Diputació de Barcelona Servei de Salut Pública i...

Autor del text: Fernando García del PinoAutor de les fotografies : Fernando García del Pino

Diputació de BarcelonaServei de Salut Pública i Consum

Fitxes tècniques de control de plagues

codi : 0001Nom vulgar : Corc de la fusta (Líctid)

Nom llatí : Lyctus brunneus

Ordre: Coleoptera Família: Lyctidae

Mida en mm : 3-5-mm.

Reconeixement:

Els líctids són petits coleòpters de color marró vermellós fosc de 3 a 5 mm.. Tenen el cap, elpronot (placa dorsal del primer segment del tòrax) i els èlitres (primer parell d'alesendurides) de la mateixa amplada, donant-los l’aspecte d'insectes amb el cos molt allargat,estret i aplanat dors-ventralment (veure foto 1).Els líctids es poden confondre amb altres corcs de la fusta de la família Anobiidae (consultarfitxa Anobium punctatum), podent-se distingir d’ells, perquè els líctids tenen el cos pla i elseu cap és visible quan es mira l’insecte des de dalt, mentre els anòbids tenen un pronotconvex que amaga, en visió dorsal, el cap a sota. Una altra diferència és que els líctidspresenten unes antenes amb els dos últims segments eixamplats en forma de maça, mentreels anòbids són els tres últims segments de les antenes els quals estan allargats illeugerament eixamplats. El tipus d’excrements també pot ajudar a diferenciar aquestaespècie de corc de les altres. Les larves dels líctids que es troben a l’interior de la fusta, es poden confondre amb leslarves dels anòbids (consultar fitxa Anobium punctatum). Les larves de Lyctus brunneus,tenen una mida màxima de 8 mm de longitud (superior a la dels anòbids), i les característiques

Foto 1: Adults de Lyctus brunneus


principals que les diferencien són: tenen menys pilositat que els anòbids, les potes són mésllargues, i en el penúltim segment de l'abdomen tenen un gran orifici respiratori (estigmarespiratori).

Detecció i seguiment :

Per a la detecció de l’atac d’aquest insecte és necessari observar els forats circulars d’1 a 3mm de diàmetre que deixen els adults quan surten de l’interior de la fusta. Una altra indicacióde la presència d’aquests insectes és l’existència d'excrements sota els forats de sortidadels adults o sobre la fusta atacada. Aquests excrements són com una fina pols (com apólvores de talc), a diferència dels altres corcs de la fusta, que són més granulats (com apetites boles).

Danys i problemàtica sanitària :

Els danys que ocasionen aquests corcs es poden diferenciar dels ocasionats pels anòbids jaque les larves dels líctids fan unes galeries a l’interior de la fusta molt interconnectades, aixísota la capa superficial de fusta intacta es pot trobar una fusta totalment destruïda.Aquest insecte és més selectiu que els anòbids en el moment d'escollir una fusta a infectar.No ataca la fusta tova de coníferes, només ataca l’albeca de fustes dures de frondoses quetinguin els vasos conductors de saba d’una mida superior a 0,07 mm (mida a partir de la qual lafemella pot introduir el seu ovipositor i col·locar els ous en el seu interior) i amb un contingutd’humitat de la fusta entre el 8% i el 30%. Generalment ataca fustes de roure, de noguera ide freixe, però pot atacar altres fustes dures natives i tropicals, així per exemple pot atacarel bambú.Donat que, com ja s’ha dit, les femelles dels líctids ponen els ous únicament als vasos obertsde la fusta, les fustes envernissades, polides, pintades o encerades no poden ser atacadesper aquest insecte. No obstant si la fusta ha estat atacada abans de l’aplicació del vernís o lapintura, l’adult pot sortir de la fusta travessant aquesta capa exterior, i després les properesinfestacions es poden produir a través d'aquests forats.La reinfestació de la fusta és comú i pot continuar fins que la font d’aliment s’acabi, peraquest motiu, aquest insecte generalment no atacarà a fustes que tinguin més de 10 anys.

Cicle Biològic :

L’atac s’inicia amb les femelles que introdueixen els ous, sols o en petits grups, a l’interiordels vasos conductors de saba de la fusta dura de frondoses. Després d’una o dues setmanes,dels ous eclosionen les petites larves que perforen la fusta a través de l’albeca. Generalmentrealitzen les galeries paral·leles a la fibra de la fusta. La larva va creixent i les galeries es vanfent més grans quedant plenes dels polsegosos excrements compactats al seu interior. Elslíctids no poden digerir la cel·lulosa, s’alimenten principalment del midó present a les cèl·lulesde la fusta, però també de sucres i una petita quantitat de proteïnes. En climes càlids o en


l’interior d’edificis amb calefacció i amb una fusta amb un valor nutritiu òptim, el períodelarvari pot ser tant sols de 3 o 4 mesos, malgrat el període normal de desenvolupament de leslarves és de 9 a 12 mesos. Al final d’aquest període, quan la larva arriba a la seva màxima mida(4 mm de longitud) es transforma en pupa en cambres situades immediatament per sota de lasuperfície de la fusta. Després de tres o quatre setmanes del període pupal, surt l’adultrealitzant orificis circulars de 1-3 mm de diàmetre. Aquesta sortida es realitza en els mesosde març, abril i en els mesos d'octubre, novembre. Les femelles poden arribar a viure fins 6setmanes i els mascles entre 2 i 3 setmanes.

Control :

Primer s’ha de determinar l'espècie de corc i comprovar que l’atac és actiu.La presència d’aquest insecte determina el tipus de fusta que pot atacar (fusta no protegidade frondoses), i per tant, sobre quines estructures realitzar les intervencions.En moltes circumstancies el control no serà necessari perquè el dany estructural no éssignificatiu o perquè les fustes tenen més de cinc anys i els recursos alimentaris que potaprofitar aquest insecte ja s’estan exhaurint.En el cas que es trobi un atac actiu d’aquests insectes, i bé per aspectes estructurals oestètics es fa necessària una actuació, en funció de la importància de l’atac, es valorarà lasubstitució de la fusta, l'aplicació localitzada de plaguicides, o la fumigació, segons s’haindicat en el control del corc comú dels mobles (Anobium punctatum) (consultar fitxa d’Anobium apartat control)

Observacions :

Els adults són actius per la nit, bons voladors i són atrets per la llum.




codi : 0004Nom vulgar: Escarabat de cuina. Panerola rossa o alemanya.

Nom llatí: Blattella germanica

Ordre: Dictioptera. Família: Blattellidae.

Mida en mm : 13-16 mm.

Reconeixement:

Les paneroles en general són insectes amb el cos deprimit, pla, amb les ales creuades, planessobre el dors. Tenen un cap petit, molt mòbil amb unes antenes llargues i un aparell bucalmastegador amb mandíbules robustes. El tòrax els hi dóna l'aspecte característic depaneroles, ja que tenen un pronot (placa dorsal del primer segment del tòrax) ample, en formad'escut pla semicircular que cobreix el cap. Tenen unes potes llargues amb espines, moltadaptades a caminar i córrer. L’abdomen és pla i ample, i al final del cos presenten uns cercscurts i pluriarticulats.Els adults de Blattella germanica tenen una mida de 13 a 16 mm de llargada, són de colorocraci o groguenc i presenten dues bandes longitudinals de color marró més fosc en el pronot(veure foto 1 i 2). Les ales són de color groguenc, amb forma lanceolada, i cobreixentotalment l’abdomen.

Foto 1: Mascle de Blatellagermanica


Els adults d’aquesta panerola es poden diferenciar de la resta de paneroles per la seva mida(que és molt inferior al de les altres dues paneroles). Igualment es pot diferenciar de lapanerola oriental (Blatta orientalis) (veure fitxa Blatta) pel seu color groguenc o marró clar, adiferencia del color negre de la panerola oriental. No obstant aquesta panerola es podriaconfondre amb les nimfes de petita mida de la panerola americana Periplaneta americana(veure fitxa Periplaneta). Per diferenciar-les es poden observar les dues ratlles negres que lapanerola alemanya té sobre el pronot. Les nimfes de primer i segon estadi de la panerola alemanya es poden diferenciar de lesnimfes de les d’altres espècies, perquè presenten el pronot marró fosc, però al segon i tercersegment del tòrax tenen una taca central blanca amb els marges foscos. Les nimfes delssegüents estadis d’aquest escarabat, ja presenten les dues bandes fosques al llarg de tot eltòrax (veure foto 3), que es veu posteriorment al pronot dels adults.


Blattella germanica és, sense dubtes, la panerola més important i freqüent a l'entorn urbà. Espoden trobar en molts llocs diferents, però prefereixen els llocs calents (33ºC) i humits. Peraquest motiu, es troben habitualment en cuines i lavabos, però també es poden trobar enaltres habitacions com menjadors, dormitoris, etc. Són d’hàbits nocturns, per això durant eldia es troben a escletxes a prop d'una font d’aliment o aigua. Una forma juvenil pot refugiar-se en una escletxa d’1 mm, mentre que els adults requereixen una escletxa de 5 mm

Foto 3: Nimfa de Blatellagermanica

Foto 2: Pronot de Blatellagermanica


d'amplada. En aquestes escletxes és on més fàcilment es poden localitzar aquestes paneroles,ja que en elles passen més del 75% del seu temps.Com ja s’ha comentat són d’activitat nocturna, però els períodes d’activitat varien al llarg delseu cicle biològic, edat, sexe i estat fisiològic. Així per exemple, mentre les femelles senseooteca són bastant actives, quan aquestes presenten l’ooteca es transformen en individusrelativament inactius, movent-se únicament quan necessiten aliment o aigua. Els masclespassen gaire be tot el temps amagats, inclòs durant la nit. Totes les nimfes romanen immòbilsdurant els últims tres dies de cada estadi mentre preparen la muda. Per tant, durant unatercera part de la vida de les nimfes no serà possible trobar-les quan es faci una inspecció. Per la seva detecció i seguiment es poden utilitzar trampes adhesives amb atraientsespecífics com les feromones d’agregació, o amb atraients alimentaris més genèrics.


Donat que les paneroles viuen i s’alimenten en llocs amb brutícia, i quan mengen regurgitenpart de l'aliment digerit i defequen sobre l'aliment, podent contaminar el nostre entorn ialiments. S’ha determinat que aquestes paneroles poden ser vectors de bacteris,especialment Salmonel·la, de quists de protozous, de virus, i de fongs com Aspergil·lus.Igualment s’ha comprovat com totes les paneroles, i especialment Blattella germanica, són undels agents al·lergens més importants a l’entorn urbà, generant problemes com l’asma i altresprocessos al·lèrgics.

Cicle Biològic :

L’ooteca o càpsula dels ous, que produeix la femella de 2 a 4 dies desprès de la còpula, és decolor groc marronòs però generalment té dues tonalitats, sent més clar l'extrem unit al’abdomen de la femella (veure foto 4).

Té una mida de 6 a 9 mm de llargada i és transportada per la femella (veure foto 5) fins a uno dos dies abans de la sortida de les nimfes. En aquest moment la femella diposita l’ooteca a

Foto 5: Femella de Blatellagermanica amb ooteca

Foto 4: Ooteca de Blatellagermanica


una escletxa o refugi fins al moment de l'eclosió. Una femella pot produir unes 5 ooteques (4-8 de rang) al llarg de la seva vida, amb una mitjana de 30-40 ous per ooteca. El temps quetriga en completar el seu cicle biològic oscil·la entre 54 i 215 dies, amb una mitjana d'uns 103dies. En condicions de laboratori (27ºC i 40% HR) poden completar el cicle en només 50-60dies. Aquesta panerola és la que més ràpidament es reprodueix, una femella i la seva descendènciapoden produir més de 30.000 individus en un any, malgrat moltes moriren per canibalisme oaltres pressions poblacionals.Els adults poden viure entre 100 i 200 dies. És de destacar que en una població establertad’aquest escarabat, el 75% dels individus són nimfes de diverses edats. L'hàbitat òptim percompletar el seu cicle biològic son llocs amb elevada temperatura i humitat, amb matèriaorgànica que els serveix com a font d’aliment.S’alimenten de gairebé qualsevol cosa amb valor nutritiu incloent tot tipus d’aliment, iproductes com el sabó, el pegament i la pasta dentifrícia

Control :

El control dels escarabats en general, i de Blattella germanica en particular, es basa endiversos passos:Inspecció: Per comprovar l'espècie d'escarabat implicada i determinar on estan els individusi per tant, a on s’han de realitzar intervencions o tractaments. Aquesta inspecció es pot fervisualment i amb trampes de seguiment de feromones o atraients alimentaris.Intervenció: Consisteix en l’aplicació de les mesures correctores o en la utilització delsmètodes de control mecànics, físics, o químics. Seguiment: Un cop s’ha fet la intervenció, s’haurà d'establir un sistema de seguiment similaral realitzat a la inspecció inicial que permeti determinar l’eficàcia de les intervencionsrealitzades i, especialment amb aquest escarabat que té un rang de reproducció molt ràpid, lalocalització de possibles nous focus d’infestació.

Mesures Correctores i/o preventives : Consisteix en inspeccionar tots els productes queentren al local per comprovar que no tinguin escarabats ni ooteques, així com assegurar-seque l’edifici estigui en bones condicions de manteniment per reduir la seva entrada (nopresenti forats ni esquerdes, etc.).També és molt important el sanejament que inclou totes les pràctiques encaminades a reduirels llocs de refugi i les fonts d’aliment i aigua.

Mesures de Control Actiu :

Control mecànic.- Les poblacions d'escarabats es poden reduir mitjançant la utilització detrampes adhesives (amb, o sense atraient) o mitjançant l’aspiració.


Control químic .- Cal advertir que l’aplicació del control químic exclusivament no soluciona elproblema de les paneroles. Perquè el seu ús sigui eficaç, s’ha de combinar amb l’establimentde mesures preventives i/o correctores. Per al control químic contra aquest escarabat es poden utilitzar esquers, insecticidesreguladors del creixement, líquids, aerosols, pols, laques i/o insecticides microencapsulats,generalment aplicats a escletxes i/o cavitats, però ocasionalment es poden aplicar sobresuperfícies.Els esquers són particularment efectius contra aquest escarabat, sempre i quan es col·loquinen llocs adequats com al llarg de les unions i/o escletxes a prop de les àrees de refugi.La utilització d'insecticides reguladors del creixement pot donar un bon control a llargtermini.

Observacions :

Aquesta panerola és molt mòbil i, malgrat no pot volar, té una gran capacitat per enfilar-se idispersar-se a través de les canonades i els conductes elèctrics.




codi : 0005Nom vulgar: Tèrmits

Nom llatí: Reticulitermes banyulensis (Tèrmit subterrani) Kalotermes flavicolis (Tèrmit de la fusta seca)

Ordre: Isoptera Família: Rhinotermitidae i Kalotermitidae

Mida en mm : 4-6 mm

Reconeixement:

Els tèrmits són petits insectes de 4 a 6 mm de llargada amb les tres regions del seu cos (cap,tòrax i abdomen) estretament unides, sense cap constricció entre elles. L’aspecte delsindividus està en funció de la casta a la que pertanyen (obreres, soldats i reproductors alats).Les obreres i els soldats són de color blanquinós tot i que, els soldats tenen el cap més fosc(veure foto 1, 2, 3 ). No presenten ni ulls ni ales. Els soldats tenen el cap molt allargat i lesmandíbules molt desenvolupades (veure foto 2, 3). Els sexuats alats que formen els eixamssón de color marró fosc, amb ulls i dos parells d'ales grosses i de la mateixa mida, amb unacoloració blanquinosa per les nombroses nerviacions que presenten.

Foto 1: Tèrmits subterranis(Reticulitermes banyulensis)


Els insectes amb qui es poden confondre més fàcilment els tèrmits són les formigues. Lesobreres i soldats dels tèrmits es poden distingir de les formigues, perquè les primeres sónblanques (d'aquí li ve el nom popular de “formigues blanques”) i les formigues són generalmentde color fosc o marró groguenc. Igualment les formigues es poden diferenciar dels tèrmits,perquè tenen les antenes colzades i presenten un estrenyiment (pecíol) entre el tòrax il’abdomen. Una altra diferència és que els tèrmits no presenten ulls mentre les formigues sí.Per diferenciar un sexuat alat de formiga i un de tèrmit es poden utilitzar lescaracterístiques diferenciadores ja esmentades per les obreres i soldats i també es podendiferenciar per les ales. Les formigues presenten els dos parells d’ales de mida diferent, sentel primer parell més gran que el segon i tenen unes ales més transparents que les delstèrmits, amb un menor nombre de nerviacions (veure foto 4,5). Igualment quan els sexuats detèrmits perden les ales, mantenen una petita esquama triangular que correspon a la insercióde l’ala, caràcter que no presenten les formigues.

Les nimfes de petita mida dels tèrmits, es podrien confondre amb algunes espècies depsocòpters, podent diferenciar-se, perquè aquests últims presenten uns ulls molt evidents,mentre que els tèrmits, com ja s’ha comentat, no presenten ulls.

Foto 2 i 3: Soldats i obreres de Reticulitermes. banyulensis

Foto 4: Tèrmit alat deKalotermes flavicolis

Foto 5: Formiga alada



Un dels primers i més evidents símptomes de la presència de tèrmits és l'aparició delsindividus sexuats alats que surten per un forat a la paret o a la fusta, formant els típicseixams a l’interior de les edificacions. En moltes ocasions, aquests eixams es dirigeixen cap ales finestres on es poden trobar grans quantitats d'individus morts que ja han perdut lesales. Una altra evidència de la presència de tèrmits és l'observació de deteriorament a lesestructures de fusta. No obstant, donat que els tèrmits fugen de la llum, sempre deixenintacta la capa externa de la fusta, i els símptomes de la seva presència en ocasions és difícilde detectar.En el cas dels tèrmits subterranis, l'observació de túnels que construeixen de fang i que esdirigeixen cap a estructures de fusta pot permetre detectar la seva presència. En el cas detèrmits de la fusta seca en ocasions es poden detectar per la presència d'excrements quesurten per petits forats de la fusta. (veure fotos 6,7)

Una qüestió important és determinar quant temps passa des que es forma un nou termiter,fins que es comencen a detectar els primers símptomes de la infestació. S'ha pogutdeterminar que si la colònia ha estat iniciada per una parella de sexuats alats, hauran depassar més de 3-4 anys perquè puguin aparèixer els nous sexuats alats que evidenciaran lainfestació, mentre que la detecció dels danys sobre estructures de fusta pot trigar molt méstemps. No obstant si una nova construcció se situa a les proximitats d’un termiter antic, tantla presència dels sexuats alats, com els danys sobre la fusta poden ser detectats durant elprimer any.


Els materials que poden danyar els tèrmits són molt variats, no només s’ha d’incloure la fustaestructural de les edificacions (bigues, tarimes, bastiments de portes i finestres, etc.) i delmobiliari de l’interior, sinó també pot alimentar-se de qualsevol recobriment de fusta o paperde les parets, així com qualsevol material que contingui cel·lulosa (paper, llibres, cartró, cotó ialtres teixits, etc.). Altres materials inorgànics que els tèrmits no utilitzen per a la sevaalimentació, també poden resultar danyats. Així, teixits sintètics (catifes), estructures de

Foto 6 i 7: Excrements de K. flavicolis


plàstic, tubs protectors de cables elèctrics i telefònics poden ser travessats pels tèrmitsquan estan buscant l’aliment.Altres perjudicis que poden provocar els tèrmits estan en relació a l’aparició dels sexuatsalats. Els eixams formats per milers d’individus poden interferir l’activitat en centres públics(oficines, escoles, etc.) i poden arribar a contaminar aliments i altres productes.

Cicle Biològic :

Els tèrmits són insectes socials que formen colònies amb castes o grups d’individus amb unaforma del cos i treball diferent. Els tèrmits subterranis com és el cas de Reticulitermesbanyulensis, tenen tres castes diferents: obreres, soldats i reproductors. Els tèrmits de lafusta seca com Kalotermes flavicolis, no tenen una veritable casta d’obreres, i les funcionsd’aquestes són portades a terme per individus preadults que al final del seu desenvolupamentdonaran lloc a soldats o reproductors.Les obreres són els individus que mantenen la colònia, construeixen i reparen el termiter,busquen l’aliment i donen aliment a la resta de la colònia. Es poden separar en dos grups: lesveritables obreres que són estèrils, i les obreres funcionals que són mascles o femelles. Lesobreres funcionals tenen la capacitat de desenvolupar-se en soldats, sexuats alats oreproductors secundaris, depenent de les necessitats de la colònia.Els soldats (veure fotos 2 i 3), que es troben en un nombre menor que les obreres, sónestèrils i la seva funció és la protecció de la colònia. Per dur a terme aquesta funció tenenunes mandíbules hipertrofiades que els impedeix alimentar-se ells mateixos, i han de seralimentats per les obreres.Els reproductors es poden dividir en reproductors primaris i secundaris. Els reproductorsprimaris són la reina i el rei, i són els individus fundadors de la colònia, que provenen delssexuats alats originats en un altre termiter. Els reproductors secundaris poden estar més omenys pigmentats i no tenen veritables ales, malgrat poden tenir petites expansions alars.Poden substituir als reproductors primaris quan aquests moren. També poden actuar com areproductors, produint ous, el que permet un ràpid increment del nombre d’individus queformen la colònia.Les noves colònies es poden formar per la fundació d'una parella de sexuats alats que donaranlloc al rei i la reina, o per l'aïllament o divisió d'una colònia. La separació o aïllament d'unapart de la colònia pot ocorre quan una font d'aliment és localitzada i es forma una subcolòniaper explotar aquest recurs. Si s'impedeix el contacte d’aquests individus amb la colòniaprincipal es pot formar una nova parella de reproductors primaris donant lloc a un noutermiter.Existeixen grans diferències en el cicle biològic de les dues espècies de tèrmits. Els tèrmits subterranis, Reticulitermes banyulensis, tenen nius molt més grans, de 200.000fins a més de 2 milions d'individus. El niu, amb el o els diferents centres reproductors, estroba sota terra i les obreres surten a buscar l’aliment en una àrea que pot variar entre 18 i2.300 m2, amb una distància de recerca que oscil·la entre 7 i 70 m des del niu. Els tèrmits de la fusta seca, Kalotermes flavicolis, tenen uns termiters formats per entre1.000 i 1.500 individus. Tots els individus de la colònia viuen a l’interior de la fusta que elsserveix d’aliment.


Control :

Abans d'emprendre qualsevol mesura de control de tèrmits, és necessari saber quina de lesdues espècies és la que està causant el problema (veure a observacions d’aquesta mateixafitxa), i si l’atac és actiu o no.

Mesures Correctores i/o preventives : Els tèrmits necessiten aigua i cel·lulosa pel seudesenvolupament i supervivència, per això evitant l’acumulació d'aigua o d’un excés d’humitat,i l’existència de fonts d’aliment com restes de fusta, arbres secs, etc., s’evitarà la sevaproliferació.


Control químic .-

- Tèrmits subterranis (Reticulitermes banyulensis):Pel al control d'aquest tèrmit actualment s’utilitzen dues estratègies químiques diferents:mitjançant la formació de barreres químiques en el perímetre de l'edificació i mitjançant l’úsd'esquers. Les barreres químiques consisteixen en la injecció en el perímetre dels fonaments del’edificació a protegir, de productes insecticides d’elevada persistència que evitin l’accés delstèrmits a l'edificació (amb productes termiticides repel·lents) o que quan travessin la barreraels hi produeixi la mort (productes termiticides no repel·lents). Aquestes barreres es podencomplementar amb la protecció de la fusta estructural de l'edificació per injecciód'insecticides.Els esquers és una tècnica de control alternativa que pot evitar la realització de forats il’aplicació de litres d'insecticides al voltant de l’edificació. Consisteix en la localització i elseguiment dels atacs dels tèrmits mitjançant la detecció visual o acústica, i la col·locaciód’esquers de fusta. Una vegada localitzats els punts on els tèrmits s’estan alimentant, escol·loca un esquer de cel·lulosa impregnada amb productes insecticides. Els productesinsecticides utilitzats en aquests esquers són productes químics biorracionals molt específics(com per exemple els inhibidors de la síntesi de quitina), els quals tenen una baixa perillositatper a les persones.

- Tèrmits de la fusta seca (Kalotermes flavicolis):Donat que tot el cicle biològic d’aquest tèrmit es produeix dintre de la fusta que estàatacant, les estratègies de control són similars a les utilitzades per al control dels corcs.(veure fitxa Anobium apartat control)

Observacions :

És molt important no confondre el dos tipus de tèrmits: el tèrmit subterrani Reticulitermesbanyulensis i el tèrmit de la fusta seca Kalotermes flavicolis. Per diferenciar-los es podenobservar els sexuats alats, les obreres o els soldats, i els danys què provoquen. En els sexuatsalats es poden diferenciar les dues espècies ja que els sexuats de Kalotermes tenen el pronot(placa dorsal del primer segment del tòrax) de color groguenc (veure foto 4) , mentre que el


de Reticulitermes és de color marró fosc com la resta del cos. Igualment, l’aparició d’aquestsadults pot indicar l'espècie de què es tracta, ja que els sexuats de Reticulitermes realitzenels seus eixams entre els mesos d'abril a juny, i la sortida de sexuats de Kalotermes esrealitza d’octubre a novembre.Si s’observen les obreres o soldats, es poden diferenciar les dues espècies per la forma delseu pronot, en Reticulitermes és petit i semicircular (veure foto 8), mentre que enKalotermes és més gran i quadrangular. (veure foto 9)

Finalment, si s’observen els danys també es poden diferenciar les dues espècies. La presènciade túnels de fang que es dirigeixen cap a les fonts d’aliment (fusta) és un símptoma inequívocde la presència del tèrmit subterrani Reticulitermes banyulensis, mentre que la presènciad'excrements característics (veure foto 7), evidencia la presència de la termita de la fustaseca Kalotermes flavicolis.

Foto 8: Cap i pronot d'un soldatde R. banyulensis

Foto 9: Cap i pronot d'un soldatde K. flavipis




codi : 0007Nom vulgar: Corc gran de la fusta o banyarriquer domèstic

Nom llatí: Hylotrupes bajulus

Ordre: Coleoptera. Família: Cerambicidae

Mida en mm : 15-25 mm

Reconeixement:

Els adults d’aquest corc tenen el cos lleugerament pla i una longitud de 15 a 25 mm. Presentenuna coloració marró fosc amb una pubescència (pels curts) grisa que freqüentment formabandes transverses en els èlitres (primer parell d'ales endurides). Les antenes són bastantllargues, arribant a ser 1/3 o més de la longitud de l’insecte (Veure foto 1).L’adult d’aquest insecte es pot confondre amb altres cerambícids que també ataquen la fusta,però es pot diferenciar per la seva mida, coloració, pubescència i la presència d'una zonabrillant al pronot (placa dorsal del primer segment del tòrax). Les larves són de color blanquinós i arriben a assolir una mida de 31 mm de llargada (veurefoto 2).

Foto 1: Femella d’Hylotropus bajulus


Aquestes larves es poden diferenciar de les d’altres insectes xilòfags anóbids (veure fitxaAnobium punctatum) i líctids (veure fitxa Lyctus brunneus)) perquè les larves d’Hylotrupesgeneralment tenen una mida més gran que els altres grups i unes potes molt petites, quasiindistingibles a simple vista. També es poden diferenciar de la resta de larves de cerambicidsper la presència de tres petits ocels (ulls simples) a ambdós costats del cap, mentre quealtres cerambicids només tenen un a cada costat.El seu atac també es pot diferenciar dels altres corcs de la fusta, ja que són els únics quetenen uns orificis de sortida dels adults ovalats i de contorn irregular i els excrements(serradures que surten pels orificis) d'una mida superior a les altres espècies.


L’atac d’aquest corc es pot detectar amb facilitat, observant els orificis ovalats que presentala fusta atacada, realitzats per la sortida dels adults. Aquests orificis presenten un diàmetremàxim de 6,5 a 10 mm i es caracteritzen per tenir un contorn irregular. Una altra indicació dela seva infestació és la presència de serradures amb excrements d'una mida d’1 a 1,2 mm delongitud, a les proximitats dels orificis de sortida dels adults. Igualment, les galeries querealitzen les larves d’aquest insecte, són molt superficials i en ocasions es poden observarexternament, donant a la fusta un aspecte ondulat al llarg de la galeria, que no s’observa enaltres espècies de corcs de la fusta.Avanç de poder confirmar l’atac d’aquest insecte per signes externs visibles (orificis, galeriesvisibles externament, etc.) es pot detectar la seva presència pel soroll rítmic que realitzenles seves larves quant s’alimenten. Aquest soroll, que és produït per les mandíbules de leslarves de mida mitjana i gran quan mosseguen la fusta a l’interior de les seves galeries, potser audible a una distància d'un o dos metres. Durant els mesos d’hivern (desembre a febrer)aquest soroll no és detectable, ja que l'alimentació de les larves disminueix molt o no esprodueix.

Foto 2: Larva d’Hylotropus bajulus



Aquest insecte ataca exclusivament l’albeca de les fustes toves, principalment pi. Pot atacartant les fustes estructurals com les ornamentals de les edificacions, i generalment prefereixfustes que tinguin menys de 10 anys, però pot reinfestar fustes més antigues. Els danys, tantestètics com estructurals, ocasionats per aquest insecte són bastant ràpids i generalmentmés greus que els produïts per altres coleòpters xilòfags, així, l’aparició d’un únic forat a lafusta, pot indicar la presència d’importants danys al seu interior.

Cicle Biològic :

Les femelles d’aquest corc, poc desprès del seu aparellament, comencen a dipositar els ous enpetits grups a l’interior d'escletxes naturals de la fusta o a la unió de dues peces de fustaestructural, gràcies a un llarg oviscapte retràctil. Aquesta oviposició es realitza durant cincdies i una femella diposita uns 40-50 ous, malgrat en ocasions s’ha observat com una femellapot arribar a produir més de 150-200 ous. Els ous presenten un període d’incubació d'uns 9dies, després dels quals surten unes petites larves que penetren a la fusta i comencen aalimentar-se. Aquest primer estadi larvari no pot sobreviure en fustes que tinguin uncontingut d’humitat inferior al 10%. Les galeries realitzades per aquestes petites larves al’interior de la fusta, generalment les fan paral·leles a la fibra i prop de la superfície. Segonsla larva va creixent, va realitzant galeries de secció el·líptica cada cop més grans. Lesserradures que produeixen les larves durant la seva alimentació és granulosa i composada perpellets d'una mida de 1 a 1,2 mm de longitud de fusta digerida (excrements) i partícules defusta no digerida amb formes i mides irregulars. Aquestes serradures es van compactant al’interior de les galeries realitzades per les larves (veure foto 3). Les larves de H. bajuluspoden alimentar-se molt a prop de la superfície de la fusta atacada, però mai travessa la finacapa que mantenen entre la galeria i l’exterior.

El període larvari pot oscil·lar entre 2 i 10 anys en funció de l’estat de la fusta i les condicionsambientals. El desenvolupament larvari és més ràpid a temperatures de 20-31 ºC i unahumitat relativa del 80-90%. Igualment, una fusta amb un contingut d'humitat per sobre del10% (entre el 20 i el 28%) i amb molts nutrients, pot contribuir que aquest insecte presenti

Foto 3: Larva d’Hylotropusbajulus a l' interior de la galeria


un cicle de vida més curt. La duració del cicle biològic d’aquest insecte en fustes estructuralsa l’interior de les edificacions sol ser de 3 a 6 anys. Si la fusta és vella (amb baix contingutnutritiu) o es troba en condicions extremes de temperatura i/o humitat, les larves podenromandre fins a 12-15 anys al seu interior. Durant els mesos d’hivern (desembre a febrer)l'alimentació de les larves disminueix o no es produeix. Quan les larves s’alimenten, es pot sentir un soroll rítmic produït per les seves mandíbulesquan mosseguen la fusta a l’interior de les seves galeries. En el cas de les larves més grans(de 2 a 3 anys) aquest soroll es pot sentir a una distància d’un o dos metres. Al final del període larvari, la larva arriba a tenir una mida de 20-22 mm de longitud i 6 mmd'amplada, dirigeix la seva galeria cap a les capes superficials de la fusta i realitza un orificide sortida de secció el·líptica i de mida 3-5 x 7-10 mm. Posteriorment la larva tapa l’orificiamb excrements i fragments de fibres de fusta i es retreu en una cambra pupal on estransforma en pupa. La pupa roman durant 20 dies a l’interior d’aquesta cambra fins atransformar-se en adult. L’adult abans de sortir es queda uns dies a la cambra pupal iposteriorment tornarà a obrir el forat que li permet sortir a l’exterior. La sortida dels adults, generalment es produeix als mesos de juny, juliol i agost. Poc desprésde la sortida dels adults, es produeix l’aparellament, tancant així el cicle biològic. Encondicions òptimes, les femelles adultes viuen uns 10 dies i els mascles 15 dies.Malgrat els adults d’aquests insectes són bons voladors, freqüentment reinfesten les fustesd'on han sortit.

Control :

Primer s’ha de determinar l'espècie de corc i comprovar que l’atac és actiu.La presència d’aquest insecte determina el tipus de fusta que pot atacar (únicament l’albecade fustes toves), i per tant, sobre quines estructures realitzar les intervencions.En el cas que es trobi un atac actiu d’aquests insectes, i bé per aspectes estructurals oestètics es fa necessària una actuació, en funció de la importància de l’atac, es valorarà lasubstitució de la fusta, l'aplicació localitzada de plaguicides, o la fumigació, segons s’haindicat en el control del corc comú dels mobles (Anobium punctatum) (veure fitxa Anobiumapartat de control)

Autor del text: Roger Eritja MathieuAutor de les fotografies : : Roger Eritja Mathieu



codi : 0011Nom vulgar : Escarabats del pernil

Nom llatí : Necrobia rufipes i N.ruficollis

Ordre: Coleoptera Família: Cleridae

Mida en mm : 3-4 mm

Reconeixement:

Són coleòpters carnívors, brillants i de tonalitats irisades, que tenen una marcadapreferència alimentària per carns deshidratades. Per això ataquen productesemmagatzemats, com ara embotits i pernil; però també intervenen en estadis avançats delreciclatge de la carronya, i són habituals en els cementiris, on poden també alimentar-se delarves d’altres insectes, com ara mosques. Tanmateix, llur biologia no és totalment coneguda;es desconeixen per exemple, els motius perquè existeixin habitualment i en hàbitats idèntics,diferents proporcions poblacionals entre les dues espècies (veure foto 1 i 2). És interessantde notar que aquests insectes han estat trobats fins i tot sobre mòmies egípcies.


N.ruficollis es diferencia fàcilment de N.rufipes (tot ell de to blavós) perquè malgrat quel’abdomen és semblant, el tòrax és de to rogenc. Totes dues espècies poden causarproblemes en activitats comercials i concretament en productes alimentaris emmagatzemats

Foto 1: Necrobia rufipes Foto 2: Necrobia ruficollis


com ara farines de peix i ossos, copra, oleaginoses o embotits, associats normalment ambDermèstids. Tanmateix, la problemàtica més notòria la produeixen en els cementiris, ja queen alguns períodes poden sortir dels nínxols en quantitats respectables, causant alarma social.La presència d’aquests insectes s’avalua numèricament per comptatge visual.


Pot existir una lògica preocupació sanitària perquè pugui produir-se un contacte d’aquestsinsectes necròfils amb aliments emmagatzemats en establiments propers als cementiris.Tanmateix aquesta possibilitat sembla prou remota i no ha estat mai documentada. No esdóna transmissió de cap patologia a través d’aquests insectes i malgrat ésser depredadors, noes coneixen casos documentats d’atacs sobre persones. Per tant, la problemàtica en aquestcas és causada per la simple presència dels insectes i és de caire psicològic considerant lesinstal·lacions on apareixen i l’estat d’ànim que se li pressuposa al públic que les visita.

Cicle Biològic :

És força poc conegut en els hàbitats que ens interessen donada la impossibilitat de realitzar-hi estudis. Tant larves com adults s’han estudiat sobre productes emmagatzemats, sabent-seque són depredadors d’altres larves (Dermèstids, Dípters) a més de consumir el substrat. Enels cementiris, s’assumeix que surten a l’exterior des de principis d’abril per tal de manteniractivitat sexual, i que el seu cicle larvari és força llarg. Les densitats màximes d’adults al’exterior s’assoleixen entre principis de maig i mitjans de juny, amb valors inferiors desprésd’aquest període. Pot haver-hi problemes, tanmateix, fins i tot durant hiverns de bonança.Les observacions realitzades indiquen que el problema apareix en la primavera corresponent aun interval d’un a dos anys després de la inhumació.

Control :

Mesures Correctores i/o preventives : Es constata en l’experiència esmentada un incrementde les poblacions de Necrobia, que es correlaciona amb la implantació de nous tipus de blocsd’enterraments. Són blocs que s’ocupen de forma gairebé simultània ja que no s’hi produeixencara la rotació pròpia dels nínxols construïts anys enrera; per tant, les emergènciesd’adults s’hi produeixen simultàniament els primers anys. Per altra banda, els nous modelsconstructius tenen conductes de connexió entre nínxols, amb cambres comunes d’evacuació degasos que probablement afavoreixin la mobilitat interna d’insectes. Aquestes construccionsprefabricades els podrien oferir també més obertures de sortida. Si fos possible d’establirinequívocament que les causes de la major proliferació d’aquests insectes són estructurals,caldria considerar un canvi normatiu en la construcció de cementiris, que actualment tant solses pot suggerir.


Mesures de Control Actiu : En aquest cas no són possibles les actuacions larvicides, i de fetno sembla adequat buscar l’eliminació d’una fauna que té un paper primordial en el correctereciclatge dels cadàvers. Els perjudicis socials que causa llur aparició massiva són tanmateixmolt obvis, i en cas d’infestació important serà necessari dur a terme actuacions de control.Es realitzaran aleshores aplicacions adulticides sobre la superfície exterior dels nínxols,utilitzant preferentment productes amb activitat residual. S’eliminaran així els insectespresents en aquell moment, però també els que emergiran els dies successius. El llindar per lapresa de les decisions de tractament ha de ser avaluat en cada experiència particular, perquèdepèn també de consideracions socials i urbanístiques. Des de l’any 1997 el Consell Comarcaldel Baix Llobregat realitza en 9 cementiris d’aquesta comarca l’únic seguiment i control dequè tenim notícia. En aquest cas, s’estimen les densitats mitjançant un índex numèric simpleobtingut per comptatge d’individus per làpida. Hom pot registrar densitats tan importantscom ara 35 a 200 individus per nínxol en seccions concretes; tanmateix per preses dedecisions cal avaluar densitats més globals, usant-se en aquest cas un llindar de presència de1,5 a 3 individus per làpida en sectors amplis del cementiri.

Observacions :

Les aplicacions insecticides en aquest cas són considerades com pertanyents a l’àmbit de laSanitat Ambiental, amb les repercussions normatives sobre les acreditacions necessàries pelpersonal aplicador i productes. Aquestes instal·lacions són conflictives en relació al termini deseguretat del plaguicida, ja que no poden ser clausurades en cas d’haver de procedir a unainhumació.

Autor del text: Fernando García del PinoAutor de la fotografia : Mike Lane



codi : 0021Nom vulgar : rata negra

Nom llatí : Rattus rattus

Ordre: Rodentia Família: Muridae

Mida en mm : 176–210 (cap i cos) 184–235 (cua)

Foto 1: Rata negra (Rattus rattus)

Reconeixement:

La rata negra té una aparença més gràcil que la rata comuna, amb un cos allargat i un pesentre 135–240 g (veure foto 1). Els adults presenten una coloració variable: la regió dorsalpot tenir des d'un color gris fosc, quasi negre, fins al gris vermellós, i la regió ventral, unacoloració grisa més o menys clara amb tons groguencs. El cap es caracteritza per tenir unmusell una mica punxegut, uns ulls negres i grans i unes orelles molt grans que arriben asobrepassar l’ull quan es tiren endavant. La cua és més llarga que la suma del cap i el cos i estàpràcticament desproveïda de pèls.

Els adults d’aquesta rata es podrien confondre amb els de la rata comuna (Rattus norvegicus)o els individus joves amb ratolins domèstics (Mus musculus). Es poden diferenciar veient lafigura 1.

Els excrements de la rata negra tenen una longitud entre 12 i 13 mm i són punxeguts; aquestsexcrements es podrien confondre amb els d’altres rosegadors, com la rata comuna, malgratque els d’aquesta última són més grans (18–20 mm) i tenen els extrems arrodonits (figura 2).


Figura 1: Diferències entre la rata negra, la rata comuna i el ratolí domèstic

Figura 2: Diferències entre excrements

Detecció i seguiment:

Per detectar la presència de la rata negra, es poden observar els símptomes següents:• Marques de rosegades en diverses estructures.• Excrements de longitud entre 12 i 13 mm i amb els extrems punxeguts.• Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i unes

altres, de més grans, amb 5 dits. Per detectar l’activitat de rosegadors es potespolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha rates, se’npodran observar les petjades.

• No deixen sendes a l’exterior ja que generalment es desplacen per parts aèries(arbres, tanques, cablatge telefònic, etc.). A l’interior es mouen al llarg de les parets i


deixen un rastre de greix per fregament a les superfícies verticals dels racons per onacostumen a passar.

• Aliments menjats, la rata negra prefereix la fruita, les verdures i els cereals, mentreque la rata comuna prefereix la carn, el peix i els cereals.

• Sorolls que produeixin les rates quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.

Danys i problemàtica sanitària:

Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d'organismes infecciosos, els quals, si estransmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, li poden causar diverses malaltiescom són ara, entre altres:

• La pesta, transmesa per mitjà de les puces.• El tifus, transmès a través de les puces i possiblement amb els excrements i l’orina.• Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres.• Hantavirus, per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments.• La triquinosi, per haver menjat carn de porc poc cuinada.• La salmonel·losi, per contaminació d'aliments per excrements de rata.• La toxoplasmosi, per haver menjat carns poc cuinades o amb contacte amb terra, aigua

o aliments contaminats.• La leishmaniosi, per la picada de mosquits flebòtoms.• Els àcars de les rates, que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.

Cicle Biològic:

El cicle reproductor de la rata negra varia en funció del seu tipus de vida, i la podem trobartant a l’interior dels habitacles de les persones com a l’exterior. Així, els individus quehabiten a l’exterior presenten un cicle estacional, mentre que els individus que habiten al’interior de les edificacions, presenten activitat sexual constant al llarg de tot l’any. Engeneral, la rata negra arriba a la maduresa sexual als 3–5 mesos d’edat i les femelles tenenuna gestació mitjana de 22 dies. Les rates en néixer són cegues i no tenen pèl; el pèl apareixaproximadament el setè dia i els ulls s’obren al cap de 12–14 dies. Les petites rates deslletenentre les 3 i 4 setmanes. La mitjana d’embrions per gestació és de 8,5 amb un màxim d’11, iuna femella pot tenir entre 4 i 6 gestacions l’any. En condicions naturals, els adults viuengeneralment entre 9 i 12 mesos.

Una rata negra requereix entre 14 i 28 g d’aliment i 30 ml d'aigua cada dia, i produeix entre30 i 180 excrements i 16 ml d’orina al dia.

Malgrat que la rata negra és omnívora, prefereix les fruites, els vegetals i els cereals. Quanuna rata troba una font d’aliment que li agrada, en menjarà fins a atipar-se, i tornarà almateix lloc en successives ocasions. Les rates també necessiten una font directa d’aigua. Larata negra es desplaça fins a una distància de 30–50 m per buscar aliment i/o aigua.


Les rates tenen principalment hàbits nocturns, posseeixen una visió molt limitada i són ceguesals colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats.Corren, escalen, salten molt bé (0,9 m verticalment i 1,3 m horitzontalment) i, si es veuenforçades, també poden nedar bastant bé. Malgrat que constantment exploren el seu voltant,són molt cauteloses i desconfien de qualsevol objecte nou o canvi del seu entorn. A l’exterior, la rata negra prefereix nidificar en llocs elevats com ara arbres, plantespenjants, cornises de les teulades, malgrat que ocasionalment es poden trobar sota lavegetació al voltant dels edificis.

Perquè aquesta rata pugui passar a l’interior de les edificacions necessita obertures, almenysde 12 mm. A l’interior, la rata negra prefereix nidificar a les parts altes de les estructures(àtics, forats en teulades i parets, a les bigues de l’edificació, etc.), però també la podemtrobar a les parts inferiors de les edificacions, així com, de forma ocasional, als soterranis ial clavegueram.

Són animals socials, però menys que la rata comuna (Rattus rattus), per això hi pot haverdiferents nius en una àrea concreta.

Control:

Mesures Correctores i/o preventives: Aquestes mesures es basen principalment en mètodesd’exclusió i sanejament.

Exclusió

Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entradade les rates. Qualsevol obertura superior a 12 mm s’haurà de tapar amb materials resistentsa les rates. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis deventilació, etc., són possibles punts d’entrada de les rates a les edificacions i, per tant,s’hauran de protegir. Els desguassos de les edificacions també són punts on hi ha d’haversifons que evitin l’entrada de les rates.

Els arbres a prop de les edificacions són una altra via d’entrada d’aquesta rata a lesedificacions. La rata negra pot saltar des d’un arbre que estigui a més de 2 metres del’edificació si hi ha branques per sobre de la teulada.

Sanejament

El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un correcte control de les rates. Les rates,com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi.L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà les rates a marxar.

Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes dela poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes),


piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on les rates es puguin refugiar. Igualment, mantenirels aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre,recollir la fruita caiguda dels arbres que envolten l’edificació, mantenir els contenidorsd'escombraries tapats, etc., evitarà que les rates obtinguin l’aliment.


TrampesHi ha diferents tipus de trampes per controlar les rates: el clàssic parany, les trampes decaptura múltiple en viu i les trampes adhesives.

Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten. Com que les rates són animals decostums fixos acostumen a passar pels mateixos llocs i és en aquests punts on cal situar lestrampes. Com ja s’ha comentat anteriorment, les rates són molt cauteloses i desconfiades,per això pot passar ben bé una setmana abans que la rata no s’aproximi a la trampa. En moltesocasions la presència d’aliment, pot fer que la rata caigui més ràpidament dins la trampa.

UltrasonsEls ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la sevaaplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons nopoden eliminar les poblacions de rates si continuen trobant aliment, aigua o refugi. Elsultrasons són fàcilment reflectits i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquestamanera les rates dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.

DepredadorsGats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunessituacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població de ratesja establerta.

Esquers rodenticidesEls esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, aquestsúltims són molt eficaços on l’aliment per a les rates és abundant. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol il’alfa-cloralosa:

1. AnticoagulantsEls anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang.En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants: • Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diverses

vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primerageneració. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona).

• Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosidel producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com labromadiolona, el brodifacum i el difenacum.


2. Colecalciferol (vitamina D3)És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar una hipercalcèmia. 3. Alfa-cloralosa També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nerviós central,mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistema nerviós perifèric.

Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura. Cal posar-lo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. Sempre que es puguis’ha de col·locar directament dins del cau, en buits de parets o altres espais morts. En cascontrari, se situaran en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altresanimals.

Observacions :

La rata negra (Rattus rattus) és menys agressiva que la rata comuna (Rattus norvegicus) i potser desplaçada per aquesta d’una àrea determinada. Això no obstant, en ocasions, totes duesespècies de rates es poden trobar en una mateixa edificació, amb la rata comuna a les partsbaixes (soterranis) i la rata negra a les parts més elevades (àtics).

Bibliografia:

Gosàlvez i Noguera, Joaquim (1987) Insectivors i Rossegadors de Catalunya. Metodologiad’estudi o catàleg faunístic. Ketres Editora S.A. Barcelona, 1987.

Smith, E. H. and Whitman, R.C. (1992) Field Guide to Structural Pests. National Pest ControlAssociation, Inc. Dunn Loring, VA.




codi : 0022Nom vulgar: Ratolí domèstic

Nom llatí: Mus musculus



Foto 1: Mus musculus

Reconeixement:

El ratolí domèstic és un rosegador de talla petita i d’aparençagràcil, amb un pes entre 12,5 i 29 g (Foto 1). Els adultspresenten una coloració variable; grisa fosca o grisa–marronosa fosca a la part dorsal i una mica més clara a la partventral.

El cap presenta un musell punxegut, ulls petits i negres iorelles petites i arrodonides (Foto 2). La cua amb pèls curts ifins, és llarga (més o menys de la mateixa longitud que el cap iel cos junts).El ratolí domèstic únicament es pot confondre amb elsindividus joves de la rata comuna (Rattus norvegicus) o de larata negra (Rattus rattus). Es poden diferenciar veient lafigura 1.

Figura 1. Diferències entreuna rata jove i un ratolí


Els excrements del ratolí domèstic tenen una longitud entre 3 i 6 mm i els extrems sónpunxeguts (Foto 3); aquests excrements es podrien confondre amb els de les rates,especialment amb els de la rata negra, que també tenen els extrems punxeguts, o ambels excrements de la panerola Periplaneta americana.

Foto 2: Mus musculus Foto 3: Excrements de M. musculus

Per diferenciar-los s’ha de tenir en compte que els excrements de ratolí són molt més petits(3–6 mm) que els de la rata negra (12–13 mm) i més grans que els de la panerola americana (1mm); a més, aquests últims tenen unes arestes que els excrements de ratolí no tenen (figura2).



El ratolí domèstic és el rosegador més comú a l’interior dels habitatges de les persones. Perdetectar la seva presència, es poden observar els símptomes següents:

• Marques de rosegades o forats en diverses estructures. A causa del continu creixementdels seus incisius (Foto 4) han de rosegar contínuament per desgastar-los, cosa queprovoca un deteriorament de nombroses estructures (portes, mobles, parets, cableselèctrics, etc.)


• Excrements de longitud entre 3–6 mm i els extrems punxeguts (figura 2). Els excrementsfrescos són tous i humits, mentre que els excrements vells són secs i durs. Els ratolinsdefequen contínuament, mentre caminen, i especialment quan mengen, per això la sevapresència ens indicarà els punts de màxima activitat, on s'hauran de concentrar elsesforços per tenir-los controlats.

• Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i unesaltres, de més grans, amb 5 dits (Foto 5). Per detectar l’activitat dels rosegadors es potespolsar amb farina el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha ratolins, se’npodran observar les petjades.

• Sendes a l’interior de les edificacions que es manifesten com marques de greix perfregament a les superfícies verticals dels racons per on acostumen a passar els ratolins.

• Aliments menjats: són pràcticament omnívors, però prefereixen les llavors i els cereals. • Sorolls que produeixin els ratolins quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.

Foto 4: Incisius de M. musculus Foto 5: Pota posteior amb 5 dits deM. musculus


Els ratolins no generen una problemàtica sanitària tan important com la rata comuna (Rattusnorvegicus) o la rata negra (Rattus rattus); no obstant això, com la resta de rosegadors, sónreservoris de diversos d'organismes infecciosos, els quals, si es transmeten a l’home o apoblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties com són ara, entre altres, lessegüents:• El tifus, transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina.• Diverses febres transmeses per mossegades de ratolins o a través de paparres.• Hantavirus, per la presència d’orina de ratolins a l’aigua o als aliments.• La salmonel·losi, per contaminació d'aliments per excrements de ratolins.• Els àcars dels ratolins, que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.• Al·lèrgies provocades per les proteïnes al·lergògenes (prealbúmina) presents principalment

a l’orina i la pell dels ratolins. Recentment s’ha pogut comprovar que els tres agentsal·lèrgens generadors d’asma més importants a l’interior dels habitatges humans són, perordre d’importància: els àcars, les paneroles i l’orina dels ratolins.


Cicle Biològic:

Els ratolins domèstics arriben a la maduresa sexual als 35 dies d’edat i les femelles tenen unagestació mitjana de 19 dies (18–21 dies). Els petits ratolins en néixer són cecs i no tenen pèl;es deslleten al cap de 3–4 setmanes. La mitjana d’embrions per gestació és 6,8 (poden variarentre 3 i 9) i una femella pot tenir unes 8 gestacions a l’any. En condicions naturals, els adultsviuen generalment menys d’un any, però hi ha dades de supervivència de ratolins de més de 6anys.

Un ratolí domèstic requereix uns 2,8 g d’aliment sec i 1,5 ml d’aigua cada dia (que normalmentobté dels aliments). Produeix uns 50 excrements al dia.

Malgrat que els ratolins domèstics són pràcticament omnívors (mengen quasi de tot el que ésal seu abast), prefereixen les llavors i els cereals. Els seus hàbits alimentaris són diferentsdels de les rates. Quan el ratolí troba una font d’aliment, únicament en menja una petitaquantitat i continua buscant noves fonts, d’on tornarà a menjar una petita part. Tenen dosperíodes principals d’alimentació; al crepuscle i a l’alba, i molts altres petits períodesentremig. Els ratolins normalment obtenen dels aliments l’aigua que necessiten, però tambépoden beure directament aigua, especialment quan mengen aliments amb elevat contingutproteic i baix contingut d’aigua. Si poden triar, prefereixen beure aigua ensucrada que no pasaigua sense sucre.

Els ratolins són fonamentalment crepusculars i nocturns, malgrat que és possible veure deforma esporàdica ratolins en ple dia. Són animals molt socials (amb una gran jerarquització) iterritorials, la qual cosa genera lluites entre els individus del grup i especialment amb elsindividus de fora. L’amplitud del territori varia en funció, principalment, de la disponibilitatd'aliment i refugi, però generalment no és massa gran. En condicions òptimes, els ratolins nos’allunyaran més d’1,2 a 1,5 m del seu niu i normalment no van més enllà de 15 m. Són moltcuriosos i contínuament exploren el seu territori cercant qualsevol objecte nou o possiblecanvi del seu entorn. Si cal, poden establir noves rutes. Posseeixen una visió molt limitada: nopoden veure més enllà de 15 cm i són cecs als colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte(pèls del bigotis) estan molt desenvolupats. Són excel·lents escaladors i corren i salten moltbé: poden saltar en alçada més de 30 cm i saltar des de més de 2,5 m del terra sense fer-semal (Foto 6). Malgrat que tenen capacitat per nedar, si poden, prefereixen evitar-ho.

Foto 6: Mus musculus


Els ratolins acostumen a nidificar a l’interior de les edificacions; poden passar per oberturessuperiors a 6 mm. Prefereixen fer el niu en llocs foscos, tranquils i solitaris, on hi hagisuficients aliments i materials per fer el niu (roba, cartró i paper, cotó, materials aïllants deconstrucció, etc.) i no siguin molestats.

Control

Mesures Correctores i/o preventives: Aquestes mesures es basen principalment en mètodesd’exclusió i sanejament.

Exclusió

Els mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entradadels ratolins. Qualsevol obertura superior a 6 mm s’haurà de tapar amb materials resistentsals ratolins. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis deventilació, etc., són possibles punts d’entrada dels ratolins a les edificacions i, per tant,s’hauran de protegir.

Sanejament

El sanejament és l’altra mesura preventiva per a un control correcte dels ratolins. Elsrosegadors, com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua irefugi. L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà els ratolins a marxar.

Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes dela poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes),piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on els ratolins es puguin refugiar. Igualment,mantenir els aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metallo vidre, mantenir els contenidors d'escombraries tapats, etc., evitarà que els ratolinsobtinguin l’aliment.

Mesures de Control Actiu:

Trampes

Hi ha diferents tipus de trampes per controlar rosegadors: el clàssic parany, les trampes decaptura múltiple en viu i les trampes adhesives.

Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten i, com que els ratolins es mouen enun radi d’acció petit, les trampes s’hauran de col·locar a una distància màxima entre elles d’1,5a 2 m. Per raó que els ratolins són animals molt curiosos, si es mouen els objectes al voltantd’on es col·loquen les trampes, això farà que els ratolins explorin per establir noves rutes ipuguin caure a les trampes, fent aquest mètode de control més efectiu. En moltes ocasions la


presència d’aliment que tinguin una especial atracció per als ratolins (cacauets salats, prunespanses, etc.) també pot fer que caiguin més ràpidament dins la trampa.

Els ratolins tenen un comportament diferent de les rates davant un objecte nou, com pot seruna trampa. La rata és cautelosa i pot passar una setmana abans que no s’acosti a la trampa;per contra, els ratolins són molt curiosos i generalment s’aproparan a la trampa durant laprimera nit. Per això, si la trampa no ha estat efectiva després de 48 hores, s’hauria decanviar la seva situació.

Ultrasons

Els ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la sevaaplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons nopoden eliminar les poblacions de ratolins si aquests continuen trobant aliment, aigua o refugi.Els ultrasons són fàcilment reflectits, i es generen llocs on els ultrasons no arriben;d’aquesta manera els ratolins dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.

Depredadors

Gats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunessituacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població jaestablerta.

Esquers rodenticides

Els esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, Elsesquers líquids són molt eficaços, especialment si són ensucrats, quan els ratolins mengenaliments amb baix contingut d’aigua i/o viuen en llocs amb elevada temperatura, on elsrequeriments d'aigua són més grans.

Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol il’alfa-cloralosa:

1. AnticoagulantsEls anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang.En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants:

• Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquerdiverses vegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com aanticoagulants de primera generació. Alguns exemples són la warfarina(cumarina) i la clorofacinona (indandiona).

• Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient unasola dosi del producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació,com la bromadiolona, el brodifacum i el difenacum.

2. Colecalciferol (vitamina D3)


És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar unahipercalcèmia. 3. Alfa-cloralosa També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nervióscentral, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistemanerviós perifèric.

Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura. Cal posar-lo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. En cas contrari, s’han desituar en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altres animals.

Per raó del diferent comportament dels ratolins respecte de les rates, quan es fa un controlde ratolins, els esquers s’han de col·locar a molts punts diferents amb petites quantitatsd’aliment; d’aquesta manera s’augmenta la probabilitat de contacte amb el ratolí i el seuconsum. Si un esquer no ha estat tocat després de 48 h de la seva col·locació, caldria canviar-lo de lloc ja que molt probablement els ratolins es troben en un altre indret.

Bibliografia:






codi : 0023Nom vulgar: Rata comuna

Nom llatí: Rattus norvegicus



Foto 1: Rata comuna (R. norvegicus)Reconeixement:

Aquesta rata té una aparença robusta, i un pes entre 200–500 g (Foto 1). Els adultspresenten una coloració grisa–marronosa a la part dorsal, i grisa i blanquinosa a la partventral. En els individus vells, la part dorsal adquireix una coloració vermellosa.La part anterior del cap la té arrodonida, els ulls petits, les orelles petites i arrodonides, queno arriben mai als ulls quan es tiren endavant, i densament cobertes de pèls (Foto 2 i 3). Lacua és més curta que la suma del cap i el cos i està coberta de pèls curts i rígids.

Els individus adults d’aquesta rata es podrien confondre amb els de la rata negra (Rattusrattus) o els individus joves amb ratolins domèstics (Mus musculus). Es poden diferenciarveient la figura 1.

Foto 2: Rattus norvegicus Foto 3: Rattus norvegicus


Figura 1: Diferències entre la rata comuna, la rata negra i el ratolí domèstic

Els excrements de la rata comuna tenen una longitud entre 18 i 20 mm i els extrems sónarrodonits (Foto 4); aquests excrements es podrien confondre amb els d’altres rosegadors,com la rata negra, malgrat que els d’aquesta última són més petits (12–13 mm) i tenen elsextrems punxeguts (figura 2).



Per detectar la presència de la rata comuna, es poden observar els símptomes següents:• Marques de rosegades o forats en diverses estructures.• Excrements de longitud entre 18–20 mm i els extrems arrodonits (figura 2). Els

excrements frescos són tous i humits, mentre que els excrements vells són secs i durs.• Petjades, generalment amb unes empremtes anteriors més petites amb 4 dits, i altres, de

més grans, amb 5 dits. Per detectar l’activitat dels rosegadors es pot espolsar amb farina


el terra per on se sospita que hi ha activitat i, si hi ha rates, se’n podran observar lespetjades.

• Sendes i caus a l’exterior i/o marques de greix per fregament a les superfícies verticalsdels racons per on acostumen a passar les rates a l’interior de les edificacions.

• Aliments menjats: la rata comuna prefereix la carn, el peix i els cereals, mentre que larata negra s’estima més la fruita, les verdures i els cereals.

• Sorolls que produeixin les rates quan rasquen, roseguen o lluiten durant la nit.

Foto 4: Excrements de la rata Comuna (Rattus norvegicus)

Danys i problemàtica sanitària:

Els rosegadors són reservoris d’un gran nombre d'organismes infecciosos, els quals, si estransmeten a l’home o a poblacions d’animals domèstics, poden causar diverses malalties comsón ara, entre altres:• La pesta transmesa a través de les puces.• El tifus transmès a través de les puces i possiblement a través dels excrements i l’orina.• Diverses febres transmeses per mossegades de rates o a través de paparres.• Hantavirus per la presència d’orina de rata a l’aigua o als aliments.• La triquinosi per menjar carn de porc poc cuinada.• La salmonel·losi per contaminació d'aliments per excrements de rata.• La toxoplasmosi per menjar carns poc cuinades, o contacte amb terra, aigua o aliments

contaminats.• La leishmaniosi per la picada de mosquits flebòtoms.• Els àcars de les rates que donen lloc a dermatitis quan ataquen persones.

Cicle Biològic:

El cicle reproductor d’aquesta rata varia en funció del seu tipus de vida. A les zones urbanes,on troba refugi, amb un ambient estable amb una temperatura òptima i la presència constantd’aliments, tenen una activitat sexual constant al llarg de tot l’any. Arriba a la maduresasexual als 2–5 mesos d’edat i les femelles tenen una gestació mitjana de 23 dies (21–25). Lesrates en néixer són cegues i no tenen pèl; el pèl apareix aproximadament el setè dia i els ullss’obren al cap de 12–14 dies. La mitjana d’embrions per gestació és de 8 (poden variar entre 6


i 22) i una femella pot tenir entre 3 i 12 gestacions l’any. En condicions naturals, els adultsviuen generalment entre 6 i 12 mesos, malgrat que en captivitat poden viure molt més temps.

Una rata comuna requereix entre 21 i 28 g d’aliment i entre 15 i 30 ml d'aigua cada dia, iprodueix entre 30 i 180 excrements i 16 ml d’orina al dia.

Malgrat que la rata comuna és omnívora, prefereix la carn, el peix i els cereals. Quan una ratatroba una font d’aliment que li agrada, en menjarà fins a atipar-se, i tornarà al mateix lloc ensuccessives ocasions. Les rates també necessiten una font directa d’aigua. La rata comuna esdesplaça fins a una distància de 30–50 m per buscar aliment i/o aigua.

Les rates tenen principalment hàbits nocturns, posseeixen una visió molt limitada i són ceguesals colors, però l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte (pèls del bigotis) estan molt desenvolupats.Corren, escalen, salten (entre 0,6 i 1 m) i neden molt bé, fins i tot, poden cabussar-se sotal’aigua durant 30 segons. Malgrat que constantment exploren el seu entorn, són moltcauteloses i desconfien de qualsevol objecte nou o canvi del seu entorn. Aquesta rata, a diferència de la rata negra (Rattus rattus), té costums excavadors, per això,a l’exterior, la rata comuna prefereix nidificar fent caus al terra, al llarg de terraplens (derius, vies del ferrocarril, etc.), piles de runa, sota lloses o planxes concretes, etc. Els caustenen al menys un orifici d’entrada i un orifici tancat de sortida d'emergència, que sovints’oculta sota herba, runa, etc. Com que són animals socials, és freqüent trobar diferents causen una àrea concreta.

Perquè aquesta rata pugui passar a l’interior de les edificacions necessita obertures, almenysde 12 mm. A l’interior, usualment nidifica a les parts inferiors de les edificacions (soterranis)on acumulen runa o mercaderies perquè no siguin molestades.

Control:

Mesures Correctores i/o preventives : Aquestes mesures es basen principalment enmètodes d’exclusió i sanejament.

ExclusióEls mètodes d’exclusió consisteixen a modificar l’estructura de l’edifici per prevenir l’entradade les rates. Qualsevol obertura superior a 12 mm s’haurà de tapar amb materials resistentsa les rates. Marges de portes i finestres, orificis d’entrada de canonades, orificis deventilació, etc., són possibles punts d’entrada de les rates a les edificacions i, per tant,s’hauran de protegir. Els desguassos de les edificacions també són punts on hi ha d’haversifons que evitin l’entrada de les rates.

SanejamentEl sanejament és l’altra mesura preventiva per a un correcte control de les rates. Les rates,com tots els animals, tenen tres requeriments primaris per viure: aliment, aigua i refugi.L’eliminació d’alguns o de tots aquests requeriments forçarà les rates a marxar.


Retirar els materials de rebuig com ara runa, piles de restes de fustes, fullaraca o restes dela poda d’arbres, piles de sacs vells, maquinària gran abandonada (tractors, remolcs, cotxes),piles de llenya, etc., reduirà molt els llocs on les rates es puguin refugiar. Igualment, mantenirels aliments per als animals de companyia o altres aliments en contenidors de metall o vidre,recollir la fruita caiguda dels arbres que envolten l’edificació, mantenir els contenidorsd'escombraries tapats, etc., evitarà que les rates obtinguin l’aliment.

Mesures de Control Actiu:

TrampesHi ha diferents tipus de trampes per controlar les rates: el clàssic parany, les trampes decaptura múltiple en viu i les trampes adhesives.

Les trampes s’han de col·locar en els llocs que freqüenten. Com que les rates són animals decostums fixos acostumen a passar pels mateixos llocs i és en aquests punts on cal situar lestrampes. Com ja s’ha comentat anteriorment, les rates són molt cauteloses i desconfiades,per això pot passar ben bé una setmana abans que la rata no s’aproximi a la trampa. En moltesocasions la presència d’aliment, com ara sardines de llauna en oli (especialment atractives pera la rata comuna), pot fer que la rata caigui més ràpidament dins la trampa.

UltrasonsEls ultrasons s’utilitzen actualment en el control de poblacions de rosegadors, però la sevaaplicació té nombrosos problemes. Els animals es poden acostumar a l’ultrasò. Els ultrasons nopoden eliminar les poblacions de rates si continuen trobant aliment, aigua o refugi. Elsultrasons són fàcilment reflectits, i es generen llocs on els ultrasons no arriben; d’aquestamanera les rates dirigeixen les seves activitats cap a aquests espais.

DepredadorsGats i gossos domèstics poden ajudar a controlar poblacions de rosegadors en algunessituacions, però són més efectius prevenint una infestació que eliminant una població de ratesja establerta.

Esquers rodenticidesEls esquers rodenticides, normalment es formulen com a blocs, grànuls, pols o líquids, aquestsúltims són molt eficaços on l’aliment per a les rates és abundant. Quant a la seva composició es poden diferenciar entre els anticoagulants, el colecalciferol il’alfa-cloralosa:

1. AnticoagulantsEls anticoagulants interrompen els mecanismes de coagulació de la sang.En funció de la seva forma d’actuació es poden diferenciar dos tipus d’anticoagulants:

• Els de dosi múltiple, en què és necessari que el rosegador mengi de l’esquer diversesvegades perquè rebi la dosi letal. També es coneixen com a anticoagulants de primerageneració. Alguns exemples són la warfarina (cumarina) i la clorofacinona (indandiona).


• Els de dosi única, en què per obtenir l’efecte letal acostuma a ser suficient una sola dosidel producte. Alguns exemples són les cumarines de segona generació, com labromadiolona, el brodifacum i el difenacum.

2. Colecalciferol (vitamina D3)És un rodenticida de dosi única i el seu efecte tòxic es basa a provocar unahipercalcèmia. 3. Alfa-cloralosa També és un rodenticida de dosi única que provoca la depressió del sistema nervióscentral, mentre que a dosis més elevades s’associa a una hiperexcitació del sistemanerviós perifèric.

Independentment del rodenticida que es faci servir, s’ha d’aplicar de forma segura. Cal posar-lo sempre en àrees inaccessibles per als nens i els animals domèstics. Sempre que es puguis’ha de col·locar directament dins del cau, en buits de parets o altres espais morts. En cascontrari, se situaran en caixes de seguretat que impedeixin l’accés de persones i altresanimals.

Observacions:

La rata comuna és molt agressiva i pot desplaçar la rata negra (Rattus rattus) d’una àreadeterminada. No obstant això, en ocasions, totes dues espècies de rates es poden trobar enuna mateixa edificació, amb la rata comuna a les parts baixes (soterranis) i la rata negra a lesparts més elevades (àtics).

Bibliografia:



Diputació de Barcelona Servei de Salut Pública i Consum


codi: 0030 Nom vulgar : Escleroderma Nom llatí : Scleroderma domestica Ordre: Himenoptera Família: Bethylidae Mida en mm : 3-5 mm de llargada

Foto 1: Femelle d’escleroderma

Reconeixement: És un petit insecte del grup dels himenòpters (vespes, abelles, formigues i afins) conegut per molta gent, si be tan sols per les seves fiblades. Quan es troba eventualment, sol confondre’s amb una petita formiga, malgrat que es diferencia fàcilment, quan s’observa a la lupa, per l’absència del fi pecíol proveït de tubercles dorsals que caracteritza a totes les formigues. A demés d’això, l’escleroderma es distingeix de les nostres formigues, i entre d’altres caràcters, per la presencia d’un agulló que està present a l’extrem posterior de l’abdomen i amb el que injecten un verí en la pell de les persones quan se sent molestada. Es reconeixen també pel seu cap oval i aplanat, les antenes rectes i les peces bucals dirigides cap endavant. És un insecte sinantròpic, es a dir, que viu, es nodreix i es reprodueix en l’ambient domèstic. La seva predilecció per un tal hàbitat està associat moltes vegades a la presència de mobles corcats, ja que les larves d’aquests corcs constitueixen la font d’alimentació de les larves de l’escleroderma.

Autor del text: Jaume Gállego Berenguer i Montserrat Gállego Culleré Autor de les fotografies: Jaume Gállego Berenguer i Montserrat Gállego Culleré

La femella està desproveïda d'ales. El seu cos allargat i deprimit dorso-ventralment presenta una coloració marró fosc i brillant, ocràci en les potes i regions intersegmentàries de l’abdomen (Foto. 1). El cap i cos estan revestits per una curta i fina pilositat. El seu cap és quadrat i porta unes antenes amb un primer artell llargarut seguit d’una dotzena d’artells quasi arrossariats, uns petits ulls en els vèrtexs posteriors i unes potents mandíbules proveïdes, en la regió apical, de tres denticles molt afilats. En el tòrax es troben 3 parells de potes primes i ben desenvolupades. L'abdomen, fusiforme i format per 6 segments, es caracteritza en les femelles per portar en el seu extrem un potent agulló que es retreu quan no és utilitzat (Foto. 2). Els mascles, que rarament es deixen veure, no disposen d’aquest agulló.

Foto 2: Agulló de l’escleroderma

Detecció i seguiment: Es fonamenta en la trobada de les esclerodermes, generalment de les femelles, quan les persones pateixen la seva picada.

Danys i problemàtica sanitària: El paper positiu jugat per aquest insecte, al mantenir a ratlla les poblacions de carcomes en les cases, queda contrarestat per les lesions cutànies que poden causar a les persones quan les femelles claven l’agulló en la pell d’aquestes en sentir-se molestades. Les reaccions al·lèrgiques que es desenvolupen donen lloc a unes lesions que recorden les causades pels seus parents llunyans, les abelles i les vespes. Les picades, o les agullonades, solen produir-se durant la nit, un cop les persones s’han allitat, i són sobretot freqüents en les zones de la pell que queden al descobert (cara, clatell, braços). També solen fer-les en el coll, braços i cuixes en persones assegudes durant el dia en sofàs i butaques. És molt rar que la picada sigui única i poc dolorosa. El més freqüent es que les fiblades es produeixin en ràpides successions, poc distanciades i formant grups de 4 a 6. En aquest cas, i immediatament desprès de produir-se la picada, el dolor sol ésser agut i molt intens, a demés de perdurar durant dies, observant-se l’aparició d’unes papules persistents i molt pruriginoses amb el punt d’entrada del agulló marcat per una petita hemorràgia central. En individus que ja les han patit anteriorment, i sensibilitzats en front del verí de l’escleroderma, poden estar acompanyades d’adenopaties


acusades en els ganglis veïns, d’alteracions febrils, amb grans oscil·lacions, i de reaccions al·lèrgiques locals o generals. Tractament: És similar al seguit en les picades de vespes i abelles, amb l’ús de pomades o aerosols que contenen fàrmacs antiinflamatoris o antial·lèrgics. En els casos de reaccions severes o generalitzades, és obligat acudir a la consulta mèdica. Cicle Biològic: Els adults viuen en les galeries de les bigues o mobles de les habitacions, freqüentment en la fusta dels llits i parquets, on es troben larves de coleòpters xilòfags, preferentment les carcomes. També es poden trobar en els cúmuls de fustes per cremar. Les femelles, un cop fecundades, penetren en els túnels excavats pels corcs en els mobles per fer-hi la posta dels ous sobre les larves de les carcomes. Amb el seu agulló, injecten el verí en les larves de les carcomes per tal de deixar-les paralitzades. Dels ous de l’escleroderma neixen unes larves que es nodreixen dels sucs de les larves de carcoma fins a deixar-les reduïdes a la seva coberta. Uns pocs dies o setmanes més tard, les larves d’escleroderma, ja madures, teixeixen un capoll sedós i d’aquest, uns dos mesos més tard, en sortiran nous adults. Les femelles després d’ésser fecundades es disposen a iniciar noves postes d’ous que duraran durant l’any que dura la seva vida. Els mascles, en canvi, moren poc temps desprès de fecundar a les femelles, el que explica que la seva troballa sigui excepcional. Control: Mesures de control actiu: El control es basa en el tractament amb insecticides de les fustes i dels mobles afectats per la seva font d’alimentació, les carcomes. Si es tracta de l’adquisició de mobles usats es aconsellable que es revisin bé i, si procedeix, procedir a la desinsectació dels mateixos. També consisteix en l’eliminació de les reserves de fusta que hagin envaït. Bibliografia: - Gállego Berenguer J. Scleroderma domestica. Un insecto vulnerante poco conocido.

Panorama, 1964: 6-7. - Lahourcade M. Quelques particularités sur la morphologie et biologie de Scleroderma

domestica Latr., un petit Hymenoptera bethylide vulnérant. Ann. Parasitol. Hum. Comp., 1962, 37: 848-860.


Autor del text: Joaquim Castellà Espuny Autor de les fotografies : Joaquim Castellà Espuny

Diputació de Barcelona Servei de Salut Pública i Consum


codi : 0036 Nom vulgar : Àcar de la sarna, àcar de la ronya Nom llatí : Sarcoptes scabiei Ordre: Acari Família: Sarcoptes Mida en mm : 0,2-0,5 mm

Reconeixement: Sarcoptes scabiei té un cos oval, convex en la seva part dorsal i aplanat en la ventral. En la zona dorsal presenta unes sedes molt fortes, nombroses espines cuticulars molt característiques amb forma de dents de serra, i una sèrie d'estriacions cuticulars transversals (fig. 1). Són àcars gairebé microscòpics, els mascles (0,21-0,28 x 0,16-0,21 mm) són aproximadament la meitat de grans que les femelles (0,30-0,50 x 0,23-0,42 mm). El tercer i quart parell de potes de les femelles i el quart parell dels mascles acaben amb unes llargues sedes i no presenten ventoses. Els dos primers parells de potes s'estenen més enllà del marge del cos de l'àcar; la resta de les potes pràcticament no sobresurt dels marges del cos (fig.1).

Foto 1 Femella de Sarcoptes scabiei obtinguda a partir d'un raspat de pell d'un animal amb sarna.


Detecció i seguiment: La sarna sarcòptica, escabiosi o ronya és una malaltia contagiosa dels mamífers, incloent-hi els humans. Està causada per un àcar diminut, Sarcoptes scabiei, que excava galeries en l'estrat corni de la pell (fig. 2).

Els brots esporàdics o epidèmics de sarna en determinades comunitats humanes, escoles, hospitals i d'altres institucions, són relativament freqüents. En els humans, tradicionalment aquesta malaltia ha estat associada a persones amb un nivell socioeconòmic baix i amb unes condicions higièniques precàries. Curiosament, alguns estudis recents han demostrat que això no és precisament cert, atès que s'ha comprovat que es pot presentar la malaltia independentment de la classe social i les mesures higièniques Sarcoptes scabiei pot parasitar una àmplia varietat d'hostes mamífers (17 famílies corresponents a 7 ordres). Els àcars aïllats de diferents espècies d'hostes pràcticament no mostren diferències morfològiques significatives, però presenten una marcada especificitat d'hoste. Això ha fet que hom proposi el nom d'una única espècie, Sarcoptes scabiei, amb tantes varietats com espècies d'hostes parasita. Experimentalment, però en poques ocasions, s'ha aconseguit adaptar una varietat de Sarcoptes scabiei a un hoste que no li és propi. Els resultats d'aquestes experiències suggereixen que, en condicions naturals, l'intercanvi d'aquests àcars entre espècies diferents no sol tenir lloc. Els mecanismes precisos d'aquesta especificitat pràcticament es desconeixen. Les persones que manipulen o conviuen amb animals infestats es poden contagiar de sarna. En aquests casos, ni el diagnòstic clínic ni el laboratorial, basat en la identificació de l'àcar, no ens permetrà diferenciar una infecció produïda per la varietat pròpia (Sarcoptes scabiei var. hominis) d'una procedent d'una altra espècie d'hoste. La forma habitual de transmissió de Sarcoptes entre els humans i els animals és el contacte directe, però els vehicles inanimats (roba, matalassos, estris personals d'higiene, etc) poden ser una important font d'infestació o reinfestació. En el cicle biològic de Sarcoptes, algunes fases es troben en la superfície de la pell i, per tant, poden desprendre's de l'hoste i contaminar-ne l'entorn immediat . En habitatges on

Foto 2 Tall histològic de la pell d'un animal amb sarna, la fletxa indica la localització de l'àcar en l'estrat corni de l'epidermis.


viuen pacients amb sarna, en la meitat dels casos és possible recuperar Sarcoptes a partir d'aspirats realitzats al terra dels dormitoris, així com en matalassos i catifes. La possibilitat de sobreviure fora de l'hoste durant un cert temps mantenint la capacitat de reinfestació permet la colonització de nous hostes. El temps de supervivència depèn de factors com la temperatura i la humitat relativa. Una temperatura baixa i una humitat relativa alta afavoreixen la viabilitat dels àcars. A temperatures d'entre 15 i 25 º C i HR de 25 i 97% els àcars poden sobreviure entre 1 i 9 dies fora de l'hoste. A temperatures de 10 º C amb una HR del 97%, les femelles poden mantenir-se viables fins a 21 dies. Al marge del temps de supervivència fora de l'hoste, la capacitat infestant només es manté durant la meitat o les dues terceres parts d'aquest període esmentat. Cicle biològic: En el cicle biològic es poden apreciar les fases d'ou, larva, protonimfa, tritonimfa i adults (mascles i femelles). Tots aquests estadis poden ser observats quan es realitza un raspat de pell d'un hoste infectat i es visualitza amb l'ajut d'una lupa o microscopi. Els ous són dipositats per les femelles en petites galeries excavades en l'estrat corni de l'epidermis de l'hoste. L'eclosió de les larves hexàpodes té lloc aproximadament entre els 2 i els 4 dies. Les larves muden a l'esmentada fase de protonimfa, i aquesta a la de tritonimfa. Des de l'eclosió de l'ou fins que apareixen els adults transcorren entre 8 i10 dies. Altres aspectes del cicle de Sarcoptes scabiei, com ara la fecunditat, els processos de muda, la longevitat dels adults, el hàbits alimentaris i el comportament feromonal, són encara pràcticament desconeguts. Importància sanitària: En els animals domèstics, les formes clíniques de sarna sarcòptica causen un deteriorament manifest de les condicions físiques de l'hoste, com ara debilitat, pèrdua de pes, disminució en els paràmetres productius i, eventualment, la mort. En alguns animals silvestres (per exemple en la cabra hispànica i la guineu) aquesta malaltia pot cursar d'una manera molt més greu i causar una elevada mortalitat en poblacions d'aquests hostes. Es desconeixen el mecanismes patofisiològics de la malaltia, però sembla que hi podrien estar involucrades secrecions tòxiques de l'àcar, la resposta immunitària de l'hoste i possibles infeccions bacterianes secundàries. En els humans, la sarna es caracteritza per la presència de lesions pruriginoses, eritematoses, papulars i vesiculars en les zones corporals on la pell és més fina (espais interdigitals, part interna del canell i del braç, colze, regió mamària, aixelles, zona poplítia, engonal i, en infants, les plantes de les mans i dels peus). Sovint aquestes lesions estan associades amb la presència de Sarcoptes, peró en ocasions hi ha pacients que poden presentar, com a conseqüència d'una reacció de tipus al·lèrgic, nombroses pàpules pruriginoses en zones de la pell lliures de l'àcar.


La pruïja intensa associada amb les lesions es presenta entre les 4 i les 8 setmanes post-infestació. Aquest període de latència és el que tarda en manifestar-se una reacció d'hipersensibilitat retardada en aquells pacients que no hagin entrat mai abans en contacte amb l'àcar. En reinfestacions posteriors la simptomatologia es manifestarà molt més ràpidament (24-48 hores). En pacients amb al·lèrgies als àcars de la pols que són infectats per Sarcoptes, les lesions apareixen de forma més ràpida. Curiosament, els humans que s'infecten amb Sarcoptes scabiei var. canis manifesten les típiques lesions pruriginoses entre les 24 i les 36 hores desprès d'entrar en contacte amb l'àcar. Aquesta ràpida reacció del sistema immunitari dels humans davant la varietat canina indica que hi ha diferències antigèniques entre les dues soques. Quan una persona es contagia a partir d'un gos amb sarna, els àcars en qüestió poden excavar galeries a la pell, i les femelles poden arribar a fer postes d'ous. A les 24 hores del contagi però, apareix una intensa pruïja i unes lesions de tipus vesicular i pustular envoltant els àcars. Al tercer dia tots els àcars que es poden recollir de la lesió estan ja morts. Aquest tipus d'infeccions creuades es donen amb certa freqüència; d'aquí que hem de considerar la sarna sarcòptica com una zoonosi, tot i que les infeccions són autolimitants. Els Sarcoptes poden sobreviure durant un temps en el nou hoste (fins a uns quants mesos) però la seva descendència no podrà colonitzar-lo indefinidament. Tot i així, és molt interessant conèixer el paper que desenvolupen aquests reservoris en l'epidemiologia de la malaltia. Control: Mesures correctores i/o preventives: Tots els articles personals i la roba han de ser rentats o bé aïllats durant un cert temps (per exemple 1-2 setmanes) dintre de bosses de plàstic tancades. En el cas de la roba, un cicle de 30 minuts a l'assecadora és suficient per eliminar els àcars. És convenient passar l'aspirador per tota la casa i després tenir cura d'aïllar-ne la bossa. Totes aquelles mesures ambientals orientades a augmentar la temperatura i a disminuir la humitat relativa afavoreixen l'eradicació dels àcars. Mesures de control actiu: La sarna és una malaltia contagiosa que afecta persones i animals, i per tant qualsevol tractament farmacològic ha d'estar supervisat per un facultatiu. El compostos més emprats en medicina humana són cremes a base de permetrina al 5% que s'han d'aplicar per tot el cos. El tractament s'ha d'aplicar tant a l'individu infectat com a la resta dels membres de la comunitat o família que hi conviuen. En ocasions el metge pot aconsellar un segon tractament. Les lesions poden tardar varies setmanes a desaparèixer completament. Les sarnes mes greus poden ser tractades amb ivermectina via oral.


Els animals amb sarna poden ser tractats amb banys de lindane, amitraz o piretroïds. L'ús d'ivermectina com a tractament sistèmic és molt eficaç en el control de la sarna, sobretot en explotacions ramaderes. Cada espècie animal, i de vegades algunes races concretes, necessiten pautes de tractament específiques. El veterinari és, en aquests casos, qui ens ha d'aconsellar. Observacions: Cal destacar que en cap cas el fet de patir un procés de sarna no és un reflex directe d'una manca d'higiene personal. Les lesions poden ser similars a les de moltes altres malalties que tenen manifestacions cutànies. Entre les causades per artròpodes caldria esmentar les infestacions per Cheyletiella sp., puces, polls i xinxes. En persones d'edat avançada i en individus immunodeprimits, pot presentar-se una forma clínica més greu coneguda amb el nom de sarna noruega o crostosa. En aquests casos, la pell es torna escamosa i crostosa, i pot amagar milers d'àcars . Bibliografia: Wall, R. & Shearer, D. (1997). Veterynary Entomology. Chapman & Hall. 439 pp. Kettle, D.S. (1984). Medical and Veterinary Entomology. Croom Helm. 658 pp. Arlian, L.G. (1989). Biology, host relations, and epidemiolgy of Sarcoptes scabiei. Ann. Rev. Entomol. 34: 139-161. Arlian, LG. and Vyszenski-Moher, D.L. (1988). Life cycle of Sarcoptes scabiei var. canis. J. Parasit., 74(3): 427-430.

Diputació de Barcelona Servei de Salut Pública i...

Documents

Transcript of Diputació de Barcelona Servei de Salut Pública i...