03abril 2012

2 3

STAFF

Edita:Federació Catalana de Basquetbol.Rambla Guipúscoa 27, 08018 Barcelona.Tel. 93 396 66 00 Fax: 93 323 77 60www.basquetcatala.cat

Consell Editor: Joan Fa, Joan Guiu, Laura Ramos i Juan Carlos Cebrian.

Director: Joan Guiu.

Equip de redacció: Joan Guiu, Laura Ramos, Javier Ezpeleta i Juan Carlos Cebrian.

Col·laboradors: Marissa Rius, Fundació del Bàsquet Català, Departaments de l’FCBQ.

Agraïments: Pau i Marc Gasol, Arseni Conde, Alba Torrens, Queralt Casas, Román Montáñez, Comitè Tècnic FCBQ, Marissa Rius, CB Samà, Sant Gabriel de Ripollet, Montse Escribano i Elisabet Iglesias (Estudi Virgili).

Disseny i maquetació: Virgili.com

Imatges: FCBQ, Fundació del Bàsquet Català, C.O. Terrassa 2012, M.A. Chazo, Ricard Rovira, Javi Ezpeleta, Laura Ramos, David Gago.

L’FCBQ no es fa responsable dels textos i opinions que no siguin de membres de la pròpia FCBQ.

5

habitualment en els nostres camps i pavellons hi ha una bona presència d’afeccionats. Però malauradament en uns quants d’ells hi ha cridòria partidista, insults als àrbitres i a algú més, es retreuen als jugadors de l’equip contrari accions punibles o no, però que no agraden. I això, des de Mini a Sèniors.

Mai es té en compte com un nen/a de Mini o Infantil, per exemple, no hauria de tenir color de samarreta, reconèixer que el seu esforç és digne d’elogi, que la seva concentració en intentar encistellar un tir lliure s’ha de respectar i hem d’estar, tots, tots, contents si ho aconsegueix i aplaudir-lo. És el seu premi, la seva il·lusió, ha aconseguit un petit somni, encistellar.

Si s’aplaudeix i s’anima la voluntat d’uns atletes anònims, perquè no fem igual amb els nostres nens i nenes, àrbitres joves i entrenadors que comencen el seu periple esportiu. En aquests nivells, què importa finalment el resultat. Deixem ja que la primera pregunta sigui: què heu fet?; heu guanyat?. Canviem ja d’una vegada per: com heu jugat?; el partit ha estat bé?; estàs content?.

Ja sé que molts lectors en titllaran d’il·lús, potser sí. Només demano respecte per tots els practicants, per la seva il·lusió de fer-ho bé, apreciar el seu entusiasme al servei de l’esport i del seu equip. En això, tots són iguals, sense color de samarreta, com els atletes anònims que corren pels carrers de Barcelona.

Crec que encara ens cal molta feina en la divulgació dels principis de l’educació, dels valors del nostre esport, enunciar-los i fer-los avinents a practicants i familiars, especialment respecte, noblesa i humilitat, aquella antiga humilitat d’aixecar la mà en reconèixer que hem fet falta personal, per exemple.

Joan GuiuDirector

No fa gaires setmanes a Barcelona es va celebrar una edició més de la “Marató” esportiva, amb la participació d’uns 20.000 atletes, de totes les edats i gènere, amants de l’esport, practicants anònims que en el seu temps d’oci surten a les hores que sigui, a trepitjar asfalt i/o camins de terra, per gaudir del seu propi esforç, per sentir-se en forma, per fer una pràctica esportiva i trobar-se amb l’aire lliure, en definitiva fer salut.

En ser espectador de la cursa en diferents llocs del seu recorregut, vaig ser testimoni d’alguns fets que em varen portar a reflexions posteriors.

Al marge el protagonisme dels participants, el que em va “impressionar” més fou la “participació” del públic que contemplava la cursa. Una quantitat de persones gran, gran, gran, eren abocades a les voreres dels carrers barcelonins, animant sense aturador: “vinga, vinga”, “som-hi, som-hi”, “va que aneu molt bé”, etc. I no eren familiars o amics dels atletes, que alguns si, eren ciutadans que premiaven l’esforç, que mostraven la seva solidaritat i admiració amb uns desconeguts, i ho feien sense atendre el color de la samarreta o si un anava davant o darrera d’un conegut, ni es cridava a favor d’aquell o l’altre, ni es demanava més velocitat per superar adversaris. Allà no n’hi havia d’adversaris, hi havia esportistes en ple esforç de superació que mereixien aplaudiment, suport, reconeixement. Tots eren un.

L’atletisme és un esport bàsicament individual. En la celebració de trobades atlètiques hi són molt pocs, lamentablement, i lògicament es desitja que els teus preferits guanyin o aconsegueixin una bona classificació. Però s’escridassa l’adversari?

El nostre esport, el basquetbol, un esport d’equip per excel·lència, on es complementen indissolublement la competència individual i la sistemàtica de grup, amb milers de partits setmanals en diferents categories,

On sOm?

EDITorIAl

6

La preparació per a un Campionat d’Espanya Mini com el que van disputar les Seleccions Catalanes Minis a San Fernando, del 31 de març al 4 d’abril passat, i en el que Catalunya es va proclamar campiona en noies, i sotscampiona en nois; és el resultat d’una preparació exhaustiva i planificada en detall.

CoM ES PrEPArAUN CAMPIoNAT

D’ESPANYA MINI?REPORTATGE sELECCIOns CATALAnEs mInIs (2000)

rEDaCCiÓ: JAVIER EZPELETAFOTOS: JAVIER EZPELETA

La Selecció Catalana Mini Femenina va fer-se amb la medalla d’or en superar a la final a les amfitriones d’Andalusia en un intens i espectacular partit favorable a les catalanes per 71-69, tancant així un impecable campionat amb sis victòries, cinc de les quals tancant marcador.

La Selecció Catalana Mini Masculina es va penjar la medalla d’argent en perdre contra els amfitrions d’Andalusia per 72-67 en una final

7

també emocionant i després de sumar 5 de les 6 victòries possibles.

En aquest reportatge us apropem a les diferents etapes de composició de les Seleccions Catalanes Minis d’aquest any que s’han fet amb les medalles d’or i d’argent.

Es tracta d’un llarg procés lligat amb el Programa de Detecció i Perfeccionament (PDP) de la Federació Catalana de Basquetbol, un programa que pretén fer, temporada rere temporada, la millor detecció de jugadors i jugadores mini de primer i segon any de present, però especialment de futur d’arreu de Catalunya. El PDP compta cada any amb un total de 1000 jugadors/es distribuïts/des en els 34 centres existents a tot el territori català.

Un llistat inicial amb 50 jugadors i 50 jugadores conformen una primera Pre-Selecció Catalana Mini amb nois i noies del PDP, però no

Llistat 50 jugadors

Gener 2011 Febrer / març 2011

2+2Entrenaments

Abril / maig 2011

2+2Entrenaments

necessàriament vinculats a aquest programa, doncs mai deixa de fer-se un seguiment de joves basquetbolistes que no pertanyen al PDP o que competeixen en campionats escolars, i que també poden arribar a formar part d’aquest grup de treball.

A partir d’aquest moment, aquest combinat, al que es poden sumar noves incorporacions, inicia una sèrie d’entrenaments a càrrec dels seleccionadors catalans que continua amb la participació en un campus d’estiu específic de seleccions. Tot seguit, es disputa un torneig amistós amb d’altres pre-seleccions de comunitats properes, abans d’iniciar la confecció del combinat mini amb els talls de jugadors fins a configurar finalment la Selecció Catalana Mini que continuarà realitzant diferents sessions d’entrenament, concentracions i un nou torneig previ al Campionat d’Espanya Mini.

5 Juny 2011

TROBADA FINAL

PDPTall 30 jugadors

7 novembre 2011

Juny / Juliol 2011

CAMPUS SEGUIMENT

99

12-19-26 Febrer 2012

2+1+2Entrenaments

11 març 2012

2Entrenaments

24-25 març 2012

CONCENTRACIÓ

31 març / 4 Abril 2012

CAMPIoNAT D’ESPANYA MINI [SAN FERNANDO]

17-18 març 2012

Preparació amb Aragó, C. Valenciana i Illes Balears [Terrassa 2012]

TORNEIG

8 9

15-22 Gener 2012

2+1Entrenaments

5 Febrer 2012

Tall 15 jugadors

nov. / Des. 2011

2+2Entrenaments

15 Gener 2012

Tall 20 jugadors

Juliol 2012

CONCENTRACIÓ

El CollellU12 FEB

26 Febrer 2012

Tall 12 jugadors + 3 reserves

4 març 2012

TROBADA

PDP

3 Juny 2012

TROBADA FINAL

Terrassa 2012PDP

10 11

rrESUlTATS

13

Perquè bàsquet?Pau: Perquè és l’esport que porto a dins des de que era molt petit i he tingut un talent natural per jugar-hi i gaudir jugant.

Marc: Els meus pares hi jugaven, així com el meu germà gran. Tenia 6 anys el primer dia d’entrenament, me’n recordaré tota la vida d’aquell dia.

Quina sensació recordes del primer partit de bàsquet a la teva vida?Pau: No me’n recordo del primer partit que vaig jugar. Va ser amb la meva escola, E.E. Llor, i va ser en algun camp de bàsquet de Sant Boi. Segurament seria un moment de nervis i de molta emoció; seguríssim.

Marc: Del primer partit no me’n recordo, però com he dit abans, sí del primer entrenament. Ho recordo perquè era un dia que no m’havia de quedar desprès del “cole”, i el meu pare hem va portar la bossa d’entrenament i així va començar tot...

Quin número vas escollir per aquell primer partit i per què?Pau: Em sembla que el meu primer número seria el 14, perquè era el número del meu pare quan jugava i jo l’anava a veure jugar, de petit amb el Gaudí.

Marc: Portava el 15 perquè era la samarreta amb la talla més gran... A més, era el numero de l’Epi...

rEDaCCiÓ: LAuRA RAmOsFOTOS: RAFA CAsAL (DIARI mARCA), PAu GAsOL

GasolPau i Marc

“Sempre recordo els estius jugant amb els amics a la plaça del poble... més que una anècdota, és un bon record i és el primer que sempre em ve al cap.“

Com era un cap de setmana a la vida dels Gasol quan vareu començar a jugar a bàsquet?Pau: Jo vaig començar a jugar als 7 anys i cada cap de setmana jugàvem un partit. Quan el Marc va començar a jugar a bàsquet llavors hi havia dos partits, que de vegades coincidien en horari i quan no, llavors podíem veure’ns jugar l’un a l’altre.

Marc: Molt de cotxe per tota Catalunya, però no ho canviaria per res!!!

A l’escola quines eren les assignatures que més us agradaven? I les que menys?Pau: A mi m’agradaven més les ciències i les matemàtiques. Gaudia més amb les assignatures que eren més pràctiques.

Marc: Realment no era la temàtica, sinó mes els professors.

Quina ha estat l’anècdota més curiosa que recordeu en la vostra etapa de formació?Pau: L’anècdota més curiosa és que van haver de fer-me una taula i una cadira a mida per poder seure’m a la classe, ja que amb la meva alçada era complicat estar còmode amb les mides normals. Em sembla que el Marc les va utilitzar també més endavant.

Marc: Sempre recordo els estius jugant amb els amics a la plaça del poble... més que una anècdota, és un bon record i és el primer que sempre em ve al cap.

12

“

14 15

Continuant amb aquest tema de la formació, vosaltres, que us heu fet a Catalunya i coneixeu com es “mima” la base, els fonaments des de petits… Heu pogut conèixer el procés que se segueix a USA? Com és el bàsquet de formació a USA abans de la Universitat?Pau: Aquí els esports se’ls hi dóna molta importància des d’edats molt joves. El millor de l’esport de formació d’USA és que un cop acabes l’institut, et permeten anar a la universitat i seguir estudiant sense que hagis de prendre la decisió de deixar els estudis per intentar convertir-te en professional.

Marc: Conec perfectament com es tracta aquest tema a USA perquè vaig estar allà durant l’institut. Allà no es treballa tant el talent (ni la tècnica...) sinó que hi ha la filosofia del descobriment perquè hi ha moltíssims jugadors. Es tracta de trobar el jugador amb molta habilitat, que sigui atlètic, que destaqui per sobre la resta...

Què recordeu de Sant Boi? De l’Escola Llor, de Cornellà, de...? Manteniu el contacte amb els amics de l’adolescència?Pau: Van ser temps molt importants en les nostres vides i sempre guardaré un record molt especial dels anys que vam viure a Sant Boi i vaig rebre la meva educació a l’escola Llor. Encara mantincalgun contacte amb algun amic i amiga, encara que m’agradaria que fos més regular. Marc: La realitat és que amb els de fa més temps, amb els amics que vaig començar a jugar és amb qui més relació tinc. Passem molts dies junts, concretament amb un d’ells, que ha vingut a Memphis a veure’m, jo he anat a veure’l i inclòs he entrenat amb ell, amb el seu equip, el Ramon Llull, a l’estació del Nord de Barcelona...

El vostre germà Adrià també està finalment entrant dins el món del bàsquet de formació. Què li dieu?Pau: L’Adrià està treballant molt per poder millorar i arribar a ser un bon jugador de bàsquet. Veurem fins a on pot arribar. M’agrada veure’l amb tanta il·lusió per jugar a l’esport que clarament identifica a la nostra família.

Marc: Que gaudeixi jugant a bàsquet, la paciència i el treball són indispensables.

Amb el pla de viatges tan intens que teniu durant la temporada, disposeu de temps per conèixer noves ciutats, poblacions i costums de tants diversos llocs on aneu a jugar? Quins llocs us han impactat més?Pau: No disposem de temps per conèixer gaire bé res de les ciutats que visitem, ja que l’únic motiu pel que viatgem a aquestes és per jugar i viatjar a la següent. A l’estiu és quan podem anar a diferents llocs i fer una mica de turisme.

Marc: Realment no tens massa temps per parar o fer visites que faries normalment si el viatge fos de plaer i no per jugar un partit i tornar a marxar.

En els llargs desplaçaments que feu a l’NBA per jugar els vostres partits, en què s’inverteix el temps durant el viatge?Pau: Depèn de cada jugador. A mi m’agrada llegir i de vegades veure sèries de televisió a l’ordinador.

Marc: Intentar sortir del bàsquet. M’agrada sortir a donar un tomb en arribar a la ciutat, dinar fora, mai ho faig dins l’hotel perquè hi passem moltes hores allà, per tal de desconnectar del bàsquet, llegir, veure pelis... res fora de lo normal. Avui, per exemple, m’he matriculat a un curs d’sports management, i a veure com va... Ara vaig camí

15

V“Van ser temps molt importants en les nostres vides i sempre guardaré un record molt especial dels anys que vam viure a Sant Boi i vaig rebre la meva educació a l’escola Llor.“

Una cançó:Pau: One de U2Marc: Qualsevol d’Estopa m’alegra el dia. Són genials!!!

16

de l’aeroport, que anem a jugar a Toronto...Sent com sou “homes mediàtics”, podeu passejar per USA tranquil·lament, anar al cinema, a sopar amb els amics,…? I a Catalunya podeu fer-ho?Pau: De poder es pot, el que és molt difícil passar desapercebuts. És clar que la gent et reconeix i et vol mostrar la seva admiració, així que al cinema s’ha d’anar entre setmana i a última hora, per exemple, que normalment s’està més tranquil.

Marc: És obvi que poder, pots, però és clar també que aquí, la gent et va coneixent cada vegada més, et vol saludar, t’agraeix el treball que fas a l’equip... A casa, la veritat és que em moc per on sempre he estat, pel Baix Llobregat, per Sant Boi, Castelldefels i Sant Feliu, on tota la vida m’he mogut. Per tant, és el meu àmbit de sempre, així que ens coneixem tots (riures).

Us heu plantejat com afrontareu el després de l’NBA? Seguir lligats al bàsquet, viure aquí o allà, emprendre negocis?Pau: Jo sí que m’ho he plantejat i s’ha d’estar preparat per quan el moment arribi. D’una manera o una altra,

m’agradaria estar lligat al bàsquet i a l’esport en general, ja que crec en la força i el positivisme que crea i produeix en la societat.

Marc: Sí, hi tant que ho he pensat. És per això que, com et comentava, m’he apuntat i començo el curs de gestió i direcció esportiva per tal d’estar preparat. No sé quan ni com arribarà, però arribarà segur, i m’ho vull prendre sense drames; penjar les botes i deixar de jugar a bàsquet i intentar ajudar a més gent, amb la meva experiència i coneixement acumulat, poder ajudar als altres deixant-los-hi clar que no hi ha res que no es pugui fer o aconseguir si t’ho proposes.

Si no haguéssiu estat jugadors de bàsquet, que us hauria agradat ser?Pau: Possiblement m’hagués aventurat en el món de la medicina, i amb una mica de sort i molt de treball, hagués pogut arribar a ser doctor.

Marc: Sempre he cregut que si no em dediqués al bàsquet professional seria professor; no sé si és perquè al meu “cole” em varen fer sentir tan bé o si és perquè m’agrada molt el tracte amb els nens i nenes,

17

BrEUSPrEGUNTES

Una imatge:Pau: Una posta de sol Marc: Tinc molt recent la de l’All Star... Però la de guanyar el Mundial de Japó, aquesta seria la imatge.

Una pel·lícula o sèrie:Pau: BraveheartMarc: El gran Torino

Una cistella que hagis fet i que recordis especialment:Pau: La primera cistella a l’NBAMarc: La primera a l’ACB contra l’Estudiantes. (Me’n recordo inclòs del nom de la jugada: “dos lado”. L’Estu estava en zona i en canviar la pilota de costat, el pivot havia de tancar el seu espai... i va ser falta i bàsquet a Felipe Reyes).

Defineix / Valora en un tweet Bàsquet Català:Pau: Estic molt orgullós del treball que es fa en tots els equips a Catalunya. Espero que continuï així durant molts anys.

Marc: El bressol del bàsquet. El Bàsquet Català és el treball, la constància i la il·lusió de molta gent, perquè és cert que hi ha jugadors únics, però existeixen molts i de molt bons... Sens dubte, és el bressol del bàsquet!

18 19

Com comença l’Arseni Conde la seva relació amb el bàsquet?

A l’entrar al Col·legi Sant Josep de Calasanç, escola en la que el pati era una pista de bàsquet i on passàvem jugant totes les estones lliures que teníem.

Quina és la teva trajectòria com a jugador?Com a jugador vaig estar federat per primera vegada al Col·legi Sant Josep de Calasanç en categoria infantil, després al CB Prat vaig passar per totes les categories. Com a juvenil, em convocaven per al primer equip, que en aquells moments estava participant en el Trofeu Gonzalo Aguirre. Ja en categoria sènior vaig jugar també, a més del CB Prat, un any al Terlenka i dos anys al Brillant.

T’encamines cap a la tasca directiva enlloc de la d’entrenador. Per què?Després de jugar molts anys, vaig dedicar-me a la família. La junta directiva presidida per Josep Maria Tarrida em va proposar entrenar al primer equip de l’entitat, però en no tenir llicència

PREsIDEnT DEL CB PRAT

ArSENI CoNDE

vaig preferir ajudar al Vicenç Carreter que era qui l’entrenava en aquell moment. Bàsicament va ser el no tenir la llicència d’entrenador el que em va frenar.

El 9 de maig de 1986 et converteixes en president del CB Prat, on continues a l’actualitat. Com arribes a aquest càrrec?Va ser el Regidor d’Esports, Lluís Mijoler, qui m’ho va proposar. La junta directiva que fins aquell moment regia al CB Prat va renunciar a seguir al capdavant del club. Em va oferir la possibilitat de liderar un projecte en el què també estava implicat en Santiago Navarro, el millor jugador de bàsquet pratenc de tots els temps.

En aquests 25 anys quin ha estat el millor moment?Vint i cinc anys donen per a molts moments, i seria difícil destacar-ne un de sol. Penso que per al bàsquet de la ciutat els fets més destacats va ser la fusió del bàsquet masculí, que al poc temps ja va començar a donar resultats, i el conveni de col·laboració amb el Joventut de Badalona. A nivell esportiu: dels equips en etapa de formació, el Campionat de Catalunya Júnior nivell A, que va guanyar l’equip entrenat pel bon amic Josep Garcia Guevara, i que va significar la

V TEXT: JuAn CARLOs CEBRIán, JOAn CAVALLé I CB PRATFOTOS: JOAn CAVALLé I CB PRATVint i cinc anys

donen per a molts moments. Algun dels fets més destacats va ser la fusió del bàsquet masculí, i el conveni de col·laboració amb el Joventut de Badalona.

25

25 anys com a president del CB Prat

20 21

primera vegada que l’Alcalde de la ciutat i el Regidor d’Esports ens acompanyava en una cita important. Després les dos Lligues Catalanes EBA assolides a Lleida i Badalona, el Campionat d’Espanya EBA a Guadalajara i l’ascens a LEB (2005-06), i la Lliga Catalana LEB Plata del 2011.

I el pitjor?L’any que es va baixar a Tercera Catalana amb el Josep Garcia Guevara, tot i que va ser el punt d’inflexió que ens va permetre donar un gir a com s’estava treballant i començar a pujar de nou.Si haguessis de fer un repàs

ràpid dels entrenadors que han passat pel club… En 10 segons quins diries?Santiago Navarro, Garcia Guevara, Jordi Balaguer, Quique Spà, Sito Alonso i Carles Duran.

I de jugadors/es?Joan Mas, Aleix Vila, Pere Matute, Espiridión López, Xavi Puig, Xavi Martí, Chus Benito, David Martínez, Carlos Larraz, Pau Ribas, Henk Norel, Christian Eyenga, Pere Tomàs, Josep Franch, David Jelinek… Deu segons no donen per més.El passat 4 de juny es va

Aquell mateix dia es va destacar també la implicació de la teva família. Què significa ser la dona d’un president d’un club com el CB Prat durant 25 anys?Bé, això li hauries de preguntar a ella (somriu). La Mari Carmen va ser la primera persona a la que vaig demanar què li semblava el nou projecte del CB Prat quan m’ho van plantejar. I va donar el seu vist i plau. Al principi el club era petit, una gran família, també jugava el meu fill, i la Mari Carmen era una seguidora més. Hi havia molt bon ambient. A partir de la fusió del bàsquet al Prat, el club va créixer, es va anar fent gran, i cada vegada donava més feina i més mals de cap. La Mari Carmen ha viscut tots els èxits del club i també ha patit pels mil i un problemes que han sorgit en el decurs de tots aquests anys, però sempre ha estat al meu costat, tot donant el seu recolzament i també a vegades, la seva visió.

Quin ha de ser el futur del club?El futur del Club, del CB Prat, estarà marcat per l’aspecte econòmic, com la major part de les entitats esportives en aquests temps que corren. En tot aquest temps, penso que hem demostrat que som uns bons gestors del diner públic que se’ns dóna. Això i l’acord de vinculació amb el Joventut de Badalona ens permet estar on estem, amb el primer equip a la LEB Plata. El dia que això no sigui possible, l’entitat amb els seus propis recursos, quotes dels pares, ingressos per publicitat, subvencions i altres activitats que organitza el club, podrà tirar endavant la resta dels equips.

Com afronta el CB Prat un moment de crisi econòmica com l’actual?Amb dificultat, com totes les entitats, procurant tenir molta cura de les despeses, de no voler estirar més el braç que la màniga, però no gaire diferent a com ho hem anat fent en els darrers anys.

A nivell esportiu, la lEB Plata és el sostre de l’entitat?Si, hem de tenir en compte que el nivell esportiu va molt lligat al tema econòmic. Segur, aquest és el sostre.

Quina és la relació actual amb les altres entitats de la ciutat? (del mateix i d’altres esports)La relació amb totes les entitats és molt cordial, sobretot amb les entitats que compartim la instal·lació del CEM Estruch. on es veu l’Arseni Conde en 10 anys?Doncs, d’aquí deu anys, si la salut m’acompanya, segurament podria estar donant un cop de mà als que en aquell moment estiguin liderant l’entitat. No com president del CB Prat, però aportant una mica de la meva experiència.

D“D’aquí deu anys, segurament podria estar donant un cop de mà als que en aquell moment estiguin liderant l’entitat. No com president del CB Prat, però aportant una mica de la meva experiència.”

celebrar el teu 25è aniversari com a president. Què recordes d’aquell dia?Va ser un dia molt especial, vaig poder estar acompanyat per molts amics que han estat en el CB Prat en el decurs d’aquests 25 anys, persones que han aportat el seu granet de sorra per a què el club sigui considerat com un dels més importants a Catalunya. També va ser molt emotiu per poder estar amb la meva família, la meva dona, els meus fills i el meu nebot, Joan Inés, cognom molt important en el bàsquet local, donat que el seu pare va ser un dels millors jugadors i president del club.

Un partit…CB Prat-Granollers, semifinal Campionat d’Espanya EBA a Guadalajara, que en guanyar significava l’ascens a LEB la temporada 2005-06Un jugador…Un és molt difícil. Potser Xavi Martí, Pau Ribas i Christian Eyenga.

Un entrenador…En diré dos. Pepe Garcia Guevara i Sito Alonso

Una cistella…La passada temporada al camp de l’Illescas, la cistella de Ferran Bassas des del mig del camp, caient a terra quan faltaven 2 segons per acabar i que no es va gravar amb els vídeos que s’han de fer per la FEB.

Un somni…Que quan ho deixi, perquè en algun moment ho hauré de fer, la marxa del Club Bàsquet Prat segueixi igual o millor de com va fins ara.

PREGUNTES BrEUS

22 23

BQ.CAT

el Bàsquet Català

Sentim, vivim “i compartim

Segueix-nos a twitter #BQcat

rEDaCCiÓ: JuAn CARLOs CEBRIánFOTOS: sAnT GABRIEL RIPOLLET

la història d’aquest reportatgePer desenvolupar la història d’aquest reportatge, el president del Sant Gabriel Ripollet, Fidel Socias, va parlar a finals de març amb Eugeni Padrones, autèntic “alma mater” del bàsquet Sant Gabriel de Ripollet. Aquest “germà” va estar lligat 20 anys a la història de l’entitat de Ripollet. El germà Eugeni va ser entrenador, delegat de camp, delegat d’equip i membre de la Junta Directiva en diferents etapes.

FITXADEl ClUB

50 Anys DE sAnT GABRIEL RIPOLLET

BàSQUETSGABrIElISTES

A rIPollETl’històric equip de minibàsquetEl Germà Eugeni recorda amb especial emoció l’equip del germans Creus. Aquells conjunt, a mitjans dels anys 60 va jugar tres vegades les finals del campionat d’Espanya de minibàsquet a Sant Sebastià, València i Granada. En un d’aquest campionats el Sant Gabriel Ripollet va arribar a quedar tercer d’Espanya. Podeu veure també una foto d’aquest conjunt en aquest article.

Xerrada amb el germà Eugeni i orígen dels colors de l’equipA la xerrada amb el Germà Eugeni, l’actual president del Sant Gabriel Ripollet, Fidel Socias, va tenir l’oportunitat de preguntar-li una qüestió que mai ningú havia resolt.... ¿Per què el Sant Gabriel de Ripollet va de vermell? “Doncs molt fàcil...” va contestar el germà Eugeni..., “el vermell de la samarreta oficial (la segona equipació és blava), el blau dels pantalons inicials i el blanc dels mitjons (va haver una època que els nostres pantalons van ser blancs) són en honor a la bandera tricolor francesa, nacionalitat del fundador dels Gabrielistes Lluis Maria de Montfort (Montfort-sur-Meu, Bretanya, França). Aquesta és una dada pel club molt importat, doncs com reconeix el mateix president actual, “desconeixíem d’on venia una de les nostres senyes d’identitat com són els colors de la nostra equipació”.

Així l’any 2001 la Federació Catalana de Basquetbol li va concedir la medalla en categoria d’argent al mèrit en basquetbol.

El primer equipEl primer equip del Bàsquet Sant Gabriel Ripollet es va crear l’any 1962 i va ser el Germà Isidro el responsable que aquests 50 anys arranquessin. D’aquell equip podeu veure en aquest reportatge una històrica foto amb part dels components, i l’alineació d’aquell conjunt.

Primer equip del Sant Gabriel Ripollet. A dalt: Parici, Cisco ArbonÈs, Esparrach i Serra. / A baix: Martos, Roca i Mogas Foto de família del Sant Gabriel Ripollet al 2011

Foto de la inauguració de la pista de bàsquet l’any 64

Equip del Sant Gabriel Ripollet, 4art al campionat d’Espanya de minib‡squet al 1965 amb de dalt a baix i d’esquerra a dreta, Hermano Pedro, Pol, BayÛ, CarriÛn, Viaplana, EspargarÛ, Mogas, Aliguer, Oller, Joan Creus, Balaguer, Jordi Creus, Esp‡rrec i Mesas

24 25

1964

1965

26

Entrevista amb Fidel Socias, president del club

Com vas arribar a l’entitat? Jo vaig ser alumne del Col·legi Sant Gabriel de Ripollet. Molts anys després i havent viscut 11 anys a Tenerife, vaig tornar a Ripollet i el meu fill gran va començar el cole allà amb 3 anys. Va començar a fer bàsquet (jo de petit vaig jugar 2 anys a bàsquet al Sant Gabriel). Una nit em va trucar el que aleshores era el Director del Col·legi (Jose Luis Gutiérrez, que va ser professor meu de Mates al Cole) dient que havia d’entrar a la Junta Directiva del Bàsquet com a tresorer. Així ho vaig fer, vaig estar 2 o 3 anys de tresorer i ja en porto 7 de President.

Quin ha estat el millor moment des que vas arribar? Cada dia és una satisfacció arribar a les instal·lacions i veure tot allò ple de canalla amunt i avall, pilotes per aquí i per allà..., pares i mares xerrant, avis i àvies.... Però si que hi ha un moment de satisfacció absoluta que és quan acabem el lliurament de trofeus del Torneig de Bàsquet (primera setmana de Juny una vegada acabada la lliga), acomiadem i agraïm l’assistència i ens acomiadem fins al setembre....

Entrevista amb roger Vilanova i Albert ortega, coordinador esportiu i administratiu

Intentem donar resposta a les necessitats i carències individuals de cada jugador i a les de cada equip. Seguim un protocol esportiu perquè tots els equips i entrenadors treballin de manera coherent, si bé l’objectiu final de la part esportiva és donar les eines tècniques i tàctiques a tots els nostres jugadors perquè puguin competir durant molt de temps en el nostre esport, que no l’abandonin, i que aquesta part esportiva vagi de la mà de la seva formació en valors i com a persona. Paral·lelament, també som una Escola formadora d’entrenadors/es. Gaudim d’una plantilla d’entrenadors/es molt joves i en formació, i intentem que aquesta vagi endavant i no es limiti a l’obtenció de títols, que per altra banda també fomentem. Per últim, el bàsquet sempre ha estat un esport molt arrelat a la vila de Ripollet, i nosaltres, com a única Escola de Bàsquet per a la seva formació en el poble, hem d’intentar que així segueixi sent

Aliguer i Lucila Pascua (tots ells de categoria ACB o lliga Nacional de primera divisió que es deia abans). També m’agradaria destacar en Roger Vilanova (un dels nostres actuals Coordinadors) que va ser internacional per Catalunya i Espanya en categories inferiors.

Quina és la relació del club amb els altres equips de la ciutat?Excel·lent. Els directius del CB Ripollet (80 anys de història) són ex-directius dels Bàsquet Sant Gabriel de Ripollet. Treballem conjuntament pel bé del bàsquet +a la nostre Vila.

Com afecta la crisi a un club de bàsquet en aquest moment? Són moments durs, però l’entitat està molt ben gestionada des de fa molts anys (hem de donar les gràcies per això també a les anteriors Juntes), i això ens permet treballar amb tranquil·litat i ser fidels als nostres principis. Penseu que un jugador federat paga un total de 230 euros l’any. Sempre hem comptat amb el suport de les empreses i comerços locals +a l’hora dels anuncis de patrocini a la nostra revista, a la web i en forma de cartells publicitaris a les nostres pistes. És una feina de picar pedra cada dia i treballant, els resultats, tard o d’hora surten.

lloc, però ja fa molts anys que intentem obrir la mateixa a tothom qui ho desitgi, sabent que no som un Club “per competir” sinó una Escola “per formar”. Tot i això, amb el material humà de què disposem, intentem millorar-lo i potenciar-lo al màxim i competir al nivell més alt on pot cada equip. Això últim ja depèn de les generacions i del context en el qual competeixen, però al llarg de la nostra història sempre hem tingut equips de formació en nivells mitjos i alts.

on veus el club en 10 anys?Com fa ara, esperem veure’l maximitzant els recursos materials i humans de què disposa per tal de seguir promocionant i difonent l’esport arreu del poble i de la geografia catalana, i formant nens i nenes mitjançant l’esport. Actualment la majoria dels entrenadors, coordinadors, directiva i massa social que treballem en el Bàsquet Sant Gabriel som exjugadors de l’Escola de Bàsquet, fet que creiem que demostra la identificació amb el que s’hi fa i la tradició que suposa per a qui ho viu, i esperem que així segueixi sent.

“La junta actual va arribar en un moment delicat en què només teniem dos camins: desaparéixer o continuar endavant”

Aquell moment és especial... Moltespecial!!! Tot ha sortit bé, ningú s’ha fet mal, ho hem passat genial i hem gaudit de la “Festassa del Bàsquet amb Majúscules”. Em quedo amb aquest moment...sí....sens dubte.

I el més complicat? També cada dia... Cada dia hi ha algo...avui sense anar més lluny s’ha espatllat la bomba de l’aigua calenta i els nois i nois que es vulguin dutxar ho faran molt, però molt ràpid. Complicacions mundanes i sempre amb solucions. Hi ha gent per treballar i tota la família del Sant Gabriel és força comprensiva. La immensa majoria dels jugadors i jugadores són fills i fins i tot nets d’’antics jugadors de bàsquet de Sant Gabriel i d’altres entitats. Així tot és més fàcil.

Quin ha de ser el futur de l’entitat? Seguir sent la referència del bàsquet de formació. Sense perdre la nostre identitat, formar persones i ensenyar els valors que ens aporta el bàsquet.

Quins han estat els jugadors/es més emblemàtics que han passat pel club?Els germans Joan i Jordi Creus, Andreu Fadó, Raul Capablo, Pere

i, si pot ser, fomentar-ne la seva pràctica i la seva difusió.

Quin creus que ha estat el moment més important en tots aquests anys?Creiem que el moment més important de l’escola de bàsquet és el dia a dia de la mateixa, el fet de continuar amb la nostra tasca i assolir aquest 50è aniversari amb una salut de ferro. Els èxits esportius -com l’arribada a l’elit de jugadors/es sorgits d’aquí, o la obtenció de títols com els tres Trofeus Molinet que tenim- són un impuls per seguir, però la demostració de la feina ben feta arriba veient el moment que estem vivint, amb més jugadors/es que mai, i amb una massa social cada cop més gran, que participa en totes les activitats que organitzem i que cada cop són més: el nostre Torneig anual, el 3x3 de la Festa Major, la Festa de Sant Jordi a la Rambla, les Trobades d’Escoles...

Quin és el nivell dels equips de formació del club?Com a Escola de Bàsquet oferim la nostra tasca als alumnes del Col·legi Sant Gabriel en primer

“Gaudim d’una plantilla d’entrenadors/es molt joves i en formació, i intentem que aquesta vagi endavant i no es limiti a l’obtenció de títols, que per altra banda també fomentem.”

27

29

30 31

QUErAlT CASAS EnTREVIsTA AmB QuERALT CAsAs, JuGADORA

GIROnInA DEL FILTROs mAnn sARAGOssA I sEGOnAmILLOR JuGADORA JOVE D’EuROPA 2011 PER FIBA

Queralt Casas Carreras és una jugadora gironina nascuda el 18 de novembre de 1992 a Bescanó, pocs després dels Jocs Olímpics de Barcelona. Actualment juga al Filtros Mann Zaragoza de Lliga Femenina i, amb només 19 anys compta ja amb un or a l’Europeu U16, un or i un argent a l’Europeu U18, un or a l’Europeu U20 i un argent al Mundial U19. A més, individualment, va ser MVP de l’Europeu U20 de 2011 i ara fa un mes va ser escollida per FIBA com a la segona jugadora jove europea al mateix 2011.

Amb només 19 anys, ja tens tres ors a Europeus, una medalla d’argent i un argent més al Mundial U19 de Xile. Quan comences a sentir que et dedicaràs professionalment al bàsquet?Als 7 anys, quan vaig començar a jugar a bàsquet, m’imaginava estar al més alt, a la selecció absoluta, jugant fora d’Espanya,

rEDaCCiÓ: JuAn CARLOs CEBRIAnFOTOS: FEB, FIBA, CD BAskET ZARAGOZA I FCBQ

Q“Quan era petita ja tenia clar que volia dedicar-me a un esport”

somniava que m’entrevistaven. Com tots els nens, tenia il·lusió i ganes per tot allò que feia. Des de ben petita m’ho vaig prendre seriosament. Practicava més d’un esport i a tots els hi dedicava les mateixes ganes.En aquella època, amb aquella edat no tenia clar per quin d’ells em decantaria, però el que sí tenia clar, era que em dedicaria per un d’ells. Tenia clar que em dedicaria a l’esport. Però quan realment vaig veure que tenia l’oportunitat de realitzar aquest somni, va ser quan em van cridar per anar a la Blume.

On, quan i com comences a jugar a bàsquet?Començo a l’escola Pompeu Fabra de Salt (Girona) als 7 anys. Vaig apuntar-m’hi perquè el meu germà, influenciat pel meu pare, va voler provar-ho.Això, i que sempre m’hagi agradat l’esport, va fer que m’hi apuntessin a casa tot i que jo ja practicava taekwondo.

Com definiries la teva etapa al Pompeu Fabra?Va ser el primer contacte amb el bàsquet, era bastant entremaliada (era molt moguda, no parava quieta), i la veritat és que no feia gaire cas a ningú. Tot i així, no van deixar d’ensenyar-me.

Com t’arriba l’oportunitat d’anar al Segle XXI?Estant al GEIEG, vaig anar a campionats d’Espanya amb la selecció catalana amb la Nùria Galcerán d’entrenadora. Va ser ella mateixa la que em va trucar preguntant-me que em semblava la idea d’anar al Segle XXI. Tant jo com els meus pares, no vam dubtar ni un segon. Tot i que el taekwondo no se’m donava malament (vaig ser campiona de Catalunya), jo ja estava decantada pel bàsquet. Sempre he dit que una victòria compartida t’omple molt més. M’agraden més els esports en equip. Sabia que a la Blume s’ho prenien molt seriosament, que hi dedicaven moltes hores, i si volia arribar lluny era el que necessitava.

Quines anècdotes recordes de la Blume?Tinc moltes anècdotes de la Blume, tinc anècdotes amb

gairebé cadascuna de les companyes. Però ara mateix no sabria quina destacar. Explicaré el que em passava sovint.. el d’entrenar a les 7 del matí se’m feia tant dur que a l’hora de fer peses, jo sempre deia que anava a fer abdominals i em quedava adormida pensant que la preparadora física no em veia, quan el que passava era que em donava per “inútil”. A aquelles hores, sense haver esmorzat no era capaç..

Quan surts del Segle XXI, què et fa decidir pel Filtros Mann?Vaig creure que era la millor opció de les que tenia. També tenia companyes d’equip que van estar a una concentració amb la selecció amb en Victor Lapeña d’entrenador, i em van explicar com era a l’hora de treballar i com a persona. Vaig creure, doncs, que podia encaixar en la seva forma de treballar i de veure el bàsquet

Com és la vida a Saragossa?Jo a Saragossa estic encantada, la gent és molt oberta. A vegades ens ajuntem amb l’equip de Casablanca on hi juga la Belén Armengol, també companya meva a la Blume.La veritat és que mai he estat molt casolana, però des que estic a Saragossa, només vaig a casa en dates assenyalades per veure la família; sobretot els avis. També és veritat que els meus pares em segueixen i els veig cada quinze dies.

On veurem Queralt Casas en 10 anys?Això no ho sap ningú. El que tinc clar és que em vull dedicar a aquest esport tant temps com em sigui possible, i és per això que treballo i ho continuaré fent per aconseguir-ho.

Si no haguessis estat jugadora de bàsquet series…La meva vida seria molt diferent,

Al Pompeu va ser on vaig aprendre les normes i els conceptes bàsics. I al GEIEG?Al GEIEG va ser un pas més, doncs ja no era una escola, era un club, i era més professional. Allà van seguir educant-me i ensenyant-me tant a la pista com fora d’ella. Tinc un molt bon record tant del Pompeu Fabra, com del GEIEG. N’estic agraïda.

32 33

totalment diferent. Si no hagués estat el bàsquet, segurament hagués estat un altre esport. Ara mateix però, no em veig fent cap altre esport que no sigui el bàsquet. El bàsquet es la meva vida i ho tinc molt clar des de fa ja temps.

Com reps la notícia de què ets la segona jugadora jove de l’any 2011 a la categoria femenina?Va ser al sortir d’un entrenament on vaig veure que tenia molts missatges de felicitacions. Va ser una molt grata noticia, però si soc sincera, en el moment vaig pensar que era una llàstima! Això de ser segona i quedar-me a un esglaó... fa ràbia. Ara però, quan em pregunten o m’ho recorden, penso que me n’he d’alegrar molt per tot el treball que porto a l’esquena, tot i que només tinc 19 anys. No tothom pot viure tot això. He de seguir treballant, per algun dia poder superar aquest esglaó. Mai se sap el que pot passar el dia de demà, així que mentre pugui, he de gaudir del que estic vivint.

De tots els títols que tens quin és el que recordes amb especial

emoció i per què?Per a mi, tots els títols son importants. Potser el que més recordo és el de la final de l’europeu U-16 contra Itàlia. Per una part perquè era el meu primer europeu. Per l’altra part, perquè vam remuntar 22 punts. Vam sortir “adormides i espantades..”. I als 12 primers minuts de partit, ja perdíem de 22 punts. Però amb menys de 10 minuts, quan vam arribar a la mitja part, anàvem perdent només de 3. Aquell partit, el vam acabar guanyant de 12 punts, quan tothom el donava per perdut. La clau per guanyar la medalla d’or, va ser lluitar fins al final i creure en nosaltres. A hores d’ara, quan ho recordo, se’m posa la pell de gallina. L’altre títol que també recordo, és de l’europeu U-20, però més que per la final contra Rússia, la recordo pel campionat que vam fer per emmarcar, guanyant els partits de 40 punts. Em va encantar el caràcter de les meves companyes a l’hora de pensar.. “per qèe guanyar de 30 si podem guanyar de 40?”. Amb això vull dir que sempre volíem més. Crec que l’ambició és el més important per un esportista.

I el partit?El partit que recordo amb especial emoció, és el que vam jugar aquesta temporada amb el Mann Filter contra Salamanca (actual equip campió de la copa de la Reina). Va ser un “partidàs”, ja que vam jugar com un equip i ens vam acabar emportant la victoria.

Quina és la cistella que t’ha marcat més en la teva carrera?No he tingut l’oportunitat de

fer una cistella decisiva. Està per arribar.

Fa uns dies vam entrevista Alba Torrens. Has pogut parlar amb ella?No he tingut el plaer de parlar amb ella, però sí que ens vam enviar missatges el dia que va sortir el resultat de FIBA World Player on l’Alba va quedar merescudament millor jugadora europea. També em va escriure per agrair-me la foto que em vaig fer amb el nas de pallasso per allò de “un somriure per l’Alba Torrens”. Espero que puguem tornar a gaudir aviat del seu joc.

Parlàvem amb ella de la campanya “un somriure per l’Alba”. Què et fa treure un somriure a tu?Em fan somriure moltes coses, però amb el somriure que més gaudeixo, és amb el de la felicitat de les persones, sobretot la gent més propera a mi.

Un somni…Molts, un d’ells és arribar a jugar a la selecció absoluta i ser una jugadora referent.

AlBA TorrENSun sOmRIuRE PER L’ALBA hA EsTAT InCREïBLE

Quan al mes de gener de 2012 es confirmava la greu lesió d’Alba Torrens amb el Galatasaray, la jugadora assegurava tenir “forces i ànims” per afrontar la recuperació. Dos mesos després, l’aler internacional ens va demostrar a Barcelona que no només té forces i ànims sinó que gaudeix d’un magnífic sentit de l’humor.

Alba Torrens Salom, nascuda el 30 d’agost de 1989 a Binissalem (Mallorca), ens rep a Bac de Roda, molt a prop de la seu de la Federació Catalana de Bàsquet, i allà gravem aquesta entrevista que podeu visualitzar en el link inferior d’aquesta revista digital.

rEDaCCiÓ: JuAn CARLOs CEBRIAnFOTOS: FEB, FIBA EuROPA, ACB.COm I GALATAsARAyEDiCiÓ i prODuCCiÓ víDEO: JAVI EZPELETA I JuAn CARLOs CEBRIán

AAmb la Selecció Espanyola, Alba Torrens ha estat internacional a totes les categories i amb l’Absoluta amb només 19 anys.

3534

La trajectòria de l’Alba comença a l’Escola d’Inca, on poc després passa a jugar al Sant Josep Obrer i més tard al Segle XXI. El seu debut a Lliga Femenina es produeix amb el Celta de Vigo, i després d’una gran progressió en aquest conjunt fitxa pel Perfumerías Avenida, amb qui l’any passat es proclama campiona de l’Eurolliga a Ekaterimburgo (Rússia).

Amb la Selecció Espanyola, Alba Torrens ha estat internacional a totes les categories i amb l’Absoluta amb només 19 anys. Ha estat escollida

per FIBA com a millor jugadora d’Europa 2011 i entre els seus títols té dos campionats d’Europa cadet, un campionat d’Europa Júnior, cinquena als Jocs Olímpics de Pequín al 2008, bronze a l’Europeu Absolut 2009, sotscampiona d’Europa sots 20 al 2009, sotscampiona de la Copa de la Reina i la Lliga Femenina a la temporada 09-10, bronze al Mundial Absolut al 2010, campiona de la Supercopa d’Espanya al 2010 i campiona de l’Eurolliga i la Lliga Femenina a la temporada 10-11. I tot això amb només 22 anys!!

37

rEDaCCiÓ: CB sAmà I JuAn CARLOs CEBRIánFOTOS: CB sAmà

FITXADEl ClUB

36 37

ClUB BàSQUET

EL sOmnI DE sALVADOR sAmà, ARA PLE DE BàsQuET A VILAnOVA

anys20

pot observar l’actual pati gran de l’Escola Pia amb l’antiga pista de sorra on es feien les classes d’educació física. Aquest primer grup va participar en una lliga amb altres equips sorgits de les fàbriques locals que aleshores donaven feina a la majoria de vilanovins, com el Pirelli o el Marqués. D’ençà d’aquell dia, els jugadors i jugadores dels equips de l’Escola Pia van participar en les lligues comarcals i municipals creades anys més tard.

Els orígens del bàsquet al SamàL’activitat extra-escolar gestionada per l’APA (actualment AMPA) va començar a créixer durant els 70, sempre a l’ombra de l’activitat principal, l’hoquei. A la dècada posterior, un grup de pares de l’ infantil masculí, va decidir inscriure l’equip de l’Escola Pia a la Federació Catalana de Basquetbol amb l’afany d’assolir nous reptes, i inicialment utilitzant els estatuts del club d’hoquei (Club Esportiu Samà). I a la vegada, un nou pas es va fer entre els anys 1985 i 1987, quan aquest mateix grups de pares encapçalats pel Josep Batalla i el Julio De Maria (entre altres), van crear la pista de bàsquet de ciment al pati gran. Fins llavors, bàsquet i hoquei compartien una pista al pati petit que no reunia les condicions adients.El salt definitiu es va produir l’any 1991 amb la creació dels estatuts propis, amb el Jesús Ruiz com primer president i fundador del club sota el nom de Club Bàsquet Samà Escola Pia de Vilanova. A partir d’aquell moment els jugadors i jugadores entrenaven fins el 8é d’EGB als equips sota la gestió l’AMPA amb el nom de Escola Pia de

Equip infantil al 1993Equip infantil al 1993

Vilanova per posteriorment passar al club. Es va passar a ser un club independent a l’Escola però vinculat a les seves arrels, seguint sent un club familiar on els equips es gestionaven mitjançant els pares-delegats, que buscaven els entrenadors i realitzaven les gestions més properes. El sr. Ruiz va traspassar el seu càrrec en el 1994 a una figura cabdal per al club, el Sr. Fermín Sánchez. Ell ja era el president de l’AMPA de l’Escola Pia. Realitzava les gestions administratives amb la Federació i el Consell Esportiu. I va ser el precursor d’aglutinar tot el bàsquet dels Escolapis sota la tutela i la gestió del Club. Durant els 10 anys de mandat del Sr. Fermín el club va patir diferents transformacions. Inicialment a l’entitat l’integraven

majoritàriament alumnes de l’ escola Pia amb un ambient molt familiar. Tot i que en el 1993 l’entrenador Jesús Corrales, “Xus”, fa una selecció de jugadors de diferents escoles de Vilanova, i participen a la Federació contra els millors de Catalunya, donant un aire més competitiu al club.

El CB Samà, al segle XXIEn el 2000 apareix la figura del director tècnic, representada durant una temporada pel Rubén Hernández. Seguidament li agafa el relleu l’ Òscar Andreu que encara segueix en funcions, tot i alguna temporada intercalada amb el lideratge per part del Francisco Martín. A partir del 2004 agafa el relleu en la presidència

Els orígens del nom SamàClub Bàsquet Samà és l’últim d’una sèrie de noms adquirits al llarg de la seva història, però amb una arrel comuna, el nom de Samà. Aquest prové de Salvador Samà, un “indiano” de Vilanova i la Geltrú que va anar a fer fortuna a l’Amèrica llatina i va apadrinar moltes iniciatives a la ciutat de Vilanova. Entre d’altres, va lluitar per la creació del que avui és l’Escola Pia de Vilanova, “l’Escola Samà”.Des de la seva creació, cap al 1870, l’esport ha estat molt vinculat a l’Escola Pia, entre els que podem destacar el l’hoquei i el bàsquet. Aquest últim es va iniciar entre els anys 1927 i 1929 amb la visita del pare Eusebi Millán, el precursor del bàsquet al nostre país. El primer recurs gràfic el trobem a l’any 1949 amb una fotografia del primer equip oficial que es va crear. En ella es

CROmO Any

1993

38 39

les dades del CB SamàEl Club Bàsquet Samà està format per equips en totes les etapes formatives des dels Babys fins als Sèniors, tant en masculí com en femení.El Club Bàsquet Samà disposa d’equips en totes les categories tant en masculí com en femeníEn la temporada 11/12 el club està format per 29 grups (16 masculins + 10 femenins + 3 mixtes): 27 equips en competició i 2 equips de Babys ( de P3 a P5).Un total de 24 equips participen en les competicions organitzades per la Federació Catalana Basquetbol. Un total de 3 equips participen en les competicions organitzades per el Consell Esportiu del Garraf. Un total de 48 tècnics a disposició dels equips.

l’incombustible sr. Manel Castaño, vicepresident en les etapes anteriors. Anys de molt de treball i tenacitat per mantenir el club tot i la insistència en la fusió dels diferents clubs multiesportius de la ciutat en un de sol. L’assemblea extraordinària refusa la proposta en dos ocasions, i el club tot i els pocs recursos segueix creixent en quantitats de jugadors i jugadores i en els seus nivells esportius. Aleshores comença la importància del Campus d’Estiu, activitat clau en el creixement del club. Es transforma i es consolida a partir del 2006 amb més de 350 participants i arribant a superar els 400 participants al 2009. Aquest esdeveniment es converteix en la millor font promocional del Samà gràcies a la qual es fan conèixer com a club de bàsquet organitzat i competitiu, i sobretot obert a tothom, ja que encara predominava la idea de ser una entitat de l’Escola Pia. L’ arribada de desenes de nous jugadors al club propicia la creació de l’Escola de Bàsquet dirigida per la Lídia Esteve fins a dia d’avui. L’empenta del Sr. Castaño i dels diferents integrants d’una junta canviant va ser recompensada amb l’estabilitat esportiva sustentada sobretot per la quantitat d’equips base que es mantenien fidels. I ja en el 2009 un grup de pares donen el relleu i un aire fresc al club, necessari per donar una empenta definitiva i consolidar l’entitat en les tres seccions (escola de bàsquet, femenina i masculina) i en les activitats organitzades, aportant d’aquesta manera, el punt de professionalització actual.

La filosofia oberta i emprenedora, però sobretot la devoció pel bàsquet són l’herència dels anys predecessors al club que coneixem avui. Els 350 jugadors/es agrupats en els 29 equips que componen el club aquesta temporada no fan més que reafirmar el treball realitzat durant els últims anys. Exemples d’això també són els Campus de Nadal, de Pasqua i de Setembre, així com els actes durant el Carnaval, la Festa Major i la Fira de Novembre de la ciutat.I des de fa dos anys, s’han creat dues activitats més: El 3x3 Streetbasquet i el Torneig Nacional Cadet i Júnior Fermín Sánchez. Dos reptes difícils però engrescadors que donaran renom i prestigi al bàsquet de Vilanova i la Geltrú i la comarca, però sobretot donaran als jugadors i jugadores del club l’oportunitat de viure el bàsquet d’una altra manera.

Els moments històricsTemporada 2004/05 - 2008/09: Sènior Masculí – Ascens a 3ª CatalanaTemporada 2006/07: Sènior Femení - Ascens a 2ª CatalanaTemporada 2007/08: Sènior Femení – Ascens a 1ª CatalanaTemporada 2005/06 - 2006/07 – 2011/12: Júnior Femení - Accés a PreferentTemporada 2009/10: Cadet Femení – Accés a PreferentTemporada 2010/11: Sènior Masculí – Accés a 2ª Catalana

Equip tècnic

CoorDINACIÓ ESColA

Lidia Esteve

CoorDINACIÓ EQUIPS

MASCUlINSXavier Canales

CoorDINACIÓ EQUIPS FEMENINS

Xavier Torres

DIrECCIÓ TÈCNICAÒscar Andreu

JUNTA DIrECTIVADavid Torres

Junta directiva

SoTS PrESIDENT David Torres

TrESorErAna Alba

SECrETArIFrancesc Bernet

PrESIDENTFrancisco Martínez

VoCAlLidia Esteve

VoCAlXavier Perez

VoCAlDavid Linares

VoCAlPaqui Merino

VoCAlXavier Torres

VoCAlAgustí García

38 39

Els 350 jugadors/es agrupats en els 29 equips que componen el club aquesta temporada no fan més que reafirmar el treball realitzat durant els últims anys.

“

41

SEntrevista amb el president, Francisco Martínez

Com vas arribar a l’entitat?L’any 2006 els meus tres fills de 14, 10 i 8 anys, que fins aleshores havien estat jugant a l’escola en les competicions de bàsquet que organitza el Consell Esportiu del Garraf, van decidir que volien un repte més gran dins del bàsquet, i es van decidir per pertànyer al Club Bàsquet Samà que era el club que més els il·lusionava. L’havíem conegut gràcies als campus d’estiu i la forma de tractar als jugadors, l’organització i les ganes de treballar pel bàsquet a la ciutat que demostraven al club ens va captivar. L’any 2008, es va produir el relleu de l’equip directiu del club i vaig entrar a la junta com a vocal de relacions públiques. A finals del 2009, al dimitir la que era la presidenta fins aquell moment per motius personals i professionals, vaig ser escollit com a president pels meus companys de junta, càrrec que vaig acceptar amb molt d’orgull sabent la enorme responsabilitat que això portava.

Quin ha estat el millor moment des que vas arribar?Qualsevol de les presentacions de temporada a les que he participat. Veure la pista de bàsquet plena de jugadors de totes les edats, més de 350 aquest any, i les grades plenes a vessar de pares i mares, familiars, amics i simpatitzants realment m’omple d’orgull. A més, aquest darrer any hem celebrat el 20è aniversari del club i el sopar de cloenda, que va coincidir amb la presentació de la nova temporada, amb la presència de l’Alcaldessa de Vilanova, la Neus Lloveras, el regidor d’urbanisme, el Joan Giribet i la representant de la Federació Catalana de Bàsquet, la Josefina Pèlachs, va ser especialment emotiu per a mi.

I el més complicat?Pot ser l’eliminatòria per la permanència a 1a catalana del nostre equip sènior femení contra l’Argentona. El partit de tornada a casa on s’havien de remuntar 22 punt de l’anada va ser èpic. Veure les grades totes vestides de vermell, el color representatiu del nostre club, va ser increïble.

Quin ha de ser el futur del CB Samà?Hem de posar els peus a terra quan parlem de futur. La crisi econòmica mundial està afectant a totes les famílies i nosaltres som ben conscients que aquestes són la nostra base i el nostre suport. Sense grans despeses el futur que nosaltres ens hem marcat és continuar formant persones amb el rerefons de l’esport competitiu, el bàsquet en el nostre cas. Només així podrem aconseguir fites més grans.

Quins han estat els jugadors/es més emblemàtics que han passat pel club?Som un club relativament jove d’una comarca petita pel que jugadors emblemàtics de renom que ultrapassin les fronteres comarcals són difícils d’anomenar. Com a més representatius del club actualment podríem anomenar l’Eli Isern Alcázar i la Sandra Puig Ferrer del Sènior Femení A, i en Raimon Barneda Domingo, ex-jugador ACB, i l’Alex de Diego Morcillo, que sortint de la base del club és un dels jugadors important del Sènior Masculí A. Podríem destacar també altres jugadors sènior que ja porten molts anys amb nosaltres com en David Ruiz, l’Aleix Caminal, el Daniel González, l’Estefania Rodríguez, en Daniel Ximenes o l’Albert Paredes, i d’altres ja retirats com la Chus Santos, la Lara Guisado o la Maria Salvó. Tots ells i d’altres que segur que em deixo i als que pregaria que em perdonessin per l’oblit, han estat importants pel club i han contribuït a ser el que som actualment.

Entrevista amb el director tècnic, Òscar Andreu

Quins són els objectius actuals?L’objectiu principal és continuar creixent en quantitat i seguir amb el procés de retroalimentació i de sentiment del club entre els propis jugadors i entrenadors que el formen actualment, seguir treballant en la mateixa línea tots els equips del club tant tècnics com de valors, aconseguir completar els equips cada temporada, i sobretot els femenins que requereixen més esforç, millorar els camps d’entrenament ja que a la ciutat són deficitaris, i recuperar la il·lusió pel bàsquet a la ciutat de Vilanova amb la promoció de tots tipus d’activitats tant esportives com socials

On veus el club en 10 anys?Aquí a Vilanova és una gran incògnita ja que la línia de treball i de creixement esportiu al Samà està

marcada i consolidada. Ara falta saber si en els propers anys podrem gaudir d’una millora en el recolzament de les institucions i de les empreses locals. Si fos així el club podría fer un salt qualitatiu gegant. En cas que no arribin aquests ajuts se seguirà treballant i avançant poc a poc.

Quin creus que ha estat el moment més important en tots aquests anys?Hi ha hagut diferents moments claus, evidentment l’iniciativa del seu fundador ha originat la resta. El segon, l’absorció del bàsquet de l’escola Pia. El tercer i vital per la subsistència del club va ser quan es van obrir les portes a tots els jugadors/es de la comarca , en especial de Vilanova. I l’últim la massiva arribada dels tècnics més preparats i amb més vitalitat de la ciutat.

Quina és la relació del CB Samà amb els altres equips de la ciutat?A la petita comarca del Garraf tenim una relació excel·lent amb la resta de clubs de les poblacions veïnes. Inclòs compartint iniciatives i informació pel bé dels jugadors. Tot i així es manté l’esperit competitiu que ajuda a la motivació de les persones que formem part d’aquests. Amb l’altre equip de la ciutat de Vilanova, la relació a peu de pista i amb els representants és cordial, amb un afany competitiu molt accentuat entre les dues entitats.

Com afecta la crisi a un club de bàsquet en aquest moment?La veritat és que són temps difícils per a tothom. Nosaltres son un club que basa els seus ingressos en les quotes dels socis i aquesta crisi afecta sobretot a les famílies que són el nostre suport. De totes maneres, no ens podem queixar. El nostre club creix any rere any. Aquesta temporada tenim 29 equips de totes les categories, dos més de la temporada passada.

Per contra cada vegada és més difícil trobar patrocinadors pel club cosa que ens ajudaria a seguir creixent. Per últim, i això afecta a tots el vilanovins i no només als samistes, la manca de recursos institucionals ha fet retardar la construcció de diversos equipaments esportius projectats a la nostra ciutat. A Vilanova són molt escassos i l’Ajuntament n’és perfectament conscient, però ens haurem d’esperar a temps millors.

“A la petita comarca del Garraf tenim una relació excel·lent amb la resta e clubs de les poblacions veïnes. Inclòs compartint iniciatives i informació pel bé dels jugadors.”

“Sense grans despeses el futur que nosaltres ens hem marcat és continuar formant persones amb el rerefons de l’esport competitiu, el bàsquet en el nostre cas. Només així podrem aconseguir fites més grans.”

40 41

42 43

Avui si, ja no puc passar més! Perquè tenim la gran habilitat d’esperar sempre l’últim moment? No respectem els indicis d’alarma del nostre cos, sempre pensem en un “ja passarà”, un “això no és res”… i quan ja no es pot més volem la solució immediata. Tant ens costa pensar en una prevenció?

El nostre cos es regeix per un sistema anatòmic, un sistema fisiològic i un sistema anímic pel seu bon funcionament, quant qualsevol dels tres sistemes tendeix a fer un canvi ens dona habitualment senyals d’alarma dels quals en podem ser conscients amb més o menys claredat però gairebé sempre ens dona senyals d’alarma que hauríem de saber identificar, els més habituals són el dolor, atrofia, falta de moviment articular, els canvis d’humor, els canvis en els nostres ritmes fisiològics (estats de son, digestions, menstruacions...) són petites alarmes a vegades de variacions no immediates però si que es alenteixen o acceleren certs espais dels nostre cos per donar aquesta senyal d’alarma.

La majoria de petits canvis són produïts per causes al inici de fàcil solució però la gran facilitat del nostre cos per adaptar-se fa que altres parts del nostre cos assumeixin el treball d’aquelles zones que no ho fan i a vegades això pot ser positiu pel funcionament diari però a la llarga produeix un sobreesforç que fa que altres zones es vegin afectades i així anem sumant sectors que no corresponen i que anem alterant.

El treball del terapeuta a part de resoldre un problema funcional, anatòmic o emocional, es detectar petits canvis en el cos que són l’inici d’una seqüència patològica.

rEDaCCiÓ: mARIssA RIus

medicina de l’esport reconeixements mèdicoesportius, patologia esportiva, prevenció.

Osteopatia, fisioteràpia, recuperació funcional

Psicologia de l’esport

Preparació física

nutrició i dietètica

Prevenim??El fet d’acudir de forma habitual a fer un treball preventiu amb osteopatia, fisioterapeuta,…ens assegura un equilibri en els diferents sistemes i una detecció precoç de les senyals d’alarma del nostre cos.

En els esportistes passa exactament igual, tenim que donar un valor a la prevenció i si som capaços de detectar i dirigir el nostre cos a una millor funcionalitat l’estat de salut general millorarà.

Un Reconeixement mèdicoesportiu inicial ha de ser un bon inici i no cal esperar a iniciar la temporada, d’ara fins a l’estiu es un bon moment per fer-ho i posar remei a tot allò que es detecti abans d’iniciar la temporada.

42

DRomán Montáñez Martín, nascut el 18 de

febrer de 1979, no va començar amb bon peu el 2012, doncs va ser operat d’una

fractura al dit el dia abans de Reis, el 5 de gener, després d’una caiguda fortuïta en el partit contra el Múrcia. Però amb el seu esperit combatiu, segur que ben aviat tornarà a les pistes, i amb seguretat estarà competint en el moment que aquestes línies vegim la llum d’internet.

Quan i on comences a jugar a bàsquet?A Sant Joan de Vilatorrada, a l’Escola Mare de Déu del Carme, als 8 anys.

Medalla de Plata a l’Europeu Cadet de 1995. Què recordes d’aquella experiència? Quins eren els companys i entrenadors?Com a segon entrenador tenia el Xavi Rodríguez, que en aquella època entrenava a Manresa. També tenia l’Ángel Pardo i de companys tenia el Javi Rodríguez, Francis Sánchez, Alfons Alzamora, Ruben Burgos, Antxon Irutbe, Adolfo Sada… Vam fer un campionat molt bo i quan teníem la final pràcticament guanyada, en 3 accions se’ns en va anar tot a n’orris.

Des que arribes a la Unió Manresana, jugues a 2a Nacional i a Lliga EBA posteriorment. Com valoraries el nivell d’aquelles lligues?La 2a Nacional en aquells moments era una lliga molt forta on hi havia els principals filials de Barça, Joventut i Manresa i la lliga EBA era una

jugador de l’assignia Manresa

roMáN MoNTáñEz

competició que estava per sota de la LEB. Va perdre una mica de qualitat però encara tenia un nivell important, amb jugadors com Álex Mumbrú, Roger Grimau, Alfons Alzamora, etc…

Amb només 19 anys…campió de l’ACB amb el Manresa. Com ho vius?Primer any de professional i primera lliga de la història del Manresa. Va ser una pujada d’adrenalina en tots els aspectes.

I a l’any 2000 marxes cap a Valladolid. Per què i quins records tens dels 5 anys allà?Marxo perquè a Manresa no se’m renova perquè arriba un entrenador nou I m’he de buscar la vida. Al principi, marxo amb molta por i m’hi acabo quedar 5 temporades, fent de capità i jugant un molt bon bàsquet com a equip.

Estàs a Bilbao de 2005 a 2007 abans del boom dels homes de negre. Ja aleshores es podia preveure aquest èxit?Estaven fent molt bé les coses en aquell moment i es veia que el club i l’equip tenia potencial per acabar sent un club important a Espanya.

Quins canvis vas notar del Bàsquet Manresa que vas deixar l’any 2000 al que vas tornar al 2008?Poca cosa. La filosofia més o menys és la mateixa, intentant tenir jugadors joves que puguin donar molt bon rendiment, amb algun jugador veterà que faci de mestre pels joves i la manera de fer i de jugar de quan vaig marxar a quan vaig tornar eren molt similars.

TEXT: JuAn CARLOs CEBRIán I BàsQuET mAnREsAFOTOS: BàsQuET mAnREsA

De petit sempre deia que volia ser bomber

44

46 47

Un partit… Un dia que vaig anotar 32 punts

amb el Valladolid, contra l’Alacant

Un jugador…Juan Carlos Navarro

Un company…Carles Marco, que em va ajudar

molt quan vaig arribar a Valladolid

Un entrenador…Ricard Casas i Jaume Ponsarnau

Una cistella…Jugant amb el Valladolid, un triple que

vaig anotar per guanyar a l’Unicaja

Un somni…Seguir molts anys en aquest esport

Preguntes breusBreus

Si haguessis d’escollir un cinc inicial dels companys que has tingut, quins diries?Carles Marco, Fernando San Emeterio, John Williams, Marc Gasol i tot i que no l’he tingut mai de company, Juan Carlos Navarro, perquè és un crack.

Com ha evolucionat Román Montáñez com a jugador?Crec que he anat fent més coses. Crec que he millorat en defensa, a nivelll tàctic i el de fet de portar tants anys a la lliga et dóna una maduresa que et permet saber una mica què fas bé, i mirar de potenciar-ho, i què fas malament, per mirar de dissimular-ho.

Si no haguessis estat jugador de bàsquet series?De petit sempre deia que volia ser bomber.

I quan s’acabi l’etapa com a jugador, Quins són els teus objectius?Ara estic fent el curs d’entrenador. No sé si serveixo per ser entrenador de bàsquet o no però almenys si tinc el títol tindré l’oportunitat de provar-ho. Vull seguir vinculat al món del bàsquet perquè és el què m’agrada i crec que puc oferir coses a la gent jove.

Si haguessis de definir Román Montáñez amb cinc adjectius, quins escolliries?Competidor, exigent, compromès, apassionat i pràctic.

46

rEDaCCiÓ: JOAn GuIuFOTOS: FCBQ

48 49

El Patronat de la Fundació va aprovar recentment la instauració del “Forum de Debat Albert Gasulla”, a fi de recordar la figura de qui fou un extraordinari home de basquetbol, en totes les vessants, on hi desenvolupà coneixements i tenacitat, com ha quedat palès en el molts reportat-ges que el seu traspàs ha provocat, com el que figura en el passat nº2 de BQ.CATL’Albert fou un activista del basquetbol, endegà mil iniciatives i tingué cura que el nostre esport fos útil en la formació dels nois i noies. Treballà incansablement

Forum de debat “AlBErT GASUllA”

en la difusió i ensenyament dels fona-ments, que es practiquessin correcta-ment i amb rigor en els seus concep-tes, i sobretot que no és deixés mai d’avançar i millorar. Amb aquest ideari la Fundació desitja que el “Fòrum” sigui un lloc de trobada, de debat i de progrés. Es celebrarà anualment i en pocs mesos s’anunciarà oportunament les dates, el temari i el seu desenvo-lupament, així com les condicions d’inscripció.

Terrassa ja ha engegat. La ciutat compta amb 6 clubs amb bàsquet federat, amb un total de 74 equips (51 masculins i 23 femenins). L’Agrupació Sferic, el Centre Cultural El Social, el Club de Bàsquet Sant Pere, el Club Deportivo Can Parellada, la Joventut Esportiva de Terrassa i el Club Natació Terrassa. A més hi ha 228 equips participants en els Jocs Escolars 2011-2012, i també per persones adultes, amb 34 equips de veterans coordinats pel Consell Esportiu del Vallès Occidental. Tot plegat una graella que fa patxoca i que evidència l’esperit esportiu de la ciutat on va néixer el bàsquet català ara fa cent anys.

El programa d’activitats fou presentat en el Museu Colet als mitjans de comunicació, amb l’assistència de l’Alcalde de la ciutat, Sr. Pere Navarro, el Secretari General de l’Esport, Sr. Ivan Tibau, el Tinent d’Alcalde d’Esports, Sr. Alfredo Vega i el President de la Fundació i l’FCBQ, Sr.Joan Fa, entre altres personalitats.

El 13 de març, en el magnífic marc del Centre Cultural UNNIM, un dels Patrocinadors, es realitzà la inauguració oficial a la ciutat. Amb unes dues cents persones que ompliren de gom a gom la sala, es varen presentar els actes, amb el conegut periodista esportiu

Terrassa, Ciutat del Bàsquet Català 2012

Jordi Robirosa com a conductor, amb els parlament del Regidor d’Esports Sr. Alfredo Vega, de la Sra. Carme Heréncia i el Sr. Josep Ballester, representants dels Centres Educatius de la ciutat, el President de l’SFERIC Sr. Jordi Vilella en representació dels clubs, el Sr. Toni Guiñón de l’Obra Cultural UNNIM en representació dels patrocinadors que amb el seu suport faran possible l’ampli programa d’esdeveniments, i finalment del President de la Fundació Sr. Joan Fa i de l’alcalde de la ciutat Sr. Pere Navarro.

Al marge aquests actes oficials, les activitats ja han començat (www.terrassa.cat/ciutatdelbasquet) amb el Torneig de Reis i el partit Terrassa All-Star, el lliurament de samarretes commemoratives a tots els clubs de la ciutat i el Torneig Mini amb Catalunya, Aragó, Illes Balears i València.

El Patronat de la Fundació va aprovar, per unanimitat, posar el nom el recordat Josep oriola i Soler, a la Biblioteca de l’entitat. la gran i rigorosa dedicació de l’apreciat Pitu en el si de l’arxiu i la Biblioteca, classificant i codificant l’ampli material d’objectes, documents i llibres que regularment arribaven a la Fundació, va fer possible disposar d’ordre i coneixement. El posar el seu nom a la Biblioteca té una clara justifi-cació, és l’indret de la Fundació on es recull el resultat de la seva gran tasca.

“Biblioteca JoSEP orIolA”

Com ja coneixen els nostres lectors, la Fundació endegà una nova iniciativa, la “Gala de la Cistella d’Or”, que es celebrà el divendres 3 de febrer i on foren homenatjats amb aquest guardó els expresidents de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, juntament amb el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i també foren premiats 135 clubs catalans per la seva col·laboració a la campanya solidària ‘Fes la teva cistella’, organitzada conjuntament entre la Fundació i Càritas.

“GAlA DE lA CISTEllA D’or”

Iniciativa recent de la Fundació per acostar als amants del bàsquet figures del nostre esport de tots els temps i disciplines, i que consisteix en publicar a la seva pàgina web (fundacio@basquetcatala.cat) una entrevista amb personatges destacats del basquetbol català que ens expliquen les seves vivències, trajectòries i opinions diverses sobre el basquetbol.

Ja s’han tres “veus”, el popular periodista Jordi Robirosa, l’àrbitre internacional Joan Carles Mitjana i l’ex-jugadora internacional Sandra Gallego.

la “VEU DEl FAMÓS”

El 20 d’abril, a l’Hotel Catalonia Plaza de Barcelona, es celebrarà la XIX Festa dels Històrics del Bàsquet Català, l’esdeveniment social per excel·lència de la Fundació. Sopar en el decurs del qual es distingeixen com a “Històrics” una sèrie de persones de tots els àmbits del basquetbol català que han realitzat una continuada tasca de servei i dedicació al nostre esport, des dels clubs, entitats, publicacions, Federació, etc, destacant-se especialment per presentar una trajectòria continuada de servei, sovint encadenant diverses disciplines del basquetbol i en la mateixa entitat o club.

Enguany els guardonats seran: Leandre Badia, Mercé Bisbal, Pere Botines, Juli Calaf, Salvador Castronuño, Àngel Cayuela, Jordi Costa Batlle, Salvador Ferrer, Josep Figuera, Joana Grau (a.t.p.), Jordi Llaberia, Olga Martínez, Joaquim Mateu, Elena Sans, Pere Sust, Lluís Tió i Josep Zamora.

Festa dels “HISTÒrICS”

50