TEMA 3.- L’ART ISLÀMIC

Salvador Vila EsteveHistòria de l’Art2n de Batxillerat

TEMA 3.- L’ART ISLÀMIC1.- EL CONTEXT HISTÒRIC.2.- L’ARQUITECTURA ISLÀMICA.3.-

L’ARQUITECTURA HISPANOMUSULMANA: CARACTERÍSTIQUES I EVOLUCIÓ.

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (I): LOCALITZACIÓ I CRONOLOGIA.

Localització: enorme imperi que, amb base en la península d’Aràbia (primer) i Síria i Bagdad (més tard) s’estén per tot el nord d’Àfrica

fins a la península Ibèrica i pel Pròxim Orient fins el riu Indus

Cronologia: comença amb la fugida de Mahoma de la Meca a Medina (Hègira, 622) i arriba fins a l’actualitat, mentre que a la península Ibèrica va del 711 al 1492

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (II): LA RELIGIÓ ISLÀMICA.

Es basa en les predicacions de Mahoma, recollides a l’Alcorà, i en els escrits que sobre la seua vida arreplegaren els seus seguidors (la sunna o tradició)

A través de la sharia o llei islàmica, basada en l’Alcorà, s’uneixen religió i política, ja que pretén regir tots els aspectes de la vida del musulmà, incloent el govern

Altres característiques són: es permet la poligàmia i es prohibeix menjar porc, beure vi, jugar a jocs d’atzar i representar a Al·là i Mahoma (i als animals de la creació, incloent les persones)

En els primers segles també era una obligació defensar la religió i estendre-la per mitjà de la gihad o guerra santa

És una religió monoteista amb cinc preceptes o obligacions

La professió de fe

Orar cinc vegades al dia en direcció a la Meca

Pelegrinar a la Meca

Dejunar pel dia durant el mes del Ramadà

Donar almoina als pobres

El més important dels pilars de l’Islam consisteix en dir amb convenciment: "la Ilaha illa Allah, Muhammad rasúl Allah" Açò és:

"No hi ha més Déu que Al·lài Mahoma és el seu profeta"

Els musulmans resen cinc oracions diàriament, en forma individual o conjunta. Les oracions són realitzades a l’eixida del sol, al migdia, a mitja vesprada, a la posta del sol i a la nit. Cada oració no dura més que uns quants minuts. L’oració en l’Islam és la connexió directa entre Déu i el creient. En ella es recita l’Alcorà y es realitzen determinats moviments que simbolitzen l’esperit de submissió. L’oració dispensa dels pecats, enforteix la consciència i l’esperit, i allunyà el creient del mal i d’allò censurable.L’oració serveix al creient per a sentir la pau interior i la felicitat que l’anima.

La pelegrinació a la Meca és una obligació a complir una vegada en la vida per als creients que tinguen mijans per a fer-la. Els ritus de la pelegrinación comencen amb la utilització per part dels homes de vestimentes especials, dos peces de tela molt simple, que tracten d’eliminar les distincions de classe, simbolitzant que tots són iguals davant Déu i es presenten iguals davant Al·lá. Una vegada preparats, els creients musulmans peguen set voltes a la Kaaba, la pedra negra que s’adora a la Meca, caminant set vegades entre les muntanyes de Safa i Marwa, recordant a Agar, l’esclava dona de Abraham i mare d’Ismael (avantpassat mític de tots els àrabs), a la recerca d’aigua, i finalment es reuneixen en la muntanya d’Arafa per a fer les seues peticions a Al·là.

“Aquell que dejune durant el mes del Ramadà amb fe i esperança en la recompensa de Déu li seran perdonats els seus pecats"

L’obligació de donar almoina es basa en la idea de que totes les coses són de Déu, que permet que estiguen en mans dels homes per a que les administren. Les possessions dels homes necessiten purificar-se i la forma de fer-ho és reservar una xicoteta part dels ingressos per ajudar als més necessitats. Es compara amb esporgar un arbre: en tallar-lo es purifica i permet un nou creixement.

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (III): L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM.

Mahoma funda un Estat teocràtic (el califa té el poder religiós i el polític), uneix els pobles d’Aràbia i comença una ràpida expansió territorial per la península d’Aràbia

Fins la mort de Mahoma (571-632): conquereixen la major part d’Aràbia

Califes perfectes (632-662): conquereixen la resta d’Aràbia, Mesopotàmica, gran part de Pèrsia, Síria, Palestina i Egipte i organitzen políticament el territori

Califat Omeia (662-750): estableixen la capital a Damasc (Síria), conquereixen el nord d’Africa i la península Ibèrica (són derrotats a Poitiers pels francs)

i arriben fins la frontera amb Xina i reforcen el poder del califa

Califat Abbassida (750-1050): derroten i exterminen els omeies, fixen la capital a Bagdad (major influència persa) i comencen els conflictes interns, disgregant-se l’Imperi

Des del segle XI els turcs es faran amb el poder en l’Islam (seljúcides i otomans)

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (IV): LA CIVILITZACIÓ I LA CULTURA.

Economia: encara que l’agricultura i la ramaderia són la base de l’economia, les ciutats, amb l’artesania i el comerç, són molt importants i constitueixen l’eix vertebrador de l’imperi

Societat: encara que hi ha esclaus estrangers, la majoria són lliures i les diferències són de riquesa i ètniques (els àrabs i la resta)

Partint de la base del substrat àrab i les influències grecoromana, a través de Bizanci, i persa, la cultura islàmica s’anirà forjant al voltant de la religió i apropiant-se

d’elements de totes les cultures que incorporen al seu imperi

Tot l’imperi té una cultura i una civilització comunes al voltant de la religió que, amb varietats regionals i cronològiques, manté característiques bàsiques comunes

Posen en contacte Orient i Occident, la tradició romana i grega amb les cultures asiàtiques, creant grans biblioteques i fent aportacions noves

en literatura, astronomia, medicina, matemàtiques,...

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (V): L’ÀNDALUS (I).

Les tropes de Tariq i Musa ocupen la península Ibèrica entre el 711 (batalla de Guadalete) i el 714, mentre els regnes cristians quedaven confinats a les terres del nord peninsular

Emirat dependent de Damasc (711-756): durant el califat omeia l’Àndalus serà una província més del califat, amb un emir que dirigirà la política en nom del califa i depenent d’ell

Emirat independent de Bagdad (756-929): Abd al-Rahman I, únic supervivent de la matança dels Omeies, es refugia en Còrdova, on es proclama emir políticament

independent dels abbassides de Bagdad, però sotmès religiós del califa

Califat de Còrdova (929-1031): Abd al-Rahman III es proclama califa, assumint el poder religiós i encetant el període més brillant de l’Àndalus

Primers regnes de taifes (1031-1085): les lluites internes divideixen el califat en multitud de regnes musulmans (taifes) més dèbils i que hauran de pagar impostos (pàries) a canvi

de protecció als cristians del nord, que avancen cap al sud guanyant territoris (Toledo, 1085)

Període almoràvit (1086-1144): algunes taifes demanen ajuda als almoràvits del nord d’Àfrica contra els cristians i aquests ocupen tota la zona de l’Àndalus, sotmetent les taifes al seu poder

1.- EL CONTEXT HISTÒRIC (VI): L’ÀNDALUS (II).

Segons regnes de taifes (1144-1157): novament es disgreguen els territoris musulmans peninsulars i es veuen assetjats pels cristians

Imperi almohade (1157-1212): un nou imperi del nord d’Àfrica, els almohades, ajuda els musulmans peninsulars i adhereix els seus territoris al seu imperi, però la derrota a la batalla de las Navas de Tolosa (1212) suposa la decadència final i sols el regne de Granada resistirà

Regne nassarita de Granada (1237-1492): la dinastia local dels nassarites granadins signa un acord amb el rei de Castella i resisteix a canvi de pagar pàries fins el segle XV,

quan els castellans es decideixen a conquerir-lo (Isabel la Catòlica, 1492)

Els quasi huit segles de presència a la península Ibèrica, els musulmans deixen una herència cultural important: art, urbanisme, coneixements tècnics, influència cultural,...

2.- L’ARQUITECTURA ISLÀMICA.

2.1.- Característiques generals.2.2.- L’arquitectura religiosa: la mesquita.2.3.- L’arquitectura civil: el palau.

2.1.- Característiques generals (I):influències.

És un art eclèctic que rep influències molt diverses de tots els territoris que conquereixen

Influències

Grecoromana: columnes, arc de mig punt, dovelles bicolors, la basílica,...

Bizantina: utilització de voltes i cúpules, plantes centralitzades,...

Persa i d’Orient en general: arc apuntat, arc lobulat, iwans,...

Visigòtica: arc de ferradura

Altres: egípcia, bereber, hindú,...

Malgrat tindre múltiples influències, aconsegueixen un art amb característiques unitàries al voltant de la religió, però amb importants diferències regionals

segons la influència predominant segons la zona

2.1.- Característiques generals (II):influència religiosa.

Tota l’arquitectura està molt influenciada per les característiques de la religió islàmica, que ho impregna tot (política, societat, cultura, art,...)

Aniconisme: l’Alcorà no permet representar ni a Déu ni a Mahoma, però aquesta prohibició, encara que en principi no s’aplicarà a les persones i animals

en els llibres i palaus, acabarà sent una recomanació complida per tot l’art

És un art essencialment arquitectònic, amb molt poca importància de la pintura i l’escultura, derivada de l’aniconisme anterior

És antinaturalista i antirealista (estilització): el fet de no fer decoració figurativa, fa que la decoració siga a base de composicions geomètriques i abstractes

que expressen misticisme i espiritualitat

Mutabilitat i desmaterialització arquitectònica: la idea de que tot canvia menys Déu i tot es desfà s’expressa a través dels jocs de llum, brillantors i el paper de l’aigua,

que desmaterialitzen l’arquitectura

Importància de la decoració no figurativa en l’interior dels edificis, amb un clar horror vacui

Quatre tipusde decoració

Geomètrica o de llaceria

Vegetal o d’atauric

Arabesca: barreja de figures vegetals i línies geomètriques

Cal·ligràfica o epigràfica: versícles de l’Alcorà

2.1.- Característiques generals (III):característiques tècniques.

Horitzontalitat: són edificis de poca altura i major amplitud longitudinal, per això pilars i columnes són més prims i arcs, voltes i cúpules són, de vegades, decoratius

Les formes són geomètriques i regulars, predominant els volums cúbics amb vistoses cúpules

Solen utilitzar materials pobres i fàcils de treballar: rajoles, fusta, guix o algeps, pedra sense treballar

Els principals elements sustentants són les columnes i pilars, generalment prims i de rajoles

Capitells molt variats: corintis (més esquemàtics), de panell o niu de vespes (decoració vegetal), cúbic (forma de cub), cilíndric (decorat amb cintes),...

Utilitzen una gran varietat d’arcs: apuntats, de ferradura, de ferradura apuntats, lobulats, polilobulats, entrellaçats o entrecreuats, de mig punt, peraltats, de mucàrabs,...

Les cobertes: passen dels sostres plans o a dos aiguavessos a una abundant utilització de diferents tipus de voltes (de canó, de creueria, esquifada,

d’arcs entrecreuats, de mucàrabs,...) i de cúpules

Mentre els exteriors són senzills, modestos i sense decoració, els interiors es decoren molt amb motius vegetals, geomètrics i epigràfics sobre plaques d’estuc (cal amb algeps

o alabastre) i sobre taulells de ceràmica, amb policromia, en un clar exemple d’horror vacui

Principals edificis: la mesquita (arquitectura religiosa) i el palau (arquitectura civil)

2.2.- L’arquitectura religiosa: la mesquita (I).

Funció: és el lloc d’oració (obligatori el divendres), però també un centre social, polític i cultural de la comunitat

Parts de lamesquita

Haram

Qibla

Mihrab

Mimbar

Maxura

Sahn

Sabil

Riwaq

Alminar o minaret

2.2.- L’arquitectura religiosa: la mesquita (II).Tipologia o principals tipus de mesquites

Mesquita amb sala hipòstila i gran pati (clàssica): es diu que està basada en la casa de Mahoma, però realment parteix de la basílica romana, més baixa, amb una major

nombre de naus, generalment de la mateixa altura i perpendiculars a la qibla, coberta plana i gran nombre de columnes que li donen nom (hipòstila)

Mesquita d’iwans: d’origen persa, es tracta d’un pati central envoltat per quatre (o tres) iwans o espais generalment quadrats i amb cúpula

que s’obrin a la part del pati en forma de volta

Mesquita de planta centralitzada amb cúpula: d’origen bizantí (recordeu Santa Sofia) consta d’una gran sala d’oracions coberta per una cúpula i, encara que ja existia abans

(mesquita de la Roca de Jerusalem) serà el model adoptat pels turcs en conquerir Constantinoble i descobrir Santa Sofia

Altres edificis religiosos: madrasses o escoles coràniques i mausoleus

2.3.- L’arquitectura civil: el palau.

Doble funció: pública (centre de poder i administració) i privada (lloc de descans i plaer)

Són una síntesi de la sumptuositat dels palaus orientals i de les vil·les clàssiques

Tenien una estructura emmurallada, amb torres en els cantons

No tenen un plànol organitzat, sinó que es construeixen de forma bastant ràpida durant la conquesta i van creixent de forma bastant caòtica en funció de les necessitats

Duesparts

Partpública

Mexuar: sala per a les audiències i l’administració de justícia

Quaat al-arsh: saló del tron

Salàmlik: espai per a cerimònies importants

Part privada o harén

Altres edificacions civils: alcassabes (fortificacions interiors a la muralla), castells, banys, magatzems o fundaks, caravassars (lloc de descans de les caravanes), mercats coberts

Harem (part privada)

Saló del Tron i assumptes oficials

Mexuar (assumptespúblics i justícia)

3.- L’ARQUITECTURA HISPANOMUSULMANA: CARACTERÍSTIQUES I EVOLUCIÓ.

3.1.- Introducció i característiques pròpies.3.2.- El període cordovès (756-1031).3.3.- El període intermedi (1031-1212).3.4.- L’art nassarita (1237-1492).

3.1.- Introducció i característiques pròpies.Anomenem arquitectura hispanomusulmana a aquella que van fer els musulmans en els

territoris de la península Ibèrica que dominaven políticament (l’Àndalus) entre el 711 i el 1492

L’arquitectura hispanomusulmana compleix les característiques generals que ja hem vist, però té alguns elements propis que la fan diferent a l’oriental i proper al del nord d’Àfrica

L’originalitat li ve dels seus contactes amb la població visigoda i hispanoromana, incorporant elements com l’arc de ferradura, capitells corintis més estilitzats,...

La utilització de materials pobres encara destaca més (rajola, guix, fusta, maçoneria, tapial), però recoberts en l’interior per una exuberant i aparentment luxosa decoració per a amagar-los

Edificis de dimensions regulars, de poca altura (horitzontalitat) i cobertes planes (arquitravats)

Ús de voltes i cúpules com la volta nervada o califal, la volta de mocàrabs i la cúpula gallonada

Fan servir pilars i columnes prims com a elements sustentants

Encara que utilitzen multitud d’arcs (apuntat, lobulat, entrellaçat, de mig punt), el més característic és l’arc de ferradura, pres de l’art visigot

El procés de formació dels edificis i ciutats és per aglutinació o juxtaposició (per necessitats de creixement), donant lloc a plànols irregulars improvisats

Tres períodesPeríode cordovès (756-1031)

Període intermedi (1031-1212) Període nassarita (1237-1492)

3.2.- El període cordovès (756-1031) (I).

Aquest període inclou l’emirat dependent, l’emirat independent i el califat de Còrdova

Materials: carreus de pedra, rajoles o tapial per als murs, formigó, maçoneria, fusta i algeps

El suport principal és la columna amb fust i capitells d’influència hispanoromana: ordres corinti i compost més estilitzats i geomètrics, nous capitells de niu de vespes

Apareix el pilar compost de planta quadrada o cruciforme i amb columnes adossades

Es solen posar amples cimacis geomètrics en forma de tronc de piràmide invertida damunt dels capitells com a punt de partida dels arcs

Superposen els suports per a guanyar altura: es posa un pilar sobre una columna o altre pilar

Els arcs no sempre són elements de descàrrega, poden ser sols decoratius

Destaca l’arc de ferradura, però també utilitzen el de mig punt, els lobulats (de tres o cinc lòbuls), els apuntats, els entrellaçats, els mixtilinis,...

Les dovelles es decoren alternant les roges i les blanques o les decorades i les llises

Els arcs que formen part del mur s’emmarquen amb un alfiz, normalment molt decorat

Es combina l’arc i la llinda

Les cobertes solen ser planes o en forma de falsa volta, destacant la volta nervada califal (nervis entrecreuats que deixen un espai central poligonal) i la cúpula gallonada

3.2.- El període cordovès (756-1031) (II).La decoració és complexa i variada: permòdols de rotllo, ametlles esglaonades,

arcs entrellaçats, convencionalismes de decoració musulmana (atauric, llaceries, epigrafia) sobre estuc o ceràmica, mosaics,...

Principals construccions: mesquita de Còrdova, el palau-ciutat de Medina al-Zahara, la mesquita de Bib Mardum (Toledo), el castell de Gormaz i el pont de Guadalajara

Mesquita de Còrdova (785-987) (I)

Abd al-Rahman I(785)

La va manar construir Abd al-Rahman I l’any 785 sobre la basílica paleocristiana de Sant Vicent, reaprofitant murs, columnes, capitells,...

Tenia onze naus perpendiculars als mur de la qibla, amb dotze trams cadascuna d’elles, i està orientada al sud (com les mesquites

de Damasc) i no a l’est (cap a La Meca)

En la construcció predomina la pedra (carreus a soga i tió en els murs), però també s’utilitzen la rajola i la fusta (sostres)

Sistema de doble arcada: per a guanyar altura i llum posen damunt de les columnes amples cimacis de tronc de piràmide invertits i,

sobre aquests, pilars amb una base decorada amb permòdols de rotllo que sustenten arcs de mig punt, mentre que de les columnes

sorgeixen arcs de ferradura que actuen de tirants

Les dovelles estan decorades alternant diferents colors (blanc i roig) i materials (pedra i rajola)

El sostre interior es pla i de fusta, mentre que a l’exterior cadascuna de les naus presenta un sostre a dos aiguavessos

cobert de teules, amb una canal per a desaiguar entre les naus

Mesquita de Còrdova (785-987) (II)

Abd al-Rahman II(833)

Per ampliar la capacitat ensorren el mur de la qibla originari i amplien les onze naus en huit trams, mantenint les característiques anteriors

Es construeix una arcada que dóna al pati i un minaret

Amb Muhammad II (855) es construeix la porta de sant Esteve: arc de ferradura emmarcat per un alfiz

Abd al-Rahman III (950) mana construir el minaret definitiu (reformat pels cristians), amb dos cossos quadrangulars i decoració de permòdols de rotllo, a més d’ampliar el pati

Mesquita de Còrdova (785-987) (III)

Al-Hakam II(961)

Es torna a allargar la mesquita cap al sud, enderrocant el mur de la qibla i part de les obres anteriors

Comença a utilitzar-se l’algeps en la construcció

Els capitells són corintis però amb les fulles molt simplificades

S’utilitzen arcs de diferents tipus: ferradura, mig punt, lobulats, polilobulats i entrellaçats

Les dovelles ja no són de materials diferents, sinó que s’alternen les llises amb les decorades amb relleus amb motius vegetals

Es construeix l’actual mihrab: arc de ferradura amb dovelles més allargades quan més amunt i amb alfiz molt decorat d’entrada, planta poligonal i cobert per una volta califal cobert per una

cúpula gallonada i amb mosaics amb motius epigràfics i vegetals

Davant del mihrab es construeix la maxura: espai reservat al califa precedit per una arcada d’arcs lobulats entrellaçats

i cobert per volta califal amb cúpula gallonada

Es construeix la capella del Llucernari o Villaviciosa, seguint el model de la maxura

Mesquita de Còrdova (785-987) (IV)

Al-Mansur(987)

Com no es podia ampliar més cap al sud, li afegeix huit naus en un lateral (19 en total), trencant la regularitat de la planta (el mihrab queda descentrat)

La part nova i la vella es comuniquen a través de grans arcs

La decoració és fa més complexa i s’utilitza l’arc de ferradura apuntat

L’edifici va quedar alterat en la seua estructura en el segle XVI, quan es va construir l’altar major de la catedral, tirant part de la mesquita

Palau-ciutat de Medina al-Zahara (936-970)

Va ser encarregada per Abd al-Rahman III per a la seua “favorita”, utilitzant en ella materialsmés rics que de costum (marbre, pedra,...) i una exuberant decoració, especialment ataurics

Destaquen les decoracions sobre algeps i els capitells de nius de vespes

Més que un palau és una ciutat emmurallada i estructurada en tres nivells segons els desnivells

Mesquita de Bib Mardum (999-1000);actual església del Crist de la Llum (Toledo)

Té una planta central de creu grega inscrita en un quadrat (influència bizantina), dividida en quatre columnes en nou trams coberts per voltes nervades califals, totes elles diferents

Està construïda amb rajola en tot el seu exterior

La part central està més elevada i permet l’entrada de llum

3.3.- El període intermedi (1031-1212) (I):introducció i art dels regnes de taifes.

Aquest període inclou els períodes de desintegració en regnes de taifes i els dominis dels imperis almoràvit i almohade

L’art dels regnesde taifes

Prenen com a referència l’arquitectura califal, però els edificis no tenen la mateixa grandesa

Utilitzen materials més pobres i lleugers (rajoles, algeps, maçoneria) i volen donar sensació de riquesa i luxe amb una decoració sobrecarregada

Els arcs es compliquen encara més: arcs mixtilinis, polilobulats, entrellaçats,...

Construccions més significatives: palau de l’Aljaferia (Saragossa) i alcassabes (fortificacions) de Màlaga, Almeria i Granada

Palau de l’Aljaferia (Saragossa, segle XI)Alcassaba d’AlmeriaAlcassaba de Màlaga

3.3.- El període intermedi (1031-1212) (II):l’art almoràvit.

Unifiquen estilísticament l’art islàmic occidental

Continuen utilitzant materials pobres, arcs polilobulats i mixtilinis i la volta nervada califal (amb els nervis més fins)

Introdueixen dos elements decoratius: la decoració geomètrica en forma de xarxa de rombes (sebka) i la decoració de les voltes amb mocàrabs (elements decoratius en forma de llaç

o prisma que es disposen com si foren estalactites que pengen del sostre)

Es generalitza la utilització del pilar en substitució de la columna com a element sustentant

Encara que es conserven edificis al nord d’Àfrica (mesquites de Fez, Tremecén o Marrakesh), a la península a penes tenim el mirhab de la mesquita d’Almeria

i les ruïnes de Castillejo de Monteagudo (Múrcia)

3.3.- El període intermedi (1031-1212) (III):l’art almohade.

És un art més auster i sobri, relacionat amb la major puresa religiosa que prediquen

Ús sistemàtic de la rajola, la maçoneria i l’arc de ferradura apuntat

Arrepleguen dels almohades la decoració en forma de draps de sebka, els mocàrabs i la preferència per pilar quadrangular com a element sustentant

Utilitzen la ceràmica vidriada com a element decoratiu en els sòcols

Utilitzen arcs amb decoració penjant o arcs de cortina entre altres arcs

Nou model de mesquita en forma de T: la nau central i la paral·lela a la qibla són més grans

Major importància de les fortificacions i de les torres albarranes de vigilància

Construccions importants: Giralda, pati dels Tarongers i Torre de l’Or (Sevilla) i l’alcassaba de Badajoz (portes del Capitell i del Alpéndiz i torre del Alpéndiz o Espantaperros)

Torre de l’Or (Sevilla)Alcassaba de BadajozPati dels Tarongers (antic sahn, Sevilla)Giralda de Sevilla

3.4.- L’art nassarita (1237-1492).

És l’art que es desenvolupa en el regne nassarita de Granada entre els segles XIII i XV

Materials molt pobres: maçoneria, rajola, tàpia, guix i fusta

Fort contrast entre la senzillesa exterior i una decoració interior policromada molt abundant i original, però també molt aparent: ceràmica vidriada, guix molt ben treballat

i pintura recobreixen i emmascaren la pobresa dels materials constructius

Utilitzen tant columnes com pilars poligonals, però destaca la columna nassarita: fust llis i prim sobre basa i diversos collarins que precedeixen un capitell doble format

per un cos cilíndric amb decoració de cintes i un cos cúbic adornat amb atauric o mocàrabs

Àmplia tipologia d’arcs: l’arc de ferradura es gasta poc i es substitueix per arcs de mig punt peraltats i arcs apuntats amb mocàrabs, normalment decoratius i sense funció constructiva

S’abusa dels mocàrabs, decoració que apareix per tot arreu: capitells, arcs, voltes i cúpules

Els sostres solen ser plans, però amb una fusta molt ben treballada (cassetonat) o amb mocàrabs de guix que emmascaren la pobresa dels materials del sostre

La principal construcció nassarita és el conjunt de l’Alhambra i el Generalife (Granada)

L’Alhambra de Granada (I): característiques generals.

Compleix totes les característiques que hem vist per a l’art nassarita

El seu nom vol dir “La Roja” i es va construir entre els segles XIII i XV

No té façana pròpiament dita i els edificis es van afegint, sense cap regularitat ni cap eix principal que estructure l’edifici

Les diferents parts s’estructuren al voltant de patis quadrangulars, als quals donen les dependències

Tres parts

L’alcassaba o fortificació: situada en un extrem i amb una muralla del 1400

La ciutat laboral i el cementeri: on vivien els artesans i personal de serveis del palau, en mal estat de conservació

Els palaus reials i els seus jardins

El mexuar (sala d’audiències)

El diwan (part pública estructurada al voltant del pati dels Arrayanes)

L’haren (part privada al voltant del pati dels Lleons)

En tot el recinte destaca la importància de l’aigua com un element més de l’arquitectura

MEXUAR

DIWAN

HAREN

L’Alhambra de Granada (II).El Partal és el palau més antic, amb un pavelló cobert per una cúpula, una torre annexa

(Torre de les Dames) i un pòrtic d’entrada amb cinc arcs precedit per un estany

El Mexuar és el lloc de recepció i administració de justícia, destacant la decoració ceràmica i el treball de la fusta

Cambra Daurada (Cuarto Dorado): destaca el ric cassetonat de fusta que simula els set cels superposats de l’Islam i el xicotet oratori

Pati dels Arrayanes o Alberca: pati rectangular amb estany i dos pòrtics en els costats curts de columnes nassarites de marbre molt estilitzades que sostenen set arcs

peraltats (el central més gran) i amb una decoració de guixeries calades molt aconseguida (exemple de combinació d’aigua, vegetació i arquitectura)

Sala d’Ambaixadors: Destaca l’enorme riquesa decorativa que cobreix les rajoles amb alicatats (part baixa), guixeries, gelosies i una volta esquifada amb decoració de mocàrabs

Pati dels Lleons: és altre gran pati rectangular amb una font decorada amb escultures de lleons en el centre, la qual cosa dóna com a resultat una planta cruciforme amb dos templets als costats amb bosc de columnes nassarites i, envoltat d’aquests columnes i arcs peraltats

ricament decorats amb guixeria calada i mocàrabs que tamisen la llum

L’Alhambra de Granada (III).

Sala dels Mocàrabs: presenta moltes de les característiques de l’art nassarita (sòcols alicatats, decoració d’atauric, alfiz,...), però destaca la rica decoració de mocàrabs dels arcs i el sostre

Sala de les Dues Germanes: destaca l’espectacular volta de mocàrabs i els seus efectes de llum, encobrint la pobresa dels materials

Generalife: no forma part de l’Alhambra pròpiament dita, sinó que està a l’altra banda del turó i era la residència d’estiu, destacant la bellesa dels jocs d’aigua i vegetació, combinats amb l’arquitectura, en els seus jardins