BUTLLETÍ DE LA SOCIETATCATALANA DE NEUROLOGIA

ISSN 2013-1186

JULIOL2018

NÚMERO

36

SUMARI

1. Editorial 4

2. Resum XXII Reunió Anual 5

3. L’entrevista: Prof. Anthony E. Lang 8

4. Conferència magistral del Prof. Anthony E. Lang 11

5. Article de revisió: La Narcolèpsia 15

6. La controvèrsia: Malaltia de Parkinson amb demència idemència amb cossos de Lewy: ¿Són la mateixa entitatnosològica? 23

7. Neurologia Catalana al món 33

8. L’espai del resident 49

9. Notícies 51

10. Bústia 53

11. El racó literari 54

12. Històries de la història de la Neurologia Catalana:Eduard Bertran Rubio 56

2

13. El Català Neurològic és fàcil 59

14. Repte en neuroimatge 60

MEMBRES D’HONOR

Dr. Josep Mª Aragonés Ollé

Dr. Lluís Barraquer-Bordas

Dr. Agustí Codina Puiggrós

Dr. Emilio Fernández-Álvarez

Dr. Josep Mª Grau-Veciana

Dr. Vladimir Hachinski

Dr. Jun Kimura

Dr. Romà Massot Punyet

Dr. Lluís Montserrat Obiols

Dr. Joan Obach Tuca

Dr. Carlos Oliveras de la Riva

Dr. Jaume Peres-Serra

Dr. Adolf Pou-Serradell

Dr. Ciril Rozman

Dr. Feliu Titus Albareda

Dr. Eduard Tolosa Sarró

JUNTA DIRECTIVAPresidentDr. Joan Martí-Fàbregas

VicepresidentDr. Yaroslau Compta

SecretariDr. Estevo Santamarina

TresorerDr. Miguel Ángel Rubio

VocalDr. Jordi Díaz-Manera

VocalDr. Carles Gaig

COMITÈ EDITORIALDr. Yaroslau Compta Editor en Cap

Dr. Francesc Purroy

Dra. Judith Navarro Otano

Dr. Raúl Pelayo

Dr. Adrià Arboix

Dr. Oriol de Fàbregues

Dra. Elisa Cuadrado Grup Vascular

Dr. José Vicente Hervás Grup Esclerosi Múltiple

Dr. Àlex Quílez Grup Epilèpsia

Dra. Carla Abdelnour Grup Cognició i Conducta

Dra. Montse Olivé Grup Neuromuscular

Dra. Neus Fabregat i Dra. Natàlia Mas Grup Cefalees

Dra. Núria Caballol Grup Trastorns del Moviment

GRUPS D’ESTUDIMALALTIES VASCULARS CEREBRALSDra. Meritxell Gomis Coordinadora

Dra. Ana Rodríguez-Campello Secretària

CEFALEESDra. Neus Fabregat Coordinadora

Dra. Natàlia Mas Secretària

ESCLEROSI MÚLTIPLEDra. Olga Carmona Coordinadora

Dra. Yolanda Blanco Secretària

TRASTORNS DEL MOVIMENTDr. Pau Pastor Coordinador

Dra. Dolores Vilas Secretària

COGNICIÓ I CONDUCTADra. Carla Abdelnour Coordinadora

Dr. Miquel Aguilar Secretari

EPILÈPSIADr. Eveli Peral Coordinador

Dr. Santiago Fernández Secretari

NEUROMUSCULARDr. Miguel Ángel Rubio Coordinador

Dra. Alba Ramos-Fransi Secretària

RESIDENTSDr. Gerard Mayà Coordinador

Dr. Tomàs Xuclà Secretari

SECRETARIA TÈCNICARosa Roda / Mireia Cañadas Suport Serveisbutlletiscn@suportserveis.com - scn@suportserveis.com - www.scn.cat - twitter: @SCatalanaNeuroCarrer Calvet 30, 08021 Barcelona - T. 93 201 75 71 - M. 600 50 59 22

3

Les nits del darrer congrés de la Societat Catalana de Neurologia les vaig passar en un Hotel del Paral•lel. Al Paral•lel hi troba lloc tothom i ningú és estrany o crida l’atenció. Trobem riuades d’estrangers, persones d’aquí vingudes de fora, persones d’aquí nascudes aquí,... L’anonimat és una característica i a cops una sort. Tothom hi busca diversió i molts tenen la sort de trobar-la. De petits, alguns cops, hem jugat a triar un animal per a caracteritzar-nos. En aquest ambient del Paral•lel he fet el joc de pensar en una activitat lúdica-cultural per a caracteritzar la nostra societat i aquest ‘període presidencial’. La resposta ràpida ha estat el Neurosopar. Des de Charcot fins a l’etern R1 de Neurologia de Tremp hi han tingut protagonisme i ens han fet riure a tots amb el seu enginy. Sí, la Societat ha de ser un lloc de trobada on passar bones estones amb gent que

comparteix una inquietud comuna. Millorar la qualitat de vida de les persones amb malalties Neurològiques. Influït per l’ambient del Paral•lel penso millor en una obra de teatre, d’autor, d’autor català evidentment. Tenim més de 100 anys d’història, però penso en un autor contemporani i modern que explica una història que emociona però amb estones de gran humor intel•ligent. L’obra no té un únic protagonista, sinó set com els set grups d’estudis de la Societat. L’obra enllaça a la perfecció les sets històries. Cadascú dels protagonistes té característiques pròpies que els fan singulars, estimats i necessaris per a entendre el desenllaç de l’obra. Tots set convergeixen en un punt temporal comú ineludible. Potser el congrés. La qualitat del guió atreu actors d’arreu. Com en el darrer congrés gaudim de l’acció interpretativa de professionals internacionals. Què fàcil és ser director d’una obra de bon guió i repartiment, que gaudeix d’una regidora excel•lent, la Rosa. El final de l’obra resta obert. Depèn de la interpretació de cada soci però és més que optimista després de la creació del grup de residents que de ben segur mantindrà ferma la Societat. Sona l’alarma. Em desperto per a poder agafar el tren de tornada a Lleida. Dins el tren agafo de nou la son, content, molt content pels amics fets a la junta i als grups. Gràcies per engrescar-me Adrià. Sort Joan!

EDITORIAL

4

Dr. Joan Martí-FàbregasPresident de l’SCN

Dr. Yaroslau ComptaEditor en cap

Benvolgudes sòcies, socis, amigues, amics,

Ens plau fer-vos arribar una nova edició de “Neurologia Catalana”, el Butlletí de la nostra Societat, que intenta recollir l’activitat de la mateixa però alhora proporcionar una eina de síntesi de diferents aspectes científics de la nostra disciplina.

Així en l’àmbit de l’activitat de la nostra societat el contigut més destacable és el resum de la XXII Reunió Anual celebrada els passats 22 i 23 de maig, on com cada any es va procedir a la renovació parcial de la junta i es va agrair la dedicació als membres sortints i donar la benvinguda als membres entrants. També en relació a la XXII Reunió Anual volem destacar la inclusió de l’entrevista a un dels ponents internacionals que hi vam tenir la sort de poder convidar, el Prof. A.E.Lang, així com un resum d’una de les dues ponències que vam poder gaudir, en concret la que va fer sobre paràlisi supranuclear progressiva i degeneració còrtico-basal.

També com sempre en aquest número trobareu seccions habituals com l’Article de Revisió (centrat en aquesta ocasió en la narcolèpsia), la Controvèrsia (entorn la

diferenciació o no entre malaltia de Parkinson i demència amb cossos de Lewy) o la Neurologia Catalana al Món, on recollim una mostra de la intensa activitat investigadora de la nostra neurologia.

En l’ambit docent i formatiu també hi ha nous casos a l’Espai dels Residents i al Repte en Neuroimatge, així com El Català Neurològic És Fàcil.

I no podia faltar tampoc la part més humanista, amb el Racó Literari i les Històries de la Història de la Neurologia Catalana.

Amb tots aquests materials que com sempre esperem siguin del vostre interès i pels quals agraïm a tots els autors i col•laboradors per la seva generosa aportació, volem desitjar-vos un bon estiu on pugueu tenir un moment per a un merescut descans abans de l’inici del “proper curs”.

Una abraçada,

Dr. Francesc PurroyPast-president de l’SCN

RESUM XXII REUNIÓ ANUAL

5

La XXII Reunió Anual de la Societat Catalana de Neurologia es va celebrar enguany a Barcelona, els dies 22 i 23 de Maig novament al Word Trade Center. S’ha mantingut la mateixa estructura que ja va rebre una bona acollida en l’anterior edició, buscant enfortir el desenvolupament dels grups d’estudi, però mantenint al seu torn espais comuns a tots els socis.

La Reunió va comptar amb 290 assistents, mantenint-se l’increment de les darerres edicions. Van destacar dos blocs principals: el protagonisme principal dels temes d’actualització i les controvèrsies dirigides a tots el socis, i els treballs específics dels actuals vuit Grups d’Estudi de l’SCN (Vascular, Trastorns del Moviment, Neuromuscular, Cefalees, Epilèpsia, Cognició i Conducta, Esclerosi Múltiple i Residents).

Es va mantenir l’expectació ja vista en l’estrena de format de l’any passat en el primer dels blocs. Així, sota l’epígraf “5 coses que hauries de saber de...” el Dr. Santiago Fernández (H. Plató) i la Dra. Júlia Miró (H. Belltvitge), el Dr. Albert Lladó (H. Clínic) i el Dr. Juan Fortea (H. de Sant Pau), el Dr. Luis Brieva (H. Arnau de Vilanova) i la Dra. Lucia Romero (H. de Belltvitge) i la Dra. Alba Ramos-Fransi (H. Germans Trias i Pujol) i el Dr. Miguel Ángel Rubio (H. del Mar) van repassar les novetats més interessants en els camps de l’epilèpsia, les demències, l’esclerosi múltiple i la patologia neuromuscular. D’altra banda, les controvèrsies es van centrar en aspectes de la patologia cerebrovascular i les cefalees. Les primeres, en relació a l’impacte real del tancament del foramen oval en la prevenció de l’ictus, que es va dur a terme entre el Dr. Dabit Arzamendi (H. de Sant Pau), i el Dr. Joaquín Serena (H. Dr. Josep Trueta), moderat pel Dr. Antoni Dávalos (H. Germans Trias i Pujol), i el Dr. Julio Martí (H. del Mar). Al seu torn, les cefalees van comptar amb un debat sobre l’impacte en el futur més proper dels anticossos monoclonals en el tractament de la migranya entre el Dr. Robert Belvís (H. Quirón-Dexeus), i el Dr, Mariano Huerta, (H. Viladecans), moderat per la Dra. Marta Torres (H. Vall d’Hebron).

Després d’aquest primer bloc va tenir lloc la conferència central de la reunió, “Lluís Barraquer”, a càrrec del professor Anthony E. Lang (University of Toronto), figura cabdal en el món dels trastorns del moviment i més concretament en la malaltia de Parkinson i els parkinsonismes. Posteriorment els grups d’estudi van desenvolupar els seus programes específics de forma paral•lela, incloent-hi, com anys passats, una secció de comunicacions orals i una altra de ponències. Entre aquestes van destacar algunes protagonitzades per convidats que exerceixen fora de Catalunya com el Dr. Tudor Jovin (University of Pittsburgh Medical Center) en el camp de la patologia cerebrovascular, la Dra. Carmen Tur (Queen Square MS

Centre) en el de l’Esclerosi Múltiple, el Professor Victor Villemagne (University of Melbourne) en el de cognició i conducta i, de nou, el Professor Lang amb el grup de trastorns de moviment. A més, com a novetat, el grup recentment constituït de Residents es va donar a conèixer a la Societat Catalana de Neurologia i va comptar amb la brillant xerrada del Dr. Carod-Artal (Raigmore Hospital) sobre Neurologia Tropical. Finalment es van presentar 46 comunicacions orals repartides entre les reunions dels diferents grups.

Com a novetat el Grup de Residents va organitzar un Neurodesafiament competitiu entre dos grups. La Indústria Farmacèutica va participar en diferents Simposis en els quals es van abordar qüestions rellevants en camps com la malaltia de Parkinson, l’esclerosi múltiple, l’avaluació cognitiva i l’ictus. Al final del primer dia es van defensar els 46 pòsters acceptats, utilitzant el suport d’una pantalla electrònica. Com en ocasions prèvies aquest format permet, especialment als residents i membres més joves de la societat, iniciar-se i afermar-se en la tasca de divulgar les seves experiències en la clínica diària i els seus treballs d’investigació.

Al vespre es va celebrar el II Neurosopar, on varem poder gaudir de la brillant actuació artística de l’actor Joaquín Daniel sota la direcció de Txell Roda.

Igual que en edicions anteriors es va aprofitar el mateix sopar per premiar a persones i institucions en reconeixement a la seva tasca en la investigació, divulgació, dedicació professional o social a l’àmbit de la neurologia a Catalunya:

• PREMI EDUARD BELTRAN RUBIO Premi Societat Catalana de Neurologia a l’excel•lència en la trajectòria professional i acadèmica al Dr. Josep Valls (Hospital Clínic). El Dr. Josep Valls no va poder recollir directament el premi, però va enviar un vídeo d’agraïment.

• PREMI ARTUR GALCERAN I GRANÉS Premi a la difusió i promoció social de la Neurologia a Catalunya a la FUNDACIÓ Miquel Valls, centrada en l’atenció dels malalts amb ELA, que va recollir en el seu nom la seva directora general, la Sra. Esther Sellés.

• PREMI AGUSTÍ CODINA PUIGGRÒS Premi al millor article de Neurologia Catalana al Món, amb més factor d’impacte, publicat o acceptat 2017, en aquesta ocasió Ex Aequo, a la Dra. Maria Sepúlveda (Hospital Clínic), primera autora de l’article: “Epidemiology of NMOSD in Catalonia: influence of the new 2015 criteria in incidence and prevalence estimates.” al Multiple Sclerosis Journal i a la Dra. Maria Carmona-Iragui (Hospital de Sant Pau) i el Dr. Mircea Balasa (Hospital Clínic), autors de l’article “Cerebral amyloid angiophaty in Down syndrome and sporadic and

Dr. Raúl PelayoServei de neurologiaInstitut GuttmannBarcelona

6

RESUM XXII REUNIÓ ANUAL autosomal-dominant Alzheimer’s disease.”

• BECA FUNDACIÓ SCNPer ajudar a la investigació en l’àmbit de les neurocièncieses es va atorgar a la Dra. Alicia Alonso Jiménez (Hospital de Sant Pau), pel projecte: “Impacte de la teràpia ocupacional a la qualitat de vida de pacients amb distròfies musculars”.

• PREMI MILLOR ALUMNADel V Curs de Formació en Neurologia Clínica de la Societat Catalana de Neurologia a la Dra. Paula Marrero González.

Per tancar la reunió es va celebrar l’Assemblea general on el president sortint, el Dr. Francesc Purroy, va fer un repàs dels esdeveniments més significatius protagonitzats per la Societat durant l’any i es va acomiadar per donar pas al nou president, el Dr. Joan-Martí-Fàbregas. També es van renovar els càrrecs de vicepresident (Dr. Yaroslau Compta), secretari (Dr. Estevo Santamarina) i un dels vocals (Dr. Carles Gaig). El nou president va agrair al Dr. Francesc Purroy i als membres sortints (Dra. Judith Navarro i Dr. Raúl Pelayo) la seva dedicació a l’SCN i va resumir les línies generals de la

seva futura tasca. Seguidament, es va anunciar el premi al millor pòster atorgat a la Dra. Jessica Molina-Seguín per “Ictus isquèmic indeterminat de mecanisme embòlic en registre RENISEN: Comparació de les característiques clíniques i evolució durant l’ingrés”. El premi a la millor comunicació oral, atorgat al Dr. Ignacio Illán-Gala per “CSF level of sAPPB and YKL-40 are related to frontotemporal neurodegeneration and survival in the Amyotrophic Lateral Sclerosis-Frontotemporal Dementia spevtrum” es va comunicar a posteriori. L’activitat de l’assemblea es va cloure amb una intervenció per videoconferència del Conseller de Salut, Antoni Comin, qui va dirigir unes paraules des de Brussel•les, donada la situació actual del país, com a tancament i comiat del a XXII Reunió Anual de la Societat Catalana de Neurologia.

Finalment, volem agrair a tots els assistents, ponents, moderadors, patrocinadors i col•laboradors per la seva imprescindible ajuda a la Societat Catalana de Neurologia, i esdevingui una eina cada vegada més útil per l’enfortiment de la ciència i la salut i un punt de trobada de tots el neuròlegs del país.

Dr. Albert Lladó

Prof. Anthony E. Lang

Assistents a la XXII Reunió durant una sessió a l’Auditori (WTC) Assistents a la XXII Reunió durant una sessió a l’Auditori (WTC)

Dra. Mercè Boada

Intervenció de l’Hble. Sr. Antoni Comín, exconseller de salut

Dr. Jordi Díaz-Manera, Dr. Joaquín Serena, Dr. Antoni Dávalos i Dr. Julio Martí

7

RESUM XXII REUNIÓ ANUAL

Grup de residents al Neurodesafiament

Dr. Alexandre Gironell i Dr. Adrià Arboix al II Neurosopar Copa de benvinguda al II Neurosopar

Dr. Joan Martí-Fàbregas i Dr. Francesc PurroyDr. Juan Fortea Dr. Miguel Ángel Rubio

Dr. Miguel Ángel Rubio i Dr. Santiago Fernández Dr. Rafael Blesa Dr. Tudor Jovin

Assistents al II Neurosopar

L’ENTREVISTA

Prof. Anthony E. Lang

OC, MD, FRCPC, FAAN, FCAHS, FRSCToronto Western HospitalCanada

BIOGRAPHY

Prof. Anthony E. Lang

Dr. Lang is Professor and previous Director of the Division of Neurology at the University of Toronto where he holds the Jack Clark Chair for Parkinson’s Disease Research. He is the Director of the Edmond J. Safra Program in Parkinson’s Disease and the Morton and Gloria Shulman Movement Disorders Clinic and holds the Lily Safra Chair in Movement Disorders at the Toronto Western Hospital, University Health Network.

He is one of the most highly cited investigators in the field of Movement Disorders with over 650 published peer-reviewed papers.

Dr. Lang has served the International Parkinson and Movement Disorder Society (MDS) in many capacities: on the MDS Executive Committee as Treasurer from 1988-1992, Secretary from 1996-1998 and then President from 2007- 2009 and CoEditor-in-Chief of the Movement Disorders between 1996 and 2003 inclusive and in 2014 he was made an Honorary Member of the Society and received the first MDS Pan-American Section Leadership Award in 2017.

He has given many named lectures including the MDS Stanley Fahn Lecture and the World Federation of Neurology’s Melvin Yahr lectureship, both in 2011, and the Association of British Neurologists’ Gordon Holmes Lecture in 2015.

Among his awards and distinctions he was appointed as an Officer of the Order of Canada in 2010; in 2011 he was elected a Fellow of both the Canadian Academy of Health Sciences and the Royal Society of Canada; in 2014 he received the Scopus Award from the Canadian Friends of Hebrew University for “outstanding contributions to the field of movement disorders” and was elected by the International

What led you to choose Neurology in general and Movement Disorders in particular as your job?

I was going to become a cardiologist. It wasn’t until my senior medical residency year that I did a rotation in neurology with an outstanding clinician. I saw the tremendous variety of patient presentations which contrasted considerably with my experience in cardiology. I saw neurologist as the detective who carefully sorted through the clinical history and the neurological examination. I found the clinical challenge extremely stimulating. This is further accentuated by the challenge of the brain being the “final frontier” of medicine.

One of the most striking experiences in my neurological training was to witness a patient with Parkinson’s disease rapidly transitioning from a state of complete immobility to near normal motor function in response to levodopa. This was the first clear trigger to my interest in movement disorders. The broad array of drug-induced movement disorders (which my future mentor, David Marsden had extensively written on) also serves as an important stimulus.

What you value the most in people working in Neuroscience?

Now it is the remarkable pace of advances in neuroscience that is extremely exciting and clearly stimulating to everyone working in the field. The breakthroughs in our understanding of brain function and disease mechanisms is truly awesome. This gives us hope that we will see changes in the natural history of diseases of the nervous system that would not have been dreamed of even a decade ago.

Which discovery or achievement would you highlight among those you have witnessed?

Levodopa was introduced to the treatment of Parkinson’s disease before I began my training. Probably the most remarkable discovery in movement disorders since that time was the response obtained in Parkinson’s disease and

Parkinson and Movement Disorder Society (MDS) as an Honorary Member “in recognition of his extraordinary contribution to the field of Movement Disorders”; and In 2017 he was the recipient of the first MDS Pan-American Section Leadership Award.

8

L’ENTREVISTAdystonia to deep brain stimulation. These are contemporary examples of “awakenings”. More recently, the remarkable response of SMA type 1 to nusinersen is a modern miracle that gives tremendous hope for therapeutics based on advances in genetic.

Please tell us about your beginnings as neurologist.

I joined the University of Toronto neurology residency program in 1978. Because I had already obtained my qualifications in Internal Medicine I was able to count one of my fellowship years towards my general neurology accreditation. Therefore, after two years of general neurology residency in Toronto I trained in movement disorders under C. David Marsden in London England from 1980 to 82. I then returned to Toronto as the only individual with postgraduate movement disorders training. I eventually began the Movement Disorders Clinic at the Toronto Western Hospital and have built this into the program that we have today which I am extremely proud of. Two organizations that I credit in helping my develop as a clinical researcher and expert in movement disorders are the Parkinson Study Group (which I helped found to conduct the DATATOP trial) and the Movement Disorder Society (now the International Parkinson and Movement Disorder Society).

Could you summarize the unmet needs in your field? What do you think needs to be done in order to succed in addressing these? How long do you believe it will take before these goals are achieved?

From my perspective, the major unmet need in our field is the discovery of successful disease modifying therapy for neurodegenerative diseases such as Parkinson’s disease, Multiple System Atrophy, Progressive Supranuclear Palsy, etc. Currently these disorders are inexorably progressive and often cause premature death with profound disability experienced before the patient’s inevitable demise. We are very hopeful that current approaches, such as monoclonal antibodies directed at the proteins thought to be critical to the cause of these disorders, will change their course. However, a single approach may not be adequate. We need a variety of different types of biomarkers – e.g., that will define the presence and severity of the underlying pathologies and pathogenic mechanisms, as well as whether the therapeutic targets are adequately engaged and the disease course is altered. It is likely that one important cause of therapeutic failures in this field is that each of these disorders are probably quite pathogenically heterogeneous and it is inappropriate to lump all patients together in clinical trials believing that they have the same likelihood of responding to the therapeutic agent of interest. We probably need to consider these disorders more like cancer with multiple subtypes each requiring specific therapeutic approaches and often requiring combination therapies rather than targeting a single pathogenic mechanism.

Of which of the several projects you have been involved and led are you most proud?

As mentioned, I am very proud to have been a part of the Parkinson Study Group. As part of this multi-institutional collaborative group I have helped lead a large number

of clinical trials that moved our field forward. In recent years, I’ve been involved in efforts to redefine Parkinson’s disease and develop new diagnostic criteria for the clinical disorder as well as its prodromal phase. I have also been involved in developing new diagnostic criteria for corticobasal degeneration (a disorder that I have been very involved in advancing our understanding) and progressive supranuclear palsy. Finally, as mentioned earlier, I am extremely proud of having established what I believe is one of the leading international centers in the field of movement disorders with nine full-time faculty, each with an outstanding independent international reputation for their work.

What do you advice new neurologists in order to succeed in a changing world where in Neurology the clinic is still utterly important but techbology is changing at an overwhelming speed?

It is important to remember that all the technology in the world will not replace excellent clinical skills in neurology. One needs these to interpret the results of advances in technology. This has become particularly evident in the era of modern genetics.

In this vein, what do you think everyday practice of neurologists will look like in let’s say a twenty-year time?

Well before 20 years from now, whole genome sequencing will be the norm. It is likely that we will find that many disorders will be influenced by the individual’s “genetic load” rather than by their monogenetic status. An understanding of epigenetics, the microbiome and other environmental influences will clearly impact on neurological practice. I’m very hopeful that we will have treatments that will slow the progression of diseases and in many cases, with the proper preclinical screening even prevent the development of the clinical disease entirely. In the same vein, we will almost certainly see the development of currently unrecognized new neurological disorders currently. Hopefully, we will be more effectively addressing global warming and other man-made disasters; if not, some of these new neurological disorders could be of our own creation.

With what neurologist (alive or passed away) would you fancy having a cup of coffee and discuss about our speciality?

In my own field, it would be interesting to sit down with James Parkinson to discuss his original observations and inform him of the remarkable developments that have occurred since then. In general neurology, it would be extremely interesting to meet one of the brilliant fathers of our field such as Charcot, or an even more recent neurology legend such as Kinneir Wilson or Gordon Holmes.

What motto do you try to stick with?

I don’t have a single motto. I don’t like people who clearly have a hidden agenda or who play their cards “close to the chest”. For the most part, with me, “what you see is what you get”. I try to be open, honest, collaborative and supportive. I am also always open to learning new things and excited by new developments in our field. I believe it is my inquisitive nature that has kept me as stimulated by

9

L’ENTREVISTAmy field now as when I began my fellowship.

Should you need or want to change your place, where would you like to live?

Overall, I’m happy with where I am and what I’m doing now. Canada is a great country to live in and, for the most part, Canadians are extremely proud of who we are and what we stand for. This has become particularly challenging recently given the developments south of the 49th parallel. If I had to change where I lived, I might consider the UK or a European country. Certainly this provides a tremendous ease of travel and opportunity to experience varied cultures, geographies, etc. of numerous different countries.

Please, recommend us a book…

On the Canadian theme I’d suggest “Three Day Road” by Joseph Boyden (although he has been criticized for inappropriately claiming indigenous status, this is still a remarkable book).

And a song?

On a double Canadian theme I’d suggest K. D. Lang’s spectacular rendition of Leonard Cohen’s “Hallelujah”. This is on a great album celebrating music written by Canadian artists entitled “Hymns of the 49th Parallel”.

You honoured us attending the last yearly meeting of the Catalan Neurological Society. You have several colleagues and friends among our society members and besides this you could have a glimpse at what we are doing and working on. What was your impression and feelings about this all? Any advice?

I am impressed that you have a great group of energetic neurologists dedicated to advancing our field. My only regret was that several of my friends had competing meetings and could not attend the meeting this year. My only advice would be “keep up the good work!”.

Thank you very much again for your plenary and movement disorder group lectures. We hope you enjoyed the meeting and your stay was as pleasant as it was to us having you here.

Dr. Yaroslau ComptaVicepresident de l’SCN

Hospital ClínicBarcelona

10

CONFERÈNCIA MAGISTRAL DEL PROF. ANTHONY E. LANG

Prof. Anthony E. LangOC, MD, FRCPC, FAAN, FCAHS, FRSCUniversity of TorontoCanada

Progressive Supranuclear Palsy (PSP) and Corticobasal Degeneration (CBD) are two closely related sporadic late-life onset neurodegenerative diseases associated with a variety of motor and behavioral clinical phenotypes due to the deposition and aggregation of 4 repeat tau. This lecture (summarized in the table below and accompanying selected readings) will provide an update on our current understanding of these disorders.

1. Demographics:Mean age of onset is similar for both ~ 65 yr (no cases <40), with disease duration slightly longer in PSP (~8 yr vs. 6.6) and no gender predilection.Prevalence of PSP is estimated at 6/100,000 which is likely an underestimate given increasing recognition of variant PSP (vPSP) cases. Prevalence of CBD is unknown but allegedly rarer than PSP.

2. Etiology:It remains unknown, being mostly sporadic, with a cluster of PSP in France suggesting environmental factors. In terms of genetic predisposition, MAPT mutations (largely involving exon 10) can cause identical pathologies and clinical phenotypes, whereas homozygosity at H1 haplotype and H1c sub-haplotype are risk factors. There are rare coding and non-coding variants, as well as other genetic risk factors shown in GWAS studies such as MOBP – SNP more strongly correlating with gene coding for Appoptosin (involved in caspase cleavage of tau)

3. Pathology:Both are 4R-tauopathies, with regional distribution of pathology accounting for varying clinical phenotypes. In PSP, there is neuronal loss, gliosis, NFTs, neuropil threads, tufted astrocytes and oligodendroglial

coiled bodies in basal ganglia and brainstem (and elsewhere), with mixed pathology not being uncommon on postmortem: concomitant AD, PD, cerebral white matter rarefaction, vascular disease including. As for CBD, cortical and striatal tau-positive neuronal & glial lesions, neuronal loss in cortex and substantia nigra, tau thread-like lesions in both WM & GM, astrocytic plaques, argyophilic grains and ballooned neurons (supportive criterion). Astroglial tau pathology predominates in anterior frontal lobes and basal ganglia in early disease before neuronal loss.

4. Clinical phenotypes:a. PSP:

i. Richardson syndrome (PSP-RS): Highest specificity for PSP pathology, only ~25% present in this fashion;

ii. Parkinsonism (PSP-P);iii. Pure akinesia with gait freezing (PSP-PAGF);iv. Corticobasal syndrome (PSP-CBS);v. Speech-language variant (PSP-SL) which

includes apraxia of speech (AOS);vi. Frontal behavioral variant (PSP-F);vii. Predominant cerebellar ataxia (PSP-C);viii. Others: limited phenotypes (e.g., postural

instability, oculomotor), unusual phenotypes (e.g., primary lateral sclerosis).

b. CBD: Very low diagnostic accuracy in life.i. Corticobasal syndrome (CBD-CBS) – best

recognized but < 30% present in this fashion and < 40% at final Dx (several other causes – see below);

ii. Frontal behavioral-spatial syndrome (CBD-bvFTD);

11

Progressive Supranuclear Palsyand Corticobasal Degeneration(adapted from lecture at the AAN and summarizing key points

of the lecture at the SCN meeting)

12

iii. Nonfluent/agrammatic variant of primary progressive aphasia (CBD-nfvPPA) + apraxia of speech (AOS);

iv. Progressive supranuclear palsy syndrome (CBD-PSPS) (essentially a Richardson variant);

v. Others – AD-like dementia, parkinsonism, posterior cortical atrophy, progressive spasticity, mixed.

5. Clinical diagnostic accuracy:In PSP, at presentation many cases show either overlapping features of several phenotypes, or features not fitting proposed classification criteria for PSP phenotypes (NINDS-SPSP criteria from 1996), which has led to the development of new diagnostic criteria in view of the need for reliable diagnosis early in disease course for entry into trials of disease modifying therapies.In CBD, recently proposed diagnostic criteria remain problematic with up to 1/3 of pathologically proven cases not diagnosed in life. Should improve considerably using biomarkers to exclude AD. Diagnostic inaccuracy poses a major problem for enrolment in trials of disease modifying therapies -> combine with PSP as 4R tauopathies.

6. Differential diagnosis:a. PSP lookalikes:

i. CBD;ii. CJD;iii. MSA;iv. Motor neuron disease;v. AD, DLB, argyrophilic grain disease;vi. Rarer: Whipple disease, Niemann-Pick C,

Gaucher’s disease, mitochondrial disorders, vascular disorders (incl stroke, cerebral amyloid angiopathy, CADASIL), progressive encephalomyelitis with rigidity and myoclonus (PERM);

vii. Genetic disorders: FTLD (see Familial CBS), Niemann Pick type C (NPC1, NPC2), Kufor Rakeb syndrome (ATP13A2), Perry syndrome (DCTN1), mitochondrial diseases (POLG, mitochondrial mutations), dentatorubral pallidoluysian atrophy (ATN1), prion-related diseases (PRNP), Huntington’s disease (HTT), spinocerebellar ataxia (ATXN1, 2, 3, 7, 17).

b. CBD:i. Corticobasal Syndrome:

1. PSP;2. AD (episodic memory, visuoperception, CSF,

PET);3. Pick’s disease (3R-tauopathy);4. Vascular;5. CJD (rapid progression; often death in < 1yr) 6. TDP-43opathy;7. Argyrophilic grain disease;8. Others (“CBS” often loosely applied).

ii. Familial CBS:

1. FTLD: MAPT, PRGN, C9orf72, FUS, TARDBP, VCP, CHMP2B);

2. Others (e.g., PSEN1).

7. Biomarkers (other than tau imaging):Still no adequately powered studies in autopsy confirmed cases. Biomarkers urgently needed for mildly symptomatic/pre-symptomatic cases.

PSP CBDAnatomic imaging:PSP-RS – atrophy of midbrain and superior cerebellar peduncles (SCP) and MR parkinsonism index (MRPI) – distinguishes PSP from other parkinsonian disorders but probably insensitive to early disease.

Metabolic imaging:FDG-PET– hypometabolism in frontal cortex, caudate, midbrain, and thalamus; diagnostic utility not established, probably correlates more with clinical phenotypes.

Blood / CSF:Nothing confirmed; CSF tau normal or low (vs elevated in AD); elevated neurofilament light chain (NfL) (CSF & blood) – change over time may be a useful index of disease progression.

Physiology:Changes in saccade velocity and gain (including changes over time).

Anatomic and metabolic imaging:Only correlate with the clinical CBS not with the underlying pathology.

Major problems with all studies:Diagnostic inaccuracy and lack of autopsy confirmation.

Importance of excluding AD in making Dx:Use of established biomarkers of AD (CSF T-tau, P-tau and AB42, amyloid PET)

8. Tau-specific PET imaging ligands: Several Tau-PET ligands under study:Overall disappointing results in 4R tauopathies in contrast to Alzheimer’s disease. 18F-AV-1451 (T-807) – autoradiography studies indicate strong binding to PHFs in AD but little binging to straight filaments in 4R tauopathies; however, single case reports show promising evidence for binding in vivo (CBD). 18F-THK5351 – promising results in CBS (likely CBD).

9. Pathogenesis:Multiple cellular mechanisms have been proposed. Hence, cell-to-cell spread of tau in specific brain networks connected functionally and

CONFERÈNCIA MAGISTRAL DEL PROF. ANTHONY E. LANG

13

SELECTED READING

(1) Armstrong MJ, Litvan I, Lang AE, et al. Criteria for the diagnosis of corticobasal degeneration. Neurology 2013 Jan 29;80:496-503.

(2) Boxer AL, Yu JT, Golbe LI, Litvan I, Lang AE, Hoglinger GU. Advances in progressive supranuclear palsy: new diagnostic

criteria, biomarkers, and therapeutic approaches. Lancet Neurol 2017 Jul;16:552-563. (3) Clavaguera F, Akatsu H, Fraser G, et al. Brain homogenates from human tauopathies induce tau inclusions in mouse

brain. Proc Natl Acad Sci U S A 2013 Jun 4;110:9535-9540. (4) Eusebio A, Koric L, Felician O, Guedj E, Ceccaldi M, Azulay JP. Progressive supranuclear palsy and corticobasal

degeneration: Diagnostic challenges and clinicopathological considerations. Rev Neurol (Paris) 2016 Aug;172:488-502.

(5) Hoglinger GU, Respondek G, Stamelou M, et al. Clinical diagnosis of progressive supranuclear palsy: The movement

disorder society criteria. Mov Disord 2017 Jun;32:853-864. (6) Hoglinger GU, Schope J, Stamelou M, et al. Longitudinal magnetic resonance imaging in progressive supranuclear

palsy: A new combined score for clinical trials. Mov Disord 2017 Jun;32:842-852. (7) Josephs KA, Duffy JR. Apraxia of speech and nonfluent aphasia: a new clinical marker for corticobasal degeneration. (8) Kikuchi A, Okamura N, Hasegawa T, et al. In vivo visualization of tau deposits in corticobasal syndrome by 18F-THK5351

PET. Neurology 2016 Nov 29;87:2309-2316. (9) Lamb R, Rohrer JD, Lees AJ, Morris HR. Progressive Supranuclear Palsy and Corticobasal Degeneration:

Pathophysiology and Treatment Options. Curr Treat Options Neurol 2016 Sep;18:42. (10) Ling H, O’Sullivan SS, Holton JL, et al. Does corticobasal degeneration exist? A clinicopathological re-evaluation.

Brain 2010 Jul;133:2045-2057. (11) Respondek G, Stamelou M, Kurz C, et al. The phenotypic spectrum of progressive supranuclear palsy: a retrospective

multicenter study of 100 definite cases. Mov Disord 2014 Dec;29:1758-1766. (12) Respondek G, Kurz C, Arzberger T, et al. Which ante mortem clinical features predict progressive supranuclear palsy

pathology? Mov Disord 2017 Jul;32:995-1005.

CONFERÈNCIA MAGISTRAL DEL PROF. ANTHONY E. LANG

neuroanatomically may account for phenotypes. Injection of brain tissue from human disease into transgenic (and less so non-transgenic) mice recapitulates neuropathological features of the individual diseases. There might be different strains of transmissible tau (similar to prion diseases). Tau transgenic animal models may also be useful in testing therapeutics, with both Tau gain-of-function and Tau loss-of-function mechanisms proposed.

10. Symptomatic therapeutics:In PSP nothing is reliably effective; L-dopa for parkinsonism (particularly in PSP-p variants), amantadine; botulinum toxin for eyelid abnormalities (blepharospasm, “apraxia of lid opening”). In CBD, symptomatic treatments are most ineffective; rarely is L-dopa useful; clonazepam for myoclonus; botulinum toxin for dystonia.

11. Disease modifying therapeutic targets:So far, RTCs of riluzole, tideglusib, davunetide, coQ10, valproic acid have been negative in PSP. Ongoing and future avenues are:a. Tau loss of function therapies:

i. Microtubule stabilizing agents.

b. Tau gain of function therapies:i. Immunotherapeutic approaches – active and

passive immunization;ii. Small molecules targeting aggregation or

post-translational modification;iii. Antisense oligonucleotides and splicing

modulators:iv. Microglial targeted approaches;v. Enhanced autophagy and other strategies.

14

CONFERÈNCIA MAGISTRAL DEL PROF. ANTHONY E. LANG(13) Santos-Santos MA, Mandelli ML, Binney RJ, et al. Features of Patients With Nonfluent Agrammatic Primary

Progressive Aphasia With Underlying Progressive Supranuclear Palsy Pathology or Corticobasal Degeneration. JAMA Neurol 2016 Jun 1;73:733-742.

(14) Valli M, Strafella AP. New advances in tau imaging in parkinsonism. Int Rev Psychiatry 2017 Dec;29:628-635.

(15) Williams DR, Lees AJ. Progressive supranuclear palsy: clinicopathological concepts and diagnostic challenges.

Lancet Neurol 2009 Mar;8:270-279.

ARTICLE DE REVISIÓ

15

LA NARCOLÈPSIA.Actualització d’ una malaltia infreqüent i infradiagnosticada

Dr. Carles GaigServei de Neurologia, Unitat Multidisciplinària de Trastorns de SonHospital ClínicBarcelona

Dra. Ester TióServei de NeurologiaHospital de Manresa, Althaia, Xarxa Assistencial UniversitàriaManresa

Resum

La narcolèpsia és una malaltia neurològica rara que cursa amb somnolència diürna excessiva juntament amb símptomes de disfunció del son REM. Recentment s’han actualitzat els criteris diagnòstics de les dues formes principals de narcolèpsia. La narcolèpsia tipus 1 és la més freqüent i està molt ben definida des del punt de vista clínic i fisiopatològic. Presenta un signe pràcticament patognomònic com la cataplexia i la fisiopatologia està en relació al dèficit d’ hipocretina per la pèrdua de les neurones que la produeixen en el hipotàlem. Aquesta pèrdua neuronal selectiva es considera que probablement té una causa immunomediada donada l’alta associació de la malaltia amb el HLA DQB1*0602. La narcolèpsia tipus 2 es caracteritza por una somnolència excessiva juntament amb la presència múltiples entrades en REM en el test de latències múltiples de son. En aquest tipus de narcolèpsia no hi ha cataplexia ni cap altre símptoma característic ni tampoc cap biomarcador. En aquest sentit és una entitat cada cop més discutida i controvertida i molts casos podrien estar en relació a una privació crònica de son i uns horaris de son irregulars. Un estudi recent ha estimat una prevalença de la narcolèpsia a Catalunya de 5,2 casos per cada 100.000 habitants. Aquesta freqüència és entre 3 i 14 vegades inferior a la que s’ha estimat en altres poblacions. La baixa prevalença de la narcolèpsia a Catalunya podria explicar-se per una menor predisposició genètica a la malaltia en la nostra població, a limitacions metodològiques d’aquest estudi, i també a un infradiagnòstic de la malaltia en el nostre entorn.

Introducció

La narcolèpsia és un trastorn neurològic crònic caracteritzat per una somnolència diürna excessiva acompanyada de símptomes i signes relacionats amb una disfunció del son REM. Aquests inclouen la cataplexia, les paràlisis de

son, les al•lucinacions al despertar o la presència d’una latència molt reduïda de la fase REM a l’inici del son, la qual cosa es posa de manifest en el test de latències múltiples de son (o Multiple Sleep Latency Test, MSLT) que és la prova complementària que habitualment s’ utilitza per a confirmar el diagnòstic d’ aquesta malaltia [1, 2]. La narcolèpsia es considera una malaltia rara. La majoria d’estudis epidemiològics n’estimen una prevalença d’entre 15 i 70 casos per cada 100.000 habitants [3-5]. De forma clàssica es considera que hi ha dos tipus principals d’aquesta malaltia, la narcolèpsia amb cataplexia i la narcolèpsia sense cataplexia [6]. En la última versió de la classificació internacional sobre els trastorns del son (International Classification of Sleep Disorders version 3, ICSD-3) s’ha actualitzat el criteris diagnòstics i s’ha redefinit la nosologia de la narcolèpsia, on els dos tipus principals de la malaltia passen a ser la narcolèpsia tipus 1, que equivaldria a la clàssica narcolèpsia amb cataplexia, i la tipus 2 que vindria a ser la narcolèpsia sense cataplexia [7]. L’objectiu d’aquest article es revisar aquests nous criteris i canvis nosològics així com comentar un article recentment publicat en el que s’ intenta estimar la prevalença de la narcolèpsia al nostre país [8].

Narcolèpsia tipus 1 (o síndrome per dèficit d’hipocretina)

Es tracta de la forma més freqüent de narcolèpsia i representa un 80% o més dels casos. També és el tipus de narcolèpsia que està més ben definida des del punt de vista clínic i fisiopatològic [1, 2, 7]. Es una malaltia que quasi sempre és esporàdica, sent els casos amb antecedents familiars excepcionals. El símptomes habitualment comencen a la segona o tercera dècada de la vida, encara que poden iniciar-se a qualsevol edat [1, 2, 9, 10]. Un cop instaurada la malaltia, els seus símptomes estaran presents tota la vida, amb escasses oscil•lacions. No es infreqüent que els pacients puguin estar sense diagnosticar durant

ARTICLE DE REVISIÓ

16

anys, de mitjana uns 10-15 anys, sobretot a causa del desconeixement de la malaltia per part de la societat en general i del metges en particular, el que fa que el pacient trigui a consultar, i quan ho fa amb freqüència no sigui valorat ni orientat de forma adequada [10, 11].

El símptoma central de la narcolèpsia tipus 1 és la somnolència diürna excessiva que s’ acompanya d’ altres símptomes com la cataplexia, les paràlisis de son, les al•lucinacions hipnagògiques o hipnopòmpiques i un son nocturn fragmentat. Aquests símptomes constitueixen la pèntada clàssica de la malaltia, si bé alguns d’ ells poden faltar en alguns pacients. El que està present però sempre en tots els pacients per definició és la somnolència diürna excessiva. Sense somnolència no hi ha narcolèpsia. És el símptoma principal de la malaltia i el que habitualment més incapacita al pacient, i per tant el motiu de consulta més freqüent [1, 2, 7]. La somnolència pot ser continua i percebuda pel pacient (que pot intentar oposar-se a ella), o bé presentar-se de forma casi imprevisible i ser irresistible (en la forma d’ atacs de son). La somnolència de la narcolèpsia no es pot diferenciar clínicament de la somnolència causada per altres malalties (per exemple un síndrome d’apnees obstructives del son o un síndrome per un son nocturn insuficient), però un tret característic i que molt rarament s’observa en altres situacions és que en la narcolèpsia les becaines o les dormides encara que siguin breus, de minuts de duració, tenen un efecte molt refrescant i reparador, encara que aquest és transitori. També durant aquestes dormides breus els pacients poden somiar de forma molt vívida. La somnolència habitualment és el primer símptoma de la malaltia i al cap de poc temps (mesos, rarament anys) apareixen la resta de símptomes, entre ells la cataplexia [1, 2, 7].

La cataplexia és un altre símptoma que està present també en pràcticament tots els pacients amb narcolèpsia tipus 1. Només en alguns pocs casos excepcionals pot estar absent i es considera un símptoma gairebé patognomònic de la malaltia. La cataplexia consisteix en atacs o episodis de segons de durada de debilitat muscular o pèrdua del to muscular durant la vigília i que són desencadenats per emocions positives com el riure o la sorpresa [1, 2, 7]. Rarament apareixen amb emocions negatives, com la còlera o la por, i pràcticament no es presenten espontàniament, sense que hi hagi cap emoció que la desencadeni. Els atacs poden ser breus i lleus, afectant només a una part del cos (típicament el coll provocant la caiguda del cap, o la cara causant la caiguda de les parpelles o la mandíbula i dificultant la parla), però en ocasions poden ser intensos i generalitzats, afectant a tot el cos i provocant la caiguda del pacient, la qual cosa pot ser confosa amb un síncope o inclús amb una crisi epilèptica. Durant aquests atacs intensos de cataplexia la consciència esta preservada. Tot i estar al terra o estirat, immòbil i amb els ulls tancats i semblar inconscient, el pacient està despert i és conscient de tot el que està passant. La freqüència i la intensitat dels atacs de cataplexia és molt variable d’ un pacient a un altre i pot ser des d’ episodis molt ocasionals i lleus al llarg de la vida en alguns pacients, fins a atacs intensos i generalitzats de freqüència diària i invalidants en d’ altres casos. D’altra banda, en els nens la cataplexia es pot presentar d’ una forma diferent, el més freqüent amb una fàcies hipotònica sostinguda amb episodis de protrusió lingual o en la forma de moviments anormals continus (corea, estereotípies….)

que s’agreugen amb les emocions [12].

Els episodis de paràlisis de son, presents en un 50-60% dels pacients, no són específics de la narcolèpsia doncs es poden observar amb freqüència en la població general, sobretot en casos on existeix una privació de son. Les paràlisis de son es caracteritzen per una impossibilitat per a moure’s, de segons a pocs minuts de durada, a l’ inici del son o al despertar, associats a una sensació angoixant i molt desagradable, i que finalitzen de forma espontània o gràcies a estímuls externs (per exemple amb el contacte de la parella de llit). La consciència està preservada durant l’ episodi [1, 2, 7]. Les al•lucinacions, també presents en un 50-60% dels pacients, són imatges, sensacions o percepcions vívides que apareixen durant la vigília, sobretot en moments de somnolència intensa, ja sigui en adormir-se (al•lucinacions hipnagògiques) o durant el despertar (al•lucinacions hipnopòmpiques), i en ocasiones coincidint amb els episodis de paràlisis de son. Tampoc són un símptoma específic de la malaltia doncs són freqüents en la població general, inclús sense associar-se a cap altre trastorn del son, i amb freqüència poden ser provocades per la falta de son [1, 2, 7]. En la narcolèpsia també hi ha un son nocturn fragmentat en fins a un 50% dels pacients. El pacient habitualment concilia el son nocturn sense dificultat però desprès hi han freqüents despertars al llarg de la nit. Realment el pacient amb narcolèpsia no dorm més hores al llarg de les 24 hores del dia que la resta de persones: durant el dia té somnolència i s’adorm, però per la nit es desperta amb freqüència i dorm menys. Tot això és degut a una incapacitat per a mantenir de forma estable tant la vigília com el son i inhibir el son REM. El son nocturn i molts dels atacs de somnolència diürns s’ inicien amb una fase REM molt precoç (en una persona normal, la latència del son REM des de l’inici del son és aproximadament de 90 minuts), i en certa forma la cataplexia i les paràlisis del son no són més que una fase REM parcial, amb l’ atonia muscular típica d’ aquesta fase de son que apareix en moments en els que no hauria de fer-ho, com en la vigília (la cataplexia) o en la transició de la vigília al son (les paràlisis de son) [1, 2].

Així doncs, en la narcolèpsia tipus 1 existeix una disregulació del son REM amb una incapacitat per a mantenir de forma estable tant la vigília com el son. La causa d’aquestes alteracions seria un dèficit d’ un pèptid hipotalàmic, la hipocretina (també conegut como a orexina), que és un neurotransmissor important per a mantenir actives les àrees encefàliques que promouen la vigília i al mateix temps inhibir les àrees del tronc cerebral que activen el son REM [2, 13]. La hipocretina és sintetitzada per uns pocs milers de neurones localitzades a l’ hipotàlem posterior. En la narcolèpsia tipus 1 aquestes neurones s’ han perdut de forma selectiva, mentre que la resta de neurones d’ aquesta zona de l’ hipotàlem estan intactes [14, 15]. La causa exacta d’ aquesta mort selectiva de neurones productores d’ hipocretina és desconeguda però s’ ha postulat que podria tenir un origen immunomediat degut a que la narcolèpsia tipus 1 presenta una alta associació amb l’antigen d’ histocompatibilidad (HLA) DQB1*0602, el qual està present en més d’un 95% dels pacients (la freqüència d’aquest al•lel en la població general és del 15-30%) [16].

El diagnòstic de la narcolèpsia tipus 1 s’estableix per història

ARTICLE DE REVISIÓ

17

clínica però s’ha de confirmar amb un polisomnograma nocturn seguit d’ un MSLT que demostri una latència de son reduïda i varis episodis d’ inici de son en REM (o “sleep onset REM periods, SOREMPs”) (Taula 1). La determinació dels nivells d’ hipocretina en líquid cefaloraquidi (LCR) és una alternativa per a confirmar el diagnòstic i és especialment útil en casos complexes o quan el MSLT pugui ser difícil d’ interpretar (per exemple, en un pacient que està tractat amb fàrmacs antidepressius, els quals poden suprimir el REM i donar un fals negatiu al MSLT) [7]. L’ anàlisis del HLA també pot ser útil. Si bé la presència de l’al•lel DQB1*0602 és freqüent en la població general, la seva absència en un pacient en concret farà molt improbable el diagnòstic d’ una narcolèpsia tipus 1 [1, 2, 16]. En qualsevol cas, la història clínica és molt important i en un pacient amb somnolència s’ ha de preguntar sempre per la presència de cataplexia. Aquest serà el símptoma que ens guiarà cap al diagnòstic. Els pacients amb freqüència no expliquen la cataplexia de forma espontània i poden considerar-la com un problema poc freqüent, no rellevant o no relacionat amb la somnolència, i els metges sovint la poden confondre amb síncopes o crisis epilèptiques (un punt clau per a identificar que és una cataplexia és que la consciència està preservada i que l’atac està desencadenat per una emoció com el riure o la sorpresa).

El tractament ideal de la narcolèpsia tipus 1 que seria l’administració substitutiva de la hipocretina, la substancia que falta en el cervell, encara no està disponible però existeixen una sèrie de tractaments simptomàtics eficaços [17]. Abans però és important una bona higiene de son per la nit, i si el pacient pot efectuar alguna dormida breu de forma programada durant el dia el seu rendiment millorarà. Si això és insuficient, el tractament farmacològic s’ha de dirigir al símptoma més incapacitant, sigui la somnolència, la cataplexia o ambdós (Taula 2). Per a la somnolència s’utilitzen agents estimulants com el metilfenidat o el modafinil. Per a la cataplexia són útils els antidepressius com la clomipramina, la venlafaxina o la fluoxetina. L’oxibat sòdic és un altre tractament de primera elecció, és eficaç per a la cataplexia així com per al son nocturn fragmentat i la somnolència [17]. Les al•lucinacions i les paràlisis de son també milloraran amb aquest fàrmac i els antidepressius.

Narcolèpsia tipus 2 (o sense cataplexia)

La narcolèpsia tipus 2 (o sense cataplexia) és menys freqüent que la narcolèpsia tipus 1. Es caracteritza por una somnolència excessiva juntament amb la presència de 2 o més SOREMPs en el MSLT en absència de cataplexia i sense existir cap causa evident que expliqui la somnolència (Taula 1) [7, 18]. En aquest tipus de narcolèpsia no hi ha cap símptoma característic i les al•lucinacions i les paràlisis de son poden estar o no presents, si bé com ja s’ ha comentat aquests són fenòmens freqüents en la població general i que amb freqüència són precipitats per situacions de privació de son. L’etiologia i els mecanismes fisiopatogènics d’aquest tipus de narcolèpsia són desconeguts i a diferència de la narcolèpsia tipus 1 no disposa de cap biomarcador. No s’associa a cap tipus de HLA i els nivells d’ hipocretina en LCR son normals [18]. En aquest sentit, en la actualitat en un pacient amb somnolència que no presenti cataplexia però en el que es demostri un dèficit d’ hipocretina en LCR, s’ ha de realitzar el diagnòstic de narcolèpsia tipus 1 (o síndrome per dèficit d’ hipocretina),

en lloc del de narcolèpsia tipus 2, doncs l’ etiopatogenia de la malaltia en aquest pacient estarà clara. En alguns pacients amb narcolèpsia tipus 1 la cataplexia pot trigar anys en aparèixer desprès de l’ inici de la malaltia i la somnolència [7].

Per altra banda, la presència de 2 o més SOREMPs en el MSLT sembla ser que no és exclusiu ni específic de la narcolèpsia, doncs pot succeir en un 5-10% dels pacients amb un síndrome de apnees obstructives del son o en persones privades de son o amb treballs per torn, i inclús en la població general [19, 20]. A més, la presència de 2 o més SOREMPs en el MSLT és una troballa que s’ està veient que és poc estable i poc reproduïble en aquelles persones que no són narcolèptics tipus 1. Quan al cap d’un temps es repeteix la prova, en fins un 50% dels casos inicialment catalogats com a narcolèpsia tipus 2, els SOREMPs desapareixen en aquest segon MSLT i per tant ja no complirien els criteris diagnòstics per aquest tipus de narcolèpsia [21, 22]. Per això, actualment es considera que és probable que molts pacients diagnosticats de narcolèpsia tipus 2 siguin en realitat falsos positius, en els que la somnolència i les alteracions al MSLT es deuen a altres causes no detectades o no considerades en la valoració inicial del pacient, com poden ser una privació crònica de son o l’ existència d’ un treball per torns [18, 20].

Així doncs la narcolèpsia tipus 2 és una entitat cada vegada més controvertida i discutida, que en el fons està molt pobrament definida, ja que el diagnòstic es basa en la combinació d’ un símptoma freqüent en la població (la somnolència excessiva) juntament amb la troballa de 2 o més SOREMPs en el MSLT, un fet que no és exclusiu de la narcolèpsia i que pot succeir amb certa freqüència en altres situacions que cursen amb somnolència i que són molt més prevalents que la narcolèpsia. Tot això contrasta amb la narcolèpsia tipus 1 que és una malaltia molt ben definida des del punt de vista clínic i patològic, amb un símptoma distintiu (la cataplexia) i un substrat fisiopatològic ben definit (la pèrdua de neurones hipocretinèrgiques a l’hipotàlem), i amb una sèrie de biomarcadors associats (el HLA DQB1*0602 i el dèficit d’hipocretina en LCR).

La prevalença de la narcolèpsia a Catalunya

Diferents estudis epidemiològics estimen una prevalença de la narcolèpsia en la població general d’ entre 15 a 70 casos per cada 100 000 habitants. Un estudi publicat recentment ha estimat la prevalença de la narcolèpsia a Catalunya [8]. En aquest estudi l’objectiu va ser identificar tots els pacients diagnosticats de narcolèpsia i residents a Catalunya a data de 31 de desembre de 2014. En un primer pas es van censar tots els pacients, tant pediàtrics com adults, diagnosticats de narcolèpsia tipus 1 i 2 i que feien seguiment en un dels 13 Serveis de Neurologia o Unitats de Son especialitzats en el diagnòstic d’aquesta malaltia que hi ha al nostre territori. En un segon pas, es van intentar identificar en el sistema d’atenció primària possibles pacients addicionals que no haguessin estat detectats en la cerca inicial en els centres especialitzats. De manera anonimitzada es van identificar tots els pacients amb un codi diagnòstic de narcolèpsia en el registre SIDIAP d’atenció primària i es van excloure els pacients que ja havien estat identificats en els centres especialitzats. En la resta de pacients es van revisar les històries clíniques

ARTICLE DE REVISIÓ

18

d’atenció primària (amb les dades identificatives del pacient extretes i anonimitzades) i es va validar o excloure el diagnòstic de narcolèpsia. El diagnòstic de narcolèpsia, tant en els centres especialitzats com a l’atenció primària, es va validar seguint els criteris de Brighton els quals s’utilitzen en estudis epidemiològics per a identificar amb diferents graus de certesa diagnòstica als pacients amb narcolèpsia tipus 1 i 2 [23].

Un total de 373 pacients van ser identificats en els 13 Serveis de Neurologia o Unitats de Son especialitzats. En 325 (87,1%) es va validar el diagnòstic de narcolèpsia. Quaranta-vuit pacients van ser exclosos bé perquè eren narcolèpsies secundàries (per exemple associades a una malaltia d’Steinert o un síndrome de Prader-Willi), la somnolència en absència de cataplexia s’explicava per altres causes (i per tant sent estrictes, no complien els criteris de narcolèpsia tipus 2), o bé havien mort o residien fora de Catalunya en data 31 de desembre de 2014. Dos-cents setanta-cinc (84,6%) pacients van ser classificats com a narcolèpsia tipus 1 i 50 (15,4%) com a tipus 2. La població censada a Catalunya en el moment de l’estudi era de 7.424.754 habitants, i per tant es va estimar una prevalença de subjectes amb diagnòstic de narcolèpsia als centres especialitzats de 4,4 casos per cada 100.000 habitants, essent la de la narcolèpsia tipus 1 de 3.7 casos, i la de la narcolèpsia de tipus 2 de 0.7 casos per 100.000 habitants. La prevalença de la narcolèpsia tipus 1 per dècada de vida va augmentar progressivament des de la infància fins als anys 30 - 40 anys assolint una prevalença màxima de 5,5 casos per 100.000 habitants (Figura 1). La prevalença en subjectes majors de 50 anys es va reduir a 2,2-3.5 casos per cada 100.000 habitants excepte per a la població de 70-79 anys que va mantenir una freqüència de 5,7 casos.

En la base de dades d’atenció primària es van identificar un total de 306 pacients amb un codi diagnòstic de narcolèpsia. Cent u (33%) eren pacients narcolèptics que ja havien estat identificats en els centres especialitzats (la qual cosa significa que la majoria de pacients narcolèptics -un 67% d’ells- no tenien el diagnòstic de narcolèpsia reflectit de forma adequada en la història clínica d’atenció primària). En els 205 pacients restants amb un codi diagnòstic de narcolèpsia en el SIDIAP, només es va validar aquest diagnòstic en 56 d’ells (149 tenien altres causes de somnolència i no eren narcolèptics). La suma d’aquests 56 pacients als 325 identificats en els centres especialitzats va fer augmentar lleument la prevalença de la narcolèpsia fins als 5,2 casos per cada 100.000 habitants.

Aquestes xifres de prevalença de la narcolèpsia en el nostre país (de 4,4 a 5,2 casos per cada 100.000 habitants) són entre 3 i 14 vegades inferiors a les estimades en altres estudis realitzats en poblacions d’ Europa, Estat Units d’Amèrica o Àsia [3-5, 24-27]. La baixa prevalença de la narcolèpsia a Catalunya podria tenir varies explicacions. Una d’elles podria ser una menor predisposició genètica a la malaltia en la nostra població ja que la freqüència de l’al•lel de risc per a la narcolèpsia, el DQB1*0602, és d’ aproximadament un 10% a Catalunya i Espanya [28], mentre que en altres poblacions d’Europa i Amèrica del Nord oscil•la entre el 14 i 38% [29]. Una altra explicació podria ser una baixa exposició en el nostre entorn a factors ambientals que s’han vist relacionats amb la narcolèpsia, com ara les infeccions respiratòries, la grip o una menor

taxa de vacunació. També les diferències metodològiques respecte als altres estudis pot ser un factor important per a explicar la baixa freqüència de la narcolèpsia en el nostre estudi. En el nostre estudi els criteris d’identificació van ser molt estrictes, com ho demostra la baixa freqüència de casos amb narcolèpsia tipus 2 o sense cataplexia (un 15%), que contrasta amb els altres estudis on la freqüència de la narcolèpsia sense cataplexia arriba a ser de fins al 35-40% dels casos [4, 5]. L’estratègia d’identificació dels casos en el nostre estudi, basada en un cens dels casos diagnosticats prèviament, també podria subestimar la prevalença de la malaltia, ja que no permet identificar els casos que no estan diagnosticats i que podrien representar un número important de pacients donat el retard diagnòstic de la malaltia, que en aquest estudi va ser de 12 anys de mitjana. D’altra banda hi ha pacients de més de 50 anys en el nostre país que és probable que no hagin rebut una avaluació adequada i que no estiguin diagnosticats, tal i com suggereix la caiguda en la freqüència de la malaltia en persones d’aquesta edat en el nostre estudi.

Conclusió

La narcolèpsia és una malaltia rara amb una prevalença dels casos diagnosticats a Catalunya molt baixa, de 5,2 casos per cada 100.000 habitants. Tot i així es una malaltia que està infradiagnosticada a causa dels desconeixement de la malaltia en la població general i sobretot per part dels metges. La narcolèpsia tipus 1 es la forma més ben definida de la malaltia, amb un símptoma distintiu i clau per a sospitar la malaltia, la cataplexia (en aquest sentit, es important en un pacient amb somnolència preguntar sempre per la presència d’aquest símptoma), i amb una fisiopatologia ben establerta i relacionada amb un dèficit d’ hipocretina. La narcolèpsia tipus 2 seria menys freqüent i en el moment actual és una entitat controvertida i que en el futur probablement caldrà redefinir.

ARTICLE DE REVISIÓ

19

FIGURA 1. Número de casos de narcolèpsia tipus 1 per dècada d’edat i per cada 100.000 habitants a Catalunya

0

1

2

3

4

5

6

7

0-9 20-29 20-29 30-39 40-49 50-59 60-69 70-79 ≥80

Casosnodiagnos*cats

Edat(anys)

Númerodecasosper100.000habitants

0,7

3,7

4,4

6,5 6,2

2,7

4,5

6,1

3,0

10-19

TAULA 1. Criteris diagnòstics de la narcolèpsia tipus1 i 2 (de la ICSD-3 o “International Classification of Sleep disorder version 3”)

Narcolèpsia tipus 1S’ han de complir els criteris A i B.

A. El pacient presenta episodis diaris d’ una necessitat intensa de dormir o es dorm de manera involuntària, com a mínim durant els últims tres mesos.

B. Presència d’ un o dos dels següents:1. Cataplexia i una latència mitja de son ≤ 8 minuts i ≥ 2 SOREMPs en el MSLT realitzat segons les recomanacions

estàndards. Una latència de son REM menor de 15 minuts en el polisomnograma de la nit prèvia pot substituir un dels SOREMPs en el MSLT.

2. Nivells d’ hipocretina-1 en LCR mesurats mitjançant radioimmunoassaig ≤ 110 pg/mL o inferior a un 1/3 de la mitja en un grup de controls normals analitzats en el mateix laboratori.

Narcolèpsia tipus 2S’ han de complir els criteris A, B, C, D i E.

A. El pacient presenta episodis diaris d’ una necessitat intensa de dormir o es dorm de manera involuntària, com a mínim durant els últims tres mesos.

B. Una latència mitja de son ≤ 8 minuts i ≥ 2 SOREMPs en el MSLT realitzat segons les recomanacions estàndards. Una latència de son REM menor de 15 minuts en el polisomnograma de la nit prèvia pot substituir un dels SOREMPs en el MSLT.

C. No hi ha cataplexia 1.

ARTICLE DE REVISIÓ

20

D. Els nivells d’ hipocretina-1 en LCR no han estat determinats o si han estat mesurats mitjançant radioimmunoassaig mostren un valor > 110 pg/mL o son majors a un 1/3 de la mitja d’ un grup de controls normals analitzats en el mateix laboratori 2.

E. La somnolència excessiva i/o els resultats del MSLT no s’ expliquen per altres causes com un son nocturn insuficient, una síndrome d’ apnees obstructives durant el son, un retard de fase del ritme circadià, o un efecte de fàrmacs o

drogues o la seva supressió.

SOREMPs: episodis d’ inici de son en REM (“sleep onset REM periods) MSLT: test de latències múltiples de son (“Multiple Sleep Latency Test”)1 Si la cataplexia apareix més tard, aleshores s’ha de diagnosticar com una narcolèpsia tipus 1.2 Si els nivells de hipocretina-1 són baixos, aleshores s’ha de diagnosticar com una narcolèpsia tipus 1.

TAULA 2. Tractament de la narcolèpsia

Fàrmac Efecte simptomàtic sobre

Posologia Efectes adversos i limitacions

Metilfenidat Somnolència. 10-60 mg/dia en una o dues dosis.

Formes d’alliberació prolongada disponibles.

Nerviosisme, inquietud, taquicàrdia, hipertensió arterial, anorèxia.

Potencial d’addicció.

Modafinil Somnolència. 100-400 mg/dia en una o dues dosis.

Cefalea.

Evitar última dosis desprès de les 14.00h: risc d’insomni nocturn.

Pitolisant Somnolència.

Pot millorar la cataplexia.

9-36 mg/dia en una única dosis pel matí.

Ansietat, irritabilitat, vòmits, diarrea, cefalea.

Recent aprovació, escassa experiència clínica.

Oxibat sòdic Somnolència.

Cataplexia.

Son fragmentat.

4,5-9 gr/dia en dues tomes nocturnes separades per 4 hores.

Sedació intensa, confusió nocturna, nàusees, enuresis.

Dispensació hospitalària.

Clomipramina Cataplexia. 10-150 mg/dia en una o dues dosis.

Sequedat de mucoses, estrenyiment, somnolència.

Risc d’ estatus cataplèctic si supressió brusca.

Fluoxetina Cataplexia. 20-80 mg/dia en una única dosi pel matí.

Nàusees, boca seca, insomni.

Venlafaxina Cataplexia. 37,5-150 mg/dia en dues dosis.

Nàusees, cefalea, insomni.

REFERÈNCIES

(1) Dauvilliers Y, Arnulf I, Mignot E. Narcolepsy with cataplexy. Lancet 2007;369:499-511.

(2) Scammell TE. Narcolepsy. N Engl J Med 2015;373:2654-62.

ARTICLE DE REVISIÓ

21

(3) Hublin C, Kaprio J, Partinen M. et al. The prevalence of narcolepsy: an epidemiological study of the Finnish twin cohort. Ann Neurol 1994;35:709-716.

(4) Silber M, Krahn L, Olson E, Pancratz S. The epidemiology of narcolepsy in Olmstedt county, Minnesota: a population-

based study. Sleep 2002:25:197-202. (5) Longstreth WTJ, Ton TG, Koepsell T, et al. Prevalence of narcolepsy in King County, Washington, USA. Sleep Med

2009;10:422-426. (6) American Academy of Sleep Medicine. International Classification of Sleep Disorders, 2nd edn. American Academy

of Sleep Medicine,Westchester, NY, 2005. (7) American Academy of Sleep Medicine. International classification of sleep disorders. 3rd ed. Darien, IL: American

Academy of Sleep Medicine, 2014. (8) Tió E, Gaig C, Giner-Soriano M, et al. The prevalence of narcolepsy in Catalunya (Spain). J Sleep Res 2017 Nov 24. doi:

10.1111/jsr.12640. (9) Dauvilliers Y, Montplaisir J, Molinari N, et al. Age at onset of narcolepsy in two large populations of patients in France

and Quebec. Neurology 2001;57:2029-33. (10) Luca G, Haba-Rubio J, Dauvilliers Y, et al. European Narcolepsy Network. Clinical, polysomnographic and genome-

wide association analyses of narcolepsy with cataplexy: a European Narcolepsy Network study. J. Sleep Res 2013;22:482-495.

(11) Thorpy MJ, Krieger AC. Delayed diagnosis of narcolepsy: characterization and impact. Sleep Med 2014;15:502-507. (12) Plazzi G, Pizza F, Palaia V, et al. Complex movement disorders at disease onset in childhood narcolepsy with

cataplexy. Brain 2011;34:3477-89.

(13) Mignot E, Lammers GJ, Ripley B, et al. The role of cerebrospinal fluid hypocretin measurement in the diagnosis of narcolepsy and other hypersomnias. Arch Neurol 2002;59:1553-62.

(14) Peyron C, Faraco J, Rogers W, et al. A mutation in a case of early onset narcolepsy and a generalized absence of

hypocretin peptides in human narcoleptic brains. Nat Med 2000;6:991-97. (15) Thannickal TC, Moore RY, Nienhuis R, et al. Reduced number of hypocretin neurons in human narcolepsy. Neuron

2000; 27: 469-74. (16) Mignot E, Hayduk E, Black J, et al. HLA DQB1*0602 is associated with cataplexy in 509 narcoleptic patients. Sleep

1997;20:1012-20. (17) Billiard M, Bassetti C, Dauvilliers Y, et al. EFNS guidelines on management of narcolepsy. Eur J Neurol 2006;13:1035-

48. (18) Baumann CR, Mignot E, Lammers GJ, et al. Challenges in diagnosing narcolepsy without cataplexy: a consensus

statement. Sleep 2014;37:1035-42. (19) Chervin RD, Aldrich MS. The relation between multiple sleep latency test findings and the frequency of apneic

events in REM and non-REM sleep. Chest. 1998;113:980-4. (20) Goldbart A, Peppard P, Finn L, et al. Narcolepsy and predictors of positive MSLTs in the Wisconsin Sleep Cohort.

Sleep 2014;37:1043-51. (21) Trotti LM, Staab BA, Rye DB. Test-retest reliability of the multiple sleep latency test in narcolepsy without cataplexy

and idiopathic hypersomnia. J Clin Sleep Med 2013;9:789-95. (22) Lopez R, Doukkali A, Barateau L, et al. Test-Retest Reliability of the Multiple Sleep Latency Test in Central Disorders

of Hypersomnolence. Sleep 2017;40(12). doi:10.1093/sleep/zsx164. (23) Poli F, Overeem S, Lammers GJ, et al. Narcolepsy as an adverse event following immunization: case definition and

guidelines for data collection, analysis and presentation. Vaccine 2013;31:994-1007. (24) Ohayon MM, Pries RG, Zulley J, Smirne S, Paiva T. Prevalence of narcolepsy symptomatology and diagnosis in the

European general population. Neurology 2002;58:1826-1833.

ARTICLE DE REVISIÓ

22

(25) Wing Y, Li R, Lam C, et al. Thevprevalence of narcolepsy among Chinese in Hong Kong. Ann Neurol 2002;51:578-584. (26) Shin YK, Yoon IY, Han EK, et al. Prevalence of narcolepsy–cataplexy in Korean adolescents. Acta Neurol Scand

2008;117:273-378. (27) Heier MS, Evsiukova T, Wilson J, et al. Prevalence of narcolepsy with cataplexy in Norway. Acta Neurol Scand 2009;120:

276-280. (28) Balas A, Garcia-Sanchez F, Vicario JL. Allelic and haplotypic HLA frequency distribution in Spanish hematopoietic

patients. Implications for unrelated donor searching. Tissue Antigens 2011;77: 45-53. (29) 29. Fennessy M, Hitman GA, Moore RH, et al. HLA-DQ gene polymorphism in primary IgA nephropathy in three

European populations. Kidney Int 1996; 49: 477-480.

LA CONTROVÈRSIA

SIMalaltia de Parkinson amb demència i demència amb cossos de Lewy: ¿Són la mateixa entitat nosològica?

Dr. Joseph H. FriedmanDept. of NeurologyButler HospitalWarren Alpert Medical School of Brown UniversityProvidence (USA)

Publicat originalment a:Parkinsonism and Related Disorders 46 (2018) S6-S9

Drets de publicació cedits per Elsevier Ltd. (Netherlands)

Introducció

La primera descripció de la demència amb cossos de Lewy (DCL) es va publicar el 1961 [1]. En ella es recollien els casos de dos homes de 69 i 70 anys amb 12 mesos i un temps indeterminat de durada respectivament d’un quadre de demència amb rigidesa i flexió important de tronc. Un d’ells tenia al•lucinacions visuals. La resta de detalls eren imprecisos, però a l’autòpsia hi van identificar cossos de Lewy corticals, que si bé descrits prèviament en persones d’edat avançada, eren de significat incert.

El posterior reconeixement que aquesta entitat era una causa significativa de demència va sorprendre els autors originals que havien pensat en els seus casos inicials com una “curiositat” (comunicació personal).

Actualment, la DCL definida clínicament es considera que constitueix entorn el 5% de les demències en les persones d’edat avançada [2], i estudis necròpsics han trobat que 3-10% dels casos d’edat avançada amb demència complien criteris diagnòstics de DCL [2].

Per la seva banda la malaltia de Parkinson (MP) és la segona causa de malaltia neurodegenerativa, mentre que la DCL és la segona causa de demència degenerativa.

Si la MP i la DCL són o no la mateixa malaltia ja fa temps que és objecte de controvèrsia [3]. Recentment la societat internacional de Parkinson i trastorns del moviment ha publicat uns nous criteris diagnòstics de MP que han suggerit que la DCL amb parkinsonisme es pot classificar com a MP subtipus DCL, ja que la demència deixaria de ser un criteri d’exclusió de MP [4], a diferència del que succeïa amb els criteris diagnòstics previs del Banc de Cervells de la Societat Britànica de Parkison (UKPDSBB).

Si bé els dos “bàndols” de la controvèrsia accepten que les dues síndromes són extraordinàriament semblants en tots els seus aspectes a excepció de la temporalitat entre demència i parkinsonisme, molts experts consideren “útil” separar ambdues entitats [3,5,6], sense més justificació racional.

Un recull d’arguments en contra de la revisió de la definició de l’MP que retirava la demència com a criteri d’exclusió es va publicar el 2017 [7]. En tot cas actualment la forma de diferenciar entre ambdós trastorns és la coneguda “norma de l’any” o “dels 12 mesos” ja que si la demència precedeix el parkinsonisme o apareix en els 12 mesos següents, es classifica com a DCL [8].

Dues preguntes crítiques arribats a aquest punt són: Quins criteris defineixen una malaltia com a una entitat discreta i diferent de les altres? És clínicament rellevant la diferenciació entre MP i DCL?

La controvèrsia sorgeix perquè a la DCL la demència sovint precedeix el parkinsonisme o fins i tot no arribar a presentar signes motors (entre un 15 i 40% en el moment de l’èxitus) [8]. A més, és difícil de diferenciar de la malaltia d’Alzheimer (MA), fet d’implicacions pronòstiques i d’inclusió a assaigs clínics. I resulta complicat per als pacients entendre que tenen una MP si no tenen símptomes motors [3]. Arribats a aquets punt es podria fer una analogia amb els pacients amb trastorn de conducta durant el son REM (TCSR) que (encara) no tenen manifestacions motores de la seva sinucleïnopatia [7], i aquells amb paràlisi supranuclear progressiva sense alteracions oculomotores en el moment de la mort, o aquells amb disautonomia prèvia a la resta d’elements necessaris per a fer possible el diagnòstic d’atròfia multi-sistèmica.

Què és la malaltia i quin és el paper de la classificació de malaltia?

Hi ha diferents definicions de malaltia (Taula 1) però comparteixen la noció de “símptomes i signes singulars” i la presència d’un procés “particular”.

La primera llista internacional de causes de mort es va publicar el 1893 i després s’ha anat actualitzant des de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) com a Classificació Internacional de Malalties (ICD de les sigles en anglès). S’ha considerat sempre com a un procés dinàmic, a mesura que el coneixement de l’epidemiologia, la patofisiologia i la patologia avançaven. Actualment l’ICD 11 és en desenvolupament i “experts i actors implicats” estan convidats a participar en la revisió de l’ICD (WHO ICD Revision website 2017).

La classificació de malalties ha seguit doncs una progressió

23

LA CONTROVÈRSIA

24

des de la descripció inicial de la síndrome en base a la clínica exclusivament a la incorporació del laboratori i la patologia. Els problemes han sorgit quan s’han emprat característiques patològiques de significat incert o no del tot conegudes, resultant en síndromes diferents amb la mateixa patologia i patologies variades conduint a una mateixa expressió clínica.

Per exemple, hi ha famílies amb MP però no tots els membres tenen cossos de Lewy [9]. Per no parlar de les 3 variants de demència frontotemporal i de múltiples variants de MA molt diferents fenomenològicament. La importància d’un sistema de classificació radica en evitar confondre una malaltia amb una altra.

Són la DCL I la MP amb demència (MPD) el mateix? (vegi’s Taula 2)

Manifestacions clíniques

La DCL pot presentar-se exclusivament amb símptomes conductuals o motors, apareixent la demència posteriorment. La base racional per a l’elecció de la norma d’un any [8] no s’ha donat a les diferents guies de consens. La més recent [8] es limitava a especificar que “aquest punt de tall arbitrari és útil en particular a la pràctica clínica”.

Fins ara la sensibilitat dels criteris diagnòstics per a la DCL pre-motora ha estat baixa però s’anticipa com a molt superior amb l’addició de la imatge molecular dopaminèrgica [8]. Per tant, els estudis de DCL tenen la limitació de necessitar o bé la confirmació neuropatològica o bé tenir ja sigui documentada l’afectació clínica motora o bé alteracions a la imatge dopaminèrgica. L’ús creixent d’aquesta darrera en efecte podria incrementar la sensibilitat i per tant el nombre de subjectes candidats a estudis de recerca.

Pel que fa l’MP, la demència afecta entorn el 80% dels casos, caracteritzant-se la MPD per la disfunció executiva [10], amb problemes de planificació i de realització de múltiples tasques, amb capacitat d’abstracció reduïda i també alteració visuoespaial, molt abans de la disfunció mnèsica que acostuma a ser d’evocació més que de codificació. L’afectació de funcions “corticals” com el llenguatge i les pràxies en general no es donen primerencament.

Això implica que el perfil neuropsicològic d’ambdues condicions (DCL i MPD) és virtualment el mateix inicialment [6,11], mentre que amb la seva progressió apareixen semblances amb l’MA com a paradigma de “demència cortical” [5].

Els problemes conductuals per la seva banda, sobretot depressió i ansietat, així com fatiga i apatia, sense oblidar els trastorns del son, són tan comuns a l’MP [4] com a la DCL [8].

I la clínica psicòtica (incloent al•lucinacions i deliris) és igualment comú a l’MPD, amb predomini d’al•lucinacions visuals però també en altres modalitats sensorials [12], i no requerint sempre un desencadenant farmacològic [13]. Tota aquesta simptomatologia psicòtica és també molt freqüent a la DCL i fins i tot a l’MP inicial sense evident

alteració cognitiva [14].

Per tant, hi ha un continuum de síndrome psicòtica i de deteriorament cognitiu lleu a l’MP (aquest darrer pot donar-se en un 10-20% de pacients amb MP d’inici recent) [15].

Les fluctuacions cognitives són un altre element característic compartit entre la DCL i l’MPD [16], igual que el ja esmentat TCSR o la somnolència diürna excessiva [5], així com la disautonomia [17,18]. Per tant, els elements nuclears de la DCL són compartits amb l’MP.

El curs evolutiu de la demència també és semblant [19,20]. Kramberger va descriure les puntuacions longitudinals al “mini-mental state exam” en 835 pacients amb DCL i 198 pacients amb MPD amb 3 anys de seguiment, mostrant que la diferència en el deteriorament longitudinal no eren significatives ni estadísticament ni clínica.

La resposta als agents terapèutics “anti-demència” també és comparable [12], havent-hi una meta-anàlisi del 2017 d’assaigs clínics amb agents “anti-demència” amb respostes semblants a DCL i MPD tant en benefici com efectes adversos malgrat diferències en estudis individuals.

El solapament també es dóna a nivell genètic [22,23], per exemple a nivell del gen de la glucocerebrosidasa (GBA), així com el de l’alfa-sinucleïna (SNCA) o d’altres (gens lisosomals com l’SCARB2, l’associació amb el gen MAPT) [22].

Les semblances s’estenen també a la neuroimatge estructural i funcional per ressonància magnètica [24].

I com ja s’ha dit, un neuropatòleg no pot diferenciar entre ambdues entitats, ja que comparteixen la patologia Lewy subcortical i cortical i en una proporció important de casos copatologia Alzheimer i d’altre tipus [19]. En aquest àmbit, Irwin i col•laboradors no van trobar diferència patològica entre DCL i MPD en 213 causos autòpsics, trobant a ambdós trastorns una correlació entre supervivència baixa i gravetat de la copatologia Alzheimer [25]. La sèrie més llarga de casos autòpsics amb DCL procedeix del National Alzheimer Coordination Center, amb 807 cervells, on s’apreciava un grau variable de copatologia Alzheimer novament tant a MPD com a DCL [19]. Això ha dut a la pregunta de fins a quin punt la demència és més conseqüència de la copatologia Alzheimer que de la patologia per cossos de Lewy. En aquest sentit un estudi trobà que la majoria de casos amb MPD complien criteris neuroopatològics d’Alzheimer [26], mentre que un altre estudi trobà entre un 56 i 61% de cossos de Lewy en 145 casos amb MA però rarament amb afectació de la substància negra del mesencèfal [24]. Aquesta potenciació mútua i possiblement sinèrgica entre ambdues patologies (Alzheimer i Lewy) també és motiu de gran interès actualment [26,27].

És clínicament rellevant la diferenciació entre MP i DCL?

La classificació diferencial vs. la no separació de DCL i MPD té conseqüències [28]. En aquest darrer cas, hi ha parts interessades que poden considerar que incloure la DCL

LA CONTROVÈRSIA

25

com una variant de l’MP pot ser una pèrdua per a la “comunitat de les demències” i podria alterar mecanismes de finançament de la recerca, desplaçant-los des de l’àmbit de les demències cap a l’àmbit de l’MP. Alternativament, si el finançament de la recerca en DCL ha de procedir de l’àmbit de l’Alzheimer, pot veure’s dificultat per un entorn “molt competitiu”. El tipus d’especialista implicat també variarà segons el paradigma: si DCL és diferencia de l’MP estarà més en mans de neuròlegs de cognició, i en el cas oposat més en mans de neuròlegs experts en trastorns del moviment.

A nivell comercial, la combinació de MPD i DCL pot incrementar la sensibilitat diagnòstica i per tant la capacitat d’inclusió de casos en assaigs clínics. Per exemple, fàrmacs validats a l’MP / MPD com pimavanserina o droxidopa serien directament aplicables a la DCL.

Conclusions

Els arguments a favor de considerar la DCL i l’MPD com a trastorns singulars però relacionats sembla més relacionada amb conceptes del desenvolupament històric d’aquestes entitats que en criteris clínics. Sens dubte hi ha diferències entre ambdues, però certament moltes menys que les existents entre entitats que sí s’accepten com a nosològicament independents. Fins i tot es podria dir que hi ha menys diferències entre la DCL amb parkinsonisme i l’MPD que entre les variants tremòrica i rígid-acinètica de l’MP mateixa. Els pacients amb TCSR i amb examen neurològic normal en el temps acabaran tenint o MP o DCL. Per tant només tindrà sentit considerar aquests casos com a diferents si s’arriba a demostrar que tenen fisiopatologies i eventualment tractaments diferents. Mentrestant, els avantatges de considerar-les com a extrems d’una mateixa malaltia a nivell de tractament i fins i tot d’informació del pacient quan desenvolupi clínica motora (en el sentit d’entendre que seguirà tenint la mateixa malaltia en tant que variant de l’MP, més que no pas una segona malaltia afegida a una primera diferent) semblen clars.

TAULA 1. Definicions de malaltia

Definicions1. “Condició de l’ésser vivent o d’alguna de les seves parts que representa un deteriorament de la funció normal I es

manifesta típicament per símptomes I signes característics” Merriam Webster Unabridged Dictionary 2017. (www.merriam- webster.com/dictionary/disease)

2. “Condició anòmala particular; trastorn de l’estructura o la funció, que n‘afecta una part o el tot de l’organisme” Wikipedia 2007.

3. “Procés destructiu en un òrgan o un organisme, amb una causa específica I símptomes característics.” Webster’s New World College Dictionary.

(www.websters.yourdictionary.com)

4. “Procés patològic definit amb un conjunt de símptomes I signes característics.” [Miller-Keane Encyclopedia and Dictionary of Medicine, Nursing and Allied Health, Seventh Edition. 2005. Saunders Press.

TAULA 2. Cites de revisions expertes

Cites• “Quan el quadre clínica és totalment expressat són indistingibles” [29].

• “No hi ha cap base racional clínica o patològica per a determinar un interval de temps entre parkinsonisme I demència” [5].

• “Malgrat la presència de més patologia neurofibril•lar, amiloide i per alfa-sinnucleïna a la DCL comparada amb

l’MPD, no hem trobat una neuropatologia diferent entre ambdues” [20].

• Els criteris MDS per al diagnostic d’MP “no consideren la demència un criteri d’exclusió” [7].

• “No hi ha cap diferència major entre DCL I MPD a nivell cognitiu, atencional, neuropsiquiàtric, de son, de sistema nerviós vegetatiu, de tipus o gravetat de parkinosnisme, sensibilitat a neurolèptics o resposta a anticolinesteràsics” [Third report of the DLB consortium].

• “El grup de consens va acordar unànimement que l’MPD i la DCL són més semblants que diferents.” [6].

LA CONTROVÈRSIA

26

• “Les troballes neuropatològiques no recolzen un punt de tall temporal arbitrary entre les dues condicions.” [30].

BIBLIOGRAFIA

(1) H. Okazaki, L.E. Lipkin, S.M. Aronson, Diffuse intracytoplasmic ganglionic in- clusions (Lewy type) associated with progressive dementia and quadriparesis in flexion, J. Neuropathol. Exp. Neurol. 20 (1961) 237e244.

(2) D.B. Hogan, K.M. Fiest, J.I. Roberts, C.J. Maxwell, J. Dykeman, T. Pringsheim, T. Steves, E.E. Smith, D. Pearson, N. Jette,

The prevalence and incidence of dementia with Lewy bodies: a Systematic Review, Can. J. Neurol. Sci. 43 (2016) S83eS95.

(3) B.F. Boeve, D.W. Dickson, J.E. Duda, T.J. Ferman, D.R. Galasko, J.E. Galvin, J.G. Goldman, J.H. Grosdon, H.I. Hurtig, D.I.

Kaufer, K. Kantarci, J.B. Leverenz, C.F. Lippa, O.L. Lopez, I.G. McKeith, A.B. Singleton, A. Taylor, D. Tsuang, D. Weintraub, C.P. Zabetian, Arguing against the proposed definition changes of Parkinson’s disease, Mov. Disord. 31 (11) (2016) 1619e1622.

(4) R.B. Postuma, D. Berg, M. Stern, W. Poewe, C.W. Olanow, W. Oertel, J. Obeso, K. Marek, I. Litvan, A.E. Lang, G. Halliday,

C.G. Goetz, T. Gasser, B. Dubois, P. Chan, B.R. Bloem, C.H. Adler, G. Deuschl, MDS clinical diagnostic criteria for Parkinson’s disease, Mov. Disord. 30 (12) (2015) 1591e1601.

(5) M. Emre, D. Aarsland, R. Brown, D.J. Burn, C. Duyckaerts, Y. Mizuno, G.A. Broe, J. Cummings, D.W. Dickson, S. Gauthier,

J. Goldman, C. Goetz, A. Korczyn, A. Lees, R. Levy, I. Litvan, I. Mckeith, W. Olanow, W. Poewe, N. Quinn, C. Sampaio, E. Tolosa, B. Dubois, Clinical diagnostic criteria for dementia associated with Parkinson’s disease, Mov. Disord. 22 (2007) 1689e1707.

(6) C.F. Lippa, J.E. Duda, M. Grossman, H.I. Hurtig, D. Aarsland, B.F. Boeve, D.J. Brooks, D.W. Dickson, B. Dubois, M. Emre,

S. Fahn, J.M. Farmer, D. Galasko, J.E. Galvin, C.G. Goetz, J.H. Growdon, K.A. Gwinn-Hardy, J. Hardy, P. Heutink, T. Iwatsubo, K. Kosaka, V.M. Lee, J.B. Leverenz, E. Masliah, I.G. McKeith, R.L. Nussbaum, C.W. Olanow, B.M. Ravina, A.B. Singleton, C.M. Tanner, J.Q. Trojanowski, Z.K. Wszolek, DLB/PDD Working Group, DLB and PDD boundary issues. Diagnosis, treatment, molecular pathology, and biomarkers, Neurol 58 (2007) 812e819.

(7) R.B. Postuma, D. Berg, The new diagnostic criteria for Parkinson’s disease, Int. Rev. Neurobiol. 132 (2017) 55e78. (8) I.G. McKeith, B.F. Boeve, D.W. Dickson, G. Halliday, J.P. Taylor, D. Weintraub, D. Aarsland, J. Galvin, J. Attems, C.G. allard,

A. Bayston, T.G. Beach, F. Blanc, N. Bohnen, L. Bonanni, J. Bras, P. Brundin, D. Burn, A. Chen-Plotkin, J.E. Duda, O. El-Aqnaf, H. Feldman, T.J. Ferman, D. Ffytche, H. Fujishiro, D. Galasko, J.G. Goldman, S.N. Gomperts, N.R. Graff-Radford, L.S. Honig, A. iranzo, K. Kantarci, D. Kaufer, W. Kukull, V.M.Y. Lee, J.B. Leverenz, S. Lewis, C. Lippa, A. Lunde, M. Masellis, E. Masliah, P. McLean, B. Mollenhauer, T.J. Montine, E. Moreno, E. Mori, M. Murray, J.T. O’Brien, S. Orimo, R.B. Postuma, S. Ramaswamy, O.A. Ross, D.P. Salmon, A. Singleton, A. Taylor, A. Thomas, P. Tiraboschi, J.B. Toledo, J.Q. Trojanowski, D. Tsuang, Z. Walker, M. Yamada, K. Kosaka, Diagnosis and management of dementia with Lewy bodies. Fourth consensus report of the DLB Consortium, Neurology 89 (2017) 1e13.

(9) L.F. Kalia, A.E. Lang, L.N. Hazrati, S. Fujioka, Z.K. Wszolek, D.W. Dickson, O.A. Ross, V.M. Van Deerlin, J.Q. Trojanowski,

H.I. Hurtig, R.N. Alcalay, K.S. Marder, L.N. Clark, C. Gaig, E. Tolosa, J. Ruiz-Martinez, F.J. Marti-Masso, I. Ferrer, A. Lopez de Munain, S.M. Goldman, B. Schule, J.W. Langston, J.O. Aasly, M.T. Giordana, V. Bonifati, A. Puschmann, M. Canesi, G. Pezzoli, A. Maues De Paula, K. Hasegawa, C. Duychaerts, A. Brice, A.J. Stoessl, C. Marras, Clinical correlations with Lewy body pathology in LRRK2-related Parkinson disease, JAMA Neurol. 72 (1) (2015) 100e105.

(10) M. Emre, D. Aarsland, R. Brown, D.J. Burn, C. Duyckaerts, Y. Mizuno, G.A. Broe, J. Cummings, D.W. Dickson, S. Gauthier,

J. Goldman, C. Goetz, A. Korczyn, A. Lees, R. Levy, I. Litvan, I. McKeith, W. Olanow, W. Poewe, N. Quinn, C. Sampaio, E. Tolosa, B. Dubois, Clinical diagnostic criteria for dementia associated with Parkinson’s disease, Mov. Disord. 22 (2007) 1689e1707.

(11) D. Galasko, Lewy body disorders, Neurol. Clin. 35 (2017) 325e338. (12) K.L. Chou, S. Messing, D. Oakes, P.D. Feldman, A. Breier, J.H. Friedman, Drug induced psychosis in Parkinson’s disease:

phenomenology and correlations among psychotic rating instruments, Clin. Neuropharm. 28 (2005) 215e219. (13) C.L. Dotchin, A. Jusabani, R.W. Walker, Non-motor symptoms in a prevalent population with Parkinson’s disease in

Tanzania, Park. Rel. Disord. 15 (2009) 457e460.

LA CONTROVÈRSIA(14) J. Pagonabarraga, S. Martinez-Hora, R. Fernandez de Bobadilla, J. Perez, R. Ribosa-Nogue, J. Marin, B. Pascual-

Sedano, C. Garcia, A. Gironell, J. Kulisevsky, Minor hallucinations occur in drug naïve Parkinson’s disease patients, even from the premotor phase, Mov. Disord. 31 (2016) 45e52.

(15) P. Svenningsson, E. Westman, C. Ballard, D. Aarsland, Cognitive impairment in patients with Parkinson’s disease:

diagnosis, biomarkers, and treatment, Lancet Neurol. 11 (2012) 697e707. (16) D.R. Lee, J.P. Taylor, A.J. Thomas, Assessment of cognitive fluctuations in dementia: a systematic review of the

literature, Int. J. Ger. Psychiatry 27 (10) (2012) 989e998. (17) H. Odagiri, T. Baba, Y. Nishio, O. Iizuka, M. Matsuda, K. Inoue, A. Kikuchi, T. Hasegawa, M. Aoki, A. Takeda, Y. Taki, E.

Mori, On the utility of MIBG SPECT/ CT in evaluating cardiac sympathetic dysfunction in Lewy body diseases, PLoS One 11 (4) (2016 Apr 7) e0152746jj.

(18) A.D. Robertson, M.A. Messner, Z. Shirzadi, G. Kleiner-Fisman, J. Lee, J. Hopyan, A.E. Lang, S.E. Black, B.J. MacIntosh,

M. Masellis, Orthostatic hypotension, cerebral hypoperfusion, and visuospatial deficits in Lewy body disorders, Park. Rel. Disord. 22 (2016) 80e86.

(19) J. Graff-Radford, J. Aakre, R. Savica, B. Boeve, W.K. Kremers, T.J. Ferman, D. Jones, K. Kantarci, D.S. Knopman, D.W.

Dickson, W.A. Kukull, R.C. Petersen, Duration and pathologic correlates of Lewy body disease, JAMA Neurol. 74 (3) (2017) 310e315.

(20) D. Aarsland, E. Londos, C. Ballard, Parkinson’s disease dementia and dementia with Lewy bodies: different aspects

of one entity, Int. Psychogeniatr. 211 (2009) 216e219. (21) H.F. Wang, S.W. Yu, T. Tang, T. Jiang, C.C. Tan, X.E. Meng, C. Wang, M.S. Tan, L. Tan, Efficacy and safety of cholinesterase

inhibitors and memantine in cognitive impairment in Parkinson’s disease, Parkinson’s disease dementia and dementia with Lewy bodies: systematic review with meta-analysis and trial sequential analysis, J. Neurol. Neurosurg. Psychiatry 86 (2) (2015) 135e143.

(22) A.I. Soto-Ortolaza, O.A. Ross, Genetic susceptibility variants in parkinsonism, Park. Rel. Disord. 22 (2016) S7eS11. (23) J.R. Geiger, J. Ding, B. Crain, O. Pletnikova, C. Letson, T.M. Dawson, L.S. Rosenthal, A. Pantelyat, J.R. Gibbs, M.S. Albert,

D.G. Hernandez, A.E. Hillis, D.J. Stone, A.B. Singleton, , North American Brain Expression Consortium, J.A. Hardy, J.C. Troncoso, S.W. Scholz, Next-generation sequencing reveals a substantial genetic contribution to dementia with Lewy bodies, Neurobiol. Dis. 94 (2016) 55e62.

(24) L. Harper, F. Bouwman, E.J. Burton, F. Barkhof, P. Scheltens, J.T. O’Brien, N.C. Fox, G.R. Ridgway, J.M. Schott, Patterns

of atrophy in pathologically confirmed dementias: a voxelwise analysis, J. Neurol. Neurosurg. Psychiat. (2017 May 4) http://dx.doi.org/10.1136/jnnp-2016-314978. pii: jnnp-2016- 314978. [Epub ahead of print].

(25) D.J. Irwin, M. Grossman, D. Weintraub, H.I. Hurtig, J.E. Duda, S.X. Xie, E.B. Lee, V.M. Van Deelin, O.L. Lopez, J.K. Kofler,

P.T. Nelson, G.A. Jicha, R. Woltjer, J.F. Quinn, J. Kaye, J.B. Leverenz, D. Tsuang, K. Longfellow, D. Yearout, W. Kukull, C.D. Keene, T.J. Montine, C.P. Zabetian, J.Q. Trojanowski, Neuro- pathological and genetic correlates of survival and dementia onset in synu- cleinopathies: a retrospective analysis, Lancet Neurol. 16 (2017) 55e65.

(26) M.W. Sabbagh, C.H. Adler, T.J. Lahti, D.J. Connor, L. Vedders, L.K. Peterson, J.N. Caviness, H.A. Shill, L.I. Sue, I. Ziabreva,

E. Perry, C.G. Ballard, D. Aarsland, D.G. Walker, T.G. Beach, Parkinson disease with dementia. Comparing patients with and without Alzheimer pathology, Alz. Dis. Assoc. Disord. 23 (3) (2009) 295e297.

(27) R.L. Hamilton, Lewy bodies in Alzheimer’s disease: a neuropathological review of 145 cases using alpha-synuclein

immunohistochemistry, Brain Pathol. 10 (2000) 378e384.

(28) J.L. Sculley, What is a disease? EMBO Rep. 5 (2004) 650e653.

(29) H.A. Hanagasi, Z. Tufekcioglu, M. Emre, Dementia in Parkinson’s disease, J. Neurol. Sci. (2017) 26e31.

(30) C. Ballard, I. Ziabreva, R. Perry, J.P. Larsen, J. O’Brien, I. McKeith, E. Perry, D. Aarsland, Differences in neuropathologic characteristics across the Lewy body disorders spectrum, Neurol 67 (2006) 1931e1934.

Declaració de conflicte d’interessos: L’autor no té conflictes directament relacionats amb aquest article. Ha estat consultor d’Acadia Pharmaceuticals I ha rebut finançament de recerca de l’NIH I la MJFF. Agraïments: A John Growdon, MD, pels seus comentaris I suggeriments.

27

Dr. Francesc ValldeoriolaUnitat de Parkinson i Trastorns del Moviment. Servei de NeurologiaInstitut de NeurociènciesHospital ClínicUniversitat de BarcelonaBarcelona

Introducció

En els darrers anys s’ha popularitzat la idea de que l’afectació per cossos de Lewy (CL) en la malaltia de Parkinson té una progressió caudo-rostral [1]; així els CL podrien aparèixer inicialment al nervi perifèric i després afectar el bulb olfactori i progressivament el tronc del encèfal per finalment acabar afectant el còrtex límbic i el neocòrtex. Aquesta idea ha fet pensar que la malaltia de Parkinson (MP) i la malaltia amb cossos de Lewy (MCL) són part una mateixa entitat nosològica de manera que podríem parlar de fenotipus o expressions clíniques diferents en el context d’una mateixa malaltia. També es podria argumentar que el trastorn de conducta durant la fase REM del son (TCSR), la qual precedeix en moltes ocasions al diagnòstic de MP, formaria part de la mateixa entitat i que en molts pacients es manté amb una expressió reduïda durant molts anys [2].

L’objectiu d’aquest article és buscar les diferències entre la MP i la MCL, que són nombroses, més que no pas les similituds. Es defensa el fet de que la similitud més gran es circumscriu a l’anatomia patològica tant en quant es comparteix un mateix element distintiu, els CL intracitoplasmàtics. Òbviament les troballes anatomopatològiques post-mortem no clarifiquen la fisiopatologia ni ens expliquen els aspectes clínics característics de les dues malalties, aspectes que probablement són molt diferenciadors entre ambdues.

Diferenciació en relació la clínica, tractament i exploracions complementàries

Si centrem la discussió en els aspectes cognitius hi ha una primera evidència que resulta contundent: la demència no presenta el mateix perfil clínic ni temporal a la MP que a la MCL.

En un estudi en 873 pacients [3] ambulatoris sobre la prevalença de deteriorament cognitiu i demència en la MP es va objectivar que la detecció de deteriorament cognitiu depèn molt de l’escala utilitzada per l’avaluació clínica, oscil•lant entre el 20 i el 40 i que quasi el 30% de pacients compleixen criteris per demència. Es va observar utilitzant múltiples anàlisis de regressió que la gravetat de la malaltia és el predictor més important per el risc de demència (OR = 4,3; IC del 95%: 2,1-9,1). Les síndromes neuropsiquiàtriques van tenir aportacions modestes addicionals (OR = 2,5, IC

del 95%: 1,6-3,8). Mitjançant els estàndards de diagnòstic clínic establerts per a la demència, la taxa global d’atenció neurològica ambulatori habitual és del 28%. D’altra banda l’edat del pacient, contra major, contribueix addicionalment de manera independent al risc de deteriorament cognitiu i demència.

Es pot assumir, per tant, els problemes cognitius són més freqüent a mida que la malaltia avança, però mai apareix al inici dels símptomes i molt rarament en fases inicials o intermèdies; pel contrari, estudis amb un elevat nombre de pacients i seguiment molt perllongat demostren que el problemes cognitius són presents després de molts anys d’evolució. Nombrosos estudis demostren que l’associació entre MP i demència té més a veure amb la progressió temporal de la malaltia i amb l’edat del pacient que amb qualsevol altre factor clínic o epidemiològic [4,5].

No es pot oblidar tampoc que inicialment la MCL vaser descrita com una variant de la malaltia d’Alzheimer (MA) en la que la rigidesa de les extremitats, la postura flexionada, el tremolor de repòs o altres característiques clíniques típiques de MP no eren observades ni descrites i que només es diferenciaven dels malalts diagnosticats de MA pel perfil neuropsicològic [6].

Si ara analitzem les característiques de la síndrome motora associada a la MCL podrem trobar que es diferencia en diversos aspectes del que trobem en la MP i en la MP associada a demència [7]. Així, en la MCL les caigudes són més freqüents, els símptomes axials són prominents des del principi, la incontinència urinària és més prominent en fases inicials, el tremolor de repòs és inusual i, en canvi, la presencia de mioclònies és relativament freqüent així com el tremolor postural; la bradicinesia i la rigidesa són menys intenses. Clarament la MCL s’associa a una resposta a la L-dopa inconsistent o pobre. Finalment també és característic que les fluctuacions motores i les discinèsies, tan típiques a la MP, són poc freqüents a la MCL.

En aquest sentit un estudi mostra les diferències que existeixen entre les dos malalties en relació als símptomes axials. Es van comparar aspectes sobre equilibri, marxa amb activació mental i destresa manual entre individus amb MCL, MP, MP amb demència i MA [8]. Els pacients es van agrupar per edat, educació i sexe. Els participants amb MP amb demència es van emparellar per puntuació al MMSE amb els pacients amb MA i per UPDRS als pacients amb MP. En els resultats s’observa que els pacients amb

LA CONTROVÈRSIA

28

NOMalaltia de Parkinson amb demència i demència amb cossos de Lewy: ¿Són la mateixa entitat nosològica?

LA CONTROVÈRSIA

29

MCL caminaven significativament de manera més lenta amb longituds de pas més curtes, tenien un equilibri significativament més pobre i un rendiment més baix en la marxa amb activació mental en comparació amb PD i AD, concloent-se que hi ha força característiques diferencials a nivell motor entre la MCL, MA i MP.

D’altra banda, s’ha descrit la existència d’una MCL ràpidament progressiva [9]. En estudi es va constatar que hi ha pacients que pateixen una MCL que té una evolució molt ràpida i que es pot confondre amb processos que produeixen demència de manera ràpida com la malaltia de Creutzfeldt-Jacob, fet que ens separa força aquesta entitat de la MP. En aquest estudi en sis pacients amb confirmació diagnòstica anatomopatológica de MCL, l’edat mitjana en l’inici de la malaltia va ser de 72,5 anys, i la durada mitjana de la malaltia va ser de 9 mesos. L’inici del símptomes va ser un forma de quadre delirant amb al•lucinacions visuals i deteriorament cognitiu ràpidament progressiu fluctuant. Els estudis neuropatològics identifiquen cap característica particular que pogués diferenciar la MCL ràpidament progressiva de la malaltia amb un curs clàssic. Encara més diferències entre les dues entitats les podem trobar a nivell de la simptomatologia psiquiàtrica. Aquesta, característicament, es presenta en fases avançades de la MP i quasi sempre en relació al tractament dopaminèrgic; en la MCL es produeixen de manera inicial i sense relació amb la ingesta de fàrmacs. En la MP les al•lucinacions es produeixen fins a un 30% dels pacients tractats amb fàrmacs. Els deliris es produeixen només en un 5 % dels pacients tractats [10].

D’altra banda, els pacients amb PD recentment diagnosticats només mostren casos anecdòtics de símptomes psicòtics menors [11]. En la MP els símptomes psicòtics poden presentar-se en pacients no tractats, però això és molt freqüent i, normalment per causa de factors associats com ara medicaments anticolinèrgics, narcòtics, fàrmacs psicoactius o trastorns infecciosos concomitants.

El tractament dels símptomes psiquiàtrics també suposa una diferencia substancial. Així doncs, clàssicament, mentre que la majoria de pacients amb MP responen adequadament al tractament amb neurolèptics típics, els pacients amb MCL responen de manera més pobra i inclús poden presentar un agreujament paradoxal dels símptomes psiquiàtrics. En un estudi [12] només 5 de 43 pacients amb MP van experimentar un empitjorament suau dels símptomes parkinsonians al ser tractats amb neurolèptics atípics i el 80% dels pacients van millorar els símptomes psiquiàtrics podent-se mantenir una dosi estable de l-dopa. No es va observar cap símptoma paradoxal.

En quant a exploracions complementàries que puguin ajudar a diferenciar entre les dues entitats cal ressenyar que a nivell d’EEG es troben freqüentment alteracions en pacients amb MCL que consisteixen en puntes agudes posteriors o alentiment theta temporal i occipital, que característicament són absents a la MP o a la MA [13].

No s’han trobat tampoc correlacions entre el dèficit de captació estriatal de DAT i la puntuació MMSE ni amb la presencia d’al•lucinacions en la MCL, demostrant-se així que no existeix relació entre el grau de denervació

dopaminèrgica i la simptomatologia cognitiva o psiquiàtrica [14].

Les proves d’imatge suggereixen una afectació precoç en pacients amb MCL que no és present a la MP i que és més similar a la que es troba en la MA. Així un estudi amb pacients amb MCL prodrómica mostra ja la presencia d´atròfia cortical insular i còrtex cingular anterior. La comparació de pacients amb MA i pacients amb MCL prodròmica va demostrar més atròfia del lòbul parietal dret en l’anterior que en l’últim grup [15].

Correlacions anatomopatològiques

Si volem relacionar ambdues entitats, hauríem de pensar que el nexe d’unió clínic més important entre les dues, que és el deteriorament cognitiu hauria de tenir un mateix substrat, tot i que, com ja s’ha comentat, es presenta en fases completament diferents de l’evolució. No obstant, podria no ser així. La PD presència de CL a nivell patologia en braç límbic i frontal no es correlaciona amb la presència de deteriorament cognitiu a la MP, per bé què també hi ha una important correlació positiva amb la presència de plaques senils i cabdells neurofibril•lars. Aquesta correlació és més forta que en qualsevol altra patologia [16]. En al MP, la coexistència de patologies CL i MA en els estudis autòpsics es correlaciona amb una progressió més ràpida de la malaltia, una edat major a inici i una més curta durada de la malaltia. Així doncs es pot concloure que a la MP amb deteriorament cognitiu es troba evidència de patologia CL però amb una distribució variable a nivell neocorticals i s’associa de manera molt important amb la presència de canvis tipus MA i patologia vascular.

Així mateix, la importància dels axons llargs i prims en conferir vulnerabilitat a la patologia relacionada amb LB es recolza en l’observació que altres neurones que es veuen afectades preferentment a la MP també presenten aquesta configuració anatòmica [17]. Les neurones colinèrgiques del nucli basal de Meynert estan fortament implicades en la patogènesi de la demència en PD. Així, la configuració anatòmica de les neurones pot reflectir la seva vulnerabilitat específica a la progressió de la MP i també al desenvolupament de la demència en pacients amb MP. Per tant, podem concloure que s’ha acumulat evidència que altres patologies també estan presents en pacients amb MP, i que és la combinació de patologies el que resulta de més gran importància per determinar el grau de deteriorament cognitiu en la MP per sobre de la presència o no de CL en regions corticals. Així, es pot dir que la combinació de la patologia LB i MA prediu l’existència de demència en la MP millor que la gravetat de qualsevol patologia única.

Finalment comentar l’existència de fins a un 20% de casos publicats en sèries necròpsiques en els que es troben CL incidentals amb distribució àmplia, incloent la localització neocortical, en pacients que no van manifestar cap clínica de deteriorament cognitiu en vida, la qual cosa posa en dubte el paper predominant dels CL en el desenvolupament de la demència en al MP com a element aïllat [18].

Alteracions genètiques

LA CONTROVÈRSIA

30

S’han descrit 16 locus associats a mutacions puntuals en pacients que patien processos clínicament similars o inclús idèntics al de la MP idiopàtica. Així mateix estan ben descrites les característiques clíniques de la MP d’inici precoç associada a mutacions de la parkina, la qual presenta una lenta progressió, excel•lent resposta a la levodopa en absència de deteriorament cognitiu i que a nivell neuropatològic es presenta com citopatía dopaminèrgica nígrica pura sense CL. També està ben descrit el perfil clínic associat a la mutació més freqüent en la MP, al gen LRRK2, que és similar a la MP esporàdica i que neuropatològicament, en la majoria dels casos, presenta CL típics. Per contra, mai s’han descrit mutacions puntuals associades al “fenotipus cognitiu” característic de la MCL, la qual cosa és de difícil explicació si pensem que ambdues malalties formen part d’una mateixa entitat nosològica. Una evidència que demostra la manca de connexió genètica entre aquestes entitats és que no s’ha observat agregació familiar en la MCL, tal com si que es veu en la MP, i que no hi ha descrits pacients amb MCL associada a mutacions al gen LRRK2.

De fet es creu que possiblement la MP i la MCL , en comptes d’un continu de malaltia, tenen etiologies genètiques diferents, encara que dins d’un locus genòmic. D’altra banda l’associació amb APOE a la MCL és idèntica a la que s’observa amb la MA. El mateix locus està implicat en ambdues malalties tot i que la forma en què aquesta implicació es produeix és diferent [19]. L’arquitectura genètica de la MCL a través de estudis d’associació del genoma complet (GWAS) en 1743 pacients amb demència amb MCL (1324 amb diagnòstic patològic) i 4454 controls confirmen que l’associació més important es troba amb l’APOE (p=1•05 × 10−48) i, a molta distància, amb la SNCA (p=6•39 × 10−10) i la GBA (p=1•78 × 10−9).

És temptador especular que potser l’associació diferencial és subjacent a una expressió gènica diferencial de SNCA de manera específica per a teixits. En comptes de considerar només la morfologia cel•lular, la fisiologia de les cèl•lules vulnerables podria ser fonamental en la patogènia de les neurones més vulnerables a la MP (SN, locus coeruleus i el nucli de pedunculoponti). Aquestes neurones generen grans demandes metabòliques que són transportades per la mitocòndria; la funció proteosomal es degrada amb l’edat i conseqüentment aquestes neurones són menys capaces de manejar la càrrega de l’agregació d’A-sinucleïna. Això podria explicar per què les mutacions que afecten la funció mitocondrial estan molt representades a la PD però no en MCL.

Alteracions neuroquímiques

Se sap que hi ha diversos neurotransmissors a més de la dopamina, com ara l’acetilcolina, la noradrenalina i la serotonina poden contribuir també al deteriorament cognitiu en la MP. Estudis d’imatge han revelat dèficits colinèrgics en regions corticals que suggereixen dèficits funcionals i no estructurals com a principals causant del dèficits cognitius en la MP [21]. A nivell del sistema dopaminèrgic s’ha observat que en pacients amb MP i demència hi ha una més gran degeneració de neurones mesolímbiques-A9 a nivell de la SN medial en comparació amb pacients amb MP sense demència [22].

D’altra banda s’ha observat també que el predictor de deteriorament cognitiu més important en la MP és la presència de marcadors característics de la MA en el líquid cefaloraquidi, como ara les baixes concentracions d’amiloide-B1-42. Per contra, hi ha una evidència molt limitada de que els nivells al líquid cefaloraquidi de tau o tau fosforilada tinguin valor com a marcador; en quant a l’interès de l’A-sinucleïna en aquest sentit és difícil de dictaminar donat que existeixen a la literatura resultats força contradictoris. Per tant una vegada més es posa en valor la concomitància de la patologia tipus MA en el desenvolupament de demència en la MP. Alguns estudis recents suggereixen que, en pacients amb MP, la combinació de baixes concentracions basals d’amiloide-B s’associen prospectivament amb declivi neuropsicològic a nivell límbic i cortical posterior i amb aprimament de l’escorça frontal, límbica i posterior, i que aquesta associació sembla una potent biomarcador de l’evolució cognitiva en aquests pacients [23,24].

Conclusions

Caldria preguntar-se el valor exacte de les troballes anatomopatològiques que moltes vegades no poden diferenciar clarament entre uns CL incidentals, un trastorn de conducta a la fase REM del son (TCSR), una MP idiopàtica o una MCL ràpidament progressiva. Hem de centrar-nos en els aspectes purament histològics o hem d’anar realment molt més enllà i en lloc de pensar el que uneix aquestes entitats (els CL) què és el que les diferencia dramàticament des del punt de vista clínic i probablement fisiopatològic. És a dir, que és el que fa que hi hagi casos amb CL corticals sense cap clínica, casos de TCSR que no evolucionen fins a MP sino després de quinze o vint anys de simptomatologia nocturna, pacients amb MP que no presenten deteriorament cognitiu sino en fases molt avançades de la malaltia i pacients amb DCL que moren en una progressió simptomàtica molt ràpida de tal manera que es podria confondre amb un malaltia de Creutzfeldt-Jacob. Són realment diferents fenotipus d’una mateixa malaltia? Realment no existeixen exemples en la medicina d’una cosa similar. Es cert que existeix un substrat anatomopatològic comú, però, investigar més les diferències i no la única similitud, ens permetrà avançar més en el coneixement d’aquestes malalties per tal de trobar quins aspectes fisiopatològics contribueixen a fer-les tant diferents. Els aspectes clau, doncs per comprendre perquè es produeix deteriorament cognitiu en la MP no s’han de veure únicament associats a la presència de CL neocorticals sino ala interacció entre la patologia tipus MA i diferents canvis a nivell patològic i neuroquímic presents en la MP tant com en les característiques cel•lulars i morfològiques que podrien explicar la disseminació de la malaltia i la vulnerabilitat neuronal selectiva.

En definitiva la MP i la MCL comparteixen alguns aspectes neuropatològics però es diferencien àmpliament des del punt de vista clínic tant al començament com en qualsevol punt del curs de la malaltia, no hi ha lligams genètics obvis entre elles i tenen un perfil de marcadors de LCR i un patró d’alteracions neuroquímiques diferents.

LA CONTROVÈRSIA

31

BIBLIOGRAFIA

(1) Braak H, Del Tredici K. Neuropathological Staging of Brain Pathology in Sporadic Parkinson’s disease: Separating the Wheat from the Chaff. J Parkinsons Dis 2017;7(s1):S73-S87.

(2) Iranzo, A, Fernández-Arcos, A, Tolosa, E, Serradell, M, Molinuevo, J.L, Valldeoriola, F, Gelpi E, et al. Neurodegenerative

disorder risk in idiopathic REM sleep behavior disorder: Study in 174 patients. Plos One 2014;26;9(2):e89741. (3) Riedel O, Klotsche J, Spottke A, Deuschl G, Förstl H, Henn F, Heuser I, et al. Cognitive impairment in 873 patients

with idiopathic Parkinson’s disease. Results from the German Study on Epidemiology of Parkinson’s Disease with Dementia (GEPAD). J Neurol 2008;255:255-64.

(4) Reid WG, Hely MA, Morris JG, Loy C, Halliday GM. Dementia in Parkinson’s disease: a 20-year neuropsychological

study (Sydney Multicentre Study). J Neurol Neurosurg Psychiatry 2011;82: 1033-7. (5) Schrag A, Siddiqui UF, Anastasiou Z, Weintraub D, Schott JM. Clinical variables and biomarkers in prediction of

cognitive impairment in patients with newly diagnosed Parkinson’s disease: a cohort study. Lancet Neurol 2017;16:66-75.

(6) Hansen L, D. Salmon, D. Galasko, E. Masliah, R. Katzman, R. DeTeresa, L. Thal, et al. The Lewy body variant of Alzheimer’s

disease. A clinical and pathologic entity. Neurology 1990;40:1-8. (7) Louis ED, Klatka LA, Liu Y, Fahn S. Comparison of extrapyramidal features in 31 pathologically confirmed cases of

diffuse Lewy body disease and 34 pathologically confirmed cases of Parkinson’s disease. Neurology 1997;48:376-80. (8) Fritz NE. Motor performance differentiates individuals with Lewy body dementia, Parkinson’s and Alzheimer’s

disease. Gait Posture 2016;50:1-7. (9) Gaig C, Valldeoriola F, Gelpi E, Ezquerra M, Llufriu S, Buongiorno M, Rey MJ, et al. Rapidly progressive diffuse Lewy

body disease. Mov Disord 2011;26:1316-23. (10) Weintraub D, Simuni T, Caspell-Garcia C, Coffey C, Lasch S, Siderowf A, Aarsland D, et al. Parkinson’s Progression

Markers Initiative. Cognitive performance and neuropsychiatric symptoms in early, untreated Parkinson’s disease. Mov Disord 2015;30:919-27.

(11) Pagonabarraga J, Soriano-Mas C, Llebaria G, López-Solà M, Pujol J, Kulisevsky J. Neural correlates of minor

hallucinations in non-demented patients with Parkinson’s disease. Parkinsonism Relat Disord 2014;20:290-6. (12) Reddy S, Factor SA, Molho ES, Feustel PJ. The Effect of Quetiapine on Psychosis and Motor Function in Parkinsonian

Patients With and Without Dementia Mov Disord 2002;17:676-681. (13) Bonanni L, Thomas A, Tiraboschi P, Perfetti B, Varanese S, Onofrj M. EEG comparisons in early Alzheimer’s disease,

dementia with Lewy bodies and Parkinson’s disease with dementia patients with a 2-year follow-up. Brain 2008;131(Pt 3):690-705.

(14) Ziebell M, Andersen BB, Pinborg LH, Knudsen GM, Stokholm J, Thomsen G, Karlsborg M, et al. Striatal dopamine

transporter binding does not correlate with clinical severity in dementia with Lewy bodies. J Nucl Med 2013;54:1072-1076.

(15) Blanc F, Colloby SJ, Cretin B, de Sousa PL, Demuynck C, O’Brien JT, Martin-Hunyadi C, et l. Grey matter atrophy in

prodromal stage of dementia with Lewy bodies and Alzheimer’s disease. Alzheimers Res Ther 2016; 8: 31. (16) Swirski M, Miners JS, de Silva R, Lashley T, Ling H, Holton J, Revesz T, Love S. Evaluating the relationship between

amyloid-B and A-synuclein phosphorylated at Ser129 in dementia with Lewy bodies and Parkinson’s disease. Alzheimers Res Ther 2014;6:77.

(17) Kurowska Z, Kordower JH, Stoessl AJ, Burke RE, Brundin P, Yue Z, Brady ST, et al. Is Axonal Degeneration a Key Early

Event in Parkinson’s Disease? J Parkinsons Dis 2016;6:703-707. (18) Markesbery WR, Jicha GA, Liu H, Schmitt FA. Lewy body pathology in normal elderly subjects. J Neuropathol Exp

Neurol 2009;68:816-22. (19) Bras J, Guerreiro R, Darwent L, Parkkinen L, Ansorge O, Escott-Price V, Hernandez DG, et al. Genetic analysis

LA CONTROVÈRSIA

32

implicates APOE, SNCA and suggests lysosomal dysfunction in the etiology of dementia with Lewy bodies. Hum Mol Genet 2014;23:6139-46.

(20) Guerreiro R, Ross OA, Kun-Rodrigues C, Hernandez DG, Orme T, Eicher JD, Shepherd CE. Investigating the genetic

architecture of dementia with Lewy bodies: a two-stage genome-wide association study. Lancet Neurol 2018;17:64-74.

(21) Gomperts SN, Locascio JJ, Makaretz SJ, Schultz A, Caso C, Vasdev N, Sperling R, et al. Tau Positron Emission

Tomographic Imaging in the Lewy Body Diseases. JAMA Neurol 2016;73:1334-41. (22) Joutsa J, Johansson J, Seppänen M, Noponen T, Kaasinen V. Dorsal-to-Ventral Shift in Midbrain Dopaminergic

Projections and Increased Thalamic/Raphe Serotonergic Function in Early Parkinson Disease. J Nucl Med 2015;56:1036-41.

(23) Leaver K, Poston KL. Do CSF Biomarkers Predict Progression to Cognitive Impairment in Parkinson’s disease patients?

A Systematic Review. Neuropsychol Rev 2015;25:411-23. (24) Compta Y, Pereira JB, Ríos J, Ibarretxe-Bilbao N, Junqué C, Bargalló N, Cámara A, Buongiorno M, et al. Combined

dementia-risk biomarkers in Parkinson’s disease: a prospective longitudinal study. Parkinsonism Relat Disord 2013;19:1071-2.

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNPATOLOGIA VASCULAR CEREBRAL

Hypertension and the acute phase of intracerebral haemorrhage: more evidence of the ‘silent killer’

Arboix A.

Eur J Neurol. 2018 Mar 30. [Epub ahead of print] No abstract available

Prevalence, risk factors and complications of oropharyngeal dysphagia in stroke patients: A cohort study

Rofes L, Muriana D, Palomeras E, Vilardell N, Palomera E, Alvarez-Berdugo D, Casado V, Clavé P.

Neurogastroenterol Motil. 2018 Mar 23:e13338. [Epub ahead of print]

Multiancestry genome-wide association study of 520,000 subjects identifies 32 loci associated with stroke and stroke subtypes

Malik R, Chauhan G, Traylor M, Sargurupremraj M, Okada Y, Mishra A, Rutten-Jacobs L, Giese AK, van der Laan SW, Gretarsdottir S, Anderson CD, Chong M, Adams HHH, Ago T, Almgren P, Amouyel P, Ay H, Bartz TM, Benavente OR, Bevan S, Boncoraglio GB, Brown RD Jr, Butterworth AS, Carrera C, Carty CL, Chasman DI, Chen WM, Cole JW, Correa A, Cotlarciuc I, Cruchaga C, Danesh J, de Bakker PIW, DeStefano AL, den Hoed M, Duan Q, Engelter ST, Falcone GJ, Gottesman RF, Grewal RP, Gudnason V, Gustafsson S, Haessler J, Harris TB, Hassan A, Havulinna AS, Heckbert SR, Holliday EG, Howard G, Hsu FC, Hyacinth HI, Ikram MA, Ingelsson E, Irvin MR, Jian X, Jiménez-Conde J, Johnson JA, Jukema JW, Kanai M, Keene KL, Kissela BM, Kleindorfer DO, Kooperberg C, Kubo M, Lange LA, Langefeld CD, Langenberg C, Launer LJ, Lee JM, Lemmens R, Leys D, Lewis CM, Lin WY, Lindgren AG, Lorentzen E, Magnusson PK, Maguire J, Manichaikul A, McArdle PF, Meschia JF, Mitchell BD, Mosley TH, Nalls MA, Ninomiya T, O’Donnell MJ, Psaty BM, Pulit SL, Rannikmäe K, Reiner AP, Rexrode KM, Rice K, Rich SS, Ridker PM, Rost NS, Rothwell PM, Rotter JI, Rundek T, Sacco RL, Sakaue S, Sale MM, Salomaa V, Sapkota BR, Schmidt R, Schmidt CO, Schminke U, Sharma P, Slowik A, Sudlow CLM, Tanislav C, Tatlisumak T, Taylor KD, Thijs VNS, Thorleifsson G, Thorsteinsdottir U, Tiedt S, Trompet S, Tzourio C, van Duijn CM, Walters M, Wareham NJ, Wassertheil-Smoller S, Wilson JG, Wiggins KL, Yang Q, Yusuf S, Bis JC, Pastinen T, Ruusalepp A, Schadt EE, Koplev S, Björkegren JLM, Codoni V, Civelek M, Smith NL, Trégouët DA, Christophersen IE, Roselli C, Lubitz SA, Ellinor PT, Tai ES, Kooner JS, Kato N, He J, van der Harst P, Elliott P, Chambers JC, Takeuchi F, Johnson AD, Sanghera DK, Melander O, Jern C, Strbian D, Fernandez-Cadenas I, Longstreth WT Jr, Rolfs A, Hata J, Woo D, Rosand J, Pare G, Hopewell JC, Saleheen D, Stefansson K, Worrall BB, Kittner SJ, Seshadri S, Fornage M, Markus HS, Howson JMM, Kamatani Y, Debette S, Dichgans M, Malik R, Chauhan G, Traylor M, Sargurupremraj M, Okada Y, Mishra A, Rutten-Jacobs L, Giese AK, van der Laan SW, Gretarsdottir S, Anderson CD, Chong M, Adams HHH, Ago T, Almgren P, Amouyel P, Ay H, Bartz TM, Benavente OR, Bevan S, Boncoraglio GB, Brown RD Jr, Butterworth AS, Carrera C, Carty CL, Chasman DI, Chen WM, Cole JW, Correa A, Cotlarciuc I, Cruchaga C, Danesh J, de Bakker PIW, DeStefano AL, Hoed MD, Duan Q, Engelter ST, Falcone GJ, Gottesman RF, Grewal RP, Gudnason V, Gustafsson S, Haessler J, Harris TB, Hassan A, Havulinna AS, Heckbert SR, Holliday EG, Howard G, Hsu FC, Hyacinth HI, Ikram MA, Ingelsson E, Irvin MR, Jian X, Jiménez-Conde J, Johnson JA, Jukema JW, Kanai M, Keene KL, Kissela BM, Kleindorfer DO, Kooperberg C, Kubo M, Lange LA, Langefeld CD, Langenberg C, Launer LJ, Lee JM, Lemmens R, Leys D, Lewis CM, Lin WY, Lindgren AG, Lorentzen E, Magnusson PK, Maguire J, Manichaikul A, McArdle PF, Meschia JF, Mitchell BD, Mosley TH, Nalls MA, Ninomiya T, O’Donnell MJ, Psaty BM, Pulit SL, Rannikmäe K, Reiner AP, Rexrode KM, Rice K, Rich SS, Ridker PM, Rost NS, Rothwell PM, Rotter JI, Rundek T, Sacco RL, Sakaue S, Sale MM, Salomaa V, Sapkota BR, Schmidt R, Schmidt CO, Schminke U, Sharma P, Slowik A, Sudlow CLM, Tanislav C, Tatlisumak T, Taylor KD, Thijs VNS, Thorleifsson G, Thorsteinsdottir U, Tiedt S, Trompet S, Tzourio C, van Duijn CM, Walters M, Wareham NJ, Wassertheil-Smoller S, Wilson JG, Wiggins KL, Yang Q, Yusuf S, Amin N, Aparicio HS, Arnett DK, Attia J, Beiser AS, Berr C, Buring JE, Bustamante M, Caso V, Cheng YC, Choi SH, Chowhan A, Cullell N, Dartigues JF, Delavaran H, Delgado P, Dörr M, Engström G, Ford I, Gurpreet WS, Hamsten A, Heitsch L, Hozawa A, Ibanez L, Ilinca A, Ingelsson M, Iwasaki M, Jackson RD, Jood K, Jousilahti P, Kaffashian S, Kalra L, Kamouchi M, Kitazono T, Kjartansson O, Kloss M, Koudstaal PJ, Krupinski J, Labovitz DL, Laurie CC, Levi CR, Li L, Lind L, Lindgren CM, Lioutas V, Liu YM, Lopez OL, Makoto H, Martinez-Majander N, Matsuda K, Minegishi N, Montaner J, Morris AP, Muiño E, Müller-Nurasyid M, Norrving B, Ogishima S, Parati EA, Peddareddygari LR, Pedersen NL, Pera J, Perola M, Pezzini A, Pileggi S, Rabionet R, Riba-Llena I, Ribasés M, Romero JR, Roquer J, Rudd AG, Sarin AP, Sarju R, Sarnowski C, Sasaki M, Satizabal CL, Satoh M, Sattar N, Sawada N, Sibolt G, Sigurdsson Á, Smith A, Sobue K, Soriano-Tárraga C, Stanne T, Stine OC, Stott DJ, Strauch K, Takai T, Tanaka H,

33

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNPATOLOGIA VASCULAR CEREBRAL

Tanno K, Teumer A, Tomppo L, Torres-Aguila NP, Touze E, Tsugane S, Uitterlinden AG, Valdimarsson EM, van der Lee SJ, Völzke H, Wakai K, Weir D, Williams SR, Wolfe CDA, Wong Q, Xu H, Yamaji T, Sanghera DK, Melander O, Jern C, Strbian D, Fernandez-Cadenas I, Longstreth WT Jr, Rolfs A, Hata J, Woo D, Rosand J, Pare G, Hopewell JC, Saleheen D, Stefansson K, Worrall BB, Kittner SJ, Seshadri S, Fornage M, Markus HS, Howson JMM, Kamatani Y, Debette S, Dichgans M; AFGen Consortium; Cohorts for Heart and Aging Research in Genomic Epidemiology (CHARGE) Consortium; International Genomics of Blood Pressure (iGEN-BP) Consortium; INVENT Consortium; STARNET; BioBank Japan Cooperative Hospital Group; COMPASS Consortium; EPIC-CVD Consortium; EPIC-InterAct Consortium; International Stroke Genetics Consortium (ISGC); METASTROKE Consortium; Neurology Working Group of the CHARGE Consortium; NINDS Stroke Genetics Network (SiGN); UK Young Lacunar DNA Study; MEGASTROKE Consortium; MEGASTROKE Consortium.

Nat Genet. 2018 Apr;50(4):524-537. Epub 2018 Mar 12

Adrenal hormones and circulating leukocyte subtypes in stroke patients treated with reperfusion therapy

Miró-Mur F, Laredo C, Renú A, Rudilosso S, Zhao Y, Amaro S, Llull L, Urra X, Planas AM, Chamorro Á.

Brain Behav Immun. 2018 May;70:346-353. Epub 2018 Mar 13

Mechanical thrombectomy for acute ischemic stroke secondary to infective endocarditis

Ambrosioni J, Urra X, Hernández-Meneses M, Almela M, Falces C, Tellez A, Quintana E, Fuster D, Sandoval E, Vidal B, Tolosana JM, Moreno A, Chamorro A, Miró JM; Hospital Clínic Infective Endocarditis Study Group.

Clin Infect Dis. 2018 Apr 3;66(8):1286-1289

Interaction of sex and diabetes on outcome after ischemic stroke

Soriano-Reixach MM, Vivanco-Hidalgo R, Ois A, Rodríguez-Campello A, RoquerJ.

Front Neurol. 2018. 9:250

Brainstem leukoaraiosis independently predicts poor outcome after ischemic stroke

Giralt-Steinhauer E, Medrano S, Soriano-Tárraga C, Mola-Caminal M, Rasal R, Cuadrado-Godia E, Rodríguez Campello A, Ois A, Capellades J, Jiménez Conde J, Roquer J.

Eur J Neurol. 2018 Apr 16 (en Premsa)

Deep learning strategy for accurate carotid intima-media thickness measurement: An ultrasound study on Japanese diabetic cohort

Biswas M, Kuppili V, Araki T, Edla DR, Cuadrado-Godia E, Saba L, Suri HS, Omerzu T, Laird JR, Khanna NN, Nicolaides A, Suri JS*.

Comput Biol Med 2018; 98: 100-117 (en Premsa)

SMASH-U versus H-ATOMIC: A Head-to-Head comparison for the etiologic classification of intracerebral hemorrhage

34

PATOLOGIA VASCULAR CEREBRAL

Martí-Fàbregas J, Prats-Sánchez L, Guisado-Alonso D, Martínez-Domeño A,Delgado-Mederos R, Camps-Renom P.

J Stroke Cerebrovasc Dis. 2018 May 17. [Epub ahead of print]

Insular damage, new-onset atrial fibrillation and outcome after acute intracerebral hemorrhage

Prats-Sánchez L, Guisado-Alonso D, Painous C, Fayos F, Pascual-Goñi E,Delgado-Mederos R, Martínez-Domeño A, Camps-Renom P, Martí-Fàbregas J.

Eur J Neurol. 2018 Mar;25(3):491-496. Epub 2017 Dec 15

Frequency and features of embolic stroke of undetermined source (ESUS) in young adults

Perera K, Swaminathan B, Veltkamp R, Arauz A, Ameriso S, Marti-Fabregas J, Arnold M, Hankey GJ, Lutsep H, Hart RG.

European Stroke Journal 2018;3:110–116

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓN

35

ALZHEIMER I ALTRES DEMÈNCIES

Exploring APOE genotype effects on Alzheimer’s disease risk and amyloid B burden in individuals with subjective cognitive decline: The FundacioACE Healthy Brain Initiative (FACEHBI) study baseline results

Moreno-Grau S, Rodríguez-Gómez O, Sanabria Á, Pérez-Cordón A, Sánchez-Ruiz D, Abdelnour C, Valero S, Hernández I, Rosende-Roca M, Mauleón A, Vargas L, Lafuente A, Gil S, Santos-Santos MÁ, Alegret M, Espinosa A, Ortega G, Guitart M, Gailhajanet A, de Rojas I, Sotolongo-Grau Ó, Ruiz S, Aguilera N, Papasey J, Martín E, Peleja E; Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative, Lomeña F, Campos F, Vivas A, Gómez-Chiari M, Tejero MÁ, Giménez J, Serrano-Ríos M, Orellana A, Tárraga L, Ruiz A, Boada M; FACEHBI study group.

Alzheimers Dement. 2018 May;14(5):634-643. Epub 2017 Nov 20

Patient Engagement: The Fundació ACE Framework for Improving Recruitment and Retention in Alzheimer’s Disease Research

Boada M, Santos-Santos MA, Rodríguez-Gómez O, Alegret M, Cañabate P, Lafuente A, Abdelnour C, Buendía M, de Dios MJ, Morera A, Sanabria Á, Campo L, Ruiz A, Tárraga L.

J Alzheimers Dis. 2018;62(3):1079-1090

The Spanish version of Face-Name Associative Memory Exam (S-FNAME) performance is related to amyloid burden in Subjective Cognitive Decline

Sanabria A, Alegret M, Rodriguez-Gomez O, Valero S, Sotolongo-Grau O, Monté-Rubio G, Abdelnour C, Espinosa A, Ortega G, Perez-Cordon A, Gailhajanet A, Hernandez I, Rosende-Roca M, Vargas L, Mauleon A, Sanchez D, Martin E, Rentz DM, Lomeña F, Ruiz A, Tarraga L, Boada M; FACEHBI study group.

Sci Rep. 2018 Feb 28;8(1):3828

Potential genetic modifiers of disease risk and age at onset in patients with frontotemporal lobar degeneration and GRN mutations: a genome-wide association study

Pottier C, Zhou X, Perkerson RB 3rd, Baker M, Jenkins GD, Serie DJ, Ghidoni R, Benussi L, Binetti G, López de Munain A, Zulaica M, Moreno F, Le Ber I, Pasquier F, Hannequin D, Sánchez-Valle R, Antonell A, Lladó A, Parsons TM, Finch NA, Finger EC, Lippa CF, Huey ED, Neumann M, Heutink P, Synofzik M, Wilke C, Rissman RA, Slawek J, Sitek E, Johannsen P, Nielsen JE, Ren Y, van Blitterswijk M, DeJesus-Hernandez M, Christopher E, Murray ME, Bieniek KF, Evers BM, Ferrari C, Rollinson S, Richardson A, Scarpini E, Fumagalli GG, Padovani A, Hardy J, Momeni P, Ferrari R, Frangipane F, Maletta R, Anfossi M, Gallo M, Petrucelli L, Suh E, Lopez OL, Wong TH, van Rooij JGJ, Seelaar H, Mead S, Caselli RJ, Reiman EM, Noel Sabbagh M, Kjolby M, Nykjaer A, Karydas AM, Boxer AL, Grinberg LT, Grafman J, Spina S, Oblak A, Mesulam MM, Weintraub S, Geula C, Hodges JR, Piguet O, Brooks WS, Irwin DJ, Trojanowski JQ, Lee EB, Josephs KA, Parisi JE, Ertekin-Taner N, Knopman DS, Nacmias B, Piaceri I, Bagnoli S, Sorbi S, Gearing M, Glass J, Beach TG, Black SE, Masellis M, Rogaeva E, Vonsattel JP, Honig LS, Kofler J, Bruni AC, Snowden J, Mann D, Pickering-Brown S, Diehl-Schmid J, Winkelmann J, Galimberti D, Graff C, Öijerstedt L, Troakes C, Al-Sarraj S, Cruchaga C, Cairns NJ, Rohrer JD, Halliday GM, Kwok JB, van Swieten JC, White CL 3rd, Ghetti B, Murell JR, Mackenzie IRA, Hsiung GR, Borroni B, Rossi G, Tagliavini F, Wszolek ZK, Petersen RC, Bigio EH, Grossman M, Van Deerlin VM, Seeley WW, Miller BL, Graff-Radford NR, Boeve BF, Dickson DW, Biernacka JM, Rademakers R.

Lancet Neurol. 2018 Apr 30

Rare nonsynonymous variants in SORT1 are associated with increased risk for frontotemporal dementia

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓN

36

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNALZHEIMER I ALTRES DEMÈNCIES

Philtjens S, Van Mossevelde S, van der Zee J, Wauters E, Dillen L, Vandenbulcke M, Vandenberghe R, Ivanoiu A, Sieben A, Willems C, Benussi L, Ghidoni R, Binetti G, Borroni B, Padovani A, Pastor P, Diez-Fairen M, Aguilar M, de Mendonça A, Miltenberger-Miltényi G, Hernández I, Boada M, Ruiz A, Nacmias B, Sorbi S, Almeida MR, Santana I, Clarimón J, Lleó A, Frisoni GB, Sanchez-Valle R, Lladó A, Gómez-Tortosa E, Gelpi E, Van den Broeck M, Peeters K, Cras P, De Deyn PP, Engelborghs S, Cruts M, Van Broeckhoven C; BELNEU Consortium; EU EOD Consortium.

Neurobiol Aging. 2018 Jun;66:181.e3-181.e10

Systematic screening of ubiquitin/p62 aggregates in cerebellar cortex expands the neuropathological phenotype of the c9orf72 expansion mutation

Ramos-Campoy O, Ávila-Polo R, Grau-Rivera O, Antonell A, Clarimón J, Rojas-García R, Charif S, Santiago-Valera V, Hernandez I, Aguilar M, Almenar C, Lopez-Villegas D, Bajo L, Pastor P, Van der Zee J, Lladó A, Sanchez-Valle R, Gelpi E.

J Neuropathol Exp Neurol. 2018 Jun 7

A comparison of various MRI feature types for characterizing whole brain anatomical differences using linear pattern recognition methods

Monté-Rubio GC, Falcón C, Pomarol-Clotet E, Ashburner J.

Neuroimage. 2018 Jun 2

Genome-wide significant risk factors on chromosome 19 and the APOE locus

Moreno-Grau S, Hernández I, Heilmann-Heimbach S, Ruiz S, Rosende-Roca M, Mauleón A, Vargas L, Rodríguez-Gómez O, Alegret M, Espinosa A, Ortega G, Aguilera N, Abdelnour C, Neuroimaging Initiative AD, Gil S, Maier W, Sotolongo-Grau O, Tárraga L, Ramirez A, López-Arrrieta J, Antúnez C, Serrano-Ríos M, Boada M, Ruiz A.

Oncotarget. 2018 May 15;9(37):24590-24600

Common and rare TBK1 variants in early-onset Alzheimer disease in a European cohort

Verheijen J, van der Zee J, Gijselinck I, Van den Bossche T, Dillen L, Heeman B, Gómez-Tortosa E, Lladó A, Sanchez-Valle R, Graff C, Pastor P, Pastor MA, Benussi L, Ghidoni R, Binetti G, Clarimon J, de Mendonça A, Gelpi E, Tsolaki M, Diehl-Schmid J, Nacmias B, Almeida MR, Borroni B, Matej R, Ruiz A, Engelborghs S, Vandenberghe R, De Deyn PP, Cruts M, Van Broeckhoven C, Sleegers K; BELNEU Consortium; EU EOD Consortium.

Neurobiol Aging. 2018 Feb;62:245.e1-245.e7

CXCR4 involvement in neurodegenerative diseases

Bonham LW, Karch CM, Fan CC, Tan C, Geier EG, Wang Y, Wen N, Broce IJ, Li Y, Barkovich MJ, Ferrari R, Hardy J, Momeni P, Höglinger G, Müller U, Hess CP, Sugrue LP, Dillon WP, Schellenberg GD, Miller BL, Andreassen OA, Dale AM, Barkovich AJ, Yokoyama JS, Desikan RS; International FTD-Genomics Consortium (IFGC); International Parkinson’s Disease Genetics Consortium (IPDGC).

International Genomics of Alzheimer’s Project (IGAP). Transl Psychiatry. 2018 Apr 11;8(1):73

Author Correction: Susceptible genes and disease mechanisms identified in frontotemporal dementia and frontotemporal dementia with Amyotrophic Lateral Sclerosis by DNA-methylation and GWAS

37

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNALZHEIMER I ALTRES DEMÈNCIES

Taskesen E, Mishra A, van der Sluis S, Ferrari R; International FTD-Genomics Consortium, Veldink JH, van Es MA, Smit AB, Posthuma D, Pijnenburg Y.

Sci Rep.2018 May 14;8(1):7789

Genetic risk for schizophrenia and psychosis in Alzheimer disease

DeMichele-Sweet MAA, Weamer EA, Klei L, Vrana DT, Hollingshead DJ, Seltman HJ, Sims R, Foroud T, Hernandez I, Moreno-Grau S, Tárraga L, Boada M, Ruiz A, Williams J, Mayeux R, Lopez OL, Sibille EL, Kamboh MI, Devlin B, Sweet RA.

Mol Psychiatry. 2018 Apr;23(4):963-972

Frontotemporal Lobar Degeneration (FTLD): Review and Update for Clinical Neurologists

Hernandez I, Fernandez MV, Tarraga L, Boada M, Ruiz A.

Curr. Alzheimer Res 2018;15(6):511-530

Increased Albumin Oxidation in Cerebrospinal Fluid and Plasma from Alzheimer’s Disease Patients

Costa M, Horrillo R, Ortiz AM, Pérez A, Mestre A, Ruiz A, Boada M, Grancha S.

J Alzheimers Dis. 2018 May 16

Tauopathy with Hippocampal 4-Repeat Tau Immunoreactive Spherical Inclusions in a Patient with PSP

Borrego-Écija S, Grau-Rivera O, Colom-Cadena M, Molinuevo JL, Tolosa E, Sánchez-Valle R, Gelpi E.

Brain Pathol. 2018 Mar;28(2):284-286

Effects of APOE-E4 allele load on brain morphology in a cohort of middle-aged healthy individuals with enriched genetic risk for Alzheimer’s disease

Cacciaglia R, Molinuevo JL, Falcón C, Brugulat-Serrat A, Sánchez-Benavides G, Gramunt N, Esteller M, Morán S, Minguillón C, Fauria K, Gispert JD.

Alzheimers Dement. 2018 Mar 27

Neuroimaging Methods for MRI Analysis in CSF Biomarkers Studies

Falcon C, Operto G, Molinuevo JL, Gispert JD.

Methods Mol Biol. 2018;1750:165-184

Longitudinal Structural Cerebral Changes Related to Core CSF Biomarkers in Preclinical Alzheimer’s disease: a Study of Two Independent Datasets

Falcon C, Tucholka A, Monté-Rubio GC, Rami L, Gispert JD, Molinuevo JL, for the Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative.

38

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNALZHEIMER I ALTRES DEMÈNCIES

Neuroimage: Clinical, Vol. 19, 2018, 190-20116 April 2018

Long-term exposure to residential green and blue spaces and anxiety and depression in adults: A cross-sectional study

Gascon M, Sánchez-Benavides G, Dadvand P, Martínez D, Gramunt N, Gotsens X, Cirach M, Vert C, Molinuevo JL, Crous-Bou M, Nieuwenhuijsen M.

Environ Res. 2018 Apr;162:231-239

NIA-AA Research Framework. Toward a biological definition of Alzheimer’s disease

Jack CR Jr., Bennett DA, Blennow K, Carrillo MC, Dunn B, Haeberlein SB, Holtzman DM, Jagust W, Jessen F, Karlawish J, Liu E, Molinuevo JL, Montine T, Phelps C, Rankin KP, Rowe CC, Scheltens P, Siemers E, Snyder HM, Sperling R; Contributors.

Alzheimers Dement. 2018 Apr;14(4):535-562

New thinking about thinking, part two. Theoretical articles for Alzheimer’s & Dementia

Khachaturian AS, Hayden KM, Mielke MM, Tang Y, Lutz MW, Gold M, Kukull WA, Mohs R, Gauthier S, Molinuevo JL, Zetterberg H, Khachaturian ZS.

Alzheimers Dement. 2018 May 26

Prevalence of the apolipoprotein E4 allele in amyloid B positive subjects across the spectrum of Alzheimer’s disease

Mattsson N, Groot C, Jansen WJ, Landau SM, Villemagne VL, Engelborghs S, Mintun MM, Lleo A, Molinuevo JL, Jagust WJ, Frisoni GB, Ivanoiu A, Chételat G, Resende de Oliveira C, Rodrigue KM, Kornhuber J, Wallin A, Klimkowicz-Mrowiec A, Kandimella R, Popp J, Aalten PP, Aarsland D, Alcolea D, Almdahl IS, Baldeiras I, van Buchem MA, Cavedo E, Chen K, Cohen AD, Förster S, Fortea J, Frederiksen KS, Freund-Levi Y, Gill KD, Gkatzima O, Grimmer T, Hampel H, Herukka SK, Johannsen P, van Laere K, de Leon MJ, Maier W, Marcusson J, Meulenbroek O, Møllergård HM, Morris JC, Mroczko B, Nordlund A, Prabhakar S, Peters O, Rami L, Rodríguez-Rodríguez E, Roe CM, Rüther E, Santana I, Schröder J, Seo SW, Soininen H, Spiru L, Stomrud E, Struyfs H, Teunissen CE, Verhey FRJ, Vos SJB, van Waalwijk van Doorn LJC, Waldemar G, Wallin ÅK, Wiltfang J, Vandenberghe R, Brooks DJ, Fladby T, Rowe CC, Drzezga A, Verbeek MM, Sarazin M, Wolk DA, Fleisher AS, Klunk WE, Na DL, Sánchez-Juan P, Lee DY, Nordberg A, Tsolaki M, Camus V, Rinne JO, Fagan AM, Zetterberg H, Blennow K, Rabinovici GD, Hansson O, van Berckel BNM, van der Flier WM, Scheltens P, Visser PJ, Ossenkoppele R.

Alzheimers Dement. 2018 Mar 28

The Rationale Behind the New Alzheimer’s Disease Conceptualization: Lessons Learned During the Last Decades

Molinuevo JL, Minguillon C, Rami L, Gispert JD.

J Alzheimers Dis. 2018;62(3):1067-1077

White matter microstructure is altered in cognitively normal middle-aged APOE-E4 homozygotes

39

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNALZHEIMER I ALTRES DEMÈNCIES

Operto G, Cacciaglia R, Grau O, Falcón C, Brugulat-Serrat A, Ródenas P, Ramos R, Morán S, Esteller M, Bargalló N, Molinuevo JL, and Gispert JD.

Alzheimer’s Research and Therapy 2018;10(48)

The Crus exhibits stronger functional connectivity with executive network nodes than with the default mode network

Skouras S, Gispert JD, Molinuevo JL.

Brain. 2018 Apr 1;141(4):e24

European Prevention of Alzheimer’s Dementia Registry: Recruitment and prescreening approach for a longitudinal cohort and prevention trials

Vermunt L, Veal CD, Ter Meulen L, Chrysostomou C, van der Flier W, Frisoni GB, Guessous I, Kivipelto M, Marizzoni M, Martinez-Lage P, Molinuevo JL, Porteous D, Ritchie K, Scheltens P, Ousset PJ, Ritchie CW, Luscan G, Brookes AJ, Visser PJ.

Alzheimers Dement. 2018 Mar 28

40

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNPARKINSON I TRASTORNS DEL MOVIMENT

Gray/White Matter Contrast in Parkinson’s Disease

Uribe C, Segura B, Baggio HC, Abos A, Garcia-Diaz AI, Campabadal A, Marti MJ, Valldeoriola F, Compta Y, Bargallo N, Junque C.

Front Aging Neurosci. 2018 Mar 27;10:89

Cerebrospinal fluid levels of alpha-synuclein in PARKINSON’S disease: Another long and winding road

Markopoulou K, Compta Y.

Parkinsonism Relat Disord. 2018 Apr;49:1-3

A-synuclein (SNCA) but not dynamin 3 (DNM3) influences age at onset of leucine-rich repeat kinase 2 (LRRK2) Parkinson’s disease in Spain

Fernández-Santiago R, Garrido A, Infante J, González-Aramburu I, Sierra M, Fernández M, Valldeoriola F, Muñoz E, Compta Y, Martí MJ, Ríos J, Tolosa E, Ezquerra M; Barcelona LRRK2 Study Group†.

Mov Disord. 2018 Apr;33(4):637-641

Angiotensin type 1 receptor antagonists protect against alpha-synuclein-inducedneuroinflammation and dopaminergic neuron death

Rodriguez-Perez AI, Sucunza D, Pedrosa MA, Garrido-Gil P, Kulisevsky J, Lanciego JL, Labandeira-Garcia JL.

Neurotherapeutics. 2018 Jul 9. [Epub ahead of print]

Validation of a simple screening tool for early diagnosis of advanced Parkinson’s disease in daily practice: the CDEPA questionnaire

Martinez-Martin P, Kulisevsky J, Mir P, Tolosa E, García-Delgado P, Luquin MR.

NPJ Parkinsons Dis. 2018 Jul 2;4:20. eCollection 2018

Early gray matter volume loss in MAPT H1H1 de novo PD patients: A possible association with cognitive decline

Sampedro F, Marín-Lahoz J, Martínez-Horta S, Pagonabarraga J, Kulisevsky J.

Front Neurol. 2018 May 30;9:394. eCollection 2018

Structural and metabolic brain correlates of apathy in Huntington’s disease

Martínez-Horta S, Perez-Perez J, Sampedro F, Pagonabarraga J, Horta-Barba A, Carceller-Sindreu M, Gomez-Anson B, Lozano-Martinez GA, Lopez-Mora DA, Camacho V, Fernández-León A, Carrió I, Kulisevsky J.

Mov Disord. 2018 Apr 20. [Epub ahead of print]

41

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNPARKINSON I TRASTORNS DEL MOVIMENT

Long-term efficacy of safinamide on Parkinson’s Disease chronic pain

Cattaneo C, Kulisevsky J, Tubazio V, Castellani P.

Adv Ther. 2018 Apr;35(4):515-522. Epub 2018 Mar 14

Neurocardiovascular pathology in pre-manifest and early-stage Huntington’s disease

Bellosta Diago E, Pérez-Pérez J, Santos Lasaosa S, Viloria Alebesque A, Martínez-Horta S, Kulisevsky J, López Del Val J.

Eur J Neurol. 2018 Jul;25(7):956-962. Epub 2018 Apr 16

MTOR Pathway-based discovery of genetic susceptibility to L-DOPA-induced dyskinesia in Parkinson’s Disease patients

Martín-Flores N, Fernández-Santiago R, Antonelli F, Cerquera C, Moreno V, Martí MJ, Ezquerra M, Malagelada C.

Mol Neurobiol. 2018 Jul 10. [Epub ahead of print]

Unilateral pallidal stimulation for disabling dystonia due to Rasmussen’s disease

Carreño M, Martí MJ, Aldecoa I, Painous C, Conde E, Valldeoriola F, Valls-Solé J, Bargalló N, Gil F, Manzanares I, Setoain X, Donaire A, Muñoz E, Roldán P, Boget T, Pintor L, Bailles E, Rumià J.

J Neurol Neurosurg Psychiatry. 2018 Jul 9. [Epub ahead of print]

MicroRNA alterations in iPSC-derived dopaminergic neurons from Parkinson disease patients

Tolosa E, Botta-Orfila T, Morató X, Calatayud C, Ferrer-Lorente R, Martí MJ, Fernández M, Gaig C, Raya Á, Consiglio A, Ezquerra M, Fernández-Santiago R.

Neurobiol Aging. 2018 May 31;69:283-291. [Epub ahead of print]

Axial motor clues to identify atypical parkinsonism: A multicentre European cohort study

Borm CDJM, Krismer F, Wenning GK, Seppi K, Poewe W, Pellecchia MT, Barone P, Johnsen EL, Østergaard K, Gurevich T, Djaldetti R, Sambati L, Cortelli P, Petrović I, Kostić VS, Brožová H, Růžička E, Marti MJ, Tolosa E, Canesi M, Post B, Nonnekes J, Bloem BR; European MSA Study Group (EMSA-SG).

Parkinsonism Relat Disord. 2018 Jun 8. [Epub ahead of print]

Exhaustion of mitochondrial and autophagic reserve may contribute to the development of LRRK2 (G2019S) -Parkinson’s disease

Juárez-Flores DL, González-Casacuberta I, Ezquerra M, Bañó M, Carmona-Pontaque F, Catalán-García M, Guitart-Mampel M, Rivero JJ, Tobias E, Milisenda JC, Tolosa E, Marti MJ, Fernández-Santiago R, Cardellach F, Morén C, Garrabou G.

J Transl Med. 2018 Jun 8;16(1):160

42

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNEPILÈPSIA

Intravenous lacosamide (LCM) in status epilepticus (SE): Weight-adjusted dose and efficacy

Santamarina E, González-Cuevas M, Toledo M, Jiménez M, Becerra JL, Quílez A, Suller A, Mauri JA, Fernández Á, Marinas A, Quintana M, Puig XS.

Epilepsy Behav. 2018 May 11;84:93-98. [Epub ahead of print]

Refractory status epilepticus: Impact of baseline comorbidity and usefulness of STESS and EMSE scoring systems in predicting mortality and functional outcome

Ciurans J, Grau-López L, Jiménez M, Fumanal A, Misis M, Becerra JL.

Seizure.2018 Mar;56:98-103. Epub 2018 Feb 12

Early Genetic Diagnosis of Neurofibromatosis Type 2 From Skin Plaque Plexiform Schwannomas in Childhood

Castellanos E, Plana A, Carrato C, Carrió M, Rosas I, Amilibia E, Roca-Ribas F, Hostalot C, Castillo A, Ros A, Quer A, Becerra JL, Salvador H, Lázaro C, Blanco I, Serra E, Bielsa I; for CSUR Phakomatoses Multidisciplinary Clinics HUGTiP-ICO-IGTP.

JAMA Dermatol. 2018 Mar 1;154(3):341-346

Effect of lacosamide on depression and anxiety symptoms in patients with focal refractory epilepsy: A prospective multicenter study

Rocamora R, Ley M, Molins A, Toledo M, Sansa G, Bertol V, Becerra JL, Carreño M, Mauri JÁ.

Epilepsy Behav.2018 Feb;79:87-92. Epub 2017 Dec 16

Prognosis of status epilepticus in elderly patients

Vilella L, González Cuevas M, Quintana Luque M, Toledo M, Sueiras Gil M, Guzmán L, Salas Puig J, Santamarina Pérez E.

Acta Neurol Scand. 2018 Mar;137(3):321-328

Lacosamide monotherapy in clinical practice: A retrospective chart review

Villanueva V, Giráldez BG, Toledo M, De Haan GJ, Cumbo E, Gambardella A, De Backer M, Joeres L, Brunnert M, Dedeken P, Serratosa J.

Acta Neurol Scand. 2018 Mar 14

Retrospective study of perampanel efficacy and tolerability in myoclonic seizures

Gil-López FJ, Montoya J, Falip M, Aparicio J, López-González FJ, Toledano R, Gil-Nagel A, Molins A, García I, Serrano P, Domenech G, Torres F, Donaire A, Carreño M.

Acta Neurol Scand. 2018 Mar 24. [Epub ahead of print]

43

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNEPILÈPSIA

Psychiatric and cognitive adverse events: A pooled analysis of three phase III trials of adjunctive eslicarbazepine acetate for partial-onset seizures

Andermann E, Biton V, Benbadis SR, Shneker B, Shah AK, Carreño M, Trinka E, Ben-Menachem E, Biraben A, Rocha F, Gama H, Cheng H, Blum D; Study 301, 302 and 304 Investigators.

Epilepsy Behav. 2018 Mar 28;82:119-127. [Epub ahead of print]

Exposure-safety and efficacy response relationships and population pharmacokinetics of eslicarbazepine acetate

Gidal BE, Jacobson MP, Ben-Menachem E, Carreño M, Blum D, Soares-da-Silva P, Falcão A, Rocha F, Moreira J, Grinnell T, Ludwig E, Fiedler-Kelly J, Passarell J, Sunkaraneni S.

Acta Neurol Scand. 2018 May 6. [Epub ahead of print]

Degenerate time-dependent network dynamics anticipate seizures in human epileptic brain

Tauste Campo A, Principe A, Ley M, Rocamora R, Deco G.

PLoS Biol. 2018 Apr 5;16(4):e2002580. eCollection 2018 Apr

Ictal spitting in non-dominant temporal lobe epilepsy: an anatomo-electrophysiological correlation

Quevedo-Diaz M, Campo AT, Vila-Vidal M, Principe A, Ley M, Rocamora R.

Epileptic Disord. 2018 Apr 1;20(2):139-145

The dynamics of human cognition: Increasing global integration coupled with decreasing segregation found using iEEG

Cruzat J, Deco G, Tauste-Campo A, Principe A, Costa A, Kringelbach ML, Rocamora R.

Neuroimage. 2018 May 15;172:492-505. Epub 2018 Feb 6

Effects of adjunctive eslicarbazepine acetate on serum lipids in patients with partial-onset seizures: Impact of concomitant statins and enzyme-inducing antiepileptic drugs

Mintzer S, Wechsler RT, Rogin JB, Gidal BE, Schwab M, Ben-Menachem E, Carreño M, da Silva PS, Moreira J, Li Y, Blum D, Grinnell T.

Epilepsy Res. 2018 Mar;141:83-89. Epub 2018 Feb 9

44

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNNEUROMUSCULAR / SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Antibodies against cell adhesion molecules and neural structures in paraneoplastic neuropathies

Siles AM, Martínez-Hernández E, Araque J, Diaz-Manera J, Rojas-Garcia R, Gallardo E, Illa I, Graus F, Querol L.

Ann Clin Transl Neurol. 2018 Mar 26;5(5):559-56

Head and voice tremor improving with immunotherapy in an anti-NF155 positive CIDP patient

Painous C, López-Pérez MÁ, Illa I, Querol L.

Ann Clin Transl Neurol. 2018 Mar 7;5(4):499-501

Distinct Clinical Features and Outcomes in Motor Neuron Disease Associated with Behavioural Variant Frontotemporal Dementia

Cortés-Vicente E, Turon-Sans J, Gelpi E, Clarimón J, Borrego-Écija S, Dols-Icardo O, Illán-Gala I, Lleó A, Illa I, Blesa R, Al-Chalabi A, Rojas-García R.

Dement Geriatr Cogn Disord. 2018 Jun 8;45(3-4):220-231

MRI in sarcoglycanopathies: a large international cohort study

Tasca G, Monforte M, Díaz-Manera J, Brisca G, Semplicini C, D’Amico A, Fattori F, Pichiecchio A, Berardinelli A, Maggi L, Maccagnano E, Løkken N, Marini-Bettolo C, Munell F, Sanchez A, Alshaikh N, Voermans NC, Dastgir J, Vlodavets D, Haberlová J, Magnano G, Walter MC, Quijano-Roy S, Carlier RY, van Engelen BGM, Vissing J, Straub V, Bönnemann CG, Mercuri E, Muntoni F, Pegoraro E, Bertini E, Udd B, Ricci E, Bruno C.

J Neurol Neurosurg Psychiatry. 2018 Jan;89(1):72-77

Diagnostic utility of cortactin antibodies in myasthenia gravis

Illa I, Cortés-Vicente E, Martínez MÁ, Gallardo E.

Ann N Y Acad Sci. 2018 Jan;1412(1):90-94

JAK inhibitor improves type I interferon induced damage: proof of concept in dermatomyositis

Ladislau L, Suárez-Calvet X, Toquet S, Landon-Cardinal O, Amelin D, Depp M, Rodero MP, Hathazi D, Duffy D, Bondet V, Preusse C, Bienvenu B, Rozenberg F, Roos A, Benjamim CF, Gallardo E, Illa I, Mouly V, Stenzel W, Butler-Browne G, Benveniste O, Allenbach Y.

Brain. 2018 Jun 1;141(6):1609-1621

[Isolated girdle weakness: expansion of the phenotypic spectrum of the MERRF 8344A>G mutation of mitochondrial DNA]

Erdocia-Goni A, Alonso-Jimenez A, Ramon-Carbajo C, Garcia-Arumi E, Casquero P, Gallardo E, Diaz-Manera J.

Rev Neurol. 2018 Apr 16;66(8):268-270

45

NEUROMUSCULAR / SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Evaluation of afferent pain pathways in adrenomyeloneuropathic patients

Yagüe S, Veciana M, Casasnovas C, Ruiz M, Pedro J, Valls-Solé J, Pujol A.

Clin Neurophysiol. 2018;129:507-515

Substrate interaction defects in histidyl-tRNA synthetase linked to dominant axonal peripheral neuropathy

Abbott JA, Meyer-Schuman R, Lupo V, Feely S, Mademan I, Oprescu SN, Griffin LB, Alberti MA, Casasnovas C, Aharoni S, Basel-Vanagaite L, Züchner S, De Jonghe P, Baets J, Shy ME, Espinós C, Demeler B, Antonellis A, Francklyn C.

Hum Mutat. 2018 Mar;39(3):415-432

Alterations in the Masticatory System in Patients with Amyotrophic Lateral Sclerosis

Riera-Punet N, Martinez-Gomis J, Paipa A, Povedano M, Peraire M.

J Oral Facial Pain Headache. Winter 2018;32(1):84–90

Effects of patterned peripheral nerve stimulation on soleus spinal motor neuron excitability

Jimenez S, Mordillo-Mateos L, Dileone M, Campolo M, Carrasco-Lopez C, Moitinho-Ferreira F, Gallego-Izquierdo T, Siebner HR, Valls-Solé J, Aguilar J, Oliviero A.

PLoS One. 2018 Feb 16;13(2):e0192471

Motor preparation in picture naming tasks

Leote J, Castellote JM, Casanova-Molla J, Navarro-Otano J, Nunes RG, Ferreira HA, Valls-Sole J.

Brain Lang. 2018 Apr 17;180-182:24-30

Functional limitation of the masticatory system in patients with bulbar involvement in amyotrophic lateral sclerosis

Riera-Punet N, Martinez-Gomis J, Willaert E, Povedano M, Peraire M.

J Oral Rehabil. 2018 Mar;45(3):204-210

Spatial Assessment of the Association between Long-Term Exposure to Environmental Factors and the Occurrence of Amyotrophic Lateral Sclerosis in Catalonia, Spain: A Population-Based Nested Case-Control Study

Povedano M, Saez M, Martínez-Matos JA, Barceló MA.

Neuroepidemiology. 2018 May 31;51(1-2):33-49

Gene Expression Profile in Frontal Cortex in Sporadic Frontotemporal Lobar Degeneration-TDP

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓN

46

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓNNEUROMUSCULAR / SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Andrés-Benito P, Gelpi E, Povedano M, Santpere G, Ferrer I.

J Neuropathol Exp Neurol. 2018 May 19

The increasing importance of environmental conditions in amyotrophic lateral sclerosis

Riancho J, Bosque-Varela P, Perez-Pereda S, Povedano M, de Munaín AL, Santurtun A.

Int J Biometeorol. 2018 Apr 30

Myotilinopathy unmasked by statin treatment: A case report

Ramos-Fransi A, Martínez-Piñeiro A, Almendrote M, Lucente G, Carrato C, Ballester-Lopez A, Lucia A, Pintos-Morell G, Nogales-Gadea G, Coll-Cantí J.

Muscle Nerve. 2018 Jun;57(6):E138-E140

Sigma-1 receptor: a new player in neuroprotection against chemotherapy-induced peripheral neuropathy

Bruna J, Velasco R.

Neural Regen Res. 2018 May;13(5):775-778

Risk stratification of oxaliplatin induced peripheral neurotoxicity applying electrophysiological testing of dorsal sural nerve

Alberti P, Rossi E, Argyriou AA, Kalofonos HP, Briani C, Cacciavillani M, Campagnolo M, Bruna J, Velasco R, Cazzaniga ME, Cortinovis D, Valsecchi MG, Cavaletti G.

Support Care Cancer. 2018 Mar 29

Limb girdle muscular dystrophy due to mutations in POMT2

Østergaard ST, Johnson K, Stojkovic T, Krag T, De Ridder W, De Jonghe P, Baets J, Claeys KG, Fernández-Torrón R, Phillips L, Topf A, Colomer J, Nafissi S, Jamal-Omidi S, Bouchet-Seraphin C, Leturcq F, MacArthur DG, Lek M, Xu L, Nelson I, Straub V, Vissing J.

J Neurol Neurosurg Psychiatry. 2018 May;89(5):506-512

Brainstem dysgenesis: beyond Moebius syndrome

Munell F, Tormos MA, Roig-Quilis M.

Rev Neurol. 2018 Apr 1;66(7):241-250

KATP Channel Expression and Genetic Polymorphisms Associated with Progression and Survival in Amyotrophic Lateral Sclerosis

47

NEUROMUSCULAR / SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Vidal-Taboada JM, Pugliese M, Salvadó M, Gámez J, Mahy N, Rodríguez MJ.

Mol Neurobiol. 2018 Feb 28

Intravenous immunoglobulin as monotherapy for myasthenia gravis during pregnancy

Gamez J, Salvado M, Casellas M, Manrique S, Castillo F.

J Neurol Sci. 2017 Dec 15;383:118-122

Modified Yarham and Smith scores for pathogenicity assessment of mtDNA tRNA variants - Response

Scarpelli M, Carreño-Gago L, Russignan A, de Luna N, Carnicer-Cáceres C, Ariatti LA, Verriello GD, Tonin P, Garcia-Arumi E, Pinós T.

Neuromuscul Disord. 2018 Apr;28(4):374-375

Identification and characterization of the novel m.8305C>T MTTK and m.4440G>A MTTM gene mutations causing mitochondrial myopathies

Scarpelli M, Carreño-Gago L, Russignan A, de Luna N, Carnicer-Cáceres C, Ariatti A, Verriello L, Devigili G, Tonin P, Garcia-Arumi E, Pinós T.

Neuromuscul Disord. 2018 Feb;28(2):137-143

NEUROLOGIA CATALANAAL MÓN

48

L’ESPAI DEL RESIDENTPRESENTACIÓ DEL CAS

Dr. Bernat BertranResident de 3r anyHospital del MarBarcelona

Es tracta d’una senyora de 68 anys natural de Barcelona, sense hàbits tòxics a destacar i amb antecedents de hepatitis crònica virus C, que inicia seguiment amb neurologia, a l’octubre de 2016, per presentar, des de feia 3 anys, un tremolor de repòs i postural de la mà dreta associat a rigidesa generalitzada d’extremitats i camptocormia. A nivell psiquiàtric, destaca elevada ansietat anticipatòria i fòbia social sobretot en situacions on havia de responsabilitat i a l’activitat física.

Es va realitzar un TC cranial que va ésser normal i es va decidir iniciar tractament amb levodopa orientant-se com una possible malaltia de Parkinson incipient.

Tot i iniciar el tractament, la pacient va presentant empitjorament clínic afegint-se una postura distònica de mà dreta i piramidalisme generalitzat (hiperreflexia de 4 extremitats) de predomini dret amb debilitat i espasticitat.

Degut a que la pacient va presentar empitjorament de la debilitat i ja no podia estar sola a domicili, es decideix ingressar per completar estudi.

Inicialment, es decideix realitzar un estudi neurofisiològic amb una neurografia motora i sensitiva preservada i una alliberació d’ona H en ambdós nervis medians (més destacat a costat dret).

Al fer l’estudi d’agulla en repòs presentava les següents

alteracions a les extremitats (imatge 1).

En un segon lloc, es realitza una ressonància magnètica nuclear crànio-cervical que mostra una hipersenyal pontina inespecífica que no capta contrast (imatge 2) i una analítica que mostra funció hepàtica sense alteracions, limfopenia, crioglobulinèmia i positivitat per anti-DNAds, ANA i Ro/La.

Es realitza una punció lumbar en dues ocasions que mostra una bioquímica normal i sense pleocitosis.

Durant l’ingrés a planta, la pacient presenta un deteriorament clínic progressiu presentant una tetraparesia espàstica de predomini dret (la extremitat superior dreta es troba plègica) juntament amb alteració de la mirada en forma d’intrusions sacàdiques i limitació de la mobilitat en el pla horitzontal i vertical, símptomes disautonòmics (estrenyiment) i bradilàlia i bradipsíquia.

Es decideix repetir la RMN cranial que no mostra noves lesions, un electroencefalograma que mostra signes d’encefalopatia difusa lleu-moderada indicativa d’afectació subcortical

En aquest context, es realitza una prova que resulta ser diagnòstica.

IMATGE 1. Estudi d’agulla en repòs: A: Gastrocnemi // B: Bíceps braquial // C: Múscul extensor comú dels dits de la mà

Dr. Diego CascalesResident de 4t anyHospital del MarBarcelona

49

L’ESPAI DEL RESIDENTIMATGE 2. RMN cerebral seqüència FLAIR

50

NOTÍCIESRENOVACIÓ PARCIAL JUNTA DIRECTIVA SCN

El passat dimarts dia 23 de maig, es van celebrar eleccions parcials a la Junta. Els membres sortints van ser el Dr. Francesc Purroy (President), el Dr. Joan Martí-Fàbregas (Vicepresident) el Dr. Raúl Pelayo (Tresorer) i la Dra. Judith Navarro-Otano (vocal). Un cop fet l’escrutini de vots la junta 2018-2019 queda formada per:

• PRESIDENT: JOAN MARTÍ-FÀBREGAS• VICEPRESIDENT: YAROSLAU COMPTA HIRNYJ• SECRETARI: ESTEVO SANTAMARINA PÉREZ• TRESORER: MIGUEL ANGEL RUBIO PÉREZ • VOCAL: JORDI DÍAZ MANERA• VOCAL: CARLES GAIG VENTURA

25é ANIVERSARI DEL MULLA’T

La Societat Catalana de Neurologia ha participat en la convocatòria de la Fundació Esclerosi Múltiple en el seu 25è aniversari del Mulla’t per l’esclerosi múltiple.

Aquesta és una iniciativa de sensibilització social en solidaritat amb les 7500 persones que tenen Esclerosi Múltiple a Catalunya. Cada any s’adhereixen més de 600 piscines, hi dediquen temps més de 1500 persones voluntàries i s’hi sumen 100.000 persones que de forma simbòlica fan un salt solidari per lluitar contra aquesta malaltia.

Membres de la Junta de l’SCN sortint Membres de la Junta de l’SCN entrant

RENOVACIÓ CÀRRECS GRUPS D’ESTUDI DE L’SCN

En les sessions dels diferents Grups de d’Estudi realitzades durant la XXII Reunió Anual de l’SCN, s’han renovat els càrrecs tal i com descriu la Normativa de Grups. Així doncs el Grups renovats queden de la següent manera:

Grup d’Estudi de la Cognició i ConductaDra. Carla Abdelnour, coordinadoraDr. Miquel Aguilar, secretari

Grup d’Estudi de Trastorns del MovimentDr. Pau Pastor, coordinadorDra. Dolores Vilas, secretari

Grup d’Estudi d’Esclerosi MúltipleDra. Olga Carmona, coordinadoraDra. Yolanda Blanco, secretària

Grup d’Estudi NeuromuscularDr. Miguel Angel Rubio, coordinadorDra. Alba Ramos, secretària

51

NOTÍCIESPAUTES ICTUS

La Gerència d’Harmonització Farmacoterapèutica de l’Àrea del Medicament del Servei Català de la Salut (CatSalut), ha sol•licitat a l’SCN la revisió de les Pautes per a l’harmonització de l’ús d’anticoagulants orals en la prevenció de l’ictus i l’embòlia sistèmica en pacients amb fibril•lació auricular. Les aportacions de l’SCN s’inclouran en el document final que properament es publicarà.

SALUT, UN DRET DE TOTHOM

La Societat Catalana de Neurologia s’ha adherit al Manifest de la Plataforma pel dret universal a la salut.

“Davant el recurs d’inconstitucionalitat interposat per part de l’Estat espanyol de la Llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària, aprovada pel Parlament de Catalunya, volem manifestar que:

• Defensem un dret humà fonamental, com és el dret a la salut. Excloure una part de la població de l’accés a l’atenció sanitària posa en risc la salut pública de tota la població, augmenta la vulnerabilitat dels col•lectius en risc d’exclusió social i genera més desigualtats entre la població.

• La Llei d’universalització de l’assistència sanitària és una obligació que deriva de la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Llei General de Sanitat i de les normes internacionals, que advoquen pel dret d’accedir en condicions d’igualtat als serveis sanitaris a totes les persones, independentment de la seva situació administrativa o origen; siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin, tal com s’havia estat fent fins a l’aprovació del Reial decret llei 16/2012 per part de l’Estat.

• La cobertura universal de l’atenció sanitària ha estat i és un tret clau del sistema de salut català, que compta amb un llarg recorregut històric i que ha estat construït en base al consens i a l’esforç col•lectiu de la ciutadania, els professionals i les institucions. Aquest és un element de cohesió social central del nostre estat del benestar.

Per tots aquests motius, instem que el Departament de Salut continuï garantint l’atenció sanitària pública per al conjunt de la ciutadania de Catalunya.”

52

BÚSTIA1. Felicitació del Dr. Romà Massot per l’edició del “Racó Literari” del butlletí n. 35

Presidència i Junta.Dr. Purroy.

Benvolgut company,

El darrer número del Butlletí, el 35 d’aquest març del 2018, conté dins del capítol “Racó Literari” editat pel Dr. A. Arboix, una pàgina que per a mi mereix una especial menció i una merescuda felicitació als editors.Em refereixo a l’encertada edició de l’“Abjuració de Galileu”, a la pg. 56.

A pocs, o millor dit, probablement a ningú dels que estem interessats en la política catalana, els hi haurà passat per alt, que malgrat els quasi quatre segles transcorreguts, en poc ha canviat la justícia, - en realitat injustícia -, dels poderosos. Llavors era el Sant Ofici que jutjava l’obediència dels Dogmes de la Religió, i en Miquel Servet, i Galileu en foren víctimes conegudes. Ara són el Tribunal Suprem, etc. els que controlen la submissió a la Constitució postfranquista, i a la sacrosanta unitat d’Espanya, i molts polítics catalans n’estan pagant les conseqüències (presó i exili).

Llavors, i ara, els pecadors, els díscols, cal que abjurin, reneguin, maleeixin, detestin... dels seus errors i heterodòxia, al no complir escrupolosament les normes establertes pels autòcrates. Cas contrari, l’empresonament o la foguera els espera. Sí, ara no hi ha foguera, però els dissidents i els familiars viuran el continuat oprobi dels mitjans de comunicació, que en la seva gran majoria parlaran de rebel•lió violenta, de colpistes, etc. d’uns éssers miserables.

Es pot ser republicà sobirà, i també unionista. Tots els parers són vàlids. El que s’escapa de la democràcia és la incomprensió, la manca de diàleg, i l’abús de la força.

Avui Galileu és un savi venerat. Nosaltres recordarem com a viva la seva frase mítica, “E pur si muove”. O sigui que, serem catalans tan si és vol com si no és vol!

Una abraçada inclusiva,

Dr. Romà Massot i PunyetTarragona.

Expresident i Membre d’honor de la SCN

2. Petició de reunió a l’Hble. Sra. Alba Vergés i Bosch i resposta

Hble. Sra. Alba Vergés i BoschConsellera de SalutGENERALITAT DE CATALUNYA Benvolguda Consellera, En primer lloc i en nom de la Junta que presideixo, em complau donar-li l’enhorabona pel seu nou càrrec. Som conscients dels moments tant decisius que vivim i volem expressar-li tot el nostre suport per seguir treballant amb vostè, de la mateixa manera que varem fer amb el seu predecessor Hble. Sr. Antoni Comin, per avançar en una Neurologia de Qualitat a Catalunya. Segur que deu tenir l’agenda molt atapeïda però li agrairíem que ens pogués rebre en els propers mesos, per tal d’explicar-li el nostre projecte com a Societat Catalana de Neurologia amb una trajectòria de més de 100 anys. Rebi una afectuosa salutació. Dr. Joan Martí-FàbregasPresident SCN

Benvolgut president, Vull agrair-vos, molt sincerament la vostra felicitació amb motiu del meu nomenament com a consellera de Salut. Encaro aquesta etapa amb molta il•lusió i amb la ferma voluntat de fer que el Sistema Nacional de Salut continuï essent un sistema públic, eficient i de qualitat, al servei de tots els ciutadans i ciutadanes. Al mateix temps, vull fer-vos saber que hem rebut la vostra petició de reunió i que, tan bon punt l’haguem despatxat, des de la meva secretaria contactaran amb el vostre equip. Tot desitjant que en un futur puguem col•laborar en la millora i enfortiment del nostre model, rep una cordial salutació.

Alba Vergés i BoschConsellera de Salut

53

EL RACÓ LITERARIDr. Adrià ArboixEditor AjuntServei de NeurologiaHospital Sagrat CorBarcelona

BLAI BONETSantanyí, Mallorca, 1926-1997

El segon poema és del poeta mallorquí Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997), es diu Gaspar Hauser. núm. 2 i es va publicar l’any 1974 al poemari “Els fets” i és un cant a la dignitat humana que manté tota la vigència i que no deixa indiferent.

GASPAR HAUSER. núm. 2

Que cadascú, a partir dels divuit anys, es deixi créixer els cabells durant dos anys, es deixi créixer la barba durant cinc anys, es deixi créixer les ungles durant set anys, abans de dir salvatge a un home i abans de dir salvatge a un salvatge. Que cadascú sigui titular de la seva vida. Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos. Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure. Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill, faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia. Que cadascú defensi just el que li és rendable. Que cadascú sigui el seu propi emperador. Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra. Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar. Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida. Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot. Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig. Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua. Que, quan demanis notícies, t’enterrin. Que, del pa, just en coneguis el forner, si dius home a un salvatge i si dius salvatge a un salvatge. Que ningú no digui “l’altre” a un altre. Que ningú no digui “jo” al seu nom. Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li

obliguen a fer. Que ningú no digui “seu” al seu amo. Que ningú no digui “seu” al seu amor. Que ningú no digui “teu” al seu amor. Que ningú no digui “pare” a ningú. Que tothom digui “mare” a la seva mare, abans de dir salvatge a un home i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols. Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa. Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia. Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó., Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.Ningú no té permís per a semblar un altre. Tothom és prou document com per a poder anar . indocumentat.Ningú no té permís per a creure que sigui veritat el que un carnet d’identitat diu d’una persona. Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva . llibertatNingú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol. Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de . tortura i a no dir home a un salvatge i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

Els fets (1974)Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Presentem dos poemes de dos poetes excel•lents: un de clàssic, en Blai Bonet I un de contemporani, en David Jou.

54

EL RACÓ LITERARIDAVID JOUSitges, 1953

Poeta poc conegut i atípic ja que és també un científic i investigador, doctor en Física i catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa per la Universitat de Girona. David Jou, barreja perfecta de poeta i científic, acaba de publicar un nou poemari “Cant Espiritual” (Viena Edicions. Barcelona 2017). El poema de Jou que mostrem es diu “Diumenge de Rams” i reflexiona amb espiritualitat sobre aspectes cívics d’actualitat coneguts per tothom.

Diumenge de Rams

Brisa de primavera als palmons i a la vida,indignació sagrada flamejant al pensament,la justícia corrompent-se en la mentida,l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:la de poders innobles que ofeguen la paraula,que atien l’odi i que omplen les presons,que volen l’exclusiva del banc i de la taula,pròdigs en cops, eixorcs en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:no la d’ingènues cançons enamorades,de creences ensucrades i de fes sense raons;la setmana de la Creu, dels menyspreus iescopinades,la de reis titelles i de lleis degenerades,la de Déu prenent partit per les veus humiliades,morint, ressuscitant... Setmana Santa fins al fons.

David Jou i Mirabent (2018)

55

HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA DE LA NEUROLOGIA CATALANA

El pilars de la neurologia catalana:Eduardo Bertran Rubio

La Societat Catalana de Neurologia honora, des del 2013, l’excel•lència en la trajectòria professional i acadèmica dels seus membres amb el Premi E. Bertran Rubio. Amb el reconeixement del premiat commemorem alhora els nostres orígens. Commemorar és reviure la memòria de les persones, recuperar les vivències, els llocs i els fets, recordar per no oblidar i no ser oblidats, reivindicar el fil que uneix el que érem, el que som i el que serem. Eduard Bertran Rubio fou el 1865 el primer neuròleg Acadèmic a Catalunya.

Nasqué a Saragossa l’11 d’agost de 1838. Fill de Marcos Bertran Pastor, catedràtic d’Institucions Mèdiques a Saragossa i de Fisiologia, Física i Química a Barcelona. Estudià el batxillerat a la capital aragonesa i feu la carrera de Medicina entre València i Barcelona, on es llicencià el 1861. El 1859 guanyà una plaça d’alumne a l’Hospital de la Santa Creu. Va llegir, el 1863 a Madrid, la seva tesi doctoral sobre “La educación física y moral de la mujer más conforme con los altos fines a que la ha destinado la Providencia”, i seguidament, l’any 1865, després d’haver tingut un paper rellevant durant l’epidèmia de còlera a la ciutat comtal, fou nomenat professor auxiliar de la Facultat de Medicina de Barcelona, encarregat de les assignatures d’Higiene Pública, Higiene Privada i de Medicina Legal. Aquest any 1865 Eduard Bertran Rubio ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona com a Acadèmic Numerari amb el número 104 i amb l’epítet de professor d’electroteràpia, neuròleg i publicista. El seu discurs d’ingrés del 13 de juny de 1865, “Bosquejo de higiene de la primera infancia”, es conserva manuscrit a la Biblioteca de la Reial Acadèmia de Catalunya (Figura 1) i fou publicat a “El Compilador Médico” num:20 pp 437-451 i num:21 pp 461-473, a Barcelona el 23 d’abril de 1866 (Figura 2) i 14 de maig de 1866 respectivament.

Després d’ampliar estudis a París i havent visitat altres ciutats europees, Eduard Bertran aleshores mestre titulat en electroteràpia i neuròleg clínic de l’època “pre-Charcotiana” catalana, va muntar un gabinet d’electroteràpia al seu domicili, on emprava aparells d’electricitat estàtica, corrents galvàniques i faràdiques amb piles, i es dedicà a la pràctica clínica, tractant el sofriment de les síndromes de paràlisis d’origen central o perifèric, atrofies musculars, dolors d’origen nerviós i epilèpsies amb aquestes tècniques. Fou un dels iniciadors de l’Electroteràpia a Catalunya. Inventà i modificà diversos aparells d’Electroteràpia i divulgà el seu

mètode a diferents congressos, com el Congrés Regional de Ciències Mèdiques de Cadis de 1879, el Congrés Mèdic Internacional de Sevilla de 1882 i el Congrés de Ciències Mèdiques de Barcelona del 1888 dins del marc de l’Exposició Universal de Barcelona on presenta un aparell magneto-faràdic que va dissenyar ell mateix.

Fou Vocal de la Junta de Primera Ensenyança, de les Juntes de Govern de les Cases de la Caritat i de la Maternitat i Nens Orfes de Barcelona així com membre de la Junta Provincial i Municipal de Sanitat, des d’ on contribuí a la limitació de l’epidèmia de còlera de Barcelona de 1884. La seva contribució al control d’aquesta pandèmia fou reconeguda amb la concessió de les Creus de Carles III i d’Isabel la Catòlica. Fou Secretari General de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, des del 1865 fins el 1896 i President fins al 1900. El 1899, sota la seva presidència i per primer cop, la Reial Acadèmia acordà d’acceptar les memòries que es presentessin en català als concursos que convocava la institució. Així mateix, per la seva iniciativa va tenir lloc la històrica sessió experimental del 24 de novembre de 1896, a la Facultat de Medicina de Barcelona, on Cèsar Comas va obtenir la primera radiografia a Catalunya, a només 32 dies de la demostració pública de Roentgen a Würzburg.

Fou escriptor de caràcter divulgatiu i col•laborador de premsa diària com La Vanguardia i de revistes com l’Enciclopèdia Musical, a més d’alguns articles mèdics. Fou autor d’una biografia del doctor Robert (1903), i publicà diverses obres poètiques i algunes novel•les, com El Doctor Storm, una novel•la que publicà el 1909, mateix any de la seva mort. Traspassà a Barcelona el 28 de juny de 1909.

El primer treball, pel que he trobat fins ara, que publicà sobre temes neurològics l’escrigué el 24 de gener de 1866, i es tracta d’una traducció del francès d’una publicació de Mr. A Tripier als Annales de l’electricité et del’hydrologie medicales, del desembre de 1865 (Figura 3):

• Electroterapia. De los fenómenos de anestesia eléctrica y de su mecanismo ; por Mr. A. Tripier. (Traducció dels Annales de l’electricité et del’hydrologie medicales. Diciembre de 1865). El Compilador médico; num: 16 pp351-353, Barcelona, 1866.

En la revista “el Compilador médico”, portaveu de la Reial

56

HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA DE LA NEUROLOGIA CATALANAAcadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona el 1865 i 1869, hi publicà també posteriorment, diversos escrits sobre electroteràpia, com:

• Electroterapia. Dos palabras acerca de un caso de paraplegia, publicado por el Dr. Bonnejoy, y curado por la faraudización. El Compilador médico; num: 19 pp420-423, Barcelona, 1866.

• Electroterapia. Ascitis curada por faradización. De la hemiplegia facial por Mr. Ch. Judée. Galvano-Cáustica química. El Compilador médico; num: 20 pp455-458, Barcelona, 1866.

• Electroterapia. Tendencias del Dr. Poggioli (de Paris), á rehabilitar la electricidad estática en el tratamiento de varias enfermedades. El Compilador médico; num: 21 pp482-483, Barcelona, 1866.

• Electroterapia. Descripción de un modelo de baño de cimiento romano provisto de un aparato electríco de corriente intermitente, por el Dr. de Séré. El Compilador médico; num: 22 pp497-500, Barcelona, 1866.

És autor d’altres treballs sobre temes neurològics com la hipnosi i les neurosis i iniciador de l’electrologia mèdica amb publicacions més rellevants com:

• Electroterapia. De los fenómenos de anestesia eléctrica y de su mecanismo ; por Mr. A. Tripier. (Traducció dels Annales de l’electricité et del’hydrologie medicales. Diciembre de 1865). El Compilador médico; num: 16 pp351, Barcelona, 1866.

• Electroterapia. Algo acerca del tratamiento de las neuralgias por medio de la electricidad. Barcelona: Jaime Jepús, 1872.

• Ojeada sobre la historia y aplicaciones de la electricidad médica. Barcelona: Editorial de Manero, 1873.

• Electroterapia. Métodos y procedimientos de electrización. Teoría y descripción de los aparatos más usados en electroterapia e instrucciones para su manejo con nociones acerca de la acción fisiológica de la electricidad sobre el organismo. Barcelona: Jaime Jepús, 1873.

• Electroterapia. Unas cuantas palabras acerca de la electro-puntura en el tratamiento de los aneurismas. Barcelona: Jaime Jepús, 1873.

• ¿Qué papel deben desempeñar las corrientes eléctricas (galvánicas y farádicas), en la terapéutica de los procesos morbosos medulares, así en los de foco como en los de sistema? Barcelona: J Balmas Planas, 1889. Nota presentada al congreso Médico de Barcelona 1888. Tema XVIII de la Sección de Medicina.

• Sobre hipnotismo y otras cosas. Barcelona: Henrich y Cía, 1894.

• Hipnotismo y sugestión. Estudio crítico, aplicaciones a la terapéutica, a la medicina legal y a la pedagogía. Il•lustracions F Laureano. Barcelona: Espasa y Cia,1898.

Si bé no va tenir una projecció internacional, ni va descriure observacions morboses inèdites, i sobretot va copiar al castellà els clínics francesos, entre les seves publicacions destaca el Tratado de Electroterapia (1872) i cal reconèixer-li la seva activitat pionera en aquest camp a Catalunya i que fou el precursor de Lluís Barraquer Roviralta, que nasqué el 1855, 10 anys abans de l’ingrés d’Eduard Bertran com a neuròleg, electroterapeuta i higienista a l’Acadèmia.

IMATGE 1. Manuscrit del discurs d’ingrés del Dr. Bertran i Rubio, conservat a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

57

HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA DE LA NEUROLOGIA CATALANA

Dr. Oriol de FàbreguesNeuròleg

Hospital Universitari Vall d’HebronBarcelona

IMATGE 2. Publicació del discurs “Bosquejo de higiene de la primera infancia” d’ingrés del Dr. Bertran i Rubio a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona

IMATGE 3. Publicació del primer treball sobre temes neurològics escrit el 24 de gener de 1866

BIBLIOGRAFIA

(1) Rodriguez Arias, B. Eduardo Bertran y Rubio y la neurología de su tiempo (1865). Anales de medicina y cirugia; 1971, vol. li-nº 225: 265-269.

(2) Arboix, A. Gironell A. de Fàbregues, O. et al. Història de la neurologia catalana. Societat Catalana de Neurología.

Barcelona, 2011. pag: 40.

58

EL CATALÀ NEUROLÒGIC ÉS FÀCIL

Sra. M. Antònia Julià BerruezoÀrea de Projectes TerminològicsCentre de Terminologia TermcatBarcelona

Noves normes ortogràfiques IEC

Com s’han d’escriure els termes de la neurologia, d’acord amb les noves normes ortogràfiques de la llengua catalana? (I)

L’octubre de 2016, el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va ratificar la Gramàtica de la llengua catalana, un document de caràcter normatiu que inclou també una nova versió de l’Ortografia de la llengua catalana, en què es van introduir canvis significatius en la normativa vigent fins aleshores. En aquest article i els successius explicarem com han afectat aquests canvis l’escriptura dels termes de la neurologia i de la medicina en general.

1. Mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r.

S’escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals:

• En els mots formats amb els prefixos a- privatiu i cor- : *arítmia s’escriu ara arrítmia; *coresponsable esdevé corresponsable.

• En el mot erradicar i derivats.

• En els compostos amb els formants grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)-, rodo-, -rráfia, -rrexi i -rrinc: per exemple, *cefaloraquidi s’escriu ara cefalorraquidi; *otorinolaringologia, otorrinolaringologia, *meningoràfia, meningorràfia, *neurorexi, neurorrexi, etc.

2. Reducció de la llista de mots amb accent diacrític.

• S’escriu l’accent diacrític únicament en quinze mots monosíl•labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, sòl/sol, són/son, té/te, ús/us, vós/vos.

• S’escriuen sense accent diacrític els compostos i derivats d’aquests mots, com adeu, adeu-siau, marededeu, rodamon, a contrapel, entresol o subsol; l’accent es conserva, però, en aquells casos que s’escriuen amb guionet: pèl-roig.

3. Supressió de la dièresi en els derivats cultes acabats en el sufix -al.

S’escriuen sense dièresi quan el mot primitiu no presenta un hiat. Això passa en el cas dels sufixos -oide (que vol dir ‘semblant a’ o ‘en forma de’) i -oidal (que expressa una relació o pertinença amb el mot corresponent acabat en -oide): aracnoidal (de aracnoide), col•loidal (de col•loide), pterigoidal (de pterigoide). En canvi, no passa en els mots veïnal (de veí) o proïsmal (de proïsme), per exemple.

En el proper número continuarem amb la casuística de canvis. I, tal com us dèiem en el Butlletí anterior, la nostra voluntat és resoldre-us dubtes terminològics relacionats amb termes de la neurologia o d’altres àmbits afins de les ciències de la salut. Qualsevol comentari que ens vulgueu fer arribar serà benvingut (informacio@termcat.cat).

59

REPTE EN NEUROIMATGE

Dr. Jaume Capellades FontUnitat de NeurorradiologiaServei de RadiologiaHospital del MarBarcelona

Presentació del cas

Dona de 81 anys, destra, amb antecedents d’hipertensió arterial, hipercolesterolèmia, síndrome depressiva i osteoporosi. És avaluada per primera vegada en 2017 per sospita síncopes convulsius en el context d’un bloqueig bifascicular. Durant el seu ingrés en Cardiologia un interrogatori dirigit permet concloure a favor d’una etiologia epilèptica dels episodis. Semiologia de crisi: clònies focals d’extremitat superior esquerra> desconnexió del medi> evolució tònic-clònica bilateral. Síndrome confasional postictal: somnolència, confusió, amnèsia.

S’objectiven episodis en la telemetria cardiològica que no associen alteracions electrocardiogràfiques sobreafegides a les basals. Es realitza electroencefalograma que mostra alentiment bitemporal sense activitat epilèptica sobreafegida. Es sol•liciten el TAC i la RMN a mostrar. Es realitza punció lumbar que mostra 0 cèl•lules nucleades, proteïnes i glucosa normals. Es cursa citologia de LCR que no mostra cèl•lules cancerígenes. En tractament amb LEV i corticoides la pacient mostra una bona evolució clínica i és donada d’alta. En consultes es realitza RMN de control.

Dr. Miguel Ley NacherUnitat d’EpilèpsiaServei de NeurologiaHospital del MarBarcelona

FIGURA 1 i 2

Filera superior estudi inicial realitzat en equip de 1,5T. Filera inferior control als 6 mesos realitzat en equip de 3,0T.Columna esquerra T1 amb contrast.Columna central T2 FLAIR.Columna dreta T2 gradient echo. A l’estudi iniciales detecten múltiples hiperintensitats de substància blanca amb inici de confluència (leucoaraiosi moderada), diversos focus hiperintensos FLAIR amb morfologia digitiforme suggestius de edema vasogénic, captacions leptomeníngies, una captació pseudonodular i una microhemorràgia crónica. Al control han desaparegut espontàniament les captacions i els focus de edema i han aparegut noves microhemorràgies cròniques.

60