Història Moderna de Catalunya

HISTORIA MODERNA DE CATALUNYA

1

TEMA 1: L’IMPACTE DE LA CRISIS MEDIEVAL: ELS INDICADORS D’UNA CONJUNTURA DEPRESSIVA DE LLARGA DURADA. La crisi d’aquest periode desenvocaria en la transició del feudalisme al capitalisme fet que coincidiria amb el procés de la resta d’Europa. L’origen de la crisi seria el compromís de Casp on es decidiria al nou monarca ja que el rei Martí i l’Huma moria sense descendència donant lloc a lluites succesionistes i a la conseqüent guerra civil. Per uns, el candidat ideal era Jaume d’Urgell qui no va sortir elegit, sent Ferran de Trastàmara el nou monarca d’origen castellà i que no seria capaç d’afrontar la crisi que es donava a Catalunya si no que s’hi fixà més en el marc que acontecia a Castella. Altres historiadors com Abadal diuen que la crisi provenia d’abans. Pere el Cerimoniòs i els inicis de la decadència econòmica a Catalunya és una obra que reflecteix la decadència del comerç èr la que pasava Catalunya amb Pere el Cerimoniòs i que Casp va ser la conseqüència de la crisi. Aquesta crisi de Pere el Cerimoniòs coincideix amb la crisi feudal que es donava a tota Europa. Tot i que passà amb Pere el Cerimoniòs, la crisi s’extenguè fins a Jaume I i amb Martí i l’Humà. Segons Pierre Vilar “ El declive catalan medieval...” Estudios de Historia moderna: Crecimiento y desarrollo. Ed Ariel 1964. Arriba a les mateixes conclusions que Abadal. La crisis a Europa i Catalunya té un model molt definit pero es percep a partir de 1348 amb els contagis de la peste negre que s’aniria contagiant mitjançant les puses que transportaven les rates dels vaixells comerciants. El 1348 Catalunya i la corona d’Aragó entraren a formar part de les zones afectades per aquesta enfermetat, en canvi, a les zones de l’interior de la Península no tindrían gaires incidències. A Catalunya la peste no ens explicaria les autèntiques repercusions de la crisi ja que, a Catalunya la crisi s’ inicià al 1333 “lo mal any primer”. Aquesta crisi es donà a algunes zones Europees a l 1315, les repercusions de la crisi de 1333 va ser la fam a més de repercutir, posteriorment la peste al 1348. L’ episodi de 1333 provocà que hi hagués més població que no pas aliments, el que va iniciar una crisi de subsistència de llarga durada. Amb “lo mal any primer” es vol reflectir que serà el primer any de crisi després de molts anys de bones produccions i, per altra banda, que sería una crisi llarga. La crisi del 1333 va donar a una representació gràfica en forma de dent de serra, és a dir, conjuntures desiguals fins a 1680. Això no sería a Catalunya sino a bona part d’Europa. En 1680 es donaria una nova representació d’autoproducció que protaria a l’ economia catalana cap al capitalisme, mentre que al centre de la Península l’ascenció económica no començaria fins a 1740. A Catalunya no començà avans degut a la guerra dels segadors que va tenir lloc entre 1640 i 1660. Per això es diu que “lo mal any primer” seria de llarga durada. A Barcelona a l’any 1333 van morir 10.000 persones de 30.000 que hi havia registrades, tot i que segurament, la població seria major. Aquestes persones moriren de fam. Aquesta crisi no baixaria tímidament fins que no vinguè blat forani, concretament d’Aragó, Sicilia o Cerdenya, en aquests dos últims casos era nomenat blat de mar. A Catalunya es donava una agricultura extensiva i quan s’acavaven els camps i es donen males collites donaren lloc les crisis. Bibliografia: -Lopez Pizareta, M: Lo mal any primer i ... -Riera Viader: El proveiment de cereals a Barcelona durant lo mal any primer.


2

Degut a la manca d’arxius en l’ época durant l’any 1333 no tenim fonts estadístiques que mostrin el que va passar durant aquest any, no obstant, existeixen altres crisis posteriors que poden ser comparables amb aquesta i saber com es desencadenen aquest tipus de crisis. Un dels elements seria la puja dels preus dels cereals com ens ho mostra un gràfic en l’any 1692, quan els cereals hi van pujar el preu tot i que no va tenir conseqüències demogràfiques. La crisi es desencadenen entre els mesos de març i juny quan comença la collita i s’imposen els preus alts. El gràfic ens mostra que amb l’increment dels preus augmenta la mortaldat. Tot això és posible que pases a Catalunya durant el 1333. Durant aquests periodes la natalitat baixa en picat degut a que l’alta mortaldat absorveix la natalitat que pugui haver. Sanchez Albornoz diu que aquestes crisi es donen a les zones productores de cereals a la seva obra: España hace un siglo una economia dual. Vol dir que a Castella continuava una economia de subsistència i extensiva mentre que a la periferia s’hi donava una economia mercantil, és a dir que si no hi havia blat s’importava. Guy Bois no parlaria de subsistència sino d’una crisi del feudalisme. Estudia el model de la crisi a Normandia i el compara amb el de Catalunya a la seva obra: La crisi del feudalisme a l’Europa de l’Edat Mitjana. “L’Avenç” nº 3. El professor Guy Bois diu que l’augment de població repercuteix sobre la demanda de cereals i sobre l'ocupació de les terres per tant, a més terres de conreu, una major producció. Hi ha però uns condicionants (rendes dels senyors feudals, tècniques de producció...) que marquen uns límits en la possibilitat d’augmentar la producció per sobre de la població. Aquests condicionants els van descubrir els fisiòcrates que van arribar a la conclusió de que aquests condicionants portaven als rendiments decreixents, és a dir, puja de producció però baixada de productivitat que és el rendiment per producció plantada. Degut a que es cdonrearien terres marginals o terres llunyanes que provocaven un augment del cost dels cereals pel transport, serien el resultat d’aquests rendiments decreixents. La baixada de la productivitat pujaria els preus però disminueix el salari real. Augmenta el volum de substracció, és a dir el nombre de conreus però baixa la taxa de substracció que va asociada a la productivitat. POBLACIÓ , TERRES DE CONREU, PRODUCCIÓ , PRODUCTIVITAT , PREUS , SALARI REAL , VOLUM DE SUBSTRACCIÓ , TAXA DE SUBSTRACCIÓ . Tota aquesta situació acava per provocar caristia, fam, crisi i mortalitat (1333), moment en que baixa la població, baixa l’àrea d’ocupació de les terres de conreu i la producció de cereals. Per tent s’invirteix l’estructura. En aquest moment es donaren els massos ronencs (terres hermes desocupades, són terres que donen beneficis perque no són terres marginals i amb el mateix treball augmenten la producció). Baixen els preus, augmenten els salaris, baixa el volum de substracció i puja la taxa de substracció, per tant, a diferència del cas anterior, hi ha menys sacs però més plens, el que desfavoria la situació dels senyors feudals. D’aquesta manera, els senyors feudals reaccionarien presionant més als camperols, els que no estarien d’acord amb els mals ussos feudals i iniciarien la guerra remença i la conseqúent guerra civil (1462- 1472). POBLACIÓ , TERRES DE CONREU , PRODUCCIÓ , PRODUCTIVITAT , PREUS , SALARI REAL , VOLUM DE SUBSTRACCIÓ , TAXA DE SUBSTRACCIÓ . Els senyors aleshores reclamarien drets jurisdiccionals perque la baixada del volum de substracció sigui equilibrat. Drets , mals ussos, etc, serien drets que reclamarien els senyors i que desenvocarien a la guerra remença i conseqúent guerra civil (1462- 1472).


3

El que diu el professor Guy Boi és que el sistema feudal amb aquest esquema és que renta feudal i productivitat en el sistema feudal era un conjunt d’elements incompatibles i que protaven a constants crisi en el sistema feudal. Això seria notori en tota Europa, per tant el sistema feudal era la causa de la crisi. Això seria l’inici de la crisi del feudelisme. La demografia catalana de la época estava dividida en vegueries, aquestes subdividides en poblacions, dintre de les quals estaven documentats tots els carrers i en alguns casos els habitants inclus la seva professió. Els fogatges de 1365- 1366 eran 85.046, els habitants eren 340.184 i la densitat de població era d’un 10’5 i l’any 1497 els fogatges eren 56.089, els habitants 224356 i la densitat de població era de 7. Des d’aquestes dues dates que estan plasmades en els arxius d’aquests anys, el professor Jordi Nadal va eleborar tot un quadre demogràfic que va des dels anys 1300 fins el 1717. Les dades dels altres anys són estimades tenint algunes dades però estimant altres per tant és un calcul indirecte. El càlcul es realitza mitjançant els condicionaments geogràfics, el clima, les rentes feudals, les tècniques agràries, l’utillatge, etc. Amb aquestes característiques Jordi Nadal fa l’estimació del que podia ser a la Catalunya de l’època el sostre malthusià i que quan es supera aquest sostre és quan es donen les crisi, concretament el 1300 hi havia 125000 focs i 500000 habitants, segons Jordi era el sostre malthusià. El 1497 estaven a la meitat del sostre malthusià el que implica que es començava a regenerar el sistema econòmic feudal. En l’any 1497 el feudalisme no estava en la seva plenitut en que estava en el 1300 sino que s’han creat condicions de poblament i condicions en que els pagesos obtenen funcions que els estabilitza de manera que es redefineix el sistema econòmic i es reformen les estructures. El model de Jordi Nadal és un altre mètode per analitzar el sistema feudal alternatiu al de Guy Boi. TEMA 2: EL TRENCAMENT DE LA CONCORDIA POLITICA: DEL COMPROMIS DE CASP A LA GUERRA CIVIL DEL S. XV. El Compromís de Casp es porta a terme en un context de crisi perque és conseqüència de la crisi. Bona part de la responsabilitat d’escullir a un successor després de la mort de Martí i l’Humà la va tenir la noblesa. La crisi s’inicià durant Pere el Cerimoniòs, qui va començar a regnar el 1336 fins el 1387. L’activitat de Pere el Cerimoniòs respecte a la crisi va ser sensible vers les reivindicacions dels pagesos remenses i vers els programes dels nobles de la Busca. Aquest decantament populista seria un element a tenir en conta ja que gràcies a això, les clases populars es veien amb cor d’escullir rei. Es obvi el fet de que tots els estaments estiguessin afectats i no sabien com sortir-ne’ n, ni el propi rei era capaç de trobar una solució i, per això pren la decissióde donar suport a tots els sectors i a aquests tenien la llibertat de poder escullir, un cop mort Pere el Cerimoniòs i el seu fill Jaume I i Martí i l’Humà, de poder escullir la successió en el Compromís de Casp. En aquest compromís, cada estament lluità perque sorti el candidat que els interesi. La lluita es tractava en acumular els màxims drets jurisdiccionals possibles per poder gobernar així com obtenir els màxims interessos polítics possibles1. El professor Pierre Vilar diu al respecte del Compromís de Casp que Martí i l’Huma, al contrari del que han dit alguns historiadors, no va morir sense descendència sino que va tenir dos fills a Sicilia, un amb una tal Tania Rizaria i un altre amb una tal Acatunia2. 1La iniquitat de Casp... Domenech. Menendez Pidal y el Compromís de Casp. Reglà.

Defensa a Ferran Trastámara. Menendez Pidal. 2 El net del rei Martí. Closas i Abal..

El compromís de Casp... Soldevila.. El bord. Lloret i Grau

El compromís de Casp i la noblesa catalana. Sobrequés Santiago

Aragón y el compromiso de Caspe. Sarasa Sanchez

El fallo de Caspe. Cayeta Soler


4

Però nem per parts. Pere IV el Cerimoniòs va tenir quatre fills: Juan I rei d’Aragó (1387- 1395), Leonor d’Aragó (+ 1382) i casada amb Juan I de Castella (1379- 1390), Martí i l’Humà rei d’Aragó (1395- 1410) i de Sicilia (1409- 1410) i Isabel infanta d’Aragó. Juan I es casà primer amb Marta d’Armagnac i amb Violante de Bar amb la que va tenir dos filles: Juana I (+1407) casada amb Mateu conte de Foix i l’altre fill era Violante casada amb Lluis d’Anjou rei de Sicilia i Nàpols (1384- 1417). Leonor i Juan de Castella van tenir dos fills: Enric III de Trastàmara rei de Castella (1390- 1406) casat amb Catalina de Lancaster i Ferran I d’Antequera, rei d’Aragó i de Sicilia (1412- 1416) es casà amb Leonor de Castella Alburquerque. Pel que fa a Martí i l’Humà, es casà amb Maria Lopez de Luna i amb Margarita de Prades amb la qual va tenir un fill: Martí de Sicilia o Martí el Jove (+1409) era rei de Sicilia y es casaria amb Maria d’Aragó, heredera de Sicilia i amb Blanca de Navarra, amb la que sembla ser que va tenir un fill: Frederic de Luna, fill declarat bastard pel papa Benedict XIII. Isabel es casà amb Jaume II d’Urgell (+1433) i amb el qual va tenir una filla: Isabel que s’hi casà amb Pere infant de Protugal i duc de Coimbra i va tenir un fill: Pere condestable de Portugal rei de Catalunya (1464- 1466). El rei Martí i L’Humà tractà de legitimitzar al Comte de Luna, pero per a això calia la benedicció del Papa , en un moment en que hi havia tres Papes. Tot i que el Papa propi era Benet XIII d’Aragó en aquest moment es donava el Concili de Trent. El Papa Benet XIII legitimà a Frederic Comte de Luna com a comte de Sicilia però no com a Comte de Barcelona perque el propi Benet XIII volia ser ascens com a Papa de Roma i retania aquest càrreg de Comte de Barcelona per qui li pogués oferir. Martí i l’Humà es tornà a casar però, abans de morir va preveure que els mecanismes successoris recaurien sobre Jaume d’ Urgell i converteix a aquest en llocticent de Catalunya, càrreg que obtenia l’ hereu. Una serie de cortesans van preguntar a Martí i l’Humà si seria rei qui millors drets tingués i el rei va contestar: “hoc” el que vol dir sí, i això motivà que s’obrís la disputa successòria. Hi van haver dos canonges que decidiren el successor de Casp. Un era ciutadà honrat de Barcelona i es deia Bernat de Gualles i era partidari de negociar amb la noblesa Trastàmara perque la seva banca familiar va fer fallida i necessitava el recolzament polític com podia ser el de Ferran de Trastàmara.

- Bibliografia: Tot sobre aquest fill. Agitació política a Barcelona durant l’interregne de 1410- 1412. Estudios históricos de potocols. Volum VII.

- Els Gualdes… de la fallida bancaria del s. XV a l’enllaç nobiliari del s. XVII. Eva Serra.

La proposta de celebrar el Compromís de Casp va ser absolutament calculada per Benet XIII a través de Ferran Ferrer qui aglutinà als compromisaris i als successors impregnant dins d’aquest grup al seu germà. El Compromís tenia base jurídica, la forma jurídica tenia un enorme calat teòric perque qui sortís amb més vots havia de tenir a més un vot de cada regne pertant també tenia transcendència política perque havia de ser un monarca compartit per tot el regne: Sicilia, Mallorca, Aragó, Cerdenya i Catalunya. L’únic vot català que tindria Ferran de Trastàmara seria el de Gualdes. Els candidats a la successió eren: Frederic Comte de Luna, Jaume d’Urgell, Lluis duc de Calabria i Ferran de Trastàmara. Va tenir importància en l’elecció del successor el Cisme d’Occident així com el paper que hi va jugar Vicens Ferrer en quan als interesos de Ferran d’Antequera. Els partidaris reals de cada candidat explicaria el desenllaç complexe sobretot en el periode entre 1410- 1412 moment en que a cada regne hi havia gerres civils sobretot pel tema de la successió.


5

Però no hi havia cap regne en que cap grup social tingués un candidat preconcevut amb definició. De manera que a la societat catalana va haver una fragmentació pels partidaris. La petita noblesa catalana no era partidària de que el successor fos Jaume d’ Urgell. Tampoc ho eren els ciutadans honrats, és a dir la burgesia catalana, ja que buscaven altres interesos. La situació de transició feudal per la qual passava Catalunya era la mateixa per la qual pasava la resta d’Europa. La lluita de pagessos contra senyors es donava a tot el territori europeu i va ser un procés de crepitut de tan llarga durada que en termes d’història comparada, un dels primers episodis es donà a Catalunya i l’últim a Rússia, el 1861, quan el Tzar Alexandre II alliberà a 500.000 pagessos remença. Aquesta mateixa situació succeí a Catalunya quan Ferran va organitzar la Sentència de Guadalupe. Per poder analitzar la situació que s’ hi donava a Catalunya hem de familiaritzar- nos amb una sèrie de conceptes útils per a aquest periode de transició feudal. A la Península, el feudalisme viuria fins al 1812, quan s’impossà a les Corts de Càdis l’abolició del feudalisme, tot i que amb l’arribada de Ferran VII, s’hi tornà a imposar. Posteriorment, amb el trienni consitucional el feudalisme va tornar a quedar abolit, pero no va ser-ho definitivament fins al 1837, amb una sèrie de decrets. En el Congrés que es va donar a l’any 1968, on es van reunir un gran grup d’historiadors per tal de definir el que era la feudalització i van quedar en que era “ un tipu de sistema econòmic que es caracteritzava per una determinada forma de propietat que suvint incloia la servitut i que, sempre comportava el pagament de drets o censos feudals o senyorials”. La abolición del feudalismo en el mundo occidental. Godechot,J; Garand, M; Solon, A… Ed. S.XXI El vassajatge es centra en el conreu de la terra per part dels pagessos a canvi d’un pagament de serveis, en especies o bé en metàl.lic. Vist des d’aquest punt és com si es pogués definir com el segon principi de la termodinàmica, és a dir, la matèria ni es crea ni es destrueix sino que es transforma. La renta feudal perviu en el temps i es pagarà en serveis, especies o diners tot i que amb Ferran s'’boleix la servitut però el pagament en especies es continuaria fent fins que arribà a fer-se en metàl.lic. El tipus de jurisdicció que tenia el senyor sobre el vassall era la propietat, el domini que englovava la possessió sobre el pagés, com si el pagés fos una eina de treball. El domini era igual a la jurisdicció. El feudalisme o règim senyorial s’estructurava quantitativament i es pot representar de la següent manera:

- Fogatge de 1365 (mitjans del regnat de Pere el Cerimoniòs). Les jurisdiccions es distribueixen de la següent forma: Jurisdicció nobiliaria: tenia uns 40.000 focs (unitats fiscals) i era un 38% del territori. Jurisdicció eclesiàstica: amb uns 27.000 focs i representava el 26% del territori. Jurisdicció reial: tenia uns 32.000 focs i representaven al 30.8% del territori. Altres (alous o ciutats): eren uns 5.000 i era un 4.8% del territori.

- Llocs (zones de poblament) al 1626: Jurisdicció nobiliaria: tenia uns 1114.5 llocs que eren un 46.7% del territori. Jurisdicció eclesiàstica: tenia uns 589.5 llocs que eren un 24.7% del territori. Jurisdicció reial: eren uns 681 llocs, és a dir, un 28.7% del territori.

Durant aquests anys Catalunya es refeudalitzà, és a dir que es veu com de 1365 a 1626 el percentatge de terrtorialitat augmenta a favor de la noblesa i en detriment de la reialesa i l’esgesia.


6

Cap als segles moderns el sistema feudal sobre el territori tenia tendència a enfortir al terreny nobiliari sobretot en quant a la terrorialització. Les situacións de condomini eren aquells territoris repartits entre 3 i 4 senyors d’aquí que ales dades sortin els decimals. En determinades zones de Catalunya les jurisdiccions arriben al 100% del territori. Les vagueries com la de Tarragona ocupava el 96% del territori en feudalització per un 3.9 que no estava feudalitzat, però el mateix pasava a Lleida o a al tres loca¡litats. Revista d’Història Moderna: Pedralbes. Ribas La remença neix en un moment determinat, concretament quan encara no hi havia diferenciació entre la Catalunya Vella i la Cataluny Nova, ja que aquesta encara no existia. Per tant, més enllà del Llobregat, la condició de Remança no existia. En quant a la remança es pot treballar amb dos conceptes:

- El feudalisme. - El feudalisme extremat que era el remença.

Si bé no tots els vassalls de senyor eren remença, només ho eren els que ocupaven les terres de la Catalunya Vella. No obstant, tots els remences eren vassalls de senyoriu. Els remences tenien unes característiques que eren: “ home propi, soliu i afocat”. Això vol dir que era un home propietat del senyor, que era part de la terra que treballava, per tant subjecte a la terra que treballava i afocat, és a dir que havia de pagar al senyor per estar sota la protecció del (foc) del senyor. A Catalunya se sap que a finals del s. XVI hi havia uns 20.000 focs remences, 1/3 part de la població del Principat. Es podien diferenciar entre remences rics i remences pobres. Això va provocar que quan Ferran va fer la alliberació perjudiqués a uns i beneficiés a uns altres Els elements que caracteritzen la condició remença és que a més d’estar afectats pel vassallatge senyorial, tenien unes càrregues extres que només tenien ells. Aquestes es poden dividir en dos tipus:

- Les consuetuts iniqües: Ius maltractandi (dret de maltractar), Ius primae noctis (dret de pernada o de cuixa) i

dret de didatge, referent a que una dona campesina en periode de lactància havia de d’alimentar al fill del senyor. Aquests drets el senyor els va fer servir quan baixava el volum de substracció de manera que castigava d’alguna manera el benefici que podia tenir el pagés en la collita aplicant aquests serveis.

Mals ussos: Eren la condició prima del remença i també es poden classificar: - Remença: Pagés adscrit a la terra. - Intèstia: Pasava a formar part de l’heredabilitat de la terra.

- Exòrquia: El pagés que no tenia descendència havia d’indemnitzar al senyor. - Cogùncia: Quan la dona del pagés era adúltera i es repartien la dot el marit i el senyor. - Arcina: una desgràcia o un incendi que signifiqués per al senyor una pèrdua i se l’havia d’indemnitzar. Els capbreus són documents feudals en els que el país està obligat a confesar davant els sants evangelis, la seva situació de dependència amb el senyor feudal. En ells s’explica com ha de pagar


7

al senyor el que sigui que pugui ser en espècies, en serveis o en metàl.lic, per treballar la parcel.la de terra. El conjunt de prestacións es podien sistematitzar en tres o quatre pautes jurídiques. El conjunt de prestacions durarien del s. XIV fins al XIX. Un dels pagaments al que estaven obligats sería el delma: pagment eclesiàstic, que apareixia a l’Antic Testament i que el feia el poble a l’esglesia. A Catalunya, començà sent un pagament eclesiàstic però, a mitjans del s. XII es secularitzà i passà a ser percebut pels senyors, en virtut d’una relació de sotmetiment o sumissió: el senyor protegeix a les ordres ecleiàstiques. El pagaven tant els vessalls de senyoriu com els que no ho eren, com veiem en aquest cas amb l’esglesia. El pagament era el 10% de la collita. Altre de les prestacions seria les de treball personal o còrbeas. Hi ha una enorme varietat però les més comunes són: la jova o jovada: acció de llaurar amb dos bous o amb mula que eren prestades al pagés pel senyor; les tragi: traginar a la casa del senyor; Batuda: se li deia al procés de separar el grà de la palla; la sega: era l’acció de segar; Verema: quan es recullia el raïm. Atre prestació era la part de fruit, que són anomenades les tasques quisties. Consistia en donar una part determinada de la collita. Altre prestació era la del monopoli senyorial. Es tracta d’unes instal.lacions que eren necessàries per obtenir unproducte qualificat, però no estaven a l’abast del pagés sino del senyor qui li cedia al pagés a canvi d’algun tipus de pagament. Un exemple era el molí, el forn o el molí de sang tirat per una mula per fer farina, o el forial, que servia per fondre el ferro mitjançant l’injecció d’aire més calor carbonífer. Aquestes prestacions es van anant convertint en unes càrregues molt difícils de mantenir per part del pagessos. Amb el temps, els monopolis senyorials, el senyor el saniria arrendant al pagés qui millors ofertes li donés, de manera que per poder- l’ho utilitzar, el pagés havia de competir amb altres pagessos per pagar el servei al senyor. Aquesta seria una de les causes del declivi feudal. S’arribarien a encastellar molins. Els drets privatius del senyor que es coneixen com a bands o banalitats, que vol dir autorització. El senyor tenia dret de donar l’autoització al pagés per vendre la collita al mercat. Era un dret molt inpopular perque deia quan i quant s’havia de possar a la venta el grà. També englobava el dret de varema, en el qual el senyor havia de donar el consentiment perque el pagés recullís el raïm, arribant, avegades a fer- se malbé. D’altra banda es poden afegir les Actes de Jurisdicció, on s’administrava justicia i on s’anomenaven càrregs d’autoritat. El senyor volia tenir sempre al millor representant al municipi. El delma representava el 10% de la collita i la part de fruits era el 15%; les prestacions personals eren del 15% i els monopolis senyorials, els lluïsmes (drets que havien de pagar els enfiteutes), les càrregues de jurisdicció ect, en total el senyor revia el 40% de la collita sense contar les consuetuts (drets de pernada, maltractament, ect). Ens movem en una renta d’unitat plantada, molt petita, amb un rendiment d’un 4 per 1 i un 25% de la collita, s’havia de deixar per l’any vinent. Per tant ens anem a un 60 o 65% de la collita pel senyor i entre un 30 o 35% pel pagés. L’alimentació era doncs de subsistència, bàsicament menjaven llegums i els caps de setmana una mica de carn. Altre dels problemes que provocaren la guerra remença va ser la qüestió de qui es quedava amb els massos ronencs, els pagessos o els senyors. A Catalunya se’ls va quedar el pagés, no obstant a Castella va quedar- se amb la tinença precària, per tant, sempre seria un temporer el qui treballés la terra, per tant el senyor podia cridar als pagessos quan li calia mà d’obra. A Catalunya el pagés s’apropiaria desde principis del s. XVII. D’altra banda, la majoria dels massos ronencs estarien repoblats per francesos. Però això succeeix més endavant. Totes aquestes prestacions estaven constituïdes als Ussatges i a les Corts de Catalunya, per tant, eren la columna jurídica proncipal a Catalunya.


8

BIBLIOGRAFIA: - Feudalismo Tardío. Kriedte. - El régimen senyorial y las ... . Hinojosa. - Historia de los remenças en el s. XV. Vicens Vives. - Assaig d’història de la pagesia catalana. Els origens de la servitut moderna... Freedman. - Ius maltractandi. Freedman. - El pas econòmic de la remença i els mals ussos. Anuario de Estudios medievales. 1992. G, Feliu. - La sociedad feudal. M. Bloch. Sota aquesta situació ens podem preguntar si realment la lluita es va iniciar per un conflicte dinàstic o bé, per la situació remença. Aquesta crisi desenvocà en la guerra civil del s. XV. Al s. XV es donava una crisi estructural. L’expansió de Catalunya pel Mediterrani generalitzaria més greument la crisi a Catalunya. Catalunya entrà en crisi des dels inicis del s. XV per la competitivitatr del comerç que es donava en les terres al llarg del Mediterrani. La presència catalana al llarg del Mediterrani començà al 1401, quan canvià la titularitat de Damasc, on es va produir una conquesta des d’orient, conquerint tot el califat de Damasc i els consulats catalans a Damasc es van haver de retirar a Constantinopla y Rodes. Constantinopla era aliada de Venècia i aquesta ho era de Catalunya, la qual competia amb Gènova. El 1453 va caure Constantinopla en mans dels turcs, el que significà partir pel mig el gran mercat que hi hagué a la mediterrànea. La zona d’implantació de poder dels europeus mercants es va partir entre Italia i Grècia, creant- se entre ambdues una linea divisoria que limitava el mercat oriental de l’occidental. Aquest comerç oriental no es tornarà a recuperar mai més. D’altra banda, els portuguesos van fer expedicions per l’Atlantic per suplir el comerç que s’havia perdut contra orient. Això tindrà uns efectes devastadors sobre el comerç cristià, en general i seria una crisi estructural. Es va produïr una fallida en cadena del sistema bancaria familiar a Catalunya entre 1390 i 1410, moment en que es mor el rei Martí sense successió. Els Gualbes, entre d’altres banquers familiars, van fer fallida però aquests eren els financers particulars dels Trastàmara, per tant dels reis catòlics. La fallida de la banca privada va fer que fos substituida per la banca pública, aquesta anomenada Taula de Canvis 1401, que era impulsada per la Generalitat de Catalunya. Tot i que sembla ser que desde les Conselleries del Consell de Cent de Barcelona serien els que dominarien aquesta banca pública. Això seria un dels centres del conflicte entre la Busca que controlava el comerç i la banca privada, eren els ciutadans honrats de Barcelona, és a dir, la burgesia i la Biga, que eren comerciants, botiguers i artistes, tot i que tenien els cinc càrregs en el Consell de Cent. Ambdos programes polítics s’enfrentares. La Biga era lliurecanvista i la Busca proteccionista, minorista i distribuidora. La Busca era partidaria de la devaluació monetaria i baixava els impostos als rics però se’ls pujava als pobres. La Biga era partidaria de pujar a tothom els impostos. La Busca volia baixar els interessos. El gran enfrontament entre ambdos el centrava el tema de controlar el poder municipal. L’any 1453 els membres de la Busca poderen entrar a formar càrregs en el Consell de Cent de Barcelona: L’ocupament d’en Requesens.

- BIBLIOGRAFIA: - Dofourg: La expressió catalana a la Mediterrànea Occidental. - Lee Shneidman: L’ Imperi catalano aragonés.


9

- Del Treppo, M: Els mercaders catalans i l’expansió catalano aragonesa. - Carrere, C: Barcelona (1380- 1462) un centre econòmic en época de crisi. - Batlle, C: La crisis social y económica de Barcelona a mediados del s. XV. - Torres Ribe: Els municipis catalans de l’antic règim. - Ferrer Mayol: L’expansió a la Mediterrànea a la Baixa Edat Mitjana.

- LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA: (1462- 1472). Sobre aquest tema s’han produït postures enfrontades, no solament pels contemporanis sino també pels historiadors, sobretot la polèmica oberta entre Antoni Robira i Virgili i en Vicens Vives. Un article d’en Sobrequés “Un moment crucial de la historiografia catalana, la polèmica entre Antoni Robira i Virgili i Vicens Vives” publicat a la revista de Catalunya, nº28, Barcelona 1989 Pp 70- 80 i l’obra de Muñoz, J.M: Jaume Vicens Vives una biografia intel.lectual, Ed 62, parlen sobre aquesta polèmica d’ambdos historiadors. La polèmica va començar sobre l’any 1935, quan un jove licenciat Vicens va fer un estudi referent a l’época moderna, el qual, no s’adaptava per res a cap de les versions fetes anteriorment per cap historiador amb respecte a Ferran el catòlic. Això va motivar a que un prestigiòs Antoni Robira i Virgili anés contra les conclusions extretes per en Vicens. Sobrequés, S i Sobrequés, J: La guerra civil catalana al s. XV. Ed 62, 1973. I i II vol. No tothom denominà a la guerra a Catalunya dels anys 1462- 1472 com la guerra civil, en tot cas diuen que va ser la guerra de Catalunya contra Juan II. Aquestes definicions no són inòqües sino que totes tenen una interpretació. Aquesta definició de la guerra de Catalunya contra Juan II ens evoca a considerar que uns eren més catalans que els altres. Els autors que parlen de Catalunya contra Juan II, en realitat volen dir que les institucions catalanes són les que s’oposen a Juan II, però, en principi, les institucions són neutres per tant, en realitat és una guerra d’aquells que dominaven les institucions i els interessos d’aquests contra Juan II, és a dir, la gran noblesa i els ciutadans honrats de Barcelona. La historiografia romàntica s’oposa a la definició de la guerra de Catalunya contra Juan II. Els ingredients que van precipitar la crisi no es van donar durant l’ época de Juan II. Les dues grans problemàtiques abans de la guerra van ser el cop d’Estat de la Busca el 1453, gràcies al qual s’obtinguè l’ascens de la monarquia al poder, tot i que no era encara el torn de Juan II, i, en segon lloc el dictàmen monarquic de la Sentència interlocutòria de l’any 1455, tenint en conte que Juan II no començaria a regnar fins el 1458. Aquest és el tema que es contraposa. Per tant, el que realment precipita la guerra civil va ser durant el regnat d’ Alfons el Magnànim o, per ser més exactes, hem de tenir en conte que de 1432 Alfons s’havia establert a Nàpols i era la seva dona, la reina Maria de Castella qui contava amb la llocticència general de Barceloan, per tant qui governava. Així doncs, seria una guerra contra la monarquia i no contra Juan II, germà d’Alfons el Magnànim. El primer projecte sensible a les demandes de les classes populars ja el va realitzar Pere el Cerimoniòs el 1381, per tant ja n’ hi havia reivindicacions populars que volien ocupar el poder municipal de Catalunya desplaçant als ciutadans honrats. La monarquia es va decantar per recolzar als camperols remences. Per tant Alfons el Magnànim veient la situació que es donava contra els remences intentà buscar un element de concòrdia que va ser suspendre els mals ussos senyorials, els quals havien d’haver desparegut des d’en Pere el Cerimoniòs, però que la noblesa volia recuperar a base de la crema de propietats, terres i cases camperoles. Juan II començà a ser rei amb circumstàncies familiars i socials adverses. No va ser rei fins als 60 anys.


10

El seu fill, el príncep Carles de Viana (1421- 1461) tenia 37 anys quan el seu pare entrà a regnar, per tant, considerava que ell estava en millors facultats per regnar que el seu pare. Carles de Viana va neixer del matrimoni entre Juan II i Blanca de Navarra, qui en el moment de morir l’ hi va deixar el regnat la corona al seu marit fins que morís. Això comportà que Carles es sentís desplaçat i ferit. Tenint, per una banda a Carles de Viana ferit, per l’altra els interessos de la noblesa catalana es veien cada cop més inaconseguibles ja que sabien que per tal d’obtenir la corona, Carles de Viana els recolzaria en tot el que demanessin i van preparar l’ofensiva contra Juan II. D’altre banda, entraren en joc dos personatges més que complicarien més les coses. El primer és la madrastre d’en Carles de Viana i el segon es el germanastre, Ferran el catòlic. El conflicte es precipità entre 1453- 1455 quan les classes socials s’anodonen de que la situació era irreconciliable. Es donaren conflictes sectaris a la ciutat i al camp. En el moment en que Juan II obtinguè la corona, la Generalitat i la noblesa començaren una política d’ostigament contra la monarquia, amb tot el seu poder econòmic contractarien mercenaris per arrassar contra la situació monàrquica. El 1461 Juan II va ser obligat a signar la Concòrdia de Vilafranca (21- 6- 1461), la qual va estar firmada sota la pressió dels mercenaris reclutats per la Diputació del General. Juan II fuig de Catalunya per no ser detingut i s’en va Aragó peò comunica a la madrastre d’en Carles, Juana Enriquez que signi la Concòrdia. La Concòrdia de Vilafranca representaria un component clau del pactisme català, impedia l’entrada de Juan II a Catalunya, nomenava a Carles de Vianahereder de la corona i llocticent general de Barcelona, derogà la legalitat del cop d’Estat de la Busca el 1453 i es torna a un Estat de tipus oligarquic, donat-li el poder a la Generalitat de Catalunya o, el que és el mateix, a l’alta noblesa i al clergat, que imposà que tots els càrregs debien ser ocupats per ctalans i que els funcionaris quedarien sota la direcció de la Diputació del General així com el pagament a aquest funcionaris; també establí un òrgan de justicia independent del rei i de la Generalitat. La Concòrdia qualificava a Catalunya com una regió oligàrquica controlada per la Generalitat i les altes classes socials. Per tant no havia canviat res, tot i que Juan II continuava essent el rei estava fora de Catalunya i el llocticent era en Carles de Viana. Però el 23- 9- 1961 Carles de Viana moria, segons alguns enverinat per la madrastre i segons altres va morir tísic. Aquest fet va crear un altre problema gravíssim per aquells que havien elavorat tots els patrons i estructures de la Concòrdia de Vilafranca i s’ entrà en una época descarnada per part de les altes classes socials catalanes. Segons la tradició, l’hereu hauria de ser Ferran el Catòlic però, les classes dominants no volien que fos ell perque pensaven que seria un titella en mans de Juan II i la seva madrastre, el que nos els interesava gens. Aleshores en Ferran tenia 10 anys. Per això la noblesa va intentar que s’adjudiqués la corona a altres personatges molt més allunyats de la realitat d’aproximació hereditaria monàrquica com ara Enric IV de Castella, Pere de Portugal o Enric d’Anjou, sobre qui va caure en primera instància la corona. La dinastia Anjou sempre havia estat enfrontada amb Catalunya però els interessava més als nobles que no pas un proper a Juan II com era Ferran. El 1469, en plena guerra civil, canviaren d’opinió i nombraren rei a Enric IV. Juan II s’enva a França a demanar ajuda a Lluís XI qui introdueix un exèrcit a Catalunya hipotecant-se la Cerdenya i el Rosselló. D’altra banda Carles de Viana volia casar-se amb Isabel la Catòlica abans de morir, no obstant, Juan II es va anticipar a aquest pas i va provocar que Ferran es casses amb ella. Això conclou a la Capitulació de Pedralbes feta el 24- 10- 1472.


11

Tot el territori de Catalunya estava ocupat per tropes franceses que Juan II havia contractat, sobretot a València i Catalunya. Els nobles es veuen obligats a pactar amb Juan II. En aquesta Capitulació es deroga tot lo establert a la Concòrdia de Vilafranca i se’l torna a investir a Juan II, a més imposà una sèrie de condicionants ja que havia de pagar-l’hi a Lluís XI. Obviament, tot i que la guerra s’havia acabat, el país no estava pacificat i al rei li calia encara l’ajuda de la noblesa, de tal manera que es comprometé en mantenir l’Estat tal i com estava abans del 1461, s’alliberà als pressos de la Generalitat i els hi tornà els patrimonis als revoltats, inclús legalitzà els deutes que hi havia contret la Generalitat amb els mercenaris, per tant es va legalitzar en aquests ja que no legalitzar aquests deutes significava desequilibrar l’estatus econòmic de Catalunya. També s’imposen les bases de la política de redreçament que faria Ferran el Catòlic quan regnés. - TEMA 3: ELS REIS CATOLICS I LA POLITICA DE REDREÇAMENT. BIBLIOGRAFIA: - Vicens Vives: Ferran el Catòlic: (1492- 1516). - Vicens Vives: Política del rei católico en Cataluña. - Belenguer: Ferran el Catòlic un monarca davant la pubilla de la seva época. Dins del s. XV es plantegen dos models d’estructurar les institucions i que es confrontava un pactisme oligàrquic, exponent de la noblesa i amb les ambicions de la Concòrdia de Vilafranca. Aquests defensaven uns interessos legítims i que estaven plasmats als Ussatges el que era legal dins el país, perque també estava en les constitucons. Per tant el que reclamaven, coses com el retorn dels mals ussos, era una cosa que ells teníen establerta a les constitucions i eren per tant, legals. El que es contraposa a aquesta legalitat, segons Vicens Vives, un pactisme moderat que sería representat millor per Ferran II que pel seu pare Juan II i es basaria en el pacte entre el rei Juan II i la noblesa, en el moment en que el primer va sortir victoriós de la guerra civil, el pacte en qüestió va quedar plasmat a la Capitulació de Pedralbes. Durant els últims vuit anys que va durar el regnat de Juan II no va haver- hi grans canvis polítics excepte la seva obsessió per recuperar el Rosselló i la Sardanya, zones en mans del francesos i que Juan II volia recuperar. Per això s’imposaren contribucions als homes dels municipis i a la Diputació del General, a més dels homes corrents, però també va reclutar constants lleves de soldats. La realitat política en la que es trobà Ferran el catòlic va ser molt diferent. Desde l’origen Ferran es plantejà una actuació contundent en tots els àmbits de la realitat catalana. Va fer una política de redreçament iniciativa titànica ja que van haver molts aspectes que no es podien recuperar com és el cas de la demografia, que era molt baixa i que no es recuperaria fins el 1552, 1560, coincidint amb la Guerra dels Segadors. Altre qüestió va ser la pèrdua del comerç amb la Mediterrànea Oriental, inclús els venecians van pactar amb els orientals musulmans per intentar entrar en el comerç de les especies orientals que en aquell moment tenía Portugal (pel sud d’Africa fins a Orient) i cal tenir en comte que Catalunya estaria totalment marginada en aquest comerç. Ferran el catòlic va rebre un atentat de un campesí remença pobre després de la Sentència de Guadalupe, a pesar de que afavorís als remences. L’activitat de Ferran el Catòlic (1479- 1516) va estar durant 26- 27 anys consolidant- se, ja que la política de Redreçament s’amplià en diferents aspectes. En molts cassos les seves actuacions eren contradictòries. Tot i que Ferran tenia una important formació política i uns consellers molt formats que coneixien bé el país, en realitat la seva actuació en cassos com Castella, Navarra o Nàpols va contradir una mica la bona marxa de Catalunya durant l’época moderna.

- L’Anàlisi de les actuacions político constitucionals de Ferran el Catòlic. l’actuació del monarca, marcà un tall definitiu amb Juan II. En les Corts de Barcelona que ell mateix va convocar (1480- 1481) es produí el reconeixement pactista amb les institucions catalanes, jurant ambdos grups fidelitat ja que Ferran va jurar les Constitucions catalanes davant els estaments dominants de Barcelona. Acte meritori després de sortir d’una guerra civil.


12

Per tant hi va haver un canvi d’actitut del monarca respecte al país i veceversa, això es va evidenciar en l’aprovació d’una constitució que va fer Ferran dita la Constitució de l’Observança (1480) pedra clau del pactisme català despés de la Capitulació de Pedralbes. La Constitució de l’Observança fa referència a una cosa funamental:- Poc valdria fer lleis i constitucions si per nosaltres i pels nostres oficials no fossin observades; plau a s’ha magestat-. Aixà significa la primacia de la llei per sobre de la corona per tant, va adoptar una postura constitucionalista. En quant a Castella, que també havia sortit d’un conflicte, adoptà una política absolutista, el que plasma la política contradictòria de la que abans feiem menció, en els seus afers a Castella amb respecte a Catalunya. Cal dir però, que aquest pactisme va fer-se perque el van proposar els braços o els alts estaments del monarca. Va administrar uns càrregs als estaments superiors amb la finalitat d’obtenir ell un major poder. Si ell escull els càrregs i aquests són ocupats pels qui es decantin a favor del rei, provocarà que no tingui cap problema al seu voltant més inmediat i es protegeix mitjançant el pactisme polític en els alts càrregs institucionals. El 1489 es faria una nova constitució de l’observança dita Constitució de la Nova Observança, per acabr de redreçar la seva política. Altre qüestió política en el regnat de Ferran va ser la pregonització d’unes reformes pel regnat dels seus successors. Ell sap que els successors no es trobaran en les mateixes condicions successòries en les que ell va entrar. Els monarques següents serien absentistes absoluts. Ferran durant el seu regnat visitaria Catalunya en algunes ocasions per regnar directament desde el seu regne, no obstant, el que proposa és que els nous monarques no ho faran així, tot i ser reis d’Aragó, la política l’exerciràn sempre desde Castella, per això el terme d’absentistes. Les reformes que fa Ferran respecte a aquest punt són dues:

El 1479 Ferran institucionalitza un nou càrreg per a Catalunya que seria el de virrei, càrreg ja existent a Aragó com a representant del rei, i havia estat creat a Sicilia el 1415 i implantat el 1417 a Sardenya. Les funcions del virrei eren legislatives i d’administració de justicia, així com les funcions ejecutives. A Catalunya aquesta figura del llocticent general, fins que és va sustituir per la figura del virrei, era una figura molt lligada al monarca. A partir de la mort de Ferran el catòlic, no va tornar a donar-se la figura del llocticent, ja que no absorvia la possible absència del virrei per això, s’imposà la nova figura del virrei, com a representant del rei en el territori, amb unes funcions característiques i limitades, amb una durada màxima de tres anys i no calia que fos un familiar del monarca, com passava amb la llocticència, sino que sería un funcionari sota les ordres del monarca que estaria absent de Catalunya i persent a la Cort de Castella. Això es mantindria en vigor fins el 1714. El virrei tenia tota una estructura judicial que era nomenada la Curia Administrativa, dins de la qual s’incloien una serie de funcions com La Capitania General: no era una institució permanent i sol era necessària quan hi havia conflictes de guerra i calia crear un exèrcit. La Germania: on el virrei fa de governador. La Reial Audiència: era l’apartat judicial del virrei. Aquestes dues últimes institucions eren primordials pel virrei aj que dividia al país en vegueries,les quals estaven presidides per un vaguer. Aquestes vegueries es subdividien en pobles, els quals estaven presidits per batlles que s’encarregaven d’administrar solucions als problemes locals. La Tresoreria s’encarregaria de fer les funcions econòmiques de Catalunya.


13

El 1494 Ferran creà el Consell d’Aragó que no va ser una institució concebuda per residir a Catalunya sino per residir amb el monarca en Castella i que estava formada per tres juristes procedents del patrimoni català, eren gent formada. Aquest consell estava format per tres juristes d’Aragó, tres de València i tres de Catalunya. La seva feina seria aconsellar al monarca Ferran en tot allò que calgués: normes de comerç, relacions socials, ect, així el monarca podria pendre decissions encertades tant en el govern com en la justicia.

Continuant amb les reformes que caracteritzen la política de redreç d’en Ferran el catòlic, va mantenir l’estructura d’aquelles institucions que, en el seu moment, van anar contra el seu pare Juan II, és a dir, la Diputació del General (1493) i el Consell de Cent (1498). No les tocaria perque va jurar les Constitucions, però va reformar el sistema d’eleccions mitjançant la insaculació, de manera que els grups d’interessos no influeixin en els càrregs d’aquestes institucions. El mecanisme assegurava l’accés al càrreg a tot aquell qui li fos fidel, no obstant, no els assegurava quan l’aconseguirien, ja que hi havia de 30 a 40 membres per cada càrreg. La condició era estar dins la bossa d’elecció, per tant no s’assegurava que s’ocupés el càrreg sino la possibilitat de ser escolluits. Això estiguè fins l’any 1516 i a aquells que no li eren favorable no estarien dins la bossa per ocupar el càrreg. INSTITUCIONS DEL REI I INSTITUCIONS DEL REGNE: Institucions del rei: Rei Institucios del regne:

- Rei (1359) Generalitat (nobles, clergues, municipis)

- Virrei Les Corts Capità General/ Real Audiència/ Governació Braç militar/ Braç eclesiàstic/ Braç reial Noblesa Clergues Municipis

Vegeuries Batlles Pel que fa a les Institucions del rei, el virrei i les seves funcions eren el subustitut de l’antiga figura del llocticent, el qual s’encarregava de representar al rei allà on aquest no podia ser- hi. El virrei tenia curies, les quals eren la Governació, la Reial Audiència i la Capitania General. De les dues primeres es feien les divisions territorials i administratives en vegueries i en batlles. Aquest esquema, en el funcionament de les institucions del rei, anaven de adalt cap a baix: Rei Virrei Veguer Batlle Pel que fa a les Institucions del regne, podem dir inicialment que té la base del seu funcionament d’abaix cap a dalt. La noblesa, el clergat i els municipis (incloent aquí al Consell de Cent de Barcelona), significa la noblesa i les seves jurisdiccions i propietats, eclesiàstics, incloent les seves divisions socials particulars corresponents (abats, bisbes, priors) més les seves jurisdiccions més les propietats. I els municipis, que fan referència a les jurisdiccions reals, per tant, no són ni de la noblesa, ni del clergat.


14

En segon lloc, estan Les Corts que es divideixen per braços: la noblesa ocupa el braç militar, l’esglesia ocupa l’eclesiàstic i després estan els municipis que ni són jurisdicció de la noblesa ni del clergat, s’ocupa el braç reial i sempre estava presidit pel conseller cap del municipi de Barcelona (conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona). En tercer lloc esta la Generalitat de Catalunya, on hi ha uns oidiors o diputats nobles, uns altres clergues i uns altres representants del braç reial, dels municipis. Ls Generalitat estava concebuda a partir de l’any 1359, amb Pere el Cerimoniòs. Aquesta institució era coneguda com la Diputació del General, el que vol dir que els representants de les Corts eren els representants generals de les Corts que tenien com a missió fer una representació a a gran escala del país, mentre que a la Generalitat, la representació dels diputats era a petita escala de les Corts. La Generalitat ejecutava els acords de les Corts, les quals tenien el control de que les constitucions sortíssin compilades mentre que la Generalitat les oficialitzava i les imprimia, però també era l’encarregada de recaptar els diners dels donatius donats al monarca per les tasques que es feien a les Corts, entre d’altres les contribucions (per tant s’havien de fer tots els fogatges). Quan s’acaven aquestes tasques, les Corts i al Generalitat es dissolien, excepte al 1359, moment en el qual, les Corts es feien tant sovint que es va decidir fer a la Generalitat permanent. Aquest fet va donar centralitat política i representació als interessos dels membres components d’aquesta institució (noblesa, clergues i monarquia). Aquest sistema no es va donar a Castella. De 1599 fins a 1701 tot i que el 1626 van haver unes Corts però van fracassar, no s’organitzaren altres Corts per tant la Generalitat, com a institució permanent va anar acomulant poder de manera que podien plantar cara a les institucions reials donant lloc al conflicte entre la Generalitat i les institucions reials, ja que a la Generalitat, el rei només pot intervenir en una ocasió, la de Salvació de Corts, el rei començaria la celebració de cada convocatòria de Corts. El rei jura els furs o les lleis deles Corts de Catalunya, Aragó o València quan es convoquen. Les Corts són eñ punt d’entrada pel rei dins de les institucions del regne. Les Corts en les que no hi havia rei serien Parlaments o Juntes de Braços, que tindrien molta importància en l’epoca de la guerra dels segadors. Les votacions a les Corts es feien per braços, el que votaven per separat. La figura dels tractadors eren els qui anaven pul.lint les decissions de cada un dels braços per anar clarificant els interessos generals. Normalment eren 8 tractadors anomenats pel rei i 9 anomenats pels altres braços. Els tractadors anaven pul.lint els acords que acabaven sent constitucions sempre i quan el rei firmés (plau al rei o a s´ha magestata). Cada membre de cada un dels braços tenia un disentiment o “nemine discrepande”. Els acords dels tractadors s’have¡ien de pendre sense que ningú discrepés. Per tant, qualsevol persona podia paral.litzar les Corts perque disentia d’alguna de les mesures presses. Per tant, els tractadors havien de tractar de satisfer a tots els braços. El que més increpava als tractadors eren les dissolucions de greuges. El sistema d’eleccions a les Corts es feia per insecul.lació. Cada braç tenia una bossa amb tots els representants dels quals sutien dos: un diputat general i un oidor de comtes. Aquestes eleccions que es feien a les Corts per ocupar la Generalitat es renovaven cada tres anys. Tot això pel que fa a les intitucions del rei i del regne. Ara tornant a la política de redreçament de Ferran el Catòlic diremel següent. Desde l’origen del regnat fins al 1453 hi havia 5 consellers al Consell de Cent i tots eren ciutadans honrats de Barcelona.


15

El cop d’Estat de la Busca el 1453 va modificar aquest sistema: - Conseller en Cap: era un Ciutadà honrat de Barcelona. - Conseller Segón: era un Ciutadà honrat de Barcelona. - Conseller Tercer: era un Mercader. - Conseller Quart: era un Artista; persona que treballava en un conjunt d’activitats

artesanes molt distinguides, com eren l’escriptura o les hipotèques bancàries, per tant s’organitzaven en col.legis.

- Conseller Cinquè: era un Menestral; els qui treballaven amb les seves mans i produïen productes pel consum directe. Estaven organitzats en gremis.

La reforma de redreçament que va fer Ferran el Catòlic l’any 1493 d’aquest esquema va ser la següent: tractà de tornar l’equilibri sense tornar ni excluore el sistema d’abans del 1453:

- Conseller en Cap: era un Ciutadà honrat de Barcelona. - Conseller Segón: era un Conseller honrat de Barcelona. 3 vots - Conseller Tercer: era un Conseller Honrat de Barcelona. - Conseller Quart: era un Mercader. 1 vot - Conseller Cinquè: era un Artista i un Menestral que s’alternaven la candidatura 1 vot

anualment. Amb això Ferran aconsegueix que s’hi vegin representats tots els estaments però no en igualtat ya que decanta la balança cap als ciutadans honrats amb tres vots per dos vots dels altres tres estaments. El 1641, amb Lluís XIII de França, la Conselleria es faria permanent pels artistes i es crearia una sisena exclusiva pels menestrals. Altre modificació que va introduïr Ferran el Catòlic entre 1498 i 1510 va ser l’entrada per primera vegada al Consell de Cent de Barcelona de la burgesia. Per tant va donar un privilegi perque els cavallers provinents del camp s’incorporessin a la borsa del Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. No s’expulsà a cap ciutadà honrat de Barcelona però les possibilitats d’aquests per accedir- hi a la conselleria en cap, van disminuir. Pel que fa al redreç de la mercaderia, el gruix més important es donà a les Corts de 1480- 1481 que van ser les primeres de Ferran el Catòlic i el que més importància va tenir va ser l’actuació que portà a terme el monarca d’adequació de la monarquia catalana en tot el Mediterrani. Sabent que el mercat oriental no es podria recuperar, el que intentà imposar en les Corts de 1480- 1481 va ser una via alternativa a aquesta ruta oriental. Va imposar una política arancelària de tipus proteccionista per tant, es deixà influir per la Busca. La càrrega que impossà als productes foranis que es possessin en competència amb els productes catalans era del 50%. Els productes en qüestió eren pells, ferro treballat, coral i draps de llana. Aquesta imposició va comportar que es dongués el contraband d’aquests productes. No obstant aquesta mesura proteccionista es va pendre per tractar de protegir la industria catalana i els gremis. La mesura proteccionista pressa en aquestes Corts de 1480- 1481, també prohibia l’entrada de productes extrangers a Sicilia, Sadenya i Nàpols, sobretot pel que fà als draps de llnan. Això singnificava tancar les fronteres als productes extrangers, especialment als francesos. Però també significava convertir aquest mercat en un de caràcter pribatiu per tal de recuperar- se de les nefastes conseqüències de la guerra civil i de la impossibilitat de comerciar pel Mediterrani oriental. El proteccionisme va estar vigent desde 1480 fins a 1659 (Pau dels Pirineus, final de la Guerra contra França). En aquest moment (1659) es creà una política lliurecanvista, derogant- se el redreç de Ferran i els productes francesos i extrangers podien entrar a Nàpols, Sicilia i Sadenya, el que generaria una crisi de la industria textil catalana, sobretot em el sector de la llana a la industria


16

catalana. Aquesta crisi duraria fins el 1720- 1730, a partir de quan s’introduïren les indianes al mercat. La majoria de les reformes que es van fer amb Ferran el Catòlic, es mantindrien fins a Felip V. Les Reformes de Ferran el Catòlic en l’àmbit feudal. Aquesta reforma es va fer amb la Sentència de Guadalupe, el 21- 9- 1476. Aquest tema el tracta molt bé Vicens Vives en l’obra El gran sindicato remença. ell en feia un lectura en base jurídica significativa a l’abolició dels mals ussos, per tant donava seguretat jurídica als antics pagessos remences, el que significava que els hi donaven accés al patrimoni i a la llibertat personal, el que va ser molt trascendent en l’epoca arreu d’Europa. Però a Catalunya va tenir més trascendència el que li va interesar al professor Vicens, ja que per a ell té com a conseqüència la pacificació en el camp català d’uns 400 anys, fins al conflicte rebassaire (finals del s. XIX): El rebassaire es aquell pagés que conserbava la vinya desde finals del s. XVIII i que entraren en crisi a partir de la plaga de la filoxera. El professor Vilar va ser el primer en estudiar l’agricultura catalana moderna en Catalunya dins de l’Espanya moderna, vol III, amb articles d’Eva Serra El régim feudal català abans i després de Gualdalupe; on manifesta que a Guadalupe es donen una sèrie de canvis que posen de manifest i que el professor Vicens Vives no havia comentat. Altres col.lavoradors foren M. Duran, T. Montecult, Feliu. Tots fan referència a les conseqències a curt i llarg termini de la sentència de Guadalupe. En si mateix, en la Sentència estava present l’actuació de la monarquia des d’Alfons el Magnanim, qui va dictar la Sentència interlocutòria el 1455, on es suspenien les consuetuts iniqües i els mals ussos com a Guadalupe, sols que a la sentència interlocutòria, es va enfonsar a la societat catalana i es va donar la guerra civil. La Concòrdia de Vilafranca va posar de manifest els mals ussos i les consuetuts en l’época de Juan II. La situació de Juan II era diferent ala de Alfons. Alfons va abolir les consuetuts iniqües i els mals ussos però la monarquia actuava arbitràriament i intermediariament. Aquesta situació asegurava la llibertat dels pagessos jurídicament, per tant hi havia una seguretat jurídica i una situació personal. de fet es passà a una situació de dret (podien posseir bens mobles i inmobles), no obstant, tot i que deixen de ser remences continuaven essent vassalls per tant, encara eren depenents dels senyors. Tot i que s’havien lliberat i podien tenir bens continuaven sent servs de les terres que treballaven. Aquest es un component estudiat pel professor Vilar. La fòrmula per la qual treballaven era l’emfiteusi, on els pagessos tenen una relació contraactual amb el seu senyor, amb un contracte emfitèutic o també aquests pagessos accedien a un establiment emfitèutic, és a dir, eren establerts en una terra a perpetuitat. L’emfitèusi ja apareixia desde l’época romana, continuaria pagant els censos però ningú el podria treure de la terra, perque el p0agés tenia un contracte perpetu. Aquesta fòrmula aconsegueix que el pagés estigués perpétuament sobre la terra però sense confiscar-li drets o jurisdiccions al senyor. El professor Vilar diu també que aquest tipus de contracte dona al pagés a la quasi propietat. La terra no es pot dividir. Abans de la Sentència, la terra i tot el que hi havia sobre ella era del senyor. Després el domini de la terra es desdoblaria entre el senyor i el pagés, per tant d’aquesta terra en surtiria, en termes contraactals (jurídics), el domini enminent o directe i el domini útil. El domini directe quedà en mans del senyor, mentre que el domini útil quedava en mans del pagés. El senyor té un document que li garanteix el cobrament cada any, per part del pagés, del cens emfitèutic (fixe o amb fruit). Això li garantia al pagés, sempre que tingués el domini útil de la terra, la possibilitat de poder vendre el seu domini útil, tot i que si ho feia hauria de pagar- li al senyor un impost anomenat lluisme, que implicava donar 1/3 part de la collita i també tenia el dret de fadiga, que consistia en una compra “privilegiada” (a un preu més baix) pel senyor en cas de que el pagés la vulgués vendre, però si el senyor no volia comprar- s’ho, aleshores el pagés podia


17

vendre- s’ho a qualsevol altre. Del dret de fadiga, si el senyor renunciava el pagés havia de donar una part de la collita i que li permatia al pagés vendre el domini útil. El pagés tenia la tinença perpètua de la terra amb el domini útil. Amb ella podia fer el que vulgués però no vendre- la. L’únic que podia fer es vendre el domini útil però no la terra. Si el pagés no pagava els censos al senyor, si que podia perdre el domini útil. Altre tema que tractà el professor Vilar fou la qüestió de qui es quedava amb els massos rònencs, que eren terres que eren del domini del senyor però que s’havien abandonat pels pagessos remences a partir de la Sentència de Guadalupe. Però ¿Qui es quedava amb la tinença d’aquelles terres?. Sembla ser que van anar incorporades al domini útil del pagés, ja que demostren que els seus avantpassats les van treballar. Però els senyors pensaven que continuarien sent massos rònencs, és a dir, terres no treballades però que potencialment si que podien rebre d’elles censos. L’época en que es va fer la Sentència (1476) era de relativa prosperitat en Catalunya i l’augment de la població obligava a augmentar l’ocupació dels massos rònencs, augmentant aquests de 3 a 5 vegades més. L’augment demogràfic provocà que el propietari útil, l’emfitèuta pagés, arrendi terres ronenques a jornalers (que treballa per jornada diària), pacers (cobren parts de la collita pel seu treball a la terra), masovers o rebasàires. En tots els cassos es dona la tinença precària. Això vol dir que tenen la tinença durant un periode determinat que pot anar d’una collita a un temps de 3 a 5 anys, (els rebassàires són els que més durada tenen de fins a 50 anys). Aquesta situació ens permet veure com s’anava consolidant una mena de capitalisme agrari, que no es donà pas a Castella. Mentre que el pagés paga els censos al senyor, cobra les seves parts de fruit a preu de mercat dels pagessos no emfitèutics, precaris. Això vol dir que l’emfitèuta s’ha convertit en un rentista.

- Bibliografia: Puig Salelles. De remences a Rentistes. Eva Serra. Notes i … Enric Tellò. Los ussos de la emfitéusis en la Cataluña nueva i en la Cataluña vieja. Mirambell. Els censos en el dret civil català. La qüestió de l’emfitèusi a propòsit de la

llei especial 6/1990. La demografia no va augmentar solsament per l’augment de la taxa de natalitat sino també per l’inmigració, sobretot francesa. L’emfitèuta feia subarrendaments. Pel que fà a Andalucia i a Castella la Nova, no es produí el concepte de domini ni de capitalització dels pagessos perque no adoptares el sistema emfitèutic. En aquestes zones els pagessos eren jornalers que no han adquirit el domini útil per tant no s’han establert perpètuament sobre la terra, així doncs tenen un tinença precària sobre la terra. Mentre a Catalunya tenen la tinença censal hereditària o emfitèusi. Aquesta mateixa situació es donà també a València, Mallorca i Aragó on els qui treballaven la terra eren nomenats forans, i els qui tenien la propietat eren anomenats ciutadans. Per altre banda hi havia un altre tipus de tnença que era el domini setmenat:

- Senyor. - Arrendataris de drets: (tenen el domini de setmenat).

- Emfitèutes. A partir del s. XVI- XVII. Tenen el domini útil de la terra i per ell li pagan al

senyor uns censos, però tenen grans extensions de terres i les i arrenden a jornalers. De remenses passen a ser propietaris.

- Jornalers.


18

Els arrendataris de drets o els possessors del domini de setmenat són els qui abancen els diners en metàl.lic que l’emfitèuta ha de pagar al senyor. És a dir, l’arrendatari de drets dona una entrada en metàl.lic al senyor pels drets sobre l’emfitèuta que li pertoca i després ell s’encarrega de cobrar- li a l’emfitèuta en especies, per tant sobre l’obtenció de la collita de tota l’extensió útil de l’emfitèuta per tant també cobra en especies als jornalers que han arrendat la terra en domini útil de l’emfitèuta. TEMA 4: CATALUNYA DINS LA MONARQUIA HISPANICA DELS AUSTRIES: INARTICULACIÓ ECONÒMICA, POLÍTICA I INSTITUCIONAL. En termes historiogràfics hi ha plantejaments diversos sobre la vissió de Catalunya dins de la monarquia dels àustries. Per exemple en Soldevila dona el següent diagnòstic: - entrar a la monarquia dels àustries és entrar a la desnacionalització, aquesta entessa de dues maneres: una descentralització pacífica que es donà fins a Felip IV i una descentralització violenta que es donà a partir de Felip IV. Altre vissó ens la dona el professor Reglà, qui té un parell d’articles sobre aquest tema, entre els que destaca: “ La corona de Aragón dentro de la monarquía hispánica de los Habsburgo”. On pensa que en aquesta monarquia hi havia dos conceptes; monarquia “defacto”: que vol dir que el pes econòmic, polític i demogràfic es trobava a Castella, i que era una hegemonia “deriuse”: el que vol dir que la tradicó monàrquica a Castella estava molt menys desemvolupada que a Aragó i, a l’entrada de Carles d’Habsburg, l’absència d’institucions entre la monarquia i el poble, van dur a l’emperador a copiar les institucions de la corona d’Aragó. És a dir, van copiar entre d’altres coses, la figura del virrei, com a instrument governamental i subustitutiu de la figura del rei quan aquest no hi era. Altre autor va ser el professor Elliott, qui en 1965 va fer una valoració equidistant que s’aproximaria a la unió entre iguals. Creu que en la unió de la Catalunya amb la monarquia dels Habsburg passava el següent: - eren reis absoluts a Castella però reis constitucionals a la Corona d’Aragó-. Altre concepte que va utilitzar aquest autor a l’any 1992 va ser el considerar a la monarquia hispànica dels àustries com una monarquia composta. “Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes”. El professor Gil “Vissió europea de la monarquia europea com a monarquia composta” i d’en Rusell “ Las monarquías europeas del antiguo régimen: ¿monarquías compuestas?”, els qui venen a dir el mateix que diu l’Elliott. Catalunya, Aragó, València, Nàpols, Sadenya i el Rosselló, formaven part d’una monarquia compartida. Però aquesta no era una situació que es comencés a donar amb l’entrada dels Habsburg, sino que desde el moment en que Peronella es casà amb Berenguer IV aquests i els seus descendents ja mantenien una política compartida, aquesta entessa com que cada regne mantenia les seves estructures administratives i legislatives. Hem de recordar que es donaven els matrimonis entre els membres hereus de la corona de cada regne, per això era compartida. El propi Ferran el catòlic al casar-se amb Isabel de Castella, va ser un monarca absent a Catalunya, ja que la major part del seu regnat es va establir a Castella i, a més va predir que les següents monarquies també serien absentistes. Per tant el model de monarquia hispànica,( de tot el conjunt de regnes que formaven la monarquia hispànica), desde el punt de vista de qualsevol regne, era de monarquia compartida. Un autor ens explica aquest concepte de monarquia compartida que es diu Solórzano Pereira (1575- 1654), contemporani a l’época. Qui diu el següent: - Los reinos deben de ser regidos y gobernados como si el rey que los mantiene unidos fuese sólo rey de cada uno de ellos-. És a dir, que el rei de Castella fos només rei de Castella, i el mateix amb el d’Aragó i la resta dels regnés, sino no hi hauria unió total entre els regnes.


19

No obstant, a finals de la política de redreçament de Ferran el catòlic i als inicis de la monarquia dels àustries, la monarquia hispànica es va començar a expandir per tota Europa, el que va propiciar que es canviés radicalment l’estructura política que s’hi va donar amb Ferran el Catòlic (recordar les institucions del rei amb Ferran el catòlic):

- Rei: El rei era compartit, per tant era una monarquia absentista ja que des de temps de Ferran, el monarca s’establia a Castella, perjudicant amb la seva absència el bon desemvolupament de les institucions a la corona d’Aragó i les de la resta dels regnes. El mateix Ferran va predir, amb acert, que la monarquia cada cop seria més absentista.

- Al marge dels ja creats Consell d’Aragó i del Consell de Castella, creats durant la monarquia de Ferran, amb els àustries es van crear un total de 12 consells, entre els que destaquen: El Consell de Navarra (1515), el Consell de Indias per governar a Amèrica (1530), Consell de la Cancilleria (1534), el Consell de Flandes (1553), Consell de Portugal (1580), el Consell d’Hisenda (1593), ect. Per tant s’amplien les funcionalitats de la monarquia, en part degut a l’expansió que experimentà, i es crea el sistema de govern dit polisinodia: molts consells i model governatiu dels àustries. Aquests consells eren una intermediació entre el regne i el rei, el que es va fer en un periode de 100 anys.

- El Consell d’Estat es va crear l’any 1526. era el consell dels consells i estava format pel secretari dels 12 consells creats. Tenia la funció de controlar a tots 12 consells, és a dir, els coordinava a tots per tant seria l’embrió general de la monarquia hispànica.

- Com que el rei, en principi era el president de tots els consells però mai hi asistia a cap, es creà la figura del secretari del consell d’Estat, que era l’encarregat de fer arribar al rei les decissions presses al Consell d’Estat. El seu nom complert era Secretario de Estado y del despacho universal. Era l’únic que parlava directament amb el rei.

- El 1599 apareguè la figura del Valido – el primer en ser-ho va ser el duc de Lerma-. El valido substitueix al rei, era l’ombra del rei. El rei otorga al valido les seves funcions durant la seva absència, mentre que el rei s’hi dedica a l’alta política. Fa la funció orgànica de tota la monarquia. E S Q U E M A

* Institucions del Regne a Catalunya * Institucions del Regne desde desde el regnat de Ferran: el regnat dels àustries:

- Rei. - Rei. - Virrei. - Valido (1599). - Capità General, - Secretari d’Estat y del despatx…

(Real Audiència, Gobernació). - Consell d’ Estat (1526). - Vegueries. - Els 12 Consells: - Batlles. (Consell d’Aragó, C. de Castella,

C. de Flandes, C. d’hisenda,ect). El monarca compartit havia creat un àmbit de govern totalment allunyat dels seus regnes. Dominguez Ortiz diu que la monarquia continuaria sent compartida però l’aparell de l’Estat (esquema) estaria centralitzada a Castella. L’article “ De la monarquía al Estado en la monarquía de los austrias”, en el Congreso Internacional de España y Suecia en la España del Barroco. Lopez Garcia: El impacto de la Corte en Castilla; Madrid y su territorio. Martinez Millán: La Corte de FelipeII. El que es ve a dir, és que l’ organització de l’ Estat (esquema) no tenia perque seguir els interessos de tots els regnes. Per exemple, aquest model d’ Estat va perjudicar a Catalunya, ja que en qüestió del mercat que es donava pel Mediterrani, en plena expansió, va acabar per convertir- se en una base de comunicació de la monarquia dels àustries, perjudicant el comerç que Catalunya tenia amb Italia.


20

La única via de comunicació que Catalunya tenia amb la resta d’Europa era Barcelona, Milanesat, Francocontat i els Païssos Baixos. La ruta era aquesta per tal d’evitar en lo possible passar per França. Aquesta situació devaluaria el comerç català. Totes les competències italianes que pertanyien a la corona d’Aragó van ser exclosses del Consell d’ Aragó i inclosses al Consell d’Italia, creat per els àustries dins d’aquests 12 consells que va crear. En aquest consell italià, es formaven els militars españols per interferir, si calia, a Europa. A les darreres Corts de Felip II tant la Diputació del General, com del Consell de Cent, demanaren que es tornés al Consell d’Aragó les competències comercials de Nàpols, la Sadenya i el Rossellò. Amb la llunyania del rei es van dispossar càrregs, honors i gratificacións. La Cort va deixar d’estar a Aragó i va passar a Castella. Aquests càrregs, honors i gratificacions cohesionaven a Catalunya a les classes altes amb la monarquia. Però a l’allunyar- se les Corts d’ Aragó cap a Castella, aquests alts estaments també es disgreguen de la cohessió monarquia/ noblesa. “Discurso sobre la calidad del Principado de Cataluña”:- son pocos los oficios que tiene su magestad para dar de capa y espada en Cataluña por repartir en Castilla para alcanzar en su Principado alguna merced-. La cronologia del càrreg del virrei a Catalunya es contrastable. de 35 virreis només 8 eren catalans i a més van ocupar molt menys anys el seu càrreg. Situació que es donà desde el regnat de Ferran II fins el de Felip IV. Rogelio Pérez Bustamante: “Virreinalizació y castellanizació de l’ antiga lloctinència de l’antiga corona d’Aragó, s. XVI- XVII”. Luís Gonzalez Antón: “ La monarquia y el reino de Aragón en el s. XVI: consideraciones entorno al pleito del rey extranjero”. - TEMA 5: LA CATALUNYA DEL S. XVI:BÀNDOLS I BANDOLERISME, RECUPERACIÓ DEMOGRÀFICA I EXTENSIÓ DE CONREUS. Segons F. Gilabert i Elliott Normalment s’ ha tractat aquest tema des d’una òptica més de delinqüència que no pas des d’una òptica de les classes dominants catalanes. Aquest vandolerisme es deu a l’exclussió de les classes dominants catalanes dels càrregs d’honor a la Cort de Castella. El professor Torres i Sants té dos llibres al respecte d’aquest tema: Els vandolers i Vàndols i vandolerisme a la Catalunya moderna. On es dona més importància als vincles entre els nobles , que no pas a la delinqüència que excercien. Brandel diu que aquest vandolerisme es donà a causa de la degradació de poder que rep la noblesa i que la porta a delinquir. Seria un vandolerisme de gent marginada i que asaltava els camins. Era un vandolerisme maltusià. El professor Reglà també estava d’acord. Ambdos estaven d’acord en que el principi del vandolerisme va partir dels elements polítics i en molts cassos, els vandolers s’alluntaven creant tropes armades de mercenaris de fins a 80 homes, els quals tractaven d’embargar els vaixells provinents d’Amèrica carregats de plata. Segons en Xavier Torres distingia entre vandolerisme i delinqüència. La delinqüència la podia exercir un pagés català o francés, però el noble o fautor era l’instigador d’aquesta delinqüència, els incitava a delinquir. Per tant no possà en dubte que fossin persones marginals les que cometessin els delictes, però diu que darrera d’ells estaven els nobles, que en molts cassos ordenaven destruir castells. Aquesta situació la incita el noble amb la intenció de reconduïr la seva situació d’exclussió de les funcions socials exercides per la monarquia dels àustries contra la noblesa catalana.

- La Recuperació demogràfica i les conseqüències que això va tenir durant els s. XVI- XVII. La demografia dels s. XVI- XVII es difícil d’analitzar perque hi ha poques fonts documentals. L’ únic que es pot dir es basa en l’ hipòtesi mitjançant l’estudi demogràfic del professor Jordi Nadal,


21

en el qual, com ja s’ ha comentat en temes anteriors, té com a úniques dades fidelignes les referents als anys 1300 i 1497. Per altre banda, en aquest quadre en el que calcula els focs, els habitants i la densitat de població, existeixen dades en alguns anys que, tot i que no tenen documentades les tres bases per fer el calcul demogràfic, si que es dona com a mínim una, i a partir d’aquesta es fa una hipòtesi sobre les altres. Durant l’any 1553 apareix com a data real els nombres de fogatges i després no torna a aparèixer un calcul real de fogatges fins el 1717. Recordem que el fogatge era un calcul fiscal, és a dir, es crea mitjançant els donants fiscals i aquests es realitzaven cada cop que s’havien d’ organitzar Corts. Tot i que en alguns cassos, aquests fogatges són hipotètics, com el del 1626, moment en que s’hi van convocar Corts, però el fogatge només estava calculat de Vic. Sobre aquesta realitat documental, el professor Nadal fa una extrapolació de la resta de dades demogràfiques: el 1553 hi havia 67.327 focs i el 1626 118.750 i mitjançant aquests feia coneixeria els habitants, sempre hipotèticament, però amb una sèrie de bases com eren les fonts dels bautismes, les fonts matrimonials de les parròquies i fixant- se en les èpoques de males collites, plagues i malalties. El 1626 els habitants segons en Jordi Nadal estaven a prop dels 475.000, duplicant la xifra real documentada de l’any 1497 amb 224.356, de manera que s’apropava al sostre malthuisià establert en 500.000 hab. El salt demogràfic es troba entre els anys 1553 amb 269.308 hab. i el de l’any 1626. En l’estudi que van fer Jordi Nadal i Emili Giralt, “ Ensayo metodológico para la situación catalana...”; Vol III; Estudios de la Historia Moderna, Pp 248- 250. En el qual estudien l’ inmigració francesa a Catalunya representa unaltre font documental per la qual es pot conèixer la demografia a Catalunya, al marge de la taula demogràfica abans comentada. Els francesos van fer un cens el 1637 que tenia, però, més una finalitat política que no pas fiscal i demogràfica. Es va fer en el moment en que s’hi donava la guerra contra França i els francesos ocupaven les terres catalanes. El cens es realitza sobretot de la part litoral costanera de Catalunya. Les xifres que ens donen dels francesos que hi van entrar són de 4254 homes i 181 dones. Per tant l’inmigració francesa va ser bàsicament masculina ja que la gent que hi va entrar ho feia bàsicament per trobar feina com a camperols. Aquesta inmigració provenia, segons e Nadal i en Giralt, de la França del Sud. Això se sap perque molts dels francesos un cop establerts a Catalunya s’hi van casar, el que implicava donar en la parròquia on s’hi casaven la procedència del marit, o de l’esposa en el seu cas, quedant apuntat en els llibres de matrimonis. La majoria dels francesos eren gascons, el que vol dir que eren del Sud de França i que parlaven una varreja de gascò i occità, que s’hi semblava bastant al català que es parlava al Nort de Catalunya, proper al de la Vall d’Aràn, amb arrels gascunyes. La majoria d’aquests francesos eren caval.liers, és a dir, fills segons de pagessos del Sud de França. Aquesta dada ens porta a pendre la conclussió de que el Sud de França estava molt poblada i a on el treball, tot i que fos de la terra mancava i que, la Catalunya Nort estava poc poblada i el treball de la terra era abundant. Els mutius de perque aquesta inmigració va acabar en Catalunya van ser bàsicament tres: En primer lloc la llengua era semblant i això facilitava l’adaptació. En segon lloc buscaven feina, i a Catalunya amb els massos ronencs dels emfitèutes n’hi havia bastanta. En tercer lloc, molts dels jornalers francesos acabarien casant- se amb les dones vidues dels pagessos emfitèutes, el que els donaria un motiu per formar families aquí. La via d’entrada dels francesos era per Aragó, concretament pel Port de Sonpoll. L’altre via era per Roncesvalles.


22

Aquest fet permeteria passar d’una economia feudal a una economia capitalista perque la renta que pagava l’antic remença al senyor, era ara absorvida per les rentes que pagaven els jornalers als emfitèutes, creant per a aquests últims uns beneficis alts. Tot i que, en molts cassos els francesos venien com a temporers per una estancia durant els mesos de sega i verema (juny fins a octubre), acabaven per quedar- s’hi, pels mutius abans plantejats. L’Emili Giralt no només va pendre com a referència la metodologia dels llibres de matrimonis sino que també va implantar un nou métode de recerca com va ser la microdemografia a través de la qual, sabria en que treballava els francesos un cop que s’estabien aquí. Es poden pendre dues lectures d’aquest estudi. La primera seria de característiques generals a tot el territori català, i ens dona el nombre i la distribució dels francesos pel Principat. La segona dona una imatge de zones concretes de Catalunya (un quadre ampliat sobre una població en concret) en la qual veiem que hi havia entre 3 i 4 francesos per familia pagesa catalana. El conjunt donaria una mitjana d’entre el 10 i el 26% de marits francesos a Catalunya. Segons a quina zona els percentatges eren els següents: a Igualada era del 15%, a Llevaneres del 10%, a Mataró del 19% entre el 1500 i el 1625, a Barcelona del 23% i a Vilafranca del 26% de marits francesos. Altre mode de detectar la inmigració francesa seria la de la documentació parroquial que es deia “Cofraria dels extrangers”. La majoria dels francesos serien jornalers, fent treballs agraris no qualificats. Però en l’àmbit urbà (Igualada, Mataró, Barcelona, ect), els francesos ocuparien dos sectors laborals. El primer seria en el tèxtil com a filadors, teixidors o peràires, i el segón seria el de la construcció (s. XVI- XVII), recordem que era un moment de creixement demogràfic i que s’havien creat noves vil.les a les afores dels murs de les ciutats. La percepció que es tenia del territori amb aquesta inmigració i creixement demogràfic, sobretot des de 1590 fins a 1640, donava una sensació d’estar molt poblat i d’un nivell de prosperitat relativamet considerable. Segons en Pedro de Medina: Grandezas y cosas notables de España. Diu que casi tota Catalunya estava cultivada i habitada tot ella semblava una mateixa pobalció. Cosa que van repetir diversos autors. Jaume de Mians, un mercader, va dir que Catalunya a l’any 1626 contava amb una població d’1 milió d’habitants, opinió que va corrovorar el mateix Comte duc d’Olivares. Però això no podia ser cert, el que succeïa era que veien a Catalunya tan poblada que la seva sensació era aquesta, però la realitat era que hi havia una població molt per sota d’aquesta xifra. Pel que fa als territoris de Castella durant el mateix periode, les fonts diuen: En un escrit de Zamora es troba sobre les terres castellanes que eren terres pobres tant en demografia com en cultius i ramaderia. El 1619 a les Corts de Castella es va dir que Castella estava en una situació miserable. Els termes estadístics d’aquesta comparació entre la prosperitat catalana i la decadència castellana es pot veure reflectit en el Dossier durant els anys 1621 i 1630, sota el quadre d’en Jordi Nadal. Aquesta informació surt dels llibres bautismals de les parròquies castellanes i catalanes de l’ época. Ambdos regnes contaven amb una densitat de 100, però a Castella era una densitat en descens, mentre que a Catalunya, a partir d’aquesta data anava en ascens. A Catalunya entre 1590 i 1630 augmentarien considerablement els naixements, mentre que a Castella, durant els mateixos anys es donaria una decaiguda. Entre 1621 i 1630 no sols van haver diferències demogràfiques entre Castella i Catalunya sino que també começaren els conflictes polítics.


23

Albert García Espuche: Un siglo decisivo Barcelona y Cataluña (1550- 1646). Parla de la demografia, de l’economia i de la societat catalana aportant el testimoni de l’holandés Jan de Vries. - TEMA 6: ELS CONFLICTES PROVOCATS PER L’ASSIMILISME CASTELLÀ: EL GIR DE FELIP II, LES ALTERACIONS D’ARAGÓ (1591), ELS PROJECTES D’OLIVARES I LES CORTS DE 1626. Un cop descrit el primer esglaó que fa referència a la demografia i a la comparació de la prosperitat catalana vers la decadència castellana, ens referirem ara al segón esgalaó o nivell d’anàlisi que fa referència a la literatura arbitrista castellana, la qual està formada per economistes, juristes, teòlegs, funcionaris, en conjunt tots eren propers a la monarquia castellana, ja que formaven part a les Juntes y a les Conselleries on es prenien les decissions monàrquiques. El que proposaven aquests arbitristes era donar solucions a la decadent situació castellana, es tratava de solucions per restaurar la monarquia a tot el territori espanyol. A finals del s. XVI i principis del s. XVII (finals del regnat de Felip II, tot el regnat de Felip III i part del regnat de Felip IV) es va donar el periode de decadència a la monarquia espanyola. Entre els arbitristes més coneguts destaquen Francisco de Quevedo, que era secretari real del Consell d’Estat, Martín Gonzalez de Celiodigo, Miquel Casado Orihuela..., tots ells van analitzar la crisi monàrquica i van donar possibles solucions que, en moltes ocasions van acabar sent actes de govern. Aquests arbistristes percebien una relació desigual entre el progrés català i la decadència castellana. Baltasar Alamos de Barvientos és un arbitrista que va escriure Discurso político de Felipe III sobre los Estados que tienen sus reinos. (1599). L’ autor, Conseller d’Estat, diu, per interpretar la crisi hispànica, que la crisi, a Castella, es deu a que Castella donava una alta densitat de població en comparació amb els seus regnes i que pagava en funció d’aquesta alta densitat demogràfica. Fernandez Navarrete a la seva obra Consevación de monarquías (1619) diu que Castella era la que més contribuia en pagaments a l’exèrcit espanyol en l’extranger (Italia, Africa, i a Flandes), i això provocaria la decadència a Castella i el progrés a Catalunya. Quevedo al respecte va publicar Padre nuestro por los reinos de España. On diu el mateix que els altres dos autors, que per extenssió del territori castellà, hi havia més població a Castella que a Catalunya, on la població es veia molt més concentrada i que per això a Castella s’hi pagaven més impostos i s’organitzaven més lleves militars per anar al front, el que implicava una via de mortaldat més àmplia i una pobresa de la societat més gran. El que provocava la despesa a Castella era el manteniment de l’Imperi Europeu hispànic 1. Tots aquests autors (a peu de pàgina) refuten la literatura arbitrista ja que no es tractava de que no es pagessin els impostos a Castella sino l’insistiment de la monarquia hispànica per sostenir el prestigi que li donava tenir l’hegemonia imperial a Europa. Aquesta hegemonia resultava molt cara a la monarquia. L’exèrcit estava format per nobles i sectors marginals de la societat. Aquest exèrcit rebia part de la renta del regne al qual, li pertenyia una part de les contribucions del regne d’Aragó. Hem de tenir en compte que a partir de 1570 van donar- se bancarrotes de la plata provinent d’Amèrica i que la conseqüència va ser la incautació de bens de particulars. Per tant veiem com l’anàlisi dels arbitristes estava equivocat però, en aquell moment es va creure verdader, situació que es mantení durant més d’ un segle, temps durant el qual es va fer un projecte polític per refer la situació a Castella. El Gran Memorial de 1624 fet pel Comte duc d’Olivares, en aquell moment era valido del rei Felip IV i que feia la funció d’arbitrista. En el memorial feia un anàlisi d’aquesta supusada realitat dels arbitris i proposà solucions polítiques perque ell, en el càrreg de valido, encarnava el poder. Olivares era valido desde 1622, moment en que Felip IV cedí la corona i havia de ser ell qui afrontés la decedència castellana. En aquest moment Felip IV tenia 17 anys i Olivares 37. 1 - Bibliografia: El ejército de Flandes y el camino español... Parker, Gofre.

Guerra y decadencia, gobierno y administración en la España de los austrias. Thompson

Europa y el declive de la estructura imperial española. Stradludg.

Gastos ocasionados por las repercusiones de la guerra... Ruíz martín.


24

La bolsa del rey. Jelabert.

En el memorial, es veu com qui era el veritable repsponsable de la política monàrquica era Olivares.El memorial tracta des dels inicis del regalisme, la política europea, la religió, el canvi de moneda de nivell alt amb la fraccionaria, i sobretot, de les valoracions de Castella vers els altres regnes de la monarquia 1. L’aportació d’Olivares va ser trascendental ja que respecte a la monarquia es va passar de l’estructura confederal acomulatòria dels reis catòlics, a la política pràctica fent una política que equilibrés a tots els regnes de la monarquia. Aquests model era diferent al que defensava l’autor Pérez Pereira. En aquest model, Olivares diu que no es tracta tant d’acomular territoris sino també de governar-los tot i que es tingui que utilitzar la força, en cas de que no hi hagués acords en les negociacions. És a dir, el rei havia d’anar personalment als regnes per negociar i crear polèmica, de manera que l’exèrcit tingués que entrar com si d’una nova conquesta es tractés i es pogués sotmetre a la voluntat del regne de Castella. Aquesta pràctica política no la portaria inmediatament a terme ja que, aleshores Espanya estava en guerra amb França. Però ja al 1625 Olivares va fer el projecte de la Unió d’Armes que consistia en formar un exèrcit d’uns 140.000 homes soldats de tots els regnes de la monarquia i pagats per tots els regnes de la monarquia. Aquest exèrcit estaria destinat a mantenir l’hegemonia hispànica arreu d’Europa. Però per Aragó, aquesta demanda tenia un problema, l’Ussatge i la Constitució que prohibien que els soldats aragonessos fossin en marxes ofensives. Era l’Ussatge del princep Namque, que es bassava en el principi de la llei feudal, pel qual l’exèrcit, que reclutava el senyor feudal durant l’Edat Mitjana, només podria auxiliar al rei en cas defensiu, però mai crear una ofensiva. Això no permetria a Aragó convocar la lleva demandada per Castella en la seva Unió d’Armes, exèrcit clarament ofensiu. D’altra banda, altre mutiu pel qual Catalunya no va accedir a la lleva va ser perque a partir de 1621 la conjuntura demogràfica a Catalunya començava a decaure i a 1625 a Catalunya es començaven a percebre els efectes de la crisi tot i que a Castella es notaven més. No obstant, a Catalunya li van ser presos 16.000 soldats, a Aragó 10.000 i a València 6.000, a Nàpols, 16.000 i a Sicilia 6.000, a la resta de les illes 6.000, en total 60.000 soldats provinenets del regne d’Aragó i les seves conquestes. Mentre Portugal aportava 16.000 soldats, Milà 8..000, les Indies 6.000, fent un total entre Castella i les Indies de 44.000 soldats. El fet de que convoqués més soldats als regnes d’Aragó que als de Castella va ser per que pensaven que hi havia més població a Aragó, tot i que això no era cert. La Unió d’Armes va ser comentada a Catalunya en les Corts de 1626 que van ser bastant conflictives a Aragó i València. La primera qüestió que es va plantejar va ser que feia més de 27 anys que no s’hi convocaven Corts i això comportava que hi haguessin moltes demandes acomulades pel que fa a la voluntat d’Aragó amb respecte a la monarquia. Un dels temes més interesants per resoldre a Aragó fou la del bandolerisme (1603- 1615) el virregnat del duc d’Armanzan i el duc d’Alburquerque que van donar lloc a que el bandolerisme fos un problema d’aliances nobiliaries i que no s’havien de perseguir als bandolers sino als nobles que els ordenava i per erradicar aquest bandolerisme, els ducs pensaren que la millor forma era abolint les jurisdiccions nobiliaries, destruir els castells i detenir als nobles el que va donar lloc a una irrtació d’aquesta noblesa que era la que asistia a les Corts del 1626 i la que pagaria a la Unió d’Armes, per tant després de 27 anys de no estar convocades hi havia molts greuges acomulats per solucionar. Per altra banda, Felip IV (1622- 1625) no hi hvia jurat fidelitat a les Constitucions i no va convocar Corts per tant no era rei constitucionalment i, quan es van convocar les Corts al 1626, es van passar 4 messos convaocades a Aragó i a Valènica perque el rei havia marxat. 1 - Bibliografia: Elliott i F. De la Peña: Memoriales y cartas del Conde duque de Olivares. I i II vols.

Marañón: El conde duque de Olivares, la pasión de mandar.

Elliott, J: El conde duque de Olivares.


25

Quan es van convocar a Catalunya, concretament a Barcelona, diuen que si el rei no hi jurava fidelitat a les Constitucions no podria ser atmés com a rei. Durant dos messos els juristes del monarca tractaven de pactar amb els catalans perque es poguessin convocar Corts: Van començar a proposar lo de la unió d’Armes i al intentar solucionar cada un dels problemes que hi havia amb cadasqun dels nobles del regne a Catalunya que tenia desde 1599. El comte duc d’Olivares va recomanar al rei que es retiressin els greuges i que es retirés de la política, però el rei es va retirar mentre que els greuges s’hi van mantenir. Aquestes Corts no es van poder acabar i es van tractar de recuperar el 1632 amb el germà de Felip IV, l’infant Ferran qui tampoc va solucionar res. No seria fins el 1701 amb Felip V que s’hi tornarien a convocar Corts. DOSSIER PAG 37. Corts únic lloc de conexió entre el rei i el regne, tant a l’época medieval com a la moderna. Constitució de Pere II (época medieval) celebrada en Corts, que es celebraven 1 cop a l’any i segons els textos serveixen per bé governar i reformar lleis. En aquell moment el monarca era compartit i no absent. També diu que si el rei tenia feina o no hi podia estar, aleshores les Corts no es farien. DOSSIER: RELACIÓ DE CORTS GENERALS... En les Corts de l’Edat moderna es poden distingir dos locs:

- Ferran el catòlic fins a l’emperador Carles I, eren Corts que es basaven en el constitucionalisme. En aquest moment, feien Corts cada tres o quatre anys intentant acomodar- se al model de monarquia absentista. La solució del Compromís de Monzó va consistir en una reunió en zones reials properes a Catalunya, València i Saragossa. Monzò reunia totes aquestes qualitats. Aquesta seqüència de la proclamació de Corts va crear una decadència dels virreis. Ferran I: (1407- 1414). Alfons IV (1418- 1457). Reis que van celebrar Corts i els anys Juan II (1456- 1479). durant els quals les hi van estar celebrant Ferran II (14480- 1512). alternativament. Carles I (1519- 1563).

- De Felip I a Carles III: Les Corts queden reduídes a la mínima expressió. En aquest moment, les Corts sols tenen una funció recaptatòria a diferència d’avans. Sempre eren conflictives ja que cada una de les parts (braços) defensaven els seus interessos. Aquest conflicte, a partir de 1585 arribaren a un punt de degradació extraordinari, perque els tractadors falsificaven els textos de les Constitucions, el que va ser denunciat per la Diputació del General. A les Corts de 1599 no sols es van falsificar Constitucions per la monarquia i al.legant pressa s’en van endur les Constitucions a la Diputació de Pamplona i no podia signar les Constitucions duent- se- les a Madrid fins el 1603 que les tornà falsificades. Els greuges serien resolts a les properes Corts però Felip III no tornaria a Catalunya. “A Catalunya es pagaven contribucions mentre que a Castella s’hi pagaven impostos, ja que s’hi celebraven Corts perque tota la fiscalitat a Castella es realitzava a través dels impostos indirectes sobre els productes consumits, mentre que a Catalunya s’imposava una contribució regular”. Felip I (II de Catalunya): (1564- 1585). Felip II (III de Catalunya): (1599- 1604). Felip III (IV de Catalunya): (1626- 1632).


26

Felip IV (V de Catalunya): (1702); * Carles III (1705- 1706). A partir del conflicte per les Corts al 1632 va haver una seqüència que ens evoca a la revolta catalana de 1640. Els mecanismes eren que el comte duc d’Olivares tenia molta pressa i el 1626 l’economia castellana patia una bancarrota, era la cinquena que patia. Això significava perdre crèdit, la reputació de la pèrdua del crèdit de la banca castellana es va extendre ràpidament i la seva política de la reputació hispànica va decàure. Aquest va ser el fet profund de la crisi. La gran bancarrota va començar entre 1523 i 1556 l’emperador Carles d’Austria va haver d’incautar 8 vegades del tresor perdut mitjaçant els impostos i les imposicions. Això significava que la monarquia dels austries mai va estar consolidada. A partir de 1556 ja no era suficient amb el tresor d’Amèrica i el 1597 Felip II a finals del seu regnat, la monarquia ja no tenia cap prestigi. Obviament el 1627 la monarquia estava totalment desfeta econòmicament. El 1635 esclatà la guerra entre la monarquia hispànica i França. El 1638 els francesos van passar el setge a Fuenterrabia, el que significava la derrota o el seu inici de la derrota de la monarquia hispànica. Això va generar solidaritat de totes les regions de la monarquia per contribuir a expulsar als francesos. Però Catalunya no hi va ser degut a aquella Constitució de Naswere que hi prohibia als catalans fer cap ofensiva en l’extranger i, pels catalans, tot i que la monarquia era compartida, pels catalans Castella era pels catalans un extranger. La crisi a Castella va començar a 1580 mentre que a Catalunya va començar a 1640. Amb respecte aquesta situació, el Comte Duc d’Olivares va pensar que a Fuenterrabia no podria atacar directament i havia de obrir un atac de divisió que pensa que s’havia d’obrir per Catalunya en direcció al Rosselló i la Cerdenya amb la intenció de que el Duc Olivares pogués devilitar al exèrcit de Fuenterrabia. Olivares va entrar a Catalunya amb un exèrcit de més de 15.000 soldats i d’aquesta manera els catalans ja no tenien excusa per la Constitucio del princep Naswere, ja no tenia vigència sota aquesta situació. A l’ivern de 1639- 1640 es van començar a reclutar soldats ja que les guerres només s’hi celebraven en estiu i Catalunya en aquell ivern es converteix en la caserna en la qual s’havien d’allotjar 9000 soldats castellans, el que representava una carga extra en circumstàncies de crisi com les que passava Catalunya. Això es pensa que el duc d’Olivares ho va fer per “ocasionar un tumulto popular grande” que es va produïr en el moment de la gerra dels segadors, que tenien que mantenir a aquests soldats de 1640. - TEMA 7: LA REVOLTA CATALANA DE 1640: CRISI INSTITUCIONAL, REVOLTA SOCIAL I CONFLICTE INTERNACIONAL. Va ser més que una guerra política. Podem diferenciar tres elements que així ho confirmen:

El conflicte entre la monarquia i Catalunya que s’arrossegava desde 1626. El conflicte entre la monarquia contra França, que era previssible desde 1625 quan el

comte duc d’Olivares ja ho plantejava. El conflicte entre la conjuntura de la pagesia catalana que a sobre de estar sota una

profunda crisi havia d’aguantar les exigències de 9000 soldats castellans, els quals havien de ser al.lotjats i alimentats.

Segons en Pier Vilar hi ha dues revoltes: Per una banda, la revolta pagesa amb el problema de la subsistència i per l’altre, una revolta paral.lela a la primera que l’autor es refereix amb el designi de la de prosperitat representada per les classes benestants catalanes que lluitaven contra la monarquia. El professor Vilar, era francés i analitza la situació comparant la revolta de la prosperitat amb la revolta francesa de la Fronda que per ell ve a ser el mateix, ja que en aquesta, les institucions s’hi revoltaven contra la monarquia i contra el pagament i la lleva de soldats.


27

Aquestes revoltes, tant les populars com les de la prosperitat van anar en paral.lel fins el 6- 6- 1640. Els pagessos en aquest moment van revoltar- se, eren els emfitèutes, els antics remences que per la seva situació de crisi van ser els primers en rebel.lar- se. Segons en Vilar, els revoltats pròspers van incitar als pagessos perque s’insubordinessin, no obstant, els pagessos van anar més enllà i aquí es trenca el paral.lelisme entre ambdues revoltes. En aquest moment el preu dels cereals era molt elevat i la collita, que era al juny, sabien que no seria bona, així que els pagessos no sols atacarien als soldats castellans sino que, dirigint- se als nobles catalans i van revelar- se contra ells dient: “tallem el coll a les perruques”. Aleshores atacaren a recaudadors d’impostos, a funcionaris ect. A partir d’aquest moment trencaren ambdues revoltes. El virrei de Santa Coloma, que era comte de la Cerdenya també va ser assessinat pels propis pagessos i aquest va ser el símbol de la revolta pagesa. Si l’assessinaren per ser virrei de Santa Coloma, en el moment en que aquest fugia de Barcelona, aleshores els pagessos tenien una cultura política i uns objectius polítics, el que és improbable ja que la majoria de la població eren analfabets (tot i que podia haver- se donat informació per part d’algun noble). Però si el van assessinar per ser comte de la Cerdenya ho van fer per acabar amb la “perruca de la Cerdenya”. El fet de que els pagessos lluitessin contra Felip IV i el Comte duc d’Olivares va provocar que al assessinar al comte de la Cerdenya també Lluís XIII de França s’hi fiqués en el conflicte contra els pagessos catalans. L’últim element a tenir en comte fou que la revolta catalana de 1640 va ser també castellana, napolitana, portuguesa i dels Païssos Baixos ja que, estaven vinculats a la monarquia hispànica del s. XVII. La comparació de la revolta portuguesa i la revolta catalana apareix en l’obra Revoluciones i rebeliones de la Europa Moderna, Elliott. El primer element de la revolta portuguesa es que a Portugal no li calia la protecció de la monarquia hispànica, és més, els corsaris i pirates atacavenles colonies americanes i a les zones orientals propietat dels portuguessos i la monarquia hispànica no feia res per evitar- ho per tant, Portugal no veia la necessitat d’estar sota l’hegemonia hispànica si aquesta no feia res per evitar aquests contratemps. D’altra banda, Portugal s’acullí a una aliança amb Anglaterra que no es basava en pretensions territorials sino en una política lliberal (fer i deixar fer) , mentre que Catalunya estava vinculada amb França i Lluís XIII si que tenia pretencions territorials a Catalunya, per tant Catalunya tindria pretencions territorials amb Portugal. Eva Serra: La revolució catalana. Ed Critica. Elliott, ...: 1640, la monarquía hispánica en crisis. Ed Critica. - TEMA 8: NEOFORALISME I REPRESA ECONÒMICA A FINALS DEL S.XVII. (EL PERIODE D’ENTREGUERRES DE 1652- MORT DE CARLES II). Els anys de finals del s. XVII: nº 20 de la revista “Afers”, full de recerca i pensament. Una etapa històrica trascendent. Dintre d’aquest periode de 40 a 50 anys es presenta una novetat que ve determinada pel final de la guerra dels segadors. Al voltant de 1650 la guerra es percebia com un conflicte negatiu, es veia com les tropes franceses i els seus virreis tenien un caràcter despòtic com el dels castellans vers els catalans. La guerra acabà amb una derrota pel Principat, la única ciutat que no va ser conquerida va ser Barcelona, tot i que finalment les tropes castellanes hi van penetrar, no obstant va ser una ciutat que continuament va ser assetjada provocant constants crisi i pestes. La guerra es va tancar amb una clausula feta pel fill bastard de Felip IV (V a Catalunya) que era Juan Josep d’Austria i en ella, va respectar i perdonar als catalans per aguditzar les pressions dels francesos per lluitar. No van aplicar una repressió conseqüent contra els catalans.


28

Segons en Reglà i Sanchez Marcos aquest periode va estar plè de bones relacions amb la monarquia i titulen a aquest periode com neoforalisme, tot i tenir un projecte per reprimir als catalans, per part del rei, aquest no ho va fer i d’aquí que es penses que es donà una bona relació amb el rei. No obstant, es van preveure algunes de les tres qüestions que si que reprimirien a Catalunya i que quedarien patents al Decret de Nova Planta, com per exemple la qúestió de crear una Ciutadel.la o zona on es controlessin les institucions catalanes, com la Diputació del General pels castellans. Per tant la monarquia controlaria a les persones que entraven a formar part de la bossa per ocupar càrregs a les institucions catalanes i pel virregnat. La guerra va durar 12 anys, el que va implicar una ruina de l’economia de la monarquia. Aquesta ruina econòmica va impossibilitar a la monarquia per aplicar la política de repressió contra Catalunya. Però tot i que Catalunya es va quedar sense conflicte, la monarquia mantenia la guerra contra França fins l’any 1659 (pau dels Pirineus) i en contra de Portugal fins el 1665. Això va obligar a mantenir les estructures anteriors amb algunes modificacions com la d’avanç comentada del control de la inseculació vers les institucions catalanes. De 1653 a 1697 va haver una presència constant d’unes tropes castellanes a Catalunya. Catalunya era considerada una frontera entre França i Castella ja que, a partir de 1659 Lluís XIV ostigava, constantment les fronteres “la guerra de les recuperacions” que pretenia mantenir una seguretat a través de la col.lavoració dels veïns i que va ser desemvolupada per Luís XIV a la frontera del Rin i a la frontera dels Pirineus. Això es donaria a l’any 1697, quan l’exèrcit francés va ocupar Barcelona. Per tant Catalunya va haver d’aguantar als exèrcits espanyols i als esporadics però anuals exèrcits francesos. Lluís XIV va firmar la Pau de Ryswich (1697) aquell mateix any i va retornar tots els territoris conquerits com la zona de la Garrotxa (desde 1689), però no retornaresn ni el Rosselló ni la Cerdenya. A partir d’aleshores, Lluís XIV no optava pel territori català sino que va optenir la corona espanyola mitjançant el matrimoni del seu fill Felip d’Anjou amb Maria Luisa de Saboia (futur Felip V –1700- 1746- per l’herència del regne que li va deixar Carles II). A la Pau dels Pirineus del 1659 no van intervenir els catalans tot i que s’hi troben alguns elements. Catalunya va perdre 1/3 part del seu territori sense cap participació dels combats catalans tot i que hi ha un projecte de 1668 per part de Lluís XIV de descambiar els comtats de Rosselló i la Cerdenya a canvi dels Paíssos Baixos espanyols, el que no va ser vist amb bons ulls pels espanyols. La Pau de Fabrega L’oferiment de retocessió del Rosselló a la ... Tot i que al poc temps es van perdre els Païssos Baixos. D’altra banda aquest tractat va tenir uns apartats econòmics que va permetre l’entrada de les mercaderies a la Sicilia i a Nàpols de productes francesos, fet que estava prohibit desde Ferran el catòlic fins el 1659. Això va provocar una crisi a la industria textil catalana que creixeria a partir del s. XVIII- XIX amb les indianes però pel que fa als draps de llana, Catalunya va quedar totalment fora de joc. Els exèrcits castellans eren d’entre 4000 i 5000 soldats de mitjana, a part dels soldats francesos. Els exèrcits castellans es van dedicar a la manpinya indiscriminada i aplicà tot tipus de violència a la pagesia que patia molta decadència. La càrrega que representava sobre la renta pagesa va coincidir amb moments de males collites el que implicà una subsistència i penuries alimentícies que adoptaven noms diversos (Revolta dels barretines o revolta de les faves o revolta de la terra), aquestes van ocasionar- se sobretot a Vic, Bages, Maresme i d’altres. Un element diferencial amb respecte a la revolta dels segadors va ser que en aquestes revoltes de barretines, estem parlant d’autèntics exèrcits de pagessos que volien atacar Barcelona, tot i que no ho van aconseguir però si que van ocupar Manresa. El fet de que no aconseguissin Barcelona va impedir que fos una revolta política.


29

Van haver autèntiques plagues de llagostes entre 1686 i 1688: - Kamen: L’alçament dels ... - Jaume Danti: Aixecaments populars als Païssos catalans (1687- 1693).

Barcelona al veure que atacaven als pagessos, van demanar ajuda a Castella perque enviés un exèrcit i reprengués aquesta revolta pagesa a Catalunya, el que es diferencia de la revolta de 1640. A partir de 1680 es comencen a donar a Catalunya unes millores estructurals a determinades zones d’Europa també a Catalunya es van contagiar ràpidament. Europa es va començar a donar el canvi de conjuntura “take off” cap al 1680 (Nort de França, Italia, Holanda, Catalunya) esntren en una etapa de creixement autosostingut que marca el model econòmic, social i demogràfic. Es caracteritza per la caiguda en les taxes de mortalitat mentre que les taxes de natalitat es mantenen, el que va provocar els alt i baixos socioeconòmics per entrar en una fase de creixement constant. Aquest canvi es va veure també reflectit en la agricultura ja que es va començar a produïr de mode diferent, ja que es diversifica la producció agraria, es deixa de crear una producció d’autoconsum per ser una agricultura de mercat, es buscaven consumidors pels productes donant lloc a l’especialització agraria. A Catalunya es van especialitzar en el vi, es va donar una ampliació de conreus de la vinya que no estaria destinada a l’autoconsum si no a ser exportat. Per primera vegada s’introduí en el camp català una “economia d’escala”. Aquesta expansió es va donar al Baix Camp, al Maresme i al Penedés. Aquest creixement de la vinya introduí el desemvolupament de les destileries, que serien creades pels comerciants de les ciutats amb cert poder adquisitiu els qui comprarien la producció, construirien la destileria i exportarien. Al Penedés l’eix era Vilanova- Vilafrnaca- Sitges. Al Baix Camp els principals centres destil.lers eren Reus i Salou. Al Maresme era important Mataró. Es passà doncs, d’una agricultura d’autoconsum cerealística a una economia mercantil vinetaire. El vi es venia a la zona del Mar del Nort i del Bàltic, que aportaven a Catalunya cereals. Això implicava la internacionalització de l’economia catalana.

- Homenatge a Pier Vilar, Vol III: “El corresponsal del comerç d’Europa ...”. Josep Mª Torres Vinya (article).Mapa.

- “Entorn de 1680 conjuntura ...” Pier Vilar. - Productes vitícoles integració del mercat...”

A finals del s. XVII i començaments del s. XVIII Lisboa, Londres i Amsterdam serien els principals centres als quals Catalunya enviava vi perque s’exportés cap a Amèrica, en comtes d’utilitzar la Casa de Contratació de Sevilla.

- Fontana. “Sobre el comercio de ...” Hª Moderna. Feliu de la Penya escriví, per les indicacions dels petits comerciants de Mataró, Reus, Salou, etc, tres obres. Feliu de la Penya era un comerciant que teoritzà amb els comerciants impulsà aquests canvis. Les seves obres van ser A Ramallet de tintures (1680), aquest era un formulari de productes dedicats a la tintoreria, sector que va entrar en crisi desde la Pau dels Pirineus (!659). Per tant els comerciants li van demanar que escribís un manual de com s’havia de treballar la llana. La primera proclama proteccionista que s’escriura a Catalunya va ser El político discurso (1681), la seva segona obra que volia que s’aixequessin els arancels dels productes provinenets de l’exterior de manera que no poguessin competir amb els de l’interior. Per últim el 1683 va escriure Fènix de Catalunya. (1683).En aquesta obra es crearen una serie de demandes com ara fer un port a Barcelona “teoria del port franc” que apliqués impostos sobre els beneficis de la mercaderia en comtes de fer- ho sobre la mercaderia en s. També va imposar el model de política econòmica lliberal imitant a les companyies angleses. Això volia dir que Feliu de la Penya repudiava el model mercantilista de la Casa de Contractació de Sevilla. També es demanava, de manera explícita, que Catalunya pogués comerciar directament amb Amèrica amb dos vaixells cada any, seguin tel model anglés. Tots aquests van ser elements del perque els catalans van declinar- se cap l’arxiduc Carles V d’Austria.


30

TEMA 9: EL CONFLICTE SUCCESSORI: LES CORTS DE 1701, EL DECANTAMENT A FAVOR DE L’ARXIDUC I ELS AVATARS DE LA GUERRA. Dos aspectes tindrien una gran capacitat de movilitat durant la guerra de successió:

- Les recurrents invasions franceses durant 50 anys i que culminaren amb l’ocupació de Barcelona el 1697, 3 anys avans de que Carles II morís sense descendència i sense successió.

- Durant tota la meitat del s. XVII, a partir de 1659 (la Pau dels Pirineus), Catalunya perdrà 1/3 part del seu territori. La Generalitat es queixava ja no sols per aquesta perdua territorial sino per la pèrdua de rendes. A més, la imposició del lliurecanvisme pels francesos repercutia en la crisi industrial de la llana catalana.

La guerra de successió té un origen dinàstic originari. Un dels pretendents a la successió de Carle II era el francés Felip V d’Anjou, amb el qual, la pagesia catalana no tenia cap simpatia. El motiu d’aquesta antipatia va ser que els francesos els hi havia estat robant collites i Felip V com a francés no els era simpatic. Però tampoc als comerciants petits, mitjans i classes dominants els hi va agradar el candidat francés ja que hi tenien una imatge molt negativa dels francesos. Feliu de la Penya seria un dels principals dirigents i teòrics del partit austracista, partit que feia referencia al recolzament cap a l’altre candidat que era l’arxiduc d’Austria Carles. Com a fenòmen, la guerra de successió va ser molt complexe. La guerra de successió i els setges de Barcelona. Josep Mª Torres i Ribé. La guerra de successió s’inicià ab la disputa dinàstica per trobar successor a Carles II, però va ser molt més que això. Els candidats eren felip d’Anjou, Josep Ferran de Baviera qui va ser l’escullit pel propi Carles II, però va morir abans de que ho fes el propi Carles II, per últim, l’arxiduc Carles d’Austria fill segon de l’emperador Leopold I d’Austria. El que realment s’estava dirimint era un conflicte internacional de grans dimensions i en el qual les diferents potències europees es disposaren a favor del successor no per qui millors drets tenia sino pel poder econòmic, ja que Carles II tenia molt patrimoni territorial. Ni l’arxiduc Carles, ni Felip V van introduir , en principi, innovacions governatives alhora de governar desde la monarquia hispànica, entre d’altres codses perque ambdos tenien 18 anys en aquell moment. Felip V a les Corts de 1701- 1702 celebrades a Catalunya van ser les millors celebrades a Catalunya segons Feliu Penya. Eulalia Durant “Afers” nº20 pag 73- 86. La guerra de successió és tan complexe que cronològicament varia segons des del punt de vista en que la mirem ja sigui desde el punt de vista dels àustries o dels borbons. El conflicte de potències a partir del 1702 es va anar formant en dos blocs: el bloc borbònic format per lluís XIV i Felip d’Anjou i el bloc de l’aliança de la Haya format per Anglaterra, Oganda, Austria, Portugal, Savoia i la vertent occidental de les colonies de l’emperador. Per tant els conflictes comencen abans a Europa que a Espanya. Els efectes del conflicte a Europa no es van notar a la Península gairebé fins l’any 1705. A Catalunya s’anava configurant un autèntic partit austriac que estaria format per comerciants, clerecia mitjana i baixa, membres de la milicia i per extrangers afincats a Catalunya. Aquest partit era il.legal però el centre de reunió es trobava a l’Academia dels desconfiats, oberta el 1703 a on beneraven al arxiduc d’Austria. Sobretot aquesta beneració es va veure quan va morir el rei Carles II, moment en que s’hi va celebrar una gran cerimonia.


31

Els personatges més importants que van formar part d’aquesta academia austracista van ser: - Holandesos: Johan Kies Consuls republicans catalans a Holanda. Arnold Jäger - Anglesos: J. Shallet Consuls republicans anglesos a Catalunya. Mitfort Crowe

- Austriacs: Princep Jordi Darmistdt (darrer virrei de l’época de Carles II que va ser destituít per Felip V i va ser expatriat. Aquest virrei va defensar als catalans quan els francesos van entrar a Catalunya i per això fou destituït).

Crowe va ser qui va firmar el pacte de Gènova (1705) on Catalunya entraria en aliança amb Anglaterra, Austria, Oganda, Portugal, Savoia, en definitiva, els païssos membres de la aliança de la Haya. Per tant veiem com un comerciant d’aigua ardent, Crowe, firma l’acord del pacte de Gènova el que significa que l’austracisme representa una ideologia que vinculava a tots els sectors de la societat. Els catalans coneixien bé les diferències entre Carles III i Felip V. En realitat es lluitava per un model administratiu. Posats a escullir entre austries i borbons, els austries defensaven el lliure comerç, mentre que els borbons eren partidaris de la Casa de Contractació de Sevilla i el control mercantil, els catalans preferien als austries. Els catalans ja feia temps que admiraven el model anglo holandés. El que es preguntaven els catalans era si aquesta raó era suficient per escullir a l’arxiduc d’Austria. Un fet singular va ser que el 1705 els austracistes a Europa semblava que guanyaven la guerra i per això els catalans es van decantar cap aquest sector mitjançant el pacte de Gènova. Segons el Sotdevila “els catalans volien canviar la seva política dins de la monarquia hispànica al.liant- se amb els qui guanyaven. L’arxiduc desenbarcaria a Catalunya amb l’ajut dels catalans i es dirigiria a Madrid i governaria a Madrid amb l’ajut dels catalans, per tant el que desitjaven era una monarquia a mida pels catalans”. Els catalans doncs, amb l’elecció de l’arxiduc van elegir una vissió espanyolista ja que Carles havia de ser rei a Madrid. Es a dir, treure un monarca com Felip V per imposar a un altre, l’arxiduc Carles, per fer un govern a Madrid que fos a favor dels catalans. Projecte enormement ambiciòs. Aquest era el projecte, no obstant, el desenbarcament a Catalunya de l’arxiduc no va ser tan fàcil per dos mutius: El primer feia referència a que les subvencions dels aliats no van arribar mai i per altre banda, l’hegemonia militar sempre va estar en mans dels borbònics que contava amb l’exèrcit de terra més poderós del món en aqueslls moments. Tot i que l’exèrcit austracista va fer un parell d’ofensives a Madrid, van resultar un fracàs perque van estar mal projectades i la teòrica llibertat catalana va quedar limitada. Les dos ofensives van ser, la primera de Catalunya a Saragossa i la segona de Saragossa a Guadalajara. Al arribar a aquest punt, els exèrcits castellans van començar a pujar pel sud i els francesos van començar a baixar pel nort, el que implicà que l’exèrcit austracista es quedés totalment rodejat per les dues bandes. Això tingué com a conseqüència que l’arxiduc tingués que fugir de Madrid. Es van limitar els aliments degut a aquesta victoria dels borbons. Pel que fa a la primera ofensiva, la que va arribar a Saragossa podem dir que a la batalla d’Almansa del 1707 va ser el final de l’exèrcit al.liat. València i Aragó van ser ocupades. Catalunya es mantindria en resistència i seria un camp de constants batalles. Els borbons es pensaven que seria una guerra curta i que els al.liats pagarien els desperfectes als catalans pels seus errors, però no va ser així ja que la guerra va durar molt més de lo previst i les despesses de la guerra la van haver de pagar els catalans. En realitat ningú no estava preparat per aguantar un conflicte com aquest (requisa de collites, problemes de fiscalitat, allotjaments pels soldats foranis, robatoris,en fi coses de la guerra la qual, era a Catalunya i aquesta estava ocupada per extrangers anglesos, holandesos, castellans i francesos).


32

Entre 1708 i 1709 els propis borbònics van ser l’origen d’una depressió general a Catalunya. Van impartir tal terror que en molts cassos, en algunes poblacions plenament austracistes van donar l’ovediència als francesos. En realitat, la majoria dels catalans desconfiaven d’ambdos bàndols extrangers. Més tard, els miquelets intervindrien. Aquests eren fills dels antics bàndols catalans. La frontera entre borbònics i austracistes era a Cervera, Montblanc i la Garrotxa (al oest els borbònics i al triangle aquests els austracistes). - “Entre Felip V i Carles III ens quedarem sense diners” cant que el feien els catalans. El 1710 es va fer la segona ofensiva pels austracistes, que va ser la que va arribar a Guadalajara. En aquest cas les tropes austracistes van caure i van ser fetes presoneres pels borbònics. El propi arxiduc d’austria va ser expulsat de Madrid mentre era descridassat pel poble. - La mort de Carles II i la del seu successor: Els anglesos després de les derrotes de Briaga i Villaviciosa s’anadonen que no poden guanyar la guerra a Espanya. Aleshores van intentar que la successió d’en Carles II fos per la via austriaca, i l’únic que podia ocupar aquest càrreg era l’arxiduc Carles ja que el seu pare Leopold havia mort i el seu germà major Josep també va morir per verola. L’arxiduc va anar a Viena per rebre el càrreg de successor mentre deixava a la seva esposa a Espanya. Però de sobte els anglesos s’anadonen de que la unió entre Austria i la corona d’Espanya donaria lloc a una situació més perillosa que durant l’imperi de Carles I. Això els va fer recular i recolzar a França en el seu intent per obtenir la corona espanyola. Anglaterra va abandonar el camp de batalla a Catalunya el 1712, mentre els catalans no se sabien avenir ja que ells havien estat leials al pacte de Gènova i ara els deixaven els anglesos. Tots els catalans els van discriminar quan es van passar al bloc dels francesos. Els botiflers serien els catalans que havien estat austracistes però al veure la nova situació es van passar al sector borbònic de Felip V. Al juliol de 1713 en cumpliment de les clàusules del Tratat d’Utrech, austriacs, portuguesos i anglesos van marxar de Catalunya, mentre els catalans s’hi sentien abandonats. Els catalans van pendre la decissió de fer una Junta de Braços cap al juliol de 1713 en la qual no hi havia rei i en la que s’acordà la defensa a qualsevol preu contra els francesos. Tota la societat va estar representada, l’esglesia no va entrar perque aquesta junta es feia per mutius bel.lics i en aquests temes l’esglesia no hi participava. No obstant, la noblesa es decantà cap al sector dd Felip V i el braç reial, el dels municipis estava a favor de crear resistència. Per tant, a més del xoc internacional, la propia societat catalana estava en confrontacions no sols polítiques sino també armades. La resistència va durar desde juliol de 1713 en la qual el duc de Populi va organitzar el Setge de Barcelona fins l’once de setembre de 1714, quan el Setge de Barcelona va finalitzar. Sembla que entre l’agost i el setembre va haver un canvi de política per part d’Anglaterra, previa la mort d’Anna d’Anglaterra. El canvi d’actitud anglés no tenia perque beneficiar als catalans, altre argument era que els anglesos presionarien als francesos perque alliberessin a Catalunya, no obstant, no hi ha documents al respecte d’aquesta última postura.


33

- TEMA 10: LA CATALUNYA BORBÒNICA I LA NOVA PLANTA: CREIXEMENT DEMOGRÀFIC, MERCAT INTERIOR I MERCAT COLONIAL COM A ESTÍMULS ECONÒMICS FONAMENTALS.

- Repressió institucional borbònica: El Decret de Nova Planta. Aquest decret va ser implantat en territoris diferents i en circumstàncies diferents. Fa referència a la implantació de les noves institucions borbòniques a València i Aragó al 1707. A Catalunya entraria sota un context molt més complicat tenint en compte de que els austracistes només tenien 1/3 part del territori. Es tracta d’una etapa de transició de les antigues institucions i l’intent d’implantació de les noves institucions borbòniques. Aquest procés va durar de 1707 a 1714 tot i que el decret de Nova Planta no s’imposaria definitivament fins al 1716 a Catalunya. La innovació fonamental es va donar al 1707. Els Borbons van aplicar la violència i la repressió militar a Aragó, València i Catalunya. Les pautes jurídiques del Decret de Nova Planta va ser la mateixa a totes tres regions. Això s’expresa a un text on hi ha una dedlaració de força i de causa i efecte a on als aragonessos, valencians i catalans se’ls aboleix tot el sistema institucional i se’ls imposen uns de nous com a conseqüència d’haver estat enemics a la causa de Felip V i per haver-se rebel.lat faltant al jurament de fidelitat. Felip V tracte de reunir a totes les regions d’Espanya basant- se en les meteixes lleis que s’impartien a Castella, així es crearia la unitat en tota la Península. –“ Fueros, tradiciones y costumbres de Aragó, Valencia y Cataluña quedan abolidos para introducirlos en la misma ley de Castilla”-. Això és comparable a la mateixa idea que va tenir el Compte Duc d’Olivares el 1640. A València i a Aragó aquest fet tindria conseqüències de llarga durada, com la supressió del dret civil valencià i l’imposició del dret civil castellà. A Aragío també s’hi va imposar el dret civil castellà però després, el 1710 es tornaria a imposar el dret civil aragonés. València no va tenir aquesta sort i va haver de mantenir el dret civil castellà que suposava un desordre enorme ja que hem de tenir en compte que el dret civil era la base de la societat, si això es canviava de sobte, tota l’estructura social també canviava. A Catalunya s’apreciava inseguretat jurídica i social veient el cas de València. Els territoris que en principi estaven sota unes condicions fixes, com els que no. A Tortosa per exemple, quan va ser conquerida pels castellans s’hi va implanta la jurisdicció castellana; A Lleida, conquerida per franco castellans, es va suspendre el procés seculatori però es va mantenir el sistema de consells; Girona conquerida pels francesos, el gener de 1711, mantindria les institucions i el sistema seculatori; A Barcelona, entre 1714- 1718 es mantindria un règim municipal nou i sense antecedents: La junta de 16 administradors de Barcelona, és a dir, no imposaven el sistema de corregidors ni regidors com va passar a Tortosa, tot i que més endavant s’acavaria per imposar. Entre 1707 i 1718 es produeix una transició que provocà que les noves institucions imposades a Catalunya, estiguessin sotmeses a un procés de maduració. A Barcelona les noves institucions no es van imposar de la mateixa manera que a València i que a Aragó, a on s’imposaren amb molta precipitació, sino que s’imposaria de manera més pausada tot i que eren les mateixes institucions. El consell de Castella va enviar una sèrie de cartes dites Consutes1. En aquestes consultes hi van haver dos personatges importants: Francesc Ametller, jurista català favorable a Felip V i seria un 1 El fin de la nación catalana.

Josep Mª Gay Scoda. La genesi del decret de Nova Planta a Catalunya.


34

- dels redactors funamentals del Decret de Nova Planta, era un botifler ja que estava resentit contra la societat catalana, sobretot pel que fa a les institucions catalanes que coneixia molt bé. L’altre consultor fou José Patiño, qui arribaria a ser primer ministre de Felip V als anys 30, era un espanyol format en els mecanismes de l’administració pública hipànica, que estava influït per l’escola francesa de Colleire i Felip V se’l va emportar a Espanya quan va entrar. S’especialitzaria en els proveiments de l’exèrcit i en l’organització militar en terra, tractant d’implantar l’armament a l’exèrcit espanyol i implantarà la figura militar de la intendència, la qual actualment existeix i que a Catalunya es deia Superintendència, com a eficacia instrumental cap als militars. Tot això ho va formar José Patiño, del que destaca la institució de la Superintendència, la qual proveiria de tot lo necessari a l’exèrcit. Per treure els diners per fer-ho es crearía un impost que es coneix amb el nom de cadastre. El Decret de Nova Planta va imposar entre d’altres coses: 1º) El fet de donar més importància a la figura real que a les lleis, per tant es retrocedeix uns 200 anys desde la Constitució de l’observança de Ferran el Catòlic (1480). En 2º lloc s’ha magestat recuperaria la capacitat de otorgar oficis i actes per tant podria donar privilegis, honors i gratificacions. Per últim, s’ha magestat podia implantar impostos del mode que vulgui. L’estructura de poder governativa adaptada a Catalunya representa l’abolició de totes les institucions catalanes siguin del rei o del regne, tot i que les institucions del regne s’havien revoltat, mentre que les del rei s’havien mantingut fixes per tant la justificació d’abolir les institucions dels rei no existeixen. S’aboleixen les Corts, el Consell de Cent, la Diputació, el Consell d’Aragó, la figura del virrei, etc. I es substitueix per una piràmide de poder en tot el territori, en la qual, tot el poder es concentraria en la figura del Capità general, que substitueix a la figura del virrei i que incorpora el comandament suprem de les tropes a Catalunya per tant es barreja el concepte de poder i de dirigent militar. SUPERINTENDÈNCIA Capità General Real Audiència 12 Corregidors Alcalde Major Batlle Ajuntament de regidors Per sota del Capità general s’hi trobava el Tribunal de la Real audiència presidit pel Capità general i compost per juristes que composaven el poder legislatiu del territori. En tercer lloc, es trobava l’estructura territorial, les vegueries es van substituir pels corregiments governats per corregidors, els quals serien 12, tots ells militarrs excepte un que era de lletres i fa referència a Cervera. També estaven controlats pel Capità General. En quart lloc es disposaren els alcaldes majors, els quals s’encarregaven de subdividir les zones territorials que cubrien els corregidors en zones més petites. En cinquè lloc estava el batlle, qui estari per sota i que representava al rei en el territori i en el marc de les poblacions. A diferència dels dos anteriors càrregs que tenien un àmbit territorial mantre aquest el té local. L’ajuntament de regidors és el sisè càrreg en l’escala piramidal de les institucions al territori. Eren regidors vitalicis en les poblacions que eren de corregidors com podien ser les capitals de


35

provincia actuals, mentre que, a la resta de les zones, els regidors serien d’ocupació temporal d’un any com a màxim. Hem de tenir en compte que cada població tenia una sèrie gremial de base social amb una estructura consolidada que a partir d’aquell moment ja no formaria part del sistema de poder si no que seria el rei qui tindria tot el poder en les seves mans, per tant societat i govern es separarien. Pel que fa a la Superintendència, aquesta depén directament del rei i en alguna qüestió, del capità general. La superintendència tindria cura de l’aparell militar i de cobrar el cadastre, seria el substitut de la tresoreria del sistema guvernamental de Ferran el Catòlic. La Real audiència tindria funcions de govern i de justicia ocupades pel capità general. Les rentes i el patrimoni de Catalunya i del Consell de Cent de Barcelona seràn absorvides per la Superintendència, a més d’imposar l’impost del cadastre, el qual es dividia en tres espais:

- Cadastre personal: Grava sobre els salaris. - Cadastre Reial: Grava sobre els bens inmobles. - Cadastre Ganancial o d’industria: Grava sobre els resultats finals dels negocis i de les

botigues. Això desde el punt de vista de Paquiño era substituir el model contributiu català, en el qual abans, el rei donava a conèixer el projecte que tenia mitjançant la convocatòria de Corts i allà els braços el recolzaven i hi contribuien econòmicament per tal de dur el projecte reial a terme. Ara el Paquiño va abolir aquest sistema per imposar impostos indirectes sobre el consum, com pasava a Castella amb les alcahabales, els cientos i millones, que eren rentes provincials castellanes. Tot aquest sistema és el que es volia incorporar a Catalunya de manera arbitrària i desmesurada a la riquesa del país, ja que mai es podria pagar. El que s’havia de pagar en impostos era 1.500.000 pesos forts, el que era impossible que es pogués pagar i calia que en fessin una rebaixa dels impostos, el que el propi Patiño li va comunicar al rei Felip V. A Catalunya s’imposà el cadastre sense treure prèviament els impostos reials existents per tant Catalunya havia de pagar una doble càrga fiscal, els antics impostos cobrats per la Generalitat, com els impostos d’entrades i aixides, no van ser abolits i es mantenien a l’espera de ser abonats. D’altra banda s’havia de aportar un total de 300.000 pesos forts en especies que s’utilitzaven per allotjar a l’exèrcit. Els qui no pagaven se’ls embargava i si no tenien amb que embargar se’ls empresonava o se’ls utilitzava per fer treballs durs com anar a l’exèrcit, a galeras o com a temporer sense sou.

- La postguerra a Catalunya. (Ver Vocabulario) La fi de la guerra (de 1707 a 1714) suposà el fi dels plans catalans dels austracistes (col.locació d’excedents a la Mediterrànea) tot quedà prohibit perque Felip V va prohibir el comerç amb Holanda, Portugal, Anglaterra i Austria, ja que van ser al.liats de l’Espanya austracista i a Felip V no l’interesava tenir tractes comercials amb ells. Aquest fet va perjudicar enormement l’economia comercial catalana que teia com a principals punts de conexió mercantil (productes d’espècies, aiguardent i tèxtils) a aquestes potències i que es va veure obligada a comerciar amb França, que era la potència rival de Catalunya perque competien amb els mateixos productes (vi i drap de llana). Però Lluís XIV que era l’avi de Felip V també es beneficiava d’aquesta prohibició, ja que França sortia beneficiada perque aprofitava el mercat europeu que abans era competència catalana. D’altra banda també França participaria en el comerç americà juntament amb Catalunya, que territorialment tenia una pitjor sortida cap a aigúes atlàntiques vers els francesos. Un element de control intern que va fer servir Felip V a Barcelona va ser la creació de fortaleses com la ciutadela que vigilava que no es descontrolés la pau interior a Barcelona. La ciutadela va ser construida sobre un barri dit de Ribera, el qual era un motor econòmic de Barcelona però, va ser destruït per construir la ciutadel.la. Des de l’época medieval el barri de Ribera confrontava amb les


36

muralles i amb la única font d’energia hidràulica com era la que li proporcionava el riu Regcomtal, a on hi havia construides les instal.lacions de maquinaria pesada a Barcelona (molins per exemple). Per tant es van arrassar totes aquestes ventatges econòmiques i socials a l’hora de fer la ciutadel.la. L’arrasament de 38 carrers, 1132 cases i 5300 veïns va ser el total. Per altre banda, el cadastre s’havia de pagar cada any. Tot això és el que representa la pèrdua de la guerra de successió, el 1714, amb el Decret de Nova Planta. Entre 1717 i 1719 es produí un nou aixecament austracista recolzat per la internacional, es el que es diu política “d’ irredentisme mediterrani” aplicat pel primer ministre Alberoni segons ell, concep un projecte de recuperació militar de les antigues possessions de la corona d’Aragó al Mediterrani com a conseqüència del Tractat d’Utrecht, en el qual s’hi va perdre Sicilia i Nàpols. Per altre banda, la aliança entre França i Espanya (quadruple aliança) en la que estaven vinculats Austria, França, holanda i Anglaterra, deixant al marge totalment a Espanya i a Catalunya. Aquesta marginalitat que perjudicava enormement a Catalunya ja que tenia els seus principals centres de comerç als paíssos que eren membres de l’aliança, va tenir repercusions de revolta ja que els carrasclets, dirigits per Pere Juan Barceló dit carreclet, era un carboner de carrasque i d’aquí el nom. L’exèrcit franco britànic va arribar fins a la Garrotxa però els exèrcits de carraclets van formar- se a tota Catalunya degut a les reprimendes. El mariscal duc de Berwick escrigué als exèrcits catalans dient que si es sumaven a la revolta els hi serien retornades les institucions a Catalunya ja que anteriorment havien estat abolides. Felip V va despedir al primer ministre Alberoni el que va provocà que els exèrcits fossin retirats de Catalunya i els pagessos catalans es quedessin totalment abandonats. Les expedicions d’Alberoni cap a Italia va ser el que va motivà que els anglesos entressin a Catalunya perque eren possessions que no pertanyien a Catalunya. Aquestes expedicions estaven formades per 30.000 a 40.000 soldats. Però també va demanar proveiments d’armamants així com flota i vestimenta per l’exèrcit. Això va motivar als empresaris catalans dedicats a la industria bèl.lica ja que va haver un exèrcit permanent d’uns 30.000 soldats per recuperar l’espai mediterrani i això podia ser una font de negoci. Es l’anomenat “Los asientos (acantonamiento de tropas) militares de la monarquia a Catalunya”. Aquest exèrcit representava un foc de consum i comencen a competir amb proveidors francesos funamentalment en la industria bèl.lica i beneficis econòmics. Els petits empresaris, a partir de 1730 aprenen de participar en la industria bèl.lica i es plantegen começar a competir, no pels Asientos de l’exèrcit de Catalunya sino de tot l’exèrcit español incluít el colonial español. Per tant comencen a desplaçar als antics proveïdprs, funamentalment francesos. La gran derrota de Cataluña al s. XVIII (1714) amb la guerra de Successió acabaria sent dividida en dos parts. La primera que ja hem vist, la que faria referència a la decadència i la segona etapa seria la que veruria un resorgir econòmic i demogràfic. El que passà a Catalunya passaria a tota Europa. Es tracta del final del fuedalisme cap al capitalisme, periode de transició pel qual havien de passar tots el spaíssos europeus. El que succeí a Catalunya va ser una mena de forma conjuntural de creixement econòmic autosostingut. El que va ser funamental a Catalunya fou la realitat econòmica i demogràfica que es va complementar amb cert desemvolupament econòmic. La fase de transició a Catalunya va tenir èxit a diferència d’altres zones, no a partir del s. XVIII sino amb uns fonaments que venien d’enrera, tant en la forma de la societat com en l’economia, que en principi veiem en forma de feudalisme però que amb la introducció d'’na serie s'’lements van prosperar al s. XVIII. Aquests canvis antics consolidats al s. XVIII afecten a tot el conjunt de la societat, el capitalisme es veuria en tots els àmbits de la societat, desde el capitalisme agrari fins a l’industrial. Pel que fa a l’agrari, desde el s. XV han aparegut classes mitges que han servit com a excedentaris i que han passat a mans de senyorius cap a homes propietaris i reben rendes capitalistes. Aquestes classes fan l’acomulació primitiva de capital gràcies al qual l’excedent pagés en comptes d’anar al senyor fos a la classe intermitja catalana. Però es deu també al lliurecamvisme vers el proteccionisme.


37

Aquests canvis es van donar a tota Europa. La agricultura arreu d’Europa on té èxit és aquella que s’allunya de l’autoconsum per produïr més per vendre, per tant ens movem en paràmetres de mercat. L’altltre element qualitatiu la agricultura catalana passà d’un concepte d’agricultura extensiva a una agricultura intensiva, sino es produeix aquest canvi no es produeix excedent per tant no es pot comerciar. Es donen els dos elements a Catalunya tant en la extensió de conreus com en la intensificació. En primer lloc es veu obligat a extendre la producció degut a l’augment demogràfic. El 1717 segons Nadal tenia una població de 508.000 habitants, tot i que en Vilar diu que era d’uns 400.000 habitants i que al s. XVII es van donar ja un conjunt d’efectes que precipitaren l’augment de població que es veu reflectit al s. XVIII i que seria a partir de l’any 1680 quan es veuria aquest increment, ja que es va acabar la guerra civil i la peste, van ser factors que projectaren canvis qualitatius. Això va provocar que es dongués un tipus d’agricultura extensiva durant el s. XVIII s’acabà de repoblar el territori no tan sols per l’augment sino també pels colons extrangers, principalment francesos. Va ser on es pot observar l’aplicació de l’agricultura extensiva com les del delta del Llobregat i les del delta de l’Ebre que es va formar a partir del s. XV i que s’ocupà durant tot el s. XVIII. Al delta s’incorporà un nou tipus de conreu com va ser el de l’arròs que es destinaria al mercat. Al tractar- se d’una terra nova, no era de ningú per tant era del rei i es colonitzada per Carles III que va repoblar Sierramorena i també el delta de l’Ebre que va ser repoblada mitjançant l’emfitèusi (a Sant Carles de la Ràpita estava disposat el centre administratiu). El cultiu d’arròs tenia un perill pels agricultors i era que al ser terres subterrànees, era propici l’aparició d’un virus que provocava enfermetats importants. Pel que fa als canvis que motivaren el pas cap a l’agricultura intensiva van estar vinculats exclusivament al conreu de la vinya que estava destinat al mercat. LA vinya s’ajustà bé a les característiques climètiques de Catalunya tot i que no arribarà a Catalunya a unes quantitats tan altes com a la resta d’Europa mentre que la vinya si que ho va fer. La vinya es un producte agrari que introdueix en la industrialització. En l’expansió dels conreus de vinya representen un canvi en el paissatge agrari català. Tarragona, Garraf i el Baix Camp havien ja incorporat la vinya el s.XVII, mentre que al s. XVIII s’incorporarien en altres territoris. El marc jurídic va ser favorable per desemvolupar aquest sistema agrari. La figura jurídica en aquests tipus de conreu va ser la Rebassa morta. A través d’aquest tipus de contrecte, el pagés podia accedir a la propietat útil. Eren terres montanyoses que el pagés havia de transformar en terres de conreu, (aquí es veu el canvi de paissatge que abans comentava), i això ho faria mitjançant la rompuda de terres de conreu i aixo és va ocupar per colons pagessos durant el s. XVIII. Des d’aquí va ser des d’on es va anar acomulant el capital que iniciaria que Catalunya s’hi recuperés econòmicament i iniciés el camí cap a la industrialització. El contracte de rebassa morta li garantia al pagés la permanència mentre els ceps de la vinya visquessin (uns 50 anys aprox), però això depenia de la tècnica que empreés el pagés per cultivar-la. Es donaven una tècnica molt empreada com era la “colgat” o “capficat” que es basa en que quan un acep comença a mimbar, la part d’aquest que mimba es talla i es replanta nasquent d’aquest una nova planta. Amb aquesta tècnica l’acep podia viure per sempre més i el pagés tenir el domini útil de per vida. En l’àmbit de la industria, se sap que havia entrat en una crisi i la fabricació de draps de llana perdria tot el mercat a partir de 1659 Pau dels Pirineus. En l’acabat i tintoreria tèxtil a finals del s. XVII es no es podria remontar perque els draps francesos eren de bona qualitat i millor preu que els catalans. En canvi l’entrada de indianes va permetre l’aiexecament de l’economia catalana. Provenien de la India (Bangladeix) i eren peces de cotó estampat de difícil confecció a Europa, ja que el cotó presentava el problema de la aclimatació per poder- se conreuar i, l’estampat presentava el problema del tint el qual segons el material que s’hi empreava no destenyia el color. En les indianes el catal.litzador era l’element que permetia que el color romangués, però no seria fins a 1736 que començà aquesta industria que no tenia precedents a Europa, mutiu pel qual, no es


38

va veure limitada pels gremis, el que mostivà que pogués produïr més i dispersament i sense haver de retribuir al gremi. Amb les indianes, es donaria la protoindustrialització, similar al putting out system però en tèxtil. La Catalunya dels anys 1725- 1730 va consolidar una enorme capacitat de producció produïnt excedents forani i intern. El problema es planteja quan es dubtà a on implantar aquests excedents. En primer lloc s’imposaren en l’exèrcit espanyol i en el mercat peninsular mitjançant la figura del traginer: comerciants ambulants els quals compraven a bon preu una sèrie de productes excedentaris, que estaven en stock a Catalunya i els hi porten als compradors per als quals tenen molt de valor, sobretot als francesos i a la resta d’Espanya, però també cap a Amèrica quan a partir de l’any 1778 van permetre el comerç de Catalunya amb aquest continent.


39

- ESTRUCTURA TEMÀTICA DE L’ASSIGNATURA I BIBLIOGRAFIA. - VOCABULARI:

El Compromiso de Caspe. La evolución política (1715- 1759). Felipe V. Carlos VI (III de España). La Guerra de Sucesión (1707- 1714).

- TEMA 1: L’IMAPCTE DE LA CRISI MEDIEVAL: ELS INDICADORS D’UNA CONJUNTURA DEPRESSIVA DE LLARGA DURADA. ----------------------------------------------------------PAG 1

- TEMA 2: EL TRENCAMENT DE LA CONCÒRDIA POLÍTICA: DEL COMPROMÍS DE CASP A LA GUERRA CIVIL. ----------------------------------------------------------------------------------PAG 3

- TEMA 3: ELS REIS CATÒL.LICS I LA POLÍTICA DE REDREÇAMENT. -------------------PAG 11

- TEMA 4: CATALUNYA DINS LA MONARQUIA HISPÀNICA DELS AUSTRIES: INARTICUL.LACIÓ ECONÒMICA, POLÍTICA I INSTITUCIONAL. ------------------------PAG 18

- TEMA 5: LA CATALUNYA DEL S. XVI: BÀNDOLS I BANDOLERISME, RECUPERACIÓ DEMOGRÀFICA I EXTENSIÓ DE CONREUS. ------------------------------------------------PAG 20

- TEMA 6: ELS CONFLICTES PROVOCATS PER L’ASSIMILISME CASTELLÀ: EL GIR DE FELIP II, LES ALTERACIÓNS D’ARAGÒ (1591), ELS PROJECTES D’OLIVARES I LES CORTS DE 1626. ---------------------------------------------------------------------------------------------PAG 23

- TEMA 7: LA REVOLTA CATALANA DE 1640: CRISI INSTITUCIONAL, REVOLTA SOCIAL I CONFLICTE INTERNACIONAL. ---------------------------------------------------------------PAG 26

- TEMA 8: NEOFORALISME I REPRESA ECONÒMICA A FINALS DELS S. XVII (EL PERIODE D’ENTREGUERRES DE 1652 FINS A LA MORT DE CARLES II). -------------------------PAG 27

- TAMA 9. EL CONFLICTE SUCCESSORI: LES CORTS DE 1701, EL DECANTAMENT A FAVOR DE L’ARXIDUC I ELS AVATARS DE LA GUERRA. ------------------------------------------PAG 30

- TEMA 10: LA CATALUNYA BORBÒNICA I LA NOVA PLANTA: CREIXEMENT DEMOGRÀFIC, MERCAT INTERIOR I MERCAT COLONIAL COM A ESTÍMULS ECONÒMICS

FONAMENTALS. -------------------------------------------------------------------------------PAG 33


40

Història Moderna de Catalunya

Documents

Transcript of Història Moderna de Catalunya