espai de llibertaT ('('visla d'esqucl'l'es prl' a la formació, 1<1 ('eflexió i l'agilació políticA 'l'el'Cl' l' t l'i III('~t 1'(' 20(!:l :¡':;I) "111'1"

l'F.RIOUI C II l'O l.iTICII \"I :R\IE I I.

El monogrMic: La inrormació i el pocler

1;~nLrcvisLa: 'l'OliO f\llwrctla

Numero 31 Tercer trimestre 2003

Director· Jordi Serrana Subd/rector · Vicenç Molina

Consell de redacció David Sempere. Xavier Bretones Josep Sellarès. Gemma Martin. Sanu Castella. Ferran Escoda. Montse López. Antoni Castells . Jordi Miralles.

Espai de llibertat Avlnyo. 44 pnmer. 0800'2. Barcelona e-mal l ttg @taic.org www.lalc.org Tel. 9360 11 644 Fax 936011 640

Edita FundaClCJ Ferrer I Guardla

Impremta: Primera ImpreSSió , Sol. Sabadell

Disseny: Ferran Cartes I Montse Plass

Maqt¡etaCló: Fundació Ferrer i Guardia.

Assessorament lingüistic: Montse López Vicenç Molina

ReVista trimes tral Preu: 3.50 euros. SUbsCrIpcions: 14 euros/any.

Dipósalegat B. 33262- 1996 ISSN- 1136- 1581

Espai de llibertat és membre de l'AssoCIació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia edlioriat d·aquesta revista es el tfi urepensamen t. per tant, les OPI­nions del consell de rodaccló, les lro­bareu a l'Editorial , la resta d'opinions seran Ull lcarnen t responsabili tat de q UI les lirm\.

espai de llibertaT Sumari

Editorial

El punt de vista de Forges

La reflexió El teorema de l'impost dels tontos

Joan-Francesc Pont Democràcia burgesa, popular, participativa .. .

Jordi Serrano

El monogràfic Llibertat d'express ió? De qui?

Siscu Baiges La mascarada informativa

Francesc Reina Art icle 20. Ll ibertat d'expressió . Jordi Cartanyà Dels fogots inicials a un nou model de premsa

Jordi Molet Poder de la premsa?

Jaume Reixach

L'entrevista Tona Albareda

Vicenç Molina, Jordi Serra no

La col ,laboració L'amenaça de la revolució. Mites i rea litats

Salvador Carrasco

L'apunt Manifest electoral de 1848

La creació La Celestina

Ricard Calvo Duran Poder i informació

Xavi Torrent

Les recomanacions Lll ib res

2

3

5

9

13

15

19

23

25

29

37

41

45

46

47

31 1

2

editoria/j

Fins i tot els ximpanzès?

Una dona llesta , com la majoria, que ha dedicat la vida a defensar la vida -val­gui la redundància- ens ajuda a fer cam­panyes electorals. La Jane Goodall ha arribat a la conclusió que aquesta defen­sa de la vida (la del brindis Per la vida! dels tan oblidats pioners socialistes fun­dadors de l'Israel dels kibbutz) porta del compromís amb l'estudi dels primats su­periors -els nostres germans ximpanzès,

¿Podrem evitar un atac a Síria? ¿On ani rà a parar tot això?

Què ha de fer la gent, enfront d'això? La clau és adonar-se'n que tots som im­portants i podem fer alguna cosa. Pensem en els problemes mediambien­tals , per exemple. Si tots fem alguna co­sa cada dia .. . Per descomptat, si deixem el tap obert perquè se'n vagi l'aigua, no marcarem la diferència. Si creiem que no

sobretot , amb els qui compartim el 99% (o mès?) del material genètic- a la defensa de l'equilibri ecològic, i d'aquest, a la politi­ca. Perquè no hi ha

La clau és adonar-se'n que tots som importants

i podem fer alguna cosa

serveix per a res es­talviar una mica d'ai­gua, apagar els llums, reciclar, perquè som un més entre 6.000 milions, mai no po-

alternativa factible al caos destructiu: en­front de la barbàrie, la racionalitat de­mocràtica. I això només ve de l'esquerra (malgrat els defectes), com la història -de la que tan poc aprenem- no para d'ensenyar-nos ....

Jane Goodall , experta en ximpanzès , escriu:

"Si ens quedem a casa, espantats, el terrorisme haurà guanyat la batalla. I això ho pagaran els nostres fills i els nostres néts. Aquest missatge estava funcionant, però aleshores va arribar l'Iraq , ignorant aquests milions de persones protestant arreu del mÓn. La coalició liderada per Bush, a la qual dissortadament s'hi va unir el Regne Unit , i el mateix va fer Espanya, i molts països que van rebre diners per afegir-s'hi , com el Paquistan ..

drem marcar la di­ferència. Però si ho fem tots , el món can­viarà. Si tothom que pot fer-hi front fa eleccions ètiques amb el que compra, el món canviarà perquè s'acabarà el negoci de les companyies que no respecten el medi o no tenen ètica. No cal ser ric per fer això. Amb la pau passa el mateix. Hem d'adonar-nos-en que les nostres veus compten , i expressar-nos. És massa fàcil pensar que simplement perquè aquestes manifestacions han estat igno­rades no val la pena expressar-se. Sí que val la pena. Hem de continuar apostant per la democràcia. O per la pau. I el pri­mer que s'ha de fer és escollir polítics adequats en els nostres Parlaments. Hem de fer sentir les nostres veus de manera no violenta . Amb aquest volum no se'ns pot ignorar" .

el punt de vista de ForgeS

4

Volem fer sentir la nostra veu, a Catalunya, a Espanya, al món, per la pau , per la democràcia, per la convivèn­cia sostenibl e. Per una ètica de la raó hu­manista. Per la dignitat de tots. Per una

mica de poesia, atès que sota les llam­bordes hi ha la platja. La sang és roja i el cor és a l'esquerra. A les esquerres, aquesta tardor i la propera primavera. De tot cor,

•

la reflexiÓ El teorema de l'impost dels tontos

Joan-Francesc Pont Catedràtic de Dret Tributari (UB)

Un hisendista alemany, Gerd Rose, ha proposat el concepte impost sobre els tontos per de­signar les cà rregues tributàries que no haurien nascut si el con­tribuent hagués assolit el mateix objectiu econòmic bo i cons ide­rant perspicaçment les poss ibili­tats de configuració al seu abast. En general, molts ciuta­dans consideren que existeix un repartimenl desigual de les càr­regues Iributàries perquè l'elusió o l'evasió fiscal només poden practicar-se per una minoria, mentre que la gent or­dinària paga la totalitat dels impostos que graven el seu salari, els seus rendiments del capilal mobiliari i la seva vivenda. Pensen , també, que sovint les exemp­cions fiscals , com la de l'empresa fami liar en els tributs palrimonials , han estat con­cebudes en benefici exclusiu dels rics

i honrats, que paguen , espontà- 31 niament , els impostos d'acord amb les seves regles més gene-rals, sense cercar- li tres peus al 5 gat, fiscal, lògicament. Tanmateix, aquesta crítica no ha de conduir a conclusions super-licials, malgrat que es vegi con­firmada per notícies de premsa relatives a certs personatges que s'han beneficiat de caríssi-mes estructures de plani ficació fiscal o d'indemnitzacions o pri-

mes d'assegurances, a Espanya o a l'es­Iranger, de quantia milionària. A l'extrem oposat, una vídua pensionista que viu en un pis amb aluminosi heretat del seu ma-rit , un exiliat republicà funcionari de la Comunitat Europea, descobreix, horrorit-zada, que la petita subvenció percebuda de la Generalitat per reparar parcialment els defectes estructurals de l'edifici és

considerada com a i que els rics i les seves empreses, a més, s'aprofiten de lots els racons de les lleis, amb ajut dels seus asses­sors fiscals , per no pa-

Hi ha una atmosfera guany patrimonial en una liquidació comple­mentària de l' IRPF de l'any passat.

negativa per a l'acceptació del sistema fiscal

gar. Aquest leorema es pot , encara, for­mular d'una manera més simple: només paguen impostos els tontos. Així un dels pares del Drel financer i Iributari espa­nyol , José Juan Ferreiro, ha pogut co­mentar, àcidament, que els impostos re­cauen sobre els tontos, és a dir els ciutadans mitjos, mitjanament decents

Totes aquestes coses, de les que he recollit aquí només alguna anècdota, creen una atmosfera negativa per a la pacífica acceptació del sistema fiscal i de les seves conseqüències, així com per a la normalització del tribul i de les eleccions legítimes que les persones realitzen sobre la matèria, fins i tot cer­cant un estalvi fiscal - el que en el lèxic

6

tributari s'anomena economia d'opció. La versió més radical del teorema esmentat contribueix a dividi r el món, entre els bons, provisionalment però duradora ment tontos, i els alt res, que només poden ser els llestos , els dolents, és a dir, els de­fraudadors. Aquesta maniquea visió de la societat veu els rics prenyats d'activitats il· lícites, de beneficis

Publica i sobre jutges i magistrats. Que això sigui d'aquesta manera, i que, per tant , es persegueixi el frau, és, certament positiu, com reflex de la cons­ciència social, però pot convertir-se en una perversió, si es tradueix en invidia pecuniae o si s' incompleix la recomana­ció de Sèneca: bonus iudex damnat im-

i privi legis, de diner negre, en definitiva.

Resulta innega­ble , però, que l'opinió publica veu amb pre-

Alguna mena de república és la que tracta

probanda, non odia. Quan passa això, que s'envegen els diners o s'odia el delicte en lloc de, simplement, condemnar-lo , llavors

de disminuir les desigualtats

ocupació i àdhuc amb escàndol que el sistema tributari vigent es basa en dos pi­lars: la retenció sobre els salaris i els im­postos indirectes sobre el consum, que converteixen el comu de la gent en con­tribuents forçats, mentre que es percep amb més o menys claredat que una me­na d'aristocràcia dels diners viu a esque­nes del Fisc. Aquesta sensació pugna amb el sentiment de justícia de l'ésser humà que viu en una societat organitza­da, doncs des de la polis grega, quan ha existit alguna mena de república, s'han tractat de disminuir les desigualtats, el que explica la pervivència en la història d'un gravamen sobre les herències i el debat actual sobre la seva possible su­pressió a Espanya o a algunes comuni­tats autònomes. Sia quina sia la solució no pot adoptar-se sense prendre en consideració les sensibilitats a les que afecta, per no incrementar les criti-ques sobre el siste-ma. Aquestes criti­ques, tanmateix , estan arrelades a la societat i es re­sumeixen en la tesi de que només paguen impostos els fontos, i no han deixat d'influir sobre els funcionaris al servei de la Hisenda

apareixen els raonaments viscerals o fo­namentalistes.

És imprescindible, en qualsevol cas , aprendre les lliçons derivades de com la soc ietat entén el fenomen tributari . Hi ha moltes circumstàncies que allunyen el ciutadà de la república i li fan sentir els impostos com un espoli o com una con­fiscació en lloc de com una contribució . Entre aquestes circumstàncies destaquen l'abisme entre el llenguatge corrent i el dels tributs, la insatisfacció sobre la quali­tat dels serveis públics , sobretot els bà­sics , com la sanitat o l'ensenyament obli­gatori, i la sensació que una part de la població gaudeix de privilegis fiscals into­lerables.

L'ordenament tributari és incomprensi ­ble per a una majoria dels seus teòrics

destinataris, els contribuents, no no­més pel seu lèxic enrevessat i per

les contínues remissions i ex-cepcions, sinó també per

la inestabilitat dels seus preceptes. sotmesos a canvis constants. No ens podem estranyar. per tant, de que els

contribuents no incorpo­rin a llurs pautes de conduc­ta els mandats fiscals i pen­sin en la provisionalitat

permanent dels mateixos. El ciutadà, a més, se sent, sovint,

maltractat per les lli stes d'espera als hospitals.

per la gratuïtat falsa de l'ensenyament concertat amb la complici tat dels polítics catòlics , per la manca de recursos i de tensió creativa que es pateix a molts cen­tres públics educatius i per les dificu ltats en que les administracions públiques s'orientin al servei del client, per dir-ho de la forma més provocativa possible. En re­

veritat; segon, d'establir unes noves re­gies del joc, aplicables a tothom , emana­des d'una reivindicació serena de la vida del Dret; i, tercer, d'educar els ciutadans en la cultura dels valors republicans, en­tre els que cal incloure la lleialtat tributà­ria , des de l'exemplaritat, l'austeri tat, l'efi ­càcia i la rendició de comptes.

Qualsevol anàlisi tri­lació als privilegis, és clàssica la reflexió que molta renda i riquesa només compta amb

Cal educar els ciutadans en la cultura

butària que prescindei­xi de la percepció so­cial del teorema de l'impost sobre els ton-una lleugera o amb cap

justificació social, realit-

dels valors republicans

zada per Galbraith , qui posa com exem­ples les herències, les donacions i els ac­cidents i perversions del món financer, així com un supòsit de gran actualitat al nostre país , les remuneracions que amb la seva autoritat personal s'assignen els gestors de les grans empreses.

Quan la gent descobreix els guanys de certs directius, els restaurants visitats amb càrrec al pressupost per alguns alts càrrecs de l'Admin istració o quan intueix la quantitat de diner negre que ci rcula no només a Espanya, sinó també a Itàlia i a Alemanya i altres països de la Unió Europea, la reacció només pot ser de re­buig i de distanciament envers les qües­tions públiques, en general, i les tributà­ries, en particular. Tot això confirma la veracitat del teo­rema de l'impost sobre els tontos. La recupe­ració del prestigi de la república ex i-geix una cirurgia delicada que sigui capaç, primer, de comprendre les frustracions indivi­duals i col·lectives dels qui es reconei­xen com contri­buents únics, mal­grat que això no sigui exactament

tos serà fatalment errò­nia. No es pot legislar ni governar contra el sentiment de la gent. Però tampoc és admissible una concepció maniquea del món que el dividiria entre bons i dolents, serens i lladres, talibans i infidels, i que conduiria a actes administra tius i a sentències redactades començant pel fi­nal : es decideix a priori que una conducta o un resultat són incorrectes, es liquida o es condemna, i després es vesteix l'ex­pedient amb el recurs a raonaments més o menys encertats, que ja no són l'ifer in­tel·lectual d'una indagació legítima sobre les coses, sinó la ca rcassa justificatòria d'una resolució preconcebuda.

El legislador ha d'extreure conseqüèn­cies de la insatisfacció popular associada a l'impost sobre els tontos i repensar el sistema tributari amb criteris d'igualtat , de generalitat i de progressivi tat. Els poders públics han de ser conscients que els pri­mers responsables de la bona marxa dels tributs són ells i el seu comporta­ment. Els funcionaris han de fer complir les lleis, honestament, sense els mals

usos de l'atemoriment i la pre­potència. Els ciutadans,

finalment, han d'incor-porar a les seves conductes la vigència efectiva de la lleialtat tributària ,

•

31 7

-•

~eVVl créixer el ~utur aCatalu~

El benestar de (I nostra SOCle131 D3~S;J de 45 enys I R¡ud .. m als P'OI"Cles

l>9Iqulo 1011'10'" ''''gul Una f""Ja ~lynH I !lO! emptes.:t'l3ls I els autònoms perquè pugui'"

QUallta1. Un poole IabonÒ5 com el català ha 1~ lIr 9r,da~aI11 1\111 sev8S .(h:tttS La c,,,acoó

de 5'" especlallTltlf1lacbu en les poll1lqUM de 78 000 no~e5 SOCI<l\alS m&re.:anhI9 Qf1

puhliquftS ptIt IluilAI con"" l'alw Per .N'Ó aquII51<1 leglsI3tu,¡t. el 19 % del 101DI de

promovem ra conlmct.lC1O oc QCfII méS gran l'ol>\iu , n'és unlloon" m05\'1I

" El futur és feina per a tothom " I

r •

,-•

' . ( ~

• • . ,

la l'cflcxiÓ

Democràcia burgesa, popular, participativa o ...

Jordi Serrana Director d'Espai de Llibertat

Les migrades llibertats democrà­tiques de les que encara gaudim no són ¡¡·Iusions sense im­portància, que pOdríem deixar­nos arrabassar sense una pro­testa. Represen ten exactament el que ens resta de les grans conquestes revolucionàries dels dos darrers segles.

Albert Camus '

S'ha tornat a posar de moda adjectivar la paraula "democrà­cia": ara sembla que, si ets progressista , has de dir que estàs a favor de la "de­mocràcia participativa". Curiosa adjectiva­ció aquesta : la democràcia pot ser no part icipativa? Però les adjectivacions no són, o no han estat mai, gratuïtes, la qual cosa no vol dir que aquestes descrivissin l'atribut essencial de la democràcia que es defensava, a voltes era tot el contrari: l'encobria. Tenim d'una

ritzat, especialment als EUA, la democràcia radical que pretén democratitzar progressivament les diferents esferes de la vida social. Molts models: tots el ls aplicats en reali tats concretes que en determinen la forma i els procediments. Els principis po­dien ser universals, però l'encar­nació es fa en realitats i es basa en elles. Cosa que sembla des­conèixer l'última moda a venir: la democràcia participativa .

En determinats àmbits acadèmics i des de determinats sectors dels movi­ments socials sembla que es qüestiona la part més formal de la democràcia i se la intenta oposar a una altra democràcia: la democràcia part icipativa . Es busquen, un cop més, llocs remots des d'on fonamen­tar nous invents sociològics. Potser un dels problemes, que a alguns ens fa por,

banda la democràcia liberal, que mai no ha estat exactament "bur­gesa", sinó més aviat arrencada a la burge-

Curiosa adjectivació: la democràcia pot ser

no participativa?

és l'experiència d'adjec­tivació del franquisme: de la dictadura en deia "democràcia orgànica", Als burgesos revolucio­naris del XVIII i del XIX

sia; també hem tingut, i en alguns llocs encara tenim, les democràcies popu lars o socialistes , que d'ambdues coses poc en tenien; també hem tingut, tot i que menys cops, això és cert, democràcies de base anarquista que intentaven diluir l'estat en les relacions de producció col·lectivitza­des; no hem tingut, però molt se n'ha teo-

els interessava la democràcia censitària , és a dir, el dret a vot dels majors contri ­buents; era la democràcia dels rics . Per posar un exemple del que significava el vot censatari a Catalunya, podem dir que l'any 1867 només tenia dret a votar el 2.5% de la població. A Catalunya, aquest mateix any només va exerci r el dret de

31 9

10

vot el 33% dels votants, és a dir, d'una població de quasi 1.700.000 habitants, en van votar solament 15.0002.

De la llibertat, l'únic que els interessa­va era, sobretot, la llibertat de comerç . Va ser la classe obrera catalana qui aviat es va adonar que la seva lluita per l'emanci­pació anava intrínsecament lligada a l'exercici real del dret

Ara, doncs, vivim un dels períodes històrics en què es poden exercir els drets humans universals a Catalunya, en ocasions encara amb dificultats. Una de­mocràcia, que, àdhuc formalment, és de baixa intensitat en el nostre cas. El fran­quisme esborrà el passat, no solament fins 1931, sinó almenys fins 1808, i si du-

rant la transició es a la llibertat d'expres­sió, associació i vot. Podem recordar la manifestació de Barcelona de 1855

La lluita per l'emancipació va lligada a l'exercici real

del dret a la llibertat

plantejaren diferents models de democrà­cia (democràcia for­mal o democràcia que integrés gran part del i del dret de vot

amb el lema "associa-ció o mort". Albert Camus ho explicava així: "Si algú us arrabassa la vostra lliber­tat , tingueu la seguretat que el vostre pa està amenaçat. Els oprimits no solament volen deslliurar-se de la fam, també volen deslliurar-se dels seus amos"3.

La lluita per aconseguir el sufragi uni­versal (masculí) tot i intentar-se al 1820-23, i al sexenni revolucionari, només triomfa amb l'arribada de la 11 República . I, és veritat, la "niña bonita", tal com era anomenada la repúbl ica per les classes populars, no fou precisament un experi­ment revolucionari , però els burgesos que haurien d'haver estat contents amb una "democràcia burgesa" recolzaren ben aviat la seva destrucció. Durant dos segles el mo­viment obrer i el conjunt de forces laiques i pro­gressistes van haver de lluitar de valent per fer valer els seus drets a la llibertat. El dret a vot, per molt formal que sigui , pot sem­blar una con­questa no ex­cessivament revolucionària -sobretot quan ja es té-, però va costar anys de lluita i sang.

teixit social associatiu de la societat civil i amb un contingut so­cial fort) la que reeixí finalment portà al desencís de molts dels que havien lluitat per ella. Però no estar-hi d'acord, voler-la transformar, fins i tot voler-la substituir, no sign ifica renunciar a les conquestes d'aquells que ens van precedir. La demo­cràcia , per molt formal que sigui , no és atribuïble a les eli ts del país, sinó a aquells que van perdre, però que en la derrota també trobaren victòries . Diem això perquè dues reaccions sembla que s'imposen dins d'algunes parts del movi­ment antiglobalitzador. Des d'una vessant més radical es viu un retorn a la negació de les pràctiques democràtiques tradicio-

nals, siguin aquestes practicades en una

urna o en assem­blees de caràcter massiu. El dret a

vot sembla ser reac­cionari en qualsevol de les seves formes tradicionals. Com a

mirall, i de fet de for­ma complementària si seguim l'afi liació acadèmica de molts d'aquests ac-

tivistes "radica ls", en la vessant més insti­tucional de l'esquerra que vol incorporar-se

a la moda antiglo-

balitzadora , hi ha una negació de les for· mes tradicionals de mediació amb la so· cietat civil , vingui aquesta de la interlocu· ció amb entitats o vingui de la negociació amb els moviments socials. Tot en nom d'una democràcia "participativa" que im­plica omplir d'un vernís de legitimitat "de· mocràtica" - la qual cosa ja ens indica

que això es deu a la revolució de les tec­nologies de la informació i a un confós pensament postmaterialista. Ja al segle XIX els moviments progressistes eren for­tament internacionalistes. Oui no recorda la creació de la I Internacional obrera? Ouè hi ha de nou? En la substància , po­ca cosa. Fins i tot es va proposar un nou

com està el pati de la nostra classe políti- Referèndums

idioma per fer possible la comunicació frater­nal internacional: l'es· peranto.

ca- les polítiques pú­bliques a partir de treballs de selecció de "ciutadans" per parlar de diferents te-

en tots els nivells electorals, circumscripcions petites,

llistes obertes ... Ens sembla bé buscar formes perquè més

mes. Es substitueix en tots els casos el contingut de la democràcia pel procedi­ment. Si el procediment és innovador, és modern, és democràtic. Si això implica no parlar amb els que protesten , no deixar que aquests decideixin les coses votant en el si del moviment, o no acceptar com interlocutors precisament aquells que s'associen, no passa res. Precisament, això són les pràctiques antigues, mai no aplicades amb plena voluntat, tot sigui dit de passada, i ara el que interessa és el foc nou , per molt buit que sigui. I si el foc nou ve de fora, millor. Això ens homologa amb la modernitat, a la fi deixem de ser provincians. Sembla com si existís una esquerra desmemoriada que, en comptes de cercar en la pròpia tradició la solució als problemes, prefereix buscar dreceres fàcils i senzi lles d'aplicació dubtosa i, so­bretot, de fonamentació ideològica enca­ra més dubtosa.

Volem eixamplar la llibertat i la de­mocràcia? Si. Com ho fem? Això és més difíci l de precisar-ho. Però idees n'hi ha moltes. Podem proposar un re­ceptari ? No.

Es diu, per exemple, que són nous els movi­ments antiglobalitzadors o, més ben dit, que reivindiquen que "un altre món és poss i· ble". S'afegeix sovint

gent participi , però fer el senya l dels romans -als lIeons- per manifestar rebuig a una exposició no ens sembla un mètode de lliure examen propi de progressistes, sinó de fonamentalistes de llibre sagrat.

Si es vol augmentar la participació de la ciutadania cal referir-se a valors i ens sembla molt discutible que es vulgui par­lar de ciutadania sense parlar de republi­canisme, de laïci tat i de federali sme. N'estem bastant tips, francament. N'estem farts perquè una part de deslegi­timació de la democràcia només hauria de provenir de la reacció i,d'altra banda, hem vist a bastament com el poder, tots els poders, agafen ràpidament aquestes idees pseudoradicals per incorporar-les al seu discurs, justament per rebutjar la par­ticipació popular, organitzada i conscient. Estem parlant de pressupostos participa­tius on no es qüestionen els ingressos, de Nuclis d'Intervenció Participativa , de consells de joves triats aleatòriament , de ciutats on els infants promocionen fotos dels polítics, de participació individual -com si fos possible privatitzar l'espai pú­blic- , de pretesa preocupació pels joves no associats com a coartada per no dia­

logar amb els joves as-sociats. És a dir, d'in­vents del TBO Hi ha massa coses que

tots sabem i que no es fan: referèndums a escala municipal, autonòmica

31 11

12

i estatal , aprofitant les diverses eleccions, com ho fan molts estats dels EUA, cir­cumscripcions petites com abans de 1936, amb doble vot i ll istes de restes. Llistes obertes a les municipals. Cessió de la gestió de serveis a la societat civi l organitzada, sistemes de cogestió i siste­mes transparents pel correcte control de

pensament , una forma d'entendre la vida que, avui al segle XXI , una gran part de l'esquerra no s'atreveix a reivindicar: és massa radical en un país governat per la transversal montserratina.

El camí és difícil , però obviant les difi­cu ltats agafant dreceres no aconsegui­rem millorar la participac ió democràtica.

les institucions, partits politics que respectin i fomentin el ll iure pen­sament, etc. Creiem també que cal amp liar l'Estat de benestar si,

Una gran part de l'esquerra no s'atreveix a reivindicar

el lIiurepensament

El nostre objectiu da­vant dels problemes de la democràcia ha ' de ser sempre més democràcia i més con-

de debó, volem ampliar la llibertat de fet de la major part de la ciutadania, i per això cal augmentar els impostos. Cata lunya se situa en el 17% de despesa social en relació al PIB, quan Espanya està en el 19% i la mitjana de la Unió Europea en el 27%. Com poden funcio­nar els CAP, les escoles, els serveis pú­blics, etc.?

Crec que una determinada esquerra ha quedat encarcarada i encara discuteix avui la relació entre ll ibertat i igualtat És lògic que en altres contrades tinguin con­fusions, peró en un país on s'ha fet l'úni­ca revolució on els mitjans de producció no van caure en mans de l'estat sinó del poble, em sembla que hauríem de tenir idees més clares. El federalisme pimar­gallià resolia perfectament aquesta duali­tat; això si, estava fonamentat en el lIiure-

trol del poder, perquè com escrivia John Stuart Mill "El poder mateix és il·legitim. El millor Govern no té més títols per a ell que el pitjor"4 •

•

1. Albert Camus. Crónicas ( 1944-1953). Alianza Editorial. Barce lona 2002. pago 237. 2. Josep Fontana . La fi de l'AntiC Règim i la ¡ndus­frialilzació 1787- 1868, pàg. 34 1, a Vilar, P. (1988), Historia de Catahmya. Edicions 62, Barcelona. 3. Albert Camus. Crónicas ( 1944- 1953). Alianza Editorial. Barce lona 2002. pàg . 238 i 239. 4 , John Sluart Mill. Sobre la libertad. Pròleg Isaiah Berlin. Alianza editorial. Madrid 1992. pàg. 76

el monogràfiC Llibertat d'expressió? De qui? Del cas Lmrabet al transfuguisme madrileny

Siscu Baiges Periodista

Els darrers temps hem viscut un cas de manual de com s'atempta contra la llibertat d'ex­pressió a països on la democrà­cia no existeix o ho fa en un grau incipient. Es tracta de l'em­presonament del periodi sta mar­roquí Ali Lmrabet , condemnat a tres anys de presó per haver pu­blicat informacions, dibuixos i fo­to-muntatges crítics amb el rei Mohamed VI. L'acusen d"'ultrat­ge al Rei" per haver publicat, entre al tres coses , un dibuix en què una camioneta descarregava bosses de di­ners a les portes del palau reial i la repro­ducció parcial de l'en trevista a un dissi­dent republ icà , que havia publicat prèviament el diari catal a "Avui".

Lmrabet va respondre a aquesta ac­tuació arbitrària de-

quan es tracta d'exigir el respec­te als drets humans fonamen­tals. No cal dir que no és només Ali Lmrabet qui pateix els efectes de la manca de respecte al dret a la llibertat d'expressió en paï­sos no democràtics. El llistat és enorme i associacions com Reporters sense Fronteres s'en­carreguen de dur el còmput de les xifres i d'intentar reduir-les com més millor. El baròmetre de

la ll ibertat de premsa al món que elabora RSF comptabilitzava 11 periodistes morts, 26 detinguts, 128 empresonats, 43 agredits i 39 mitjans de comunicació cen­surats, els cinc primers mesos del 2003.

La majoria d'aquestes injustícies s'ha­vien comès en països d'allò que en diem

clarant-se en vaga de fam i la comunitat de periodistes inter­nacionals preocupats per l'exercici lliure i

La llibertat d'expressió ¿és també llibertat d'enganyar

des del poder?

Tercer Món,en molts dels quals s'afegeix la pobresa a la man­ca de drets de tota mena. Però ¿tenim una autèntica lliber­

digne de la professió va organ itza r una protesta que va forçar les crítiques de po­lítics amb responsabilitats destacades a la Unió Europea, al Congrés dels Estats Units o al Parlament espanyol. El Govern espanyol no s'hi va esforçar gaire. Comportament curiós el d'aquest govern , que es sulfura perquè se li posa en dis­posició la sobirania d'un pedrot a prop de la costa marroquina i que es fa el boig

tat d'expressió als països que ens consi­derem de primera?

Els Estats Units van donar un espec­tacle patètic de manca de respecte al dret a la llibertat d'expressió , d'informa­cions distorsionades o directament falses, i de posar els mitjans de comunicació al servei cec de la causa de la guerra. Durant mesos, la informació va ser defor­mada. I l'exemple més clar n'és el cas de

31 13

14

la "marine" alliberada heroicament per un escamot militar de mans d'uns iraquians que la maltractaven en un hospital del sud del país. Tot mentida. Ho van acabar reconeixent alguns dels propis mitjans que van publicar la noticia falsa.

Llibertat d'expressió ¿equival a dret a dir mentides deliberades que interessen als directors dels mitjans on apareixen? La llibertat d'expres'

seu públic , hauria estat desxifrar ràpida­menf qui i per què va organitzar aquesta operació. Els millors equips de periodis­tes d'investigació s'haurien d'haver posat en marxa per desemmascarar els seus impulsors.

Contràriament, bona part dels mitjans van començar a investigar les víctimes de l'operació. En comptes de cercar els

sió ¿és també Iliber, El dret d'informar corruptors, van inten­tar acorralar els per­judicats polítics de la tat d'enganyar? I allò

que és més greu, ¿és llibertat d'enga­nyar des del poder?

i ser informat maniobra. No impor­tava qui havia és una fal ,làcia a casa nostra

S'entén que el Govern espanyol no vulgui donar lliçons de respecte al dret a la ll iure informació a ningú, quan té la cua de palla al seu propi país. I no diguem res d'allò que està passant a Itàlia, on sembla que l'únic que té el dret d'expres­sar-se sense problemes a través dels mitjans és el president del país, Silvio Berlusconi.

Quan la majoria dels mitjans -espe­cialment els més potents- són a mans de pocs empresaris (tots ells, "folrats" a més no poder) ¿de quina mena de ll ibertat d'expressió estem parlant? ¿De la seva?

El cas de les eleccions a la Comunitat de Madrid ha estat el darrer exemple pro­per que la llibertat d'expressió, el dret d'informar i ser informat són una fal·làcia a casa nostra. Els poderosos van com­prar dos diputats socialistes per evi-tar que l'esquerra governés la comunitat i aturés la boja cursa especuladora dels constructors a Madrid. El paper lògic d'una premsa rigorosa , decidida a infor­mar adequadament el

promès el pagament de la traició als trànsfugues (mai no es paga abans d'hora, que fins i tot els di­ners a Suïssa són detectables) , sinó on s'havia comprat el pis el candidat socia­lista a presidir la comunitat i controlar-hi les operacions urbanístiques irregulars.

I tot té una explicació ben senzilla . Furgant, furgant es pot trobar que qui po­sa els diners i qui en treu beneficis (econòmics i pol ít ics) d'aquests mitjans que desinformen són els mateixos que hi ha al darrera de transfuguismes com el dels dos diputats de la Comunitat de Madrid.

I, és clar, el dia que descobreixes que el propietari del teu mitjà és el perjudicat per la informació que vols publicar, és quan te n'adones que la teva llibertat d'expressió és pura comèdia . Tant com

ho és la llibertat del ciutadà a ser ben informat. AI Marroc més que no

aquí. Però aquí també força. La diferència és que aquí

molts bons periodistes s'han de quedar a casa. i a paï­sos com el Marroc on es queden és a la presó ~

~

el monogr'àfiC La mascarada informativa o perquè el llenguatge periodístic és una farsa convencional Francesc Reina Lingüista

No començaré dient que els mitjans de comunicació són sos­pitosos, sovint , de manipular, modificar i alterar els fets i la se­va interpretació. Tampoc no diré que tenen ideologies i represen­ten a grups (o lobbies) politics i empresarials. Sé que els meus lectors (si els hagués) són per­sones intel·ligents, honrades i dignes perquè viuen en aquest món de vanitats i no es menteixen més del necessari per subsistir. M'interessa, en la meva condició de lingü ista i professor de llen­gua, reflexionar sobre alguns paranys lin­güistics que - des dels mentideros medià­tics a l'ús- van arrelant en el lèxic públic i en l'expressió oral de la majoria dels ano­menats professionals de la comunicació.

El volum d'informació que circula en la nostra vida ordinària és considerable.

impressió sobre determinats usos fraudulents de les conven­cions lingüistiques.

Els famosos i desgraciats danys col· laterals . El conegut eufemisme "mals (efectes) col· laterals" va expres­sar, crec que fou per primera ve­gada en la guerra dels Balcans, el perjudici material i humà d'un bombardeig sobre una població civi l. La justificació que va rebre

era que la intenció d'un atac bèl·lic és acabar exclusivament amb els recursos estratègics de l'enemic però, és clar, no sempre s'arriba a l'objectiu de manera neta i precisa. Com a conseqüència mo­ren persones alienes a l'acció i es des­trueixen habitatges, edificis i infraestruc­tures de naturalesa civil. La fugida de la veritat, en aquest cas, és suau i correcta .

Són a la nostra dispo­sició - previ paga­ment, és clar- una varietat de mitjans d'informació sobre els

La simplificació evident dels fets

Sabem, després de tot, que ningú accep­taria un titu lar que di­gués Hem atacat a l'enemic amb la inten-no és innocent en absolut

aspectes més dissi-mils i impensables. En aquesta jungla de punts de vista i dosis de reconstrucció i deconstrucció de la realitat, el mitjà de transmissió - la llengua oral i les seves implicacions comunicatives- és la xarxa imprescindible per aconsegu ir que es transmetin els missatges. Faré servir al­guns llocs comuns per il ·lustrar aquesta

ció de matar i destros-sar la vida de tants homes i dones, a més de totes les seves cases i les seves es­coles. El poder local serà a les nostres mans i controlarem els recursos energé­tics. Molts analistes de la complexi tat in­teressada, dirien , fins i tot , que aquesta suposició tendeix a la demagògia. per parcial i reduccionista . El públic assisteix

31 15

16

Divendres J d'octubre ON HI MENGEN 2 Hi MENGEN 3 L.:Es truch. c. de Sant Isidre l¿Q

~1~~~d'O( t ubre

T.M. l a Faràndula, c. d'Alfons XIII 33

Dissabte 11 ¡ d iumenge 12 d'octubre 5UPER·RAWAL L:Esl ruch. (. de Sani ISidre 140

Divendres 7 de l'IOI/embre PEL DAVANT ... I PEL DARRERE T.M La Faràndula. c. d'Alfons XII I3J

Dissabte 8 de novembre BONES INTENCIONS L.:Estruch, c. de Sant Isidre lloO

Dissabte 15 1 di umenge \ó de novembre SCHERZO L.:Estruch, c. de Sant Isidre 11.O

Olvel).dres 2B de no~embre EL TUNEL l:Est ruch, c, de Sant ISidre 140

Dissabte 13 de desembre CELO BERT T.M, La Faràndula, c, d'Alfons XIII 33

Dissabte 20 I d iumen~e 21 de desem bre FOLIE A OEUX, Somnis de psIquIàtric l:Estruch, c, de Sant ISidre 1"'0

L.:Estruch, e, de Sani ISidre 140

Dissabte IB d'octubre LOFT

Divendres 22 de no~embre TRYPTYCH

Divendres 12 de desembre ABRAZANDO TUS RODILLAS QUASI PESA RETROBAR EL TEU CLOWN

l:Estruch, c.. de Sant ISidre 1"'0

Diumenge, 26 d'octubre PASCAL COIo4ELADE

Dijous, 1 J de nD~embre KIKOVENEN O

Divendres, 5 de desembre JABIER MUGURUlA

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL 'IALLES T.M. La Faràndula, c. d'AlIons XIII 33

Divendres 26 de setembre CONCERT 1. PINZELLADES ORCUESTRALS

Divendres IOd oct'4bre CO NCERT 2. DVORAK 100: Set de Simfonia

Diverldres 21 de novembre CONCERT J. BEETHOVEN: De Beirut a Viena

Oir.sabie 27 i diumenge 28 de desembre CONCERT t. , FESTIVAL OE VALSOS I DANSES

BADELL Ac Di~endres 10 d'octubre OISIOENCIA+ In M ete m + Indira Sala d'Espera, PI. Laie t¡¡n¡¡ '8,

Dissabte 29 de no~embre CIOES + Rei Sou I + Indlra t.:Estruch, ( de Sant ISidre U,O

Di~end res 12 de desembre GERTRUDIS + Organiks + Mexican Frog SaLa d 'Espera, PI. L, iel;m a liB,

PERA T M,la Farandula, c d'Allons XIII]J

Dimecres 29, dl~endre5 31 d 'octubre i diumenge 2 de novembre FAUST

Oi~elldres 28 I diumenge JO de nD~embre GIRAVOLT DE MAIG

El !Mte I"gles, 902 ¿OO 222 lnternet: -...w .. elcortelngles es A les taqUille s d El conc Inglcs I oc tctz els seus centres comercials (Nomes per als especlacles del TMS La Faritndulal

Teatr. Mu nici pa l Ut f&r."du u.

JB~~¿i~::~Tlr~,etedr,'~~~~~/d~~~~~~·d. la ~ 2Oh, dlS5Olhles,:fll a 13 11, do laa20,

S~h~detl Acció Music~l A 13 sala on e" la el concert, unill ho", nbans dtl " t U in ic.

Org~n itlldó ,

lïl A juntam ent li de Sabadell

Amb f i Jupon da:

a una explicació lècnica per a un fet co­mú i fàcil d'entendre malgrat els bons propòsits de les anomenades armes in­tel·ligents, els atacs se lectius, les reso lu­cions pacífiques í els ultimàtums pacifis­tes. La col· lateralitat dels danys és una conseqüència menor que justifica i no permet la crít íca o la sorpresa davant el fet que el problema és el propi atac, no les seves conseqüències .

Sobre la vacuïtat simpàtica o la presentació Esta amb nosaltres ...

En moltes entrevistes, i per una supo­sada cortesia i educació, el presentador acostuma a crear un clima previ de sim­patia; no només en les condicions i la se­lecció de materials audiovisuals (siguin televisius o fotogrà-

Sobre els enunciats El pobfe espanyol creu i L'opinió pública ha manifestat... Encara que no de manera absoluta, si és cert que la doble possibilitat d'aquest subtítol sol correspondre amb la divisió ideològica entre mitjans conservadors i mitjans progressistes. Malgrat tot, i des del punt de vista semàntic, la interpreta­ció d'ambdós predicats respon a un pre­judici intencionat per raons polítiques d'acord amb el context declaratiu en què es produeix. Quan escoltem coses com El poble espanyol ha manifestat la seva repulsa davant la violència de gènere ... o L'opinió publica esta contra el creixe­ment de la immigració ¡¡·Iegal ... costa sa­ber quin subjecte col· lectiu es troba dar-

rere i quin ús fics) sinó també en la introducció oral del protagonista. De manera que trobem, sovint, l'oració inicial "està amb nosaltres" com principi de la li­terària captatio be-

El panorama informatiu dels mitjans sembla trair

posterior farà l'emis­sor d'aquests enun­ciats. No ja per la quantitat d'individus que formin aquesta totalitat (interpreta­ció impossible des

la intel ·ligència i la sensibilitat dels ciutadans

nevolentia usada pel period ista. Se so l acompanyar amb fórmules del tipus, ha fet un buit en la seva atapeïda agenda per estar amb nosaltres aquesta tarda ... o, esta a punt d 'entrar en una reunió ... En primer lloc , sembla que ens està fent un favor (com si a ell o a ella no li donés cap rèdit per a la seva popularitat la presència en un mitjà de comunicació) i que els altres (els oïdors) som gent ociosa i diletant, sense agenda, ni massa feina que no és mereixedora del judici i les paraules del protagonista. Aquesta simpatia té més de buit retòric que d'emoció personal. més d'escenografia que d'argument. El conductor de l'ent re­vista ens adverteix, abans de començar, que hem de tenir cons ideració a un con­vidat tan insigne. L'egolatria permanent d'alguns periodistes davant els personat­ges rellevants des del punt de vista públic crea un espai jeràrquic, classista i distant a canvi de no res .

del punt de vista de la quantificació purament estadística) , si­nó per les conseqüències en termes polí­tics que té per al missatge final que vol transmetre l'emissor. Les versions més concorregudes com La gent o La ciutada­nia ja estan en desús. Aquesta simplifica­ció evident dels fets, se suposa que per­què ens entenguem (no sé exactament què és el que hem d'entendre), no és in­nocent en abso lut. En el primer cas (El poble espanyo~ , l'imagina ri d'implicacions referencials ens situa davant una massa homogènia que s'identifica amb un terri­tori i un estat (és curiós observar, d'altra banda, que l'adjectiu no se sol aplicar a tots els països ni amb la mateixa freqüèn­cia ni en idèntics contextos, àdhuc mal­grat trobar paraules traduïbles en la ma­joria de llengües pròximes; no és comú llegi r el poble francès, ni el poble nord­america). La seva força expressiva es troba en l'ús de les connotacions del ter­me poble, que seria impensable en altres

31 17

18

enunciats, per referir-nos a la majoria de la gent i que aporta un perfil sociològic jeràrquic i estamental (jo diria fins i tot anacròn ic). Amb la identificació, a més, del subjecte locutiu de l'emissor amb el subjecte gramatical poble, ell passa a for­mar part d'aquesta massa. En canvi , si s'usa el nom a seques, el poble, les con­notacions adquireixen un caràcter més obert i solidari (pensem en el clàssic eslògan en castellà El pueblo unido ¡a­màs serà vencido) .

En el segon cas, en canvi , s'apel·la i s'apropia del valor dels judicis i les opi­nions de la gent sobre un assumpte parti ­cular. Es tracta d'una expressió més abs­tracta i més critica encara que, de nou, .. s'evita per proferir afir- . _ macions sobre temes no controlats política­ment. Amb l'atribució , als productors d'opinió pú­blica, de major intel ·ligència , perspicà­cia o sentit crític, l'emis­sor està guanyant-se a l'audiència i s'allunya del tuf barroc (en el pit-

jor sentit de la paraula barroc) de l'ex­pressió conservadora. Les estratègies pragmàtiques i les inten­cions semàntiques de la comunicació hu­mana són tan subtils i va riades que és difícil creure que la pretensió de claredat i honestedat no siguin, en casos tan arris­cats com els elegits en el meu comentari , més que un somni infantil.

El panorama informatiu dels mitjans de comunicació fa dubtar, no ja de la fia­bililat o la veracitat dels assumptes trac­tats, sinó d'aquestes traïcions perma­nents a la intel·ligència i la sensibilitat dels també anomenats ciutadans. Als co­dis ètics de la professió periodística con-

vindria afegir-hi un ma-

:* nual de retòrica de

~~ l'honestedat en què les trampes semantlques, els eufemismes inde­

cents, la diplomàcia de la violència i els vestits lin­güístics dels interessos creats fossin assenyalats amb la formidable lliçó

de la franquesa i l'exercici responsable de la funció

.. comunicativa \

ci monogràfiC Article 20. Llibertat d'expressió

Jordi Cartanyà Periodista

Aprovat l'any 1978, l'Article 20, el de la llibertat d'expressió, oferia sobre paper allò que du­rant 40 anys s'havia negat en la praxi periodística i intel·lectual del país: expressar i difondre lliurement els pensaments, ide­es i opinions a través de la pa­rau la, el text escrit o qualsevol altre sistema de reproducció. També es prohibia la restricció d'aquests drets mitjançant una censura prèvia , s'establia l'orga­nització i control parlamentari dels mitjans de comunicació públics i, de pas, se'n ga­rantia l'accés a la ciutadan ia.

El concepte llibertat d'expressió dut al periodisme ens parla també de llibertat d'informació. Són dos pilars constituc io­nals, l'exercici dels quals forma part del

Davant d'una concentrac ió tan notòria, els missatges que circu­len a través d'aquests mitjans de comunicació corren el risc d'unificar-se o de disfressar-se en una pluralitat de missatges que, en el fons, apunten a una mateixa direcció. No es descobreix res de nou si s'afirma que, des del dia que va aparèixer el primer diari , hi ha hagut un etern flirteig entre clas­se políti ca i mitjans.

La novetat , entre cometes, és que, a hores d'a ra, alguns dels principals lí­ders polítics catalans reconeixen oberta­ment la relació d'amor-odi entre polítics i periodistes, la mateixa que es torna del tot vertiginosa quan s'entra en els mitjans de comunicació públics dependents dels

dia a dia del gremi de periodistes, però que, cada cop, són més difícils de pro­tegir davant els in­teressos d'una crei­xent complexitat del

La llibertat d'informació governs en què, com passa en un cos tècnic futbolís­tic, els càrrecs són de confiança. Tant en aquest casos

és difícil de protegir davant els complexos interessos

del món empresarial

món empresaria l, que ha dut a cada mitjà de comunicació a formar part d'un parai­gües en el qual s'hi aixopluguen altres mitjans. La suma d'aquests mitjans de­semboca en el que s'anomena grups de comunicació, que abasten des de la premsa escrita fins a la ràdio o la televi­sió, passant per tota mena de revistes o suports multimèdia.

com en els de les empreses de titularitat privada, els mà­xims responsables vetllen perquè se se­gueixi a tots els nivells el què qualsevol mitjà de comunicació té: una línia edito­riaL Línia que ve a ser el posicionament a l'hora d'opinar o interpretar, que no infor­mar, sobre uns fets concrets.

En aquesta postura hi pot influir un ventall molt ampli d'interessos, depenent

31 19

C> A N

ENTORN, sccl és una onicJat •• d'espiat, coostituïda com a cooperativa rmls de Irehall assocíat i consumidors que realil za serveis socioeducatlJs pI!r als seus aSSijciats i teram; en general.

Iniciativa d'esplac ENTORN neix en el SI d'Esplais Catalans, 1mb el nom d'ESPlASHI cap a l'any 1988. AI cap de 4 anys es constllueiK com a cooperat iva per Iai de diferenciar e/s serveis profesSIonals I els voluntaris de l'aSSOCIació. mantenint la vinculaCIÓ 11 parllr dels socis consumidors.

El 1893 el fusiona amb AR EC, cooperativa de similars object iUs formada entre esplais de Badalona. aooptant dellnitlvament el nom d'ENTORN, ",I.

OEMOCRÀTICA l. !IPtJ. YOtIClÓ CCoper,IJWI" pou. m.nilal en doll' d'un ple toIl l'f9l1l1s lwp" ttemoct.,ics amil 1. plf,iciptci6 de toU Ib SOtil.

CATALAIA 'rllbllllm par I lell ab Clu! •• ns d. Call1uny. da d. l'nl.l.m.nt lotll d.I, no,uu Slrn.s I la rdtnhhclClÓ cultural que IlIS" \If&9ll.

INNOVADORA Ruolrem crNIIYIII11I!l1 la nlC8UrlllS que els canvis socdèl¡pts ~ ICtlll~lII1l pelmIfM!nlmtrll lis

flClA"SOS IdIIcltllS I Gifglf'lluallJl.

EXPERTA Ari rani. mèJ de 10 anys d'II JII'lrMoa UI ofar.n solllClonl cont rIStades In ICUtlll!1 on 10m tsp8C1.hstes.

PROGRESSISTA Pari.., I 1. Idctlc, Ifl'IjlrUlrllllIfI lde'rI !JU' .fU teI.ntll lCl .mb . 1 MovlI .. nl lllC I ProgrlSSlSII.

EFICIEIIT ERI dot.., d·1.W11 organ,uKa6 ISlructurau I DnlltsliOrllllIMll' IIJfln\K 11 satrincta dels nOSlr.s .......

1. Assessoreu vos. Per Iols aquells projectes professionals qUI! puguem realiuar amb vosaltres .

2. Parlicipeu feu nos saber les yomes propostes de serveiS, millores en els que realitzem, necessitats, ...

ENTORN, sccl Avmyo, 44, 2n . 08002 Bcrce lono rel. 93 302 61 62 . Fox 93 301 969< entorn@ontorn .org I www.onlorn .org

del tipus de relació que les empreses de comunicació puguin tenir amb altres ac­tors empresarials, polítics o econòmics.

Amb la profusió de mitjans de comuni­cació i malgrat la seva concentració al voltant de grans grups empresari als i les pressions alienes als interessos periodis­tics , podem afirmar que la llibertat d'ex­pressió existeix. Una altra cosa són les possibles conseqüències que pot tenir

da, en un producte pretesament periodís­tic que se si tuava al límit de tota legitimi­tat d'imparcialitat. Aquell espai era una conseqüència del que llavors ja es feia a la televisió i en altres mitjans? Probable­ment sí. Ha fet escola? La resposta torna a ser afirmativa , fins al punt que la ciuta­dania, sembla que cada cop més, premia la subjectivi tat en el periodisme atorgant­li el favor del seu interès i seguiment.

allò que es diu. Per tant , de dir es pot dir el que es vulgui , però a l'hora de la veritat, el més important no és el "què" sinó el "com" es diu. A parti r

Amb la tendència Una subjectivitat , vo­luntat de manca de neutralitat, de la qual s'alimenten cada cop més les línies edito­rials i, ara, potser

a les concentracions, els missatges corren el risc

d'unificar-se

d'aquí s'entra en el terreny pantanós dels qui veuen el got mig ple o dels qui el veuen mig buit i vesteixen la seva

postura particular, única i intransferible, d'informació imparcial. És la tan suada objectivitat. la de la independència de re­flexions, sentiments, prejudicis, quan es tracten els esdeveniments, les dades ... a tractar.

Per tant , més que l'Articl e 20 de la Constitució espanyola, en la nostra socie­tat i, en la de la majoria de països del món, el que perí lla és un altre dels princi­pis fonamentals de l'ofici del periodista: el principi de neutralitat. Si neutral és aque­lla persona que no és ni de l'un ni de l'al­tre de dos bàndols en pugna, o de dues opinions oposades, comprovarem que la neutralitat no està de moda. No mentre es mantingui, o augmenti , el to i posi cio­nament dels mitjans i proliferi la manca de neutralitat en els titulars de les capça­leres més importants del país. No mentre continuem referínt-nos a alguns comuni­cadors , tertu lians o editorials dels princi­pals rotatius com a líders d'opinió i no com a líders d'informació.

Fa uns anys, ningú no podia ll ençar la primera pedra, però molts van criticar el format periodístic d'un programa televisiu nocturn amb un presentador capaç de mesclar opinió, informació i els colors més estridents de l'última corbata de mo-

més que mai , la bata­lla se cent ra en aconseguir que els ca­mins dels mass media no es perdin en vall s d'imparcialitat dubtosa.

En aquest camp de batalla, el peri o­dista es debat entre ser entre els diri­gents del conflicte, controlar què es diu i com es diu, o encaixar les bufetades dels qui envien a primera línia del front. La teòrica tan ben apresa i tan ben defin i­da sobre el paper a les classes de teoria de les facultats de comunicació, es difu­mina quan arriba el moment de la pràcti­ca i les seves línies, abans clares i grui ­xudes, es van aprimant fins tornar-se extremadament febles.

Quin marge li queda, doncs , al perio­dista a l'hora d' informar o opinar sobre uns fets? Quina força té el periodista per resistir les eternes temptacions d'interes­sos aliens?

Després d'un llarg procés de treball i de col·laboració entre representants de Comissions Obreres, d'UGT, del Col·legi de Periodistes, de la Facultat de Ciències de la Informació i de diversos mitjans de comunicació, s'ha aconseguit ti rar enda­vant el text d'un estatut marc de redacció que serveix d'escut i emmuralla drets bà­sics del professional de la informació.

Pel tema que ens ocupa cal remarcar els següents punts: Els drets i deures de la professió perio­dística consti tutius del deure primer d'in-

31 21

22

formar, han de basar-se en uns principis ètics que tots els profess ionals han de respectar i que no poden ser vulnerats per la línia editorial del mitjà informatiu ni per la politica econòmica i comercial de l'empresa. Aquests principis es basen en el Projecte de Codi d'Honor Pro fessional de l'ONU i la Declaració de Drets i Deures dels Periodistes de la UEo

seves conviccions , a l'ètica professional o als principis editorials.

També resulta significativa la implica­ció de tot un equip de professionals. Si el 30% de la redacció considera que una posició editorial o el tractament d'una in­formació vulnera l'ètica professional o els principis editorials , o distorsiona els fets objecte de l'editorial o de la informació,

Hi ha la possibili­tat de rescindir el contracte amb l'em­presa on es trebal la si es justifica raona­dament un canvi substancial d'ori en­tació en el mitjà i

L'ètica periodística ha de ser respectada pels professionals,

podrà exposar la se­va opinió discrepant en el propi mitjà en el termin i més breu possible. les línies editorials dels mitjans

i les empreses És un ventall prou important de possibi -

aquest canvi, fet palès per actes reiterats, afecta les conviccions o la independèn­cia, o bé vulnera l'ètica professional o els principis del mitjà. Aquesta rescissió, a més, es considerarà com un comiat im­procedent , amb dret a indemnització.

Un membre de la redacció no podrà ser ob ligat a compli r un acte professional o a expressar una opin ió contrària a les

litats d'autodefensa davant d'una situació que poques vega­des arriba al limit. I, en cas d'arr ibar a aquest limit, les portes que se li obren al periodista el llencen de cap a un mercat laboral cada cop més saturat i precari .

Cal treballar de va lent perquè això no passi, perquè si una cosa hi ha del tot estèril i inútil en el camp de la comunica­ció, és un mitjà sense credibilitat ' .

ci monogl'élfiC Dels fogots inicials a la consolidació d'un nou model de premsa

Jordi Ma/et Periodista. Dtor. General d'EI 9 NOU i d'EI 9 PUNT

La premsa comarcal va néi­xer dels fogots democràtics que va viure la societat catalana a fi­nals del franquisme i durant els primers anys de la transició. La rauxa es va imposar al seny i, en un estat d'inconsciència, dive rsos ciutadans de Vic, Manresa i Girona van voler abraçar la utopia creant una no­va premsa comarcal, que havia de ser portaveu de la societat que emergia.

La premsa barcelonina es va mi rar amb indiferència l'aparició del nou feno­men, pensant que la xiruca, els pantalons de pana, les subscripcions populars d'ac­cions i el voluntarisme només servi rien per crear periòdics amateurs, i que tot allò seria foc d'encenalls O premsa d'una altra divisió . Creien que la premsa potent i se riosa havia de sorgir de Barcelona i que els seus promotors havien de ser

al partit politic o a l'associació de veïns. Alguns eren periodis­tes, però la majoria eren activis­tes que es dedicaven al perio­disme com una activitat més per aconsegui r la societat lliure i de­mocràtica per la qual havien llui ­tat. En els col· lectius inicials també hi havia professionals liberals , gent de la cultura, de l'associacionisme, etc. Tots tre­ballaven per la ll ibertat d'expres­sió i per aconsegui r trencar el si­

lenci informatiu que el franquisme havia imposat .

Però va saltar la sorpresa. Aquella co­lia d'utòpics van saber connectar amb la societat i els nous diaris van tenir una acoll ida excel·lent. De seguida es va veu­re que la nova premsa comarcal feta en català era capaç de crear nous lectors. Gent que habitualment no comprava cap diari es mostrava interessada per saber

forçosament acaba­lats homes de nego­cis i, per anar bé, membres de la tradi ­cional burgesia cata­lana.

Alguns professionals què havia passat al seu entorn més im­mediat, i per veure com ho explicava el diari de casa, per­què allò era tota

de la premsa no acostumen a anar més enllà

del capdamunt de la Diagonal Vi st des de la

perspectiva del moment, no els fa ltava raó. Els joves que havien fundat els nous diaris comarcals tenien més il ·lusió que no pas experiència periodística i editorial. Es dedicaven al setmanari o al diari amb la mateixa passió que ho feien al sindicat ,

una novetat. Per fi , els protagonistes de la informació eren la gent de la comarca , veïns que tothom po­dia trobar pel ca rrer i no els habituals de la premsa barcelonina que fins aleshores havien tingut en exclusiva el privilegi d'aparèixer als diaris.

31 23

24

No tot van ser flors i violes, perquè de l'extraordinari èxit inicial es va passar a les rutines del dia a dia, mentre la nova societat democràtica anava madurant. Afortunadament, aquells diaris, que per sorpresa de tots havien aconseguit un fo­rat en el mercat. van saber adaptar-se a les noves circumstàncies , professionalit­zant les seves estructures i consolidant un nou model periodistic que a finals del franquisme no existia a Catalunya.

Va ser aleshores quan la premsa bar­celonina, que havia vist desaparèixer i aparèixer diaris, va començar a valorar la premsa local i comarcal o premsa de pro­ximitat, com es diu ara. Però no ens en­ganyem, encara hi ha professionals que pensen que la premsa comarcal és de segona divisió i que la de Barcelona és de primera. És cert que la majoria d'aquests professionals tenen un concep­te esquifit del país. Alguns d'ells no acos­tumen a anar més enllà de la Meridiana o del capdamunt de la Diagonal i, per tant, tenen un gran desconeixement de Catalunya.

La premsa comarcal i la nacional són complementàries l'una de l'altra . Cadascuna té el seu àmbit i la seva fun­ció i els lectors saben bé què han d'anar a buscar a cada lloc. Abans de l'aparició

de la premsa comarcal , la premsa barce­lonina parlava poc de política municipal , fora de la relacionada amb l'Ajuntament de Barcelona. L'alcalde de Barcelona apareixia als diaris com si fos l'alcalde de Catalunya i com si no hi hagués alcaldes , regidors i ajuntaments a cadascun dels municipis de Catalunya. D'altra banda, hi havia municipis que només apareixien als diaris quan eren escenari d'una notícia de sang i fetge, però, en canvi , ningú no deia res de les bones notícies que es produïen en aquests municipis.

La premsa comarca l ha demostrat més independència que la gran premsa. Per exemple, durant la campanya del re­ferèndum per la permanència a l'OTAN , la majoria dels grans diaris varen fer cos­tat a la postura oficial del govern, mentre que la premsa comarcal va acollir a les seves pàgines l'opinió dels qui n'eren contraris i volien que l'Estat espanyol es desvinculés de l'Aliança Atlàntica .

És cert que la premsa comarcal va néixer com tantes altres coses durant la transició, però per so rt es va poder con­solidar i ha pogut fer un bon servei al país , recordant que Catalunya no és no­més Barcelona i la seva àrea metropolita­na, sinó que en els confins de la conur­bació també hi ha vida • •

el monogl'àriC Poder de la premsa? Premsa del poder, premsa al poder

Jaume Reixach Editor d'EI Triangle

Als països de l'Hemisferi Nord que conformen l'eix Capitalista-Democràtic, la dialèctica social - que tradicio­nalment s'havia expressat per mitjà de la violència de classes i de la clàssica espiral acció/re­pressió- es desenvolupa avui a través dels mitjans de comuni­cació. Després de la 11 Guerra Mundial , l'expansió de podero­sos instruments de comunicació ("boom" de la ràdio i, sobretot, la televisió) ha produït, de manera parado­xal, una fragmentació i aïllament del "cor­pus" social , gènesi tradicional de les grans transformacions que ha viscut la Història. El poder, per fi , respira tranquil : l'individu roman tancat a casa seva i s' in ­forma de la "realitat exterior" a través d'uns mitjans unidireccionals que, per la seva exuberància tec-

nia, en el discurs mediàtic que ens bombardeja, nit i dia, per terra, mar i aire. Què és la veri­tat? Què és la realitat? Es allò que trobem "repetit" a la prem­sa, a la ràdio i a la TV, Emprant les mateixes tècniques de la pu­blicitat , la rei teració d'una matei­xa informació és el què en de­termina la seva importància i, per tant, la seva ve rsemblança. Els mitjans de comunicació ano-menats "de referència" - aquells

que es reprodueixen els uns als altres per crear la sensació de credibilitat- fan servir una mateixa "agenda" per seleccio­nar i prioritzar allò que "passa" i que "és realment notícia".

nològica, tenen una

Per analitzar el paper dels media a la societat contemporània cal tenir clar el principi econòmic i empresarial que re­

geix el sector: no hi ha informació sense publ i­citat. Ai xò és evident

La realitat contundent capacitat de persuas ió davant la indefensió intel·lectual del receptor passiu.

és allò que trobem repetit a la premsa,

en el cas de les ràdios i les TV, en què tots els ingressos per fer a la ràdio i a la TV?

Els mitjans de co-municació, avui , no són només transmis­sors d'informació. Sota la coartada de l'''asèpsia'', la "independència" o l'''objecti­vitat" , els media s'han convertit en els grans conductors de la ideologia neolibe­ral dominant. Les pautes de consum , les modes, el pensament "políticament co r­recte" es filt ren , sense cap mena de ma-

viable el seu funciona­ment procedeixen dels anunciants. Però també en el cas dels diaris convencio­nals. en els quals més del 90% dels in­gressos vénen de la pub licitat . També hem de tenir present que les emissions per ràd io i TV no són lliures i estan regu­lades administrati vament pel govern de torn . Es a dir, la creació dels mitjans

31 25

Diputació Barcelona xarxa de municipis

de comunicació de masses està supedi­tada a la voluntat política que. al mateix temps, està condicionada pels grans grups empresarials i financers que soste­nen aquesta ficció partidista anomenada "democràcia representativa". Per tancar el cercle, els "mass media" normalitzen i consoliden aquest "statu quo" amb vo­cació de perpetuïtat.

No és només que el poder polític tin­gui la potestat de concedir les freqüèn­cies de ràdio i TV. o que siguin els "grans anunciants" els qui tinguin la clau de volta

acumulen més i més poder. Però, malau­radament , el model públic ha degenerat en un instrument partidista en mans de qui té el govern. Ho veiem a Catalunya, ho veiem a Espanya, i el cas de Silvio Berlusconi a Itàlia és el màxim exponent d'aquest procés de perversió.

Hi ha alternatives a aquest cercle vi­ciós? Des de la professió periodística es promouen codis deontològics. consells professionals de redacció , es regula la clàusula de consciència ." però tot plegat no serveix per a gaire. En la recerca de­

del negoci mediàtic. L'enorme complexitat tecnològica que re­quereix avui la posa­da en marxa d'un

La síndrome BBC sesperada d'una sor­tida també creiem en el "miracle Interner': un mitjà nou que, amb escassa inver­sió , permet i garan­

apareix com la terra promesa dels periodistes

diari , una ràdio o una cadena de televisió es tradueix en unes inversions de centenars de milions d'euros que només estan a l'abast dels ç¡rups preexistents de poder econòmic. Es a dir, des del poder es crea i s'alimen­ta el sistema mediàtic que ens "il ·lusiona" amb el miratge democràtic i ens argu­menta la nostra incorporació voluntària/necessà ria al "joc". Pensem, per un moment, que les vel les teories anarquistes de l'abstencionisme actiu o un vot nul massiu fossin la resposta ma­joritària a les urnes: l'establishment que per cooptació ha ocupat i parasita la cú­pula de la piràmide social es quedaria to­talment deslegitimat.

Des de la professió periodística - que pateix en primera linia el servilisme que imposa el poder i que és còmplice de la grotesca manipulació que s'escenifica ca­da dia- es somia amb un model públic d'organització dels mitjans de comunica­ció. La síndrome BBC apareix així com la "terra promesa" dels periodistes. La infor­mació entesa no com a mercaderia sinó com a servei púb lic. La noticia entesa no com a propaganda interessada sinó com a eina de reflexió i mobilització social. La propietat pública dels mitjans com a alter­nativa als "taurons" dominants del sector i que, per la progressiva concentració,

teix a l'emissor la llibertat d'expressió "ur­bi et orbe". Certament. Internet és una revolució, com ho van ser la impremta, el ferrocarril o l'electricitat. Però lnternet té una virtut (no està "controlat". de mo­ment) i un problema: no és un mitjà de comunicació de masses, en el sentit so­ciològic del terme. La seva estructura en cadena el fa molt vàlid per a l'organitza­ció, però la infinita multiplicació de veus a la xarxa impedeix consolidar uns canals que garanteixin la difusió efectiva d'un discurs articulat de transformació.

Hem d'assaltar els satèl ·lits, com els "soviets" van assaltar el Palau d'Hivern. Òbviament, és una "boutade", però m'ex­plicaré. En la construcció d'un nou món necessitem com l'aigua uns nous mitjans de comunicació. No parlo de demanar la lluna. Senzillament d'al lò que a tots ens sembla lògic: erradicació de la farn, paci­ficació total del planeta, penalització del tràfic d'armes, desmilitarització nuclear i convencional. reconeixement de les minories nac ionals i ètniques, creixement sostenible que aturi les migracions econòmiques, supressió del saqueig de matèries primeres que pateixen molts països del Tercer Món, condonació del deute extern, dret universal a l'educació i a la sanitat públiques, respecte a la bio-

31 27

28

diversitat, lluita contra l'erosió, equilibri territorial camp/ciutat, eliminació dels pa­radisos fiscals , tolerància religiosa i cultu­ral, creació d'un govern mundial que ga­ranteixi la distribució de la riquesa ...

Són paraules, formulacions mil vega­des dites i escrites. Certament, la huma­nitat va avançant, pas a pas, cap a la se­va concreció. De

i de reacció . Com traduir aquesta formi­dable energia espontània en un exèrcit victoriós? Ens calen mitjans de comuni­cació que vertebrin el discurs, que coordi­nin i organitzin l'acció. Mitjans de comuni­cació de masses que estableixin una nova "agenda" de prioritats informatives i que tinguin molt clara la seva funció

vegades, amb Cal transmetre pedagògica i mobilit­zadora. Ens calen

greus entrebancs, com l'etapa imperial agressiva que pro­tagonitza actual-

un missatge d'esperança social i optimisme humanista

diaris, ràdios i televi­sions que repeteixin un missatge d'espe-

ment George Bush 11. Però per accelerar el procés ens cal decantar de manera decidida l'opinió pública internacional -especialment, al quadrant nord-occiden­tal del planeta- i per això ens cal "ocu­par" el discurs mediàtic central. Com? Creant, de baix a dalt , mitjans de comuni­cació de masses que, en paral·lel als convencionals del poder, bombardegin missatges transformadors. La batalla per ' "captivar" i "convèncer" l'opinió pública no es pot plantejar des de la perifèria, amb instruments desfasats ni amb planteja­ments "undergrounds" o "entristes". Cal combatre aquest sistema, egoista i injust, cara a cara , barricada contra barricada, amb mitjans per assolir la victòria.

Lula da Silva és una avantguarda d'aquesta nova democràcia revo­lucionària. Les massives mani­festacions que hem vis-cut en els últims mesos a Barcelona - i arreu del món- són una expressió que l'ordre mundial concertat pels poders econòmics, polítics i mediàtics no és imbatible, que, més enllà de la "intoxicació" massiva i permanent a la què ens sotmeten, la gent no ha perdut la seva capacitat crítica

rança social, optimis­me humanista i voluntat superadora del neoliberalisme.

Com fer-ho? La gent ha de ser cons­cient de la importància cabdal que té la informació com a arma en aquesta hora de la història i, a la vegada, de la fragilitat de l'opinió pública davant la manipulació i la mentida. La gent ha d'entendre que la informació val diners i que la feina dels periodistes, com totes les feines, ha de ser remunerada. No és sospitós que la TV sigui gratis, que la ràdio sigui gratis , que els diaris "valguin" tan poc? Propugno una aliança entre els segments més actius de la societat i els periodistes compromesos en la causa transformado­ra per tal d'erigir un sistema alternatiu i potent de mitjans de comunicació capaç

d'enderrocar el sistema. Una utopia? Catalunya ha demostrat històri­cament que aquí les utopies

són possibles: l'anarco­sindicalisme, el moviment coo-

peratiu , les mútues, les cai­xes d'estalvis .. . són referents d'això que pro­pugno en el sector me­

diàtic. Personalment, i des de fa

14 anys, ho intento des de les pàgines del setma­

nari El Triangle,

l

\'cntl'cvislA

Tono Albareda President de Cooperacció

Jordi Serrana i Vicenç Molina Espai de llibertat

Tono Albareda és un ciutadà amb una gran tradició de lliuta per les llibertats. Actualment presideix l 'entitat laica i progressista

de cooperació per al desenvolupament Cooperacció

- Què és Cooperacció? - És una ONG que es va crear a Catalunya fa uns deu anys i que treballa en projectes de co­operació amb països empobrits, sempre en propostes que fa la gent d'aquests països, vivint la contradicció d'actuar davant l'absència de polítiques públi­ques, sense les quals no hi ha desenvolupament possible , i sa­bent que el que podem fer és molt petit enfront de les necessi­tats. Pot semblar-se a altres ONG progressistes, però nosaltres insis­tim en el reforçament de la societat civi l, en la defensa radical dels drets humans, de tots els drets per a totes les persones, no només els polítics i civils sinó també els econòmics, culturals, els de sostenibi­litat. Tenim clar que és més eficaç treba­llar en el desenvolupament local, amb l'administració més propera a l'aplicació dels programes, que substitueix en certa mesura la reduïda acció social dels es­tats. La nostra opció laica i progressista ens porta a plantejar-nos programes es­tra tègics a llarg termini .

- Com ens ho pots concretar? - Treballem molt , per exemple, en els te-mes de gènere, amb organitzacions de

dones. A part de les teories, a la pràctica s'ha demostrat que, en aquests països, les organitza­cions de dones són més efecti­ves. Quan es van produ ir les inundacions del Mich , a Nicara­gua, a El Salvador, vàrem reco­llir més diners dels que havíem previst i es va decidir enviar-ho a les organitzac ions de dones, perquè en moments de deses­peració l'home plorarà, s'embor­ratxarà, però la dona ha de seguir tenint cura dels nens,

preparant el menjar i intentant tirar enda­vant. I això és bastant aixi en aquestes societats tan desestructurades, amb mol­ta migració interna. on les dones, les àvies, les filles, assumeixen un percentat­ge de la feina molt gran en comparació amb els homes. Les estadístiques inter­nacionals ens diuen que les dones realit­zen el 65% del treball. reben el 10% dels ingressos i tenen 1'1 % de la propietat. Això ja seria un motiu per treballar bàsi­cament amb dones, però la pràctica de­mostra que, a més, és més eficaç. Tota la qüestió dels microcrèdits, que es va iniciar primer a l'jndia, aixi ho demos­tra . Ara, a Nicaragua, que hi ha, per pri­mera vegada a la història, 70.000 fam í­lies que passen gana, hi ha un programa

31 29

Títols propis en:

EMPRESA INTERNACIONAL Si busques una carrera universitària que t 'ofereixi :

- Una completa formació empresarial

- Alta especialització en idiomes

- Convenis amb universitats estrangeres

- Pràctiques en empreses

AUDITORIA

I, si el que t'agrada és el món de l'auditori a, sol.licita informació sobre la Graduatura Superior i Master en Auditori a Censura-Jurada de Comptes. Obtindràs

Formació especialitzada en auditoria Exempció de la prova teórica d'accés al ROAC Dos títols en dos anys Fins a 2.250 hores de pràctica en firmes auditores Pràctiques des del primer dia Subvenció del curs per part de les empreses

Més informació: Escola Universitària d'Estudis Empresarials. Àrea de Coordinació d'Ensenyaments. Av. Diagonal , 696, 1 a planta. Telf. 93 402 44 69. ensenyaments@emp.d2.ub.es www.ub.edu/empresarials

per combatre la fam que concedeix crè­dits en espècies, en diners, i la condició és que els receptors siguin dones. I això ho porta una organització camperola diri­gida per homes, però saben que les do­nes acaben complint, retornen el crèdit, ho fan funcionar.

- Això es diferencia del que fan les ONG religioses? - A Amèrica central, en alguns moments, la teologia de l'alliberament havia jugat un

creixent a aquest ritme vint anys se-guits ... Això provoca el desabastiment d'aliments, molt agreujat per les políti ­ques comercia ls dels països rics, que fo­menten les seves produccions, invadint amb productes subvencionats els països empobri ts, amb el que s'està perdent l'agricultura en molts llocs. Pensem que a Mèxic, per exemple, el blat de moro, que ha estat el producte bàsic durant deu mil anys, ja no és rendible ... A El Salvador és més fàcil viure de les remeses d'emi­

rol progressista, però ara, a Amèrica , al Marroc, distàncies cul­turals a part, hi ha una ofensiva de la dreta religiosa que fa pro­postes reaccionàries,

Les dones fan grants, dels cent dò­lars que un germà t'envia un cop al mes que no pas cultivar la terra ...

el 65% del treball , reben el 10% dels ingressos i tenen 1'1 % de la propietat

amb un proselitisme molt fort , anant a buscar els sectors més pobres de la po­blació, a base de centrar-se en temes molt evidents: no a emborratxar-se, no a la violència familiar ... Les organitzacions catòliques clàssiques, com Mans Unides, que depèn del Bisbat, treballen molt en comunitats religioses i parròquies dels països d'origen . Nosal­tres pensem que ho fan , sovint , sense denunciar les causes profundes de la de­sigualtat. Perquè si hi ha pobresa és per­què hi ha una distribució absolutament in­justa de la riqu esa, a nivell internacional i dins de cada país.

- I a l 'Àfrica, per exemple, aquestes orga­nitzacions, ¿ com enfoquen el problema del control de la natalitat, tenint en comp­te la doctrina oficial del Vaticà? perquè aquest és un problema estructural, no? - No ho sé directament, però ha baixat bastant la taxa de mortal itat infantil , hi ha hagut un increment fort de la natalitat i això fa que les poblacions creixin a ritmes bastant insostenibles en alguns països. Davant d'això, s'han de promoure mesu­res, tan accessibles com calgui, de control de la natalitat, perquè hi ha crei­xements del 3% de la població , i pràctica­ment no hi ha cap agricultura que estigui

- La solució. com vam comentar amb en Pep Riera. d'Unió de Pagesos, ¿ no és més aviat fer una reforma agrària que reparteixi les terres i eviti el monocultiu heretat del colonialis­me, que no pas treure els aranzels? Clar, es parla de l'abolició de les políti­ques aranzelàries per tal de no fer-ho de la necessitat de les polítiques de desen­volupament. Però els únics països que, més O menys, s'han desenvolupat en els últims cinquanta anys, ho han fet així: una ce rta reforma agrària, una garantia d'alimentació de la població, un cert be­nestar de les capes d'agricultors mitjans que ha estat la base de consum per a la producció de les indústr ies protegides del país. Només en la mesura en què això s'ha anat consolidant, s'ha començat amb la baixada dels aranzels. Així s'ha fet a la mateíxa Espanya, a Taiwan, a Corea del Sud, en certa manera a la Xina, a l'índia, a Botswana - tot i que amb la SIDA han ti ngut un retrocés molt im­portant ... Algunes de les pràctiques del Lula, al Brasil, van en aquest sentit. Però això , és clar, va en contra del procés de la globalització, i els països petits - enca­ra que tinguin 40 milions d'habitants- no s'ho poden permetre ... A part, s'ha estat fomen tant l'agricultu ra especialitzada en països tropi ca ls, que han sofert o bé la

31 31

32

competència de les matèries sintètiques - pensem en el cotó, per exemple, substi ­tuït per fibres sintètiques- o bé excessos de producció - el FMI i el Banc Mundial han fomentat la producció de cafè, i Vietnam ha passat de no exportar cafè a ser-ne el segon exportador del món, per damunt de

sota del preu de cost... D'altra banda, hi ha contradiccions amb les produccions de substitució ... Mentre la Unió Europea financia programes de cooperació amb Costa d'Ivori, per exemple, el Parlament vota una llei que permet afegir greixos vegetals al cacau fins a un cinc per cent

Colòmbia ...

- Els que cultiven coca, per exemple, ¿si tinguessin terra per fer una altra co­

Es parla d'abolir els aranzels per no fer-ho

i que es continuï dient xocolata; això fa baixar el consum i, per exemple, amb un cinc per cent d'excés de produc­ció el preu baixa un

de les necessàries polítiques de desenvolupament

sa, no els resultaria millor? - Almenys al Perú, que hi tenim contacte, sabem que prefereixen produir cafè, guanyant una mica menys, per evitar pro­blemes permanents amb la policia, amb l'administració, no pas perquè els ho prohibeixin sinó per les extorsions i els xantatges vinculats al cultiu de la coca, xantatges i amenaces per part de les au­toritats.

- I si poguessin produir el que volen ... - Si, hi hauria autoconsum. La Federació d'ONGs pel , Desenvo lupament ha apro­vat una campanya a favor de la sobirania alimentària, que és garantir que la gent pugui produir allò que ne­cessita i que augmenti la seva capacitat de produc­ció. Per tant, en comptes de més llibertat de comerç hi ha d'haver sobirania ali­mentària i prohibició taxati­va del dumping amb pro­ductes agrícoles ... Per exemple, Europa és el pri­mer exportador de sucre al món, i el ven a una quarta part del cost de producc ió - la resta són subvencions-, més barat que el que els costa als altres països. I els altres productors no poden competir amb qui ven per

.'

30%, per tant els camperols de Costa d'Ivori han disminuït els seus ingressos de manera substancial. Després, es vol compensar amb programes de coopera­ció ... I després hi ha guerra, perquè la misèria porta a la desesperació i la gent, quan està desesperada, dóna molt menys valor a la vida ...

- Els convenis de la Unió Europea amb els paisos ACP - Africa, Carib, Pacific­¿ són positius?

- Es tracta bàsicament de les antigues colònies fran­ceses, i aquest és un tema que porta bàsicament França. Són projectes de millora de la governabili tat , de la justícia, de l'adminis­tració pública ... Si això es fa bé pot ser positiu . Però hi ha algun cas, com la República Dominicana, en què s'està incrementant la corrupció, la pobresa i la gent no té més sortida que l'emigració, tot i que, potser, les xi fres macroeconòmi­ques siguin millors, però el cert és que en 5 anys s'ha produït una caiguda signifi­cativa del nivell de vida. El que és cla r és que no pot ser que la cooperació sigui la solució dels proble­mes. Tota la cooperació in-

ternacional, arreu del món, suposa una mica més de 50.000 mi/ions de dòlars, però el que es paga de deute extern em sembla que és tres vegades aquesta quantitat, hi ha 53 països que paguen més que reben i aquests països perden 300.000 milions de dòlars per les barre­res aranzelàries dels

que, encara ara, estan per sota del nivell que hi havia l'any 94.

- Per tant, per moltes preocupacions que tinguem de caire ètic, civic, social ... la so­lució ha de ser po/itica. I, en l'actual con­text, ¿ qué és el que es pot fer?

- Tenim dos pols: països rics -indepen­dentment de quina fos la solució millor .. .

La sobirania alimentària és garantir que la gent pugui

produir allò que necessita

un, el de la guerra, el neoliberalisme, Bush , Aznar, l'unila­teralisme; l'altre , el dels moviments de - L'origen del deute és

la compra d'armes? - El deute s'ha generat de moltes mane­res: per armes, per programes de desen­volupament imposats pel FMI que no han resultat efectius, per corrupció ... Ara hi ha un procés per tal de diferenciar aquest deute, per veure quin és legitim i quin no. Per exemple, al Perú s'ha muntat una mena de tribunal popular per reclamar el que és deute il .legitim, o bé als països donants o bé a les persones concretes que s'ho han apropiat, com el Fujimori , acollit pel Japó, que no vol ni sentir parlar de la seva extradició .. . Cal que se sàpiga quina part del deute ha produït un benefi­ci per al pais receptor, quina ha anat a enriquir persones concretes i quina als mateixos donants.

- També hi ha deutes que són la nacio­nalització de deutes privats ... - Si, és el cas de Mèxic als anys 1994 i 95. La Borsa estava sobrevalorada, els inversors americans hi invertien, el peso mexicà es va sobrevalorar extraordinària­ment, i quan va esclatar la situació els in­versors americans, que havien estat guanyant més del 20% anual al llarg de dos o tres anys, van aconseguir que l'Estat es fes càrrec dels deutes: els Bancs van entrar en crisi i l'Estat se'n va fer càrrec, fent pagar la crisi al pais. La inflació es va disparar de tal manera que et cobraven d'interessos més del que t'havia costat un cotxe , o un pis, amb el que ningú no pagava les hipoteques. La població es va empobrir de tal manera

resistència , Porto Alegre, les manifestacions per la pau de Barcelona ... La correlació de forces és negativa ara per ara, però pensem com ha canviat el poder de convocatòria des de Seattle fins a Barcelona. D'altra ban­da, l'esquerra tradicional viu en una gran desorientació (el laborisme anglès, conti ­nua sent esquerra? Els últims anys ha perdut la meitat dels militants, però no s'ha generat una altra alternativa ... Què passa a França, després de l'opció pel mal menor davant de Le Pen?) i de vega­des posa la busca del poder, guanyar les eleccions -que és la seva obligació- per damunt de les consideracions polítiques. Ara, no penso que hi hagi una alternativa política estructurada sorgida dels movi­ments socials , almenys a curt termini. L'esperança, potser, és al Brasil, a veure què passa amb en Lula ... De moment ha de complir amb els compromisos interna­cionals del deute, si vol , d'una banda, continuar rebent fons i, de l'altra , tenir in­versions. I ha d'acabar amb alguns privi­legis molt espectaculars de sectors fun­cionarials , que són els que ara el critiquen , però una part molt majoritària de la població el recolza en les reformes. A l'Equador també hi ha una coalició amb els moviments indígenes.

- Què et sembla el model de pressupos­tos participatius? - És un model que s'ha dut a terme en algunes ciutats d'Amèrica llatina i que quan s'ha aplicat aquí ha tingut resultats

31 33

DIVERSITAT CIVI2ME

A Terrassa som més de 180.000 persones. Persones

que pensem, estimem o actuem de maneres diferent

i on tots i totes volem que la nostra ciutat sigui un

exemple de respecte amb la diversitat i el civisme.

-Ajuntament 4~ de Terrassa (Q 010 @ 93 739 70 60

www.terrassa.org

contradictoris . Nosaltres coneixem algu­nes experiències força interessants a po­bles relativament petits de Colòmbia, afectats pel conf licte armat, on la pobla­ció s'ha declarat territori de pau i. en as­semblea, ha decidit discutir el pressupost de manera comunitària i posar-se d'acord. Això ha generat aliances inimagi­nables abans entre els petits terratinents ,

- Quines relacions teniu amb altres ONGs? - Treballem amb Grupo Sur, que coord i­na organitzacions europees de coopera­ció pel desenvolupament, i també ho fem a la Federació d'ONGD de Catalunya, i pensem que des d'allà es fa una molt bona feina. Amb altres, com Intermón­Oxfam, que són d'origen jesuïta, tenim al­

els camperols, els boti­guers i l'alcaldia. S'ha treballat sobre les con­dicions de la pau i s'han obtingut avantat-

Potser l'esperança guna diferència, perquè ells estan per la llibertat de comerç i nosaltres per la sobi ran ia ali­mentària .. .

és al Brasil, a veure què passa amb en Lula ...

ges econòmics com, per exemple, que els petits terratinents gestionessin amb els bancs crèdits per als camperols pobres. S'han afavorit les inversions perquè això millora el comerç de la zona. És una via d'una certa racio­nali tat que afavoreix l'acord entre sectors afectats per conflictes com el de Colòmbia, o com el del deute extern en altres països. En les experiències que s'han realitzat aqui, crec que els Ajuntaments han facili­tat que la gent pugui expressar-se, que puguin dir el que pensen, encara que després no sempre es pugui fer allò que penses ... Però sempre és positiu poder­se expressar ll iu rement.

- La cooperació internacional, ¿ com s 'ha vist afectada pel govern del PP? - Sempre hi ha hagut un 40% de crèdits en la cooperació internacional que, se­gons l'OCDE, no es poden considerar co­operació perquè són crèdits condicionats a la compra de productes espanyols, Ara, des de la majoria absoluta, han afavorit descaradament les seves ONGs. I d'això ja van avisar: per exemple, ens van dir que les ONGs que no estiguessin a favor del Pla Colòmbia (auspiciat pels Estats Units) ho notarien en els seus pressupos­tos ... La Fundación Canovas del Castillo, plenament de l'òrbita del PP, va rebre uns 1,200 milions per "cooperació" amb Colòmbia l'any passat... Després hi ha les del Bisbat, les de l'Opus ...

- En quins projectes concrets treballa 31 Cooperacció? - Ara mateix treballem molt a diversos 35 llocs d'Amèrica. A El Salvador, en projec-tes de desenvolupament agrícola i en un districte de la capita l, San Salvador, amb l'objectiu de millorar les condicions d'un barri específic; col·laborem amb organit-zacions populars, entitats de defensa jurí-dica, la Universitat, l'alcaldia i s'ha acon-seguit una gran participació popular, sense la qual no hauria estat possible re-soldre el problema de l'escombraria , per exemple. A Guatemala, amb organitza-cions indígenes, per enfocar el tema de l'aigua, i amb organitzacions de defensa jurídica i de dones, sobretot per la qües-tió de les maquiles, que són aquestes plantes d'operacions industrials de mun-tatge, normalment situades en zones franques, amb molt baixa inversió, dedi-cades a components electrònics, a rellot-geria, a teixits , amb condicions labora ls encara més precàries que les del país on radiquen . A Nicaragua, també amb orga­nitzacions de dones, per combatre la fam, fomentant la producció d'autocon-sum, l'organització de les venedores als mercats, l'obtenció de microcrèdits, i tam-bé en relació al problema de les maquiles. A Colòmbia, en projectes de defensa de la pau i dels drets humans, amb moltes dificultats per la posició del govern. AI Brasil , hi ha petits projectes de cooperació arnb els moviments campe-

36

ro ls, amb l'MST (Moviment dels Sense Terra) . AI Marroc, també amb organitza­cions de dones, impulsant centres d'aco­llida, de reunió, cooperatives de foment de la pesca artesanal. A Palestina són sobretot de caire assistencial , vinculats a la salut maternoinfantiL .. Però la feina principal és aquí. .. És aquí on cal fer tas­

- En els vostres projectes, ¿ quin abast té la perspectiva de l'educació? Sempre hi ha un clar abast educatiu , per­què partim de la base que els projectes els proposen ells i serveixen per exempli­fi ca r que un altre desenvolupament és possible , donant un to integrat a totes les accions, que afecten diversos àmbits

ques de sensibilit­zació , difusió del comerç just , per tal de canviar la posició del Nord, perquè el model

L'actual model és insostenible: - salut , producció , organització so­ciaL .. S'intenta que allò que es fa re­sulti sempre expli-

si els països rics fossin més egoistes, serien més solidaris

actual de desigualtat creixent és insoste­nible, i ho és també per als països de­senvolupats. Si fossin més egoistes en el llarg termini , serien més solidaris.

- Se sap qui hi ha darrere de les maqui­les? - Normalment es tracta d'empreses que subcontracten amb altres que no sempre les coneixem, perquè n'hi ha de Corea del Sud, per exemple. Però són clars els casos de Nike, Ikea, Benetton, Zara .. Ara s'ha intentat tirar endavant un codi de conducta que estableix uns mínims, per part de l'ONU, però la majoria de les co­missions d'auditoria que s'han organitzat per tractar aquest tema depenen de les mateixes empreses i, és clar, això no re­sulta fiable ... Hi ha d'haver implicació pú­blica, per part dels governs i dels ajun­taments on hi ha punts de venda d'aquestes empreses i, sobretot , cal molta insistència en la transmissió de la informació, de les ONGs als consumidors, perquè és en el con­sum on aquestes empreses tenen el punt dèbil i és a partir d'aquí que se les pot fer actuar de manera diferent; si noten una caiguda d'un 2% en les vendes, posem per cas , amb el que gasten en pu­blicitat, això és molt significatiu ..

cable i que se'n puguin fer càrrec ells mateixos, mit­jançant tallers i activitats de clar sentit pedagògic ..

- No és poc pedagògic el fet que hi hagi tantes ONGs diferents? - En un primer moment, la diversi tat era enriquidora, però ara és evident que tan ­ta dispersió pot fer perdre eficàcia. A més, darrerament, s'han anat creant mol­tes ONGs vinculades a grans grups es­tructurals, amb molt suport publicitari , amb un gran ressò mediàtic - respecte al tema dels apadrinaments, per exemple-i això no és gaire positiu.

- Per acabar. ¿quin missatge donaries als nostres lectors, als monitors i

monitores, a la gent que treba-lla en el món associatiu juve­nil? - Que siguin conscients que els problemes interna­

cionals els afecten i que, per tant, cal adoptar una

posició activa. No n'hi ha prou amb anar a

les manifestacions, cal organitzar-se

per tal de donar una resposta po­sitiva a l'actual situació del

mÓn ••

la col·labol'acU) "L'amenaça de la revolució comunista" al juliol de 1936. Mites i realitats

Salvador Carrasca Catedràtic de Sociolog ia (UB)

Els infants de la meva gene­ració, nascuts a la postguerra, vàrem sentir i ll egir en manuals "ad hoc", que la sublevació mi li­tar del 1936 havia sortit al pas de l'amenaça d'una "revolució comunista". El dilema de les eleccions del 1936 havia estat "Crist o Lenin".

L'agost de 1936, el primat de Toledo (Dr. Gomà) i els bisbes de Pamplona i Vitoria (Drs. Olaechea i Múgica, respectiva­ment) havien advertit contra el comunis­me ("hidra de siete cabezas, síntesis de todas las herejias"). Per la seva banda, el bisbe de Salamanca (Dr. Pla i Daniel) ha­via desqualificat els comun istes per ser

ver d'amagar-se. El que no aca­bava de quadrar era que el pare acabés "refugiat" a l'exèrcit re­gu lar republ icà en el "Quinto Regimiento" , amb en Lister. Com podia el pare, un home de la Dreta Regional Valenciana, de Llu ís Lúcia, anar tan a ce­gues a la boca del llop? Era tot atzar, mera murrieria d'un home de dretes o sabia bé el que es feia? I si ho sabia, què motivaria aquesta conducta? Aquestes

i altres preguntes m'han acompanyat molts anys, pràcticament des de la meva adolescència. L'altre avi ("un rojo de poco fiar') era una excel·lent persona, d'es­querres de tota la vida i (paradoxa) un

fill s de Caïm, assas­sins dels seus ger­mans. I, per acabar, a la carta col·lectiva de ju li ol de 1937, la guer­ra civi l esdevindria un "plebiscito armado" da-

A la carta col· lectiva dels bisbes de 1937,

catòlic, practicant es­poràdic i d'amagat. Les contradiccions eren excessives per a un adolescent educat, en bona part, en un

la guerra civil esdevindria un "plebiscito armado",

una croada clima familiar i esco-vant l'amenaça de "la revolució comunista". Era una croada.

A la València de la meva infantesa, als anys 40-50, en un clima familiar mar­cat per la tradició catòlica d'EI Patriarca (la col·legiata de l'arquebisbe Juan de Ribera) i una diòcesi governada pel Dr. Marcelino Olaechea, aquesta versió de la propaganda anticomunista de la guerra era viva encara. Els "rojos" havien perse­guit l'avi i cercat el pare. Tots dos van ha-

lar d'exaltació patriòti­ca i religiosa, pròpia del que un dia Gonzà lez Ruiz qualificaria, encertada­ment, com a "nacionalcatolicisme".

Aquell concepte sí que aclaria les co­ses. Del tradicional isme catòlic ens arri­baria, també, uns anys més tard , una for­ta inquietud pels temes socials. Aquella inquietud ens acostaria a la JOC valen­ciana i passaria pel sedàs del neotomis­me i la "nouvelle theolog ie", del Vaticà 11 ,

31 37

38

dels moviments especialitzats, etc. Tota una trajectòria vital per a una generació com la meva. Som el que som i venim d'on venim. Conec a fon s moltes d'aquestes històri es. D'a ltres, però, enca­ra no les coneixem amb rigor i documen­talment.

Per raons professionals, fara ja uns

de l'estratègia que havien de defensar i promoure els comunistes a Espanya amb l'Esg lésia. Els dos paragrafs dedicats al tema crec que no tenen desperdici i són una refutació del que poc després escriu­rien la majoria dels bisbes espanyols, en­capçalats pe l Dr. Gomà. El lector podrà jutjar per ell mateix sobre "l'amenaça de

tres anys, vaig revisar la Documentació de Moscou, el fons docu­mental de la Internacional Comunista (I.C.), referit a Espanya durant l'èpo-

La immensa majoria de l'alta jerarquia catòlica

assumia la propaganda dels sublevats

la revolució comunista", a finals de maig de l'any 1936. "Teniendo en cuenta la influencia extraordina-riamente fuerte de la

ca de la guerra civi l. Vaig quedar impres­sionat per moltes qüestions, per històries apassionants i re lats que hom creuria im­possibles.

Entre els documents hi havia una "de­cisió sobre la qüestió espanyola" del Secretariat de la I.C. , amb data del 26 de maig de 1936, que venia a concretar per al cas espanyol l'estra tègia del Front Popular, debatuda i aprovada al VI I Congrés de la Internacional Comunista, celebrat a Moscou del 25 de ju liol al 20 d'agost de 1935, amb una elevada parti ­cipació de representants espanyols.

El document assenyalava l'objectiu principal de defensa del Front Popu lar, "sin imponerse todavia , como tarea inme­diata, el paso de la realización completa de revolución democràtica burguesa a la revolución socialista para establecer la dictadura del proletariado".

Les mesures que calia aplicar eren objecte d'una analisi ben acurada. Les unes eren de ca ràcter econòrn ic; altres es referien a "la qüestió agraria i campe­rola" , a la política munícipal , sindica l, de

Iglesia sobre las gran­des masas de la población y el hecho de que los grupos reaccionarios, fascistas, se aprovechan de ella, es necesario que el Partida cambie su manera de abordar a las masas de creyen/es, esforzandose por trazar una línea de demarcación no entre creyentes yateos, como se hace en gran medida hoy, sina entre republica ­nos y antirepublicanos; tratando de reali­zar en la base la colaboración entre las masas de creyentes y las que siguen el Frente Popular, por la solidaridad con los parados, por los intereses de los niños. de los jóvenes, de las mujeres, por el mantenimiento de la paz. Y se subrayara que los comunistas, aunque tengan sus propias convicciones, respetan las de los demas y condenan la aplicación de medi­das de violencia contra los creyentes.

En la lucha por la expropiación de las riquezas y la confiscación de las tierras que se hallan en las manos del alto clero y de los jesuitas -medidas necesarias para aliviar la miseria de los parados y de los campesirlOs- el Partida se esforzara

por concentrar el fuego contra los je­fes de la Iglesia que viven con

lujo cuando las grandes masas de creyentes estàn

hambrientas, que exportan al extranjero los fondos de la

joventut , de l'exèrcit, d'acostament i unió amb el PSOE (amb explíci ta al· lu­sió al procés que portaria al PSUC) , al govern del Front Popu lar, al procés de descolonització , etc. Entre totes aquestes considera­cions , al punt 8, es parla

Iglesia que han sida donados

}:: d~.:, . '. ;.\ ® por los pobres. que actúan

~ '!::;; .. ,. " -, _ baja las ordenes de Roma, creando un es/ada den /ro

del Estada. El Partida se esforzarà en es­ta lucha por apoyarse también en el mo­vimiento de los creyentes mismos y del baja clero. procurando influenciar/os de forma que elias mis mos no toleren la utili­zación de la Iglesia para la agitación y la lucha contra la República y en apoyo al fascismo. El Partida se opondrà cate­góricamente a los incendios provocado­

València i a molts altres llocs d'Espanya. No devia ser, potser, un lloc ideal per a ell. .. però allà podria subsisti r, com així va ser.

He pensat que valia la pena donar a conèixer un fragment d'aquest important document estratègic de la Internacional Comunista, de maig de 1936, en el qual es desmitifica una idea promoguda per la

res de Iglesias y con ven­tos ya que estas acciones echan agua al molino de la contrarrevo­lución.'1

No es propugnava propaganda dels suble­vats, acceptada i, potser fins i tot interioritzada, per la immensa majoria de l'alta jerarquia catòli-

cap persecució per motius religiosos

Aquesta era l'estratè-gia comunista. La base militant del PCE, al juliol de 1936, era d'uns 10.000 mem­bres. Les xifres oficials dels comunistes eren de 100.000 afiliats en aquell mo­ment. J . Maurín comentaria sobre el par­ticular que "el Partido Comunista, a me­diados de julio de 1936, era un supuesto político que no merecía ser tomado en consideración". Aquesta era la "bolchevi­zación de España" dies abans de la su­blevació militar de 1936. El dilema "Crist o Lenin" no era dilema real per als comu­nistes, que analitzaven la situació de 1936 en claus totalment diferents.

No resultava tan estrany que un mili­tant de la Dreta Regional Valenciana pensés en el "Quinto Regimiento" al moment de fugir de la barbàrie anti­clerical i antireligiosa desenfrenada a

ca espanyola del mo­ment. Avui , ja entenem per què algunes coses no ens quadraven de joves. Amb més de 50 anys de retard .. . la lectura d'aquests documents ajuden a posar a cadascú en el lloc precís que tenia . Amb aquests comentaris no pretenc restar im­portància a la persecució religiosa desen­cadenada durant la guerra civil , ni a les atrocitats perpetrades a les "xeques", a les presons o pels grups incontrolats, com tampoc aclareixen fets que les bio­grafies d'alguns personatges de l'època hauran de tancar definitivament. Sí que ens permeten afirmar, però, que de juliol de 1935 a juliol de 1936 l'estratègia co­munista no propugnava cap persecució

per motius religiosos ni legiti­maria barbaritats viscudes

~~~

posteriorment •

•

1. Documentació Moscou. Fons 495. Inventari 10a, Expedient 222. pàg. 6. Centre Nacional per l'arxiu I es·

tudi de documents de la hlstòna recen \. Moscou. El fons documental és fotocopiat a l'ArxIu Tarradelles. de Poblet).

31 39

rapun'/'

Manifest de 1848

El consell central als electors republicans­demòcrates-social istes

Traducció: Vicenç Molina

Amb la revolució de febrer de 1848, que posa fi a la monarquia de Lluís-Felip d'Orleans, 31 es proclama la 11 República francesa. La primera és la del 1792, conseqüència de la Revolució de 1789. Hi ha països amb una mica més de sort que d'altres, perquè els nostres veïns d'aquí dalt ja n'han tingut tres més, de repúbliques, 41

Publiquem el manifest electoral de l'esquerra francesa en les eleccions legislatives que van seguir al canvi de règim.

I el cas és que en un període de cicle electoral tan llarg com el que vivim potser resulta interessant i curiós comprovar quines de les reivindicacions

dels revolucionaris i progressistes francesos són objectius encara per assolir, i quines form en part, més O menys, del patrimon i democràtic europeu.

Les veritables fórmules vénen del Poble: al 89, Llibertat , Igualtat , Fraternitat; al 48, República de­mocràtica i social. La revolució del 48 és la revolució del

" , ; es pot exerCir la Sobirania del

~o~ PoO'" ~o,,, ,', d,," """" " s~ ~~ I Imprescriptibl es de l'home I del ~ .... ~ clutada és leg itimar la Insurrec-

.. ' CIÓ Els drets naturals I Im-Poble; és la revolució de la Fraternitat contra tots els egoismes, de la Igualtat con-

. prescript ibles són: FIl<\TER."lTE El dret de viure; La llibertat

tra tots els privilegis , de la Llibertat contra totes les dominacions: Reialesa, Sacerdoci, Capital. El Socialisme ve a rea litza r aquesta Revolució, Ve a portar al món aquesta bona notícia: Que, a la fi , hi haurà un lloc per a tots en el banquet de la vida .

Principis generals La Revolució és el camí dels pobles cap a la Igualtat. La República democràtica i social és la Igualtat realitzada. Tots els homes són solidaris: han de ser tots lliu­res, tots iguals i tots germans. El Poble expressa el dret, i la Sobirania que en ell rau és inalienable i imprescriptible. La República és l'únic Estat polít ic en el qual

individual ;La família ; L'educació; La llibertat de consciència; La llibertat de reunió i d'associació; La llibertat de tre­ball ; La llibertat de paraula, de premsa i de totes les formes de manifestació del pensament; La llibertat de sufragi . La final itat de la vida és el desenvolupa­ment indefinit del nostre ésser físic , intel·lectual i moral. El Dret al Trebal l ha de ser garantit a tot­hom i la vida assegurada a tots els qui no poden treballar. La riquesa és el fruit col,lectiu del treball de la humanitat ; la Propietat és el dret de cadascú a partici­par-hi en raó del seu treball i de les se­ves necessitats. La dona és igual a l'ho­me tant en la vida cívica com en la família , Les famílies es relliguen en una

42

família més gran, la Pàtria ; com les Pàtries es relliguen entre elles en aques­ta personal itat superior que és la Humanitat. Els pobles són solidaris i ger­mans. La República democràtica i soc ial no reconeix pas els reis. L'Estat és el poble governant-se ell mateix. El sufragi és universal i directe. El poder únic i indivisib le és exercit , a ti­tol de mandat, per una Convenció nacio­nal, amb la distinció de les tres funcions legislativa , administrativa i judicial. El Poble es reserva la sanció de totes les constitucions i lleis orgàniques. Els funcionaris de la República són res­ponsables i revocables en tots els graus; totes les funcions són tempora ls. Tots els ciutadans s'obliguen a la defensa del territori nacional. L'educac ió és social. La instrucció gene­ral i especial és , per la nació, distribuïda entre tots. dones i homes, gratuïta i obli­gatòria. La justícia és gratuïta. El sistema peni­tenciari es basa en aquest principi : Que tota pena ha de tenir com a finalitat el mi­llorament del cu lpable. Tots els cultes són iguals i lliures. Cadascun és retribuït pels seus fidels. Els ministres de tots els cultes tenen els mateixos drets i els mateixos deures que els al tres ciutadans. Les funcions socials es constitueixen pel mateix principi de la natura humana. Aptituds diferents donen dret a funcions diferents. Totes les funcions són iguals. Són conferides per concurs i per elecció. La terra, les matèries primeres, els pro­ductes acumulats, és a dir, el capi tal, no ha de ser engolit per uns quants, sinó que ha de tornar a la societat per servir el treball de tots. Prou de desvagats. Tots són productors. Cadascú té el deure de produir segons les seves facultats. Qui pot més en deu més. El repartiment es fa a cadascú en raó del seu treball i de les seves necessitats. El crèdit s'organitza en profit de tots ; és gratuït i recíproc. La finança capitalista és substituïda per la solidaritat industrial.

El lliure i igual canvi internacional de pro­ductes per productes, sense intermediaris en diners, fa desaparèixer la necessitat de protegir el treball local. Els impostos són substituïts per un dret ún ic sobre tots els productes.

Heus aquí els principis dels quals en re­clamem la realització per atènyer aquest futur millor en què, havent arribat cadas­cú a la consciència dels seus drets i dels seus deures, ja no hi haurà: Ni opressors , ni oprimits; Ni explotadors, ni explotats; Ni capitalistes, ni proletaris; Ni patrons, ni assalariats; Ni amos, ni ser­vents; En que no hi haurà més classes entre els ciutadans, ni més barreres entre els pobles; En què tothom serà alhora ini­ciador i iniciat; En què tothom , finalment, participarà en els béns de la Indústria, de l'Art i de la Ciència en una comunió de germans, tots iguals i tots lliures.

Mesures pràctiques - Abolició de totes les lleis que obstruei­xen la llibertat de paraula i de premsa, de reun ió i d'associació; abolició del mono­poli de la impremta; abolició de la fiança i del dret de correus sobre els diaris; del dret de timbre sobre els cartells . - El domicili i el secret de la corres­pondència , inviolables. - Eleccions en centres de població prou nombrosos perquè l'esperit públic no si­gui sotmès a influències de campanar. Tot elector és elegible. El vot és un deure per a cadascú. - Supressió de la presidència. - Transformació dels ministeris. - Constitució de la comuna republicana sobre una base de territori de població que permeti a l'home el lliure desenvolu­pament de totes les seves facu ltats. - Els consells departamentals i comunals organitzats com la Convenció nacional sobre el principi de la indivisibilitat del po­der i de la distinció de les funcions. - Totes les funcions públiques retribuïdes amb equitat i modèstia; prohibida l'acu­mulació de funcions.

- Educació sòl idament establerta al camp i a les ciutats; no només li terària i científi­ca, sinó també agricola, professional, ar­tistica . - Reorganització democràtica de l'Institut i de la Universitat. - Impuls eficaç a les arts, sota la direcció dels mateixos artistes. - Supressió immediata del sa lari estatal dels min istres de qualsevol culte. I aplica­ció del pressupost dels cultes als educa­dors socials. - Transformació de l'aparell judicial. Supressió de totes les despeses de pro­cediment. - Generalització de la institució del jurat, aplicat tant a la instrucció com al jud ici. - Suprimida la detenció preventiva. Indemnització acordada per als preven­tius reconeguts innocents. - Abolició de la pena de mort , de tota pe­na perpètua, i de tota pena infamant; i, especialment, abolició de les penes infa­mants en matèria política. - Abolició de la presó per deutes. - Supressió de les presons cel·lulars. Establiment de co lònies penitenciàries. - Supressió del privilegi de la Banca de França i constitució immediata d'una Banca social assegurant progressivament a totes les indústries el crèd it recíproc i gratuït. - Nova constitució del sistema de les hipoteques. - Supressió de l'especulació i dels jocs de borsa. - Constitució plena del rè­gim de l'associació fraternal i democràtica per a tota me­na de treballs, agrícoles i manufacturers. - Abolició de tot patronatge. Supressió dels intermedia ri s i del treball a preu fet. - Rescat per l'Estat dels ca­nals, mines, ferrocarrils, etc. I explotació dels mateixos, so­ta vigilància de l'Estat, per as­sociacions obreres. - Creació , en tots els centres

de població , de mercats i bazars on tots els objectes de consum seran intercan­viats directament, sense patir usura, falsi­ficació ni frau per part dels especuladors intermediaris. - Vigi lància per l'Estat de la subsistència i la higiene del poble. Establiments de banys gratuïts. Metges i farmacèutics ins­tituïts com a funcionaris socials. - Assegurances socials i universals a pri­mes reduïdes, adquirides sense despe­ses pels perceptors , establertes de ma­nera que ningú no tingui res a témer: ni gelades, ni inundacions ni la pèrdua del

bestiar. 31 - Regulació i extinció per anualitats del deute públic. - Desgravació progress iva de l'impost 43 basat en el sòl, les matèries prirneres i els productes acumulats, a mesura que aquests retornin a la Societat. - Supressió dels arbitris sobre el con­sum. - Abolició immediata de tots els drets so­bre la sal, la carn , les begudes i els ob­jectes de primera necessita t. - Substitució d'aquests impostos pels nous recursos del crèdit financer i de les assegurances universals.

Són rnesures immediates, però insufi­cients per tal de destrui r per complet:

La Misèria, la Ignorància , la Usura. No arribarem a aquest objectiu més que per la realització comple­ta del Dret al Treball , de

l 'Educació igual per a tots i de la Gratuïtat del Crèdit. Només aleshores la revolució s'haurà acornplert, només ales­hores tindrem la República de­mocràtica i social.

Discutit i adoptat per unanimi­tat pel Consell central electo­ral dels Republicans Demòcrates i Socialistes, en la sessió de dijous 23 de no­vembre de 1848.

44 La Celestina Ricard Calvo Duran

la cl'eaciÓ

~ LA C&J.-S..T7'Nr4" ¿..v '-"'dul"d -: 03

la creaciÓ

\-\ifUttCA~G01XE,NEN-S," tULANi ... I LA GENT ES ~RPRÈN QUE VAGi t1:Rt;;t:NT LA INVEfEN¡;e~A 1fL CAH í.

Xavi Torrent

llibreS

La patria lejana

Juan Pablo Fusi Taurus, Madrid, 2003

Aquest estudi històric de Juan Pablo Fusi, catedràtic de la Complutense i director de la Biblioteca Nacional en­tre 19B6 i 1990, finali tza amb una frase de lord Acton S8-gons la qual la "nacionalitar' no aspira ni a la llibertat ni a la prosperitat, sinó que, si li és necessari, no dubta en sacrifi car ambdós valors a les necessitats imperatives de la construcció nacional. La paIria lejana no és un as­saig de ciència política , sinó un exercici d'història compa­rada. una anàlisi transversal del nacionalisme arreu del planeta durant el segle pas­sat que dóna molta informa­ció per conduir el lector a una comprensió global del fe­nomen. Certament, les prò­pies característiques de la re­cerca no permeten aprofundir en cada nacionalisme con­cret, però es que l'objectiu consisteix a donar una visió de conjunt. La tipologia dels nacionalismes que proposa Fusi es també metodològica­ment atractiva: el nacionalis­me autoritari , el nacionalisme

d'all iberament nacional , la crisi dels nacionalismes lliga­da a la construcció europea, el nacionalisme ètnic i el na­cionalisme del post-comunis­me. Òbviament, queden fora d'aquest ventall el nacionalis­me liberal del segle XIX (Mazzini, per exemple) i les altres ideologies Itigades a la construcció de l'Estat nacional. La meva impressió personal desprès de llegir el ll ibre de Fusi és que qualsevol nacio­nalisme - fins i tot aquells pels que es pot sentir mes simpatia com els anti-colo­nialistes- porta en el seu si la llavor de la preeminència de la nació - representada pel part it que s'identifica amb ella- sobre la societat i sobre l'individu . El nacionalisme és, però, una realitat amb la que coexistir, fins i tot amb la que conviure, bo i mantenint una tensió permanent des del lIiu­repensament en la direcció de desacralitzar la nació i rei­vindicar l'autodeterminació moral dels ciutadans, O dit d'una altra manera, l'esquer­ra laica, que no pot acceptar la nació com un dogma, no oposa al nacionalisme un al­tre nacionalisme, sinó que explora les vies del post na-

les l'ecomanacionS

cionalisme possible centra- 31 des en l'equilibri de valors de la repúbl ica i en la intel ·ligència constructiva del federalisme, 47 La patria lejana mereix un bon lloc entre els llibres de capça lera per comprendre els interroga nts del món con­temporani .

[J FP]

Brochela de carne

Javier Otaola. Editorial Hiria, 1 B, Madrid, 2003.

L'autor ha volgut recrear una investigació sobre uns es­tranys crims sexuals ocorre­guts a Bilbao en els quals es veuen implicats una conegu­da tertúlia bilbaina, un pastor luterà, un tinent d'alcalde, una arrelada família xinesa i un distingit club lèsbic de la Vila. Per dur a terme el seu relat, Javier Otaola compta amb Felicidad Olaizola, una atractiva inspectora de l'E rtzaintza, que es veu com­promesa d'una manera molt personal en la persecució de l'assass í, que mata les seves víctimes amb una originali tat macabra.

[EdL]

48

les recomanacionS

llibreS

Crónicas (1944-1953).

Albert Camus. Alianza Editorial. Barcelona 2002

Som davant d'un recull d'a rti­cles escrits entre l'allibera­ment de París i 1955. Són ar­ticles de combat - així es deia el diari on escrivia en aquells dies- , mordaços, im­placables, contundents i bri· lIants. És un dels llibres que m'agradaria haver llegir quan tenia 20 anys. El que més sorprèn és l'actualitat de la seva reflexió i la perenne vi­talitat del pensament lliure­pensador d'aleshores. En Vicenç Molina sempre diu que està tot escrit. Llegint aquest recull d'articles, per força li he de donar la raó. Em considero de la pàtria d'Albert Camus.

[JSB]

El carretó dels gossos. Una Calalana a Ravensbruck.

Mercè Núñez Targa. Ed . 62. Barcelona 1980.

El titol és ben explicatiu, es tracta d'una catalana de la Resistència que detenen a França i condueixen a un camp de concentració. Només uns petits fragments són més colpidors que tot el que us pugui relatar d'aquests increi"ble llibre:

"Unes quantes SS mirant-nos amb cara de fàstic, envolta­des de Kapos, ens obligaren a despullar-nos totalment. Ens ho arrabassaren tot , ab­solutament tot, fins els moca­dors i les tovalloletes higièni­ques. Vam quedar igual que quan les nostres mares ens dugueren al món. Quan els semblava, obligaren una pre­sonera a suportar un escor­coll íntim". (pàg . 41 ) "Amb un gest de la mà as­senyalà dues noies. - Mira'ls les cames.

Les cames de les dues noies tenien dues llargues i fondís­simes cicatrius en sentit verti­cal. - Què és això? Experiències cientifiques dels metges nazis. Els han extret el moll dels ossos. Són els conillets d'índies del bloc 32: Sovint els fallen les cames i cauen. Estan espatllades per tota la vida." (pag. 45) . "Ara es tractava de sort ir to­talment nues ( ... ) Grups de SS seguits de gossos volta­ven per allí, amb la tralla a la mà". (pàg. 49) . "Es tractava d'una primera selecció per a la cambra de gas. Eliminades les velles. Les que tenien defectes fí­sics, mutilacions o malalties visibles. Fora! AI gas, al cre­matori : El Gran Reich no vo­lia boques inútils" (pàg . 50) . "", les dones que esperaven un fill eren sistemàticament conduïdes a la cambra de gas ( ... ) Als nens els feien formar com a les seves ma­res". (pàg. 51-52) .

[JSB]

( \

In-:II'I/jl/-\li,' i '/'1'1'1//111111'",

iJ.'iSIII 'II'II -1 (IS i SiT/'lllorls,

/ 'S, illll'll-t liS l ,,/'11 'l/ ¡l'iiI. 11'

moviment laic i progressista