espai de llibertaT 1'('\iSLa cl'csqUCI'I'CS pel' a la rOl'mació, I a l'e f'I e.\ i ó i l'agitaci(í polí! icA Pl'illll' I' Il'illl!'~ II ' ( ' ¿OOri :LiO ('UI'<>"

El Illollogl'àfïc: La gl'élllOLéI bull icla

L'(,Il II'C'visL<l: Dolors Maríll, h i s Lo l'i éI cio l'a

l,'apu IlL: Oclón cir Hucn

37

Numero 37 Primer trimestre 2005

Director: Jordi Serrano Subdlrector · Vicenç Mohna

Consell de mdacclo David Sempere. Xavier Bretones , Josep Sellares, Gemma Martín. Sant! Castella. Ferran Escoda , Montse Lopez, Antoni Castells, Jordi Miralles . Xavier Domènech. Onolllla, Joffre Villanueva.

Espai de Llibertat AVinyó, 44 primer 08002 Barcelona e-mail ffg @lalc .org wwwlalc.org Tel . 936 0\1 644 Fax 9360 11 640

Edita. Fundació Ferrer I Guardla

Impremta Primera Impresslo, S.L Sabadell

Disseny· Ferran Cartes I Montse Plass

Maquetaclo · Fundació Ferrer I Guardl8.

AssessoramenllmgUlstlC. Montse López. Vicenç Molina

DibUIX de la porrada. Thais BOrrl .

Revista trimestral Preu· 3.50 euros. SubSCripcions: 14 euros/any

Dlpòslllegal. B 33.262- 1996 ISSN.1136·1581

Espai de llibertat és membre de l'Assoclaclo de Publicacions Penodlques en Català.

La Imla editOrial d'aquesta revista es ellliurepensamenl, per tant. les OPI­

mons del consell de redaCCió, les tro­bareu a l'EditOrial. la resta d·oplnlons seran únicament responsabilitat de qUI les firm i

espai de llibertaT Sumari

Editorial 2

El punt de vista de Forges 3

La consigna Qui és més animal 4

Jordi Miralles

La reflexió 37 Una certa idea del Mediterrani 7 Joan-Francesc Pont 1

El monogràfic: la granota bullida La síndrome de la granota bullida 15

Jordi Miralles La invasió del mosquit-tigre i altres alienígenes 19

Ona Ferrer La primera bomba química-radiactiva esclata 23

Josep Puig Simplicitat radical , nou estil de vida 25

Lali Roca

L'entrevista Dolors Marin 27

Vicenç Molina

La col·laboració Alemanya, amenaça ultradretana 33

W Radléwitz. Christian Lange

L'apunt Odón de Suen y del Cos 40

La creació Què els hi deixarem? 47

Lluís Brunet

Les recomanacions Pel·lícules i llibres 48

2

editorial.,

Amb el Govern, per la democràcia

Uns quants reformistes moderats -moderad íssims!- volen fer allò que s'ha­gués hagut de fer al segle XIX (com a molt tard) si aquest hagués estat un país mínimament civi litzat. Obviament, no va ser així. Un país mínimament civilitzat és aquell on es garanteix un màxim de lliber­tats civi ls, públiques i privades, d'igualtat d'oportunitats, de benestar social i de ca­

ris particulars , no ha de veure's finançat pel conjunt dels contribuents,

Doncs n'hi ha uns altres que, tot i con­servant el finançament injust que reben dels fons públics, directament i també per mitjà dels concerts escolars amb l'escola confessiona l, tot i conservant el dret - que ningú no els nega- a influir i adoctrinar els seus propis fidels, volen fer servir

pacitat de gaudi de l'espai públic, Sense exclusions ni privile­gis, I, per això, cal impedir que els qui tenen privilegis edu­cati us, socials, fis­

El dret a una vida lliure i feliç enfront la incommensurable

aquests fons per mo­bilitzar-se contra els qui defensen el dret de tots i de cadascun a viure segons la pròpia consciència, Els primers, són a

cara dura de l'Església catòlica

cals, jurídics, en continuïn tenint. Cal aconseguir que els qui es creuen amb el dret únic de monopolitzar el que ells en­tenen per la veritat, se n'adonin que això, per molt inversemblant que els sembli, és una qüestió que només pot afectar la se­va consciència privada, però que mai - però és que mai!- pot recaure en els qui tenen una altra mena de consciència, O de criteri, O de visió ètica de la vida, Totes les opcions de vida lliurement esco­llides i respectuoses amb les dels altres han de tenir el mateix tipus de vincle amb l'estructura cívica democràtica que ens vincu la, a tots, en el mateix espai, Ningú no ha de creure's amb més drets, o amb menys deures, Ningú , en funció de crit e-

l'actual govern, Els segons, són els jerar­ques, comunicadors i estaments oficials de l'Església catòlica , en explícita con­nivència amb el pitjor de la dreta cavern í­cola , bel,licista i mafiosa espanyola (és a dir, el PP), No hi tenen cap dret' Ja van començar així fa molts anys, en l'expe­riència democràtica més seriosa que hi hagi hagut mai a la Península Ibèrica, I l'Església catòlica va ajudar de valent , i molt', a carregar-se la República, Ara, no els deixarem, Defensarem la democràcia, l'acompliment dels compromisos electo­rals d'aquest govern, la convivència civil, el dret a una vida digna, ll iure i feliç en­front la intolerància i la incommensurable cara dura de l'Esg lésia catòlica! •

•

el l)Unt de vista de ForgeS

4

la consignA Qui és més animal?

Jordi Miralles. Presiden t de la Fundació Terra

La legislació vigent defineix que els animals de companyia són tots aquells que pertanyen a les espècies Canis familiaris (gos) i Felis catus (gat). Però el ventall actual d'animals domès­tics ja inclou també ocells can­taires com els canaris, els lloros i les cotorres; els hàmsters, els conills, i al tres menys expressius com ara tortugues, peixos, amfi­bis diversos, etc. I més darrera­ment s'hi han afegit animals silvestres que han estat capturats o criats en capti­vitat per convertir-se en mascotes.

Tradicionalment, gats i gossos tenien unes tasques ben concretes a la llar (per això es van domesticar) de vigilància, control de rosegadors, etc . Avui, aquests animals , en el medi urbà, s'han convertit en complements per cobrir deficiències diverses de tipus afectiu dels humans. Adoptar un animal de companyia és re­conèixer que assumim la responsabilitat de tenir-ne cura i acomplim amb els pre­ceptes legals que comporta, entre altres que no es converteixi en un focus de ma­lalties, que no malmeti els espais públics i que se li procurin les condicions vi tals perqu è pugui tenir una vida saludable. Malauradament, si tenim en compte el greu problema de l'abandonament de mascotes, vol dir que no sempre quan adquirim un animal domèstic comprenem l'elevada responsabilitat que assumim. En primer lloc, hom ha de valorar la mida

de l'animal en relació amb l'es­pai que li reservem. En segon lloc, caldrà que atenguem a al­gunes de les seves necessitats vitals (exercici, menjar saluda­ble, etc.). Finalment , no podem oblidar que hi ha un important desplegament legal per garanlir la qualitat de vida dels animals domèstics que comença amb el cens, continua amb les vacuna­cions i s'acaba amb una mort

i disposició digna del cadàver. De fet , a les ciutats no hi hauria d'ha­

ver animals domèstics per causa de les complicacions que se'n deriven. Però, si pensem que la nostra vida necessita l'afecte d'un animal atès que és més sen­zi ll que relacionar-se amb un altre ésser humà, llavors hem d'assumir la mascota adient a les nostres possibili tats. Mentre un hàmster necessita menjar, aigua, ne­teja de la gàbia i poca cosa més, un gos cal educar-lo , mimar-lo, treure'l a passe­jar, sotmetre'l a control veterinari, etc. El cas dels gats és una mica més complex per tal com tenen un vessant ll ibertari . Un aquari amb peixos no és pas menys com­plex (tot i que és més tecnològic que emotiu) però no està sotmès al rigor legal de les mascotes de quatre potes. Els oce lls són també un món a part. Cotor­res , lloros i altres espècies exòtiques po­den esdevenir un problema en el cas que s'escapin. Només a Barcelona la població de cotorres en llibertat que un dia foren

animals de gàbia passa dels 15.000 exemplars i constitueixen un greu proble­ma. Les tórtores turques escapades de les gàbies s'han converti t en una plaga en molts indrets residencials.

No hauríem d'oblidar que tenir un ani­mal no està exempt de ri scos sanitaris. Els gats poden transmetre la lesmaniosi , una malaltia bacteriana que pot provocar l'avortament en una

ONG. Els animals domèstics en el segle XXI haurien de ser per a casos especials i no pas un element de consum per cobrir mancances afectives. És evident que un gos pigall esdevé un company de gran utilitat per a una persona invident. Tan evident com un gat pot ser la mascota d'un taller i mantenir a ratlla la presència de qualsevol rosegador que despistada­

dona embarassada. .. . Qui necessita afecte? ment pugui pujar de la claveguera. Molts dels animals de companyia menys convencionals com hàmsters, po-

Els animals de com­panyia no haurien de ser mai espècies sa l­vatges que podrien

Qui ens el pot donar? Una tortuga? Un hàmster? ...

viure pel seu compte en llibertat, ja que tenen dret a viure i a reproduir-se en el seu entorn natural. El fet d'integrar un animal de companyia en una ll ar signi fica que es compta amb el consentiment res­ponsable i racional que en el cas d'un gos O d'un gat comporta educar-lo. El nostre país està a la cua pel que fa a gossos educats o ben ensin istrats. Els mètodes habituals emprats (tot i ser po­quíssims els gossos que reben educació per part d'experts al nostre país) tampoc no són precisament basats en el respecte a la seva psicologia. Un gos necess ita fer exercici entre dues i quatre hores diàries per tenir un bon equilibri emocional. No són gaire les persones que poden dedi­car aquesta quantitat de temps. També cal no ob lidar que hi ha races considera­des perilloses la tinença de les quals (a banda de requerir unes condicions espe­cials) ens hauria de fer actuar pel principi de precaució, és a dir, no adoptar-los lle­vat que sigui per alguna raó especifica.

Finalment, potser caldria recordar que el temps que podríem dedicar a un ani­mal domèstic el podíem emprar per a pràctiques so lidàries com atendre a la gent gran, fer de monitor per a la mai­nada o, simplement, ser voluntari d'una

llets, coni ll s, tórtores , etc., acaben gairebé sempre sent un ob­jecte de consum. Qualsevol animal en­tendreix els humans (grans i petits) de forma innata, però això no hauria de ser la raó per adquirir un animal que a la llar­ga pot acabar sent un problema. La ma­jor part de les tortugues aquàtiques aca­ben alliberades en algun riu , estanyo bassa i es converteixen en depredadors sorprenents. I podríem posar molts exem­ples dels problemes que comporta si hom no s'ha documentat fefaent ment de les responsabilitats que contrau adoptant una mascota. La propera vegada que passe­geu per una botiga de mascotes penseu qui és l'animal i qui necessita afecte, i qui millor que ningú us el pot donar.

L'ètica immoral que hi ha darrera dels centres d'acollida d'animals abandonats i les campanyes d'adopció per part de les associacions protectores de mascotes, la hipocresia de les administracions públi­ques i les passions que desperten les mascotes en molts humans són prou fer­mes (infinitament més apassionades que discutir sobre el pitjor dels tsunamis) com

perquè, si voleu que us tren-quin la cara algun dia, només

ca l fer un articl e contra els animals domèstics. Us parla la veu de l'expe­riència ... .

•

37 5

la l'cflcxiÓ

U na certa idea del Mediterrani: la construcció dlun espai de laïcitat

Joan-Francesc Pont Clemente Catedràti c de Dret financer i tributari de la UB

Les religions d'Egipte i Babi­lònia van ser, com altres reli­gions antigues, cultes a la fertili­tat. La Terra era femenina, el Sol , masculí. Com explica Bertrand Russell, la fert ilitat, la Gran Mare, és l'Artemisa dels grecs i la Diana dels romans. La religió de Babilònia, a diferència de l'egípcia, es va preocupar més de la prosperitat en aquest món que no pas de la felicitat en l'altre , el que resulta explicable pel referent femen i central de les seves creences. Els cretencs van adorar també una deessa i eren gent alegre, no molt aclaparats per les supersticions fúnebres. A l'Atenes de Sòcrates i Plató, on es des­cobreix l'art de raonar per deducció, era possible - com en molt poques èpoques de la Història- ser intel·l igent i feliç alho­ra , feliç per mitjà de la in­

de l'ésser humà, condemnat pel dogma a una permanent minoria d'edat- , però és també l'origen de mil i una heretgies que d'una manera o d'una altra han creat les condicions per a la conques­ta de la llibertat. Ho ha estudiat amb detall Raoul Vaneigem en un ll ibre imprescindible, La ré­sistance au christianisme publi­cat per Fayard el 1993. Consti­tueix un documentat estudi de com durant vint seg les ha existit

una resistència que ha militat a favor de les llibe rtats naturals contra l'opress ió cristiana, i també una denúncia de com les esglésies cristianes han construït una història a la seva mesura sobre la mitifi­cació de personatges llegendaris (Jesús, Pere, Pau) i el flagell de la Inquisició ins­pirada per Domingo de Guzmàn. Aquesta

obra és una reivindicació tel·ligència. L'Acadèmia on Plató ensenyava va sobreviure a totes les al­tres escoles i va perdurar com una illa de paganis­

Com a Atenes, de la dissidència com a emanació d'un esperit lliu­re i un reconeixement al deute de la humanitat amb els heretges i també

ha de ser possible ser intel·ligent i feliç alhora

me fins dos segles després de la conver­sió de l'Imperi romà al cristianisme. Va ser tancada l'any 529 per Justinià , pel fa­nati sme religiós d'aquest emperador, i l'Edat fosca es va estendre sobre el Mediterrani i el conjunt d'Europa 1.

El Mediterrani és el lloc fundacional de les tres religions del Llibre -és a dir, dels més formidables instruments d'esclavitud

amb les heretges, la doble gosadia de les quals, en pensar lliurement i en atrevi r-se a fer-ho sent dones, va finalitza r normal­ment amb la mort a mans dels intole­rants. Entre aquestes heroïn es hi ha Marguerite Poréte, que va morir a la fo­guera 1'1 de juny de 1310, i Heilwige Bloemardine (morta el 23 d'agost de 1335) , ambdues representants del movi-

37 7

8

ment del lliure esperit que no només no condemnava sinó que lloava el plaer i la seva funció emancipadora2.

Les tres religions del Llibre es caracte­ritzen per l'absència del simbolisme fe­mení referit a la divinitat. En això es dife­rencien de les altres tradicions religioses del Mediterran i, com l'egípcia, la babilòni­ca, la grega i la romana. Només els hete­rodoxos se surten de

maçònics i noms de fets i 11erois gloriosos del republicanisme, amb una bandera tri­color brodada amb les paraules Llibertat­Igualtat-Fraternitat6. La bandera republi ­cana que, al roig i al groc hi afegeix el morat, el color del tafetà que varen pren­dre a Mariana de Pineda, amb un triangle a mig brodar i les paraules de la tri logia Llibertat-Igualtat-Ll ei , terrible delicte que

la rígida cotilla de la retòrica religiosa que cons idera exclusiva­ment els homes com a integrants del cos legí-

El lliure esperit la va conduir al gar­rot el 26 de maig de 18317. La república és, doncs, femenina, lloa el plaer i la seva funció

emancipadora i un dia la república

tim de la comunitat, i són els evangelis gnòstics els que semblen configurar un "Pare" i una "Mare" divins, fins i tot una versió de la Trinitat formada pel pare, la mare i el fill , i s'atreveixen a configurar un poder femení. Però, com és sabut, cap dels textos gnòstics no va ser acceptat com a canònic en el cristianisme i els manuscrits van romandre enterrats i igno­ra ts durant gairebé dos mil anys a la muntanya de Nag Hammadi3 4. Judaisme i Islam són igualment misògins i les tres grans religions mono­teistes han continuat justificant les misèries del present amb les promeses d'ultratomba.

Els déus del monoteisme i els regnes fundats sota la seva invocació són masculins. La lli­bertat, la raó i la república són femenines i apareixen, sovint, representades per dones amb el pit descobert , el que enllaça amb el s primers mites femenins de la fertilitat.

L'Espanya totalitària defineix la seva essència nacional com a viril , ruda , forta , sana, oposada a l'efeminament d'allò que és euro­peu, com en el Canto del cosaca d'Espronceda al segle XIX o com en el nacional-catolicisme de la dictadu­ra franquista en el XXs. L'Espanya liberal és una dona bella i jove, amb barret frigi , asseguda sobre símbols

mediterrània hauria de ser també fem enina, podent represen­tar-se per la figura de Minerva o Atenea, deessa greco-romana de la saviesa, de les ciències i de les arts, patrimoni histò­ric comú de tota la conca mediterrània, des d'Egipte a la Gàl·lia , de la qual al­guns autors destaquen que no va fer mai el sac ri fici de la seva llibertatS,

La història de la llibertat és la història dels heretges i dels heterodoxos. Les reli­gions oficials es compadeixen poc dels

impius i aquest és un fenomen d'ahir i d'avui. Recordi 's, si no, l'hostilitat més o menys vetl lada dels mitjans catòlics , protestants i jueus contra

Salman Ru shdie durant els anys noranta, condemnat a mort per l'Iran teocràtic, per haver gosat escriure uns Versos satànics. Dos personatges, un musulmà i l'altre jueu, poden representar el paradigma de l'àn ima mediterrà­nia, almenys del seu vessant més acollidor, generós i obert al progrés de les ciències i a la fe­licitat del gènere humà. Averroes (Abü-I-Walid Muham­mad ibn Ahmad ibn Muhammad

ibn Rud) (1126-1198) nascut a Còr­dova és un punt de referència indis­cutible de la filosofia espanyola de tots els temps. Va exercir de jutge a Sevilla i a Còrdova, va mantenir du­rant anys bones relacions amb el

tron , però conforme al destí fatal

dels qui en el Mediterrani gosen pensar amb llibertat, va ser acusat d'heretgia i deportat , morint al Marroc. La seva està­tua ocupa des de fa cent cinquanta anys un lloc preferent en el vestíbul principal de la Universitat de Barcelona. AI meu entendre, Averroes aporta a la història del pensament la independència de la fi­losofia en relació amb la teologia, doncs

d'Averroes i va néixer, com ell , a Còrdo­va, encara que va exercir la seva activitat principalment al Marroc i a Egipte, con­reant la Medicina, el Comerç, el Dret, la Filosofia i la Teologia. En la seva obra principal , Guia de perplexos o Guia d'in­decisos, segons els traductors , va tractar de reconciliar fe i raó . Per a Maimònides els indecisos són els pensadors a qui els

seus estudi s han dut a to-encara que intenta conci­liar-les, reflexiona que la religió descrita en els tex­tos sagrats és apta per a les multituds, incapaces de comprendre les ve ritats ra-

La llibertat, la raó i la república

són femenines

par amb la religió. S'atreveix a defensar una interpretació figurativa o metafòrica del Ll ibre, les

cionals, mentre que la fil osofia es reserva a uns pocs escollits, capaços d'utilitzar les eines de la raó. En el que aqui m'inte­ressa destacar, per a Averroes, nascut cent anys abans que Tomàs d'Aqu in09, la filosofia no és ancilla Theologiae, ja que la primera és ciència i la segona no, pel que s'obren les portes, amb segles d'avançada, a la majoria d'edat de l'ésser humà i a la llibertat de pensament. El preu que va pagar Averroes va ser resul­tat d'un edicte d'Almanzor en el sentit que Déu havia decretat el foc de l'in­fern per als qui pensessin que a la veritat s'hi podia arribar amb la sola raó, pel que el rei va lliurar a les flames tots els llibres que van tro­bar sobre lògica i metafísica 10

Averroes, tot i que era creient , no era pas ortodox. Va ser com­batut pels guardi ans de la fe i un tal Algazel va escriure contra ell un llibre titulat Destrucció dels filòsofs en què manifestava que, en trobar- se tota la veritat ne­cessària en l'Alcorà, no hi ha ne­cess itat d'especulació indepen­dent de la revelació 11. Averroes va replicar amb la seva obra Destrucció de la destrucció (Tahafut­al-Tahafut) que hauria de constar en les primeres pàgines de la història dels Iliurepensadors.

Maimònides (Mosé ben Maimon) (1135-1204) és contemporani

llegendes del qual serien més una guia d'aprenentatge simbòlic que una història literal. Les seves teories van ser combatudes pels talmudistes purs, encara que va tenir molts seguidors a les comunitats jueves de diverses ciu­tats com Narbona, Saragossa, Lleida i Barcelona. Maimònides no és un hetero­dox, com Averroes , i ha estat incorporat al judaisme oficial , però si que és un ex­ponent del diàleg interreligiós i un precur­sor dels estudis de religió comparada, pel

fet d'expressar els punts que són comuns o diferents entre les tres religions del Llibre12 .

Avui , quan el Mediterrani es tro­ba dolorosament dividit pel con­fl icte palestino-israelià, per l'he­gemonisme dels sectors enfrontats al Líban, per l'ene­mistat secular greco-turca, pel veto integrista a l'evolució de­mocràtica en alguns països i per les dificultats sorgides dels nous moviments migratoris, la redes­coberta del Med iterrani com un àmbit natural de conv ivència

hauria de basar-se en el reconei-xement del nostre patrimoni fi ­

losòfic comú , simbolitzat, a aquests efectes, millor que per ningú, per Maimòn ides i Averroes. He escollit, deliberadament , dos creients en diferents religions del Llibre per demostrar que, sent un Iliurepensador, no propugno la mort

37 9

A Diputació V Barcelona

xarxa de mUnicipis

fftXarxairrê.lS

Xarxaires és un espai virtual de gestió del coneixement en l'àmbit de les polítiques locals de joventut, impulsat per l'Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona. El seu objectiu és afavorir l'actualització permanent de tots els seus membres, facilitant l'intercanvi d 'experiències i la reflexió en aquest àmbit.

Xarxaires és obert a responsables i professionals de les polítiques de joventut , estudiosos d 'aquest àmbit i membres del món associat iu juvenil.

www.diba .es/xarxaires

-

de Déu ' 3 sinó el respecte més absolut a la llibertat de consciència. Això implica, per descomptat, l'acceptació de la religió com un dret individual i col· lectiu , però , també, la proscripció de qualsevol autori­tat o coe rció sobre els discrepants, els dissidents, els heretges o els incrèduls.

No pot ni ha d'oblidar-se que el pro­grés i la llibertat han estat sempre obra dels heterodoxos, els

clusiva dels déus terribles i venjadors de Llibre . Vull un Mediterrani femení, il·lumi­nat per Isis i per Minerva, per la llegenda d'una Maria Magdalena capaç d'estimar i de ser estimada i pel record viu de totes les heretges cremades per la Inquisició i de totes les dones ll iures lapidades per l'intolerant fanatisme dels homes.

La república mediterrània no serà un Estat o una Federació,

quals han sofert per això la persecució i la pèrdua de la llibertat i àdhuc de la vida. Amb

El progrés i la 11 ibertat han estat sempre obra

dels heterodoxos

però sí un espa i de con­vivència en el qual flo­reixin la cu ltura i la civi­lització, un món en el

emoció ho remarcava Fernando de los Rios en el seu discurs parlamentari del 8 d'octubre de 1931: "Arribem a aquesta hora, profunda per a la Història espanyola, nosaltres els hete­rodoxos espanyols, amb l'ànima masega­da i plena d'estrips i de cicatrius profun­des, perquè ve així des de les fondàries del segle XVI, som els fil ls dels erasmis­tes, som els fills esp irituals d'aquells la consciència dissident individual dels quals va ser escanyada durant seg les"'4 Molt abans, el 1773, Diderot deixava es­crit a les seves Memóríes: "He treballat durant més de trenta anys [en l'Enciclo­pèdia]. De totes les formes de persecució que un arriba a imaginar, no n'he escapat a cap, per no esmentar tota mena de pasquins difamatoris. Ho han sofert el meu honor, la meva fortuna i la meva lli­bertat ( ... ) M'he enfrontat a l'enemistat declarada de les co rts de justícia , els magnats, els militars ( ... ), els eclesiàst ics , la policia , els homes de lletres que no col·laboraven en la nostra empresa, l'alta societat i tots els ciu tadans que es deixa­ven arrossegar per la majoria"' S

Declarat culpable per menjar ca rn en divendres de quaresma i per haver retirat el crucifix de l'au la, va ser penjat per la Inquisició Gaietà Ripoll i Pla a Va lència el 31 de juliol de 1826. El seu únic delicte era ser un mestre d'esco la liberal en un pais dominat pels servils ' 6.

Defenso, en suma, que el Med iterrani deixi de ser un feu masculí, propietat ex-

qual cadascun dels ho­mes i de les dones puguin buscar com mi llor els sembli la seva fe lici tat. I per arribar a aquest ideal, com va passar a la riba europea durant el XIX i el XX , potser hagi d'alçar-se la veu dels Iliurepensa­dors en les tertú lies, en les lògies, en els mitjans de comunicació i, fins i tot , en els parlaments.

Des dels in icis del liberalisme a les Corts de Cadis fins avui mateix, l'Espanya catòlica i conservadora no ha baixat mai la guàrdia i s'ha afanyat a devorar els seus fills més esclarits quan intentaven encendre la llum de la il· lustració i de la ciència. S'ha complert al peu de la lletra el diagnòstic cruel però precís d'Antonio Machado: "A Espanya -no ho oblidem­l'acció politica de tendència progressista sol ser feble perquè manca d'originalitat ; és pur mimetisme que no passa de simple excitant de la reacció. Es diria que només el ressort reaccionari funciona en la nos­tra màquina social amb alguna precisió i energia. Els polítics que han de governar envers l'avenir han de tenir en compte la reacció a fons que segueix a Espanya a tot avenç de superfície. Els nostres polí­tics anomenats d'esquerra -diguem-ho de passada- poques vegades calculen, quan disparen els seus fusells de retòrica fu tu­rista, la reculada de les culates, que acos­tuma a ser, encara que sembli estrany, més violenta que el tir"l 7.

Això és el que passa ara mateix amb la laïcitat. Oualsevol tímid avenç en algun

37 11

12

país mediterrani és contestat per una inu­sitada violència integrista contra els cos­sos o contra les ànimes. Les religions es menyspreen a si mateixes quan pretenen prevaler sobre la república, quan confo­nen el Dret positiu amb les instruccions del clergat , quan usen la violència per im­posar els seus costums, quan introduei­xen en el Codi penal l'adulteri - sempiter­

construcció d'una societat bona. La revo­lució que avui necessita el món i, en par­ticular, el Mediterrani , és la revolució del coneixement. Les dictadures polítiques i religioses s'alimenten de la ignorància i de la superstició. El coneixement es manté injustament distribuït i han de tren­car-se els murs (els nous murs de Berlín, que com aquell han de caure a trossos)

na emanació de la por masculina a la llibertat de la dona-, quan ex­comuniquen els qui es comprometen amb

La república mediterrània té un símbol en Minerva,

perquè la saviesa s'es­tengui sobre la terra , en el llenguatge dels an­tics símbols construc-

l'avenç de la ciència, quan restringeixen les opcions sexuals o quan neguen l'autonomia del Dret civil de familia , quan segreguen els seus fidels de la resta de la ciutadania i, sobretot . quan redueixen la dona a la invisibilitat darrera el vel.

Però el Mediterrani o serà laic o no serà el mare nostrum. perquè malviurà dividit i amenaçat per la por als executors de la ven­jança divina. Ha de poder­se tornar a beure vi en tota la conca mediterrània, re­cuperar Dionís o Bacus i recordar l'esperit dels òr­fics , que van inspirar Pità­gores. Els governs han d'esforçar-se en el desen­volupament de les rela­cions de bon veïnatge. com les propostes de la con­ferència euromediterrània de Barcelona al 1995. re­llançades per Itàlia, França. Portugal i Espanya en la cimera informal de Roma del passat 2 d'octubre de 2004. La cooperació entre els governs ha d'incloure, ne­cessàriament, els elements suficients per al desenvolu­pament econòmic-empresa­rial dels països mediterranis, de tots , desenvolupament concebut per fer possible la

tors. Per a aquesta tas­ca han d'utilitzar-se

cables i antenes que universalitzin inter­net i els mitjans de comunicació, ha de generali tzar-se el domini de l'anglès com a lingua franca , i els reformistes demò­crates de tots els països han d'alçar la seva veu. conforme a la seva pròpia tra­dició, però amb el suport manifest i eficaç de la fraternitat militant dels seus conciu-

tadans de la resta del món . De l'exerci­ci quotidià de la laïcitat en el teixit as­sociatiu humanista, democràtic i progressista n'ha de sorgir una de­fensa desacomplexada de la laïcitat a la Ciutat, d'una laïcitat que no ha de demanar disculpes. Cal tenir en compte que la laïcitat és compatible amb les re ligions, si aquestes accepten la seva subjec­ció a l'ordenament juridic democrà­tic, mentre que les religions són , de vegades, massa vegades, una amenaça per a les institucions laiques i àdhuc per als seus pro-pis dissidents. La laïcitat - que s'inscriu en la llista dels valors femenins que he volgut reivindi-

ca r aquí- construeix un espai públic en el qual tots són iguals, el que permet a cadascú exercir la seva desigualtat.

La laïcitat no és ni una reli gió més ni una opció materialista. però tampoc no ha de confondre's amb la mera acon­fessiona litat o neutralitat de les institu-

cions públiques. La laïcitat si que consti tueix una ètica civi l, univer-

sal ista i independent de qualsevol con fes­sió o ideolog ia. La laïcitat està pedagògi­cament oberta a totes les aportacions culturals , religioses. filosòfiques i cientifi­ques que siguin capaces de desenvolu­par una reflexió critica i comparada i d'a­questa manera resultin compatibles amb les exigències d'una ciutadania informada i responsable. La reducció de la laïcitat a un marc polític neu-

bles amb els principals valors ètics i espi­rituals de les diverses cultures i reli­gions '9 La qual cosa només s'esde­vindrà en la mesura que aquests valors hagin acceptat disminuir raonablement la seva intensi tat per no topar violentament amb els valors de les altres opcions reli ­gioses i filosòfiques. Únicament així. mit­jançant el manteniment d'una tensió de-

mocràtica sobre les tral de coex istència entre les religions 18

converteix en impos­sible l'objectiu de ga­rantir aquesta matei­

La laïcitat permet con fessions i mit­jançant l'allunyament d'aquestes de l'esco­la, que ha de defen-

que l'espiritualitat humana es desenvolupi amb plenitud

xa coexistència pacífica. Aquesta última requereix un activisme laic que produeixi una relativització parcial del va lor que ca­da confessió religiosa atorga als seus costums, regles morals i creences , de tal manera que unes confessions deixin mar­ge a les altres. Aquest és el ve-ritable sentit del dret a l'espai públic, que no és un ll oc buit , d'anomia. sinó que ha de configu­rar-se mitjançant un sistema de va­lors de tolerància, de ll ibertat i de pluralisme, comuns al conjunt de la república , concilia-

sar-se com un "lloc sagrat", pot constru ir-se la república20 .

La laïcitat permet que l'espiritualitat de l'ésser humà es desenvolupi amb plen i­tud , una espiritualitat que -empresonada pel dogma de les religions- reneix en les ànimes ll iures que busquen la bellesa.

Com va assenyalar Friedrich von Schi ll er, no-més a través del ll indar de

la bellesa pot penetrar-se en el regne del coneixement i el

que vam concebre aqui com a bellesa descobrirem un dia que

és la ve ritat21 •

•

37 13

14

Notes

1. CIr. Russell. Bertrand: Historia de la Filosofia oc­cidental, Espasa-Calpe, Madrid, 1971 , vol. I, pàgs. 24-81, passim. 2. err. Vane igem, Raout: La resistance au christia­nisme, Fayard, 1993. pags. 285-296, passim. 3 . Cir. Pagets, Elaine: Los evangefios gnósticos, Crítica , Barcelona , 198 1 (21 edició). pàgs. 91-115, passlm . 4. Un caputxí heterodox, socialista i antife ixista , Jordi llimona. em deia quan el valg entrevistar el 1999 per a Espai de Lliberta t, Déu és més mare que pare ... 5. Jalme de Andrarde - pseudònim del General Franco- acaba la seva novel·la o gUió per a la pel·lícu la Raza [Madnd. 1942] amb aquestes parau­les: "0 los a lmogavares, que en nuestra histona tue· ran fa expresión mas alta del valor de la raza : la l lor de los pueblos del None. lo mas herOICO de la le­glón romana. lo mas noble y guerrero de las esti r­pes ara bes, lundido en el manantiallnagotable de nuestra raza ibera. No olvldes que cuando en España surge un voluntario para el sacrificio. un hé­roe para la ba talla o un vlsionarlo para la aventura, hay Slempre en él un almogavar. 6. Gravat conservat a la Biblioteca Nacional, repro­dUlt per Alvarez Junco. José: Maler dolorosa, Taurus. Madrid, 2001 [pàg. 11 de l'encartament do­cumental entre les pàgines 360 i 36 11. 7. CIr. Rodrigo. Antonina: Martana de Pineda. Plaza & Janés. Barcelona, 1984, pàgs. 109 i 153-159. 8 . Pausanias, 1, c.2. 9 . Per a mi Averroes no es. como es diu sovint. el precursor de Tomàs d'AqUino, s106. precisament, el seu primer contradictor. amb un segle d'anticipaCió. 10. CIr. Russell , Bertrand: Historia de la filosofía oc­c/dental, Espasa-Calpe, Madnd, 1971, voUI. pàg. 46. 11 . CIr. Rusell , Bertrand : Op. clI ., pàg. 47. 12. CIr. Küng. Hans: El Judalsmo, Circulo de Lectores. Barcelona. 1993, pàg. 203.

13. Tol l que cal fer prou alenCIÓ al concepte mort de Déu . 14. CIr. Jlméne x Lozano. José: Los cementerios ci­viles y fa f1eterodoxia española. Taurus, Madrid , 1978. pàg. 258 (nola 23). 15. Citat per Munck, Thomas: Historia social de la !lustración, Critica , Barcelona. 200 1, pàgs 309-310. 16. Cir. Delia. GLSE, abnl de 1996. n'" 31 , pàgs. 9-10. 17. Machado. AnlonlO: Juan de Ma/rena, Losada, Buenos Alfes, 1957, Tomo I. pàg. 16. 18. Que, de vegades, sembla defensar el meu bon amic Javier Otaola [' Ella"icisme francés vist per una mirada estranJera" . a La/cisme, espmtualltats a la ciuta l, Ville de Perpignan, 2004, pàg. 57-62, pas­sl/nJ, per exemple en intentar defensar "ta prelensló dels creients de no deixar-se redUi r a viure com a Iais al fons de les sagnslies", quan nlngu a Europa no ha pretès fer tal cosa ... Reconec. en qualsevol cas. que Otaola va més enllà de la neutra lila t, quan defineIX la lalcllat com una lórmula de mediaCIÓ i de creacIó d'un espai lliure per a la poeSia, la InspiraCIÓ personal o la relig iÓ Estem d'acord, perquè la me­dIaCió fo rm a pari de l'actIVIsme la ic necessan per a la conslruccló de la Ciutat. Però no comparteixo. entre altres, la seva op inió que el problema del con­cordat s'hagi superat a Espanya per mi llà dels con­venis. perquè l'Església Catòlica Romana segueix regint les seves relaCIons amb l'Estat mItjançant acords Que tenen la naturalesa juridlca de concor­dat o tractat Internacional. a diferència del que oco­rre amb les altres confeSSions. 19. CIr. Saliceti, Claude: Humanisme, franc-maçon­nerie et spmtualito. PUF. Paris, 1997, pàgs 63-68 passim. 20. Cir. Beresnlak. Daniel: La la/c/te. Grancher, París. 1990. pàgs. 85·88. 21. Cir. Glick . Cari (ed.), A treasury of masomc lllOugh!. Robert Hale, Londres 1987, pàg 11 2.

el monogràfiC La síndrome de la granota bullida

Jordi Miralles. President de la Fundació Terra

Popularmenl diem que hi ha animals de sang calenta (Iots els mamífers i les aus) i animals de sang freda (e ls amfibis , els rèptils) . Per ser més exactes hauríem de distingir entre ani­mals de temperatura variable com la granota i animals de temperatura constant com els humans. Aquesta diferència res­pon a un concepte de la fi siolo­gia animal. l'homeòstasi, que no és altra cosa que la capacitat dels animals pluricel·lulars per mantenir el seu nivell d'organització dins d'unes pautes determinades. Per mante­nir aquesta estabilitat l'organisme recorre a diversos mètodes físics i químics que compensen les variacions del seu entorn . L'homeòstasi depèn del metabolisme, és a dir, dels mecanismes de manteniment de la vida. La producció de calor és es­sencial per poder viure en una major di­versitat d'ambients. Els arnfibis i la resta d'animals de temperatura variable tenen una capacitat reduïda per generar calor a causa de la discreta eficacia dels seus aparells circulatori i respiratori , que gene­ren un metabolisme lent que els obliga a cercar fonts de calor externes, de tipus ambiental. Precisament, aquesta impossi­bilitat de mantenir la temperatura cons­tant els fa insensibles a la percepció dels canvis tèrmics ambientals. Per això, la seva vi talitat depèn de la temperatura ambiental.

Si posem una granota al sol i 37 s'escalfa, podrem observar que la seva temperatura co rporal s'incrementa. En canvi , si una 15 persona pren el sol la seva tem­peratura corporal es rnantindrà constant i, a més, podrà perce-bre aquest increment de tempe-ratura . Per compensar aquest calor extern un huma, per exem-ple, començarà a suar per dissi-par calor i així ajudar al mante-niment de la temperatura interna constant.

Una granota

Si posem una granota en una olla amb aigua temperada aquesta nedara tranquil· lament. Si comencem a escalfar l'olla, la temperatura de l'aigua s'incre­rnentarà , i la granota continuara nedant sense immutar-se perquè no pot perce­bre l'augment de la temperatura ambien­tal. Malauradament, quan l'aigua assolei­xi els 42 oC l'animal simplement morira, perquè aquesta és la temperatura a la qual es degraden les seves proteïnes (també les nostres). El resultat és que si li poguéssim preguntar a la granota com se sent entre els 37 i els 40°C, mentre es va incrementant dècima a dècima la tem­peratura , no sabria advertir-nos de la di­ferència perquè el seu organisme és in­capaç de detectar aquesta variació ambiental. En definitiva, podem bullir una

Sociologia de l'empresa

S\)clolo~la

dt: r l:mprl:'ia

Autors: Màrius Dominguez Salvador Carrasco Andrés Coco L.dia Daza

José L UlS Jlmenez Eduardo Aesbler Montse Simó Concepció Virgili

Editor: Edicions UniverSItat de Barcelona

Coeditor : Escola Umversitàrla d'Estudis Empresarials

ISBN , 84-8338-397-7

Núm. pàg.: 385

Any ed .: 2003

Ressenya: Manual Msic per entendre rorganltzaclo empresanal des d'una perspectIVa soclologlca. Ens presenta els conceptes bàsics de la socIOlogia en general, I de la sociologia d 'empresa en particular. I es desenvolupen els models o formes d'orgamtzacio del treball I de rempr8sa.

Comptabilitat de costos a Catalunya abans de la partida doble: tres recerques

històriques

(·'''''l'l.lht:U.I' ,I.- "I", .1 \. .1:.,IUI1\ .. _,l', .1' .. I.,: 1.1 l'.Inlt/aJ.,r!..- " '-' re-ú'hlUC' In". 'l'''''

Autor: Jaume Fernandez Sevlllano

Editor : EdiCions UnlverSl lal de Barcelona

Coeditor: Escola UniverSllana d'Estudis Empresanals

ISBN, 84 -8338-400-0

Núm. pàg.: 161

Any ed.: 2003

Ressenya: L'oblectll1 baSIC del llibre es presentar tres recerques fllstónques sobre la comptabilitat de costos a Cstalunya abans de fa partIda doble Els Ires casos segueixen la mateixa estructura d'exposlcIO: resum, paraules clau, Introducció, nucli del Ireball, concluSIons, fonts documentals I

bibliografia, Inclou també un glossao de termes comptables. económlcs I/uodics.

Més informació: Programa de Publicacions. Escola Un iversitària d 'Estudis Empresarials. Teff. 934024461 Fax. 93 402 44 74_ E-mail: resp-pub @emp.d2.ub.es

granota i aquesta no adonar-se'n de que li estàvem esca lfant el brou.

Un homínid

Els humans, a més de ser racionals, som capaços de percebre els increments de temperatura i, per tant, prendre les mesures més escaients. Podem cercar una ombra, canviar

l'aparença sana que tenim avui i la mort definitiva, vagi d'unes hores. Aix i doncs, els cientifics amb aquest sim il de la gra­nota bullida adverteixen que ens trobem en un moment prou crit ic com perqu è potser ja hàgim depassat el llindar de la possibilitat d'aturar la pròpia extinció i la de moltes altres formes de vida.

Ara mateix només tenim algunes evidències encara

d'ambient, etc. Tanmateix , els hu­mans no som ca­paços de detectar moltes de les

Un estil de vida que ens porta a deixar-nos bullir amb alegria ... ? Però encara no som granotes!

no letals , però que, tanmateix, in­diquen que estem arribant al "punt

substàncies que respirem o amb les quals entra en contacte el nostre cos. Simplement, aquesles subslàncies inter­accionen amb el nostre sistema metabò­lic general. L'únic que podem percebre són alguns dels seus efectes, però no pas com s'acumulen. Podem prendre un aliment enverinat amb dioxines i no ho percebem fins que aquestes no generin un efecte fisiològic visible. La contamina­ció ambiental és, en molts casos, un brou de substàncies, ja siguin a l'ai re, l'aigua o el sòl que ens passen desapercebudes llevat que no emprem tècniques analiti­ques. Per això, entre una dilució de 5 mg/litre o 50 mg/li tre de nitrats estem tan incapacitats com les granotes per a la percepció de la temperatu ra ambiental. L'única cosa que podem percebre és que emmalaltim , i els desajustos metabòlics producte de l' increment d'una determina­da substància tòxica abans de matar-nos. És cert que les tècniques analítiques per­meten valorar una determinada concen­tració de substàncies tòxiques, però no formen part del nostre sistema homeostà­tic com passa amb la temperatura.

Bullir-se amb alegria

La síndrome de la granota bullida és un símil per explicar que l'actual situació de contaminació mundia l no ens és per­ceptible com per determinar-ne l'efecte fi­nal i que, per això. pot ser que, entre

d'ebull ició" am­biental. L'augment de càncers, de malal­ties respi ratòries, d'al·lèrgies, etc., ens haurien de posar en estat d'alarma. Però, curiosament, com granotes dins d'una ol la al foc , ni ens immutem. Sembla que no tinguem cap estimul per sort ir de l'olla com els passa a les granotes. La genera­ció de gasos d'efecte hivernacle, el risc radioactiu , el lorat de la capa d'ozó ens sembla que tenen una probabililat prou baixa com per ser mortals per a la nostra civili tzac ió. Som incapaços , socialment parlant , de percebre aquesta escalada de degradaciÓ planetària que el nostre estil de vida està causant. Usem paper blan­quejat amb clor tot i que els subproductes que genera estan emmetzinant aigües i ,terres , a banda de destorestació , que causa greus pertorbacions que afectaran el futur de desenes de generacions. Ja no diguem del fantasma radioactiu que ens va mostrar el 1986 a Txèrnobil del que era capaç.

Continuem "nedant" tranquil,lament sense canviar res. Com els animals de temperatura variable som insensibles als canvis ambientals de les més de 100.000 substàncies quimiques, de la toxicitat de la combustió dels derivats de petroli . Pot ser que la nostra civilització es trobi tan sols a un "grau ambiental" de desaparèi­xer. L'única estratègia racional i sensata davant d'aquesta incertesa és canviar l'estil de vida sobtadament, i esperar que la pròpia inèrcia que hàgim creat no ens

37 17

18

aca.bi de coure, tot i haver abandonat l'olla perquè la cuina tot ell a ja sigui un pastis de flames.

Estimar la nostra vida

La sindrome de la granota bullida és una metàfora per reflexionar sobre els lí­mits de la vida i la percepció que en podem teni r. Per això , el princi-pi de precaució sobre el risc ambienta l que volem assolir és l'ún ica defensa per so­breviure. Canviar de vida o perdre-la. Aquesta és la qües-

tió. La granota ja està bullida. Volem con­tinuar nosaltres dins el brou tòxic que hem creat i que mal anomenem progrés? La resposta no és al vent sinó dins el co r de cadascun de nosaltres . No és senzill , però hem d'assumir amb humilitat que no hi ha fut ur si continuem com fins ara. La clau per sortir de l'olla és una vida més

simple, més austera. Si no reaccio­nem ja sabem el fina l: un "planeta ca-

Ient" amb mil ions d'humans "bu llits" mentre celebraven tenir més de tot. La ignoràn ­

cia és atrevida, però encara

no som granotes • •

el 1ll01l0gl'à rl C La invasió del mosquit tigre i altres alienígenes

Ona Ferrer. Veterinària

Les bioinvasions són el resul­tat que una espècie com la nostra visqui localment amb in­sensatesa global. Podríem es· mentar molts alt res exemples d'actualitat i també en el món de les plantes. El resultat d'una bioinvasió és sempre el de pèrdues per als ecosistemes ocupats i una pèrdua de la biodi­versitat local i, per tant, de patri­moni biològic. Es cert que algu­nes de les millores de la nostra alimentació han estat mercès a adoptar plantes i animals d'altres indrets en temps històrics. El problema d'avui és que els bioinvasors actua ls tenen com a denominador comu portar la destrucció i el caos biològic allà on arriben.

estat afavorits per la creixent mo­bilitat de mercaderies i persones per tot el planeta (com si el glo­bus fos un barri) , així com per la inconsciència a l'hora de fer rein­traduccions , A casa nostra els primers aliens assedegats de sang i fetge ja han arribat.

El mosquit tigre , picada ferotge

Per primera vegada a la Península Ibèrica s'ha detectat la

presència de mosquits tigre d'origen asià­tic. En aquesta ocasió , el temible mosquit fou detectat en tres barris residencials de la loca li tat de Sant Cugat del Vallès. Les persones que ja tenen predisposició a la picada de mosquits estaran ben servides,

Per algunes per­sones l'estiu de 2004 serà recordat com l'any que els va en­tra r la por al cos da­vant de les anome-

Amb aquests mosquits han arribat els primers aliens

assedegats de sang i fetge

El mosquit tigre (Aedes albopictus) es un insecte agres­siu i que provoca una picada dolorosa.

nades bioinvasions. Els científics de la Unió Intern acional per a la Conservació de la Natura (U ICN) han identificat les 100 espècies alienes invasores més mor­tals del món. El terror tot just acaba de començar. Aquestes espècies són res­ponsables de l'extinció d'altres espècies, suposen una amenaça per als ecosiste­mes que colonitzen i poden causar tras­torns notables a l'activitat humana. Tanmateix , tots aquests bioinvasors han

Es ca racteritza per tenir un color molt fosc , quasi negre. amb unes bandes característiques de color blanc platejat a les potes (palps i tars) i una ratlla blanca al dors que baixa des del cap fins al tòrax . La seva mida oscil,la entre els 2 i els 10 mm, tot i que normal­ment fa 6 o 7 mm. A més, té la particu la­ritat que es tracta d'un insecte força em­pipador perquè ataca a plena llum del dia, ja sigui en soli tari o en grup i no pas com els comuns que tenen un horari més

37 19

20

restringit. En la seva zona originària el mosquit tigre transmet el dengue, l'ence­fal itis o la febre groga. Tot i que aquestes malalties, ara com ara, no són presents a Catalunya no es descarta que la població immigrant resident pugui ser portadora d'algunes d'aquestes malalties i que amb aquest mosquit es comencessin a trans­metre. Tot és una

Et musclo zebra i un cranc diabòlic

Els primers musclos zebra (Dreissena polymorpha) foren detectats l'estiu de 2001 arrapats al campanar de l'antic nucli de Faió que sobresurt a l'embassament de Riba-roja, a l'Ebre. L'any següent ja se'n comptaven prop de 40.000 per metre

qüestió de temps i de clima (aquestes malal­ties són microbis que s'estimulen amb les temperatures altes).

Musclos, serps i crancs colonitzadors ... que, a més,

destaquen per tenir molt mala llet!

quadrat i el 2004 el fons de l'embassamen t de Riba-roja semblava una catifa de musclo zebra. La presència d'aquest mol·lusc aug-

L' hàbitat original del mosquit tigre són els forats dels ar­bres de selves del sud-est asiàtic. Com en moltes altres bioinvasions aquestes són el resultat del transport accidental, en aquest cas d'ous i larves d'aquesta espè­cie. per mitjà del comerç marítim de pneumàtics i també, en algun cas, pel co­merç de partides de bambú de la sort. La seva presència a Europa, de moment, s'ha detectat a Albània , França i Itàlia. A Itàlia, ja fa uns quants anys que tenen aquest problema i, malgrat gastar-se molts diners en intentar combatre'l, el mosquit no para de colonitzar altres zo­nes del país. Som, doncs. a l'inici d'una nova colonització que anirà acompanya­da de molta picor. Com tots els mosquits, cria en aigües estancades. A Sant Cugat, en un petit cendrer ple d'aigua s'hi van detectar més de 400 larves.

De moment, els experts i els departa­ments de la sanitat pública només adver­teixen que es tracta d'una picada doloro­sa que es pot alleugerir amb els ungüents per a mosquits comuns, i que es prenguin mesures per evitar aigües estancades prop de casa. Atès que tenen un ra­di d'acció de poc més de mig quilòmetre al voltant de la bassa de naixement, sem­bla que els llocs més afectats poden ser les urbanitzacions més que no pas els espais urbans.

,

"

menta com menys pro­funditat d'aigua hi ha i arriba a assolir re­cobriments la densitat dels quals oscil·la entre els més de 10.000 fins a 41.000 exemplars per metre quadrat. El musclo zebra és un bivalb de petites dimensions (uns 2 - 3 cm) que viu en aigua dolça i que creix molt ràpid. És un animal origi­nari dels mar Negre i Caspi , que fou in­troduït a traves de les aigües de lIastre dels vaixel ls en diverses zones com els Grans Llacs americans ja en el segle XIX . Avui , aquest musclo, sense valor co­mercial ni alimentari , constitueix una pla­ga a França, el Regne Unit i Itàlia. L'evolució del musclo zebra a casa noslra (de moment confinat al riu Ebre) ha estat espectacular. En poc més d'un any ha colonitzat tot el tram català de l'Ebre. En l'actual itat se'n troben al llarg dels més de 120 quilòmetres de riu, compresos entre la desembocadura i el pantà de Riba-ro­ja. Ara ja té les portes obertes per enfilar­se riu amunt. La millor forma de combatre aquesta invasió hauria estat buidar l'em-

bassament de Riba-roja , però, per raons polítiques, no es va considerar. Les pèrdues econòmiques que causa co-mencen a preocupar.

Tanmateix , potser la bioinvasi6 més ferotge que pateixen els

nostres rius és la de l'anomenat cranc de riu americà (Procambarus

clarkii) . És una de les majors pla-gues dels nostres rius. Es va

introduir el 1974 amb la intenció de repo­blar els riu s per a gaudi dels pescadors. Tanmateix, aquest cran c, de color vermell encès i pinces de llamàntol va aprofitar la debilitat de les poblacions locals per ini­ciar l'extinció de l'espècie autòctona. Es troba al llarg de les riberes i, a més, té un interessant costum de fer de sapa i minar el terreny de forats. cosa que provoca

les dents ejaculadores les té dar-re ra la boca i és poc probable que pugui emmet­zinar una persona adulta. Tanmateix , és molt agressiva i mossega amb delit i re­sulta un perill per als menuts. Es una serp que li encanta enfilar-se als arbres i els pals de la llum i provocar cu rtcircui ts. A començament dels anys 50 van arribar amb carregaments militars a l'illa de

despreniments i va­ria l'orografia natural de les vores fluvials. S'ha convertit en un problema greu per als cultius d'arròs del

La producció local i ecològica: la millor garantia per aturar

les bioinvasions

Guam (una illa del Pacific de 549 km2

i uns 160.000 habi­tants situada entre les Filipines i el

delta de l'Ebre i l'albufera de València, perquè la densitat d'aquests crancs pot arribar a ser de més de 500 quilograms per hectàrea. La seva voracitat amb els brots de l'arròs no té límits. Val a dir tam­bé que és un animaló que, tot i ser co­mestibl e, no té una carn especialment va­luosa. Pot viatjar per terra força estona i gasta força mala llet quan se'l vol agafar.

Serps fins a la sopa

Hi ha bioinvasions que aparentment només són sorolloses i prou, com pot ser el de la cotorreta grisa que fou introduïda com a mascota . Malauradament, molts ciutadans inconscients que no podien so­portar els seus cri ts estridents les van alliberar i van sociali t­za r el problema. Avui , es troba per tota l'area metropolitana de Barcelona i causa estralls a l'agricultura. Però n'hi ha d'al­tres que són terrorífiques, Aquest és el cas de la serp arborícola bruna (Boiga irre­gularis) orig inària d'Austràlia , Indonèsia i Nova Guinea Papua que pot assolir els 3 m de longitud (habitualment en­tre 1 i 2 ml. Es verinosa però

Japó). L'absència de depredadors va fer que es convertis en una autèntica plaga. Primer de tot va eli­minar deu de les onze espècies nadiues d'ocells de l'illa. A continuació va co­mençar a atemorir la població local amb les seves mossegades i les constants in­terrupcions en el fluid elèctric. El proble­ma està sense resoldre i es calcula una població de més de 2.000 serps per qui lòmetre quadrat i en algunes àrees és de més de 12.000 exemplars per km2. El gran perill és que aquesta serp té facili tat per amagar-se en els carregaments d'avió i vaixell. A casa nostra se'n va de­tectar una en un carregament aeri.

En conclusió , potser hauríem de pen­sar en tenir menys mascotes exòtiques,

reduir el trànsit de mercaderies del comerç mundial i, per tant , donar suport al comerç local i proper. Probablement, un tomàquet del Prat de Llobregat sigui més car que un de xinès , però potser algun dia amb el

xinès introduirem un invasor que ens farà pagar milions

de vegades més l'estalvi per no donar suport a la produc­ció local i ecològica. Aquesta és la millor garantia per atu­rar les bioinvasions •

•

37 21

C> FI N

ENTORN, sccl és "no inicialiv. d'espia<, constituida cern a cooperativa nilll de Iretlal assOClal 1 consumidors que ,ealilu sel"i8is SOClOeducaws JM!f ats seus assOClaIS I tert!fS en general.

Iniciativa d'esplac ENTORN "" .. en el SI d'Espiats C."I.ns, • mb el nom d'ESPlASHI cap .l'.ny 1988, AI cap de 4 anys es consrrruBIl com a cOOpel 8uY8 pe, Iai de diferenciar els serveiS plolnslOnals I els voluntaris de l'associacIó, mantenint la vinculació a parlll dels socis consumidors .

El 1993 es fusiona amb AREC. cooperativa de slImlars ObJ8C11US fDfmada enlre esplais de Badalona. adoptanl definitivament el nom d'ENTORN, secl,

DEMOCRATlCA l •• trl ' 0ur.i6 çeqwr" I" IS pou de O*Ilnl en dol. d'Ull ple conlloguI'" !lrP"S demotrh cs 1mb 11 pertitflCl6 ci. UllS Ib IoOCIL

CATALANA r~ '* • I OlS .. ( ",I IIi_ di C-'.!uny. da d. r .rrlllfMlll loul dels nUH. s $In fli I I. ldIr1uhtlci6 tuli ... ! q .. IlIS is 1lf6pll.

INNOVADORA RalIIIm a lbun .Y*l11u IIICt:SJl IJIJ!/UI. cl nm IODOIbga ~ Kluliuant perlTllnen lmllf1t Ib JItIolTIOS 1duu1a1l' Ofg"'I1I1I1S.

EXPERTA Amil l'na! de mb di 10 . nys d'llpenkJal UI ol,"" loluclo nl ea nll nlldu .n .elIVIII II on JO rn

I spetlWIII$.

PROGRESSISTA Par,." I la ,dellcl emplalll . 1 un Idean QUI tnS Id.null" 1mb .1 Mo, ltTlllnl l.lc I PUJoV"UISII

EfiCIENT Ens dot." d'UllI or;-nlua06 allIlCIUfIld. I prolaSlolll! par gll.nl' 11 scMnw dels nDSlJlS ""."

I. Assessoreu vos. Per Iols aquells prolecles professionals que puguem rea litlar amb vosaltres.

2. Participeu . Feu·nos saber les VOSlfes proposI es de servers, ml/lores en els que (f!al;uem, necessitats, ...

3. FeuoflOs ambar els VOSUItS curr lcullJ'Tl.S per pod9f'vos ofelll Ireball.

ENTORN, seel Avinyó, 44 , 2n 08002 Borce lona T.I 93 302 61 62 Fo, 93 301 9694 entorn@entom.org / www.entorn.org

cI monogl'à fi C La primera bomba qUlmica-radioactiva esclata a Catalunya

Josep Puig. Enginyer Industrial, membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear

Era sabut de fa anys, però, finalment, les autoritats catala­nes han confirmat (setembre 2004) l'existència de la primera bomba químico-radioactiva dota­da de mecanisme de retard . No era pas una bomba desconegu­da. Alternativa Verda ja la va de­tectar farà 18 anys (novembre 1986) , quan va denunciar i va fer saber a l'opinió pública de Catalunya "que a la fàbrica Cros de Flix es continuaven fabricant i emmagatzemant PCS's (policlorobife­nils)" , malgrat que ja era vigent la prohibi­ció de la seva fabricació a tota la Unió Europea.

És només la primera bomba de les moltes que la poden seguir, ja que in­comptables bombes químiques dotades amb mecanismes

els humans en depenem. Aquest és el cas de la planta Erkímia que l'empresa Ercros té a Flix. Durant molts anys ha fa­bricat tota mena de productes sense ser capaç de demostrar cap mena de cura per l'entorn , abocant directament a la llera del riu Ebre tot tipus de produc­tes tòxics (organoclorats com el DDT i el PCS; radioactius com l'U-238 i els seus descenden ts, Ra-226 i Pb-2 10; metalls pe­

sants com ara Hg , Cr, Ni , Cd, Pb, Cu , As, Zn) . Tot plegat no és altra cosa que una evident demostració que els seus siste­mes de producció han estat i continuen sent molt poc o gens eficients.

Incapaç de funcionar copiant els cicles de la natura ni de practicar la política de

residu ze ro, de retard s'han anat escampant pel país al llarg de tot el procés d'indus­trial ització sense

Erkímia va abocar Erkímia va anar abocant ingents quantitats de pro­ductes tòxics al riu . Això sí, comptant

grans quantitats de productes tòxics al riu , amb la complicitat

de les administracions cap mirament ecològic. Aquestes bombes no són altra cosa que la prova més evident de la manca de responsabi litat ecològica de nombroses empreses industrials, que gai­rebé només s'han preocupat de transfor­mar en diners els béns comuns que la natura ofereix generosament als humans, i mai no s'han preocupat de ser solidàries amb els sistemes naturals, dels quals tots

amb la complicitat de totes les administracions (la local, l'au­tonòmica , l'estatal). Tant l'ajuntament de Flix i els de la seva rodalia , com la Gene­ral itat i els seus organismes (l'antiga Direcció General de Medi Ambient , trans­formada després en Departament de Medi Ambient i avui anomenat Departa­ment de Medi Ambient i Habitatge; l'anti­ga Junta de Residus , avui Agència

37 23

24

Catalana de Residus), com el govern de l'Estat (l'antiga Secretaria General de Medio Ambiente , avui Ministerio de Medio Ambiente ; la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre), tots ells tenen la seva part de responsabilitat en l'ocultació activa i la manca d'acció davant la bomba química. Bomba que, amb retard, s'anava gestant a la riba del riu Ebre, per acumulació de

Aqu ests residus són el resu ltat de l'ex­tracció de l'urani del mineral que el conté , element bàsic per a la fabricació del com­bustible nuclear i del material emprat per a la fabricació de les bombes atòmiques. A Catalunya no hi ha cap abocador ade­quat per dipositar-hi residus radioactius , com els produïts en la planta d'Erkímia. Tanmateix, l'abocador del Racó de la

Pubilla continua en residus generats pels seus inefi­cients processos de producció , just allà on l'antiga Electroquímica de

Els sistemes naturals han estat actiu recollint dia a dia els estèrils d'aquesta indústria contaminant.

destarotats per la dèria de produir d'esquena a la natura

Flix (avui Erkímia) tenia i té la canonada per abocar directament al riu .

Tanmateix, l'abocament a la riba de Flix és només una part de la història bru­ta de la fabricació per part d'Erkímia.

A partir de l'any 1986 ja no s'abocaren més residus al riu , sinó que es portaven a un abocador. Unes mostres dels resi­dus de l'abocador del Racó de la Pubilla que fa servir Erkímia per dipositar-hi els materials resultants del tractament de la fosforita per a la fabricació de fosfats, re­collides per membres d'Els Verds-Alter­nativa Verda, a la matinada del dia 17 de setembre de 2004 i analitzades en equips de mesura de radiació gamma global del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear, han donat valors de 3.600 Becquerels per litre amb un error de mesura com­prés entre +70 i -70 Becquerels per litre. Això representa una radioactivitat de l'ordre dels 3.100 Bq/kg (amb un error de mesura comprès entre +60 i -60 Bq/kg) .

Aquests residus haurien de ser considerats equivalents als resi­dus (anomenats estèrils) de la mineria de l'urani (que conte-nen el 85 % de la radioactivitat original del mineral d'urani) .

Fa vint anys que Els Verds - Alternativa Verda exerciren l'acció penal popular contra l'empresa FECSA pels abocaments d'òxids de sofre sobre els ecosistemes forestals del Portet (Alt Berguedà) per part de la central tèr­mica de Cercs (setembre 1984), que va suposar la primera condemna per delicte ecològic de l'Estat Espanyol. És evident que el cas d'Erkímia, més enllà de posar­lo sobre la taula, exigeix una querella per

delicte ecològic contra els directius de la planta d'Erkímia i de l'empresa

Ercros, propietària de la ma-teixa, alhora que caldria impli­

car la compl icitat en aquest de­licte eco lògic de tots els

organismes de les administracions que, assabentats de la si tuació , ho permeteren. Durant anys les autoritats competents no han pres les mesures que haurien hagut de prendre per garan tir la sa lut de les persones i dels sis-

temes naturals. Recuperar la salut dels sistemes naturals, destarotats per la dèria de produir d'esquena a la natura, i fer­ho tot emprant els mecanismes que la natura ens mostra i ens po­sa al nostre abast , és un dels ob­jectius que ens hauríem de propo-

sar entre tots •

•

el mOllogl'àl'iC Simplicitat radical, nou estil de vida

Lai; Roca. Llicenciada en Ciències Ambientals

Imaginem-nos que som en un bufet i que som els primers de la cua. El banquet no només inclou aigua i aliments. sinó també els materials necessaris per obtenir roba , refugi , sanitat i educació. Com sabrem quina quantitat hem de prendre de ca­da cosa? Quina quantitat és su­ficient per deixar-ne prou per als que hi ha darrera la cua? No no­més per als altres sis mil milions de persones que hi ha ara, sinó per als que encara han de néixer i per a la resta dels éssers vius que ens acom­panyen en aquest planeta. Aquesta és la reflexió que ens proposa Jim Merkel , au­tor del llibre Simplicitat radical (editat re­centment per la Fundació Francesc Ferrer i la Fundació Terra) que ens pro­

terminada, el seu consum de re­cursos, l'a lteració de condicions de l'entorn que comporta i el ni­vell de l'esgotament que pot su­portar el seu territori. En ce rta manera, es pot assimilar al que seria el Producte Interior Brut de l'economia, però en termes de sostenibilitat ambiental. La pri­mera vegada que es va calcular la petjada ecològ ica a Catalunya, al 1998, es necessi-taven al voltant de 3,26 hecta­

rees/habitant. El 2001, aquesta relació havia pujat a 3,92 ha/habitant. Als Estats Units la petjada ecològica és de 9,5 ha/habitant i a l'índia de 0,8 ha/habitant. La mitjana planetaria es de 2,2 ha/habi­tant. Però tornant a Catalunya, a més d'aquest increment d'un 20% en menys

posa un mètode per garantir la super­vivència de l'espècie humana.

La petjada ecològica : una mena de PIB en termes

d'un lustre, si tenim en compte el conjunt de la població vol dir que per mantenir l'actual estil de vida Una d'aquestes

eines és l'anomena-

de sostenibilitat ambiental

da petjada eco lògica, que és un indicador que valora la superf icie eco lògica que cal per cobrir les nostres necessitats vitals en consum de recursos i assimilació de residus d'una població determinada en un territori , a fi de sati sfer el seu estil de vida actual d'una manera indefinida. És un càlcul que ens dóna una idea del nostre impacte sobre un territori . Ens ajuda a entendre la relació entre una població de-

necessitaríem una superficie 7,8 vegades l'actual. Això no­més és possible perquè importem el que necessitem d'altres territori s i hipotecant els recursos de les generacions futures,

Jim Merkel defineix una vida simple com aquella que es pot dur amb una pet­jada ecològica de 2,43 ha/habitant o menys. És evident que, en el cas de casa nostra , això significa redu ir en un 60% l'actual consum de materials i energia.

37 25

26

Sens dubte, no és una tasca senzilla per­què significa reduir, però no hi ha motiu per pensar que un estil de vida més sim­ple no pot gaudir d'abundor, de comoditat i de progrés. El benestar actual és exage­rat i, sobretot , és el resultat d'un sistema altament ineficient i poc eficaç . També sabem que tenim la tecnolog ia per redui r en un factor d'entre 4 i 10 l'actual con­sum de matèries i ener-

del nostre estil de vida i ser conseqüents per reduir- la fins a les 2,43 ha/habitant o menys. També cal ser conscients de l'im­pacte de l'actual model demogràfic i de la importància de redui r el consum de carn i de combustibles fòssils de la nostra mo­bilitat.

Les 2,43 ha/habitant que ens proposa el mètode de la simplicitat radical in-

clouen un estil de vida gia sense perdre be­nestar. L'exemple més clar el tenim en la il·lu-

Cal aprendre a portar una vida més senzilla

molt sim ilar al que portem ara, però més auster i amb menys residus . Tot i

minació, atès que amb una bombeta d'incandescència fem llum, però essencialment generem calor absur­da, quan amb una bombeta fluorescent compacta reduïm per quatre el consum i la calor sense perdre intensitat de llum.

El nostre món es basa en la ineficà­cia , és a dir, en un disseny que fomenta els residus i la contaminació perquè no pensem en les conseqüències ambientals i, molt menys, en el llegat tòxic que po­dem deixar als nostres fill s que amb tant d'amor posem al món. Simplici tat radical o moderada, tant li fa. La qüestió és que siguem conscients que cada objecte que adquirim, potser innecessari , s'afegeix al "pes ambiental" que pertorba el planeta i, per tant, amenaça la nostra existèn-cia. L'actual societat de consum , ba-sada en produir més i més, potser hauria de convertir-se en una so­cietat de serve is dels quals en fóssim usufructuaris i els pa­guéssim no tant per la seva pro­pietat en exclusiva com pel seu ús racional. Es poden donar molts consell s per portar una vi­da més simple, però, per da-munt de tot, potser el més im­portant és portar la comptabilitat per ser conscient del que con­sumim. Aquesta és la fórmula que ens proposa el mètode de la simplicitat radical de Jim Merkel: portar la comptabiltiat ambiental

e

així, amb aquest model la bioproductivitat del planeta es consumeix un 20 % més ràpid del que triga a gene­rar-se. Això vol dir que retardem l'atzu­cac, però que caldria reduir encara més. Però és evident que cal aprendre a portar una vida més senzi lla per als qui som fills de l'abundor i el malversament. El canvi no es pot fer d'un dia per un altre . La clau és incorporar una nova ètica, uns valors socioecològics que ens permetin va lorar la vida dels éssers futurs i de la resta dels éssers vius. Una ètica en la qual la nostra espècie no és pas el Rei de la creació i que el seu pas pel planeta

no és pas el d'un propietari dès-pota, sinó només el d'un usu­fructuari que ha de deixar el

patrimoni que ha gaudit com a mínim igual o fins i tot millor que com li han llegat. La moral cris-tiana ha fet molt de mal per­què assumeix l'ésser humà

• com un ésser superior que pot fer el que li doni la gana. La laïcitat és un bon punt de parti ­da que ho facilita. No és sen­zil l portar una vida simple, però és l'única possibilitat per

"" no acabar com la granota que cau en una olla amb aigua es­

callant-se. Ara hi som a temps i tenim les eines per fer-ho . La irracionalitat és no viu re de forma més simple ~

a

l' cn ll'cvislA Dolors Marín

Vicenç Molina Espai de llibertat

Dolors Marín és doctora en Història. Autora de Clandestinos. El maquis contra el franquismo,

Francesca Bonnemaison, educadora de ciutadanes. Coautora de La Barcelona rebelde. Guia de una ciudad silenciada,

Editorial Nova Terra. 1958-1978. Un referent.

- ¿ Quin és el paper del maquis en la I/uita antifranquista? - En parlar genèri cament de maquis hem de fer una distinció entre el que popu larment s'ano· menaven "huidos" i el que serà pròpiament el moviment dels "maquis". Els "hu idos" són aquelles persones que, com diu el seu nom, es refugien precipi­tadament , i armats, en les zones més iso lades de l'Estat espanyol. Fugen de la repressió que, des de la zona dels "naciona ls" i des de 1936, s'estén sobre tots aquells cone· guts amplament per "rojos" o republicans. Aquestes persones organitzen la seva re· sistència a les zones rurals i tenen algu·

menen "guerrilleros" i tenen els seus propis òrgans de premsa. La seva lluita s'estén des de Galícia a lleó, les serres de Conca, o Andalusia.

- ¿ Els maquis són un cas més avia t ca talà, doncs? - El fenomen conegut com a "maquis" es més especific de Catalunya, és el producte d'unes accions d'agressió i pro· paganda contra el règim fran­

quista. En realitzar la retirada a França, molts antifeixistes van sortir dels camps de concentració francesos i es van afegir al maquis per lluitar contra l'exèrcit ale­many. A la fi de la guerra van pensar que

nes "bases" que els donen suport; menjar, armes, propaganda.

El maquis és basat també podrien estendre la lluita a l'Estat espa· nyol i acabar amb el darrer dictador, però no va ser així, ja que els aliats semblaven tenir uns alt res plans per a

En algunes zones aquesta resistència du­rarà molts anys i es­tarà coordinada pel

en accions d'agressió i propaganda

contra el règim franquista

Partit Comunista, tot i que les seves ba· ses estan formades per persones de dife· rents ideologies. Tindrà molta importància l'AGLA (Asociación Guerrillera del Levante Español). Ell s mateixos s'ano·

la península, donada la seva situació es· tratègica al Mediterrani i davant el perill que significava un comunisme emergent en aquell moment. En veure que la lluita s'interrompia, molts decideixen no deixar

37 27

28

les armes i segu ir. La majoria dels que resisteixen són llibertaris catal ans instal·lats al sud de França que tenen les seves famílies i amics en la zona ocupa­da pels franquistes. Tampoc no s'han beneficiat del possible ex ili organitzat cap a Rússia, Mèxic o els països sud­americans. Així, aprofitant el pas fronterer entren i surten repetidament i realitzen una sèrie d'accions agressives que van des de cops econòmics a empreses i interessos

la ruralia i l'acció de propaganda serà més efectiva. Un exemple del que diem és la determinació del nucli de socialistes aragonesos que s'integren dins del grup de Wenceslao Giménez Orive i que ac­tuen a Barcelona i Madrid amb el signi fi ­catiu nom de "Los Maños". Preveuen que la guerrilla rural està destinada a desa­parèixer amb l'increment d'efect ius mili­tars i amb la poca incorporació de resis­tents. Així decideixen integrar-se sota l'aixopluc de la xarxa dels llibertaris.

del règim relacionats amb Falange o amb els notoris guanya­dors, a la distribució de propaganda, ac­cions de sabotatge,

Acció a cara descoberta: Francesc Sabaté exclamava,

en català: Sóc en Quico

- En tot això ¿qué hi ha de fet històric o de llegenda romàntica?

fugues de presos, suborns a jutges i fun­cionaris , falsificació de documents, i un llarg etcètera.

- ¿Hi va haver relació entre el maquis català i la resta d'Espanya? - De fet no hi havia relació entre ells, és època de clandestinitat i no és possible coordinar accions conjuntes. De fet , ni entre els mateixos llibertaris no hi ha massa possibilitat de fer-les. Només hi ha relacions a nivell de reconstrucció sindi­cal i tot i així la majoria de comitès de la CNT acaben a la presó,

- ¿La ciutat era el lloc d'actuació prefe­rent? - Sí, cal destacar que el maquis català té una característica intrínsecament urbana, el seu lloc d'actuació és la ciutat. Els seus integrants havien format part del proletariat industrial de la corona de Barcelona i es mouen molt millor entre autobusos, línies de metro i l'entramat dels carrers que no pas en els mitjans ru­rals, El món rural només és el lloc per transitar amb guies autòctons, sovint del Berguedà, fins als transports públics - el tren- que els deixen a les rodalies de la ciutat. L'actuació urbana sempre tindrà més ressò mediàtic que no els actes dins de

- Els guerrillers cata­lans aviat van tenir una projecció pública notable. El fet que en els seus actes d'expropiacions, sempre a cara desco­berta , i sovint fets des de taxis - en què el taxista ignorava el que passava a l'inte­rior del Banc- homes com Francesc Sabaté exclamés en català: "Sòc en Quico!" van fer que aviat s'integressin dins d'un imaginari col·lectiu en el qualla repressió era la pauta dominant de la vi­da quotidiana dels ciutadans. Els activistes eren descrits amb noms com: "atracadores, bandoleros, malhe­chores, pistoleros ", o fins i tot "invertidos" - perquè anaven ben vestits'- ... Els vençuts estaven, però, força acostumats a llegir entre línies els mitjans oficials. Funcionava millor el boca a orella popu­lar: a l'endemà d'algun dels fets , tot Catalunya sabia el que havia passat. Els actes de no-conformisme o d'enfron­tament directe aviat eren relatats pels mateixos veïns que, en un pacte de silen­ci impressionant, teixien un altre discurs basat en la resistència . Si no, no ens ex­pliquem com, a les seves zones de nai­xement , ningú no delatés la presència de Ouico Sabaté en l'enterrament d'alguns amics a l'Hospitalet , on era observat per veïns i amics, on també visitava la seva germana Maria. També el cas de Ramon Vila que treballava a temporades en algu-

nes masies, o el de Marcel·lí Massana que voltava per Berga i fins i tot va conví­dar a un "carajillo" un guàrdia civil dins el mateix bar. És interessant comprovar que diverses "llegendes" associades al maquis lliberta­ri han estat reals per inversemblants que ens puguin semblar: des dels atraca­ments amb cotxes de luxe a "meublés" de la part alta de la ciutat, fets per en Facerias, a que Quico Sabaté pernoctés en un lloc tan "segur" com la presó de dones, on no era bus-

també filla de dècades d'història del mo­viment llibertari català en què l'acció dels grups - armats o no- recolzava l'acció de la central sindical CNT. Dins de la història anarcosindicalista han estat coneguts grups impulsors de diverses publicacions, de teat re, naturistes. ateneistes, creadors d'escoles racionali stes, esperantistes o malthusians. Aquesta estructu ra grupal permet també que els grups revesteixin característiques molt personalitzades a partir precisament

cat per ningú . Potser part del misteri que ha envoltat el maquis ca­talà ve d'aquesta fasci­nació rocambolesca

Calia imaginació i valentia per lluitar contra

dels seus integrants. És per això que alguns grups continuen dins la lluita armada antifran­quista encara que, des de l'assemblea majo­

el silenci apàtic del règim

per l'acció arriscada i molt imaginativa. De fet, per llu itar efectivament con tra el silenci apàtic del règim calia molta imagi­nació i valentia.

- ¿Hi va haver planificació política es­tratègica o més aviat voluntarisme resis­tent activista? - De fet els anarquistes no en tenen massa de planificadors polítics, però això no vol dir que la seva lluita no estigui ba­sada en un ús de l'estratègia efectiva i en un mètode d'actuació a partir de grups afinitaris d'individus. L'organització dels anarquistes s'estructura a partir de la lliu­re associació dels

ritària del moviment, es desaconselli se­guir en aquesta línia. Aquí entra la part del voluntarisme resistent, de l'anar fins a la fi , encara que tot sembli ja perdut.

- La lluita armada ¿comporta resultats efectius per a la resistència o contribueix a justificar la repressió? - Des del principi penso que era una llui­ta perduda, però que cercava reconquerir l'espai de dignitat reservat al moviment obrer que havia tingut una llarga trajectò­ria a casa nostra. Reflexionem si no res­pecte al que feien els maquis quan edita­ven Ruta clandestinament: li enviaven un

exemplar al cap de pol i­membres que, per ra­ons d'afini tat (i aquí hi cap tot: intel ·lectual, veïnal , d'ofici, familiar,

LA BARCELONA REBELDE

cia de Barcelona, però un altre el deixaven en la bústia de l'Arxiu Històric de la Ciutat. Volien demostrar que seguien aqui, com sem­pre des de finals del se­gle XIX. Això demostra que tenien un sentit im­portant de l'esdevenir històric, de que algú al­gun dia escriuria sobre això.

o afectiva) s'uneixen per fer determinades accions. Un cop l'acció es reali tza el grup pot extingir-se o seguir ac­tuant. Aquesta organit­zació acèfa la i federati ­va de grups és pròpia de temps de clandesti­nitat en què una delació pot fer caure tota una estructura piramidal. És -..,.,- ,

De fet, no sé si va in­crementar la repressió , ja era molt dura sense

37 29

accions armades, i el que és més impor­tant, va caure sobre tothom, tant si eren anarquistes com si no. Fins i tot tocava el rebre a molta "gent d'ordre" o missaires, si eren catalanistes, o sobre "espanyolis­tes" si eren Iliurepensadors. En això si que van reparti r a gust. van anar mal da­des per a tothom.

- ¿Hi ha dones ell la lluita armada? - Sovint tothom pregunta si hi havia do-nes atracadores. És una pregunta tòpi ca.

- Com deia, no entendríem el fenomen dels maquis si no el contextualitzem dins d'una gran repressió exercida pels fran­quistes sobre les classes treballadores. En el cas de Catalunya la trobem repre­sentada en tres nivells importants: el món del treball , les reivindicacions nacionals, i l'emancipació de les dones. En tots tres fronts s'havia avançat força en els anys republicans , i ara s'havia de castigar als culpables, Per tal de retornar a l'estat ini­cial calia, més que dictar lleis i consolidar

l'aparell repressor, humi­És inimaginable que dins el moviment lliber­tari dels anys cinquanta hi hagués dones atraca­dores. Perquè li dona­ven a la dona un paper

Massana va pagar un carajillo

liar les consciències i no permetre que afloressin els records del passat reivindicatiu. La tasca a un guàrdia civil!

important dins la societat, però encara no estaven preparats, ni els llibertaris, ni tots els homes de la seva generació, per ator­gar a la dona un paper tan "principal" . Però el maquis llibertari estava format tant per homes com per dones. Hi havia dones que creuaven la frontera, dones que abastien de menjar els grups, dones que feien d'enllaços i portaven armes i distribuïen propaganda. Dones, i ... nens i nenes. Tots estaven encabits dins la xarxa anarquista , una xarxa de clandesti­nitat en que tots col· laboraven perquè els anava la supeNivència. I si els enxampa­ven tots corrien la mateixa sort: tortures, descrites als diaris com "hàbiles interro­gatorios", i a la garjola, o pena de mort . Homes i dones corrien el mateix risc. Un exemple: "Blanca" de Toulouse, va baixar a Barcelona amb una ràdio transmissora amagada entre els seus fills bessons, dins d'un cotxet de bebès. Vaig entrevis­tar una iaia que em va expl icar que havia tret les armes de la casa en el seu senat­xo del cole, davant els policies que la cercaven. Hi ha anècdotes a milers .. , Penso que ser resistents implicava políti­cament tota una forma de viure , millor dit de sobreviure.

- ¿ La repressió és ben reflectida per la história?

de deconstrucció dels sentiments emancipadors de la personali­tat dels ciutadans va estar feta a cons­ciència : educació repressora , paper im­portant de l'església en tots els afers quotidians, retorn de la dona al paper se­cundari, i misèria econòmica garantida. No podem imaginar el grau de repressió aquel les generacions que no l'hem viscu­da de prop. És inimaginable fer història oral i veure corn els nostres protagonistes encara senten un dolor molt viu en evo­car els seus records. El que és més fotut és veure que els arxius administratius re­cullen la major part d'a llò que t'han expli­cat amb tota la fredor i l'asèpsia possible . Confrontar el drama humà i els papers escrits és molt dolorós per aquells que ens sentim néts dels vençuts, d'aquells que des d'una o altra ideologia estaven per la llibertat i la convivència.

- ¿ Quin missatge transmetries als lectors vinculats als moviments juvenils d'educa­ció en el lleure ? - De fet el que volem atguns historiadors -i entre ell s els que formem part de la Marxa dels Maquis- és que la lluita realit­zada no quedi en una història romàntica que es pugui guardar al ca laix de la memòria. Volem que tingui una lectura actual , que sigui un referent historic i al­hora que doni impuls ats nous moviments

37 31

32

socials que en són la continuïtat. Pensa que la majoria dels marxaires, a banda dels antics companys que van viure la guerra, són gent molt jove i de tot Catalunya. Es proposen diverses accions molt variades i en diferents indrets al llarg

van resistir en els anys més cruels de la postguerra. És una bona tasca educativa treballar en aquest senti t, fer sentir més propers els nostres avis i allò que els va tocar viu re. Penso que cal treballar en l'educació intergeneracional, això fa valo­

de tot l'any en comme­moració de les lluites dels resistents antifei­xistes. Cada any inten­tem rescatar de l'oblit alguna nova biografia o

Cal lligar la memòria ritzar els altres, que prenguin importància dins les nostres vides , al territori , fer sentir més

propers els nostres avis - ¿ Qué ens resta

història. I així sovint llegim poemes da­vant les tombes dels guerrillers, fem xe­rrades o passem pel·licules. També al­guns canten, d'altres pinten murals, o mantenen una pàgina web. Però sobretot investiguem, parlem i intentem explicar­ho a qui ens escolti. Hi ha una tasca necessària a fer: lligar la memòria al territori. Cal que els nois i noies de Catalunya reconeguin la geogra­fia a partir d'aquells homes i dones que van ser protagonistes de la història col· lectiva. I hem de fer aparèixer els per­sonatges anònims com a exercici de con­vivència cívica. Com dirien els antics ex­cursionistes del CEC, cal reconèixer i observar per estimar el pais , aquesta tas­ca la farien els anarco-naturistes als anys vint. I es pot fer ara a partir d'itineraris que segueixin les passes d'aquells que

d'aquesta història? - El que és més important: salvar dins la memòria els llocs i espais col· lectius. Hem de recuperar referents ciutadans que ens facin seguir la història col·lecti va que va passar abans del 1939: aqui hi havia una escola racionalista , allà un grup excursionista-naturista, més enllà una barricada. I també els de després, els periils dels morts del Camp de la Bota, les batalles dels anys setanta a les fàbriques , les trobades de dones, tot el que va ser arrabassat com si mai no ha­gués existi t, com si la revolta contra el despotisme mai no hagués estat possi­ble. Part d'això és el que vam pretendre fer a La Barcelona Rebelde. Voldríem que d'altres ciutats o col·lectius també ho fessin. Perquè com afirmaven els maquis de debò: una via important és l'autogestió \

la col·labol'aciÓ

Alemanya Amenaça ultradretana? Què passa a llEst del país?

Wolfgang Rad léwitz • Christian Lange

Des de fora - també des d'Espanya o des de Catalunya­l'observador es preguntarà: Però què està passant a Alemanya? Una pel·licula sobre Hitler és tot un èxit de cartelle ra des de fa setmanes. Partits ultradretans aconsegueixen representació en parlaments regionals. El PDS, parti t comunista successor del SED (l'antic partit oficial de la RDA) , obté espectaculars èxits electorals a l'Est del pais . Assistim a un ressorgiment dels extremis­mes? Adquireix per ventura l'antisemitis­me carta de naturalesa a Alemanya?

Res d'això no és cert . La pel·licula "Der Untergang" (L'enfonsament) reflec­teix la fanàtica obediència al "Führer", un cabdill embogit. cada vegada més allu­

orientals estan travessant una fase d'intenses transformacions. L'envelliment de la societat. l'economia globalitzada i un cú­mul de mancances en l'àmbit educatiu es fan sentir implaca­blement. En molts casos les do­loroses però ineludibles refor­mes del mercat laboral i del sistema de la seguretat social , postergades durant dècades. han de ser compreses, accepta­des i assumides pels afectats.

És evident que els canvis, sobretot si duen aparellats cà rregues i reta llades in­dividuals, sempre poden generar pors, rebuig visceral i inseguretats en les per­sones afectades. Aixi, la fusió de les prestacions per atur amb les rendes d'inserció ha causat una gran alarma so­

nyat de la realitat, que sense cap escrúpol va abocar el seu poble a la perdició i l'hecatom­be. El 25 de gener de 2004 aquesta cinta va

Les transformacions cial fins fa algunes setmanes. La inquie­tud era perceptible , intenses provoquen pors,

rebuig visceral i inseguretat no només en els nous Estats Federats.

ser seleccionada com a candidata a l'Óscar a la millor pel ·licula de llengua no anglesa per la penetrant i desmitificadora transposició filmica dels l ,ltims dies de Hitler i del Tercer Reich. No es pot parlar d'una creixent fascinació ni . de bon tros, d'una reivindicació del nacionalsocialisme.

El que succeeix realment és que Alemanya en el seu conjunt i, en major mesura encara. els nous Estats Federats

La protesta busca vies d'expressió. cerca portaveus: també des de l'òptica dels politòlegs es constata que el fenomen actual és, abans de res. un vot de càstig per part d'electors que. desencantats dels parti ts populars i go­vernamentals . han girat cap als extrems. ja sigui l'extrema dreta o l'extrema es­querra. assumint les seves consignes de­magògiques. Naturalment que hi ha altres valoracions des de distintes perspectives.

37 33

Quan ajuntem les nostres energies, tot costa menys.

Amb les noves t<tn'~s de llum , "ns Gt' FN:sò fndl'<.d (>~rilrv iJC t'I COS(drcl men)') A me~ a me§

no ~I que faCIS cap ("iJnVI pn Iii msrall¿¡oo I ilril er) wnll",-I/)r les gaudIr"., toralment f}flJtlS df"l

5el'Vel de R.ep/Jr'sdons Urgents 24 hores (electnntJt font,meni!, cnstilllerlil , serrallena)

{

sobretot pel que fa a la si tuació a l'Est del país. Per exemple, el prestigiós setmana­ri alemany Die Zeil (núm. 40/2004) analit­za el fenomen en els següents termes: "El diumenge passat l'NPD va obtenir pràcticament un de cada deu vots eme­sos en les eleccions al Parlament regio­nal de Dresden. El seu èxit va ser espe­cialment notable entre els electors joves. El 21% dels homes

de vots obtinguts per l'NPD, no hauria de ser motiu d'alarma. Però a l'Alemanya oriental la societat no funciona. Molt poca gent s'entronta als ultradretans. A les au­les molts docents no s'inquieten davant les consignes racistes . Dels pobles i ciu­tats petites emigren sobretot els que te­nen una millor formació. I bona part dels que es queden no tenen ganes de com­

menors de 30 anys va votar l'extrema dreta. Entre els joves d'ambdós sexes que acudien per primera

Una barreja de pop i política: en els patis d'alguns col·legis

és "chic " ser nazi ...

prometre's , perquè el sistema polític procedeix de l'Oest i no ha portat la pros­peritat promesa."

vegada a les urnes, el partit va obtenir el 20% dels vots. Per tranquil ·litzar-se , els partits democràtics al ·leguen que l'NPD i la DVU van instrumentalitzar la ràbia contra el paquet de mesures de re forma Hartz IV i van captar el "vot de càstig". És possible. Però aquests votants descon­tents tenen almenys, en part, una visió del món de signe ultradretà i molts d'ell s votaven abans la CDU . Segons una en­questa postelectoral feta a Saxònia. el 96% dels votants de l'NPD veu en els es­trangers un peri ll d' infiltració o d'estrange­rització - això en un Estat Federat on els habitants de nacionalitat estrangera no­més representen el 2,8% de la població total". I afegeix: "Aquesta barreja de pop i política és el que caracteritza específi­cament l'ultradretanisme en els nous Estats Federats i en ella rau el perill que representa. En els patis dels col·legis és "chic" ser nazi . Per formar part del grup ja ni tan sols cal dur botes de paraca i caçadora bomber ni el cap rapat ... Durant els últims quinze anys s'ha afermat a l'Alemanya oriental una cultura juvenil in­quietantment moderna i viva , una amal­gama d'esoterisme rúnic i racisme, d'al­cohol i de rebu ig de tot el que és forà (on s' inclou deliberadament tot el que proce­deix de l'Alemanya occidental). Els estil s es barregen a la babalà, s'esvaeixen les fronteres estètiques ... Si la societat fun­cionés de debò, la presència de l'extrema dreta al marge del sistema, aquest 9.2%

Encara que aquesta apreciació s'aproximi a la realitat de mol­tes regions de l'Alemanya oriental , cald ra esperar a comprovar si aquests fenò­mens sorgits en el context de les subcul­tures juvenils. les quals per norma tenen caràcter temporal. arriben a estabil itzar­se biogràficament en una majoria. Ara per ara això no es pot pronosticar. No obstant això, si fos així , efectivament hi hauria la possibilitat que a l'Est del país l'espectre polít ic es desplacés cap a la dreta durant algun temps.

AI nostre entendre, en primer lloc es tracta d'un problema conegut i transitori propi de les societats en transformació. No s'ha d'oblidar que els Estats Federats orientals han experimentat i continuen ex­perimentant una "transformació" per parti­da doble: mitjançant la seva incorporació a l'antiga República Federal , associada a un canvi fonamental de sistema, i alhora perquè, al fil de la globalització, l'''antiga'' República Federal es veu confrontada amb reptes que exige ixen ajustaments urgents i, en part , radicals , els quals van acompanyats de les consegüents fric­cions i conflictes socials .

El següent cas exemplifica eloqüent­ment fins a quin punt poden resu ltar con ­fosos els motius de més d'un votant d'ex­trema dreta: En una entrevista (Spiege~ un d'aquests electors revela que no con­fia massa en la capacitat d'actuació de l'ultradretà NPD, malgrat haver-li donat el seu vot. Fins i tot dubta que aquest part',t

31 35

36

sigui realment democràlic. Però el que li importava era la garrotada. Si visqués a l'Estat Federat oriental de Brandenburg, potser hagués votat l'ultraesquerrà PDS. El que compta és la protesta: "Perquè s'espavilin els grans partitsl " I per des­comptat que cal acudir a les urnes. És un "deure cívic", afirma l'entrevistat. Això si, no s'alegraria ni de bon tros que l'NPD arribés al poder algun dia.

Sembla que molta gent que vota l'ex­trema dreta o l'extrema esquerra pensa aixi. Òbviament aquests partits només serveixen de và lvula d'escapament. Segons això, el vot ultradretà és fona­mentalment un fenomen passatger i re­gionalment molt delimitat. L'estat d'ànim que va marcar les eleccions a Saxònia i a Brandenburg, de fet , no es va reflectir per exemple en els comicis municipals de Renània del Nord-Westfàl ia, ce lebrats im­mediatament després. A l'Estat Federat més gran del pais el potencial de l'extre­ma dreta és molt minso. Aquest compor­tament electoral confirma que no existeix una tendència general que apunti a un auge dels partits d'extrema dreta en tot el territori fede­ral. A més, a di­lerència d'Àustria , on un partit populis­ta-dretà com l'FPÒ, li­derat per J6rg Haider, participa en les tasques de govern a nivell nacio­nal , a Alemanya, l'extrema dreta està fragmentada a escala federal i, a més, no s'albira l'aparició d'un líder ca rismàtic. Sigui com si­gui , també aquí val a dir que si ets part its ultradre-tans aconseguiss in preparar un líder carismàtic i superar la' seva fragmentació podrien ob­tenir representació efectiva­ment a més Parlaments.

Però aquest no seria un pro­blema "típicament" alemany.

Arribats a aquest punt és important dei­xar clara una cosa: el racisme, l'antisemi­tisme i l'ultradretanisme afecten tots els països europeus. Existeix un sediment d'entre un 10 i un 15% de la població eu­ropea que professa idees ultradretanes, de manera que és cada vegada més im­portant combatre'l sistemàticament a es­cala europea. És entenedor i comprensi­ble que, per raó de la nostra història , aquest tipus de processos s'observi amb particular atenció a Alemanya. D'això se'n deriva una responsabilitat molt espe­cial, responsabilitat que l'aclaparant majo­ria dels atemanys assumeix avui amb gran sensibili tat.

També a Espanya existeix aquest se­diment. Malgrat això, a causa de les sin­gulars ci rcumstàncies històriques, va ser encaixat sense solució de continuïtat en el si del partit que lins fa poc governava el país, amb la qual cosa no és explíci ta­ment visible en forma de resultats electo­rals obtinguts per parti ts d'extrema dreta autònoms.

Tot i que actualment es registra un ce rt augment de la militància d'extrema

dreta en els Estats Fede­rats orientals, això no sig­nifica en absolut que es

tracti bàsicament d'un pro­blema de l'Alemanya oriental. Per exemple, a Baden-Wurtemberg el partit ultradretà "Die Republikaner" va obtenir, tant al 1992 com al 1996, representació al Parla-ment regional amb més

del 9% dels vots . Posteriorment no va aconseguir tornar a entrar al Parlament regional. en­tre altres coses perquè els dirigents ultradretans

es caracteritzen, en tots els càrrecs que ocupen, per la

seva ineptitud, la seva inactivitat i la seva osten­sible tendència a ficar la

mà a la caixa i autodestruir-se en llu ites intestines pel poder.

En canvi el PDS, part it comunista suc­cessor del SED de l'antiga RDA, s'ha convertit en un partit popular regional a l'Est del país. En els Estats Federats oc­cidentals no deixa de ser un grupúscul marginal amb aproximadament l' 1 % dels vots vàlidament emesos, mentre que a l'Est s'aferma com a segona o tercera

front de la ciutadania, traient-se del barret un món mistificat que no té absolutament res a veure amb la realitat, i explotant l'anhel de pert inença i la rece rca d'identi ­tat de les gents de l'Est.

És ve ritat que també s'escolten veus molt pessimistes sobre la si tuació de l'economia a l'Est del pais . El passat 21 de setembre el diari Financial Times Deutschland va publicar sota el titol

"Sense novetat a fo rça politica de la regió amb més del 20% dels vots. Compta amb re­presentació parla­mentària en tots

Vot de càstig per als grans partits, però sense aspiració al poder real

ni lideratge carismàtic

l'Est" una colum­na on es lleg ia el següent: "Per re­soldre de debò

els Parlaments regionals de l'Alemanya oriental. A Berlin i Mecklenburg-Pomerà­nia Occidental el PDS governa en coali­ció amb l'SPD. A Brandenburg fins i tot va obtenir millors resultats (28%) que la conservadora CDU (19,4%). Aquestes flagrants diferències palesen la regionalit­zació del sistema de partits i apunten a l'existència de disparitats permanents en l'orientació política dels alemanys orien­tals i occidentals.

El fort increment de la mil itància del PDS a l'Est d'Alemanya pot significar dues coses: d'una banda aquest partit enca rna, per a molts habitants d'aquestes regions, l'enyorança d'empara i de pro­tecció que senten. El PDS assumeix mol­tes iniciatives sobre el terreny: organitza guarderies infantil s, assistència a les per­sones grans, ajudes en tràmits burocrà­tics, coses que la gent accepta amb grati ­tud . Però, per altra banda, un PDS fort també pot entendre's com a mostra d'una reforçada autoconsciència dels alemanys orientals.

Sense treure importància a la decep­ció davant l' actual situació econòmica, la ve ritat és que també la gran majoria dels alemanys orientals veu una perspectiva i, com ho demostren enquestes recents, no vol saber res del periclitat dirigisme esta­tista d'inspiració socialista que va imperar a la RDA. Per això el PDS alhora peca d'irresponsable en la seva conducta en-

els problemes de l'Est no hi ha més remei que fer-se càrrec que la reunificació alemanya ha fracassat econòmicament i co rre el risc de fracas­sar politicament. El fracàs econòmic no té res a veure amb l'absència de refor­mes o les rigideses estructurals de l'eco­nomia alemanya. Sigui el que sigui el que es propagui en les tertúlies televisives: el sanejament de l'Est ja no és fact ible amb els únics instruments de la política econòmica interna, com per exemple les reformes o les transferències. S'ha aca­bat el bròquil. " I afegia: "Així doncs, ca l fer-se a la idea que l'Est seguirà estant subdesenvolupat durant un molt llarg pe­riode de temps. Per això cal comptar amb que, a llarg termini, també el pano­rama polític a l'Est sigui un altre."

Encara que no es comparteixin aques­tes consideracions, l'estat d'ànim a l'Est és dolent. El 19 de setembre el mateix diari llançava el següent titular: "A l'Est l'ànim està pel terra. L'estat d'ànim a l'Alemanya oriental està pi tjor que mai des de la reunificació fa catorze anys. AI descontentament s'hi uneixen dubtes generalitzats sobre el sistema occidental en si." En el cos de l'art icle es llegeix el següent: "Segons una enquesta per a l' Spiegel publicada el passat cap de set­mana, el nombre d'exciutadans de la RDA que, sense cap esperança d'un futur millor, se senten els perdedors de la reu­nificació és avui més gran que mai.

37 37

38

A més, el sondeig prova que els ale­manys orientals dubten seriosament del sistema politic i econòmic de la República Federal. Amb tot , la majoria no vol tornar als temps de la RDA. Segons les dades de l'enquesta, el 30% se sent perjudicat; segons l' $piegel és la xifra més elevada de totes les enquestes rea­litzades fins la data. L'any 2000 aquesta

tat ives defraudades: durant anys es va consolar a la gent amb promeses exces­sivament optimistes. Recordi 's el paper de l'excanceller federal Helmut Kohl , que va fer abellidora la reunificació als ale­manys orientals amb aquella fal·laç pro­mesa dels "paisatges florents" .

Avui en dia l'espectre de les valora­cions sobre el possible rumb de l'econo­

opinió negativa so­bre la situació per-sonal era comparti­da pel 19% dels enquestats. No obstant això, avui el

S'ha estès l'escepticisme davant el sistema occidental ,

després de les grans promeses

mia ja no arriba des de la perspectiva d'un futur "Mezzogiorno ale­many" fins als "pai-

54% afirma haver sort it guanyant amb la unificació. Són cinc punts percentuals menys que el 2000. A l'actualitat el nom­bre d'habitants dels nous Estats Federats que consideren la seva si tuació finan ce ra "regular" o "dolenta" és més gran que mai (44%); el 2000 aquesta opin ió era compartida pel 38% dels enquestats. Segons l' $piegel, gairebé el 60% dels en­questats opina que haurien de passar més de deu anys fins que s'homologuin les condicions econòmiques i les condi­cions de vida dels Estats Federats orien ­tals amb els occidentals. A l'octubre de 1993 només opinava aixi la meitat dels enquestats. Mentre que, en els anys im­mediatament posteriors a l'enfonsament del règim de la RDA, encara es confiava fermament en la fortalesa del sistema oc­cidenta l, ara s'estén l'escepticisme: més entre les dones que entre els homes, més entre els seguidors del PDS que entre la militància d'al­tres formacions pol it i­ques. Menys de dos terços de la població alemanya oriental creu que el sistema de la República Federa l pot ga­rantir la prosperitat econòmica i un bon ni­vell de vida."

Tot això té molt a veure amb les ex pec-

satges florents" com succeïa en els eufòrics temps de la reunificació. Aquells "paisatges" van ser un truc de prestidigitació política.

Avui el que fa falta és una política rea­li sta . La greu situació que travessa el mercat laboral , sobretot en els Estats Federats orientals, és un fet punyent al qual s'està enfrontant el Govern Federal. Però també és una realitat que els nous Estats Federats, malgrat l'atonia conjun­tural generalitzada, han recollit èxits sor­prenents en el procés d'homologació econòmica. Durant els últims deu anys la producció de la indústria alemanya orien­tal va créixer a un ritme mig anual del 5,5%. Des de 1991 la taxa d'exportació s'ha més que duplicat (24,5%). Des de l'any 2000 també s'ha reduït lleugera­ment, per terme mig, la forquilla dels ni­vell s de vida . Descomptant el sector de la

construcció, que tra-vessa una crisi es­tructural, en la mitjana dels anys 1992 a 2003 l'index de crei­

xement d'Alemanya oriental s'hauria si tuat en

el 3,7%, xifra molt superior a la registrada en els Estats

Federats occidentals. Però lò-gicament tampoc no es

poden comparar metròpolis occidentals com Munic, Stuttgart o

Düsseldorf amb les re-

gions problemàtiques de l'Est, on l'atur arriba a taxes del 20% i més. Les dades exposades palesen que l'Est del país no pot considerar-se sense més el parent pobre. El desenvolupament de l'economia en regions immediatament veïnes ha es­tat en part diametralment oposat. Els èxits d'a lgunes regions , per exemple a

transferències socials de l'Oest cap a l'Est. Segons estimacions de l'Institut d'Investigacions Econòmiques de Halle (IWH), en el període 1990 a 2004 el cost brut de la reunificació s'eleva a prop de 1,5 bilions d'euros, incloses les trans­ferències de l'Oest cap a l'Est. És una su­ma enorme, suportada per les llars ale­

l'entorn de Dresden i de Jena i, no en últim terme, també Potsdam, no tenen comparació ni tan sols a la part occiden tal de la

Als alemanys orientals se'ls va vendre la reunificació amb la metàfora il ,lusionant

dels "paisatges florents"

manyes occidentals . Amb aquests recur­sos no només s'han finançat transferèn­cies socials, sinó que també s'han mi-

república. Però, per moltes voltes que se li doni,

la veri tat és que ara per ara en els nous Estats Federats encara no existeix un creixement autosostingut, exceptuant al­guns casos puntuals regionalment delimi­tats. La progressiva aproximació del nivell de vida de la part oriental al nivell occi­dental es deu , sobretot, a les elevades

llorat les infraestruc­tures i el marc de l'activitat econòmica. En nombroses regions les condicions ge­nerals de l'economia són més favorables que en els Estats Federats occidentals, la qual cosa converteix l'Est del país en una localització pràcticament ideal per a l'acti­vitat inversora. Malgrat tot, les inversions a l'Est són més aviat l'excepció i no pas

la regla ~ •

. Christian Lange, Berlin/Backnang Diputal del Bundestag des de 1998 Membre de la Comissió d'Economia i Treball President del Grup de Parlamentaris Luso­Alemany President del Grup Regional de Baden­Würtemberg en el Grup Parlamentari del SPD Fundador i coedi tor de la revista política bl· mestral Berliner Republik , Wolfgang Radléwitz, Berl in Copropietari i gerent de BBI-Gesellschaft lür Beralung , Bi ldung und Innavalian mbH i de NIVOR digital enterta lnments. Soci-fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Membre del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD). del PSC-PSOE i d'Europagesellschafl . Salzburg

37 39

40

l'apunT Odón de Buen y del Cos

(Zuera, 1863 - México D.F. , 1945)

Joan-Francesc Pont President de la Fundació Ferrer i Guàrdia

Odón de Buen y del Cos va néixer a Zuera, a 25 km de Saragossa, el 18 de novembre de 18631. Els seus pares, Mariana de Buen y Ropín, sas­tre , de família artesana, i Petra del Cos y Corroza, filla de page­sos acomodats, van instal ·lar·se a la capital aragonesa per facili ­tar els estudis de batxil lerat del seu fill i van fer grans sacri ficis econòmics, que l'Odón va com­pensar amb l'obtenció de matrícules d'ho­nor i d'excel·lents. Acabat el batxillerat va ingressar a la Universitat per fer el cu rs preparatori de Medicina, però amb la vo­luntat d'estudiar Ciències Naturals. Va traslladar-se a Madrid amb l'ajut d'una beca del Ministeri de Foment i una petita subvenció de l'Ajuntament de Zuera. Acabada la llicenciatura i fets els cu rsos de doctorat va ser nomenat membre de la comissió de naturistes que va acom­panyar el viatge de la fragata militar Blanca. Va ser el seu primer viatge ocea­nogràfic. En tornar, va redactar la tesi doctoral i es va concentrar en l'estudi. L'any 1889 va obtenir per opos ició la cà­tedra d'Història Natural de la Universitat de Barcelona i es va casar amb Rafae la Lozano, filla gran de Fernando Lozano, fundador de Las dominicales del fibrepen­samienlo. A la UB, Odón de Buen va ser un dels grans impulsors de l'extensió uni­versitària, cursos i conferències adreçats sobretot als obrers sobre temes de totes

les matèries. Odón de Buen va demostrar a la UB un notori es­perit innovador, i va impulsar les pràctiques de laboratori i les sortides al camp amb alumnes, perquè "estudiar la història natu­ral als museus és com estudiar la literatura als diccionaris" . Va esdevenir el paladí del pensa­ment darwinista a les aules uni­versitàries, el que li produirà un seri ós enfrontament amb el fo­

namentalisme catòlic. La seva Historia natural va ser una obra pionera de divul­gació científica, en la qual subratlla el compromís de la ciència amb el progrés de la història i de les societats, com tam­bé l'actitud inflexible de l'Església Catòli­ca davant alguns avenços científics. El 1893 visita el Laboratori Oceanogràfic Aragó , creat pel catedràtic de Zoologia de la Sorbona Hemi de Lacaze-Outhiers, a Banyuls de la Marenda. Arran de la pri­mera visita s'inicia la col·laboració entre la UB i el Laboratori Aragó, que encara continua avui , cent onze anys després2.

El mateix any 1893 pren possessió de la seva càtedra de Metafísica a la UB el Or. Manuel Sanz Benito, conegut per les seves idees liberals. La majoria del pro­fessorat i els estudiants neocatòlics i car­lins van conspirar per impedir a Sanz Benito donar classes a Dret i confinar-lo a Filosofia i lletres. Els estudiants libe­rals van manifestar-se als crits de "visca la llibertat de càtedra

''' , "visca la llibertat

de pensamentl " i "mori l'obscurantisme! ". El rector va fer complir la llei i el 27 de març de 1893 el professor Sanz Benito donava la seva primera lliçó, acompa­nyat, precisament, del catedràtic Odón de Buen. Però la pressió va ser tan forta , in­closa la visita oficial del bisbe de Barce­lona a la UB, que Sanz Benito va cedir i el gener de 1894 va "permutar" la seva càtedra de Barcelona per la de Valladolid , ostentada pel neoescolàsti c Josep Dau­rella Rull , que seri a elegit en reiterades ocasions senador en representació de la UB3. Odón de Buen havia de ser el pro­per objectiu de l'Església Catòlica.

Efectivament, des que va arribar a Barcelona , Odón de Buen va ser titllat de Iliu repensador i combatut pel fanatisme. Un dels seus llibres, Geologia, va ser inclòs a l'lndex de ll ibres prohibits de l'Església Catòlica Romana. A l'empara de la Llei Moyano, els neocatòlics van aconseguir l'any 1895 el cessament pro­visional de la càtedra [una maniobra en la que van implicar-se el bisbe de Barcelo­na un altre cop i el rector de la UB4] per impartir doctrin es contràries al dogma. La protesta dels estudiants va ser immediata i va durar dos mesos, que van concloure amb el retorn a l'aula i l'inici de la c lasse amb el "decíamos ayer" de Fray Lu is de León. AI parlament, republicans i liberals van censurar el Govern per l'a lac con­tra de Buen i va desta­car la defensa realitza­da per Emilio Castelar.

Arran d'aquest in­tenl d 'expulsió de la Universitat de Barce­lona del professor de Buen, el director de La Veu de Catalunya, Narcis Verdaguer i Ca llis, carrega contra la Constitució perquè defensa la llibertat de càtedra, segons ell un

lext hipòcrila de la legislació vigent. Un altre articulista de La Veu va encara més lluny, amb un text que recorda fil per ran­da les campanyes cont ra la laïcitat que avui mateix menen revistes com Alba o Època, en les que els destinataris són ara, entre altres, la Fundació Cives o la Fundació Ferrer i Guàrdia: "L'Estat, que ha permès que els catedràtics abandonin l'aula per anar-se'n al Congrés, a la lògia i a fer llargs viatges de propaganda per to­tes les lògies i clubs d'Espanya sense deixa r de cobrar ni un sol dia, ( ... ) no té dret a priva r-los de revolucionar-se sem-pre i quan els vingui bé per implantar les 37 passions sectàries ( .. . )"5.

Qui són alguns dels amics d'Odón de Suen a Catalunya? En primer lloc, sens 41 dubte, Joan Salas Anton, advocat saba­dellenc6, que havia treballat al bufet de Nicolàs Salmerón. Però, també, Santiago Ramón y Cajal i la seva tertúl ia del Café de Pelai i després del Continental , a qui coneixia des de nen, i Rossend Arús, c reador a titol pòstum de la biblioteca que porta el seu nom. De Buen, Salas, Cajal, Arús ... tenen entre ells molts punts de contacte, lots són Iliurepensadors i tots han estat iniciats en la Francmaço-neria, circumstància que també es dóna

en altres persones es­tretament lligades a Odón de Buen com el seu sogre Fernando "Demófilo" Lozano o el propi Nicolàs Salmerón. Odón de Suen va ser un ferm defensor de la necessitat de l'all ibera-ment intel ·lectual de la dona que hauria de produir-se del seu de­sempallegament de les idees rel igioses, tes i que va sostenir reitera­dament davant les lò-gies maçòniques del seu temps? Ja 1'1 de maig de 1892 havia es-crit al pròleg ("La mujer

42

ante la ciencia") d'un fulletó de Cristóbal Litràn titulat La mujer en el cristianismo que l'explotació que pateix l'obrer no té comparació amb la de la dona, victima d'una situació que l'esclavitza i en la qual no ha de cercar suport precisament en l'home, el seu propi tirà , perquè la defen­si i la representi.

L'any 1889 Odón de Buen va proposar a la seva Lògia de Madrid, Libertad8 l'ad­

sovint a centres o ateneus Iliurepensa­dors, republicans, maçònics o espiritistes. Així, les cròniques recullen la festa Iliure­pensadora del dijous sant de 1894 cele­brada al Cercle Federal de Sabadell, en què participaren Àngeles López de Ayala , Angel Rodríguez, Tirso Ortubia, Baldomer Lostau i l'infatigable Odón de Buen . Allà , de Buen propugnà que els lIiurepensa­dors, com escola militant , han de respon­

hesió a la Lliga de la Pau i la Llibertat "Estudiar la història natural

dre a les agressions del clericalisme i ma­tar la superstició i la intolerància, tasques que convertien en

i al seu manifest de l'encontre de Milà del 14 de gener d'aquell any. La proposta va

als museus és com estudiar literatura els dicionaris"

ser aprovada, es consti tueix el Comitè de Pau de la Lògia , format per Fernando Lozano, Miguel Martinez Carranza i el propi Odón de Buen i es publica una cri­da a la maçoneria ibèrica i universal per­què es formessin a tot arreu nuclis maçò­nics encarregats de mantenir i difondre la idea de la pau, perquè preparessin els elements socials del seu radi d'acció per respondre quan ca lgués a un pla d'agita­ció general , perquè atraguessin tots els homes sans de cor, amb independència del seu color polític o religiós, a treballar per tan evangèlica causa i perquè poses­sin al seu servei els elements de publici­tat i acció, conquerint adhesions als casi­nos, tertúlies i clubs, celebrant banquets, reunions, manifestacions i constituint on fos possible comitès per la pau i la lliber­tat. AI mateix temps es va constituir a Barcelona la Lliga Internaciona l de la Pau i la Fraternitat dels Pobles, presidida per Rossend Arús , i en la que trobem, entre altres , Eduard Fontserè, Josep Roca i Roca, Agustí Trill a, Joan Salas Anton i Josep M. Vallés i Ribot9

A finals del segle XIX i fins entrat el seg le XX el moviment lIiurepensador pro­mou nombroses activi tats adreçades a la laïcització de la societat catòlica del seu temps , entre les que destaquen els àpats de promiscuació, en què es menjava carn els dies que l'Esg lésia Catòlica ho havia prohibit, i les festes laiques ce lebrades

imprescindible con­querir la República el més ràpidament possible , a fi que el poble fos educat en els principis de l'ensenyament laic i inte­grat'o.

L'any 1901 Odón de Buen és elegit re­gidor de l'Ajuntament de Barcelona, un moment d'eufòria lIiurepensadora - lligat a l'ample moviment intel·lectual republicà que va promoure el Manjfjes/o a los es­pañoles, signat entre altres per Odón de Buen, Francesc Pi i Arzuaga, Conrad Roure i Josep M. Vallès i Ribot- que va compo rtar també el nomenament del pro­fessor Rafael Rodríguez Méndez com a rector de la UB", que seria, precisament, l'impul sor de l'extensió universitària a la que dedicaria els seus esforços de Buen, com he dit més amunt. Un rector liberal, finalment , després dels anys de control catòlic . La coalició republicana , amb el 36% dels vots, equivalent a 1'11 ,3 % del cens , va aconseguir 11 regidors. La can­didatura regionalista, amb el 34,3 % dels vots, equivalent al 10,8 % dels cens. va aconsegui r 11 regidors més, dels quals dos eren de Defensa Social, un grup reaccionari catòlic amb el qual va aliar-se per primera vegada la Lliga per assegu­rar el seu flanc dretà. Els ministerials amb el 23 % dels vots - el 7,5 % del cens- van obteni r 4 regidories ' 2 .

Odón de Buen va impulsar la partici­pació espanyola (va ser ell qui fletà el vaixell Mallorca pel viatge) al Congrés

Iliurepensador de Roma de 1904, al que van assistir moltes personalitats de la se­va època, entre les que cal esmentar Ferrer i Guàrdia, Gonzàlez Prats (cate­dràtic de la UB), Apel·les Mestres, Belén Sàrraga, Isidre Casanovas (alcalde de Barberà del Vallés) , Josep Roca i Galés i Joan Colominas Maseras (professor de l'Escola de Comerç de Barcelona) 13.

A l'octubre de 1909, Odón de Buen pronuncia el discurs d'inauguració del cu rs 1909-1 910 de la UB i el fina litza, en constatar que els moments són difícils, cridant a la comunitat universitària a de­mostrar tots plegats que tenim el millor dels remeis per a les crisis socials: la ciència i la Tolerància14

Trobem també Odón de Buen al Con­grés Iliurepensador que va començar a Barcelona el 13 d'octubre de 1910, a l'any just de la mort de Ferrer i Guàrdia , durant el qual es va tractar de celebrar la primera manifestació a Montjuïc, impedi­da per la policia , i es va obrir una subs­cripció popular destinada a construir un mausoleu per a la tomba de Ferrer15.

Com a seguidor de Nicolàs Salmerón (1838-1909) - de Buen afirma que la seva actuació política comença i acaba amb ell- Odón de Buen participa a la Solidari­tat Catalana i durant la campanya electo­ral viu des del mateix automòbil l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó. El ferit va ser atès pel Dr. Fargas, professor de la UB i avi de Ramon Trias Fargas. De Buen va ser elegit senador per la provincia de Barce­lona en la legislatura 1907-1908. En els debats parla­mentaris va oposar-se durament al Cardenal Guisasola, per la seva in­transigència i per la seva condemna grollera del ma­trimon i civil. Ha passat qua­si un segle, però l'Església Catòlica continua avui els seus atacs contra l'autono­mia del Dret civil de familia .

El novembre de 191 1, Odón de Buen pren possessió de la seva càtedra a Madrid i comença una nova època de la seva vida, allunyada, però no desinteres­sada, de la política; i centrada en la cièn­cia. Es troba l'aula massificada i en els exàmens escrits descobreix que són in­qual ificables, sense ortografia , sintaxi ni res que s'hi assembli , amb una lletra in in­tel·ligible ... Oui ha dit que avui els estu­diants estan menys preparats que abans? A la Universitat de Madrid de Buen re­trobà Santiago Ramón y Cajal i es va in­corporar a la seva tertúlia del Café Suizo.

La gran obra científica d'Odón de Buen és la creació el1 7 d'abril de 1914 de l'Institut Espanyol d'Oceanografia, aixi com una xarxa extraordinària de rela­cions internacionals. La seva passió i el seu ofici foren el mar. El professor es ju­bilà l'any 1934 i pronuncià sengles darre­res lliçons a Madrid i a Barcelona, on Pere Bosch Gimpera va nomenar-lo pro­fessor honorari.

Odón i Rafaela van tenir sis fill s: Demófilo, Rafael, Sadi, Fernando, Eliseo i Víctor. Demófilo va ser jurista i portava com a nom el pseudòním del seu avi ma­tern a Las dominica/es de/ /ibrepensa ­miento. Va ser catedràtic a les universi­tats de Salamanca, de Sevilla i Central (de Madrid) 16, conseller d'Estat i presi­dent de secció del Tribunal Suprem.

Rafael va seguir la tradi­ció familiar i es va docto­rar en Ciències Natural s. Sadí va ser metge, llicen­ciat a la UB i seria assas­sinat a Sevilla pels feixis­tes durant la guerra civil. Fernando, Ciències Naturals. Eliseo, metge, format al costat de Sadí. Víctor, enginyer industrial. La proclamació de la República va fer vibrar d'alegria la llar dels de Buen, però el 18 de juliol de 1936 troba el matrimo­ni a Palma de Mallorca,

37 43

44

on pocs dies després va ser detingut. Els seus delictes: les seves conviccions lIiu­repensadores, la seva militància liberal­democràtica, el seu combat contra el cle­ri ca lisme. El 3 de desembre a l'hospital provincial rep la visita del Cònsol de Dinamarca per comunicar-li la concessió del premi Schmidt. El 16 de desembre va avortar-se un intercanvi de presoners,

Puyuelo el 4 d'abril de 2003. El Comitè d'honor de l'homenatge va ser presidit per S. M. el Rei i d'ell en formaven part les principals autoritats aragoneses, els alcaldes de Barcelona i Banyuls, els rec­tors de les univers itats de Saragossa, Complutense de Madrid i de Barcelona (Joan Tugores) i el president del govern ba lear21 , entre altres personalitats. Els

quan ja era a bord del vaixell britànic Codrington a la vista de Barcelona, per la incapa­citat del govern català

"No sembré seus familiars22 van re­bre insígnies i diplom'es commemoratius23 AI mausoleu d'Odón de

en arenales estériles"

d'imposar-se a la FAI. Va tornar a la pre­só a Palma, on va ser testimoni nova­ment dels assass inats feixistes i de la se­va crueltat. Finalment, l' intercanvi de presoners va rea li tzar-se amb la germana i la filla del General Primo de Rive ra -amic des de la infantesa d'Odón de Buen- el 8 d'agost de 1937 amb un altre vaixell britànic, l'Aretusa, i a través de València.

A València, troba el president Azaña el 16 d'agost l 7 i els seus amics Diego Martínez Barrio i José Gira!. Recupera la direcció de l' Institut oceanogràfic i el 2 de novembre de 1937 s'instal·la amb la fa­mília a Barcelona i s'ocupa de la seva fei­na al servei de la República, a l'Institut i al Consell Superior de Cultura , així com de protegir els seus néts. El 26 de gener de 1939 és la caiguda de Barcelona i el matrimoni es trasllada a Figueres i a Banyuls de la Marenda, on de Buen con­tinua investigant al Laboratori Aragó . Allà escriu les seves memòries1B, Comença el 17 d'agost de 1940, a la primavera de 1941 passa uns mesos malal t i deu fina­litzar-les abans del 23 d'octubre de 1941, data de la mort de Rafae la. Mentrestant, s'ha traslladat a Toulouse, on funcionava un comitè d'auxili als professors espanyols exi liats 19. Circumstàncies prou conegudes farien aconse llable el seu trasllat a Mèxic, on moriria l'any 194520.

Les seves despulles van ser traslladades al municipi natal de Zuera i acompanya­des per l'alcalde Francisco Javier

Buen pot llegir-se una frase del darrer paràgraf del seu llibre Síntesis de una vida política y científica: No sembré en arenales estériles • •

Notes

1. Excepte quan indiqui una altra cosa, se­gueixo en la meva exposició l'autobiografia d'Odón de Buen IMis memorias, Institución "Fernando el Católico" (Diputación de Zaragoza) , Zaragoza , 2003J. 2. La revista La universitat de la UB va publi­car un article sobre Odón de Buen l'any 1999 (n. 6, p. 16) del que trec aquestes dades. L'article no anava signat pe rò recentment he entrat en contacte amb el seu inspirador, el Or. Jaume Josa (del Depa rtament de Micro­biologia) , arran de la creació de la Sala Odón de Buen a l'Escola de Negocis de la UB. 3. Cfr. Lusa Monforte, Guillermo: "El final de la soledad de la Escuela de Barcelona (1892-1899}" , en Documentos de la Escuela de Ingenieros Indusriales de Barcelona, n. 10. Barcelona. 2000. p. 13-15. Daurella va ser el senador de la UB a les le­gislatures de 1911 -14, 1914-15, 1916-17, 19 18- 19, 1919-20, 1921 -22 i 1923 (Font: Arxiu del Senat). 4. Cfr. Pérez Ledesma, Manuel: "La sociedad española, la guerra y la derrota", a Mas se perdió en Cuba, Alianza, Madrid, 1989, p. 135. S. Cfr. Sanchez Ferré, Pere: La maçoneria a Catalunya (1868-1936) , Ajuntament de Barcelona i Ed . 62, Barcelona , 1990, p. 75. Les referències són a La Veu de Catalunya, V, núm. 41 , Barcelona, 13/10/1895 , p. 492-93.

6. L'original del seu titol d'acadèmic de Dret es conserva a la Fundació Ferrer, gracies a Jordi Serrano. 7 . Així ho explica un article titulat "Odón de Buen en Malaga" publicat a Las dominica/es dellibrepensamiento (18/9/1908). 8. Es tracta de la lògia Libertad n. 40 , del Gran Oriente Lusitana Unida. 9. Gfr. Alvarez Lazaro, Ped ro: La masonería, escuela de {ormación del ciudadano, Univer· sidad Ponl ificia Comillas, Madrid. 1996. p. 360. 10. Sanchez Ferré, Pere lop. cit. p. 129-130] basa la seva descripció en Barcelona Masó­nica, III , núm. 17, abril de 1893, p. 10- 11 . 11 . Op. cit .. p. 206-207. 12. Cfr. Balcella, Albert: "Vida i institucions po­litiques" , a Història de Barcelona, vol. 7, Ajuntament de Barce lona i Gran Enciclopédia Catalana, Barcelona, 1995 , p. 265 . 13. Gtr. Sanchez Ferre. Pere: La maçoneria en la societat catalana del segle XX (1900-1947) Ed . 62 , Barcelona, 1993, p. 24 i Molina Oliver, Vicenç: De la raó practica, Escola Univ. d'Estudis Empresarials de la UB, p. 100-101. 14. La enseñanza de ta geografia en España, discurs inaugural del curs 1909-1910, reeditat per ta Universi tat de Barcelona el 2001, p. 45. 15. Cfr. Sanchez Ferré, P.: Op . cit .. p. 43-46. 16. Sepa rat definitivament del servei i donat de baixa de l'escalafó per Ordre de 41211939, amb vint-i-quatre companys com Fernando de los Rios o Julian Besteiro "por su pública y notaria desafección al nuevo régimen implan­tada en España" y "por su pertinaz política an­tinacional y antiespañola en los liempos pre­cedentes al Gloriosa Movimiento Nacional" Iclr. Julià, Santos: Historia de las dos Espa­ñas, Tauru s. Madrid . 2004, p. 295J. 17. Cfr. Azaña , Manuel: Memar;as de guerra ( 1936-39). Grijalbo Mondadori, Barcelona, 1996. p. 219-220. 18. Buenaven\ura Detgado l'' La segunda

asamblea unive rsitaria de Barcelona (1905)", a Historia de la Universitat de Barcelona, UB. 1988, p. 658] es refereix a les memòries frag­mentàries d'Odón de Buen que han passat d'una en una entre els estudiosos d'aquest egregi científic, i també a la pa rt icipació mili­ta nt del professor De Buen a l'assemblea de 1905. on va defensar les ll ibertats de càtedra i de consciència segons la proposta contingu­da a la ponència de Miguel De Unamuno, rec­Ior de Salamanca . La seva edició formal hau­ria d'esperar fins el 2003. 19. El seu fill Demófilo es radica a Paris, on exerceix de jurisconsult i presideix la creació de la lògia maçònica Hispania el mateix any 1939, amb Carles Esplà. Josep Pous i Pagès i Antoni M. Sbert Icfr. Massot i Muntaner, Josep: Anfoni M. Sbert, Serra d'Or, Montser­rat . 2000 , p. 301. 20. On també es traslladaria i viuria fins la se­va mort el seu fill Demófilo [cir. Mar1inez Saura, Santos: Memorias del Secretaria de Azaña. Planeta. Barcelona . 1999, p. 532J. Rafael va morir a la ciutat mexicana de Morelia el 1966. Fernando també va exiliar-se al Mèxic acollidor de Làzaro Cardenas, així com Sadi de Suen López de Heredia que va ser metge com el seu pare mort a Sevi lla [ci r. Aub, Max: La gallina ciega. Alba, Barcelona , 1995, p. 268. nota 2 I. 2 1. La Mallorca tancada, carca , requeté que va reteni r a la presó Odón de Buen durant un any només perquè era un home ll iure i no catòlic, va ser substituïda quasi setanta anys després per la Mallorca que el nomena fil l adoptiu al setembre de 2004.

• '.

22. Els seus néts Jorge. M!!c Carmen, Ana María, Rafaela, Néstor i Oscar de Buen . 23. I entre el públic van formar una simbòlica cadena d' unió amb el seu germà els franc­maçons de la GLSE de les lògies Conde de Aranda i Miguel Servet, de Saragossa.

'.

L' Odón de Buen, vaixell de l'Institut Espanyol d'Oceanografia

37 45

Què els hi deixarem? Llu ís Brunet

la el'caciÓ 7

37 47

48

Ics l'ccoma nacionS

Ilcl-IÍfulcS

Luna de Avellaneda

Una pel· llcula de Juan José Campanella , que es va donar a conèixer, sobretot, amb El hijo de la novia, trencant alguns tòpics sobre la capa­ci tat ¡ l'e ficàcia del nou cine­ma argentí. malgrat totes les crisis. Hi actuen, també , Ricardo Oarin ¡ Eduardo Blanca, amb unes interpreta­cions genials, capaces d'ex­pressar els registres de la vida de veritat, els racons més fOludissims dels sotracs sentimentals i la comicitat surrealista de tantes i tantes oportunitats que no sempre sabem copsar. Es tracta d'uns amics, d'un barri popu­la r. d'una gent que, enfront de la pèrdua de les segure­lats de sempre, enfront de l'impacte dels processos econòmics que els deixen al marge , enfront de la impossi­bi li tat de poder tenir els recursos, els diners, el trebaU i la força per continuar tirant

endavant vells somnis i anti­gues associacions - en aquest cas, el club social i esportiu que dóna nom a la pel.líeula- decideixen ser dig­nes. Dignes d'ells mateixos, dignes per estimar-s8, dignes per continuar imaginant, dig­nes per resistir, dignes per­què són amics , dignes per­què es creuen el que diuen i el que fan , dignes en un temps de dimissions i de renúncies. Ah! , a més, tot això és explicat amb molta contundència narrativa , amb tocs permanents de gràcia irrefrenable i d'emoció expli­cita. I amb alguna dificultat de comprensió per l'abun­dància d'expressions dialec­tals lunfàrdiques. Comença a ser una tradició de les pel.lis d'en Campanella el fet de no poder-se'n anar - mai no s'ha de fer- fins que no han sorti t tots els crèdits ... perquè hi lla alguna gracieta final. A I-altra cara de la lluna, la dignita!.

(V.M.O.)

lIibrcS

El fibra practico de la Casa Sana

Mariana 8ueno , R8A Integral , 2005.

Guia visual sobre com con­vertir un pis o una vivenda convencional en un lloc més sà i ecològic. Detalla els aspectes que hem de tenir en compte a l'hora de cons­trui r, distribuir o decorar la casa pe rquè sigui saludable. Ens ensenya com evitar agents contaminan ts i ele­ments que produeixin ones electromagnètiques perjudi­cials. S'inclouen també idees de decoració i els materials més beneficiosos per a la salut. Associa com fen i tec­nologia, promou el coneixe­ment sobre el problemes i els riscos; ofereix solucions. Es complementa amb un directori de serveis i proveï­dors de productes per a la casa sana i ecològica.

(G .M.S)

( \

IIN lUïll-\ 11,' i S"I'I'IIIIII"'!',', :l8.'\1!t 'if '11-1 fi"': i S('/'I 'lIlo/'t ... ',

(','IIIIJ('IH'" l ''''l'''U 1i'!(('II"

moviment laic i progressista