EL KIOSKO de la Comunitat

Número 7, gener de 2016

Notícies i molt més!!!!!!.

Crònica des de Lesbos

La Transpirenaica social y solidaria segueix essent noticia entre nosaltres

Un privilegi … i un orgull poder seguir les cròniques que envien des de Lesbos . Aquestes festes de Nadal hi van ser uns dies i llegir el que escrivien era exercici de vida...

Crónica de Ignasi de Juan: "Día de Reyes, miles de niñas y niños se levantarán tan felices. Nosotros, nos hemos levantado de madrugada para visitar el sur de la Isla y el Campamento de Refugiados de Moria. Cruzamos la isla, el sol nos hace un gran regalo, con una salida bellísima. Llegamos a la capital, # Mytiline . El puerto duerme. El silencio se hace presente. Desayunamos contemplando los grandes barcos. Vamos a las playas del Aeropuerto y nos encontramos con un grupo de voluntarios de algunas organizaciones PROEM - AID ( Rema Wache, Boat Refugee Foundation,,,,,) y a Gabriel Tizon y Rocío Botana, del proyecto Causascomuns. Dos gallegos comprometidos poniendo todo: cámara, manos, ropa... y luego visibilizan éste éxodo. Nos han contado muchas historias de su gran proyecto. Les hemos dado una piedra de Noe Gaya . Ha llegado una barca (les llaman Dingui). las historia se repite y repite... Personas llenas de miedo.... y voluntarias-os que les esperan...., Y, se da el 'momento mágico', donde cada uno y una de nosotr@s da lo mejor que tenemos. Se crea algo muy especial, indescriptible..... En minutos nos acogemos unos a los otros...... Ha sido uno de los mejores regalos de Reyes. Hoy, os contaremos una de las miles de historias de familias que llegan a las costas griegas como la de Albullah y Majeda y su 5 hijos (una en la barriguita de la mamá);

Por la tarde nos hemos ido al Campo Oficial de Refugiados de Moira. ¡¡Nos ha impactado tanto! Hemos visto todas las contradicciones de la Cooperación Internacional: los bailes y cantos de algunos niños, la calidez de la sociedad civil, la dedicación de los voluntari@s con los migrantes ... que tantas dificultades tendrán para obtener papeles por su condición de migrante --y no de refugiado. O hemos palpado, la otra cara, la de la frialdad de las Instituciones (UE, UNHCR, Gobierno Griego...) , parecería que estábamos en una prisión con tantas fronteras y tantos pasos burocráticos.... Nos hemos ido y hemos pensado: ¡¡Cuántas contradicciones vemos, si sólo viéramos a las personas, y no las razas, banderas, religiones o las fronteras....!!!!"

https://www.facebook.com/Transpirenaicasocialysolidaria/

El Pessebre Vivent va ser tot un èxit!

El Tony Everett , fotògraf aficionat, ens va fer un bonic i complet reportatge del nostre pessebre vivent.

Com va essent norma, l’asssitència al pessbere ens va desbordar. Impossible acollir a tota la gent que

feia cua al carrer de la manera que ens agradaria fer-ho! Així que a cada tongada entra més i més gent a

veure el “passe”...fins que en el darrer es deixa entrar a tothom qui espera al carrer i es col·lapsa el

jardí!

No ens podem queixar! Generem molta expectativa i són centenars els veïns que fan més d’una hora

de cua per a veure’ns! Unes cinc-centes persones (entre actors i espectadors) vam viure i conviure una

tarda vespre de diumenge...intentant transmetre la màgia i la tendresa d’una Encarnació divina, d’un

Déu fet home.

Entreu a l’enllaç si voleu veure totes les fotografies.

https://www.flickr.com/photos/24756688@N00/23824649779/in/album-

72157660713593834/

I aquí va una petita mostra...

Trobada de gener

El dissabte 23 de gener vam tenir la primera trobada del 2016 a Cerdanyola!Vam seguir aprofundint

amb el tema del curs, la misericòrdia de Déu. I vam celebrar, també, l’aniversari del Verbum Dei.

53 anys ja! Com ens deia Antònia Maria, en aquests anys hi ha moltes experiències viscudes de dolor i

d’alegria! En molts moments hem estat alegria de Déu! I ens hem apropat a moltes persones i

recorregut el món en aquets 53 anys! Connectats al somni de Déu... que cadascú sigui un signe de la

seva misericòrdia i de la seva bondat.

Bettina ens dóna les

segones pautes. Una vivència personal de la misericòrdia de Déu.

La casa ens acull, com sempre, generosa i florida.

Josie ens proposa una

senzilla dinàmica per acabar el matí de pregària i silenci.

Qui és qui?

Sóc la Mercè Martí de la Família Missionera del Verbum Dei a Badalona. L’altre dia va trucar la Teresa

Català per dir-me que estaria bé que fes una petita presentació a El Kiosko. Li vaig dir que sí, que

m’agradava que hagués comptat amb mi i que em feia gràcia posar quatre ratlles a la revista.

I pensava...com em presento? Doncs res de l’altre món, com tants d’altres. Tinc dos fills estupends que ja

són adults, en Marcel i en Sergi, de 29 i 28 anys. El gran, que ja està independitzat i viu en parella, ha

sortit emprenedor, té un negoci de manteniment de maquinària electrònica i fa poc que ha agafat un

petit restaurant amb un altre company d’escola. Té iniciativa, és responsable i té capacitat de sacrifici,

tot i que com a mare més de quatre o quaranta vegades li dic: “Marcel, sobretot, ja ho teniu tot ben

pensat i calculat, vigila que ara les coses no són fàcils...” I tal com diria la meva mare penso...”Que Déu hi

faci més que nosaltres”.

En Sergi és el cervellet de la família, és físic i s’ha preparat força en el camp de la investigació. A finals

d’any acabarà un doctorat sobre Detectors de Partícules. I que contents estaríem si pogués trobar feina

aquí i no hagués de marxar! però la cosa està complicada, i torno a pensar en veu alta...“Que Déu hi faci

més que nosaltres”.

Els avis també són la nostra vida. El meu pare va fer noranta anys i gràcies a Déu està molt bé de cap i de

salut, igual que la meva sogra que tot i els seus dolors té un humor admirable. Tots dos esperen els caps

de setmana per estar amb els fills i néts.

En Joan és el meu marit i company, ens estimem i estem bé compartint coses junts. Ens agrada fer

caminades llargues i aquest estiu vam fer nou etapes del Camí de Sant Jaume, des de Saint Jean Pied de

Port fins a Santo Domingo de la Calzada. Una currada considerable sobretot pels 35º de calor, però tota

una experiència de vida per la gent amb qui et relaciones mentre camines i pel fet que les idees i els

pensaments van fluint espontanis.

Camí de Sant Jaume. Alto del Perdón. Navarra.

I de la Família del Verbum què puc dir? Doncs que m’ha portat molta pau “aquí”, sí sí, aquí al mig de

l’estómac, aquí on ens posem la mà quan ens sentim alleugerits. Em sento acompanyada pels familiars i

per la formació cristiana rebuda dels pares i alimentada pel meravellós grup de pregària. Entre tots

volem trobar una experiència de pau i felicitat amb Jesucrist. Les estones de quietud ens endinsen dins

nostre i potser allà descobrim que hem estat creats per estimar i compartir.

Trobada a Sant Jeroni de la Murtra

Un petó ben fort.

Història i històries del Verbum

Con una fe sencilla, no estudiada y sin teorías. Con un sí de niño y una actitud de pobre. Con un amor de

madre que nace de las entrañas, sin miradas alrededor, sino centrado todo el ser en el Amado, como

todo el ser de la mamá en el niño, carne suya y sangre suya. Así mi oración, mis miradas, pensamientos y

latidos del corazón son uno con los latidos, los sentimientos y el respirar de mi Cristo […].

Mamá querida, solo de tu mano, al ritmo de tus pasos, centrado mi corazón en el tuyo, mi pensamiento

en el tuyo. Todos mis afectos compartidos totalmente con los tuyos, volcados íntegramente en tu

Hogar.

Sin descanso cronometrado sin tiempo disponible, inmerso en el calor o frío de todos los hijos,

fuertemente afectado por los que no hallan descanso ni reposo, sino que precisan urgentemente del

amor y de los brazos, del corazón o de la vida, de la sustancia vital de la mamá, que

calme y permita algún descanso a los hijos de Dios del mundo entero.

Gra de sorra

Els dilluns a la tarda no treballo. Vaig a AVES. Es un centre d’acompanyament de persones que estan en

situacions doloroses: malaltes o en procés de dol. Hi ha grups de malalts de càncer, grups de familiars,

grups de malalts d’ ictus i grups de dol.

Per poder ser voluntària d’AVES he hagut de fer 2 anys de formació. Un cop acabada la formació, vaig fer

acompanyament de malalts terminals a l’Hospital de l’Esperança durant un any.

Ara porto un grup de dol mixt. Dins dels grups de dol, hi han grups de pares que han perdut fills, hi han

grups de vidus, i hi ha el grup mixt, on van persones que han perdut el pare, la mare, el germà, un amic,

un nebot… Són grups autoajuda. No faig pràcticament res, apart d’obrir el cor i escoltar i estimar les

persones que tinc davant meu. Ho fan tot ells. Ells obren el cor, deixen que surti el dolor, la ràbia, la

pena, la soledat, la culpa…qualsevol emoció que portin dins. El fet de posar-li nom i compartir-la els

alleuja i els fa sentir millor.

No es donen consells, no es jutja ningú, no es pressuposa cap creença religiosa, no es compara un dol

amb l’altre. La clau és el respecte absolut pel procés que necessita portar cada persona. Si ha de repetir

quinze vegades la mateixa historia per treure-se-la de sobra, l’escoltarem quinze vegades. Si no vol

parlar, no parla. Si només plora, la deixarem plorar fins el dia que vulgui expressar-se d’una altra

manera. Si calla, abraçarem el silenci i en aquest silenci també ens hi trobarem. També compartim

moltes rialles. Hi ha molt sentit de l’ humor.

Dilluns rere dilluns me n’adono que darrera del dolor i ha molt d’amor. I quan ells son capaços de

prendre més consciència de l’amor que del dolor, estan salvats. Però hem de deixar que el dolor es

manifesti, faci el seu curs, cadascú a un ritme i de formes diferents, per a arribar a connectar amb

l’amor. El que una persona explica com una experiència absolutament personal, és precisament el que

necessita sentir una altra persona del grup en aquell moment. Veig les seves expressions i noto com les

paraules d’unes persones nodreixen o desperten a d’altres. No es coneixen de res el primer dia, però en

poc temps es crea un vincle molt fort.

Jo els escolto, a vegades els faig alguna pregunta per ajudar-los a connectar amb el dolor o perquè surtin

del bucle on es troben, i sempre, sempre, aprenc alguna cosa. I surto meravellada de la naturalesa

humana i els seus recursos inabastables, els seus tresors, que tantes vegades oblidem, i de la nostra

immensa capacitat d’estimar.

Marita

Obro els llavis i aspiro amb delit

A la Margarida li va arribar la certesa de tenir un llibre dedicat quan va llegir la setena pàgina de l’obra

d’en Jaume Cabré publicada el mes de febrer de l’any 2015

Sobre la creació del món es pot opinar de manera diversa, segons les creences de cadascú, tot i que

l’evolució de la vida és una certesa científica. També és cert que aquesta frase ( sobre la creació del món

) és el subtítol del llibre que ens ocupa. Tampoc hi ha dubtes sobre el mestratge de l’autor a l’hora de

construir una sòlida carrera literària.

Al llarg de deu capítols, Cabré ens brinda la seva aturada mental, el mirar enrere que li cal per pensar en

el que ha escrit, llegit i viscut. Ens diu que prova de donar explicacions que ningú li ha demanat. Jo li

demano: que segueixi practicant el plaer de narrar, que ens tregui de les nostres solituds infinites, que

ens acompanyi a descobrir el valor del silenci i que el moment culminant sigui obrir la primera pàgina de

qualsevol llibre seu.

Fugint de l’ombra de la novel·la “ Jo confesso “ , l’autor es planteja el present llibre i ens permet

arrecerar el nostre esperit en unes línies que abasten 188 pàgines. El seu ofici de narrador confirma les

sàvies paraules de Bernardo Atxaga que llegim a la introducció: “ De jove, m’agradava llegir molt. Ara,

m‘agrada molt llegir “

És impossible llegir una obra d’en Jaume Cabré sense trobar algun moment culminant i, si el capítol novè

ens porta a Viena, què més podem desitjar?

Editorial Proa ens presenta “ Les incerteses “, el volum 626 de la seva col·lecció A tot vent.

F. Xavier Simarro

Receptes

La Núria Giol, tota una experta en les plantes aromàtiques, ens envia dues receptes senzilles si

oloroses que tenen aquestes plantes de base!

FULLES DE SÀLVIA ARREBOSSADES

Preparem farina o Tempura amb aigua i una miqueta de sal , hi posem les fulles de sàlvia

officinalis, (tindrem en compta que no hagin tingut cap tractament químic).

I en una paella amb l’oli ben calent les fregim , es fa molt ràpid. Quan les veiem rossetes les

posem sobre paper de cuina . Si tenim flors les podem posar per sobre. Un aperitiu exquisit,

cruixent i saludable. A les criatures els hi agrada força, recorda a les “xips”.

BROQUETES DE CARN AMB ROMANÍ

Amb la tija del romaní , pelada hi anem posant o bé pollastre, salsitxes, carn.. verduretes....

Ho posem a la planxa i quan està ja fet , haurem guardat les fulles que hem tret per pelar la tija

i anirem posant les broquetes a sobre perquè amb l’escalfor ajudi a aromatitzar la carn .

Boníssimes!!!

Per a pensar

"No confundamos la religión con Dios. La religión, sea la que sea, es un medio, un instrumento, para buscar y encontrar a Dios. Pero la religión no es Dios. En esa palabra, Dios, ponemos el logro de nuestras aspiraciones últimas y el sentido de nuestra vida. Si la religión nos sirve para sentirnos mejor y ser mejores, ¡bendita sea! Si lo que pasa es que la religión nos separa, nos divide, nos enfrenta, nos deshumaniza…, entonces, ¿para qué la queremos y por qué la costeamos?."

José Mª Castillo

"Experimentar una gran pena es como entrar en una cueva. Nos sentimos sobrecogidos por la oscuridad,

la soledad y la añoranza. Pensamientos tristes, como murciélagos, vuelan a nuestro alrededor en la

penumbra. Sentimos que no hay escapatoria de esta prisión de dolor. Pero Dios, en Su amante

misericordia, ha colocado en la pared invisible la Lámpara de la Fe, cuyo resplandor nos guiará de vuelta

al mundo iluminado por el sol, donde nos esperan el trabajo, los amigos y el servicio”.

Hellen Keller (1880-1968), “La puerta abierta” (1957

Comunitat de Barcelona.

Aquest número de El Kiosko ha estat possible gràcies a: Marita Osés, F.Xavier Simarro, Yolanda de la Fuente, Tony

Everett , Núria Giol , Mercè Martí i Teresa Català

(A El Kiosko les cursives són expressions textuals dels col·laboradors)