El mes de juliol passat vam tenir una conversa amb Pep Guardiola. Una conversa en què vam parlar de la seva filosofia, de la seva manera de fer les coses, no només a la feina, sinó també en la seva vida.

I és que són molts els valors que Pep Guardiola i Banc Sabadell tenim en comú. Valors que a ell l’han portat al cim, que a nosaltres ens han permès treballar i créixer amb les millors empreses durant els últims 130 anys, i que ara volem compartir amb gent com tu.

Una conversa amb Pep Guardiola

03

Tenir TempsPer a mi era més fàcil innovar amb el filial perquè no tenia els focus dels mitjans de comunicació i, a més a més, jugaves un partit de diumenge en diumenge. Llavors tenia molt temps per analitzar cada partit, tornar-lo a veure i entrenar allò que havia anat mala-ment. Podia innovar en els entrenaments i provar coses diferents del que havíem fet abans. Per posar un exemple diferent, si penses en tots els científics que estan investigant sobre noves patologies o nous medica-ments, necessiten temps. Temps.

La derroTa, La vicTòria, La porEl que et fa créixer és la derrota, l’error. És el que et manté alerta. En la victòria penses: “Genial, hem guanyat” I segur que hem fet coses malament, però et relaxes. Per a l’única cosa que serveix la victòria és per dormir bé. Però quan no tens aquella tensió necessària, la por de quedar malament, la por que et destrossin en la premsa, llavors no t’esforces com cal. En aquest context, la tensió és gairebé constant, cada decisió té molt pes. Per això, quan fas alguna cosa, no has de creure que ho has de fer, has de sentir que ho has de fer. I això passa amb la innovació. Innoves si realment ho sents. Jo necessito sentir les coses, no creure-hi. Quan les sento, hi vaig de dret, no tinc por i m’hi llanço.

sobre La inTuïcióJo crec que si hagués d’explicar com ho hem fet durant aquest temps –portem tres anys i, comptant la del filial, ja hem guanyat tres lligues seguides–, ho explicaria a través de les anècdotes i experiències de cada mo-ment. En un moment prens una decisió que t’obliga a prendre’n una altra i, sumades, obtens aquest resultat. No es tracta de fer a, b i c, arribar amb la corbata ben

posada i entrenar sempre de la mateixa manera, no. Avui decideixo entrenar d’aquesta manera i demà potser em llevaré pensant de fer el contrari. És la gràcia de ser entrenador, la intuïció.

això és un jocEn la meva etapa com a jugador, quan jugava bé i quan feia jugar bé un altre company, ja intuïa quines eren les raons d’això. A partir dels 25 o 26 anys, un entrenador deia: “Avui jugarem així”, i jo pensava: “No, així no.” D’aquí vénen les meves ganes d’entrenar. Tenia idees i pensava: “Ho haig de provar, no sé si funcionarà però s’ha de provar.” I tot ve del que havia après al camp amb els meus entrenadors. Al camp deia: “Això em fa fàcil la feina, ho fa fàcil a aquell i a aquell altre”; la meva idea era intentar plasmar-ho des de fora i veure si funcionava.

Al final, això és un joc. El meu moment de plaer arriba quan m’assec davant l’ordinador, analitzo el contrari i començo a jugar: “Si ells ho fan així, nosaltres ata- carem per aquí, llavors ens atacaran i haurem de co-brir...” Aquest és el moment en què té sentit la meva feina.

Aprendre de cada derrota, pensar en solucions noves per a cada problema nou. Millorar constantment. Aquest afany per innovar és el que ens ha mogut, per exemple, a oferir als nostres clients noves possibilitats de gestió dels seus diners. Com el BS Mòbil, que només durant els tres primers mesos de funcionament va permetre a més de 13.500 clients realitzar les seves principals operacions a través del telèfon mòbil.

Una conversa amb Pep Guardiola

sobre Les pLaces deLs pobLesTant l’afany de superació com l’ambició són necessa-ris. L’esport és una competició. Poso sempre el mateix exemple de quan érem petits i a la plaça del poble ens posàvem una samarreta i jugàvem “tu contra mi” i jo llavors ja et volia guanyar. O quan feies tocs amb la pi-lota; arribava un moment que en feies cinc-cents, des-prés en feies sis-cents i l’endemà, vuit-cents. Jo crec que la superació està en l’ésser humà. Treballis on treballis et vas posant reptes: “Ara ve aquest repte, després en vindrà un altre, aquest ja l’he assolit i no em motiva…” Però quan el repte et crida, tu tires.

La iniciaTiva com a esTiLLa nostra manera d’entendre el joc és proposar. Jo no espero que l’altre equip faci alguna cosa, no, jo vaig a buscar-te. Si guanyem serà mèrit nostre i si perdem serà culpa nostra. Nosaltres proposem i els altres dis-posen. Això es tradueix així: “Jugaré i seré protagonis-ta, faré alguna cosa durant el partit, no esperaré que les coses passin.” I d’aquests equips, no n’hi ha gaires. Sabem que fer i crear és més difícil que simplement ser allà. Per això som admirats arreu del món, per com ho hem fet.

eLs LímiTsUn pot pensar: “No he guanyat, no he pogut, no n’he sabut.” En aquesta feina també hi ha una part de res-ponsabilitat en el sentit que aquí no hi ha límits i, no obstant això, hem de saber què podem demanar i què no. Per posar un exemple, no demanaré al Pep Guar-diola jugador que vagi a rematar els córners de cap. Té a veure amb el sentit comú d’un entrenador que coneix els seus jugadors i els seus límits, fins on podem arribar. Com a entrenador d’un equip, coneixent les competicions en què jugues, penses: “Som capaços de guanyar qualsevol i de ser campions en totes les com-peticions.” I no ho penso perquè ho hàgim fet, no, ja ho pensava abans de començar. Ells saben que tot el que els demano ho poden fer. Mai he demanat a un jugador cap cosa que no pugui fer, mai.

GesTionar Les capaciTaTsAls meus jugadors, els demano allò que poden fer per-què, primer de tot, se sentin segurs abans de sortir al camp. A mi em passava quan era jugador. Abans de començar jo ja veia el partit aquí [es toca la templa], veia el partit amb els ulls tancats i el veia clar. Llavors aquell partit el tenia al cove, m’ho passava bé. El dia que no ho veia i deia: “Això no ho veig clar, perquè l’entrenador està demanant a aquest jugador que faci alguna cosa que no fa”, aquell dia no fèiem precisa-ment un bon partit. Per això, jo els demano a tots coses que sé que poden fer. Però no un dia, ni dos, parlo de setanta partits. Cal aconseguir que el que els demano ho puguin fer durant setanta partits i a sobre que se sentin còmodes fent-ho. La meva feina és gestionar-ho.

No conformar-nos. No esperar a veure què fan els altres, sinó proposar nosaltres. Ser cada dia una mica millors que el dia anterior. Aquest esperit de superació ha fet que no aturem mai la nostra expansió nacional i internacional amb aliances per tot el món, oficines, filials i entitats participades en països com els Estats Units, França, el Regne Unit, el Marroc, Algèria, l’Índia, el Brasil, Xile, Singapur, la Xina…

05

Una conversa amb Pep Guardiola

La pressió i com viure-hiDavant la victòria no és que t’acomodis, en tot cas et confon. Però acomodar-te en un entorn tan exigent com el nostre és molt difícil. Jo he viscut la derrota i com pot arribar a ser de dura. Jo dic sempre que tenim un xip en alguna part del cervell, abans del partit, en un camp on ja has guanyat, i dius: “Que bé, que bé…” Però es va acostant el dia del partit i el mateix xip es va activant i et diu: “Vés amb compte, treballa, fes-ho bé, guanya, guanya, guanya, que si no…” I això et posa en alerta.

Imagina’t que noranta mil espectadors et xiulin i l’endemà hi hagi deu columnes a la premsa en què et critiquin. I després, al cap de dos dies, torna a posar-te davant d’aquestes noranta mil persones... La majoria de la gent, la jutja el seu cap. A nosaltres, no. Imagina’t que llegeixes el diari i que t’hi veus… [xiula].

GesTionar L’esGoTamenTHi ha dies que els jugadors vénen i els veus cansats. Hem jugat una sèrie de set partits seguits i al cap de deu minuts els dic: “Ei, vinga, a la dutxa, ves-te’n a casa a menjar i demà ja ens veurem.” Això és pura intuïció. Si estan frescos, allargo deu minuts més l’entrenament, o agafo la defensa i ho aprofito per fer una altra cosa. En funció del que veus, vas afegint coses.

crear cansaEl més talentós és el més fatigat. Crear costa molt i cansa molt. El que fan, de manera natural, jugadors considerats els millors del món, cansa molt. Han de crear i sempre hi haurà expectatives que en cada partit facin tres gols. Això cansa una barbaritat. Crear cansa. Sempre n’hi ha un de qui s’espera més i la seva reper-cussió mediàtica és molt més gran. I tot això també cansa.

un experimenT per deTecTar eL TaLenTSi tanqués els ulls i donés a cada jugador una llibreteta i els demanés que fessin l’alineació o triessin els onze millors, o els altres deu amb qui els agradaria jugar, cadascun segurament l’encertaria, més o menys. S’hi posarien tots, evidentment, però amb els altres deu no crec que hi hagués gaires errors. Per això dic que quan haig de fitxar algú, si m’arriben comentaris dels com-panys que s’han entrenat amb ell i em diuen “aquest és bo o aquest no és tan bo, o aquest és bona persona”, acostumo a tenir-ho en compte. Aquests són els parà-metres en què un s’ha de fixar.

senTir-se esTimaTEl jugador se’n va i se’n va a casa. Jo acabo, guanyo, menjo una mica de pernil al vestidor o bec una copa de vi. Ok, perfecte, avui hem guanyat. Però després ve un jugador que et diu: “No vegis com d’enfadat està qui no ha jugat, qui no has tret, qui has fet que s’escalfés…” I tu t’emportes a casa l’enuig d’aquell jugador. I dius: “A veure què faig per tornar a guanyar-me’l demà.” I no li puc dir: “Tranquil, ja jugaràs demà.” No, perquè som adults, i si li dic: “No has jugat per aquest motiu”, ell el que entén és: “Tu vols aquell i no em vols a mi.” Perquè al final tot es redueix a sentir-se estimat. Es tracta de fer una feina que t’agradi i sentir-te estimat. En bàsquet, l’entrenador els fa jugar a tots en un partit. Jo, en una plantilla de dinou o vint jugadors, en deixo deu sense jugar. I ells entenen que jo no els vull, contí-nuament. És un drama. Per això s’acostuma a entrenar en períodes de cinc anys, perquè ni ells m’aguantaran ni jo els aguantaré a ells.

Si no haguéssim aplicat cada dia, cada hora, la màxima exigència envers nosaltres mateixos, avui no seríem aquí. Per això, podem dir que som el quart grup bancari espanyol i ens hem convertit en una de les poques entitats financeres espanyoles que, durant el 2009, va captar recursos inver-tibles sense la utilització d’avals públics, fins i tot en els moments més difícils del mercat.

07

conTra La professionaLiTaTCrec més en el món amateur que en la professionalitat, que és una paraula que odio. Crec en l’amateur, en qui fa el que fa perquè li agrada, perquè té passió, en qui acaba el partit i diu: “No, jo demà m’entrenaré, vull jugar”, o en qui des de primera hora ja toca la pilota. Porten un ritme important de partits i continuen vo-lent jugar, això és purament amateur. Com quan eres nen i anaves a la plaça a jugar a futbol vint-i-quatre hores si podies. La gran sort que tenim nosaltres és que fem del nostre amateurisme la nostra professió. El drama és que molta gent voldria dedicar-se a allò que tant li agrada, però no té l’habilitat necessària o n’hi ha d’altres que són millors. Jo reivindico sempre l’amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t’agrada.

fes eL que T’aGradaL’any que vaig deixar de jugar em van convidar a fer unes xerrades i vaig anar a algunes escoles. Jo els deia: “Mireu, quan aneu a dormir, apagueu el llum i penseu què us agradaria fer. Què us agrada? T’agrada anar tot el dia a la muntanya a buscar cargols? Doncs dedica’t a això!” Jo el consell que donaré als meus fills és que procurin fer alguna cosa que els agradi. Que després s’adonen que s’han equivocat? Doncs s’han equivocat. Veurem si en el procés tenen la sort d’adonar-se’n i rectificar. El drama és que costa saber el que t’agrada.

Una conversa amb Pep Guardiola

La vocació és un doCrec que ens hem d’adreçar als vocacionals. Jo, quan veig doctors que estan dotze i catorze hores operant, parlant amb el pacient… em cauen les llàgrimes d’emo-ció. T’ho prometo. Tu veus qui poses a jugar, fisiotera-peutes que estan en tot... i, en canvi, n’hi ha d’altres que vénen, fan el massatge i cap a casa.

creure en La GenTQuan algú no dóna tot el que pot, llavors penso que potser li passa alguna cosa en la seva vida privada o que té algun problema. Llavors li haig de donar un cop de mà. Quan algú no rendeix a l’equip no és perquè sigui dolent o un galtes. Si fos així, o me’n vaig jo, o a l’endemà aquesta persona és fora. Potser sí que és així, al final, i me n’adono tard, però jo primer li dono la mà. A mi em passa molt que veig un conflicte i de seguida dic: “A aquest el faré fora, no l’aguanto.” Però la teva obligació és una altra. A mi em paguen per gestionar aquest jugador, per recuperar-lo. I aleshores intento un altre cop ajudar-lo. Per què? Jo no crec que no ho vul-guin fer bé, si no, no podria estar amb ells, me n’aniria.

sobre La humiLiTaTSempre dic a la meva gent: “No feu ostentació de moltes de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils.” Jo em sento més còmode amb la gent de perfil baix que amb la de perfil alt, la gent ostentosa. Prefe-reixo que els meus jugadors tinguin un cotxe o dos que en tinguin set, per posar un cas. Al final, nosaltres també estem donant un missatge a la socie-tat, i crec que tenim una responsabilitat. Em diuen: “És que la celebració de l’última lliga dels 99 punts va ser molt senzilla.” Simplement, en vam gaudir més en la intimitat, ho vam recordar els que vam tenir la sort de viure-ho i vam dir “que bé que ho vam fer”.

La passió és el motor de qualsevol feina. De qualsevol activitat. De qualsevol relació. De tot, en realitat. Sentir passió pel que fem és igual d’important en el sector financer que en el món de l’esport, el comerç, la cultura, la comunicació… Només posant passió en tot el que fem hem aconseguit oferir un servei premiat amb el Segell d’Or a l’Excel·lència Europea i convertir-nos en l’entitat financera espanyola amb menys reclamacions presentades davant el Banc d’Espanya durant el 2009.

09

Una conversa amb Pep Guardiola

de La imporTànciade saber Triar amb qui voLs TrebaLLarAl final, una de les raons de l’èxit és saber triar. Si ara fitxo bé, m’estalvio el 80% de la feina. I si cada diumen-ge trio correctament, el 80% dels 90 minuts ho farem bé. En l’staff, en el grup de treball, és el mateix. Quan haig de fitxar he de saber com és la persona, el nivell en què es troba, com es porten els metges, els fisios, els doctors, el fisiòleg, el dietista, tots. En cada cas es tracta de triar bé. Per això també és important preguntar-se: “Són bons? D’acord, sí, però com són com a veïns?”

Potser ens convé gent més pujadeta... Hi ha entrena-dors a qui ja va bé que hi hagi cert conflicte, perquè d’això n’obtenen més rendiment. A mi, en canvi, no. Hi ha plantilles molt àmplies. Una persona més és un problema més. Hi ha gent que vol tenir els millors vint jugadors, els millors en cada posició. No, t’ho regalo. Perquè n’hi ha deu que no juguen, i això és una bomba diària. >

11

sense eLs aLTres no eTs resCadascú ha de lluitar per ser el millor i per fer-ho bé, però que sàpiguen que sols, sense la resta de l’equip, és impossible. L’ambició i les ganes de jugar d’alguns jugadors no vull que s’acabin mai. Lluito perquè ells sàpiguen que es necessiten. Una de les meves tasques és que arribi el moment, després d’uns anys, que se n’adonin ells mateixos, no perquè jo ho digui.

què és La por?Sota aquesta samarreta que guanya tants milions hi ha una persona i pors. Ells tenen, com jo vaig tenir, pors i inseguretats. I han de percebre que som aquí per donar-los un cop de mà. Jo apreciava molt l’entrenador que em deia: “Avui passarà això, i si et mous per aquí seràs el millor”, i passava. El meu objectiu és que els jugadors sentin que fent el que els dic guanyarem. Això és el que a mi em donava seguretat, però potser a ells no els en dóna. A mi me’n donava, i jo intueixo que a ells els en donarà. Què és la por? És saber que passarà alguna cosa que des-coneixes. Què intento treure’n? Que creguin en mi.

que sàpiGuen que hi eTsEl meu somni és que els jugadors solucionin ells sols cada situació, perquè durant el partit tinc poca capacitat d’intervenció. Si disposes dels quatre o cinc jugadors importants, pot arribar a passar. Alguns, només fent un gest, ja ho entenen. Perquè jo no tinc temps d’intervenir. Jo, en el fons, durant el partit només intervinc al descans, no tinc possi-bilitat de ser-hi, no em senten, no m’escolten. Si em veus caminar i cridar d’un costat a l’altre és perquè no puc estar assegut, i per passejar una mica la roba que porto [riu]. Però és que els jugadors també ne-cessiten que jo formi part d’ells. A vegades crido: “Ei!”, i gesticulo perquè sentin que sóc allà, que els estic observant, que em mirin. Ara, quan anem tres o quatre a zero, ja dius: “Bé, doncs, ja està...”

deL TaLenT individuaL i de GrupLa idea és que al jugador de més talent, li doni els consells perquè el seu talent no surti deu vegades en un partit sinó quaranta. Aquesta és la meva fei-na. Al final, en un equip hi ha sis o set talentosos. Doncs aquests són els que més han d’agafar la pilota, els que més han de participar, els creatius. Has de donar l’estructura perquè els creatius puguin crear més sovint. Així, quan aquests jugadors toquen molt la pilota anem millor, per això haig de muntar-ho de manera que ells la toquin.

sobre L’eGoUna columna de premsa o una portada té a vegades més inf luència en l’estat d’ànim dels jugadors que la meva opinió. Jo haig de saber quines tres portades d’un jugador han sortit. Si tinc dues estrelles i hi ha tres portades d’un, m’acostaré al que no n’ha tingut cap. Perquè al f inal, l’ego importa. Una vegada més, es tracta de sentir-se estimat. A mi també em passa i m’afecta. Creieu que no sóc susceptible? Jo també he tingut moments dolents i tampoc tinc forces. No en tinc.

Entendre que entre tots som molt més i assegurar-nos que cada persona que forma part de l’equip sigui la idònia. Pensar així i posar-ho en pràctica és un dels punts clau de la nostra manera de treballar. Així, amb més de 1.150 oficines i 9.800 empleats, hem aconseguit implantar un model de negoci enfocat a la permanència del client a llarg termini. Això és treball en equip

12Una conversa amb Pep Guardiola

Així és Pep Guardiola i així és Banc Sabadell. Dos mons tan diferents com el de l’esport i el de la banca però una única manera de fer les coses, uns valors en comú i una filosofia que també volem compartir amb tu.

si tu també et sents identificat amb tots aquests valors i vols saber com et podem ajudar, reuneix-te amb un dels nostres gestors, truca’ns al 902 32 32 22 o entra a bancsabadell.com