BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA · BUTLLETÍ DELS MUSEUS DART DE BARCELONA Lletres,...

Núm. 70 MARÇ 1937 VOLUM VIII

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART

DE BARCELONA

PUBLICACIÓ DE LA COMISSARIA GENERAL DE MUSEUS

EL RETAULE DEL CONESTABLE

DE LA CAPELLA DE SANTAÀGATA

Antecedents. — Fins a l'adveniment dela República (1931) existí a l'antiga ca-pella de Santa Àgata de la vella Plaçadel Rei, el «Museo Provincial de Anti-güedades de Barcelona», fundat per unsquants benemèrits patricis després de larevolució del 1835, i integrat, més tard,a l'organització museística de l'Estat, elqual el mantingué fins als nostres diesen el més lamentable abandó, tal com siamb ell volgués perpetuar a la nostraterra una mostra del que eren a Espanyales institucions museístiques provincia-nes. En el número de juny del 1932 delnostre BUTLLETÍ es consignen tots els an-tecedents del traspàs que el Govern dela República féu a la Junta de Museusde Barcelona, d'aquest Museu; fet queesdevingué amb molta anterioritat a lapromulgació de l'Estatut de Catalunya,i la decisió sobre el qual correspon aldifunt historiador de l'art i pedagog es-panyol eminentíssim, Bartolomé B. Cos

-sio junt amb el que era aleshores minis-tre d'Instrucció Pública Fernando de los

Ríos, i sobretot, al gran amic de Cata-lunya i bon amic nostre Ricardo deOrueta, director general de Belles Artsd'Espanya, en aquella ocasió.

De tota la nostra , vida havíem vist,presidint el trist Museu de Santa Àgata,penjat als murs de l'absis, i donant lasensació d'un tríptic plegable, el retauleanomenat del «Conestable» (fig. 1) . Unapart (dues taules en forma de porta) eraseparada del conjunt. De la mesa de l'al-tar, desmuntada, restava únicament la

llosana. No obstant, sabíem que aquellretaule era el que el Conestable Perede Portugal i rei efímer de Catalunya iAragó, havia fet construir per a la ca-pella on era guardat encara.

Relíquia del vell temps i obra d'artadmirable, ens dolia de veure'l mal pen-jat damunt de la nuesa dels murs de lagraciosa església. La seva conservació,amenaçada per moltes bandes, demanavauna delicada i extensa intervenció, caruna esquerda ele la fusta que malpartiala taula central advertia, amb la seva se-paració alarmant, el mateix que el «era-quelé» pronunciadíssim de la pintura,que l'obra estava cansada d'intempèriesi desídies i que començava a cedir totesles seves seculars resistències a la usuradel temps i a l'abandó dels homes (figu-res 2 i 3).

Així, tan bon punt ens fou donada laclau de Santa Àgata, ordenàrem el tras-llat del retaule del Conestable al Labo-ratori de restauració dels Museus, on ésavui encara, ja en vies de restauració, laqual serà dedicada gairebé totalment ala consolidació de la fusta i a la defensadels bufats que en algunes bandes pre-sentava la pintura separada del seu sus-tentant.

Avui, dones, tenint a la mà el retaulei mentre la seva restauració es porta afi sota la perícia pacient i respectuosadel nostre restaurador, el company Ma-nuel Grau i Mas, venim a exposar (per-què restin, així, reunides) totes les da-des que tenim sobre aquesta obra, algu-nes de les quals ha estat precís reuniramb vistes als projectes relatius a la sevadefinitiva installació, ho i esperant queun cop la restauració sigui feta, l'amicGrau ens expliqui, ajudat de tots els grà-

65

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

fits que ha anat treient mentre feiaaquesta bona obra, allò que ha estat laseva feina en la qual fundem l'assegu-rança de la bona conservació en l'avenirdel retaule del Conestable, peça culmi-nant de la pintura catalana del segle xv.

Vicissituds del retaule del Conestable.— Fins a l'any 1835, a la capella deSanta Àgata, que era propietat del ReialPatrimoni d'Espanya, hi va haver culte,

cia de l'Arxiu esmentat. L'any 1852 laComissió de Monuments es preocupà dela restauració de la capella (que entrealtres oficis havia fet el de taller dels es-cultors germans Vallmitjana) i s'adreçàa la reina Isabel demanant que desallot-gés els «indecorosos objetos» que l'ocu-paven i la confiés a la Comissió, la quals'oferia a restaurar-la fins i tant que, tor-nada al seu primitiu estat, pogués oferir

-la a la reina perquè hi restituís el culte.

Fig. 1

i el retaule era a lloc. El secretari del'extingida Comissió Provincial de Monu-ments, senyor Josep de Peray, que estàfent la història de la capella, responentamablement a una petició nostra, pelmes de juny de l'any passat, va donar-nos algunes dades sobre aquest retauletretes de la documentació d'aquella Co-missió. Segons aquestes dades, desprésde la revolució del 1835, tots els objectesdel culte foren retirats de la capella iaquesta convertida en magatzem de totamena d'endimaris. Bofarull, arxiver dela Corona d'Aragó, apiadat del retauleel recollí i el guardà en una dependèn-

El 1854 (les coses anaven amb calma)la reina accedí, i la clau de Santa Àgatafou lliurada a la Comissió de Monuments,la qual inicià, sota la direcció de l'ar-quitecte Elies Rogent, la seva restaura-ció. El 1858, però, la Comissió havia aca-bat els diners i l'obra restà aturada des-prés de despendre «10.744 reales de ve-llón con 27 maravedises, fruto de las eco-nomías de los años anteriores y del des-prendimiento de los individuos de la Co-misión». Així les coses, i en la impossi-bilitat d'acabar les obres necessàries pera poder destinar la capella al culte, laComissió, junt aiuh l'Acadèmia de Bones

66


Lletres, decidí establir-hi el Museu. Jainstallat aquest, el 1868, l'arxiver Bofa-rull adreçà un ofici al secretari de la Co-missió de Monuments, que en aquellaocasió era en Puiggarí, en el qual diu:«Teniendo precisión de ocupar, por exi-girlo así el aumento de papeles de estearchivo, una sala en la que estan depo-sitadas las tablas antiguas que pertene-cen a la Comisión de Monumentos deesta Provincia, de la que es usted dignosecretario, y estaban destinadas a decorarel altar mayor de la inmediata CapillaReal (vulgo Santa Águeda) he de mere-cer de usted se sirva retirarlas cuanto an-tes, tanto más cuando que actualmentepodrán conservarse también sin exposi

-ción ninguna en la Sacristía de la men-cionada iglesia». El trasllat del retauledes de l'Arxiu de la Corona d'Aragó ala capella, fou fet el 24 d'agost del ma-teix any.

Les taules. — Han arribat fins a nosal-tres vuit taules del retaule del Conesta-ble que suposem siguin les mateixes queBofarull va treure de la capella abando-nada i va guardar a l'Arxiu (fig. 4) . D'a-

Fig. 2

Fig. 3

questes vuit, dues són en forma de portapracticable. Les sis restants, fornien elstres cossos usuals en els retaules de l'è-poca: una de central de mides superiorsa totes les altres, una altra figurant elCalvari que aniria daiuunt d'aquesta, se-gons ús repetidíssini en la composiciódels altars gòtics, i dues per banda: unad'elles, a cada banda, dividida en duescomparticions, i l'altra, la superior, a cadacostat, contenint un sol compartiment.

D'un assaig de recomposició del con-junt de l'altar, que hem intentat, resul-taria que manca la predella.

El retaule en la historiografia de lapintura catalana, i el seu autor. — La bi-bliografia especial sobre el retaule és es-cassa. Els historiadors de la capella deSanta Àgata i els biògrafs catalans delrei Pere d'Aragó, Conestable de Portu-gal, incidentalment se n'ocupen (1). San-pere i Miquel (2), el primer autor queestudià de conjunt la nostra pintura qua-tre-centista, és el primer que ho fa d'unamanera completa, comparant-la a altresobres coetànties i atribuint-la erròniament

67


Fig. 4

68


Fig. 5

69


Fig. 6

a Pau Vergós, en collaboració ami) el seupare Jaume. Pel desembre del 1922 (3)Josep Pallejà, cap de l'Arxiu del ReialPatrimoni de Barcelona i del Museu Pro-vincial d'Antiguitats, publicà el docu-ment inèdit pel qual es certifica que l'au

-tor del retaule és el pintor JaumeHuguet. El document trobat pel senyorPallejà és una acotació feta pel regent dela Tresoreria del rei Pere d'Aragó, Co-nestable de Portugal, en el primer llibreracional que es conserva a l'esmentatArxiu del Reial Patrimoni, relativa alpagament, ordenat pel monarca, de «co-ses necessàries» per a la capella de SantaÀgata i el Palau major. (Veure més en-davant la transcripció literal d'aquestaacotació en tractar precisament de ladocumentació que es refereix a aquestretaule per tal d'establir la data en quèfou pintat.)

Posteriorment a la publicació del re-ferit document, el retaule del Conestableha estat comentat dintre els estudis deconjunt que s'han publicat sobre la pin-tura catalana de l'època (4) .

La iconografia. La taula de l'Adoraciódels Reis. — La taula central, que és ladedicació del retaule, representa l'Epifa-nia. L'escena de l'Adoració dels Reis al'infant Jesús (fig. 5) es desenrotlla enuna porxada rústica coberta de teuladaami) embigat de fusta i taules aràbigues.Dins la porxada, a la dreta de l'especta-dor, hi ha a primer terme la figura deMaria vestint túnica de vellut gofrat iun mantell blau vorejat d'una franjad'or rellevada. Un vel transparent co-breix la seva testa, pentinada ami) elscabells . en dos bandos i ratlla al mig, iun nimbe daurat en relleu l'aurèola.Sosté amb les dues mans l'infant diví queseu damunt dels seus genolls tenint elcosset nu, cobert només d'un bolquer queli abriga la part baixa del tors i el braçesquerre. L'infant porta la testa aureo-lada ami) un nimbe crucífer i té la màdreta en actitud de benedicció.

Darrera la figura de Maria, es veu elbust de la imatge de Sant Josep, repre-sentat com un vellard humil, barbut itesta-calb, portant entorn del coll un ca-putxó, i amb el nimbe poligonal delsprofetes, en or rellevat, aureolant-li latesta. Sant Josep sosté amb la mà dretaun copó, en or rellevat, ofrena del reimés ancià a l'infant Jesús (fig. 6).

Aquest rei més ancià, barba-blanc itesta-calb, roman agenollat davant de laverge Maria i el nadó, prenent ami) lamà dreta tendrament el peuet de Jesúsper besar-lo en acte d'humil adoració.La corona del rei està posada a terra.El personatge vesteix un ample mantell devellut brocat, i li cobreix les espatlles uncapirot ami) la caputxa penjant al darrera.

A segon terme, darrera del rei ageno-llat que hem descrit, els altres dos reis(fig. 7) ; el de l'esquerra de l'espectador,vesteix cota llarga de vellut gofrat, ce-nyida a la cintura, i duu un turbant a latesta sobreinuntat d'una corona. Té unamà enlaire en actitud de descobrir-se latesta, i amb l'altra mà, sosté el copó daurati rellevat on porta les ofrenes. El seu ros-tre denota l'edat jovenívola del perso-natge, té una ombra de pèl al llavisuperior, i els cabells rinxolats. Al seucostat, l'altra figura de rei vesteix un

70'

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

ample mantell de vellut gofrat i portatambé a la testa, turbant i corona. Amb lamà esquerra sosté el copó de les ofrenes.

A darrer terme, sota la porxada, esveuen les testes del bou i de la mula delNaixement. Un permòdol de fusta clavatal mur de l'establia sosté una corda en-rotllada. Al costat, al mur de la porxada,hi ha una finestra per on guaita l'escenaun personatge. Fora de la porxada, en-tre el mur i un pilar, un altre personatge,un patge, potser, del seguici dels reis, iun cavall blanc. Darrera el cavall, el bustd'un altre servent dels viatgers, home deraça negra indicant l'origen llunyà delsmonarques.

A darrer terme de l'escenari, fora delporxo, un terrer amb pedres i herbeisque darrera de les figures dels reis estorna un camí delimitat per unes roquesverticals, amb arborescències al cim. Alfons, un paisatge de turons, entre elsquals serpeja un camí on hi ha unafigura cavalcant. Siluetejant els turons,el fons d'or que ocupa el celatge, tot ellrellevat am]) un tema de fulles de roure iaglans estilitzades. Al mig, l'estel d'Orientguiador dels reis, representat dins d'un

disc blau per mitjà d'un punt voltatd'una sèrie de raigs en or rellevat.

Enquadra la taula una motllura queal travesser superior s'enriqueix d'unaarqueria corbada als angles.

JOAQUIM FOLCH I TORRESDirector General dels Muscos d'Art

(Seguirà)

1. P. Fru Manuel M. Ribera: «Real Capilla do Bnrce-lona, la mayor y mós principal de los reinos de la Coronade :1ragótr». Barcelona, 1698. —Josep Coro:cu Ingludn: «ElCondestable de Portugal, rey intruso «le Cataluña» a Revistade Gerona, vol. 11, 1178. — Josep de Mlanjarrés: «Catálogo delos objetos que la Comisión de Afonumen tos históricas y artís-ticos de la provincia de Barcelona tiene reunidos». Barcelona.1877. — A. Bulaguer i Merino: «Å lóutn pintoresró y monu-men tal rle Catalunya. Capella Real de Santa ,lgathas. — Íd.«D. Pedro el Condestable de Portuyol, considerado conco es-critor, erudita y anticuario». Barcelona, 1881.— Antoni Elíasde Molins: «Catálogo del Aluseo provincial de antigüedadesde Barcelona, 1888».— Bonaventura Bassegoda: «La Real Ca-pilla de Santa Águedas. Barcelona,- 1895.

2. S. Saupere i Miquel: «Loa cuatrorentistas catalanes».Barcelona, 1906. Vegi's sobre les atribucions de Sanpere iMiquel as pintors Vergós i Jaume Huguet: Joaquim FolcLi Torres: «La qüestió Huguet -Vergósn a «Gaseta de les Arts».Desembre, 1 i 15 del 1925, i abril, 15 del 1926.

3. Josep Pallejà: «Lo retaule del Conestable, obra demerme Huguet, (1464)». — Boletín de la Real .lcademia de Bue-nas Letras, de Barcelona, núm. 77. Octubre a desembre del1922. Pág. 397.

4. Vegi's p.incipalment: Loge - Bertaux: «Dic Malerei inSpanienu. Berlín, 1923.— ¡Bayer: «La pintura española». Bar-celona, 1926. — G. Richert: «Mittelalterliche Malerei in .Spa-nien», 1925.— Pierre Paris: «La Peinture espagnolen. París,1928. - B. Rowland: «Jaume Huguet ». Cambridge, Massu-chuselts, 1932.

Fig. 7

71


ESTUDI DE CONJUNT DELS DI-

VERSOS FONS DE DIBUIXOS INS-

TAL.LATS AL MUSEU D'ART DE

CATALUNYA

i III

Vam cloure el nostre article ante-rior, en el moment que, un xic refeta laciutat de Barcelona dels nombrosos tras-

çÝ. ^' ?nom

rom` `` L

/*/\

š Fl

Claudi Lorenzale. — Dibuix per a un retrat

balsos que li havia ocasionat la vida unbon xic agitada de la primera meitat delsegle xix, acabava de prendre una novavigoria i, afranquida del clos de mura-lles que fins aleshores l'havien encerclat,inicia les primeres obres d'urbanització,importa els nous corrents que, derivatsdel Romanticisme, dominen Europa i in-tenta finalment afranquir-se d'aquestesinfluències, per a crear-se un art i unamanera de veure ben propis.

Fou, dones, en aquestes circumstàncies,que arribaven a casa nostra, per media-ció de l'art correcte de Benet Mercadé

i el una mica fred i encara més correctede Claudi Lorenzale, les teories dels pin-tors nazarens Cornelius i Overheck que,a mitjan segle feien furor a Roma;tendència que es veié extraordinàriamentafavorida per les teories estètiques pro-fessades aleshores en l'Escola de BellesArts, pels germans Pau i Manuel Milà iFontanals, el primer dels quals, havia re-but lliçons, a Roma, dels esmentats pin-tors alemanys i que, degut al seu caràcterun bon xic rígid i, en certs moments, ba-nal, acabà per produir una reacció que,iniciada a França amb el realisme deCourbet i intensificada, més tard, per al-tres corrents també realistes, menys valuo-sos, vinguts del migdia d'Itàlia, trobarenentre nosaltres un camp perfectamentabonat en el qual, com tindrem ocasióde veure, sorgí un considerable esplet depintors i escultors que havia de manifes-tar-se a finals de segle, sobre tot en l'Ex-posició de l'any 1888.

Això ens obligarà a subdividir aquestasegona meitat del segle XIX, en dos pe-ríodes, un anterior a aquesta Exposició,ami) les tendències pictòriques suara es-mentades i l'altra posterior a ella, laqual recull els seus fruits i posa els fona-ments de l'actual pintura catalana.

D'entre els pintors catalans que reac-cionaren pel seu realisme contra els se-guidors de l'escola romàntica, cal asse-nyalar Simó Gómez, Marià Fortuny iRamon Martí i Alsina, ami) el ben entèsque, mentre Simó Gómez, amb tot i elseu coneixement dels pintors clàssics es-panyols, ens recorda molt la pinturafrancesa del seu temps, sobre tot Cour-bet, Marià Fortuny fou, per damunt detot, el tipus del pintor internacional, forçalligat ami) l'escola de Meissonier, i Ra-mon Martí i Alsina el que, de fct, sensemassa influències exteriors, posà els fo-naments de la nostra pintura, ami) laseva precisa visió del nostre paisatge iami) les seves vastes i fantàstiques con-cepcions de la nostra costa.

Reprenent ara la visió del primer pe-ríode i referint-nos concretament als di-buixos que de tots aquests artistes es tro

-ben al Museu d'Art de Catalunya, inicia-rem els nostres comentaris per Claudi

72


Lorenzale (1815-1889), el qual, a Roma,junt ami) altres catalans com Clavé, Llo-rens, Sunyol i el ja esmentat Pau Milà,havia rebut directament el mestratge delspintors alemanys Cornelius i Overheck.

Cal, només, veure el considerable nú-mero de dibuixos que d'ell posseeix elMuseu, més d'un centenar, per a fer-noscàrrec que ens trobem davant l'obra d'unhome no sols meticulós i pulcre, sinótambé davant de tot un professor, trans-cendint fins a nosaltres la correcció ami)què tractava als seus alumnes i, si és certque en entrar de director a l'Escola deBelles Arts, trencà una sèrie de motllospropis del temps del neoclassicisme,també ho és que la seva manera d'apre-ciar l'art, un bon xic tancada, no deixàde donar-li un cert amanerament; d'aquíque, coneguda la seva manera per un di-buix, sia fàcil de distingir tots els altres;s'hi veu sobre tot la influència de la còpiade làmina (contra la qual es revoltavaMartí i Alsina) i una correcció que arriba

Marià Fortuny. — Dibuix

a ésser excessiva. Amb tot, no pot pasdir-se que les seves figures manquin dedistinció i corporeïtat, i cal remarcard'entre els seus dibuixos, els que re-presentant escenes de la vida del Dantes troben en un mateix marc.

Una altra de les figures de l'art de lasegona meitat del segle xix que per l'es-til de la seva pintura i per la correc-ció seva caldria aparellar ami) ClaudiLorenzale, és Benet Mercadé (1821-1897)(1) ; però, el fet que residís durant moltsanys a Roma i la vida un bon xic retretaque portà en retornar a Barcelona, fanque quasi se'l pugui considerar com unapersonalitat a part. Els tres estudis qued'ell posseeix el Museu, més que dibui-xos, semblen veritables còpies, al llapis,dels quadres representant la nativitat ila mort de la Verge i d'un tríptic ami) laVerge i dos sants que els havien motivat.

J:z {ñ

1. Feliu Elias. Dlerradé. La seva vida laBenet i seraBenet Mercadé. — Dibuix, estudi per a un quadre obra. n101XXI.

73


R. Martí i Alsina. — Dibuix

Simó Gómez.— Estudis al llapis

74


Tomàs Padró. — «El Parnàs»

Eusebi Planas. — Illustració d'una novella

75


Ara bé, d'entre els tres artistes que hemassenyalat com a representants de la reac-ció realista que va oposar-se al movimentromàntic, potser serà bo que destriem,tot seguit, les figures dels Marià Fortunyi Ramon Martí i Alsina a fi d'endinsar

-nos després amb major desembaràs dinsl'ambient de la Barcelona que precedíals temps de l'Exposició.

Referint-nos concretament als dibuixosd'En Fortuny, que com ja hem indicatno deixà d'ésser una figura un xic a part

xant, ens caldrà reconèixer que els qua-ranta-sis dibuixos que d'ell podem admi-rar, són en nombre ben limitat, quan esrecorda la xifra de més de dotze mil a quèel senyor J. Folch i Torres (2) fa arribarel nombre dels dibuixos per ell executats.Ara, el que si sembla poder-se afirmarrodonament, a jutjar pels dibuixos exis-tents, és que, en general, Martí no prac-ticava el dibuix sinó com a mitjà d'es-tudi i a això respondria el caràcter forçaesbossat dels seus dibuixos de paisatges

t i

-Ñi

^s=.r VII ^\^ a i }t . ,ir^>.

°_^'^ f^X^ ^ _ .

Lluís Pellicer. — Dibuix. Una escena de la guerra carlina

dintre el moviment artístic d'aquellstemps, ens caldrà reconèixer que no éspas la qualitat el que domina entre elsnombrosos dibuixos seus que, reunits enuna sala exclusiva, posseeix el Museu;d'aquí, que resistint-nos a creure que laseva obra de dibuixant es redueixi aaquest conjunt, preferim remarcar elsseus aigua-forts, en la tècnica dels qualsexcellí magníficament.

Amb Ramon Martí i Alsina (1835-1894) ,es pot dir que s'obriren definitivament elsviaranys que tenien de conduir la nostrapintura a la plenitud de finals de seglei a la rica diversitat actual; no obstant,atenent-nos sols al seu caire de dibui-

comparats amb els paisatges per ell rea-litzats. Amb tot, és remarcable el retrat del'inventor Narcís Monturiol i l'autoretrat.

Però, cons ja hem insinuat prèvia-ment, la figura més representativa d'a-quests temps de gatzares i xaronisme,potser sigui Simó Gómez (1846-1880) (3),el qual amb el seu temperament abúlic,sols estimulat per l'entusiasme del seugermà Enric, ens sembla com un prece-dent de la i)ohèmia característica de pri-mers del nostre segle. La majoria delsdibuixos, són estudis de quadres seus,

2. J. Folch i Torres. El pintor Martí i Alsina. 1920. Pu-blicacions de la Junta de Museus.

3. Feliu Elías. Simó Gómez. Història verídica d'un pintordel Poble Sec. MCMXIII.


destacant-se alguns treballs de litografia,la tècnica de la qual va practicar durantmolt temps. De tota manera, pel que esrefereix a l'art de la litografia pròpia

-ment dit, introduït a Barcelona als vol-tants del 1820 per Antoni Brusi, caldrà

lligat íntimament amb el món galan d'a-quells temps, es dedicava a la illustracióde famoses novelles de fulletó, traducciódels post-romàntics francesos, anib la «No-vela de una mujer» i tots «Los Misterios»de les més conegudes ciutats del món.

,W

•

r a 7i st° t

F. Soler i Rovirosa. — Dibuix per a una decoració

1a,:

assenyalar Tomàs Padró i Eusebi Planasi, més tard, ja lligat amb altres procedi-ments, J. LI. Pellicer.

Concretant sobre En Padró i En Pla-nas, podem considerar-los com els polsoposats d'una societat, barreja de menes

-trals i burgesos, ja que mentre el primer,amb els seus dibuixos d' «Un tros depaper» es dirigia al gros públic, l'altre,coneixedor de les costums parisenques i

Una vintena de dibuixos de cada und'aquests dos artistes, poden ésser admi-rats en les sales anexes del Museu, desta-cant-se, entre els del primer, el que, comuna mena de fris humorísticament deco-ratiu, porta el nom de «El Parnàs» i, delsegon, podem veure-hi diverses litogra-fies, totes ben interessants per a conèixerles modes i els gustos d'aquell temps.

És ami) Josep Lluís Pellicer, que es

77

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART. DE BARCELONA

Antoni Caba. — Dibuix acolorit

Lluís Rigalt. — Paisatge al llapis

78


U^ ^ ro l I

j 91^^i `. lije S ^ Ñ •^` 1

a i'

Modest Urge11. — Apunt

T ws

S1

II

^ ^ y

• ^Z ti

b.. Ç 1

FS' i

333 ^• :ï'

J. Vayreda. — I1•lustració d'una novella J. Berga i Boix. — Dibuix

79

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART - DE BARCELONA

^ Y^ l

^°°^ _ com`: y ^@,..r C M ^

^^ f^, ^~ ^: r _ L 7 fiy9^ ^ l

Baldomer Galofre. — Dibuix

pot dir que Barcelona es troba ja incor-porada al ritme i al gust de l'Europad'aquell temps i, havent estat l'Exposiciódel 1888 el mitjà pel qual pot dir-se quees produí aquesta incorporació, fou Pe-llicer precisament el que amb les sevesillustracions, ens dóna una visió moltviva dels palaus i pabellons d'aquellamanifestació.

Però Pellicer (1842-1902) fou, dintredel seu temps, alguna cosa més, fou elque avui anomenem el repòrter gràfic ino dins els límits de la seva terra, sinótambé amb caràcter internacional; d'a-

quí, les seves illustracions sobre la guer-ra de Crimea, la darrera guerra carlinai la de Cuba, així com les nombroses esce-nes de campanya que trobem entre elsseus dibuixos.

Es comprendrà, dones, que aquest ar-tista que agafà no sols el període del per-feccionament de la litografia, sinó tambéles primeres manifestacions del gravatmecànic, collaborés en les grans illus-tracions de París i Londres que trobarenressó entre les publicacions de Barcelonai la resta d'Espanya.

Una altra figura de gran prestigi que

Jaume Pahissa. — Dibuix

80


coincideix amb aquests temps de l'Expo-sició, fou Francesc Soler i Rovirosa; ellresumeix d'una manera precisa els estu-dis de perspectiva que, des dels tempsde l'italià Batistutzi, venien cursant-se al'Escola de Belles Arts, donant -los, amés, un cert aire ben personal i propide l'època, que fa més comprensible elfet que el seu nom no tardés a ésser pres-tigiós ben enllà de les fronteres.

El Museu no posseeix d'ell més queuns sis dibuixos, prou interessants però,perquè confirmin les seves dots de dibui-

nyol entre molts altres, pot oferir dinsde la pintura artistes de la talla delsAntoni Caba i Lluís Rigalt, JoaquimVayreda, Modest Urgell i Josep Berga iBoix i ja dins d'una època en la qual eldibuix adquireix el màxim prestigi elsnoms dels Baldomer Galofre, Josep Mas-riera i Jaume Pahissa.

Ens trobem en el temps en el qual lainfluència realista vinguda d'Itàlia esdeixa sentir amb gran intensitat i els qua-dres de gènere i d'història han arribat almàxim del seu prestigi, tendència que

J. Masriera. — «Llevaneras»

xant i de coneixedor del paisatge i delsaspectes rurals.

La seva mort, ocorreguda a l'any 1900,el situa com una de les figures més repre-sentatives d'aquell fi de segle.

Per bé que sols donant el nom, caldràque esmentem pintors i dibuixants quecom els Miquel Ferran, Francesc Sans,Josep Ballester, Pelegrí Clavé, RamonTusquets i Francesc Pla Vila, els qualsnascuts dins la primera meitat del se-gle xtx, es manifestaren en la segonameitat d'aquest. Tots ells es troben méso menys ben representats entre els fonsde dibuixos que comentem.

Amb això, arribem a aquella genera-ció que, representada, en l'escultura, pelsnoms prestigiosos dels Vallmitjana i Su-

no serà desbancada fins a aparèixer, aprimers del segle xx, la bohèmia i els cor

-rents modernistes vinguts de París.Tots aquests artistes es troben força

ben representats; així, des dels paisatgesminuciosos d'En Rigalt a una magníficaparella de bous d'En Galofre i els paisat-ges encara no amanerats d'En Pahissa,passant pels tipus de pagès amb l'esbósde «Les primeres calces» d'En Vayredai els carrerons rurals de l'Urgell i pai-satges d'En Berga, trobein tota la gammad'un art que ben ferm en aquests mo-ments, tenia d'aprimar-se cada dia mésfins a desaparèixer per a deixar pas al'art dels nostres dies.

R. VAYREDA

81


Joan Llimona. — «La mort sobtada»

DUES PINTURES DE JOANLLIMONA, UNA DAMUNT

L'ALTRA

Darreries del 1893: Els dos cenacleson es reunien pintors i escultors barcelo-nins eren el Círculo Artístico, continua-ció del Centro de Acuarelistas, i el CírculoArtístico de San Lucas, aleshores nomésd'un any de vida. La crítica de les ex-posicions l'arbitraven don Francisco Mi-quel y Badía, panegirista de les valorsadmeses i empolsades, i l'ardit RaimondCasellas, passat ja de L'Avenç a La Van-guardia, aquella Vanguardia de Sánchez-Ortiz on Rusiñol actuava de cronista ion Casas informà gràficament sobre Pa-llás en capilla. Casellas era corifeu dela nova pintura, especialment defensorde les notes parisenques de Casas i del'impuls romàntic de les noies pentina-des a caiguts bandeaux que a Rusiñoltant l'encisaren quan vivia a l'íle-Saint-Louis. En una carta a Rusiñol que li es-crigué Casellas aquest ex-seminarista,amb paraules no pas apreses de precep-tor sacerdotal, manifestà un viu entu-

siasme pel quadre «Novela romàntica»del fundador del «Cau Ferrat» de Sitges.

La primera exposició que el «Círcolde Sant Lluc» va organitzar s'inauguravaa la «Sala Parés» el 30 de novembre,exposició «modernista» ja, segons la fra-seologia vagarosa que dominava enaquella època; exposició també, confes-sional catòlica. Precisament aquest fi dela franca confessionalitat fou l'origen deruptura, feia poc, amb el més anticagrupament d'artistes. Vàrern separar-nos — escriu Joan Llimona en un indretdel seu llibre «El do de Déu» — per dis-sentir d'opinió en una qüestió d'ordremoral amb motiu d'un ball de trajos alteatre Líric. L'any següent, 1893, ¡ti do-nàrem forma a la nostra reunió, fundantel Círculo Artístico de Sant Lucas. Ales-hores va començar una campanya formi

-dable contra la nova entitat, i fins perso-nal contra els seus fundadors; però, conztot passa en aquest món, se'n varen can-sar, i en pau i poc a poc anàrem creixent,reunint-se amb nosaltres el bo i millordels artistes que conreen l'Art plàstic enles seves múltiples manifestacions.

Joan Llimona, com a bon convertit,

82


Joan Llimona. — «Tornant del tros»(Museu d'Art de Catalunya)

sentia d'uns anys a aquella banda la for-ça del contrast, la pruïja d'enterrar, ambel que volia ésser, el seu curt tempsd'incrèdul. Artista dotadíssim, empravapersonalment la força del seu art al ser-vei de la seva ideologia cristiana, empra-va socialment la seva dialèctica a beneficidel neixent «Círcol Artístic de SantLluc ».

En aquesta primera exposició volguéveure la sala protegida per una figura deCrist, amb els braços oberts, irradiant enun paisatge pintat per Enric Galwey.I va voler donar un pas endavant en elcamí de l'apologètica, reflexat ja en al-guns temes de precedents pintures seves(El senyor rector, Jesucrist venç, Déu éscaritat), en la tela de dimensions majorsque a l'exposició presentà. Va posar-hiper lema —així, en castellà—, les parau-les de l'Apocalipsis: Si no velares vendréa ti conto ladrón y no sabrás a qué horavendré. L'«argument» de la composicióens el conta don Francisco Miquel yBadía (1) :

Sorpréndele la muerte al caballero (2)

1. Diario de Barcelona, 6 desembre 1893.2. E1 mori no és un caballero, sinó una danza.

pintado por Llimona en los instantes enque se hallaba comiendo con su familia.Prodúcese en ésta el espanto consiguien-te, el cual se aumenta al manifestar elmédico que nada hay que hacer y al verque no ha tenido ni siquiera algunos mi-nutos el infeliz difunto para recibir losauxilios espirituales. Este es el momentoque ha elegido el artista para su cuadro.I tot passant de mica en mica, de la des-cripció temàtica al judici artístic, Mi-quel y Badía continúa: La escena se hallapresentada con claridad y dicen cuantotienen que decir las dos figuras del mé-dico y del sacerdote, que son a nuestrojuicio las dos más acertadas. Para noaumentar el horror de la situación, Llimo-na ha hecho de intento que apenas seviese al muerto, de quien solo se descu-bre parte de la cabeza. Este cuadro esuna verdadera página ascética, un terri-ble «memento-homo», y hubiera sido to-davía más eficaz y más ejemplar, si lamuerte hubiese venido tras de una orgía.Entonces hubiera semejado castigo deDios, lo cual no quiso que fuera el cris-tiano artista, sino solo advertencia parael creyente, la realización en una pala-

83


bra, en medio de los tranquilos goces dela familia, del versículo del Apocalipsisy de los versos del poeta castellano (3) .Esto dicho, tócanos añadir que, segúnnuestro leal saber y entender, el cuadrode ahora no resulta tan redondeado como«El párroco» (4) . Aparte de alguna figu-ra imperfecta y desproporcionada, nohay en la escena el aire, la vida, la luzque se veían en el lienzo anterior. En eldesempeño, Llimona abusa algo del es-bozo, mas no del esbozo al modo de Zur-barán y Velázquez, que es el bueno en elarte, sino del modo de pintar por man-chones que está de moda actualmente.Las grandes pinceladas van bien al eje-cutar un mueble, una alfombra, el fondode un lienzo, como lo justifica el mismocuadro de que hablamos, más en las car

-naciones y en el modelado de las figu-ras no acontece por lo general otro tanto,a no ser que se pongan como las pusie-ron los grandes maestros.

Si dintre el reialme de la banalitat hicaben comentaris, podríem considerarcom a desfavorable la crítica de Miquely Badía, però aquesta crítica és només«mèl i mató» si se la compara amb lade Casellas (5) . Aquest, després de fernotar la compenetració que hi ha forçasovint entre un artista i el crític, i queen el cas Llimona ell, Casellas, n'era tanamorós i entusiasta del seu art que creiaésser-ne el seu crític, al llarg de l'articlededicat exclusivament al quadre de ma-jors dimensions que Llimona exposava ala «Sala Parés», va pujant de to, a cadaparàgraf, en la diatriba:

La caída de Llimona nos ha llegadosinceramente al alma. Contemplábamosal pintor encumbrado entre los mejoresde los que constituyen la aristocracia denuestro arte; habíamos loado sus obrascon el fervor a que propende nuestrotemperamento entusiasta por lo bello ylo viril; habíamos admirado al , creador

3. Es refereix a la quarteta, alars transcrita per Miqueli Radia en el seu article:

lira que te ntira Dios,e/ira que te está mirando;

i que te has de morir,nora que no Salles cuando.

4. Pintura de Joan Llimona que, quan fou mostrada alpúblic, (savia estat objecte de grans elogis.

5. La Vnnguardin, 2 desembre 1893.

de vida y de pasión humanas... y en unmomento vemos derribado al que consi-derábamos como el más emotivo e inte-lectual de nuestros pintores.

Verdad es, que, en medio de nur'strosaplausos y alabanzas, no dejamos nuncade señalar al artista el riesgo que corríade anularse, sino ponía coto a sus ambi-ciones de «propaganda fidæ». Del «Cristovence» dijimos que el afán de apostoladono sólo achicaba la emoción de aquellaescena, sino que hasta comprometía sumisma seriedad.

El espíritu evangélico de Llimona seha visto siempre perseguido por la mo-nomanía de la tesis. El prurito de argüir,de demostrar, propio de dialécticos e in-digno de artistas, ha estorbado mil vecesla tarea del pintor. En unos cuadros,la pintura ha perjudicado al argumento;en otros, los niás, el argumento ha jugadomal tercio a la pintura. El lienzo de hoy,detestable como obra de arte, resulta ri-dículo como obra de enseñanza y predi-cación. Empeñado en esta empresa ina-posible de hacer silogismos pintados, deargumentar y de pintar a la vez, el Lli

-mona apostólico ha destrozado al Llimo-na artista y el Llimona artista ha redu-

cido a la nada al Llimona predicador.Así nos hemos quedado, de un solo golpe,sin pintor y sin apóstol. ¡Todo por estefuror de demostración que, exacerbadocada vez más ha llevado al artista hastalo noñez de la perogrullada, ha conver-tido a Llimona en un Fray Gerundio!

Por esto, el imaginado, el parabólico,el terriblemente hermoso versículo delApocalipsis, en concepto de título oepígrafe, le viene grande, muy grande, aaquel pobre cuadro trabajoso y prosaico,sin alma y sin vida, destituido de todoencanto, huérfano de misterio y deemoción.

El pintor que supo poner algo de lassupremas tristezas en los rostros de los«Emigrantes»; que impregnó de tiernomisticismo los ojos de cielo de sus vír-genes «Lectoras»; que escribió la trage-dia callada de los pobres y los humildes;que cantó el poema del dolor humano ylos consuelos de la bondad divina.., noha sabido tratar, siquiera con discreción

84


y con decoro, el tema pavoroso de lamuerte.

El señor Llimona que es cristiano y essincero, debe apresurarse a arrancaraquella leyenda de los libros santos quecampea al pié del lienzo. No, el señorLlimona no debe consentir que se pro-fane y ridiculice un texto sagrado, quenada tiene que ver con aquella escenacasera y de vulgar concepción, cuyos ele-mentos, penosamente allegados, ni si-quiera alcanzan a constituir una compo-sición adecuada, un conjunto regular.¿Qué pondrá en lugar del versículo?¿Con qué lo substituirá? Pues, con elprimer título que venga a mano: «ElAtaque Fulminante» o «Morir despuésde almorzar».

La crítica de J[oaquim] C[abot] yR[ovina] (6) simula un diàleg; un breufragment farà veure la concomitància deCabot i Casellas (qui sap si la influènciade Casellas en Cabot) :

... — Pera mi no més te vida drama-ticament lo grupo de la esquerra; lo de-Inés es un farcit de cosas que'm distreusense que cap tinga prou força expres-siva pera representarme aquell momentde tribulació y sorpresa ideat per l'artista.— Com no's palpan los antecedents laemoció no s'exteriorisa. — Y d'altra part,la escena la veig composta, posada, novista, y niés calculada que sentida. Coma final d'acte, ab teló rápit, passaria;peró aquí lo teló s'entreté, no baxa mayy los actors se quedan parats sense dirni fer res, no niés que angunia.

De resultes de la condemna unànimedel bo i millor de la crítica, Joan Lli-mona restà tan decebut que no volguéja mostrar més aquella composició sevaen la qual tant de fervor pictòric i apos-tòlic en pintar-la hi va abocar. Avui nosabem pas explicar-nos la ceguesa, deCasellas sobretot, davant d'aquesta obra.Car pictòricament hi ha en «La mortsobtada», de Llimona, fragments d'unmestrívol folgat cop de pinzell, i, en l'as

-pecte composicional, domina per com-plet aquesta obra un espaiament valora-tiu de tan pur equilibri que fa pensar-

6. La Veu de Catalunya (aleshores setmanari), 10 de-sembre 1893.

nos en els entravats i suscintes rectanglesde Mondrian o de Theo von Desburg.

Joan Llimona es decidí a fer desapa-rèixer l'obra seva vivament atacada;però, per les seves dimensions, dolia fer-ne trossos de la tela; preferí pintar-hia sobre (7) . Aleshores l'embaumà de lesglopades d'aire camperol de l'estany deBanyoles, amb una escena capvespral,«Tornant del tros»; i va presentar-la al'Exposició de Belles Arts i d'IndústriesArtístiques celebrada a Barcelona el1896 (8). L'Ajuntament va adquirir «Tor-nant del tros» amh destí al Museu de laCiutat; posteriorment es reinstal-1à a lasala 43 del Museu d'Art de Catalunya.

JOSEP-F. RÀFOLSDel Servei Tècnic dels Museus

7. Hem pogut saber com era «La mort sobtada» gràciesa la prova fotogr.tftca sitie la senyora vídua de Joan LlimonaIta tingut l'antabilit al de deixar-nos reproduir.

8. La noi jeia de 1a .0 perpnsieió de «Tornant del irosaa «La mort sobtada» va donar-nos-la el senyor Joaquim Re-tmrt. Altrament, les dimrnsinns d'ambdues obres són les ma

-teises, i, per l'aclivellat de 1u pintura que en descobreix onaaltra a nula (com ita pogut comprovar el tècnic senyor ManuelGrau) es reforça la rertcsa d'una obra pictòrica que intpi-deic l'adherència de 1a que segonament va ésser feta.

CARLES CAPDEVILA

La mort ha posat el seu trist regustd'actualitat a la persona i a l'obra deCarles Capdevila, home de múltiples ac-tivitats que havia escrit diversos articlesper al «Butlletí dels Museus d'Art deBarcelona».

Carles Capdevila era la fusió de doshomes successius: l'intellectual català delvuit-cents que es sobreviu i es transformaen 1'intellectual del nou-cents sense per-dre la multiplicitat característica d'abans,però enriquint-la amb la perfecció i me-ticulositat de l'especialisme actual.

Qualitat difícil, preciosa, potser únicaen el nostre moviment!

Havia nascut a Barcelona l'any 1879 iera fill d'un manyà originari de SantMartí de Maldà.

La suggestió de l'ambient familiar elféu estudiar per enginyer mentre algunaestona treballava al taller del seu parc.Ni un ni altre camí eren els propis del

85


Carles Capdevila

seu esperit i la sensibilitat artística delseu temperament el féu decantar vers lapintura.

Fou amic de Nonell, Picasso, Canals ialtres grans pintors i escultors de l'època.L'exercici de la pintura el capacità per ala crítica d'art, potser la professió enque endinsà més la seva penetració agu-díssima.

Però tampoc la pintura va retenir-lomolt de temps. La literatura el convidàa la divagació pels seus jardins i l'artteatral li revelà els seus secrets.

El seu matrimoni amb la gran actriuEmília Baró, artista exquisida que en elnostre món reduït tampoc trobà la com

-pensació adequada als seus mèrits, acabàde lligar-lo per algun temps a les taulesde l'escena catalana.

Allí donà mostres d'una curiositat sen-se límits i d'un talent que sovint no tro

-bava l'expressió material en la represen-tació del seu paper.

Però aconseguí, no obstant, algunesinterpretacions realment notables. Tot-

hom recorda amb justa admiració la crea-ció que féu en la figura del protagonistade «L'auca del senyor Esteve», obra cap-dal del nostre Teatre, que ell va estrenar.

En canvi, com animador, com a direc-tor no tenia igual, perquè al coneixementde tot el referent al teatre unia unabonhomia i una indulgència per a lesnovetats que el feien convertir-se en men-tor i en suport de la vàlua desconeguda.

Jo li havia vist destinar hores, àdhucen temps que vivia allunyat de totafer teatral, a la lectura i anotació delmanuscrit del principiant desconegut.Als meus ulls aquesta condescendència iaquesta protecció de l'innominat és unade les modalitats més simpàtiques deCapdevila.

Parlava amb gust, però sense recançani ponderacions excessives de la sevaparticipació en moments del nostre teatreassenyalats per la recepció de grans va-lors estrangers.

Va traduir obres diverses que judicavaconvenients a la nostra sensibilitat escè-nica. «Edip Rei», de Sòfocles; «TheEwclrth Night», de Shakespeare; «LeBarbier de Sevilla», de Beaumarchais;«Hannels Himmelfahrt», de Hauptmann;«Les jeux de l'Amour et du Hasart», de

Isidre None11. — Retrat de Carles Capdevila

86


Marivaux; «Le danseur innconnu», deTristan Bernard; «L'amour veille», deFlers i Caillavet.

Varen venir dies de decadència delTeatre Català i Capdevila, potser creientque la seva missió a les taules era finida,es posà a seguir la carrera de Dret. Entreassaig i assaig, destinava a l'estudi les es-tones que altres destinen a la conversai es trobà llicenciat gairebé sense ado-nar-se'n.

Aleshores digué al seu amic Josep Mo-rató, cap de Redacció de «La Veu deCatalunya» que li agradaria ésser pe-riodista.

Entrà a «La Veu» per a fer la seccióde telegrames estrangers i triar els deMadrid.

Amb aquesta circumstància vaig tenirocasió de tractar-lo llargament i de con-versar-hi hores i hores. La identitat decognom i la comunitat del nostre origenlleidatà ens feu contreure una amistatfonda.

Malgrat ésser home reservat i poc en-raonador — sense arribar a l'adustesa nial silenci, al contrari — cm relatà moltesanècdotes de la seva vida que completa-ven als meus ulls la fesomia reveladapel seu gran talent i la seva poliformecultura.

Era home molt transigent ami) les per-sones, encara que no gens ami) les ideesi, sobre tot, molt indulgent i molt pacientami) les misèries i les nicieses del pròxim.

Carles Capdevila. — Autoretrat

Una de les interpretacions escèniques de CarlesCapdevila. El protagonista de «L'auca del senyor

Esteve»

Al diari aleshores no hi escrivia maii sovint es manifestava disconforme ami)les orientacions polítiques tradicionals del'empresa.

Soptadament l'amic Folch i Torres di-mití el seu càrrec de director de la Pà-gina Artística en la que jo actuavad'ajudant.

M'hauria molestat molt segons qui ha-gués estat cl substitut de Folch i Torres,però ens partiren el càrrec entre els dosCapdevila de la casa. Ell s'encarregà dela crítica d'Exposicions i de la Direcció;jo de les noves d'Arqueologia i de lescuriositats.

No duràrem gaire, perquè la Direcciódel diari cregué que la tasca era més

87


pròpia d'un collaborador que de dosredactors.

L'any 1923 emprenguérem junts unviatge per Itàlia i aleshores vaig pene-trar més fondament en el caràcter i enles intimitats de l'amic. Les hores passa

-des davant dels quadres i dels paisatgesens uniren més encara.

A ell li feia molta gràcia que ens pren-guessin per germans als hotels i llocs on

devíem donar el nom.Ja no era a «La Veu». En fundar-se

«Acció Catalana» i transformar-se «LaPublicitat» en un gran rotatiu català, ellva anar-hi de cap de Redacció i poc des-prés n'esdevenia director. Un home comell havia d'influir molt en la política ien la literatura de Catalunya des d'unlloc tan escaient.

L'any 1924 tornàrem a Itàlia i la se-guírem de punta a punta. Entre les me-ves emocions inesborrables hi ha conver-ses com la que sostinguérem asseguts enuna columna caiguda d'un temple grecde Girgenti en mig d'un paisatge sem-blant als de Lleida i davant del mar cm-mirallat de la blavor del cel.

Més tard anàrem a França, a Bèlgica ia Holanda i recorreguérem les ciutatsd'art com pelegrins fervorosos tot can-viant les fondíssimes impresions.

Sobtadament va semblar que el teatreel recuperava. Fou director del TeatreCatalà Novetats i contribuí molt a la de-fensa de l'Escena de Catalunya i a laincorporació d'obres mestres estrangeres.

Però el periodisme l'havia agafat mas-sa fort per a deixar-lo anar.

En fundar-se la «Revista de Catalu-nya» escriví unes semblances de gransfigures literàries que són veritablesmodels.

Traduí «El fill del diable», «SantaJoana» i «Cèsar i Cleopatra», de BernardShaw, i ha deixat enllestida «Androclesi el lleó» del susdit geni anglès, així comles novelles «Guerra i Pau», de Tolstoi;«Gil Blas de Santillana», de Lesage...

No fou aficionat a escriure obres ori-ginals de volada i llargada, però oferí al

teatre «El quart de la sort» que demostràque el director era també un excellentautor. La seva novella «L'amor retrobat»

és una d'aquelles obres dignes de figuraren bon lloc en una literatura ben madu-rada com la francesa.

La seva tasca d'editorialista de «LaPublicitat», de director, d'alliçonadordels periodistes que començaven, no ab-sorbia tota la seva laboriositat silenciosai gairebé dissimulada.

Els artistes i aficionats seguien amb in-terès les seves crítiques d'exposicions ipocs honres hauran influït tan corn ellen la moderna pintura catalana.

Diverses foren les publicacions queavaluà amb els seus treballs especial-ment el «Butlletí dels Museus».

Seria curiós de constatar les curiositatsele Carles Capdevila a base dels seus arti-cles al BUTLLETÍ. Foren tan diverses quevan des de la recensió de les adquisicionsde la Junta de Museus a l'estudi substan-cial d'un pintor discutit com Clapés icïun animador com Miquel Utrillo.

En aquest mateix número és inserit,en honor a la seva bona memòria, el dar-rer original d'ell que restava en la car

-tera de Redacció del BUTLLETÍ. És uninteressant estudi sobre el pintor Zu-loaga, que acredita l'amplitud de conei-xements que el distingit crític tenia enla matèria.

Però, Carles Capdevila era més que totaixò tan divers i tan valuós. Era tot unhome i era el que en diem una bonapersona. Rares vegades s'espontanejava,però també rarament s'enfadava i maiproduïa una molèstia inútil o sense mo-tiu molt greu. El doctrinari intransigentera afectuós i assequible.

Aquella severitat, aquella continènciadel seu estil, era el reflex de la sevaànima; però també ho era l'optimismesilenciós, l'ímpetu asserenat, la bonhomiaintelligent.

Les darreres converses reflectien eldolor que li havia produït la dissort delseu gendre l'aviador i escriptor MariàFoyé, ferit greument en un combat d'a-viació al front aragonès. Encara que noarribà a veure la mort de Foyé lava previure, perquè, segurament, la vapreveure.

MIQUEL CAPDEVILA

88


IGNASI ZULOAGA AL NOSTREMUSEU

Aquest article de Carles Capdevila/ou escrit a les darreries de l'any 1934,i des d'aleshores el teníem a la nostracartera d'original a publicar.

L'inserim avui en ocasió del traspàsdel seu autor, i conc a complement dela necrologia anterior.

Aviat farà quaranta anys que SantiagoRusiñol, en les seves cròniques parisen-ques publicades a «La Vanguardia» iaparegudes després formant un llibreamb el títol d'Inapresiones de Arte, pre-sentava Zuloaga com un dels companysd'estudis i de facècies d'aquella èpocabenaventurada que se n'ha dit de la bohè-mia. Rusiñol parlava d'aquell xicot baseami) cordial admiració i aquest padri-natge era més que suficient perquè elnom de Zuloaga entrés en els medis «mo-dernistes» barcelonins d'aquells anys ami)tots els honors que eren tributats als tem

-peraments independents disposats a hos-tilitzar a tothora amb la ironia, la sátirai amb les obres, l'art oficial de l'època.

Per això, tot i que l'art de Zuloaga notenia res de comú ami) la modalitat del'impressionisme que feia forrolla a Bar-celona, i malgrat de no ésser català, lapintura de Zuloaga fàcilment conquistàa Barcelona una consideració i un res-pecte, que potser cap altre artista foras-ter, exceptuant Regoyos, que tantes afi-nitats d'escola i de sensibilitat tenia ami)el modernisme català, no ha gaudit entrenosaltres.

Durant els primers anys de la seva car-rera, Zuloaga trobà un públic més pro-

pici i Inés comprensiu a Catalunya queals centres artístics espanyols. I, no obs-tant, la pintura de Zuloaga ha estat sem-pre de neta ascendència espanyola, sobre-tot en els primers temps, quan encara elpintor no havia caigut en el partit presde les síntesis racials que en molts mo-ments l'han aproximat perillosament al' «espanyolada» per al gust dels touristesde l'exotisme i del tipisme cuinat ami)les espècies d'una literatura excessiva

-ment unilateral i tendenciosa.

Zuloaga, quan anà a ilustrar-se en elsmuseus de París, Londres i Itàlia, estavasaturat del Prado, on havia treballat as-síduament, i aquest primer contacte lideixà un séc tan profund que totes lesadquisicions espirituals posteriors no po-gueren fer desaparèixer. Les peregrina-cions per Espanya, les estades a Sevilla,Segòvia i altres ciutats típiques, la visiódels tipus i dels paisatges castellans es-pectrals, solitaris i sorruts, el féu retor-nar tècnicament més ben armat a la sevaconcepció estètica originària.

De la pintura espanyola, però, se n'a-propià el dramatisme, el realisme expres-siu de les figures, la severa sumptuositatdels accessoris, i renuncià a l'atmosfera,al realisme totalitari de Velázquez, a lavibració cotnposicional del Greco, a lapaleta innombrable de Goya. Zuloagas'ha apuntalat sempre en els negres i enels tons densos, en les harmonies greus ien la fermesa del dibuix. La seva preocu-pació ha estat cl caràcter, i el pintor hatrobat els millors temes en els accessorisi en tot allò que és secundari en la com-posició.

L'evolució de l'art de Zuloaga es potseguir sense esforç en les tres teles queposseeix la Junta de Museus. La primerafou adquirida en l'Exposició d'Art del'any 1896. Segurament que fou la pri-mera adquirida ami) destinació a un mu-seu oficial. Recordo la sensació que alcap d'uns quants anys produïen entre lajoventut de final de segle aquelles duesfigures femenines — Amigas es titula latela — pintades anib decisió admirable,pinzellada ampla i llisquent, gairebé deprimera intenció, dintre una gamma denegres i ocres i ami) una sàvia simplicitat,que delata una vaga influència de Manet.En aquesta obra primerenca, no hi hagrans preocupacions ètniques, ni cap pro-pòsit de síntesi interpretativa. El pintorha pres els models amb visible ingenuïtati els ha descrit ami) el llenguatge que liera familiar, sense segona intenció.

En canvi, en la composició Mis primas,obra molt posterior, el pintor ha perdutel seu candor primitiu. Volent fer unacosa Inés representativa, més racial, noarribà ni de bon tros a l'autèntica espa-

89


Ignasi Zuloaga. — «Mis primas»(Museu de Belles Arts de Barcelona)

Ignasi Zuloaga. — « Desnudo»(Museu de Belles Arts de Barcelona)

90


nyolitat pictòrica de Amigas i es desviacap a interpretacions capcioses d'una rea-litat més literària que vivent. És l'èpocaen què el fons juga un paper de comen-tarista epigramàtic i moralista, disposatper donar una transcendència psicològicaa les figures, que les minimitza pictòrica-ment. Aquí és on ressalta més fatuïtat

complexitat és més visible encara en elDesnudo femení, adquirit en 1"ExposicióInternacional celebrada el 1929. La figu-ra, ajeguda amb indolent coqueteria da-munt d'una mantellina blanca estesa enun llit de repòs, d'un carmí desmarxat,ressalta animada pels reflexos que ani-men d'uns rosats fugitius la carnació que

Ignasi Zuloaga.— «Amigas»

(Museu de Belles Aris de Barcelona)

narrativa dels accessoris: les blondes, elsnàcars, les teles, les pintures, àdhuc elmaquillat, prenen una preponderànciaextraordinària i els negres traspuen per-tot, i entenebreixen deliberadament lacomposició, que es retalla damunt delfons arbitrari sense que de l'atmosferaque el pintor hi crea en participin gensles figures que ocupen el primer terme.

En aquesta tela, la tècnica és més com-plexa que en aquella anterior, i aquesta

fan més brillant els panys d'una draperiaverda que tanca la composició, que esperd en un fons neutre de línies indeci-ses. El nu, especialment en els fragmentsmés lluminosos, és tractat amb un empas-tat que deixa traspuar el negre que hadibuixat la figura. Això també és visibleen el cap tractat amb la mateixa tècnica,com si el pintor busqués un resultat sem-blant al dels retrats del Greco.

Indubtablement som molt lluny de la

91


pintura directa i fluida de Amigas; lacuina pictòrica s'ha complicat i l'enume-ració de les qualitats en els accessoris ar-riba, com en la descripció de la mante-llina, a un realisme prodigiós, sense en-farfecs. En conjunt, però, és evident l'a-fany d'adjudicar una inquietud transcen-dental, literària al total de la composicióque, deixant de banda les qualitats pic

-tòriques de primer ordre que s'hi desco-breixen, captiva per l'austera sumptuosi-tat de la gamma general i per l'excellentdisposició de les robes que circumden lanota palpitant del nu interpretat amb unrealisme estilitzat, de preocupacions ex-trapictòriques.

Cap d'aquestes tres obres correspon amoments àlgids de l'evolució de l'autor;totes tres, però, són prou representativesper seguir la trajectòria estilística delpintor que ha estat combatut i exalçatamb igual entusiasme i que, indiscu-tihlement, és un dels valors més posi-tius i universals de la pintura espanyolamoderna.

CARLES CAPDEVILAOctubre, 1934.

UN DOCUMENT PER A LA BIO-GRAFIA DE FORTUNY

L'alta personalitat de Marià Fortunyha merescut en tot temps la més afec-tuosa atenció de la Junta de Museus deBarcelona, avui substituïda per la Co-missaria General de Museus de la Gene-ralitat de Catalunya.

Entre altres actuacions demostrativesd'aquest sentiment, podem recordar lacampanya efectuada per l'adquisició de«La Vicaria», les gestions portades aterme per a adquirir «L'aficionat a lesestampes» i l'autoretrat del gran pintor,i el fet de dedicar-li ami) tots els honorsuna sala especial en el Museu d'Art deCatalunya.

Per això, en les pàgines del presentBUTLLETÍ s'han publicat diversos treballsrelatius a Fortuny, que el lector pot tro

-bar en els números de desembre del 1931,de febrer, març i maig del 1932, de maig

del 1933, de desembre del 1934 i de fe-brer i abril del 1936.

Pot ésser, dones, interessant de donara conèixer en aquestes mateixes pàginestina curiosa dada relativa a la vida delfamós artista.

Aquesta vida ha estat àmpliament es-crita i estudiada per diversos biògrafsnotables, entre els quals cal assenyalarDavillier, Iriarte, Ixart, Bartrina, Miqueli Badia, Güell i Mercader, Joaquim Cier-vo i Alfons Maseras.

Tots ells expliquen com el jove pintorva haver de sortir de Barcelona, l'any1854, per a evadir-se de l'epidèmia quealeshores regnava en la ciutat, traslla-dant-se a Reus, amb el seu avi; la vidaque va tornar a fer a la capital, un coppassat aquell flagell; l'estada d'ell i elseu avi en el rònec piset del carrer deSant Rafael, durant les revoltes del julioldel 1856; la concessió de la pensió peranar a Roma, acordada per la Diputa-ció Provincial de Barcelona el 24 de no-vembre d'aquell mateix any.

En el llarg d'aquest període, Fortunyhavia executat a Reus, a Berga i a Bar-celona, obres que havien cridat l'atenciódels intelligents en la matèria, algunsdels quals preveien ja la glòria futuradel gran pintor. A la mateixa Escola deBelles Arts de Barcelona havia obtingutja una distinció el 1856, amb una de lesseves composicions.

Però amb aquesta iniciació de la glòriade Fortuny, no s'acaba encara l'època deles privacions. És també dintre d'aquestperíode que continuen les grans angoi-xes econòmiques del jove Fortuny i e]seu avi. No tenien aleshores més que lapetita pensió provinent d'una fundacióeclesiàstica que li havia gestionat Talarn,el famós escultor de l'època, i el que espodia proporcionar amb treballs de di-buix industrial.

L'esmentada pensió de la Diputació ini-cià la fi d'aquesta situació. Però abans d'ar-ribar-hi, per quines vicissituds va passar?

Per les circumstàncies d'aquells dies iper tot el que sabem dels dos Fortunysd'aleshores, és fàcil de deduir-ho.

Però ara ha ingressat al Museu Comar-cal de Reus un document que ve a preci-

92


sar-nos un instant d'aquella època tanplena de privacions, sobretot per l'abne-gat vellet, que amb tant d'heroisme i defe va conduir constantment els primersanys del gloriós artista català.

Aquest document és una instància adre-çada per l'avi de Fortuny a la Diputació

nido que encargarme de dos niños y dosniñas hijos de aquéllos siendo el mayorhoy día de la edad de diecisiete años.Sus padres murieron en el año mil ocho-cientos cuarenta y nueve en el más mise-rable estado, y a mí me es ahora casi im-posible atender a la manutención de mis

4t} a

1

y f.fil_>, ^^ ^^

... ^„ -

^ ./^i I+ /C- •,^..../ ice. ,./S v ^« .,

Primera cara del document

Provincial de Barcelona, el 23 de febrerdel 1856, és a dir, pocs mesos abans de laconcessió del premi esmentat.

Está extesa en forma d'instància ofi-cial, sobre paper segellat de 40 ms. classequarta i escut en sec d'Isabel II, del'any 1856 i diu així:

«Excmo. Sor-Mariano Fortuny, vecinode esta ciudad, a V. E. respetuosamenteexpongo: Que a consecuencia de haberfallecido un hijo mío y su esposa, he te-

nietos porque además de no poseer bie-nes ni renta alguna, cuento la avanzadaedad de setenta y cuatro años.

Antes no me era tan penoso el procu-rar la subsistencia a mis nietos, peroahora que he tenido que desprendermede cuanto poseía he de mirar con dolorcomo dos de aquéllos han tenido que re-fugiarse en la Casa de Caridad de la Ciu-dad de Reus. El mayor de los que tengoen mi compañía, Mariano Fortuny, se

93


dedicaba a la pintura en cuyo arte se dis-tinguió notablemente pudiendo citar aV. E. como una prueba de sus adelantosla decoración que pintó y fué colocadaen el Altar Mayor de la Parroquial Igle-sia de San Agustín, de esta ciudad, cuando

su mano benéfica para alentar a los quese saben abrir paso con su aplicación yconocimientos.

Antes de cansar la superior atenciónde V. E. he querido informarme por elSor Catedrático maestro suyo don Clau-

Segona cara del document

las funciones de la Inmaculada Concep-ción; obra que fué celebrada no sólo de losartistas, sino también por la prensa quemereció que le dedicaran muchos elogios.

V. E. comprenderá cuán triste ha deser para mí el tener que decir a mi nietoque ya no puedo facilitarle ninguna clasede recursos, es decir, Sor Excmo. quecon lágrimas las más amargas he deabandonar a mi nieto.

Pero no, V. E. protector del desvalidoy fomentador de las bellas artes tiende

dio Lorenzale, si mi nieto era digno dela protección de V. E., pero habiéndomedicho Sor manifestado que era un jovenque prometía mucho siendo en la actua

-lidad una especialidad, me atrevo:A suplicar a V. E. que se sirva tomar

bajo su protección a Mariano Fortunyseñalándole la cantidad que crea necesa-ria para que pueda concluir sus estudiosy recordar con efusión la generosidad deV. E. que con la mayor ternura admiraeste pobre y desvalido anciano.

94


Barcelona, veinte y tres de febrero demil ochocientos cincuenta y seis. = Ma-riano Fortuny — rubricat. — Ecma. Dipu-tación Provincial de Barcelona.»

Al marge de la instància hi ha la re-solució adoptada, que diu així:

Però cal recordar, en primer lloc, quealeshores Fortuny no havia aconseguit,ni molt menys, el prestigi formidable quedesprés va tenir i que els elements ex-clussivament polítics de la Diputació nodebien conèixer les condicions que con-

r••TC-- -I --

4 -.:

Darrera cara del document

«Barcelona, 1 de Marzo de 1856. Acudael interesado a las Sociedades y Corpora-ciones de Caridad p" obtener lo q e so-licita.»

Ho subscriu per «P. A. de S. E.» VidalMerli Soto.

En els nostres dies, decidir, d'una ma-nera oficial, per part de la corporació

que mantenia la vida cultural de l'època,que el sosteniment del gran Fortuny fosencarregat a la bona voluntat de les socie-tats benèfiques, és simplement sarcàstic.

corrien en el jove pintor i de les espe-rances que s'hi podien fundar.

La prova és que al cap de pocs mesos,en arribar el moment de jutjar sobreaquestes condicions i de formar aquestjudici, les persones que tenien autoritat icapacitat per a fer-ho, l'atorgació delpremi a què abans hem fet referènciava ésser acordada per unanimitat.

PERE RIUSConserv ador del Museu Comarcal de Reus

95


ELS ANTICS TAPISSOS DE LA

GENERALITAT

És de tothom coneguda la famosa col-lecció de tapissos que havien ornat algu-nes sales de l'Audiència, quan aquestainstitució estava installada en l'antic pa-lau de la Generalitat i que ara és, en part,situada en aquest mateix edifici i, enpart, en el modern palau de Justícia.

Sense deixar de reconèixer que en elsllocs on es troben acompleixen, aquestsexemplars, la finalitat decorativa que elsés pròpia, repetides vegades s'ha pensaten la conveniència de reunir-los al Museui custodiar-los allí, en atenció al seu valorexclussivament artístic, que és d'una im-portància extraordinària.

Aquest propòsit ha topat sempre ambdificultats diverses, filles de circumstàn-cies gairebé sempre atendibles.

Ara, però, sembla arribat el moment dedonar-li efectivitat.

L'actual president de l'Audiència s'hadonat compte dels perills a què estan su-peditats els tapissos que hi ha al palaude Justícia, a conseqüència de l'ús de lessales en les quals es troben, i ha ofert ala Generalitat la seva anuència per a quèpassessin als Museus públics de la ciutat.

La Generalitat, compartint aquest ma-teix criteri, i acceptant, a la vegada, lacessió d'un altre lot d'obres d'art, ha presl'acord que es recull en la següent Ordrede la Conselleria de Cultura del 15 delpassat mes de gener.

«Primer. Que siguin incorporats alMuseu d'Art de Catalunya els tapissosque existeixen a diverses sales de l'Au

-diència de Barcelona, l'escut d'Espanya,brodat, que hi havia també en una deles esmentades sales i els diversos qua-dres, amb les efígies d'alguns reis francsi de tots els comtes de Barcelona, que de-coren les dependències del palau deJustícia.

Segon. Que es formuli pressupost pertal de proveir a la decoració de les salesfins ara cobertes amb els esmentats tapis-

sos, decoració que ha d'ésser feta ambla sòbria dignitat que escau a la Justícia.»

El traspàs al Museu dels repetits tapis-sos té, dones, des d'aquest moment, estatoficial i és de creure que es podrà traduirtot seguit en una positiva realitat.

En els moments actuals s'estan fent lesgestions conduents a aquesta finalitat ihi ha el bon desig d'atendre de la millormanera possible la necessitat de deixardegudament condicionades les sales quehan de restar orfes de la magnífica deco-ració que ara tenen.

Quan aquests tapissos ingressin defini-tivament al Museu ens n'ocuparem aiuthl'extensió que mereixen.

L'EXPOSICIÓ D'ART MEDIEVALCATALÀ A PARÍS

Continuen els treballs preparatius del'Exposició d'Art Medieval Català, queha d'inaugurar-se a París a mitjan mespresent.

D'acord amb el que ja indicàvem enel nostre número passat, s'han fet lesgestions necessàries perquè figurin enaquesta Exposició no solament les obresmés representatives dels fons dels mu-seus d'art de la nostra ciutat, sinó aque-lles altres que es troben en diverses loca-litats catalanes i que, tant pel seu caràctercom per la seva vàlua intrínseca, són iin-prescindihles per a donar al visitant del'Exposició una idea clara i completa delque fou la creació artística de la nostraterra en el període a què s'ha de con-traure aquesta manifestació d'una de lesmés interessants branques de la culturacatalana autòctona.

Coincidint amb aquest criteri, els orga-nismes i entitats de les esmentades pobla-cions que posseeixen avui aquestes obresd'art, han accedit gustosament a la peti-ció que a l'efecte els hi ha estat formu-lada, i han donat tota mena de facilitatsperquè aquestes obres siguin transpor-tades a la capital francesa.

96

1'111C1,11:íI1:111\SK 1^N1:OLi%1^SI. 1:. 111 \ 1 ICf 1^ 1 I A11,, 1:. 14.Edicions model de Lecciones de Cosasllibres d'ensenya -

per C. B. NUALART:ment i vulgaritzacióLlibre primer........ 4,50 Ptes.Llibre segon ..... ... 5,00 Ptes.Llibre tercer ........ 6,00 Ptes.

El mar, pel CAPITÀ ARGUELLOTres volums, cada volum. 6,00 Ptes.

Física recreativaper ANTONI ESTRADA . 5,00 Ptes.

Manual de Historia dela América Española

per LLUÍS ULLOA .... 6,00 Ptes.

Arquitectura delRenacimiento Italiano

Arquitectura delRenacimiento Español

Pintura y Escultura delRenacimiento Español

per J-F. RÀFOLS, preu decada obra.......... 10,00 Ptes.

Nuestro organismoper J. VÀZQUEZ ..... 4,50 Ptes.

Las Maravillas delDemaneu el catàleg detallatI. G. SEIX 1 BARRA L, E. C. Cuerpo H u m a n oProvença, 219 - Barcelona per O. BÉLIARD...... 6,00 Ptes.

ACABEN DEPUBLICAR-SE

VOCÄBIJIÄItICactcu:^ - carai :.

per EMILI VALLÈS

131. MICRIISCIII'1per S. MALUQUER NICOLAU

Demani's a les bones lli-breries o bé als editorsINDÚSTRIES GRÀFIQUES

SEIX 1 BARRALEMPRESA COL•LECTIVITZADA

Provença, 219 - Telèf. 71671BARCELONA

1. G. SEIX 1 BARRALEMPRESA COL• LECTIVITZADA

IMPRESSORS 1 EDITORS

disposen d'una ferma col•laboraciód'artistes especialitzats en tota obragràfica i el muntatge industrial mo-dern de totes les branques del llibre

Aquest conjunt està alservei de l'Art, de laIndústria i del Comerçi la seva consulta seràmolt agraïda i atesa

Provença, 219 : BARCELONA : 'helèfon 71671

.11'tdit Tar•r•a94,0

N®'g uii

FUSTERIAEspecialitzadaen treballs per aMuseus i Exposicions

EMBALATGE 1 TRANSPORT DE TOTA

MENA D'OBJECTES D'ART

Consell de Cent, núm. 283Telèfon 14345 BARCELONA

La Pinacoteca

MARCS 1 GRAVATS

HIGINI GARCÍASuccessor de Gaspar Esmatjes

Exposició permanent deismillors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Telèf. 13704BARCELONA

ASSOCIACIÓ PROTECTORA DEL'ENSENYANÇA CATALANA

PUBLICACIONS ESCOLARS

Llibre de la _NaturaPRIMER GRAU PER S. MALUQUER NICOLAU

I• A. PARRAMON TUBAU

Història de CatalunyaPRIMERES LECTURES PER FERRAN SOLDEVILA

EDITADES ; PER

I. G. SEIX I BARRAL, E. C.Provença, 219 - BARCELONA - Telèfon 71671

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA · BUTLLETÍ DELS MUSEUS DART DE BARCELONA Lletres,...

Documents

Transcript of BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA · BUTLLETÍ DELS MUSEUS DART DE BARCELONA Lletres,...