UNITAT DIDÀCTICA II EL MEDI...

UNITAT DIDÀCTICA II EL MEDI NATURAL

17

UNITAT DIDÀCTICA II

EL MEDI NATURAL

1. El relleu de Menorca

Menorca no té grans alçades, però tampoc presenta un relleu

totalment pla. El seu paisatge està composat per suaus pujols. La

seva cota màxima és de 358 m, el Toro. L’illa està dividida en dues

grans unitats morfoestructurals gairebé simètriques, encara que

presenten diferències respecte el relleu i els materials que es poden

trobar.

- Regió de Migjorn: està situada al sud de l’illa. Presenta un

relleu suau i està tallada de manera transversal pels barrancs

esculpits per la força de l’aigua. En la zona de costa es

combinen els penya-segats amb les cales i platges de sorra

blanquera.

- Regió de Tramuntana: està situada al nord. Té un relleu molt

més agrest, una costa accidentada, amb nombrosos illots, i una

estructura geològica molt més complexa.

Costa Nord


18

2. Geologia i paisatge

Tot i la seva reduïda extensió, Menorca presenta una gran diversitat

geològica. La divisió de l’illa que s’ha establert just a dalt també

serveix a l’hora de descriure les característiques geològiques i les

diferents unitats del paisatge menorquí. Les dues regions queden

separades per una línia imaginària que comença al Port de Maó,

continua aproximadament per la carretera principal fins al Pla Verd,

a mig camí entre Ferreries i Ciutadella, on canvia la seva trajectòria

en direcció nord fins a Cala Morell.

La regió de Tramuntana és un mosaic de terrenys antics, en la qual,

seguint un model esquemàtic, es poden diferenciar tres unitats.

- La unitat I està constituïda pels territoris del nord de Maó, Es

Mercadal i Ferreries. Es caracteritza pel predomini de materials

del Paleozoic, pràcticament els únics que afloren a les Balears,

formats principalment per roques d’aspecte pissarrós i gresos

que donen un color fosc al paisatge de la zona.

- La unitat II està constituïda per territoris on predominen els

materials del Triàsic inferior, formats bàsicament per gresos

vermellosos o grocs i per sediments de llims i argiles a les

depressions.

- En la unitat III hi predominen les dolmines del Juràssic, que

donen lloc a plataformes tubulars ocupades per masses

forestals.

Regió del Sud


19

La regió del Sud és un vast territori homogeni constituït per roques

del Miocè, com ara el marès. Són uns materials que no han sofert

cap tipus de moviment tectònic important i per això el seu relleu és

poc accidentat. Es tracta d’una plataforma gairebé horitzontal, que

s’inclina lleugerament cap al mar i que té com a accidents més

significatius els nombrosos barrancs que van des de l’eix central de

l’illa fins a la costa.

3. Un clima típicament mediterrani

La situació geogràfica de Menorca no deixa cap mena de dubte a

l’hora de classificar el seu clima com a típicament mediterrani. El

clima mediterrani és propi de les costes i les illes europees que

banya aquest mar, Espanya, sud de França, Itàlia i Grècia. En

general, presenten tres trets comuns: un nivell tèrmic temperat, unes

precipitacions mitjanes i una oscil·lació tèrmica i pluviomètrica

importants, on coincideix l’estació càlida amb el període sec.

Els estius són calorosos i secs degut a la influència de la massa

d’aire subtropical, i els hiverns no són excessivament freds, gràcies a

l’acció termoreguladora de la mar. Les pluges, en general, són

abundants durant la primavera i la tardor, èpoques en que les zones

mediterrànies es veuen més afectades per les borrasques. Poden ser

pluges violentes i torrencials, a causa dels refredaments sobtats de

masses d’aire carregades d’humitat.

La temperatura mitjana anual se situa al voltant dels 16,5º C i els

17,5º C. A l’estiu s’arriba als 24º C i a l’ hivern als 11º C. La

precipitació anual varia entre 450 mm a la regió sud-est i 650 mm en

regions de l’interior i l’extrem nord-est. Està marcada per una forta

oscil·lació anual entre un màxim i un mínim estacional de pluja.

En parlar del clima a Menorca no podem deixar de banda un aspecte

climàtic com és el vent. No és perquè sigui una regió especialment

ventosa, sinó perquè el clima està molt marcat pels episodis de

tramuntana. És un vent fort i fred que ve del nord-est, usant el nord

dels Pirineus i el sud-est del Massís Central (França) com a zona

d’acceleració.


20

4. Els sistemes naturals

Les dues unitats morfoestructurals en què es divideix l’illa ofereixen

la possibilitat de trobar una representació de quasi tots els hàbitats

propis del Mediterrani. La regió de Migjorn està composada per

abundants barrancs, mentre que a la de Tramuntana abunden les

zones humides integrades per basses, aiguamolls, llacunes i

s’ Albufera des Grau, com a zona humida més important i

característica de Menorca. No obstant, aquestes zones humides no

són exclusives del nord, sinó que a la regió de Migjorn també se’n

poden trobar. Un exemple és la llacuna litoral de Son Bou. A més a

més, també cal destacar l’existència dels illots, els sistemes dunars,

les coves, les platges, els penya-segats costers, etc.

Els barrancs són excavacions característiques de la plataforma de

Migjorn que poden arribar a tenir uns quants quilòmetres de longitud

i unes parets de més de 50 m d’alçada. Pel fons del barranc circulen

cursos d’aigua que poden ser temporals o permanents i que ofereixen

una cobertura vegetal frondosa. És un territori que es caracteritza per

l’adaptació a èpoques de sequera o de pluges escasses. Aquestes

zones es converteixen en llocs de gran valor ambiental i paisatgístic.

S’hi concentren unes 220 espècies, de les quals 26 són endèmiques.

En total existeixen entre 35 i 40 barrancs, encara que tan sols una

dotzena sobrepassen els tres quilòmetres de longitud. L’origen

d’aquestes formacions resideix en la confluència de tres processos:

l’ acció excavadora de les aigües corrents, els moviments tectònics i

les variacions del nivell del mar Mediterrani.

Barranc d’ Algendar


21

Les zones humides estan formades per basses, maresmes i llacunes

que es reparteixen al llarg de l’illa i són una gran font de diversitat

pel que fa a flora i fauna, ja que les seves característiques físiques

varien molt d’una a altra i fan que cadascuna tingui un ambient

diferent a la resta. Algunes de les zones humides més destacades de

l’illa són: s’ Albufera des Grau, Morella, Addaia, Son Saura, Lluriac

i Son Bou. A aquestes zones humides s’associen vuit sistemes

dunars: a la costa nord, l’Albufera des Grau, Son Saura, Tirant,

Cavalleria, Pregonda, cala Pilar i la Vall; i a la costa sud, Son Bou.

En alguns d’ells, els cordons d’arena que es formen al costat de la

costa poden penetrar fins a dos quilòmetres cap a l’interior de l’illa.

Un dels majors atractius que ofereix el litoral menorquí és un alt

grau de conservació, al qual se suma l’ interès d’una vegetació en

què proliferen les espècies endèmiques, la majoria de les quals es

troben a la zona nord. S’hi troben diferents classes d’ arbustos

espinosos, coneguts com socarrells, i també és habitual la màquia

mediterrània. Pel que fa a la fauna que pobla les costes, són

abundants les aus marines, com la baldritxa cendrosa, el corb marí i

la gavina, a més de diverses rapaces.

Els sistemes dunars són excepcionals a les Balears i a gran part del

Mediterrani occidental pel fet que són cordons longitudinals,

paral·lels a la direcció del vent dominant i independents a

l’orientació de la línia de costa, a excepció del de Son Bou. A l’illa

n’hi ha un total de vuit. Set es troben situats a la costa nord, s’

Albufera des Grau, Son Saura, Tirant, Cavalleria, Pregonda, cala

Pilar i la Vall, i el de Son Bou, a la costa sud. N’hi han d’altres de

menors dimensions a s’ Arenal d’en Castell, Binimel·la, Mongofre,

etc.


22

Les espècies vegetals que més abunden són els lliris de mar

(Pancratium maritimum), l’ eringi marítim (Eryngium maritimum) i

l’eufòrbia (Euphorbia paralias), totes elles amb una gran capacitat

de retenció que genera els primers relleus dunars estables. La zona

més interna del sistema dunar està ocupada per vegetació llenyosa.

Els primers arbustos que s’hi instal·len són les sivines (Juniperus

phoenices), la llentrisca (Pistacia lentiscus) i l’ aladern de fulla

estreta (Phillyrea latifolia).

Les cales i platges presents al llarg de la costa baixa de l’illa de

Menorca presenten unes aigües netes i cristal·lines que són

resaltades pel color blanc de l’arena.

Aquests colors de l’aigua són a causa de les praderies de Posidònia

oceànica, coneguda vulgarment amb el nom d’alga. L’existència

d’aquesta planta, tant a la zona submergida com a la platja, que

forma acumulacions de restes vegetals d’algues a la vorera, és

considera com el millor indicador del bon estat de conservació de les

platges. El signe més clar i inequívoc del bon estat de les aigües i de

la qualitat del litoral.

D’altra banda, l’acumulació d’algues sobre la platja li dóna

estabilitat i li subministra sediments que provenen de les zones

submergides.

El color blanc d’aquestes platges és fruit de l’arribada de milers de

restes calcàries de fauna que habita sobre les praderies de Posidònia

oceànica. La fragmentació d’aquests organismes calcaris dóna una

qualitat excel·lent a les nostres platges i els ofereix un tacte i una

suavitat agraïda per l’usuari. La conservació de les praderies de

Posidònia oceànica és la base per a l’equilibri del nostre litoral.

El litoral rocós de Menorca està format pels penya-segats costers.

Són especialment importants des del punt de vista paisatgístic com

biològic, ja que presenta una vegetació molt rica en endemismes,

espècies exclusives de la regió. Els socarrells o espècies arbustives

amb forma de coixinet espinós són d’especial importància. A l’illa

existeixen sis espècies diferents de socarrells que han adoptat

aquesta forma en un procés d’evolució adaptativa a les condicions

ambientals adverses. Dins els socarrells s’amaguen plantes petites i


23

fràgils per defensar-se del vent i de la seva salinitat, i altres plantes

se situen a sotavent dels socarrells aprofitant-los com a abric.

La resta del litoral menorquí està cobert per màquies mediterrànies

denses i altes. Això es dóna a la zona entre sa Punta Roja i ets Alocs,

en la costa nord-occidental, on hi ha els penya-segats més alts del

litoral menorquí. Al mateix temps, serveixen d’hàbitat a importants

comunitats d’aus rapaces i marines.

A Menorca hi ha mig centenar de grutes terrestres i una desena de

coves submarines que s’ubiquen a la zona nord i sud de l’illa. La

seva formació es deu a la filtració de l’aigua de pluja en terrenys

calcaris i són llocs especialment interessants perquè, en molts casos,

sobretot en el de les coves, amb aigua marina sense connexió oberta

al mar, hi han subsistit espècies animals que no es troben en cap altre

medi.

Cova des Coloms


24

Els illots són petites porcions de terra que es distribueixen davant les

costes de Menorca. Tots ells presenten un alt nivell de preservació,

sobretot gràcies a l’absència d’assentaments humans. El fet que

l’ambient d’aquests illots hagi estat poc modificat, fa que hagin

actuat com a refugi d’alguns espècies molt notables com la

sargantana (Podarcis lilfordi), que abans vivia a l’illa principal i

avui només es pot trobar als illots costers. Altres habitants d’aquests

illots són les importants poblacions de conills i cabres introduïdes

per l’home.

D’altra banda, aquests illots actuen com a zones favorables per

l’assentament d’importants colònies d’aus marines. En aquest sentit

és especialment notable la presència de colònies de baldritxes a l’illa

de l’Aire i de gavines d’ Audouin a l’illa dels Porros.

L’illa més gran que hi ha a la costa de Menorca és l’illa d’en Colom.

Està situada davant de la platja d’Es Grau, dins dels límits del parc

natural, i té una extensió de gairebé 60 hectàrees. L’altre illot

important és l’ illa de l’ Aire, amb 34 hectàrees, i en la qual hi ha

instal·lat un far.

5. La vegetació

El paisatge vegetal no agrícola de l’illa de Menorca ocupa una

extensió de gairebé 19000 has i està dominat per una vegetació

llenyosa perennifòlia de caràcter mediterrani, ja sigui en una

estructura forestal o en una etapa substitució o regeneració. Aquest

paisatge ocupa la major part dels terrenys que no són utilitzats amb

finalitats agrícoles, industrials o urbanes, tret de les zones humides,

salines i la franja litoral. A l’illa s’hi troben tres grans tipus de

vegetació arbòria: els ullastrars, els alzinars i els pinars. La presència

d’un tipus de vegetació o altra està condicionada per diferències en

la naturalesa del sòl i per l’acció del vent sobre la superfície.

Els alzinars són boscos densos i ombrívols de tipus perennifoli on

predomina l’alzina (Quercus ilex) i formen la comunitat climàcica

de bona part de l’illa. Això significa que si es deixés evolucionar

lliurement l’espai vegetal de l’illa, l’alzinar cobriria espontàniament

els sòls profunds i ben construïts, tant en les regions planes com en

els barrancs. Aquests alzinars és caracteritzen per la presència

d’espècies arbustives com l’arboç (Arbutus unedo), l’aladern


25

(Rhamnus alaternus) i l’aladern de fulla estreta (Phillyrea latifolia).

Actualment, els efectes de l’agricultura i la urbanització han fet que

l’alzinar només abundi a la part central de l’illa i en uns quants

barrancs.

Els ullastrars, com popularment es coneixen, són màquies d’ullastre

(Olea europea). Es tracta d’uns boscos baixos, de tipus escleròfil,

que apareixen a les zones de sòls poc profunds i a on als alzinars els

és difícil desenvolupar-se, ja que són massa secs. És la vegetació que

domina a la major part de l’illa i en algunes zones del centre, tant

sobre substrats calcaris com silicis. De fet, aquesta comunitat pot

aparèixer en qualsevol punt de l’illa perquè actua en substitució de

l’alzinar.

Els pinars de pi blanc (Pinus halepensis) són comunitats vegetals

que tingueren un paper més o menys important en la vegetació

original de l’illa, sobretot damunt substrats calcaris del litoral sud.

Actualment, les formacions de pins tenen una importància

fonamental en el paisatge, ja que ocupen grans extensions del centre

i nord-oest de l’illa. Cal destacar l’existència d’una espècie de pi

exclusiu de l’illa Pinus ceciliae, del qual només queda un petit

reducte en la costa sud d’Es Migjorn Gran

6. Menorca, Reserva de Biosfera

L’any 1971, el Consell rector del programa MaB, Man and

Biosphere, de la UNESCO decidí començar a conservar les zones

naturals i la seva biodiversitat. Fou així que aparegueren les

Reserves de la Biosfera com a figures de protecció. Una Reserva de

Biosfera és una àrea protegida en la qual es possible el

desenvolupament socioeconòmic de la població, posant de manifest

la necessitat d’arribar a l’equilibri entre la conservació de la natura i

el desenvolupament humà, per tal d’aconseguir un desenvolupament

més sostenible i respectuós amb el medi.

D’una Reserva de Biosfera es pot dir també que és un territori on

s’aprèn a viure sense fer malbé la natura i on s’investiguen i porten a

la pràctica projectes per fer compatible la vida humana amb la

conservació dels recursos naturals per a les futures generacions

d’habitants i visitants de l’illa.


26

Menorca va ser declarada Reserva de Biosfera per la UNESCO el 8

d’octubre de 1993. Els motius d’aquesta declaració els hem de

cercar en un seguit de característiques de l’illa que cal conservar: la

diversitat dels seus sistemes naturals, que es troben apinyats en una

illa tan petita, la seva riquesa en endemismes, un paisatge rural en

equilibri amb l’entorn i un patrimoni històric important.

Arreu del món hi ha més de 400 Reserves de Biosfera, on

s’experimenta el concepte del desenvolupament sostenible, és a dir

que l’activitat humana es desenvolupa de manera compatible amb la

conservació dels recursos naturals i del patrimoni cultural. Menorca

pertany a la Xarxa Espanyola de Reserves de Biosfera i manté

contactes amb altres reserves de biosfera adscrites al Programa MaB.

La Reserva de Biosfera de Menorca està agermanada amb la de

Lanzarote (Illes Canàries).

És important tenir en compte que una Reserva de Biosfera no és un

espai verge sense activitat humana, sinó que el paper dels humans ha

estat i ha de ser primordial en la gestió i transformació del paisatge.

És un estímul per explorar noves vies de funcionament de la societat

humana.

Un dels objectius bàsics és la conservació del patrimoni natural i

històric i la recuperació de qualitat ambiental i paisatgística allà on

s’hagi perdut. Això significa que la participació de la societat és

fonamental.

El territori d’una Reserva de Biosfera es divideix en tres zones,

segons el seu nivell de protecció:

- A. La zona nucli: és la zona de la reserva amb la màxima

protecció legal, que ha d’assegurar la protecció de la

biodiversitat. La zona nucli de la Reserva de Biosfera de

Menorca és el Parc Natural de s’ Albufera des Grau, l’illa d’en

Colom i el cap de Favàritx i la seva zona d’influència.

- B. La zona d’esmorteïment: la formen aquells espais on només

es poden fer activitats compatibles amb la protecció de la zona

nucli de la reserva. Algunes d’aquestes activitats són la

investigació científica, l’educació i la formació ambiental, així


27

com activitats turístiques i recreatives. A Menorca, la zona

d’esmorteïment és correspon amb la delimitació de les Àrees

Naturals d’Especial Interès (ANEI) derivades de la Llei

d’Espais Naturals de Balears. És una zona que comprèn,

aproximadament, un 41% del territori insular.

- C. La zona de transició: és el territori destinat a donar el suport

a la funció de desenvolupament socioeconòmic de la reserva i

comprèn tota la resta del territori insular.

Menorca, Reserva de Biosfera, pateix tot un seguit de problemes, la

majoria d’ells relacionats amb la urbanització, que no es poden

deixar de banda. L’ increment de la pressió urbanística existent ha

fet continuar el procés de destrucció d’algunes zones seminaturals

que fins ara romanien poc alterades. Tot i així, el problema més

greu es troba al medi rural on proliferen els habitatges unifamiliars

que van transformant poc a poc l’illa en una urbe difusa.

El paisatge tradicional menorquí, dominat per pastures de secà i

boscos interconnectats a través de les parets seques, està amenaçat a

causa de l’abandonament de moltes finques i la transformació del

model agrari tradicional en cultius de regadius no adequats al clima

mediterrani. Això, juntament amb l’augment del consum d’aigua per

part de la població en general, en jardineria i altres usos, fan

disminuir els aports naturals d’aigua als torrents i zones humides on

la fauna silvestre abeura. La utilització creixent de fertilitzants i

pesticides poden afectar a les cadenes tròfiques.

L ’interès creixent del turisme actual pel medi natural comporta un

perill de degradació, que provoca la frustració de molts visitants en

trobar-se un panorama diferent del que els hi havien venut.

Altres dels problemes força greus tenen a veure amb l’augment

desorbitat del consum d’energia, la producció de residus sòlids i el

nombre de vehicles que circulen per les carreteres menorquines a

l’estiu.

Donat que els problemes són greus, els habitants de Menorca,

conscients de la situació, han optat per la sostenibilitat. Així, les

administracions que els representen han apostat perquè les futures

generacions d’estudiants i de residents puguin seguir gaudint dels


28

recursos naturals i de la bellesa paisatgística de què disposem avui.

És per això que s’actua amb precaució sobre el territori, per mantenir

a llarg termini la qualitat de vida i els valors ambientals que han

merescut la declaració de la UNESCO. Com a reserva de la biosfera,

aquests són els reptes del Consell Insular de Menorca:

- Afavorir la conservació de les activitats que mantenen el

paisatge tradicional i evitar les que puguin degradar-lo. Per

això s’ha aprovat el Pla Territorial Insular (PTI), que serà

tractat en la cinquena unitat didàctica, i que ordena el territori

en clau de sostenibilitat, contenint el creixement urbanístic. És

per això que es promouen els Contractes Agraris de la Reserva

de Biosfera.

- Reforçar la conservació dels ecosistemes naturals i de la fauna

i la flora autòctones, especialment si estan amenaçades. Per

això, es duen a terme campanyes d’eradicació de flora invasora

i es protegeixen les espècies amenaçades i els hàbitats més

singulars, com les basses temporals.

- Aprofundir en el coneixement de la riquesa natural i cultural.

Arran d’això és fa un recerca sobre el patrimoni arqueològic i

natural.

- Definir estratègies de sostenibilitat a escala local. Cada

municipi té la seva Agenda Local 21 i el seu propi Pla d’Acció

Ambiental.

- Gestionar ambientalment el litoral i les platges, que són la base

de l’activitat turística, vetllant per la protecció dels ecosistemes

dunars i marins. Es prioritza la neteja manual i es regula

l’ocupació de la platja.

- Minimitzar l’ impacte ambiental de les activitats humanes

quotidianes. És recullen per separat, i es tracten adequadament,

totes les fraccions d’escombraries: l’orgànica, el rebuig, el

paper, el vidre i els envasos.

- Esdevenir un laboratori de la sostenibilitat a l’aire lliure. És per

això que es va crear l’ Observatori Socioambiental de Menorca

(OBSAM), un projecte impulsat per l’ Institut Menorquí

d’Estudis (IME), que recull i analitza la informació més

rellevant sobre la reserva de la biosfera. La majoria d’aquestes

dades poden ser consultades a la seva web www.obsam.cat


29

Amb la col·laboració de la societat menorquina, d’ ONG’s i

d’empreses de l’illa, s’han creat estratègies de desenvolupament per

aprofitar la riquesa natural i alhora preservar-la. Tot i així, per seguir

convertint els reptes en realitats és necessària la col·laboració i

suport dels visitants, perquè entre tots es pot contribuir a fer possible

un desenvolupament realment sostenible amb el medi ambient.

7. Els espais naturals

El Parc Natural de S’ Albufera des Grau està situat al terme

municipal de Maó. Ocupa una extensió de 1947 hectàrees, de les

quals 72 pertanyen a l’albufera, i a les quals s’ha d’afegir la zona

inundable que es coneix com es Prat; diverses basses, entre les quals

destaquen la de Morella i la de sa Torreta; i l’illa d’en Colom, que té

una superfície de 60 hectàrees. Tot l’espai que abraça l’Albufera des

Grau és d’una gran riquesa mediambiental, ja que en el seu terreny

es concentren una gran varietat de biòtops, a més d’alguns dels

monuments prehistòrics més importants dels conservats a l’illa.

En la flora del parc predomina la màquia menorquina o marina com

la formació vegetal més estesa, encara que hi ha una àrea força

extensa on creix l’ ullastre. A les zones humides de l’ albufera

abunden les plantes submergides a l’aigua, entre les quals destaquen

el càrritx i els joncs. A la vora dels torrents que aboquen l’aigua a la

llacuna, trobem boves i oms, vegetació que també prolifera a les

basses.

La massa forestal del parc està dominada per pinars de pi blanc,

bosquets de tamarells i alzines. A les platges creixen el borró, el

narcís de mar i la ruda de ca. Les zones de cultiu que hi ha a la zona

es dediquen al farratge de secà per al bestiar.

La fauna que hi ha al parc és diversa. Hi habiten roquers solitaris,

coloms salvatges i falcons pelegrins. Es tracta d’un grup d’aus que

abunden totes elles a les àrees pròximes al mar. Al mateix temps hi

ha una gran quantitat d’aus aquàtiques que solen passar l’ hivern en

aquest espai. És el cas de l’àneda siuladora, el boix i el corb marí

gros. Algunes espècies com ara l’àneda salvatge, la fotja i el cabussó

petit se les hi pot trobar tot l’any. A les basses, és habitual veure-hi


30

granotes i calàpats, mentre que els peixos de la llacuna són l’anguila,

la gambúsia i la llissa. A la zona del parc on domina la massa

forestal, s’hi troben la rata cellarda i la tórtora comuna.

L’albufera compte també amb algunes restes arqueològiques

d’interès que pertanyen a distintes èpoques de la cultura menorquina,

entre les quals destaquen els vestigis de la cultura talaiòtica de la

finca de sa Torreta.

Al costat d’aquest poblat s’alça una torre de defensa medieval i, a

prop, una altra del segle XVIII. A més a més, el parc forma part del

Camí de Cavalls, una antiga ruta que volta l’illa i que es pot aprofitar

per recórrer els punts més interessants d’aquest magnífic espai

natural.

Parc Natural Albufera des Grau


31

El Parc Natural de S’ Albufera des Grau és l’espai natural més

destacat de l’illa, tot i que n’existeixen d’altres d’important

rellevància. Aquests espais naturals corresponen a les diferents

Àrees d’Especial Interès (ANEI) que tractarem a la unitat cinc.

- Costa nord de Ciutadella

- La Vall

- Dels Alocs a Fornells

- La Mola i s’ Albufera de Fornells

- Bellavista

- D’ Addaia a s’ Albufera

- S’ Albufera des Grau

- De s’ Albufera a la Mola

- Sant Isidre-Binisermenya

- Cala Sant Esteve- Caló d’en Rafalet

- De Biniparratx a Llucalari

- Son Bou i Barranc de sa Vall

- De Binigaus a Cala Mitjana

- Costa sud de Ciutadella

- Son Oliveret

- Camí de Baix ( Degollador)

- Santa Àgueda- s’ Enclusa

- El Toro

- Penyes d’ Egipte


32

8. El GOB

La població de les Illes Balears, i en aquest cas la de Menorca,

sempre s’ha preocupat de salvaguardar el paisatge menorquí i les

espècies animals i vegetals que el composen. Per tal de portar-ho ha

terme, la gent s’ha agrupat en associacions i institucions. Un clar

exemple d’aquest tipus d’iniciatives és el GOB.

El Grup Balear d’ Ornitologia i Defensa de la Naturalesa és el nom

oficial i actual de l’antic Grup Ornitològic de Balears, encara que es

mantenen les sigles originals de GOB. És una entitat no lucrativa

que treballa a les Illes Balears. A Menorca, la seva secció va néixer

l’any 1977 i amb el temps ha aconseguit una important implantació

social (més de 1100 socis a l’illa). El seu objectiu bàsic i primordial

és promoure la defensa dels valors ambientals i l’equilibri entre les

activitats humanes i la conservació de la naturalesa.

El GOB és una institució independent des del punt de vista polític i

econòmic. La seva aposta és participar des de l’àmbit de la societat

civil per tal de reforçar la democràcia i exercir el dret de les persones

a opinar i a prendre part en aquells aspectes relacionats amb la

temàtica ambiental. En aquest sentit, es realitzen tasques de

seguiment de les problemàtiques i s’incentiva la construcció

d’alternatives viables.

Les fonts habituals d’ingressos del GOB són l’aportació de quotes

dels socis, els donatius, la comercialització de productes divulgatius

i la prestació de serveis dedicats al medi ambient.

El GOB és una entitat declarada d’ Utilitat Pública i ha rebut

diversos reconeixements com el Premi Internacional DRV de 1990,

el Premi Internacional TUI de 1997, la Medalla d’or de les Illes

Balears de 2002 i el Premi Ones Mediterrània 2006.

El GOB treballa tres temàtiques diferents:

- Política ambiental: incideix en l’ús que es fa del territori i els

recursos naturals, analitza les conseqüències de les activitats

humanes i promou alternatives orientades a la sostenibilitat.

- Biodiversitat: s’orienta cap al coneixement i la conservació de

la fauna i flora silvestres, prioritza les actuacions de

preservació i intenta cobrir espais desatesos per altres agents

públics o privats.


33

- Educació ambiental: dissenya i ofereix iniciatives de formació

per a públics diversos en una aposta per la conscienciació

social a favor del medi ambient.

L’estructura organitzativa del GOB és la següent: una assemblea de

socis, una junta directiva, una comissió permanent, una comissió

executiva, un president, un coordinador general i unes persones

responsables de cada àrea.

El GOB és també qui gestiona el Centre de la Natura de Menorca, un

centre de divulgació ambiental situat a Ferreries, al cor de l’illa de

Menorca, que ofereix exposicions interactives, cicles de

conferències i altres activitats de caràcter temporal, dirigides a tot

tipus de públic.

Tota la informació sobre el GOB de Menorca i el Centre de la

Natura de Menorca és troba a www.gobmenorca.com

UNITAT DIDÀCTICA II EL MEDI...

Documents

Transcript of UNITAT DIDÀCTICA II EL MEDI...