Rafael: L'Escola d'Atenes

Post on 29-Jun-2015

7.954 views 1 download

Transcript of Rafael: L'Escola d'Atenes

L’Escola d’Atenes

Raffaello Sanzio, Rafael d'Urbino, o simplement Rafael (Urbino 1438 – Roma 1520), fou un pintor i arquitecte italià de l'alt renaixement. Juntament amb Miquel Àngel i Leonardo es consideren els grans mestres del període.Va morir el dia en què feia els trenta-set anys. Malgrat la seva mort prematura va crear una gran col·lecció de pintures. Una gran part de la seva obra es troba als Museus Vaticans. Aquesta es troba a les Estances de Rafael, que foren el treball central i alhora més gran de la seva carrera, i restaren sense acabar a causa de la seva mort.

Després dels seus anys de joventut a Roma, gran part de la seva obra, dissenyada per ell, va ser feta pel seu taller, amb una considerable pèrdua de qualitat. Va exercir una gran influència en la seva època. Després de la seva mort, la influència del seu principal rival, Miquel Àngel, va ser més intensa fins els segles XVIII i XIX, en que fou revalorat.

La seva carrera es divideix en tres fases i tres estils, descrits inicialment per Giorgio Vasari: els seus primers anys a Umbria; el període posterior de quatre anys a Florència (1504-1508), on va absorbir les tradicions artístiques de la ciutat; i finalment el seu darrer i triomfal període de dotze anys a Roma, treballant per als papes i la seva cort.

Obres dels primers temps a Urbino

La Crucifixió Mond, 1502-3, molt en l'estil de Perugino, primer mestre de Rafael

La Coronació de la Mare de Déu 1502

Les esposalles de la Verge 1502

La Coronació de la Verge1502-03Pinacoteca Vaticana

La dama de l’unicorn, 1505Galleria Borghese, Rome

Autoretrat, 1506Galleria degli Uffizi, Florència

Pintures de l’etapa de Florència

La Mare de Déu del prat, 1506, on feu una composició piramidal que Leonardo va inventar per als temes relacionats amb la Sagrada Família.Kunsthistorisches Museum, Vienna

L’enterrament de Crist, 1507

La Madonna Canigiani, 1507Alte Pinakothek, Munich

St Catherina d’Alexandria1508National Gallery, London

Documentació general

Títol: L’Escola d’AtenesAutor: Rafael (1483-1520)Cronologia: 1510-1511Estil: Renaixement (Cinquecento)

Tècnica: frescSuport: mur; 7,72 m (base)Localització: Sala de la Signatura, Vaticà, Roma.

Sala de la Signatura

Anàlisi formal: Elements plàstics

Dibuix perfecte.

Color bastant pla. Gran varietat: blaus, ataronjats, grisos, ocres, blancs...

Aparent senzillesa, però gran dinamisme.

Contrast entre la blancor, matisada per la llum, de l’edifici, i el colorit dels vestits dels personatges.

Interior ampli i profund d’un temple d’inspiració romana. Gran quantitat de figures disposades de forma ordenada i equilibrada. El centre queda un espai buit amb els dos personatges centrals, emmarcats sota un arc de mig punt que representa el punt més llunyà, punt de fuga (perspectiva lineal). Al darrere hi ha un cel blau cobert de núvols blancs.

Composició

Tota la composició s’ordena a partir del punt de fuga central, reforçat per l’arquitectura de les tres voltes de canó amb cassetons. Entre les dues primeres es veu la base d’una cúpula. Clar equilibri formal entre les diferents parts.

Efecte dinàmic: les figures es mouen en totes direccions, gesticulen, es relacionen entre elles. Destaca l’harmonia dins de cada grup, on totes les figures tenen el seu paper, i l’equilibri entre els diferents grups.

La plasmació de l’espai fou influïda pel model arquitectònic clàssic proposat per Bramante en aquells moments a Roma. Era una revisió personal de l’arquitectura clàssica.

Interpretació

La pintura representa un gran nombre de persones de l’Antiguitat, filòsofs i científics. No en hi ha cap de contemporani a Rafael, ja que considerava que des dels grecs, la única cosa que havien fet els filòsofs era comentar els seus avantpassats. Tot i això, el models que representaven els personatges sí que eren contemporanis al pintor, i molts d’ells artistes reconeguts.

El tema central és la veritat adquirida a través de la raó. Totes les figures es mouen, discuteixen, ensenyen, raonen... donant vida i moviment a l’obra.

El marc arquitectònic en que es desenvolupa l’escena està inspirat en el projecte de Bramante per Sant Pere del Vaticà. Aquest representa la síntesi de la filosofia pagana i cristiana.

.

La Gramàtica, Aritmètica i Música estan personificades en les figures localitzades a la part baixa a l’esquerra. La Geometria i l’Astronomia en les figures de la part baixa de la dreta. Al darrere d’aquests, drets, alguns representen la Retòrica i la Dialèctica.

1. Plató   2. Aristòtil   3. Sòcrates   4. Xenofont   5. Esquines (o Alcibíades  6. Alcibíades (o Alexandre)   7. Zenó 8. Epicur  9. Federico Gonzaga   10. Averroes    11. Pitágores   12. F. M. della Rovere   13. Heràclit   14. Diògenes 15. Euclides    16. Zaratustra   17. Plomeu   18. Autoretrat de Rafael    19. Retrat de Sodoma

Al centre del fresc hi trobem, avançant, dos grans filòsofs de l’Antiguitat: Plató, amb una llarga barba blanca, i el Timeu a la mà, assenyalant cap al cel, cap al món de les idees. És el representant de la filosofia abstracta i idealista.

Al seu costat Aristòtil, amb un volum de l’Ètica, estén la seva mà dreta cap el terra, la realitat, representa la filosofia empírica.

Són els únics que transmeten tranquil·litat en contrast amb la resta que discuteixen, es mouen...

El matemàtic Pitàgores escriu en un llibre envoltat d’un grup d’observadors. Un d’ells (Annaximandre), al seu darrere, pren nota d’allò que el mestre està escrivint. L’altre, dret i amb un turbant (Averroes), observa atentament el que fa Pitàgores.

Pitàgores representa l’Aritmètica i la Música.

Parmènides, dret al seu davant, sembla mostrar-li alguna cosa d’un escrit que té a les mans.

Diògenes el Cínic, que rebutjava les possessions terrenals i les convencions socials, es troba estirat al mig de l’escala, ignorant tot el que transcorre al seu voltant.

Al davant a la dreta hi ha situat Heràclit, que introdueix la composició.

Heràclit, al peu de l’escala, apareix meditatiu i quiet, tot i que la idea central del seu pensament és el moviment perpetu.

El model d’aquest personatge fou Miquel Àngel, i sembla que l’afegí Rafael quan va veure el sostre de la Capella Sixtina que estava pintant i l’omplí d’admiració.

Heraclit - Miquel Àngel es recolza damunt d’un bloc de marbre, símbol de la seva escultura.

Epicur, vestit de color blau, llegeix un llibre que li sosté un nen petit. Per a ell la felicitat residia en la recerca dels plaers de l’esperit.

Sòcrates , amb túnica marró, exposa les seves idees a un grup de persones.

Alexandre el Gran, vestit amb armadura i portant una espasa, escolta a Sòcrates. Alexandre havia estat deixeble d’Aristòtil.

Hipàtia d’Alexandria, vestida de blanc, observa fixament l’espectador.

És l’única dona de la composició.

A la part dreta de la composició trobem a Euclides, representant de la Geometria, dibuixant en una pissarra una figura geomètrica amb un compàs i envoltat de joves deixebles.

Euclides té la cara de l’arquitecte Bramante, el que inspirà tota l’arquitectura en que s’emmarca l’escena del fresc.

Ptolomeu, d’esquena i amb una corona que fa referència als reis egipcis d’aquest nom, sosté la bola del món, símbol de la seva teoria de que la Terra era el centre de l’univers.

Al seu davant, el profeta Zoroastre sosté l’esfera de l’univers. Es pensa que té el rostre de l’humanista i cardenal Pietro Bembo, que va fixar les regles gramaticals i estètiques de l’italià com a llengua literària.

A la dreta, el jove amb barret negre que mira a l’espectador és Rafael, i al seu costat, vestit de blanc, el seu amic, l’artista Sodoma. Les Belles Arts les situa Rafael al mateix nivell que les arts liberals.

Ptolomeu

Zoroastre Rafael Sodoma

Plotí, el gran teòric de l’art de finals del món antic, que deia que l’art havia de fugir d’imitar la realitat.

Les estàtues d’Apol·lo i Minerva, a cada costat del fresc, donen pas al fons arquitectònic que marca la profunditat de l’escena.

http://www.xtec.es/~lvallmaj/taller/atenes2.htm

http://laposadadehermes.eresmas.com/La-escuela-de-atenas.htm

Funció

El 1508 Rafael anà a Roma per treballar en les quatre estances del Vaticà, dedicades a petites biblioteques o llocs de treball. La primera que pintà va ser la de la Signatura, on se signaven els actes de gràcia, i que era la biblioteca del papa. En poc temps el jove Rafael, de només 25 anys, passà a ser un dels artistes més importants de la cort papal.

La disputa del Sagrat Sagrament, és un altre fresc de la Stanza de laSignatura.

Les virtuts, Fortalesa, Prudència i Temprança es troben a la lluneta. L’esquerra l’emperador Justinià rep les lleis envoltat de juristes. A la dreta el papa Gregori IX dicta les seves lleis.

El Parnàs, Stanza de la Signatura

http://www.wga.hu/index1.html

Els frescos dels sostre de l’Estança de la Signatura. Representen la Filosofia, la Poesia, la Teologia i la Justícia.

Estança d’Heliodor

Expulsió d’Heliodordel temple

La Misa Bolsena, 1514, Stanza di Eliodor

Alliberament de Sant Pere, 1514, Stanza di Eliodoro

Stanza de l’Incendi del Borgo. Les referències al mon clàssic són clares en l’arquitectura, el volum dels cossos, el moviment dramàtic.

La Stanza de Constantí és la quarta de les Estances de Rafael del Vaticà. En aquest fresc es recull el baptisme de l’emperador Constantí.

El papa Juli II, 1512

La Madonna Sixtina, 1514

Detall de la Madonna SixtinaGemäldegalerie, Dresden

Madonna de la cadira, 1514Palau Pitti, Florència

Va ser un gran pintor de retrats

Baldassare Castiglione

Tommaso Inghirami

La Donna Velata, 1516

Autoretrat de Rafael amb un amic, 1518

Galatea, 1512

La Transfiguració, obra inacabadaa la seva mort, 1520

Models i influències

Rafael és considerat un dels millors artistes en el dibuix de la història de l’art. A part d’això va aprendre la tècnica i l’estil de dos pintors contemporanis, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci. Del primer aprengué la composició anatòmica, i del segon el sfumato i la distribució de les figures en l’espai.

Leonardo,La Verge, Santa Anna i el Nen, 1510

Miquel Àngel, La Sagrada Família, 1506

La “manera” de pintar de Rafael va ser portada a l’extrem pels seus col·laboradors, sobretot Giulio Romano. Amb ells s’inicia el manierisme.

Rafael inspirà també grans pintors barrocs, com Annibale Carracci i Nicolàs Poussin. I a pintors neoclàssics com Ingres, als segle XIX.

L’obra de Rafael és el paradigma de l’art academicista, per la qual cosa ha estat imitat al llarg de la història fins a èpoques properes.

Giulio Romano, Madonna i Nen, 1523 Poussin, Apol·lo i Dafne, 1625