DE LA «TRAGÈDIA» AL «MIRACLE»?L’Àfrica subsahariana

en eL nou context muLtipoLar

oscar mateos

introducció .......................................................................................................................

1. de «L’afropessimisme» a «L’afrooptimisme» .................................................

2. Àfrica subsahariana en un món muLtipoLar ...............................................

3. més enLLÀ de Les «receptes per a L’Àfrica» ................................................

notes ....................................................................................................................................

Qüestions per a La refLexió .......................................................................................

29

24

13

31

3

5

Edita Cristianisme i Justícia - Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona Tel.: 93 317 23 38 - E-mail: info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B 7210-2015 ISBN: 978-84-9730-351-4 - ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574

Dibuix de la portada: Roger Torres - Traducció del castellà: Jordi Font Barris Correcció i revisió del text: Ma del Mar Martínez Jaume - Maquetació: Pilar Rubio TugasImprès en paper i cartolina ecològics - Març del 2015

Protecció de dades: La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nomBDGACIJ, titularitat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per man-tenir-lo informat de les nostres activitats. Pot exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrita c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

Oscar Mateos Martín és responsable de l’àrea social de Cristianisme i Justícia. Professorde la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull). Doc -torat en relacions internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membredel Grup d’Estudis Africans (GEA) de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM). Ha publicaten aquesta col·lecció: Canvi d’època. Canvi de rumb? (Quadern 186); Àfrica, el continentmaltractat (Quadern 137).

Aquest quadern és fruit de la reflexió conjunta que es va dur a terme en el marcdel seminari sobre l’Àfrica subsahariana de CJ entre els anys 2009 i 2011, en elqual hi van participar, entre d’altres, Josep F. Mària (Cristianisme i Justícia), ÀlexPrats (Oxfam Intermón), Luis Sols (Cristianisme i Justícia), Neus Ramis, DaniGómez (Observatori del Deute en la Globalització, ODG), Carles Gil (Servei So -lidari), Nani Vall-llossera (Cristianisme i Justícia), Miguel Ángel Prieto, Carles Ibá -ñez (Farmamundi), Eulàlia Reguant (Justícia i Pau) i Oscar Mateos (Cristia nismei Justícia).

Aquest quadern està dedicat a la memòria d’Eduard Soler, amic, persona propera aCristianisme i Justícia, i membre durant un temps del seminari sobre l’Àfrica.

INTRODUCCIÓ

En moltes de les conferències o fòrums en què s’analitza l’actualitatafricana, és habitual començar fent referència a les dues famoses por-tades que el setmanari The Economist ha dedicat a l’Àfrica subsaha-riana aquests darrers anys. En la primera, de maig del 2000, es mos-trava un guerriller armat dins d’un mapa d’Àfrica, i sobre un fons negres’hi podia llegir un titular que deia: «The hopeless continent» (‘El conti-nent sense esperança’). En l’editorial d’aquell mateix número, el set-manari relatava les misèries d’un continent enfonsat –assegurava– perles guerres, la corrupció, els desastres naturals o la fam. Una dècadamés tard, concretament el desembre del 2011, la mateixa revista dedi-cava novament la portada a l’Àfrica, si bé aquest cop la foto mostravaun nen portant un estel amb la forma del continent i pintat amb elscolors de l’arc de Sant Martí. Encapçalant aquesta imatge hi apareixiael següent titular: «Africa rising. The hopeful continent» (‘Àfrica emer-geix. El continent esperançador’). Aquesta vegada, en l’editorial, TheEconomist vaticinava, amb un canvi substancial en el llenguatge, unfutur pròsper i prometedor per al continent africà. Tal gir copernicà en la visió i en el discurs sobre l’Àfrica no solamentconcerneix aquesta influent revista, ja que organitzacions internacio-nals i altres mitjans de comunicació o acadèmics van reforçant aques-ta onada d’allò que s’ha denominat com «afrooptimisme». Per a aque-lles persones no tan familiaritzades amb la realitat quotidiana de l’Àfri-ca subsahariana, l’imaginari de les quals segueix molt influenciat peldiscurs tràgic sobre el destí d’aquest continent, el canvi pot resultardesconcertant. Què està succeint a l’Àfrica subsahariana perquè s’ha-gi modificat tan radicalment aquesta visió? Afronta aleshores Àfrica unfutur esperançador i nou en contrast amb el passat de guerres, fams ipobresa que sempre ens havien explicat?Un altre dels punts comuns quan s’analitza el present i el futur africà solser el de com la presència dels països emergents, especialment la Xinai l’Índia, està canviant la correlació de forces al continent i configurantuna nova realitat de relacions polítiques i econòmiques dels països afri-cans amb el conjunt del planeta. En aquesta nova realitat, que cal defi-nir com «multipolar» (un sistema internacional en què cohabiten dife-rents potències i en què el poder està més distribuït), Àfrica podriahaver assolit un nou posicionament, potser més notori i rellevant que enel passat. La cooperació Sud-Sud (cooperació entre països habitual-ment coneguts com «països en desenvolupament»), sumada a la crisipolítica, econòmica i fins i tot existencial del món occidental, certifica

3

que el canvi d’època també té a veure amb un nou taulell de joc en quèsegurament hi ha noves regles a escala global.Enmig de tal modificació de relat en relació amb Àfrica i davant d’a-questa nova realitat global, el present quadern intenta, precisament,analitzar quins aspectes caracteritzen la realitat política, social o eco-nòmica de l’Àfrica subsahariana; es tracta d’un gir radical?, quins ele-ments determinen aleshores el present i el futur d’Àfrica? Per a fer-ho,desenvoluparem tres idees principals que estructuraran els diferentsapartats del text:

– En primer lloc, analitzarem les causes del trànsit del discurs«afropessimista», que ha inundat la nostra visió sobre l’Àfrica desde la descolonització, durant la dècada dels seixanta, al nou dis-curs «afrooptimista», i tractarem d’establir un balanç més equà-nime sobre la situació actual del continent des d’una perspectivaque molts autors han denominat «afrorealista». Des d’aquestaúltima perspectiva, constatarem com, lluny de discursos mani-queus (totalment «tràgics» o totalment «eufòrics»), les llums i lesombres coexisteixen igual en el present africà.

– En segon lloc, i davant d’aquest nou marc multipolar en què elspaïsos emergents han redibuixat la correlació global de forces,analitzarem els elements que caracteritzen la relació dels païsosi les societats africanes amb la resta del planeta des de diferentsperspectives, i comprovarem que existeixen continuïtats i discon-tinuïtats respecte al passat.

– Finalment, i a manera de conclusió, tractarem de reflexionarsobre alguns aspectes que cal tenir en compte a l’hora d’impul-sar el benestar i la millora de la vida de les societats africanes, ique parteixen de la idea de fugir d’aquelles agendes internacio-nals acostumades a implementar «receptes» polítiques i econò-miques en el continent.

Cal fer ara un darrer apunt introductori gairebé obligat. Parlar de l’Àfri-ca subsahariana (referint-nos als quaranta-nou estats al sud delSàhara) com a categoria té el gran risc de reduir a un tot una grandiversitat i complexitat històrica, política, social, cultural o lingüística. Iés que, no ho oblidem, en el vast territori africà hi cabrien juntes lesextensions d’Europa, els EUA i la Xina.1 Aquesta dada ja dóna comptedel reduccionisme en què caiem quan parlem d’«Àfrica» com a tal i del’enorme esforç que hem de fer per abordar aquesta realitat sempredes de la complexitat.

4

1.1. «Àfrica, malson de la modernitat»: l’hegemonia del discurs «afropessimista»L’«afropessimisme» és la narrativa queha predominat en la interpretació del’Àfrica subsahariana des de pràctica-ment la descolonització, a la dècada delsseixanta, amb la breu excepció dels pri-mers anys d’independència, en què vasemblar que alguns dels seus països ex-perimentaven un creixement econòmic,fins i tot industrial, prou notable. però almarge d’aquest parèntesi, gairebé anec-dòtic, organismes internacionals i, moltespecialment, mitjans de comunicació

ens han presentat Àfrica des d’aleshorescom un «no-lloc», en què la fam, lesguer res recurrents, les tragèdies huma-nitàries, la pobresa o la corrupció erenels elements que, malauradament, con-figuraven aquest territori condemnat perla història de la humanitat. tal discurs,que es va accentuar fins i tot durant ladècada dels noranta amb l’arrencada deles economies asiàtiques, constatavaque, mentre que una part substancial del’anomenat «tercer món» avançavaeconòmicament i social, Àfrica seguiaancorada, de manera endèmica, en elsseus greus problemes.

5

1. DE «L’AFROPESSIMISME» A «L’AFROOPTIMISME»

L’exemple de la portada de la revista The Economist que acabem d’es-mentar i en què es parla d’Àfrica com d’un «continent esperançador»no és, de cap manera, una excepció, sinó que mostra una tendència enels discursos sobre l’Àfrica subsahariana. En aquest apartat intentaremanalitzar els motius de fons d’aquest sobtat trànsit d’un discurs «afro-pessimista» a un d’«afrooptimista» per a contrastar-los finalment ambl’emergència d’un tercer discurs, que anomenarem «afrorealista», queintenta establir les llums i les ombres del moment actual al continentafricà.

As I dey say beforeE dey happen to all of us every day

We Africans all over the worldNow listen

Suffering and smiling!

FELA KUTI

Què fèiem malament perquè Àfricaseguís maleïda per la història del desen-volupament que els altres pobles sem-blaven experimentar? Quin estrany ma-lefici afectava l’esdevenir d’aquestaterra? des del discurs oficial, i des d’unimaginari col·lectiu construït d’acordamb aquesta visió tràgica del continent,Àfrica, assenyala l’economista sergeLatouche, havia esdevingut «el costatfosc del nostre destí», «el somni de lamodernitat convertit en malson».2

i és que els discursos oficials, a unabanda i l’altra, que han analitzat Àfricahan tendit a emfatitzar aquesta visióapocalíptica sobre el continent, refor-çant les paraules del mateix hegel, quial seu dia va apuntar que Àfrica era «uncontinent ahistòric, sense moviment odesenvolupament propis», la històriadel qual només es podia explicar amb elpas dels europeus per aquest.3

aquest fil narratiu ha estat semprepresent i ha tingut una enorme repercus -sió en la manera d’entendre l’Àfrica. «Latragèdia d’Àfrica és que l’home africàmai no ha entrat veritablement en la his-tòria», assenyalava el 2007 l’aleshorespresident francès, nicolas sarko zy, enuna visita a diversos països africans. enaquell polèmic discurs, el mandatari galsentenciava també el següent: «el cam-perol africà, que durant segles ha viscuten funció de les estacions, l’ideal delqual és viure en harmonia amb la natu-ralesa, només ha conegut el pas etern deltemps mitjançant la inacabable repeticióde les seves accions i de les mateixes paraules. en aquesta mentalitat en quètot torna a començar, no hi ha lloc per al’aventura humana, ni espai per a la ideade progrés.»4

és cert que des de visions més pro-gressistes s’ha intentat emfatitzar la im-portància de donar veu als africans i defugir d’aquest discurs clarament racistaque figures com sarkozy o d’altres hanproclamat sense cap tipus de comple-xos. tony blair, per exemple, es va re-ferir sovint al continent africà com «unacicatriu en la consciència del món».5

ara bé, més enllà dels matisos, la cons-trucció del mite de «la tragèdia africa-na» s’ha fet des d’un lloc i un altre. Lesgrans divergències entre esquerra i dre-ta consistien sobretot a determinar quiera el culpable de la tragèdia d’Àfrica iquan i com s’havia produït aquesta.

per a l’historiador stephen ellis hiha, en aquest sentit, dos discursos ques’han contraposat: per una banda, el del’«Àfrica incompetent», elaborat, en ge-neral, pel pensament (neo)liberal, queha atribuït la responsabilitat de la situa-ció de l’Àfrica postcolonial als lídersafricans mateixos, considerant que ambla seva corrupció endèmica, gairebé patològica, han condemnat les seves societats a viure en un constant retardsocial, polític i econòmic; per altra ban-da, el discurs de l’«Àfrica víctima», so-bre el qual el pensament estructuralistai marxista ha tingut una gran influènciaen considerar que el problema d’Àfricaha estat sempre l’explotació sistemàticaque ha sofert el continent a mans delspaïsos occidentals. per abordar aquestasituació, ambdós discursos han ofert so-lucions, òbviament, diferents i contra-posades: mentre que el primer ha emfa-titzat la bona governança o l’ajustamentestructural com a receptes per a granpart dels problemes, el segon, l’estruc-turalista, va insistir al seu temps, i fruit

6

d’un context sociointernacional deter-minat, que la solució passava per una in-dustrialització cap endins i, sobretot, perconfrontar el poder occidental.

el problema és que ambdós discur-sos, en els seus diagnòstics i les sevessolucions, no expliquen ni resolen resper si mateixos. són, en aquest sentit,discursos simplificadors, a part d’etno-cèntrics. per una banda, qüestions comara la corrupció o la «fragilitat» estatal–insistiran nombroses veus africanistes–han estat sempre enteses des d’una pers-pectiva occidental que no s’ha volgutaproximar a les complexitats socials iculturals africanes a l’hora d’entendre elseu funcionament diferent en aquestsàmbits, això és, allò que patrick chabali Jean-pascal daloz, en la seva popularobra África camina, van interpretar comles «lògiques pròpies» de les diferentssocietats del continent.6 per altra banda,la perspectiva estructuralista ha tendit aometre la responsabilitat històrica de leselits africanes en l’explotació de les se-ves societats, negant la pròpia respon-sabilitat dels africans o la seva capacitatde reacció i de resistència.7 i és que laimplicació de les elits africanes va desde l’anomenat «tràfic d’esclaus» (en quèes calcula que desenes de milions d’afri -cans van morir al llarg de tres segles),8

passant per la colonització, fins a arribaral present. és cert que la història africa-na dels últims cinc segles no s’enténsense la presència i el paper de les potèn -cies occidentals (especialment significa -tiu és el cas, per exemple, de la repú -blica democràtica del congo i el paperde bèlgica),9 però novament, aquesta úl-tima narrativa no és capaç d’explicar persi sola el conjunt de la història. ambdós

discursos, apunten alguns africanistescrítics,10 convergeixen així en la seva in-capacitat d’entendre Àfrica com a sub-jecte a causa d’una clara tendència aconstruir-la com un simple objecte.

1.2. «Àfrica emergeix»?: l’aparició sobtada del discurs «afrooptimista»

però el discurs sobre l’Àfrica ha canviatsubstancialment i sobtada aquests darrersanys. en paral·lel a publicacions comara The Economist, altres veus signifi-catives, com la revista Time, informes(com el de la comissió per a l’Àfrica, es -tablerta pel govern de l’aleshores primerministre britànic, tony blair) o treballsacadèmics de nombrosos intel·lectuals,s’han sumat a l’onada «afrooptimista»,consolidant una nova narrativa de modasobre el continent africà: el relat del’Africa rising (‘Àfrica emergeix’).11

1.2.1. El creixement dels nous «lleonsafricans»Quins aspectes apuntalen aquest nou re-lat? en general, el discurs afrooptimistafa referència a múltiples transformacionsque es van produint al continent aquestsdarrers anys, si bé totes giren al voltantd’un epicentre determinat: el gran crei-xement macroeconòmic dels païsosafricans. si en el període 1980-2000 elpib d’Àfrica va créixer un 2,4% de mit-jana, entre el 2001 i el 2010 aquest crei-xement va assolir el 5,7%, superant elritme del de l’amèrica Llatina (3,3%) ifins i tot del d’europa (2,5%). segons elfons monetari internacional (fmi), en-tre el 2001 i el 2010, sis de les deu eco-

7

nomies que més ràpid van créixer almón eren africanes (angola, nigèria,etiòpia, el txad, moçambic i ruanda).

Les expectatives de creixement demolts d’aquests països, als quals s’hihan sumat fins i tot altres, com ara elsudan del sud o sierra Leone (aquestúltim va registrar el 2012 un creixementdel 17,2%), segueixen essent, segons elsorganismes financers internacionals,molt prometedores. mentre que el 2014el creixement mitjà de les economiesafricanes va ser del 4,8%, per als pro-pers anys el banc africà de desenvo -lupament (bad) estima un ritme mitjàdel 5% o el 6%, que contrasta claramentamb la crisi de creixement que pateixenels països occidentals.12 això ha dut finsi tot alguns organismes internacionals imitjans de comunicació a parlar dels«lleons africans», en clara comparacióamb els «tigres» o «dragons» asiàtics,que era com es coneixien alguns païsosd’Àsia a causa del creixement econòmicque van experimentar a la dècada delsnoranta.

és obvi, com indicaran més enda-vant les veus del discurs afrorealista,que aquest creixement depèn de maneradirecta dels preus de les matèries pri-meres i de la demanda creixent de re-cursos naturals per part de països emer-gents com ara la xina o l’Índia, peròtambé d’un cert desenvolupament em-presarial intern: des del 1998 unes cinc-centes empreses africanes, algunes deles quals s’han desplegat ja arreu delmón, van creixent a un ritme del 8%.dels recursos naturals que exporta l’Àfrica, els minerals són els més im-portants: el continent africà té el 95% deles reserves mundials de platí, el 90% de

les de cromita i el 85% de les de rocafosfàtica, i també més de la meitat delcobalt mundial i un terç de la bauxita.així mateix, les reserves conegudes depetroli del continent han augmentat enun 40%. L’agricultura africana va crei-xent també gràcies a l’increment de lademanda d’aliments per part dels païsosemergents amb una població a l’alça.

1.2.2. Una «classe mitjana» africana?alhora, organismes com ara el bancmundial han subratllat que l’Àfrica«pot estar consolidant una classe d’in-grés mitjà d’entre uns 100 i uns 300 mi-lions de persones» (que per a aquest or-ganisme són totes aquelles amb unsingressos d’entre 2 i 20 dòlars al dia).13

aquest auge de l’anomenada «classemitjana africana», amb un poder adqui-sitiu i de consum creixent, és significa-tiu, ja que està associat a l’efervescèn-cia del sector privat. es tracta de nousprofessionals que són particularmentactius en els serveis de la indústria, quetenen comptes bancaris i fan servir for-mes convencionals de préstecs i d’estal -vi, que consumeixen béns –generalmentimportats– en quantitats substancials,que viatgen, que llegeixen el diari, quemiren la televisió…

hi ha també una enorme demandade bancs d’un cap a l’altre del continent,mentre que l’impacte de la telefoniamòbil i de la tecnologia en general és deltot extraordinari, no solament en elsgrans negocis, sinó també en el petit co-merç. dels 15 milions d’usuaris de tele-fonia mòbil registrats l’any 2000 al con-tinent s’ha passat als 500 milions el2010, mentre que l’ús d’internet va créi-

8

xer en un 2.500%, comparat amb uncreixement global de prop del 480% (anigèria, el país més poblat d’Àfrica, elnombre d’internautes es va disparar de200.000 a 44 milions en el mateix pe-ríode). alguns països, com ruanda, hancomençat fins i tot a fabricar els seuspropis telèfons mòbils, i en molts altrescontextos es va registrant el retorn d’u-na part de la diàspora, que torna per fernegocis i establir-se en els seus païsosrespectius.14

1.2.3. Més enllà del pla econòmicaquest nou discurs afrooptimista es ba-sa també en altres transformacions quevan més enllà del pla econòmic, com perexemple la democratitzacióde la majoriade països africans; les millores registra-des en els indicadors de governabilitatde molts estats que centres d’estudis,com l’entitat africana Mo Ibrahim Foun -dation, assenyalen; la integració regio-nal, especialment la rellevància creixentde la unió africana (l’antiga orga nitza -ció per a la unitat africana), que, re-fundada l’any 2003, ha popularitzat laidea de «solucions africanes per als pro-blemes africans» amb l’objectiu d’abor-dar internament els conflictes i les qües-tions de seguretat que afligeixen elcontinent, i fins i tot millores en algunsindicadors socioeconòmics que sembla-ven impossibles fa només uns quantsanys (l’accés a l’educació bàsica s’hatriplicat; l’esperança de vida mitjana al’Àfrica subsahariana ha augmentat vuitanys en aquestes darreres quatre dèca-des; s’ha produït una important reduc-ció de la mortalitat infantil, amb caigu-des d’entre el 4% i el 8% segons el país,

o bé quaranta-un estats han assolit mi-llores en l’índex de desenvolupamenthumà).

tota aquesta fotografia nodreix avuila majoria de discursos sobre l’Àfricadels principals organismes internacio-nals, els quals són cauts en alguns as-pectes, si bé, en general, tendeixen a albirar un futur esperançador per al con-junt del continent. un futur que, en pa-raules textuals d’alguns d’aquests docu-ments, s’ha de considerar un «miracle»:

La impressió general és que l’Àfricava aixecant el vol i és el grup més re -cent de les economies emergents quetruca a la porta del mercat global. hiha una confiança política i empresa-rial a l’Àfrica avui en dia que recordal’eufòria generada durant les sevesindependències fa més de cinquantaanys. Àfrica és ara el lloc per a ser-hii certament no és un lloc per a evitar.[…] no fa gaire el continent era vistcom un lloc endarrerit, un lloc ple deviolència, de fam i de malaltia, i erasempre una amenaça per a l’estabilitatmundial o un lloc descartable. tanma -teix, la seva imatge ara és esperança-dora, i s’ha convertit en un punt neu-ràlgic en la nova realitat geopolíticad’aquest món multipolar.15

1.3. El «perill d’una sola història»:cap a un discurs «afrorealista»enfront d’aquest discurs afrooptimistahan aparegut veus aquests darrers anysque han tractat d’analitzar, des d’unaperspectiva crítica, quines són les moti-vacions de fons d’aquest relat. un as-pecte essencial té a veure amb allò que

9

l’escriptora d’origen nigerià chima man -da adichie considera «el perill d’una so-la història», és a dir, construir, novamentdes de fora del continent africà, un dis-curs homogeni i tancat (en aquest casoptimista) sobre el present i el futurd’Àfrica, en què de nou el protagonis-me i la capacitat d’actuar i expressar-sede les societats africanes són negats. enuna conferència que ha circulat intensa-ment per les xarxes socials l’escriptoraassenyalava: «és així com creem la his-tòria única, mostrem un poble com unacosa, una sola cosa, un cop rere un al-tre, fins que es converteix en això. […]és impossible parlar sobre la històriaúnica sense parlar del poder. el poder ésla capacitat no solament d’explicar lahistòria de l’altre, sinó de fer que aques-ta sigui la història definitiva.»

1.3.1. Un creixement sense redistribucióun altre aspecte problemàtic d’aquestanarrativa és la seva essència claramenteconomicista, que invisibilitza així lesdi nàmiques que s’amaguen darrere d’aquest suposat «miracle macroeconò-mic» africà. i és que aquesta fotografiagenèrica del continent oculta, per exem -ple, que el creixement econòmic es con-centra essencialment en no més d’unadesena de països productors de matèriesprimeres, sense tenir en compte l’exten-sa realitat econòmica de la resta del con-tinent. així mateix, s’obliden les novesdinàmiques de desigualtat que caracte-ritzen ja molts dels països africans. elcas de la república de sud-àfrica és elmés paradigmàtic: el 10% dels sud-afri-cans més rics tenen avui set vegadesmés ingressos que el 40% dels sud-afri-

cans més pobres, a diferència del quepassava al principi dels noranta, en quèaquesta xifra era «només» cinc vegadesmés gran.16 els beneficis d’aquesta ri-quesa, per tant, van a parar sovint al ca-pital estranger i a uns pocs socis locals.en alguns casos la riquesa pertany agrans corporacions estatals, cosa quepermet a destacats polítics del país, lesseves famílies i el seu seguici extreureguanys per a les seves butxaques. aixòés especialment important en llocs comara la Guinea equatorial de teodoroobiang o l’angola de José eduardo dossantos, els règims polítics dels quals esmantenen des de fa dècades.17

La creixent desigualtat africana éshomologable a allò que succeeix a laresta del planeta, i posa en relleu que elcreixement econòmic no és sinònim debenestar social per se si no va acompa-nyat d’una redistribució d’aquesta ri-quesa. tal fet és significatiu, com indi-carem més endavant, ja que en el discursafrooptimista hi ha implícita una victò-ria del relat neoliberal («Àfrica creix i esdesenvolupa perquè per fi ha entès i im-plementa les receptes que nosaltresprescrivim»), quan la realitat és tot elcontrari: l’Àfrica subsahariana ha estatclarament delmada per les polítiquesd’ajustament estructural imposades desdel final dels vuitanta, que han contri-buït al fet que avui, per exemple, els es-tats no tinguin sistemes tributaris capa-ços de redistribuir la riquesa.

1.3.2. Un present i un futur de gransdesafiaments socialsperò més enllà d’aquest problema decreixement sense redistribució, s’obser-ven altres matisos que es contraposen al

10

discurs optimista actual. això no vol dirque el desenvolupament socioeconòmico les millores en governabilitat de moltspaïsos del continent no siguin bones no-tícies, sinó que cal establir mirades di-ferents davant d’un nou relat que ten-deix a envernissar-ho tot, sense matisosni contrapesos, al mateix estil del quefeia el relat afropessimista fa tan solsuns anys.

en aquesta mirada més compensadaes prefereix parlar de «reptes» i no so-lament de prometedores projeccions generalistes. molts d’aquests desafia-ments, en aquest nou escenari del crei-xement econòmic, són essencialmentsocials, com ja hem observat amb laqüestió de la desigualtat creixent, i te-nen a veure amb almenys tres proble-mes de futur que indiquem breument acontinuació:

a) Joves, frustració social i urbanit-zació accelerada. Àfrica creix demo-gràficament de manera exponencial: ac-tualment té mil milions d’habitants, unaxifra que es duplicarà el 2050, segonsl’onu, superant l’Índia (1.600 milionsel 2050) i la xina (1.400 milions). ales -hores, una de cada cinc persones al mónserà africana. fruit de la millora de l’es-perança de vida, el futur del continent escaracteritzarà per societats amb sectorspoblacionals molt joves: mentre que aeuropa actualment la mitjana d’edat ésde 40,1 anys i a l’Àsia de 29,2, al con-tinent africà aquesta xifra baixa fins als19,7 anys.

així mateix, les condicions de vidai de treball són molt pobres i cada ve-gada més precaritzades. un informe re-cent de l’african progress panel insta-va els polítics africans a centrar-se en la

creació de llocs de treball, en la justíciai en la igualtat per assegurar un creixe-ment sostenible i equitatiu que beneficiïtots els africans i africanes. si aquest ob-jectiu fracassés, s’arribaria a allò que elsautors de l’informe anomenen «un des-astre demogràfic», que es caracteritza-ria per uns alts nivells d’atur juvenil queconduirien al desarrelament social i quegenerarien molta fam i conflicte socialal continent.18 i és que la població juve-nil africana (15-24 anys) passarà de 133milions a l’inici de l’actual segle a 246milions el 2020, la qual cosa significaque almenys s’haurien de crear uns al-tres 74 milions de llocs de treball nomésper evitar que l’atur juvenil creixi.

també és important tenir en comptela ràpida urbanització que el continentva experimentant i els desafiaments so-cials que això implica: si avui en dia un40% d’africans viuen en suburbis ur-bans, aquesta xifra haurà augmentat al50% el 2025.19

b) Pobresa multidimensional. el ba-lanç dels objectius de desenvolupamentdel mil·lenni a l’Àfrica és positiu en al-guns aspectes. no obstant això, tot i quela pobresa ha disminuït proporcional-ment, en termes absoluts, i fruit d’aquestcreixement poblacional, el nombre depersones que viu per sota del llindar dela pobresa (menys de dos dòlars diaris)és avui superior al de dècades passades.20

mentrestant, el nou índex de pobresamultidimensional elaborat pel pnud(que mostra l’índole i la intensitat de lapobresa a escala individual en tres as-pectes bàsics: l’educació, la salut i el ni-vell de vida) indica que els deu païsosmés pobres del món segueixen essentafricans. així mateix, set de cada deu

11

persones que pateixen el Vih al món estroben a l’Àfrica subsahariana.

c) Tendència dualitzadora en la go-vernabilitat i el desenvolupament. elcentre d’estudis Mo Ibrahim Founda -tion ha assenyalat un aspecte que cal tenir veritablement en compte: es va de-tectant una certa tendència a la dualit-zació del continent, entre aquells païsosque ells mateixos consideren un «esca-mot que va al davant» en termes de mi-llores polítiques (botswana, maurici oGhana) i aquells altres que se situen cla-rament en el «vagó de cua», amb pro-blemes estructurals molt greus (somàlia,eritrea, la república democràtica delcongo, la república centreafricana, eltxad o Guinea bissau).21 aquesta dua-lització també és observable en termesde violència política i conflictes socials,amb països en què els enfrontaments armats segueixen causant estralls (espe-cialment destacables aquí són la repú -blica democràtica del congo, la re pú -

blica centreafricana, el recentment in-dependitzat sudan del sud o nigèria,amb el grup terrorista boko haram) od’altres en què la violència política ielectoral s’ha aguditzat de manera pre-ocupant (Zimbàbue, Kènia, etc.).22

*****

en resum, les transformacions de tottipus que s’han esdevingut al continentafricà són extraordinàries i dibuixen unnou panorama que hem de ser capaçosd’interpretar. el repte plantejat per l’a-frorealisme és llegir la realitat amb unesulleres diferents, unes ulleres capacesd’abstreure’s de la fotografia generalis-ta, essencialment exògena i molt sim-plista que ens planteja el nou afroopti-misme, amb l’objectiu principal desaber com podem contribuir efectiva-ment al benestar de les poblacions afri-canes, i no solament al simple creixe-ment econòmic dels seus estats.

12

si en el primer apartat hem tractat deveure els relats que han predominat ipredominen sobre el present i el futurd’Àfrica, tot destacant el gir substancialque s’ha produït en els darrers anys i leslimitacions del discurs afrooptimista,aquest segon apartat pretén analitzar elselements que caracteritzen la relació del’Àfrica subsahariana amb el món, te-nint en compte els grans canvis interna-cionals que s’han produït. tots aquestscanvis informen d’un escenari mundialque ja no és unipolar i dominat per unúnic actor (els eua) com en les dues úl-times dècades, sinó un marc en què exis-teixen nous focus de poder, els quals han

anat configurant un món cada vegadamés multipolar.

2.1. Àfrica en el nou context multipolar el món unipolar dels eua, hereu de lapostguerra freda, ha estat formalmentclausurat. els països emergents, espe-cialment els anomenats brics (el bra -sil, rússia, l’Índia, la xina i la repú -blica de sud-àfrica), juntament amb elsconeguts com n-11 o Next Eleven (‘elsonze següents’), bangla desh, egipte,indonèsia, l’iran, mèxic, nigèria, el pa -kistan, les filipines, turquia, corea del

13

2. ÀFRICA SUBSAHARIANA EN UN MÓN MULTIPOLAR

«Davant d’un emissari que el volia convèncer del desig altruista de lacorona britànica d’aportar al seu regne els beneficis de la civilització, elrei aixanti va respondre: “La seva motivació no pot ser aquesta. En lesarts i la indústria, vostès són superiors a nosaltres. Però nosaltres man-tenim relacions amb un altre poble, els kong, que són inferiors a nosal-tres com nosaltres som inferiors a vostès. Tot i així, no trobaran ni unúnic dels meus súbdits disposat a abandonar casa seva per anar a civi-litzar els kong. Aleshores, com esperen convèncer-me que han deixatla pròspera Anglaterra per un motiu tan absurd?”» (Jean-FrançoisBayart)23

sud i el Vietnam, són, segons els gransorganismes financers internacionals,països amb un gran potencial econòmic,la nova influència dels quals redibuixaforçosament les correlacions de força aescala internacional (i és que n’hi hamolts que s’han agrupat en nous espaisd’encontre i decisió). en aquest noumón multipolar, en què sobresurten elseua i la xina (fins al punt que moltsprefereixen entendre l’escenari interna-cional actual no tant com multipolar si-nó com una nova «bipolaritat»), Àfricatambé hi és present, com posa en relleula incorporació a aquests nous acrònims(brics i n-11) de països com la repú -blica de sud-àfrica o nigèria.

2.1.1. Nova cooperació Sud-Sud i nous espais de decisiómolts d’aquests països emergents es ca-racteritzen també per tenir un especialinterès en el continent africà i per dis-putar-se en l’actualitat l’hegemonia quetenien els estats occidentals a l’Àfricaen el pla econòmic o polític. segons elpolitòleg ian taylor, la presència de totsaquests països, que no és genuïnamentnova però sí molt més intensa, ha com-portat que l’Àfrica subsahariana siguivista com l’experiment més importantde la cooperació sud-sud.24 Valguin al-gunes dades com a prova d’aquest fet:

– només entre el 2003 i el 2008, elcomerç entre el brasil i l’Àfrica sub-sahariana es va quadruplicar, fins aassolir la xifra de 26.000 milions dedòlars.– rússia, que en el context postso-viètic s’havia caracteritzat per unacerta desconnexió del conjunt del

continent africà, ha rellançat des del2009 les seves relacions comercials,especialment amb països com nigè -ria o angola. – L’Índia ha seguit aquest rumb, i lesrelacions comercials entre ambdóscontextos s’han multiplicat per deu,fins a assolir els 30.000 milions.– totes aquestes xifres queden lluny,tanmateix, de l’expansió de la xinaen el conjunt del continent, que no-més en termes comercials duplica ladels altres tres països junts. L’expan -sió política i econòmica xinesa al’Àfrica, que alguns ja tendeixen aano menar «xinàfrica», s’ha de con-siderar l’esdeveniment més impor-tant que ha tingut lloc al continentdes de la guerra freda.25

aquesta nova realitat, que no se cir-cumscriu estrictament a qüestions eco-nòmiques, sinó que també ha implicatintenses relacions en matèria d’ajuda oen l’àmbit polític, ha generat una novaarquitectura institucional entre aquestspaïsos, els màxims exponents de la qualsón, precisament, el brics i l’anome-nat ibsa. el brics, com a fòrum queorganitza periòdicament trobades i reu-nions amb objectius concrets, preténconvertir-se en un contrapoder econò-mic i polític en el món occidental. Lapresència sud-africana i, en definitiva,del conjunt del continent no és solamenttestimonial: Àfrica segueix essent unimportant mercat de matèries primeres iminerals en què la resta de països emer-gents aspira, com acabem de veure, a serels socis preferencials. per la seva ban-da, l’India-Brazil-South Africa Dialo gueForum (ibsa), constituït oficialment el2003, s’ha erigit en un espai els inte-

14

grants del qual pretenen reivindicar mésprotagonisme econòmic, comercial ipolític, i enfortir les seves polítiques decooperació i intercanvi.

tots aquests esdeveniments certifi-quen un fet incontestable: els païsosemergents han erosionat sensiblementel monopoli econòmic, polític i comer-cial dels estats occidentals en el conjuntdel continent africà. La unió europea(ue), amb frança i el regne unit alcapdavant, i els eua, així com la im-portant presència institucional de lesnacions unides en el context de post -guerra freda, rivalitzen ara amb uns paï-sos que han establert uns criteris políticsi econòmics diferents dels seus, tal comobservarem més endavant.

2.1.2. Per a analitzar les interaccionsd’Àfrica amb l’entorn multipolar…una pregunta principal que ens fem enconstatar aquest canvi d’escenari és sitota aquesta presència, i la utilització denous criteris, són bones o males notíciesper a l’Àfrica. per a analitzar les caracte -rístiques d’aquest entorn multipolar i del’impacte que ha tingut en el continentafricà, en aquest apartat ens centraremen tres lògiques que han caracteritzathistòricament la interacció d’Àfricaamb la resta del món i que segueixen ac-tives avui en dia:

– la lògica politicoestratègica (ob-jectius polítics, institucionals i estra-tègics dels països externs respecte al’Àfrica), representada per a moltsautors per la figura del soldat o el di-plomàtic; – la lògica comercial (interessoseconòmics o en el comerç), repre-

sentada per la figura del comercianto la multinacional, i – la lògica civilitzatòria (agendeshumanitàries o de cooperació al des-envolupament), representada pelmissioner, el cooperant o el diplo-màtic humanitari. aquestes tres lògiques i les seves fi-

gures representatives ens ajudaran a en-tendre les continuïtats i discontinuïtatsque caracteritzen la presència externa al’Àfrica, tenint en compte les novetatsque implica el context multipolar. enaquest sentit, observarem com, si bé elspaïsos emergents –especialment faremreferència a la xina– han tingut una pre-sència més discreta en la lògica políticao la civilitzatòria, és en el pla comerciali econòmic on més canvis es van pro-duint, canvis que afecten indirectamentles altres dues dimensions analitzades.

2.2. El «soldat»: neoliberalisme i«securitització» a l’Àfrica

des de la colonització d’Àfrica, al finaldel segle xix, els països, en aquest cas,europeus, van promoure un model polí-tic amb trets diferenciats. mentre que elregne unit va apostar per la idea del go-vern indirecte (consistent a cedir la ges-tió governamental a elits locals tutela-des per la metròpoli), frança es vacaracteritzar per una tutela directa i perla voluntat d’assimilar els ciutadans delspaïsos colonitzats, considerant-los ciu-tadans francesos. des de la descolonit-zació, als anys seixanta (amb l’excepcióde les colònies portugueses que s’inde-penditzarien a mitjan dècada dels setan-ta), molts d’aquests països van tractar de

15

desenvolupar un projecte d’estat nacióal voltant de líders forts formats moltesvegades a les metròpolis respectives.

durant aquesta primera etapa dedescolonització, els diferents projectespolítics africans van intentar apuntalarles estructures d’estats que ben aviat pa-tirien problemes greus, com la corrup-ció o el creixent personalisme autoritarid’alguns dels seus líders, i que acabarienderivant en situacions d’inestabilitat po-lítica interna, i fins i tot en conflictes ar-mats. així mateix, aquesta última etapaes va caracteritzar sobretot per la pre-sència de dos nous actors, els eua i launió soviètica, que van utilitzar algunspaïsos africans (moçambic, angola, so -màlia, etc.) com a plataforma d’enfron-tament en el context de guerra freda.26

durant aquestes últimes dècades, es-pecialment des dels anys vuitanta i des-prés del final de la guerra freda, la lògicapoliticoestratègica del món occidental (lapresència del «soldat») s’ha caracterit-zat sobretot per dos aspectes principalsque explicarem succintament a partird’uns quants exemples: per una banda,les formes i els mecanismes en què elprojecte neoliberal ha assolit ser repro-duït en la majoria de països africans; peruna altra, la creixent «securitització»que ha experimentat el continent en elcontext post-11 de setembre de 2001.

2.2.1. L’hegemonia del projecte neoliberal a l’Àfrica: de Ruanda a Sierra Leonedes dels anys vuitanta, els organismesfinancers internacionals, les nacionsunides i el conjunt de països occiden-tals han promogut la consolidació de

projectes basats en l’ajust estructural imacroeconòmic (allò que avui anome-nem «polítiques d’austeritat») i el que esconeix com «bona governança». L’Àfri -ca subsahariana, així com l’amè ricaLlatina, han esdevingut en aquest sentit«laboratoris» de la doctrina neoliberal,que ha considerat l’estat (i les elits afri-canes en particular) un problema i ha fo-mentat la privatització i la desregulació(amb la idea d’incentivar el mercat i l’ar -rencada econòmica de molts d’aquestspaïsos), i també polítiques de transpa-rència o de lluita contra la corrupció.

aquest projecte (que en l’àmbit eco-nòmic es fonamenta essencialment enl’anomenat consens de Washington) haestat guiat sobretot pel banc mundial iel fons monetari internacional i ha tin-gut una gran repercussió en la fisonomiadel que avui són els estats africans,molts dels quals tenen sistemes públicsde salut o d’educació molt dèbils. talcom han denunciat nombroses onG ocentres de recerca, aquest fet ha reper-cutit de manera concreta en el desenvo-lupament humà i social dels diferentspaïsos, fins al punt que molts conside-ren la dècada dels noranta –moment enquè es va intensificar aquest projecteneoliberal a l’Àfrica– com la «dècadaperduda».

però, com ha assolit ser el neolibe-ralisme un projecte hegemònic en lamajor part del continent africà? tal compassa amb les actuals polítiques d’aus-teritat, la majoria de governs africanss’han vist «condicionats» aquestes últi-mes dècades a implementar polítiquesd’ajust per continuar rebent ajudes i crè-dits. és a dir, en general, no han tingutmés remei que aplicar les polítiques que

16

venien ja dissenyades des de brussel·leso Washington. no obstant això, per a au-tors com James ferguson27 o Grahamharrison, en molts països no ha calgutaquesta condicionalitat, ja que les elitsafricanes encarregades d’implementarles polítiques s’han socialitzat en el«sentit comú» neoliberal. a països comruanda o tanzània, la política ha acabatconvertint-se en un exercici tècnic enquè les mesures que s’han d’aplicar pera obtenir «èxit macroeconòmic» o bé pera ser un país amb més «transparència»són mesures dissenyades des de fora,sobre les quals no hi cap debat polític iideològic, per exemple entre el govern i l’oposició del país en qüestió, perquèes considera que són, al cap i a la fi, lesúniques polítiques possibles. a més, enmolts casos, les elits governants (presi-dents, ministres, tècnics locals, etc.) duen a terme la seva funció al costat de«consultors» i «assessors internacio-nals» enviats pels organismes interna-cionals, que tenen una enorme influèn-cia en les decisions internes.

aquesta dinàmica també s’ha pro-duït en països postbèl·lics, com arasierra Leone o Libèria. allà, els orga-nismes internacionals impulsen políti-ques de tot tipus que intenten engegarestats devastats per la guerra. Les elits ila societat civil acaben participant moltpoc en el disseny i la implementació detotes aquestes mesures, de manera queel gruix de les decisions polítiques i eco-nòmiques queda a les mans dels actorsinternacionals. així, en països com tan -zània, ruanda, sierra Leone o Libèria,la política s’ha convertit en un exercicid’«enginyeria social» en què els actorsinternacionals han acabat modelant, en

funció dels seus interessos i visions, elgruix de les societats i els estats africans.

2.2.2. Àfrica com a amenaça a laseguretat internacional? un altre dels elements que caracteritzala presència de la figura del «soldat» enl’actualitat és la creixent militaritzaciódel continent. des dels atemptats de l’11de setembre de 2001, en els quals es vaconstatar el paper de l’afganistan, elsanomenats «estats fràgils» o «fallits» hanestat percebuts pels països occidentalscom a potencials amenaces a la segure-tat internacional. en general, es consi-dera que aquests contextos políticament«fràgils» són el viver perfecte de xarxesde terrorisme jihadista que després po-den acabar atemptant contra interessosoccidentals, o bé contextos en què ésmés difícil controlar els fluxos migrato-ris o el trànsit creixent de drogues quees detecta des de l’Àfrica subsaharianacap a europa.

tot això ha derivat en un interven-cionisme internacional més gran, sobre-tot occidental, que busca «securititzar»(fer més segurs) aquests estats «fràgils»o «fallits». n’és un primer exemple lafamosa iniciativa africom, un co-mandament militar unificat creat pelseua que és present en la pràctica tota-litat de països africans. L’africom técom a objectiu enfortir les estratègies deseguretat en el continent sota la super-visió de Washington. frança és un altredels països que més activitat ha desple-gat en aquest camp. La seva intervenciómilitar a mali els anys 2013 i 2014 vatractar de frenar, amb l’ajuda de diver-sos països africans i de l’onu, l’avançde rebels islamistes lligats a al-Qaeda i

17

que, des del 2012, governen de facto elnord del país. en general, l’activitat mi-litar internacional s’ha intensificat a totala regió del sahel, considerada un terri-tori molt inestable i en què el terrorismejihadista és molt actiu.

el narcotràfic ha esdevingut tambéuna de les principals preocupacions. enels últims anys, per exemple, el tràfic decocaïna que passava tradicionalment permadrid s’ha desviat, fruit dels controls,a l’Àfrica occidental. països com Gui neabissau són ara enclavaments estratègicsen el tràfic de drogues (fins al punt quemolts consideren aquest país un «nar-coestat»). això ha fet que organismesinternacionals apostin avui en dia perenfortir els sistemes de seguretat d’a-quests països, és a dir, per assegurar unmillor exèrcit o una millor policia, ambl’objectiu que tinguin més capacitat decontrol d’aquest tipus de problemestransnacionals. el que passa és que mol-tes d’aquestes ajudes destinades a la se-guretat militar van en detriment delsajuts a polítiques socials i de desenvo-lupament. el mateix succeeix amb el fe-nomen migratori. per garantir que estatsde l’Àfrica occidental són més efectiusen el control dels fluxos migratoris, laue i, en especial, països com espanyacanalitzen part de l’ajuda al desenvolu-pament com a ajuda a la seguretat. enaquests darrers temps s’ha detectat, perexemple, com el govern espanyol hadestinat al senegal partides de coopera-ció al desenvolupament orientades a lacompra de sistemes tecnològics de pre-cisió (com radars) per a millorar el con-trol dels moviments migratoris.

d’aquesta manera, un continent coml’africà, que en els anys noranta era con-

cebut essencialment com un «problemade subdesenvolupament», ara és entèscom «un problema de seguretat global».això s’ha acabat traduint també en elspressupostos interns de cada un dels paï -sos africans. i és que, segons els centresespecialitzats, Àfrica és el continent enquè més ha augmentat la despesa en ar-mament en aquesta última década (perdamunt fins i tot de la regió de l’orientmitjà), amb casos tan destacables comels del txad, Ghana, angola o malawi.28

2.3. El «comerciant»: un nou«saqueig» d’Àfrica?

La nova presència dels països emer-gents a l’Àfrica és especialment signifi-cativa en el pla comercial i econòmic,tant des d’una perspectiva quantitativacom qualitativa. per una banda, Àfricava experimentant aquests últims anys lamajor inversió de capital de tota la sevahistòria.29 per una altra, les relacions en-tre els països emergents i els governsafricans parteixen d’unes coordenadessubstancialment diferents de les que hancaracteritzat les relacions entre els paï -sos occidentals i Àfrica. mentre que laue, per mitjà dels seus acords econò-mics, ha forçat sistemàticament l’ober-tura dels mercats africans, amb la qualcosa s’ha generat un tipus de competiti-vitat molt desigual, els països emergentshan configurat unes regles de joc ben di-ferents.

2.3.1. Noves regles de joc a l’Àfricael brasil, per exemple, és per a algunsel país que sembla aspirar a establir unesrelaciones econòmiques i comercials

18

més simètriques amb el conjunt dels es-tats africans (especialment intensa és laseva relació amb els països lusòfons,com moçambic, angola, cap Verd oGuinea bissau), si bé és evident que laseva agenda econòmica està condicio-nada per complir els seus propis objec-tius i interessos econòmics i comercials.

L’Índia, per la seva banda, ha con-solidat també la seva presència al conti-nent africà, especialment mitjançant elsector privat. els fòrums Índia-Àfricaque se celebren periòdicament des de faun temps han posat en relleu la voluntatíndia de deixar la seva empremta al con-tinent competint amb la xina i els paï-sos occidentals en el control dels recur-sos energètics i altres matèries primeresamb l’objectiu de garantir el creixementde la seva economia. així mateix, des-taquen nombrosos programes de coope-ració bilateral en el pla tecnològic o béel paper de la diàspora índia, la presèn-cia de la qual ha estat històricament re-llevant al continent africà. La corpora-ció automobilística índia tata engalza javehicles a la república de sud-àfrica ial senegal.

no obstant això, i com hem assenya -lat més amunt, la presència de la xinaés, sens dubte, el gran esdeveniment in-ternacional que té lloc avui a l’Àfricasubsahariana. La xina s’ha convertit enel principal soci comercial d’Àfrica (su-perant els eua), així com en el màximcreditor i inversor a tot el continent.30

aquesta realitat es va intensificar sobre -tot des del començament del 2006, quanva tenir lloc el tercer fòrum de coope -ració xina-Àfrica (focac, per les se-ves sigles en anglès), un espai de troba-da que se celebra des del 2000 cada tres

anys. allà es van establir els principisque havien de regir la relació comercialentre ambdós socis, entre els quals des-tacaven «el respecte pel model de des-envolupament que escullin els païsosafricans», «la reciprocitat i el beneficimutus», una «interacció basada en laigualtat» o bé «la consulta i la coopera-ció en els assumptes globals».31

des d’aleshores, el govern depequín, sobretot a partir de les sevespròpies empreses estatals, s’ha caracte-ritzat per establir un tipus de relacionseconòmiques no condicionals, en què elsubministrament d’in versions, de crè-dits o d’ajuda no està vinculat a la mi-llora dels drets humans o a la celebraciód’eleccions. L’estratè gia xinesa passa,en general, per un tipus d’acords queduu els governs africans a acceptar elsdiners o bé la construcció d’infraestruc-tures (carreteres, edificis públics o pre-ses com la de merowe, al sudan, la mésgran de tot Àfrica) a canvi de l’explota-ció a unes quantes dècades vista –en al-guns casos fins i tot a noranta-nou anys–de terres o mines que la xina utilitza pera monocultius o per a la seva explotacióeconòmica, segons el cas.

aquest modus operandi, que con-trasta clarament amb l’impulsat històri-cament pels països occidentals, ha estatbatejat com consens de pequín, en con-traposició al consens de Washingtonque abans hem mencionat.

2.3.2. L’acaparament de terresen aquests últims temps també s’hacons tatat un auge de la política de «ven-da de terres» africanes, en la qual parti-cipen en gran mesura empreses xineses

19

i índies. s’estima que Àfrica conté alvoltant del 80% de les terres actualmentdisponibles per a agricultura, moltes deles quals es concentren a pocs païsosafricans, com el congo, angola o elsudan.32 segons un informe d’oxfaminternacional, des del 2001 sembla queels governs de països en desenvolupa-ment han arrendat, venut o cedit 2,27milions de quilòmetres quadrats a paï -sos occidentals, a la xina, a l’Índia o aaltres estats, com ara l’aràbia saudita ocorea del sud. més del 70% d’aquestscontractes han tingut lloc a l’Àfrica sub-sahariana, especialment a països cometiòpia (on només a la regió de Gam -bella el govern etíop ha llogat 2.500 qui-lòmetres quadrats de terra fèrtil a més detrenta-sis països diferents), moçambic,Zàmbia o madagascar, per citar-ne no-més uns quants.

aquestes adquisicions acostumen acomportar grans perjudicis per a les po-blacions africanes: una concentraciómés gran de les corporacions interessa-des en la terra; l’expulsió de les comuni -tats locals que habiten aquests territoris(que són usats amb finalitats comercials,com la producció de biocombustibles, oper al conreu d’aliments bàsics, com elscereals o l’arròs); el risc més gran d’aco -miadament dels treballadors agrícolesper la mecanització creixent; la pèrduade qualitat del sòl per l’ús d’enormesquantitats de fertilitzants químics i pes-ticides; la monopolització de les llavorsper part d’unes poques corporacions (ha -bitualment estrangeres), i la deterioracióde l’accés a l’aigua, que sovint afavo-reix els grans terratinents en detrimentdels petits agricultors. s’incentiva, amés, la pagesia perquè entri en sistemes

de producció sota contracte per a lesgrans transnacionals del sector. per laseva banda, les corporacions pressionende manera creixent perquè es revisin leslleis sobre les terres, que en molts pa-ïsos africans pertanyen a l’estat, i pro-jecten grans negocis a partir de la sevamercantilització.33 el fenomen de l’«aca -parament de terres», en el qual els paï -sos emergents com ara la xina i l’Índia,i algunes de les seves empreses, tenenun protagonisme notable, ha contribuïttambé a la crisi alimentària que afectaalgunes regions africanes.

2.3.3. Got mig ple o mig buit?el debat sobre les potencialitats i lescontradiccions de tot aquest nou modelestà servit des de fa anys en l’àmbit aca-dèmic o de l’activisme social. si bé pera alguns la presència xinesa o índia re-presenta una lògica win-win i és un símp -toma saludable d’emancipació del mónoccidental, que tantes restriccions haimposat i tan pocs beneficis ha deixat,d’altres interpreten aquest fet com «unnou colonialisme», «un nou saqueig» o«una nova disputa» pels recursos afri-cans (a new scramble for Africa), quesembla respondre a la necessitat de paï -sos com ara la xina d’expandir-se ennous territoris per adquirir matèries pri-meres per a la seva indústria energètica,tal com europa va fer al segle xix.

si bé a curt termini aquesta nova ma-nera de relacionar-se pot semblar un bonnegoci per als dirigents africans –elsquals poden mostrar al seu electorat mi-llores en infraestructures bàsiques, queno solament beneficien el transport in-tern, sinó que a més ajuden a impulsar

20

el comerç i l’economia–, a llarg termi-ni, la «permuta» no sembla tan rendible.molts països africans, denuncien algu-nes veus, estan hipotecant així una partdel seu territori i, en definitiva, de la seva riquesa. a més, moltes de les in-fraestructures made in China s’acostu-men a fabricar amb materials proce-dents d’aquest país i amb la seva pròpiamà d’obra (en alguns casos «esclava»,ja que es tracta de reus xinesos que sónenviats a fer treballs forçats en païsosafricans), per la qual cosa la rendibilitatdel negoci sembla encara més qüestio-nable.34

per la seva banda, organitzacionscom human rights Watch han denun-ciat les terribles condicions laborals aquè moltes companyies xineses sotme-ten la majoria de treballadors africans.especialment significatiu és el cas deZàmbia, on quatre filials de la xinesacnmc (empresa de propietat estatal)han estat denunciades per violar siste-màticament els drets dels treballadorsde les mines de coure.35

2.4. El «missioner»: límits i contradiccions de la cooperacióal desenvolupament Quan parlem d’ajuda internacional o decooperació al desenvolupament, és im-portant que distingim els diferents ac-tors que la conformen. en aquest sentit,els governs occidentals, sovint mitjan-çant les seves agències de cooperació(dfid al regne unit, usaid als euao aecid a espanya), han impulsat unaajuda molt lligada a la lògica politico-estratègica, és a dir, als seus interessosdomèstics en el continent africà. el cas

que hem analitzat de la «securitització»creixent d’Àfrica és paradigmàtic, jaque en els últims anys, una part de la co-operació al desenvolupament oferta pelsdonants es canalitza per mitjà de políti-ques que promouen la construcció d’es-tats forts que, per exemple, siguin capa-ços de regular els fluxos migratoris o elnarcotràfic que posteriorment arriba aoccident o bé de tenir millors mecanis-mes per a combatre les xarxes de terro-risme que s’estableixin en territoris afri-cans.

és obvi que en aquesta intencionali-tat estratègica també existeix una lògicacivilitzatòria, la qual ha estat una claracontinuïtat des de la colonització. euro -pa, i després els eua o l’urss, semprehan intentat modelar els estats africansen funció de les seves visions polítiqueso econòmiques, i al darrere hi ha hagutun intent d’atreure la modernització aespais que consideraven no civilitzats.

a aquesta missió civilitzatòria, as-senyalen veus com la de stephen ellis,hi ha contribuït el conjunt de la «indús-tria de l’ajuda», en què també s’integrenalgunes onG o les agències multilate-rals d’ajuda, moltes de les quals perta -nyen a les nacions unides (unicef,pnud…):

els professionals de la indústria deldesenvolupament dels països rics per-sisteixen en una idea, única i simplis-ta, que ha prevalgut aquests últimsdos-cents anys: que l’Àfrica necessitaser millorada i que els europeus i elsnord-americans estan singularmentcapacitats per a garantir que això pas-sarà gràcies a la superioritat del seuconeixement tècnic, incloent-hi les se-ves percepcions quasi científiques de

21

com les societats evolucionen. actual -ment utilitzen expressions menys ar-rogants, tot i que, independentment deles paraules escollides, tendeixen a re-duir-ho tot a la mateixa convicció: quel’Àfrica segueix vivint en el passat,però que amb unes bones dosis de co-neixement tècnic el continent es potposar al dia.36

aquesta visió civilitzatòria que moltscops ha comportat que la cooperació aldesenvolupament es convertís en unprocés d’enginyeria social, i no tant enuna experiència precisament de coope-ració i intercanvi horitzontal, incumbeixel conjunt dels actors internacionals,onG incloses, si bé n’hi ha que han po-tenciat estratègies més de baix a dalt(bottom-up), que consideren el treballsociocomunitari o la voluntat d’escoltarles veus i els interessos de les personesafectades, tot reconeixent el protagonis-me de les societats africanes. no obstantaixò, en termes generals, la cooperacióal desenvolupament ha partit d’una di-nàmica de dalt a baix (top-down), laqual cosa ha desembocat sovint en re-sultats negatius o no satisfactoris, quegeneraven frustració a banda i banda.en realitat, insisteix stephen ellis no-vament, «no és que els països africanshagin fracassat en el desenvolupament, sinó que s’han desenvolupat en formesque l’agenda internacional no ha previsto no ha sabut registrar en els seus indi-cadors oficials».37

per això, des de fa uns anys la ma-teixa agenda internacional del desenvo-lupament, especialment des de l’anome -nada declaració de parís, del 2005, hatractat d’impulsar una cooperació basa-da en principis com «l’apropiació local»

o «l’harmonització» entre donants i re-ceptors, que contribueixin a una majoreficàcia de l’ajuda i ofereixin més pro-tagonisme als actors locals. si bé els re-sultats d’aquesta nova agenda són enca-ra difícils de valorar, segons sigui el cas,allò que posa en relleu són els límitsd’un model de cooperació que ha partitd’una visió del desenvolupament moltetnocèntrica i poc participativa.

en el pla de l’ajuda, l’agenda delspaïsos emergents és diferent. en el marcdel que hem definit com «cooperaciósud-sud», i en què es troben antics re-ceptors, hi ha dinàmiques una mica méshoritzontals. per exemple, el brasil pro-mou la cooperació amb l’enviament depersonal mèdic que capaciti el personallocal, mentre que l’ajuda xinesa d’«in-fraestructures per terres», amb totes leslimitacions que ja hem comentat, s’hade considerar nova en aquest sentit. noobstant això, hem d’evitar també unacerta idealització de la «cooperaciósud-sud», ja que en el fons continuemtrobant-nos davant d’actors que tenencom a objectiu maximitzar els seus in-teressos polítics i econòmics.

2.5. Sobre el paper de les elits i les resistències africanesen aquest segon apartat, hem tractatd’ana litzar dos aspectes importants. enprimer lloc, el món en què s’insereixÀfrica ha canviat substancialment, i es ca -racteritza ara per ser un món multipo laren el qual existeixen noves dinàmiquesentre el conjunt d’actors internacionals(estats, multinacionals, organismes in-ternacionals, onG, etc.) i els països afri-cans. en segon lloc, les tres lògiques que

22

han caracteritzat la relació entre el móni Àfrica aquests últims segles (la politi-coestratègica, l’economicocomercial ila civilitzatòria) i que hem representatper mitjà de tres figures (el soldat, el co-merciant i el missioner) plantegen con-tinuïtats i discontinuïtats respecte alpassat. per una banda, Àfrica segueixessent objecte (i no subjecte) en moltesd’aquestes relacions, la qual cosa posaen relleu una doble vara de mesura perpart dels actors internacionals, que a vegades diuen que volen ajudar Àfrica,però que sovint acaben sobreposant lesseves agendes domèstiques per damuntde tot. per altra banda, la presència delsnous països emergents, més proclius auna relació no condicionada però quesegueix essent asimètrica, ha trencat elmonopoli de la presència i de les agen-des occidentals a l’Àfrica, i ha generatnoves realitats.

no obstant això, en aquesta catego-rització d’Àfrica com a objecte per partdels actors internacionals és importanttornar a insistir en l’existència d’«agèn-cia» de les societats i els actors africans,és a dir, en la capacitat de les societats iels actors africans per a actuar. enfrontde les dinàmiques que caracteritzen les

tres lògiques analitzades, les elits afri-canes, i també les seves societats i elsactors que les conformen (autoritats tradicionals, organitzacions de la socie-tat civil, comunitats, etc.), no han romàspas sius, ni ara ni abans. Les elits hanmostrat històricament una gran capa ci tatd’adaptació i supervivència als diver soscontextos polítics i sociointernacionals,i les societats també han reaccionat da-vant dels diferents projectes implemen-tats als seus respectius països, fins al puntque molts autors han insistit a entendreels estats africans com a «híbrids» de lespolítiques internacionals per la maneraen què les societats les han acabat inte-rioritzant i africanitzant.

en aquests darrers anys també s’hadetectat un nombre creixent de protes-tes de treballadors i activistes socials da-vant de l’impacte social o ecològic quemoltes empreses transnacionals tenenen diversos països africans, tal comvèiem en el cas de Zàmbia. i és que en-mig de totes aquestes agendes interna-cionals, ha seguit existint una pulsiópermanent d’emancipació social perpart de les societats africanes, que s’hatraduït molt sovint en conflictes, revol-tes i mobilitzacions socials.

23

tenint en compte que les agendes inter-nacionals actuals mostren importants límits, fracassos, greus contradiccions idobles vares de mesura (moltes de lesquals, tant les dels països occidentalscom les dels emergents, prioritzen inte-ressos domèstics), cal preguntar-se qui-na agenda cal per a impulsar veritable-ment una ajuda que enforteixi lessocietats africanes i el seu benestar. enaquest sentit, hem d’assenyalar també laimportància de fugir de «fórmules» o«receptes» úniques, que com fins ara,han aspirat a implementar un mateixmodel a tots els països, fomentant unadinàmica d’enginyeria social que no téen compte les vicissituds culturals, his-tòriques o polítiques de cada context.

per això indicarem dos importantsaspectes que recull la literatura críticad’aquests últims anys i que emfatitzen,

per una banda, la necessitat de tornar laveu i el protagonisme del desenvolupa-ment i dels processos als actors locals(especialment a la societat civil i a lescomunitats), i per altra banda, la impor-tància d’establir unes regles de joc queaconsegueixin governar i domesticaruna globalització neoliberal que, tant enel continent africà com en el conjunt delplaneta, està provocant estralls demo-cràtics, socials i ecològics.

3.1. Retornar el protagonisme aallò localper a serge Latouche, reivindicar un al-tra manera de fer les coses a l’Àfricasubsahariana significa, en cert sentit, re-conèixer el fracàs dels projectes exò -gens per al continent. també implicaanalitzar l’alteritat i distingir-ne les es-

24

3. MÉS ENLLÀ DE LES «RECEPTES PER A L’ÀFRICA»

Aquest últim apartat té com a objectiu plantejar quins aspectes podencontribuir a impulsar el benestar i la millora de la vida de les societatsafricanes.

No es tracta de pensar en les bones accions que hauríem de fer a l’Àfrica, sinó de reflexionar

sobre aquelles males accions que hauríem dedeixar de fer.

ROyAL AFRICAN SOCIETy38

pecificitats, una indagació que es fa ne-cessària tant en teoria com a la pràcti-ca.39 és cert que parlar de fracàs just enun moment en què s’enalteix el discursafrooptimista i els bons rèdits en el plamacroeconòmic, resulta menys fàcil quefa uns anys, quan predominava el dis-curs tràgic cap a l’Àfrica, consideradaaleshores el «malson de la modernitat».però, tal com hem insistit en el primerapartat, acceptar sense matisos una altranarrativa homogènia i exògena sobre elpresent i el futur del continent africà enssitua exactament davant de la mateixatessitura. tot i que l’economia creixi,sabem que la desigualtat i la precarietatdominen la vida dels africans. per béque, afortunadament, alguns indicadorssocials, com l’esperança de vida o lamortalitat infantil, milloren, sabem queaixò també és fruit del desenvolupa-ment global de la ciència, que de maneraencara parcial beneficia els països afri-cans. si no, com s’explica que milers depersones segueixin morint diàriament al’Àfrica com a conseqüència de la sidaquan a occident és ja solament una ma-laltia crònica?

emfatitzar l’agència de les societatsafricanes és només posar el focus enpro cessos que, de facto, ja van tenintlloc. per exemple, en els debats sobrepau i conflictes dels últims anys, nom-brosos autors assenyalen que en algunspaïsos certes experiències de pau o demediació de conflictes locals (com ladels tiv, a nigèria, o les que tenen lloc a la regió de somalilàndia)40 posen enevidència com, des del pla local, des deles cosmovisions autòctones, es podenaprendre experiències veritablementpo sitives; experiències que donen veu a

les autoritats tradicionals o a les orga-nitzacions comunitàries locals, o a pràc-tiques basades en una dinàmica moltmés social i relacional, molts cops encontraposició amb iniciatives de nego-ciació o de construcció de pau exòge-nes, patrocinades per les organitzacionsinternacionals i que parteixen habitual-ment d’una concepció massa vertica -lista.

però des del pla del desenvolupa-ment, això hauria de ser també espe-cialment significatiu en un moment decrisi de civilització, en què constatem laimpossibilitat d’universalitzar el modelde vida capitalista, no solament perraons ecològiques, sinó també ètiques.des d’aquesta conjuntura complexa quetravessa la història de la humanitat, hau-ria de ser especialment rellevant escol-tar unes altres maneres de vida i d’orga -nització social i política, que no noméspoden contribuir millor al benestar deles poblacions locals mateixes, sinótambé ensenyar-nos altres praxis i for-mes de vida que vagin més enllà del cor-ró neoliberal dels últims trenta anys.

tot això no significa, insistim, quehaguem d’idealitzar allò local com unaforma gairebé rousseauniana en què totés pur o vàlid… es tracta d’impulsar unexercici ètic de dignitat i alhora pràctic,si tenim en compte, com hem indicatmés amunt, que tots els intents històricsd’imposar un model de vida i d’orga-nització a l’Àfrica han desembocat enresultats insatisfactoris. això és així finsal punt que l’agenda internacional ha re-conegut la necessitat de potenciar «l’a-propiació local» com una manera de dura terme una ajuda més eficaç en el con-junt del continent.

25

3.2. Governar la globalització (pel bé de tots)

Ja fa uns quants anys, la Royal AfricanSociety (un centre d’estudis britànic so-bre la realitat africana) va assenyalar lanecessitat de «no centrar-nos tant en elque podem fer per l’Àfrica, sinó sobre-tot en el que podem deixar de fer que famal a l’Àfrica».41 és un gir interessant enel discurs, ja que, obsessionats per la pul -sió civilitzadora cap al continent africà,sovint oblidem que hi ha elements de lesnostres relacions internacionals que te-nen un impacte negatiu molt més granque qualsevol acció positiva que pu -guem fer per Àfrica. en el fons, és el queté a veure amb allò que alguns han ano-menat «anticooperació», és a dir, aque-lles accions o polítiques que, generadesal nord Global, interfereixen negativa-ment sobre el bon viure del sud Glo bal.42

La llista d’aquest tipus d’accions «anti-cooperadores» en el continent africà ésextensa. aquí només n’esmentarem al-guns exemples, com ara:

– l’impacte del deute extern, quetransfereix deu vegades més recur-sos d’Àfrica cap al nord en el paga-ment dels interessos del deute (a ve-gades contret fa dècades) que delnord cap a l’Àfrica en matèria d’a-juda oficial al desenvolupament; – el comerç d’armes, del qual elscinc membres permanents i amb dretde veto del consell de seguretat del’onu (els eua, la xina, rússia, elregne unit i frança) són els princi-pals impulsors, o bé la presència crei-xent en aquests últims anys de com-panyies de seguretat privada (moltesde les quals són britàniques, nord-

americanes o de l’europa de l’est),que són contractades per governs locals, grups armats i fins i tot elsmateixos governs occidentals per acombatre els seus oponents militars;– la corrupció i els fluxos financersil·lícits, que des del 1970 fins al 2008,podrien haver significat, segons laGlo bal Financial Integrity (Gfi), la fuga des d’Àfrica cap a paradisosfiscals d’uns 854.000 milions de dò-lars,43 una quantitat que duplica elque l’Àfrica hauria rebut en concepted’ajuda en tot aquest període i que ésconseqüència d’un sistema financerinternacional molt desregulat, o bé– la fuga de cervells que el continentha patit aquestes últimes dècades ique, segons algunes dades, ha com-portat que almenys el 30% dels gra-duats universitaris visquin fora delcontinent (s’acostuma a dir que hi hamés metges de sierra Leone a la ciu-tat de chicago que a la mateixa sier -ra Leone), o que en aquests últimsanys s’estigui produint un nou èxodede mà d’obra cap a les fàbriques dela xina.44

aquests en són només alguns exem-ples. hi podríem afegir els fràgils sistemestributaris existents com a conseqüènciade les polítiques d’ajust estructural, lanova dinàmica d’acaparament de terresi d’expulsió dels camperols i els habi-tants locals, o la privatització de moltssectors, que ha impossibilitat el desen-volupament d’un mínim servei públicd’educació o sanitari.

tots aquests exemples formen part,en definitiva, de l’hegemonia d’una glo-balització que és neoliberal i que, a cau-

26

sa de la inexistència de controls i de regles de joc, permet o fomenta aquesttipus de situacions. La urgència de do-mesticar aquesta globalització no sola-ment concerneix el benestar de les po-blacions africanes, sinó que, més quemai, té a veure amb el futur de la de-mocràcia, del planeta i del benestar delconjunt de la humanitat.

3.3. Epíleg: Àfrica i les paradoxesde la crisi de l’EbolaL’any 2014 va esclatar l’anomenada«crisi de l’ebola», que va afectar espe-cialment tres països de l’Àfrica occiden -tal: sierra Leone, Libèria i la repú blicade Guinea. L’esclat i l’expansió d’aquestvirus letal va provocar en pocs mesos lamort de més de nou mil persones, aixícom el col·lapse dels respectius siste-mes sanitaris o un greu impacte i unacrisi de confiança en les diferents po-blacions. aquesta crisi va evidenciar al-gunes de les contradiccions que hemanalitzat al llarg d’aquestes pàgines. peruna banda, els grans organismes inter-nacionals i els països van desoir les alar-mes d’organitzacions com metges sen-se fronteres (msf), que van advertir dela gravetat de l’epidèmia i de les reper-cussions que podria tenir. només quanels primers casos van arribar a païsosoccidentals, com els eua o espanya, lacrisi va començar a rebre atenció me-diàtica i política. Les solucions van seroferir poca ajuda, una part de la qual mi-litaritzada, ja que en alguns casos es vaoptar per enfortir la presència de l’exèr-cit perquè garantís el compliment de lesmesures de quarantena dictades en elsdiferents països. per altra banda, investi -

gadors de la universitat de cambridge45

van denunciar, en un polèmic estudi enels moments finals de l’epidèmia del’ebola, que un dels factors que haviacontribuït clarament a l’expansió del vi-rus i al col·lapse dels serveis de salutd’aquests països africans havien estatles mesures d’ajust estructural impulsa-des des del final dels vuitanta per orga-nismes com l’fmi.46

darrere de la «crisi de l’ebola» hi hadiverses contradiccions del modus ope-randi de l’agenda internacional cap al’Àfrica. en aquest quadern hem tractatd’oferir una radiografia, genèrica i in-completa, de com Àfrica afronta unarea litat amb llums i ombres que cal te-nir en compte, més enllà de discursosmaniqueus que no mostren les comple-xitats existents. així mateix, hem obser -vat com el nou món multipolar implicaun canvi substancial en les regles de joci noves dinàmiques que, com a mínim,trenquin amb les que han predominataquestes últimes dècades. si gui com si-gui, i en això hem insistit en aquest últimapartat, més que d’imposar receptes, estracta d’acompanyar processos de can-vi social autòctons, des d’una veritablerelació horitzontal i cooperadora. aquestúltim exercici no resulta gens fàcil acausa de la inèrcia civilitzatòria que haacompanyat sempre les relacions delmón amb el continent africà. no obstantaixò, la nova realitat global i cada ve-gada més interdependent ens ensenya,tal com indica Latouche, que el canvidel món passa en primer lloc per un can-vi en la nostra manera de mirar el món.47

i cal afegir que també passa per mirarÀfrica, tractar d’entendre-la i relacio-nar-nos-hi d’un mode diferent.

27

29

1. Lluís torrent, «¿es el mundo tal y como saleen los mapas? el espejismo de mercator».United Explanations, 2013. a: http://www.unitedexplanations.org/2013/05/27/el-mundo-no-es-como-sale-en-os-mapas-el-espejismo-de-mercator/

2. serge Latouche, La otra África. Autogestión yapaño frente al mercado global. barcelona,oozebap, 2005, pàg. 11.

3. ian tayLor, The International Relations of Sub-Saharan Africa. nova york, continuum,2010, pàg. 1.

4. discurs de nicolas sarkozy, president de larepública francesa, el 26 de juliol de 2007.université cheikh anta diop (dakar, senegal).a: http://www.afrikara.com/index.php?page=contenu&art=1841&phpsessid=fd7509bb460226172a605eb0ca1ddb59

5. «blair confronts “scar on world’s conscience”».The Guardian, 7 de febrer de 2002. a:http://www.theguardian.com/world/2002/feb/07/politics.development

6. patrick chabaL i Jean pascal daLoZ, África ca -mina. El desorden como instrumento político.barcelona, edicions bellaterra, 1999.

7. stephen eLLis, Seasons of Rains. Africa in theWorld. Londres, hurst & company, 2011, pàg.39.

8. o. mateos, Àfrica, el continent maltractat, bar -celona, cristianisme i Justícia, Quadern 137,2006.

9. Vegeu adam hochschiLd, El fantasma del reyLeopoldo. madrid, península, 2007.

10. i. tayLor, op. cit., pàg. 2.11. a tall d’exemple, n’hi ha prou d’indicar cinc

publicacions recents que, des de diferents àm -bits (acadèmia, think tanks, governs, etc.), coin -cideixen a apuntar l’existència d’un escenaritotalment nou i positiu per a Àfrica: comissió

per a L’Àfrica, Our Common Interest, 2005,a: http://www.commissionforafrica.info/2005-report; J. ciLLiers, African Futures 2050. Thenext forty years, institute for security studies,south africa, 2011, a: http://www.issafrica.org/

pgcontent.php?uid=30613; t. dietZ, Silver -lining Africa. From images of doom and gloomto glimmers of hope. From places to avoid toplaces to enjoy, Leiden university & africanstudies centre, 2011; manuel de La rocha iLaura GómeZ, «África: una visión optimista».Economía Exterior, núm. 55, hivern, 2010-2011, i nordic african institute (nai), Therise of Africa: Miracle or Mirage?, 2010annual report, uppsala, a: http://www.nai.uu.se/about/organisation/annualreport/annualreport2010_mini.pdf

12. institute for security studies, «africa in2014: the good, the bad and the ugly», 19 dedesembre de 2014. a: http://www.issafrica.org/iss-today/africa-in-2014-the-good-the-bad-and-the-ugly

13. mthuli ncube, The Making of the MiddleClass in Africa. banc mundial, 2013. a:http://blogs.worldbank.org/futuredevelopment/making-middle-class-africa

14. s. eLLis, op. cit., pàg. 70-74.15. ton dietZ, Silverlining Africa. From images of

doom and gloom to glimmers of hope. Fromplaces to avoid to places to enjoy. Leidenuniversity & african studies centre, 2011.

16. a nigèria, Ghana i la república de sud-àfrica,tres dels països que han experimentat un crei-xement econòmic més gran, la diferència entreels ingressos del 10% més ric de la població i el 40% més pobre (el que s’anomena «índexpalma») ha augmentat significativamentaquests darrers quinze anys. Vegeu Àlexprats, «¿despierta África». Blog 3500 millo-nes, El País, 26 de maig de 2014. a:http://blogs.elpais.com/3500-millones/2014/05/despierta-africa.html

17. david fiG, El nuevo saqueo de África. fuhemecosocial, 2015. a: https://www.fuhem.es/media/cdv/file/biblioteca/analisis/2015/estado-de-la-extraccion_d_fiG_feb15.pdf

18. african proGress paneL (app), Jobs, Justiceand Equity. Seizing opportunities in times ofglobal change, 2012. a: http://allafrica.com/

NOTES

download/resource/main/main/idatcs/00031701:14b51160c4c3c4a100e8a69324daca79.pdf

19. J. maritZ, «“africa rising”: time magazineagrees with The Economist». How We Made Itin Africa, 2012. a: http://www.howwemadeitinafrica.com/africa-rising-time-runs-with-same-title-as-now-famous-the-economist-cover/22337/

20. oscar mateos, «África, el milagro inexistente».Alternativas Económicas, núm. 20, desembrede 2014. a: http://alternativaseconomicas.coop/posts/el-milagro-inexistente

21. per a veure actualitzat l’índex de la MoIbrahim Foundation: http://www.moibrahimfoundation.org/interact/

22. richard doWden, «africa’s rising rage: themiddle classes call for revolution». AfricanArguments, 2013. a: http://africanarguments.org/2013/02/07/africa%e2%80%99s-rising-rage-the-middle-classes-call-for-revolution-%e2%80%93-by-richard-dowden/

23. s. Latouche, op. cit., pàg. 233.24. i. tayLor, op. cit.25. rita ÁLVareZ, «chináfrica (i)». Periodismohu -

mano.com, 18 de maig del 2010. a:http://periodismohumano.com/economia/chinafrica-desde-china.html

26. o. mateos (2006), op. cit.27. James ferGuson, The Anti-Politics Machine:

«De velopment», Depoliticization, and Bureau -cratic Power in Lesotho. cambridge, univer -sity press cambridge, 1990.

28. Vegeu sipri (stocKhoLm internationaL

peace research institute), «military expen-diture in africa, 1988-2011». a: http://www.sipri.org/research/armaments/milex/resultout-put/regional/milex_africa

29. s. eLLis, op. cit., pàg. 67.30. fantu cheru i cyril obi, The Rise of China

and India in africa. Londres, Zed books,2010, pàg. 3.

31. f. cheru i c. obi, op. cit., pàg. 5.32. s. eLLis, op. cit., pàg. 4.33. d. fiG, op. cit.

34. o. mateos, «¿una nueva era para África?». Bo -letín ECOS, núm. 18, març-maig 2011, fun -dació fuhem. a: http://www.fuhem.es/media/ecosocial/file/boletin_ecos/boletin_18/una_nueva_era_para_africa_o._mateos.pdf

35. human riGhts Watch, «Zambia: safety Gapsthreaten copper miners». 20 de febrer de2013. a: http://www.hrw.org/news/2013/02/20/zambia-safety-gaps-threaten-copper-miners

36. s. eLLis, op. cit., pàg. 6.37. s. eLLis, op. cit., pàg. 32.38. royaL african society, «un mensaje para los

líderes del mundo. ¿Qué ocurre con el dañoque le estamos infligiendo a África?». RevistaAcadémica de Relaciones Internacionales,núm. 8, juny de 2008, Geri-uam.

39. s. Latouche, op. cit., pàg. 13.40. tim murithi, «african indigenous and endo -

genous approaches to peace and conflict resolu -tion». a: d. J. francis (ed.), Peace and conflictin Africa. nova york, Zed books, 2008, pàg. 20.

41. royaL african society, op. cit.42. david LListar bosch, Anticooperación. Inter -

ferencias Norte-Sur. barcelona, icaria-antrazyt,2009.

43. devon cartWriGht-smith, «africa: hiddenre source for development». Global FinancialIntegrity (GFI), 26 de març de 2010. a:http://www.gfintegrity.org/report/briefing-paper-illicit-flows-from-africa/

44. s. eLLis, op. cit., pàg. 34.45. a. KentiKeLenis, L. KinG i m. mcKee, «the

international monetary fund and the ebolaoutbreak». The Lancet, vol. 3, desembre de2014. a: http://www.thelancet.com/pdfs/journals/langlo/piis2214-109x(14)70377-8.pdf

46. o. mateos, «La crisis del ébola y la construc-ción de estado en África subsahariana». Opi -nión CIDOB, núm. 296, 15 de gener de 2015.a: http://www.cidob.org/es/publicacions/opinio/seguridad_y_politica_mundial/la_crisis_del_ebola_y_la_construccion_de_estado_en_africa_subsahariana

47. s. Latouche, op. cit., pàg. 28.

30

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

El quadern vol explicar els grans canvis que s’han produït en el continent africàels darrers anys i els diferents discursos i anàlisis que han intentat explicar-los.

Algunes preguntes que poden ajudar a enfocar la reflexió:

1. Quines dades de les que dóna el quadern t’han resultat més sorpre-nents i inesperades?

2. Quins motius creus que expliquen el nou discurs «afrooptimista»?Quines aportacions creus que fa el discurs «afrorealista»? A partir de lateva concepció i coneixement de la realitat africana, amb quin dels tresdiscursos et sents més identificat i amb quin menys? Per què?

3. Com valores els canvis que s’han produït a nivell mundial i la presèn-cia de nous actors en el continent africà, especialment de la Xina? Comvalores aquesta nova realitat?

4. Quina aproximació creus que hauríem de tenir cap al continent africà?En aquest sentit, com valores el paper de l’ajuda al desenvolupament?

31