1

EL NAIXEMENT D'ESPANYA (S.XVIII)IntroduccióEl s.XVIII va ser una etapa fonamental en el naixement d'Espanya i en el seu paper futur al

món. Com va dir Antonio Domínguez Ortiz: “España excelsa creación de nuestro siglo XVIII” vaser creació d'una nova dinastia: els Borbó. Ara bé, aquest model unitari podem vincular-lo, sensecap dubte, a una sèrie d'esdeveniments que, en eixa direcció uniformitzadora, havien marcat elperíode dels Reis Catòlics i dels seus successors els Àustria entre el s.XV i el XVII: creació de lamonarquia hispànica pels Reis Catòlics, rebel·lió dels comuners i dels agermanats contra Carles I,Felip II contra Aragó en el cas Antonio Pérez, el projecte d'Unió d'Armes i el conflicte del Corpusde Sang amb Felip IV i, definitivament, la Guerra de Successió al final del regnat de Carles II,causa última d'aquesta unificació política i territorial.

A aquests fets s'uniren a la incorporació d'un vast imperi (europeu i mundial), -que anavacanviant en dimensions-, que accentuaren el paper de la monarquia hispànica a Europa i almón, si bé, l'hegemonia europea i mundial seria a disputada pel Regne Unit, França i altres països.

La primera seria Isabel I Tudor qui a finals del XVI havia lluitat amb Felip II per l'hegemoniamarítima; hegemonia britànica que consolidaren durant el XVII i XVIII els seus successors de lescases de Stuart (o Estuard) i Orange. Però seria Lluís XIV de Borbó qui establiria el predominicontinental de França a finals del XVII. Predomini que conservarien i ampliarien els seusdescendents fins a la segona meitat del s.XVIII, incorporant a una branca dels Borbó la coronaunificada d'Espanya amb els Decrets de Nova Planta (1707-1714/16).

L'estructura socioeconòmica d'Antic Règim era la predominant durant aquest segle, si bésotmesa a una crítica ferotge pels hòmens de la Il·lustració que iniciaren un seguit d'actuacionsencaminades a transformar-la, amb èxits i fracassos molt assenyats. El resultat dels seus èxits feuque a aquest segle se'l batejara com Segle de les Llums.

L'estructura de l'Antic RègimDurant molt de temps es va considerar el s.XVIII com un segle perdut per el progrés

d'Espanya. Mentre que al Regne Unit hi havia una revolució agrària, demogràfica i industrial,-que consolidaria el sistema capitalista-, a França una revolució sociopolítica, -que acabaria ambl'estructura absolutista i amb el feudalisme-; a Espanya, les transformacions iniciades no arribariena consolidar un país modern, amb estructures socials, polítiques i econòmiques actualitzadesplenament.

No obstant això, el s.XVIII espanyol, a pesar de les resistències al canvi que va viure, no vaser un segle perdut, sinó un segle que assentà les bases de la modernitat que, definitivament,s'assoliria al llarg del s.XIX, no sense convulsions ni reticències.

a. Característiques d'una economia agropecuària feudal tardana:contrast interior-perifèria

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

2

Cal tindre en compte que el mode de producció feudal no havia desaparegut i que, per tant,la base econòmica, que sustentava a una societat de base majoritàriament agropecuària, (-entre el 80i 90% de la població pertanyia al sector i, segons Artola, el 82% de la riquesa produïda-), era unaagricultura i ramaderia de subsistència. Aquesta subsistència, tan precària, s’aguditzava perpertànyer al període d'alteració climàtica conegut com la “Xicoteta Edat de Gel”.

Aquesta agricultura i ramaderia es practicava a feus i senyories com el de la població que veuen la imatge que hi apareix en la pàgina anterior.

La producció que s'obtenia en ells estava vinculada a unes relacions socials de produccióbasades en la servitud. La servitud suposava que la mà d'obra, (-en general serfs o servents-),estava lligada als posseïdors del mitjans de producció, (senyors emfitèutics o senyors territorials;nobles o eclesiàstics-), per uns llaços servils que emanaven del seu contracte. Si bé, també, hipodem trobar terres treballades en règim d'assalariament.

La servitud comportava per a la mà d'obra un seguit d'obligacions: Pagament al senyor de rendes o censos o foros, sobre la producció obtinguda en els

masos o solars que treballen els llauradors en diverses modalitats, -úniques ocombinades-: en espècie: percentatge de la collita que el contracte emfitèutic o senyorial exigia

satisfer al senyor en funció dels seus drets senyorials o dret del ban1 i queprovenien del seu senyoriu o domini directe o eminent, concedit o delegat pelmonarca, o assumit pels propis senyors.

en treball, anomenat també serna o corvea: hores de treball realitzades pels serfsa les terres o ramats exclusius del senyor (reserva senyorial), que substituïen elpagament en espècie o en diners.

en diners: percentatge pagat als senyors en moneda efectiva (més habitual a partirdel s.XIV i més en el XVIII )

- Pagament a l'església del Delme i d'altres impostos a la hisenda reial o senyorial (al voltantdel 10% de la collita)

- Prestació de serveis personals (treballs al castell o residència fets pel llaurador o la seuafamília, treball extraordinari a les terres del senyor, feina de criats domèstics del senyor o la seuafamília, etc.), o serveis militars o de mainada, en cas de guerra, -quasi inexistents al segle XVIII-.

1. Drets senyorials o dret del ban: El dret del ban, era el dret senyorial bàsic instaurat en els orígens del feudalisme, ésa dir, era el “dret a manar, jutjar, castigar” que els reis cedien o atorgaven als senyors als que lliuraven unes terresen feu o senyoria. Per això és la base de la que es desenrotllaren els drets o privilegis jurisdiccionals que ostentarenels senyors feudals posteriors, que afegien un seguit d'obligacions econòmiques o personals pels seus serfs ovassalls.

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

3

Però, al sistema servil, els serfs dels senyors (llauradors, pastors, etc.), conservaven una sèriede drets que emanaven del tipus de contracte que els lligava al senyors, -arrendament, parceria oemfiteusi- anomenat domini útil o dret d'usdefruit, que els permetia disposar d'una part de la collitao producció per a la seua subsistència i per a la reproducció de la producció. Però, en el cas delcontracte emfitèutic que els lligava a la terra (adscripció o servitud de la gleba), no solamentpodien usdefruitar de la producció, pagant uns censos emfitèutics immutables, sinó que, a més amés, no podien ser expulsats ni ells ni els seus descendents de les terres que ocupaven i treballaven,-mas, masia o solar-, assimilant-se així a una situació de condomini entre senyors i serfs.

També cal recordar el dret a usar de les terres o béns comunals, veritable complement de laseua economia, de les que els serfs disposaven a títol comunitari, no individualment, i de les queobtenien caça, pastura, llenya, elements per fer ferramentes o construcció, etc.

Ara bé cal assenyalar que, especialment a les terres senyorials conquerides des del s.XIII,-com els grans latifundis de Castella - La Manxa, Extremadura, Múrcia i Andalusia-, sovint eltreball de la terra era realitzat per jornalers o bracers, que treballaven pels senyors a canvi d'unsalari, que excloïa per tant les prestacions servils, si bé aquestos senyors no sempre es privaven i lesexigien, encara que no hi tingueren dret a elles.

Aquestes relacions de servitud es donaven en un marc de propietat feudal que haviaevolucionat des dels seus orígens (s.VIII-IX), des dels feus a les senyories, especialment com aconseqüència de noves lleis que establien institucions com l'hereu (cas de Catalunya), o com laprimogenitura o “mayorazgo” (cas de Castella), amb lleis com les “Lleis de Toro”(1505), quetendien a consolidar el patrimoni nobiliari bàsic en les mans del primogènit sense fraccionar-lo; oamb institucions com la Mesta (1273), que garantia els drets dels grans senyors ramaders quan feienla transhumància.

D'altra banda, a les terres eclesiàstiques procedents d'amortització2 o no, les característiquesde la servitud tenien condicions semblants a les que es donaven en terres nobiliàries o de reialenc3.

Fora d'aquest marc servil quedarien certes terres en mans de municipis o de particulars: Terres dels municipis: Originàries de concessions reials fetes com a conseqüència de la

conquesta cristiana dels territoris ocupats pels musulmans, o bé com a segregació ofraccionament de terres del patrimoni reial o nobiliari, mitjançant la concessió de “Cartespobles” o “Furs municipals”, suposaven pels seus pobladors l'exoneració o alliberament del'obligació de satisfer cap càrrega o impost feudal al rei o a la noblesa. Part d’aquestes terrespassaren a disposició dels pobladors com terres en domini o alodials, on els seues propietariseren homes lliures que estaven fora del règim servil d'altres llauradors.

Alous (alodios en castellà): Són un conjunt de terres lliures de càrregues feudals o terres endomini ple dels seus propietaris, que s'originaren durant el període de la conquesta cristianadel territoris ocupats pels musulmans o per segregació del patrimoni municipal.La distribució de terres eclesiàstiques i senyorials al segle XVIII queda reflectida en els

següent mapes: TERRES SENYORIALS I DE L’ESGLÉSIA

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

4

TIPUS D'AGRICULTORS PER PROVÍNCIES

2. Terres amortitzades: Es diuen així a les terres o béns de “mans mortes”, és a dir, aquelles que procedeixen d'unadonació d'un particular, -rei o noble-, a una institució eclesiàstica, -secular o regular-, que passen al patrimoni del'Església a canvi de certes obligacions que aquesta contrau amb el donant (exemple: orar o celebrar misses per lesànimes d'ells o dels seus familiars). L'explotació d'eixos béns o terres queda a discreció de l'Església, és a dir, potutilitzar arrendataris, parcers, jornalers per a treballar-les. El que mai pot fer l'Església amb aquestos béns o terresde “mans mortes” és vendre-les, com a molt transferir-les a un altre organisme eclesial.

3. Terres de reialenc (realengo en castellà): Són aquelles terres del patrimoni reial, és a dir, aquelles en que el monarcaés senyor i en les que exerceix com a tal.

Com ja hem assenyalat els sistema agropecuari feudal de l'Antic Règim es caracteritzava perla seua escassa productivitat, que justifica el qualificatiu de “subsistència”. La causa cal buscar-laen el monopoli senyorial i les conseqüències del problema, -carestia de la farina o el pa, fam, etc.,es podien comprovar en situacions com el “Motí de Squillace”(23 a 26 març 1766)(veure film). Esper això que, per afrontar els problemes que plantejava, calia afrontar una sèrie detransformacions en eixe model agropecuari en 2 camps diferents: la producció i la productivitat,així com el tipus de propietat.

A fer possibles aquestes transformacions s'aprestaren el principals protagonistes, oficials ointel·lectuals, de l'anomenat Reformisme Il·lustrat: Marqués de l'Ensenada, P. Olavide, Comte deCampomanes, F. Cabarrús, A. Capmany, Comte d'Aranda, Comte de Floridablanca, Antoni J.Cavanilles o Gaspar Melcior de Jovellanos. Moltes de les seues propostes arribarien a través de lesSocietats d'Amics del País (1765), centres de discussió sobre tots tipus de temes: econòmics,culturals, legals, etc. Molts plantejaments d'aquest reformisme agrari estan lligats als models de laFisiocràcia4 francesa (François du Quesnay i Victor Riquetti - Marqués de Mirabeau).

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

5

4. Fisiocràcia: El terme significa “govern de la naturalesa” i va ser inventat per Dupont de Nemours. Els pensadorsd'aquest moviment partien d'una visió racionalista del món. Es fixaven en l'ordre natural de les coses i per a ellsúnicament l'agricultura era productiva, perquè el comerç transforma, però no produeix. Els fisiòcrates tenien unaconcepció física del procés econòmic i, per això, les altres activitats econòmiques que no foren l'agricultura erenestèrils. (Lluis Argemí: La fisiocràcia i la seua continuació)

Ara bé les transformacions que arribaren a executar-se durant aquest període foren poques idesiguals com podem comprovar en el text que s'adjunta de Josep Fontana sobre La fi de l'AnticRègim: contrast interior-perifèria.

Els èxits més destacables dels reformadors il·lustrats espanyols en l'agricultura i ramaderiaserien els següents:Extensió de cultius a noves terres: Va nàixer de la necessitat de cobrir la major demanda d'unapoblació creixent i va portar-se a termini de formes diverses i en llocs distints:

Creació o ampliació de noves zones de regadiu per canalització d'aigües (Canal deCastella, Canal Imperial d'Aragó, Sèquia Reial del Xúquer) o per aterraments de lesvoreres lacustres (L'Albufera, Marjal de Pego-Oliva) o fluvials (Riba-roja de Túria).

Transformacions de terres ermes en terres de cultiu: per ampliació a les terres nocultivades dels masos (o masos rònecs); creació de colònies de poblament en terres dela corona a Andalusia o Extremadura (“Noves poblacions de Sierra Morena”, dirigidesper Olavide) o ampliació de cultius a zones mai utilitzades (abancalaments al PaísValencià, Catalunya, etc.) per a plantar vinya, ametlers, etc.

Recuperació de bancals cedits als ramats de la Mesta, com a conseqüència de la pèrduade privilegis de la mateixa5, -que desapareixeria el 1836-.

5. Pèrdua de privilegis de la Mesta: La monarquia va promoure lleis tendents a retallar els privilegis de la Mesta, comla Reial cèdula que autoritza a tancar o encerclar terres destinades al cultiu del olivar , la vinya, l'horta i els arbresfruiters (1788).

Desenvolupament d'un mercat precapitalista: La nova legislació que promogueren algunssecretaris o ministres il·lustrats va afavorir la inserció dels productes agropecuaris als circuitcomercials, afavorint més l'economia monetària, els mercats urbans i, en menor mesura un mercatnacional per a eixos productes, que en alguns casos, estava també vinculat al mercat internacionaleuropeu o colonial. Les lleis més significatives foren:

1765: Reial pragmàtica per la que s'aboleix la taxa de grans i es permet el lliurecomerç d'aquests a Espanya, front al monopoli senyorial.

1778: Reglament de lliure comerç amb Amèrica, que afavoria una ampliació de lesexportacions a Amèrica de productes valencians i catalans: vi, aiguardent, etc.

Projectes de reforma agrària de tipus regalista6: inici de processos de desamortitzacióeclesiàstica, de desamortització de terres o béns consells municipals (erms, reialencs, de propis,comunals) i plantejament de la desvinculació de senyorius. De totes aquestes propostes de reformasolament s'arribaria a portar avant la desamortització de Godoy (1798-1808), que afectava a 1/7dels béns eclesiàstics (confraries, obres pies, patronats, hospicis, etc.) de “mutu acord” amb la SantaSeu.

6. Regalisme: Conjunt de teories i pràctiques polítiques dutes a terme pels monarques catòlics europeus durant elss.XVII i XVIII. que plantejaven deixar clar el predomini de la Corona sobre l'Església, -en els territoris sota la seuasobirania-, en funció dels seus drets i prerrogatives reials, és a dir, regalies.

b. El món urbàEs clar que el món de les ciutats tenia un pes limitat durant l'Edat Moderna, no ocupant més

que a un percentatge de població entre el 10 i 20 %. Però el seu pes poblacional i econòmic aniriacreixent conforme s'adintraven en el s.XVIII.

A la tradicional activitat agropecuària, s'afegien, com activitats pròpies de la ciutat elcomerç i l'activitat artesana-gremial.

b.1. El comerçEl comerç interior estava totalment reglamentat i depenia de diverses persones o

agrupacions. A més a més, la xarxa de camins distava d'afavorir un creixement important delcomerç per les limitacions que pots comprovar al següent mapa:

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

6

Així, al camp, bàsicament depenia dels senyors, especialment pel que respecta al gra, queobtenien dels llauradors, com a pagament de rendes o per compra de la part de producció queaquestos conservaven com a manutenció pròpia de la família, -si necessitaven comercialitzar-la-.Aquesta producció era portada parcialment als mercats urbans i la resta era emmagatzemada fins alperíode de carències previ a la nova collita, on era novament venuda als propis llauradors a un preusuperior.

El 1765, l'abolició de la taxa de grans i l'establiment del lliure comerç dels mateixoscomençaren a trencar eixe monopoli senyorial.

Per contra, a les ciutats, el monopoli comercial era dels gremis, tant els de producció com elsde comercialització, -com els “Cinc gremis de Madrid”7 -. Aquestos tenien el monopoli del comerçintraurbà i impedien que qualsevol producte que pogués fer competència a la producció pròpia de laciutat pogués circular i vendre's lliurement en ella. Així doncs, els productes de fora que accedien ales ciutats eren gravats amb impostos o gravàmens municipals de major o menor quantia. Caldriaesperar a l'abolició dels gremis durant el s.XIX per a trencar el seu monopoli.

No podem oblidar que la causa primera que moltes vegades va impedir el desenvolupamentdel mercat interior, era la inexistència d'un mercat nacional, tant per causa de la pervivència d'una estructura feudal que fraccionava els territoris i els mercats, -moltes vegades per les pròpies lleis iduanes-, com per els problemes de comunicació que la estructura física del país imposava(muntanyes, rius, etc.). Per tant, al s.XVIII sobrevisqueren molts dels problemes anteriors, i, encaracerts mercats i fires (Medina del Campo, Cocentaina, Xàtiva, etc.) seguien tenint rellevància, fins itot internacional, la realitat és que les transformacions foren escasses, i més bé limitades aldesenvolupament d'una xarxa viària radial un poc millor, o a l'ús comercial dels nous canals si erennavegables, cas del Canal de Castella.

El comerç exterior estava lligat essencialment a les possessions colonials americanes iasiàtiques i, durant la primera meitat del s.XVIII, controlats per la “Casa de Contractació deSevilla i el Port de Cadis”. El canvi va vindre en la segona meitat de segle amb algunes lleisplantejades pels il·lustrats que assumien un model de comerç de tipus mercantilista8.

Els circuits comercials que lligaven els territoris de la corona espanyola peninsular amb elsultramarins van ser modificats per sendes lleis que afavoriren aquest model monopòlic:

1765: Abolició del monopoli de la Casa de Contractació de Sevilla i del Port de Cadis,autoritzant el comerç amb les Índies a 9 ports d'Espanya i a certes companyiesprivilegiades (exemple: Companyia Guipuscoana o de Caracas, a San Sebastià).

El mercantilisme espanyol utilitzava, com en la resta d'Europa, el sistema de comerçtriangular intercontinental de base esclavista. Aquest model solament era alterat per la pirateria i lesconcessions que tingué que fer Espanya per certs tractats internacionals (Utrecht i Rastatt, etc), i vapromoure un intercanvi important.

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

7

El

mercantilisme va ser fortament qüestionat pels il·lustrats més afins al capitalisme lliurecanvista9 afinals de segle, que afavoriren el trencament del monopoli de companyies privilegiades i portsexclusius, amb productes de creixent demanda com el vi, l'aiguardent o les panses, i a través de lleiscom el:1778: Reglament de lliure comerç amb Amèrica, que ampliava a 4 ports més el comerç amb lescolònies. (Quadre 10, pàg. 126)

7. Cinc gremis majors de Madrid: Els Cinc Gremis Majors, és a dir, els de joiers, mercers, seders, panyers i llencers dela Vila i Cort de Madrid, és una corporació fundada en 1667 que va actuar com una institució precapitalista, deforma compatible amb la política econòmica mercantilista de l'Espanya de l'Antic Règim.

8. Comerç mercantilista: Es diu del model de capitalisme comercial en que es considera que la riquesa de les nacionsestreba en la seua capacitat d'intercanvi, -a través del comerç d'ultramar, monopolitzat per unes companyiesprivilegiades-, dels seus productes per altres de més valor.

9. Capitalisme lliurecanvista: Doctrina que sostenen els partidaris de la lliure empresa, que nega el paperintervencionista i dirigista de l'Estat en les relacions econòmiques que s'establixen entre individus, classes socials onacions.

b.2. La producció artesanal i industrialEls gremis seguien sent la base sobre la que es desenrotllava la producció artesanal de les

ciutats. De fet, els seus reglaments abraçaven tots els aspectes: la composició dels tallers, elssistemes i utillatge productiu, els horaris de treball, els preus dels productes, etc.

La vinculació dels mestres de taller amb els òrgans de poder municipal feia encara mésdecisiva la seua influència socioeconòmica a l'hora de regular l'accés de comerciants i mercaderiesexternes a les ciutats.

Durant el s.XVIII, el pes d'eixos gremis va limitar el desenvolupament del putting-outsystem10 a la península ibèrica, i, en menor mesura, també va limitar el desenvolupament industrialgeneral, -si exceptuem el cas català-, especialment a l'últim quart de segle. El cadastre d'Ensenadamostrava eixa dispersió de les manufactures gremials.

Ara bé, els gremis no sempre foren una rèmora per a la modernització de la produccióartesanal o industrial, altres elements com la manca de mercat interior estructurat, les dolentescomunicacions terrestres, la dificultat per introduir certs productes en el mercat indià, lacompetència de la producció industrial tèxtil britànica, etc., perjudicaren l'arrelament dels canvis alssectors artesanals i industrials.

Però, a pesar de tot, aquests canvis, foren efectius en 2 sectors clau:Reials Fàbriques: Es tractava d'un tipus de manufactures de caràcter artesanal però d'altaqualitat destinades a cobrir la demanda cortesana, (rei, nobles i clergues), amb productes de luxe,(tapissos, ceràmica, cristall, etc.), o de l'Estat (naus i armes). (Mapa 14)

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

8

Indústries modernes: Indústries característiques de distints sectors de la Revolució Industrialque es consolidaren en diversos indrets de la península a pesar de les dificultats esmentades. Elsector va dependre de tècniques, màquines i organització obtinguts a l'estranger (Regne Unit). Lafabricació d'indianes de cotó, segons el model britànic, va ser el sector més important i es vaconsolidar a Catalunya; mentre que una nova metal·lúrgia, –que no moderna-, quallava al PaísBasc, Navarra i altres; i, el paper, a Catalunya i País Valencià. Aquestes indústries competiren ambsectors artesano-gremials con la llana o la seda, als que acabaren desplaçant.

10. Putting out system: És un mitjà de subcontractació de treball. També es coneix com el sistema de taller. El treballes contracta per mà d'un agent, a aquells subcontractistes que hagen completat els treballs en les seues pròpiesinstal·lacions, en general la seua pròpia casa. S'utilitza en la incipient indústria tèxtil anglesa, com complementeconòmic dels agricultors de les petites explotacions rurals, com a part de l'anomenada indústria domèstica finsuna data tan tardana com el segle XIX. Va ser substituït pel model de contractació del sistema de fàbrica o factorysystem. Tots els processos es van dur a terme en diferents sostres artesanals.

c. La societat d'Antic RègimAllò que anomenem Antic Règim tenia, en l'estructura social, una de les claus per a

comprendre’l en la seua plenitud i en les ciutats un dels motors fonamentals del canvi que esconsolidaria al s.XIX.

L'estratificació social era idèntica a la de l'Edat Mitjana i resta de l'Edat Moderna: unasocietat estamental, on privilegiats i no privilegiats es dividien la societat sobre bases noestrictament econòmiques: la possessió o no de privilegis atorgava a les persones una situació queno sempre es corresponia amb els seu estatus econòmic. (Veure apartat 3.D del llibre)

La majoria de la població, entorn al 90%, l'integrava l'estament no privilegiat o estat pla: Llauradors i pastors de tot estatus: propietaris alodials, -rurals i urbans-; arrendataris

servils o no servils; bracers; etc.): Eren el grup majoritari, el més nombrós i el que teniamenys valoració social, política i econòmica. La majoria estaven forçats a prestar serveis ipagar rendes als privilegiats. “Burgesos” (o habitants de les ciutats): Compost per un seguit de persones de situació

econòmica molt desigual, en relació a la seua funció socioeconòmica: mestres, aprenents ioficials de tallers gremials; propietaris de comerços i els seus encarregats i dependents;banquers i oficials de banca, funcionaris municipals o eclesials; servents domèstics, ganduls,etc. Els membres d'aquest grup anaven creixent en número, al mateix temps que les ciutatscreixien en dimensions i influència. Al segle XVIII la seua influència serà creixent perefecte del paper que el il·lustrats donaven als mèrits personals per damunt dels títols.

El grup de menor grandària, entorn al 10%, però de major pes social, econòmic i polític, elformaven el grup dels privilegiats:

- Eclesiàstics: Conformaven allò que s'anomena clero o clergat, i encara que solamentrepresentava un 1,6% de la població a finals de segle, el seu pes i influència social, política i

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

9

econòmica era molt major del hom podia pensar. Les diferents situacions en que es trobaventenien origen en el seu paper eclesial, -segons pertanyeren al clero secular (bisbes,canonges, retors, etc.) o al regular (frares, monjos o monges sotmesos a una regla i queconvivien en un convent o monestir)- o a les terres o altres propietats de que disposaven oadministraven. A pesar de les diferències, els seus privilegis econòmics (delme, rendes,etc.), de tracte i reconeixement social eren innegables, ja que no solament regentaven asils,hospitals, escoles, etc., sinó que, a més a més la ideologia imperant depenia plenament del'Església Catòlica.

- Nobles: Membres de l'anomenada aristocràcia, el seu percentatge va anar decreixent durantel segle fins a ser-ne un 3'8%, especialment quan molts dels antics “hidalgos” i cavallerssense fortuna es transformaren en gentilhomes11 que a partir de les ordenances de 1773,(promogudes per Campomanes: text pàg 81), perderen el dret i privilegi de no treballar encerts oficis considerats no honorables fins aquells moments. L’aristocràcia arribava des dels“Grans d'Espanya”12 als barons i cavallers, passant per tota classe de títols. Ostentaven tottipus de drets i privilegis concedits pels monarques, -ó assumits per la força i consolidatsposteriorment pels reis-, que suposaven per a ells privilegis econòmics (percepció de rendes,exoneració d'impostos, etc.), socials (dret a treballar solament en oficis honorables: militars,clergues, consellers reials, etc.-, dret a portar armes, etc.), polítics (ocupar càrrecs destacats),religiosos (ocupar un lloc reservat al temple), etc.

11.Gentilhome: S'anomenava així a l'home de naixença noble que està al servei particular d'un rei. Al segle XVIII erahabitual veure designats amb aquesta categoria a certs membres de la burgesia ennoblits pels monarques.

12.Gran d'Espanya: Títol que portava cadascú dels membres de la més alta noblesa espanyola, situats per davall delsInfants i altres títols de la Reialesa, i atorgats pels monarques a partir de Carles I (1520).

d. El model sociopolític: la monarquia absolutaEl regnat dels Reis Catòlics (1479-1516) va significar la imposició del nou model de

monarquia autoritària, sobretot a Castella. Ferran i Isabel es van proposar imposar als seus estatsl'autoritat del rei per damunt de qualsevol altre poder, eliminant aquella monarquia feudal en la queel monarca era solament “el primer entre els seus iguals”. El resultat d'aquests esforços va serdivers.

A la Corona d'Aragó van continuar vigents les institucions medievals, però es va instituir lafigura del virrei, representant del monarca en cada territori de la corona o virregnat, i es vainstaurar la insaculació (sorteig) a l'hora d'elegir els càrrecs municipals per a evitar que l'oligarquiaurbana monopolitzara el govern de les ciutats.

Però va ser a Castella, on la monarquia va aconseguir realment imposar el seu poder i portar aterme una reforma profunda en el funcionament de les institucions, aprofitant la uniformitat legal ila incorporació dels nous territoris americans, o la incorporació posterior, per herència, de Portugalen temps de Felip II.

Les Corts van mantenir el seu caràcter consultiu, però la influencia dels nobles com aassessors reials va disminuir amb la creació d'un sistema de Consells, formats per juristes (experts

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

10

en lleis) escollits i pagats pel rei (o la Hisenda del regne). També es va crear un exèrcit professional i permanent, controlat per la monarquia, que

aniria substituint a un exèrcit feudal, reclutat per la noblesa i format per les seues mainades.Per assegurar-se el control sobre la justícia i fer-la més eficaç, els monarques van crear

l'Audiència Reial (o Cancelleria).D'altra banda, per a finançar les noves institucions es va reforçar el sistema de recaptació

d'impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d'Hisenda.Finalment, per tal d'exercir un control més directe sobre les ciutats, es va generalitzar el

nomenament de corregidors, uns funcionaris reials que presidien l'Ajuntament i que exercienfuncions governatives.

Fonamentant-se en aquest model monàrquic, sorgiria la monarquia absoluta, ja implantadades del s.XVI per la nova dinastia dels Àustria, -que havia assumit el poder de la monarquiahispànica-, quan va consolidar a la vegada el seu predomini sobre la noblesa i l'hegemonia europea imundial, i que es sustentava sobre 3 tres pilars,:

• Un exèrcit permanent• Una administració organitzada amb una Hisenda consolidada• Una diplomàcia efectivaCal ressaltar però que, en bona mesura, aquestos canvis no hagueren estat possibles sense els

ingressos procedents d'Amèrica que facilitaren l'enfortiment del poder monàrquic i la consolidaciómodel de monarquia absoluta. (Veure quadre inferior)

Sistema polisinodial durant els Àustries majors (s.XVI)

La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que va enfrontar els estats catòlics i protestantsd’Europa durant els regnats de Felip III i Felip IV, es va acabar amb la Pau de Westfàlia, que vaportar la recomposició del mapa polític europeu: l'ascens d'una nova potencia, França, i l'afonamentdel vell imperi europeu dels Habsburg. Aquests canvis van propiciar el naixement dels futurs Estats-nació i el predomini de les monarquies absolutes a Europa.

Va ser a França on es recalcaria que l'autoritat del monarca provenia directament de Déu i ennom de Déu exercia el poder.

A més a més, en les monarquies absolutes, el rei tenia el poder absolut i era l'encarnaciómateixa de l'Estat. Ell era la llei, l'autoritat màxima del govern i el cap de la justícia, i dirigia lapolítica interior i l'exterior. No se sotmetia a cap control i no compartia la sobirania amb ningú.

Per a governar, el monarca estava auxiliat per secretaris o ministres, consellers i, també per unnombre molt alt de funcionaris.

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

11

L'única restricció pel poder reial estava la llei divina, pel dret natural (tradició) i per leslimitacions que imposaven els Parlaments o les Corts. Així que, com els sobirans absoluts noacceptaven limitacions al seu poder, no solien convocar les Corts de forma habitual.

Quan la monarquia hispànica del segle XVIII va veure accedir al tron a la Casa de Borbó, ensubstitució de la Casa d'Àustria, el model absolutista s'adaptà a les formes centralistes iuniformitzadores de procedents de França, com podeu comprovar a l'apartat 2, tema 8 del llibre.

Però la influència francesa es va deixar sentir també quan les noves idees, procedents de laIl·lustració13, van arribar al la Cort espanyola procedents de la Cort veïna, amb Felip V i els seusfills.

Així i tot, els canvis inicials intentaren ser millorats durant el regnat de Carles III pels seussecretaris o ministres que, imbuïts de l'esperit il·lustrat, intentaren portar avant una monarquianova, més pendent de les necessitats dels seus governats, si bé cal remarcar que, l'anomenatDespotisme Il·lustrat, és solament una versió pretesament més lleugera de la monarquia absoluta, jaque depenia plenament del tarannà del seu monarca, tant pel que feia a les seues actuacions degovern, -més o menys racionals-, com a la forma d'exercir l'autoritat, -més autoritària o mésdelegada en els seus ministres-. Podem verificar-ho, contrastant les actuacions de Carles III(apartat B.2ª, tema 8), amb les del seu fill Carles IV (apartat 1, tema 9).

13. Il·lustració: Moviment filosòfic i cultural, nascut a l'Europa del segle XVIII, que sustenta que el veritable coneixements'obté a través de la raó humana, llum que aclareix la intel·ligència humana. Aquest moviment sotmetia a crítica totplantejament no racional, -encara que fora d'origen religiós-, o tota activitat política o econòmica que no estigueradestinada buscar la felicitat de la humanitat i no sorgira de plantejaments racionals.

El reformisme il·lustrat borbònic: entre la Il·lustració i eltradicionalismeL'inici del s.XVIII espanyol ve marcat per la convulsió que Espanya i Europa van patir com a

conseqüència de la mort de Carles II d'Àustria sense descendència directa.

“I reconeixent, conforme diverses consultes de Ministres d'Estat, justícia, que la raó què es funda la renúnciade les Senyores N'Anna, i Na Maria Teresa, reines de França, la meua tia, i germana, i la successió d’aquests Regnes,va ser evitar el perjudici d'unir-se a la corona de França; i reconeixent que venint a cessar aquest motiu fonamental,subsisteix el dret de la successió en el parent més immediat, conforme les lleis d’aquests Regnes, i que hui es verificaaquest cas en el fill segon del Delfí de França: per tant, arreglant-me a aquestes lleis, declare ser el meu successor elDuc d'Anjou, fill segon del Delfí.”(Testament de Carles II d'Àustria)

El fet que el seu testament atorgara a Felip d'Anjou (Borbó) la successió, no va obstar, per aque la casa d'Àustria reclamara els seus drets i que s'iniciara una “Guerra de Successió” ques'estendria entre 1701-1714.

La derrota austriacista, en part pel menor interés de l'Arxiduc Carles, -Carles VI, emperadord'Àustria des de 1711- i de les potències que el recolzaven, va entronitzar Felip V de Borbó i afavoríuna doble resolució de la guerra:

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

12

La signatura dels Tractats d'Utrecht i Rastatt (1713/14), que suposaven la pèrduad'influència al món de la nova Corona d'Espanya, cedint territoris europeus a Àustria iRegne Unit, i privilegis comercials a l'Amèrica hispana. Prohibició de que els Regnes Françai Espanya s'uniren sota un mateix monarca. Aquests tractats no exclouen la possibilitatd'aliances entre les dues corones, com de fet és faria amb el anomenats Pactes de Família.(Llegir apartat 4, tema 8 del llibre) La uniformització i centralització territorial, legal i fiscal que Felip V va imposar a travésdels Decrets de Nova Planta (1707 per als Regnes de València i Aragó, 1715 per a Mallorcai 1716 per a Catalunya).(Veure texts 4 i 3, pàgs. 121 i 122 del tema 8)

El futur esdevenir nacional i internacional d'Espanya quedava marcat i, el país, entrava en unanova dinàmica de govern influït pel model centralista francés i per les noves corrents intel·lectualsque començaven a afermar-se a Europa: la Il·lustració. La consolidació de la influència d'aquestescorrents en la monarquia de Carles III, permeten considerar els seu regnat dintre del model deDespotisme Il·lustrat ple (Revisar apartat 5,c, tema 8 del llibre).

Ara bé, el tarannà progressista de la Il·lustració durant el regnat de Carles III, va difuminar-seamb els regnats de Carles IV i Ferran VII, de forma que mentre uns es lligaven a actituds mésporegoses i restrictives, -com Floridablanca-, respecte a la política, economia i cultura; altresevolucionaven, per influència de la Revolució Francesa de 1789, cap el model lliberal o el seu marcintel·lectual pròxim, -cas de Jovellanos-.

La demografia moderna: el model demogràfic anticL'estructura socioeconòmica del segle XVIII era retardatària i va contribuir a mantindre allò

que s'anomena el model demogràfic antic, és a dir, un model caracteritzat per un creixement depoblació escàs, quan no nul, degut a les altes taxes de natalitat i les altes taxes de mortalitat.

De fet ambdues taxes estaven vinculades sovint, ja que, la mortalitat infantil o les morts permalaltia, fam o guerra eren elevades i, com és típic en una economia de tipus agropecuari,s'intentava tindre més fills per a cobrir els braços perduts. Aquestes situacions eren les habituals enel model demogràfic antic, on l'anomenada mortalitat catastròfica modificava constantment lademografia.

Ara bé al s.XVIII el pes de la Pesta Negra va descendir per la seua desaparició a l'EuropaOccidental en torn a 1720 (Barcelona, Marsella) i a l'Europa Oriental (Moscou 1748). Però , aquestacircumstància va afavorir que altres epidèmies, com el tifus, la còlera, la malària, etc., de menortranscendència anterior, començaren a ocupar el lloc que havia deixat la pesta. Els avanços mèdics,que començaven a aparèixer, encara tardarien prop d'un segle a introduir avanços qualitatius en lareducció de la mortalitat epidèmica i la provocada per malalties comunes.

Solament la millora relativa dels habitatges, amb cases més airejades i amb murs lluïts,millorava un poc la higiene i prevenia algunes malalties.

D'altra banda, les guerres foren de menor importància al llarg del s.XVIII, ara bé, si la seuaduració era menor, la seu intensitat no.

Com ja hem assenyalat aquesta mortalitat catastròfica no solament es vinculava a la malaltia,sinó també a l'alimentació, de manera que, certs autors, com Josep Fontana, han plantejat que esdonaven períodes demogràfics canviants, en els que es modificava el volum de la població:

“Un model gràfic molt senzill pot ajudar a explicar la forma en que actuaven els dos principals mecanismes deajust de la població en l'era preindustrial, l'acció discorre en el sentit de les fletxes, i el signe que porta cadascunad'aquestes significa el següent: el signe (+)-, que la relació existent entre el factor des d'on arranca la fletxa i aquell alque es dirigeix és directa -quan augmenta el primer, augmenta també el segon, i quan disminueix el primer, ho faigualment l'altre-; el signe (-), que la relació és inversa -quan augmenta el primer, disminueix el segon i quandisminueix aquell, augmenta aquest.

Dels dos circuits, el més important és el que actua a través de la mortalitat. La seua acció pot explicar-sebreument així: quan la població augmenta, cal rompre noves terres per a alimentar les noves boques. Aquestaampliació del cultiu significa que cal utilitzar terres d'inferior qualitat, ja que se suposa que les millors són les ques'han romput en primer lloc. Sembrar aquestes terres marginals és augmentar el risc de que qualsevol circumstànciaadversa -i sobretot una meteorologia desfavorable- arruinara les collites, pel que augmentara paral·lelament el perillde que, perduda part de la collita, es desencadene la successió de fam i epidèmia que condueix a una major mortalitat ia disminuir la població a un nivell que permetera prescindir de las perilloses terres marginals.

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)

13

Existeix un segon circuit, menys espectacular i visible, que contribueix a produir els mateixos efectes deregulació al actuar sobre la natalitat. Si la població augmenta sense un increment paral·lel dels recursos disponibles,els ingressos mitjans que obtinga cada habitant disminuiran: són més a repartir el mateix cabal. Aquesta reducció derecursos desanima a les parelles que van a contraure matrimoni i les fa retardar la data en que ho faran. Quant méstarden en casar-se menys fills tindran, per imperatius de l'edat, el que ocasionarà un descens de la natalitat icontribuirà a limitar de nou la població.”

(FONTANA, JOSEP: La historia. Ed. Salvat, colección G. T., pág. 88)

La realitat demogràfica del s.XVIII ha estat estudiada a partir de les dades estadístiques delperíode que aporten informació a través de “veïnats”, cadastres i censos. No tots els documentstenen la mateixa fiabilitat, però el conjunt ens aporta una informació que hem de estudiar i matisar.

1717 (Campoflorido)1750 (Ensenada)*

1768 (Aranda)1787 (Floridablanca)

1797 (Godoy)

0

2

4

6

8

10

12

7,55,6

9,310,4 10,5

0

0,9

00 0

Evolució de la població espanyola (s.XVIII)

Anys i autors

Mili

on

s d

'ha

bita

nts

És clar que el model censal més vàlid i realista, per respondre a un sistema que podemconsiderar modern, és el de Floridablanca, per tant, els anteriors els hem de considerar inferiors, ode menor fiabilitat, per incomplets.

Així i tot, amb tot tipus de prevencions, podem treballar aquestes dades i traure una conclusió:la població espanyola va créixer, especialment entre el 2n i 3r quart de segle, -a pesar del modeldemogràfic i de la precarietat existent-, especialment a la perifèria de la península.

Per què? La resposta no és única i ja l'hem vista en diferents apartats: incorporació de novesterres al cultiu, desenvolupament urbà i amb ell del comerç interior, però també, de la generalitzaciódel comerç ultramarí, la desaparició de certes restriccions comercials i del monopoli senyorial, etc.

Departament de Geografia i Història (IES Bellaguarda d'Altea)