75

Els Espais dE cultE a ViladEcans durant l’Edat Mitjana

Mireia Comas ViaGrup Tres Torres de Viladecans / Institut de Recerca en Cultures Medievals (Universitat de Barcelona)

A l’Edat Mitjana, el terme de Viladecans va dependre eclesiàsticament de la parròquia de Sant Cli-ment de Llobregat, de la qual va ser sufragània fins el 1746. En el document del 29 d’abril de 1011 en què apareix citat per primera vegada el topònim que posteriorment esdevindrà Viladecans es fa esment a un lloc anomenat Cans. Aquesta menció feia referència a un petit nucli de població situat al voltant de l’actual plaça de la Vila, al peu de la via pública que unia Sant Boi de Llobregat, Viladecans i Gavà, i arribava fins a la Sentiu i Castelldefels. Les primeres restes arqueològiques documenta-des en aquest indret s’han de datar pels volts de l’any mil i corresponen a les primeres filades de cimentació de petites cabanes o coberts. No va ser fins al segle XII que es va aixecar una edificació més complexa i més gran que aquestes primeres construccions, que amb el temps i nombroses modificacions seria la coneguda Torre del Baró. A tocar d’aquesta torre es va construir la capella de Sant Joan.

Un segon nucli de població estava situat, també seguint la via pública, a Sales, que fou propietat alodial dels comtes de Barcelona. Referent a Sales, la documentació ens parla d’un mas, de l’hort comtal de Sales i també de la capella, que degué ser construïda vers els segles XI-XII. La població també va créixer tímidament en direcció a Sant Climent de Llobregat, seguint el camí que unia les dues poblacions, camí que compartia, en alguns trams, el traçat de la riera.

I finalment, prop de Can Tries, també documentem un assentament altmedieval, al qual estarien associades unes sitges i també un forn, que van ser excavats l’any 1983.1 Aquest tercer nucli estava situat al costat del camí que unia Sant Climent de Llobregat i Gavà, és a dir, unia el camí ral i el camí de la costa, pel coll de can Bori i la riera de Sant Llorenç, que antigament rebia el nom de riera de les Canals. És just en aquest indret, en la confluència dels termes de Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, on s’edificaria entre els segles XII i XIII l’ermita, de construcció senzilla, de Sant Llorenç de les Canals.2

El propòsit d’aquest treball és analitzar, en la mesura de les possibilitats de les fonts que disposem, aquests tres espais de culte senyalats i que podem associar als tres nuclis d’hàbitat corresponents: Sant Joan de Viladecans, Santa Maria de Sales i Sant Llorenç de les Canals.

Sant Joan de ViladecanSL’església medieval de Sant Joan de Viladecans estava situada, tal com hem esmentat, prop de la Torre del Baró, concretament a l’inici de l’actual carrer Jaume Abril, en el solar on hi havia hagut Cal Miernau. En quant a la seva datació, probablement hauríem d’establir la seva construcció cap a la segona meitat del segle X o, fins i tot, més tardanament, ja que la documentació no és prou concloent en aquest sentit. La primera notícia que tenim en relació a un altar dedicat a Sant Joan en el territori d’Eramprunyà és de l’any 981 i procedeix del testament d’un home anomenat Galindo, el qual va

� Mayoral, F.; Miret, J. “Descobriment d’unes sitges alto-medievals a can Tries (Viladecans)”, a La Sentiu, núm. 8, juliol �985, pàg. 50-522 Les restes de l’ermita de Sant Llorenç estan situades al terme municipal de Sant Climent de Llobregat

76

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

fer donació d’unes terres a aquesta institució eclesiàsti-ca.3 En tant que el document no especifica que aquest altar estava situat a Vilade-cans, no podem assegurar categòricament que faci re-ferència a la capella de Sant Joan d’aquesta població. Així les coses, la primera menció de la qual disposem en què s’especifica una capella de Sant Joan de Viladecans és de l’any 1269, en el testament de Guillem de Terrassa,4 de ma-nera que aquesta referència documental és l’única que ens permet assegurar una data per a aquest edifici religiós.

Tot i que als habitants de Vila-decans els pertocava oir els oficis divins i rebre els sagraments a la parròquia mare de Sant Climent de Llobregat, el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba (1303-34), va autoritzar els homes i les dones del terme a poder-ho fer a la capella de Sant Joan, ja que Sant Climent es trobava massa lluny per acudir-hi regularment. Igualment, l’any 1319 els habitants de la Sumera Sancti Laurencii et a la Ro-queta capelle Sancte Marie de Salis van rebre també l’autorització d’assistir a la capella de Sant Joan de Viladecans, sempre que els drets del rector de Sant Climent de Llobregat fossin respectats.� La distància amb Sant Climent de Llobregat no només devia ser física, sinó també espiritual.

No obstant, tot i la llicència episcopal, l’empresa no fou cosa fàcil, especialment per la manca de pre-veres que s’ocupessin de forma continuada dels oficis de la capella. Disposem de diversos exemples que així ens ho fan pensar i que demostren la dificultat del culte a causa dels preveres absentistes. En efecte, el mateix Ponç de Gualba, l’any 1319, va adreçar una carta al rector de Gavà, en la qual li demanava que s’ocupés de celebrar, enterrar i batejar en aquesta capella, quan així li ho requerissin els homes de Viladecans i de la Marina. Amb aquesta petició el bisbe pretenia substituir el prevere Bernat Dalmau, el qual, a causa d’una malaltia, no podia atendre les seves obligacions a la capella de Sant Joan de Viladecans.

En el segle XV, la situació per als feligresos de Viladecans no va millorar considerablement. L’any 1414 s’optà pel rector de Sant Pere de Gavà, Miquel Carbonell, per tal que cobrís la vacant de la capella de Viladecans. Però, ara bé, aquesta elecció no va posar fi al problema, ja que Miquel Car-bonell, a més d’ocupar-se de Sant Pere de Gavà, era també el titular de tres beneficis eclesiàstics més, situats a Gavà: la capella de Santa Maria Magdalena, la capella de Santa Maria de Bruguers i l’altar de Santa Maria. Tot i així, consta que el prevere Pere de Casis servia a la capella en nom seu. Semblantment, uns anys més tard, en una visita pastoral de l’any 142�, es constata que el prevere Salvador Celoni no s’havia fet càrrec del benefici, de manera que el visitador va haver d’atorgar una llicència per tal que el vicari de Castelldefels s’ocupés del culte de Sant Joan de Viladecans.6 Així les coses, es tracta, doncs, d’exemples que són una clara mostra d’allò que evidencien repetidament les fonts que disposem i que ens fan pensar que els oficis que se celebraven a la capella de Sant Joan de Viladecans eren escassos i tenien lloc de forma irregular. 7

En una visita pastoral realitzada l’any 1421, essent-ne el beneficiat el prevere Francesc Costa, es van inventariar els béns mobles de l’església. Així, sabem que l’aixovar de Sant Joan estava consti-tuït per un altar consagrat, format per una pedra d’una sola peça. La capella, de petites dimensions,8

� Rius, José [ed.]. Cartulario de “Sant Cugat” del Vallés, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Sección de Estudios Medievales de Barcelona, Barcelona, �945-�98�, doc. ��64 Arxiu Fontcuberta, fons Sentmenat, pergamí S�60�0�65 Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344), CSIC, Barcelona, 2005, vol. II, p. ���96 Monjas Manso, Lluís. Les comunitats parroquials del Baix Llobregat a finals de l’Edat Mitjana. A través de les visites pastorals del patriarca Sapera, 1414-1425, Col·lecció Llorenç Sans d’Estudis del Baix Llobregat, �6, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005, p. �6�� Monjas Manso, Lluís. “La reforma religiosa del patriarca Sapera a finals de l’edat mitjana. L’exemple de les visites pastorals a les parròquies del Baix Llobregat”, a Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 8, �99�, p, ��8 Les demandes al bisbat de Barcelona per tal d’obtenir un edifici més gran que pogués acollir tots els feligresos foren

En aquest emplaça-ment hi havia hagut l’antiga capella de Sant Joan. Imatge:

Punt de Trobada

77

comptava també amb cinc tovalles de lli i corporals per cobrir l’altar, un calze d’argent amb pom daurat i una patena de plata, un missal votiu i també un vestit sacerdotal, que en el document és definit com a complet i bo. Aquesta curta llista d’objectes ens mostra els pocs recursos amb què comptava la capella, encara que eren suficients per realitzar-hi els oficis religiosos.

En definitiva, la documentació relacionada amb aquesta institució eclesiàstica ens fa pensar en un lloc de culte amb poca activitat religiosa. Tanmateix, hem de considerar que la capella de Sant Joan era també un espai de trobada i de vida social per als habitants de Viladecans. Així, a més de celebrar-hi, quan era possible, la missa dominical i administrar-hi els sagraments, era el lloc on es recaptava el delme d’Eramprunyà que havia de pagar la pagesia d’aquestes contrades, però, igual-ment, amb el temps, va esdevenir el lloc de reunió de la universitat de la vila, és a dir, l’assemblea de tots els veïns de Viladecans.

Santa Maria de SaleSL’església de Santa Maria de Sales va ser construïda sobre les restes d’una vil·la romana, concretament sobre la seva pars frumentaria. El retrocés de la població va provocar en determinades zones el des-poblament i també l’abandonament de les vil·les de l’antiguitat tardana, algunes de les quals, cap als segles VI i VII, acabaren transformant-se en necròpolis.9 Certament, aquesta circumstància es va donar, a grans trets, a la vil·la romana de Sales. La vil·la estigué en funcionament probablement fins al segle VI, però a partir d’aquest moment desconeixem què va passar exactament. El més segur és que, per a aquest assenta-ment, no puguem parlar d’una continuïtat d’ocupació en el trànsit de l’antiguitat a l’edat mitjana.10 Per contra, tot indicaria que, després d’uns segles d’abandonament, el lloc de Sales seria ocupat novament vers els segles IX-X. De fet, la primera notícia documental que tenim d’aquest topònim és de l’any 986 i correspon a una permuta que el comte de Barcelona Borrell II va realitzar amb el monestir de Sant Cugat del Vallès d’unes terres que posseïa en aquest indret.

Tot i aquestes conjectures, de moment, no tenim forma de saber què va passar durant els qua-tre segles que separen l’abandonament de la vil·la i la primera referència documental que tenim d’aquest lloc. De totes maneres, sí que podem afirmar que aquest assentament es va convertir a la llarga en un espai d’enterrament, encara que no podem assegurar si la necròpolis estigué sempre vinculada a un lloc de culte. La sepultura més antiga que s’ha documentat és la d’una dona d’uns 2� a 3� anys, localitzada sota del mur lateral de l’església actual de Santa Maria de Sales. Així doncs, la datació d’aquest enterrament correspon a un moment anterior a la construcció de l’ermita que és de factura romànica. En aquest cas, la referència cronològica que tenim és la primera menció d’una església a Sales en un document de l’any 1141. Per tant, hem de considerar la seva construcció anterior a aquesta data, probablement en algun moment del segle XI. I, per extensió, la datació de l’enterrament també ha de ser anterior, tot i que no tenim més pistes per establir una cronologia definitiva per a aquesta sepultura.

A partir de la permuta del comte Borrell II, Santa Maria de Sales estigué vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès, però el 1147 fou cedida a la canongia de Barcelona, en la persona del canonge

constants des de principis del segle XVII, així com les peticions per aconseguir un rector propi. Maragall i Moreno, Marta. Memòria d’intervenció arqueològica C/Jaume Abril, 3 - Cal Miernau), 200�. Disponible a: http://www.calaix.cat/handle/�068�/89�5. [Consulta: 24/�0/20�2]9 Aventín, Mercè; Salrach, Josep M. Història Medieval de Catalunya, Col·lecció Biblioteca Oberta Àgora, Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya-Proa, Barcelona, �998, p. 2��0 Jordina Sales considera molt probable que Santa Maria de Sales tingués el seu origen en la capella de la mateixa vil·la romana sobre la qual s’assenta. Sales Carbonell, Jordina. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès. Una valoració territorial” a O. Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J. Pinar (eds.), Esglésies rurals a Catalunya entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X): Taula rodona, Esparreguera-Montserrat, 25-27 d’Octubre de 2007, BraDypUS, Bogogna, 20��, p. 6�-85

Recreació de l’ermita de Sales a mitjan segle XII. Imatge: SPAL.

Mireia Comas. Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana

78

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

Bernat de Bleda. Posteriorment, l’any 117�, va passar a dependre de l’hospital de la seu fins que, a la centúria següent, fou assignada al rector de Sant Climent de Llobregat.

les deodates de santa Maria de salesEntre finals del segle XIII i principis del se-gle XIV, la capella de Santa Maria de Sales estigué a càrrec d’un petita comunitat de deodates o donades.11 La primera notícia que tenim sobre l’existència d’aquesta comunitat femenina és de l’any 127�. Les deodates eren dones que portaven una vida espiritual en co-munitat –encara que també algunes en soli-tari–, és a dir, una vida al servei de Déu, mar-cada per l’austeritat i la pregària, tot i que al marge de qualsevol regla o orde monàstic. Aquesta pràctica s’allunyava de la forma de vida que la societat reservava a les dones medievals, ja que s’esperava d’elles que es casessin i tinguessin fills, o bé que entressin en un monestir o convent per menar-hi una vida religiosa, sota els auspicis d’una regla. La majoria d’aquestes dones, ja fossin vídues o solteres, procedien de classes benestants i, en el moment en què entraven a formar part de la comunitat, portaven amb elles els seus béns.

La comunitat de deodates de Sales, formada per unes 3 o 4 dones,12 a més de tenir pro-pietats i recursos monetaris suficients, dis-posava de llibertat per actuar d’acord amb la seva voluntat, ja que no es trobava sota l’obediència directa de cap autoritat eclesiàs-tica. Tanmateix, aquesta situació ben aviat va generar la desconfiança, no només per part del bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, sinó

també, i especialment, per part de Guillem de Cànoves, tresorer episcopal i rector de la parròquia de Sant Climent de Llobregat, de la qual depenia la capella de Santa Maria de Sales. El rector prete-nia exercir cert control sobre aquesta comunitat femenina, però es va trobar amb la negació de les deodates. Gràcies a la seva insistència, Guillem de Cànoves va aconseguir finalment que el bisbe de Barcelona posés sota la seva autoritat la comunitat de Sales. Ara bé, les tensions entre ambdues parts no finiren, de manera que Ponç de Gualba va acabar intervenint en la qüestió i va aconseguir la subordinació de les deodates a canvi de respectar la seva llibertat d’actuació. D’aquesta manera. l’any 131�, Gueraua de Queralt i les seves companyes signaren l’acord d’obediència al bisbe i, a més, es van comprometre a viure en castedat i pobresa. Malgrat els intents d’assimilar la vida religiosa de les deodates als preceptes de l’Església, la comunitat acabà desapareixent per ordre del bisbe de Barcelona entre els anys 1333 i 1334, després de més de seixanta anys de vida.13 A partir d’aquest

�� En aquest punt seguim principalment el treball de Dolors Sanahuja sobre la comunitat de deodates de Santa Maria de Sales. Sanahuja Torres, Dolors. “Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones” a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. ��, �992, pp. 2�9-25��2 Coneixem el nom d’algunes d’aquestes dones: Ròmia Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler, Gueraua de Queralt, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres, Sibil·la de Sala. Dolors Sanahuja creu factible que aquestes dones provinguessin majoritàriament de famílies de la petita noblesa de parròquies properes a Sales. Sanahuja Torres, Dolors. “Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones” a Acta historica et archaeo-logica mediaevalia, núm. ��, �992, p. 245�� Pel març de ���4, el bisbe va ordenar al rector de la capella de Sales que retornés a Sibil·la de Sala, que havia format part de la desapareguda comunitat de deodates, les 50 lliures que havia aportat com a dot en el moment d’entrar-hi. Sa-nahuja Torres, Dolors. “Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones” a Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. ��, �992, p. 244-245

Reconstrucció de l’exterior i de

l’interior de la capella de Sales a mitjan segle XIII.

Imatge: SPAL.

79

moment, foren ermitans els qui s’encarregaren de Santa Maria de Sales.14

Tal com hem esmentat, una de les funcions de les deodates era tenir cura de la capella. L’edifici que conegueren, probablement de la segona meitat del segle XI, difereix en certa manera del que ens ha arribat fins a l’actualitat. La construcció medieval, d’una sola nau coberta amb una volta de mig canó, va aprofitar com a paviment el sòl d’època romana. La porta original estava situada al lateral sud de l’ermita, ja que la porta actual, situada a ponent, és d’època moderna, com també ho és el porxo amb teulada a doble vessant que protegeix l’entrada. L’absis romànic va ser substituït entre 1�8� i 1�93 per la capçalera actual de planta poligonal, que està coberta amb una volta estrellada. L’interior de la nau estava decorat amb un conjunt de pintures gòtiques que, d’acord amb les actua-cions recents que s’han dut a terme en l’edifici, podem datar cap a principis del segle XIV. L’escena que s’ha posat al descobert és una representació del bes de Judes, en la qual es poden veure les figures de l’apòstol i de Jesús flanquejades per un grup de soldats i mercenaris. Atesa la datació que presenten, aquest deuria ser l’aspecte interior de la capella en la qual la comunitat de deodates menava la seva vida religiosa.

Per altra banda, les excavacions realitzades al voltant de la capella han posat al descobert enterra-ments de diverses èpoques. Ja hem fet referència prèviament a una sepultura sota el mur de l’edifici actual anterior al segle XII, que ens podria fer pensar en un lloc de culte precedent al que conegueren les deodates. Un altre conjunt de tombes és el que es va trobar davant de l’ermita i que podem datar entre els segles XIII i XIV, per tant coincideix en el temps amb la presència de les deodates a Sales. Certament, el fet que tots els individus adults dels quals s’ha pogut identificar el sexe són dones fa pensar, a més, que aquests enterraments estarien en relació amb aquesta comunitat femenina.1�

La comunitat de Sales no fou l’únic exemple de la presència de deodates a Viladecans, ja que també en documentem, almenys una, a la capella de Sant Joan. En una visita pastoral realitzada l’any 1303, els veïns de Sant Climent de Llobregat acusaren d’endevina una dona anomenada Godaia que era deodata en aquesta capella. Els fidels de Sant Boi, interrogats semblantment durant la respectiva visita pastoral, asseguraven que Godaia feia conjurs a persones i animals. A Gavà, s’acusà a alguns feligresos de visitar la deodata per tal que els fes endevinacions.16

La visita pastoral del bisbe Ponç de Gualba de l’any 1303 és l’única notícia que tenim sobre la presèn-cia de deodates a Sant Joan de Viladecans, però són les referències com aquesta les que perme-ten establir un mapa de comunitats de deodates escampades pel territori d’Eramprunyà. La seva presència ha estat també documentada en altres indrets, com ara l’ermita de Bruguers o l’antiga capella de Sant Salvador dels Arenys, a Castelldefels.17 Probablement, el fet que no hi hagués cap clergue que tingués cura regularment d’aquestes esglésies facilità la proliferació d’aquest tipus de comunitats en aquests llocs de culte, ja que supliren la tasca encomanada als preveres.

Amb el transcurs del segle XIV, les comunitats de deodates s’anaren extingint, no només per la pressió que patiren per part del bisbat, sinó també perquè es generalitzà la institució de beneficis en aquests oratoris, mitjançant la dotació de patrimonis que asseguressin les necessitats dels cultes. D’aquesta manera, gràcies al patrocini de persones benestants es podia designar un clergue perquè tingués cura d’una capella, generalment vinculada a les terres de la persona que fundava el benefi-ci,18 tal com va fer Guillem Pere Burgès, senyor de Viladecans, que l’any 1321 va instituir i dotar un benefici en l’altar de Sant Joan Baptista.19

�4 El bisbe Ponç de Gualba va escriure el ���4 al rector de Castelldefels per informar-se sobre la viabilitat de les propietats de Santa Maria de Sales per mantener-hi un beneficiat. Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Bar-celona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344), CSIC, Barcelona, 2005, vol. I, p. 908�5 Morera Camprubí, Jordi. Memòria de la intervenció arqueològica a Santa Maria de Sales (Viladecans). Campanya 2010, 20��, inèdit, p. 26�6 En aquesta mateixa visita pastoral de ��0�, a San Boi de Llobregat, a més de culpar a Godaia, també acusaren de la mateixa infracció a Elisenda Godaia i a Catalana. Catalana fou interrogada i confessà que feia conjurs per als ulls, dient parenostres i avemaries i afegint-hi paraules profanes barrejades amb paraules divines. Però, per contra, curava les glàndules sense utilitzar cap mena de conjur. Al seu torn, Elisenda Godaia va declarar que conjurava els ulls i les glàndules, així com també els animals, fent servir una espasa o ganivet gran de color blanc. El bisbe va prohibir a les dues dones que tornessin a conjurar i, a més, condemnà a Catalana a estar, sense capa, davant de la porta de l’església, durant tres diumenges consecutius mentre se celebrés la missa solemne. Elisenda Godaia fou castigada a estar-s’hi un sol diumenge. Martí i Bonet, Josep M. Las visitas pastorales y los “comunes” del primer año del pontificado del obispo de Barcelona Ponç de Gualba (a. 1303), Instituto Español de Historia Eclesiástica, Roma, �98�-�982�� Campmany Guillot, Josep. Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers. 500 anys de la inauguració de l’actual ermita de Bruguers, Centre d’Estudis de Gavà i Associació d’Amics del Museu de Gavà, Gavà, 2009, p. 25�8 Campmany Guillot, Josep. Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers. 500 anys de la inauguració de l’actual ermita de Bruguers, Centre d’Estudis de Gavà i Associació d’Amics del Museu de Gavà, Gavà, 2009, p. 26.�9 Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Col·lecció Papers de l’Arxiu, �, Ajuntament de Viladecans, Viladecans, �989, p. �02

Mireia Comas. Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana

80

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

Sant llorenç de leS canalS

La capella de Sant Llorenç de les Canals estava situada, a tocar de la riera, en un punt de creuament de camins, és a dir, en la intersecció del camí que unia el camí reial que anava fins a Begues des de la costa i el camí que unia Sant Cli-ment de Llobregat i Gavà, pel coll de Can Bori. De fet, la primer menció que en tenim és de forma indirecta, ja que es fa referència a la riera de Sant Llorenç, que va adoptar el nom de l’advocació de la capella, com a element de delimi-tació dels termes de Gavà i de Viladecans. Aquesta primera notícia apareix en el testament de Guillem Burgès, senyor de Gavà, Viladecans i de la Torre Roja, de l’any 126�. En documents posteriors, també s’esmentarà la capella amb el mateix propòsit, o sigui, com a element delimitador, com ara en la sentència arran de les disputes entre el senyor d’Eramprunyà i els senyors de Gavà i Viladecans, que serví per fixar els respectius termes. En aquesta sentència de l’any 1327 es feia referència, no només a la riera, sinó també a la capella de Sant Llorenç.

A partir d’aquestes poques referències documentals, se’ns fa difícil establir una data de construcció, ja que de l’edifici només es conserva alguna filada de pedres. Tanmateix, és plausible pensar que fos construïda vers els segles XI o XII. La capella, feta principalment de parets de tàpia, era senzillament un petit oratori guardat per un ermità, en el qual no es deia missa habitualment. De fet, els homes i dones que habitaven al voltant de l’ermita van rebre llicència del bisbe Ponç de Gualba per anar a oir els oficis divins a Sant Joan de Vilade-cans i no pas a l’església parroquial de Sant Climent de Llobregat.

conSideracionS finalSAra com ara, aquestes són les poques notícies que disposem de les tres ca-pelles del Viladecans medieval. Probablement, la poca activitat vinculada a

aquests tres altars, tant pel que fa al culte, com a la seva administració, té a veure amb la poca pro-ducció i conservació de documents. Certament, no és així pel que fa a de Santa Maria de Sales, grà-cies, principalment, a l’excepcionalitat de la seva comunitat de deodates. Per altra banda, dels tres edificis només roman l’ermita de Sales, que ha estat objecte de diverses excavacions. Tanmateix, la recerca arqueològica no ha estat suficient per aportar-nos més dades sobre la primera església de Sant Joan de Viladecans, ni tampoc pel que fa a l’ermita de Sant Llorenç. En definitiva, la recerca no es pot donar mai per conclosa i caldrà, doncs, perseverar per tal d’incrementar el nostre coneixe-ment sobre la vida dels homes i les dones de Viladecans al llarg de l’Edat Mitjana.

Imatge de Sant Llorenç de l’altar

barroc que hi havia a la capella

abans de la seva destrucció. Imatge:

col·lecció CEG

L’ermita en un mapa de 1753.

Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà

La imatge de Sant Llorenç restaurada.

col·lecció CEG