i escoltava com les rialles de la mare inundaven la casa.

Em vaig inclinar sobre el cos de la mare, vaig agafar la tovallola amb què l’havia asfixiada, i li vaig tapar la cara. Després em vaig senyar. «Ets tan poc catòlica!», em deia la Natalie quan érem peti-tes, i jo intentava imitar-la. El meu senyal de la creu continuava sent una mena de «X» estranya.

–Ho sento, mare –vaig xiuxiuejar–. Ho sento molt.Vaig tornar a dins per recuperar el maó que fèiem servir per

aguantar la porta oberta. Em va venir al cap en Manny, el dia que va venir carregat de provisions per a un mes que havia comprat en uns grans magatzems. Jo estava dreta al saló, i quan em vaig girar perquè me’l presentessin, durant uns breus segons els seus ulls em van repassar els pits. Després, la mare em va renyar perquè duia la roba massa ajustada.

«Però si és un jersei de coll alt!», vaig saltar.Es va posar a riure. «Tens raó. Aquest noi és un calent mental»,

va dir. Recordo que em vaig preguntar on havia après aquella expressió, i si tal vegada l’havia sentida del mateix Manny. Sabia que, a vegades, quan ell no tenia on deixar-se caure, venia a casa amb pel·lícules i se les miraven tots dos. La mare havia vist El Padrí tantes vegades que ja havia perdut el compte.

Em vaig incorporar, i posant-me les mans a l’esquena em vaig arquejar enrere de la manera que la Natalie anomenava «estirament de manobre». Era conscient que m’ho havia de prendre amb calma, igual que quan feia de model. El que havia fet i el que anava a fer requeria una resistència física que no m’haurien proporcionat ni mil classes de jazz.

Vaig tornar a l’entrada i em vaig quedar allà dreta. Si la senyo-ra Leverton ens hagués estat observant des del pis de dalt amb els binocles del seu marit, com es podria explicar el que veia? Si ho digués al seu fill, aquest es pensaria que finalment la seva

32

mare havia perdut el seny? Vaig somriure mirant la mare. Estaria encantada, encantada del fet que després d’explicar que m’havia vist arrossegant el cadàver, la senyora Leverton finalment fos des-tituïda del seu pedestal per ingressar en el món dels vells tocats de l’ala.

Vaig empènyer el cos de la mare amb la punta de les sabatilles de jazz. Després no hi havia res a fer si no era amb malediccions i grans esforços.

–Merda –repetia regularment amb el ritme de la respiració mentre posava l’estómac rígid i em preparava per aixecar-lo. Vaig aferrar el cos de la mare per les mantes, assegurant-me d’agafar-la per sota les espatlles perquè no em rellisqués. Continuava maleint en veu alta mentre l’entrava arrossegant per la porta de la cuina. Amb una estrebada final vaig aconseguir que tot el cos travessés el llindar, i aleshores lentament em vaig asseure a terra, amb la mare entre les cames.

–Ja ets a dins –vaig dir, i amb una puntada vaig apartar el maó. La porta va començar a desplaçar-se lentament i vaig haver d’empènyer-la amb el peu perquè s’acabés de tancar. A la fressa del rivet de goma que fregava el terra a la part inferior de la porta va seguir un cop sec. Només aleshores vaig ser capaç de sentir la ranera de la mort. El lent i prolongat ronc que li sortia del pit.

Aquell mateix matí, a casa meva, havia tret la pols dels globus de vidre de les làmpades i havia pintat les garses de fusta que pen-javen amb fil transparent sobre la finestra de la meva habitació. Ara, en la meva imaginació, les ales esteses d’aquells ocells em semblaven un avís d’alerta. La propera vegada que les veiés, jo seria una persona diferent.

Vaig fer un cop d’ull al rellotge de la cuina. Eren les sis tocades. Havia passat alguna cosa més que una hora des que havia parlat amb la senyora Leverton. Em vaig aturar un moment, aferrada al cos de la mare, i em vaig imaginar l’Emily i el seu marit, en John, pujant les escales amb els seus fills, la Jeanine, que amb quatre anys

33

pesava més que el seu germà, a coll del seu pare, i en Leo, de dos anys, a coll de la mare. Vaig pensar en l’encert dels regals de Nadal que els havia enviat durant aquests anys: els pijames sencers, un de blau i un de rosa, van ser un èxit. El joc de les boles de fusta unides per un cordill es va considerar que no era apropiat per les seves edats.

Em vaig posar dreta i la imatge d’en Leo al bressol em va cal-mar, però aleshores em va venir al cap el record de la mare, amb els braços estesos cap a ell, deixant-lo caure a terra.

Un cop amb el cos dins la cuina, em vaig girar per obrir l’ai-xeta i deixar que corregués l’aigua freda. Una vegada i una altra m’omplia les mans d’aigua per rentar-me la cara, sense esquitxar, amb precisió, acostant amb cura les galtes al petit xoll d’aigua que tenia als palmells. A les nits d’estiu, el meu exmarit, en Jake, portava glaçons i me’ls feia córrer per les espatlles i l’esquena, després els feia lliscar cap a l’estómac i pujava cap als mugrons, fent-me posar la pell de gallina.

Vaig desembolicar el cos de la mare. Primer vaig treure la manta Hudson Bay, vermella i arrugada, i després la manta mexicana de cotó suau, de l’aixovar. Vaig anar estirant fort per cada una de les puntes, tot al voltant del seu cos. La flonja tovallola continuava damunt del seu rostre.

En Leo no va rebotar a terra, com em va assegurar la mare que passaria, sinó que va picar amb el canto d’una cadira del menjador. Tot i que li va quedar una cicatriu al front com a record inesborrable, probablement aquella cadira li va salvar la vida. Si no, hauria caigut de cap a terra. En el rostre de la mare s’hi podia veure la sorpresa i el dolor. L’Emily li va donar totes les culpes, va abraçar l’inconsolable Leo amb una flassada blava i li va cridar mil improperis. Jo estava dreta entre elles dues, i després vaig seguir l’Emily que baixava el camí cap al cotxe. No em vaig girar per veure si la mare ens estava observant des de la porta.

–S’ha acabat –va dir l’Emily–. Estic farta de disculpar-la.

34

–Tens raó –vaig dir–. Sí. Ja sé què vols dir –i vaig asseure’m al volant del cotxe. És el dia que he conduït millor en tota la meva vida, de camí a l’hospital Paoli, a tota velocitat per carreteres ser-pentejants.

Vaig aixecar-li la faldilla i li vaig deixar al descobert les cames i els genolls, les cuixes carnoses. La pudor d’aquell accident em va envair.

«Les cames són l’última cosa que falla», va dir un dia la mare. Sèiem davant el televisor i miràvem la Lucille Ball. Els cabells de la Ball en aquella època eren d’un vermell tan artificial que sem-blaven més aviat una mostra de sang del pallasso Bozo que no pas la perruca que lluïa. Duia una mena de jaqueta d’esmòquing feta a mida que li donava l’aspecte d’un llarg i impertorbable rellotge de sorra i que li anava per sota els malucs, però les seves cames, guarnides amb unes mitges de reixa i unes sabates de taló alt, no paraven mai quietes.

Vaig recordar un dia que havia trucat a casa des de Wisconsin. L’Emily devia tenir uns quatre anys. Va contestar el pare, i de seguida li ho vaig notar.

–Pare, què passa?–Res que t’hagi de preocupar.–Et noto estrany. Què passa?–He caigut.Podia sentir fins i tot el so del rellotge de paret que teníem al

saló –els seus repics profunds i corals– i que pertanyia a l’avi.–Estàs estirat?–Ben tapat amb el vell edredó, i la teva mare que fa el que

pot. Ara s’hi posa.Vaig sentir com l’auricular canviava de mans i vaig entrar en

una inquietant terra de ningú mentre esperava que la mare con-testés al telèfon.

35

–Està bé –va afanyar-se a dir–. Només està una mica dro-gat.

–S’hi pot tornar a posar?–Ara mateix és el pitjor conversador que pots trobar.Li vaig preguntar què havia passat exactament.–S’ha entrebancat a les escales. En Tony Forrest ha vingut de

seguida i l’ha dut al metge. Ha sigut culpa dels malucs i d’aquestes maleïdes varius. En Tony diu que l’Edna St. Vincent Millay es va morir així.

–Per les varius?–No, per les escales. Va caure.–Puc parlar amb ell?–Truca la setmana que ve. Ara està descansant.Aleshores vaig sentir els quilòmetres que ens separaven. Inten-

tava imaginar-me el pare sota l’edredó immemorial, dormint, mentre la mare anava amunt i avall de la casa, preparant els àpats a base de cereals pastosos i llaunes de blat de moro.

Suava a raig fet dins la casa completament tancada, però no m’atre-via a obrir cap finestra. Temia que els pulmons de la mare tornessin a amollar aquella ranera que podria envolar-se i anar a despertar les dones que, com la mare, vivien soles i tenien por d’aquestes coses. L’intrús de mitjanit que entra a casa i et mata. La filla abne-gada que de cop i volta es troba amb la mà damunt una tovallola damunt la teva cara, estampant-la contra el nas, amb alguna cosa dins seu que remata una vegada i una altra, com la venjança de la nena que per fi es veu satisfeta.

Vaig tornar a obrir l’aixeta de la cuina. Vaig esperar que sortís aigua calenta. Veia els plats que aquell matí la senyora Castle havia rentat i posat a escórrer i em preguntava quins motius tenia aquella dona per anar a una casa com la de la mare i ajudar una dona vella, durant anys i anys.

36

Els senyors Castle van venir al nostre barri quan jo tenia deu anys. La senyora Castle de seguida va ser coneguda per ser la dona més treballadora, i el seu marit, per ser l’home més atractiu. Quan tots dos venien a casa per recollir els cavallets balancí per a la fira de l’església, els meus pares volien seure al saló amb ells, cadascú amb les seves felices distraccions –el pare amb la senyora Castle i la mare amb el senyor Castle, o Alistair, com ella l’anomenava, pronunciant la darrera síl·laba amb un to nostàlgic, com si aquest nom fos sinònim de remordiments.

De cop i volta vaig saber què havia de fer. Havia de rentar la mare tal com m’havia proposat, aleshores sense cap possibilitat de protesta per part seva, sense que pogués obrir els ulls com una vella nina de porcellana, amb aquelles guspires de cristall blau que llançaven acusacions directes. Ja no m’havia de preocupar més si el terra quedava xop d’aigua. El meu pitjor crític era mort. Carpe diem!

Em vaig inclinar cap a l’esquerra per obrir el vell armari de metall. A dins hi havia tants recipients de plàstic de menjar per emportar, amb les corresponents tapes abonyegades, que s’hi podria guardar tots els cors i els pulmons de cada un dels veïns que vivien al llarg i ample de Phoenixville Pike. Però jo buscava una altra cosa. Una cosa que recordava perfectament bé. Vaig ficar el braç a dins per apartar els recipients de plàstic a una banda, i allà al fons, allà on feia anys que no hi remenava ningú, hi vaig trobar el que buscava: la palangana dels vòmits que un dia ens vam endur de l’hospital.

Era d’un turquesa pàl·lid, semblant al color de les bates dels cirurgians. En tornar-la a veure un calfred em va recórrer l’espi-nada. «Va estar a punt de morir», era sempre la darrera frase de la història. Durant anys em vaig estar preguntant per què, si la història anava sobre el meu pare, sempre era la mare qui acabava sent-ne la protagonista principal.

37

Vaig omplir la palangana amb aigua bullent i vaig tirar-hi un raig de sabó de cuina. Si la mare estava coberta de greix, aquell detergent prometia eliminar fins a l’última gota! Vaig tancar l’aixe-ta i, amb l’esponja de rentar els plats i un drap, em vaig agenollar per posar fil a l’agulla.

Començaria per la part de baix i aniria pujant.Li vaig treure els mitjons de compressió antiembòlia i els vaig

enrotllar, resistint l’impuls de llançar-los per damunt del seu cos i al llarg del passadís que donava al saló. Amb punteria i la força suficient, podria haver fet bàsquet en el cistell de troques de fil que tenia al costat de la butaca. Però en comptes d’això, els vaig deixar a terra pensant que ja me n’ocuparia després.

Allà tenia els dits dels peus, delicats així a la vista. Feia anys que m’hi havia acostumat. A la senyora Castle no li podíem demanar que li tallés les ungles, de manera que un diumenge al mes anava a casa per complir amb les meves funcions d’auxiliar de manteni-ment, i li netejava i li arreglava aquelles parts on ella no arribava. Ocupar-me dels seus peus em proporcionava una curiosa manera de reviure el passat, una mena de reposició en què jo, amb un silenci absolut, desapareixia de l’habitació i el meu cos sencer actuava simplement com alguna vegada havia actuat la seva pròpia mà. Li pintava les ungles amb un to corall de Revlon, que si bé no era exactament el mateix to que ella s’havia aplicat un cop per setmana durant quaranta anys, s’hi assemblava tant que mai no em va fer cap comentari ni objecció.

Vaig enfonsar el drap de cuina a l’aigua bullent, el vaig escórrer i vaig començar pels peus, embolicant-li’n primer un i després l’al-tre. Com una bona pedicura, primer m’ocupava d’un peu mentre l’altre s’humitejava. Amb l’esponja de rentar plats –per la banda suau o rugosa, segons les necessitats– l’hi fregava i l’hi esbandia. A les cames de la mare hi vaig veure les mateixes venes que jo també tenia sota la pell, i que des de no feia gaire havien començat a mostrar-se rere els genolls i el panxell de les cames.

38

«Cert, has matat la teva mare, però renoi, l’hem trobada com una patena!», m’imaginava que es cantava en un musical en què les bruixes sostenien pomes i es gronxaven penjades en cordes subjectades pel coll.

«És un mal dia, Helen», diria la mare.«No passa res, petita», diria el pare.

El dia que el pare va morir, vaig arribar a casa i em vaig trobar la mare asseguda al peu de les escales amb el cap entre les cames. Les setmanes que van seguir, no parava de parlar de les varius del pare, una vegada i una altra, i del gran sofriment que li havien causat. Explicava com estava de rígid cada matí, i que ensopegava amb l’arruga més petita de la catifa i que s’entrebancava sovint. Repetia les anècdotes de la seva feixuguesa quan parlava per telèfon amb el botiguer, que encara li duia la compra a casa, o amb en Joe, el barber del pare, a qui havia trucat en un moment de desvari després d’haver-me trucat a mi. En Joe va aparèixer poca estona després que jo arribés, preocupat perquè la mare no es trobés sola. Es va quedar a la porta amb la boca de pam, incapaç d’articular cap mot. Quan els nostres ulls van coincidir, va alçar la mà, va senyar-se amb precisió i se’n va anar. Era per por o per respecte que en Joe mai no havia dit res de la bretxa que el pare tenia rere el cap, ni del cercle de sang estampada a la paret?

Molt a poc a poc vaig anar avançant pels genolls de la mare. «Em somriuen», em va xiuxiuejar un cop el senyor Donnellson, encantat de veure la mare en una d’aquelles rares ocasions que es posava pantalons curts.

Al cap d’uns moments, mentre rentava la merda de les seves cuixes molsudes, vaig recordar de sobte la nit que el pare va

39

clavar, a la paret del pis de dalt, una llista de normes escrites de pressa i corrents:

Cal deixar tancat l’armari de la roba blanca.No estan permesos els llumins a dins de casa.Controleu les begudes alcohòliques.

Vaig trigar uns segons a adonar-me, absorta com estava en el record de les freqüents baralles dels meus pares –ella en camisa de dormir i ell vestit amb la roba de la feina–, que trucaven a la porta. Em vaig quedar glaçada. Escoltava el so que m’arribava del picaporta.

No vaig fer gens de soroll. Notava que un regalim d’aigua sabonosa que segregava l’esponja se m’escorria pel braç, del canell al colze. El mínim soroll que pogués fer una gota d’aigua en caure a la vella palangana plena, seria com l’esclat d’una bomba en camp obert.

El picaporta va tornar a trucar. Aquest cop va picar rítmica-ment, com una alegre cantarella que m’era familiar.

Durant el silenci que va seguir, vaig prendre consciència dels meus músculs, com em passava sovint quan feia de model per a dibuix. Per mantenir una postura força estona, el cos s’havia d’acostumar gradualment a la quietud –era impossible quedar-se immòbil de cop i mantenir-se així. Sentia la presèn-cia d’aquella persona a l’altra banda de la porta i vaig intentar imaginar-me a Westmore, enfilada a la tarima emmoquetada de l’estudi de pintura. Els dits dels peus enfonsats a la bruta pelfa marró, i jo recolzada damunt els colzes que, acostumats des de feia temps a aquella pressió dolorosa, m’aguantaven estoicament.

Van tornar a trucar. Una altra vegada el ritme feliç de quatre tocs seguits d’un cinquè, silenci, i dos tocs més; però ara van seguir tres cops insistents: «toc-toc-toc».

40

Vaig veure que fos qui fos estava donant temps a la mare per arribar a la porta, entre la primera trucada i la segona, i fins i tot entre la segona i la tercera. Al cap i a la fi, ja era tard. Era una dona gran. La vaig veure clarament. Hauria d’estar dormint, amb la camisa arromangada a l’alçada de la cintura.

–Senyora Knightly?Era la senyora Castle.–Senyora Knightly, sóc la Hilda Castle. Que hi és?«On vol que estigui, si no? –vaig pensar enutjada–. Està esti-

rada al terra de la cuina. Vagi-se’n!»Aleshores vaig sentir uns cops a la finestra del davant, en el saló.

El soroll que feia la seva pesada aliança de platí contra el vidre. Un dia li vaig preguntar per què la continuava portant si s’havia divorciat. «Em recorda que no m’he de tornar a casar», em va respondre.

Només quan li vaig sentir la veu –una remor escandalosa– vaig veure que havia aconseguit obrir la finestra.

–Helen –va xiuxiuejar–. Helen, em sents?«Puta!», vaig pensar en solidaritat amb la mare. Quin dret

tenia a alçar la tanca?–Sé que ets aquí. Veig el teu cotxe.«Ets una autèntica Sherlock», vaig pensar.Però aleshores vaig sentir que tancava la finestra i tots els meus

músculs es van relaxar. Al cap d’uns moments podia sentir les passes de la senyora Castle que s’allunyaven pel camí. Vaig mirar els peus i les cames de la mare.

–Quin preu vas haver de pagar? –vaig preguntar. No pensava en les seves possessions, sinó en la intimitat que tant havia apreciat la mare. La intimitat que havia venut per la seguretat, en poder rebre la visita diària de la senyora Castle.

Sabia que a primera hora del matí la senyora Castle tornaria. Ho tenia tan clar com que la seva veu se m’havia enredat als tur-mells com cordes.

41

Era obvi que necessitava ajuda. Em vaig alçar a poc a poc i vaig passar per damunt la mare per arribar al telèfon. Vaig alenar amb els ulls tancats. Podia veure, en una projecció, la bobina d’una pel-lícula en què les siluetes dels veïns i de la policia envaïen la casa a càmera ràpida. Eren tants que es quedaven encallats a les portes i a les finestres, amb les cames i els braços doblegats en postures impossibles, com un grup de ballarins de Martha Graham, compri-mits entre els marcs de les portes i les finestres, vestits d’uniforme o amb conjunts de llana ben planxats.

Mai no m’ha agradat el telèfon. Fa deu anys, en un absurd i ram-pellut intent d’autoajuda, vaig enganxar uns adhesius de cares somrients en el telèfon de l’habitació i en el de la cuina. Després vaig fer dues etiquetes i les vaig enganxar als auriculars. Hi deia: «És una opció, no una amenaça».

La darrera adreça que tenia d’en Jake era la d’una universitat de Berna, a Suïssa, on li havien ofert una plaça temporal de professor, però d’això ja feia almenys tres anys. La manera més fàcil de trobar en Jake era posant-me en contacte amb els seus antics alumnes, els seus acòlits, els seus treballadors, els seus fans. Sabia que podia trigar hores abans de trobar-lo, però també sabia que en Jake era la meva única esperança. Un cadàver canviava d’aspecte ràpidament, fins i tot en un fred capvespre d’octubre com aquell, i sabia que no em podria desfer de la mare sense la seva ajuda.

Em vaig quedar recolzada al costat del telèfon durant el que em va semblar mitja hora, i vaig despenjar. Els Knightly no demanaven mai ajuda, i els Corbin, la família de la mare, abans de fer res semblant preferien clavar-se forquilles a la gola. Solucionàvem els nostres proble-mes en privat. Ens arrencàvem els dits i els peus –i les mans, les cames, fins i tot la vida–, però mai, per cap concepte, no demanàvem ajuda. La necessitat era com una mala herba, un virus, un fong. Només calia que l’admetessin un cop, que s’estenia i et dominava.

42

Mentre despenjava el telèfon em vaig sentir de nou com una nena petita, caminant per la neu fins a desaparèixer, estirada en un monticle blanc i flonjo, escoltant com els pares em cridaven, i gaudint de la sensació de començar-me a congelar.